ARTICLE 2

Lautréamont : el poeta que va esdevenir poema

El text de Lautréamont està fet de manera tal que fa que qui entri en la seva lectura – i això no sempre es produeix – hi trobi allò que hi busca. És un text que si se hi entra, és generós i ofereix al lector la experiència de la trobada, de la connexió amb les preocupacions o recerques pròpies.
El text de Lautréamont va acumulant sentits, històries, imatges i pensaments que aparentment no constitueixen cap cos, cap unitat, és, en efecte, quan llegim i llegim, quan acumulem les lectures, que ens sembla que es constitueix una història o una imatge. És un text que demana ser llegit. Produeix –si s’hi pot entrar- un efecte de fascinació; cada vegada es llegeix un nou llibre, a cada nova lectura hi trobem noves sorpreses. És un text que malgrat es llegeixi no acaba de tancar-se, no se l’acaba mai d’entendre, no es deixa capturar per la interpretació i aquest és potser un dels assumptes fonamentals; un enigma que demana al lector, que el reclama.

Aquest element pertorbador de l’escriptura de Lautréamont també és una crítica a la pròpia poesia, un intent de fer un tall, d’escapçar-la, com qui talla la cua d’una sargantana i contempla com es retorça fora del cos. (A la cua no li creixerà una sargantana) la operació de Lautréamont era la de amputar a la escriptura una part molt important de la seva identitat. La cua de la literatura, el seu academicisme, el seu conservadorisme es retorça separat del cos i Lautréamont gaudeix del espectacle mentre fa créixer a la sargantana una cua nova, potser una cua de porc.
Lautréamont va introduir en la literatura alguna cosa pròpia (potser hi va empalmar una cua de porc), va traslladar a l’escriptura la seva irreverència en vers la tradició clàssica i la seva reverència per les formes populars i no acadèmiques, el gust per la barreja i la modificació d’allò clàssic. Aquest tret “lautreamontià”, va passar a la cultura i l’art del nostre temps. Com molt be van veure els surrealistes, Lautréamont ens va obrir moltes portes.
Hi ha molts pocs elements de sortida; unes obres complertes constituïdes pels Cants de Maldoror i les Poesies, Algunes cartes dirigides sobretot al seu editor i unes magres dades biogràfiques. Neix a Montevideo on es trasllada la família per motius professionals del pare, als dos anys mor la mare i als 14 anys el pare l’envia a França a estudiar. Escriu els Cants i les Poesies dels 22 als 24 anys i mor durant el setge de Paris, no se sap on són les seves restes. Hi ha una única fotografia.



L’adolescent


Vaig llegir per primer cop els Cants de Maldoror en la edició d’Aldo Pelegrini a la editorial Argonauta a la meva adolescència . Aquella primera lectura em va produir una gran impressió, no solament per l’obra en si mateixa, sinó, o també, pel fet que l’autor d’aquelles estranyes pàgines era un adolescent com jo nascut cent anys abans. Recordo també l’efecte d’identificació amb un noi que més que escriure, dispara, un escriptor que a l’hora que presenta estranyes i belles imatges, descriu escenes horribles i sagnants, que de cop es presenta com un moralista radical o apareix com un humorista o com un sàtir cruel.
Aquest contrast en aquell moment no el vaig veure com ara us el descric, vaig voler veure solament la cara fosca o maleïda d’en Ducasse, l’aspecte radical i crític, fortament nihilista sobre l’home i el mon, sobre Déu i la vida. La violència crua dirigida contra tot emmascarava l’escriptor subtil i l’artista sofisticat que he vist posteriorment. Es tracta en efecte d’una impressió actual però en aquell moment va connectar amb la meva dèria més nihilista i malencònica.
En aquell moment era com un heroi del rock o de la política, com un Puig Antic o un Daniel Colh-Benhit que des de la literatura destruïa el mon burgès i encarcarat que els nostres pares ens havien deixat.
També com els ídols de la música pop, havia mort jove i tot plegat permetia mitificar el personatge, la qual cosa feia que – i és ara que ho dic – l’obra quedés amagada darrera. Amagada no vol dir que no sigui llegida, sinó, com deia abans, llegida d’una manera; la del adolescent que crida contra tot i que s’hi rebel•la.
En aquell moment no vaig captar cap enigma. En contraposició al adolescent Rimbaud que en el moment en que deixa l’escriptura es dedica a viure les aventures en lloc de viure la aventura de la literatura. “Jo sóc altre” dirà Rimbaud. “Jo sóc l’un”, hagués pogut dir Isidore. Lautréamont viu en la seva escriptura; i viure vol dir, per Isidore, continuar vivint.
Contràriament a Rimbaud que deixa la escriptura per dedicar-se a la vida aventurera, Isidore Ducasse, deixa la seva vida civil i es dedica a la vida en la literatura. Es tracta d’una operació que trasllada la vida a la poesia, transmutació en la que l’autor es sacrifica, mor i es metamorfoseja en poema i continua vivint però ja una altre vida. La vida de poema substitueix la vida de poeta.
En efecte els Cants són els Cants de Maldoror del comte de Lautréamont que havia estat Isidore Ducasse qui després va signar els Poemes i que va morir al 1879 durant el setge de Paris de forma enigmàtica i de qui se’n saben molt poques coses.
Isidore era també un adolescent “gamberro” dotat d’un humor agre i sarcàstic i amb una gran capacitat de provocació. No es estrany que els joves adolescents que eren els surrealistes connectessin de forma immediata amb aquesta singular escriptura.



Gairebé - i em sembla que així tots ho van reconèixer -, Lautréamont es pot considerar un dels pares del surrealisme o si es vol, el primer surrealista, el pioner del revulsiu que va estar per la societat europea de principis de segle aquell moviment revolucionari i pertorbador disposat a portar l’art a la vida i de canviar la vida.
També els surrealistes eren uns adolescents quan van iniciar el moviment, com jo quan els vaig llegir fa vint i cinc anys i malgrat aquestes diferents lectures els Cants han continuat vivint sense deixar de ser el crit adolescent que són i a l’hora sense deixar-se absorbir del tot, es a dir, mantenint el enigma o - si es vol - resistint-se a morir, a ser desxifrats i explicats, a ser entesos o interpretats.
Un propòsit d’aquest text es trobar alguna explicació d’aquesta facultat dels Cants de mantenir-se vius en cada nova lectura, d’oferir nous encontres, de llegir coses no llegides amb anterioritat, com deia abans, de llegir cada vegada un nou llibre o el mateix nou llibre.

El boig


Malgrat aquesta resistència , diríem interna, dels Cants a ser interpretats en una o altre línia (un exemple seria llegir-lo com un adolescent que expressa el seu mon intern), hi ha hagut i continua havent-hi interpretacions i lectures, tantes com lectors, com tota gran obra permet.
D’aquestes en prendré dues que, per venir de la psicoanàlisi una i de la psiquiatria l’altre, situen a Isidore en el gran estant dels boixos literats o els escriptors o artistes maleïts. Les citaré no tant per fer-ne una crítica – em semblen excel•lents i seriosos treballs- sinó per a poder recolzar la tesi que us vull transmetre en aquestes pàgines; en efecte el pobre Isidore Ducasse va ser un adolescent turmentat i potser psicòtic, i pot ser com va dir Gómez de la Serna, Lautréamont va transcendir la bogeria. El cas és que Isidore va aconseguir mitjançant la operació poètica dels Cants sobreviure’s i metamorfosejar-se en Lautréamont, continuar vivint en el poema, es a dir, esdevenir poema: el poeta esdevé finalment poema.
Per a fer-ho va tenir de matar Isidore Ducasse i tot allò humà que hi havia en ell. És una operació que té com a resta, com a residu, el propi escriptor. Intentaré posteriorment explicar què es això lautrémonià que Isidore Ducasse va aconseguir injectar a la llengua i a la literatura. Això enigmàtic que es produeix una vegada els Cants es llegeixen.
Em referiré primerament al llibre del psiquiatre Jean-Pierre Soulier “Lautréamont, génie ou maladie mentale?(3). En el postfaci del seu llibre planteja que hi ha tres grans corrents interpretatives dels Cants, cadascuna de les quals és dominada per la corresponent hipòtesi. La primera considera els cants com una mistificació, una burla una gran farsa escrita per un sàtir cínic i pervers. Aquest humors pervers seria manifestació d’aquesta posició d’adolescent rebel i burleta que dispara contra la societat.
Una segona hipòtesi seria fonamentalment literària i sustenta la idea que Lautréamont realitza una gran operació amb la llengua, una operació que genera una nova forma d’escriptura.


I finalment la hipòtesi psicopatològica que defensa el propi Soulier i que considera al Ducasse com un adolescent esquizofrènic dotat d’una gran capacitat literària per traslladar la seva esquizofrènia al paper. La articulació de la hipòtesi psicopatològica amb les anteriors portaria a dir que l’adolescent esquizofrènic té un talent natural per a la literatura i això fa que l’obra sigui tant reeixida. A la pregunta geni o malalt mental, Soulier respon malalt mental i geni.
En darrer terme si seguíssim els arguments del psiquiatre ens veuríem abocats a considerar com a base de la creació poètica, en aquest cas dels Cants i les Poesies, una suposada malaltia mental psiquiàtrica.
La verificació de determinats trets (fredor afectiva o distanciament, omnipotència i deliris de grandesa, sarcasme i cinisme cruels, trastorns del pensament i de la afectivitat) és en definitiva allò que els Cants corroboren de forma determinant. En efecte la translació directe del text a les descripcions clíniques és agosarat, vindria a dir que el text és esquizofrènic sense tenir en compte la operació que el subjecte hi realitza.
Des de el meu punt de vista no hi ha elements suficients ni en la biografia ni en la documentació sobre Isidore Ducasse per a considerar-lo un malalt mental i deduir de la seva obra de creació la mencionada malaltia. Si em permeten la comparació seria com dir que qui escriu una novel•la d’assassins és un criminal. Cal, al meu entendre, separar ambdues posicions. Del text no se’n pot deduir un diagnòstic psiquiàtric. Encara que essent coherent amb la tesi anterior hauria de dir que el psiquiatra que busca patologia mental en els Cants la troba en quantitats industrials. Però no s’ha d’oblidar que és un text de creació literària.


L’altre interpretació ens ve de la psicoanàlisi. El psicoanalista Enrique Pichon- Rivière (4) (5)en el seu llibre fa una interpretació psicoanalítica del text molt d’acord amb la corrent dominant de l’època. Cal dir també que hi ha un parangó entre la vida del psicoanalista i la del poeta; ambdós van viatjar de molt joves a l’Uruguai l’un a l’Argentina l’altre i ambdós van créixer en una llengua diferent a la materna. Més enllà d’això és un intent per part del propi Pichon Rivière de explicar-se els efectes d’aquell text sobre ell mateix i la fascinació que sempre li va produir.
La lectura de Pichon- Rivière pren com a eix els textos de Freud i la concepció que en aquell moment; els anys quaranta , es tenia de la interpretació psicoanalítica.
L’antecedent que des de la psicoanàlisi tenim per parlar de la bogeria és un text fonamental de Freud; el cas Schreber(6) en el que analitza el llibre escrit pel jutge Daniel Paul Schreber en el que explica la seva experiència psicòtica (7). Freud no el va veure mai i solament analitzant el llibre, va posar les bases de la consideració que la psicoanàlisi té sobre la psicosi o sobre la bogeria.
Tanmateix Freud en va deduir de la lectura del llibre de Schreber que aquest jutge singular es va curar escrivint el seu procés delirant. Les diferències entre el text de Lautréamont i el d’Schreber són notables.
Schreber escriu un text per que els psiquiatres li permetin sortir del manicomi. Explica quines vivències, quina experiència de la bogeria ha estat la seva.
El procés descrit, consisteix en una sèrie de fenòmens que inicialment el subjecte viu amb sorpresa i perplexitat.

Són fenòmens en el seu cos que progressivament van envaint també el seu pensament i la seva imaginació. Schreber per donar resposta a aquests fenòmens crearà tot un sistema delirant destinat a donar-los-hi sentit.
L’anàlisi de Freud serà fonamentalment lingüístic; es tracta de com contradir la frase següent: “jo, un home, estimo un altre home”. Les contradiccions a aquesta frase, si afecten el subjecte, verb o el predicat, produiran les diferents posicions subjectives en les que el deliri anirà realitzant la seva tasca de creació de sentit. Schreber arriba a la conclusió que Deu l’ha triat a ell, d’entre tots els homes per a convertir-lo en una dona que el mateix Deu inseminarà i de la que farà néixer una nova humanitat.
La resolució que aporta el deliri es a llarg plac, serà durant molts anys i és per això que el jutge demana que se’l deixi sortir i fer la vida normal.
Per Freud hi ha una etapa inicial esquizofrènica, la etapa dels fenòmens i de la perplexitat del subjecte i una segona en la que el subjecte construeix el sistema delirant, una etapa paranoica. El cas el titula com a “demència paranoide”. Els fenòmens inicials deixen al subjecte estranyat doncs afecten les seves creences més sòlides; explica Schreber que va sentir la voluptuositat de ser una dona durant el coit o que es mirava al mirall i es veia com s’anava convertint en dona. Freud descriu el deliri com l’intent de contradir aquesta suposada homosexualitat mitjançant una fantasia boja.
Pichon-Rivière seguint aquesta interpretació primera de Freud, proposa en les contínues referències al amic Dazet “el pop amb tentacles de seda...” i a la misogínia que respiren els cants que Isidore és també un homosexual que es defensa de la seva condició construint un deliri paranoic en el qual ell és un diable (Maldoror) que desafia a Deu. Agafa aquesta referència freudiana i la aplica als Cants. Pichon ho basa en la elisió del nom del amic d’una edició a una altre per a sustentar aquesta suposada homosexualitat de Ducasse.
La relació amb Deu que Schreber manté ocupa la segona gran qüestió comparativa; en efecte Ducasse es dirigeix contínuament a Deu, és l’objectiu dels Cants anar contra el Creador i la seva criatura. Schreber acaba reconciliant-se amb Deu però cal dir que aquest Deu schreberià és inicialment cruel i voluptuós que gaudeix del martiri i la denigració del jutge. No serà fins el final que podrà acceptar-lo com a generador de la nova humanitat. Aquest canvi es produeix per la lluita contínua que sosté i per les qualitats úniques i excepcionals que té el propi Schreber i que ens transmet en el seu text.
Pichon Rivière hi troba la referència al pare en aquesta metamorfosi que l’escrit permet; del pare a Deu.
No sembla pas haver estat el cas de Lautréamont haver-se reconciliat amb un pare també escriptor però llunyà i poc afectuós i interessat per les coses del fill. Ajuntem-hi el fet de la mort prematura de la mare quan Isidore tenia dos anys i tenim ja el quadre interpretatiu perfecte, si més no, el material sobre el que edificar la interpretació.
Si bé les referències al pare serien directes, – en els Cants en la violència i l’odi a Deu, les referències a la mare són força més enigmàtiques; sobretot es troben en el cant a l’oceà.
Pichon-Rivière fa una tasca metòdica i rigorosa d’interpretació en la que, seguint el model de l’època, trasllada els conceptes freudians de la interpretació simbòlica a les imatges que Lautréamont va generant.


És així que Lautréamont trasllada la seva biografia personal als Cants mitjançant una simbologia poètica que cal desxifrar a la manera en la que el psicoanalista analitza el somni que l’analitzant li transmet. Es tracta efectivament d’una interpretació edípica a partir de la biografia.
Isidore, neix durant el setge de Montevideo i mor durant el setge de Paris. La mare mort quan Isidore té dos anys i el pare es dedica més a les seves dèries (l’escriptura és una d’elles) que a la educació del infant. La biografia es completa amb les referències que fan els amics d’Isidore a la seva època d’estudiant i el descriuen com un xicot molt tancat en el seu mon i que s’enfrontava als seus mestres quan no reconeixien el seu talent literari.
Finalment mor a Paris de forma enigmàtica. La idea de Pichon és que tant la mare com ell es van suïcidar.
La rebel•lia del Cants es dirigeix a la terrible nostàlgia de la mare (El cant del oceà) i la relació ambivalent amb Deu (el pare) per part de Maldoror (Isidore). Els Cants acaben amb la mort de Maldoror (l’homosexual segons Pichon) que sucumbeix a la pressió del superjo patern.
Certament la interpretació respon a una època, però cal dir també que aquest psicoanalista, va mantenir l’interès per aquesta obra singular fins a la seva mort.

Un altre psicoanalista eminent, amic de Pichon Rivière, Jacques Lacan, va compartir interès per Lautréamont. La casualitat va fer que es trobessin a casa de Lacan amb Tristan Tzara. En aquell moment Pichon –Rivière estava buscant una casa on va viure un tutor de Lautréamont; era la casa de Lacan.
Lacan en el seu seminari 7 “La ètica de la psicoanàlisi” (8) fa referència als Cants i cita el llibre de Maurice Blanchot (9) “Lautréamont et Sade” per fer referència al problema del mal que ambdós autors plantegen. Blanchot parla de la lectura dels Cants com d’experiència en el sentit de procés a partir del qual, després de la lectura hi ha una modificació del subjecte. En efecte la lectura dels Cants porta al lector a terrenys agosarats, sacrílegs, antimorals, terrorífics, violents en els que el lector ha d’estar permanentment atent si no vol quedar exclòs del text.
En aquell seminari de la ètica, Lacan es planteja a partir d’autors com Sade i també Lautréamont, la importància ètica de l’escriptura en el sentit de dir o de fer escoltar allò que ningú vol escoltar, de portar a la llum a la lletra aquesta part fosca, aquest negatiu que tot subjecte te amagat i del que en gaudeix en secret. Diu: “No hi ha millor exemple d’una obra tal com aquesta que espero que algú de vostès hagi consumit i ho dic en el mateix sentit en el que es podria dir: Ha consumit vostè opi?, a saber els Cants de Maldoror”.
Lacan no s’interessarà més per Lautréamont per qui si s’interessarà serà per Joyce (10). En el seu estudi, Lacan s’acosta més a la tesi de Gómez de la Serna quan diu “Lautréamont es el único hombre que ha sobrepasado la locura. Todos nosotros no estamos locos, pero podemos estarlo. Él, con este libro se sustrajo a esa posibilidad, la rebasó”.
No tots els boixos aconsegueixen sostreure’s a la bogeria. A no ser que considerem, com fan alguns com Soulier, que els cants són la expressió de la psicosi i que com a tal s’han de llegir.
Aleshores hem de fer una primera distinció a la manera d’un primer principi entre la psicosi i la seva expressió o la seva visibilitat. Com sabem que un subjecte està boig o és un boig?.

Els psiquiatres i psicòlegs dirien que han de manifestar determinades conductes i símptomes per a verificar la existència de la psicosi. De forma molt resumida, per la psiquiatria oficial, la psicosi consistiria en una desadaptació, una exclusió de la realitat motivada per trastorns en el pensament, la percepció i la afectivitat. La causalitat d’aquests trastorns poden ser de caràcter somàtic (genètic) o ambiental (adquirides per contacte amb substàncies o ambients insidiosos). Seguint aquesta corrent harem de pensar com fa Soulier que una obra de ficció, una obra poètica permet diagnosticar el subjecte i per tant analitzar la obra a partir d’aquesta premissa.

Lacan planteja que un subjecte pot tenir una estructura psicòtica i no manifestar-la, no desencadenar-la diria i per tant no emmalaltir.
Molts pocs subjectes ho aconsegueixen, Joyce, diu Lacan en va ser un. Veiem una altra modalitat respecte a Schreber; en aquest hi ha una estructura subjectiva psicòtica i un desencadenament, un desplegament de la bogeria que mitjançant el deliri es resol i cura. En Joyce, tenim una estructura psicòtica que no es desencadena degut al treball de la escriptura i la publicació dels llibres. Joyce aconsegueix no patir els efectes de la psicosi, els fenòmens terribles que descriu en el cos i el pensament que sent Schreber.
Tindríem d’altre banda, el cas d’Artaud, com sabem mort en el psiquiàtric amb les manifestacions més insidioses de la esquizofrènia. El cas d’Artaud, descriuria el fracàs de l’escriptura i la publicació per a frenar o desplaçar la fenomenologia i els efectes en el subjecte de la psicosi.
L’anàlisi del text de Joyce sobre tot el “Finnegans Wake” el porta a afirmar que el cas Joyce demostraria que la escriptura i la publicació i per tant fer-se un nom en el mon literari (publicaevacuació que diria Joyce) poden frenar el desencadenament de la psicosi, es a dir la operació que fa sobre la llengua i les conseqüències que això tindria permetrien a Joyce no emmalaltir no desencadenar la psicosi.
Finnegans Wake llegit per la psiquiatria seria en efecte un text psicòtic, i psicòtic el seu autor. Llegit per Lacan es una ensenyança; Joyce ens ensenya que la llengua delira, que les llengües deliren i que la sintaxi, la gramàtica són una possibilitat de sentit però de cap manera són la única manera de ser del llenguatge.
Lacan construeix el vocable “lalangue” per a explicar aquest magma de sons i significants que abans de la intervenció de la sintaxi i la gramàtica estan, podríem dir, en suspensió de sentit.
En el moment en que ordenem les paraules i els signes i els posem en determinat ordre, ja tenim un llenguatge en el que dir-hi allò que ens sembla volem dir. Lalangue preexisteix al llenguatge, és la seva matèria, la llengua materna.
Joyce escolta converses en diverses llengües i les connecta al angles i al gaèlic formant una nova llengua anglesa i essent ell; Joyce l’autor de tal proesa que per cert tindrà als universitaris tres-cents anys estudiant o intentant desxifrar el text. En aquesta perspectiva prendré el text de Lautréamont. Quines operacions fa en lalangue l’adolescent genial i què ens ensenya o continua ensenyant després de cent anys.




El poeta


Isidore Ducasse és un adolescent, un aprenent, un que comença i com a tal és vol fer un lloc en aquest difícil mon literari. Hi ha un primer element ressenyat per tots els seus crítics i és la construcció dels Cants i les Poesies.
El Cants tenen la forma de la epopeia clàssica; la divisió en cants i aquests estan a l’hora composats en estrofes independents. Com el cant clàssic aquest s’inicia amb un eixordi al lector ple de consideracions sobre allò que s’escriu. L’ús de la prosopopeia (Himne a les matemàtiques) i la metamorfosi a la manera d’Ovidi ens parla de les influències en la composició dels clàssics Homer, Ovidi, Apulei etc.
Ara bé; amb què ho barreja això? Per exemple amb literatura fulletonesca o amb els manuals escolars de ciències naturals o de geografia i amb les diferents formes poètiques sobretot dels seus admirats Byron i Poe, amb un efecte realment sorprenent.
Primera qüestió doncs, connexió de móns poètics contradictoris i oposats en un sol relat que, a més, en una mateixa estrofa pot fer salts d’un tema a un altre i d’un estil a un altre tants com – en una lògica que desconeixem- es puguin fer servir. Recordem la frase que tant agradava als surrealistes del encontre en una taula d’operacions d’un paraigües una màquina de cosir. Podríem dir que a diferència de Joyce que li agradava d’escriure allò que escoltava xerrar pel carrer o als bars als que hi era tan afeccionat, Isidore es dedica a llegir tot allò que li cau a les mans i sense cap mena de contemplació ho enganxa tot en una feina de bricollage genial.
Ens podem preguntar; i tot això quin sentit té, cap on va, què ens vol dir?. Quin es el tema? Es tracta solament d’un joc que fa gaudir al escriptor o a lectors a qui agradin aquesta mena d’entreteniments? Els cants ens diu Lautréamont tenen l’objectiu d’atacar, l’home i al creador. És un crit per posar de manifest allò maligne que hi ha en la humanitat i fer-li front. Lautréamont és un moralista a la manera de Sade, no en va Maurice Blanchot els treballa junts en el seu text.
Les Poesies per altre banda, més que fer servir els gèneres per subvertir-los o pervertir-los, fa servir els poemes de tots temps que han caigut a les mans del autor. En efecte la operació es la de modificar el sentit d’una frase ja existent i coneguda i connectar-ho a altres frases d’altres poemes o a frases de sentencies escrites en qualsevol mitjà escrit de la època. Podria dir-se que hi ha poc Isidore Ducasse, o poca collita pròpia, hi ha un rigor seriós en la feina d’ensamblatge i connexió per a produir una eclosió del sentit, o la seva destrucció...
Ambdues operacions; l’una amb els gèneres, l’altre amb les frases o els versos, consisteixen en escapçar o tallar i empalmar o connectar amb altres frases o gèneres o lògiques.
A partir d’aquesta operació en la llengua proposo dues línies de lectura dels cants.

Una dirigida al sentit en la que hi hauríem d’incloure l’excel•lent treball de Pichon Rivière i d’altres que en la recerca del sentit que emmagatzema l’obra de Lautréamont proposen lectures diverses. Gairebé totes aquestes interpretacions es dirigeixen a relacionar els cants amb la biografia particular d’Isidore.
L’altre dimensió interpretativa es dirigeix a la recerca d’una altra referència que no sigui la semàntica.
Lacan va proposar en els darrers anys de la seva vida el concepte de “lalangue´ tot junt com he comentat anteriorment. Aquesta concepció la treu del estudi de James Joyce, sobretot de la darrera obra d’aquest singular escriptor. En efecte “Finnegans Wake” més que plantejar-nos què vol dir, ens interroga sobre el ”com està fet”, quina es la estructura del text a la manera en que Raymond Roussell (un altre autor admirat pels surrealistes) va escriure com ell composava els seus textos.
Dit d’altre manera es la satisfacció que observem en l’infant que malgrat no tenir un llenguatge comunicatiu repeteix els mots de forma incansable i en gaudeix; caram si en gaudeix!; “lalangue” és com un terreny que no ha rebut encara la marca simbòlica a l’espera que la llengua amb la seva sintaxi i la seva gramàtica la configurin com la possibilitat de sentit i de comunicació. La satisfacció no es produeix pel sentit que ens proporciona sinó per la sensació que ens produeix directa als sentits, és una satisfacció sense el registre simbòlic. Recordem que Ducasse composa els cants junts el piano i recita en veu alta les frases.
Hi ha escriptors com Lautréamont en els que la obra està construïda a partir de les lectures gairebé exclusivament. En efecte trobem als cants les lectures de Byron, al capdavant. Poe, Hugo, Homer, Pascal, Ovidi ...
Els crítics han fet aquesta feina fina de trobar les cites i les referències textuals. Les modificacions que Isidore en fa són la funció subjectiva. És cert - i aquesta és una impressió personal de lectura -, que costa molt de trobar que ens diu l’autor en cada cant o cap on van els diversos registres narratius, tanmateix les referències a personatges i a situacions, mai són clares i sovint, quan estem inclosos en determinada situació, apareixem en un altre lloc, sempre desconcertats, estrangers al sentit que la lectura proporciona. Tanmateix les paradoxes els contrasentits, les contradiccions i els canvis de registre abunda en el text per a expulsar-nos –en.
En la pintura resulta força més senzill, o potser és que en la pintura està generalment acceptat – que en l’art abstracte la referència no es semàntica, sinó que es dirigeix als sentits directament al sistema nerviós com deia Bacon. Es tracta de produir satisfacció pel joc de colors i formes, a la manera en que la música, l’art fonamental en aquesta concepció, ens produeix gaudi. El material que Isidore fa servir és un material extret de la seva lectura i de la seva biografia, o dit d’altre manera, el material és usat en funció de la utilitat que per a la composició tingui. Isidore fa una obra que el fa gaudir a ell mateix i desafia al lector a que n’obtingui la mateixa o semblant satisfacció. Connectem a la fi amb els estudis de Blanchot que proposa la lectura dels Cants com una “experiència”.
Experiència ens porta a una certa immanència a no anar gaire lluny, a no precipitar massa el judici. Vol dir això que l’obra de Ducasse és una obra insensata, abstracta que no pretén més que fer gaudir el lector amb els seus jocs sonors i les seves provocacions ? No solament.
Hi ha en Ducasse un us de la semàntica per a la producció dels Cants. Gairebé – com si es tractés del “Finnegans Wake” – els cants podrien resumir-se en una o un parell de frases. “Un dia que passa” o “la meva joventut a Paris i els meus sentiments i pensaments” (caldria posar la excepció que és el cant VI; és una novel•la dividida en sis capítols cada un dels quals acaba en una frase enigmàtica).

La narració d’aquestes prosaiques vivències tindria un interès relatiu pel lector si no fos per que el creador hi operés una transformació. En efecte, es tracta d’una operació que converteix les vivències personals (en el nostre cas l’experiència de la lectura – sabem de la biblioteca que el pare de Isidore tenia -) en un text, és a dir en un generador de nous sentits i de noves experiències. El lector transportat a un univers en el que les lleis que el governen encara no coneixem, s’endinsa en un món on s’humanitza allò inanimat, i la humà és confronta a un Deu idiota i cruel que delira o tot d’una aquest univers estrany es torna moral i sensat i sembla que la lectura ens porti a una mena de regeneració moral en la que l’home anihila els deus obscurs que el destrueixen.
¿Per què escriu en Ducasse? Certament podria haver estat un jove que com molts joves de la època hagués mort als 24 anys i hagués deixat algunes cartes i alguns records en alguns familiars o ni això. El cas és que Isidore es veu empentat a la escriptura i a la publicació dels seus escrits. Té una voluntat de deixar la seva marca en la literatura potser motivat per la admiració que li produeixen els seus mestres referents. I en efecte Isidore es planteja escriure una obra que vagi més enllà que els seus mestres, més enllà de la seva època i del seu mon, a la manera en la que el nàufrag posa el missatge en una botella i espera que algú en algun lloc algú es decideixi a llegir un text que en el mon en el que va ser escrit, seria il•legible.
Per les poques dades biogràfiques sembla bastant probable la idea que per a Isidore la literatura era la seva satisfacció fonamental. Tenim els exemples citats en la seva biografia: “la escena en la que el professor de literatura li critica el seu text davant de la classe i la reacció violenta d’en Ducasse” . La literatura proporciona al nostre autor la possibilitat de dir-se de construir-se de expansionar-se. La literatura, com podem llegir en les seves poesies, és el lloc on viu Isidore. Més enllà d’això, Isidore es mor a poc a poc o ja està mort. Qui viu és el comte de Lautréamont i viu en el mon que constitueixen els Cants. Lautréamont mata Isidore, els Cants maten el mon i la seva lògica i estructura. Allà és on pot viure.
Quina vida?
Les referències a la biografia és un lloc comú a tots els estudis. Prenem com exemple les referències al seu amic Dazet i a les omissions amb les que Lautréamont el tracta. Des de la suposada homosexualitat, fins a la mera ficció literària del “alter ego” a través del qual l’autor pot desplegar una dialèctica discursiva, aquesta presència trasllada una realitat viscuda, que per altra banda no coneixem en absolut, a un mon estrany en el que els personatges prenen la forma d’animals inexistents i realitzen accions impossibles o conversen amb lògiques incoherents.
El material, la matèria prima del text, és en efecte aquesta vida i aquest món però profundament metaforitzat o transformat en una altre.

Un mon de llenguatge que genera la seva pròpia sensació i allò que potser el nostre autor va aconseguir – transportar-nos a un altre realitat, la realitat literària - és allò que aconsegueix de produir en qui ho llegeix.
Ens podem explicar aquesta operació dient-nos que es tracta de la operació universal del adolescent que no viu a gust en el mon heretat dels seus pares, que refusa les convencions i mentides hipòcrites que al seu entendre recobreixen la realitat del món.
La destrucció la negació de la seva pròpia literatura i la anterior en els cants mitjançant l’humor, la ironia i el sarcasme i en els poemes a través de canviar frases i aforismes coneguts modificant-ne trossos per a variar-ne el sentit poden pensar-se també com a les armes amb les quals realitzar, fer real el escrit. Necessita aquesta destrucció per anar contra el Creador i les seves criatures. La intenció és el naixement a un mon nou: “la esperança”.
També la modificació del text fa que el sentit es transformi i el Creador esdevingui un impostor. El llenguatge mateix és una immensa mentida que vomita sentits contra la pobra criatura humana. Maldoror desemmascara el Creador.
Els Poemes –signats per Isidore Ducasse- esdevenen la destrucció de la poesia mitjançant la seva inversió de sentit. Paradoxalment i malgrat aquesta negació sorgeix una nova poesia, una poètica nova feta de les restes de l’altre.
La satisfacció que produeix el nou sentit oposat al sentit comú, habitual és la operació semàntica de Ducasse mitjançant la qual denuncia la insensatesa del sentit “comú” i de tot sentit. Dit d’altre manera, la satisfacció es produeix amb la destrucció del sentit comú i la creació de nous sentits inesperats, produïts per les connexions i talls fets a la llengua.

Allò lautreamontià esdevé finalment una operació de bricolatge, o dit d’altre manera, el subjecte Lautréamont mitjançant l’ús de la literatura - sigui combinant les seves diferents formes o enganxant trossos de varies formes escrites i empalmant-les segons convingui- fa aparèixer un escrit radicalment nou. El treball del bricoleur es completa mitjançant la introducció en aquesta operació d’allò més privat i particular d’Isidore; la referència a la seva vida privada, i a les seves impressions. Efectivament aquests aspectes biogràfics barrejats (amb la Ilíada, amb una novel•la popular, amb un poema de Byron o amb una sentència de Pascal produeix un efecte realment singular.)
La meva hipòtesi és que Lautréamont trasllada al text la seva persona, la seva vida traslladant el seu mode particular de satisfacció amb la llengua a partir dels jocs de connexió – Ducasse composava amb un piano i declamava cada frase en veu altra - i que per a fer-ho cal matar o destruir allò humà que li resta, en aquest cas, allò humà com el sentit, el bon sentit o el sentit comú de tan desastroses conseqüències.
L’escrit es dirigeix a allò insensat. El subjecte desapareix una vegada els empalmes, talls i connexions han produït un nou cos: un text. Tenim finalment el poema que ens permet experimentar altres sensacions i sentiments; allò horrorós es poetitza, allò absurd es realitza, allò real parla.
El poeta aconsegueix finalment viure al poema.
Ara ja pot morir.



NOTES

(1) Els Cants de Maldoror. Edicions Robrenyo. Barcelona 1978. 2 vols. Traducció de Manel de Pedrolo.

(2) Los Cantos de Maldoror. Conde de Lautréamont (Isidore Ducasse). Obras completas. Editorial Argonauta Buenos Aires / Barcelona 1979.

(3) Lautréamont. Gènie ou maladie mentale?. Jean-Pierre Soulier . Librairie Minard 1978.

(4) Psicoanálisis del Conde de Lautréamont. Enrique Pichon-Rivière. Editorial Argonauta. Buenos Aires / Barcelona. 1992.

(5) El proceso creador. Del psicoanálisis a la psicología social (III). E. Pichon Rivière. Ediciones Nueva Visión. Buenos Aires 1987

(6) Puntualizaciones psicoanalíticas sobre un caso de paranoia (dementia paranoide) descrito autobiográficamente. Sigmund Freud. Obras completas tomo XII Amorrortu editores. Buenos Aires.1990

(7) La ética del psicoanálisis. Seminario VII. Jacques Lacan. Editorial Paidos. Buenos Aires,

(8) Lautréamont et Sade. Maurice Blanchot. Les éditions de minuit. Paris. 1963.

(9) Joyce le simpthome. Seminaire XXIII. Jacques Lacan. Editions Seuil. Paris 2005.

b

Francesc Puntí

Contingut: Montserrat Gutiérrez i Ricard Ripoll
Disseny: Xavier Beltrán i Ana Lopo