Presentació : Valère Novarina o l’edat mitjana contemporània
Valère Novarina li va jugar una mala passada al professor Marco Baschera. En una reunió amb Vicenç Altaió, sense la presència de Marco Baschera, van decidir (Novarina i Altaió? O només un d’ells?) que el professor de la universitat de Zurich, gran coneixedor de l’obra de Novarina, podia presentar a Barcelona una conferència amb el títol “L’edat mitjana contemporània”. Quan vaig veure aquell títol, que en un primer moment em va semblar extravagant, vaig pensar que Baschera proposaria un recorregut de Rabelais a Novarina, sense parada a la literatura del renaixement ni de la il·lustració. I és que des del segle XVI fins al primer Romanticisme del segle XIX, la literatura francesa – una certa literatura francesa, però la que és oficial i que s’imposa als escolars – intenta esborrar el caos que representava la literatura popular, la literatura lúdica o la literatura amb clau sagrada (i no religiosa). Caos o carnaval, o pluralitat, o mosaic, o polílog... o escriptura. Car la veritable censura consistia a privilegiar la comunicació per sobre del gest, la literatura per sobre de l’escriptura. Rabelais, amb el desig de puresa de la literatura més acadèmica, comença a oblidar-se i no es recuperarà fins ben entrada la modernitat. I Valère Novarina, en ple segle XX, el torna a situar com a figura capdal de la literatura entesa com a gest. Com a creació de llengua, com a joc de significants, com a invenció. La paraula de Novarina cerca aquelles arrels de l’edat mitjana, època que va nodrir la prosa de Rabelais i, potser, alhora cerca el primer balbuceig d’un sentit fugisser. Sense Rabelais no entendríem els grans dinamitadors del llenguatge, com Rimbaud, Lautréamont, Mallarmé, Jarry, Artaud... I Novarina, com amb una argila màgica, afaiçona mitjançant el gest – pintura del mot – i el crit una nova realitat que s’arrela en el caos de les escritures que s’inventen. Inventar una llengua, proposava Rimbaud. Inventar un món. Defugir la comunicació més mediocre (avui comercial). Això és el que persegueix Novarina. El seu teatre, els seus mots, els seus traços ens remeten a la dificultat de qualsevol creació autèntica, dificultat que massa sovint oblidem com a necessitat de vida, de participació.
Ara Arts Santa Mònica ens permetrà d’endinsar-nos en aquest univers singular, per dir-nos, molt senzillament, que roman l’obra, que la lectura es fa imprescindible, que la Biblioteca d’Humanitats posseix (aquest és el veritable enriquiment!) els textos que ens permeten el viatge cap a la creació, la de Novarina i la de Rabelais, una viatge cap als mots, lligats a una manera d’entendre la literatura, és a dir la vida, més enllà de les modes i de les censures, més enllà dels guanys ficticis, ara i aquí, la lectura esdevé essencial per entendre una acció, un gest, la voluntat d’entendre el caos. Novarina ja batega entre les parets de casa nostra. Novarina: és a dir, el ritme dels seus mots.
Així doncs, si bé el professor Marco Baschera no haurà de parlar-nos de l’“edat mitjana contemporània”, sentirem durant uns dies el xoc temporal de les paraules que viatgen en l’espai. Car sota els mots de Novarina bateguen ruptures de tota mena: hi ha Duchamp, trencant el mirall de la representació; hi ha Satie, acumulant silencis i accelerant els ritmes; hi ha les construccions extravagants d’un Facteur Cheval o d’un Gaudí; hi ha tocs d’un cinema en blanc i negre i en vermell; hi ha dissonàncies (John Cage) i noves maneres de dirigir, és a dir de situar-se en el món (Pierre Boulez)...
De la mà de Vicenç Altaió podrem gaudir de la bellesa d’una instal·lació i gràcies a l’Herman Bonnin podrem gaudir d’un mes d’abril ben enrogit, ple de la sang que raja de les venes d’un teatre sempre en acció, com un vent que anuncia la vinguda d’Artaud, més enllà cap al mes de juny. Barcelona, amb aquesta presència – i la Universitat Autònoma de Barcelona, i el Departament de Filologia Francesa i Romànica, i la Biblioteca d’Humanitats i el Grup de Recerca en Escriptures Subversives – s’inscriu(en) en la línia d’un pensament en espiral. Que es reactiva incessantment. La presència de Novarina a Barcelona hauria d’obrir uns nous camins a les escriptures més exigents, als creadors més inquiets.
Ricard Ripoll
Ricard.Ripoll@uab.cat
