David Yeste treballa a l’Autònoma des de finals del 1991, però no va ser fins al 95 que es va instal·lar al SID de Lletres i Psicologia. I encara hi és. La seva feina li agrada, però la seva autèntica passió són els seus hobbys; escriure, tocar la guitarra i dibuixar.

Com vas arribar a l’Autònoma?

Vaig començar treballant com a conserge a finals del 1991, com força persones que ens dediquem al món de la informàtica. Més tard em vaig presentar a unes oposicions i des de llavors que estic al SID de Lletres i Psicologia donant suport informàtic als usuaris, mantenint totes les instal·lacions i sistemes funcionant i fer, fins on podem, intervencions de reparacions a despatxos, ja sigui feina de maquinari o de programari.

Però tu ets dissenyador gràfic, oi?

Sí, per això sempre intento fer les feines de caire més creatiu i artístic, a part de les altres tasques. Penso que és una feina una mica especial. A mi em sembla que és una de les poques feines amb les quals la persona que té un problema el deixa de tenir en el moment que ens el comunica a nosaltres, parlant en termes informàtics, és clar. I feina d’aquest tipus n’hi ha molta. Si tenim en compte que aquí a Lletres som uns cinc o sis tècnics i tenim una població d’aproximadament 6.000 alumnes i 900 professors, hi ha un volum de feina respectable.

Això trenca amb el tòpic de la gent que diu que no feu res.

Sí, hi ha molta gent que encara ens concep com “pastors de màquina”, com la gent que es dedica a donar les impressions. Però tenim una feina molt més gran que tot això. Tot i que hi ha gent que no se n’adona o sembla que no se’n vulgui adonar. Penso que a diferència del Servei d’Informàtica central, la nostra feina passa desapercebuda, tot i que el treball hi és. Jo, amb els anys que porto treballant en aquest SID, noto un cert allunyament i distanciament entre el què és el Servei d’Informàtica i nosaltres, els SID. Penso que no es valora prou bé la nostra feina, quedem en un claríssim segon pla respecte el Servei d’Informàtica central.

I què hi fa un artista com tu entre ordinadors?

Doncs d’explicació raonable i lògica no n’hi ha cap. Però és una feina que està força bé i que a nivell personal em motiva. No és exactament el què m’agradaria per guanyar-me la vida però és una bona feina. I precisament, és gràcies a aquesta feina que tinc temps a les tardes per dedicar a les meves aficions.

Les teves aficions són les d’un autèntic artista. Escriure, pintar, dibuixar...

Sí que és veritat que tinc aquestes aficions, però d’aquí a ser un artista... Jo més aviat diria que sóc un aficionat de moltes coses, amb les quals m’agradaria guanyar-me la vida però que malauradament no puc. Toco la guitarra des de fa molt temps, això no vol dir que sigui guitarrista ni professional, però més o menys em defenso. Sempre he estat tocant amb més gent, i actualment estic amb una banda de Terrassa, Els transeúntes.

I la faceta de dibuixant d’on ve?

Suposo que el hobby del dibuix va una mica lligat amb la història del disseny gràfic i tot això. I pintar, pinto una mica de tot; he pintat quadres a l’oli, aquarel·les, he fet còmics, etcètera. Principalment pinto coses bastant subjectives, però de totes les aficions que tinc potser és la que tinc més descuidada. Però això no es pot dir mai perquè potser la setmana que ve em poso a pintar com un boig una altra vegada. Depèn.

De què depèn, de les inquietuds, potser?

No crec que hi hagi una explicació. I més que inquietuds ho faig perquè és una cosa que em ve de gust.

Com escriure?

Sí, m’agrada molt. De fet tinc una novel·leta i un recull de contes publicats, tan de bo em pogués guanyar la vida així. Això voldria dir que la cosa va força més bé del què va ara.

Però no et pots queixar. Parla’m de la novel·la i el recull de contes.

La novel·la es titula Bots i barrals, està ambientada en les riuades que hi va haver a Terrassa al 69. Hi va haver molts morts i va ser una desgràcia força important. La història gira entorn a un grup de terrassencs que vol preparar un atemptat a la figura de Franco el dia que ha de venir a visitar Terrassa per veure la tragèdia. I el recull de contes El flegmó me’l van premiar amb el premi Tinet de narrativa curta, són contes quotidians, no són grans apopeies sinó personatges normals que reaccionen d’una manera molt propera, com qualsevol persona.

Elaborat pel Servei d'Informàtica de la Universitat Autònoma de Barcelona
Edifici D 08193 Bellaterra (Cerdanyola del Vallès). 93 581 21 00 Fax: 93 581 20 94
Correu electrònic: enllac@si.uab.es
Data d'actualització: maig 2003