|
DAVID YESTE, sid de la facultat de Lletres
i Psicologia
<<<...
- Segurament deu haver-hi alguna mena de problema amb l’arxiu de
presentació, ja que, tant el canó de projecció com
l’ordinador semblen funcionar correctament – va dir-li el
tècnic al vell professor.
L’home, contrariat, es mirava aquella baluerna electrònica,
mentre es gratava el cap.
- Vol dir això que no el podré fer servir per a la pràctica?
– va gosar preguntar finalment.
El tècnic provà de disculpar-se, sota l’atenta mirada
del professor i els seus alumnes, mentre feia la darrera prova per tal
d’executar la presentació. Suava de valent, però no
va haver-hi sort.
- No hi ha cap altra solució? – demanà de nou el docent.
- Em sembla que no... A no ser que tingui una altra còpia en bon
estat del fitxer.
El professor es mostrà abatut, amb la barbeta enfonsada contra
el pit. Havia passat bona part de la nit digitalitzant les diapositives
per tal de preparar la presentació d’aquella pràctica,
i ara es culpava de no haver tingut la precaució de fer una còpia
de seguretat. Tot d’una, aixecà el cap i, esbossant un mig
somriure, obrí el seu maletí i n’extragué el
preuat tresor: la capsa amb les diapositives. Després d’introduir-les
minuciosament al carro, engegà l’aparell i la imatge aparegué,
amb extrema claredat, projectada a la pantalla.
El tècnic i el professor van intercanviar una mirada còmplice,
mentre aquest darrer començava, a la fi, la classe.”
...>>
Hom podria pensar que aquesta història
està mancada de versemblança, però de fet, i a banda
de certes llicències literàries, es tracta d’un cas
real, tan real com tants d’altres que venen a exemplificar com les
noves tecnologies, més que implantar-se com a eina, de vegades
passen per sobre els nostres caps com a una piconadora.
Som, en certa manera, esclaus de l’acceleració de les tecnologies,
cosa que ens obliga, irremissiblement , a un continu reciclatge de procediments,
conductes i, fins i tot neologismes. I si un escèptic – ves
a saber si el mateix professor del nostre exemple – es plantegés
si realment són necessaris tots aquests canvis, seria atacat despietadament
pels adoradors del Déu la tecnologia punta, els quals el titllarien
d’immobilista, retrògrad o dinosaure. I és que, pel
que sembla, l’impacte d’una PALM-TOOL en una reunió
de col•laboradors és molt més elevat que el que un
bloc de notes pot causar.
Algú va dir que la moda és quelcom que et fa sentir ridícul
portant aquest estiu qualsevol cosa que l’estiu passat et va costar
un ull de la cara, i aquest seria el costat pervers del raonament: quin
percentatge de moda, fins i tot d’esnobisme, hi ha a l’accelerada
evolució tècnica? I encara podem anar una mica més
enllà: és absolutament necessària aquesta evolució,
o és fruit de les exigències del mercat? Són, simplement,
qüestions sobre les quals reflexionar.
Cada dia és més curta la “vida útil”
d’un ordinador, cada vegada són més curts els “períodes
de vigència” d’un determinat programari... Mentre,
les persones – les mateixes persones que hem adquirit el dubtós
rang d’“usuaris” – provem, amb més o menys
èxit, d’acomodar-nos a les exigències d’aquestes
noves tecnologies, patint el dubte existencial de si aquests avenços
ens ajuden o ens compliquen la vida. Fins i tot hi ha estudis –
o n’hi hauria d’haver – que demostren que el cervell
humà és més reticent als canvis de versió
que els processadors Intel.
Aquest progrés, el qual ens permet tenir a l’abast de la
mà un munt incalculable d’informació, o gaudir de
capacitats de càlcul impensables fins fa uns anys, és la
part positiva. La negativa és fer servir la tecnologia com a finalitat
i no com a mitjà.
Potser el professor de la nostra història, sigui l’únic
que recorda, no sense cert enyor, aquelles pissarres negres i grosses,
darreres restes del naufragi de la classe magistral.
|