Joies de la miniatura medieval

Tot i l’aparent buidor de coneixement del període medieval, que tradicionalment s’ha conegut sovint com a “edat fosca” el cert es que tant a Orient, amb Bizanci i l’Islam es va mantenir i aprofundir en el coneixement científic del classicisme anterior, i a Occident, inicialment amb els monestirs i després amb les universitats, es van promoure reductes d’estudi i reflexió en que, a banda de conservar documentació dels antics clàssics, es debatien corrents de pensament que mes tard aflorarien amb força.

Malgrat la fractura que suposa el fet religiós entre els diferents actors polítics en joc a l’Edat Mitjana, entre el 500 i el 1500 dC la ciència segueix el seu camí i, de forma mes o menys callada, especialment a partir del s XIII la confluència de tradicions de les civilitzacions que conviuen de forma paral.lela posarà les bases pel pròxim “Renaixement” i l’Europa Moderna.

Els bizantins van (395 dC –fraccionament de l’Imperi Romà – 1453 dC–conquesta de l’Imperi Bizantí pel Otomà – Caiguda de Constantinoble) van mantenir la tradició de la Grècia Clàssica, conservant els textos clàssics mes preuats i utilitzant el grec clàssic com a llengua vehicular. Els estudis naturals no van ser molt prodigats en el Bizanci medieval però si els mèdics on van conviure la pràctica popular amb la medicina clàssica.

Ciutats com Alexandria, Constantinoble o Atenes van ser nuclis de cultiu i compil.lació de la ciència clàssica. Els Pares de l’Església Orientals van crear un cos doctrinal basat en el creacionisme. Basili Magne, un dels representants mes destacats de la patrística oriental va escriure Hexaemeron, sobre la creació del món, on exposava de forma literària dades botàniques i zoològiques rellevants. Pel que fa als coneixements mèdics les doctrines galèniques van ser reafirmades i promogudes per diversos autors, destacant principalment l’obra d’Oribasi de Pèrgam (s. IV), metge de cambra de l’Emperador Julià que va escriure tres compilacions principals: Collectiones Medicae (recopil.lació mèdica de 72 volums), Synospi (nou volums mèdics) i Euporista (terapèutica). A destacar igualment les obres sobre les propietats curatives de les plantes en llistes de medicaments senzills Libri Medicinalis d’Aeci d’Amida (s. VI) i Epitome Medicinalis de Pau d’Eginia (s VII).

Pel que fa a la zoologia i estudis d’animals els tractats recuperats, tot i no gaire abundants, persisteixen en les tesis d’Aristòtil i Elià, si be hi ha autors que afegeixen coneixements d’àmbits llunyans a l’entorn mediterrani, com Timoteu de Gaza (s VI) que descriu animals procedents de l’India i altres punts de l’Asia: De Animalium, o amb Cosme l’Indicopleustes (s VI) que amb la seva obra Topographia Christiana, descriu fauna africana i asiàtica poc coneguda fins el moment. En veterinària es crea un cos doctrinal propi, conegut com Hippiatrika, que hereta la tradició dels medicus veterinarius grecs amb algunes fonts egipcies i perses. De l’original conservat a l’Imperi Bizanti durant 60 anys (1200-1260) se’n van fer diverses còpies que van anar a parar a tot occident, conservant-se avui en tres còdex principals: Codex de Berlín (C. Berolinisnia), Codex de Paris (C. Parisina), Codex de Cambridge (C. Cantabrigiensia). La primera traducció llatina ques es coneix de la Hippiátrika, va ser editada per ordre del rei Francesc I de França a càrrrec del metge Jean Ruel amb el títol Veterinariaee medicine libri duo Johanne Ruellius Suessionensis interprete. Les participacions en la compil.lació veterinària bizantina es variada (17 autors) entre els que destaquen per les seves contribucions figures com: Apsytrus [121 contrib], Hierocles [107], Themonestus [31], Pelagonius [48], Eumelus [31], i Hipocrates [36] entre d’altres.

Els estudis botànics son objecte de tractament tant des del punt de vista mèdic (propietats medicinals) com alimentari (usos culinaris). No obstant cal destacar una obra singular entre totes les demes com es la Geoponica, patrocinada per l’emperador i protector de les ciències Constantí VII “Porfiriogeneta”. Es tractava d’una enciclopèdia de textos recopilats d’èpoques anteriors en que es recollia tot el saber agronòmic del moment, en vint volums. Els continguts abarcaven des de temes de cultius i tècniques agràries a capítols de ramaderia, caça i pesca. Cassiano Basso, juntament amb Mago Carthaginesis i Plini el Vell, semblen ser els autors mes consistents d’aquesta compil.lació.

Fora de l’àmbit científic existeixen en tota l’Edat Mitjana una sèrie de textos i literatura moralitzant i fantàstica - que amb objectius d’adoctrinament de la població - vincula els animals amb els comportaments de les societats humanes, i en concret sobre la classe política del moment. Son el que coneixem com a bestiaris que, si be van tenir el seva major expansió en l’occident medieval, a l’orient bizantí també es van prodigar escrits com Pulologus [sobre els ocells] en que els animals son protagonistes i expressen els pensaments que arribarien a popularitzar-se força. Pel que fa a la caça trobarem algunes obres escrites sobre cetreria, tècnica poc utilitzada en època romana però que ells començaran a promoure. Un testimoni principal el tenim amb l’obra de Demetri Pepagomenos, Hierakosophion (s. XIII) i un altre sobre gossos Kynosóphion.

Durant el segle VII l'Islam es propaga ràpidament per la Península Aràbiga. A partir del s. X l’expansió del ja imperi islàmic es fa cada cop més reeixida i amb ella una puixant cultura científica floreix per tota la seva geografia. Els pobles musulmans, degut en part als seus vincles comercials amb Orient, van tenir un paper destacat en el desenvolupament de les matemàtiques (numeració aràbiga d’origen indi), cartografia i navegació (brúixola i astrolabi) entre altres. Els pobles orientals de dominació romana havien conservat encara el llegat grecollatí. Així els primers califats van trobar un terreny abonat per la seva evolució cultural. Tant els Omeia (Damasc s. VII), Abbàssida (Bagdad s. VIII) i els Omeia a Còrdova (s. X) van experimentar una gran prosperitat que propicià el cultiu de les ciències i la medicina, amb iniciatives tant destacades com la creació dels primers hospitals i centres pel tractament de malalts psiquiàtrics. L’absorció dels coneixements de els cultures asiàtiques que arribarien a dominar serviria d’incentiu per millorar la base científica islàmica i la seva promoció que arribaria fins el segle XII.

La medicina es potser una de les ciències que primer s’aprofundiren en el món islàmic. La influència bizantina hi va tenir molt a veure degut a les comunitats nestorianes fugides durant els segles V i VI que afavoriren la traducció dels clàssics grecs. Galè s’arabitza i sorgeix una literatura pròpia basada en la medicina helenística. Les obres Liber continens [Llibre del Contingut Mèdic] de Rhazes, Liber Regius [Llibre Reial] d’Ali Abbas i el mes famós Canon de Medicina d’Avicenna foren adaptacions arabs de la tradició galènica que servirien de plataforma de difusió de la cultura clàssica durant tot l’Orient i Occident Medieval.

La veterinària àrab va beure també de les fonts de la Hippiatrika bizantina gaudint aviat de nombroses traduccions que es van difondre entre els albeitars del moment. Molts metges tractaren temes veterinaris i per això es difícil fer una distinció d’obres que parlin d’un tema o altre de forma taxativa. Entre els principals autors àrabs del moment hi trobem: Avenzoar que va escriure Llibre de la Ciència de Curar i de Regimen i que va destacar per les seves investigacions en parasitologia animal per la qual cosa molts el consideren el fundador de la disciplina; Averroes, amb una principal coneguda com Principis Generals de la Medicina i un llibre d’àmbit veterinari amb el titol Llibre dels Animals. Maimònides, destaca pels seus Aforismes i per l’obra Regimen Sanitatis, dedicada al sultà Saladi. Pel que fa a la salut publica va escriure diferents tractats sobre ràbia, tuberculosi i escorxadors, per la qual cosa se’l considera del promotor de la sanitat veterinària; i Ibn ahi Hizam que escriu Llibre dels cavalls i les seves cures mèdiques . Ibn-Hodeil, redacta un tractat d’hipologia pel sultà Mohammed V de Granada, que resulta una de les obres mes preuades sobre els equins de l’Edat Mitjana i demostra la gran estima que el món islàmic ha procurat pels cavalls.

La zoologia àrab tenia com a referent les fonts d’Aristòtil De Animalibus incloent algun tipus d’adaptació o llicència que introduïa elements anecdòtics o de fantasia literària en la descripció de les espècies animals, així com éssers vius específics de la tradició aràbiga, que tindrien una influencia destacada en les adaptacions posteriors de Michel Scot i Albertus Magnus. Per altre costat, la literatura islàmica va propiciar una sèrie d’obres adreçades a una educació refinada com es el Llibre dels Animals de Al-Gahiz i una versió mes popular que faria el seu deixeble Al-Damiri amb la Vida dels Animals. També el Llibre de les Utilitats dels Animals de Ibn Al-DurayhimSón obres en que es barreja el gènere fantàstic i la descripció dels éssers vius.

Els tractats de botànica i agricultura àrabs tenen una influència fonamentalment hel.lènica. L’obra de Casianus Basus Scriptores rei rusticae veteres latini i la de Dioscorides De Materia Medica, són la font principal d’inspiració dels agrònoms i botànics de l’imperi islàmic. No obstant hi ha producció pròpia que particularment es reeixida en la zona de l’Al-Andalus. Aqui hi trobem escriptors com Ibn Al-Awwam amb el seu Llibre d’Agricultura, o Abu Zacaria Iahia també amb un Llibre d’Agricultura un compendi sobre temes agraris i també ramaders de diferents cultures: nabateus, caldeus, llatins, àrabs, amb inclusió de temes veterinaris i ramaders, i Ibn Zuhur amb el seu Tractat dels aliments. I pel que fa a la botànica destacaran els “herbaris” de gran predicament en tota l’Edat Mitjana que vinculen la fitologia amb la salut. Destaquem els següents autors àrabs: Aly Rabban al-Tabari amb Paraiso de la Sabiduria, Al Biruni, Tractat del remeis medics, Abu Marwan amb Tractat dels aliments (amb traducció catalana coneguda com Tractat de les viandes), i Abulhayr al-Isbili amb Libro base del medico para el conocimiento de la botanica por todo experto. Ibn Al-Baytar (fill d’albeitar o veterinari musulmà) va ser un malagueny que va destacar per la seva obra Compil.lació dels medicaments i aliments simples, en que recull de forma crítica tota la matèria mèdica contemplada per Dioscorides i Gale de forma critica, va ser traduïda per Lucien Leclerc al francès a finals del XIX, constituint una obra cabdal per la botànica i farmacologia del moment.

En matèria cinegètica Kusagim escriu durant el s XIII, durant el regnat del famós Harun al-Rasid, el famós Llibre de trampes i dards, superat mes tard per Ibn Qustimur amb l’Enriquiment del lector en la ciència de les aus i els animals de presa i el Canon inteligible sobre la cura de les aus de presa.

Sobre els textos moralitzants protagonitzats per animals cal destcar l’obra Kalila wa Dimna adaptada per Ibn al-Muqaffa de l’obra èpica del Panchatantra indi i que després serà àmpliament difosa en occident com a Calila i Dimna.

D’acord amb els postulats de Fuente Freyre, Occident viu en la cultura de l’època medieval cinc fases diferenciades: 1) Del s. V al X l’Europa Occidental es tanca en si mateixa i només es generen petits “focus de ciència” en el monestirs de les ordres religioses; 2) Del XI al XII els monarques europeus comencen a imposar una estructura d’estat que permetrà una evolució econòmica, social i cultural; 3) Del XIII al XIV les universitats prenen el testimoni de les ordres monàstiques. Els grans pensadors del moment suposen el clímax del coneixement medieval; 4) XIV, amb les guerres dels 100 anys i la pesta es dona un retrocés cultural important; 5) XV, crisi i transformació ideològica que fomenta una nova ciència moderna.

Inicialment, amb el declivi de l’Imperi Romà es produeix un fet important pel que fa a la difusió del coneixement. Un grup de pastors i bisbes, coneguts com a Pares de l’Esglesia: escriptors eclesiàstics que ,amb l’expansió del cristianisme i la seva proclamació com a religió oficial de l’Imperi, intenten establir els fonaments teològics de la doctrina cristiana. El cos doctrinal que emana de les seves mans es coneixerà com a Patrística que tindrà un gran transcendència en explicar els fonaments científics a partir dels clàssics com Aristòtil o Galè en relació al relat de la creació i el gènesi. Alguns fins i tot es van permetre la llicència d’incloure històries fantàstiques en matèria zoològica i botànica basades en Plini i Elià amb els fonaments doctrinals. Representants d’aquest corrent són Agusti d’Hipona (s IV), Basili Magne (s. VI), i el més representatiu en territori ibèric com Isidor de Sevilla (s. VII), que amb la seva obra enciclopèdica coneguda com Etimologies, va fer possible la conservació del pensament romà a la tradició visigòtica i esdevenir el pensador ibèric mes destacat del moment.

El naturalisme platònic dels Pares de l’Església serviria de referent pels dos coneixements biològics de l’Alta Edat Mitjana occidental: les obres de botànica (herbaris) i les moralitzadores zoològiques (bestiaris). El caràcter d’adoctrinament i la necessitat de fomentar representacions artístiques que il.lustrin els textos descrits son elements que caracteritzen aquestes obres

Les fonts utilitzades per l’elaboració dels bestiaris son variades. El fonament bàsic es coneix com el Physiologus, obra grega del s II amb la paternitat de Climent d’Alexandria. A partir d’aqui es van fer adaptacions i contribucions que donen peu a les diferents versions de textos de bestiaris que existeixen en l’actualitat. Les principals aportacions en llatí fetes a l’Occident Medieval son les efectuades per Isidor de Sevilla, Hugh de Fouilloy amb el seu De bestiis et aliis rebus,i De avivus, el grup d’autors format per Ambrós de Milà, Raban Maur i Gai Juli Solí , Bernard Silvestris, Joan Crisòstom, amb Dicta Chrisostomi de Naturis rerum, i Tomàs de Cantimpré amb el seu Liver Natura Rerum. Després hi ha els bestiaris fets en llengües romàniques entre les que hi ha el català (d’origen toscà). Ramon Llull amb el Llibre de les bèsties es un exemple reeixit d’aquest interès per la literatura zoològica moralitzant del moment. Val la pena tenir en compte que Llull, sota influència del pensament islàmic, va tenir una gran influència en la creació d’un nou “corpus teòric” en que filosofia i medicina es donaven la ma, i que va servir d’alternativa a l’ensenyament escolàstic imperant a l’epoca. Començaments de medicina, Liber Principiorum Medicinae, Ars Compendiosa Medicinae, son alguns dels textos que fornirien el pensament filosòfic i mèdic conegut com Lul.lisme.

L’empenta que suposa l’”statu quo” carolingi amb l’impuls de les ordres monàstiques beneficia un cert renaixement cultural des d’on apareixen personatges com Joan Escot (s. IX), De Divisione Naturae, Rabano Mauro (s. VIII), De Universo, Walafrid Estrabó (s. IX), Hortulus, i Hildegarda de Bingen (s. XI), Llibre dels medicaments simples segons el relat de la creació, i Llibre dels medicaments compostos , sobre les causes, simptomes i teràpia de les malalties.

El canvi cap al retrobament amb el coneixement clàssic el trobem a les corts de Toledo i Sicilia al s. XIII. Per un costat amb Alfons X “el savi” afavorint, amb la interculturalitat de cristians, jueus i musulmans, i dedicant-se principalment al foment de l’astrologia i la fundació de l’Escola de Traductores de Toledo. Per l'altre, a Sicilia amb el rei Frederic II que va promoure la traducció dels clàssics grecollatins amb figures de la talla de Constanti l’Africa, Gerard de Cremona i Miquel Escot, fa fundar l’Escola Mèdica de Salern i ell mateix escriuria l’obra De arte venandi, obra clau de la cinegètica aviar del moment i per molts el pare de l’ornitologia occidental. En la seva cort, Giordano Ruffo escriuria Liber de Medicina Equorum, un tractat de veterinària que renovaria els escrits redactats fins el moment. Una mica mes tard, el bisbe italià Teodoric Borgognoni faria el mateix a instàncies del papa Honori IV amb Practica Equorum.

A partir d’aquestes iniciatives i altres que les complementaren es va poder consolidar un nou coneixement basat en la tradició dels grans pensadors grecollatins. Al llarg d’aquesta centúria, sobresortiren autors com Bertomeu Anglicus, De propietatibus rerum; Vincent de Beauvis, Speculum Maius, Juan Gil de Zamora, Historia Naturalis, que desenvolupa una filosofia natural del cos animal. Amb tot qui destaca per sobre de la resta es el dominic Albert Magne, amb una obra cabdal De animalibus libri, una gran enciclopèdia zoològica formada per vint-i-quatre volums en que exposa l’obra d’Aristòtil traduïda de l’àrab i incorpora les seves observacions morfològiques i fisiològiques de cada espècie. Monument a la història natural del seu temps.

En aquesta centúria, i sota la influència dels àrabs, neix un nou gènere literari mèdic conegut com a règims de sanitat. Es tractaven de manuals higienicopràctics, preventius i terapèutics adreçats a garantir la salut individual. Sovint eren elaborats per encàrrec de grans personatges (reis, papes i membres de la noblesa). En aquest sentit trobem els coneguts, Tacuinum sanitatis (llibres de salut) com exemples mes representatius de les obres d’encàrrec d’higiene i salut que veurem mes avall. Destaquem a casa nostra el Regimen Sanitatis ad regem Aragonum d’Arnau de Vilanova fet pel rei Jaume II.

El comerç també significà una font important de coneixement. A finals del XIII molts viatgers italians obren noves rutes comercials que aportaran informació desconeguda que impulsarà nous fronts del coneixement científic. La mes coneguda d’aquestes serà la Ruta de la Seda i el seu impulsor Marco Polo, venecià que va escriure el Llibre de les Maravelles una obra que suposa un abans i un després a la perspectiva que es tenia del mon fins aquell moment.

En l’etapa final de l’Edat Mitjana solen XIV i XV no hi ha un gran cultiu científic que ens hagi arribat fins als nostres dies. Destaquen per un costat els herbaris: Pandectae de Mateo Silvatico, Flos Medicinae, Juan de Milan, Sinonyma Medicinae, Simon de Gènova, Herbario Veneciano de Benedicto Rinio.

A nivell de salut, continuen preparant-se “regiments de sanitat” però ara sorgeixen els “tractats de pesta” com a resposta a la nova realitat de les epidèmies que assolaran el mon en aquests dos segles. D’aquesta prova en sortirà reforçada la idea d’una medicina experimental i científica i la idea de salut pública com a eina de benestar i progres. Entre els abundants tractats sobre pestilències que proliferen durant el XIV esmentem: Regiment de preservació de la pestilència de Jaume d’Agramont, Regimen contra epidimiam de Sanç de Ridaura, o el Tractatus de Pestilentia de Joan Jacme. La impremta serà acollirà aquestes obres com a eina de difusió dels coneixements sobre el tractament de la pesta. Un exemple d’aquesta primera difusió el tenim en el Regiment curatiu i preservatiu de la pestilència del metge valencià Lluis Alcanyís, imprès a València el 1490.

Pel que fa a la veterinària, les obres de Ruffo i Borgognoni van tenir una influència notable en la resta de països europeus. A la Península Ibèrica sembla que van promoure l’aparició al segle XIV de Libro de los caballos per Alfonso XI i d’altres obres menors fins arribar a l’obra clau de la veterinària ibèrica medieval com es la de Manel Dieç: Llibre de la menescalia, noble valencià servent a la cort d’Alfons IV el “Magnànim” a Napols amb una possible influència de Liber Marescalciae de Lorenzo Russio. L’obra de Dieç tindria nombroses traduccions al castellà i un reconeixement arreu.

Els tractats de falconeria van ser també unes fonts importants de difusió del coneixement de tècnica i cultura de la caça amb aus. La tradició clàssica i islàmica mes la pràctica dels senyors feudals així ho requerien. Per un costat tenim una tradició europea de França i Castella basada en obres de “caça major” com l’atribuida a Alfons XI de Castella al Libro de Monteria. I per altra la pràctica mes estesa als territoris de la Corona d’Aragó com es la falconeria. Es conserven forces manuscrits sobre el tema: Llibre del nodriment i de la cura dels ocells de caça o Practica dels ocells i atribuït a la zona de Mallorca; Epistola de avibus nobilibus, Llibre de cetreria del vescompte de Rocabertí. Una pràctica que arribaria a penetrar en territoris italians amb mostres com Libro delli ucelli de rapina de Lluis de Besalú, falconer d’Alfons el Magnànim, Pratica de citreria de Maties Mercader, ardiaca de València, entre d’altres.

Acabarem esmentant un altre gènere d’obres com son les adreçades a preparar i conservar els aliments. Els receptaris de cuina van sovintejar en l’època medieval. En volem destacar dos de l’àrea catalanoaragonesa: Llibre de sant soví (sent sovi) i Llibre de Coch aquest darrer escrit per un tal mestre “Robert” cuiner de la cort del rei Ferran de Nàpols. Ambdós tingueren molt predicament i van ser objecte de nombroses adaptacions i traduccions.

Els Tacuinum sanitatis (també coneguts com a Theatrum o Theatra sanitatis)son uns còdexs il.lustrats que es van elaborar entre finals de. s. XIII i XV a l’Occident Medieval, per tenir cura de la salut personal dels alts dignataris que les encarregaven. Com a obres enciclopèdiques i pràctiques hi podem trobar temes tant de sanitaris, dietètica i aspectes de la vida diària de la societat del moment i relacionats amb la salut en general. Tenen el gran valor de donar a conèixer la vida quotidiana de la societat medieval a través de les imatges representades.

Eren manuscrits que amb una breu descripció amb consells del tema que tractaven anaven acompanyats de grans il.lustracions, normalment miniatures il.luminades. Els textos es basaven el l’obra del metge àrab Ibn Butlan –conegut també com a Ububchasym de Baldach, que va escriure l’obra Taqwin al-sihha [Taules de salut ].

Butlân va ser un metge cristià nascut a Bagdad i mort el 1068. Es hereu de la medicina hipocràtica clàssica. En la seva obra proposa els sis elements necessaris pel manteniment quotidià de la salut: menjar i beure, aire i medi ambient, el moviment i repòs, el somni i la vigília, les secrecions i excrecions dels humors, els moviments del ànim (alegria, ira, vergonya ..). Segons Butlân, les malalties sorgeixen per l’alteració en l’equilibri d’algun d’aquests elements, per la qual cosa aconsella la vida en harmonia amb la natura per conservar i recuperar la pròpia salut.

L’origen dels còdex es va gestar al nord de la Itàlia medieval i aviat es va anar difonent per bona part dels regnes europeus. En l’actualitat es conserven cinc codex coneguts per lloc on es diposita cadascun d’aquests originals:

Tacuinum que es la traducció llatina de Taqwin [taules] son manuscrits coetanis a l’època en que la medicina catalana brillava arreu del món amb noms tant destacats Ramón Llull (1232-1316) o Arnau de Vilanova (1242-1311), metge valencià que va estudiar a Barcelona, Montpeller i Salern. En les seves obres, citades anteriorment, hi trobarem diferents prescripcions relacionades amb la salut i l’alimentació que estan directament relacionats amb la filosofia dels tacuinum. El manuscrit editat per Moleiro Ediciones i mostrat en aqueta exposició correspon a l’exemplar conservat a la Bibliothéque National France “Tacuinum de Paris”.