Manuel Serrat Crespo va col·laborar intensament amb el Departament de Filologia Francesa i RomĂ nica. Des del 1996 fins a la seva mort, l’any passat, va ser un dels membres del Jurat dels Premis Mots Passants que, ara, arriben a la dinovena ediciĂł pel que fa al concurs per a estudiants i va ser un dels impulsors del Premi Mots Passants de TraducciĂł literĂ ria creat el 2009. Des dels inicis en fou el President i portantveu fent de cada acte de lliurament, amb el seu estil directe i gens edulcorat, una pedra llençada als conservadorismes i a aquella “langue de bois” que tant agrada a polĂtics i a responsables acadèmics. Tothom en sortia esquitxat, sobretot els defensors del “polĂticament correcte” que, en quatre frases que disparava, se sentien interpel·lats i no podien sinĂł amagar la cua entre les cames. Car tots els que vam conèixer en Manuel sabem que la hipocresia, que tant alimenta les tertĂşlies de la nostra quotidianitat, no anava amb ell. Ell deia les coses com li semblaven, sense miraments, sense pensar com els altres rebrien les seves punxes, i ho feia davant de qui fos. És clar que es podia equivocar, però ell no ens enganyava, es mostrava tal com era. Amb això era una persona de confiança que valorava la honestedat i defugia els protocols i totes les mascarades que la vida universitĂ ria, molt sovint, ens obliga a assumir. Vaig tenir grans enganxades amb ell perquè no sempre tenĂem el mateix parer sobre la literatura, però amb ell es podia parlar i, fins i tot, vaig descobrir que se’l podia convèncer.
A Manuel Serrat Crespo el vaig conèixer com a traductor dels Cants de Maldoror en castellĂ . Era capaç de traduir la gran literatura francesa com la mĂ©s barroera, la mĂ©s comercial: HĂ©lène Cixous i Christian Jacq. Perquè era un traductor professional i havia de menjar. Ho traduĂŻa tot, sota el seu nom i sota pseudònim. Potser no arribarem a saber mai del tot quantes traduccions va fer, però m’arrisco a dir que mĂ©s de dues-centes. I si era un gran traductor tambĂ© era un gran escriptor. NomĂ©s cal tornar a llegir El canibal: ceremonia antropofágica (Tusquets Editores, 1973) per descobrir un autor amb un verb onĂric.
Era també el traductor “oficial” de Daniel Pennac i aquest l’havia convertit en un personatge de la novel·la Le Dictateur et le hamac, cosa que el feia molt feliç. Però és que, en la vida també, Manuel era un personatge: de vegades semblava haver sortit d’un llibre de Rabelais i, com Gargantua, ens regalava la seva amistat, la seva gran vitalitat i algun acudit entre pocasolta i provocador; d’altres vegades ens tenia bocabadats explicant-nos les seves (molt sovint estrambòtiques) teories sobre traductologia (mot que odiava). Ell era un autodidacta. I sentia la traducció com una professió i com un amor a la llengua castellana i a la llengua i cultura franceses.
Perquè, sobretot, Manuel ha estat un afrancesat, un defensor dels valors de la República. Ha estat un d’aquells que van aprendre la paraula llibertat directament en francès, a l’altra banda de la frontera on es respirava, quan a Espanya hi vivia el Dictador, un aire més pur. I el seu quefer literari era, també, una manera d’expressar un sentiment de rebuig per tot allò que ens oprimeix culturalment: modes, llocs comuns, hipocresies socials...
Sempre vestit amb la seva camisa negra i acompanyat del seu bastó i d’un capell de feltre, es feia present de lluny, però vaig tenir la sort de conèixer-lo de ben a prop, i és en la curta distà ncia que el personatge es feia estimar.
Ricard Ripoll Villanueva
