Presentació Pere Portabella és un personatge essencialment polifacètic, no tan sols perquè la seva trajectòria vital ha recorregut els camins de la política i del cinema en les seves diverses modalitats, sinó també, i molt especialment, perquè les seves acciones estan transitades de manera exemplar per la confluència dels vectors de la ètica i la estètica. Senador per la coalició Entesa dels Catalans i diputat pel PSUC al Parlament de Catalunya, així com president de la Comissió Política Nacional d'Iniciativa per Catalunya, sense oblidar la seva participació a la redacció de la Constitució espanyola, són tots ells fets que el converteixen en un testimoniatge inapel·lable de la història del nostre país en moments crucials i sempre des d'una perspectiva no només de progrés sinó, el que és encara més important, assentada en una honestedat intel·lectual sense discussió. Són aquestes unes virtuts que encara ara, quan el candidat segueix participant amb energia en el debat d'idees des de la saviesa acumulada a través dels seus llargs anys d'experiència en diferents àmbits de la vida política i cultural del país, el distingeixen i el fan mereixedor del respecte fins i tot d'aquells amb els quals discuteix des de posicions enfrontades. Portabella ha estat, durant tot aquest temps, un home de consens: una posició que no li ha impedit expressar-se amb la claredat i la profunditat necessàries quan ha estat de menester. La seva activitat com productor cinematogràfic no és menys destacable i ha ocupat posicions rellevants en moments clau de la història del cinema espanyol i català. Això ha succeït tant en el període de renovació del cinema estatal que, a finals dels anys cinquanta, suposaven pel·lícules com “El cochecito” de Ferreri i Azcona o “Los golfos” de Carlos Saura, com en el cas de la transcendental experiència de “l'Escola de Barcelona”, moment especialment dolç en el qual es va forjar la possibilitat d'un veritable cinema català malauradament avortada. Va coproduí també “Viridiana” de Luis Buñuel, títol emblemàtic pels problemes que va tenir amb la censura franquista, arran del premi atorgat a Cannes. Veiem, doncs, com la seva activitat de productor no està exempta de sensibilitat estètica ni de sensibilitat política, el que l’ha dut a ser una figura primordial en aquest terreny durant molts anys. Finalment, el seu treball com director cinematogràfic no només no té gens què envejar a les excel·lències demostrades en les altres dues vessants, sinó que posseeix la virtut de constituir una cristal·lització de les posicions mantingudes en elles, a les quals atorga una categoria estètica de gran envergadura que ha merescut ja diversos homenatges internacionals en el MOMA de Nova York i la Tate Modern de Londres, així com recentment en el Centre Pompidou de París. Quan parlem del Pere Portabella cineasta no ens estem referint a una època tancada en la seva trajectòria. Fa poc més d’un any, amb El silenci abans de Bach va tornar a les pantalles nacionals i internacionals amb una pel·lícula formalment avançada que ens recorda la vigència d'una concepció del cinema sempre radical però alhora profunda. Portabella és un cineasta sense concessions que, com a director, s'ha col·locat, des de sempre i voluntàriament, a les fronteres més agosarades de l'experimentació, no abandonant però les inquietuds socials. El cinema de Portabella s'ha distingit per la seva originalitat i ha constituït la mostra eminent d'una forma d'entendre el fenomen fílmic des de perspectives que van més enllà de les posicions merament industrialistes, sense per això rebutjar del tot el contacte amb una distribució comercial i majoritària no sempre aconseguida, però que ha servit per establir una sèrie de sinergies molt significatives pel transcurs del cinema contemporani. Josep Maria Català

Discurs de Pere Portabella a l'acte d'investidura com a doctor Honoris Causa. El plan hidrológico. Segment del film Hay motivo a càrrec de Pere Portabella