pintantla ab eixos colors no eixits de la paleta de cap ar¬ tista. La sobrietat y puresa de ratlles del montanyès casal res perden davant les construccions accessories, y indis¬ pensables, per altra part, en les grans cases de pagès, ans lo contrari, donen al conjunt un aspecte verdaderament dibuixable. En l'espayós pati, encatifat de flonja y menuda palla y boll, rumbeja orgullosament lo gall matiner, de lluent parladores galli¬ plomatge, mentres una munió de nes y espigolant y fur¬ bufons pollets trasquen d'aci d'allà gant entre l'atapahida alfombra, y els amorosos coloms voleyen arreu, omplint de remors agradables la gravetat del casal. En ell trobàrem els excursionistes la més franca aco¬ llida l'hospitalitat antiga no ha desaparegut encara del : Lluçanès, bella condició que caractérisa la comarca. Just és que consignem aquí nostre reconeixement a la discre- tissima, virtuosa y gentil jove de La Font, D." Antonia Fàbregas, de la que rebérem les majors atencions y la més franca acullida. Lluçà (i) se troba situat a sis hores de Vich y a altres sis de Berga, y sa altitut sobre'l nivell del mar és d'uns 600 metres, o siga que's troba entre les línies hipsomètri- ques de 5oo a 600 metres, segons lo mapa que més amunt s'ha esmentat. Diferents noms ha tingutque considerem. Ja lo lloch s'ha dit al començar aquesta Memoria que la Lissa de Ptolomeu, que cita entre les ciutats de la Lacetania, és considerada pels autors per l'actual Lluçà. En los docu¬ ments de l'Edat Mitjana se l'anomena Luçà o Luciano (2). Avuy s'en diu Santa Maria de Lluçà. Lo docte G. de Humboldt, en sa erudita obra Los pri- mitiiis habitants d'Espanya (traducció d'Ortega y Frias), fol. 60, al investigar per medi de l'antiquíssima llengua vasca'ls pobles que en son origen han habitat la península (1) En lo Diccionari del Sr. Madoz no's troba l'article correspo¬ nent a n'aquet poble. (2) Castro et Baronia de Liiçano. ibèrica, nos dona l'etimologia del nom de Lluçà, la que troba en la paraula èuskara li^arra o lei^arrà, vol dir que cendra o cendrós, circumstancia d'entonació color, per o demés caracteristich en tot lo Lluçanès, efecte de la cons¬ titució geològica de sos rocams, en que hi dominen les calices margoses y numulítiques. Algunes escampades masies, situades en lo pla y en les valls y serrats que formen lo terme, constitueixen lo lloch de Lluçà, el que no forma un nucleum de població prò¬ piament dita. Compta 48 vehins y uns aSo habitants, for¬ mant ajuntament ab lo vehí poble de Santa Eularia de Ppig-oriol (una hora), y parroquia matriu, sots l'invoca¬ ció de Santa Maria, la que compta per sufragania l'iglesia de Sant Climent Sarriba (una hora). Correspon al partit judicial de Berga y bisbat de Vich. L'industria dels de Lluçà és purament agrícola. No compta'l lloch ab cap carretera, y sa comunicació ab los pobles comarcans és per medi de caminets de ferradura- Lo correu diari és conduit per un peató que passa per Sant Marti, Perafita y Santa Eularia. Lo terme municipal confina ab los pobles de Santa Eularia (una hora), Perafita (dugués hores). Prats (una hora y mitja) y La Quart (dugués hores y mitja). Les condicions climatològiques y sanitàries són les ge¬ nerals de la comarca, çò és, clima sech y sà per conse¬ qüència. L'origen històrich o fundació del lloch se troba, com en lageneralitat de tots los pobles, envolcallat en les més fosques tenebres. Se pot dir que aquesta lley d'estudis, tant importants per la verdadera historia, està per fer en¬ cara en la mayor part de nostres comarques (i). Si'l nom y la situació topogràfica són elements atendi¬ bles per conjecturar els orígens d'una població, trobem (i) Los notables treballs del Sr. Sanpere y Miquel Orígens y fonts de la nació catalana («La Renaixensa», any VIII), del Sr. Malu- quer yViladot y el que ha fet lo Sr. Pella y Forgas en sa Historia del Ampurdán, donen molta llura per aquesta lley d'estudis. que en los primitius temps de nostra nacionalitat un po¬ ble (que parlava l'antiquíssima llengua ibèrica) habità'l lloch y li donà'l nom apropiat a la primera impressió que rebria al observar los rocams cendrosos de l'encontrada que'ls rodejava. Per altra part, los erudits que han estu¬ diat aquestes qüestions diuen que'ls ab-origenes preferien establir llurs estacions o en mig de llacunes o estanys (la¬ custres), o en coves (troglodites), o en les enasprades mon- tanyes, en quals cimals hi establien los clans. Donchs bé: en l'encontrada de Lluçà, sense gran esforç, s'hi poden observar aquestes circumstancies. En lo pla, en que s'hi alça la parroquia y un petit grupo de cases, indica clara¬ ment que en època no molt llunyana restaria cobert per un estany, circumstancia molt comú en la vella Catalu¬ nya. En les vessants del turó y serrats de Lluçà encara s'hi troben coves o baumes habitades unes, abandonades al¬ tres; y, per últim, és ben presumible que en lo meteix lloch ahon s'alcen les migrades despulles del castell hi existís lo lloch de defensa y graner dels ab-origenes, ja que sa situació clarament ho indica. A falta de datos positius, la tradició vivent escomet al curiós, viatger y li diu que'l petit lloch que tal vegada visita indiferent fou en altre temps estada d'una gran ciu¬ tat; y per una lley històrica, poques vegades derogada, trobem que Lluçà, avuy poble insignificant, era'l cap de l'extesa baronia del propi nom. Los monuments, ab son llenguatge tant eloqüent, quelcom nos diràn de les passades centuries, y, per tant, a ells acudim. A cosa d'uns quinze minuts de La Font,,y seguint lo peu del turó que aislat s'alça al extrem del pla en direcció a ponent, s'hi troba l'iglesia parroquial de Lluçà, antich priorat de canonges regulars de Sant Agustí, que alguns diuen si fou dels Templaris. Son aspecte exterior respira vellura y humilitat en¬ sems; y en va hi buscaria l'artista aquelles línies soper- bes dels majestuosos monastirs, en que, ab bona germa¬ nor, vivien lo palau del monarca y lo cenobi del monjo. Lo Lluçanès 13 l'un y ]'altre"prou poderosos per no ferse ombra mutual ment. Res d'aixô's troba en lo rônech ex-priorat agustinià. Com un llunyà record dels ermitatges o cellulas dels pri¬ mers sigles de Flglesia, floreixents en los llochs més deserts, s'esmenta en ell la pobresa atractiva y dolça de la perfecció evangèlica. Constitueixen lo monument l'iglesia, ab son únich ab¬ sis circular, tant característich en les construccions romଠniques, no menos que'l quadrat cloquer; lo claustre, re¬ duït de proporcions, més rich en detalls del bon estil; y, per fi, la casa dels canonges, avuy rectoria. Davant l'iglesia un réduit clos rectangular, tancat de baixes parets, enclou lo cementiri, al que guarda, senyalant les misterioses regions del infinit, un funerari xiprer. La sagrada terra, arca de tantes generacions, resta amagada sota l'embullat herbatge que lliurement creix arreu, com piadosa mortalla ab que la Naturalesa ha cobert lo místich lloch de repòs. La moderna higiene dirà tot lo que's vulga d'eixos cementiris, en que res s'hi troba de lo que demana; més la fe y la poesia vesteixen sa pobra nuesa dels més bells atractius; y quan a l'hora baixa, propensa a la melangia y a la reflexió, s'omplen aqueixos sagrats racesos de llums esblaimades, de remors plens de misteri, y lo vent rubleix de sospirs y queixes les floretes y les herbes que creixen en lo remogut sol del fossar, allavors ¡quina dolça anyo- rança s'hi sent d'una vida millor! Penetràrem en l'humildíssim carner, al que mira la fatxada de l'iglesia. Fou aquesta modificada moderna¬ ment, presentant la més gran senzillesa: un portal sense cap detall artistich, un ull de bou per linica obertura, ter¬ minant ab la doble vessant de la teulada. Lo tinich notable d'aqueix apart del edifici són les fulles de la porta, salva¬ des de la general reforma. En elles hi ha unes aplicacions de ferro sumament característiques y la salutació angèlica en caràcters romànichs, consistint les dites aplicacions en una repetida serie de volutes subjectades entre sí per ba¬ gues o nusos, notantse en la terminació o ull de dites vo¬ lutes com uns caps de serp o de sargantana. Creyem que l'un y raltre"prou poderosos per no. fersè ombra mutual ment. troba en lo rònech ex-priorat agustinim Res d'això's Com un llunyà record dels ermitatges o cellulas dels pri¬ mers sigles de l'Iglesia,. floreixents en los llochs més deserts, s'esmenta en ell la pobresa atractiva y dolça de la perfecció evangèlica. , Constitueixen lo monurnent l'iglesia, ab son únieh ab¬ sis circular, tant caracterlslich en les construccions romଠniques, no menos que'l quadrat cloquer; lo claustre, re¬ duït de proporcions, més rich en detalls del bon estil; y, per Îîfîa casa dels canonges, avuy rectoria. Davant l'iglesia.un réduit clos rectangular, tancat de baixes parets, enclou lo cementiri, al que guarda, senyalant les misterioses-regions del infinit, ua-funerari xiprer. La sagrada terra, arca de Tàntcs ñeneracions, resta amagada sota 1 embullat herbatgc queüiuicmeni creix arreu, com piadosa mortalla ab que la Naturalesa ha cobert rotich lioch de rep-,- La moderna higiene dirà tot lo quc's ciga d'élxos cementiris, en qj^e res s'hi troba de ií.- que demana, més la fe y la poesia vesteixen sa pobra nuesa dels més bells atractius; y quan a l'hora bai.xa, propensa a la melangia y a la reflexió, s'omplen aqueixos sagrats racesos de llums esblaimades, de remors plens dé misteri, y lo vent rubleix de Hóspirs y quei.xes les floretes y les herbes que crèixen éüdo.remúgut.sol del fossar, allavors ¡quina dolça anyo- fànTça s'KrSéntd'una vida millor! Peneiràrcm en l'humildissim carner, al que mira vi fdtxada de l'iglesia. Fou aquesta modificada mr.derna- ihent, presentant la més gran_senzillesa: un poiial sense cap detall artistich, un ull de bou per tánica obertura, tpr- minaniab la doble vessant de la teulada. Lo únich notable d'aqueix apart del edifici són les fulles de la porta, salva¬ des de la,general reforma. En elles hi ha unes aphcacions. de ferro sumament característiques y. la salutació angèlica en caràcters romànichs, consistint les dites aplicacions en una repetida serie de volutes subjectades entre si per ba¬ gues o nusos, notantse cn la terminació o ull de dites vo¬ lutes com uns caps de serp o dès sargantana. v..reyem que Vintró J.Fotügr. Lluçàgd,e—nVeisratl Mari Santa aqueixa obra de ferreteria pot remontarse al sigle XII o XIII, ja que en alguns monuments de tais centuries s'observen obres de la meteixa traça o dibuix que la de Lluçà, com lo reixat del altar dit dels Perdons, a Santa Agna de Barcelona, les aplicacions de ferro en les portes de les iglesies de Sant Pere de Cercada, de Sant Salvador en Sant Joan de les Abadesses (i), lo reixat d'un dels al¬ tars de la Basílica de Sant Vicens d'Avila (2), el que cita VioIIet-Ie-Duc (3) de la catedral de Puy-en-Velay, el de l'iglesia de Palaldà, prop d'Amélie-Ies-Bains, en lo Rosse¬ lló, y altres. L'interior de l'iglesia sofrí una total reforma en l'úl¬ tima centuria, pintantse la volta y murs y trayentli tot lo color y lo caràcter d'una vella construcció romànica. Consta d'una nau ab volta de canó seguit, restantt apat l'absis pel retaule major, que, com los altres de l'iglesia, són poch notables, artísticament considerats. En la part de l'Epístola, y penjant del mur del presbi¬ teri, crida l'esment un feixuch gríllet. Diu la piadosa tra¬ dició que un fill de Lluçà caigué captiu dels moros de Mallorca, plorant son desterro y tiista sort demanava y cada dia a la Verge Santíssima, patrona de sa anyorada terra, lo deslliurés dels treballs y penes que ab los infidels passava, y un dia s'esdevingué que'ls prechs del bon cristià foren escoltats per la Mare de Déu, y el pobret catiu se trobà ab la llibertat tant estimada y retornat a sa patria y a sa casa; y en reconeixement de tal mercè féu per presen¬ talla divina deslliuradora'l a sa grillet que havia amarat ab Ies amargues llàgrimes del captiveri. Tal vegada serà significació de jurisdicció senyorial. La santa imatge de la Madona, que apar del sigle Xll, està sentada tenint lo nin Jesús a la falda. Los vestits pos- tiços amaguen l'antiga escuiptura (4). (1) Butlletí de VAssociació. (2) La Ilustración Española y Americana. (3) Dictionnaire raisonné de l'Architecture des siècles XII au XVI, vol. VI, pàg. 35. (4) L'ilustrat senyor rector volia despullar la santa imatge de — 100 — L'imatge fou trobada, segons tradició, en una cova situada al peu de l'iglesia, ahon s'hi edificà una petita capella que s'hi comunica desde'l claustre. Es l'imatge, de fusta, asseguda en un trono, ah petit respatller circular adornat de llistes verticals vermelles y grogues, tenint en la part de davant, en los montants dels braços, pintats dos religiosos agenollats y ab los braços alçats en actitut d'ado¬ rar a la Verge. Vesteixen uns folgats hàbits blandís y por¬ ten lo cap arrapat, ab corona de cabells segons la primitiva tonsura eclesiàstica, quals figures, de dibuix perfectament romànich, destaquen damunt lo fondo vermell del trono. Aquet, per tenir son sitial bastant ample, deixa veure abdós costats del assiento ab los extrems d'un coixí carmesí ab ornaments grochs, molt característichs. La Verge és pinta¬ da, sent lo vestit daurat y lo manto vermell. Dels acanalats plechs de la falda surten los peus ab punxagut calçat ne¬ gre. Lo nin Jesiís porta la túnica també daurada. La testa de la Mare té certa gravetat somrient y sembla feta pel meteix artista que esculpí la de La Quart, de que s'en farà més avall lo degut esment. La tradició iconística del Orient y lo canon hieràtich de l'escola bisantina inspiraren, sens dupte, aqueixa esculptura. Sensibles mutilacions ha sofert. Damunt de la curta toca blanca, o amictus, que tant caractérisa les imatges de l'època, ab molts plegats verticals, existiria l'acostu¬ mada diadema alta com una corona baronial; més per colocarhi en son lloch les modernes corones postices fou serrada la que esculpida per l'artista de l'Edat Mitjana adornava l'imatge. A més d'aquesta profanació artística, deu lamentarse l'haver sigut també serrats los braços d'abdues imatges, per millor posar los vestits de roba; y en substitució dels desapareguts se li enganxen uns altres ab lo més gran desconeixement de les lleys de la propor- tals vestidures, més l'estat de deterioro en que's troba y les dificul¬ tats de sa restauració priven de portar a terme tant laudable propò¬ sit. En altra excursió particular verificada per l'autor d'esta Me¬ moria pogué veure l'imatge tal qual és, sense'ls vestits. CIÓ. L imatge mideix 67 "^FMfc^res d'ait^i, desde'] peu del trono a la testa. - Lo retaulemajor y alguns de les capelles laterals són delssigles XVIÍ y primers del XVIIÍ, y, per tant, l'art poch hi té que veure en ells. En la part superior del pri-- mer criden l'esment dos retratos pintats d'altres tants canonges regulars, usant hàbits negres de l'ordre agusti- niana. No.sabem a qui pertanyen. Per una porta lateral se comunica l'iglesia ab lo claus¬ tre (separat aquet del edifici priora! per un corredor o ^Èposeni de baixa volta, negres parets y sol sense enrajo- vfor). Es un verdader vestíbul que predisposa a l'humilitat y parla de la pobresa; de manera que ab aqueixes disposi¬ cions d'ànim no s'csiranya que'LcIaustre no produeixi un ei'ecte tant migrat en son conjunt que si de sopte se'l visités. Petit y tot, cofn és, no's desdenyaria un bon artista en ompliy les planes de son àlbum ah la rica varietat de de¬ talls que en impostes y capitells hi prodigà l'humril artista que t.'·eballà en l'obra. En ella's recorda la m.olt hermosa pàgina del Estany, y tai vegada ip meteix monjo-arquitecte que dirigi una íabric.a ponà a terme l'altra. La planta del claustre que considerem forma un para- lelògram y té les següents proporcions; la galeria que mira al N., ó'qS metres; la de mig-jorn, fi'/i metres; la de llevant, y'qo metres, y la de poiïtnt, 5'6o. metres. Les amplades dels corredors, desde'l mur a la columnata, són : ^.¿el E., 2'o8 metres; lo del N., 2'5(3 metreS; lo del O.. ¿a "fiíelécs, y lo del S,, 2'2J metres. Formen les quatre gaie- miren al pati centra! divuit archs en plena cnura, nguts per vintidugues columnes senzilles, distribuits dl manera que dèu srchs corresponen a les ales de E. yS. y ;}:ií a-les de .'L y púneni, los que s'apoycn én ks coium- víítc.s, coitieinnînc cinch fa galeria del N ¡ s:? h«. de mig- ; ; , Sis més la dé Ué . üíu, y cmch b de puriant. Quatre angulars estrel·^o la '-r.i'.;!nnííta, dels que surten .ytrchs semicircuiars, apcyais en io matxó per medi cétîûTiada ménsula o impo.s'.a adorna^g ï^ullatges ció. L'imatge mideix 67 centímetres d'alta, desde'I peu del trono a la testa. Lo retaule major y alguns de les capelles laterals són dels sigles XVII y primers del XVIII, y, per tant, l'art poch hi té que veure en ells. En la part superior del pri¬ mer criden l'esment dos retratos pintats d'altres tants canonges regulars, usant hàbits negres de l'ordre agusti- niana. No sabem a qui pertanyen. Per una porta lateral se comunica l'iglesia ab lo claus¬ tre (separat aquet del edifici prioral per un corredor o aposent de baixa volta, negres parets y sol sense enrajo¬ lat). Es un verdader vestíbul que predisposa a l'humilitat y parla de la pobresa; de manera que ab aqueixes disposi¬ cions d'ànim no s'estranya que'l claustre no produeixi un efecte tant migrat en son conjunt que si de sopte se'l visités. Petit y tot, com és, no's desdenyaria un bon artista en omplir les planes de son àlbum ab la rica varietat de de¬ talls que en impostes y capitells hi prodigà l'humil artista que treballà en l'obra. En ella's recorda la molt hermosa pàgina del Estany, y tal vegada lo meteix monjo-arquitecte que dirigí una fàbrica portà a terme l'altra. La planta del claustre que considerem forma un para- lelògram té les següents proporcions: la galeria que y mira al N., ó'qS metres; la de mig-jorn, d'yi metres; la de llevant, y'qo metres, y la de ponent, 5'6o metres. Les amplades dels corredors, desde'l mur a la columnata, són : lo del E., 2'o8 metres; lo del N., 2'56 metres; lo del O., 2'2i metres, y lo del S., 2'27 metres. Fermen les quatre gale¬ ries que miren al pati central divuit archs en plena cintra, sostinguts per vintidugues columnes senzilles, distribuïts de manera que déu archs corresponen a les ales de E. y S. y ' uit a les de N. y ponent, los que s'apoyen en les colum¬ nes dites, contenintne cinch la galeria del N., sis la de mig¬ jorn, sis més la de llevant, y cinch la de ponent. Quatre matxons angulars estreben la columnata, dels que surten sengles archs semicirculars, apoyats en lo matxó per medi d'una treballada ménsula o imposta adornada ab fullatges y flors,y en l'àngul dels corredors, venint sostinguts per una columna adossada en lo meteix àngul, qual capitell és una reminiscencia del clàssich. Al del pati, y entorn com a sosteniment de les galeries, basament con¬ corra un tinuo, el que ve quasi a nivell del sol del pati central y a 54 centímetres dels corredors. Los archs venen formats per set dovelles, midant una amplada de 68 centímetres, y desde la dovella central al pla del basament, 3'ii metres; les impostes tenen i5 centímetres; los capitells, 35 centí¬ metres; lo fust, 87 centímetres; lo gruix o diàmetre del fust, 25 centímetres, y l'alçada de la basa, 20 centímetres. Los archs d'estribació de les galeries tenen una amplada de 3*57 metres. Rica fou l'imaginació del artista que treballà'ls capi¬ tells del petit claustre, fugint en ells de l'austeritat que per tot arreu domina. Les encongides ales del geni pogue¬ ren volar a pier y deixaren una hermosa mostra de son poder arlístich. Ab perill de fernos pesats, farem una descripció dels diferents assumptos que avaloren los capitells del claustre de Lluçà. Ala del N.; lo primer capitell y sa imposta venen adornats ab una capritxosa combinació de cordes o tronchs y floratges, de molt bell aspecte; la basa, record de l'àtica, çô és, lo plinte, y una escocia entre dos toros, ve adornada de bestiari en los ànguls del primer; l'im- posta del segon capitell presenta una nova combinació de flors y tronchs o encordillats, y en aquell s'hi nota que'n los ànguls del dau hi han uns aucells com falcons y en les cares uns quadrtipedes ab potes de bou, capbussats, o sia que'ls caps besen lo collarí de la columna y les potes tra- seres toquen la motllura superior dels capitells, que con¬ sisteix en los caracteristichs daus o petits cubos separats. Una bonica cinta plegada en ziga-zaga corra les quatre cares de l'imposta del terç capitell, en el que uns animals fantàstichs, com lleons rampants, ocupen lo dau, venint ocupats los ànguls pels caps units de dites feres. En lo quart capitell, qual imposta ve adornada de cèrcols lligats entre sí entresecantse, s'hi figuren uns com aligots ab les ales exteses, apoyats en los ànguls. Lo quint y últim capi¬ tell de la galeria del N. és d'una composició raríssima: en l'imposta s'entortolliguen les flors ab los tronchs curvili¬ nis, y en lo capitell s'hi noten, arran del collari, uns estranys caps humans invertits, o cap-per-vall, de quals boques surten dos caps d'àguila, damunt dels que uns aucells, posats de costat, piquen unes pinyes que adornen los ànguls del capitell, complicant la composició un cin- tatge entortolligat entre les figures. Ala de llevant: primer capitell: uns animalets com conills figuren que's menjen unes fulles que abriguen los ànguls, presentant aquells la particularitat d'anar ador- nats de grosses ales, les que venen a encreuarse davant d'una testa humana posada de perfil, que ocupa la part superior del capitell. En l'imposta hi ha una artística com¬ binació de fulletes y cordes, y en los extrems uns capets de gat. Lo collari del fust ve format per una corda recargola¬ da, o una serie de petits òvols. Lo capitell segon és compost per quatre mussols, de tamany natural, quals cares corresponen als ànguls, abri¬ gant llurs exteses ales lo dau del propi capitell. L'imposta és adornada per una bonica combinació de tronchs y fio- ratges ondulants. Lo terç capitell recorda'l clàssich compost ab les carac¬ terístiques dobles fulles d'acant: sa imposta ve adornada per uns tronchs y fioratges ondulants y lligats. Unes fulle¬ tes en forma de creu bisantina enriqueixen l'imposta del notable capitell quart, el que presenta uns fantàstichs ani¬ mals que fan recordar les tapiceries orientals, ab caps humans afrontats posats de perfil; lo cos és d'aucell, quals ales desplegades s'uneixen en los ànguls, sostenint ab les puntes d'elles unes carotes que ocupen la part superior d'aquells. Cordes y fullatge, combinantse ab capritxosissim di¬ buix, adornen l'imposta del quint capitell, venint àquet format per uns animals a manera de guineus, quals caps s'uneixen en los ànguls, y les potes davanteres semblen aguantar l'imposta. En la del sisè capitell s'hi nota una cinta entreteixida formant com la trama d'un teixit, y en lo capitell uns deli¬ cats fullatges l'adornen per complert. En la basa hi han unes besties ajegudes. En la galeria de mig-jorn no decau l'interès y motius d'estudi en los variats capitells de les columnes que'l for¬ men. Comença'l primer capitell per presentarse capritxós, venint coronat per la rica imposta de dobles cintes plega¬ des de dret y revés, una damunt de l'altra, en zig-zag; y en lo capitell unes dônes assegudes en los ànguls sostenen unes grosses fulles, quals tronchs passen davant de les cames, terminant la part superior de dites fulles arran de l'imposta. En l'imposta del segon capitell s'hi entortolliguen les cordes, formant cèrcols, ah unes palmetes en ells inscri¬ tes, venint adornades les quatre cares del capitell per una triple fulla, tancada dintre un forma de cor, cèrcol en format aquet per una corda que figura lligada en lo capi¬ tell o ampla cinta adornada d'unes a modo de perles. Lo terç capitell és llis y sa corresponent imposta és enriquida per un bonich fullatge. Tal vegada a dretes se deixà solament esbastat aqueix capitell per fer notar la complicada composició del que'l segueix. Un delicadíssim ornament figurant un plomatge a modo de les portes gre¬ gues envolta l'imposta, y en lo capitell hi han esculpides dugués besties a cada cara, o grifos ab caps d'àliga, cos y potes de lleó, en actitut rampant, tocantse'ls bechs y les potes del davant, unintse llurs exteses ales en un fullatge que adorna les arestes superiors del capitell. Les cues dels dits animals s'entortolliguen agafantun tronch fiorejat que'ls hi les potes traseres. passa entre En lo capitell quint, qual imposta ve plena de tronchs y fulles ondulants, hi ha una grossa fulla que agafa cada cara del dau, tenint cada una d'elles, en son centre, una ben treballada pinya; en los quatre ànguls o arestes hi penjen altres tantes pinyes, completant l'adorno uns bo¬ tons artísticament colocats. Aquet capitell sembla més anterior que'ls demés. fi»í(),i;r. j. v;n:]-ú Santa Maiua de Lli'çâ. — Capiteles del claustre jo5 — . . . L'úllim capitell de la'galeria de mig-jorn presenta uril® línea inferior de fulles, y en la part superior d)uatre botons a modo de crosses completen l'ornament, presentant l'im- posta una curiosa combinació de flors.y. encordülat. Com els que s'acaba de descriure, apar de major antiguetat que'ls altres. - - Finalment, interessants com los de ics descrites gale¬ ries són los ornaments y mollusque avaloren les irfipostea y capitells de l'ala de ponent. Si bc'ls de la primera co¬ lumna son nusos de tot treball, en cambi en la segona esplayà imagin.-iciô l'ignorat artiit.-; que adornà'l petit sa ciaus'ji nova combinació, dintre'l rit la coiepiata. uíjí- rcp;t t element de floratges > rJvs. adorna l'imposta, notantse en lo capitell rinflucncia clàs-sica, qual tradició artística tant costà de desanclarse del pensament dels artis¬ tes dels primers sigles mitjos. Quatre fulles, indici de les d'acant-, abriguen lo capitell, doblegantse graciosament en los ànguls; en les cares unes ben treballades pinyes com¬ pleten Fornament. ?• L'imposta del terç.capitell és notable per la delicadesa del treball, format per un catren.'it r;ui < combin-atab cn-^ trellaç'is, ven lo capitcli loia adar-i-dd,.; ^.-i-ib; ¡a'-ió de • uii.op.o . .j: rr.tnys dajant de les produc¬ cions ani·.oqK. i „-t;ibc,.;iScsibla qug l'artista volgué donai .osa .■nost!? ; ■ -a i.- . .^iióiC íóvçruaderamént oriental; y si be ! í umilitai .iel no rebutj,a aquella mostra de riquesa, les supei'ocs obies de Ripoll y de! Es¬ tany lo criden com a propi. Lo plinte de les bases se pre¬ senta sisavat. . , • L'imposta del quart capitell és formada per ironcbs y fulles en cèrcol, y en lo capitell una doble iinea de tiíile.s, ab los penjants, figuren sortir d'una cistella les del extrems rengle superior y tapantla gracio:>dtnenr les del inferior. Gontinuen los meíeixos elements d'ornament en l'im¬ posta y capitell següents, si bé en aquella ia són les típi-' ques pálmeles romàniques- lo qtic Fa,iorneri, y en aquel lo fullatge d'acaní se combina ab los aucellS/com voient fugir l'artista de la rigíde.sa cîà.s.sica. Lo Lluçanès tg L'últim capitell de la galeria de mig-jorn presenta una línea inferior de fulles, y en la part superior (Quatre botons a modo de crosses completen l'ornament, presentant l'im- posta una curiosa combinació de flors y encordillat. Com els que s'acaba de descriure, apar de major antiguetat que'ls altres. Finalment, interessants com los de les descrites gale¬ ries són los ornaments y motius que avaloren les impostes y capitells de l'ala de ponent. Si bé'ls de la primera co¬ lumna son nusos de tot treball, en cambi en la segona esplayà sa imaginació l'ignorat artista que adornà'l petit claustre de la colegiata: una nova combinació, dintre'l repetit element de floratges y cordes, adorna l'imposta, notantse en lo capitell l'influencia clàssica, qual tradició artística tant costà de desarrelarse del pensament dels artis¬ tes dels primers sigles mitjos. Quatre fulles, indici de les d'acant, abriguen lo capitell, doblegantse graciosament en los ànguls; en les cares unes ben treballades pinyes com¬ pleten l'ornament. L'imposta del terç capitell és notable per la delicadesa del treball, format per un entrenat fluix combinat ab en- trellaços, y en lo capitell una admirable combinació de fullatges y tronchs detura al menys amant de les produc¬ cions artístiques excitant l'admiració. Sembla que l'artista volgué donar una mostra de sa imaginació verdaderament oriental; y si bé l'humilitat del lloch no rebutja aquella mostra de riquesa, les superbes obres de Ripoll y del Es¬ tany lo criden com a propi. Lo plinte de les bases se pre¬ senta sisavat. L'imposta del quart capitell és formada per tronchs y fulles en cèrcol, y en lo capitell una doble linea de fulles, ab los extrems penjants, figuren sortir d'una cistella les del rengle superior y tapantla graciosament les del inferior. Continuen los meteixos elements d'ornament en l'im¬ posta y capitell següents, si bé en aquella ja són les típi¬ ques palmetes romàniques lo que l'adornen, y en aquet lo fullatge d'acant se combina ab los aucells, com volent fugir l'artista de la rigidesa clàssica. Lo Lluçanès I4 — io6 — Los capitells de les columnes en que s'apoyen los archs d'estribació de les quatre galeries del claustre presenten una major senzillesa quels de les columnes d'aquelles, notantshi en tots ells una marcada tendencia a l'imitació de lo clàssich, çô és, lo caracteristich doble rengle de fulles y fins les típiques volutes en los ànguls, presentant també en l'imposta uns entreteixits requadrets. Per la freda descripció que s'acaba de fer del claustre de Lluçà intentem donar una idea d'una de tantes pedres precioses enriqueixen encara la corona artística de la que nostra y apartat lloch en que's guarda patria. Lo solitari seràn més que tot una garantia de sa conservació, y l'hu¬ militat y pobresa que volta aquella obra d'art no cridarà sobre d'ella la vil cobdícia que tantes y tantes runes ha apilotat en lo present sigle. ¡Que dolça és la pau que's respira en aqueixos oblidats recesos, en que la virtut y lo saber hi feren per tantes cen¬ turies segura estada! D'aqueixes construccions monàstiques dels primers temps de la Reconquista, que són «pobres y senzilles com lo poble que les ha erigit, estretes y reduides com los limits de sa patria, robustes com sa fe, tosques y barroeres com ses costums, graves y severes com son caràcter, sem¬ bla que tanquen encara en sos murs silenciosos lo geni melancòlich de l'Edat Mitjana. Fins l'agreste situació que reberen del institut religiós, per fer més solemnes les ins¬ piracions de la pietat, aumenta son prestigi y la veneració y respecte que inspiren, malgrat sa pobresa» (i). Sota l'ombra dels místichs claustres de Lluçà hi repo¬ sen les centenaries cendres dels senyors de Lluçà y del canonge Casover, custodiades en dugués arquetes u ossaris de pedra rústicament labrats (colocades en lo mur de la part del N.). El de la dreta, apoyat damunt dugués mèn- sules, és cobert per una tapa a doble vessant. En la part superior de la cara hi corra, partida en dugués ratlles, una inscripció que comprèn una llargada de o'8o metres, sent (i) Caveda: Ensayo histórico sobre ta arquitectura española. — 107 — les lletres, de marcat estil mig-eval, de o'o8 metres y diu: + Hoa esT ; sepaitao ; b ; DOM0=LMH3iRn ; * D ; PQHQ ; LasTíiio ; Sota d'aqueixa inscripció hi han esculpits tres cèrcols lobulars, contenint el de la dreta l'anagrama del Christiis en grossos caràcters grechs, y en lletres llatines en lo de l'esquerra; en lo del centre hi campeja un escut dividit diagonalment per una faixa ah uns petits rombos o losan¬ ges, qual escut ve repetit en la tapa, cares laterals y en les mènsules que sostenen lo sepulcre. L'ossari de son costat, que conté a poca diferencia idèntiques proporcions y forma, porta l'inscripció, en lle¬ tra gòtica molt petita, que diu Hic jacet B. Casoverii canoni- cus ei capellanus. M UI, venint adornada la cara anterior per tres lobulars, contenint lo central una creu de braços ' iguals, que terminen ab unes com flors de lis, y en los ^abdós costats uns castells que terminen ab tres alts mar- lets, tenint una finestra agimeçada y un portal rodó, figurant lo parament format de grans còdols. Altra làpida sepulcral se troba adossada en la paret del cementiri, que conté la senzilla inscripció: Pere de Gra¬ do (i) y com a únich ornament un cèrcol que porta inscrita- una estrella. Greu sabia d'havernos d'apartar del venerable mo¬ nos nument s'ha intentat descriure. L'atractiva senzillesa que nos retenia dolçament, més era ja hora de continuar l'em¬ presa tasca. Nos despedírem del reverent vicari, mossèn Lluís Casellas, que no sols atengué ab la major amabilitat als excursionistes, sí que també facilità un dependent de la parroquia per guiarlos fins La Portella, de tot lo qual se li donen desde aquet lloch les més grans mercès. ( Pochs datos havem pogut proporcionarnos de l'iglesia de Santa Maria de Lluçà. Ni Marca, ni Florez, ni Villa- (i) Prop de Prats, y dintre'l terme de Lluçà, existeix l'antiga casa Grau, a la que pertanyeria tal vegada la sepultura aludida. í — io8 — nueva, ni Camós, ni'l P. Jordán y altres autors que s'han ocupat de la fundació de les iglesies, monastics y convents de Catalunya, o no parlen gens o molt poch, y per pura incidencia, de l'iglesia que'ns ocupa; y no és que faltin documents en l'arxiu de la meteixa, puix aquestos abun¬ den, y ben segur no exemps d'importancia pel monu¬ ment. Al eruditantiquari reverent mossèn Francisco Miram¬ bell y Giol, Pvre., rector que fou a principis de sigle de l'iglesia de Sant Vicens de Prats de Lluçanès, membre de la Real Academia de Bones Lletres d'aquesta ciutat y colaborador en varies obres històriques y arqueològiques del savi canonge vigatà Dr. Jaume Ripoll y del discretís- sim premonstratense Caresmar, Masdéu y Villanueva, se deuen los únichs que, referents a la comarca que fem datps objecte del present treball, consignarem (i). L'iglesia de Santa Maria de Lluçà fou consagrada en go5 per Idalcari, bisbe de Vich, a qual prelat són de¬ gudes les dedicacions de quasi totes les iglesies del Lluça¬ nès al ser reconquistada la comarca per Wifred. Sembla que desde son origen fou concedida la restaurada iglesia a la Canònica Agustiniana del Estany, de qual colegiata fou la de Lluçà un priorat o cella, apoyantnos per consignar aquet fet la circumstancia de que, quan lo bisbe de Vich, Pons de Vilaró, en 1305, se trobà en la precisió de castigar ab severitat los desordres introduits en lo citat monastir del Estany, desterrà a molts dels canonges d'aquesta cèle¬ bre canònica a altres monastirs de la provincia, y entre ells se cita el de Lluçà (2). Gran importancia anà adquirint la canònical luçanesa durant los sigles mitjos, conforme del Llibre de Cabreva- (1) Segons les Memorias del Dr. Torres Amat, pàgs. 161, 390 y 420, són degudes al reverent Mirambell unes Memorias y notas his¬ tóricas de Santa Maria de Llussá, un Catálogo de los Señores de Lliissá y unas Memorias}- notas históricas de la villa de Prats de Lliissanés, MS., que obraren en poder del canonge Dr. Ripoll, les que formaren part del Ar.xiu Capitular de la Catedral de Vich. (2) Villanueva; Viaje lit., vol. VII, pàg. 5o. 109 — — CÍ071S (i) se desprèn, ja que reconeixien com a iglesia ma¬ triu a la de dita canónica les sufraganies de Santa Eularia de Puig-oriol, Sant Climent Sarriba, Sant Vicens de Prats, f Sant Cristòfol de Borrasés, Sant Pere de Torroella, Santa í Maria dels Pens o Alpens, Sant Martí del Bas, Santa Ma¬ ria d'Olost, Sant Pere de Perafita, Sant Feliu Sasserra, Sant Andreu d'Oristà, Santa Eularia de Pardines, Sant Andreu de Llenàs, Santa Maria de Mariés, Sant Martí de Mariés, Sant Esteve de Vilarramó, Santa Maria del Corcó, Sant Marti de Sobremunt, Sant Pere y Sant Vicens de Torelló (2). En l'any 1593 se secularisà Climent VIII lo mones- per i tir agustinià, sofrint igual sort que'ls demés de Catalunya, aplicantse les seves rendes al Capítol de Barcelona. í Dalt d'un cònich turó esglahonat pels rocosos graus calcaris, les feixes de guarnit de pins y roures conreu, y que embullen baix brancatge ab l'herbey bosquetà, son s'alçà, en altre temps, lo baronial castell del senyor de l'en- ! contrada. Avuy tant sols migrades runes, apenes ixents a flor de terra, és lo que resta de la mansió del poder y la I força, abrigallant los escampats còdols y bambolejant paret / (linich que's manté encara ab senyal d'altivesa) los flairo- í sos arbosos, les argelagues, l'espigol y l'escabellada brolla, mantell senzillíssim ab que la piadosa naturalesa cobreix la pobresa y destrucció del gegant caigut. Lo temps mira esglayat la pressa que ha portat l'home j en arrunar y desfer pedra per pedra aqueixes superbes i construccions que ell ab sa dalla no hauria pogut, sinó ab ' molts sigles, destruir. Tal pot dirse davant de les migra- í des despulles del castell de Lluçà; elles indiquen que foren part important d'una maisó de poder y de noblesa; avuy ab prou feynes aprofiten les esquerdes del rònech paredó, ^ (i) Ar.xiu de Lluçà. (2) Aquestes dugués últimes iglesies disten de la de Lluçà vuyt y set hores respectivament, y les demés varien entre quatre y una hores; de manera que resulta certa la tradició de que la jurisdicció de Lluçà s'extenia a unes dèu hores de rodalia. — lio — que ostenta encara un finestral bilobuiat, los poruchs rèp¬ tils. Altra paret, mig colgada, y un aposento soterrat ab indici de volta, als que la vegetació selvàtica hi neix y furga traidorament sota'ls consumits carreus, vet-aquí tot lo que resta del edifici de l'època feudal. ¡A quantes reflexions porta la contemplació de tanta feblesa en les coses humanes davant l'immensitat que volta per tot arreu aquell solitari lloch de runes! Les ardi¬ des siluetes del Pireneu; los retallats pichs de la sagrada montanya catalana; lo vell Montseny, guayta vigilant de la patria, destacant sa arrogantissima mole; lo geomètrich Sant Llorens del Munt; los estimbats penyals de Bell¬ munt, Ayats y Cabrera; les suavíssimes ondulacions dels serrats lluçanesos ab ses poètiques valls, tot se desplega bellament davant les pobres ruines del poder humà, par¬ lant de que sols l'obra de Déu és perdurable (i). En lo petit pla que's forma en lo cim del turó del cas¬ tell se conserva encara, ab tota sa integritat, una humil- díssima capella, tiplea rotonda bisantina, ab absis semi¬ circular, orientat a llevant. Admira com tant vella y rús¬ tega construcció ha pogut sobreviure a la destrucció que per tot arreu la cerca. Ses parets, d'uns sis pams de gruix, són formades per pedruscalla unida ab un ciment a modo d'argila, tenint en ella practicada la porta d'ingrés a la part de ponent, rebent llum l'interior per dugués finestretes aspitllerades, una en l'absis y altra en lo mur. La coberta és semi-esfèrica, formada de palets de riera bastant petits y units ab argamassa. Un arch o platabanda seguida sepa¬ ra'l cos de la rotonda del absis, qual sol puja cosa d'uns 20 centímetres del restant de la capella. Mideix de llargada uns 8'5i metres per S'Sa d'ample, y una alçada d'uns 5 me¬ tres, tot molt aproximadament. En los Indices de les Enagenacions del Real Patrimoni (i) Per falta absoluta de temps no fou possible pujar al castell en la fetxa de l'excursió oficial, però l'autor de la present Memoria hi féu posteriorment una excursió particular. Vegis L'Excursionista, núm. 72, pàg. 349. — Ill — de Catalunya, existents en l'Arxiu de la Corona ab lo d'Aragó, nom de Castro et Baronia de Lugano, del fol. 768 al 773 del llibre 111, se consignen molts documents refe¬ rents al dit castell y baronia, y se diu que'n lo testament de Bernat, comte de Besalú, entre altres dominis, deixa a son fill Guillem, son hereu, lo castell que'ns ocupa (lli¬ bre II Dels feus, fol. 3; llibre IV, Vicai'iarum, fol. 67). En lo meteix llibre Dels feus, fol. 246, hi ha la carta o escriptura de dació en penyora del dit castell, de Mariés y altres, feta per la comtesa Ermesindis a Berenguer, comte de Barcelona, son fill, qual document porta la data del 5 dels Idus d'Octubre, regnant lo rey Robert. Segueix l'ins¬ trument que conté la promesa de fidelitat que a la dita comtesa presta Guifred, seguint després la carta per la que Guisand, fill de dita Ermesindis, jura fidelitat al comte Ramon. De l'època d'Alfons 1 se troba una sentencia dels 8 de les Kalendes de Novembre del 1180 resolvent una qüestió sostinguda entre'l dit monarca y Pere de Llu¬ çà sobre reconeixement de feu y fidelitat. En l'Armari de Manresa, en lo plech lletra 0, hi han moltes cartes en les que's consigna que'ls castells de Lluçà y altres del territori lluçanès eren tinguts en feu real per Ramon de Lluçà y Pere de la Portella (anys 1227, 1262 y 1286). Se cita també'l meteix castell, en lo llibre II Dels feus, al fol. 149, ab motiu del jurament de fidelitat y reconeixement de feu que's prestà al rey D. Jaume II (data de les Kalendes d'Agost de 1292). Als indicats instruments deu afegirse una escriptura dels 13 de les Kalendes de Juliol del i256, per la que Ber¬ nat de la Portella y Elisenda, filla del dit Ramon de Llu¬ çà, celebren un contracte sobre'1 domini y potestat del propi castell de Lluçà, resultant d'ell que'ls senyors de la Portella ho foren en lo successiu del citat castell, de ma¬ nera que, a partir d'aquella fetxa, trobem lo reconeixe¬ ment del feu fet a Pere d'Aragó per Bernat de la Portella ab consentiment de sa muller la dita Elisenda de Lluçà (8 de les Kalendes d'Abril de 1279), lo qual indica que'ls dominis de la baronia de Lluçà serien aportats en dot per 112 — la dita filla de Ramon de Lluçà. Altra filla d'aquet, dita Timbors, acut al amparo real de Pere II, per rahó dels drets que sobre'l dit castell y baronia li pertocaven, contra son cunyat, lo dit senyor de la Portella, de qual reclama¬ ció deuria seguirse plet, per quant als 8 de les Kalendes de Maig de 1286 trobem una restitució feta pel rey Alfons a favor de Bernat Guillem de la Portella, al qui havem de suposar fill dels expressats Bernat y Elisenda, ja difunts, ab l'obligació de prestar lo nou senyor lo jurament de fidelitat al rey per rahó del feu; qual homenatge no hauria portat gran pressa en prestarlo, per quant als 7 dels Idus d'Octubre de 1294 hi ha la carta de requeriment del veguer real de Vich, G. de Brollo, per la prestació del dit home¬ natge, el que per fi deuria prestar degudament, adquirint als 12 de les Kalendes de Maig de 1309 la plena jurisdicció, ab tots los drets civils y criminals, poguent coneixer dels delictes de furs, homicidis, etc., y imposar la pena corpo¬ ral d'açots (fusiigaiionis). No usaria molt benignament de la jurisdicció concedida'l noble senyor de Lluçà, per quant sos vassalls degueren acudir al rey en Jaume en memorial d'agravis pels abusos comesos per son senyor feudal. Entrant en lo sigle XIV trobem que la baronia, ab sos dominis de Lluçà, de la Portella y demés de la marca lluçanesa, passaren a la noble casa de Fenollet, del ves- comtat d'Illa; y aixis és que trobem la carta d'homenat¬ ge feta pel procurador de Pere de Fenollet al rey Pere pels feus dels castells de la Portella, Lluçà, La Quart y Mariés, de fetxa 6 de les Kalendes de Febrer de 1336; y, prestat l'ho¬ menatge degut, lo concedeix al dit senyor, per rey en 1349 régi beneplàcit, lo mer y mig imperi ab tota l'alta y baixa jurisdicció sobre'Is dominis dels esmentats castells, qual concessió s'entengué sols durant la vida del esmentat ves¬ comte Pere de Fenollet. A n'aquet succeheix Bernat Gui¬ llem de Fenollet, en pupilar edat, y en representació del meteix acut son tutor, Andreu de Fenollet, ves-comte de Canet, al senyor rey Pere III per rahó de certes usurpa¬ cions de jurisdicció, la que tenia com a hereu y successor de son pare en los llochs de Salselles, Sant Feliu Sasserra, Olost y demés dominis corresponents a la baronia de Llu¬ çà, a qual reclamació provehí l'expressat rey als 27 de Maig de 1354 declarant que la jurisdicció corresponia al menor Bernat Guillem, com successor de son pare, a qui y a sos antecessors pertocava dita jurisdicció per regia concessió; a conseqüència de lo qual degué pagar lo noble Fenollet, per medi de son procurador Bernat de Xasa, al batlle general, lo preu de 70,000 sous barcelonesos per la laudació, aprovació y confirmació dels honors y jurisdic¬ ció dels dits castells, ab fetxa de 22 Març del 1357. Los dominis y drets de la baronia de Lluçà passaren, a últims del sigle XIV, a la noble casa de Peguera, per venda que a d'Abril de 1376 feren Pere Galceràn de Pinós y sa muller Guilleuma, a la que considerem filla o succes¬ sora del dit Bernat Guillem de Fenollet, a favor de Ramon de Peguera, qual enagenació aprovà l'infant Joan ab de¬ cret de 20 de Juny del propi any, y prestà'l nou senyor l'homenatge degut per rahó del feu sobre dita baronia y sos castells. A conseqüència de tal venda logrà'l nou se¬ nyor de Lluçà l'Ampara Real directa pels drets de la dèci¬ ma, o siga de sa percepció, dels llochs de Perafita, Sant Martí, Puig-oriol, Sant Boy, Santa Creu y masos del mo¬ nestir de Lluçà y d'Olzinelles, lo dret de moldre en lo mas de Vilartimó de la Franquesa, Tiratemples, y altres drets de pasturatges en les parròquies de Sant Cristòfol y Santa Eularia de Puig-oriol y Mas de la Tor, la que és de fetxa i5 Maig de 1377 (i). En temps de D.° Maria, lloch-tinent del rey D. Marti (1396), fou feta la luició0 reincorporació a la regia corona de la jurisdicció senyorial sobre'ls llochs que componien la baronia de Lluçà, a petició de les universitats 0 comuns dels pobles lluçanesos, que tenia lo dit Ramon de Peguera, concedint als vassalls de dita baronia pera que puguen (i) Los masos o cases que se citen en lo document esmentat e.xisteixen encara, haventlos vist l'autor de la present Memoria, y en lo dit de Vilartimó fou visitat per l'Associació. Vegis L'Excursionista. Lo Lluçanès >5 114 — congregarse lliurement a li de reunir lo preu de la Inició, que .3,000 florins. fou el de Per últim, en temps d'Alfons IV, o sia en iqSS, trobem que continua vinculada a la casa de Peguera, sent ales¬ hores son possessor Lluis de Peguera, la baronia y domi¬ nis de Lluçà. En les notes que'l discret Dr. Mirambell reculli de son examen dels arxius de Vich, de Prats y de Berga, se citen, de fetxa molt anterior a les que havem consignat, alguns senyorsidel Lluçanès (i), com són Longovard, qual testa¬ ment és del 969, y Seniofre en 988, vesavi que fou de Berenguer, bisbe de Vich, metropolità de les diòcesis res¬ taurades de la Marca, en quals testaments se deixen varis alous a les parròquies, allavors naixents, del Lluçanès. Dit Seniofre tingué una filla anomenada Guisla o Wis- la, que casà ab Bernat, ves-compte de Conflent, de qual matrimoni nasqué Sant Armengol, bisbe d'Urgell (loio a 1035) (2); Entre'ls nobles que figuren en la cèlebre batalla de Muret just és recordar a Miquel de Lluçà. Feta aquesta digressió històrica sobre'l castell de Lluçà y sos nobles possessors, prosseguim l'excursió envers los solitaris llochs de la Quart y de la Portella. Era mig-dia quan empreníem la caminada, que havia d'esser llarga y penosa (3). Com a insignificant podem qualificar la que portàvem feta durant lo dematí desde Olost a Lluçà, si considerem l'esquerp territori que'ns restava recorrer la tarde d'aquest dia pera donar per complerta la tasca. Si fins aleshores ha¬ víem salvat los esgrahonats plans que com amples feixars (1) Gracies a l'amabilitat de nostre consoci delegat a Prats de Lluçanès, D. Manel Piniella, havem pogut consultar un curiós ma¬ nuscrit de son senyor pare, amich íntim del Dr. Mirambell, en que s'extracten algunes de les notes que referents a Prats reculli aquell savi y modest sacerdot. (2) Villanueva: Viaje lilerario, \oL X, pkg. 129. (3) Fou d'agrahir lo guia y la cavalleria que'ns facilitaren en la Rectoria de Lluçà. — I l:5 — creuen paralelamcnt la vall lluçanesa', desde aquest mo-^ inent precisava atacar a travers, d'E. a O., les tres branques de serrats despreses del Cadi, gegant tronch de les que, ' muntanyes de la nostra regió, formen l'ondulat esquenall del Lluçanès y la divisoria entre'l Ter y'lo Llobregat, ab la vall de Mariés y les dotades de la Quart y la Portella. Tais són l'extesa serra de Pinós ab sos estrebs formats per les muntanyes de Lluçà, Puig-Pardines, Coma del Forn, Sant Feliu Saserra, Santa Eugenia de .Relats ,y Avinyó,- que divideixen les aigües del Lluçanès ab les'de la riera de ; Mariés y barranchs de la Torra d'Oristà; los serrats de la j Guardia y del Raurell, ab les collades de Salgàs y Picàmill, j que divideixen lo Merdansol de la riera de. la Portella, ab i lus penyals de la Quart; y, per fi, la muntanya de Mascaró, que separa l'iiltima ab la bergadana. comarca Per damunt d'aqueix triple murallam de roques s'ovi- j ren, limitant tota la regió ponentina, arredressarse, com' arrestellades ones inflades per la tormenta, o com un alça- ¡ ment de l'època azoica,, un formidable arreplech de mon^ tanyams de fosca entonació y de les més estranyes siluetes, puix que desde les arrodonides formacions hipogèniques, fins les espedades y anguloses de l'època secundaria, se presenten barrejades y confoses, ab un desordre veritable¬ ment superb. ! Partírem, donchs, envers mig-dia, de Lluçà, y planejant ! lo soley y lo comallar del pagesívol llogaret, se donà la vol¬ ta per sota'l turó del castell, dirigintnos cap al NO., dei¬ xant bentost lo quintar pera entrar én lo bosch, entre quals pinatells y roures, oloroses mates d'espígol, punxoses ar- gelagues, embaumades farigoles y bellíssima munió.d'ar- bossos florits, s'extén lo viarany. Durant llarga estona se segui prop la carena de la serra dita Puigmurturell, sota de la que s'estimba l'ombrívola fondalada de Santa Fularia f de Puig-oriol, poble que s'ovira a la dreta com una blan¬ ca cinta que's destaca bellament en lo to negrench dels ser¬ rats que, d'Alpens a Borredà, per aquella part tanquen la comarca. Les superbes siluetes dels Pireneus y del Cadi, sobresortint per damunt les ondulacions esgrahonades de les montanyes que davant d'aquells gegants de la creació humilien llur propria altivesa, foren bona estona l'encís dels excursionistes y l'atracció de l'extens y magnífich pa¬ norama. Segueix lo camí a bastanta alçada, fins a trobar la rústega masia de la Roca d'en Bosch, y passada aquesta se decanta'l viarany al P., baixant pera trobar les fondalades més ubagues y imponents que imaginarse puguen. A me¬ sura que'l camí s'endinza en los bachs ombrívols, se veuen alçar suaument les magestuoses moles de la Clusa, del Pedra-forca, de Peguera y de Queralt, que s'enfilen per damunt los penyals que dominen Frontanyà, Borredà, los espedats de la Quart y la fonda dotada de la Portella. La grandiositat del quadro, la soletat y lo silenci més absoluts que regnen en aquelles poch conegudes encontrades, en¬ congeixen certament l'esperit. Sembla que cap ànima vi¬ vent hagi may vist aquells llochs, de modo que fins causa sorpresa trobar entre tanta soletat l'habitació humana. Mig confós ab l'espessa vegetació s'ovira'l casal de Picamill, que té proper la fosca dotada de Sant Climent Sasorba; tro- bantse bentost lo lloch sdvatge conegut per Cabres mories, rublert de boscuries espesses y de vegetació desordenada, veritable torb feréstech, deturat en mig del desordre més gran per una mà invisible. Tal semblen aquells pinetars centenaris qual aixamplat brancam naix lliurement arran de terra, embullantse abla brolla y boscatge espessíssim que's lliga ab les corpulentes rouredes d'ample capsada, barrejantse ab confusió sdvatge soques, branques, herbes y rocams. Com perduts en un lloch de malefici, entràrem en lo més espès d'aquella avernosa boscuria, qual arbreda sem¬ bla tinga soterrada la negrosa soca, y en que la fosquetat del capvespre hi regna a tothora; y qual si una màgica atracció, famolenca, nos xuclés sota terra, baixàrem, ab lo cor encongit, la sopta devallada del magnífich fondai dit lo Salt del Diable. En ell los anyívols roures, de bruna es- corsa, s'abracen ab los revinguts pins de piramidal bran¬ cada, com gegants qúe's baten y forcejen bracejant, veyent- sen arreu alguns de mig caiguts y capbussats; altres, com 117 — — repartintse germanívols lo de llurs centúries, s'acoblen, pes formant enormes feixos de rústegues columnes, com les de gòtiques catedrals, qual fullosa y espessa volta apenes tras¬ puar deixa la claror del cel. Deixàrem, per fi, aquella soletat enguniosa, y entrant bentost en un verdejant quintar emmurallat de bosch, nos sorprengué l'antich casal de Vilartimó, al que fa com¬ panyia una petita capella. (Dues hores desde Lluçà.) Reposàrem una curta estona en la casa, refrescant nostres assedegades boques ab repetits tragos de marsinada, a raigs de barrai. Un venerable jayo, digne de figurar en un qua¬ dro de género per son tipo y per son trajo, atengué ama¬ blement als excursionistes una vegada passats los primers moments desoptada sorpresa que nostra visita li causà. Tot era pintoresch en aquella antiga masia: l'espayosa entrada, empedrada de grans lloses, la rústega escala de fusta que condueix a una ampla y desembragada cambra de negre enteixinat, fumades parets y trespol de cruixido- res posts, en la que una llarguíssima taula y uns banchs son lo únich ab que s'amobla aquella dependencia del casal. Si'l bon jayo nos mirava tot badoquejant, no menys embadalits estàvem nosaltres davant d'aquell conjunt tant patriarcal primitiu. Talment sembla que'l temps, y tant ab lo feixuch pesde les centuries, al rodolar damunt d'aquella venerable casa, sols la pintà ab ses besades, con- servantla piados, confiada al secret dels boscos y les mon- tanyes que l'emmurallen. Nos despedirem d'aquell bon vell, y a poch tret de la casa trobàrem la riera d'Est o de Mariés, quals aigües, tot saltironant en petites cascadetes y reposant adormides en los gorchs, s'escolen entre les pelades rocasses de son jaç, om- brejat per delitoses pollancredes. Se passa la riera per un rústech pontarró de fusta, quedant encantats davant del quadro que allí oferia la naturalesa, may somniat ni pel més expert paisatgista. L'aigua, la vegetació, los rocams, les altes montanyes eniapiçades de verdor y los claps de cel purissims que entre l'arbreda se descobrien ; l'antiquíssim moli de Vilardell, en el que aixorda un saltant que furient — 118 — s'estimba en lo pedruscall de la riera, fan d'aquell lloch un punt deliciósy en alt grau pintoresch. Més, al sortir del fondai de la riera pera rependre la pujada, tot anà cam- biant d'aspecte, presentant un d'aquells contrastes de que tant rica's mostra la naturalesa. Pel costat de l'Hostal de la Molina s'enfila'l viarany, entrant bentost en un lloch de rústega bellesa. Lo caminet s'enfila per l'esquenall d'un comallar quals vessants s'estimben a dreta y a esquerra, sota'l que s'escolen fondes torrenteres, amagades per l'es¬ pessa verdissa, venint tancat l'espay en totes direccions per les atapahides boscuries que endomacen les vessants que té properes. .Altre remor que'l dringar de les esquelles dels remats no s'ou en aquelles soletats. L'estreta vall que segueix lo viarany se troba comprimida y vigilada per un veritable remolí de serres y turons, estrebs de la llarga ser¬ ralada de Pinós, constituïts pels penyals de Sant Maurici, de la Quart, Sant Isidro, collada de Salgàs y les altes mon- tanyes de Piconcell, que formen la divisoria de la riera de Mariés ab les de la Portella y la d'Olvan y los torrents de Bonaigua y de Juncà, afluents del Llobregat. A mida que'ns endinsem en lo més esquerp del cami, acostantnos a la Quart, lo paisatge's mostra ferreny: lo mon^ tanyam, format d'enormes rocasses de conglomerat, se des¬ pulla dels tapiços de verdor, pintantse de roigs colors, y en les ventrudes pudingues y tallades singleres numulítiques sols s'hi arrapa l'eura, que comparteix ab los matolls la vegetació d'aquell lloch selvatge. De les esgarrifoses tim¬ bes s'aboquen al fondai espessos cortinatges de verdisses, ajocantse'l rocam com pera abeurarse en les aigües de la torrentera que tot melangiosament mormola en son estret y amagat jaç. Immensos graus, arrestellats per mans de ge¬ gants y llençats arreu, com clapisses pirenenques, forrhen una feréstega recolzada, en que s'hi amaga un molí de po- brissim aspecte, voltat per arrenglerada pollancreda. Es un lloch d'aspecte completament montserrati, recordant a cada pas les pintoresques dreceres de nostra montanya sa¬ grada. Lo geòlech se troba en un terrer interessant pera estudiarhi una característica formació de l'època paleozoí- ca, y a l'artista se li desplega un soperb quadro rich d'en¬ tonacions y de capritxosissimes siluetes. A poca estona d'haver deixat lo molí de que s'ha fet esment, se troben alguns quintars de conreu, que en arrenglerats feixars esgrahonen prop lo negros- aplech se de cases del lloch de la Quart. (Desde Lluçà, 3 hores.) Lo lloch de la Quart (904 metres), ab les quadres de la Portella y de Sant Maurici, que juntes formen municipi, compta uns 400 habitants, repartits en lo petit aplech de cases que constitueixen aquell lloch, y algunes pagesies y masoveries escampades pels serrats y valls del terme. Correspon al partit judicial de Berga y diòcesis de Sol¬ sona,, venint comprès entre les comarques bergadana y lluçanesa, en la vall de Fontiniana, segons los antichs documents, qual nom sembla que li prové per estar plena de fonts d'hermoses aigües ( i ). Sa situació éspintoresca, venint enclòs lo poble per feréstegues montanyes vestides de boscuria y vigilat per un enorme single cònich de més de 100 metres d'elevació, constituir per un rogench conglomerat numulítich, des¬ pullat de vegetació (2) y completament espedat en ses tres quartes parts. Sembla l'informe despulla d'una fortalesa de gegants, o la torre de l'homenatge d'un castell fantàstich, presen¬ tant quelcom de diabòlich aquell feixuch y rogench centi- nella de les montanyes, ahon sembla hi han de fer estada les bruixes de l'encontrada. En lo replà que en lo cim del colosse forma s'hi alça la antiquíssima iglesia, bastida a honor de Madona Santa Maria, tenint aprop d'ella lo cementiri, amantellat d'her- batge, y la reduhida rectoria. Solament és practicable la pujada per un corriol que en zig-zag penosament s'enfila per la vessant N. del sin- (1)Madoz: Diccionario. (2)Gran part de l'encontrada de la Quart correspon al terrer paleozoich, ab rocams de sedimentació triàsica, constituïts per pudingues quarsoses y conglomerats. gle, el que té una elevació de i.oii metres sobre'l nivell del mar ( i ). Antiquíssim és lo lloch de la Quart y son devot santuri y parroquia. En ell s'hi alçaren temples als ídols (2), y ab ses despulles tal vegada hi bastirien los primers cristians un oratori a la Mare de Déu. En l'any 819 (3), en que tingué lloch la dotació de la Seu Urgellesa pel bisbe Sise- but I y la confirmació de ses exteses possessions, se cita entre ses iglesies la de la Quart fLa CorreJ (4). Destruida, sens dupte, en una de tantes irrupcions dels alarbs, fou refeta pels vehins d'aquell lloch y consa¬ grada pel bisbe d'Urgell Nanlegissiis, en l'any 900, dedi- cantse a Santa Maria, Sant Sadurní y Sant Hilari. L'es¬ criptura que copia en son viatge a la Portella lo docte Pare Villanueva, senyala l'època en que dita dedicació tingué lloch, y comença aixis: Anna ab Incarnalionis Doini- ni Nostri Jhesu Clirisii nongentessimo: Era nongentessima XXXVIII, indictione X, die chalendarum Decembrium, anno II Regnajíte Karolo Rege Feria V. cal Deceni- bris (5). Lo mateix prelat urgellench y alguns dels vehins que li suplicaren la consagració del nou temple (6) feren quan- tioses donacions pera la dotació y sosteniment del culte La falta absoluta de temps privà als excursionistes de pujar a (1) visitar lo Santuari. Posteriorment, y ab l'objecte de completar l'ex¬ cursió, l'autor del present treball hi feu la que s'extracta en lo número 72 de L'Excursionista. (2) V. acta de la dedicació de l'iglesia de La Quart del any 900 en l'apèndix XXI del vol. VIII de Villanueva, Viaje literario, pag. 264, ad eclesias idolorum consecrandas, etc. (3)Vegis més avall. (4)Villanueva, vol. X, pàg. 5i; Marca, apèndix 1. (5)Villanueva; obra citada, vol. VIII, pàgs. 108 y següents, y apèndix citat. (6) Los noms de dits vehins són: Georgio vel a Frugane, Sidela, Leuricus, Quitta, Oliva, F.rmemirus, Ygela, Sirandus, Billitus, Gra- tus, Gallovoncus, Donatus, Rudo, Petrascius, Estegissus, Manso, An- gemirus, Guadamirus, .^scenarios, Fortus, Venredens, Sentullus, Tollalegus, Guifridus, Cursio, Moratellus, Bernardus, Vrsio, Stabi- lis, Gontarius, Bera et Petrus. (Lloch citat.) gle, el que té una elevació de i.oii metres sobre'l nivell del mar ( i )< Antiquíssim és lo lloch de la Quart y son devot santuri y parroquia. En ell s'hi alçaren temples als ídols {2), y ab ses despulles tal vegada hi bastirien los primers cristians un oratori a la Mare de Déu. En l'any 819 (3), en que tingué lloch la dotació de la Seu Urgellesa pel bisbe Sise- but I y là confirmació de ses exteses possessions, se cita entre ses iglesies la de la Quart (La Corre ) (4). Destruida, sens dupte, en una de tantes irrupcions dels alacbs, fou refeta pels vehins d'aquell dloch y consa¬ grada pel bisbe d'Urgell Nantegissus,. ea l'any 900, dedi- cantse a Santa Maria, Sant Sadurní y Sant Hilari. L'es- -Cfipiuta que copia en son viatge a la Portella lo docte Pare Villanueva, senyala l'època en que dita dedicació tingué lloch, y comença aixís; Annoab Incarnationis Domi¬ ni Nostri Jhesu Chrisli nongentessimo: Era nongentessima XXXVUI, indictione X, die chalendarum Decembrium, 'anno II Régnante Karolo Rege..... Feria V. cal Decem- bris (5). ■ Lo mateix prelat urgellench y alguns dels vehins que li suplicaren la consagració del nou temple (6) feren'quan- tioses donacions pefa la dotació y sosteniment del culte La falta absoluta de temps privà als excursionistes de pujar a (1) visitar lo Santuari. Posteriorment, y ab l'objecte de completar l'ex¬ cursió, l'autor del present treball hi feu la que s'extracta en lo número 72 de L't^xcursionista. (2) Quart del any 900 V. acta de la dedicació de l'iglesia de La en l'apèndix XXI del vol. VHÍ de Villanueva, Viaje literario, pag. ,254, ad eclesias idolorum consecrandas. etc. (3) Vegis més avall. . Villanueva, vol. X, pàg. .11 ; .Marca, apèndix I. (4) Villanueva: obra citada, vol. VIU, pàgs. 108 y següents, y (5) apèndix citat., ■ (6) Los noms de dits vehins són: Georgio vel a Frugane, Sidela, Leulicus, Quitta, Oliva, F.rmemirus, Ygela, Sirandu . Billitus, Gra- tu.;, Gallovoncus, Donatus, Rudo, Petrascius, Estegissus, Manso, An- gemirus. Guadamirus, .Ascenarius, Fortus, Venredens, Sentullus, Tollalegus, «iuifridus, Cursio, .Moratellus, Bernardos, Vrsio, Stabi- lis, Gontarius, Bera et Petrus. (Lloch citat.) • ■ ^7 ' asades. — /.o LlKçancs rctot.'!-. J, ViMtr.i Santuari de La Quart diví, y assignantli'l districte o parroquia corresponent, tot lo que posaren in poíesiaiem domni Naniegisii. Aquest donà cimilerium ex itlrisaue partibus XL passiirn ex iinaqua- qtie parie, a qual donació segueix alodium quod est ad ipsa Spitga, quœ de una parte Jiabet Rodaleig, et de alia habet torrentem, et de tertia finit in rocha, et de quarta per- vadit usque in collo de Jupell. Et in alio loco donamus terra qui est ad ipsos Uxos, quœ de duas partes habet terras incul¬ tas de nosmedipsos supra taxatos. Et donamus ibi vinea qui estin locum ubi dicitur ad ipsa Spuga, quœ de una parte habet limitem et de alias duas torrentes et de quarta finit in rocha. Quia Entegius et Manso et Guadamirus donamus nos ad iam dictas ecclesias ipsa cella cum una curte, et ortos qui ibidem sunt, quœ afrontat ad ipsas ecclesias. Et ego Fruga dono ipsa terra, quem comparavi de Sidelane et Olivane plus minus quarterades tres, quœ de una parte habet st?-ata, et de alia habet stirpe, et de tertia habet vivo. Et donamus in illo loco de ipsa Corre una peda de terra. Et in alio loco m collo Juvel donamus alia pessia de terra, quœ de una parte habet strata... donamus m dote ab omni integritate. Ideoque ego Nantegissus episcopus, qui consecravi ipsas ecclesias, trado eis parrochia de flumine Admest (i ) usque in rivo de Borredano, et de alia parte de iam dicto rivo Borresdanensi usque in serra de Mascharone (2), et sic pervadit usque in monte Sancto, et de tertia parte de iam dicto monte Sancto pervadit usque in Quadros, et de lili parle de iam dictos Quadros pej~venit usque iam dicto Bosrredane... cumfinibus et adiacentiis suis, omnes homines qui infra hos términos labo- ravei'int, omnes décimas et primicias de omni re... estatuintse que'l sacerdot concessió del prelat regís dites que per iglesies, persolvat de annona modios V et solidos II denarii, en concepte de pensió censuaria. En el mateix document, al consignar les acostumades excomunions pels que violessin les possessions de les dites iglesies, s'esmenta que ocupava aleshores la Sede Apos- (1) Serà Santa Maria de Mariés (?). (2) Aqueixa serra porta encara'l mateix nom. Lo Lluçanès 16 — 122 — tôlica'l papa Sergi III, que fou elegit en l'any 898, després de la mort de Theodor 11. Subscriuen l'acta'l bisbe consa¬ grant, Benet ardiaca, Sidela, Leuricus, Guitta, Oliva y Borrell, que l'escrigué. En l'any 1069 fou donada l'iglesia y terme de la Quart al vehi monastir de la Portella y a son primer abat. Pons, per Bernat Wifred, senyor del castell d'aquest nom, y per sa muller Migdonia, els quals havien comprat son territori al vescomte de Cerdanya, Bernat Wifred, y a sa muller Guillia, per preu de XX'V uncías de auro opíimo probata, qiiem dicunt henes. En l'escriptura de donació (i) s'ano- mena'l lloch y l'iglesia ab lo nom actual de Santa Maria de Quar, no llatinisat (Corre) com en altres més antichs documents, constant que en dita època comprenia les se¬ güents apuntacions; Et affrontât hec omnia de I parte in fumen Adest (riera d'Est o de Mariés), et de II in Sagass, et de III in serra de Mascharó, et de IIII in rivo Borresda?ie. Fou feta dita carta de donació a III kal. Julii an. Villi régnante Phillippo rege, la que aprovà Bernat, bisbe d'Ur¬ gell (2). L'actual iglesia no és per cert la mateixa que's dedicà en losigle X damunt les runes y tal vegada aprofitant els restos del temple gentil que en aquell solitari lloch hi existia, com s'ha dit: és una reconstrucció moderna. D'ella y de la santa imatge que s'hi venera diu el P. Fr. Narcís Camós (3): «En Nostra Senyora del Aquar (de la Quart), del abadiat de Sant Pere de la Portella, hi habitaven infidels, com denoten alguns molt antichs traços de edifici yuna torra quadrada, ja aterrada en part». Aqueixos restos queden avuy induptablement confosos ab les construccions que tal vegada del s'han citat, y foren castell que durant els sigles mitjos hi tenien els nobles se- (1) Villanueva: Viaje, vol. VIU, apènd. XXIV, pàg. 264. (2) Suscriuen el document, a més dels donants, els testimonis Pere Bernat, Guillem, Bernat, Ugbert, Witre Geral, Ardman, Ber¬ nat, bisbe d'Urgell, y Arnald, prebere, que l'escrigué. (3) Jardin de Maria, cap. X, pàg. 386. 1 123 — — nyors del Lluçanès, entre quals dominis hi figurava'l cas¬ tell de Ça Quart (i). En el cens de Pere IV se cita dintre la vegueria de Berga entre'ls fochs de Cavaller, lo castell de Ça Quart, y del noble Galceràn de Pinós, que comprenia onze fochs (2). En el retaule major del santuari s'hi venera una antiga imatge de Nostra Senyora, completament tapada per pos- tices vestidures. La descripció que d'ella en fa'l citat P. Camós és com segueix: «Dita imatge, encara que no se sap com se trobà, se té per tradició haverse descobert per medi d'un bou que pasturava per aquells llochs, y ho autentica molt una cova que hi ha un poch més avall de sa iglesia, a la part de mig-jorn, la quai està feta com una capella, ab sa porta pera tancarse, sota d'una gran penya que li serveix de volta... Es l'imatge de fusta, està asseguda en un trono que té abdós costats (adornats) ab uns caps de lleó. És pintada ab lo vestit vermell y el manto blau ab alguns treballs daurats. Té'ls peus punxaguts. És molt grave, afable de cara y somrient. Porta toca blanca el cap, en té la mà dreta alta ab un pomet daurat, y ab l'esquerra allar¬ gada sostenint un altre pomet igual. Té sis pams y mig d'alt. Lo Jestis està assegut en mig de la falda, vestit ab túnica vermella y una com capa blava ab labors d'or. Està descalç, dóna la benedicció, sostenint un llibre en sa falda, que està obert, y té un escrit que diu: Jesus-Christus Filius Dei». Al bell costat del santuari hi ha fontana que una plo¬ rosa regalima son escàs caudal (3). Ve tancada dintre rústech oratori en el que's venera una petita imatge de pedra d'esculptura molt bàrbara. El panorama que desde'l cim d'aquella torra de titans, (1) Enagenacions del Real Patrimoni, fol. 468. (2) Colección de documentos inéditos del Archivo general de la Co¬ rona de Aragón, vol. XII. (3) Se diu que sa aigua té la virtut de curar Ilupies y berrugues rentàntseles ab ella. 124 — soperba despulla d'un terratrèmol geològich, se desplega, és imponentissim. Al confí de tramontana s'arredressen ardides les cimes del Cadí, com enormíssimes onades que aixamoren llurs encrespades cabelleres al potent ruílet del torb, alçantse més que totes elles les cúpoles rebassu- des de Puigllançada y de Rus. Les dentelludes serres de Falgàs y Sardanyola, com bullidores cascates de pedra, reboten llurs penyals en el pregon, encongint el jaç del Llobregat, mentres els escarpats montanyams de la Nou omplen de misterioses dotades les encontrades del ponent, les que vigilen els escarits penyals d'Ensija y els bicèfals pichs de Pedraforca, que en últim terme mostren llur alti- vesa, arreplegantse com esporuguides davant sa majestat augusta'ls innombrables comellars y serralades, en quals replechs hi reposen ajupits, com nins espantadiços, rús- techs llogarets y vells pagesius. Més ençà, y seguint les ondulacions majestuoses, s'atansen els negrosos y estim- bats penyals de Peguera, que'l pla de Campllonch vigi¬ len; tancant l'horitzó'ls formidables montanyams dels Torráis y de Queralt, murallals soperbis del Bergadà. En¬ vers mig-jorn allarguen llurs suavíssimes siluetes els ser¬ rats d'Olvan y de Sant Maurici, endomassats de boscuria, y més enllà les serralades de la Guardia y de Pinós, que s'aboquen per ovirar a sos peus extesa la poètica vall de Mariés, servintli de baranes de son verdejant breçol. A sol-ixent s'escapa la vista per l'espay incommensurable, dominant, com el rey de les montanyes assegut en son gra- nítich trono, vehí del cel, l'immens macis del Puigmal, al que ofereixen acatament de vassallatge'ls feixuchs monta¬ nyams del Coll de Toses, Puig-Pardines, Coma de Vaca, Nuria y Einestrelles; ovirantse, per fi, y més ençà, els fos¬ cos serrats d'Alpens, que'ls Munts vigilen. Sota del ma¬ teix turó la blavenca boira esfuma la solitaria dotada de la Portella, esbadiantse en dues branques la serralada de Salgàs per arrecerar entre sos braços lo místich cenobi •de Sant Pere. Deixàrem lo solitari llogaret de la Quart, y seguint el pla en que aquell s'aplega, dominat pel roig turó del san- — 125 — tuari, férem via envers la dotada de la Portella, passant elquintar de cal Moliné, el soley, alzinar y conreus de cal Alsina, bonich camí ple de vegetació y agradables punts de vista. Al poch rato d'haver deixat lo mas de cal Calsinayre, arribàrem a la Portella, situada en l'estreta vall, que comprimei.xen, per una banda, els serrats de Sant Maurici, Puigtinyós y Piconsell, quals soptades ves¬ sants vénen vestides d'espesses bagues de pins, y per l'altre'ls escarits penyals de Picamill y la Nou, venint tan¬ cades a la part de ponent pels aspres serrats de Mascaró, darrera dels que aixequen sa feixuga mole les montanyes bergadanes. Eren les 4 y 37 minuts quan s'arribà al petit replà bon s'alça l'iglesia abadial y monestir anexe, avuy parroquia, no tenint per altre vehinatge que'l que fou abadia, y més enllà, al marge de la riera, un molinot. Tot respira tris¬ tesa y apartament del món. Es un lloch que fa recordar les fundacions dels cenobiats y ermitatges dels primers sigles de l'iglesia, «en que la fe y les més grans virtuts y sacrificis s'amagaren en els recessos retirats de les valls més fondes o els deserts habitats per la desolació en y la pobresa. En eixos asils monàstichs, tant el renyits àb món y ab l'ignorancia y apartament més absolut de ses miseries y dolors, és ahon se comprèn l'abnegació y humiliació més santes; en ells la paternal autoritat dels abats y priors més era un guia pera la vida exemplar y santa que no una absorvent autoritat; y aixís se comprèn que als vells mo¬ nestirs hi acudissin, per enfosquirse dintre les ombres dels claustres y míseres celdes, nombrosos homes de caràcter tant digne y elevat com fervorosos creyents, que, rebelantse contra'l domini de la violencia de l'injustícia, que carac- y terisa'ls primers temps de l'Etat Mitjana, en-que les cor¬ rupcions de la caduca y agonisant Roma's trobà ab la fera barbaritat dels homes del Nord, anessin a cercar la somrient y santa existencia ab que convidava la vida mo¬ nàstica y solitaria, tant apartada de les turbacions munda¬ nes, y ahon un treball saludable y continuu, una contem¬ plació elevadíssima de les grandeses de Déu y de la digni- 126 — ! tat del home, no menys que un constant estudi dels sagrats textos y de les grans obres clàssiques, formaren, ^ quan més fosques y brunes pesaven les tenebres sobre l'intelligencia humana, una societat apart, un bellissim ^ oasis en mig del desert més horrible, en que'ls més purs principis cristians s'observaven en sa integritat, aixís com se custodiaven baix la més segura salvaguarda les més preuades joyes artistiques y literàries de la civilisació que | desapareixia en lo caos espantable de l'irrupció bàrbara, guardant la llevor de la civilisació de nostres dies» (i). Tals reflexions inspira'l rònech monestir de la Por¬ tella. Malgrat reforma interior en lo passat siglc, portada sa a terme l'abat Blanco, son aspecte exterior és interes¬ per sant, donantli molt caràcter la feixuga torre-campanar romànica y l'arrodonit ábside, sense que en aqueixos membres del vell temple s'hi notin aquells detalls d'orna¬ mentació de que tant rica's mostrà en sa última època l'arquitectura romànica. Lo que ideà la traça del monument monjo-arquitecte que'ns sols volgué exceptuar l'àbside de l'austeritat ocupa j que per tot domina; piadós tribut de son geni artístich a son Déu y Senyor. En efecte, adornen aquell sis colum¬ nes embegudes en el mur, qual capitell ve format per un . senzillíssim dau. En els espays o intercolumnis s'hi obren tres aspitllerades finestres, y una serie d'arquets, surmon- | tats per un caracteristich fris, coronen aquesta part exte¬ rior del santuari. El parament, format per petits carreus, units ab gran perfecció, se troba pintat per la misteriosa patina dels sigles, acabant de completar l'efecte artístich del conjunt un centenari xiprer amorosament recolzat en el mur de l'àbside. En va's cerca'l més petit detall en el temple ni en la fatxada. La major pobresa domina per tot arreu, y en es¬ pecial en el claustre, adossat a la part dreta de l'iglesia. Res tant rònech com aqueixa important dependencia (i) Caveda: lloch citat. 127 — monacal, de manera que més sembla una tomba que no pas un claustre. ¡Quin reculliment, quin misticisme y quina tristesa més avassalladora ell s'hi experimenten! en Ni la claror sembla que gosi penetrar en ses baixes gale¬ ries; lo cruixir del corcat trespol y el murmuri de l'aire al somoure l'herbatge arrapat per les arcades produeixen unes remors que esglayen (i). Conté un doble claustre, un al nivell de l'iglesia y l'altre a peu pla del pati,-venint formades ses galeries per dues arcades semicirculars en cada una d'aquelles, excep¬ ció feta de la que correspon a la part de ponent del claustre baix, que la forma un sol arch de bastanta volada, si bé sostingut per un pilar, posterior a la construcció primi¬ tiva. L'amplada d'aquests archs contenenaproximadament uns 2'5o metres, y sa alçada un metre y mig. Una porteta comunica ab l'iglesia. L'efecte fóra com¬ plert y sobremanera artístichsi en lloch de les nades parets y volta de sa línica nau fossin emblanqui- aquestes despu¬ llades de tant dissonant ornament. La pintura no ha res¬ pectat tampoch els tres sepulcres ossaris del sigle XIV que hi han en el dret entrant, que mur guarden les cendres dels nobles barons de la Portella. Els retaules són també moderns y sols crida l'esment en la capella del costat esquerre, al peu del presbiteri, una antiga imatge de Jesús Crucificat, de formes rigides y d'expressió imponent, coneguda per la Majestat, concep- tuantla posterior a les de Caldes de Montbuy, Baget y Cruïlles. En el desert desapacible de la Portella, com diu el P. Villanueva (2), y en la vall Frontiniana, nom que prové del rieral que la rega, o dels dos castells que abans la vigilaven, situats l'un davant del altre, en les vessants de les serres que tanquen la dotada, anomenats de la (1) Recorda bastant el de Sant Martí de Canigó. (2) Corresponia al antich comtat de Berga, en sa confrontació ab el de Cerdanya, y en el bisbat d'Urgell. 128 Quart de la Portella, hi fundaren els nobles senyors de y Pencontrada un monestir baix la regla de Sant Benet. Fo¬ ren dits fundadors Wifred y Doda, mare y fill (aquella viuda del egregi Wifred de la Portella), juntament ab Hermetruit, muller del esmentat fundador, y dels ger¬ mans d'aquest, Arnal y Ricart, y ab consell y aprovació del ilustre Òliba, bisbe de Vich y abat de Santa Maria de Ripoll, lo que tingué lloch en l'any de l'Encarnació del Senyor 1103. Aixis se desprèn d'una escriptura de capbreu o relació dels prédis del cenobi, qual començament diu: «Anno ab incarnalione Domini nosiri Jliesii Christi millessmo írigentessimo terlio; era millessima sepiíiagessima prima, In- diciione prima, Epacla VII; anno tertio régnante Aen- rico 7~ege Francorum, et anno TRIGESSIMO QUO DO- MUS HAE CONSTRUCTA, et ex quo hic monaciii sunt coadunati (i). Els citats Wifred y Doda feren construir l'iglesia, claus¬ tre demés dependencies del cenobi, dotantlo llargament y ab diversos alous, terres,vinyes, boscos y altres dominis que havien adquirit d'Oliba, comte de Cerdanya, situats en el territori de la Quart; lo que fou en l'any Xll del rey Robert, o sia en 1008, detallantse'ls dits immobles, en l'es¬ criptura de donació, del modo següent: alaudem nostrum propriítm, qui nobis advenit per comparatione, quem compa- ravimus de Oliva comitè, id sunt ipsas artigas; et sunt ipsas artigas in comitatu Bergitano, in apenditio de castro Fron- tanianensi, vel in ipso bosco, quem dicunt Agrevoledo. Ft affrontant ipsas artigas de una parte in collo silve Rutiin- densi, et de secunda in collo Trape, et de tertia in pugo de Guardia, et de quarta in rivo qui discurrit per Fronteniano et pervadit usque ad Godseneres. Subscriuen aquesta do¬ nació'ls dits Doda, Wifred, Bardina, vescomte, Reimun- dus, Gancefredus, Sagone y el prebere Reimundus, que l'escrigué per ordre de Wifred. A quai dotació deu afe- girse la que Itf mateixa Doda féu de diversos alous, vinyes y altres béns, situats en els llochs d'Ananga, Villalb, Gers (i) Villanueva: lloch citat, pàg. 110, volum VllI, — 129 — y Saltegal, en cl comtat de Cerdanya; el lloch de Chera en el Vallespir y un molí prop el riu Adest (riera de no Mariés); menys que la que'l comte Òliba féu d'algunes vinyes y immobles en els termes de Gravaledo, Terrades, Paliades, Captellos, Pazets y Escobet, y quals afrontacions són: a l'orient ab l'esmentat riu Adest, a mig-jorn ab el lloch de Sagàs y la Pinya, al ponent ab el tona ab la Llobregat, y a tramon- riera de Vilada. Ademés de les possessions de la donació de la referides, deu ferse esment parroquia y terme de la Quart, ano¬ tada més amunt, corresponent al any io6g, que Bernat Wifred, otorga senyor del castell de la Portella, ab sa muller Migdonia, els quals declararen que ho havien ad¬ quirit pels vescomtes de Cerdanya Bernat Seniofre y llia, pel 'ÇiTcu ào. XXVuncias de auro Gui- Optimo probalo qiiem di- ciint benes; y qual donació aprovà Bernat, bisbe (segons Villanueva), y Esiòbal (segons d'Urgell Per últim, Pujades). y no menys considerables que les fou la donació que anteriors, al cenobi de Sant Pere otorgà Pere Bernat, fill del dit Bernat Wifred, ab motiu d'anarsen a la creuada de la Terra Santa, comanada per Godofret de Bullion, duch de Lorena (del 1096 al 1099), consistint aquella donació en el caseriu ler (i), la vila d'Espunya y el mas So¬ de Llobera, en la Gerdanya, y Planoles y els de masos Benna, Villardell, Cerdà, Escher, la Batllia de la Duenia y la tercera part de sos béns mobles (2). Prescindint d'altres adquisicions ab que posteriorment s'enriqui'l monestir, correspon donar una idea d'ahon vingueren els primers monjos que l'habitaren y baix qual abacial autoritat estigueren sotmesos durant els vuit sigles que ell ha subsistit. El docte P. Elórez (3) afirma que l'abat de Ripoll, el ja esmentat Òliba, que, com s'ha dit, aprovà la fundació del (1) En lo Lluçanès existeix un antich casal dit Soler d'en Huch ■que tal vegada siga aquest que se cita en la present donació. (2) Villanueva, lloch citat, llibre XIV, cap. LXV. y Pujades, volum Vil de sa Crònica. (3) España Sagrada, volum .XXVIII, pàg. 122. Lo Lluçanès 17 — 130 —• cenobi, envià en ioi8, pera que l'habitessin, dos monjos de son monestir, subjectantlo, continua Pujades, a la jurisdicció del mateix. Més, com siga que aumenta consi¬ derablement en riqueses y importancia, demanaren els monjos de la Portella, a son fundador Wifred, facultat pera elegirse abat propri, lo que, aprovat pel dit Òliba, nomenaren al virtuós Dalmau en 1031. Seguiren per molt temps els monjos elegintse per sí mateixos l'abat, deventse fer la presentació, pels senyors de la Portella, a son prelat ordinari, o sia al bisbe d'Urgell, pera l'aprovació canònica corresponent, fins lo sigle XIV, en que les reserves ponti- ficies prengueren la considerable amplitut de que'ns parla- la Disciplina de l'Iglesia, y en qual època la Sede Romana provehia per sí mateixa l'abadiat portellès, per qual motiu tingué'l caràcter de monestir exemp de la jurisdicció epis¬ copal, y per tant vere niillhis, y baix la directa de la Sede Romana. Aixís se desprèn de la Butlla de Benet XllU dada en 1332 a l'abat Cesari (i). Com a fet memorable ocorregut en la monacal iglesia que'ns ocupa, deu citarse la consagració que en 21 de Se¬ tembre de 1035 feren l'arquebisbe de Narbona, Wifred, Sant Ermengol, bisbe d'Urgell, y Wifred, de Carcassona (que havia sigut de Besalú), del bisbe electe de Barcelona, Guislabert, dedicar després lo temple del monestir, con¬ firmar les donacions al matei.x fetes, y, per últim, erigir una confraria entre'ls que ajudessin ab llurs béns a la nova fundació, la que tindria per objecte auxiliarse mú¬ tuament els confrares en llurs enfermetats, ab l'obligació, emperò, de contribuir al sosteniment del nou monestir ab' almoynes de pa, vi, or y plata. Se dedicà, donchs, el temple, a honor de Nostre Se¬ nyor Jesucrist, del apòstol Sant Pere, de Sant Joan Bap¬ tista y Sant Marti confessor, ordenant els prelats que la consagraren, al patró o fundador del monestir, l'abans citat Wifred de la Portella, que's presentés al Concili de Narbona pròximament celebrader, a' fi d'obtenir l'aprova- (i) Pujades : lloeh citat. ^ ció y confirmació, aixis de la fundació del cenobi com de la confraria, donacions y demés que ab motiu de la ma¬ teixa s'haguessin practicat. Lo que cumplid piadós senyor de la Portella. Aproven y suscriuen el document citat els metropolitans Wifred de Narbona y Raiambald d'Arlés, juntament ab els 31 prelats que concorregueren en el dit Concili narbonès, que's creu fou del any 1043 (i). Consagrada, com s'ha dit, en 1035, l'iglesia de la Por¬ tella, en son monestir visqueren fins lo present sigle'ls de Sant Benet, «malgrat el lloch feréstech, solitari y no exent de perills, per quant no sols les besties selvatges omplien sigles enrera aquella soletat, sí que també'ls mal¬ factors que s'amagaren en aquell apartat lloch obligaren a l'abat a fer ab ells una especie de tractat pera salvar les vides y hisendes dels monjos y del monestir» (2). Los abats de que'n dóna noticia Pujades foren: Dal¬ mau, al que segueixen Miró, citat en 1074; Pons (io85), el qual els nobles Bernat Wifred y Migdona presentaren al bisbe d'Urgell Bernat, pera sa confirmació; Bernat (i loi), Arnald (i 107), Bernat (1212), Ramon (1219), Arnald (1232), Bernat (1249), Arnald (1252); Romeu (1272), que en son temps sols comptava'l monestir ab cinch monjos; Bernat (1219), Benet (1300), Bernat (1301), Benet (1313), Bernat (1320), Bernat (1329), Cesaris (1332). En temps d'aquest, el papa Benet Xlll concedí als monjos de la Portella que s'eligis- sin son abat. Fins aquesta època feyen la presentació'ls senyors de la Portella, y els bisbes d'Urgell confirmaven al presentat. Guillem Rovira (1338) fou elegit pels mon¬ jos, en qual època sols habitaven sis en el monestir. Be¬ renguer (1346). Se cita també a Guillem dintre d'aquest any. Bernat (1349). En aquesta època una gran pesta del- mà la comarca, de manera que'ls monjos abandonaren el monestir, no tornanthi fins a 1356, en que fou nombrat Berenguer pels mateixos monjos en virtut de la butlla d'inocenci "VI, dada en Avinyó als 6 de les Kalendes de (1) Villanueva: lloch citat, pàg. 113. (2) Flórez: lloch citat. 132 — — Desembre del dit any. L'esmentat abat reparà'l temple y monestir, concedint el bisbe d'Urgell al abadiat portellès el curat y rectoria de Nostra Senyora d'Olvan. Sols 5 mon¬ jos habitaven el cenobi. Morí dit Berenguer en 1392. Fou elegiten dit any Ramon de Castellet. Després segueixen Francisco (1423), Joan Marquer (1425), qui renuncià en 1437, succehintlo Francisco Albert, Lluís Bellús (i5oo),. Pau Funés (1538), qui fou mort pels malfactors y lladres que infestaven l'encontrada; Joan de Pinós y Cardona (iSqS); Joan de Camallonga (iSqS) fou capellà d'honor de Carles V. Recobrà la parroquia de la Quart, que havien usurpat els rectors de Sagàs, mercès al abandono ab que tenien els abats els dominis de son abadiat, deixantlo deshabitat per alguns anys a causa de la soletat del lloch y dels perills ab que'ls malfactors y criminals els tenien per haver convertit en son cau la dotada y vall de la Por¬ tella. Aixís durà l'abandó, fins que un tal Pere Pou, natu¬ ral de Sant Hipòlit, resolgué tornar a son primitiu destí'l cenobi, convertit aleshores en pleta dels remats y jasses de pastors, a qual intent hi envià a sos néts, nascuts en el castell de la Portella, quedant abat del monestir en l'any i568 Antoni Viladamor, que passà després a serbo- de Sant Salvador de Breda. El succehí Mateu Flechs en 1604, després Benet Fontanella, y, per fi, Pere Sanxo en 1611, en qual temps s'uní'l monestir que'ns ocupa al de Sant Pau del Camp de Barcelona. Alguns dels abats de que se n'ha fet esment són també citats pel docte P. Villanueva en son viatge a l'iglesia de la Portella, qui trobà sos noms consignats en los docu¬ ments que tingué lloch de veure y examinar; y són aquells los següents: Pons, al que segueix Arnald en document del 1205; Romeu, en altre del i285; després. Bernat en 1338, Ramon en 1396, Francisco en 1443, y, finalment, a Pere de Vilatorta en 1530 (i). Suprimides les ordres religioses en l'any 35, de tant convertí en humil parroquia'l temple de la trist recort, se (i) Villanueva: volum VIII. oL —.sedaC S'inaçul.I aiselgI ed aL aletroP .rgotü'l .J urtniV Portella^ trasladanlshi rUni-versitat de Cervera durant la guerra dels set anys. La Portella és un lloch que no forma població unida; constituint, ab lo vehí llogaret de la Quart y Sant Mau¬ rici, ajuntament. Està a una altura de 768 rnetres sobre'l nivell del mar. Durant els sigles mitjos havia pcrtenescuí el domini del lloch. de la Portella, als baron.*; del propi nom. En el llibre 11 dels feus Forma majoris] fol. 3 (1), s'anota'i testament de Bernat, comte de Besalú, en que, entre'is dominis que dei.tà a son 611 Guillem, figura'l cas¬ tell de la Portella y altres terres sites en els comtats d'Au¬ sona yde Berga. Continua dura-.u alguns sigles usantse'l títol de Portella per Bernat Guillern, successor dels abans citats, en el reconeixement que del feu va fer aqueix no¬ ble af rey Alfons 11 a 8 de les Kalendes de Maig de 1283, junt ab els de Palmarola y Saqiiar, al que succehí en 1290 Ramon Bernat, son fill, adquirititse en temps de Jaume II la plena jurisdicció civil y criminal en els cas¬ tells y llochs del dit noble; tot lo que passà a la casa de Eenullet, vescomtes d'Illa, senyors de Pinós, com. s'ha vist al tractar del castell y baronia de Lluçà, per adquisi¬ ció feta per la viuda de Pere de Fenollet als 19 de Setem¬ bre de 1353, venent la reyna Alianor, llochtinent de Pere 111, als 12 d'Agost de 1364, a Sibila, muller d'Andreu de Fenollet, per lliure y franch alou, tot el mer imperi, tota y qualsevol jurisdicció que a la Cotona correspon- gués en les baronies de la" Portella y molts altres ílochs de! í.luçanès, per preu de 2,000 florins vJo;, Bcî -!,;! fi Tihilnelles, tresorer del senvor rey. S'incorpora¬ ren en mçír,: del rey D. Martí, per csp'tulacio de 9 de Fe- • brer de tjuí-, el féu y jurisdiccions del c-sstcl! de la Por¬ tella, que aliavor- u rd -. Bc.-nat Galceran de Pinós (.2). (i) Arxiu do la ,;'Vr;íf<(V, l-.iii^cnarms del Real Patri¬ moni. (î) Comp-caien iaharcni.! y icrjncs de la Portella les parròquies '33 — — Portella, trasladantslii l'Universitat de Cervera durant la guerra dels set anys. La Portella és un lloch que no forma població unida, constituint, ab lo vehi llogaret de la Quart y Sant Mau¬ rici, ajuntament. Està a una altura de ySS metres sobre'l nivell del mar. Durant els sigles mitjos havia pertenescut el domini del lloch de la Portella als barons del propi nom. En el llibre II dels feus Forma majoris, fol. 3 (i), s'anota'l testament de Bernat, comte de Besalú, en que, entre'ls dominis que deixà a son fill Guillem, figura'l cas¬ tell de la Portella y altres terres sites en els comtats d'Au¬ sona y de Berga. Continua durant alguns sigles usantse'l titol de Portella per Bernat Guillem, successor dels abans citats, en el reconeixement que del feu va fer aqueix no¬ ble al rey Alfons II a 8 de les Kalendes de Maig de 1283, junt ab els de Palmarola y Saqicar, al que succehí en 1290 Ramon Bernat, fill, adquirintse en temps de son Jaume II la y criminal en els cas¬ plena jurisdicció civil tells y llochs del dit noble; tot lo que passà a la casa de Fenollet, vescomtes d'Illa, senyors de Pinós, com s'ha vist al tractar del castell y baronia de Lluçà, per adquisi¬ ció feta per la viuda de Pere de Fenollet als 19 de Setem¬ bre de 1353, venent la reyna Alianor, llochtinent de Pere III, als 12 d'Agost de 1364, a Sibila, muller d'Andreu de Fenollet, per lliure y franch alou, tot el mer imperi, tota y qualsevol jurisdicció que a la Corona correspon- gués en les baronies de la Portella y molts altres llochs del Lluçanès, per preu de 2,000 florins d'or, que cobrà Bernat d'Olzinelles, tresorer del senyor rey. S'incorpora¬ ren en mans del rey D. Martí, per capitulació de 9 de Fe¬ brer de 1398, el féu y jurisdiccions del castell de la Por¬ tella, que allavors tenia Bernat Galceràn de Pinós (2). (1) Arxiu de la Corona d'Aragó; Enagenacions del Real Patri¬ moni. (2) Comprenien la baronia y termes de la Portella les parròquies 134 — - Era al cayent de la tarde (les 5) quan se sortia de la Por¬ tella, dirigintnos a termenar l'excursió a Berga (3 hores). Se traspassà la fosca vall frontenyana, en que'l monestir y demés edificis escampats s'hi aixequen, baixant a trobar la riera de la Portella, qual areny ve tancat per muralles de verdor, la qual se seguí una bella estona fins entrar a una atapahida baga de pins centenaris que abundosament vesteix la serra, amagant els casals de la Fageda y Camp de Parets. Nos enfilàrem per la soplada costa, enfosquida per l'espessa boscuria y grosses mates d'herbatges, que aixís disputen el pas del viarany que entafurat s'esmuny entre aquelles, com s'arrapen en els grenys, vestiat les singleres de verdosos mantells. Al cim del comellar s'ovira, al lluny, reposant en l'ampla falda del montanyam de Queralt, la ciutat de Berga. Tornàrem a baixar pels indrets del Porxo de les bagues de Mascaró, serpentejant el camí fins la feréstega fondalada de Corrobies, en que ne¬ guitosa, y com fugint de la tristesa y soletat del lloch, s'es- corra una torrentera dita la rivera de Minoves, la que sal¬ vàrem pera rependre de nou la fadigosa costa dels serrats de Mascaró, ahon si la selvatge vegetació és menys espessa, el paisatge és més imponent pels negrosos penyals que retallen llurs simes esgrahonades. A dalt de la carena fa un replà, nu de tota vegetació, lloch de basarda en que escampats carreus de fosca entonació, com vomitats per algun volcà, és lo únich sobressurt de la terra, contri¬ que buint a fer més gran la feresa que en aquelles soletats s'experimenta los udols del Llobregat, que tot rondinant passa per un congost de fondaria considerable. Res tant feréstech com aquell recó de móa, en que sembla que a cada pas ha de trobar el vianant, escrit ab caràcters de foch, la tremenda llegenda del Infern. Arreu s'aixequen de Sant Andreu de Sagars, Sant Martí de Biura, les quadres de Sant Esteve de Valleriola, Santa Maria de Mariés, Sant Mauriciy Santa Maria de la Quart, Sant Pere de Borredà y Sant Vicenç de Palmerola, castells de Santa Maria de Guardilans, Sant Joan de Vilada y Sant Julià de Cosp.—Judicis de les Enagenacions del Real Palrimoni (Arxiu de la Corona d'Aragó). — 135 — masses de rocams y s'arrestellen, com contrafets gegants, singlares de bruna coloració, retrayent els círcols de pedra de la ciutat del etern dolor, en que, com canta'l poeta florentí, tota esperança's deu rebutjar (i). La naturalesa, realment, se presenta ferrenya y trista en dit punt, com en un lloch de maledicció y de pena. A l'hora baixa, aquelles soletats al¬ en que no ressonaven en tres remors que'ls del riu, ni més veus humanes que les de nostres exclamacions davant d'un quadro tant gran¬ diós, nostre esperit s'encongí d'engunia, y instintivament apressàrem el pas pera fugir d'un lloch que produhia una estranya anyorança, un malestar intern, un acorament desconegut. L'hora del cap-vespre, ja de si prenyada de misteris,"el siti aquell fantàsticament pahorós, y el can- sanci y abatiment de nostres forces per la llarga y penosa jornada que duyem feta, tots foren elements prou podero¬ sos pera impresionar fondament nostra imaginació, pera acobardir nostre coratge. Vorejant desde bastanta alçada'l marge del riu, en qual encrespat rocam s'obra pas un estret corriol, seguirem el camí que suaument devalla fins a un petit molí, molt típich, única habitació humana que trobàrem després de dues hores y mitja que caminàvem. En va cridàrem, en la casa, que se'ns servís una refrigerant beguda ab que refrescar nostres assecades goles: ningú respongué, sinó l'escarnidor tornàveu desde l'altre marge del riu. Segui¬ rem avant, y al tombar un revolt de montanya ens sor¬ prengué un antich pont gòtich, de cinch arcades, a doble vessant, essent la del mig formada per altíssima ojiva. S'en diu el pont de Pedret y se creu obra del sigle XIII. Aqueix lloch és d'un efecte pintoresch molt gran. Desde'l pont s'ovira baixar, a alguna distancia, el Llobregat, com¬ primit pels rocams que tanquen els pedregals de son jaç; y després de passar ses amansides aigües pel pont, com vencedor capdill sota'l gentil arch de triomf, dóna'l riu (i) Dante: Divina Comedia, cant III. — 136 — «na soptada curva y furiós torna a correr bramulant en¬ tre! congost que l'encaixona. Se deixà'l riu, passat el pont, y, vorejant un torrent, se pujà una fadigosa herma y trista, que domina l'es¬ costa, treta vall de Pedret; y, envolcallats per les ombres de la nit que engrandien en proporcions aterradores la soperba ■silueta dels montanyams bergadans passades les Teule- ries, s'arribà a la ciutat de Berga, saludantnos l'.acompas- :sat sô de la campana de les bores llençant a l'espay vuit tristes batallados. Rendits de fadiga y assedegats, paràrem en l'Hostal del Centro, ahon tinguérem lo gust de trobarnos ab nostre benvolgut company Sr. Barallat (H.) y los dignes delegats •de VAssociació Srs. Blanxart y Tjjhomàs. Lo dia 30, últim de l'excursió, abans de sortir de Berga, :sepujà fins la fortalesa que domina la ciutat, sos encon- torns y els montanyams de sa comarca; bell panorama de verdejantes planures y serrats enfosquits per les boscu- ries, limitat al S. per les siluetes del Montseny, Sant Llorenç del Munt y Montserrat, que aixequen llurs testes per damunt les serralades que formen la conca del Llo¬ bregat. La situació de Berga, sobre ser pintoresca, és apro¬ piada pera centre de magnífiques excursions per les altes valls del Llobregat y pels montanyams devanccrs del Pire- neu, en quals afraus, conques y valls, per tot arreu la na¬ turalesa hi ha vessat abundosament les portentoses mag- aiificencies de sos tresors inacabables. II Prats de Lluçanès. — Sant Feliu Saserra. — Perafita.— Els Munts. Vall de Mariés. — Sagàs. Desde'l dia 29 d'Agost al 10 de Setembre de 1882 férem una excursió particular al Lluçanès. Sortirem de Barcelona, y, passant per Sant Feliu de Codines, Gallifa, Castelltersol, Moyà, Estany y Oristà, arribàrem a Prats de Lluçanès al mig-dia del i.^'' de Setembre. Prats de Lluçanès és la vila més important de la co¬ marca. Està situada a 596 metres sobre'l nivell del mar, y compta ab uns 2,000 habitants. El nom de Prats indicaria l'existencia d'arbredes y pradells, que farien de les afores de lapoblació un lloch deliciós. Més avuy pot dirse que cap arbre queda de les hermoses rouredes que prop el molí de Sorribes y el Grau existien no fa pas molt temps. Forma ajuntament propi, corresponent al partit judi¬ cial de Berga y diòcesis de Vich. Sa situació és pintoresca. Se troba dalt d'una deies estribacions de la llarga serra de Pinós, en una planura de més de tres quarts d'hora d'extensió de E. al O. y de més de dues hores de N. a S., ahon se forma com una conca, en mig de la que hi ha la vila, venint tancada de N. a P. per les roques de Torroella, del Grau y de Sant Se¬ bastià, y per S. y E. pels serrats dels Corps y de les Masses. Desde'ls tossals que aquests formen se gosa del panorama de la vall del Lluçanès, branquejanthi I'arrabal d'Olost, Sant Feliu Saserra, Sant Bertomeu del Grau, Santa Greu de Jutglars, Sant Martí d'en Bas, carrer de Beulaigua, Pe¬ rafita y Santa Eularia de Puig-oriol, ab les escampades pa¬ gesies de Reixach, Casasnovas, Puigrefagut, el Marsal, Miralles, Verdaguer y parroquia de Lluçà, ovirantse quasi avo^d'aucell els serradets que formen les conques de la Gavarresa y la riera del Lluçanès, ahont hi negrejen claps de bosch y verdejants feixars de conreu. Lo Lluçanès l8 - 138 - A la part de ponent de la plana de Prats se disfruta de l'apacible vista de la vall de Mariés, enfosquida pels bos¬ cos y pollancredes que amaguen la riera d'Est, ab los tor¬ rents de Sant Joan y Regatell, venint escampats arreu los casals de Borralleras, Vilalta (ab son hostal, molí y ferre¬ teria), la Cortada, Escrigas y Esmerats, ab les parròquies de Sant Martí y Santa Maria de Mariés, y més enllà l'hos¬ tal de la Roca, lo poble de Sagàs, la grandiosa casa del Raurell, la Tor y Sant Maurici. Lo círcol de grans montanyes que tanqUen los últims confins del espay, y que clarament s'oviren dcsde'l serrat de les Mosses (o de l'ermita de Nostra Senyora de Lour¬ des), és magnified. Com a més properes, y tancant la vall lluçanesa, se veuen, desde'l nord a ponent, lo turó de Lluçà, Coll de Planes y Puigmurturell; darrera d'ells los serrats de Sant Isidro, de la Guardia y de Pinós; més ele¬ vades que aquestes s'enlairen los cimals de l'estranya ser¬ ra de Picamill, y les esquerpes de Vilada y Frontanyà, dominades pel rabassut cap de la Clusa, y los formidables macisos de Peguera, Corbera, Queralt, Tossalts, Capolat, Salt del Colom y Coll de Port, esgraonantse damunt de la cordillera esmentada, les montanyes de la Nou, lo Pe¬ draforca, Cadí, Ferrús, lo Rus, Pla d'Anyella, Puigpardi- nes y lo Puigmal. Desde aquest gegant del Pireneu, y en l'indret de llevant, humilien llur altivesa les tramontana a montanyes de Nuria, Coma de Vaca y les que vigilen Camprodon y Surroca. Les retallades siluetes dels serrats de Castell de Milany, Vidrà, Bellmunt, Bracons, Collsa- cabra y los Graus d'Olot, veyentse més properes les Llo¬ ses, serres d'Alpens y'ls Munts. Desde llevant a mig-jorn clarament s'oviren les Guilleries, les Agudes, lo Montseny, lo pla de la Calma, al que segueixen en altivesa lo Sant Llorens del Munt, y més ençà, tancant la comarca lluça¬ nesa, les serres de Sant Bertomeu del Grau, Sant Salva¬ dor, del Valquer, dominades pels puigs de la Caritat y Puigrodó, damunt del Estany, atalayantse'ls cims de] Alt Vallès. De mig-jorn a ponent, la sagrada montanya del Montserrat domina tot aquell indret, com una poderosa regina en son trono, aplanantse en suavíssimes siluetes esgraonades los serrats de la Sagarra, Colldebusem, Mont- major, Serrateix y Viver, fins a trobar los montanyams bergadans. Les condicions climatològiques y sanitàries de la vila de Prats, atesa sa situació, són excelents..Los aires més sa- nitosos los reb directament de les altes montanyes, lo que implica, per altra part, que sia bastant rigurosa la tempe¬ ratura a l'hivern, desconeixentse quasi les calors del istiu, que no duren més que'n lo cor del Juliol. A últims d'Agost y en lo Setembre són freqüents les turbonades. que contribueixen a refrescar la temperatura, avançant la tardor en l'últim més. Lo clima és, per consegüent, sech. L'aspecte de la vila de Prats és lo característich de les poblacions de montanya, menos rònech que moltes d'elles a causa del estat floreixent de l'indústria de perayres y després de les manufactures que durant lo sigle passat go¬ sava. Fou població més industrial una que agrícola, y per això ses cases revelen lo benestar de les antigues classes menestrales. Té bons carrers y places, distingintse entre'ls primers, per sa llargada, lo carrer Major y lo de Sant Pere, y entre les segones les places Vella o de Sant Jaume y la Nova. Com a tipichs y dignes de l'aquarela són l'esgrao- nat carrer dels Llims, al extrem S. de la vila, en que s'hi nota una característica del sigle XVI, y lo del serrat casa del Sol, a la partE. de la mateixa. L'origen de Prats és completament ignorat. La troba¬ lla d'algunes pedres de llamp, prop de la vila, no menys que les coves y baumes que no molt lluny d'ella serveixen encara de xopluch, aixís com sa especial situació topogrଠfica, l'abundantíssima caça, no menys que la pesca que'n la comarca existiria en los primitius temps, y de las que'n quedan encara rastres, indiquen que'ls aborigens no dei¬ xarien d'aprofitar les bones condicions del lloch pera esta- blirshi.Més, deixant eixes conjectures, se creu que dita població ja existia abans de l'irrupció dels alarbs, ja que per aquelles centuries, o sia en 863, se venerava al màrtir 140 — — Sant Vicens en la primitiva parroquia. Aixís ho conta una vella tradició local. Més ab la reconquista del proper castell de Lluçà, que, com s'ha dit més amunt, fou en goS, renasqueren les po¬ blacions lluçaneses, que ben segur serien abandonades de llurs habitants en la terrible irrupció dels infidels, y per aquests destruïdes. Es un fet que'n los dies del 969 se tro¬ ba citat al prebere Wifred, que cuidava del curat de Prats, al que segueix en 988 Spera-in-Deo, en qual temps fou beneficiada la parroquia pel piados Seniofred, senyor de Lluçà, besavi del cèlebre Bereng.uer de Lluçanès, bisbe de Vich, y que obtingué'l pali metropolità de les iglesies ca¬ talanes en lo sigle XI, concedit pel papa Urbà II (i). Desde aquella centuria, donchs, se sap per documents l'existencia del lloch de Sant Vicens de Prats, tenintse no¬ ticia de sos rectors y la fundació de les properes iglesies de Sant Andreu de la vila de Llanàs, Santa Eularia de Pardi¬ nes, Sant Pere de Torroella, Santa Llúcia de Galovardes y Sant Marsal, totes existents en lo sigle XII, de que s'en parlarà més avall. Lo catàlech dels párrocos de Prats sofreix un vuit con¬ siderable de dos sigles y mig, o sia desde l'any 988, en que, com s'ha dit, cuidava de la parroquia Spera-in-Deo, fins lo 1240, en que's nomena a Pere levita, desde qual temps, fins avuy, no sofreix interrupció la serie de dits rectors. En efecte, després de Pere se citen Guillem en 1270, Arnau en 1277, Pere Fàbregas en 1344, Guillem Terrés en 1373, Guillem Sacosta en 1374 (era individuo de la canònica de Lluçà), Berenguer de Garrigans en 1375, Bernat Corminas en 1385, Pere Poch en 1400, Pere Mar¬ iés en 1435, Antoni Ginestà en 1496, Francesch Juvesteny en 1497, Valentí Serra en i554, Jaume Serra en i568, Va¬ lentí Comas Olivas en 1611, Francesch Comulada en 1634, Antoni Metjes en ifiSg, Baltasar Vila en i665, Segimon Vila en 1677, Joan Baró en 1703, Andreu Sermenteso en 1753, Joseph Furas en 1754, Antoni Vinyas en 1777, Ge- (i) Notes inèdites del Dr. Mirambell y Giol. roni Serratosa en 1788, Dr. Francesch Mirambell y Giol en 1806, Joaquim Oliveras en 1824, Francesch Corominas en 1828, Joseph Yáñez en 1833 y l'actual Sebastià Obra¬ dors en 1859 (i). Desde sos primers temps l'iglesia de Prats fou afavori¬ da pels senyors de la comarca ab repetides donacions, lo que contribuí al increment de la població, no nascuda sota l'ombra del castell baronial, com tantes d'altres, y per tant ab majors elements pera constituirse temps a venir en municipi lliure, recort dels que'n l'època romana existi¬ ren y que tant prestigi posteriorment donaren en los sigles mitjos a la nostra patria. Foren, donchs, benfactors a l'iglesia de Prats, en pri¬ mer lloch, la piadosa esposa de Longovard, qui en testa¬ ment del 969 concedí a dita iglesia tots los delmes que li corresponien en lo territori de la propia iglesia (2). Altres donacions féu l'esmentat Seniofred en 988, també en tes¬ tament, les que acceptà'l dit rector Spera-in-Deo. Les investigacions que féu l'erudit rector de Prats ja citat, en los arxius de Vich, Prats, Lluçà y Berga, segons sembla, foren inútils per lo que mira als sigles XI y XII (3), ja que fins lo 1240 no's parla de l'iglesia que'ns ocupa, ab motiu de certa donació que'ls cònjuges Perpinyà y Gui- lleuma d'Anglada 11 feren, en mans de son rector Pere Glergue, en poder de Bernat de Podiolo, notari de Lluçà, als 30 de Juny de dit any. L'escriptura de venda que'l noble Guillem de Relat féu a Guillem, prior de Lluçà, del Mas Vilar, de la parroquia de Sant Pere de Torroella, davant de Bernat, clergue de Santa Eularia de Pardines, en 13 de Febrer en 1270, nos (1) Aquest catàlech consta en l'Arxiu Parroquial, format pel re¬ verent Mirambell en vista dels documents existents en lo mateix, en ei de la parroquia de Lluçà y del capítol de Vich. (2) Notes del Dr. Mirambell, en vista dels documents del arxiu de Vich. (3) Aixís devem suposarho, en vista de la pèrdua (?) dels ms. del citat autor, davant de les escasses notes preses d'ells pel Sr. Piniella, son contemporani. 142 — — dóna noticia del citat rector Guillem, aixís corn fa esment de les iglesies que's troben en la plana de Prats, ço és. Sant Andreu de Llanàs, Santa Llúcia de Galovardes, Sant Pere de Torroella y la parroquial; lo testament d'Arnau de Casanovas, fet davant de Ramon, rector de Sant Agustí de Lluçanès, al 12 de Janer del 1277, en quel testador, que's diu natural de Sant Martí de Mariés, féu varis llegats a les citades iglesies, suscribint lo document Arnau, rector de Prats. Lo Pere Fàbregas subscriu certa escriptura del rector any 1344, otorgada per Guilleuma de Libert y sos fills, en poder de Pere Serra, notari de Lluçà; y aixis los demés sacerdots que cuidaren de la parroquia de Prats los trobà lo Dr. Mirambell en las subscripcions de moltes altres es¬ criptures que no són del cas detallar. Indica lo considerables que havien de ser les rendes de l'iglesia que'ns ocupa lo fet de que al abandonar en 1373 lo rector Guillem Terrés sa parroquia, designà lo Vicari general de Vich, pera que la regentés, a Guillem Sacosta, de la canònica de Lluçà, comissionant als vehins de Prats Pere de Sant Marsal y Pere de Graell pera que recullissin y administressin los béns, y ab ses rendes paguessin lo clergue que fes lo servey de la parroquia, sostinguessin lo culte ab elles y demés necessitats y obligacions, devent en son temps rendir comptes al senyor Bisbe de Vich (i). Les terribles pestes que delmaren Catalunya en lo si- gle XIV reduïren lo Lluçanès a una despoblació tant con¬ siderable que l'allavors poble de Prats quedà ab cinch fochs; y com fos que les rendes de la parroquia no basta¬ ven a cubrir la'congrua parroquial, s'uni aquesta a la pro¬ pera de Santa Eularia de Puigpardines, de la que n'era rector Pere Merlès, que allavors contava ab set fochs, lo que tingué lloch en 1435 per disposició del prelat viga- tà (2). (1) Llibre de Colacions de la Curia de Vich, del 1374, fol. 221. Ar¬ xiu de Prats, lletra F. (2) Notes del Dr. Mirambell. 143 — — Aixís continuaren unides les duesparròquies, fins que ab motiu del increment que prengué Prats en lo si- gle XVII, ja que'n 1634 comptava ab 5oo ànimes, tornaren a separarse les rendes de les dues parròquies, quedant la de Santa Eularia en concepte de sufragánea, com ho és encara. En 1788 tornà la parroquia de Prats a ser iglesia matriu. Pot afirmarse, donchs, que la població que'ns ocupa renasqué de ses runes y postració en lo primer terç del si- gle XVII, y ho féu de tal manera que al finalisarse aques¬ ta centuria logrà del rey Carles II lo privilegi de vila. (Ve¬ gis l'apèndix.) Abans d'aquest temps un humil llogaret, al voltant d'una.reduïda capella romànica, constituia'I poble de Prats, venint rublerta la planura de boscuries, pradells y vinyars (i). Aquella capella, dita de la Bona Sort, sent rector de Prats Jaume Serra, fou reformada en i555, vol- tantse sa sagrera de cases, les que anaren extenentse per la part nord ab tanta pressa que'n 1634 se començà a edi¬ ficar l'iglesia actual, per no ser suficient l'antiga. Dit au- ment de població obligà al rector de Prats a tenir un co¬ adjutor. Contribuí a tant considerable increment l'indústria de perayres, haventhi set fàbriques que donaven ocupació als pradenchs, y quals productes s'exportaven a Castella y Aragó, lo que féu nàixer la gran anomenada que'ls tragi¬ ners de Prats tenien per Catalunya y aquells realmes. Més d'un centenar de matxos de bast trasportaven los produc¬ tes de l'industria lluçanesa, caracterisada per les bayetes, deventshi afegir la fabricació del savó y de llangonices, que donaren fama per tot arreu a la vila (2). Malgrat les terribles vexacions que'n la guerra de Suc¬ cessió sofrí la comarca, y especialment la vila, que, com s'ha dit en altre lloch, fou entregada a sanch y foch per (1) Avuy res d'això's troba: tallats los boscos, desaparegudes les arbredes, y sense podershi fer les vinyes, extesos herms de pelada roca y feixars de conreu volten la vila. (2) Ja pot suposarse que tot això ha desaparegut en lo present sigle. Ja's dirà després l'estat actual de l'industria de Prats. 144 — — les tropes de Bracamonte en 1714, de manera que sols quedaren en peu la casa de la vila y la rectoria, sent des- troçades més de 139 cases, comptava aleshores ab forces suficients pera referse aviat de les runes, de manera que en 1739 s'havien reparat 98 cases, y en l'any 53 ja'n tenia i55, y en 1777 unes 363, y a primers d'aquesta centuria comptava ab 400 cases y 25 pagesies escampades en lo terme. Los pobles lluçanesos redimiren al noble baró de Lluçà lo jou feudal que'n los sigles mitjos sobre d'ells pesava, constituintse en petits municipis o concells de jurats, qual organisació pot veures en lo privilegi concedit a Prats de Lluçanès pel rey Carles 11. Aqueixos concells se reunien anyalment en la Casa Gran de Santa Creu de Jutglars, representats pels jurats de quiscun d'ells que havien desempenyat lo càrrech de concellers en sia'l primer lloch en los respectius cap, o comuns o universitats lluçanesos, formant, com diríem ara, una assamblea de tots los municipis pera tractar los assumptos d'interès general de la comarca. Dit concell ge¬ neral tenia la senyoria directa de quasi tot lo territori del Lluçanès, conservà fins a l'any 20, en que la lley de que senyorius abolí semblants drets jurisdiccionals. Tenia a més curia propia pera l'exercici de sa jurisdicció civil y criminal, la que residia en lo poble de Sant Feliu Saser- ra (i). En lo concell general se rendien los comptes de la gestió administrativa y se procedia a l'elecció dels càrrechs dels cònsols o jurats dels pobles, fet lo qual se reunien los honorables concellers en patriarcal àpet en la Casa Gran de Santa Creu. No compta la vila de Prats ab monuments dignes de cridar l'esment del artista ni del arqueòlech. La petita iglesieta de la Bona Sort, que, com s'ha dit, se creu que fou (i) Se conserva la Casa de la Curia (avuy del Ajuntament), típich edifici del sigle XVII. I — 145 — la primitiva parroquia, y's diu si ja existia en lo sigle IX, té poch de notable, presentant l'aspecte d'una de tantes ermites de nostra montanya. Sa fatxada és senzillissima, ressentintse de sa reforma en lo sigle XVI, en que tal vega¬ da perdria sa porta d'arch semicircular, substituintla dues jambes y una grossa llinda ab la data del 22 de Juny de 1555; més amunt, un petit ull de bou, terminant ab la teu¬ lada a doble vessant. Té'ls murs, nusos de tota motllura, forrnats per petits carreus, colrats pels sigles, y sent del tot His l'àbside. L'interior, tant pobre com son exterior, presenta una reduida nau, ab volta lleugerament apunta¬ da. Los retaules de sos tres únichs altars són del més pès¬ sim estil, formant lo major una tela pintada, que cap mè¬ rit té. Lo camaril, o hornacina en que s'hi venera l'antiga imatge titular, és format per fragments d'un vell retaule, maltractat com fusta vella, en que s'hi noten unes regu¬ lars pintures sóbre fusta, representant passos de la vida y martiris de Sant Vicens, curioses especialment per l'indu- mentaria. Poden atribuirse aquests fragments al sigle XV, o poch abans. L'esmentada imatge de Maria, tapada ab un veritable enfarfech de roba (i) és bisantina y de fusta. Té una alçada d'uns 78 centímetres y se troba en un ré¬ duit trono. Lo nin Jesús està també assegut damunt lo genoll esquer de la Santíssima Mare. Es tant lo que's tro¬ ba mutilada aqueixa escuiptura, que no és estrany se la tinga pels que la cuidan (?) per un boscall. La diadema, que a modo de casquet solen portar les imatges d'aqueixa època, ha sigut tallada pera posarhi en son lloch una corona de raigs y estrelles; lo nin Jesús és serrat de mig cos amunt, de manera que sols se conserven les cames; copejada per tot arreu, a penes deixa veure'l pintat del ropatge, el que's presenta ab los plechs acanalats y rigits (i) Se venera ab lo nom de Nostra Senyora de la Bona Sort y se la té per especial advocada dels parts. Al demanar a la bona dóna que cuida de l'iglesia que'm permetés veure l'imatge despullada de les robes que la tapen, se resistí ferho, fins que uns bons araichs convenceren a la sagristana de que jo era casat: sense aquesta condi¬ ció no hauria despullat la Verge, segons manifestà. Lo Lluçanès 19 — 146 — que tant caracterisen I'esculptura dels sigles X, XI y XIL L'lglesia parroquial, baix l'advocació de Sant Vicens, data del any 167g, y res de particular té. Lo retaule major, del 1699, és, com tots los d'aquella centuria, un veritable embalum de sants ab posicions impossibles, angelets ro- danxons y contrafets, relleus prodigats ab un luxo incon¬ cebible, garlandes, gerros, capsaleres, carteles, fullatges y tot quant imaginà l'esculptor podia cabre en l'espay y fustam de que disposava, se troba agombolat en l'altar, fins al punt de que quasi és impossible saber sa verdadera disposició: tantes són les capelletes, hornacines, repises, coronises y ornaments ab que ve tapada la testera de l'igle- sia. Aquesta és d'una sola nau, no molt espayosa, ab cape¬ lles laterals, en les que no hi ha cap retaule que cridi l'esment en lo concepte artístich. En la capella del Santís¬ sim Sagrament s'hi venera la Verge dels Dolors, ab Nostre Senyor a la falda, regulars esculptures, a les que, segons és costum general, se les hi dóna pels del poble un mèrit extraordinari. Lo retaule és d'últims del sigle XVll. Cap joya ni ornament notables se conserven en l'igle- sia de Prats, com no sia una creu professonal, de plata, bellament artisada, y corresponent a l'última centuria es¬ mentada. Tampoch en l'arxiu se custodien documents in¬ teressants, segons manifestació del reverent rector, si ^é suposà aquest senyor que guarda un pergamí del sigle IX, que no mostrà al autor d'aquestes ratlles, malgrat insistir en lo desitj de veurel (i). En la Casa de la Vila, humildíssim edifici del sigle passat, se guarden alguns documents (que cuidadosament classifica nostre ilustrat soci delegat Sr. Piniella), entre'ls que mereixen citarse per sa importancia'l llibre dit dels Concellers, que comença en 1684 y acaba en 1834, conte¬ nint un veritable dietari d'acorts del Concell y altres par- (i) No sabem lo que hi haurà de cert sobre això; Lo Dr. Miram¬ bell, tantes vegades citat, escrigué uns apuntes històrichs sobre la vila de Prats (ms. citat per Torres Amat), y ben segur que en son temps existirien alguns documents. Les guerres civils los hauran destruït? 147 — — ticularitats del comú; no essent menys curiós altre llibre del 1723 contenint un registre d'ordres, bans, catastros, censáis, comptes, etc. Del sigle passat fins avuy se conser¬ ven molts lligalls y plechs, interessants, alguns d'ells, pera l'historia moderna. L'industria més peculiar de la població que'conside- rem és avuy dia la manufacturera, sofrint les conseqüèn¬ cies de la crisis actual y de les desatentados disposicions ■econòmiques del govern central. Això fa que la despoblació de Prats (influinthi en molt les últimes guerres civils) siga bastant considerable. Mal¬ grat los elements contraris ab que deu lluitar l'industria local, compta ab 25o telers a mà, distribuïts entre les avuy fàbriques o, millor, quadres de can Cirera, Costa, No¬ guera y Mateu, quals cases quasi totes foren fundades en la centuria passada. L'industria de bayetes, que tant flo- reixent era en l'últim sigle (i), ha desaparegut. Encara que'l terrer ab que conten los pradenchs és, en general, molt aspre, no queda sense profit: aixís és que's •cull bastant blat, xeixa, forment, blat de moro, espelta, trepadella, cibada, ordi, fajol, millhortaliça en general. y Ni la vinya ni'l fruiterar pot dirse que existeixin en lo terme, indicantnos que deu haver cambiat molt lo clima de la comarca, per quant antigament lo conreu de la vinya era bastant considerable. Finalment, compta Prats ab una escola de noys y altra de noyes, sent concorregudes per uns iSo a 200 edu¬ ca nts. Com a llochs d'esbarjo hi ha'l Centre Catòlich y'ls cafès del Fumanya y del Raurell, no permetentne d'altres les ■costums morigerades de la població. Hostals: cal Pau Bis¬ be, Joan Borralleras y Joseph Fspona. Tres són los cor¬ reus ab que compta Prats: el de Vich, el de Berga y el de (i) Quasi tots los vehins de la vila s'ocupaven en dita industria. Més de 40 cases hi havia que treballaven per compte propi, tenint sos tallers y magatzems, dependents més o menys de 4 o 6 cases principals. Hi havien a més 4 tintoreries, comptant ab 8 o 10 estene- ■dors dits esiricadors. — 148 — Lluçà, diaris y per medi de peatons. També compta ah io d'Oristà, si bé no és diari. Los encontorns de ia vila de Prats són veritablement interessants per l'excursionista, podentse fer boniques ex¬ pedicions, d'unes dues a quatre hores de distancia no més, al santuari dels Munts (al llevant, extrem de la comarca), a l'ermita de Sant Maurici, de Sant Isidro, la Quart y la Portella (al ponent), al monastirde Lluçà (al N.), y a Sant Pau de Pinós (ai S.), no menys que a la poètica vall de Mariés, ab ses antigues igiesies de Sant Martí y de Santa Maria. A les afòres de la vila, a una mitja hora llarga al SO., és digne de visitarse ia romànica igiesieta de Sant Andreu de Lianàs y ios grandiosos casais de Santa Llúcia de Galovardes ab la torra del Quer, la típica masia dita serra de Degollats, y lo mas Grau, ab sa capella de Sant Pere de Torroella, disfrutantse de punts de vista precio¬ sos, a més de les obres d'indisputabie interès arqueoio- gich. Baix aquest concepte s'atreu tot l'esment ia citada igie¬ sieta de Sant Andreu de Lianàs, o de ia vila, com també s'anomena, ja que's diu que una població existí en lo pla que té proper. Art y naturalesa disputen a l'hora l'atenció del visitant. ¡Qui tingués ia ploma a mercè de l'imaginació y del desig pera descriure'l quadro que ofereix aquell encantat recés! La rònega iglesia, colrada per set centuries, s'amaga entre la verdor de la boscuria y del herbatge, rústega toya ab que la naturalesa rendeix son homenatge d'amor al art. Ses pures línies respiren un candor y una frescai senzille¬ sa que atreuen dolçament, com la flor silvestre nascuda en lo més espès del bosch. Lo petit temple, malgrat sa humi¬ litat, excita aquell sentiment de respectuosa veneració de les fàbriques romàniques. «De reduïdes dimensions, nua d'ornamentació, formada de petits sillars en sos para¬ ments, sòlida sense pesadeses, de grave y sever aspecte, de noble compostura en que hi ha certa manera agreste, de timida y apocada construcció, encara que ben proporcio¬ nada... d'una senzilla majestat que fa respectable sa ma- H9 — — teixa pobresa» (i), veus-aquí les notes característiques del modest edifici. Si a l'hora baixa, en que la terra comença a emmantellarse de tons foscos, les serres y les valls de moradenques y blavoses glaces y lo cel se pinta ab aque¬ lles inimitables entonacions calentes, sorprèn al viatger destacarse la silueta del edifici damunt, d'un fondo roig d'or vell, lo quadro és d'una atracció soperbament artís¬ tica. L'orientació de l'iglesia que considerem és la caracte¬ rística de lesfàbriques romàniques, ço és, l'àbside mirant a llevant. Sa planta ve formada per una sola nau que acu¬ sa lleugerament la creu llatina, acabant ab lo semicírcol absidal. Ses dimensions y altura ja s'han indicat, que són bastant reduides, més ab una proporcionalitat tant artís¬ tica que qüasi podria compararse a la d'una d'aqueixes precioses arquetes de relíquies ab que l'art cristià adorna¬ va'ls altars de les basiliques y dels confessiums. Al extrem de la nau, o sia a la part de ponent, s'alça la torreta-cam- panar, damunt del mur de la fatxada. Es de forma qua¬ drada, rematant ab teuladeta a doble vessant, obrintse en ses quatre cares los finestrals dels dos pisos que compta, sent los baixos, formats per un vano semicircular ornat d'una senzilla pestanya, y los superiors per un caracteris- tich agimez, sostenintdoble arcatura una columneta sa molt baixa, sense basa y coronada d'un capitell cúbich, sent son ornament sa forma geomètricament regular. També aquests vanos són ornats de pestanya, que segueix l'ondulació dels dobles arquets. La fatxada ve, per com¬ plert, nua d'ornament, constituida pel llis parament, en que s'hi obra en sa part superior una finestreta en forma de creu grega. Com a detall interessant devem consignar que'l mur de fatxada puja cosa de mig metre més que la teulada,a abdós costats del campanar, que ve aplomat al centred'aquella, formant l'inclinació de la doble vessant. Aquesta disposició'ns recorda les iglesies de Besalú, enca¬ ra que en elles l'indicació del timpà o frontó ciàssich és (i) Caveda: lloc citat. — 15o — més determinada. Los murs laterals són també llisos, re¬ matant arran del taulat ah corniseta que afecta com una una mitja escocia. En lo que mira al S. s'hi obra l'única porteta d'ingrés, formada per les jambes y un arch de pe¬ tites'dovelles, venint alçada del pla terreno per alguns graons. Aprop del ábside hi ha una finestreta de forma abocellada, igual a la que's veu en lo centre del ábside, sent aquest fortament semicircular y també despullat de tot motiu d'ornamentació, com lo restant de la construc¬ ció. Adossat an ell hi ha un réduit cementiri, qual terra sagrada desapareix sota un espès y embullat herbatge que priva d'entrarhi, alçantse sever y enterch un funerari xi¬ prer; conjunt tant artistich que sembla expressament dis¬ posat pera assumpto d'un quadro. L'interior revesteix més pobresa, si cap, que l'exterior. Lo trespol, fet de desiguals llambordas; los murs y volta de canó, ja negrosos malgrat la capa de calç que com morta¬ lla piadosa cobreix los colrats carreus, y l escasa llum que aumenta més la foscor del santuari, atreuen y impressio¬ nen a riiora. En va s'hi cerca en l'humildissim temple se¬ pulcres, làpides o escuts que parlin de son origen y passat; en va s'hi investiga un detall artistich, una pintura, una alhaja: soletat, pobresa y humilitat és lo que fereix a l'ima¬ ginació, cridant al cor una oració pels qui foren, un recort tant sols pels que, a recés dels sagrats murs, jeuen en lo somni etern del oblit. Inutil és indagar per qui y quan fou construida l'igle- sia de Sant Andreu de Llanàs. Sa disposició general reve¬ la que tal vegada en lo sigle XI ja existiria. De totes ma¬ neres, consten deixes piadoses a favor de la mateixa en los sigles XII y XIII (i). Havem insinuat més amunt que sa situació és vera¬ ment poètica. En efecte, colocada al extrem d'una conre- sada planura, dita pla de Sant Andreu, se troba asseguda damunt d'uns graus que s'estimben fins a una fonda vall, enfosquida: per.espessa vegetació y bosch de roures y alzi- (i) Notes inèdites del Dr. Mirambell y Giol. més determinada. Los murs laterals són també llisos, re¬ matant arran del taulat ab una corniseta que afectà com una mitja escocia. En lo que mira al S. s hi obra l'única porteta d'ingrés, formada per les jambes y un arch de pe¬ tites'dovelles,'venint alçada del pla terreno per alguns graons, Aprop del ábside hi ha una finestreta de forma abocellada, igual a la que's veu en-lo centre del àbside, sent aquest fortament semicircular y també despullat de tot motiu díornamentació, com lo restant de la construc¬ ció. Adossat an ell hi ha un réduit cementiri, qual terra sagrada de.sapareix sota un espès y embullat herbatge que priva d'entrarhi, alçantse sever y enterch un funerari xi¬ prer; conjunt tant artístich que sembla expressament dis¬ posat pera assumpto d'un quadro. L'interior revestei.x més pobresa, si cap, que l'exterior. Lo trcspol, fet de desiguals Hambordas; los murs y volta de canó, ja negro.sos malgrat la capa descalç que com morta¬ lla piadosa cobrei.x lo.s colrats carreus, y l'escasa llum que aumenta més la fo.scor del santuari, atreuen y impressio¬ nen a l'hora. En va s'hi cerca en l'humildíssim temple se¬ pulcres, làpides parlin de son origen y passat; o escuts que en va s'hi investiga un detall artístich, una pintura, una alhaja: soletat, pobresa y humilitat és lo que fereix a l'ima¬ ginació, cridant al cor una oració pels qui foren, un recort tant sols pèls que, a recés dels sagrats murs, jeuen en lo somni-etern del oblit. Inutil és indagar per qui 7,'quan fou construiíla l'igle- sia de Sant Andíeu de Lianas. Sa disposició general-reve¬ la que tal vegada en lo slgíe Xf ja existiiia. De totes ma¬ neres, consten deixes piadoses a favor de la mateixa en los sigfes XII y XIII (I). Havem insinuat més amunt que sa situació és vera¬ ment poètica. En efecte, colocada al extrem d'una confe¬ sada planura, dita pla de Sant Andreu, se troba asseguda damunt, d'uns-graus que s'estimben fins a una fonda vall, enfosquida per espessa vegetació y bosch de roures y alzi- (i) Notes ineüites del Dr. Mirambell y Giol. — i5i — nés. Lo boscatge, les verdisses y matolls amantellen la terra, el lligabosch per l'escambell rocós arrapantse l'eura y en que està encimbellada la capella. Sota d'aqueixa, y amagada pels juncars, s'hi sent mormolar una fontana, quals aigües s'escorren joganeres per una torrentera deli¬ ciosa, formantse son jaç esgrahonat per pans de roques ca¬ lices, blanques y llises com lo marbre. Entremig de les nuoses soques de les alzines, y al lluny, s'oviren brillar los pradells verdíssims, lliscant en sa menuda herbeta les aigües de la torrentera; y si'l remat boví de la propera masia s'escau a abeurarshi, lo quadro allavors més sembla imaginat que no pas real. Desde Sant Andreu, y passant per boscos de roures y alzines que guarneixen la vessant de la serra, nos dirigi¬ rem a visitar los grandiosos casals solars de Teulats y Ser¬ ra de Degollats; típiques construccions que aixís criden l'esment del artista per llur grandiosa silueta y triada si¬ tuació, com lo del aimador de les velles institucions de la patria, perpetuades en eixos veritables monurrients fami¬ liars, quals executòries de noblesa foren l'honradesa més acrisolada y lo treball més constant. Lo nom que porta l'últim casal, ço és, serra de Dego¬ llats, nos recorda un fet històrich revestit dels atractius del drama. Encesa la guerra de Successió, o, millor, la titánica lluita pera conservar nostres llibertats y drets seculars, havem dit en altre lloch que'l Lluçanès fou lo principal teatre ahon se desenrotllaren los fets d'aquelles gestes glorioses. La crema de Prats y demés pobles de la comar¬ ca per Bracamonte, portat del designi de destruiria y des¬ poblarla per complert, lliurantse d'aquesta sort d'enemichs temibles y de destorbs, prou clar indiquen que aquell cap- dill de les forces castellanes dirigia'ls trets al cor mateix de la patria més aviat acabar sa obra. Donchs bé: pera aquell casal ennegrit pels sigles, ab son aspecte de fortale¬ sa, bastit d'endurida pedra, sobresortint de sa feixuga massa cúbica, en sos quatre ànguls unes com torretes o garites, també de pedra; les nuoses alzines que guarneixen — 152 — la planura que a modo d'esplanada s'extén al entorn del casal; los espessos boscos que té propers y los montanyams pirenenchs que ovira com enlairen fins los núvols llurs agegantades siluetes, foren testimoni de la justa venjança de tot un poble. En efecte: un cos del exèrcit castellà que venia afadigat de cometre tota lley de crims y malvestats en la propera vila de Prats, se retirava del lloch de ses proeses dirigintse envers la vall de Mariés. Descuidats ana¬ ven los victoriosos soldats de Felip V en mig d'aquelles fosques rouredes y alzinars espesíssims, quan tot d'una, de cada matoll, de cada soca, per tot arreu, talment gitats per la terra, caigueren damunt dels enemichs de Catalu¬ nya, com una allau furiosa, mil combatents, que, sense pietat, degollaren als que abans de poch sembraren de ruïnes y de desolació tota la fidel comarca. Aquest fet quedà, donchs, perpetuat en aquell indret del Lluçanès, que, com si fos triat aposta, té tot l'aspecte de farrenya so- letat apropiat al trist nom que porta. La riera de Mariés, que en lo fons de la vall mormola, sembla que salmodii'l cantich funerari pels qui perderen la vida en aquella de¬ soladora guerra. Deixàrem aquell lloch, dirigintnos a visitar l'iglesia de Santa Eularia de Pardines, avuy sufragánea de la de Prats, havent desaparegut lo primitiu temple, sense que'l modern continga res de notable. En mig d'una ampla planura, en que'ls erms de cen- drosa entonació's confonen ab los verdejants conreus, s'alça una alta torra, sentada damunt d'una rocassa. Prop d'ella hi ha un casal que apenes ombrejen algunes revelli¬ des alzines, veritable oasis d'aquell desert en que la vege¬ tació florestal ha desaparegut en malhora. La torra és lo únich que resta del antich castell del Qiierch, vestintse de ses despulles lo casal dit de Santa Llúcia, nom ab que se'l coneix per la capelleta que l'acompanya. Desditxada restauració ha despullat de tot son caràcter aquella veneranda despulla del castell. Los murs, formats de petits y regulars còdols, segons s'observen en les cons¬ truccions del estil romànich, estan mig amagats per una — I53 — capa de pintura groga (!), que"l temps, ab sa benfactora influencia, ctiida d'arrancar paulatinament. No bastant això, s'obriren algunes finestres, simètricament colocades, ab ses corresponents persianes pintades de vert; la ratlla de matacans y lo coronament de marlets han sigut substi- tuits per una senzilla barana de ferro, y pera completar més lo desastrós conjunt remata la disfreçada torra ab una torratja per l'escala. Es, realment lo més ridícol que podia imaginarse l'ignorancia y lo mal gust. Se té noticia de l'existencia del castell del Querch en lo siglc XI, Berenguer Seniofred de Lluçanès, bis¬ per quant be d'Ausona (després del loyS al iioo) y arquebisbe que fou per algun temps de Tarragona (i), llegà lo dit castell, junt ab lo de Torruella y l'iglesia de Santa Eularia (de Pardines?) al Capítol de Vich, en testament de 7 de Janer del any 39 del rey P""elip, o sia en logg (2). A la mort de Berenguer, lo Capítol donà en feu los dominis citats al cavaller Guillem de Lluçà, rebent a cambi d'ells uns alous les en parròquies de Sant Pere, Sant 'Vicens y Sant Feliu de Torelló. Tenia també lo citat senyor de Lluçà, per concessió que li féu son parent lo bisbe Berenguer, les batllies o administracions d'Ausona, les que li foren con¬ firmades pel successor d'aquell, Arnau, encomanantli la guarda del palau episcopal, oferintli que li donaria per tal servey vint sous de la moneda de Vich v part dels placiíós de la curia ausonense. Lo cavaller oferí ser fidel al dit bis¬ be Arnau, ajudarlo defendrel y contra qualsevol enemich, com a bon vassall, franquejantli'1 castell del Querch, pera entrar eixir d'ell y poder fer guerra; tot lo que fou pac¬ y tat y convingut en document del g d'Abril del any 44 de Felip, que és lo 1104 (3). En la meteixa centuria XII, o sia en i igS, continuaven los barons de Lluçà possehint lo castell del Querch, per (1) És lo prelat que'ts autors equivocadament anomenen de Ro- sanés. Vide Fiórez y Villanueva : Iglesia de Vich. Era fill de Wifred de Lluçà, que's casà ab Guisla, filla del comte de Cerdan3'á. (2) Flórez: España Sagrada, volum XXVIII, pàg. 173. (3) Lloch citat, pàg. 190. Lo,Lluçanès 20 quant Pere de Lluçà jurà fidelitat al rey Pere I per rahó de dita fortalesa (i); acte de reconeixement feudal que pels demés dominis que formaven la baronia lluçanesa trobem en los sigles posteriors anotats en los registres de la Corona d'Aragó, no menvs que alguns altres a favor de la Sèu y Capítol de Vich. Al extrem nord de la planura aont se troba la vila de Prats s'heu esment del grandiós casal del Grau, que s'asseu damunt d'un grau de rocams caliços arracerat dels vents de tramontana per una muralla de roques d'igual naturalesa geològica, extenentse aquestes formant erms planells envers lo nord, mentres per sol-ixent y mig-jorn, sota Pescambell rocós del casal, se desplega l'hermosa quintana y terres de conreu, limitades per la part de po¬ nent per les terres primes d'herbatge y escassa boscuria. S'anomenen les esmentades roques, de Torroella, y aont existeix, quasi al peu de la casa, la petita iglesia de Sant Pere del propi nom, de reduides proporcions y qual traça la fa suposar d'últims del sigle XII. Son exterior respira la major humilitat. Encarada a ponent, té son ingrés for¬ mat per una reduida porteta ab arch rodó format per do- velles, damunt de la que permet penetrar escassament la llum un petit ull de bou, alçantse, a prom de la fatxada, l'espadanya. Cap motllura orna'ls paraments, y l'àbside, que mira a llevant, no és indicat pel característich semi- círcol, sinó que resta llis y pla. L'interior és d'una nau ab volta peraltada, dividint lo cos de l'iglesia, de lo que for¬ ma'l presbiteri, un groixrat arch a modo de platabanda seguida. En lo sol hi ha la lauda del enterrament dels an- tichs possessors de la casa. L'únich altar ve format per un interessant retaule, probablement de primers del sigle XVI, constituït pel requadro central, en que s'hi figura a Sant Pere apòstol, tenintne dos més per cada costat, un en sa part superior y l'acostumada pradella, o fris inferior. Sos respectius assumptos són l'Anunciació y lo Naixement del Senyor; Jesús apareixentse al príncep dels apòstols por- (i) Arxiu de la Corona d'Aragó. I — i55 — tant la creu al coll; y un sant ab hàbits monacals negres sofrint lo martiri que li imposen dos sayons. En lo requa- dro superior hi ha representada la Santíssima Trinitat, segons la manera ab que se solia pintar durant los sigles mitjos, ço és, l'Etern Pare sostenint a Jesús Crucilicat; y, per últim, en los tres requadrets de la pradella se veuen al Salvador sortint del sepulcre, y en los laterals la Verge y Sant Joan. Es notable aquesta obra pictòrica per la cor¬ recció del dibuix y simpàtica entonació, recordantnos lo modo de fer de les escoles italianes precursores del Renai¬ xement. Seculars alzines de groixuda soca y ampla capsada fan de cobricel a la vella iglesieta, ensemps abrigantla piado- sament ab sa fullosa brancada. És un conjunt tant pinto- resch el que ofereixen aquell agermanament de l'art y de la naturalesa, que atreuen d'un modo simpàtich l'esment del viatger. Prop de l'iglesia y da.vant del casal s'arren¬ glera alterosa pollancreda com una muralla de verdor, contrastant ab ella la fosca entonació de la gran roureda que sobressurt per darrera la casa. Aquesta és, sens dubte, una restauració del sigle passat, afectant una grandiosa massa cúbica, en que s'hi obren dos pisos, venint ados¬ sada a la part S. una torra quadrada, termenada ab por- xada o galeria d'archs y una piràmide de teules. Mirada desde aquest indret té quelcom de conventual la casa que'ns ocupa, ostentant majestuosa silueta. En l'interior res s'hi troba de notable. Les guerres civils per una'part,. y una per altra, han contribuït se¬ llarga qüestió judicial gurament a l'estat actual de la rica hisenda (i). En lo sigle XI existia, en lo mateix indret aon s'alça'l casal, lo castell de Torruella, que havem vist més amunt fou deixat al Capítol ausonench per son prelat Berenguer (i) resultat del plet aludit, ha sigut venuda últimament Com a a un la familia dels antichs propietaris, qui ha començat estrany a per fer considerables tallades de bosch y despullant quasi en absolut dels arbres que contenia la propietat, no respectant les seculars al¬ zines y roureda que prop de la capella de Sant Pere y de la mateixa casa tant de bé li feyen. « \ — i56 — Seniofred de Lluçanès, formant després part dels feudos dels barons de lacomarca. Aquesta's trobava creuada en direcció de N. a S. per tres-castells posats de manera que's vigilaven mútuament, çò és, el de Lluçà, el de Torruella y finalment lo del Querch, com una línea de fortificació pera defensar lo pais de tota sorpresa enemiga. A cosa d'un quart de la casa, envers lo N., passats los erms de rocam caliç que per alli's troben, y al costat del cam i carreter que de Prats baixa a la vall de Mariés, s'alça la pedra dreta del Grau, consistent en un monolit pris- màtich de 212 m. d'alt per o'36 m. d'ample y o'26 m. de gruix, rematant en petita piràmide. En la part superior hi ha esgrafiada la fetxa del 1773. No comprenem què pot ■significar aquella grossa fita en aquell indret, que no és partió de terme, ja que ve dintre de l'extensa hisenda del 'Grau, ni menos divisió de districte municipal, perquè'l ca- ^al aludit pertany ja al de Lluçà. No'ns atrevim a dir, em¬ però, si se'l pot considerar un primitiu monument mega- litich, perquè'l trobem treballat ab massa relativa perfec¬ ció pera aquella llunyana època. Més curiosa trobem la vella costum de ballar a l'entorn d'aquella pedra un con- trapàs lo jovent de l'encontrada en lo diumenge de Quin- ■quagèssima, posant al voltant de la dita pedra menadets d'herbes bosquetanes. .Això pot revelarnos tal vegada ■quelcom interessant pera atribuir major antiguetat que la ■que avuy aparenta aquell monument. Envers lo ponent del casal esmentat, a l'extrem de la planura, hi ha la Cadira del Galceràn. bech de roca que afecta talment l'assiento y respatller d'aquell moble. Pren aquest nom del quefe de les tropes carlistes de la guerra dita dels set anys, que acostumava vigilar desde aquell punt estratègich tota la vall de Mariés, los plans de Sagàs, part del Bergadà, los serrats de la Guardia, de Pinós y Sant Maurici y los montanyams que dominen aquella co¬ marca y'ls pobles d'aquella part de l'alta montanya. Ab objecte més pacifich, teníem la costum d'anarhi sovint en nostres estades estiuenques a la vila de Prats, y especial¬ ment a l'hora baixa, pera embadalirnos davant dels espec- tacles, sempre sorprenents, de les postes de sol, en lo temps que'l xardorós istiu s'allunya d'aqueixes encontrades. És realment indescriptible'l màgich aspecte que presenten aquells indrets al cayent d'e la tarda. Desde dit punt s'hi gosa d'una de les més soperbes vis¬ tes que ofereix lo Lluçanès. Les asproses serres que al lluny confonen llurs enèrgiques siluetes ab les bromes po- nentines, figurant, al barrejarse, colossals comellars, sem¬ blen donar a l'horitzó mès espayosos confins que sopten per sa immensitat. Desde'l montanyam s'ovira baixar, com negrosa torrentada, la boscuria que atapaheix-les ser¬ ralades davanteres del Pireneu, en quals replechs s'hi amaguen fondíssimes valls cintades pels torrents y rierais que festonejen frescals vernedes entre gemats pradells vestits d'herba.' Més propera l'emboscada vall de Mariés va enfosquintse suaument, arrosseganthi peresoses bromes de color blau-moradench per damunt de les rouredes, no sentintse altra remor que'l dringar de les esquelles dels remats que tornen a les masies. Les acantilades siluetes del Sali del Colom y les imponents dels montanyams de Queralt y de Corbera's retallen enèrgicament, alçantseper damunt del polcim platejat que s'aixeca del Llobregat y de la planura bergadana, fent resaltar, per fi, los gegantins macisos de la jerralada lo fons del firmament enrogit, ab inimitables tons, en que s'hi allarguen tires de núvols pui purins, platejats y roents com lo foch. Sols la fosca de la nit podia treurens d'aquelles esplèndides manifestacions de la naturalesa. Aprofitant també les nostres estades en l'esmentada població, férem, en diferents temporades, algunes excur¬ sions pels pobles a ella vehins. Los camins que hi con¬ flueixen nos convidaven a investigar lo que en aquells fos digne d'esment. Envers mig-jorn, y a l'extrem de la serra, se troba'l rò- nech poble de Sant Feliu Sasserra, distant de Prats unes dues hores, y ab qui's comunica per la carretera, en pès¬ sim estat, que porta fins a Avinyó. Quasi en ratlla dreta, y ab escassos revolts, s'obra pas lo camí en l'aspre terrer — i58 — calcari-margós, hi abunden los ermots, irobanise en que de tant en alguns f'eixars de conreu. Lo molí de tant l'Arnaus, al fons del riera! de Galobardes, qual escassa corrent mig amaguen espessos juncars o bimagueres, és lo primer que's troba després d'una mitja hora d'haver sortit de Prats, seguint la carretera quasi sempre la vora de dita riera. Escampades arreu, y destacantse entre escassos claps de bosch, s'oviren los casals de Taulats, la Pedragosa, Sant Nassari, Colldelarchs, La Tria, Vilarubí, Can Rode- llas. Molí de la Balma, PAbadia, Padrós, 'Vilaclara, lo Blanquer, Galobardes, etc. Sant Feliu Sasserra és una vila d'aspecte rònech y po¬ bre, que compta unes i,ooo ànimes escassament, formant ajuntament parroquia, que correspon al bisbat de Vich, y al confí S. del Lluçanès. Situada al e.xtrem del serrat que dividei.x les conques de la riera de Mariés ab la del Lluça¬ nès, lo color negros de ses cases se confon al lluny ab lo rocam en que s'asseu, y destacantse damunt d'elles l'alte- rôs campanar de sa parroquia. Constituei.x la poblado un carrer principal, al que hi confluei.xen alguns petits carre¬ rons, notantse en la quasi totalitat de les cases les fetxes del 1600 y 1700, tenint en sa major part bai.xos y un pis. Lo tipich aspecte montanyès se nota per tot arreu, no dei- -xant de ser pintoresca la desigual silueta dels edihcis y la tortuositat dels carrers. No se seria fundada la poblado, però és de sap quan pi'esumir després de la reconquista d'aquella part de que Catalunya per Wifred lo Pelos, la necessitat de repoblar los llochs conquistats, ensems que sa defensa, cridarien en aquell punt los dispersos habitants de l'encontrada, y sota'l castell baronial y a redós de l'iglesia s'hi aplegarien les humils vivendes dels fidels y les cabanes dels servidors del senyor feudal. L'iglesia parroquial ja existia en lo sigle XII, com ho indica clarament l'únich testimòni que d'aquella època'ns queda, com és la petita portada lateral de la mateixa, visi¬ blement d'aquella època. La formen dos groi.xuts baque- tons, que constitueixen dobles archs semicirculars o en — iSg — plena cintra, ornamentats lo més extern per fullatge y lo més proper a la porta per entrenats, apoyantse en quatre columnes cilíndriques empotrades en les jambes, quals capitells, toscament treballats, representen fulles d'acant, figures humanes y àligues ab les ales obertes. Lo temple actual és del sigleXVl, indicantho aixís l'última clau de la volta al peu de l'iglesia, que porta la fetxa del i58i. Em¬ però en l'arxiu se conserven dues escriptures del 1383 rela¬ tives a fundacions de beneficis en los altars del Remey y de Sant Joan, fetes per Ramon d'Abadia y per Guillem de Forns (les familic» dels quals encara subsisteixen), datant la Reverenda Comunitat de beneficiats del 1636. La planta de l'iglesia és formada per tres naus bastant espayoses, ab volta ojival, quals nerviacions se junten en petites claus. Es un.bon exemplar de l'estil ojival deca¬ dent no desprovist de certa elegancia. Los retaules són tots barrochs. y\l costat dret de l'iglesia s'hi construí la capella pel Santíssim Sagrament en 1880, a despeses de la família Vilaclara, hisendada en la comarca, segons los plans de nostre consoci D. Leandre Albareda, distingit arquitecte. En aquestaobra, ab senyalada discreció, s'ha seguit l'estil gòtich mellor època. en sa Lo reverent senyor rector, que ab la major amabilitat nos acompanyà en nostra visita, conserva una bona creu professonal de plata de l'any lóyS, un reliquiari del i5oo y alguns ornaments més richs que antichs. En lo campa¬ nar, de la mateixa època de l'iglesia, hi notàrem una cam¬ pana del 1668. Com a recort de l'antiga dominació feudal sols queda un nom, lo del serrat de les Forques, sense cap resto de construcció militar de l'època. Un casal notable, en la plaça, nos parla, al contrari, d'una institució lliure y que donà tanta importancia a l'estament menestral en los mi¬ llors temps de nostra historia. Nos referim a la Casa del Concell y Jurats del Lluçanès, notable construcció del si- gle XVII, en la que hi campeja la severitat agermanada ab l'elegancia. Lo parament de la fatxada, ja negros, no tant per les centuries com' per la qualitat de l'aparell, ve — 16o — pertorat per bonichs finestrals, quals vans venen ador- nats per pilans o petites pilastres guarnides ses cares a l'es¬ tilplateresch, sostenint uns a modo de cornisaments molt graciosos, completant lo bon efecte del conjunt l'ampla teulada que ombreja la part superior de l'edifici. Servei.v avuy pera Casa de l'Ajuntament, y sembla que son arxiu no està desproveit d'interessants documents, qual estudi no'ns fou possible fer malgrat los nostres desitjós, que nos revelaria sens dupte datos aprofitables pera historiar la vida municipal del Lluçanès, ab l'organisació de sa curia, les atribucions de son concell popular, l'elecció de sos cònsols y les pràctiques administratives dels passats sigles. Pobra és la vida que soporta Sant Feliu Saserra; es¬ cassa sa industria manufacturera, representada per alguns telers mà, que encara ab son traqueteig monòton trenca a la quietut de sos carrers solitaris; y no menys l'agrícola, lo precisa pel consum, ja que res més permet son aspre terrer, escassament regat per la Gavarresa y'ls torrents de Relat y Bassi; tot lo que és'causa de que en lo temps cru de l'hivern moltes són les families que emigren a terres de per avall para sostenirse penosament fins la temporada de les cullites, en que retornen a llurs cases. Avuy, mercès a les plantacions de vinyes, sembla que la població s'alça de la postrado y miseria en que jeya de bastant temps ençà. Sa posició topogràfica li permet gaudir d'ample ho¬ ritzó, ensems que de bones condicions climatològiques. S'oviren clarament les soperbes siluetes del Pireneu, que presideix lo Puigmal, a la part de tramontana; los serrats que l'aspre Collsacabra caractérisa, per la banda de sol- ixent; los macisos Montseny y Montserrat, al confi de mig-jorn; y, per fi, los espatlluts montanyams bergadans', pel cantó de ponent, tancantli més properes sa comarca'ls serrats de l'Estany, de Sant Salvador, Sant Bertomeu del Grau, a la dreta mirant al nord; y'ls de Sant Jordi, de la Morisca y serralada de Pinós, per l'esquerra, entre quals replechs, y en les valls que formen, s'hi arraceren los po- — i6i - ■bles d'Avinyó (2 hores), Oristà y ia Torra (45 minuts), ■Oió (2 hores). Santa Euiaria de Pardines (i hora). Santa Eugenia de Relats (i hora) y Prats de Lluçanès (2 hores). No és menys interessant l'excursió que desde Prats fé¬ rem ai poble de Perafita y al santuari de Nostra Senyora dels Munts, situats abdós a l'extrem llevant de la comarca lluçanesa. Aixis com lo territori lluçanès se sol presentar aspre per son confi N., se vesteix ab les hermoses gales de la na¬ turalesa per la part que anem a investigar. Deixàrem la ■vila dePrats, encaminantnos a trobar la soptada costa del Marsal pera baixar a la vall que a nostres peus s'extenia. Lo camí de drecera, més que tal, és una escàla, quals graons són formats per la meteixa naturalesa, per quan •los rocams s'arrestellen ab ordenada gradació a ma¬ certa nera de feixars. Los matolls, la verdissa, los arbossos y los rebolls de les desaparegudes boscuries guarneixen ab lliure desordre'l grandiós rampeu que forma'l serrat, que s'esba- dia en aquell indret, formant un misteriós reclau de bas- tanta fondaria, amagada per l'espessíssima vegetació que arreu y ab desordre creix y endomassa bellament les ves¬ sants. A mitja alçada d'aquell encantat racés s'atança da¬ munt del precipici una rocassa formant la volta d'una misteriosa bauma, entaforantse sota d'ella los verts tapi- ços que encatifen la fantàstica recolzada. Plorosa regalima per davant de la bauma una cinta d'aigua que's despenya, morint l'espès brancatge, que com rústega toya puja entre fins arran d'aquella, present de les fades bosquetanes a la goja d'aquell jardi. Baixàrem penosament los desiguals graons tallats en lo braç del contrafort esquer que forma la recolzada, al bell costat del precipici, fins trobar lo planell en que hi ha'l Marsal, venerable casal, ab capella romànica a son davant. Al darrera de la casa, y a ella propera, hi ha la font dita del Raig, o del Marsal, situada en un reclòs format per la serra. Es un lloch deliciosament poètich que més :sembla disposat per l'hàbil mà d'un artista que no pas Lo Lluçanès 21 — 102 per la meteixa naturalesa. En curt espay s'hi troba, eiv ' agradós resum, tot lo que's pot desitjar en un siti de plaer: vegetació frondosa y variada, remoroses cascadetes. que tot saltironant joguinegen entre'ls pedruscalls de son llit, pradells encatifats d'envellutada verdor, molçoses ro¬ ques entre les que hi furguen lo lligabosch y les verdisses,, men tres I'atapahida eura amantella'l tronchde les albes y de les alzines, que ab los pollancres formen lo cobriccl d'aquell encantat camaril de fades. En lo lloch més arra- ccrat, y al peu de roques vestides de molça, raja a doll la font esmentada, qual rica aigua és vessada per una canella a modo de gàrgola, implantada en mig d'una làpida que porta la fetxa del 1773, surmontada per una creu nim- vada. Seguint lo camí emprès, passa aquest entre'l casal y la capella esmentada, baixantse ben tost a trobar lo tor¬ rent del Marsal, quals vores guarneixen les hortes y plan- tius de dita masia, entre les que per una bona estona se segueix. Lo camí's decanta cap a l'esquerra, seguint tot planejant, entre clares rouredes y bosquiha, sota'ls serra- dcts dits de la Qüestió, en quals vessants escarpades s'ovi- ren en desordre rocasses calices entre abundós herbatge y escassa arbreda; trobantse aviat la riera del Lluçanès,, quals riberes solitàries.guarneixen frescal vegetació y es¬ pessa pollancreda que, ab les albes de llisa roca, engala¬ nen bellament lo camí. Lo remoreig de la corrent de- l'aire que juga ab lo fullatge formen un agradós concert en aquell lloch frescal, que convida al vianant a reposar sota la regalada ombra. Se passà'l gual de la riera, llis¬ cant sa escassa corrent per entre pulides roques, reposant sovint les aigües en gorchs de poca fondaria y pura trans¬ parencia. Se segueix suaument pujant lo marge dret de la riera, la que s'aparta un bon tret del camí envers NE., . d'aon baixa serpentejant. A la part esquerra, y en lo ro- gench espedat que forma'l mur del rieral, entre la vege¬ tació que guarneix lo single, s'ovira negrejar la boca d'una bauma. Diu la tradició que al fons d'ella s'hi obra una mina que condueix fins dalt del castell de Lluçà, ser- vintsen altre temps los moros pera provehirse d'aigua y pesca, bastant abundosa aquesta en barbs, tanques y altres peixos de riu. Se passa ben tost al peu de la Coromina. negrosa pagesia, que té per vehina, a més de mitja hora lluny, a la banda de la riera, la rònega casa Fumanya, ab- dues de rústech aspecte que molt s'escau en l'aspre pai¬ satge que les volta. Desde aquest indret la riera lluçanesa y'l camí, després d'haverse fet mutua companyia, se sepa¬ ren en direccions oposades; aquella envers tramontana y aquest cap a sol-ixent. Se passa per uns plans inclinats de roca caliça, de forta entonació cendrosa, distrayent la tristesa del lloch les clares rouredes y migrats conreus que s'oviren propers al rengle de cases dites lo carrer de Beu- laigiia. Se deixa aquest barri a l'esquerra, veyentse més enllà, a la dreta, lo poble de Sant Martí del Bas, assegut damunt l'ensinglat marge d'un torrent que s'esmuny al fons de preciosa dotada atapahida de pollancres, albes y salzers que guarneixen lo llit de la frisosa corrent. És una impressió ben agradable trobar aquell oasis a poch d'ha¬ ver passat los magres plans que havíem deixat enrera. Lo poble esmentat suara, consisteix en un réduit aplech de cases a l'entorn de sa modernisada iglesia, que aixeca son campanar coronat d'alta piràmide. Forma un. conjunt digne d'un quadro. Desde aquí deixàrem la vessant esquerra del Lluçanès, •qual conca havíem creuat transversalment desde la nostra sortida de Prats, entrant en la de la Gavarresa, que tras- .passàrem ben aviat. Seguírem lo camí ral que, baixant, emmena directament fins trobar la riera, que ja s'ovira pía- tejar al fons de comprimida vall. Passant entre frondosa arbreda arribàrem al peu del molinot, tenint a nostra dreta la Gavarresa, que confon son etern rondinar ab la remor ■del fullatge de la vegetació que festoneja ses boniques ribe¬ res. Al peu mateix del molí, y per poch segura passera de fusta,_sota de la que's llença en furiós saltant la presa del dit molí, passàrem al marge dret de la Gavarresa, pera pujar la llarga costa que porta fins al poble de Perafita, que al lluny s'ovira arrenglerat dalt de la serra. Vorejàrem per bona estona los fondais aon s'hi esgraonen amples — 164 — feixars de conreu, venint tancats a dreta y esquerra per serres vestides de roures, alzines y pins, ab alguns olms y noguers. En tres hores y mitja férem lo cam i desde Prats a Pera¬ fita, aon s'hi arribà a les y'ao, havent sortit d'aquella vila a les 4'3o de la matinada. Sant Pei-e de Perafità és un dels pobles del Lluçanès que menys particularitats ofereix al excursionista que cer¬ qui arqueologia o bé art. Sembla nascut en la passada cen¬ turia y que desde dit temps hagi restat sense cap mena d'avenç. Desde sa iglesia parroquial, gran y desfregada com les del sigle XVIII, més sense cap remarcable detall artís- tich, fins al rònech y negros hostal, tot se ressent del poch esment ab que's tenen avuy los abans floreixents pobles de montanya. La gran majoria de les cases de Perafita porten en la llinda de llurs portals la data del 1700, notantsen algunes de més modernes, que miren a la plaça major y al carrer del costat de l'iglesia. Malgrat això, té cert aspecte d'un passat benestar y un aire pagesívol que un s'hi sent, podriem dir, com a casa, çò és, no s'hi troben aqueixos exòtichs disfreçaments de les viles de terra baixa. La quietut y soletat que sempre regna en lo poble so¬ fria un parèntesi en lo dia en que'ns hi esquèyem (lo dia de Sant Miquel de Setembre). En efecte, en sos carrers y places se notava'l trasbals de gent que ab sa confosa enraonadissa omplien d'animació tots los indrets, en tant que arreu se veyen bous, ovelles y cavalleries, aparellats u'ns, a remades altres, y guarnits los últims, y barrejats tots ab la gentada que omplia'ls carrers. Es que en tal dia se celebrava la típica fira del Hostal del Vilà de Sant Boy, y per ser Perafita lo lloch més proper al dit siti venint de la part de Vich, de Berga y de més avall, en ell s'hi reunei¬ xen gran nombre de firetaires, pastors, marxants y pagesos pera fer via al lloch de la fira. Nosaltres, ab igual intent, també'ns hi trobàvem, fent aviat part de les llargues cor¬ rues de gent y de cavalcades que cap a fira s'emmenaven, boy confosos entre'ls remats que també hi feyen cap. Es un espectacle digne de ser vist el que ofereixen — i65 — aquells tot l'any deserts llochs ab l'animació que hi regna' ab motiu de la fira. Per tots indrets, uns baixant de les comes, altres pujant de les valls o apareixent pels corriols y camins de les vehines serres, arreu s'hi notava'l formigueig. de gent, bellugant per tots cantons negroses tirallongues, en les que hi vermellejaven les berretines y les virolades, mantes, blanquejanthi'Is ramats y les rossenques mana¬ des de bous y vaques ab sa cadellada. Desde Perafita, y en direcció a tramontana, se segueix un camí carreter que ve de la part d'Olost, trobantse a poch tret del poble una font; més enllà, a l'esquerra, s'alcen les solitaries runes d'un grandiós casal mig partit, com si, penedits los enderrocadors de tant vella casa, haguessin a mig fer deixat sa tasca a l'acció destructora del temps. S'en diu VHostal Vell, contrastant sa misera nuesa ab lo rich aspecte de les masies dites les Eiires y la Roca, que en lo meteix indret y més al lluny, entre la matisada verdor dels propers qumtars, s'oviren, dominant les dotades que a sos peus s'extenen. Se va guanyant la costa que en poch ràpida pendent porta ñns \o pla de Bocatova, en que s'hi arren¬ glera un aplech de cases de pobre aspecte, trobantse ben aprop d'elles unes ventrudes rocasses de constitució mar¬ gosa, dominant l'aixarrahit terrer calcari que forma l'erm territorid'aquells indrets. La carretera volta al peu d'aque¬ lles roques, y, deixades enrera, de sopte's desplega envers lo N. un aspre panorama de foscos montanyams, que, esgraonantse uns darrera'ls altres y en diferentes magnituts y enèrgiques siluetes, formen com l'immensa graderia del trono del llunyà Puigmal, que ab son gegantí macis limita l'horitzó. Al nostre davant, y després d'alguns revolts, baixant, s'extén un esbarjós pla inclinat de roca, voltat arreu de boscos y dominat pel santuari dels Munts, que s'ovira en lo cim del ample serrat. Al mig del pla s'alça la casa hostal del Vilar, situada en la suau vessant de la montanya. Pren lo nom de la gran casa del 'Vilar de Sant Boy, una de les més riques d'aquella part de montanya y la principal de: les que compta'l vehí poble de que ha pres nom. En aquell lloch (distant cosa d'una hora llarga de Pera¬ lta) trobàrem la renomenada fira. Sembla que no és molt antiga, més ai.xò res hi fa pera que no sia concorregudissima de gent de moltes hores lluny. Fins se'ns digué-que hi acuden tractants d'Aragó, del Rosselló y altres terres de fóra reyalme. La fira del Hostal del Vilar, donchs, és indubtablement un dels aplechs més tipichs de Catalunya y'l més caracte- ristich del Lluçanès. Son especial interès estreba en ser una solemnitat que recorda més al viu aquelles-dels temps he- -roichs que'ns conten los autors clàssichs. Lo firal no és tancat per esbarjosa plaça d'antiga vila, sinó que té son siti en la «soletat de les montanyes, celebrada entre pastors y aon no més assisteixen los pagesos y les vilatjanes, los ■aucells del cel y l'auñayre dels boscos», com diu galana- ment nostre novelista en Marti Genis (i). Bé s'escau aqui copiar a tant triat prosista lo que'n diu de la fira del Hos¬ tal del Vilar: «En l'extrem NO. d'aquella ampla y fèrtil comarca; en lo punt anomenal cap del Lluçanès y a Ven- vista de Sant al N., s'hi veu aislada, en lo devallant Boy, cap suau d'una costa, una casa gran, que serveix de posada als vianants que desde la plana de 'Vich van cap Alpens o altres pobles d'aquella alta regió de la montanya. Lo país que la rodeja és pintoresch y alegre; y dominant desde les boyroses cimes dels Pireneus fins a les retallades puntes del Montserrat, farceixen lo centre del esbarjos panorama com sobtades en un moviment de majestuosa ondulació, petites rengleres de montanyes de suau perfil, vestides de verds sembrats y brodades d'abundants boscos, agafant del mig-dia al nord, en tot son horitzó del ponent, la llarga extesa de les ufanoses terres del renomenat Lluçanès. »Cada any, en un dia d'últims de Setembre, hi fan una fira als voltants d'aqueixa casa, espargintse la gent y'l bes¬ tiar a ses lliures voluntats pels prats vehins, semblant com r-si fos una immensa població nòmada que allà s'hagués -aturat en son viatge, pera referse o menjar. La perspectiva .{i) La Mercè de Bellamata noveles,!. — 167 — que distreu la vista és una de les boniques que hi puguin haver. Aquell espectacle, per lo que és nou, sorprèn; aque¬ lla coloraina dels trajos captiva; y lo senzill de Tescena. agrada. De cent punts de vista diferents se retrata en l'ull del espectador lo pla inclinat de l'ampla costa, en lo que's dibuixa lo vast campament, ab ses dues baixades a cada costat, que's venen a amagar entre'ls roures ombrosos dels sots y dels torrents, com un brillant retaule brodat de sedes de colors representant una florera atapahida de rams y d'aucells que'ls ayres gronxessin. Y entremig dels arbres- se veuen pletes que van y venen en totes direccions; y s'oviren en les vehines altures, per les valls llunyanes y per les fondalades que'ls camins vorejen, pagesos vells que pujen ab l'ajuda de groixuts bastons; los joves lleugers bellugant flexibles tortellatges; cavalcades de totes formes y luxós, y nombroses ramades de cabres y ovelles, de bous y de mulats, que esvalotats hi arriben, acampantse a tot arreu; essentlos bon lloch lo primer que troben buyt, y extenentse per l'espayosa fira sense altra frontera que son primer albir. Y mentres les cavalleries ensellades fan una altra lley de campament apart en les arbredes fresques y solitaries, y centenars de manyagues ovelles passen de les unes cledes a les altres, y de les unes a les altres butxaques les unses y les dobletes d'or; y per entre les inquietes euga- des y frisosos braus, los revinguts pastors vestits de pells fan anar en l'ayre les seves abonyegades porres, la multitut alegra's rumbeja per les planes donantse a gimnàstichs exercissis o a ferla petar cadascú ab la mellor companyia; perquè allà hi surten y s'hi troben la rossa montanyesa de peu lleuger y de mirada esquerpa y l'adolescent bosquerol de cara encesa y de cor valent com lo roure centenari, a qual ombra recolzat, quan se n'adona, veu que l'aymia se li esquitlla llesta entre les altres companyes y que'l sol trenca sos raigs en lo polcim d'or de sobre dels negrenchs turons. »De moltes hores lluny hi com pareixen les pageses riques a acompanyarhi, alegres y ben mudades, les poncelletes tendres, que'ls hereus se les disputen, pera rublirles d'anells — i68 — T preuades joyes, tot féutlashi costat, y fent csbahir son •esperit en un món nou y desconegiJt per elles. Y sembla, quan hi arriben de totes bandes aqueixes fressoses colles, vestides dels colors de les flors dels seus jardins, acalora¬ des pel sol de l'esperança y de l'alegria, y festoses com un vol d'aucells que salten y juguen per les branques dels arbres; semblen aplechs barrejats de nuviatges que venen a espargir, pels aires d'aquells boscos remorosos y mon- tanyes florides, los ressons simpàtichs d'un dia d'expansió y felicitat.» Aixís diunostre distingit novelista, y millor no's podria descriure «aquell esclat de gala dels pagesos, aquells agom- bolaments de minyones que aixordaven ab l'esclafit de ses rialles, aquells rotllos d'homes vells acalorats ab les con¬ verses dels negocis, aquelles colles de fadrins bellugadisses y alegres, aquelles parades de tota lley de fruytes, de robes y de coses, y aquella virolaina de colors», conjunt magni- fich, enquadrat, si aixís val dirho, per un claríssim dia de Setembre, en que la tèbia atmosfera y'l cel puríssim cau¬ saven un dolç benestar inexplicable. Ab recansa, donchs, deguerem deixar tant bell quadro pera pujar fins al santuari dels Munts, objecte la nostra excursió. Passant principal de entremig de cledes aon s'arre¬ molinava apretantse frisós bestiar de llana, o per entre sapades parelles de bous que ajeguts peresosament sembla¬ ven mirar ab estoica indiferencia'l bullici que'ls voltava, o entre les cavalleries que renillaven d'impaciència, ferma¬ des en los nuosos tronchs dels pins y alzines, y salvant fent mil giragonces, les parades dels arreu, firetaires, los remats bovins, los rotllos de negociants y rondaires, no menys que'ls enZaw/awíeïzf.ç a terra dels que's preparaven a consumir la minestra, asseguts al entorn de fumants fogai- nes, nos emmenàrem envers lo santuari, pujant la pendent del serrat guarnit de pinedes que vesteixen aquell indret 'fins lo cim de la montanya, guiantnoshi uns rochs pintats •de blanch que, a distancies simètriques, d'entre'ls bruchs y romanins suraven, indicant lo pas permès als remats per ■entre'l bosch. 1 preuades joves, tot fcntlashi costat, y fent esbahir son •esperiten món nou y desconegut per elles. :Y sembla, un quan hi arriben de totes bandes aqueixes íressoses •Testides dels colors de ics flors dels c<^s, des seu.s pèl sol de I esperança y de 1 alegria, y ivrtrtges eom un Utt ;r,s, acs^a- 4 vol.d'auctüs que salten y juguen per Íes : •arbres; semblen aplechs barrejats de nuviatges queYem:,^ a espargir, pels aires d'aquells boscos rencorosos ^moií tanycs florides, los ressons simpàtichs d'un dia d'el^nsió y felicitat.» i' Ai.x'ís .diu nostre distingit novelista, y millor no's podria descriure «aquell e.scíat de gala dels pagesos, aquells agoin- ■bolanients de'minyones que ai.xordaven ab l'esclafit de ses rialles, aquells rotllos d'homes vells acalorats ab les con¬ verses dels negocis, aquelles colles de fadrins bellàaadissos' y akg.'í's, aquelles parades dé tota liey de fVuytis, de robes ■ -y de coses, y .aquella viroiaina de color.'^.», conjunt raagní- fích, eiiquüdrat, .si àixis val dirho, per un claríssim dia dé Setembre, en que ia tèbia a'rriòsíera v'l cel puríssim caii- savcn un dolç benestar inexplicable. Ab recansa, d-onchs, deguercm deixar tant bell quadro pera pujar fins ai santuari dels Munts, objecte principal de la nostra excursió. Passant entremig de cledes aon s'arre¬ molinava apretantsc frisós bestiar de liana, o per entre sacades parelles de bou-s que ajeguis pei;esosatnent ven,mirar ab estoica indiferencia'l'buiiict seraija^ • qiie ís o entre les cavalleries que reniiiaven d'imç.vciencia, des en los nuo.sos tronchs dels pin- y salvant i arreu,fent mif giragonces, les psY ie ios • remats bovins, los rotllos de no menys que'ls enlaulamenls a tèn-t ■<-.. consumir -qt.g^rcp S'i'aven à la.minestfa, asseguts arc,-iio.rlíd|||fe nes, nos emmenàrem del envers 1:> saniuafí,,#^!^!^ pe'^ent serrat guarnit de pinedes, que fins ió cim de ia vesteixfcîv%qâéli indret montaaya, guiantnoshi uns rochs pintats -de blancb que, a distancies simètriques, d'entre'ls bruchs y romanins.suraven, indicant lo pas permès als remats per •entre'i bosch. BSaonyt Vidlaer Casa LLluçaonès Cas—des. — i6g — Desde l'hostal al santuari no hi haurà més que uns trenta minuts, trobantse situat aquell, junt ah l'hospe- deria y casa dels ermitants, en un replà de poca extensió, tenint la particularitat aquella montanya que aixis com per la part del Lluçanès pot dirse que constitueix un extens pla inclinat, al ser darrera de l'iglesia, que mira al lle¬ vant, se talla soptadament la serra en single, produint un fondo y esgarrifador precipici, vestit d'espessos matolls y lliure vegetació, hermosa cascada de verdor que's llença desde'l cim fins al fons de la timba. Lo Santuari dels Munts és un edifici del sigle XVII. Pre¬ cedeix a l'iglesia un espayós porxo d'un sol arch de consi¬ derable volada, tenint en son fons la senzilla porta d'ingrés a l'iglesia, qual llinda hi ha la fetxa del 1700. A la dreta en s'obra'l portal que condueix a l'hospederia, y a l'esquerra una làpida que diu aixis: SE • FEV • LA ■ PR- ESENT-OBRA • SE¬ NT - ADMINISTR - ADORS - FRANCESCH- VIL ARRASA-Y-JACIN - TO - ROCAFIGVER A - i 69 5. L'interior té una sola nau, interceptada pels braços del creuer, formant lo cap del temple l'àbside, de planta rectan¬ gular. La nau mideix ig'gq m. de llargada, ó'Sa m. d'am¬ plada y g'ió m. d'alçada. En la nau de l'iglesia no hi han altars, penjant de ses blanques parets bona de crosses, ex-votos, caps, bra¬ cosa ços de cera y altres presentalles, testimonis de la devoció en que's té la santa imatge de Maria. L'àbside, ocupat pel retaule de la Verge, se troba lu.xo- sament pintat y daurat ab riquesa. Forma l'altar major un templet quadrangular, ab grupos de tres columnes estela¬ des en cada àngul, sostenint una cúpula d'archs encreuats Lo Lluçanès 22 IJO — — y units per rosetons, rematant ab una imatge de Sant Joan. Los murs del presbiteri van coberts de relleus de talla y altres ornaments de fusta, que's diuen molt bé ab lo re¬ taule, produint lo conjunt una molt bonica decoració de bastant efecte. La volta del àbside és pintada y daurada, contribuint a completar la sumptuositat del santuari; sent lo restant de l'iglesia completament emblanquit y notantse en tot la netedat deguda en un lloch sagrat. La santa imatge dels Munts és, com quasi les de la majoria dels antichs santuaris de Catalunya, d'últim temps de l'esculptura bisantina, y, per tant, del sigle XI o XII, com sembla indicarho l'expressió apacible ensems que severa de la testa, un tant amorenida; la rígida posició de les extremitats; lo trobarse asseguda en senzill faldistori, seguint en això la vella tradició bisantina; lo tenir Vamic- tus cayent esllangit damunt les espatlles ab simètrichs plechs acanalats; igualment que'l vestit. Ab una mà sosté'l món, y'l nin Jesús ab l'altre, qui, com sa Divina Mare, té la mateixa expressió y igual encarcarament en sa posició y plegat del ropatge; y no faltant tampoch al venerable tipo hieràtich del cànon bisantí, beneheix ab la mà dreta, sos¬ tenint ab l'esquerra un llibre obert, que apoya en los ge¬ nolls, en quals pàgines s'hi llegeix: A'VE MARIA. L'al¬ çada total de la devota imatge és d'un metre. Es per demés suposar que, com totes, se troba tapada ab postices robes. No és fàcil fixar l'origen del santuari que'ns ocupa. Es prudent, emperò, conceptuar que s'alçaria en la rnateixa època en que ho foren los demés temples y santuaris llu- çanesos, çò és, del sigle X al XII, deventse notar que l'orien¬ tació de l'actual iglesia és l'invariablement observada pels antichs, és dir, l'àbside mirant al llevant, y la fatxada, per conseqüència, al ponent; y també, per fi, com en quasi totes les velles construccions religioses que encara ador¬ nen los pichs de nostres montanyes, lo cap de l'iglesia g s'aboca, pot dirse, arran del precipici. De totes maneres consta que'l temple actual substituí a altre antich, puix que aixís se desprèn del Breu d'Igno- cenci XI dat a Roma als 19 de Desembre del any 1679, V aprovant l'erecció d'una confraria en lo santuari, document que's diu obrar en l'arxiu de la vehina parroquia de Sant Boy, junt ah altres de la XVII.'* centuria; confraria que tal vegada seria la que existí fins a primers del actual sigle ah lo nom de Confraria dels Dot^e; nom que prenia dels dotze caps de casa que la formaven, amos dels principals casals y pagesies escampats per la montanyesa encontrada, els quals costejaven devots cultes; residint aquella germandat en la propera vila de Sant Quirse de Besora. Se conserva en lo santuari un càlzer que porta la fetxa del 1771, pagat pels obrers Joan Serra y Joseph Bertrans, abdós pagesos, com diu la llegenda en dita joya escrita. L'única campana que hi ha en lo quadrat campanar de l'ermita és del 1786 y és de pes 12 quintars. A la part NE. del santuari, o sia en la vessant de la montanya, ahont lo precipici's fa més esglayador, un cor- riol estret y tortuós, que difícilment s'obra pas entre'ls ma¬ tolls que guarneixen lo single, emmena a una petita cova, situada a cosa d'uns 5o minuts de l'ermita. En ella diu la tradició que fou trobada la venerada imatge dels Munts, qual fet tingué lloch de la següent manera; al cap-vespre de cert dia d'istiu, retornant un pastor de pasturar son remat, s'apercibí d'un estrany resplandor envers lo NO. y quasi a la sima de la serra. Ple d'admiració, corra'l pastor a notificarho a sos amos, els quals l'endemà's dirigiren al lloch indicat, y dintre d'una cova hi trobaren l'imatge, sent allavors desde alli trasladada a l'antiga capella que existia ahont és l'actual, que estava dedicada a Sant Joan; suposant la tradició que en lo mateix lloch ja existia una capella en lo sigle IV, al igual que la de Sant Miquel, situada en lo vehí predi de Gallifa. Se diu també que.les imatges de la Quart y la dels Munts se veuen l'una y l'altra desde llurs camarils per l'òvol de la fatxada de les respec¬ tives iglesies. Dos en lo santuari que'ns ocupa: aplechs tenen lloch l'un per Pasqua, y per l'Assumpció l'altre; podentse'ls pelegrins acullir en la casa-hostal adossada a la part de mig-dia del temple, ahont és de notar l'esbarjosa sala- 172 — - menjador y la cuina, comunicant ab aquella algunes cam¬ bres dotades de llits y'l demés menester. Si bé tot és molt rústech y al estil de montanya, a falta d'altre sopluig deu acceptarsel tal com és. Los ermitants hi viuen tot l'any, sostenintse ab les almoines que dels devots arrepleguen, a qual efecte va l'ermità de poble en poble y de casal en casal, moltes hores lluny, vestit ab vella capa de burell, barretina vermella y lleugera espardenya, penjantli del coll una capelleta, com un tríptich, en el que hi va tan¬ cada una petita imatge de la "Verge, penjant d'abdues por- telletes bona cosa de cintes, medalles, rosaris, etc., etc. Es un tipo molt pintoresch el que ofereix lo vell ermità dels Munts ab son trajo típich y capelleta al coll, veyentsel recorrer per aquelles comes, afraus y serralades. A més dels petits emoluments que la capta li propor¬ ciona, treu una mica de vianda de la terra que's troba al peu del santuari per la banda de NO., afrontant al E. y S. ab les de Casa Montorró, Casademont per O., Corbatera y Fontram pel N. La montanya dels Munts se la pot considerar la mi¬ randa del Lluçanès, ja que desde ella, y a una altura de més de i,ooo metres sobre'l nivell del mar, se gosa d'un soperb panorama format per montanyes, valls y planures, limitat en últim terme per la grandiosa silueta del Pire- neu. En amplissim horitzó s'oviren, començant pel po-, nent, les serralades dels Morunys, los espadats del salt del Colom, les esquerpes serres de Queralt y de Peguera, darrera de les que s'aixequen enterchs los escarits pals de Pedra Forca; y com vigilant sos fills, pujant damunt llurs rabassudes espatlles, s'enfilen los pichs del Cadí, que miren lo Pla d'Anyella, lo Coll del Pal, el de Jou y'l de Pendis. Desde l'atalaya lluçanesa's pot estudiar lo grandiós y com¬ plicat, arreplech de montanyams que naixen del Cadí, com la brancada immensa de gegantina alzina. Confosos ab los núvols se llencen a l'espay los pichs de la Greixa, Puigllansada y'l Rus, que dominen la gran collada de Tossa, seguint cap a sol-ixent los macisos del Puigmal, del Costabona, y esfumantse en los últims confins tot '73 — — just s'oviren los pichs del Canigó, distingintse dels núvols ydel cel, per son r-epòs etern, per son color més blau. Com graonada immensa s'arrestellen més ençà, for¬ mant faixes de montanyams, s'alcen los aspres serrats de Frontanyà, d'hont baixa una branca de serres entre quals replechs, o coronant llurs cimes, s'asseuen Alpens, Sant Agustí y Sant Boy de Lluçanès, lo pich dels Munts, Sant Pere de Perafita, Vilaseca, Sant Bertomeu del Grau, Pla de Sant Salvador, Valquer, serra de Còdols Blanchs y Sant Cugat, fins perdres cap al mig-jorn pera trobar los serrats de l'Alt Vallès, en ratlla dreta de N. a S. Si desde'1 punt de mira s'escapa la vista envers sol- ixent, s'oviren les enèrgiques siluetes del castell de Milany, Puigsecalm y Rocacorba, los acantilats singles de Coll de Bracons, de Cabrera y Ayats, allargantse'l panorama fins los típichs Graus d'Olot, darrera'ls que's divisa'l tallat espedat del Far. Per aquell indret, y més ençà, com fita immensa hont reposar l'admirada vista, sura'l macis Mont¬ seny, ab les Agudes que ajupen sa testa abocades pera vigilar les feréstegues Guilleries. Com deixant una grandiosa portella en lo murallam de serres que'ns ocupen, limiten lo mig-jorn les germanes montanyes del Sant Llorens del Munt y'l Montserrat, da¬ vant de quals soperbes masses humilien ses testes lo pich de Gallifa y lo del Estany, seguint com ondulants planu¬ res les serres del Valquer, de Viure, de Pinós y demés que tanquen lo Lluçanès. No és estrany, donchs, que s'afirmi que desde'ls Munts s'ovirin vintiquatre santuaris, los castells de Montorruell, d'Orís, de Mílany, d'Ossó, de Besora y de Montesquiu, y gran part de la plana de Vich, cíntada de plata pel Ter. Certament sopta trobarse davant del bellíssim espec¬ tacle que s'ofereix mirant pels indrets del NE. en tota sa extensió, especialment per la part de Vich, perquè del peu del single dels Munts se veuen agombolarse, com en marors encrespades pel huracà, innombrables pichs de remogudes serres. La situació de la montanya que considerem és a 22 ki- '74 — — lômetres al N. kilometres al NO. de Sant de Vich y 5'5o Quirse de Besora, qual poble s'ovira quasi al peu del ser¬ rat, recordantnos son vell castell a la filla de Wifred lo Pilós, l'abadessa Emmon, fundadora de sa iglesia, consa¬ grada en 898 per Godmar de Vich, no menys que'l petit lloch de Sant Pere de Sora, que negreja sota'ls Munts, a :1a comtessa Raulo, qual iglesia fou en 960 consagrada per Ató de Vich (i). Al deixar lo santuari, a nostra baixada dominàvem quasi vol d'aucell tot l'acampament de la fira del hostal, a que com una immensa taca negrosa s'extenia al peu dels Munts. Feya bo de veure aquell bellugueig en que s'hi destacava un atapahit camp de roselles, puix tal semblava'l barretinam que arreu s'ovirava, matisat per diversos tons verts, terrosos y opalins, produits per les boscuries prope¬ res, les montànyes ja més llunyanes y per les primeres boires del cap-vestre. Al començar lo sol a decantarse envers les singleres de Tossals y Capolat la munió s'anà esbargint en distints in¬ drets, destriantse poch a poch l'agombolat concurs de pas¬ tors ab sos remats, de pagesos ab ses revingudes parelles, de firetaires ab ses mercaderies y de rumbejador jovent ab sesalegres colles, quedant aviat deserta la planura, do¬ nant senyals de vida sols lo rústech hostal en mig de l'erm rocós. de mira aquell esbargiment nos re- Desde nostre punt memoria quelcom de la primera dispersió hu¬ treya a la mana de que'ns parlen los llibres sagrats, desde les grans planures asiàtiques pera anar a poblar lo món; y pera més semblarnosho vèyem llargues currues de gent de totes edats y condicions, quins montats en guarnides cavalle¬ ries, quins a peu carregats ab tota mena de farcells, quins portant al coll nins rendits de cançament, barrejantse en- (1)Parassols: Historia de Sani Joan de las Abadessa's. noves sobre'ls .Munts són extretes de l'obreta titu¬ Moltes de les lada El Santuario de Nuestra Señora dels Munts, por el Dr. D. Miguel Saló, pbre. — IJS — tre les tirallongues de gentada tota mena de bestiar boví, oví y cavallar de totes mides y estampes. Allò certament semblava un poble que, mal encambit en son primer bre- çol, anés a sembrar la llevor d'altres en tots los indrets de la terra. Al ponent del Lluçanès s'enfonza entre'ls serrats de Pinós, de Viure y de la Guardia la poètica vall de Mariés. Al deixar la de que anem parlant pera dirigir- comarca nos a Bergada, deguerem baixar a la vall l'antich pago susdita, digna d'esser visitada, y que no en va era cone¬ guda en los vells documents per Benevivere (i), ja que sa boniquesa y apacible estada hi fa encara de bon viure. Los noms dels serrats que l'oviren, çò és, de Bonaigua y de Bonsaires, indiquen si és per demés agradós aquell ama¬ gat racés de nostra terra. Lo dia 6 de Setembre, de botí mati, deixàvem no sense recansa la vila de Prats pera continuar l'última part de la nostra excursió, fortament contrariada per l'insegu- ritat del temps, per les boires y les pinjes, quasi diaries. Prenguerem lo camí carreter que de Prats emmena fins a Berga (unes cinc hores llargues), en direcció a ponent, anant a trobar la baixada de la costa de Borralleres, pas¬ sant abans al peu de la coma en que s'alça l'ermita de Sant Sebastià, vigilant de la plana de Prats. Al ser al cap de la costa y a la vessant qiie mira a la vall de Mariés seguírem la drecera o vell camí ral, que per esser empedrada en gran part y per sa molta pendent se fa un xic pesada. Malgrat això, la vista que s'hi gosa, lo boscam y les rocasses que arreii s'escampen alleugeren lo camí. A poch de començar la baixada crida l'esment una gran roca, po¬ sada al bellcostat del camí a la part de la timba, semblant per lo primparada que està amatent a rodolar rostos avall. Podria péndresela per un menhir, si altres roques com ella escampades en la vessant no contradissin semblant (i) Villanueva : V'¿a;'e/¿teraWo, vol. X, pàg. 183. presumpció. Se'n diu la roca de la Napa, nom ab que fou coneguda a principis de sigle una vella que se la tenia per bruixa, y de la que se'n conten fets estravagants y fins criminals, que li feren aca&ar sa mísera existencia en la presó de Berga. En la propria roca hi ha un forat quadrat, que's diu si la Napa'l féu, y aont hi posava son cistell del recapte, en que sempre hi portava una serp. Lo lloch, as¬ pre de sí, no menys que l'atançarse ja més properes les farrenyes serralades bergadanes, impressionen l'imagina¬ ció si al escaureshi al cap-vespre's recorden les malifetes d'aquella-fantàstica mala dóna. Baixàrem a la vall, ombre- jada d'alzines y pins que clapejen ab son vert fosch entre'l to cendrós dels plans rocosos que per l'indret de Borralle- res, vella pagesia, s'hi esmenten, trobantse quasi al peu d'aquella l'ombrivol torrent de Sant Joan, qual marge se¬ guírem fins toparnos ab la frescal riera de Mariés, que'ns conduí, per una passera de fusta, cap al molí, hostal y gran casa de Vilalta (a una hora de Prats). És aquesta una masia o casa senyorial en que s'hi respira l'atmôsfera de grandiositat de les construccions dels passats sigles. Cert és que en ella no s'hi nota aquell moblatge quasi monu¬ mental necessari pera omplir la gran sala y les cambres del casal, perquè les guerres civils s'han donat bon compte en despullar les venerables masies de montanya de lo molt que hi havia. Aixís és que a Vilalta s'hi pot anar (a més d'obligarho l'amabilitat de son amo D. Enrich de Vilalta) pera estudiarhi un típich edifici del sigle XVI. Al peu de la casa hi ha una petita capella de l'època, dedi¬ cada a la Santíssima Trinitat, construcció que res té de particular. Deixant Vilalta, que's troba al peu de la riera, gau- dintse desde la gran galeria de la casa una de les més bo¬ niques vistes de la vall, seguírem aigües avall entre frescal vegetació, trobantnos ab la petita capelleta del sigle XVI dedicada a Santa Magdalena, y ben tost los casals de la Cortada, maisó pairal dels senyors comtes de la Vall de Mariés, y més enllà la rica pagesia VEscrigues, surant ab- dós edificis entre ufanoses arbredes y verdejants quintars '77 — — que alegren lo severíssim aspecte d'aquelles antigues cons¬ truccions, vivent recort de les villas romanes y dels masos goths; casals tant nobles com los castells que la recon¬ quista y'l feudalisme encimbellaren en nostres monta- nyes. A 45 minuts de Vilalta's troba l'antiquíssima igle¬ uns sia de Santa Maria de Mariés, que ovira a l'altra part de la riera la no menys vella de Sant Martí, corresponent aquella a la diòcesi de Solsona y a la de Vich aquesta, se¬ parades abdues per la riera y comunicantse per un antich pont de pedra de treS archs en ojiva. Se diu que l'iglesia de Santa Maria fou fundada abans del sigle IX; més consta sa consagració en 893 per Ingo- bert, bisbe d'Urgell (d'abans del 885 fins després del 893), dientse en lo document la fetxa en que tingué lloch la de¬ dicació del temple que'ns ocupa, çò és. Anno Incarnationis Domini nostri Jesii-Cliristi, octingeniessimo nonagessimo ter¬ tio, indiclione X, sub die lili idus octobris, anno VI régnante Oddone 7'ege (i). Lo mateix document nos revela també'ls fundadors de l'iglesia de la vall de Mariés, dedicada a Maria Santíssi¬ ma, per quan que'l venerable Ingobert, bisbe expressa d'Urgell, vingué en lo lloch que'n diuen vall de Mariés, en lo territori bergadà, a prechs del sacerdot Fredarí, Attó y altres, que eren los que havien constituir dita iglesia (2). Avuy no's conserva l'edifici que bastiren los piadosos Fredari, Attó y companys, ni rastre algun parla de la vella edificació. Fins l'iglesia actual, que és del sigle XVII, ni's troba emplaçada en lo mateix lloch que ocupava la del sigle IX. Per tradició se senyala aquest en lo réduit espay que ocupa'l cementiri, bastant proper a la parroquia, afir¬ mant la mateixa tradició que la vella iglesia degué ater¬ rarse a causa d'un crim que s'hi cometé en ella mentres (0 Villanueva: Viaje literario, vol. X, pàg. 74. (2) Ibidem, segons un trasllat comunicat al P. Villanueva pel reverent Mirambell y Giol. Lo Lluçanès 23 s'hi celebrava la santa missa. Se diu que enemistades de llarch temps les dues families més poderoses de la vall (i), com trobant estret aquell territori pera viurehi sens recels ni envejes, s'esdevingué que en certa diada y al punt y hora de l'oferta de la missa major lo senyor d'una de les aludides cases volgué passar atropelladament davant de l'altre. Se mogué ab tal rriotiu impia brega entre'ls dos al peu mateix del altar, que acabà ab la mort d'un dels con- tendents. L'iglesia quedà impurificada y entredita, ma- nantse que per rentar fins la memoria de tant gran crim s'aterrés lo temple profanat, imposantse gran penitencia a l'homicida. Al cap de molt temps s'edificà aprop d'hont fou l'iglesia vella la que avuy s'alça, solitaria y pobra, acompanyada dels boscos que té propers y de les tranqui¬ les aigües del rieral (2). Artísticament considerada no hi ha res que notarhi, conservantse una bonica creu de plata de l'època del Renaixement. A l'altra part de la- riera, y separada, com s'ha dit, per un antich pont, hi ha l'iglesia de Sant Martí de Mariés, dit antigament de Benevivere. Lo rieral és la partió de dues diòcesis, la vigatana y la solsonesa, com ho és també de les dues comarques, lluçanesa y bergadana. Com la vehiná parroquia de Santa Maria seria la de Sant Martí, construida en igual sigle o poch després, ja que se la cita en la carta de dotació del bisbat bisuldunès feta pel comte Bernat, sub anno Trabeationis Domini, sép¬ timo décimo post millesimo, cera mil·lèsima quinquaginia quinta, indictione quinta dècima, in mense Februario... aymo XXI quo Robertus regnabat in Francia; en qual docu¬ ment se dóna al bisbe de Besalú, ecciesiam Sancti Martini de Benevivere, cum decimis et prbnitiis et obiationitus Jide- lium (3). (1) No citem los noms perquè existeixen encara sos successors directes. (2) Aquesta tradició nos la contà'l reverent senyor rector, vene¬ rable ancià baix qual govern se té'l cuidado de la rústega parro¬ quia. (3) Marca; col. 1,008, ap. CLXXVII. — m — La considerable antigMetat d'aquestes dogues hutiiils parròquies, ensems que la de la població de la vall, nos l'iridical'importantissima acta de la consagració de la Seu d'Urgell (i), encara que en ella no's citin taxativament les iglesies ab los noms dits suara; més és de suposar que existirien pera'l compliment dels devers religiosos per part dels habitants d'aquella comarca. Per altra part, cre- yem que en lo document aludit se confirmen los dominis antichs d'aquella extesa seu, refent en solemne escriptura lo que'ls temps calamitosos de l'irrupció agarena havia borrat; és dir, no's crià res de nou, sinó que's ratificà lo que abans existí. Tenim, donchs, que entre les iglesies que de nou s'entregaren a l'Iglesia del Yicus Urgellensis se citen les de Benevivere (Sant Martí) y Merlès (Santa Ma¬ ria) (2), sent de notar que la data del document que'ns ocupa és del 819, a les calendes de Novembre, any VI del regnat de Ludovicopio. Se torna a fer esment de la vall de Mariés en la dona¬ ció que'l comte Sunyer CNenfo/redwsj de Barcelona féu al monastir de Ripoll, en l'any gSy, consistent dita donació en cert alou que tenia en lo comtat de Berga in valle Mar¬ iés, que afronta d'una part ab Sagàs fSagasse), y d'altra in Beneviver (Sant Martí), de íertia in rivo Pigna, de quarta in Jlumen Alseste (3), anomenat també Adhesl, y després Est, en quals afrontacions hi trobem gran part del terri¬ tori de la vall. Y en document del 982 se confirma dita donació al cenobi ripollès pel Lothari y l'emperatriu rey Emma, citantse també l'alou de Benevivere y Merlès (4). Per últim, en la donació que Bernat, comte de Besalú, y Tota, muller, feren al monastir de Ripoll, en l'any 997, sa concedeixen a dit cenobi tot lo que'ls hi espectava en la vall citada; ei est hœc omnia in comitatu Bergitanu, in valle quœ vacant Merlès. Et advenit ad me Bernardo Comitè per (1) Marca: Apèndix I, col. 761. (2) Ibidem, col. 764. (3) Marca; col. 871, ap. XCII. (4) Ibidem, col. 927, ap. CXXX. — i8o — donationem condam Borrelli comkis, el ad me Tota comitissa per meiim decimum. Et habeí afrontaiiones de parte orientis in Molledanos vel in ipso collo de Colados et vadit usque in terminum de villa de Ga7nicanos. Et de meridie ascendit m villa Oriola. Et de occiduo ascendit per ipsa Guardia usque in villare Sabrone vel m términos de Beneviverc. Et de circi ascendit usque ad ipsa Mora et descendit in villa Cireisa, et in Jlumen Adesto (i). Y l'esmentada possessió de la vall de Mariés a favor del cenobi de Ripoli, junt ab los altres béns que formaven lo rich patrimoni del mateix, fou confirmada pel papa Sergi, en loii, dient en la Butlla de confirmació dirigida al gran abat Oliva: Concedimus itaqueprcedicto monasterio... ipsam valíem Mariés cum villas et molendinos et Ecclesiam Sanctœ Mai'iœ, cum decimis et primitiis et alodibus, cum suis termi¬ nis vel adjacentiis (2). Lo domini senyorial de la vall y son terme, com tot lo territori y part del Bergadà, passà dels comtes de lluçanès Barcelona als de Besalú, com se dirà, y d'aquests tornà a la casa comtal barcelonesa, y per tant als reys d'Aragó, los quals ho concediren en feu als Pegueras, passant per fi a la casa de Pinós, vescomtes de Fenollet, de Bas y d'Illa. Dalt d'un turó, situat a mig-jorn, quasi a l'extrem de la vall, al que vesteixen roures y pins quals soques mig ama¬ guen espesses mates d'herbatge, s'aixequen les migrades despulles del castell de Mariés, reduïdes a un trast de mu¬ ralla que va descalçant furganta vegetació. Inútil és, donchs, cercar detalls de cap mena, si apenes pot endevi- narse ocuparien sos murs y torres. Desaparegut l'àrea que tot, se confonen los enderrochs del castell ab los rocams del serrat que per moltes centuries li serviren de rústech escambell. Sols los documents donen testimoni de l'existencia d'aquella construcció militar, que, repetim, debades la cercarà l'excursionista. En efecte: en les cartes dotaisotor- (1) Marca: col. 416. (2) Marca : col. 984, ap. CLXV. — i8i — gades ab motiu del matrimoni de la filla de Ramon Be¬ renguer 111, que tingué ab sa primera muller Maria Ru- derich, celebrat ab Bernat, últim comte de Besalú, any 1107 (i), entre'ls castells que formaren part del dit dot hi ha'l de Mariés, d'hont se desprèn que en son principi fou delscomtes sobirans de Barcelona, com a senyors del com¬ tatd'Ausona y del pago Bergadà, al esser un y altre arre- bassat del poder dels serrahins. Lo dit comte Bernat deixà en testament lo castell de Mariés, com tots los demés que constituhien la baronia de Lluçà y Lluçanès, per formar part dels dominis del com¬ tat de Besalú, a Guillem de Cerdanya, son parent (2), pas¬ sant en virtut de concordia al comte de Barcelona. A l'extingirse la noble casa de Besalú per mort sense fills de últim comte, lo dit Bernat, son passaren sos exten¬ sos dominis a la casa comtal de Barcelona, o sia a mans de Ramon Berenguer III, en nii (3). Figura'l castell de Mariés, com tots los del comtat d'Ausona y altres, én poder de la Ermesindis, viuda de Ramon comtessa Borrell III, constant que'ls impignorà a favor de Ramon Berenguer I, ben segur pera respondre de l'efectivitat de les concòrdies que degueren celebrarse'entre avia y nét (4). En efecte, a dit comte prestà jurament de fidelitat l'es¬ mentada Ermesindis, que's titulava vescomtessa de Gi¬ rona, prometent ajudarlo a defendre contra qualsevols persones los comtats, bisbats, abadies, ciutats, castells, etc., de Girona, Barcelona, Ausona y Manresa, donantli les potestats dels castells de Blanes y altres; y, finalment, Gui¬ sado, fill d'Ermesindis, femina, li oferí les potestats dels castells de Lluçà y Mariés (5). Atenent que en los dominis de la baronia de Lluçà hi venia comprès lo castell que'ns ocupa, lo trobem possehit (1) Marca: col. 1,230, ap. CCCXXXVIl. (2) Arxiu de la Corona d'Aragó: Indices de les Enagenacions del Real Patrimoni. (3) Bofarull: Condes de Barcelona Vindicados, vol. 11, pàg. iSg. (4) Indices citats, y Condes Vindicados, vol. II, pàg. 28. (5) Indices citats, y Bofarull, ibidem, vol. Il, pàg. 28. — I82 — per Pere de Lluçà, qui en i i8o jura fidelitat a Alfons I y a Pere I en 1190, succehintlo Ramon de Lluçà, que prestà'l degut homenatge en 1252 a Jaume I (i). Per causes que no són del cas explicar passaren, com s'ha dit, los dominis del castell de Lluçà a la noble casà dels Pegueras, com ho demostra'l jurament que en 1294 féu Bernat Guillem de la Portella, de la casa abans dita, a Jaume II, de qual familia passà a la de Fenollet, vescom¬ tes d'Illa, ja que Pere III rebé l'homenatge de Pere de Fe¬ nollet en 1336; tornant a ser, a tiltims de dita centuria» dels Pegueras (jurament de Ramon de Peguera, 1376). Al ■propi Ramon vengué Joan I lo mer y mitj imperi sobre'I" castell de Mariés y altres, tenint Iloch la Iluició dels drets jurisdiccionals o incorporació a la Corona, en temps de Maria, llochtinent de Martí l'Humà, en 1396, en virtut de concordia haguda entre Ramon de Peguera, baró de Lluçà, y la regina (2). Usaren lo nom de Mariés alguns cavallers que figuren en la nostra gloriosa historia. En efecte, entre'ls nobles que firmen y juren observar la Constitució de páu y treva fetaper Jaume I en 1214, en Vilafranca, subscriuen en Guilleíii de Merlès y Bernat de Portella(3), firmant també les que s'ordenaren en 1225 a Tortosa, pel mateix rey. Guillem de Portella, Miró de Lluçà (Luciano) y GüWXem de Mer/e'sfq). Després d'aquests trobem en los Anals de Catalunya, de Feliu de la Peña, a Pere de Mariés, que figura entre'ls nobles que, comanats per son parent (?) Pere Galceràn de Castro, fill de Galce- ràn de Pinós, defengueren la causa de Catalunya y Aragó en les revoltes de Sicilia, en temps de l'infant Martí, ales¬ hores duch de Montblanch y rey d'aquella illa (1396) (5). No dóna compte l'analista d'altres personatges que ab lo (1) Ibidem. (2) Arxiu de la Corona d'Aragó : Indices, citats. (3) Marca: col. 1,405, ap. D. (4) Ibidem, col. 1,410, ap. DII. (5) Feliu de la Peña : Anales, llib. XIV, cap. lli, pàg. 348, col. i A — I83 — citat se distingiren en los fets d'armes que omplen los reg¬ nats dels monarques aragonesos, en tant que pot dirse que no hi ha acte algun, ja de guerra, ja de política, en que no hi prengueu part los de la casa de Pinós, senyors de Mariés, de Lluçà, y demés llochs de lacomarca que'ns ocupa; lo que sembla indicarnos que a voltes algun indi¬ vidu d'aquella noble casa prenia'l nom del castell que es¬ tudiem. Malgrat lo dit, en les guerres del temps de Joan II veyem que Ramon de Mariés y Berenguer de Peguera (1469) se declararen contra'l rey y a favor de la causa cata¬ lana; de manera que pera batre la gent d'aquells magnats manà'l rey a D. Alonso d'Aragó que'ls perseguís ab ses tropes (1). Després Joan Bernat de Mariés figura entre'ls nobles que reberen al rey Carles, emperador y rey, en sa entrada a Barcelona, quan hi vingué pera celebrar les grans festes del Toisó d'Or (2); y, per últim, a Francisco y Joseph de Mariés se'ls cita respectivament entre'ls cava¬ liers que més se distingiren en la defensa de Perpinyà (1543) y entre'ls capitans que componien la Coronela de Barcelona en lo siti d'aquesta ciutat del 1697 (3). L'apellido Mariés havem vist, donchs, que apenes figura entre'ls dels nobles que's distingiren en los fets de Catalunya y Aragó, que omplen les centuries en que nos¬ tra nacionalitat ocupà'l primer lloch entre'ls reaimes d'Eu- ropa. De manera que'ls Mariés que acabem de citar potser no serien los senyors feudals del castell que'ns ocupa, ja que ell pertenesqué, com tots los del Lluçanès, a la molt noble casa de Pinós, vescomtes de Bas y d'Illa. Dugués families Mariés trobem en la Adarga Catalana, una origi¬ naria de Lleida y de Malla l'altra (4), sent tal volta abdues provinents 0 originaries de la vall marlesana. (1) Feliu de la Peña: A?ta!es de Cataluña, llib. XVII, cap. XII, pàg. 56, col. 2." (2) Ibidem, llib. XIX, cap. I, pàg. 162, col. 2.= (3) Ibidem, llib. XXI, cap. XVI, pàg. 436, col. i." (4) Volum II, pàgs. 142 y 267. — 184 — La vall de Mariés forma una reduïda comarca, situada a uns 5oo metres sobre'l nivell del mar.' Correspon al partit de Berga, venint compresa en dos bisbats, o sia'l de Vich y'l de Solsona, dividint llurs ter¬ mes la riera d'Est, lo Jlumen Adiiest dels vells documents; de manera que'l territori que confina per orient ab lo Llu¬ çanès pertany a la seu vigatana, y'l que mira a oest, 0 sia que afronta ab lo terme municipal de Sagàs, dintre ja del Bergadà, és de l'antiga sede solsonesa. Conté dita comarca no més que dugués parròquies, la de Sant Martí y la de Santa Maria, formant dos pobles, constituïts per algunes antigues pagesies ab ses masovesies escampades arreu, ja en les vessants dels serrats que tanquen la valJ, ja en lo marge mateix del rieral. Aquesta petita regió ve tancada per les serres que deri¬ ven del Cadí, mare de nostres montanyes y nucleum pri¬ mordial del complicat sistema orogràfich de la comarca que estudiem, formant sa conca la branca de serrats que en moguda silueta ve de Puigcercós de Pomà y passa per les Eures de la Quart, forma l'encimbellat escambell del santuari d'aquest nom, seguint per les ubagoses soletats de Sant Maurici, forma la planura de Sagàs y s'agafa ab l'emboscada serra de la Guardia y de Pinós, quals itltims estreps besa la riera de Mariés a l'anar a confondres sota d'ella ab lo Llogregat, tenint per contraforts, a l'oést, la collada de Salgàs y l'aspre serrat de Píconcel, la serra d'Olvàn y de Viure, ab les montanyes solitaries de Bonai- gua y de Bonsaires; y a l'est la serralada que baixa de la Quart, passa per Sant Maurici, fins Santa Maria de Mar¬ iés, y en la que s'asseuen 16 Raurell y Vilalta, casals sepa¬ rats per l'inclinada planura de Sagàs. Havem dit que la riera d'Est o Adhest, la radical de qual liltim nom nos recorda la del riu Adaró o Daró del Baix Empurdà, indicant en llenguatge primitiu aigua (i), rega en tota sa extensió la vall de Mariés. Prové de les as¬ pres montanyes de Frontanyà y baixa a morir en lo Llo- (i) Pella: Historia dd Ampurddn. — i85 — bregat, prop de Puigreig, després de regar los termes de Boatella y Sagàs, Alpens y Lluçà y'ls dos pobles de lavall pròpiament dita, tenint una extensió de sis hores. Admi¬ rables llochs plens d'efectes pintoreschs de primer ordre rega la poètica riera, que llisca entre'ls ubagosos serrats que tanquen sa selvatge conca. Deixàrem, per fi, l'ombrívola vall, dirigintnos envers Sagàs, direcció de ponent, seguint lo camí carreter de Berga a Prats que passa al peu de Vilalta. Se voreja des¬ prés lo marge del Regatell, al peu dels boscos d'alzines y pins que vesteixen encara bona part dels serrats de can Mateus que a nostra esquerra s'oviren. Pujant suaument, després d'haver deixat aquell torrent entafurat sota espes¬ ses bimagueres y molça, arribàrem al rocós pla en troben les que's rústegues cases dites la Pinya y Costet, que tenen aprop magres fei.xars de conreu, detenintnos a l'hos¬ tal de la Roca Encantada pera ferhi un petit àpat (i hora 30 minuts desde Prats.) Es aquest un modernisât edifici ahont hi fan parada los traginers y vianants de Berga y del Lluçanès, al peu de qual casa passa'l camí y carreter que porta a aquella ciutat ananthi per Gironella. L'hostal de la Roca pren aquest nom per esser edificat damunt una gran rocaça calissa que s'extén darrera de la casa un bon tret fins los boscos d'alzines y roures que guarneixen l'espayós pla de Sagàs, a qual poble férem via, dirigintnos cap al NO. Lo paisatge's presenta bastant cru a causa de l'aspre terrer que arreu s'ovira, despullat dels antichs y immensos boscos que cubrien tot lo pla y les serres properes y dels que són migrada mostra y recort les clares alzines y roures, rebolls de les boscuries. desaparegudes Alguns quintars, de tant en tant, fan atalayar pobres cases de pagès, com lo Pujol, y més enllà, cap a l'E., lo Gabarrós-nou, negrosos alberchs de masovers que ab grans treballs conreuen aixarrahida terra. Cap al N. s'alcen los serrats de Sant Maurici, vestits de pinedes y alzines, en un de quals replechs hi ha la parroquia del propi nom, ab la rectoria a son costat y més avallet lo rò- Lo Lluçanès 24 — i86 — nech hostal. Lo lloch és solitari, més altament pintoresch, vigilantse desde ell fondes dotades rublertes de vegetació d'eterna verdor (2 hores 30 minuts desde Prats). Més amunt s'alcen los aspres serrats de Sant Isidro, ermita moderna, desde ahont s'ovira'l mar a l'extrem de l'horitzó, dominantse un panorama esplèndit sobre'l Lluçan^ y lo Bergadà, ab les serralades davanteres del Pireneu y les que vigilen ^gran part de les comarques d'Olot, 'Vich, Va¬ llès, pla dé Barcelona, Manresa, Bages, Sagarra y Urgell, extenentse sota' mateix del serrat estimbades bagues de pins, quals brancams se confonen y abracen, fent talment un teixit espessíssim de tronchsy de fullam impenetrables, recordant los vetustíssims abetars de les regions pirenen- ques. Per damunt de la flonja y verda espessedat de la ve¬ getació s'escapa la vista ja per llunyans fondais que s'en¬ dinsen en estretes y fosques valls, ja reposant en exteses planures matisades de variadíssimes verdors, en les quals brillen torrents y rieres entre blanchs restells de cases y escampades masies. A les envistes deSagàs s'ovira cap al N., y quasi al peu del serrat de Sant Maurici, lo Raurell, grandiós casal situat dalt del marge del pregon rieral que baixa de les serres de Sant Isidro; tenint davant extès pradell de finaherbeta,' en que hi ombrejen algunes sapades alzines. Al costat de tramontana s'alça una torra quadrada que remata ab teulada de quadrúple vessant, com guayta protector de la masia, tenint adossada a l'esquerra una petita capelleta del sigle XVI, època de que data l'actual construcció. En ella s'hi respira encara'l benestar de que gosaven en altres cen¬ turies les antigues cases pairals de muntanya, verdaders palaus del treball y arxius vivents d'honradesa. Esbarjoses, com de convent, són totes les dependencies del casal, so- bresortint per aqueix concepte la gran sala del mitj de la casa, ahont obren llurs portes les principals cambres. Desde sa galeria, encara a mig-jorn, aixis com desde'l terrat que mira al llevant, situat arran del espadat marge del torrent, no menys que desde'ls balcons de la fatxada que dona al ponent, se gosen desembraçats paisatges, constituits pels - I87 - montanyams bergadans y del alt Lluçanès. Desde'l Rau- rell, a mitja vessant dels serrats de Coll de Sagri, que li amaguen les encontrades ubagoses de Salselles, s'ovira blanquejar la gran casa de la Tort, abdues prou antigues, comptant per centuries llur existencia (i). Més aprop de Sagàs s'ovira, a l'esquerra del cami, cal Pou, vella pagesia, ún dia la més rica y poderosa de tota la comarca, y aviat s'arriba a l'iglesia del lloch, que té al seu davant la Batllia, casal de venerable aspecte, y, com quasi totes les grans cases d'aquell solitari país, guardada per una alta torra. En mitj d'esbarjosa planura matisada de conreus y escampades cases s'alça l'iglesia de Sant Andreu de Sa¬ gàs. De reduides proporcions, crida l'esment per son caràc¬ ter genuïnament romànich y per la severitat de ses ratlles. Sa orientació segueix invariablement l'ordenada pel cànon constructiu de nostres antichs edificis de l'època comtal; son triple ábside mira a llevant, y la reduïda porteta d'in¬ grés, oberta en la nau lateral de la dreta, està encarada a mig-jorn. Sa planta és la d'una creu llatina, indicantnos l'intersecció dels braços un petit cimbori quadrat, alçantse al peu de l'iglesia, damunt del mur que tanca la nau per ponent, una reduïda torra campanar. La doble vessant de la teulada central y la senzilla de les laterals, més baixes que la primera, indiquen la disposició interior en tres naus, de major alçada la principal que les de sos costats. Los paraments resten nusos de ressalts perpendiculars o plata- bandes, aixis com de la típica arquería arran de la coberta, observantse sols semblants motllures en los ábsides, que indiquen llur respectiva importancia per sa diferent gran¬ dària. Los vanos estrets, abocellats y sense detalls, al igual que la reduïda porta d'ingrés, confiant tota la bellesa de la fàbrica en los elements constructius, nos indiquen la vene¬ rable antiguetat de la fàbrica, tal volta remontada a la XI (i) Al Raurell se conserva la memoria successiva de tretze he¬ reus, portant tots losprimogènits lo nom de Antoni, com s'en diuen, realment, l'actual amo y son fill major. La masia deia Tort és citada ja en document del sigle XIV. — i88 — centuria. Més, se troba bàrbarament disfreçada la rònega construcció mercès a la capa de cals que per defora no ha perdonat ni un pam tant sols de mur; de manera que edi¬ fici més emblanquinat que'l vell temple de Sagàs no crech se trobi en moltes hores d'aquelles encontrades. Si l'exte¬ rior no fou respectat, cal. que vos diga com ha restat l'in¬ terior? N'hi haurà prou indicant que'l pintador de parets que adornà l'iglesia no fou escàs en los colors ni en les imitacions de marbres, quals entonacions no's troben en cap pedrera, ni en \os daurats, etc., deixant volar sa ima¬ ginació a mida de son gust y de la paga. Segurament no hauria pas fet altrament per pintar una sala de ball, un cafè o altres llochs d'esbarjo, en que l'art ni hi fa tanta falta. Lo únich que s'avé algun tant ab lo gust del artista pintor són los retaules de l'iglesia, del més desaforat barro¬ quisme. Apartàrem apesarats nostra vista de tanta profanació artística, demanant conhortáis records de l'antiguetat pera fer reviure per medi d'ells lo que seria'l vell temple al temps de sa construcció. En l'apèndix I del Marca se cita Sagàs (Sagasse), po- dentse afirmar, tal vegada, de l'iglesia de Sagàs, lo que diu l'acta que havem citat: qiiœantiquitus a fidelibus constructa, et ab injidelibus destructa et... restaurata esse videtun, refe- rintse a la de la seu. Tenim, donchs, que en 819 existia l'iglesia de Sagàs, perquè's confirma com a pertanyent a la seu urgellense entre les del Bergadà: Igitur tradimus atque condotamus omnes parrochias Bergitanensiuin pagiis, scilicet eidem sedem sanctœ Marice pertinentes, id est, ipsas parro¬ chias, etc. Deinde Sagasse, sive Benevivere, vel Merlès, atque etiam Pujoregis, cum Mer ola (i). Tenim, donchs, memoria certa a prirners del sigle IX de l'iglesia que'ns ocupa, tal volta enrunada desde l'invasió dels alarbs al ser destruida Berga, Casserres, Manresa y altres ciutats y llochs de la Catalunya vella, recobrades després per Ludovicopio; en qual temps, any VI de son (i) Marca; ap. I, col. 764. — iBg — regnat, tingué lloch la consagració de la Seu d'Urgell, sent son prelat Sisebut, segons se desprèn del document citat. Lo temple actual s'alçaria molt posteriorment, com indica sa arquitectura, seguintse, emperò, la tradició romànica. Tal volta dedicaria l'iglesia de Sagàs lo citat Ingobert, que, com s'ha dit, ho féu ab la propera de Santa Maria de Mariés, en l'any 893 de l'Encarnació del Senyor, o, si no ho feu l'esmentat prelat, podríem atribuir la dedicació a son successor Nantigés, que,dedicà varies iglesies del Ber- gadà y del Lluçanès en l'encontrada que'ns ocupa, com foren les de la Quart, en l'any 900; la de Frontanyà, en goS; la de Sant Marti d'Avià, 907; y la de Casserres, en lo propi any, com se dirà després (1). Tot lo que'ns indica la definitiva reconquista d'aquelles regions y la subsegüent restauració de les antigues iglesies, com aixis se declara, per exemple en l'acta de l'iglesia d'Avià... qui acieniis abs¬ que ecclesia exliterai, et nuper... est edificata (2), ab lo qual s'anà repoblant lo territori, retornanthi'ls naturals que havien emprès la fuyta davant de l'irrupció agarena, pera refer llurs destruïdes vivendes. L'iglesia, per una part, ve¬ nia a nou l'interrompuda cadena de tradicions, lligar de sobtadament trencada pel poble invasor, mentres lo Poder, encarnat en los monarques carlovingis y representat per sos comtes, procurà,medi de les apprisiones dels terri¬ per toris recobrats, establir una autoritat pública pera ordre y defensa dels que al entorn del refet temple de sos avis acu¬ dien a sa lliurada patria, alçant los nobles sos castells de vigilancia y defensa. Aixis també s'efectuaria Sagàs, al esser reconquistat a son territori. Lo castell de Sagàs, del que tal vegada n'és record lo vell edifici de la Batllia, ab sa alta torra, passà de mans dels comtes independents de la Marca als nobles senyors feudataris a qual custodia quedà confiada l'esquerpa vall o comarca de Frontanyà, que comprenia allavors des- de'ls solitaris Ilochs de la Portella y de la Quart, fins los (1) Villanueva: Viaje literario, vol. X, pàgs. 83 y següents. (2) Ibidem. 190 — — termes ahont s'alça ¡'iglesia de Sant Jaume del propi nom. Aixis nos ho fa creure el que trobem als barons de la Por¬ tella reconeguts senyors de Sagàs y son terme, dihentse en los Indices de l'arxiu abans citat que Sant Andreu de Saga7-s o castell de Sagàs se trobava en la baronia de la Portella. Com tots los dominis y senyories del Lluçanès y d'aquesta part del l'honor de Sagàs a la Bergadà, passa casa de Pinós, baix lo directe y alodial domini del rey; de manera que en lo cens de Pere IV del 1359 se cita la parro¬ quia y bailla de Sagars del noble en P. Galceràn de Pinós, comptant aleshores 34 fochs (i). De dit senyor passà a Joan de Despujol, qui ho tenia en 1375, llegantho a son fill Berenguer, qui ho cedí a Pere de Pla, a qui perteneixien los llochs lluçanesos de Sant Pere de Salselles y Sant Climent Sarriba, si bé en feu del baró de Lluçà, marquès de Fenollet y ves-comte d'Illa (13^9) (2). Los drets jurisdiccionals y la batllia del poble que'ns ocupa corresponien també a la casa de Pinós, y baix aquest concepte Bernat de Pinós impignorà, ab llicencia donada per Alfons V en 1429, a son germà Ramon, la jurisdicció criminal y lo mer imperi de Sagàs y altres llochs de la ba¬ ronia, en fermansa de cert contracte ; si bé devem fer notar que alguns anys abans, o sia en 1398, los homes de Mariés, Sagàs y altres punts que tenia'l noble Bernat Galceràn de Pinós en feu real, capitularen ab lo rey en Marti sobre la lluició de dita jurisdicció y consegüent incorporació a la Corona (3). Lo lloch que'ns ocupa no constitueix un aplech de cases, sinó que aquestes se troben escampades pel terme, ja en la conresada plana, ja en les esquerpes serres que té properes. Sos habitants estàn dedicats a l'agricultura, for- (1) Colección de documentos inéditos del Archivo general de la Co¬ rona deAragón, tomo XIII. (2) Indices del Arxiu de la Corona d'Aragó. (3) Indices citats. igi — — mant ajuntament ab Viure y Valleriola, llochs aixis mateix escampats per son terme. Sa parroquia té per sufraganies les dels dos llochs citats y l'iglesia de la Guardia. Té per vehins, al N., la Quart; al E., Salselles y Mariés; al S., Gayà; y al O., Olvan. La tornada de la nostra segona excursió perla comarca lluçanesa, l'efectuàrem per Olvan, Gironella, Sant Pere de Gasserres y Berga. APÈNDIX V Títol de Vila concedit a Sant Vicens de Prats de Lluçanès, als 4 de Febrer de 1681, pel rej Car/es II. Segell real.— Nos Carolas, Dei gratia, Rex Castellae, Arago- num, Legionis utriusque Siciliœ, Hierusalem, Hungarias, Dalma- tiae, Croatiœ, Navarra;, Granata;, Toleti, Valentías, Maioricarum, Hispalis, Galletias, Sardiniae, nis Algarbis, Cordubas, Corsica;, Murtiae, Gien- Algeciras, Gibraltaris, Insularum rum orientalium et Canarias, India- occidentalium, Insularum ac terras firmas maris Occeani, Archidux Austrias, Dux Mediolani, Athenarum et Neopatria, Comes Burgundias, Brabantiae, driœ, Tirolis, Barcinonas, Rosillionis et Abspurgii, Flan- tani et Comes Goceani. Ceretanias, Marchio Oris- Regalis favor tunc debet esse propensior et amplior cum aliquis Locus de regia Maiestate pro sui suorumque incolarum beneméritas et vicinorum et commoditate et utilitate implorat eum, qua propter cum pro parte vicinorum Populatorum novi Loci nuncupati Prats de Luzanés in diocessi Gerundensi, Principatus nri Cathaloniae siti fuerit nuper nobis expossitum et deductum, dictum Locum per ipsos met habitato- res ab anno millessimo sexcentessimo quadragessimo adhuc usque propio motu conditum fuisse in sis Ecclesiam expen- eoquse propriis aedificatam habere, artemque Lanificiam (vulgo de Perayle) in dicta Populatio ne magno cum Comercio et utilitate incolarum fuisse intrbductam, omnique adhuc politici forma carere; Nobis proptesca regiminis humiliter supplicando, ut his et aflutu et devotione dictorum vicinorum erga nrum Regium Ser- Lo Lluçanès 25 '94 — — vitium atentis, locum praîtatum litulo Vniversitatis et Ville cohonestare, et eidem non nulla Capitula, bonum gubernium, augmentum, conservationem, et administrationem eiusdem con- cernentia d'e nra sólita benignitate concedere dignaremur. Nos vero habita super bis plena informatione ab Illustri Duce de Bournonville añini nro Locumtinenti et Capitaneo grab indictis Principatu et Comilatus, Supplicationi prasdicta;, cum insertione dictorum Capitulorum iuxta decretationis in fine eorum possitas benigne annuere dccrevimus pro ut infra.—Señor: Les cosos quels vebins y Pobladors del Llocb de Prats de Luzanès suppli- can á V. Mag. • pera son bon govern, aumeat y conservació son les següents: — Primo que Prats de Luzanès tenint la capacitat de mes de cent y cinquanta casas, compresas nou casas de camp, prop á dit llocb, nomenades Sorribes, Melcbior, Marsal, Mastra- da, Sta. Llúcia, Mas Gibert, Golovarda, Soler de Hucb y Vila de idanàs, puga nomenarse'vila per la R.' gracia, en Corp de Vni- versitat, y formar de trenta personas dels de original domicili, ò actual, ab la calitat de haver habitat cincb anys cumplits en dita Població, un Consell General, ab sos tres Consols, un clava- ri, un .Mostazaf, un credencer, dos administradors de la Botiga del blat de Pobres, y un verguer, que diga moso dels Jurats, for- mantse aquest general Consell de bomens de las tres mans, major, mitjana y menor. Plau a Sa Magestat. ítem supliquen á V. Mag.' , que de aquet Consell general y de aquestas tres mans, ò trenta personas, puga Prats de Luzanès formar son especial consell de dotse que seran sis de las tres Bolsas y mans, tres Consuls, Clavari y Mostazal", y la una restant para cumpliment de las dotse, lo Oficial Real Lloctinent dels Veguers de Luçanès, y en sa ausencia lo Consol en Cap del General terme de Luça¬ nès, donantli lo mateix poder que te lo Consell general. Ab esta limitació que en las cosas graves aja de participar antes de pen¬ dre la resolució lo Consell especial al General pera que aquest resolga sobre ella lo convenient al be publicb: ab assistència del mateix oficial R. ' Lloctinent dels Veguers de Luçanès, y en sa absència, ab la del dit Consul en cap del terme general. Dessent punt, ü cosa perjudicial al Comú, sia per Real Decret y cognició de causa. Plau á Sa .Mag.'—Ytem supliquen á V. Mag.' que elegidas las trenta personas pera lo General Consell, sien forma¬ das las tres Bolsas, en la primera sian posats los noms de las vuit de bedad de trenta anys, y que sien benemerits, en la segona de las deu de bedad de treinta anys. Y en la tercera de las dotse de bedad de vint y cincb anys cabals; personas de las ocupadas de —• lyS — Perayres, Pagesos y Menestrals, per no trobarse al present altre genero de gent de ofici en dita Població, y perque en dit Lloch floreix mes la Perayria, y després los Pagesos, formantse la pri¬ mera Bolsa y ma de quatre Parayres y quatre Pagesos; y las dos restants mans y Boisas sian formadas de Parayres, Pagesos y Menestrals, qui aiga en Prats de Luçanès. Los quais se trauran á sort lo dia del gloriós S. Carlos de las tres Bolsas. Los tres Consols; de la primera y un clavari ; y de la segona y tercera Barallats tots los Rodolins en una. Lo Mòstasaf, ò Fiel, y que ningú que dega al Cos de la Vniversitat, no puga sortejar á carrech aigu; ni tornar al excercici del carrech, cl que aja sorte¬ jat. sens haver vacat.y pasats dos anys. Y destas cinch personas, y sis mes elegidas per vots sia format (destas once personas per fugir de la paritat de vots). Lo Consell especial ab la assistència del oficial R. ' que seran dotse; y de las restants denoti personas de las trenta, sian ellegidas dos pera Administradors de la Botiga del Blat. Y en quant al Moso deis Consols, el Campaner y Prego¬ ner sian ellegits y nomenats per lo Consell general. Plau a sa Mag.'—Item suplican a V. Mag.' que puga la dita Vniversi¬ tatvestir á son carrech los tres Consols ab las consulars insignias de drap negre, ab la Beca de colorat carmesí, y al Verguer y Mozo de drap ordinari colorat, las quals insignias hajan de servir també per los venidera anys fins á tenir necesitar de renovarse; y que de mes á mes puga del diner de la Vniversitat pagar cada un any cinquanta y set lliuras y deu sous per rahó de salaris de Consuls y oficials; es á saber trenta sis lliures als tres Consols, que son dotse lliuras á cada un dells; cinch lliüras al Clavari, deu lliuras al Credencer. y quatre lliuras al mozo de Consols; y dos lliuras y deu sous al Campaner y Pregoner; gastant de diner del Clavariat ab polisas del Credencer. Plau á Sa Mag. ' que estos en ningún temps pugan presidir als Jurats del general terme de Ltizanès.— Item suplican á V. Mag.' que puga la Vniversitat elegirpersonas pera pendre y pasar los comptes als Consols y demés oficials y que haigan de donarlos pasats dos mesos des¬ pues de finits los excercissis de los oficis, y que puga dita Vniver¬ sitat per medi de ditas personas rebre los comptes y obligar per medi del oficial Real y compellir als que quedaren deudors en sas administracions á que paguen. Plau á sa Mag.' —Item supli¬ can á V. Mag.' que puga dita Vniversitat mediant la cognitió de causa del Lloctinent de Veguers de Luzanès privar per lo temps de deu anys de tots los honors de oficis de la Vniversitat. al que no sent llegitimament impedit, no voldria acceptar lo ofici ò — ig6 — carrech en que hagués sortejat, ò haver estat ellegit per io Gene¬ ral Consell, sens quedar per estos impedida la Vniversitat (si voldria) de obligar á tal ò tals recusants á pendre lo ofici ò oficis, carrech ò carrechs per medi de Justicia. Plau á sa Mag.' — ítem suplican á V. Mag.' que lo que no voldrà assistir al Consell essent cridat y llamat, no trobantse ab llegitim impediment que procedescha de dret sia executat per lo valor de una lliura de cera per cada vegada, aplicadora pera la Yglesia Parroquial de dita Villa. Plau á sa Mag.' — Ítem suplican á V. Mag.' que puga dita Vniversitat ab la assistència del dit Oficial Real en los anys que sia menester insacular pera el cumpliment dels trenta llochs de las trenta personas, al tres de nou en lloch dels que vacarán de las trenta, per mort, ò llarga ausencia ò de qualsevol altra Ilegitima causa queprocedescha de dret, y pendréis lo acostumat Jurament per lo tal R.' Plau á sa .Mag.'—hem Supp."»" á V. Mag.' que lo fiel, ó Mostasaf á mes de lo que lo dret li conce¬ deix que es la Jurisdicció sens la qual no podria exercir son ofici; puga y tinga la que per Real concessió te lo fiel Mostasaf de la Vila de Sant Feliu Sacerra, que es la mateixa que te lo de la Ciutat de Manrresa. Plau á sa Mag.' — Item suplican á V. Mag.' que puga la Vniversitat per assistir á sos carrechs ordi¬ naris y extraordinaris gozar dels beneficis dels emoluments, així com los tenen las demés Villas de Cataluña que son la Carnice¬ ría, la fleca, la taverna, los forns fets á gasto de Prats de Luça- nès; tendes de oli, de sal, de pesca salada, de tabaco, dé Ayguar- dent, de Grans llegums grosos y de Posadas y Hostals, y açò per lo temps de vint anys, pagant lo quint á V. Mag.' ; y que lo que sobrarà pagats dits carrechs, sia posat en la Bolsa del Comú, pera lo que se oferirà al bé públich y servei de V. Mag.' ; arren- dantse dits emoluments per públich pregó tots los anys. Plau á sa Mag.' —Ítem suplican á V. Mag.' que puga en los casos de necessitats, de fam, de pesta y de Guerra, no bastant lo resultant dels emoluments pera las subvencions del bé públich y servei de V. Mag. ' ; imposar entre si, y entre los mateixos de la Vniversitat, colecta y tatxa sobre los avers y fruits, entradas y eixidas de dita Vila y terme. Plau á sa Mag.' —Item suplican á V. Mag.' que á Vista de la gran distancia de la abitació que te lo Lloctinent de Veguers y lo Jurat en Cap del Gen. terme de Luzanès, y consi¬ derant los excessos passats; Puga lo Cónsul en Cap de Prats de Luzanès, en ausencia del dit Lloctinent de Veguers del Luzanès y del Jurat en Cap del Gen. terme, en nom de qualsevol dels dits en frangent crim córrer pendre y capturar qualsevols perso- — 197 — nas, Lladres, Homicidis y tots altres delinquents, y entregar aquells á la Justicia, para que ab açò aiga remey á vista dels pasats excessos; Daixi mateix puga obligar en dit nom, que alojen y prenguen lo alojament de soldats als que es voldran escusar ò recusar de rebrel per no haver de quedar al carrer los soldats tal vegada, per falta de una de las personas que te per açò destinadas la Jurisdicció. Plau á sa Mag.' — It supliquen á V. Mag.' ultimadament que puga Prats de Luzanès tenir mercat tots los dias dels dilluns de cada semana, y que los que portarán ò trauran provisions de viures al mercat y altras cosas pera vendre y comerciar no hajan de pagar cosa ninguna de drets ni imposició al Comú de dita Universitat; Y així mateix que sian guiats per rahó de deutes Civils particulars pecuniarias, així y com ho tenen concedit las demés Vniversitats de Cataluña. Quae quidem terdecim praeinserta capitula et unum quodque eorum iuxta decretationem et responsionem nostram infine eorum qui- libet appossitas, tenore praesentis de nostra certa sciencia regiag. autoritate deliberate et Consulto dictis vicinis Populatoribus et probis hominibus Loci de Prats de Luzanès concedimus consen- timus et liberaliter elargimur ; Ypsum q. Locum titulo Vniversita- tis et Villte virtute praesentis cohonestamos et condecoramus. Itaquod posthac sit villa habeat que Corpus Vniversitatis modo praedicto, talis ab omnibus et per quoscumque tractari et ut appellari et intitulari volumus et iubemos, fruendo et gaudendo omnibus et singulis, gratiis, prœminentiis et praerrogatuiis quibus alia; Vniversitates et Villae dictorum Principatus Cathalqnite et Comitatus Rosillionis et Ceritanise gaudent utuntur y fruuntur gaudereq. uti frui possunt usquequaque; nostraeque huius- et modi concessionis et praeinsertorum Capitulorum elargitionis, munimine seu praesidio roboramus et validamos autorita temq. nostram interponimus pariter et decretum. Volentes et decer- nentes quod nostra huiusmodi concessió et elargitio sit et esse debeat habitatoribus probis hominibus dicti Loci de Prats de et Luzanès stabilis realis, valida atque firma, nullumque in inditio aut extra sentia't dubietatis obiectum, defectos incommodum aut noxae cuiuslibet detrimentum sed in suo semper robore et firmi- tate persistât. Il·lustri propterea nro. Locumtj.' et Capitaneo grali in Principatu nro. Cataloniaset Comitatibus Rossillionis et Ceritanise, Venerabili, Nobilibus, Magnificis, dilectisque Consi- liariis et fidelibus nostris Cancellario, Regenti Canj."'"" et Docto- ribus Regia; Audientiae, Gerentique Vices nostri gralis nostra; Gubernatoris, Magistro Rationali, Baiulo grali, ac Regenti nram. Thesaurariam, Advocatis et Procuratoribus fiscalibus et Patrimo- nialibus, Vicariis Baiulis, sub vicariis sub baiulis, Justiciis, Jura- tis, Consiliariis, Consulibus. Patiariis et Procuratorib." coeteris- que demum Vniversis el singulis oficialibus et subditis nostri maipribus et minoribus in dicto Principatu et comitatibus cons- titutis et constituendis, et signanter Juratis et Vniversitati termi¬ ni gralis. Villas de Luzanès dicimus, prascimus, et iubemus ad incursum nostrae regia; indignationis et iras poenasque floreno- rum auri Aragonum mille nostris regiis inferendorum asrariis, quatenus prasinserta capitula, et omnia et singula in eis et in pratsenti Privilegio contenta, dictis vicinis et habitatoribus loci de Prats de Luzanès ad unquem teneant íirmiter et observent, tenerique et inviolabiliter observari faciant per quoscumque iuxta ipsorum seriem et thenorem pleniores; contrarium nulla- tenus tentaturi ratione aliquœ sine causa, si oficiales et subditi nostri prasdicti gratiam nostram charam habent ac prœter iras et indignationis nostras incursum poenam prœappossitam cupiunt evitare. Yn cuius rei testimonium prtesentem fieri iussimus nos- troregio communi sigillo inpendensi munitam, Datt,® in oppido nostro Matriti die Quarta Mensis Februarii Anno a nativitate Domini Millessimo sexcentessimo octuagessimo primo, Regno- rumq," nostrorum décimo séptimo. Yo el Rey, V. Mag. concede al Lugar de i^ats de Luzanés en Cataluña Privilegio de Villa y Vniversidad con los capitulqS'■équí insertos para su buen govierno y administración, ' '• '' ^ In Privilegiorum locumts" ij, fol xxxiij, ' ' ■ Ha precedido informe del Virrey de Cataluña, S,' giure sigilli bis mille et ducentos solidos Bernand,' Pujol Locumt," in oficio Proby. Aquest document, inèdit, lo custodia'l senyor Secretari del Ajuntament de la vila de Prats, nostre soci delegat D. Manel Piniella, qui'l facilità pera treuren la present copia. I N D 1^: X Pàgs. Prefaci 5 Primera raki'.— Idea general històrica, torocraeica y estadística. 1. —Líi Lacetónia. —Situació. Poblacions que com¬ prenia. Límits naturals. Primers pobladors. Cartaginesos. Romans. Fets històrichs anteriors al Cristianisme. Epoca goda. Origen de la nació catalana 7 11. — Lo Lluçanès. — Límits de la comarca. Pobles que la componen. Situació. Clima. Topografia. Sis¬ tema orogràfich y hidrogràíicb. Estadística. Folk-lore 3^ 111. — ¡dea històrica.— Epoca dels comtes-reys. Edat Mitjana. Senyors de la comarca. Epoca moder¬ na. Guerres de successió. Fets notables. Guerra de rindependencia 69 Segona part.— Excursions per la co.marca del Llu¬ çanès. L —Olost. Lluçà. La Quart. La Portella .... 79 IL— Prats de Lluçanès. Sant Feliu Saserra. Peralita. Els Munts. Vall de Mariés. Sagàs 137 Apèndix '. '93 COLOCACIÓ DE LES LAMINÉS Santa Maria de Lluçà. Vista general 98 » » » Claustre 101 » » » Capitells del claustre. . . . io5 Santuari de La Quart 121 Iglesia de la Portella '33 Serra de Degollats, a Prats de Lluçanès i5j Casa Vilar de Sant Boy '68 ■.-i-''---. MSfe BIBLIOTECA Centre Exctirsinnisla de Catalmï^tí r. —. Lo Lluçanès, Èscursiòns a diva comarca per Pclegri Casades y Gnmaixes. ' Vol. dg 200 p'ágs. ao 7 làmines apart del textj croch de'íes quals son en fototipia, • Rossefl6,| " ^ sobre l'AÉ-t relfgids ¿« el ■ ■ per J. á'. Bñdmúi ï . . _ Vol. de vus-aéd pàgs.à, acompanyat: î g.aíats intercalats en-el test, y de 46 ibtL tirade® apart.' ..En PREMPSA LIL ~Lo. Vallès, pgr Font y Stgue ■JSÎ&ISS