ELS PEATGES DE LES AUTOPISTES

Ens fem un fart de viatjar. Fas clic i ets a Califòrnia, un altre clic i et passeges per Sant Petersburg, al clic següent ja has tornat a Bellaterra i tot seguit tornes a anar-te’n ràpidament a Austràlia o a Londres. Viatjar a la velocitat de la llum per mitjà de les autopistes digitals té això de bo: trigues molt pocs segons a donar la volta sencera al món. A vegades et trobes amb camins tallats o embussos que et fan esperar alguns minuts i alguns bromistes parlen de la World Wide Wait. Però, què són uns pocs minuts si els comparem amb les cues de la N-340?

Les autopistes d’Internet són de peatge, ja ho sabem. I comprenem, fins i tot, que no puguin arribar a ser mai de franc. Ens toca pagar dos tipus de peatge: el dels servidors de la connectivitat –que fan una feina, gestionen problemes de trànsit i t’ofereixen un valor afegit– i els de les operadores de telecomunicacions que et cobren el peatge per l’ús de les infraestructures que ells han muntat. Aquests darrers són els que més s’assemblen a les concessionàries de les autopistes tradicionals per a vehicles.

Tothom –o gairebé tothom– afirma que sense un ús massiu d’Internet no podrem avançar en el progrés de les nacions industrialitzades i ens quedarem enrere. Els polítics –els qui manen i els qui malden per arribar a fer-ho algun dia– s’omplen la boca amb promeses sobre els grans ajuts i els grans impulsos que promouran a les escoles i a les universitats sobre l’ús de les autopistes de la informació que –segons alguns– ja comencen a ser les autopistes del coneixement. Però, mentrestant, la trista realitat: s’apugen les tarifes telefòniques! Protestes generalitzades i, fins i tot, les mobilitzacions i vagues internàutiques no han impedit que viatjar per Internet sigui força més car que abans i –això és el que fa més mal!– força més car que en els països més avançats que el nostre. Just quan ens enlairàvem, una galleda d’aigua freda ens vol fer reprimir les nostres ànsies viatgeres per tot el món interconnectat.

Són els darrers intents de munyir els privilegis dels monopolis? S’aconseguirà la reivindicació de tarifa plana? Serà, a més de plana, assequible? Millorarà la situació amb la liberalització del mercat de les telecomunicacions? Tindrem aviat Internet per cable a casa?

Tindrem accés a Internet subvencionat –ni que sigui parcialment– per la Fundació Catalana per a la Recerca o per algun dels dos comissionats de la Generalitat que hi tenen alguna cosa a dir? Podrem reduir les despeses d’aquesta mena de peatges gràcies a una actitud clara de col·laboració entre Sanitat i les universitats?

Són moltes preguntes juntes i, tot i que en aquesta edició de L’Enllaç hi trobareu articles específics sobre la pujada de les tarifes telefòniques i sobre la tarifa plana, no tenim intenció de jugar a fer d’endevins.

Aprofitem la palestra digital i cibernauta de L’enllaç per a demanar:

1. Consciència dels viatgers del ciberespai i el seu suport a les reivindicacions de peatges ajustats.

2. Fermesa de la UAB amb les negociacions amb les operadores telefòniques des de ja abans de la pròxima liberalització del mercat.

3. Concreció dels ajuts governamentals a l’establiment de la Societat de la Informació / Coneixement digital.

Tenim esperances fermes de poder donar millors notícies en un futur immediat, abans que els usuaris més novells de les autopistes digitals es cansin de fer cues o de gastar-se tot un pressupost massa elevat en la «benzina» i els «peatges».

Que així sia!