ROBERT LAFONT (Nimes, 1923) Malgrat la gran diversitat de matèries abordades per Robert Lafont, la producció del qual consta a hores d'ara de més de noranta títols, de la història literària o l'anàlisi textual fins a la geografia econòmica, la sociolingüística o la praxemàtica, cal considerar que tots aquests interessos són de fet projeccions complementàries d'un únic i ambiciós projecte global: la comprensió de les dinàmiques que han regit i regeixen la realitat occitana en tots els seus aspectes territorials, demogràfics, polítics, culturals, lingüístics És en aquest context que cal situar la seva activitat literària, que l'ha dut a abordar en paral·lel una rica i complexa obra que abraça tots els gèneres, sempre al servei de la normalització i de la modernització de la cultura occitana. Pel que fa al militant i la seva dimensió pública, la vida i l'acció de Robert Lafont han estat lligades durant més de trenta-cinc anys a l'Institut d'Estudis Occitans, de 1945 a 1980. De l'IEO, Robert Lafont va ser-ne secretari general entre 1950 i 1959, data en què va assumir la presidència de la institució. L'any 1962, tot coincidint amb l'agudització de les problemàtiques socials i l'extensió d'una consciència popular occitana, va passar a fundar i dirigir el Comitat Occitan d'Estudis e Accion, al marge de l'IEO, que es proposava d'aprofundir en l'anàlisi econòmica del país. Dissolt l'any 1971, el COEA va esdevenir la plataforma Lucha Occitana, de caràcter autonomista, en un moment en què l'occitanisme semblava estar en condicions de donar resposta a les noves demandes de la societat. L'any 1974, Robert Lafont va presentar-se com a candidat a la presidència de l'Estat en representació de les minories de França. De resultes d'enfrontaments interns pel que fa a la concepció de l'IEO com a plataforma d'estudis i anàlisi o com a moviment d'agitació, Robert Lafont va abandonar l'any 1980 l'organisme per prosseguir el seu projecte des de l'associació Obradors, constituïda l'any 1982, i la docència universitària. Pel que fa a l'intel·lectual, un dels primers aspectes que va atreure la seva atenció fou Lafont va plantejar-se també ben aviat l'anàlisi de la situació econòmica per què passava el país, que en la terminologia de l'època fou etiquetada com a pròpia d'un colonialisme interior , exposada i denunciada a La révolution regionaliste , del 1967, que l'any 1968 Manuel Cruells va versionar en català. La reflexió sobre la realitat occitana, però, implicava necessàriament la consideració del fet francès i la seva constitució, d'on un llibre com Sur la France (1968, versió catalana de Miquel Martí i Pol sota el títol de Per una teoria de la nació, del 1969). Enllà del fet estatal, Robert Lafont ha considerat també el projecte europeista a Lettres de Vienne (1986) o, més recentment, a Nosaltres, el poble europeu , que l'any 1991 va aparèixer en versió catalana a Barcelona. Com a historiador, Lafont ha estudiat també els moviments que han afaiçonat el país, com a La Revendication occitane (1976). De 1979 data la gran síntesi de l' Histoire d'Occitanie , coordinada conjuntament amb A. Armengaud. Aquesta valoració del passat s'amplia a Temps tres (1991) amb una visió prospectiva que veu en el felibritge i l'occitanisme les dues primeres fases ja superades d'una seqüència que ha de menar, amb el nou segle, a una nova dinàmica territorial i social que s'està tot just confegint, de la mà d'uns nous actors. Els darrers anys, Lafont ha abordat també el gènere testimonial, amb Le Coq et l'oc (1997) i Pecics de mièg-sègle (1999), i la síntesi divulgativa, a Petita istòria europèa d'Occitània (2003). En altres títols, com Décoloniser en France (1971) o Autonomie, de la Région à l'Autogestion (1976), Lafont ha formulat les seves propostes autonomistes, que van tenir la seva incidència en l'acceptació d'alguns sectors de la classe política francesa, ni que fos tentinejant, de la necessitat d'iniciar un procés de descentralització i regionalització. A Clefs pour l'Occitanie , Lafont es desdobla en pedagog que malda per fer comprensible a un lector del nord l'especificitat de la realitat del sud. Quant a la reflexió sobre el fet lingüístic, que de primer va tenir un caràcter més descriptiu a La phrase occitane (1967), L'ortografia occitana (1970) o Elements de phonetique occitane (1983), va avançar posteriorment en l'estudi de les estructures psicolingüístiques i la praxemàtica, a Le travail de la langue (1978), Pratique de la praxematique (1983) i Le dire et le faire (1990). Com a docent, va impulsar també la recerca sociolingüística. Pel que fa al literat, Robert Lafont és autor d'una desena de poemaris, entre els quals Paraulas au vièlh silenci (1946), Dire (1957), Aire liure (1974), La gacha a la cistèrna (1998) o Cosmographia monspessulanensis (2001). També s'ha dedicat, per bé que més discretament, a la creació teatral, amb propostes com La loba (1959), el recull Teatre claus (1959), Los ventres-negres o Lei cascaveus (1977). Com a narrador, Lafont ha abordat una gran varietat de gèneres i registres, del fantàstic al divertimento erudit i del conte filosòfic a la recreació històrica, amb la voluntat evident d'incorporar la llengua a totes les formes de la modernitat. Pel que fa a la novel·la o ficció extensa citem, a la tusta limbusta , la Vida de Joan Larsinhac (1951), Lei camins de la saba (1965), Lei maires d'anguilas (1966), Tè tu tè ieu (1968), L'icòna dins l'iscla (1971), Lo sant pelau (1972), Tua culpa (1974), La Festa (en tres volums, apareguts els anys 1984 i 1996), Bertomiu (1986), La reborsiera (1991), L'enclaus (1992), Insularas (996) L'eròi talhat ( 2001) i Lei vidas d'Atanasi (2005), als quals caldria afegir, en francès, Chronique de l'Eternité (2001). Quant als reculls de narrativa breu, esmentem La primièra persona (1978), Lo Decameronet (1983), Contes libertins e faulas amorosas (2000) i Lei miraus infidèus (2003). Com a traductor, Robert Lafont ha versionat en provençal l' Odissea d'Homer, a Lo viatge grand de l'Ulisses d'Itaca (2005). Jaume Figueras (Arxiu Occità, UAB) |
el de la història literària, un dels pocs camps en què l'occitanitat ha estat al llarg de la història protagonista del seu destí. Ja des de 1954, data en què publica Mistral ou l'Illusion (1954), Lafont s'ha interessat tant per l'embranzida que va permetre a Mistral i els primers felibres de posar en marxa tota una literatura com per les raons del seu fracàs social. A finals dels anys cinquanta inicia les seves recerques pel que fa a la producció barroca occitana, que culminaran l'any 1970 amb Renaissance du Sud , en què la valoració d'autors com Pèir de Garròs, Belaud de la Belaudièra , Augièr Galhard, Pèire Godolin, Guilhèm Ader, Bertrand Larada, Isaac Despuèch o Francés de Corteta s'enriqueix decisivament amb l'anàlisi de les condicions socioculturals i identitàries en què la seva obra va generar-se. Poc més tard, aquesta nova mirada sobre la tradició es traduïa en la publicació, conjuntament amb Crestian Anatòli, de la Nouvelle histoire de la littérature occitane (1970-1971), que M. Aurèlia Capmany i Xavier Romeu no van trigar a traduir al català. Més recentment, l'interès de Lafont per la creació medieval ha abordat la gènesi d'una èpica romànica a la frontera meridional amb La Geste de Roland (1991).