Butlletí de la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia

EUROPA

El referèndum grec del dia 5 de juliol, com les protestes ciutadanes contra les polítiques d’austeritat, o el paper de la referència europea en el debat català en curs, o els dubtes i contradiccions de la política de la UE davant els corrents migratoris, o tants altres capítols, han posat creixentment a discussió la rellevància i la utilitat del marc europeu com a espai de referència i com a àmbit decisional.

Fins ara, l’opinió pública del nostre país era molt predominantment favorable a la integració, al desenvolupament de la UE i a la vinculació de la política espanyola al marc europeu. Però l’hegemonia conservadora, les polítiques econòmiques “neoliberals” i la percepció creixentment hostil i de tancament egoïsta cap a les pròpies fronteres en la política de molts Estats membres de la Unió, està modificant sensiblement aquell estat d’opinió. Seguim sense tenir partits oficialment i militantment anti-UE (com existeixen, en canvi, a l’aclaparadora majoria de la resta de països); però és visiblement creixent la presència d’opinions crítiques i de símptomes de desconfiança, que no es limiten al desacord amb les opinions polítiques majoritàries dins la Unió, o a l’interior d’altres països, sinó que comencen a posar en dubte la pròpia necessitat de la nostra presència, si val o no la pena la vinculació a l’euro, etc.

Sens dubte, aquestes opinions responen a la dinàmica europea dels últims deu anys. L’intent fallit de la Constitució europea, l’adopció d’un enfoc cada vegada més limitat als àmbits comercials i financers, i orientat a fer d’Europa un àmbit de negoci per als grans interessos empresarials, expliquen en bona part com un segment creixent de la població percep la Unió com un artefacte al servei dels interessos d’un grup reduït que se’n beneficia. L’actitud egoïsta i insolidària de molts governs europeus, a més, és aprovada per les corresponents opinions públiques, com mostren els resultats electorals recents a Gran Bretanya, Luxemburg, Països Baixos, els països bàltics, Dinamarca, etc.

Es pot passar doncs fàcilment del desacord polític i ideològic, a la sensació d’insatisfacció i al qüestionament institucional. I és cert que la dinàmic d’una Unió cada vegada més ambiciosa, en haver quedat interrompuda abans de transformar-se en una unió política seriosa, ens ha deixat en un terreny de ningú, prou trascendent com per haver abolit la noció de sobirania nacional (vegeu, per exemple, la reforma de l’article 135 de la Constitució) però no prou com per posar límits als abusos empresarials o per garantir de manera suficient i general els drets dels ciutadans.

( Deixeu-me, a més, anotar que les noves actituds que estan sorgint tenen un fort element generacional: no seria estrany trobar que les actituds pro-UE són molt predominants entre el professorat – de més edat i format en les “etapes prometedores” de la Unió – mentre les actituds euroescèptiques es fan molt més presents entre l’alumnat, per a qui “Brussel.les” ha estat sempre sinònim d’una entitat  amenaçadora, que retalla i limita, sense donar res a canvi).
Cal prendre distància i repetir-ho: cap dels problemes significatius que tenim (que són cada vegada més nombrosos i més dramàtics) es pot abordar si no es a partir d’un marc, com a mínim, europeu. I això vol dir la necessitat de cooperar entre europeus, de desenvolupar llaços de solidaritat i de cooperació, i de considerar-nos a casa a tot arreu. Deia Antonio Gramsci que les idees no viuen sense organització; de la mateixa manera hauriem de dir que sense beques Erasmus (que permeten que la gent viatgi, pugui estudiar a l’estranger i tenir amics a d’altres països), no hi haurà Europa.



                                                                  Joan Botella, Degà