Hipatia - Biblioteca d'Humanitats - UAB

EXPOSICIÓ BIBLIOGRÀFICA - Pere Calders

Novembre-Desembre 2000

Altres exposicions -


fotomenu.jpg (16952 bytes)


Biografia

Pere Calders (1912-1994) va rebre les primeres influències literàries a través del seu pare, l'escriptor Vicenç Caldés i Arús, i d'un mestre de l'Escola Mossèn Cinto de Barcelona, Josep Peronella, que l'inicià en l'escriptura amb tanta dedicació o tanta fortuna que alguns contes, com El primer Arlequí, provenen d'exercicis escolars. Va formar-se, també, com a dibuixant: treballà al costat del txec Karel Cerny, fou aprenent en un taller d'escenografia i, entre el 1929 i el 1934, estudià a l'Escola Superior de Belles Arts.

Aviat va compaginar el dibuix professional i el periodisme, entrà a les redaccions del "Diari Mercantil" i "Avui", i el 1936 publicà els dos primers llibres, el recull de contes El primer Arlequí i la novel·la curta La glòria del doctor Larèn. Durant la guerra, Calders va desplegar una gran activitat: va col·laborar com a dibuixant ("Kalders") i com a escriptor en força Pere Calderspublicacions, de les més significades, i fou, amb "Tisner", un dels puntals del setmanari humorístic "L'Esquella de la Torratxa"; va escriure les novel·les Gaeli i l'home déu (no editada fins al 1986), La cèl.lula (perduda) i La ciutat cansada (inacabada), i va reunir alguns contes a L'any de la meva gràcia, finalista del Premi Narcís Oller de 1937. Aquest mateix any s'havia allistat com a voluntari i, fruit de la seva experiència al front, és la crònica testimonial Unitats de xoc, publicada el 1938 amb il·lustracions d'Enric Cluselles i un pròleg de Carles Riba.

Amb la derrota, Pere CaldersCalders inicia l'èxode que el portarà primer a França i després a Mèxic, on va viure vint-i-tres anys. Ocupat professionalment en el món de l'edició (a la Union Tipográfica Editorial Hispanoamericana), va materialitzar el seu explícit "viure de cara a Catalunya" a través de la col·laboració en les activitats culturals organitzades pels exiliats, sobretot en les revistes: escriu a "Quaderns de l'Exili", "Lletres", "La Nova Revista", "Pont Blau", etc., i edita el mensual "Fascicles Literaris". Tot plegat comporta que la seva narrativa es doni a conèixer, primer, de forma dispersa, però la publicació, a Barcelona, el 1955, del recull Cròniques de la veritat oculta, que havia guanyat el Premi Víctor Català de conte de l'any anterior, consolida l'autor entre les primeres figures del gènere. Una consideració que s'aferma, encara, en aparèixer Gent de l'alta vall (1957) i Demà a les tres de la matinada (1959).

Calders va tornar a Catalunya el 1962, bon punt les circumstàncies li ho van permetre, i, en aquesta nova etapa, combina les tasques editorials, la creació literària i el periodisme ("Serra d'Or", "Tele-Estel", "Canigó", més tard a "El Temps", "Avui", etc.). Publica Josep Carner (1964), una biografia del poeta, a qui havia tractat a Mèxic, i les novel·les L'ombra de l'atzavara (Premi Sant Jordi 1963), entorn de l'exili, i Ronda naval sota la boira (1966), que constitueix, entre d'altres coses, una de les millors reflexions sobre el gènere fetes Pere Caldersdes de la modernitat. L'any següent publica la novel·la curta Aquí descansa Nevares, ancorada en l'univers mexicà com la majoria de les narracions recollides a Gent de l'alta vall . Després d'haver reunit la major part de la seva producció curta a Tots els contes (1968, Premi de la Crítica "Serra d'Or" 1969), a finals dels setanta Calders fou objecte d'un reconeixement general i, des d'aleshores, ha estat i és llegit per amples sectors de públic. Col·laboraren en la seva divulgació (entre d'altres coses relacionades amb el nou moment polític) un nou llibre, Invasió subtil i altres contes (1978), que obtingué més d'un premi; el muntatge teatral Antaviana, del grup Dagoll-Dagom (estrenat el 1978); i la reedició de les Cròniques... el 1979. Paral·lelament Calders s'ha traduït a diverses llengües, i la seva presència es troba en antologies de narrativa catalanes i estrangeres, en textos escolars, en un parell de films, etc. I també s'ha produït un reconeixement institucional: Calders ha estat Premi de la Creació Literària de la Generalitat el 1984, pel recull Tot s'aprofita (1983), Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 1986, Doctor Honoris Causa per la Universitat Autònoma de Barcelona el 1992, etc.Pere Calders

Des de Tot s'aprofita, s'han publicat altres reculls, amb textos ja editats, com Tria personal (1984); amb inèdits, com De teves a meves (1984) o L'honor a la deriva (1992); o amb una mostra significativa d'editats i d'inèdits, com Entre la ratlla i el desig (1995). S'han fet també antologies del periodisme de Pere Calders: El desordre públic (1985) i Mesures, alarmes i prodigis  (1994) i, encara, s'han publicat pòstumament les cartes que havia escrit a la seva dona, Rosa Artís-Gener, amb el títol Cartes d'amor. Tot plegat, narrativa, prosa periodística i epistolari personal, dóna raó que Pere Calders és un dels prosistes més atractius i amb més personalitat literària del segle XX.

Maria Campillo