UNA VEU LLUNYANA (En una exposició de "grafismes")   Encara tu, artesà, no saps de l’àcid que obri la línia pura amb la que el temps al rostre i a les mans i al cos declara com la mort ennoblint ens va la vida. Quant de temps fa que han desaprès els ulls la ratlla que potser en l'aire deixen el foc de la mirada o el pas lleu de la ploma més lliure que no l'aire! Per tot arreu els invisibles rastres ens envolten com xarxa de vestigis més reals que no el somni o les paraules; més que al seu pou la incerta veritat. On ets, tu, artesà,  que un temps sabies d'esclarir els enigmes, desxifrar-los, salvar de l'ombra endurida i miserable la llum alta dels signes a l'ull nu? Veig la cendra apilant-se davant meu. He trepitjat desferres que l'oblit, em retorna, insistent, més que els records. ... I una veu, no sé d'on, sento llunyana.

anterior poema...