Els intel·lectuals catalans i el Segon Congrés Internacional per a la Defensa de la Cultura |
 La posició dels escriptors davant la guerra, que va tenir com a resultat la consolidació d’un autèntic front cultural català, no pot desvincular-se dels principis generals sobre la defensa de la cultura que, després de la Primera Guerra Mundial i especialment als anys trenta, van convertir-se en símbol i bandera dels intel·lectuals progressistes d’arreu. El lema “defensa de la cultura”, sovint acompanyat de la precisió “contra la guerra i el feixisme”, sorgeix d’un clima intel·lectual europeu que té el seu màxim exponent en el Primer Congrés Internacional d’Escriptors en Defensa de la Cultura, celebrat a París el juny de 1935 i plataforma de creació de l’Association Internationale des Écrivains pour la Défense de la Culture. Aquestes iniciatives impulsaren altres organitzacions, com la catalana Associació Internacional per la Defensa de la Cultura contra la Guerra i el Feixisme, que va publicar el seu manifest fundacional al diari La Rambla de Catalunya el desembre de 1935; i que va ser constituïda definitivament a Barcelona el març de 1936, sota la presidència del catedràtic de filosofia i diputat del Parlament de Catalunya Jaume Serra Húnter. Integrada per professionals de diferents àmbits (des de periodistes i escriptors a metges, pedagogs o artistes plàstics), l’Associació hagué de suprimir el juliol el lema antibèl·lic per sumar-se a les declaracions de suport a la defensa armada de la causa republicana. Molt aviat publicà un manifest (Els artistes i la revolució) paral·lel al que, per aquelles mateixes dates, va treure l’Alianza de Intelectuales para Defensa de la Cultura, organització de la qual acabaria formant-ne part com a secció catalana. Poc després, a començaments d’agost, el doctor Serra Húnter recollia i exposava, en un extens discurs radiat (Els intel·lectuals del món contra el feixisme), un raonament que era paradigmàtic en articles, proclames i manifestos dels intel·lectuals d’arreu: l’obligació de fer prevaldre la raó davant la violència i de preservar el patrimoni cultural de la humanitat davant l’amenaça feixista.
En efecte, entre els intel·lectuals catalans que prengueren partit per la República (una majoria, i els més qualificats), predominà la consciència que la defensa dels valors culturals i humanístics formava part de la lluita contra la barbàrie i el totalitarisme feixistes, ben significats en el “Muera la inteligencia!” que el general Millán Astray llançaria a la cara de Miguel de Unamuno en els incidents que van produir-se l’octubre del 1936 a la Universitat de Salamanca. La defensa de la República era, doncs, la defensa de la raó, de la cultura i de la llibertat de pensament com a fonaments sobre els quals s’havia constituït la civilització democràtica ocidental i, amb ella, els valors literaris i culturals. Així, per exemple, una trobada d’intel·lectuals de Madrid, el País Valencià i Catalunya com la que va tenir lloc el 25 d’abril de 1937 a Barcelona, al Casal del Metge, impulsada per l’AIDC i el Comissariat de Propaganda, era dirigida a afirmar la solidaritat cultural de les distintes nacionalitats de l’Estat i a enfortir la unitat antifeixista de la intel·ligència en defensa de la cultura. I en els Estatuts que poc després es redactaren per formalitzar la transformació de l’Associació Internacional para la Defensa de la Cultura en la secció catalana de l’AIDC, l’article segon establia que l’entitat “es proposa emprendre una intensa actuació per a assolir la germanor de tots els intel·lectuals que se sentin vinculats als ideals de Cultura, Llibertat i Pau. Així mateix, es proposa (utilitzant tots els mitjans adients) la difusió entre les masses populars dels principis que fomenten aquests ideals, estimular d’una forma especial el conreu i la defensa de la cultura específicament catalana, per tal d’integrar dignament el poble de Catalunya en el moviment ascensional de la espiritualitat humana”
Va fer-se càrrec de la Ponència col.lectiva de l’AIDC catalana una comissió formada per Serra Húnter, Fabra, Pous i Pagès, Pau Casals, Jordi Rubió, aleshores director de la Biblioteca de Catalunya, i el metge Emili Mira. Si a aquests noms prestigiosos hi sumem el de Carles Riba, que consta en el Bureau que es constituí en la sessió de clausura del Congrés, a París, no hi ha dubte que la tria de persones i entitats implicades ofereix una representació eloqüent d’una cultura nacional molt activa. Una cultura que, a més, ha incorporat, a les institucions ja existents durant la República, plataformes de nova creació, que responen a les necessitats del moment, com són el Comissariat de Propaganda o el Casal de la Cultura. Va ser, precisament Jaume Miravitlles, cap de Comissariat de Propaganda, qui va presentar els congressistes a la ciutadania, a través dels micròfons instal·lats al mateix Comissariat. Alguns dels escriptors convidats (Pablo Neruda, Stephen Spender, André Malraux i Juan Marinello) foren els primers a parlar per ràdio, tot dirigint-se “al poble català” (el cubà Marinello, a més, ho féu en llengua catalana) el dia 3 de juliol al vespre, abans de sortir cap a València. Aquests parlaments formen part d’una campanya de sensibilització ciutadana envers el Congrés que va incloure programes radiofònics, actes públics, articles de premsa i d’altres manifestacions col·lectives, a càrrec de personalitats acadèmiques i científiques. |
El text de la delegació catalana a València, llegit en una sessió presidida per Pompeu Fabra, constitueix una raonada exposició que, d’una banda, informava els escriptors estrangers de la realitat catalana, de les seves aspiracions i del procés de les seves consecucions; i de l’altra, vinculava aquest procés d’identitat cultural amb les nocions de progrés humanístic i d’inserció en els corrents del pensament modern occidental. És a dir, inscrivia la cultura pròpia dintre el patrimoni de la cultura universal i, doncs, dintre els principis generals de la defensa de la cultura compartits per tota la intel·lectualitat progressista, de la qual el Congrés n’era una mostra significativa.
22 hores. Acte d’afirmació antifeixista al Palau de la Música Catalana. Presidiren: Lluís Companys, Serra Húnter, Pi i Sunyer, Miravitlles, l’escriptor francès Julien Benda i el general en cap de l’Exèrcit de l’Est, Sebastián Pozas. Hi va haver discursos de diversos delegats, de Pozas i de Companys. Rafael Alberti va llegir el romanç Los poetas del mundo defienden al pueblo español, escrit en el camí de València a Barcelona. Dia 12: 10 hores. Visita a la Conselleria de Cultura (discurs de Pi i Sunyer), a l’Ajuntament (rebuda d’Hilari Salvador) i al President de Catalunya. Visita al Saló de Cent i al de Cròniques. Parlament de Companys. 12 hores. Inauguració de l’Exposició del Llibre Català, al Casal de la Cultura. Hi havia tres seccions: llibre català, llibre castellà editat a Catalunya i llibre editat després del 19 de juliol. Discurs d’obertura a càrrec de Serra Húnter. 14 hores. Lunch a la Font del Lleó, presidit per les autoritats i un delegat de cada nació representada. Van parlar-hi Malraux, Pi i Sunyer, Miravitlles i el representant de l’Argentina, Raúl González Tuñón. Alberti recità una balada. 16 hores. Visita a la ciutat i parcs. Va incloure els locals dels escriptors i de les Biblioteques del Front, i el de l’Agrupació Professional de Periodistes 19 hores. Acte a la Universitat. Va incloure una recepció solemne i el parlament del rector, Bosch Gimpera. Entre els assistents, la premsa destaca els consellers Pi i Sunyer i Sbert; el sots-secretari de Cultura, Ramon Frontera; Jaume Miravitlles; el President de l’AIDC, Serra Húnter; el secretari del Congrés a barcelona, Pau Balcells; el del Casal de la Cultura, el pintor Francesc Domingo, i, entre d’altres personalitats del món acadèmic i científic, Jordi Rubió, Carles Riba i Pompeu Fabra. Hi assistiren també altres professors, molts estudiants i representacions escolars. Al jardí de la Universitat s’oferí un Festival de Dansa i Música Catalanes, a càrrec de diverses formacions, com La Principal de La Bisbal. 22 hores. Concert al Gran Teatre del Liceu. Programa: l’Heroica de Beethoven, el Concert en re menor per a violoncel i orquestra de Haydn (Pau Casals al violoncel) i una selecció de música catalana: Eduard Toldrà, Jaume Pahissa, Baltasar Samper, Lamotte de Grignon, Enric Morera, Enric Granados i Juli Garreta.
El dia 13 al matí, la major part de congressistes deixaven Barcelona en direcció a la frontera francesa, després d’una experiència que si bé havia fet aflorar alguns dels conflictes que ocupaven l’esquerra europea, havia estat també un formidable fòrum d’unitat antifeixista. Ara bé, molts dels propòsits que es debateren i de les expectatives que s’anunciaren no arribarien mai a fer-se realitat, almenys dins l’espai geogràfic on havien estat formulats. Marinello, l’últim a marxar entre els escriptors assistents al Congrés, deixava Catalunya, a l’octubre, amb el desig i la confiança, expressada en una entrevista al diari La Humanitat, que “la lluita contra el feixisme i per la llibertat del món obtindria en breu termini el natural triomf”.
Maria Campillo |
Per a l’organització dels actes de Barcelona del Segon Congrés d’Escriptors Antifeixistes del 37, la secció catalana de l’AIDC va impulsar un Patronat d’amplíssima representació institucional i cívica, en el qual s’implicaven, en primer lloc, la Generalitat (a través del Departament de Cultura, i el seu Conseller, Carles Pi i Sunyer, que fins i tot signà un decret que establia que el govern català donava “la consideració d’hostes d’honor als congressistes”), el Comissariat de Propaganda i l’Ajuntament de Barcelona (amb Víctor Colomer com a responsable de Cultura). Integrava el Patronat, a més del president de l’AIDC, el doctor Serra Húnter, una representació significativa de professionals i d’entitats culturals: Pompeu Fabra, president de l’Institut d’Estudis Catalans; l’historiador Pere Bosch Gimpera, rector de la Universitat; el pedagog Joan Puig i Elías, president del CENU (Consell de l’Escola Nova Unificada); Antoni M. Sbert, director de l’Institut d’Acció Universitària i Escolar; Eduard Prieto, com a delegat del Casal de la Cultura, i tres personalitats del món de les lletres i les arts: l’escriptor Josep Pous i Pagès, l’escultor Josep Clarà i el músic Pau Casals, que es desplaçà expressament des de París per al concert al Gran Teatre del Liceu amb què s’acomiadà els congressistes el dia 12 de juliol. 
Perquè la celebració del Segon Congrés també representava, per als catalans i per als valencians, l’oportunitat de mostrar, davant la representació mundial de visitants predisposats, l’existència d’un país, una llengua i una cultura que aspirava a sumar-se al context universal amb veu pròpia. Aquest caràcter d’afirmació cultural presideix també els actes de Barcelona, que ja tenien un caràcter especial atès el fet que el Congrés, en el seu aspecte deliberatiu (el de les intervencions dels delegats; vegeu l’article de Manuel Aznar Soler en aquesta mateixa pàgina), es clausurava de forma oficial el dia 10, a València (en l’aspecte resolutiu no és clausurà fins la darrera sessió de París, el 18 de juliol). Així, des de la tornada de València, el dia 11 al vespre, fins l’endemà, el programa d’activitats sembla destinat a complementar una manifestació unitària de caràcter político-cultural (un gran acte al Palau de la Música) tot proporcionant als delegats estrangers, dintre els límits de poc més d’un dia, una noció sumària de les activitats de la capital catalana. Aquest programa es desenvolupà com segueix:
Aquest darrer acte (presidit per Companys), l’últim celebrat abans de la marxa de les delegacions, sembla que fou realment brillant (el més destacable realitzat en honor dels congressistes durant la seva estada a Espanya, segons l’estudiós Schneider) i comptà amb un públic bigarrat, fervorós i entusiasta. Fou transmès per ràdio, com també el del Palau i el de la Universitat.Hipatia - Biblioteca d'Humanitats - UAB - Altres webs temàtiques
Contingut: Manuel Aznar, Maria Campillo, Montse Gutiérrez i Fructuós Moncunill
Disseny: Santiago Muxach i Riubrogent
Ilustracions procedents de la revista Hora de España fetes per Ramón Gaya
Fotografies procedents de l'ANC, Fons fotogràfic: Generalitat de Catalunya. Segona República
© 2007