Els
nostres usos i costums, les nostres normes i pautes socials, no canvien al
mateix ritme en què avança la tecnologia. Sovint, les possibilitats que
ens ofereixen els nous estris i les noves tècniques ens col·loquen enmig
de situacions totalment noves, per a les quals no tenim encara determinat
quin ha de ser el conjunt de normes que les regulin. Trobem, així, que la
llei (el dret) es troba constantment davant de noves exigències a les
quals ha de donar resposta quan el context no està encara del tot
comprès, en particular, pel que toca als conflictes entre drets i deures
que aquest pot generar.
Un
espai paradigmàtic en què hi trobem prou manifestes aquestes dificultats
ens el dóna les noves tecnologies de la informació. La protecció de les
dades personals, la seguretat en el comerç electrònic -tant per al
comprador com per al venedor-, els drets de còpia de la informació
difosa a Internet o la certificació electrònica són mostres ben actuals
d'aquests àmbits que reclamen, peremptòriament, algun tipus de
regulació externa per part d'una autoritat reconeguda (cas de la UE), o
bé de regulació interna per part dels agents implicats (cas dels EUA).
Els dos models són possibles i cadascun té avantatges i inconvenients
que han de ser ben sospesats. En el nostre país, seguint els principis
establerts en les diverses Directives europees, disposem ja d'un
desplegament prou notable de lleis, reglaments i decrets que volen
establir unes regles de joc socialment acceptables per a aquests nous
reptes.