Ningú no pot posar
en dubte que la poesia catalana actual és viva i ben viva. Només cal
veure la multiplicitat de propostes poètiques existents i la qualitat
de moltes d'elles. Mai en la història de la poesia catalana no hi
havia hagut una diversitat tan gran. Cal tenir present, és clar, que
aquest és un símptoma de la modernitat (alguns en diuen
postmodernitat). Aquesta mateixa diversitat és la que fa difícil i
arriscat intentar establir unes tendències gaire clares i definides.
Les línies que es poden resseguir són amplíssimes i quasi
inesgotables. En el panorama entren en joc les diferents poètiques
vigents i també, perquè no, les qüestions més pròpiament
generacionals, cosa que fa que algunes trajectòries estiguin més
consolidades que no pas unes altres.
Hi ha qui ha fet
notar que en altres temps hi ha hagut sempre grans noms que servien de
referència (des de Verdaguer fins a Espriu, passant per Maragall,
Carner, Riba, Foix, Pere Quart o Ferrater). Segurament, però, la
inexistència en l'actualitat d'aquests grans referents no s'explica
per la manca de noms, sinó perquè la diversitat característica dels
temps que corren fa que aquesta personalització sigui inviable. Si
donem un cop d'ull a les literatures veïnes ens trobarem en una
situació similar. Fins a la seva mort recent Joan Brossa ha exercit
d'alguna manera aquest paper, però només en determinats cercles.
L'obra de Miquel Martí i Pol també està fent una funció similar,
però en uns altres cercles. D'altra banda, continuen havent-hi
puntals importants, però molt més diversificats, cosa que d'alguna
manera és també un símptoma de normalitat. Són noms com els de
Francesc Parcerisas, Pere Gimferrer, Feliu Formosa, Narcís Comadira,
Enric Casasses o Màrius Sampere, per citar-ne només uns quants (i
sense ànim de selecció polèmica). Però, sobretot, allò que un
lector atent pot detectar en el panorama català és un nombre
considerable de poetes relativament joves, els quals, des de
plantejaments estètics diversificats, han anat gestant una obra molt
coherent i qualificada. També és veritat que cal destriar no només
el gra de la palla, sinó fins i tot del boll i del rostoll. És una
tasca difícil i compromesa. La proliferació d'antologies en aquests
darrers temps és un bon símptoma, tant de la diversitat com de la
qualitat i de la voluntat selectiva.
Cal tenir present, tot i així, que
aquesta situació –aparentment favorable i esperançadora– es
belluga enmig d'una conjuntura que, pel que fa a la difusió del
gènere, no sembla especialment benigna. En el negoci editorial la
poesia sempre ha ocupat un lloc secundari. Darrerament, però, en un
moment en què el mercat literari català ha entrat en una dinàmica
en què els gerents de les editorials compten més que els directors
literaris, la poesia se n'ha ressentit espectacularment. El ritme
general de publicació de llibres de poesia en català no ha decrescut
excessivament –algú ha afirmat fins i tot que és excessiu–,
però paral·lelament ha disminuït substancialment la difusió que es
fa d'aquestes novetats, fins al punt que el poc públic especialment
interessat en el gènere ha de fer notables esforços per estar al
corrent del que publiquen les principals col·leccions del país. I ja
no cal dir en el cas de col·leccions més perifèriques o
minoritàries. Seria fàcil constatar, amb dades a la mà, que uns
anys enrere aquest dèficit promocional no era tan alarmant. És
veritat, en canvi, que darrerament han acabat triomfant altres vies de
difusió més directes, però també més efímeres: els festivals del
poesia, les lectures, els espectacles a partir de textos poètics, les
tertúlies, etc. És una prova més de la vivacitat existent.
Jaume
Aulet
Departament de Filologia Catalana
