Programa de les Jornades

Bibliografia

Internet

Cronologia

RAMON VINYES I CLUET: UNA DILATADA TRAJECTÒRIA D'ESCRIPTOR.

Ramon Vinyes i Cluet (Berga, 1882, Barcelona, 1952) és un escriptor d'una singular personalitat dins el panorama de les nostres lletres. En destaca la intermitència biogràfica i literària, a cavall de la literatura catalana i de la crítica i cultura de Barranquilla, la major població del Carib colombià on visqué entre 1913 i 1925 i entre 1940 i 1950.

Autodidacte i enrolat culturalment  a la capital catalana en l'entusiasme del modernisme i el noucentisme (publicà i estrenà diverses obres), el seu esforç no reeixia: d'aquí el seu viatge a Colòmbia, el 1913. A Barranquilla fundà una llibreria amb Xavier Auqué i el geògraf Pau Vila, i impulsà la revista Voces entre 1917 i 1920. L'abans poeta i autor de teatre s'hi convertí en un refinat i irònic crític que adaptava el mestratge d'autors catalans com Eugeni d'Ors o López Picó. Alhora, l'exigència de la revista el dugué a difondre i traduir autors i crítics inquiets d'arreu: Chesterton, Claudel, Apollinaire, José Eustasio Rivera, Gabriela Mistral, José Juan Tablada, etc.

El 1925, en el marc d'un enfrontament polític, Vinyes fou expulsat de Colòmbia i s'instal·là a Barcelona, on visqué quasi seguidament fins a l'exili de 1939, en què es traslladà a França. El 1940 retornà a Barranquilla, i fins a 1950, no tornà a Barcelona. Amb la decepció de no haver estrenat el drama més ambiciós d'aquesta època ( Arran del mar Caribe , 1944), es disposà a retornar a Colòmbia. La mort el sorprengué el 5 de maig de 1952; feia poc havia estrenat la seva darrera comèdia: El bufanúvols .

Vinyes és autor d'una extensa obra teatral, incrementada a partir del seu  retorn a Catalunya els anys 20: destaquen les comèdies dramàtiques Viatge ( 1927) i Ball de titelles (1936) i un drama que impactà per l'expressionisme ambiental: Peter's Bar (1929). L'autor guanyà fama de polèmic, reblada per la seva activitat crítica: la recepció de Llegenda de boires (estrenada el 1926 i desqualificada per Josep Maria de Sagarra) i la conferència Teatre modern (1929) són fites d'aquesta posició extrema.

 La narrativa d'exili de Vinyes (Els contes A la boca dels núvols i Entre sambes i bananes ) ofereix un vessant sorprenent: relats irònics, distanciats, amb la perspectiva d'un doble exiliat del segle. Mentrestant, reprenia el contacte amb cercles intel·lectuals de Colòmbia i el mestratge en la tertúlia de García Márquez ( Grupo de Barranquilla ) fou reconegut pel premi Nóbel: el sabio catalán de Cien Años de soledad és un homenatge literari però fidel a Vinyes, gran mentor a Colòmbia i polèmic crític a Catalunya.

Vinyes activà un pont cultural, perquè fou un home en exili constant (moral, vital, històric) que tragué partit de la seva experiència accidentada. En una de les seves peces més característiques ( Viatge ) traslladà aquesta circumstància a la vivència tràgica d'un jove músic, Jafet qui declara:

“Jo sento com mai, la terra d'on fujo, i em pesa, obscura, la terra on vaig”

I és que Vinyes, com sabé veure García Márquez a Cien años de soledad, fou sempre presoner de “dos nostalgias” enfrontades l'una a l'altra com “dos espejos”: Catalunya  i el Tròpic colombià. Tractava, ens diu Gabito, els savis amb familiaritat i recomanava als seus amics de Macondo que no es prenguessin seriosament la literatura. L'entusiasta de principis de segle, l'autor de L'ardenta cavalcada que tanta expectació havia desvetllat en la trepidant Barcelona de 1909, havia esdevingut amb els anys un escèptic i lúcid testimoni de l'enfonsada d'un món que ja no era possible recuperar.