Total, que l’u de juny de 1980, que, com que era diumenge, en realitat va ser el dos, van arribar tots al Centre de Càlcul, el qual encara no existia del tot. Eren:

      Iñaki Núñez, com a tècnic de sistemes

      Lluís Ferrer, com a analista de Suport d’Usuaris. Aleshores anomenat analista d’aplicacions científiques.

      Teresa Grané, analista d’aplicacions de gestió, que ben aviat va pujar al Rectorat, a incorporar-se el CPD.

      Eugeni Sánchez i Manuel Peña, programadors del sistema

      Julia Hernández iMaribel Rodríguez, com a operadores

      Carmen Jiménez, responsable de la gestió administrativa

A l’hora d’esmorzar, en Guilera ens va convidar a l’entrepà. Va ser un dia divertit. Tot era nou. Els locals estaven buits, acabats de pintar. Ni ordinadors, ni taules, ni res. Com va dir el poeta: les coses encara no tenien nom i per anomenar-les calia senyalar-les amb el dit. Però la infraestructura ja estava allà, completa. Qui escriu això només va trobar a faltar l’escombreta per al vàter.

A mig matí van arribar les taules. Una mica més tard, els quimicofísics amb un manoll de fitxes perforades per passar programes. Llàstima que encara no teníem ordinador. Els quimicofísics se’n van anar per on havien vingut.

Començàrem els cursos de l’ordinador. El mes de juny va venir, per fi, la màquina: un Vax 780, el primer que s’instal·lava a l’estat. La configuració era:

• 1 processador amb 512 K de memòria. Unibus i Massbus per connectar els perifèrics
• 3 unitats de disc RM03, de 67 Mb de capacitat cada un
• 2 unitats de cinta magnètica
• 1 impressora LPS11, de 600 línies per minut
• 1 lectora de targetes perforades
• 2 pantalles VT100 per a la sala central de màquines del Centre de Càlcul
• 4 pantalles més per a la sala d’usuaris

Uns microsegons després de finalitzar la instal·lació, van tornar els quimicofísics amb el feix de fitxes. Vam haver d’instal·lar els compiladors, les cues, donar d’alta els usuaris...

El sistema tenia un comportament estrany: a vegades queia, altres també. Algunes vegades desapareixien les cues... Totes les coses que acostumen a passar als equips nous.

Però va acabar funcionant. Cada vegada més i millor. Acostumàvem a comptar les connexions, el nombre de vegades que els usuaris es connectaven a l’ordinador. El setembre de 1980 va haver 1713 connexions i es feien servir 95000 segons de CPU, la qual cosa resultava ser desbordant. El novembre ja arribàvem a les 5000 connexions i 238000 segons de CPU.

Les 512K de memòria eren cada vegada més insuficients. Vam haver de demanar 2Mbs més. Començàrem a organitzar els cursos de Vax. Es va crear la comissió d’usuaris, vam fer la primera Guia per a usuaris de VAX. Es va adquirir un sistema de gravació de dades Inforex.

El 23 d’octubre, el Rector de la Universitat inaugurà els locals. Les inauguracions sempre es fan tard.

Aquest mateix mes va sortir per primera vegada el Suport, la revista que intentava ser un canal de comunicació amb els usuaris. Sempre ens hem cregut que té molt èxit.

L’agost de 1981 es va arribar als 2 milions de segons de CPU (tenint en compte que un mes natural tenia en aquells temps 2600000 segons, no estava malament). El Vax, ara amb 2.5Mb de memòria, estava ja a ple rendiment. Es van crear les tarifes, acollides amb joia pels usuaris.

El gener de 1982 es va donar de baixa la connexió amb l’Univac del Ministerio de Educación y Ciencia de Madrid. Aquesta màquina era la única possibilitat de càlcul abans de l’arrribada del Vax i, pràcticament, a la nostra universitat ja no es feia servir. Vàrem ser el primer centre que es va desconnectar i al Ministeri no li va agradar gens. L’abril del mateix any, la Universitat Autònoma de Barcelona va ser seu del congrés DECUS (DEC Users, un organisme amb molta força entre els usuaris de Digital) i el Centre de Càlcul es va encarregar de l’organització. Realment vàrem rebre moltes felicitacions.

L’octubre de 1982 es van comprar paquests com BMDP, IMSL, etc. Es va ampliar el disc. El sistema operatiu (VMS) passà a la versió 3.0.

Però la demanda de càlcul creixia. Per aquell temps, la màquina suportava 39 terminals i els problemes per insuficiència de recursos s’agreujaven. Com a resposta a la necessitat de potencial gràfic, el desembre de 1982 es va comprar un plótter Benson.

El novembre de 1983 es va instal·lar un Vax 750 amb 2 Mbs de memòria per a la gestió de la Universitat. Però el febrer de 1984 ja era saturat.

El 1984, en Llorenç Guilera se’n va anar a realitzar tasques més nobles. Amb ell va desaparèixer el Suport. En Lluís Ferrer passà a ser el nou director. S’instal·la la xarxa Ethernet del Centre de Càlcul. Posteriorment s’amplia amb nous segments a d’altres facultats i s’uneixen amb fibra òptica. La xarxa d’ordinadors comença a expandir-se. Ara són:

• CCUAB1: Vax 8800, biprocessador de 10 mips
• CCUAB2: Vax 785, dedicat a la gestió
• CCUAB3: Vax 750, del Departament d’Informàtica
• CCUAB4: Vax 780, del Laboratori de Física d’Altes Energies
• CCUAB5: Microvax II, dedicat a la docència
• CCUAB6: Vax 750, utilitzat per al desenvolupament de gestió
• CCUAB7: Microvax II, del Centre de Tractament d’Imatges

Ara és el moment en el qual es comença a donar importància als petits ordinadors de taula. Es crea el grup de microinformàtica, dedicat al suport de programari dels ordinadors personals.

El febrer de 1988, el director Lluís Ferrer ens deixa. Clarament és la fi d’una primera etapa.

La segona etapa s’inicia amb l’entrada de Josep Maria Arús com a nou director. Uns mesos més tard arriba un nou ordinador IBM 3090, model 120. Es tracta d’un ordinador amb un processador de 10 Mips de potència. El novembre es connecta a la xarxa i queda disponible per ser utilitzat.

Les tasques de gestió de la Universitat abarquen cada vegada més camps i troben problemes creixents en la utilització del CCUAB1 (Vax 8800), on es torna a donar una situació de saturació. El 1989 s’adquireix un Vax 6420 que es dedica fonamentalment a la gestió de la Universitat. Durant aquesta època, s’ha anat també ampliant la xarxa de la Universitat i s’han formalitzat les possibilitats de connexió amb l’exterior (X25, EARN-BITNET, etc.).

L’any 1990 és el del desè aniversari del Centre de Càlcul. Amb un esdeviment tant faust vàrem ressucitar la revista Suport, la qual feia sis anys que no veia la llum del sol (núm. 15 del 1 de juny de 1990). En els actes del desè aniversari, el gerent de la UAB va insinuar la idea de construir un sol edifici per als serveis informàtics de la casa, el qual albergués tant el Centre de Càlcul com el Centre de Processament de Dades.

Des del punt de vista de desenvolupament de la informàtica s’estan produint grans canvis i els ordinadors personals van agafant cada vegada més protagonisme. Les necessitats que ara satisfà la informàtica són, paulatinament, més àmplies i interessen a més personal. Poc a poc es va gestant la idea de donar suport al seu ús definitiu. A més, les necessitats de supercomputació, si no són menors en nombres absoluts, si que van quedant reduïdes a una minoria (selecta, però minoria) de científics. Per solucionar-les ja estan sorgint, amb el suport de l’administració, organismes que faciliten la supercomputació.

El començament cap a la nova situació no és fàcil. El Centre de Càlcul manté una lluita una mica sòrdida, una altra mica desconeguda que preferim no detallar, per anar creant les infraestructures que permetin el desenvolupament de la microinformàtica, juntament amb el reforçament de la xarxa. Paral·lelament, les necessitats de supercomputació es canalitzen cap a les estacions de treball per una part, i per una altra els centres de supercomputació. El 1991 vam signar un conveni amb el Centre de Supercomputació de Catalunya (CESCA). Férem servir, també, el Centre de Paral·lelisme de Barcelona (CEPBA), el qual es va unir amb el CESCA.

Las noves posibilitats de infrastructura permeten un major desenvolupament de les aplicacions de gestió. Poc a poc en van apareixent de noves o es completen les que ja hi ha: la transparència informativa del SIDEC (comptabilitat), el SIGMA (matriculació), etc. Més tard es dissenyen els Terminals d’Autoservei Universitari (TAU), connectats a la xarxa.

L’octubre de 1991 comencen les obres del nou edifici, les quals finalitzaran el 1993. L’agost d’aquest any ens traslladem a les noves dependències. Com que sembla que els temps dels grans marcs principals o mainframes s’ha acabat, l’ordinador IBM 3090 ja no passa al nou edifici. La sala comença a omplir-se amb màquines, petites, però moltes, que preludien nous temps.

Coincidint amb el canvi d’edifici hi ha un altre canvi de direcció. Josep M. Arús ens deixa (desapareix altra vegada el Suport) i un any després entra en Joan Ribera. Amb ell, amb l’edifici nou, amb la unió -de moment només geogràfica- del Centre de Processament de Dades i del Centre de Càlcul, s’inicia la tercera etapa.

El setembre de 1994, Joan Ribera és rebut per la gerència amb un encàrrec especial: posar en marxa el que s’anomenaria Servei 2000: la xarxa que uniria els servidors i els ordinadors de tota la casa. Aquesta tasca comença a dur-se a terme. En una primera fase vàrem intentar connectar el màxim nombre d’ordinadors personals. És la tasca que caracteritza l’etapa de Joan Ribera i que implica una expansió molt important de la xarxa.

El gener de 1996 té lloc l’últim canvi de direcció. Joan Ribera se’n va a treballar a la Generalitat i apareix altre cop en escena en Llorenç Guilera, l’actual director. Reapareix la revista, que ara s’anomena Enllaç, i que, naturalment, és electrònica.

El Servei 2000 entra en la seva segona fase: es tracta de dotar de servidors a cadascun dels centres (en general facultats) de la Universitat. Això exigeix també la creació dels SID (Servei d’Informàtica Distribuïda): centres d’informàtica nascuts al caliu de les aules d’informàtica de cada facultat l’objectiu dels quals és proporcionar els serveis d’informàtica territorial. Però els usuaris no són ja, com abans, un grup d’utilitzadors dels serveis centrals. Ara aquest grup el constitueixen tots els professors, el personal no docent i els alumnes de la Universitat. Les necessitats de suport exigeixen la creació d’infraestructures potents: es crea el CAS (Centre d’Assistència i Suport). Totes aquestes estructures van prenent forma a partir de 1997 i culminen al febrer de 1998, en que es fusiona el CPD i el CC formant una única estructura: El Servei d’Informàtica.

De fet, els serveis informàtics són ja una realitat per una gran majoria dels components de la Universitat. L’ús del correu electrònic i l’accés a Internet constitueixen un paquet d’interès generalitzat. Es van creant estructures basades en el Web que posen diferents serveis universitaris a l'abast de la comunitat universitària. El 1997 la revista PCWeek atorgà a la UAB el premi a la Tecnologia de la Informació a Catalunya per la realització del projecte Autònoma Oberta. El 1998 la infraestructura s’extén als alumnes: són 30000 comptes més. Els alumnes disposen, a més, d’un seguit de serveis de tot tipus a través del projecte Autònoma Interactiva.

Paulatinament, la gestió de la Universitat va abandonant la utilització dels ordinadors Digital (amb un sistema operatiu magnífic, per cert, però les lleis que regulen el comerç no es basen sempre en la millora de la qualitat) i va passant a màquines UNIX. Alhora, el càlcul pesat fa temps que tampoc es realitza en aquestes màquines. Últimament ja no es fan servir ni per al correu electrònic, perquè gairebé tots els usuaris tenen la seva bústia en els servidors del Servei 2000. El desembre de 1999 es tancà el clúster del Vax. Alguns vàrem plorar una mica.

 Quan van néixer el Centre de Càlcul i el Centre de Procès de Dades, el 1980, disposàvem d’una potència de càlcul de 0.8 Mips, amb 200 Megabytes de disc. El 1990, havíem crescut molt i ja teníem 28 Mips i 16000 Megabytes de disc. Crec que l’any 2000 aquestes xifres ja no tenen importància perquè el canvi no és quantitatiu. No té sentit comptar els mips ni els megues de disc dels ordinadors. A més... de quins ordinadors? Els que estan a la sala de l’edifici? Tots els ordinadors de la Universitat? I, per què només els de la Universitat, quant en els ordinadors de tot el món hi ha informacions valiosíssimes que fem servir com si fos nostra. Ara s’ha fet un salt qualitatiu. La informàtica ja és una altra cosa i, conseqüentment, nosaltres també. Tinguem salut gairebé tots.