PRESENTACIÓ JACQUES DUPIN

RICARD RIPOLL

 

Jacques Dupin, com un pintor de mots, aborda el gest perquè pugui néixer el més enllà dels impossibles, allò que encara no existeix en el moment de veure’l, ja, fora dels límits. Arthur Rimbaud parlava de “vidència” i definia el poeta com un explorador de mons desconeguts. Amb el mot o amb el color, l’explorador (pintor-poeta, poeta-pintor) veu altres realitats, més enllà de les superfícies, universos tangibles, potencials, imaginaris susceptibles d’aparèixer un moment, en una fulguració,  entre dos mons aparentment antagònics. És la lliçó de Rimbaud, de Ducasse, de Mallarmé. Jacques Dupin s’hi va abeurar. I va crear els fèrtils territoris de l’ombra, aquells paisatges pels quals volen els ocells rapinyaires deixant, com una petja de calma, l’espai d’una presència que es desplaça incessantment: un cos on es cava el camí, escriu Dupin:

ce qui s’écrit c’est un corps

dont le soubresaut, dont le souffle

dont les crocs incestueux...

 

un corps où se creuse la route[1]

I, Dupin, acaba el poema evocant la “faille du ciel effervescent” [“escletxa del cel efervescent”]. Res no haurà tingut lloc sinó el mateix lloc, aquesta serà la lliçó de Mallarmé: una recerca de les esquerdes per on la nit pot rebre la fulguració. En aquesta nit que creix, que marca la cesura d’un crim.

Dupin considera que el crim és l’actor fundador per excel·lència, origen d’allò humà.

Cal pensar aquest crim com un acte de violència però també com “l’ouverture d’une béance, le creusement d’un gouffre où la force de destruction-création prend son élan” [“l’obertura d’un buit, l’excavació d’un avenc on la destrucció-creació pren impuls”]  (conversa amb Alain Freixe, Le coup de bêche de Jacques Dupin, par Alain Freixe -  L’Humanité, oct 2006).

Cal experimentar, com Bataille, “l’odi de la poesia”: així l’explorador pot fer camí i treure del mig tot allò que fa nosa, perfums i tendreses, males herbes de l’art que s’interposen i no deixen veure el més enllà. Bataille parla d’“equívoc poètic”: la poesia entre èxtasi i absència.

Ara bé, el poeta cerca el joc d’un relat que defuig la subjectivitat, que dissol el jo en un espai que es va creant i, per això, coneixen la il·legibilitat –una manera de donar nom a l’incomprensible– d’allò que neix del mot o del color. I aquesta és la lliçó de Ducasse: un viatge cap al buit on es prepara l’escriptura del palimpsest, la recerca de l’altre de si mateix.

De vegades, els poetes obren els ulls i miren. Quan el mirall torna la imatge del mot i fa de la paraula un nou paisatge s’opera una suspensió on poden néixer amistats, complicitats, desitjos i art. La veritable poesia, més enllà de qualsevol representació, en la matèria mateixa que l’alè vital provoca.

L’obra de Jacques Dupin és d’una extrema qualitat, d’una intensa riquesa. Si Dupin ha estat fascinat pels artistes que va acompanyar, el lector no pot, al seu torn, no quedar fascinat per la paraula poètica del poeta francès: una poesia rigorosa, difícil, exigent. Alguns diran il·legible, potser. De la il·legibilitat de la pedra que mostra la bellesa de l’espai que ocupa. Una poesia que batega i que ens fa sentir vius. Perquè els mots de Dupin només poden crear d’altres mots: és una poesia de la germinació. Una poesia de l’absència, del no-res d’on prové i que transforma allò que toca: insurgent i subversiva, com una mirada cap a l’horitzó.


 

[1] “allò que s’escriu és un cos /del qual l’estremiment, del qual l’alè / del qual els ullals incestuosos... // un cos on es cava el camí”] (De L’Embrasure, “Sans le soleil, en contrebas”, poema manuscrit, il·lustrat amb guaix i amb tinta sobre pergamí).

 
Maig 2009 - Biblioteca d'Humanitats