| 1r simposi sobre teatre infantil i juvenil |
|
Per una dramatúrgia adulta
Document de treball
El teatre adreçat especialment al públic infantil i juvenil no té ni el reconeixement social, ni el cultural, ni l’artístic que fóra desitjable. L’espai que aquest teatre ocupa en l’ecosistema escènic dels Països Catalans és, per dir-ho de pressa, marginal. Aquesta situació de marginalitat revela no únicament una genèrica insensibilització social, sinó també un dèficit palmari d’iniciatives i propostes institucionals. Allò que hauria de ser una aposta de futur, òptima per a la formació de lectors / espectadors crítics i imaginatius, és percebut com una nosa que es cobreix amb solucions de pedaç.
Per poc que s’hi pensi, no costa gaire de desgranar els agents coresponsables de la deixadesa o del decidit menyspreu envers una manifestació artística que proporciona uns rèdits positius en l’educació «humanística» i en la socialització dels infants i dels joves. Dramaturgs, institucions educatives, empreses editorials, teatres públics i privats, mitjans de comunicació no fan prou esforç perquè aquesta mena de teatre disposi d’un «lloc» de referència i evolucioni en paral·lel al teatre per a «adults».
Efectivament, el teatre infantil i juvenil ocupa un lloc secundari entre els dramaturgs catalans de prestigi (Josep M. Benet i Jornet, Rodolf Sirera, Manuel Molins) que només n’escriuen en circumstàncies excepcionals. Val a dir, en descàrrec seu, que no tenen gaires incentius externs per escriure teatre pensat per aquesta franja indefinida de públic que anomenem «infantil i juvenil». Tanmateix, la nòmina dels qui s’hi han dedicat més intensivament no és pas curta: els catàlegs de les col·leccions teatrals en són una bona mostra. Si més no, hi ha una mínima base de textos a l’abast de tothom i d’autors en actiu. Com és que aquestes obres no interessen a les companyies?
En els diversos graus educatius, a l’escola o a l’institut, el teatre també hi té, com el conjunt de la literatura, una presència escassa: no n’hi ha prou a programar un crèdit de síntesi, ni tampoc a fer una lectura de teatre en el batxillerat; fóra limitar en excés les possibilitats socioculturals i formatives que brinden les arts escèniques. Tampoc no és gaire recomanable «anar d’excursió» al teatre «per obligació» o «perquè toca», sense fer una tasca prèvia i ulterior que permeti als estudiants de comprendre i gaudir de l’espectacle i d’assaborir el desig de tornar-hi.
En l’àmbit editorial, tot i algunes experiències reeixides, com ara les col·leccions de Bromera d’Alzira o les de Tàndem de València, la crisi profunda que ha viscut el sector ha afectat dràsticament l’edició de textos teatrals dedicats als infants i joves. La Galera, una editorial consagrada a la literatura infantil i juvenil, per posar un cas flagrant, ha congelat per raons econòmiques les tres col·leccions de teatre (Taller de Teatre, Tramoieta i Tramoia) que fornien eines de treball, obres originals i adaptacions de textos clàssics. Amb les seves col·leccions teatrals, La Galera es proposava d’oferir instruments perquè els estudiants es llancessin a l’aventura de llegir i fer teatre.
Quant als teatres, siguin públics o privats, excepció feta del Teatre Regina de Barcelona, la Sala Escalante de València o el Teatre Tantarantana de Barcelona, les programacions destinades als espectadors més joves són, o bé un complement de la temporada, com ara la majoria dels teatres municipals, o bé una simple juxtaposició a les quotes de rigor, com passa amb El Nacional més Petit del Teatre Nacional de Catalunya. D’altra banda, els programes de teatre per a l’educació infantil i primària de la Diputació de Barcelona es resenteixen amb massa freqüència de les atzagaiades o vicissituds polítiques. Altres iniciatives, com pot ser la «Platea Jove» de l’Associació Cultural El Galliner de Manresa o el Cirvianum de Torelló, són experiències satisfactòries, per bé que d’abast i projecció limitats al seu clos d’actuació i sovint força dependents dels governs locals.
Com a contrapartida, algunes entitats creades des de la base cívica, com ara Rialles o la Fundació Xarxa, han suplert o supleixen precàriament, amb un escreix voluntarista, la inhibició de les administracions públiques i de les instàncies educatives i culturals. També l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana duu a terme algunes activitats de promoció de la literatura infantil i juvenil, com ara el Premi Aurora Díaz-Plaja d’articles d’anàlisi i estudi, si bé el teatre, com a gènere, té un paper més aviat testimonial en el conjunt de l’assossiació. Altres aventures, sempre aïllades, com ara el cicle de lectures dramatitzades per a joves que, sota el nom de «Llegir, imaginar, viure teatre», es va dur a terme a la sala de la SGAE de València durant el curs i la temporada 2004-2005, demostren, en fi, el potencial poc explorat que té el teatre infantil i juvenil.
La crítica de textos d’aquesta dramatúrgia en la premsa o en les publicacions periòdiques és absolutament residual. Llevat d’algun cas aïllat, el desinterès pel teatre en general que demostren els suplements o les seccions culturals s’accentua encara més quan es tracta de la literatura dramàtica o de les estrenes d’espectacles adreçades al públic més menut. La investigació acadèmica en aquest terreny continua pràcticament verge.
Ben mirat, posats a fer un memorial de càrrecs i greuges, les actuacions d’una bona part dels Ajuntaments, dels programadors de sales comercials, les conselleries de cultura, els ministerios, les escoles, les universitats, etcètera, ens serveixen en safata l’avinentesa d’ampliar la responsabilitat a altres agents implicats. Així i tot, potser el panorama actual reclama també no defugir l’autocrítica, professió endins, en aspectes sensibles com ara el tipus d’espectacles estàndard que acostumen a programar-se per als infants i joves, o com ara la necessitat d’un treball de dramatúrgia que doni coherència als continguts.
Cal tenir present que l’oferta majoritària de les produccions per a infants tendeixen a atorgar un protagonisme absolut als codis visuals, coherents amb el predomini d’aquest tipus de comunicació en la societat contemporània. L’escenografia, l’expressió corporal, el vestuari i el maquillatge acostumen a sostenir-se sobre una història convencional elaborada ad hoc per un dels intèrprets. I, tot sovint, la història es presenta com una versió actualitzada d’un conte clàssic. En aquest procés, s’erosionen dos elements de relleu: la qualitat literària i la pedagogia de l’imaginari.
De resultes d’això, el que pot proporcionar un dramaturg de vocació i ofici –estructuració adequada, tempo, joc de referències amb la tradició i, sobretot, sentit del llenguatge– resta malmès. La llengua accessible dins d’un registre col·loquial adequat, correcte, pulcre es converteix sovint en un argot bastard que pretén d’acostar-se a la manera de parlar d’avui. Semblantment, la introducció a un sistema de significació amb mitjans autònoms com és la literatura o el teatre, es malbarata amb esquematismes alliçonadors que busquen una remissió directa a la circumstància present de l’infant (la presència de nens d’altres races a l’escola, per exemple). Una línia que tendeix a continuar-se sense gaire més matisos que una ampliació dels temes (drogues, sexe, enfrontament generacional) en el teatre ideat per a adolescents.
La majoria de textos teatrals adreçats al públic infantil i juvenil deixa d’aportar (que no vol dir que ho hagi de fer sempre) estratègies plausibles d’interpretació del món. En lloc d’això, que és la funció que solien exercir els contes tradicionals, els dramaturgs tendeixen a eliminar o a neutralitzar, de manera paternalista, aquest component i, a costa d’una edulcoració de referents televisius o de gènere, a explicar històries planes i banals. De més a més, quan s’al·ludeix a la realitat, aquesta s’amida d’acord amb patrons d’una determinada correcció política. En bona part de les dramatúrgies i muntatges teatrals no hi ha, excepcions a banda, una elaboració acurada del llenguatge, ni una iconografia rica i atractiva, ni una visió complexa del món amb què es troben cada dia els nois i els joves.
Per tant, el fet de disposar de dramaturgs diligents amb la seva feina en la base dels muntatges pot implicar un enriquiment tangible per al teatre per a nois i noies, atès que repercutiria en una diversificació més gran dels continguts. Una diversificació que va més enllà del grau d’accessibilitat en funció de les edats i que permet d’oferir una estratificació horitzontal que treballi des de les convencions mateixes de la ficció (gèneres i modalitats) i que possibiliti de fer un teatre que, si bé és adequat al nivell dels lectors / espectadors potencials, no els escatima la complexitat.
Ben mirat, des d’una perspectiva més àmplia, cada vegada és més urgent i indispensable de promoure la «imatge social» del teatre infantil i juvenil com una alternativa de qualitat i no com un circumstanciat tapaforats per als «ocis» familiars o les activitats educatives «complementàries». En aquest punt, és necessària la implicació de tots els agents que poden contribuir a fer realitat un teatre qualitativament millor: la crítica, els mitjans de comunicació, les plataformes editorials, el món educatiu, etcètera.
És imprescindible un seguiment escrupolós de les estrenes de teatre infantil i juvenil per la crítica d’espectacles amb un tipus d’aproximació que no sols orienti els pares sobre la mena de muntatge que és i l’edat a la qual va adreçat, sinó que també avaluï amb rigor els mèrits artístics de l’escenificació. Complementàriament, la crítica literària ha de donar compte i, amb criteris professionals, valorar les novetats publicades en forma de llibre.
És necessari que els mitjans de comunicació afavoreixin la divulgació d’altres alternatives d’entreteniment, però també hauria de ser plausible la col·laboració d’autors de teatre i de companyies amb les televisions, o bé en la confecció de programes específicament televisius com el mític Terra d’escudella amb la intervenció decisiva d’Els Joglars, o bé a través de la periòdica retransmissió de representacions gravades.
Convé que, amb els suports que calgui, les revistes infantils i juvenils trobin la manera d’estimular l’escriptura dramàtica i que les editorials facin el mateix donant continuïtat a les col·leccions o convocant nous premis, armats amb bases més sòlides. Així mateix, cal que les edicions constitueixin un element de prestigi en la qualitat de l’elaboració gràfica i editorial, sense caure en didactismes simplificadors ni en oportunismes esterilitzants. La via de les traduccions d’obres estrangeres, de reconeguda vàlua, pot ser també una manera de prestigiar el gènere i d’anostrar-se’n models importables. Al capdavall, les editorials poden jugar un paper clau, conjuntament amb l’escola i l’institut, per crear hàbits de lectura i formar un lector / espectador competent.
És imperatiu que les acadèmies, des de l’escola fins a la universitat, facin atenció als gèneres teatrals per a infants i joves des d’una perspectiva que vagi més enllà de la instrumentació pedagògica concreta, funcional; n’analitzin el context històric i cultural, la tradició, i en ponderin el valor estètic. Sense oblidar tampoc l’abast pedagògic i socialitzador que pot suposa el fer teatre, sobretot si es treballa des d’una imaginació lliure i viva que no renunciï als tresors oblidats i que afavoreixi l’esperit crític i la creativitat.
Corol·lari: tots els agents implicats en la creació d’un teatre infantil i juvenil de qualitat, adult, haurien de repensar els camins de l’entesa i l’autopromoció, probablement a través d’una estratègia transversal, de consens, que aplegui esforços de col·lectius i institucions diferents. Cal crear, en definitiva, una «densitat» teatral que faci possible de disposar d’aquest teatre pensat per al futur.
Francesc Foguet i Núria Santamaria
Coordinadors del I Simposi sobre el teatre infantil i juvenil