Ha esdevingut un tòpic comú l’observació d’Oscar Wilde que la naturalesa imita l’art. L’evolució que han tingut els sistemes informàtics, des dels seus inicis als anys seixanta fins al present, no s’escaparien d’aquest tòpic. És fàcil associar els primers ordinadors mainframes amb una dictadura on només una CPU pensava, calculava i prenia decissions i tots els terminals eren súbdits passius, sense cap capacitat autònoma, obligats a l’espera burocràtica del treball posat en cua i executat en diferit (batch).

L’aparició del PC, el 1981, va representar un gir copernicà i va aportar una clara obertura a la capacitat individual, a la satisfacció immediata i interactiva de les necessitats informàtiques.

Fugint de l’anarquia social que això començava a representar, van aparèixer les solucions client/servidor que, via els cablats locals i les telecomunicacions, integraven els ordinadors centrals de gran capacitat (amb el rol de servidors de bases de dades, aplicacions d’ús comú i capacitat central de càlcul) amb el col·lectiu de clients intel·ligents (no súbdits) posseïdors d’una certa capacitat autònoma de procés.

El següent pas, donat a la dècada dels 90, va consistir en especialitzar en diferents funcions els servidors i en estructurar més complexament la xarxa, cercant una malla social de relacions especialitzades de clients i servidors. Apareixen les estructures de tres nivells: un mateix servidor de bases de dades central atén a dos o més servidors d’aplicacions que atenen, al seu torn, a respectius col·lectius de clients descentralitzats i remots.

Expansionant definitivament la democràcia dintre els sistemes informàtics, apareix Internet. Un quart nivell de complexitat -el servidor de pàgines web- s’afegeix a l’estructura informàtica de les noves aplicacions. Però, el punt més important: amb els nous protocols, qualsevol ordinador del món pot convertir-se, puntualment, en el servidor de qualsevol client d’arreu del món (world wide) i viceversa. Els guanys i els beneficis són espectaculars, incommensurables. La complexitat tecnològica que comporta, també. Els riscos d’infeccions víriques, atacs a la confidencialitat i a la integritat de les dades, també. Com tots els progressos de la civilització humana tenen un preu força alt a pagar. I, com en tot moment crucial de canvi, surten delinqüents i terroristes que aprofiten la feblesa momentània de les proteccions. I, en contrapartida, veus conservadores que criden a ressuscitar els vells models i els antics paradigmes “més segurs”.

Parafrasejant Oscar Wilde, la humanitat encara té pendent l’assignatura de saber aplicar a la seva organització social i política allò que l’art de la informàtica i les telecomunicacions -amb totes les mancances i problemes que hem esmentat- han sabut construir. Fent un joc de paraules fàcil, aquells que governen el món haurien d’imitar el model estructural i organitzatiu d’Internet i aconseguir la world wide wealth i no caure mai, per més legítims que siguin els seus motius de seguretat, en la world wide war.

A nivell de la UAB les coses són molt més properes i menors però tampoc no seran fàcils. El nostre repte de futur és aconseguir que l’estructura organitzativa dels serveis informàtics (SI, CAS i SID) sàpiga aprendre dels canvis tecnològics sense perdre la coordinació, l’eficàcia tècnica i econòmica. L’eficiència.

Hem de saber construir una malla (humana) mantenint la compatibilitat, integrant els know-hows, especialitzant el servidors (humans), potenciant la interactivitat i la satisfacció de tots els clients (humans).

Que la sort i l’èxit ens acompanyin!

Servei d'Informàtica