BERNARD LESFARGUES PER BERNARD LESFARGUES (Traducció al català de Ricard Ripoll) Vaig néixer el 27 de juliol de 1924 a Bergerac (Dordogne, França). El meu pare, Alexis, era comerciant i va néixer a Bergerac, mentre que la meva mare, Aimée Aubertie, va venir al món a Église-Neuve-d'Issac, un poble situat a uns quinze quilòmetres al nord de Bergerac. Els meus avis de part de mare eren agricultors – a mi m'agrada més dir-ne pagesos – com també ho havien estat els meus rebesavis de part de mare, que van morir ja molt grans, i per tant els vaig poder conèixer bastant bé. Per la banda del pare, només vaig conèixer la meva àvia, que també va morir molt gran. Si dono totes aquestes precisions és perquè es pugui entendre que ja de ben petit, tant a ciutat com al camp, vaig estar immers en un món on es parlava molt en occità. Ara bé, es recomanava que als nens només se'ls parlés en francès, perquè es deia que practicar allò que anomenaven el “patuès” els seria per sempre un handicap. Com que encara hi havia moltes persones que ignoraven el francès, de quina manera, nosaltres els nens, hauríem pogut no aprendre si més no els rudiments de la llengua d'oc? Jo puc afirmar que no tinc una llengua materna sinó dues, tan indissolublement lligades l'una a l'altra que em sembla que només en constitueixen una de sola. Els estudis els vaig cursar en primer lloc a una escola anomenada “lliure”, és a dir catòlica, i més tard de 5è d'EGB a 1er de BUP, a un petit seminari on es privilegiava el llatí, el grec i el francès. Un bon centenar de nens i d'adolescents hi vivien sense cap lligam amb la seva família i amb la societat. Tanmateix, era una època rica en esdeveniments interessants a tot el món: front popular, guerra d'Espanya, pujada del feixisme, i tot seguit la capitulació de França davant d'Alemanya. L'any quaranta deixava enrere l'atmosfera rància del seminari i anava al col·legi Henri IV de Bergerac. Selectivitat i després el curs de preparació per entrar a l'Escola Normal Superior (ENS) a Burdeus i París (liceu Henri IV). Però com que la meva mandra i la meva nul·litat en filosofia m'impedien entrar a l'ENS, em vaig matricular a l'Institut d'Études Ibériques de la Sorbona. Vaig cursar pausadament la llicenciatura d'espanyol i, agafant a poc a poc interès per la feina gràcies a alguns (pocs) professors, i també perquè sentia la necessitat de guanyar-me la vida, vaig acabar essent considerat com un estudiant seriós i vaig obtenir el Capes (1952) i l'agrégation (1954). Quan era alumne al liceu Henri IV, a París, el meu professor d'espanyol, Jean Camp, m'aconsellà de posar-me en contacte amb l'associació dels “Amics de la llengua d'oc”; aquesta es reunia en un cafè de la plaça Saint-Sulpice. Hi vaig conèixer Jean Mouzat, Henri Espieux, i vaig adherir a l'IEO (Institut d'Études Occitanes) d'ençà de la seva creació, el 1945. Els occitanistes que “pujaven” a París per la raó que fos no deixaven de fer-se veure si més no un cop a la plaça Saint-Sulpice; així és com vaig trobar-me amb Robert Lafont, Max Rouquette, Bernard Manciet i molts altres escriptors i militants occitanistes. Al meu davant s'obria una via, i m'hi vaig endinsar i no la vaig abandonar mai més. Quan era adolescent escrivia poemes. En francès, és clar. Els meus condeixebles parisencs, a qui ensenyava els meus versos, els trobaven dolents, i més dolents pel fet que el meu accent de Bergerac els feia gràcia i fins i tot els podia semblar ridícul. Aleshores (passo molts detalls) és quan vaig començar a entendre que si bé jo era francès, no ho era exactament de la mateixa manera que els meus companys. Aquesta presa de consciència em va portar a intentar d'escriure en occità. Hi vaig trobar un plaer tan gran que ja no vaig deixar de fer-ho des de llavors. La publicació, el 1946, de la Anthologie de la poésie occitane , preparada per Robert Lafont i per un servidor, i més encara de Cap de l'aiga , plaqueta (1952) editada per l'IEO a la col·lecció « Messatges », són una mostra d'aquest compromís decisiu. I el català? La meva primera trobada amb aquesta llengua gairebé germana de l'occità es remunta a 1940 o 1941. Havia descobert, a la Biblioteca municipal de Bergerac, uns exemplars de La Revista de Catalunya , impresos a França després del replegament dels intel·lectuals catalans. Molt més tard, vaig assabentar-me del paper que havia tingut Pierre-Louis Berthaud en llur acollida a la regió parisenca el 1940. Recordo el meu estupor en descobrir l'existència d'aquella llengua “estrangera” tan propera al meu “patuès” (que jo encara no anomenava occità). De cop descobria que era escrit i parlat lluny de Bergerac, molt lluny del Périgord. Com que no ignorava del tot que aquest malaurat “patuès” havia tingut, a l'Edat Mitjana, les seves hores de glòria, em començava a estranyar que a l'ensenyament que jo rebia mai no se'n parlés. Vaig tenir aleshores la sensació que se m'amagava, que es callaven coses de primera importància. Pitjor encara: potser no m'amagaven res, sinó que segurament hom no sabia. Penso en Claude Martí quan cantava:
El segon contacte que vaig tenir amb l'escrit català fou quan Jean Camp em deixà un recull de trossos escollits de l'obra de Jacint Verdaguer. És clar, fer que comencés amb això era prou estúpid. Tanmateix, no va provocar-me cap aversió pel que fa al català. Però jo tenia l'obligació de dedicar-me al castellà, la llengua que havia d'ensenyar. Un cop titular de la Universitat, vaig pensar a preparar una tesi i vaig proposar de treballar sobre Eiximenis; de seguida em van fer entendre que especialitzar-se en català no portava enlloc, i sobretot no ajudava a obtenir un lloc de treball en una facultat. La victòria de Franco havia provocat la condemna de la llengua catalana: hom renunciava a ensenyar el català per no irritar el generalíssim! Caldria esperar la mort del dictador perquè el català tornés a ésser recomanable i se'l pogués ensenyar a la Universitat francesa. Així doncs vaig renunciar a treballar sobre Eiximenis. Ara bé, al mateix temps que feia de professor d'espanyol (a Lyon, oblidava de precisar-ho) em perfeccionava en l'àmbit del català. En 1960 vaig dedicar un número de la revista Le Pont de l'Épée a la poesia catalana contemporània; hi havien textos i traduccions de Joan Argenté, Blai Bonet, Josep Vicenç Foix, Carles Riba, Jordi Sarsanedas i Màrius Torres. I dos anys més tard, el 1962, les edicions Gallimard van publicar-me la traducció de la famosa novel·la de Joan Sales, Gloire incertaine , en una versió que, evidentment, eludia la censura. He de confessar que vaig tenir moltes dificultats per portar a bon terme aquesta traducció. El meu coneixement del català encara no era del tot òptim i, cosa que no ajudava, l'autor, perfeccionista, suprimia tot de passatges més o menys llargs, n'afegia d'altres, modificant una frase, canviava un adjectiu... A Gallimard, els amoïnava la meva lentitud a l'hora de transmetre'ls la meva feina, tal com ho demostren les cartes que Michel Mohrt m'enviava tractant aquest assumpte. Finalment, el llibre es va publicar! I jo havia realment progressat en català. Per quina raó Gallimard m'havia escollit a mi? De fet, no ho sé ben bé. Juan Goytisolo havia suggerit a Michel Mohrt que jo em podia fer càrrec d'aquella traducció. Però encara ignoro qui es va fer responsable, de cara a Goytisolo, del meu saber en la matèria. Fins a la publicació de Gloire incertaine, a banda del número especial del Pont de l'Épée , només havia fet traduccions del castellà. Al mateix temps que preparava el concurs de la agrégation havia traduït per a les edicions Plon La vida nueva de Pedrito de Andía (1953), una feina que havia estat mereixedora del premi Halpérine-Kaminsky. Vull dir de pas que aquell Pedrito em va permetre poder entrar en contacte amb Salvador Dalí – però això és una altra història i aquí no és el lloc per parlar-ne. Sol·licitat per diverses editorials, al cap dels anys he traduït en francès novel·les i contes, entre d'altres Pour vivre ici , de Juan Goytisolo, Gallimard, 1962, La Maison verte , de Mario Vargas-Llosa, Gallimard, 1969. He continuat traduint del castellà fins al 1995; en aquesta data es va publicar, a Fédérop, la meva traducció dels poemes de Julio Llamazares. No puc pas oblidar, però, que el 1971 Gallimard havia publicat la meva traducció de l'obra mestra de Mercè Rodoreda, La Place du Diamant. I a partir de la publicació de Rue des Camélias (le Chemin vert, 1986), ja no vaig traduir al francès sinó obres escrites en català: a més de Mercè Rodoreda, obres de Salvador Espriu, de Jesús Moncada, de Pere Calders, de Quim Monzó, d'Àlex Susanna i de Jaume Cabré. N'oblido alguna? Poeta, ho sóc en occità i en francès. Durant molt de temps només vaig fer conèixer la meva obra en occità, unes modestes plaquetes publicades per editorials francament confidencials; això és el que li passa a tota la literatura marginal, i l'occità no escapa a aquesta regla. De totes maneres, he tingut la gran sort de veure gairebé la totalitat dels meus poemes escrits en occità aplegats en un recull, La brasa e lo fuòc brandal , (Jorn, 2001). Des d'aquesta data, he publicat d'altres plaquetes; la més interessant, em sembla a mi, és la que va publicar Fédérop el 2006 amb el títol La plus close nuit . El 1975, vaig fundar a Lyon les edicions Fédérop, així anomenades en referència a la Federació Europea; això significava endinsar-se en l'àmbit polític, en el qual Fédérop es va inscriure durant uns quants anys. Ara bé, és en l'àmbit literari que va conèixer els seus primers èxits. El 1977, els mitjans de comunicació escampaven la notícia que un “petit editor de província” havia “descobert” el poeta que acabava de guanyar el premi Nobel: es tractava de Vicente Aleixandre, del qual Fédérop havia publicat ja en 1976 La Destruction ou l'Amour . Un altre èxit fou la publicació de la breu i punyent novel·la de Ramón Sender, Requiem pour un paysan espagnol . Caldria assenyalar d'altres títols; només diré que si fa no fa una quarta part de les obres publicades per Fédérop ho foren en occità. En prosa, perquè les llengües minoritzades necessiten sobretot prosa. Em sento especialment orgullós d'haver publicat els tres toms de La Festa (1983, 1984 i 1996), la immensa novel·la de Robert Lafont, un dels textos més importants de l'Europa del segle XX, que espera el seu moment com ho va esperar durant tant de temps El manuscrit trobat a Saragossa . Vaig dirigir Fédérop fins al 2000. A partir d'aleshores, ho vaig transmetre a Bernadette Paringaux i a Jean-Paul Blot. Ells porten amb valentia aquesta dura professió d'editor. Amb molta valentia mantenen la línia editorial de Fédérop, fins i tot fent que creixi regularment el nombre de títols catalans i occitans que publiquen. I ja acabo. Tot i la meva avançada edat segueixo treballant, donant gràcies al Cel de no infligir-me mals insuportables. Quant temps durarà això? Ho ignoro i tant me fa. Visc feliç a la casa on he conegut diverses generacions dels meus, set de fet. De vegades, em dic que visc al paradís i que no en vull cap altre. Amb aquest text, penso haver dit què vaig fer amb la meva vida (hi hauria, però, tantes coses per contar) més que no pas dir qui sóc. Qui ho vulgui saber, només ha de llegir els meus poemes. |