Butlletí de la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia

QUÈ SÓN ELS MÀSTERS?

Hi ha un malentès que seria bo clarificar:  a les portes d’un possible canvi en l’organització dels estudis universitaris, és important no deixar-se enganyar pel sentit de les paraules. Termes que, en el context acadèmic i universitari anterior, significaven una cosa, ara poden prendre un significat molt diferent.

I la paraula “màster” és una de les que poden induir més fàcilment a error. És obvi que es tracta d’una importació: en la nostra cultura acadèmica anterior, tal cosa no existia. Hi havia Diplomatures (títols mitjos, corresponents a tres anys d’estudis); Llicenciatures ( o altres denominacions especifiques, com Enginyeries o Arquitectura), títols superiors que requerien un cicle formatiu més llarg (5 anys, o fins i tot 6); i finalment el Doctorat, molt poc regulat, i que podía durar dècades: un o dos anys de formació inicial a la recerca, i després el que fos necessari per a què el doctorant arribés a la conclusió d’un treball d’investigació original.

Aquest esquema, amb modificacions de detall, es va mantenir fins fa quinze o vint anys. I, com tantes vegades en el nostre país, es va començar la casa per la teulada: la reforma va començar per la regulació dels títols de nivel més alt.

En paral.lel a això, els centres universitaris privats, i especialmente les escoles de negocis, van desenvolupar programes específics, per alumnes que ja tinguessin una titulació superior, i d’orientació molt professional. I per mimetisme amb el món anglosaxó, van agafar el terme “Màster” per designar aquests programes.

En el món anglosaxó, però, el Màster és una altra cosa: l’estudiant universitari segueix allà un cicle inicial, breu, de tres anys, de formació molt bàsica (molt sovint denominat “Bachelor”); i després, de cara a especialitzar-se, cursa un programa de postgrau: el Màster. Les denominacions recorden que estem en un món molt proper al dels oficis: el “bachelor” és el jove, l’aprenent, mentre el “Master” correspon a l’expressió, viva entre nosaltres, del “mestre d’obra”. Per posar un sol exemple: als Estats Units, no existeixen graus (“bachelors”) en Dret; Dret és només un Màster, de dos anys de durada, al què poden accedir alumnes que hagin cursat “bachelors” en gairebé qualsevol disciplina.

Sigui com sigui, com a casa nostra el rètol Màster va aparéixer a les escoles de negocis, per programes de caràcter molt minoritari, adreçats a persones que ja tenien un títol, i sovint amb preus molt elevats, el terme ‘Màster’ ha quedat assimilat a “car”, “luxós”, “minoritari” i, en definitiva, innecessari.

Cal entendre que, ara, Màster ja no pot voler dir això. Màster voldrà dir, vol ja dir, l’última fase del cicle normal d’estudis universitaris. En el vell sistema espanyol d’estudis de cinc anys per la majoria de les carreres, Màster equivaldria a una cosa tan banal com “4rt. Curs” o “5è. Curs”.

I la prova d’aixó és el Decret publicat pel Ministerio el setembre passat, i desplegat després en un conjunt de resolucions títol per títol, en el què es concreta la taula d’equivalències entre els títols del vell sistema ( diplomat, llicenciat, enginyer, etc.) i els del nou sistema: graduat, màster, doctor (el nou sistema porta el nom de MECES). En tots els casos, s’estableix que el títol actual de Grau equival als vells títols de Diplomat, de cicle curt (mestre, infermeria, arquitectes tècnics, diplomat social, etc.); mentre que el títol de Màster és el que correspondria al vell títol de Llicenciat. Tot i que les resolucions corresponents a les nostres titulacions encara  no s’han publicat, aquest és el contingut de les resolucions sobre títols propers, com Antropologia, Dret o Educació Social.

Quina és la implicació d’això? Diguem-ho breument: per accedir a una feina de les que requerien el títol de Llicenciat, ara no n’hi ha prou amb un Grau; caldrà un títol de Màster. I això té conseqüències trascendentals, especialment a Catalunya, on el govern ha establert uns preus públics de matrícula molt més cars que a la resta d’Espanya i on, a més, els preus dels Màsters dupliquen els dels Graus.

Aquesta situació indesitjable és segurament el que explica un fet significatiu: sent la nostra Facultat la que té, en el conjunt de la UAB, una major proporció d’alumnes matriculats en els programes de Màster oficials de la Facultat, la proporció d’alumnes “nostres” és baixíssima. Així, en aquest curs, els sis Màsters oficials de la Facultat tenen, en total, 159 alumnes; d’aquests, només 3 s’han graduat a la Facultat; altres 10, s’han graduat a la resta de centres de la UAB. Altres 50 procedeixen de la resta d’Espanya, i 93 han obtingut el títol a l’estranger (dels quals, una tercera part en algun país de la UE i dues terceres parts fora de la UE).

Símptomes saludables, doncs, com són l’important pes dels alumnes de Màster sobre el total (prop del 15 %) i la prevalència de l’alumnat estranger: els nostres Màsters són vistos, internacionalment, com atractius. Però una massa baixa captació d’alumnes propis. Probablement els convencem de les bondats de la mobilitat, o potser simplement s’avorreixen de veure’ns; però més en el fons el que encara hi ha és una insuficient comprensió del caràcter indispensable del títol de Màster en el nostre entorn, unida als preus abusius de matrícula que s’han fixat.

El Consell Interuniversitari de Catalunya ha donat una passa en la bona direcció, en establir que els estudis de Màster que es cursin immediatament després dels de Grau tindran el mateix preu de matrícula que els cursos de Grau. Però això s’ha de concretar en els pressupostos de la Generalitat i en el Decret de preus que es publiqui, com cada any, el proper mes de juliol. Les Universitats i els universitaris haurien de fer pressió en aquesta direcció: no només cal pensar en una reducció dels preus públics de matrícula, sinó que cal assegurar l’homogeneïtat de preus entre els Graus i Màsters. Si no, el perjudici professional i econòmic pels alumnes és intolerable.
 

J. Botella, Degà