Estimat Enric,

fa molts anys que ens coneixem. Un dia de 1969 en Jordi Borja em va portar a casa teva i ens vas obsequiar amb té i pastes. Després, molt pausadament, em vas ensenyar la teva biblioteca i varem estar comentant llibres molta estona. Només ara m’adono que aquella fou la teva manera amable i elegant d’examinar-me. Gràcies a tu vaig tenir l’honor de formar part del Departament que acabaves de crear a la UAB. Gràcies, vas ser valent pensant que podia donar classes al teu Departament doncs jo havia estudiat afora i no parlava bé el castellà, no sabia el català ni tampoc tenia massa experiència com a professora de geografia.

Recordo que mai em vas dir què havia d’explicar: Franco no havia mort però jo tenia llibertat absoluta, tanta que un any vaig dedicar un curs sencer de primer de Geografia Humana a l’urbanisme soviètic dels anys 20!

Recordo les infinites, llarguíssimes reunions parlant d’allò que ens interessava tant i que es podria sintetitzar en dues paraules: formació universitària.

En aquelles reunions em vaig formar jo.

Vaig comprendre que el que deia Rousseau, que en l’educació no s’ha de guanyar temps sinó perdre’n, era veritat.

El maig passat, quan et vaig demanar una dedicatòria en el teu últim llibre, vas escriure la frase més bonica que ningú m’ha dedicat mai: “A la Laura, que va venir de la pàtria italiana, a fer-nos costat”.

I és que, Enric, encara que fas 80 anys, tu no ets una persona gran sinó una gran persona.

Amb afecte i gratitud i per molts anys

Barcelona, febrer de 2008

Laura Zumin