Si l’home ha estat capaç de construir amb els ordinadors de la quinta generació un neocórtex órbito-frontal electrònic, és evident que batejar les màquines amb nom propi no és cap disbarat. Posar nom a aquests estris tan quotidians, inventats al segle XX, té dues raons: una és el component pràctic,  identificar-los; l’altre té un aspecte, podríem dir-ne més humà, d’afectivitat, en el  que es palpa que l’home modern ha acabat per projectar les seves emocions i les seves angoixes neuròtiques en aquests “estris mecànics” és a dir els aparells de pensar (ordinadors) i d’actuar (robots), simulacres de l’Homo intelligens  i de l’Homo laborans  respectivament.

Del component pràctic val a dir que la necessitat de batejar, o de donar nom  als ordinadors sorgeix en el moment en que es desenvolupa la xarxa.  La xarxa està representada per un conjunt d’ordinadors, i altres dispositius, amb capacitat de comunicar-se, d’intercanviar informació i compartir recursos. Aquests ordinadors són els que es bategen.

Durant la primera etapa de l’antic Centre de Càlcul, ens expliquen els més veterans, que les màquines eren anomenades amb les inicials CCUAB i a mida que s’afegien màquines, amb un “galeig d’imaginació”, s’anaven enumerant, CCUAB1, CCUAB2 etc. Va arribar un dia en que algú va adonar-se que per poder conèixer i comprendre les màquines que l’envoltaven fóra adient donar un nom a cada una d’elles i així va començar el que seria el santoral o catàleg dels ordinadors de xarxa de la UAB. 

Sense caure en el parany sexista, degut a que poden rebre el qualificatiu d’unisex, doncs ordinador és masculí, però computadora i informàtica són paraules femenines, el personal d’aleshores va emprendre la dinàmica de batejar els ordinadors, això sí, sense ordre ni concert.  A vegades es posava a votació com l’ELROND, d’altres algú proposava un nom que li agradava com per exemple la màquina BLUES i si ningú si oposava es batejava i punt.

Tot i que l’art d’anomenar les coses pel seu nom és més difícil del què ens pensem va arribar un dia en que es va voler posar ordre, no pas de manera religiosa, i es va definir en algunes màquines un fil conductor per batejar-les. Aquest fil conductor eren els vents, per aquest motiu tenim màquines anomenades Gregal, Migjorn, Oreig, Alisi, etc. En els centres els servidors tenen noms relacionats  amb la temàtica de les facultats on es troben, així doncs tenim l’Enstein a Ciències, Kane a Ciències de la Comunicació, Sèneca a Lletres, Selene a Ciències Socials, Servet a Medicina...

A banda de batejar el que podríem dir “ordinadors grans” també es posa nom a tots i cadascun dels ordinadors de sobretaula connectats a la xarxa. No se si ús sorprèn si el vostre ordinador té nom. I qui és el padrí d’aquestes criatures? Doncs bé, sembla que es tracta de la persona que instal·la el sistema operatiu qui s’encarrega de tan lloable funció. L’experiència notarial en contemplar el mapa de la xarxa on es mostren tots els equips amb el nom de cadascun d’aquests ordinadors personals, ens ha permès ser testimonis de noms tals com Amg5, Azrael, B11-164, Adminis12. Comprovem que l’originalitat no és el fort d’aquest padrins, així doncs tot i que donar nom a aquestes criatures no els serveixi ni de pauta, ni de guió de conducta, ni motiu d’orgull o de vergonya ni d’estímul o de desmotivació, fem una crida perquè a partir d’ara el nom que es vagi posant a cadascun d’aquests “estris mecànics” sigui  suficientment significatiu perquè el porti amb entusiasme i orgull.