BERNARD LESFARGUES : CATALUNYA I OCCITÀNIA Antoni Rossell Arxiu Occità - UAB El curs 2007-2008, la Universitat Autònoma de Barcelona va signar un conveni amb l’escriptor, editor, traductor i crític literari occità, en Bernard Lesfargues (Brageirac, Dordonya 1924). L’escriptor occità ha cedit part dels seus fons epistolars a la nostra Universitat, concretament els que tenen a veure amb Catalunya i la literatura catalana. En Bernard Lesfargues és una de les grans personalitats de la literatura occitana actual, però la seva trajectòria intel·lectual depassa l’àmbit estrictament occità. En Bernat Lesfargues forma part d’una de les generacions amb major incidència a la Literatura Occitana, la de René Nelli (1906-1982), Max-Philippe Delavouët (1920-1990), Marcela Delpastre (1925-1998), la dels recentment desapareguts Max Roqueta (1908-2005) i Bernart Manciet (1923-2005). D’aquesta generació només en Pèire Bec (1921), en Robert Lafont (1923) i el mateix Lesfargues continuen en actiu. El 1953 va obtenir el premi Halpérine Kaminsky a la traducció per la traducció de l’obra de Sánchez Mazas, Pedrito de Andia. Ha estat condecorat amb les Palmes Académiques, Chevalier des Arts et des Lettres, i amb la Creu de Sant Jordi (1999). El mateix any de la condecoració catalana l’Institut Camoes li va retre homenatge com a traductor. Les seves tasques com a traductor i editor ens presenten una personalitat intel·lectual amb un criteri i una perspectiva de futur clarivident. Traductor de nombroses obres literàries de l’espanyol, català i occità al francès, i traductor del gallec i del castellà a l’occità, porta a terme una intensa tasca de creació literària, i de col·laboració amb nombroses publicacions literàries franceses i occitanes. El 1975 va crear l’editorial Fédérop a Lió i que va dirigir fins l’any 2000. Els autors occitans presents en aquesta editorial són els més importants del segle XX: Robert Lafont, Bernard Manciet, Jean-Yves Casanova, Pierre Bec, Max Rouquette, Alem Surre-Garcia, Philippe Gardy. Com el nom de l’editorial indica, “federalisme europeu”, la vocació editorial depassava l’àmbit estrictament occità i francès, i bona prova en són les obres de publicades en altres llengües i cultures de fora de França. Les seves relacions amb Catalunya han estat constants i ininterrompudes. A més de la tasca de traductor, cal esmentar que ha estat corresponsal del Butlletí Informatiu d’Òmnium Cultural. Les relacions personals amb catalans han estat marcades per la persona d'en Ramon Xuriguera (1901-1966), amb qui el poeta i traductor occità va mantenir una gran amistat. En Lesfargues el va introduir en la revista Peirigord, mon Pais, i a la revista Le Périgourdin de Bordeaux. D'en Xuriguera deia que tenia “une pensé originale, subtille, scintillante, alimentée par une information constamment rénouvelée et par des conaissances jamis prises en défaut”, considerant-lo l’ambaixador de les lletres franceses a Catalunya. D’aquesta relació n’és una bona mostra la presentació que el poeta i editor occità li va fer a Lió en motiu de la conferència que Xurriguera va impartir sobre Picasso, Dalí i Miró, on el conferenciant exposava el transfons filosòfic de l’activitat d’aquests artistes. Per la cultura i la literatura catalana el punt d’inflexió de l’activitat de Lesfargues es situa l’any 1960, quan dedica un número de la revista Le Pont de l’Épée (nº 10-11)a la poesia catalana contemporània. La presentació anava a càrrec del mateix Lesfargues i s’hi publicaren textos de Joan Argenté, Blai Bonet, Josep Carner, Jordi Pere Cerdà, Salvador Espriu, Josep Vicenç Foix, Carles Riba, Jordi Sarsanedas i Màrius Torres. Les poesies estaven presentades per Lesfargues i per Jean Marie-Auzias, i les traduccions al francès van ser obra de Pèire Bèc, Émilie Noulet, Jordi Sarsanedas (Sarsadenas en l’original francès) i del mateix Lesfargues. I és el 1962, quan va traduir al francès l’obra més coneguda de l’escriptor català, Joan Sales, Incerta gloria, a partir de la recomanació de Juan Goytisolo, que realitzava tasques de lector per a Éditions Gallimard, una traducció de la novel·la completa mentre que l’edició espanyola havia estat censurada. Lesfargues ha estat també el traductor de varies obres de Mercè Rodoreda, com La plaça del Diamant, El carrer de les Camèlies, Quanta, quanta guerra, … De la literatura catalana, a més dels autors ja esmentats ha traduït obres de Josep V. Foix, Carles Riba, Jordi Sarsanedas, Màrius Torres, Àlex Susanna, Quim Monzó, Baltasar Porcel, Jesús Moncada i Jaume Cabré. Pel que fa a la literatura en llengua espanyola, l’any 1976 va publicar una traducció en francès per primera vegada d’una obra del poeta espanyol Vicente Aleixandre, La Destruction ou l'Amour, i premi nobel de literatura l’any 1977. També és autor de la traducció de Ramón J. Sender. També va publicar autors com Yannis Ritsos, Julio Llamazares, Franco Fortini, Simonne Jacquemard, Desmond Egan, entre d’altres. L’exposició que hem organitzat conjuntament la Biblioteca d’Humanitats de la Universitat Autònoma de Barcelona amb L’Arxiu Occità d’aquesta Universitat presenta una tria dels materials epistolars de Lesfargues donats a aquesta Universitat. Destaca pel seu volum la correspondència mantinguda amb en Joan Sales, amb qui –a més de la tasca literària i de traducció- el va unir una llarga amistat. Es presenten també cartes de Jordi Sarsanedes, Joan Brossa, Triadú, Cuxart, Batista i Roca, Pierre Verdaguer, Michel Mohrt i Xavier Benguerel. El compromís de Lesfargues amb la llengua i la cultura occitana passa per una consciència diferencial de la seva personalitat lingüística envers la francesa. Seria un comprimís assumit des de molt jove i que no ha deixat mai d’estar present en les seves múltiples activitats. El que sobta d’aquest autor és la fermesa en que dirigeix la seva tasca i la consciència de la transcendència de la seva activitat, que es demostra amb la publicació l’any 1946 de la Anthologie de la poésie occitane , preparada per Lesfargues en col·laboració amb en Robert Lafont, i més Cap de l'aiga , de 1952, el seu primer recull poètic en occità i editat per l’Institut d’Estudis Occitans a la col·lecció « Messatges ». Des de molt aviat Lesfargues adquireix un comprimís polític amb la reivindicació occitana. Va formar part -per consell del seu professor d'espanyol al liceu Henri IV, a París, en Jean Camp- de l'associació dels “Amics de la llengua d'oc”, que es reunia en un cafè de la plaça Saint-Sulpice, on va conèixer personatges de la talla del poeta surrealista i editor de lírica i novel·la occitana medieval, en Jean Mouzat, Henri Espieux, Robèrt Lafont, Max Rouquette, o Bernard Manciet. Es va adherir a l’Institut d’Estudis Occitans (IEO) fundat el 1945 per Robèrt Lafont, Juli Cubainas, Pèire Lagarda, Leon Còrdas, Max Rouquette, Fèlix Castan, René Nelly, entre d’altres. Com a poeta sabem que va iniciar la seva tasca creadora en llengua francesa, però aviat va desenvolupar una obra important en llengua occitana. Com en Lafont, i tants d’altres escriptors occitans la visió que Lesfargues té de Catalunya és la d’un possible model de pàtria. A Ni cort ni costièr (1970) hi trobem una poesia titulada Catalonha:
La seva poesia és el producte d’un filtre personal, sigui ideològic, emocional o estètic, i sovint hi trobem un marcat sentit de la ironia, de vegades un poc càustica, com en els dos epitafis que Lesfargues es va escriure, tots dos referents a la seva naturalesa lingüística i a la impossibilitat d’utilitzar la llengua materna en els aspectes més quotidians de la seva vida:
|