Recepció i continuïtat de l'obra catalana de Joan Coromines

Mila Segarra
Departament de Filologia Catalana

Joan Coromines ocupa, pel seus diccionaris historicoetimològics, un lloc destacat en la romanística, al costat dels lingüistes més importants d'aquesta disciplina: Wilhelm Meyer Lübke, Walther von Wartburg, Jakob Jud, Oscar Bloch, Leo Spitzer... Si bé el Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana ( DCELC , 1954-1957) -ampliat després en Diccionario crítico etimológico castellano e hispánico ( DCECH , 1980-1991) amb la col·laboració de José Antonio Pascual-, és l'obra que li ha donat fama internacional, són els seus dos diccionaris catalans, aquells que veritablement l'interessaven, els que li han atorgat la consideració dels catalans.

Obra major

El Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana ( DECat ; Curial, Barcelona 1980-2001, 10 vols) i l 'Onomasticon Cataloniae ( OnCat , Curial, Barcelona, 1989-1997, 8 vols) constitueixen l'obra major de Joan Coromines, no sols pel seu gruix i qualitat sinó també perquè s'hi recullen totes les aportacions que Coromines va fer a la lingüística catalana al llarg de la seva vida, disperses en diferents publicacions. El DECat s'ha convertit , amb el Diccionari català-valencià-balear d'Antoni M. Alcover i de Francec de Borja Moll ( DCVB , Palma de Mallorca, 1932-1962, 10 vols.), en l'obra de consulta etimològica imprescindible, en la qual han pouat informació tots els diccionaris etimològics manuals que s'han publicat després -el Diccionari etimològic de Jordi Bruguera (Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1996) i el Diccionari etimològic manual de Josep Moran i Joan A. Rabella (Edicions 62, Barcelona, 1999)-, i, pel seu caràcter de complementarietat (aporta uns quants milers de noves paraules, incorpora desenes de milers d'accepcions i variants no aplegades per cap recull lexicogràfic català i dóna dades històriques, dialectals i de tota mena, inèdites fins ara ), ha funcionat com a diccionari general i ha esdevingut una obra de referència per a tots aquells que han volgut fer un repertori lexicogràfic entre 1980 i 1995, any que es va publicar el Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans: des del Diccionari de la llengua catalana (Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1982) fins al Gran Larousse català (Editorial Planeta/Edicions 62, Barcelona, 1993, 10 vols) i, fins i tot, després.

A més de tenir el càracter d'etimològic i complementari, el DECat també és un diccionari crític on es corregeixen etimologies proposades en diccionaris anteriors (per exemple, el DCVB , el Französisches Etymologisches Wörterbuch de Wartburg o la 2a ed. del Dictionnaire Étymologique de la langue française de Bloch, modificada per aquell), i es discuteixen hipòtesis formulades per altres lexicòlegs (Colon, Griera, Guiter, Moll, Wartburg...), sovint de manera càustica i desproporcionada. Però no són únicament les invectives el que sorprèn d'aquest diccionari sinó que ara i adés hi apareixen comentaris personals sobre tota mena de qüestions (autobiogràfiques, literàries, polítiques...), en els quals l'autor fa explícites amb impudor les seves fílies i fòbies .

Amb l' OnCat Coromines va posar cloenda a una llarga vida d'intens treball. Segons diu el mateix autor en el segon volum dels Estudis de toponímia catalana, es tracta d' "un vast recull d'onomàstica que enregistra i explica etimològicament tots els noms de persona antics i moderns utilitzats en el domini lingüístic català, ... així com tots els noms de lloc, morts o vius, situats en aquest territori." Sembla que el projecte de l' OnCat es va iniciar el 1931, amb els materials que Coromines havia començat a recollir l'any 1925 i els que els anys 1921-1923 havia reunit Josep M. de Casacuberta, antecessor seu a les Oficines lexicogràfiques de l'Institut d'Estudis Catalans, i de qui sempre se'n va declarar deutor. La confecció de l' OnCat va restar ininterrompuda entre 1939 i 1952. En tornar de l'exili, Coromines va poder reemprendre les enquestes, amb l'ajut desinteressat de Joan Sales i la seva muller Núria Folch i d'altres col.laboradors. Com ha assenyalat Max Cahner, l'any 1966 havien estat visitats els dos mil municipis de l'àrea catalana, a més dels de l'Alt Aragó, i tres quartes parts de les enquestes les havia fetes personalment Joan Coromines.

El que més sorprèn de l' OnCa t és el canvi en la disposició dels volums operat a partir del segon volum. En el primer volum, dedicat a l'onomàstica balear, i fet amb col·laboració amb Josep Mascaró Pasarius, s'opta per l'agrupació dels materials per territoris, però, en canvi, a partir del segon volum s'escull l'ordre alfabètic i es torna a tractar indiferenciadament, des de la lletra A, tota l'onomàstica del territori lingüístic català.

Per a la confecció del DECat Coromines va comptar amb l'ajuda de Max Cahner i Joseph Gulsoy, el qual a més es va encarregar de la redacció d'algunes lletres:LL, O, Q i U. En la confecció de l' OnCat van col·laborar, a més de Josep Mascaró Pasarius, Max Cahner, Joan Ferrer, Josep Giner, Joseph Gulsoy, Philip D. Rasico i Xavier Terrado.

Obra menor

L'obra menor de Joan Coromines està formada per un gran nombre d'articles, estudis i ressenyes sobre temes diversos: gramàtica històrica, lèxic, ortoèpia, ortografia, sintaxi i toponímia. També per articles de divulgació filològica i edicions de textos. La majoria es troben agrupats -i reformats- en tres obres molt conegudes: Estudis de toponímia catalana (Barcelona, 1965-1970), Lleures i converses d'un filòleg (Club Editor, Barcelona, 1971) i Entre dos llenguatges (Editorial Curial, Barcelona, 1976-1977, 3 vols.). Lleures i converses d'un filòleg , pel qual Coromines va obtenir la Lletra d'Or i el Premi Crítica Serra d'Or de 1971, també conté uns quants articles de divulgació filològica i la conferència que va pronunciar a París el 1968 pel centenari de Pompeu Fabra, i a Entre dos llenguatges s'inclouen dues de les edicions de textos més rellevants que va fer: les Homilies d'Organyà i la Tarifa dels corredors de Barcelona l'any 1271 .

Enmig de tots aquests estudis destaquen els de temàtica històrica, ja siguin estudis sobre textos, articles de fonètica històrica o meres recensions d'obres anteriors. És precisament en el camp de la gramàtica històrica on Coromines ha fet les aportacions més notables i, sobretot més incontrovertides. A Lleures es pot llegir el seu famós estudi sobre "Les "Vides de sants" rosselloneses" (p. 276-362), que va animar dos deixebles seus, Charlotte S. M. Kniazzeh i Edward J. Neugaard a editar-ne el text sota la seva supervisió. També el magnífic estudi "Algunes lleis fonètiques catalanes no observades fins ara" (p. 183-216) i la punyent recensió de les gramàtiques històriques d'Antoni M. Badia i Margarit i de Francesc de Borja Moll, sense la qual no es poden consultar cap de les dues obres:"De gramàtica històrica catalana: a propòsit de dos llibres."(p. 245-275).

A Entre dos llenguatges trobem els seus rics "Estudis de fonètica històrica" (vol. I, p. 13-108), l'estudi de dialectologia històrica, imprescindible, "El parlar de Cardós i Vall Farrera" (vol. II, p. 29-67) i dos rellevants articles sobre paleolingüística: "Toponímia antiga de l'alta vall de Camprodon" (vol.II, p.68-131) i "Els ploms sorotàptics d'Arles" (vol.II, p. 142-216). També els seus citadíssims estudis sobre el lèxic germànic, àrab i grec del català (vol. III).

Els Estudis de toponímia catalana contenen alguns dels estudis toponomàstics més notables de Coromines, els quals, en opinió de Josep Moran (1997), li van reportar una fama merescuda en vida i s'han convertit en articles de citació obligada per als estudiosos de la toponímia catalana en el vessant etimològic i per als historiadors de la llengua: "Noms de lloc catalans d'origen germànic" (vol. I, p. 31-65), "La survivance du basque jusqu'au bas moyen age. Phénomènes de bilinguisme dans les Pyrénées centrales" (vol.I, p.93-152) i "Miscel·lània de toponímia bascoide a Catalunya" (vol. I, p. 153-217).

Entre l'obra catalana menor de Joan Coromines també convé destacar el llibret de divulgació filològica El que s'ha de saber de la llengua catalana (Moll, Palma de Mallorca, 1954, 1a ed.; 10a ed., revisada i augmentada, 1992) i l'edició pòstuma de la Gramàtica catalana de Pompeu Fabra (Teide, Barcelona, 1956).

Recepció de l'obra i de la persona

Fins a començament de la dècada dels setanta, i malgrat la seva fama internacional, a Catalunya Joan Coromines era gairebé un desconegut del gran públic. Amb prou feines se'l coneixia en l'àmbit universitari, i aquí era gràcies a l'edició de la Gramàtica catalana de Pompeu Fabra, a El que cal saber de la llengua catalana , als Estudis de toponímia catalana, però sobretot al Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana . A partir de 1971, amb l'edició i popularització dels reculls dels seus estudis principals ( Lleures i Entre dos llenguatges ), però sobretot a partir de 1980, amb l'aparició del primer volum del DECat, es van anar succeint els premis (1971: Lletra d'Or, Premi Crítica Serra d'Or; 1980: Medalla d'Or de la Generalitat ; 1981:Premi d'Honor Jaume I, Premi d'Investigació Lingüística de la Generalitat de Catalunya; 1984: Premi d'Honor de les Lletres Catalanes; 1989:Premi Sanchis Guarner;1994: Medalla d'Or de l'Ajuntament de Barcelona; 1995: Premi Nacional al Foment de l'Ús de la Llengua Catalana de la Generalitat de Catalunya ), i va arribar el reconeixement, encara que tardà, de les institucions, dels mitjans de comunicació i de la societat catalana.

Gràcies a la publicística mediàtica i a una hàbil promoció editorial, es va crear en vida del lingüista el mite Coromines: el "tità" de la lingüística, el "gegant" de les paraules, que va dur a bon port tot sol, a edat avançada i amb mitjans rudimentaris, reclòs voluntàriament a la seva casa de Pineda de Mar, una obra lexicogràfica "gegantina" i "hercúlia" sobre la llengua catalana, fidel testimoni d'un temps perdut, en què pràcticament la totalitat de la població de l'àrea lingüística catalana era monolingüe.

L'excèntrica i forta personalitat del lingüista, així com la seva actitud esquerpa socialment, per raons de feina i d'edat, també ha servit per forjar el mite Coromines. Un home tenaç en la persecució del seu objectiu de vida que va rebutjar doctorats honoris causa, que es va queixar de les institucions i que va defugir qualsevol acte de reconeixement públic que pogués interferir en el seu treball, però alhora un home civilitzat en públic, malgrat els atacs verbals als seus rivals, fidel als seus amics (per exemple, Josep M. de Casacuberta) i un gran patriota, que només va voler escriure en català a la premsa durant la dictadura franquista i que el 1989, quan van concedir-li el Premio Nacional de las letras Españolas va comunicar al ministre de Cultura, Jorge Semprún, que l'acceptava, sempre que pogués fer servir els diners per pagar els col·laboradors de l' OnCat i amb el benentès que "la única nación y mi única lengua, a las que presto incondicional obediencia y pleitesía son la nación y la lengua catalanas."

A la consolidació del mite Coromines ha contribuït sens dubte la fascinació de l'home del carrer per la història de les paraules i per la determinació del seu origen. A Occident l'interès per saber l'origen de les paraules es remunta als filòsofs grecs, però va ser amb el naixement de la lingüística històrica i el desenvolupament del mètode comparatista en el segle XIX que l'etimologia va esdevenir ciència alhora que començava a desfermar passions entre els profans. No sols perquè saber els ètims de les paraules acostava l'etimòleg a Déu com deia el Cràtil de Plató, sinó que li permetia fer ostentació de gran saviesa amb el maneig de llengües vives i mortes i d'altres nascudes de la reconstrucció. Això justificaria l'embadaliment del gran públic amb l'obra de Joan Coromines. I explicaria per què escriptors, poetes, traductors, crítics, editors, creadors de jocs lingüístics i demés, sense demanar-se "qui sóc jo per dir què està bé i que no ho està", han opinat, dictaminat i, fins censurat, algunes de les etimologies del DECat . Resulta injuriós i injust, pel que té de fals, dir com fa Jordi Llovet a El País (17.3.05), que "no hi ha hagut al món sencer, en els annals de la història tota, un etimologista que arribés tan lluny com Joan Coromines en l'art d'inventar-se una etimologia quan no hi havia ni fonts ni documents ni dades suficients per establir-la amb fiabilitat." Espigolant ara i adès en el DECat trobaríem més d'un d'aquests "invents" (i no sols els conegudíssims i citadíssims ètims de xiruca , Cunit , Cadaqués ), perquè, com ha dit Federico Corriente (1999, 76), un dels defectes de Coromines és establir etimologies desesperades en casos difícils, però també hi trobem grans encerts, els més, que minimizen els efectes negatius que puguin tenir uns quants desencerts.

Més encertades i valuoses són les valoracions que han fet els especialistes de l'obra de Joan Coromines, si s'exclouen alguns dels comentaris exagerats que els seus amics i col.laboradors van fer, i continuen fent , en calent -després de la seva mort o ara, pel centenari del seu naixement. No es pot afirmar, com fa Josep Ferrer a l' Avui (20.3.05), que abans de Coromines "tot estava per fer i la llengua catalana va trobar un tità de les dimensions de Coromines que va acceptar el repte de donar-hi resposta científica ell tot sol". No és just amb Marià Aguiló, Tomàs Forteza, Antoni M. Alcover, Pompeu Fabra, Pere Barnils, Francesc de Borja Moll, Manuel Sanchis Guarner i d'altres.

No posseïm encara cap estudi complet i detallat del DECat i de l' OnCat , per bé que se n'han fet judicis globals a partir d'aspectes puntuals. A més de la formulació d'etimologies deesesperades, s'ha censurat l'acientificisme d'alguns comentaris -sorprenentment l'estil memorialístic del DECat ha estat ressaltat pel lector profà i per alguns dels panegiristes de Coromines-, i de les invectives contra col.legues i rivals, que han dut Germà Colon a reacionar-hi sarcàsticament: "Quan Déu va crear el món tingué la sorpresa de veure que el Sr. Joan Coromines ja hi era, i per això aquest ho sap tot". També s'ha parlat de caducitat metodològica, desfasament bibliogràfic, de la no revisió i actualització dels seus buidatges (Antoni Badia, Carme Barceló, Alberto Várvaro). La majoria de defectes del DECat , i també de l' OnCat , s'ha atribuït a la dilatació en el temps de l'obra de Coromines, i a l'aïllament intel.lectual en què va ser feta. Això ha fet afirmar a Alberto Várvaro (1999, 25) que "en la valoración global de la figura de Coromines puede dañarle, más allá de los aspectos personales de su carácter, el hecho de que muriera en 1997." És cert que Coromines no va assumir els canvis operats en les diferents disciplines aplicades (lingüística històrica, dialectologia, romanística, arabística...), ni va incorporar certes innovacions metodològiques (sociolingüística), i que en els últims anys de la seva vida es va negar a renovar les fonts i a consultar nova bibliografia per por de deixar inacabats els seus diccionaris. Però és innegable, com ha assenyalat Teresa Echenique(1999), que el mètode històricocomparatiu emprat per Coromines ha resultat el més adequat en la investigació etimològica, i que ell l'aplicava a la perfecció . Un altre defecte del lingüista que han assenyalat els censors del DECat i de l' OnCat és la manca de rigor filològic que s'observa en alguns articles (probablement deguda a la precipitació i a una qualitat de l'autor, destacada pels seus biògrafs, que sense control es pot convertir en defecte: la possessió d'una memòria prodigiosa): errors en la datació d'obres i en el despullament de textos, referències incomprovables, ús de males edicions.

Les objecions més fonamentades que s'han fet de l'obra de Coromines li han arribat de disciplines auxiliars de la romanística, la catalanística o la lingüística històrica, com l'arabística o la paleolingüística. També de la filologia. En el cas de les etimologies àrabs del DECat (com també les del DCEC i les del DCEH ) se li ha retret el recurs a etimologies desesperades (com la que dóna per fideu -de l'àrab fid 'crescut, sobreeixit', per "la propietat que tenen d'augmentar de gruix i llargada quan es couen"), de les quals no es lliura cap etimòleg, i, el que és més greu atès el seu coneixement superficial de l'àrab, la utilització de fonts deficients o espúries. Però el retret més gran que li han fet alguns arabistes és el manteniment -i l'ús excessiu que en fa- del concepte de mossàrab, quan ha quedat demostrat que va ser un edifici construït per arabistes gens sòlids, perpetuat pel prejudici i per les necessitats explicatives de la ciència etimològica. Carme Barceló (1999) l'acusa de recórrer-hi, a manera d'un calaix de sastre, per ficar-hi "todo aquello que no tiene explicación científica o no le és possible demostrar" en la història de les llengües hispàniques, i que, probablement, es podria explicar internament sense el recurs a l'existència no comprovada d'un dialecte romànic en territori àrab. En el cas del DECat , els ètims mossàrabs es postulen per amagar o rebaixar la influència de l'aragonès i el castellà en el lèxic medieval i donar legitimitat en la llengua general , o en algun geolecte, a paraules considerades espúries ( caldo, calbo, coix (o), cec-cego, fondo, lligallo, fardatxo i, fins i tot, el tortosí mano , que prefereix considerar "una romanalla mossàrab del llenguatge familiar", descartant absolutament l'etimolofia GERMANUS o hermano ).

En el camp de la paleolingüística, se li ha criticat la utilització de la denominació sorotapte (creada a partir de l'adjectiu sorotàptic , del grec sorós 'urna' i thaptós'enterrat') per referir-se a una llengua indoeuropea, precelta, coincident cronològicament amb el que els arqueòlegs han denominat cultura dels camps d'urnes, l'existència de la qual ha estat desestimada tant per l'arqueologia moderna com per la indoeuropeística. En canvi, se li han elogiat el quadre ètnic que va traçar de la Hispania antiga a Tòpica Hispérica (1971), del qual Untermann (1999) ha destacat que s'avançava en el temps, i la no adopció de la hipòtesi bascoiberista, per bé que se li ha retret que donés etimologies basques fora del territori històric de l'euskera ( Cotlliure i Tossa , per exemple).

Continuïtat de l'obra

Joseph Gulsoy, col.laborador de Joan Coromines en la confecció del DECat i de l' OnCa t va pronosticar la continuïtat de la tasca del lingüista:

"No hi ha cap dubte que el DECat serà un dels llibres més consultats de la lingüística catalana. La informació immensa que duu farà possible recerques de tota mena sobre la llengua antiga i els dialectes, i els ensenyaments que proporciona ajudaran a desenvolupar, o arrodonir o matisar l'estudi de moltes qüestions relacionades amb la fonètica i semàntica històriques. Altrament, el DECat, serà també una de les obres més discutides pels filòlegs del nostre dia i d'altres venidors. Hom analitzarà críticament les etimologies que hi són proposades i suggerides, intentarà de millorar les explicacions o les solucions que s'hi donen, completarà la seva documentació amb nous testimonis i assenyalarà les omissions causades per error humà o altrament." (Gulsoy 1992, 42)

Allà on l'obra de Coromines ha incidit més ha estat en el camp de lingüística històrica catalana, en el de la toponomàstica, en el de la llengua normativa, i en el de la divulgació de la història de la llengua

Pel que fa a la gramàtica històrica convé assenyalar que la majoria de les qüestions estudiades per Coromines han estat acceptades pels que han vingut darrere, com ha assenyalat Emili Casanova (1997), i que ben poques rectificacions se n'han fet. Avui ningú no discuteix moltes de les lleis fonètiques o morfològiques formulades als estudis recollits a Lleures o a Entre dos llenguatges , que han estat corroborades o completades per alguns dels seus col.laboradors o deixebles (Gulsoy, Rasico). Per exemple, l'explicació magistral de paraules genuïnes en -o ( porro, monjo, ferro ), de les desinencies verbals -o ( ploro/ploros ), i del plural en - os ( cossos, mateixos ), per mitjà de l'assimilació vocàlica ( ó-e> ó-o ) amb l'objectiu d'evitar el sincretisme entre la 1a i la 3a pers. del present d'indicatiu en català central, i entre masculins i femenins en el plural; o la magnífica descripció de la confusió de l'africada ts amb la s sorda, iniciada al segle XIII i assolida totalment al XV, i dels reflexos de -ll- ( caval ) i de - ly- i -c'l- ( muyler, veyl ) en un únic so palatal lateral , procés antic en català occidental i inacabat en l'oriental. Entre les qüestions discutides hi ha, per exemple, l'atribució al substrat sorotàptic de la palatalització de la l- (Rasico) i la hipòtesi sobre l'aparició de la desinència verbal -i del rossellonès ( canti, perdi, dormi ), que, atribuïda per Coromines a una desinència - io del llatí vulgar, ha estat desestimada per Casanova, a la llum de les noves aportacions documentals llatines.

En el camp de la toponímia, com ha assenyalat Josep Moran, encara es mantenen indiscutides moltes de les etimologies d'origen germànic que va proposar Coromines, com Gisclareny , la Geltrú , Hostalric , Requesens ... Tampoc ningú no li ha discutit la hipòtesi, basada en l'estudi de la toponímia de les valls pirinenques, que hi va existir en el món preromà una llengua semblant al basc, sinó basca, que s'estenia fins a la mediterrània. També, li ha estat unànimement acceptada la teoria que en el Pallars Jusà es degué parlar un dialecte de l'euskera fins ben entrada l'edat mitjana.

Pel que fa a la llengua normativa, el seu prestigi ha estat molt alt entre els estudiosos i usuaris de la llengua catalana. Com ha assenyalat Joan Solà en diversos treballs, el DECat va tenir una repercussió notable en la pràctica escrita entre 1980 i 1995, pel que fa al lèxic, i moltes de les seves propostes han estat recollides al Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (1995), com ha comprovat Joan Soler: paraules en - o ( caldo, caliquenyo, cigarro, clero, cervo, guapo, misto, motllo, rotllo, quadro ) i altres ( ceguera, cuidar, maduixot, melancolia, verdader, tartamut). Alguns desls seus suggeriments més apreciats, però, hi han estat desestimats ( apreci, atmòsfera, curva, barco, despreciar, despedir, gasto,nano, pendre, pillo, sordera, toldo, tonto ). Però no ha estat únicament en el lèxic que Coromines hi ha incidit. També ho ha fet en la pràctica sintàctica i en la locució teatral, radiofònica i televisiva. La proposta de simplificació de l'ús de les preposicions per i per a davant d'infinitiu, que va fer en l' estudi "Nou converses sobre per i per a " (recollit a Lleures) s'ha popularitzat -és coneguda amb el nom de proposta Coromines-Solà-, de tal manera que ha esdevingut una solució gairebé majoritària, per bé que darrerament ha estat qüestionada per Josep Ruaix, que ha posat en circulació una altra proposta, també senzilla, però menys genuïna. També gràcies a ell avui s'escriu el vint d'agost de 1955 i l'estiu de 1956 , en comptes del que era usual en molts escrits de la postguerra i de la transició ( el vint d'agost del 1955 ).

El seu estudi "Sobre l'elocució catalana en el teatre i en la recitació" (1957), recollit a Lleures , ha servit durant molts anys com una guia de bona pronúncia. i ha influït, per bé i per mal, en diverses generacions de professors de dicció, d'actors i d'assessors dels mitjans audiovisuals. Com ja he dit en un altre lloc (Segarra 1997), per bé, perquè gràcies als seus consells, els actors catalans són avui encara un model de locució, superior al dels professionals dels mitjans. Per mal, perquè ha fet que arrelés en el cap de molts catalans que l'únic dialecte possible en comèdies urbanes, en doblatges i en programes de tot neutre és el català central .

En el camp de la divulgació històrica l'emprenta de l'obra de Joan Coromines és notable. No hi ha ni un sol manual d'història de la llengua catalana d'àmbit escolar o universitari que no reculli les seves aportacions en el camp del substrat i del superestrat, tant els seus encerts (dialectes bascoides; germanismes; hel.lenismes), com els seus desencerts (substrat sorotàptic i mossàrab; etimologies i toponímia àrab). Una bona aportació al centenari de Joan Coromines seria revisar i actualitzar la informació relativa als components de la llengua catalana que contenen aquests manuals .

Bibliografia recomanada

"Especial Joan Coromines (amb articles de Carles Duarte, Joan Veny, Josep Moran, Emili Casanova i Mila Segarra)", Escola Catalana , núm. 341 (juny de 1997)

Solà, J. (ed.). L'obra de Joan Coromines. Cicle d'Estudi i homenatge (amb articles d'A. Várvaro, F. Villar, F. Corriente, C. Barceló, J. Moran, J. Untermann, J.Veny...). Sabadell: Fundació Caixa de Sabadell, 1999.