La cultura hispànica de la segona meitat del segle XVI està plena de noms importants. Destaquem-ne només dos dels més representatius: el pintor El Greco (Domínikos Theotokópoulos, que tot i haver nascut a Creta va desenvolupar gairebé tota la seva carrera a Toledo) i el novel·lista Miguel de Cervantes. El primer és el màxim representant del manierisme pictòric a la península i el segon potser l'escriptor més important de les lletres castellanes. I pel que fa a la música, que no tenim el nostre Cervantes? Doncs sí que en tenim un, contemporani d'aquests dos personatges: es tracta de Tomás Luis de Victoria, i enguany se celebren els 400 anys de la seva mort.

Segurament, la immensa majoria de gent profana en música, i possiblement molts iniciats, serà la primera vegada que sentiran aquest nom. Part de la culpa pot radicar en què Victoria no va compondre cap gran obra del que avui dia es considera el "repertori". De fet, tota la producció musical de Victoria és vocal i sacra, i és en aquest àmbit que trobem les seves dues grans obres mestres: l'Ofici de Setmana Santa i l'Ofici de difunts. Tampoc no se li coneixen obres per a orgue, tot i haver estat organista gran part de la seva vida.

Victoria va néixer a l'Àvila de Santa Teresa de Jesús durant els darrers anys del regnat de Carles I, que s'havia convertit en el governant europeu més poderós des dels temps de Carlemany. Amb l'abdicació de l'Emperador el 1556, el succeí al tron espanyol el seu fill gran, Felip II. És una època convulsa, marcada pel triomf de la Reforma luterana a part d'Europa i les mesures adoptades al Concili de Trento (1545-1563) per frenar la seva expansió, que feren trontollar fins i tot en la manera d'escriure música per a l'Església. També d'aquella època data la fundació de la Companyia de Jesús per Sant Ignasi de Loiola i el moviment místic castellà, encarnat en les figures dels carmelites Santa Teresa de Jesús i Sant Joan de la Creu. Felip II va ser un dels màxims defensors de la fe catòlica, no només contra els protestants al nord, sinó també contra els turcs a l'est, com fa palesa la victòria del seu germanastre Joan d'Àustria a la batalla de Lepant (1571). La seva relació amb els països veïns tampoc no va ser fàcil: la victòria contra França a Sant Quintí (1557), l'annexió del regne de Portugal i les seves colònies (1581) i la desfeta de l'Armada Invencible contra Anglaterra (1588) són tres exemples del clima polític del moment.

La música hispànica del segle XVI va viure el seu particular segle d'or, principalment amb les figures de Cristóbal de Morales, Francisco Guerrero i el mateix Victoria (però també amb altres autors igualment reconeguts però potser avui menys interpretats com Francisco de Peñalosa, Diego Ortiz, Antonio de Cabezón o el català Joan Pau Pujol). Victoria, com anteriorment Morales i altres músics franco-flamencs, passà part de la seva vida a Itàlia, on coincidí amb músics de la talla de Palestrina. Si hi ha una característica que defineix la música de Victoria, és la intensitat amb què expressa el sentit del text (el que els anglesos anomenen "word-painting"). Victoria impregna les seves composicions d'un fervor religiós quasi místic, reflex de l'ambient contrareformista a Espanya, i aconsegueix aquesta atmosfera amb austeritat de mitjans: la seva música és molt sil·làbica, renuncia als grans melismes i sovint al contrapunt habitual en els seus contemporanis en favor del cromatisme i de recursos expressius (acords disminuïts i retards dissonants), i sobretot captura el ritme natural del text. Victoria, a més, va tenir la sort de veure publicada gran part de la seva obra en vida: onze volums des dels seus motets de 1572 fins a la publicació del seu Officium defunctorum el 1605 (any també de la publicació de la primera part d'El Quixot). Tot i que en termes quantitatius és molt menor que la d'altres contemporanis, la qualitat de la seva obra posà per primera vegada, al costat de Palestrina i Lassus, un compositor hispànic al capdavant de la música europea.