BIOGRAFIA
La vida de Mozart va ser peculiar des dels seus inicis. La seva condició de nen prodigi, la seva relació amb el seu pare, d’estricta educació jesuïta, i amb el seu mecenes, l’arquebisbe Hieronymus Colloredo, el seu establiment a Viena com a músic independent, la seva pertinença a la maçoneria i l’enigmàtica història entorn de la composició del seu Rèquiem fan que la figura de Mozart hagi estat sempre envoltada d’una aura romàntica, sovint no massa real.
Wolfgang Amadeus, darrer fill de Leopold Mozart, sots-mestre de capella a la cort de l’arquebisbe de Salzburg, i d’Anna Maria Pertl, va néixer en aquesta ciutat el 27 de gener de 1756. Dels set fills de la parella, només ell i la seva germana gran, Maria Anna (1751-1829), o Nannerl, com era coneguda, arribaren a edat adulta. Les habilitats musicals del jove Wolfgang, que als tres anys ja tocava el piano i als cinc componia, i de la seva germana no passaren desapercebudes al seu pare, que el 1762 decidí presentar-los en societat: aquell any viatjaren primer a Munic, porta d’entrada de la música italiana als països d’àmbit germànic, i posteriorment a Viena, on arriben a tocar per l’emperadriu Maria Teresa.
Durant els deu anys següents (1763-1773), la família Mozart realitzà una sèrie de cinc viatges durant els quals visitaren les ciutats europees més importants i el jove Wolfgang tingué contacte amb les personalitats musicals més destacades del seu moment. El primer d’aquests viatges durà tres anys i els portà a Munic, Frankfurt, Brussel·les, París –ciutat en la que s’hi estan cinc mesos i toquen per la família reial–, Londres –on pogué estudiar composició amb Johann Christian Bach i escrigué les seves primeres simfonies–, Amsterdam, La Haia i novament París abans de tornar a Salzburg per Suïssa el novembre de 1766.
A finals de l’any següent marxà cap a Viena, on s’hi estigué durant quinze mesos. Allà composà les seves dues primeres òperes, La finta semplice i Bastien und Bastienne, i entrà en contacte amb l’òpera de C. W. Gluck i les simfonies de F.J. Haydn. El novembre de 1769, un cop tornat a Salzburg, va ser nomenat Konzertmeister sense sou a la cort de l’arquebisbe.
Hi seguiren tres viatges més per Itàlia, pàtria de l’òpera. El primer començà el desembre de 1769 i durà fins març de 1771, resultant un èxit rotund. Allà conegué personalitats il·lustres de la música italiana com Piccini a Milà o G. B. Martini a Bolonya, i entrà en contacte amb els grans gèneres de la música italiana: l’òpera seriosa i buffa a Nàpols, la polifonia sacra a Roma –és coneguda l’anècdota de com va copiar de memòria la partitura del Miserere d’Allegri, propietat exclusiva del cor papal, després d’haver-lo sentit allà– i la música instrumental del nord del país. A Roma rebé de mans del papa Climent XIV el títol de Cavaller de l’Esperó d’Or. Un punt de referència del seu èxit a Itàlia és la representació de la seva òpera Mitriade, Rè di Ponto a Milà el desembre de 1770.
Els altres dos viatges a Itàlia (i més concretament a Milà) van ser de menor durada: d’agost a desembre de 1771 el primer, i de setembre de 1772 a juny de 1773 el segon. La poca repercussió de les seves obres en aquests dos viatges demostren que Mozart, amb setze anys, havia deixat de ser un nen prodigi i s’havia d’enfrontar amb una dura competència, enfront de la qual el seu aspecte adolescent ja no era suficient.
Març de 1772 marca l’arribada com arquebisbe de Salzburg de Hieronymus, comte de Colloredo, en substitució de l’arquebisbe Sigismund von Schrattenbach, conegut com el “bon príncep” i mort a finals de l’any anterior. El nou arquebisbe era un home il·lustrat, de caràcter exigent, i menys predisposat a permetre els constants viatges de Mozart, a qui el mes d’agost se li assignà un sou per seu càrrec de Konzertmeister. Colloredo es convertí per a Mozart en un mecenes incòmode, i les discrepàncies entre ambdós foren contínues. Finalment, el setembre de 1777 Mozart no aguantà més i deixà el servei de la cort de Colloredo, marxant cap a París no ja en companyia del seu pare, que hagué de quedar-se a Salzburg, sinó de la seva mare. De camí passà per Mannheim, ciutat de referència en el terreny musical gràcies a la seva coneguda orquestra, on Wolfgang conegué i s’enamorà de la cantant Aloysia Weber, fet que encolerí el seu pare, que l’esperonà a continuar ràpidament la marxa cap a la cort francesa.
L’estança de Mozart a París, on arribà el març de 1778, va resultar desastrosa a tots nivells. La vida musical de la ciutat estava molt agitada per l’enfrontament entre la música francesa i la italiana, i les seves aspiracions per aconseguir un càrrec van ser rebutjades. La seva mare moria després d’una curta malaltia, i poc després era rebutjat per la seva estimada Aloysia. La correspondència amb el seu pare demostra igualment com la relació entre ambdós s’anava deteriorant.
Mozart arribà novament a Salzburg
el gener de 1779, tornant al servei de l’arquebisbe com a organista de la cort. Durant els següents dos anys composà tant obres sacres –destacant la Missa de la Coronació– com obres instrumentals, que Colloredo considerava que es desviaven de les seves atribucions professionals. A principis de 1781, Mozart estrenà a Munic la seva òpera Idomeneo, re di Creta, amb un considerable èxit de públic, èxit que li donà prou confiança com per pensar en establir-se pel seu compte com a professional liberal.
El març del mateix any, la capella de Colloredo es traslladà a Viena per assistir als funerals de l’emperadriu Maria Teresa. Allà les tensions entre l’arrogància del bisbe i les ànsies de llibertat del compositor arribaren a tal punt, que quan aquell ordenà la tornada a Salzburg, Mozart, després d’un seguit de violentes discussions, es rebel·là i decidí quedar-se a Viena per instal·lar-se com a músic independent i vendre la seva música directament al seu públic. El significat d’aquest gest per part de Mozart és fonamental no només en la seva biografia, sinó també en la Història de la Música, perquè si bé no és el primer cas d’un músic que deixa el servei de la cort per establir-se pel seu compte (altres músics, com Johann Christian Bach, ja ho havien fet amb anterioritat), el cas Mozart representa un símbol quant a la rebel oposició contra el seu patró, i més en una Europa a només vuit anys de la Revolució francesa.
L’etapa vienesa de Mozart representen els deu darrers anys de la seva vida, en els quals si bé en un principi l’èxit l’acompanyà, per diferents raons, en els últims anys s’esvaí fins a deixar-lo pràcticament en la ruïna.
El trencament de Mozart amb Colloredo i el seu matrimoni l’any següent amb Constanze Weber, germana d’Aloysia, la família de la qual havia acollit Mozart a Viena, indignen el seu pare. Amb Constanze, Mozart tingué sis fills, dels quals quatre moriren durant la seva infantesa.
A Viena, Mozart composà les seves obres més madures en tots el gèneres: concerts per piano, quartets i quintets, misses, serenates, etc. Cal destacar, però, la seva producció com a operista, amb sis grans obres: Die Entführung aus dem Serail (El rapte del serrall, 1782), Le nozze di Figaro (Les noces de Figaro, 1785), Don Giovanni (Don Joan, 1787), Così fan tutte (Així fan totes, 1790), La clemenza di Tito (La clemència de Titus, 1791), i Die Zauberflöte (La flauta màgica, 1791). D’aquestes sis obres, la segona, tercera i quarta comptaren com a llibretista amb el famós Lorenzo da Ponte.
Probablement l’èxit inicial de la carrera vienesa de Mozart afavorí el seu ingrés a les lògies maçòniques a finals de 1784, tot i que a finals del segle XVIII aquesta societat estava formada per intel·lectuals més preocupats en les idees filosòfiques de la Il·lustració que en la vida política. El 1785, el seu pare viatjà a Viena i ingressà també a la maçoneria. Malgrat les diferències entre ambdós, Leopold sempre cregué en el talent del seu fill, confiança que tingué el seu reconeixement quan en un concert de 1786 Haydn li digué que el seu fill era “el més gran compositor conegut per ell en persona o per nom”. Leopold morí a Salzburg el maig de 1787.
A partir de 1788, Mozart començà a acusar greus problemes econòmics i en repetides ocasions hagué de demanar diners als seus companys maçons. Les seves obres no tingueren l’èxit que mereixien en una Viena que no l’entenia, i l’acumulació de feina i la seva precària situació econòmica li passaren factura a la seva salut. El mes de juliol de 1791, un patró anònim –en realitat el comte F. von Walsegg– li encarregà la composició d’una missa de rèquiem, en la qual Mozart treballà en diferents etapes. Però fruit de la seva debilitat física, Mozart morí el 5 de desembre de 1791 sense haver finalitzat més que algunes parts vocals de la partitura, que fou completada pel seu alumne F.X. Süssmayer.