Casades LO LLUÇANÈS EXCURSIONS A DITA COMARCA per Pelegrí Casades y Gramatxes BARCELONA Tip. «l'Avenç», de Massó, Casas & Elías Ronda de TUniversitat, 4 1897 Entreles pintoresques comarques de Catalunya n'hi hà una a on s'hi apleguen, com en natural museu, les belle¬ ses de la creació, los recorts artístichs y les memories his¬ toriques més preuades. Desde aquella comarca, situada en lo bell cor de Catalunya, s'oviren ab tota llur augusta ma¬ jestat, formant immens amfiteatre, los montanyams y ser¬ ralades ab que corona son front la terra catalana; en ella amples valls de fosca verdor donen breçol a abundoses rieres, en quals cristalls s'emmirallen pobles y masies, coves misterioses, baumes fantàstiques y esplendent vege¬ tació, sempre novella. Al fons de les quintanes, en los comallars, dalt dels singles, arreu blanquejen casals anti- guíssims, ermites no menys velles, monestirs venerables, y en les recolzades ombrívoles o al peu d'aixordadors sal- tants, molins y pagesies, cabanes y capelles escampades per tota l'encontrada donen testimoni d'un poble creyent y treballador, verdader tipo dels nostres antepassats, en quals cors niava l'amor de la terra sobre tot altre amor, herencia recullida y tramesa d'aquells pobles remotíssims (qual origen, en l'ordre del temps, se pert en les fosque- tats de la pre-historia) que aportaren al emigrar de llurs llunyanes terres, la llevor d'una raça forta, valenta, com feta a posta pera arrelarse fondament en l'aspre terrer de nostra patria. Tal és lo Lluçanès, comarca de rústega bellesa, alegra en certs indrets, feréstega en altres, agradosa per tot arreu, que no en va li escau son nom ( i ); comarca ben conre- sada, espill de l'activitat de sos fills, que del rocós terrer han sapigut convertir en jardí deia próvida naturalesa (2); comarca que és lo cor de la terra catalana, vehina de sos murallals superbs y breçol de son vell esperit d'indepen- dencia. No és molt, donchs, que envers dita comarca dirigis- sim nostres ulls y endrecéssim nostres investigacions. La Junta Directiva de la Associació Catalanista d'Ex¬ cursions Científiques hi acordà una excursió pera'ls dies 28, 30 de Maig de 1882, a la que assistiren los 29 y Srs. Aulestia, Vergés, Gich, Santos y'l que subscriu; y posteriorment, del 29 d'Agost al 10 de Setembre del ma¬ teix any, hi tornà l'autor del present treball, acompanyat de son amich D. Joan Cirera, bon aimador de Catalunya y experimentat excursionista, al que dediquem desde aquí lo testimoni de nostra amistat y bona memoria. (1) Lluçà, lo Diccionari Català-Castellà de Labernia, vol segons dir trempat, aixerit; castellà, retozón. en (2) Cortés diu que'l nom de Lace-tans o Lake-tans (que corres¬ pon als actuals lluçanesos) ve de la paraula hebraica Lake 0 Lace, que significa Fructífer, en llatí Frucíum facere (Diccionario de ta España antigua). I Idea general histórica, topográfica y estadística / I La Lacetania.— Situació. Poblacions que comprenia. Límits na¬ turals. Primers pobladors. Cartaginesos. Romans. Fets històrichs anteriors al Cristianisme. Epoca goda. Origen de la nació ca¬ talana. 0Lluçanès ve comprès dintre l'antiga regió de la Lacetania, quals serrats y valls, conques y planes tantes y vegades s'han vist amarades ab la sang de tantes sos aixís afrontaren lo poder de les indòmits fills, que armes cartagineses y romanes com disputaren lo pas de les aguerrides hosts muslímiques, y en los temps més mo¬ derns ben clar demostraren que no en va circulava per llurs venes la sava d'Indibil y Mandoni, héroes llegenda¬ ris de l'independencia patria. De la comarca esmentada, los autors antichs n'han par !at sovint, deixantnos memories glorioses dels fets en ella ocorreguts, y «al consignarnos alguns noms dels llochs en son temps existents nos han llegat verdaders e inaprecia¬ bles monuments, los més antichs y més durables de tots; y d'unes generacions que han desaparegut fa molts segles, nos conten ells sa vella historia», no pertocant a nosaltres sinó compèndrela y trasmètrela, com preuada herencia, als qui 'ns succeeixin en nostres treballs. Lo nom de Lacelania o Jaccetania indica en llengua vasca, segons lo docte G. de Humboldt (i), lloch pròxim a altures, apropiada denominació si 's té en compte que no molt llunyans al Lluçanès, y limitant son horitzó, s'alcen los macisos del Pireneu català, desde'ls pichs del Cadí al ponent fins lo Canigó, que en los últims confins del lle¬ vant enlaira ses boiroses cimes. D'aquesta comarca és de la que parla Plini en lo con¬ cepte d'esser propera als monts pirenenchs: «intus receden- tes radice Pyrenei... Lacetani», çò és, dintre les llunyanes arrels del Pireneu, los lacetants (2), y de qual gent apar¬ tada, silvestre y montanyesa, pondera sa ingénita ferocitat l'historiador Titus Llivi: «geniem deviam, silvesirem et inonianam fuisse... cum Ínsita fe7Ítas» (3). Treballosa y difícil obra és, en veritat, «laboriosum sane opus et difficili» (4), com exclama I'ilustrissim arque¬ bisbe Marca (5), fixar ab absoluta certesa quins foren los limits de les regions en que's trobava dividida l'Espanya Tarraconense en temps dels vells geògrafs-historiadors grechs y romans, no menys que reduir a les modernes poblacions los noms y llochs dels pobles de que aquells fan esment. Lo citat Marca, seguint lo text de Titus Llivi (llib. 21), (1) Los primitivos habitantes de España, traduïda per Ortega y Frías. (2) Marca; Marca Hispánica, llib. II, cap. IX, pàgs. 130 y se¬ güents. (3) Idem, ídem, cap. XIII, pàg. 143. (4) Idem, ídem. (5) Idem, ídem. no menys que'ls de Ptolomeu de Plini, assigna'ls y termes de la Lacetania, indicant inclosa entre sa comarca les montanyes que la separen de l'Ausetania, del 'Vallès y dels Bergadans (i), y quais limits expressa dihent: «Lace- íanos, igitur jiixia Livium, Bergiianis ad orientem (2), Ause- ianis et Suessetanis ad 7neridiem et occidentem, Ilergetibus ad accidentem et septentrionem conclndemus». Y continua des¬ prés: «luxta Plinium vero et Ptolemœum jungemiis Laceta- niœ Bergitanos», etc. (3). Lo mestre P. Flórez (4), entre 'Is pobles mediterranis de la provincia Tarraconense, seguint la descripció de Ptolomeu, esmenta als laccetanso Lacetans, situantlos en mig dels Ilergetes y Leetans o Laietans, aquets per orient, aquells per ponent, pertocantlos lo territori que baixa'de Solsona entre Manresa y Cervera. Diu lo savi agustinià que Strabó engrandeix als Lacetans, com gent la més noble entre'l Pireneu y l'Ebre, lo que motivà tal vegada que Celari, en sa Geògrafa, consignés dos pobles Lacetans: uns los citats per Livi y Ptolomeu, altres los de Strabó, que aplica als camps de Jaca, a l'altra part dels Ilergetes, o siga en l'antich reaime d'Aragó. Equivocació que ja rebat plenament lo docte P. Flórez (5), no menys que l'afir¬ mació de Harduino, que situà'l poble que estudiem en la comarca de Girona, confonent, tal vegada, aquest autor, lo dit territori, ab lo de la Segarra (6). No cab cap dubte respecte a la situació de la vella Lacetania després d'ateses les opinions de Llivi, Plini, Ptolomeu, Dion Casi, Plutarc y altres. Per lo tant, poden fixarse les afrontacions d'tuq^ella comarca dient que'ls (1) Assignandi nunc sunt Laceianiœ termini, quam ab Ausetania distingunt montes Lusanenses continuis jugis ad Vallensem pagum de- ducti. litis conjunctisunt montes Bergitani... etc.—Marcœ Hispanice liber secundus, caput XXIII, col. 196, parraf. III. (2) Voldrà dir occidentem. (3) Loco citato, col. 199. (4) España Sagrada, tractat 62, cap. II, pàg. 34. (5) Loco citato. (5) Idem, idem. — 10 — Ausetans la limitaven pel llevant, los Ilergetes pel occi¬ dent, formant sa divisòria lo Sicoris (Segre), per mig-jorn los montanyams del alt Vallès, y pel nord lo Pireneu. No oferiria certament cap dubte respecte a sos límits, o siga los pobles o regions vehines de la Lacetania, si alguns dels autors esmentats no parlessin d'altres gents, qual situació és fa temps disputada entre'Is que s'han ocupat d'aquets estudis. En efecte, Ptolomeu diu que al occident dels Castelaimos s'extén la Lacetania; Plini, per sa part, anomena en tal situació als Ilans o Ilans, y Strabó fa esment àeL·Igleies en lo mateix lloch, considerant per fi com a enemichs dels primitius lluçanesos, y ab limítrofes, als Suesseians. 'Cal preguntar, donchs: ¿los Castelaimos de Ptolomeu y los/toits de Plini són un mateix poble? Aixís ho afirma Cortés al dir que «al ponent dels Ausetans hi hà los Caste¬ llans, yal occident d'aquestos los Lacetans... y los que ano¬ mena Ptolomeu Casíellani són los Igletas o lletas de Strabó y los Ilans de Plini, qual nom de ilans los prové de la veu -hebraica Hi, que significa altura, torre y castell» (i). No fou d'aquesta opinió Marca, confessant ingènuament que ignora quin siga lo poble ità: «Fateor me ignorare quinam populi fiierint Itani. Id solum affirmarepossum, gentem fuisse minorem interjectam inter Ausetanos et Facétanos, comple- xamque esse agros. Liisanensem et Manresensem, quce deinde in imum coipiis cciverit cum Lacetanis» (2), és dir, que creu era una regió petita que formà part de la Lacetania, situada entre los Ausetans y los Lacetans, compresa en les comar¬ ques manresana y lluçanesa ; quai opinió segueix lo P. Flórez (3). Y que respecte als Castellans, Marca los com¬ prèn baix la general denominació dels Ausetans: «castel- lanni erant pars Ausetonoriim», encara que, diu, alguns autors los consideren habitants dels llochs de Cardona y (1) Diccionario geográfico-histórico de la España antigua, volum II pàgs. 323 y 324. (2) Mareœ hispanicœ, llibré II, cap. XXIII, col. igS. (3) ¿"spañí! Sag-rarfa, tract. 62, cap. Ill, pàg. 3 I. — Il — Solsona (i). Apo3'a ¡"opinió de Marca lo savi agustinià Flórez, reduint son territori sobre"l riu Tordera, desde Hostalrich per orient fins lo riu Congost, que naixalmig- die d'Ausa (2). Cortés, seguint sa opinió de formar un sol poble los dos esmentats, no'Is assigna lo mateix territori que l'autor abans citat, sinó que «la regió ausetana, diu, no passava per son occident del riu Congost, desde on començaven los Ilans o Castellans, que estaven desde la dita riera fins a trobar lo Llobregat» (3), o siga l'alt Vallès, limit reconegut pel mateix Marca al assignar, com s'ha dit, los de la regió lacetana, encara que coloca als Cas¬ tellans en la «montanya» empordanesa (4). Prescindint dels noms dels pobles que'ls autors citats esmenten en les regions examinades, en qual punt no hi hà tampoch conformitat, podrem afirmar, atenent a l'eti¬ mologia que'ns dóna Cortés de la gent castellana o llana, que realment los altius montanyams, presidits pel Mont¬ serrat y Sant Llorenç del Munt, foren la muralla de mig-jorn de la regió que estudiem; opinió que segueix també un modern autor; devent notar, de passada, que'l nom de catalans que portem los fills del Principat s'afirma prové originàriament de la regió itana (5). Y lo poble Suessetà, que, com s'ha dit, se cita com a vehí dels Lacetans, a on confrontava ah ells? «Siiessetania pa7-s Cossetanorum», diu Marca (6); y Cortés (7) afirma d'aquesta gent «que estaven al sud dels Lacetans, entre los Ausetans de prop del Ebro» (poble que ha donat lloch a no (1) Marca, loco citato, col. 187. (2) Flórez, loco citato, pàg. 33. (3) Diccionari citat, pàg. 189, vol. II. (4) F.n efecte, diu que Olot, Besalú y demés llochs del que fou vescomtat de Bas corresponien a la regió dels Castellans, col. 188, loco citato. (5) Lo Sr. Sanpere y Miquel: Orígens y fonts de ta nació catalana, «La Renaixensa,» any VIII, vol. II, pàg. 327. (6) Loco citato, col. 132. (7) Diccionario, vol. III, pàg. 402. — 12 — poques disputes entre'ls autors, resultant serlos de Falset, segons Cortés), y los Lacetans, que arribaven fins l'actual Santa Coloma de Queralt, «devent inferir sa puntual y exacta situació en les muntanyes de Prades, sent sa capital l'actual Ciurana, corresponentlos al nord-est los Lacetans». Per últim, una altra gent, situada al NO. de l'antiga regió que estudiem, la limitava, sent la que s'anomena pel Sr. Sanpere y Miquel, en sa obra, los Andosinsy Erenosis, dels que sols ne parla Polibi al explicar les gestes de Han¬ nibal, per nostres terres, creyent que'ls dits pobles no són més que les gents de dalt l'Urgell y d'Andorra, diferents dels llergetes (i) y los de la Cerdanya, encaraque Bofarull, en sa FEstor-ia critica de Cataluña (2) diu que són los Ause- tans y los Lacetans. Determinats, donchs, los pobles que tancaven la regió que anem considerant, major claretat pera afirmar ses afrontacions ab la possible exactitut, nos donarán les pobla¬ cions que assenyalaren en ella los antichs autors. Foren aquelles Lissa, Udura, Asservis, Setelsis, Telobis, Keressus, Beccassis, lespos, Anabis y Kinna. Es inútil creure que la conformitat d'opinions entre'ls autors presideixi en aquesta lley d'estudis; tampoch estan conformes en reduir a les actuals poblacions los noms de les antigues. Mentres la major part estan contextes en atri¬ buir al pagesívol llogaret de Santa Maria de Lluçà l'antiga ciutat de Lissa, Cortés, en son Diccionari, la coloca a l'ac¬ tual Isona, en la provincia de Lleida (3), o antiga regió de Vllergecia, lo qual evidentment és una equivocació. Marca afirma que la Lissa de Ptolomeu fou situada en lo meteix camp (pagus) o comarca que avuy s'en diu Lluçà y Lluçanès, no lluny de Manresa (unes onze hores), en l'altra part del Llobregat, en lo confi dels Ausetans, a on (1) Sanpere y Miquel : Orígens y fonts de la nació catalana, pଠgina 267. (2) Volum I, pàg. 2 I. (3) Correspon al partit de Tremp, d'on dista 13 kil., situada entre lo Pallaresa y lo Segre. en altre temps existí tin castell del propi nom (i); qual afirmació consigna també lo P. Flórez (2). L'etimologia que'l savi Humboldt (3) trobà en la paraula Lissa és un dato importantissim en contra l'opinió de Cor¬ tés: diu que prové del euskar li^arj-d o lei^arrá, que vol dircendrós, y, en efecte, aquet to és lo dominant, sinó únich, de la formació geològica de tota la comarca. Un modestissim sacerdot y discret arqueòlech, fill del Lluçanès y fou de.Prats, lo Rvnt. Dr. Miram¬ rector que bell y Giol (4), que estudià detingudament aquesta qüestió, no sols afirma que la Lissa ptolemaica fou l'actual Lluçà, sinó que fou la, C3.pha\ dt\ conve7iíiis juridicus en temps dels romans, de la regió Lacetana, y d'on deriva son nom, en los sigles mitjos, la comarca lluçanesa; lo qual intenta provar en varies cartes (inèdites) dirigides al historiador Masdéu. Per liltim, en la monumental obra del savi catedràtich de Berlin, Enrich Hübner (5) diu sobre la Isona, tant llunyana de la regió estudiem : «Ab Jessona septentrio- que nem versus Noguera Jluvios m Comitaiu de inter Sicaris et Pallai's siíum est Isona oppidum». Si la tradició constant mereix algun esment en nostres investigacions, acabarem per consignar que quan l'excur¬ sionista contempla l'humil llogaret format per escampades pagesies, lo fill de la comarca li ensenya que alli ont los conreus del pla de Llussà hi verdejen, s'hi alçà en temps molt vell una gran ciutat, capital de tota l'encontrada, ab jurisdicció sobre dèu hores de rodalia. A la ciutat anomenada per Ptolomeu Becassis li assigna (1) Marca, col. 200. (2) España Sagrada, vol. XXIV. (3) Cap. II de sa obra Los primitivos habitantes de España. (4) Es un dels autors que cita Amat en ses Memories, pàgs. 161, 390 y 420. (5) Pàg. 594. En la notable memoria sobre la Villa Luris, que escrigué lo delegat de VAssociació catalana d'excursions científiques, D. Lluís de Mener, consigna que l'Isona actual és la Aesona dels antichs, y ni per incidencia fa esment de Lissa.—Vol. II. — 14 — ■Marca'l pla de Bages y Manresa. Cortés afirma que cor¬ respon a l'antiga vila de Bagà, y que l'actual Manresa, segons Strabó, és la Esson grega, o Minus en llati. Segons lo cèlebre viatger Ponz (i), la Rubrícala de Ptolomeu cor¬ respon a la ciutat de Manresa, prenent tal nom per raó del Llobregat, que al peu d'ella passa; y si bé se la coneix ab la denominació de Aíinorisa, creu un erudit escriptor modern que la preponderancia de Barcelona (al peu de la que mor en la mar lo qués a la Rubrícala del Llobr^egat) interior fou causa de que s'apli¬ lo calificatiu de Menor (MinorisaJ en contraposició a la Major o Barcelona (2); y, per últim. Finestres (3) y Masdéu (4) són de la mateixa opinió. Respecte a correspondre la Becassis o Bagà, com creuen Cortés y Pujades (5), farem observar que la dita vila se troba, sino dintre dels Ceneínns, a lo menys confrontant ab ells;.y, a més, bo és atendre que en la descripció dels llochs de 1 antiga provincia Tarraconense pels autors de l'an- tiguetat se seguia per l'enumeració dels pobles una linia de nord sud, lo que és visible en la taula o mapa ptolemaich a de Flórez, en que, després de la Lissa, al nord, segueix Becassis més al S., o sia que dessota lo Lluçanès ve immediatament lo pla de Bages, mentres que pera trobar la comarca de Bagà és precís remontar l'altra part dels montanyams bergadans, en la regió essencialment mon- tanyesa dels Cerelans o dels Erenosis. L'antiga Tolobi de P. Mela, la redueix Marca a la Fines ■del itinerari d'Antonino, o sia la moderna vila de Marto¬ rell: «oppidum illud esl in ulleriore Rubricali ripa silum quod hodie vocalur Aíarlorell» (6). Lo constant opositor de Marca nfirma que Tolobis és l'actual Olesa (7), anomenada pel