| 2n simposi sobre teatre infantil i juvenil |
Educar sense edulcorar
El lligam entre teatre i educació, com passa amb el concepte llampant de llibertat, no pot donar-se per descomptat. Ni tot el teatre és educatiu, ni potser cal que ho sigui per sistema o sota sistema. Però tampoc no es pot donar gat per llebre: el teatre que es fa en l’àmbit escolar –o en qualsevol teatre públic, volem dir, pagat amb diners públics– no pot deixar de banda la seva funció inequívocament educativa. Ara bé, quina és la relació que s’estableix en realitat entre teatre i educació? Com es pot fer teatre educatiu, adreçat als infants i als joves, sense que això coarti o engavanyi la llibertat creativa dels artistes, i sense que converteixi el públic en un mer receptor de doctrines formulàries? En què ha d’educar –si convenim que ha de fer-ho– el teatre?
En aquest aspecte, quines implicacions ètiques, polítiques, socials, estètiques té la relació d’aquest art, social per excel·lència, amb la seva funció educativa? Com poden les arts escèniques fer front a la «cultura de casino» (George Steiner), que crea productes culturals instantanis, fungibles, fets per al consum immediat, o a la «precarització» (Pierre Bordieu) cada vegada més galopant dels individus, extremament vulnerables davant de la pressió de les forces del mercat? De quina manera poden contribuir, les arts escèniques, a la «reconstrucció de l’espai públic» (Zygmunt Bauman), entès com el punt de trobada entre la dimensió individual i col·lectiva, els interessos comuns i els particulars, els drets i els deures socials? Ha de ser necessàriament, el teatre infantil i juvenil, l’agent principal o singular que s’encari a tots aquests reptes d’abast col·lectiu?
El II Simposi sobre el teatre infantil i juvenil, seguint l’estela de la primera edició, vol aprofundir en els terrenys relliscosos d’un concepte com és el d’«educació» que s’empra sovint a tort i a dret, quan s’aplica al teatre destinat a les franges biològiques en estat d’escolarització forçosa. A vegades, l’adjectivació del teatre com a educatiu no fa res més que embolcallar el producte o edulcorar-lo perquè sigui més mengívol, sense que hi hagi una reflexió de fons sobre qüestions tan bàsiques com ara el públic a qui va destinat, les nocions educatives que es volen treballar o la capacitat que té la proposta de generar interès i passió en els espectadors potencials. Educar no vol dir adoctrinar, ni moralitzar, ni idiotitzar, sinó tot el contrari.
De fet, tot el teatre reporta aprenentatges de molt diversa mena i, per això mateix, és susceptible de sotmetre’s a un cert grau de domesticació segons unes determinades receptes pedagògiques. Al capdavall, l’alliçonament i el teatre, l’ús vicari de l’objecte estètic per a inculcar determinats valors morals ha existit des de gairebé sempre: des de la rudimentària dramatització de les contalles de la tribu fins a les peces de propaganda política, passant per les obres hagiogràfiques o el teatre medieval. Però, naturalment, hi ha una diferència qualitativa important entre la contribució al reforçament dels valors comunitaris o la provisió de lligams emocionals i culturals en un país o en un territori que pot assumir el teatre, i la seva simple instrumentació com a «cullerada de sucre» –a l’estil de les aules universitàries del Renaixement– per fer que la medicina instructiva s’engoleixi millor.
A més a més, tal com apuntava el dramaturg Manuel Molins en la ponència que va fer en el I Simposi, no és pas el mateix adreçar-se als infants, als adolescents o als joves. Ni tampoc és irrellevant el fet que aquest sector de població tan fràgil que no acabem de saber com anomenar, no canviï –en termes emocionals, però també en la manera de ser i d’estar, o en referents d’amarratge sociocultural– fins al punt que d’una generació a l’altra es produeixen mutacions espectaculars. És probable que els canvis afectin també la percepció o la vivència que cada fornada té del fet teatral, ja que, avesats als productes cibernètics com estan, quin espai poden ocupar en el seu imaginari o en els seus interessos els espectacles en viu i en directe? Quedaria, això sí, la possibilitat de fer teatre per a estimular la creativitat, la imaginació, el treball solidari, etcètera. Topem aquí, tanmateix, amb una dualitat indefugible: el consum passiu de l’alliçonament –nens i adolescents com a espectadors– i el teatre pensat perquè els infants i joves l’executin, cosa que contribueix a d’altres aspectes formatius. Ben mirat, que uns nois i noies muntin El malalt imaginari, Les sabates noves de l’emperador, El somni d’una nit d’estiu, El castell dels tres dragons o Supertot no és ja essencialment educatiu? Més encara: la necessitat d’explicitar tothora la «utilitat» social/educativa del teatre no és un símptoma d’esquifidesa cultural?
Altrament, l’educació en i amb el teatre té també una altra deriva que no cal pas menystenir: la funció que el teatre infantil i juvenil exerceix en la formació d’espectadors del futur, uns espectadors adults, crítics,que no es deixin entabanar amb les modes teatrals més supèrflues i liquades i, alhora, que reclamin de manera exigent un teatre estèticament revulsiu i ideològicament compromès. Si en l’àmbit de la formació, s’ha arribat a un consens en el fet que l’educació i l’aprenentatge són continus i duren tota la vida, no és lògic que el teatre infantil i juvenil serveixi d’enllaç, de continuïtat natural amb el teatre adult? El fenomen que detectem en el teatre no delata, també, l’encongiment de les perspectives educatives, marcades per una pedagogia que pesa i mesura la rendibilitat de cada concepte i cada aportació?
En una conjuntura en què els desafiaments de l’educació es multipliquen al mateix ritme que ho fa la realitat, el teatre infantil i juvenil no pot deixar de reflexionar sobre el paper que pot tenir a l’hora de cercar alternatives, que no seran simples ni immediates, a processos d’una gran complexitat que no admeten demagògies ni pedaços. Educar no és edulcorar, ni tampoc escatimar el dret a la imaginació i a l’aprenentatge de la llibertat. En tot cas, allò que podem exigir del teatre infantil i juvenil és que no s’adreci a un client, sinó a un espectador actiu, que sàpiga llegir les metàfores i atorgar valor a les paraules, per tal que les carabasses puguin continuar convertint-se en carrosses i no ens trobéssim, ai las, que els futurs espectadors no desxifressin l’encantament ni entenguessin per què la Ventafocs és una heroïna que té dret a anar al ball vestida de seda.
Francesc Foguet i Núria Santamaria
Coordinadors del II Simposi sobre el teatre infantil i juvenil
Universitat Autònoma de Barcelona, 19 de juliol de 2008