 |
Sebastià
Alzamora
Llucmajor, 1972
Per a Sebastià
Alzamora la poesia és un acte transcendent, massa important com per
deixar-se endur per vel·leïtats artificioses, carcasses formals o
distanciaments irònics. Ell mateix ha escrit que "l'escriptura
(...) conté pensament, i el conté de forma categòrica". La seva
és doncs una poesia bàsicament conceptual, de rerefons metafísic i
amb una forta càrrega intel·lectual, mitjançant la qual –i amb una
formalització més èpica que no pas lírica– es planteja els grans
temes de l'existència humana, i especialment els que es relacionen amb
la vida, la mort i la unitat que dóna sentit a la multiplicitat. Les
seves novel·les –n'ha publicades un parell– són un bon complement
per a entendre la poètica en la qual s'inscriu. També exerceix com a
crític literari. Diu que no li agrada la poesia de Josep Carner, cosa
que ha provocat recentment una viva polèmica. És clar que també hi ha
qui ha resolt el debat només amb tres paraules: ja li agradarà. J.A. |
|
Llocs
interessants a Internet |
|
-
Rafel. Barcelona:
Ed. 62, 1994
-
Apoteosi del cercle. Barcelona: Ed. 62 - Empúries, 1997
-
El llinatge. Valladolid: El Gato Gris, 1997
-
Mula morta. Barcelona: Proa, 2001
- El benestar. Barcelona: Proa, 2003
- La part visible. Barcelona, Proa, 2009
|
