Amb ocasió de la mort de Joan Coromines s'han publicat molts treballs on s'examina, amb desigual encert, l'obra de 1'eximi estudiós. Avui mateix hem tingut 1'oportunitat d'escoltar tres notables aportacions al millor i més aprofundit coneixement d'una obra que no deixa de sorprendre'ns per la seva vastitud. Per això, tan bon punt vaig acceptar de participar en aquest homenatge que li tributem les universitats catalanes, em vaig adonar de la impossibilitat de contribuir-hi amb un text que respongués a les exigències d'una sessió acadèmica com aquesta que celebrem. ¿Com podia dir una paraula nova i mínimament interessant sobre Joan Coromines, si tanta gent, que l'havia conegut de la vora i havia estudiat la seva obra, ja n'havia parlat a bastament? Quan ja hem entrat a la recta final del curs, no tenia temps per dedicar-me a estudiar algun punt concret dels seus treballs, que exigia una atenció intensa i ponderada, si volia descobrir aspectes nous que passen per ull quan només es poden dir unes generalitats que escassament satisfan la urgència d'una nota necrològica. Vet aquí per què he de començar demanant excuses per una intervenció que no aportarà pràcticament res d'interessant al coneixement d'un mestre tan il·lustre ni a l'estudi d'una obra que, durant molts anys, requerirà la nostra atenció i el nostre estudi.

El punt d'arrancada de la reflexió que desitjo presentar-vos aquest vespre és un text que vaig escriure, a cop calent, en el meu dietari, el dia 2 de febrer de 1980. Perdonin, d'entrada, l'impudor d'aquest recurs, a més si tenim en compte que Josep Pla va publicar un paper sobre els fets a què em refereixo.

«Havent dinat he anat a Llofriu. El senyor Pla m'ha fet saber que el visitarà Joan Coromines i m'ha convidat insistentment a l'entrevista. M'acosto al mas amb un punt de temor respectuós. No saps mai com reaccionaran aquests grans homes. Tinc un sentit molt agut de la discreció en situacions com la que em disposo a viure.

Arribo al mas i trobo el senyor Pla molt nerviós. Coromines s'ha presentat a les tres, quan Pla encara era al llit. Li ha deixat una nota, escrita en un paperet, on li diu que se'n va a fer un volt i que tornarà a les quatre. «-Em va dir que vindria a primera hora de la tarda. ¿A qui se li acut que les tres son la primera hora de la tarda?». Tranquil·litzo el senyor Pla i fins m'avinc a sortir a veure si trobo l'il·lustre filòleg que, segons que em diuen els masovers, se n'ha anat cap al bosc de pins que hi ha a l'altra banda de la carretera.

Són les quatre tocades quan Coromines truca a la porta de la sala. Vaig a obrir i em presento. M'adono de seguida que la meva presència el contraria. Té interès a repetir que ha vingut per veure el senyor Pla i parlar-hi sense testimonis.

La salutació dels dos homes és molt cordial.

-Us veig molt bé, Coromines. L'obra que feu és importantíssima. Parlaré amb en Tarradellas perquè la reconegui d'alguna manera.

-A mi no m'importa tant en Tarradellas com vostè. Que consti que li tinc un gran respecte, però...

S'asseuen tots dos. El senyor Pla em presenta i insisteix perquè Coromines faci cas de mi. Jo, en canvi, tinc interès a passar desapercebut i escoltar-los.

-Què porteu aquí? El diccionari?

Coromines treu d'un sobre el primer volum del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. Amb una certa solemnitat, diu:

-Aquest llibre, senyor Pla, l'he escrit pensant en vostè.

--Deixeu, home, deixeu.

-Pensava en vostè i en moltes altres coses, certament. Però aquestes altres coses eren abstractes. Espero que els lingüistes en treuran profit, però jo voldria que servís als escriptors catalans. I vostè és ara el més gran. Per això sàpiga que aquest és el segon exemplar, acabat d'impimir, que li dedico particularment -No digueu coses així, home.

Pla s'interessa per l'estat actual de redacció de l'obra.

-Aixó és la meva condemna. He entrat en aquest món com un explorador i no en puc sortir. Estic condemnat, com Livingstone, a morir enmig d'aquesta selva.

Se'm fa difícil de transcriure la complexitat de sentiments que traeix la veu de Coromines quan ha dit aquestes paraules: és una barreja d'orgull, ràbia i fins desesperació.

-Esteu content de la vostra estada a Chicago?

-Miri: hi va haver coses positives i negatives com a per tot.

-I l'Institut ¿com va?

Pla el vol forçar a parlar de l'Aramon, però Coromines s'evadeix amb ambigüitats. No és gens ambigu, en canvi, a l'hora de fer elogis de Fabra. Estic convençut que la meva presència l'incomoda. Quan m'he decidit a retirar-me, desafiant la insistència del senyor Pla perquè em quedi, apareixen la senyora i el germà de Coromines.

-Tot just acabo d'arribar. Encara no ens hem pogut dir res. Per què no aneu a passejar una mica? Mossèn Prats us acompanyarà.

Assenteixo somrient i, amb una mirada de complicitat, me'ls emporto. El germà es fa càrrec immediatament de la situació. A l'entrada del mas enraonem una estona i accepten d'anar a fer una volta amb el cotxe. Em quedo a l'era a jugar amb la mainada dels masovers. Arriba el senyor Pere Pla, a qui assabento de la situació, i puja cap a dalt. A quarts de sis, tornen el germà i la dona de Coromines. Amb recança els acompanyo. .. Quan entrem, Coromines s'alça tot seguit, a punt per anar-se'n. El comiat és encara més cordial. El filòleg diu amb vehemència retòrica, amb to declamatori:

-Senyor Pla, vostè és el mestre de la literatura catalana, catedràtic i símbol de la catalanitat. I jo voldria que això és digués ara i s'escrivís amb aquelles lletres que no s'esborren.

-No digueu coses així. Vós sabeu que la literatura té alts i baixos, va i ve, és ondoyante.

-Això és veritat.

-Ho veieu?

Coromines em saluda afectuosament. Té interès a fer-me saber que sap qui sóc i repeteix que ens espera a Pineda. Els acompanyo fins al carrer. Quan torno a pujar el senyor Pla m'espera i comentem la visita. Se'l veu molt content.

M'hauria agradat quedar-me, però he d'anar a Medinyà. La llum de la vesprada és dolça i manyaga. A ponent hi ha un incendi de núvols. Però és un incendi sense dramatisme. És com una grandiosa flamarada adormida sobre el blau intens i suau del cel. Si no fos tard hauria d'escriure les meves reflexions sobre aquests dos gran homes que he pogut veure plegats. No tinc temps».

Del que vaig sentir aquell dia de la Candelera de 1980, hi ha unes paraules de Coromines que, ja en aquell moment, em van semblar particularment interessants: «Aquest llibre, senyor Pla, l'he escrit pensant en vostè (...) Jo voldria que [el Diccionari] servís als escriptors catalans».

Amb aquestes paraules, Coromines inscrivia el seu treball en una línia que havia deixat ben marcada el seu mestre -i mestre de tots nosaltres-, Pompeu Fabra. Per adonar- se'n n'hi ha prou de rellegir dos discursos de Fabra -l'un llegit als Jocs Florals de Lleida, de l'any 1915 i l'altre als Jocs Florals de Mataró, de l'any 1918-, que a l'hora de publicar­ los va titllar respectivament: «Literats i gramàtics» i «Filòlegs i poetes». Són dos textos capitals per entendre el projecte fabrià. Hi denuncia el «prejudici funest per al redreçament definitiu de la llengua literària: la creença que els escriptors podien i fins devien prescindir de l'obra dels gramàtics». En l'altre, parla de la tasca de depuració i enriquiment de la llengua i del «treball delicadíssim de selecció» que correspon als escriptors.

D'aquesta obertura de Fabra al món de la literatura, Coromines n'havia fet objecte d'una polèmica que havia envestit amb la contundència verbal que li era habitual.

«Amb horror vaig llegir fa setze anys aquesta frase referent a Fabra, en un
prefaci escrit per un il·lustre crític català [l'il·lustre crític era Carles Riba, i el lloc on es
publicaren les seves paraules era justament el contravertit pròleg a la segona edició del
Diccionari de Fabra de l'any 1954]: "no crec que la seva curiositat literària hagués mai passat gaire de la mesura mínima exigible en l'honnête homme"

En defensa de Fabra, Coromines s'abraona sobre Carles Riba: " Doncs bé: això és un error enorme, és una afirmació d'una falsedat radical". Parla del genus irritabile vatum, de "la susceptibilitat gairebé femenina dels pontífexs d'ateneu i dels caps de les capelletes literàries". I presenta, amb molta habilitat, el capteniment de Fabra en la seva relació amb els poetes, que vindria marcat per la voluntat de comptar amb el "concurs de tothom".

Quan Coromines diu que escrivia el Diccionari pensant en els escriptors continuava, doncs, una línia de pensament que havia heretat del seu mestre, tot i que no^ n'havia pas heretat la discreta i hàbil manera de fer. Però, amb les seves paraules, posava sobre la taula una qüestió que és -o hauria de ser- profundament debatuda avui dia, quan ja es comencen a fer sentir veus que denuncien l'absurda separació que hem instaurat en les nostres facultats entre els estudis de llengua i els de literatura. Vet aquí un debat de gran interès al qual ens convida l'obra de Joan Coromines.

Hi ha encara altra qüestió que Coromines es va plantejar, seguint també una línia dibuixada per Fabra i que és encara d'una actualitat ben viva. Em refereixo a les relacions que s'han d'establir entre llengua parlada i llengua escrita. Xavier Lamuela i Josep Murgades ens van fer veure com aquesta qüestió s'inscriu en l'àmbit de les relacions entre poder i llengua i com la solució que s'hi dona és tributària de la ideologia que marca opcions aparentment neutres i, diguem-ne, "científíques". Recordem aquell text de Fabra: «Si el català escrit no s'hagués mogut de l'àrea que li assignava Milà i Fontanals -que el considerava solament cridat al conreu de certs gèneres literaris-, podia llavors més lliurement adoptar qualsevol innovació enfora de tota consideració de viabilitat dins la llengua comuna; però, si ha d'ésser emprat per tothom i en tota ocasió, hom ha d'anar amb un compte especial que no perdi el contacte amb la llengua parlada, sospesant bé la viabilitat de cada innovació, i espaiant àdhuc oportunament, la introducció de les innovacions viables».

L'atenció apassionada de Coromines per la realitat del català parlat, el seu afany per recollir mots i expressions populars i vives entre el poble, no signifiquen solament la dèria del dialectòleg, sinó que es guien pel propòsit d'oferir als escriptors tota la riquesa de la llengua parlada. Les condicions en què es troba el català avui no són pas les mateixes que havien de tenir en compte Fabra i Coromines, però la seva manera d'estudiar aquesta qüestió constitueix encara un bon exemple per als qui ens hi enfrontem.

No m'he referit en aquesta breu intervenció a l'obra ingent de Coromines. Tothom la coneix, si res més no pel tros de prestatgeria que ocupa. És una obra que requerirà encara molt d'estudi per adonar-nos de la seva magnitud. A nosaltres i als que vindran després de nosaltres ens correspon d'estudiar-la, corregir-la, completar-la. A nosaltres ens pertoca de convertir-la en un estímul de treball. Quan Coromines sentia que es valorava el seu esforç en el que té de titànic i d'ingent, mostrava la preocupació que

aquesta presentació de la seva obra com un fet extraordinari provoqués un rebuig entre els mes joves que la considerarien irrepetible. Som nosaltres qui l'hem de convertir en un estímul. Tant de bo, ben aviat, poguéssim dir allò que escrivia Fabra: «Tots ens hem de resignar a veure'ns sobrepujats pels que ens vindran darrera. El progressos d'avui vénen a sumar-se als d'ahir, com els de demà vindran a sumar-se als d'avui. No vulguem que l'obra de redreçament es deturi en el punt on ha arribat pels nostres esforços, ans desitgem que continuï ininterrompuda.»

Una última consideració. Coromines va mostrar moltes vegades frustració I ràbia perquè el seu treball no es va poder desplegar en el clos de la universitat catalana. Va tornar a Catalunya, l'any 1952, "decidit a ensenyar la meva ciència lingüística i catalana a la joventut de la meva terra". El franquisme -amb aquesta fórmula ens entenem de seguida- va fer impossible aquesta esperança. I, una vegada més, decisives aportacions científiques s'han fet des de fora de la universitat. Si en les actuals circumstàncies les coses continuessin igual, seria una vergonya per a tots. ¿Podem esperar que actes com aquest signifiquin un canvi profund en la nostra vida universitària i en la seva integració al país? Potser aquesta és el millor homenatge que podem oferir a gent com Joan Coromines, a qui avui hem recordat.

Modest Prats