A més de celebrar-se el 250 aniversari del naixement de Mozart, enguany també coincideix amb altres efemèrides d’autors musicals. A continuació esmentem les més notables.
Vicent Martín i Soler (1754-1806): Compositor nascut a València, 
entrà al servei del príncep d’Astúries, el futur rei Carles IV, pels volts de 1776, any en que probablement composà la seva primera òpera (La Madrileña, també coneguda com Il tutore burlato). L’any següent viatjà a Itàlia, on residí alguns anys, principalment a Nàpols. A partir de 1785 el trobem a la Viena de l’emperador Josep II com un de tants compositors italians fincats a Àustria. La seva estança a Viena, que durà tres anys, representa el punt culminant de la seva carrera com a operista, especialment amb tres òperes amb llibret de Lorenzo da Ponte: Il burbero di buon core (1786), Una cosa rara (1786, esmentada al Don Giovanni de Mozart), i L'arbore di Diana (1787). Nomenat mestre de capella de la cort russa per Caterina la Gran, marxà cap a St. Petersburg el 1788, i allà residí, excepte una estança a Londres de 1794 a 1796 (on composà òperes com La capricciosa corretta, amb llibret igualment de Da Ponte), fins a la seva mort el 10 de febrer del 1806, ara fa justament 200 anys. De la seva producció ens han arribat set òperes serioses i tretze de còmiques, així com més de tretze ballets seriosos i tres còmics, i vàries cantates escèniques.
Juan Crisóstomo de Arriaga 
(1806-1826): Malgrat la seva curta vida, aquest compositor bilbaí va tenir una carrera tan fulgurant que va ser conegut com el Mozart espanyol. Nascut el 27 de gener de 1806 (just cinquanta anys més tard que Mozart) i format inicialment pel seu pare, Arriaga composà la seva primera obra, el trio per a violins conegut amb el nom de Nada y mucho, amb només 11 anys, i el 1819 va escriure seva única òpera, Los esclavos felices, de la qual només se’n conserven l’obertura i fragments d’algunes àries. El 1821 ingressà al Conservatori de París, on conegué Luigi Cherubini i tingué com a professor a François-Joseph Fétis, obtenint diferents premis en contrapunt i fuga i assistint com a professor el mateix Fétis. En aquella ciutat, escrigué les seves obres més conegudes: la simfonia en re menor (1823), els tres quartets (1824) i una revisió de l’obertura de Los esclavos felices titulada Ouverture pastourelle (1824). Arriaga morí de tuberculosi a París, poc abans de complir els 20 anys.
Robert Schumann
(1810-1856): Aquest conegut compositor alemany és un dels màxims representants del moviment romàntic de la primera meitat del s. XIX. Fill d’un llibreter, de molt jove mostrà un intens interès per la literatura del seu temps. Després de la mort de la seva germana, que se suïcidà, i del seu pare, la seva mare l’insistí per cursar estudis en dret a la Universitat de Leipzig, per tal d’assegurar-li un futur, però en aquesta ciutat li dedicà més temps a la música que a les lleis, i començà a estudiar piano amb Friedrich Wieck. La seva carrera com a pianista, però, quedà truncada el 1832 en quedar-li lesions permanents causades per un aparell de la seva invenció amb el que volia millorar la seva tècnica, i a partir d’aquest moment se centrà en la composició. Fundà la publicació Neue Zeitschrift für Musik, en la que escrivia amb dos pseudònims: Florestan, representant la seva part impetuosa, i Eusebius, la part reflexiva de la seva personalitat. El 1840 es casà amb Clara Wieck, filla del seu antic mestre, després de tres anys de violenta oposició del pare. Ensenyà composició al conservatori de Leipzig però, desgut a les seves contínues depressions, es traslladà a Dresde buscant tranquil·litat. El 1850 es traslladà a Düsseldorf en ser nomenat director de l’orquestra de la ciutat, però no va quedar satisfet amb la seva feina allà. El 1854, després d’intentar suïcidar-se llançant-se al Rin, va ser ingressat en un hospital mental privat, on morí dos anys més tard, als 46 anys d’edat.
Les obres que ens deixà aquest compositor toquen els gèneres més importants de la música romàntica: peces per a piano sol, cicles de lieder, quatre simfonies, un concert per a piano i orquestra (1845) i una òpera (Genoveva, 1850) són potser les més significatives.
Dmitrij Sostakovic
(1906-1975): Aquest compositor rus, nascut a St. Petersburg ara fa cent anys, està considerat com el simfonista més important de meitats del s. XX, però també és important la seva aportació a la música de cambra i al món de l’òpera, principalment per la seva obra Lady Macbeth de Msenk (1934). Tot i la importància de la seva producció simfònica i operística Sostakovic sempre va viure sota la forta intimidació del règim stalinista i post-stalinista, i això es notà en la seva trajectòria professional. El seu primer gran èxit li arribà quan tenia només 19 anys amb la seva primera simfonia, estrenada a Leningrad el 1925. Tant la seva segona simfonia, subtitulada Octubre i composada el 1927 per commemorar el desè aniversari de la revolució, com la tercera, subtitulada A l’1 de Maig, finalitzaven amb un número coral, i ambdues van ser criticades pel seu llenguatge innovador. El mateix tracte va rebre la seva òpera El nas (1930) per part de la premsa, que veié influències provinents del “modernisme burgés” de les avantguardes europees. Però si hi ha una obra que realment va fer córrer rius de tinta, aquesta va ser la seva següent (i darrera) òpera: la ja esmentada Lady Macbeth. El gener del 1936, dos anys després de la seva estrena, el diari oficial del règim, Pravda, publicava una ferotge crítica a aquesta obra en un article sense signar titulat “Caos en lloc de música”, el qual sembla que estaria redactat (com a mínim en les seves línies mestres) pel mateix Stalin. Sostakovic, que en aquell moment acabava d’estrenar la seva quarta simfonia, la retirà de seguida, i en composà la cinquena (1937), que titulà Resposta d’un artista soviètic a una justa crítica, una obra que deixava pràcticament de banda tot el modernisme de les seves obres anteriors. La setena simfonia, una de les més populars d’aquest autor, va ser composada el 1941 durant els primers mesos del setge de Leningrad, de la que va prendre el nom i a la que està dedicada. A més de les òperes esmentades i de les seves quinze simfonies, Sostakovic també composà quinze quartets de corda, tres ballets i també gran quantitat de música per a pel·lícules.
Aquest any coincideix també amb el 300 aniversari de la mort de l’alemany Johann Pachelbel (1653-1706), famós pel seu conegut Cànon i giga, i el 350 del naixement del violagambista i compositor francès Marin Marais (1656-1728).