Les journaux font du journalisme,
Les revues font de la culture.

Georges Sorel.


L’any 1884 apareixia a Londres un diari de contingut exclusivament econòmic: el Financial News. Era el primer cas d’un tipus de premsa especialitzada que ja en aquells moments, però sobretot anys a venir, hauria de constituir un suport important a l’activitat econòmica de l'indret on es publica. El Financial News va durar fins el 1945, en què es va a fusionar amb el seu competidor des del 1888, el Financial Times, que durant més d’un segle ha estat el diari econòmic més important d’Europa. Pocs anys després, el 1888, als dos diaris de Londres s’afegí el The Wall Street Journal de Nova York, que amb el Financial Times no únicament són els diaris econòmics amb més àmplia difusió al món, sinó que també són la font principal de notícies i comentaris per la resta de diaris econòmics. Amb tot a hores d’ara gairebé tots els centres econòmics importants compten amb un diari econòmic propi: el Nihon Keizai Shimbun a Tòquio, Les Echo a París, Il Sole-24 Ore a Milà, el Neue Zurcher Zeitung a Zuric, el Handelsblatt a Frankfurt, el Financial Post al Canadà, etc.

Un any abans de la sortida del Financial Times, el 1887, en concret el 3 de gener havia aparegut a Barcelona el Diario Mercantil, que es va a publicar fins el 1933, havent canviat el nom pel de Diari Mercantil en l’etapa, curta, en què el va dirigir a Josep Anton Vandellos. Des d’aleshores no hi hagut cap més intent de publicar un diari econòmic a Barcelona.

A Madrid, però, en els darrers trenta-cinc anys s’han donat diversos intents. Les primeres iniciatives, que acabaren fracassant, foren el diari 3E el 1963 i Diario Económico el 1975. Tres anys després va aparèixer 5Dias, que porta ja més de vint anys de publicació. El 1985 se li va sumar Expansión, que ben aviat esdevingué el diari econòmic amb major difusió a Espanya. El 1989 hi va haver dos nous intents: l’un de frustrat al poc temps, Economía 16; l’altre, iniciativa d’una empresa de matriu catalana, el Grupo Z, fou Gaceta de los Negocios. Així doncs, a Madrid fa anys que es publiquen tres diaris econòmics, la qual cosa, sens dubte, constitueix un fet insòlit en el panorama mundial de la premsa econòmica.

A Barcelona en canvi no se’n publica cap i no hi ha hagut cap intent de fer-ho. El fet és reflex de la pèrdua de pes econòmic i polític de la ciutat i de Catalunya i és, possiblement, un handicap per recuperar-los en el futur. Disposar d’un diari econòmic, expressió de les aspiracions i els problemes econòmics propis així com de la visió que des d’aquí es té dels temes econòmics que afecten a Espanya, a Europa i al món, pot ser no únicament un element cohesionador, sinó també un potent instrument de projecció exterior i, en conseqüència, d’incidència en el món econòmic.

La limitada difusió dels tres diaris madrilenys mostra que la viabilitat econòmica d’un diari especialitzat es situa en un llindar força baix i que, per tant, els recursos que cal mobilitzar no deuen ser molt quantiosos. Diverses institucions públiques com el propi Ajuntament i, és clar, la Generalitat, institucions parapúbliques com la Cambra, el Foment i, per què no?, els sindicats, passant per les empreses periodístiques, La Vanguardia i El Periódico, poden ser molt nombrosos els sectors cridats a tal empresa.

Una de les possibilitats passaria per explorar les possibilitats que un dels diaris que es publiquen a Madrid es deslocalitzés en favor de Barcelona. No s’ha d’excloure, però, la possibilitat de crear un diari de bell nou. Es podria començar per la creació d’un diari econòmic a Internet que posteriorment, un cop assolida una certa difusió i prestigi, donés lloc a la publicació convencional. L'inici per la via d’Internet permetria resoldre amb una certa facilitat un problema que indefugiblement s’ha d’afrontar: la qüestió de la llengua. Català?, castellà?, anglès?, una barreja? Amb Internet és possible una publicació amb tres versions per un cost relativament baix.

Tenim algun model de diari econòmic de país petit, la versió d’Internet del qual gaudeix d’un gran prestigi internacional, fins el punt que forma part dels pocs diaris econòmics de pagament. Es tracta del danès Borsen que, a més dels continguts propis de la premsa econòmica conté, entre d’altres serveis, una base de dades sobre 84.00 empreses daneses, una borsa de treball que cobreix més enllà del territori danès i, en projecte, un servei d’informació financera personalitzada. Tot un model a seguir.

Un diari econòmic no cobreix totes les necessitats d’informació i de formació que requereix una societat avançada com la nostra. Calen, al costat del diari, revistes econòmiques de formació pels empresaris i pels treballadors, revistes d’àmbit universitari, revistes especialitzades sigui en comerç exterior o sigui en economia del sector públic, etc. El diari és una peça insubstituïble que no excusa la necessitat de posar ordre en les limitades publicacions periòdiques de contingut econòmic que tenim a Catalunya.



Emili Gasch