Al llarg de vint anys són innombrables les anècdotes que es podrien arribar a recollir. Hem preferit fer una tria curta i selecta. Convençuts que no podríem abastar mai “la magnitud de la tragèdia”.

1980 No fa el salt

Ens acabaven d’instal·lar la impressora nova i l’estàvem provant. No hi havia manera que fes bé el salt de pàgina. I això que –segons el manual—era programable. Vam canviar les comandes del programa del tort i del revés, vam posar ciris a Santa Rita i vam prendre mesures tan o més valentes durant els dies següents –dos o tres ben bé—i res de res! No feia el més mínim cas a l’ordre de saltar pàgina.

Abans de reportar l’avaria al fabricant, un agosarat va aixecar la capota flamant de la impressora i va descobrir, oh sorpresa! que no estava posada la tarja electrònica que havia de servir per controlar els salts.

Un error de fàbrica? Un estalvi de mà d’obra? Un fallo local? Vam renunciar a esbrinar-ho. Amèrica, en aquells anys, quedava molt lluny.

1981 Un precursor visionari

El director del CC rep una visita que sol·licita veure’l. S’identifica com un sacerdot que ha estat fins ahir mateix de missions en un país de Sud-amèrica i vol saber si el podem ajudar amb el “cervell electrònic” que algú li ha explicat que tenim a la UAB.

El director, lògicament, li demana si pot aportar més informació sobre la naturalesa del seu problema. El sacerdot li explica amb tota mena de detalls la situació dramàtica, absolutament vergonyosa i indignant, del país sud-americà on ha estat fins fa poc intentant fer apostolat i defensar els drets del més humils. Una història apassionant i realment commovedora (llarga, explicada amb la parsimònia que el tema mereix). Una història amb un final trist i colpidor: goril·les de la policia estatal del dictador que es creu l’amo del país, l’han agafat i a punta de pistola (literalment) l’han col·locat a dalt d’un avió i l’han facturat cap a Barcelona (el seu lloc d’origen) amb l’avís que si torna, passaran de les amenaces als fets i el deixaran fregit.

El director del CC, refent-se de l’emoció que la història li ha provocat, retorna al fil inicial de la conversació:

-           I com us podem ajudar des d’aquí?

-           Home, està molt clar! --contesta el bon home--. Necessito la màxima documentació sobre els drets humans i tota mena de legislació de dret internacional amb la que em pugui basar per construir una defensa contra aquesta injustícia tremenda que m’han fet.

-           Però, no seria millor anar a la Facultat de Dret a demanar aquest ajut que voleu.

-           És clar que hi penso anar. Després, quan el vostre “cervell electrònic” m’hagi subministrat tot el que té sobre les lleis i jurisprudència en què em puc basar.

El director del CC va tardar una bona estona en fer-li entendre al bon missioner de la teologia de l’alliberament, que encara faltaven una bona colla d’anys per tenir informatitzades i digitalitzades totes les biblioteques i que el world wide web d’Internet encara no estava inventat. Que contra la tela d’aranya de la dictadura que el va expulsar, no teníem encara la tela d’aranya de la llibertat.

1981 De pare desconegut

Un usuari novell en la utilització del sistema operatiu VAX / VMS, s’està barallant amb les comandes i no se’n surt gaire bé. La màquina se li resisteix a obeir-lo per la senzilla raó --ves per on!-- que ell comet errors humans en l’ortografia i en la sintaxi de les comandes.

Al cap d’una bona estona, davant la rebel·lia impenitent de la màquina, l’usuari, ben fart i ben enfadat, li escriu per desfogar-se: Tu padre!

La màquina, impertèrrita, li contesta: Tu padre is unrecognized.

1982 Introducció al DOS

Un usuari dels primers PCs amb DOS ve molt enfadat a queixar-se al director del CC.

-           Els seus tècnics seran molt eficients i molt simpàtics, però amb mi s’estan passant de rosca.

-           Què li han fet? No li han deixat ben instal·lat el PC?

-           Suposo que sí. Però m’han deixat instal·lat un missatge de brometa molt mal educada que no fa més que insultar-me a cada pas.

El director, ben estranyat:

-           Com dieu? Quina mena d’insults?

-           Estan en anglès. Es pensen que no me n’assabento però m’estan dient de tot.

-           Podria concretar-me una mica?

-           Sí. Em diuen que sóc un avort, un retrògrad, un ignorant...

-           Li surt a la pantalla quelcom així com: ABORT, RETRY or IGNORE?

-           Això mateix, el que li dic: m’insulten. No li veig la gràcia a aquesta classe de brometes.

Al director li va costar una mica de mà esquerra i una bona estona fer-li entendre que el seu anglès no era tan bo com ell creia.

1982 Un ordinador sense arrels quadrades

Es presenta un usuari a l’analista de suport als usuaris i li engega amb certa brusquedat:

-           Com és que heu comprat un ordinador que no sap fer arrels quadrades?

-           Veuràs –s’explica l’analista--, de fet cap ordinador actual no sap pròpiament fer arrels quadrades directament...

-           Mira –el talla l’usuari—he teclejat en castellà raiz cuadrada de 325.78 i m’ha dit que no ho sabia fer. Què passa? que se li ha dir en anglès perquè ho entengui?

-           Més o menys – va contestar-li l’analista, mentre es preguntava quina seria la millor manera de fer-li entendre la diferència entre una calculadora i una computadora programable.

1982 Un antecedent dels virus

Encara no hi havia hagut cap ment depravada que ni tan sols somniés amb inventar aquesta pesta actual que coneixem sota el nom genèric de virus, però algunes ments entremaliades ja havien inventar una mena d’antecedent. De sobte, van arribar demanant socors tota una bona colla d’estudiantes de Psicologia perquè els havia entrat aigua als seus terminals (les VT100 d’aleshores).

Els nostres tècnics van anar sol·lícitament a veure què passava. Simplement, el maliciós de torn els havia enviat un missatge a totes les pantalles: Ha entrat aigua en el seu ordinador. Atureu el treball sota risc d’electrocució.

Una altra vegada, el missatge era més subtil i força més creïble per les mans inexpertes: Error fatal. Massa dits sobre el teclat.

1983 Un disc turista

Havíem demanat a Digital un disc nou urgentíssim (ja havien començat les presses que mai més ens abandonarien) i el disc no acabava d’arribar mai.

-          Ja ha sortit de fàbrica –ens deien.

I ens ho crèiem però els dies passaven, els nervis creixien i el famós disc no arribava mai.

Desesperats vam fer pressió sobre els nostres contactes comercials i administratius a Digital fins aconseguir que es seguís tota la trajectòria des de la sortida de fàbrica als USA quinze dies abans. Va quedar clar que el disc estava perdut  (missing in action). Les indagacions van durar una setmana més. Fins que un bon dia ens van trucar de les duanes de BERNA (Suïssa) preguntant què esperàvem per anar a recollir un paquet gran que teníem esperant-nos allí.

Quina explicació tenia tot plegat? Un espavilat sense gaires ganes d’escriure havia escrit en l’adreça del client (nosaltres) l’abreviatura de Barcelona. O sigui BARNA. Coi de ianquis! Confondre BARNA amb BERNA. Si comencen així, segur que tampoc no sabran que vol dir BARÇA!

1983 El primer hacker de la UAB

L’honor (dubtós) de ser el primer hacker de la UAB el va aconseguir un estudiant d’informàtica. Encara no s’havia inventat la paraula hacker, val a dir. Però diuen que la necessitat engendra l’òrgan. I, en el context d’aquells anys, la necessitat era poder esgarrapar quota d’accés a una VT100 de les poques i super-raccionades que hi havia a la sala de terminals. Cada estudiant d’Informàtica i cada estudiant de Psicologia (els únics que feien pràctiques amb l’ordinador en aquelles èpoques) disposava d’un compte i d’una contrasenya (password) per usar un màxim d’una hora acumulada al mes. Molt poca cosa, però no podíem fer-hi més amb els recursos disponibles.

L’alerta que passava quelcom d’estrany, ens va venir de la queixa d’una estudiant de psicologia que ens va assegurar que només havia pogut treballar 5 minuts escassos i la màquina li donava avís de quota de temps excedida. La vam creure a ella, malgrat que en la comptabilitat del sistema hi havia constància que havia treballat unes quantes vegades fins a excedir la quota total. Però també ens vam creure que la màquina no s’equivocava en els seus comptes.

La vigilància posada a l’efecte ens va reportar la detecció de l’enginyós mecanisme inventat per l’espavilat hacker. Quan ell finalitzava una sessió de treball en la terminal, no feia tancament de la sessió (log-off) i deixava un programa seu que quan entrava un nou usuari posava en pantalla els missatges idèntics del VAX / VMS en anglès i li demanava el nom d’usuari i la contrasenya. Els obtenia i els enregistrava en un fitxer de l’amic enginyós i tot seguit enviava un missatge de: User authorization failure i procedia a efectuar el vertader tancament (log-off) de la sessió. L’usuari innocent, només observava que l’ordinador era una mica estúpid i demanava dues vegades seguides la mateixa informació. No sospitava res i repetia l’entrada, aquest segon cop amb èxit, però havent donat peu a l’apropiació indeguda de les seves dades per part de l’espia remot.

Vam celebrar un conciliàbul entre els responsables del CC. Els coneixements tècnics de l’estudiant d’Informàtica eren de medalla. Però la seva poca vergonya mereixia càstig. L’honor de ser el primer li va valer un plus de tolerància. El vam espantar com calia amb un missatge (automàtic també) que li va anunciar in fraganti  (enmig de la seva propera trapelleria) que l’havíem descobert i que iniciàvem un procés d’expedient disciplinari contra ell. Va venir, molt espantat, i quan va reconèixer la manca de solidaritat de la seva conducta i el seu penediment vam optar per aplicar-li la benvolença que –al nostre entendre—mereixia el fet de ser un pioner i un bon tècnic.

1984 Una manera de regar per matar la pols

Les màquines d’aleshores eren terriblement sensibles a la pols. El personal del CC intentava mantenir el màxim de neta la sala de màquines però als tècnics de manteniment de Digital sempre els semblava –possiblement amb raó-- que hi havia un excés de pols i solien fer un esbronc, amistós i amable, però un reny al cap i la fi.

Enmig d’un d’aquests renys del tècnic de manteniment de Digital al nostre tècnic de sistemes en l’interior de la sala de màquines, mentre el nostre home intentava demostrar que les nostres mesures eren escrupoloses i difícilment superables, per la porta entreoberta de la sala va entrar un gosset negre remenant la cua, feliç d’investigar nous àmbits.

-           Ho veus com tinc tota la raó del món ! –va exclamar el tècnic de Digital --. Em pots dir que coi hi fa aquest gos dintre la sala?

El tècnic de sistemes anava a explicar que el gos era la primera vegada que el veia, que li semblava que era d’una amiga del director i que no acabava d’entendre com s’havia pogut ficar dintre la sala. Però es va quedar palplantat i sense poder parlar, horroritzat perquè, just en aquell instant, el gos acabava d’ensumar una unitat de discos i havia decidit que calia posar-hi la seva empremta territorial.

Mentre el gos aixecava la pota i començava a deixar clar que havia passat per allí, el tècnic de Digital, superant l’horror amb l’humor va dir:

-           Què em diràs ara? que està regant perquè no s’aixequi la pols?

1985 Digues-li que sí

En un curs de sistema operatiu VAX / VMS, l’analista del CC que està fent de professor veu que un dels assistents al curs està clavant davant la pantalla sense saber què fer.

-           T’has ensopegat amb alguna pega? –li pregunta amatent.

-           Sí –li contesta l’interessat--. Em pregunta sí estic segur o no que vull esborrar el fitxer.

-           Bé. Tu li has manat que esborrés el fitxer?

-           Sí, sí. Jo li he dit que el volia esborrar.

-           I estàs segur que el vols esborrar?

-           Si, estic segur que el vull esborrar.

-           Aleshores, cap problema. Li dius que sí i te l’esborrarà.

L’aprenent mira amb desconfiança al seu professor, mira de reüll si els companys estan pendents d’ell i, finalment, ja més tranquil·litzat d’ànim quan veu que tothom va a la seva, s’acosta a la pantalla i, amb veu baixeta perquè només el senti la màquina, li diu al terminal:

-           Sí, vull!

1988 Secrets del fals terra

En el fals terra del CC hi va viure molts anys una perillosa escolopendra que amidava uns quants centímetres i que no hi va haver manera d’atrapar-la mai. Quan ja la donàvem per desapareguda, va reaparèixer saltant al terra des d’una unitat lectora de cintes. El tècnic de manteniment i l’operadora de la sala van patir un ensurt de mort. Afortunadament, l’escolopendra també i fa fugir corrents a refugiar-se de nou a l’interior del fals terra.

Amagat en un racó fresc i secret del mateix fals terra, conservàvem líquids amb virtuts espirituoses per a refer-nos de situacions complicades, tan freqüents en els temps difícils dels pioners informàtics. Superant la por al mal bitxo, vam accedir urgentment al material secret disposat amb sentit previsor per a superar ensurts com aquell. Poques vegades havia estat tan ben justificat i agraït tenir la medicina oportuna a mà.

1989 Càlculs sota comanda

Es rep una trucada a l’administració del CC.

-           És aquí el Centre de Càlcul de la UAB?

-           Si, és aquí. Digui’m.

-           Prenguin nota, si us plau, necessitem saber quant és 456.258 multiplicat per la rel cúbica de 67.976 i dividit per....

1989 El preu del plasma

Els primers ordinadors “realment” portàtils van ser els Toshiba no me’n recordo quin número. “Només” pesaven 8.5 kg (et quedaves tort a la primera cantonada de portar-lo a coll-i-be) i valien un autèntic dineral. Poc menys d’un milió de pta. d’aquells anys. Quan un comercial de la casa Toshiba explicava a un directiu de la casa, que ara no fa el cas, les meravelles del portàtil, i li feia èmfasi especial en la gran resolució (600 x 800?) d’aquella pantalla de color taronja tan preciosa, tan plana (per aquell temps), darrer crit en tecnologia de plasma, el directiu va exclamar, tot admirat:

-           Si la pantalla la fan amb plasma sanguini, no m’estranya que el portàtil sigui tan car!

Els qui ho sentíem vam quedar amb la sang (plasma inclòs) ben glaçada.

1990 Qüestions ambientals

L’IBM 3090 tenia un sistema de diagnòstic automatitzat i remot d’avaries que era una gran innovació a la seva època. En el cas que algunes variables sota control sortissin de mare, es produïa una trucada automàtica per una línia punt a punt i el Centre Remot de Diagnòstic (ubicat a Madrid) rebia l’alerta, l’analitzava i procedia en conseqüència.

Una nit dintre un cap de setmana, es va disparar el sistema per alertar que la temperatura de la sala de màquines era excessivament alta. Aquelles màquines eren terriblement sensibles a l’excés de calor i requerien uns condicionaments de molts milers de frigories / hora. Els d’IBM van trucar a tots els telèfons d’avis previstos per la UAB i –evidentment, atès que érem molt lluny de ni tan sols imaginar els serveis permanents de 24 hores els 7 dies a la setmana —no van poder localitzar ningú que els atengués.

Però el Centre de Diagnòstic Remot d’IBM va demostrar la seva eficàcia professional. Van decidir trucar a la Guàrdia Civil de Cerdanyola del Vallès. La benemèrita va presentar-se al servei de vigilància nocturna de la UAB. No tenim rastres escrits de la conversació mantinguda, però ens la imaginem d’antologia. Entre tots van localitzar en el seu domicili (en el seu llit, hauríem de dir) el Cap d’Explotació del CC. El Cap d’Explotació va rebre l’ordre (el prec?) de la pareja de la benemérita d’acompanyar-los a solucionar un conflicte de dimensions incompreses per ells però evidentment incommensurables, atès que els havien mobilitzat amb nocturnitat (i alevosía de cap de setmana) des de Madrid (la capital del reino).

Va durar molt de temps la broma:

La Guardia Civil te busca para solucionar una cuestión ambiental que puede desencadenar un conflicto de dimensiones nacionales...

Preséntate sin excusa ni pretexto...

1990 Des d’on em truca?

El suport tècnic telefònic que ens donava IBM tenia una particularitat que ens va costar una mica adaptar-nos-hi.

-           Hola, bona tarda. Aquí Fulano de Tal del CC de la UAB, que tinc un problema amb la màquina de vostès.

-           Un moment si us plau, digui’m el seu número de telèfon.

-           Tal i tal i tal...

-           Ho sento, però no el puc atendre.

-           Perquè?

-           Perquè no és el número de telèfon que em consta autoritzat en la fitxa.

-           Espera un moment. No et posa cap nom de persona de contacte?

-           No, em posen el número de telèfon des d’on em poden trucar.

-           Bé, potser serà el telèfon de la Direcció... (aquí provàvem un segon intent).

-           Ho sento, tampoc és aquest telèfon.

-           Bé, em reconeixeràs, si més no, que comença amb les mateixes tres xifres.

-           Això sí, però si no em diu el número de telèfon corresponent, tinc ordres de no atendre’l.

-           Serà el número de la sala d’explotació: tal i tal i tal.

-           Tampoc és aquest. Ho sento, he de penjar.

-           Per Déu, no m’ho facis això! Tinc la màquina aturada i un bona colla d’usuaris esperant que els hi arreglem amb la vostra ajuda.

El diàleg solia acabar amb el triomf del sentit comú, al cap d’una estona de fer intents fallits d’endevinar quin caratsus de telèfon tindrien ells anotat i d’on caratsus l’haurien tret.

No estem segurs de si vam acabar encertant el número misteriós o ells van optar per canviar el número i posar el número des d’on nosaltres els trucàvem sempre.

1988    Transaccions a dojo

Érem a la reunió anual de DECUS Espanya a Madrid. Algú havia proposat el tema dels monitors de transaccions i aquest era el títol de la xerrada. Els ponents inicialment previstos van fallar. Carregat de bona fe, un tècnic de Digital va posar-se a explicar que hi havia molts tipus de transaccions i que les transaccions eren molt importants en qualsevol programa que toqués les bases de dades. Al cap d’una certa estona de no entendre res, un assistent va demanar:

-           Què és exactament una transacció?

Al cap d’uns quants minuts de balboteigs, vam veure clar tots els assistents que no ell no sabia i que ningú dels presents podia ajudar-lo.

Un segon assistent va gosar preguntar:

-           Algú sap exactament perquè serveixen els monitors de transaccions?

Minuts després va quedar clar que ningú dels presents podia contestar aquesta pregunta i que tampoc ningú podia dir-nos perquè coi s’havia posat aquest tema en el programa. Ningú dels presents sabia perquè servia ni ningú dels presents s’havia mostrat mai anteriorment interessat en el tema. DECUS, una magnífica assemblea tècnica, era organitzat des de la base i tothom hi aportava la seva.

Amb bon criteri, el moderador de la sessió va decidir demanar una transacció al públic i vam acordar canviar la resta de la xerrada per una anticipació en la pausa i el cafè.

1993 Edifici nou, finestres noves

Estem a la inauguració de l’edifici nou. Un canvi espectacular. Immensa millora! És un edifici que té de tot. Tres plantes i una extensió gran de camp obert on aparcar els cotxes.

A l’edifici antic, que estava situat en l’ala Sud de l’edifici de la Facultat de Ciències, sota un aulari, l’accés de màquines pesades era per un vial de terra fins al magatzem posterior. Els tècnics de manteniment de Digital havien après el camí de sorra (fang quan plovia) i aparcaven al costat del magatzem i trucaven a una finestra dels despatxos per anunciar que havien arribat i els obríssim. Acabaven sempre entrant directament per la finestra per no esperar-se que els obríssim el magatzem.

Un tècnic de Digital s’acosta al Cap d’Explotació i li comenta:

-           Estic molt preocupat. En aquest edifici nou hi ha moltes més finestres, però són més altes. Que ens deixareu entrar per la porta?

1993 Edifici nou, cartrons nous

Parlant de finestres. La partida pressupostària per dotar de persianes el nou edifici es va consumir per una petita desviació de sobre-cost de l’obra (res d’estrany en les obres).

La inventiva llatina va solucionar la molèstia del terrible sol que espetegava als vidres (més llatí el sol que ningú) amb fantàstics cartrons que protegien els ulls dels de dintre i admiraven els ulls dels de fora.

Els magnífics cartrons-cortina van durar fins ben entrat l’any del Senyor de 1996.

1994 La tacirupeca jarro

Durant una bona colla d’anys, era absolutament imprescindible, en totes les festes del CC, l’aparició estel·lar de la narració del conte La tacirupeca jarro. L’inestimable narrador es feia molt de pregar i –quan finalment aconseguíem que arranqués—feia veure que s’enfadava i interrompia cada cop que la gent es trencava de riure. En versió lliure –deformada per la mala memòria i les dotzenes d’imitadors posteriors—posem un fragment. Avisem que sembla euskera però no ho és.

La tacirupeca jarro.

Bai la Tacirupeca Jarro por el quebos dotancan temengrelea: “Rilatra! Rilatra” y de tepenre se potó con el bolo.

-           Dedon vas, tacirupeca?—le togunpre el bolo.

Y la tacirupeca:

-          Ñoco! Un bolo que blaha – sapien--. A la saca de mi talibuea – tatescon.

-          Y que vaslle en el toces?

-          Elmi, chele, telachoco...

Al final –molt aplaudit-- acabava sempre amb:

.. y zas! se la miocó!

1998 Problemes de connexió

Truca un professor de la casa demanant pel director del servei:

-           Miri, el truco directament a vostè perquè ja va massa temps que truco al CAS, al SID i als seus tècnics i ningú no m’arregla res.

-           Vostè em dirà...

-           No hi ha manera de rebre el correu electrònic que m’envien de l’estranger. I la màquina no pot ser el problema perquè és acabada de comprar i m’he comprat el model que m’heu recomanat vosaltres i ho he fet per mitjà dels proveïdors homologats de la UAB i tot al peu de la lletra com m’han dit els seus tècnics.

-           I ja li han comprovat que el Netscape estigui ben instal·lat i ben configurat?

-           I tant que sí! Cada vegada que truco em diuen el mateix i li asseguro que no és culpa d’això.

-           Pel que m’explica sembla que té algun problema la seva connexió a la xarxa.

-           No ho crec, el tinc perfectament connectat.

-           Bé, farem comprovacions i que passin del SID a mirar-s’ho. Quin és el numero de la seva roseta?

-           A què us referiu quan diu roseta?

-           Disculpeu. Em refereixo al connector tipus telefònic, just al costat del telèfon normalment, on teniu connectat el fil de connexió a la xarxa del PC.

-           Ah, que no n’hi ha prou amb connectar-lo a la xarxa elèctrica? Quan us referiu a xarxa, no us referiu a la xarxa elèctrica?

-           ...!!!

-           Bé, feu que passin a veure-ho. Em sembla que podeu tenir raó i potser faltarà “alguna” de les connexions necessàries...