Bona part de la trajectòria científica de Lluch està estretament vinculada a la docència, exercint el seu mestratge en el diferents nivells de l’ensenyament però, sobretot, a l’universitari. La tasca docent universitària comença com lector a la Universitat de Liverpool (1957-58) i continua a la Universitat de Barcelona (1961-66) on, inicialment, fa les classes del catedràtic García Sainz si bé seguint uns principis acadèmics ben diferents als d’ell. A l’aula Lluch utilitza habitualment els textos de Pau Vila i explica la geografia de Llobet, de Solé Sabarís i de Joan Vilà Valentí; segueix una metodologia docent activa i participativa que contrasta amb la gran majoria de les classes de l’època i que inclou nombroses excursions, tal com ell mateix havia après en el treball de camp i els seminaris dels “dissabtes a les 8h del matí” que Llobet, Solé Sabarís i Vilà Valentí impartien a la seu del Consejo Superior de Investigaciones Científicas del carrer d’Egipcíaques de Barcelona.
Lluch és expulsat de la Universitat de Barcelona amb motiu de la seva participació en la Caputxinada el 1966. 
Tanmateix, el 1969 Lluch, coincideix amb els historiadors Antoni Jutglar i Bernaus i Josep Fontana i Lázaro en el despatx de Frederic Udina i Martorell, que els havia convocat per contractar-los per a la recentment creada Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). A la nova universitat, juntament amb els esmentats historiadors i altres docents Lluch funda el Departament de Ciències Socials en el marc de la Facultat de Lletres ja que, coherent amb la seva manera d’entendre la geografia, aquesta és impartida conjuntament amb la història, la sociologia i l’antropologia i, en qualsevol cas, defugint qualsevol compartimentació disciplinar. Posteriorment, quan el Rectorat de la UAB decideix el trasllat dels estudis de sociologia a la Facultat de Ciències Econòmiques, es veta el traspàs simultani de la geografia, allunyant-la, doncs, de les altres ciències socials (de l’economia, la sociologia i la incipient ciència política). Aquest trencament de la filosofia inicial propicia la creació del Departament de Geografia (lligat a la Facultat de Filosofia i Lletres) que, seguint, en bona part, les pautes marcades per Lluch es defineix, científicament, pel seu caràcter obert i innovador amb un clar biaix vers la geografia humana (pioner en la geografia catalana i espanyola) i, organitzativament, per la seva considerable càrrega “social” i ideològica (mínima estructura jeràrquica, àmplia flexibilitat docent).
Coherent amb el pensament interdisciplinar, el Departament de Geografia de la UAB és integrat inicialment per geògrafs (Rosa Ascon i Borràs, Pilar Benejam i Arguimbau, Maria Dolors Garcia Ramon, Pilar Riera i Figueras, Lluís Riudor i Gorgas, -vinculats al seu mestratge a la Universitat de Barcelona-), així com per economistes (Eugeni Giral i Quintana, Antoni Francesc Tulla i Pujol), sociòlegs (Jordi Borja i Sebastià, Juli Busquets i Bragulat) als qui també s’afegeixen enginyers i geòlegs. Conseqüentment, també la geografia impartida adopta un tarannà específic fonamentat en el notable pes de la geografia “humana” (els aspectes econòmics, socials, culturals, polítics del territori) o, dit d’una altra manera, en l’assumpció de que fins i tot la geografia física és, ha de ser, humana. Els mètodes i les tècniques (estadístiques, quantitatives) tenen un pes notable en la geografia impartida en els primers anys de la dècada de 1970, paral·lelament a una potent càrrega ideològica propiciada per la introducció de la geografia radical i marxista. Sota el guiatge de Lluch i mercès als abundosos contactes internacionals de bona part del professorat del Departament, Bellaterra es converteix en un lloc d’innovació així com d’introducció i difusió vers la geografia catalana (i, per extensió, l’espanyola), de les més recents tendències, mètodes, temes, i escoles de pensament.
Tot i 
que l’etapa acadèmica a la UAB pot considerar-se la més llarga i estable de Lluch (s’hi jubila i hi és nomenat professor emèrit el 1994), no deixa de ser atípica atenent a les trajectòries curriculars de la gran majoria del professorat universitari. Lluch s’integra plenament en el projecte fundacional de la UAB pel que significa de veritable autonomia tant en els aspectes institucionals (escassa estructura jeràrquica i altament solidària i igualitària; participació paritària dels diversos estaments; funcionament democràtic a tots nivells i per defecte; mínima funcionarització del professorat –essencialment “no numerari”-; normalització del català i les formes culturals catalanes, etc.) com en els vinculats a la docència (plena llibertat en l’establiment dels currículums docents –optativitat, flexibilitat, interdisciplinarietat- propiciada per la implantació del “Pla Udina”). Fidel al seu rebuig a la carrera funcionarial, els seus vincles amb la UAB sempre ho són a través de contractes com encarregat de curs, adjunt o associat, fins i tot en les etapes en que la legislació generalitza el caràcter funcionarial de l’acadèmia. Lluch no crea grups de recerca estables i formals, ni és propens a sol·licitar finançament públic o privat per a projectes de recerca. En no ser doctor, no pot constar com director de tesis doctorals (però si de diverses tesis de llicenciatura o “tesines”). Malgrat tot això, perdura encara aquella esmentada “escola Lluch” en la manera de fer i d’entendre la geografia.
A la 
UAB Lluch participà activament en tasques de gestió acadèmica (director del Departament de Geografia, degà de la Facultat de Ciències de la Informació per designi del rector, vicedegà de la Facultat de Filosofia i Lletres, coordinador de la Biblioteca d’Humanitats, i un llarg etcètera), però sobretot cal destacar la seva decisiva implicació en el moviment de renovació de la vida universitària especialment durant el període de democratització institucional quan participa activament en la concepció i la redacció del “Manifest de Bellaterra” que, malgrat en l’autoria oficial hi consta un col·lectiu de professors i professores, respira a bastament bona part de la filosofia de Lluch pel que fa a la interpretació del que hauria de ser la universitat, la ciència, la docència, la recerca i la relació de tot plegat amb la societat. És, segurament, un bon exponent del rigor, la integritat i la dignitat, que Lluch sempre ha volgut imprimir a tots els afers en els que s’ha volgut implicar.
Paral·lelament a la docència a la universitat (on fa, entre moltes altres, assignatures relacionades amb la geografia regional, la geografia política i administrativa, el pensament territorial…), Lluch quasi bé sempre imparteix classes en altres nivells de l’ensenyament: professor de demografia i estadística a l’Escola d’Assistents Socials (1958-60), professor de geografia urbana a l‘Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona (1973-75), a l’Escola Costa i Llobera, als jesuïtes del carrer de Casp de Barcelona, professor de ciències socials a la seu barcelonina de l’Andover School (1967-69), a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent, professor de geografia a les Escoles d’Estiu del Col·legi de Doctors i Llicenciats i a la de Rosa Sensat (1966-1992), i un ben llarg etcètera.
Pel que fa a aquesta darrera inciativa esmentada, cal recordar que vers 1965 Lluch, juntament amb Maria Antònia Canals, Maria Teresa Codina, Jordi Cots, Pere Darder, Marta Mata, Jordi Pujol, i Anna Maria Roig, funda de manera clandestina l’Escola de Mestres “Rosa Sensat” que suposa l’inici del Moviment de Renovació Pedagògica a Catalunya i que esdevé el nucli essencial de la formació continuada per tal que molts mestres de les escoles catalanes no només actualitzin els continguts dels ensenyaments sinó que introdueixin noves tècniques pedagògiques i mètodes didàctics de caire obert, tolerant, participatiu i laic. Davant la impossibilitat que un piset de la Diagonal pogués encabir, al llarg del curs acadèmic, els centenars de mestres sol·licitant rebre aquests cursos, Lluch suggereix recuperar l’activitat de les escoles d’estiu que, ja abans de la Guerra Civil (1914-1936) havien funcionat amb prou èxit arreu de Catalunya: d’ençà aquell estiu de 1966 i, especialment en les primeres edicions, el mateix Lluch, juntament amb Pilar Benejam, contribueix decisivament a la introducció dels nous corrents de geografia (les tècniques quantitatives, les propostes radicals, les perspectives humanístiques) en l’ensenyament primari i secundari. Com de tants altres aspectes de la seva trajectòria científica, malgrat que la petjada de Lluch és prou important i decisiva en la renovació pedagògica de les escoles catalanes i, en ella, en la renovació de la geografia, no hi ha testimonis escrits, no hi ha llibres ni articles que reflecteixen el seu quefer en aquesta línia.
Torna a la pàgina principal