CAPITOL III t. — DELS PINTORS CONTEMPORANIS DEN FERRER BASSA j . EN BERNAT DE POU OM tenen fonts d'informació diferents les arts rosselloneses i les catalanes, i iiixí mateix llur camp propri, donarem sortida a sabem dels pintors rossellonesos, gracies a les lo que investigacions primer de l'Alart i després den Vidal. D'aquella familia de pintors del segle XIII dita dels Santa Creu, o Crou segons el parlar rossellonès, l'Alart ens dóna a conèixer, per l'any 1308, un Joan Crou, pintor, fill den Guillem i pare d'un Pere i d'un Bernat Crou, els quals, a V de les nones de Juliol de 1321, junt amb en Bernat Ferrer i en Pere Sala, sellers, i amb els pintors Bartomeu Emfós, Jaume Torrella i Jaume Bcrtoli, se declaraven solidaris en una manlleuta presa an el jueu Vives Abraham Sescaleta, presents en Jaume Fanjans i l'Arnal Boas, també pintors; de la qual, per l'acta de referencia, resultava que sols devien ja 31 sous barcelonins. Més « aquest acte, ben insignificant per sí mateix, sembla contenir un indici de 1'existencia d'una corporació, o a lo menos d'una associació, entre gents d'ofici, que, conforme amb els fets ja citats, tenien entre sí les més íntimes relacions. Per altra part es ben cert que, en 1321, els pintors no eren prou nombrosos a Perpinyà per a formar part per sí sols una important corporació; així, se'ls veu associats, fins al seule XVII. ara amb els freners, ara amb els ii8 LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA mercers, esculptors i Siga lo que's vulga, es difícil, en argenters. l'acte dit, altra veure emprèstit fet en comú, per cosa que un gents d'ofícis quasi idèntics en aqueixa època, en favor d'una associació que's pot ja considerar com existint en vista d'alguna empresa d'un treball important que avui no podem dir quin seria.»' Pels que hagin llegit els meus Cuatrocentistas, lo que'ns va fer conèixer, amb lo copiat, l'Alart, es que tenim ara provat que ja pel segle XIII, els pintors, lo mateix a Barcelona que a Per|)i- nyà, estaven associats o agremiats amb els freners, estat de coses que a Barcelona perdurà fíns quan ja es secular el gremi pur dels pintors; i que, per lo tant, les recerques s'han de dirigir pel costat dels gremis dels freners per a donar amb els pintors del temps que's vulgui aclarir, més sense fer-se il·lusions; lo qual, com bé 's compendrà, ho dic en vista del resultat que'm va donar l'escorcoll de l'arxiu dels freners barcelonins, ont, emperò, me va sortir un interessantissim esclariinent del nostre gran pintor del Renaixement en Nuñez, dit el Portuguès. ' Els pintors rossellonesos citats en aqueix tant interessant document de, l'aiiy 1321, en Tòrrella, en Bertolí i l'Enfós, els tenim ja coneguts a l'ultim quart del segle XIII. L'Enfós, que com sabem era de Bruges, vivia encara en 1309, i viva trobem encara la seva muller, en 1331, en companyia de tres fílls: l'un argenter, un altre clerc, i el de l'acta de 1321, en Bartomeu, pintor, com son pare; essent d'aquest l'última cita de l'Alart de l'any 1331. A l'acte de 1321, hi tenim també un Bernat Crous, a qui l'Alart suposa germà del Pere, i del qual conta que no "s va càsar fíns que la seva dóna li va fer efectiva la quantitat que li aportava en dot; cobrança per la qual, aquesta, que's deia Beatriu i era de Sant Llorenç de la S.alanca, hagué de vendre-s un mas que tenia a Juhegues'. 1) Alart: Notes historiques sur la peinture et les peintres roussUlonnaîs en Société agri¬ cole, scientifique et-littéraire des Pyrénées Orientales (Perpinyà. 1872), c. XÏX, p. 225. 2) Alart: «et'ñictus maritus meus non vult mecum matrimonium in faccle eccle- sie celebrare donee du premissa fuerit sibi soluta.» Obra i lloc citats, p. — 226. I ^ PINTORS CONTEMPORANIS DEN FERRER BASSA DELS HQ En Guillem Camprodon, pintor, sona, diu l'Alart, en dos instruments sobre cases del carrer de la Fusteria de Perpinyà; i diu que tal vegada seria parent de l'Arnal Camprodon, un dels autors oesculptors de les cadires del chor de la catedral de Mallorca, que feren, segons en Villanueva, «mestre P. Johan, fuster», i «mestre A. de Camprodon, ymaginayre de les cadi¬ res». I digué molt bé l'Alart: «II faut rappeler, à ce propos, que le siège épiscopal de Majorque fut occupé entre les dates ci dessus par deux évéques perpignanais. Cuido Terrena et Béren- guer Batlle, et il se .pourrait qu'ils eussent attiré un artiste, leur compatriote, qui pourrait ainsi être le fils ou le frère du peintre Guillaume Camprodon.»' Un altre Camprodon, en Bartomeu, i també pintor, surt conegut pels anys 1330 a 1361. An el Bernat Boas de l'any 1321 se'l troba en altre docu¬ ment del 1323; i un Arnau Boas, també pintor, es conegut pels anys I335ai337.; Tenim també, pel 1334, un Bernat de Bellver, parent den f Bernat Crous. An en Jaume Canet se'l troba en documents dels anys 1328, i 1334. Del primer diu l'Alart que era una 1332 procura donada al pintor de Girona Pere de Vilardell «pour réclamer et recouvrer d'un peintre de la même ville nommé Raymond — le reste du nom est effacé dans l'acte original—deux manuscrits sur papier. »' Quan l'Alart no *ns fa cap indicació sobre la naturalesa d'aitals manuscrits, es que'l document no *n devia donar cap explicació. De la familia d'un Bernat Davi coneguda per l'Alart com exercint l'ofici de seller o frener pels anys 1261 a 1286, ne dèu provenir un Bernat Davi, pintor de Perpinyà, que treballava ja l'any 1300 i el qual es conegut fins a l'any 1334; i com fills o germans, o en tot cas parents, creu que s'han d'estimar els dos pin¬ tors,igualment perpinyanesos, que's firmaven Ciral Davi. Però, del dit Bernat, consta que n'era germà un Arnal Ciral Davi, qui en un document se diu major de vint-i-cinc anys per l'any 1344. 1) Obra i lloc citats, p. 228, 2) Obra i Doc citats, p. 231. 120 LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA L'Alart se trobà encara amb dos Peraltes, l'un nomenat Guillem i l'altre Ramon, pels anys 1333a 1347, també pintors de Perpinyà, constant el Ramon ja difunt pel 1350. Es ara interessant, per donar-nos raó de la presencia dels pintors en el gremi de freners o sellers, per esser el que proveía als cavallers de tot lo del seu ofici, i en particular dels articles de cuiro, en Pere Gras, pintor de Perpinyà, que, l'any 1332, vèn als seus cònsols quinze escuts de fusta, els quals segurament tingué per a pintar. En fi, tenim, pels anys 1337 i 1338, els ■pintors de dita ciutat Guillem i Pere Fagalo. I dic en fi, perquè així com amb els dits fins ara res sabem de lo que pintaren tots ells, en cambi en l'any 1343, ens trobem amb en Jaume Rocha, qui contracta (en 20 de Novembre) un retaule per al convent de Santa Maria del Carme, en el qual se comprometia a pintar «tota l'histotia de l'Anunciació de la ben- aventurada Maria Verge, es a dir, un àngel i una imatge» (de la Verge); i tota l'historia del juí del Senyor, es a dir, un Sedes Ma- jestatis,zmh quatre angels i dotze sepulcres... «tot fet», diu, «de la meva mà, amb els millors i més convenients colors i a mes ex¬ penses; i el camp o superficie dels sepulcres» de la dita «historia, el pintaran del millor i més convenient color, sembrant-lo tot d'es¬ trelles, i el tot pel preu de nou lliures i déu sous barcelonins,»' Per aquest espai de temps de que ara parlem, -les recerques den Pere Vidal no han donat res de nou; lo que no passa, com ja veurem', per la segona meitat del-segle. Venint a Catalunya, el nostre primer trescentista es el lleidatà Andreu de la Torre, el qual ja hem apuntat com mestre del segle XIII, més de qui no sabem res fins a l'arribar a l'any 1307. Aquest trescentista fou el primer conegut dels nostres dies. El trobà en Manel de Bofarull, qui copià de l'Arxiu, allavo- res al seu càrrec, els documents qui li vingueren a mà,- i els comunicà primer an en Carderera i després a mi i al Comte de Viñaza, havent sigut aquest el primer en publicar-los a les se\es Adiciones al meritissim Diccionario den Ceán Bermúdez; i lo que per ells sabem es lo següent: i) Obra i lloc citats, p. 256. DELS PINTORS CONTEMPORANIS DEN FERRER BASSA 121 «Illustrissimo magnifico domino et potenti citra Deum ac super omnia menuendo Domino Jacobo Dei gratia Aragonum et Valencie Regi Comitique Barchinone ac Sánete Romane Ecciesie vexillario Admirato et Capitaneo generali. Suns humilis famulus indignusque Capellanus frater Bernardus' Abbas de Sanctis Cruci- bus semetipsum ad pedum suorum oscula inciinatum. Significo domne vestre Regie Magetati magistrum Andream de Turri picto- rem civem ilerdensem in opere picture quod per eum fieri man- dastis super sepulcro excelentissime recordationis domini Regis vestri strenuissimi genitoris egregie incepisse. Ita quot quasdam ex illis crucibus que sunt ipsius tumuli testitudini superstantes tarn auro subtili ingenio superposito quam aliis diversis coloribus ad hoc pertinentibus insertis artificialitet et impresis aparencia satis landabili decoravit; et videtur quod si modo simili conti¬ nuare et perficere poterit ipsum opus dum modo durabile sit quod ipse magister asserit perpetuo duraturum quasi nullum opus erat secundum quod postea aparebit et cuilibet intuenti manifeste videbitur quantum perpendi potest nobilissima sepul¬ tura. Set quia monasterium in suis angustiis et necessitatibus non habet ad cuius misericordiam nisi Dei et vestram recurrere valeat confidenter. Idcirco regie providencia celsitudo non vestre ignorat ipsum monasterium propter sterilitatem annorum proxi- me preteritorum et propter multas expensas extraordinarias quas facere ipsum oportuit multis est debitis obligatum sic quod nedum salaria ñeque etiam victualia artificibus vel aliis necessariis operariis pro operibus antedictis et aliis que in monasterio fieri mandastis valet comode ministrare nec in expensis ordinariis singulis annis faciendis potest suficire sibi ipsi assignaré igitur dignetur vestra piissime clemencie altitudo ad laudem et honorem Dei et ad salutem anime vestre et prefati vestri inclitissimi genitoris in aliquo loco idoneo unde secure haberi possint redditus aliquos animales in ea que vobis placuerit quantitate ex quibus tam opus picture predicte quam refectorii quod nos incipere precepistis perfici valeat et laudabiliter consumari. Meminisse potest vestra regia excellencia quando incipi mandavit refectorium antedictum i) Bernat de Vallseca : Perfly. Obra i lloc citat, 45, 16 122 LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA promissis mille morabatinis ad Ipsum incoandum et vestri gratia jam solutis et in eodem opere et non in aliquo alio per nos expensiis quod aliquam assignationem ex cuius auxilio consuma- retur vestra regalis largifluencia facete ordinaret quod fiat quando vestri fuerit beneplacitum et voluntas. Exaltet vos Altissimus Regnorum continuïs, incrementis cum vite prospere longitudine ad sui servicium et honorem. »' «Excellentissimo domino Régi Aragonum-Vobis Illustrissimo domino Regi-Significo ego abbas de Sanctis Crucibus quod magis- ter Andreas de Turi pictor tumuli Excellentissimi domini Regis patris vestri venit nobiscum ad legale compotum super omnibus que receperat et expenderat ratione picture tumuli supradicti usque nunc et primo recepit a Bertrando de Vallo baiulo vestro generali in Cathalonia de jaccensibus quadringentos solidos. «Item de barchinonensibus inter diversas soluciones mille D.C.LX.III. solidos et IX denariosqui faciunt de jaccensi¬ bus ad rationem triginta pro duodecim, Sexcentos EX. quinqué solidos et IIII" denarios. «Item de barchinonensibus recepit a nobis collegimus quos pro facto Alexandrie quingentos octuaginta solidos qui faciunt ad cambium supradictum ducentos triginta duos solidos. «Et sic in suma recepit de jaccensibus mille ducentos nonaginta septem solidos et 1111°"' denarios. «Et expendit inter omnia exceptis victualibus que pro se et familia sua recepit de Monasterio duo milia septem solidos et sex denarios jaccenses. «Et fiicta compensatione receptarum cum expensis expense superat septigentis decem solidis et duobus denariis jaccensi¬ bus quos debet ad hue diversis creditoribus a quibus mutuu re¬ ceperat secundum quod ipse certificabit vos scripto suo vel verbo. «Datum in Sanctibus Crucibus quinto nonas Mayi Anno Domini millesimo trecentesimo séptimo. «'' 1) Arxiu de la Corona d'Aragó; Cartes retáis, sense data, num. 1381. 2) Arxiu de la Corona d'Aragó: Cartes reials, en paper, del regnat den Jaume II (any 1307), núm. 305Ï'. ' DELS PINTORS CONTEMPORANIS DEN. FERRER BASSA I23 Tot l'interès dels documents transcrits està èn demostrar-nos com també entre nosaltres els arqnitectonics gòtics monuments eren policromats, de fet jams ho provaven els panteons com reials de Santes Creus, dels, quals se tracta per lo que ha quedat de la llur pintura, més de la qual no saviem fins aont la dita policromia era portada. Ara, pel present llibre, dits ornaments no ms diuen res, puix no "s tracta d'obres de pura pintura i de representació de figures. Del dit Torre re més n'ha sortit. També procedeix den M. de Bofarull lo que ja féu public en Puiggari, encara que d'una manera poc exacta, puix diu que l'infant Alfons concedí llicencia desde Agramunt, a 12 de les calendes de Desembre (20 de Novembre) de l'any 1314, per a que anés a establir-se en Bernat de Pou a Balaguer, per quant en aquesta ciutat no'i havia alla- vores cap mestre pintor; document que també ms havia comuni¬ cat, i ara publicat per en Rubió i Lluch', i per varies raons interessant, per lo qual hem de transcriure-1 a continuació: «Super illustrissimo ac serenissimo domino et patri suo karissimo domino Jacobo Dei gratia regi Aragonum infans Alfon I sus ei | us humilis filius, comes Urgelli et vicecome Age- rensis, manum ac pedum humile osculamen, cum omnimoda subjeccioni et reverencia filiali. Cum Berna dus de Puteo pictor civitatis Barchinone a more nostri apud Balagerium causa residendi ac domicilium suum tenendi ibidem, se et dictum suum domicilium transferre inten- dat, hocque eo quia in dicto loco aliquis sue artis magister ad presens non extat, nostre multum sit placidtim voluntati, nunc quia per euiidem intellexerimus... aliquibtis dicte civitatis liomi- nibus in quibusdam quantitatibus peccunie quas de presenti nullatenus solvere posset, existere obligatutu. Idcirco excellen- tissimam paternitatem vestram humilitate quam possumus exora- mus, quatenus eundem, a debitis que mille solidos Barchi¬ none dicuntur attingere quantitatem, usque ad duos anuos i) Obra citada. LU. 124 LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA videlicet dignemini elongari nostri supplicationibus, et honori vestri graciosa nos humillime comendamus. Datum in loco Acri- montis .XII. kalendas Decembris anno Domini .MCCCXIII. Excellentissime regie majestatis». Puiggari, dient «D. Alfonso, desde Agramunt, concedió En licencia»,etc., es causa de que'i senyor comte de la Vinaza, que'u copia, digui «rey Don Alfonso», etc.; i, com acabem de veure, no hi ha tal rei en el document. » ' Més endavant se veurà l'importancia que té aquesta correc¬ ció, o sia la de fer constar que l'Alfons del document es l'hereu den Jaume II, «quien después de comprado el condado—d'Urgell — y tomado posesión de él, entendió en casar su hijo, el infante don Alfonso, que sería de edad de doce años, con doña Teresa de Entenza, sobrina del conde,—d'Urgell, Armengol, darrer de la dinastia dels Cabrera»—como él lo había ordenado en su testa¬ mento.» «Concertóse la boda en la ciudad de Lérida, para domingo á lo de Noviembre de 1314. »'' En efecte, el comte Armengol de Cabrera morí pel Juliol de 131/)^ per lo tant mai podia l'Alfons, a 20 de Novembre de 1313, data del document del pintor querns ocupa, dir-se comte d'Urgell; errada de copia no advertida ni per en Manel de Bofarull, ni per en Puiggarí, ni per en Viñaza, ni per en Rubió i Lluch. Jaume II, complint lo previngut en el testament de En l'Armengol, el mateix dia en que's van casar el seu fill Alfons i na Teresa d'Entença, els dqna '1 comtat d'Urgell, essent de notar que l'Armengol va prohibir que les_ armes seves, les d'Urgell, se barregessin amb cap d'altres: les d'Entença eren pla d'or amb cap negre. Es el dia després del seu casament, si corretgim el docu¬ ment posant IIIL en lloc de III, que es lo que porta, quan Alfons, comte d'Urgell i vescomte d'Ager, escriu al seu pare la 1) Puiggarí: Noiícia de algunos artistas catalanes inéditos deia Edad media y del Rena¬ cimiento, en Memorias de ¡a Academia de Buenas Letras de Barcelona (Barcelona, 1880), vol. III, p. 75.— Comte de la Vinaza: Adiciones, 8c. 2) Monear : Historia de los condes de Urgel (Barcelona, 1853), v. II, p, 69. 5) Obra i lloc citats, p. 55. DELS PINTORS CONTEMPORANIS DEN FERRER BASSA 125 carta hem transcrit, per la qual sabem que era en Bernat de que Pou un pintor de la ciutat de Barcelona, que anava per amor an ell a traslladar el seu domicili a la ciutat de Balaguer, ont no'i havia en el seu art, de present, mestre tant eminent. Més era'l cas que en Pou devia a uns de Barcelona dos mil sous, pel¬ lo qual no podia portar el seu domicili a Balaguer: aixís l'infant Alfons pregava al seu pare li concedís una moratoria o espera de dos anys per a satisfer dit deute. El primer acte, doncs, del nou comte d'Urgell era de portar- sen a la capital del seu comtat un pintor de Barcelona, els merits del qual, si bé per referencia, pondera. Ens trobem davant d'un fet nou, d'un fet que quasi equival a un nomenament de pintor de cambra o de la casa d'Urgell; i, haguessin sigut les que fossin les relacions del noi comte amb en Pou, sempre hem de veure una estima reciproca, tal vegada de deixeble a mestre, més sempre lloable,- tant per a l'un com per a l'altre. Ara no hem de dir reS més fóra de que aviat tornarem a parlar d'aquest particular de l'amor del comte d'Urgell, l'AlfonSj per la pintura. En Puiggarí, en el lloc citat, encara 'ns parla d'un pintor veí de Barcelona nomenat Erancesc Salelles, qui «seria de alguna nota cuando los padres le traían sus hijos desde lejos para apren¬ dices: así resulta de una escritura de 3 de las calendas de Septiem- . bre de 1336, donde los consortes Pedro y Angleseta de Bramons, vecinos de Cardona, ajustaron con él, por cuatro años, á su hijo Berengario, «ad discendum predictum vestrum officium picto- ris», quedando en vestirle el primer año. El maestro aceptó los servicios y ayuda del mozo, y á su vez prometió «providere cum in cibo, et pane, et vestitu, et calciatu, et in omnibus suis necessariis prout eum deceat, et colere ipsurn». Altres pintors: en Berenguer Esteba, per l'any 1316'; . en Ferran Barata, pel 1327'; en Pere d'Oller, a Manresa, pel 1331'; eu Bartomeu Lunell, en 1333; en Benet, en 1334; 1) Arxiu de la Corona d'Aragó. Arxiu de la Diputació: Deliberacions de foli 23. 2) Id. id.; registre 250, f. 104. ■ 3) Arxiu Abadal (Manresa): comunicat per mossèn Gudiol, pergamí 79. 120 LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA el miniaturista Caldero, per 1335-37; troben a Ies llistes citades den Puiggarí. Mossèn Gudiol va topar a Vic, pel 1337, amb un Guillem Ginebret. Finalment, per l'any 1342, se troba'l pintor Anton de Verins, ermità de Montserrat, segons el curiós document aquí junt transcrit. «Lo Rey Prior ffem saber quell nostre frare Antboni de Verins vos ermità, lo qual entenia en les coses terrenals era scrivà de la con cambra nostra, nos ha presentat .11. ystories pintades. Ço es les armes de Nostre Senyor Jhesuchrist e la figura de la mort en .11. posts poquetes, de la qual cosa havem haut gran pler. Ens mara- vella con tan be es entrat en aquest art, car abans no'n solia saber. E segons que appar es labor fort religiós, e contemplatiu acels qui seguexen Deu, per via dalta pobretat evangelical. E ans certificat que el es dels specials ermitans que practiquen ab vos que sien de vostra muntanya. Perqueus preguam aífectuosament que per honor de Deu, e contemplado nostra al dit frare Anthoni e acompanyons seus haiats per recomanats en lurs necessitats. No contrastant que el haie en devocio vostra honesta conservado; e farets nos en gran servey. De manera que convenga que les nostres pregaries li son estades favorables, sins desigats servirne e plaure. Del regiment del vostre monastir nos ha parlat, el vos en dira lo bon voler que nos hi havem en matenir ho Deu volent. Data en Barchinona sots nostre segel secret a XXVII dies dAbril. del any de la nativitat de nostre Senyor M.ccc.XLii. Fuit dirigitur. Al religiós e amat Conseller nostre frare Vicent de Ribes Prior del monastir de Muntserrat. Dominos Rex manus mei Br.° de Jonquei io. » ' Possible que quedin malendreçats els noms es d'alguns altres pintors entre '1 munt de les meves paperetes, i se m'ha de perdonar el que no 'Is cerqui, perquè, després de tot, el conèixer el nom d'un pintor en document privat poca utilitat presta a i) Arxiu de la Corona d'Aragó, r. 1963, f, 82 v. • t3>c -i'í cr. J«} r rí^ '> T-V-^ !'• 'c ^ vt"> ;®lr. ^ t ^li « * ^ ► ■^■> ^ -^V?-V ¿:íÍ'?Í:| .t'aiá-í :$''•■ i-f ¡iá;®'>'.«. ní,·%,jS''> -i . •.• ^ í^fcjí<5t - ,. V , ^;,'-"^.fi-.^-"-'; ,·-■·^^t. T •»: rf r* A. '' < V >= F^ , ■• ^ :t'í ■y.it.··^r.·A·.', "»-fc -, ^ >• <, ■*• -■■- ;>: •>s".\. "L» ?. :- ' '■' x- :';-^: Y- ' "ft' » -i*' ^ A '"^'· 'e- íiCV>-^ |;W < "t IS „ %^', ií "■ í~ "■^ í, - t, ^ -, ííií,.-í-^ " ]:§« j -t V Mï&v, ^ ^ .i I -VI it" f£, ¿·,' l"Í, »> ^ u^i W¿ i-; Vft. <$• ^ -íáis f4í. **t ^ V ^ •5-»- nf „>, «,- o ji, ¡m^ i • k·^'c' % ' -Fi .wit f;^ • •'"^ÍA, .5"" "iAÍ,J;Í'···Í··.-·.Í. •,. •■5/V" -^>-1 . V-Í« ps r ^ fj. 5- :^rV. f ■«• Î ^ Tt ^ ¿SU V.:& "Vr c i? 'í3àS,-^!í '-.j -i' ' ' V- ^ï- ->.rt··.~=>í>'W·-'ç r-..--: ,--íí- . ^ t WÎ S'Í' 'í« V.j^V3 S'" ^^3 >ÍS- N 31^-^ C? "V >*•«. ,:S: -, ^i; ^ -Í"^ -t,# ííks V ¿yfr DELS PINTOBS CONTEMPORANIS DEN FERRER BASSA I 27 l'historia de un hom els recull es perquè devegades l'art, puix si se comença per und'aquests documents la coneixença que's fo amb un nom després historic. No altra cosa 'm va succeir amb els primers artistes del nostre Trescents, en Bassa i en Serra. De cap dels pintors que hem pogut nomenar coneixem obra alguna; i, quan de pintures d'aquest temps en podem presen¬ tar tant sols un exemplar, aquest ens arriba anònim, havent- nos-en de reputar encara per molt ditxosos, ja que per fi podem formar-nos idea de com se pintaria abans que en Ferrer Bassa renovés o revolucionés les condicions de la nostra pintura. Aquesta obra, única an el meu coneixement, no "ns ha sortit a Catalunya, sinó a Aragó, dintre de la catedral d'Osca; i d'ella ha dit en Carreras i Candi lo següent: «L'altre retaule frontal del segle XIV, que, a més de es un resultar una pintura de mèrit, té l'especial interès de portar invo¬ lucrats recorts de Catalunya. Està en la sacristía de la Catedral, y sols se sab que de les golfes fou trasportar ont ara està. Al centre hi han dos sants de dificultosa identificació: lo hu porta una creu en la mà y l'altre una soca d'arbre. Entre'ls dos sants, en un cercle, està Jesús en creu ab les dues Maries. A la dreta y esquer¬ ra, en dos compartiments s'hi figuren passatges de les sues vides. La major particularitat està en los vuyt escuts distribuïts en seva la orla march del frontal, dels quals los quatre centrals, formant o creu, tenen dos quarters, l'esquerra ab les barres reyals d'Aragó 10 de la dreta ab lo taulell dels escachs, distintiu dels comtes d'Urgell. Dels quatre escuts pintats en los anguls, sols dos són sencers, y aquests mostren un castell. Tenim al nostre davant una prova de la munificencia del comte d'Urgell Jaume I, fill segon del rey d'Aragó Anfós y de Teresa d'Entença, senyora d'Antillon, sa primera muller. L'haver rebuts dels seus progenitors, no sols lo comtat d'Urgell en 1328, sinó que també les grans possessions a Aragó pertanyents a sa mare com a senyora d'Entença y Antilion, y son casament ab l'infanta Elionor de Castella (1329), germana del rey Alfons XI, 11 donà molta preponderancia, especialment en lo reyalme d'Ara¬ gó». «No podem dubtar de que lo frontal fou donat per l'infant LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA d'Aragó y comte d'Urgell Jaume y sa muller Elionor de Castella, a alguna iglesia del bisbat d'Osca, tal vegada a la de Montaragón, en los dèu anys qui van del 1337 al 1347.»' No crec pugui sostenir quems trobem davant d'un que's frontal: no'i ha més que veure la reproducció fototipica que*n donem per a estar certs quems trobem davant d'un altar, d'un retaule. ¿Com s'explicaria aquest frontal rematant amb un coro¬ nament emmarletat i per lo mateix tant retallat? Aquests retaules, d'un metre, poc més o menos, d'alça¬ ria, són ben coneguts, i els veurem més endavant represen¬ tats en miniatures del gran Missal de Sant Cugat] amb lo qual no volem dir que per aquest temps no sem fessin de majors dimen¬ sions, més, per lo que sabem del que va pintar en Rocha, es de creure que serien comuns els petits, perquè de la descripció de l'obra d'aquell ens-e sembla que no "s pot dubtar lo que diem. Però en Carreras i Candi ms diu qued retaule en qüestió es una obra pintada entre 1337 i 1347, feta fer per ordre de l'infant d'Aragó i comte d'Urgell, en Jaume I, i de la seva muller, na Elionor de Castella; i això es encara de tot punt inexacte: en Carreras i Candi s'ha confós en gran manera. L'infanta Elionor de Castella, germana de l'Alfons XI, rei de Castella, amb qui 's va casar pel Febrer de l'any 1329 fou amb el rei d'Aragó, l'Alfons IV, com se pot veure en en Zurita, en Monfar i en Bofarull; i, com dit rei morí l'any 1336, si "1 retaule es fet pintar pels dits reis, ho va ser, doncs, entre 1329 i 1334, i no diem 1336 perquè fou l'any 1334 que'l rei Alfons, malalt ja del mal d'hidropesia qued, portà a la tomba dos anys després, «dió la administración del condado de Urgel, vizcondado de Ager y baronías que fueron de la infanta doña Teresa, al infante don Jaime, su hijo, que era mayor de catorce años, y concurrían en él las partes necesarias para entender en el gobierno de sus cosas. » ' 1) Carreras i Candi: BuilÍeti del Centre Excursionista de Catalunya (Barcelona» 1909), p. 259. 2) Monear: Historia de los condes de Ürgel (Barcelona, 1855), v. II, p. 129, DELS PINTORS CONTEMPORANIS DEN FERRER BASSA I29 En Jaume casà amb na Cecilia, filla dels comtes de Comen- ges, l'any 1335'. Ara, amb quin motiu els reis d'Aragó, com comtes d'Urgell, van fer pintar dit altar, i per a quina iglesia, no es fàcil de dir; i, com jam ha dit en Carreras i Candi, a Osca ningú sab per ont va arribar a la catedral dit altar. Si no "s tractés d'un retaule manat fer pels comtes d'Urgell, trobant-lo a Osca podríem creure si l'obra no seria aragonesa; emperò la categoria dels donants fa creure que's tracta d'una obra catalana, i aquesta mateixa categoria ms ha de portar a veure-hi la mà d'un pintor de gran renom. Aquest pintor, per a mi, mentres no's provi lo contrari, no es altre que'l que hem ja pre¬ sentat en 1314 com pintor de cambra del comte d'Urgell, l'Alfons, fill den Jaume II: en Bernat de Pou. Allavores, i ja per a quan arribéssim an aquest punt del meu treball, he cridat l'atenció sobre la solicitut del comte d'Urgell, l'Alfons, per al pintor barce¬ loní de Pou, enduent-sel a la capital del seu comtat, ponderant el seu merit. En Pou, arreconat aBalaguer, diguem-ho així, no pogué seguir el moviment artístic de la capital de Catalunya, no pogué tal volta conèixer lo que havia dut d'Italia en Ferrer Bassa ni lo que feia; quedant, per lo tant, antiquat en la seva pintura. Més es aquesta antiguitat lo que ara 'ns interessa, per quant, tractant-se de l'home de qui pogué dir l'Alfons, al parlar de la seva anada a Balaguer, que in diio loco alíquis seu artis niagisler ad presens non extat, en ell hetn de regonèixer el mestre de la pintura catalana del temps den Ferrer Bassa abans de que aquest s'emancipés i revolucionés la nostra escola. ¿Ens equivoquem al veure en dit altar una obra catalana ? ¿Li pendriem a Aragó una de les seves obres i un autor de la vàlua del mestre de l'altar dels comtes d'Urgell? Que l'Alfons, comte d'Urgell i rei d'Aragó, i sa muller, na Elionor de Castella, cotu comtes d'Urgell, no com reis d'Aragó, , fessin pintar a Aragó un altar per un aragonès, no té res d'im¬ possible ni d'inverossimil. Però posem-nos dintre de termes logics. L'Alfons i la seva muller ens-e surten atnb un altar i) Obra i lloc citats, p. 133. 17 ( LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA posant-hi les armes d'Urgell amb les llurs. Això bé voldrà dir que aquell altar fou fet i donat a tal o qual iglesia pels reis-comtes d'Urgell. Si ara jo trobés motiu per a explicar com l'Alfons IV, com comte d'Urgell, junt amb sa muller, la comtesa, Elionor de Castella, pogueren manar la catedral d'Osca un altar fer per que'ls recordés com tals comtes, quan ja son reis, es clar que podria veure en l'autor del retaule dels comtes dits un mestre aragonès. Més jo no trobo en lloc cap relació entre els dits comtes d'Urgell i Osca que pogués ser causa del donatiu del seu altar. En Carreras i Candi ha dit que tal vegada l'altar passà de Montara- gón a Osca; però lo mateix hauria pogut dir de tota altra iglesia o monastir del reialme d'Aragó. Mogut, doncs, per les raons dites, i tenint el retaule segellat amb les armes dels comtes d'Urgell, haig de creure que'l retaule es català, i, per quant es fet per ordre i manament del comte Alfons, pintat pel mestre Bernat de Pou, qui en iSiq'l segui a Balaguer a l'esser aquell promogut per son pare al comtat d'Urgell. Havent sigut pintat el retaule entre 1329 i 1334, cap interès ens té l'acostar-lo a la prituera data o la data extrema; sempre tindrà per a nosaltres igual significació la pintura. L'altar es dedicat a Sant Jaume "1 Menor, l'apostol ben conegut per portar com atribut de l'apostolat el llibre i l'instru¬ ment de la seva tranca amb que li varen fer saltar el mort, la cervell. Més, l'altre apostol, qui es? El canonge Supervia, d'Osca, me diu que en Felip; tuossèn Gudiol creu que's tracta de Sant Andreu'. L'apostol es verament clavat a la creu que s'anomena coiuunment de Sant Andreu; més ¿per què no porta aquesta a la Tuà, i si la de forma corrent? Faré notar que, commemorant l'Iglesia "Is apostols Jaume i Felip en un luateix dia, el primer de Maig, l'opinió del canonge "s podria corroborar amb aquesta circumstancia. I no cal, per a mi, dir re més d'això, ja que no ■d'iconografia, sinó de pintura, es de lo que parlo. De totes nra- neres se veu ben poc encertat lo dit per en Carreras i Candi de' i) En el cataleg de l'Exposició de Saragoça de Tany 8, se llegeix: «Sala I, num. 19. Tabla pintada: San Andrés, la Cena, Cristo con los apóstoles. Expositor: Cabildo cate¬ dral de Huesca. » ' • DELS PINTORS CONTEMPORANIS DEN, FERRER BASSA 131 que'ls dos sants del retaule siguin de «dificultosa identificació». Reproduint la fotografia del senyor Serra, fotograf de la Junta Municipal de Belles Arts de Barcelona, per esser més clara que les que'ns van fer el senyor Alcayne, de Saragoça, i el canonge Supervia, germà del bisbe d'Osca que tant ens ha afavorit ren¬ dint-nos amb la seva protecció per dur a terme nostre treball. ■ Les armes del comte d'Urgell, l'Alfons, se troben en el marc de l'altar, en el centre dels seus quatre costats. Les de la seva muller, na- Elionor de Castella, estaven en els angles. Més, com aquests estan molt malmesos, sols se'ns ha conservat integres a l'angle inferior dret (mirant l'altar), on tenim el castell blanc de tres torres. . , , Sant Jaume porta una tunica verdosa i un mantell lila amb gires d'ocre. I I'altre apostol porta dels mateixos colors els vestits, però al contrari, això es,- la tunica lila i el mantell verdós. Més aquest duu '1 folro de vermelló. Aquestes dues figures surten, sobre un fons d'or unit, galonejat d'una puntilla del mateix luetall amb un arrimader amb l.ibors més o menos orientalesques; essent de notar en aquest sentit el galó daurat del coll de la tunica de Sant Jaume, que dóna l'idea d'una inscripció en lletres arabesques. Aquest detall podria-fer creure que l'obra bé podria esser aragonesa; més jo,diré que per Lleida l'element sarraí era més intens que en lo restant de Catalunya de llevant, i que, aixís i tot, a Torroella de Montgrí "ns trobàrem amb una Mare- de-Déu de la Llet tota plena de lletreria-arabesca; de manera que, tant per la primera com per la segona meitat del Trescents, aquesta moda sols ens representa l'alçà en que devien estar entre nosaltres els brodats, els galons i les catifes sarrainesques. Faré notar que, quan tant de moda estava "1 blau, de blau no n'hi ha gens a l'altar dels comtes d'Urgell. Un ploiu blavós i uns rastres d'indic sí que hi són, però res més. Quan els assumptes dels quatre quadros representen escenes de la vida i martiris dels 'dos apostols, passant en interiors, els sostres són de vermelló o d'un ocre de fusta torrat; quan a l'aire lliure, els fondos són verdosos. Res d'ombres verdes en els rostres dels apostols, lo mateix per al Sant Jaume de cara jovenívola, amb cabell i barba rossos. LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA 132 que per a l'altre canós. Cares i mans són molt i ben treballades i ombrejades amb les tintes fortes dels colors empleiats, i amb aquestes perfilades així les cares com les mans. Les figures dels dos apostols no's recomanen pel llur dibuix ni per les llurs proporcions: són curtes i de cap gros; més en el plegat hi ha estil. Emperò, tant pel seu plantar seriós com pel seu pulcre dibuix i ben acabada execució, l'obra, per dites circums¬ tancies, dóna una impressió de concepte enlairat, i molt més per a l'epoca en que és feta; i això que no'i contribueix gens lo descolorida que està, no per l'injuria del temps, sinó per haver-se empleiat un tremp molt aigualit. D'altres qualitats de la pintura deu Bernat de Pou, deixa¬ rem de parlar, per donar-ne raó les fototipies de la seva obra, però si direm dels quadros de composició que són com els del seu temps, que si's comparen amb la producció dels nostres mi¬ niaturistes, se veu clar, en les petites figures dels mateixos, la mà ferma del pintor de retaules. Ara, que hem acabat amb en Bernat de Pou, direm que, si lo que sabem d'altre pintor del seu temps, den Bernat Peyron, tingués altra importancia, hi hauria motiu per a disputar-li l'honor que creiem que' de justicia se li ha de fer considerant-lo autor del retaule dels comtes d'Urgell; però i pintor dit, en Bernat Peyron, de Barcelona, sols el coneixem per l'ordre que l'infant Alfons dóna, estant en el setge d'Esglesies, a l'illa de Sarde¬ nya, de que se li paguin cinc-cents setanta-tres sous i quatre diners que ell li devia pels escuts i selles que li va pintar al sortir a campanya; datada a 4 de les calendes d'Octubre, 28 de Setem¬ bre de l'any 1323'. Aquestes relacions de l'infant comte d'Urgell amb en Peyron, bé "s podrien aprofitar a dit fi, tant més quant ens-e sembla que no sei pot separar del capellà Ferrer Peyron, a qui "s fa arquitecte del monestir de Pedralbes. i) Arxiu de la Corona d'Aragó; r. 396, f. 12 v. CAPITOL IV PEDRALBES Yeig a Pedralbes com crecveigque'pintat den Ferrer Bassa: l van veure el "Is contemporani de dintre i de fóra, des dalt a baix, i dins de cada capella son retaule, alguns de la seva mà, altres de mans del seus deixebles, l'm sembla, al trobar-me així dins de la bella iglesia del luonestir, com si estigués dalt de l'iglesia o basilica de Sant Francesc d'Assisi a Italia; i, com s'ha dit d'aquest monestir, dic del nostre que «obríd llibre d'or del renaixement de la pintura catalana». Veig a Pedralbes, durant al menys tot el segle XIV, anar-hi en professo "Is nostres pintors: primer els queñ anaren a veure i a estudiar, es dir, a aprendre lo que'i va pintar en Ferrer Bassa (perquè tinc per cert que lo que va fer per a la capella de Sant Miquel de la part claustrada "u faria en altres capelles de la part exclaustrada); després els queú anaren a extasiar-se en la meravellosa pintura den Jaume i en Pere Serra. Tots hi devien anar, els mestres trescentistes cata¬ lans, Pedralbes; perquè sols allí "s devien trobar reunides les a obres dels mestres de la pintura mig-eval catalana. Per a mi re més cert que l'alta influencia educatriu de Pedralbes. Fundat en el moment en que la pintura pren la seva gran volada a Italia; transportades a Pedralbes les ensenyances den Giotto i en Martino per en Ferrer Bassa, anar a Pedralbes era anar a Italia a Padova, a Florença, a Sena, a Assisi: era anar a aprendre lo que era l'art nou de la pintura. Pedralbes LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA 134 era exemple i escola, per ais nostres pintors, de lo que's feia en aqueix cor d'Italia, en tot temps el cor del seu art lluminós i trascendent. Crec no equivocar-me, crec no escriure lo que dic mogut de l'ambició de trobar entre nosaltres l'escola: si aquesta no la veig en altra part, es perquè en lloc ens n'han quedat mostres i records tant esplendents. ¿Que avui l'iglesia del mones¬ tir ha perdut les pintures dels dos Bassas i dels dos Serras? ¿Es per això menos cert que'i foren durant tot el segle XIV? Què dic! ¿No han arribat fins a veure-ies els meus ulls a les acaballes del segle XIX? ¿Com, doncs, dubtar de que "Is pintors mig-evals anessin a Pedralbes durant el segle XIV, si en lloc més podien trobar aital museu de pintura? Crec que puc dir que Pedralbes, continuat en el segle XV per en Martorell i en els segles següents pels mestres que "us han deixat mostres del llur temps dins del museu del convent, no's pot ni "s dèu tenir ciaus'trat, per honra i gloria del monestir i de Catalunya; "i, en les parets deLclaustre, fins avui sems pot presentar com un museu historic de la pintura catalana mig-eval i del Renaixement. Perquè, com qui diu museu diu escola, avui, com en el segle XIV, Pedralbes compliria fins educadors: si en un principi formant mestres de. la pintura, avui'formant mestres de la seva historia. , ...... Més sí: siguem modestos tot i sent grans admiradors de l'obra pedagògica de Pedralbes. No es en Ferrer Bassa ni un Giotto ni un Martino: no es, doncs, Pedralbes de coniparar amb Assisi; més Pedralbes fou, per a nosaltres, lo que fou Assisi per a Italia, lo que l'Escorial per a Espanya. Estimem, doncs, Pedral¬ bes per lo que fou per a nosaltres, i estim.em-lo i guardem-lo tal com es, com vera cosa sagrada, puix ens ha consèfvat l'historia de la nostra pintura mig-eval amb el seu gran iniciador del segle XIV. Bellament en Puiggari ms introduirà dins de Pedralbes; «pas¬ sem el vell ,i rodó portal, que encara té al flanc e.sqnerre un dels torrellets (fig. 45) que "I gua.rdaven, rogenc i esberlat,de la vellura; i, muntant'una costeta que fa carrer .entre dos rengles.de casalots desiguals, ■ que, eren abans carnicería, fleca, éstables, cellers, graners i altres, dependencies del convent, i guai'deti .encara llur Fig. 45. — Enteada del monestir de Pedralbes •M. -üjy ""-s^î ■ ■ . ■ <■ 'í?ífí; SI I k'--: r-- m t*.^'< .• l'S' |. &.-:■ .:" :"■ V-^· ;■ ^vS-5i -; "I- ,■•;■ í • . ■'\' ' • .í-:.-^v;y;. PEDPALBES 137 segell primitiu amb llurs humils terradets, llurs baixos portals, els pedriços que servien per apeuar-se, i la fonteta on s'abeuraven els cavalls; una calçada de palets gastats, plens d'herba en ses Fig. 46. — Claustre del conventet juntures, ens conduirà a un gran terraplè, sobre i qual, a mà esquerre dels venints, s'exten l'ample trast de l'iglesia, » Posats al confl llevant d'aquella esplanada, oberta en igual direcció, ovirant-se una bella vista de la ciutat i de la mar, abar¬ caren! en son millor aspecte la totalitat de l'edifici. 18 13B LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA »A dreta mà, un caminat muntant, ja privat dels xiprers que l'ombrejaven, al portal de sortida, igual en tot ai mena cap que suara passàrem; i, junt al mateix, dins del clos, hi ha un altre carrer de set casetes, amh plaça i jardí davant, antigues com el monestir, que en son temps estaven ocupades pels clergues de son servei... ))A mà esquerra tenim la cerca del conventet, que es una petita clausura formada de casa i cel·les, entorn d'un claustre ogiu, no menys antic (fig. 46) i senzill, omhrejat per seculars tarongers, dins el qual vivien recullits alguns frares, amh obliga¬ ció d'ajudar als clergues en el ministeri sacerdotal. ))Per fi, al davant nostre "s desplega l'iglesia, flaneada per son enlairat cloquer, oberta per son ogiu i crestonat portal, voltada de mig en amunt per llargues finestreres entre cavallons, i de mig en avall per l'antpit de les capelles, amh rosanes d'il·lu¬ minació, acabant amh ahsida quinada; tot lo qual fa bonic jòc de polígons. A continuació segueix un grop de construccions altes i baixes, que enclouen el parlador, la porteria, la sala capitular i altres accessoris del convent.»' Davant delpintoresc i artistic monestir, la primera pregunta que "US fem es la de qui fou el seu autor. L'arquitecte Mestres digué l'arquitecte Guillem Albiell, més sor Anzizu, l'historiadora i restauradora del monestir, que no serà mai oblidada pels culti¬ vadors de les belles arts, recordant un document del seu monestir i càrrec, donat a conèixer pel P. Fita, sembla dubtar-ho, tal vegada suggestionada per l'extracte que "1 dit P. Fita m dóna i que es el següent: «Barcelona de Julio de 1326. El P. Fr. Ramón Bancal, i provincial franciscano de Aragón, testifica que en el dia prece¬ dente había dado cumplimiento á lo dispuesto por el Papa Juan XXII, aprobando la situación y fábrica ya comenzada del templo de Santa María de Pedralbes, y marcando por sí mismo la planta y divisiones del convento, en presencia de los directores de toda la obra Ferrer Peyron y Domingo Granena.»' 1) PuiGGARÍ: (Barcelona, 1879), 171. 2) « Anno domini M®CCC®XXVI®, pridie kalendas Julii, una cum Fratre Arnaldo de Canellis, et Fratre Berengario Folcinerii, et Fratre Petro de Comabella. Dispositione PEDRALBES 139 Entenc que del document no se "n pot treure sinó lo següent. El provincial, acompanyat de tres frares de la seva ordre, anà ai lloc de Pedralbes, on s'estava ja cónstruint el monestir, per a veure si *1 lloc era convenient; i, com bé "Is aparegué, proceiren al seu amollonament, posant el provincial, per sí mateix, es a dir, com notari de l'ordre, o com representant l'ordre proprietaria, els mollons del solar del monestir, no ab replanteig de l'obra, com entengueren el P. Fita i sor Anzizu; després de lo qual constituí com obrers de l'obra als dits Peyron i Granyena, no com directors facultatius. Què més voldria jo que tenir un arquitecte Peyron al costat d'un Peyron pintor? Però certament no cab veure (i no diré que els llurs càrrecs prop de la reina fundadora m justifiquin) en els dits Peyron i Granyena més que "Is obrers encarregats del bon esmerçament dels cabals destinats a l'obra del monestir. ¿Fou en Gim Albiell l'arquitecte de Pedralbes? L'arquitecte Mestres, després de recordar que són obra de l'Albiell l'iglesia del Pi, la de Mont-Sió i la de Sant Jaume de Barcelona, diu: «si tuviere de emitir mi franca opinión respecto del arquitecto á quien le confiara su traza y dirección, me inclinaría en favor de Guillermo Albiell, tanto porque las obras que le son debidas le suponen de gran crédito, como porque no puedo mirar el Mo¬ nasterio de Pedralbes sin que recuerde la manera de trazar que fué propia de Albiell.»' En Mestres anà raonant la seva opinió en favor de l'Albiell al descriure "1 monestir. Així, parlant de la portalada (fig. 47), diu : en la molduración ó « agrupamiento de las colunas que decoran igitur loci predict! diligenter considerata, mandavi eis per obedientiam salutárem quod in hac parte michi fidele consilium perhiberent. Postea, de consilio eorundun probavi loci dispositionem pro Sororum Monasterio construendo quantum ad situm et quantum ad illud quod erat jam de constitutione Monasterii incohatum ac in omnibus tatxavi spacium, clausuram et modum usui Monialium dicti Monasterii oportuna et licita, que omnia per cunctos términos per me appositos limitavi ac etiam designavi, Viris Venera- bilibus Ferrario Perroni Capeliano majori et Dominico Granyena thesaurario prefate lilustris Regina constituerat ut essent operis Monasterii directores et precipui promo¬ tores.» (Arxiu del monestir, perg. 169.) — Fita : El monasterio de Sania Clara en Barce¬ lona, en el ixBoletín de la Real Academia de la Historia» (Madrid, 1895), XXVII, 487. i) Mestres: Real Monasterio de Santa Maria de Pedralbes. Apuntes histórico-arquitec- (Barcelona, 1882), 12. LA PINTÜRA MIG-EVAL CATALANA las puertas, es diferente de la que se nota en las dos puertas referidas, de la Catedral y de Santa María del Pino. Y si bien es verdad que se nota está variante de principio, lo es tam¬ bién, que hay tanta analogía en la molduración de las basas y capiteles, así como en el agrupamiento de las colunas de las tres expresadas puertas, que si no son obra de la misma mano, están subordinadas al mismo sistema, y al mismo tipo arquitec¬ tónico». «Y si de la molduración pasamos á la ornamentación, veremos que la vegetación que circuye el arco mayor, resaltado del paramento de la fachada, es casi igual á la que tiene el mismo uso en la de Santa María del Pino.»"^ No bem de continuar copiant totes les semblances que en Mestres troba entre les obres conegudes com essent de l'Albiell i Pebralbes: crec que n'hi ha prou amb lo dit per a admetre la filiació. Més, l'Albiell, es el pare o el fill? Verament es notable la doble aberració den Mestres i del P. Fita. Aquest, seduït pels raonaments tècnics deu Mestres, deixa l'Albiell com mestre de Pedralbes,' fa impossible dita quan atribució precisament el document .que l'arquitecte i el jesuita citen i pel qual sabem que l'Albiell era l'arquitecte de Santa Maria del Pi, dels monestirs del Carme i de Mont-Sió, de l'iglesia de .Sant Jaume i de l'Hospital de la Santa Creu de Barcelona, que no es altre que "1 celebrissim peritatge del dijous 2) de Janer de l'any 1416 sobre fer la catedral de Girona d'una o de tres naus.' Perquè ¿com acceptar de pla que l'Albiell anés a donar el seu peri¬ tatge a Girona en 23 de Janer de l'any 1416, si era l'arquitecte de Pedralbes de l'any 1326, això es, al cap de ço anys, lo qual fa que l'haguéssim de suposar, no donant-li més que 26 anys al construir Pedralbes, home de 116 anys en 1416? 1) ídem, idem, 19. 2) Fita: Arquitectura barcelonesa en el sigla XIV. Daios inéditos acerca de la construc¬ ción de Santa Maria de Pedralbes, en el «Boielin de la Real Academia de la Historia» (Madrid, 1896), XXVIII, 140. 3) Villanueva: «Die jovis vicésima tercia mensis Januarii anno á nativitate Domini Millésime CCCC. Sextidecimo, Magistri et lapiscidae sequentes» «Guillermus Abiell Lapiscida et Magister operum seu fabricarum Ecclesiarum Beatae Mariae de Pinu et Beatae Mariae de Mente Carmelo et de Monte Sien et Sancti Jacobi Barchinonae et Hospitalis Sanctae Crucis Civitatis eiusdem, etc.», 326-331. — Viaje literario à las iglesias de España (Madrid, 1850), XII, 331. ■=**«ïi«SiSifflïa^fc- 1^ Íííé • . f * f f V fí'^ ' ' *"*. ■• ■ ^ 's^VÍ 5-/^ ift"'y;-/ '. •. ,v 7* ^ H-·' .a'* '4" V ^ ^ f 'è. i W »» X - / ^ < ff ^'«\'«^r,áír '!j . -.«u^ í.< ír ^ Í^Í >-v A/vt f.A~ f< i V ^ i-j >-< > r '{f- * '■i'> L J j·^·^í.^ ?ím\' Iwsftíifr 1 '>= ' íí-' "<« '-í ÍhV ' - -••r,#]-S^5fô-i\<\;^r,.?5,.^,C-/_..-.v ■^f s;-. - r-,.-.' ' ' PEDRALBES H3 Nonegaré que, demostrada l'impossibilitat de que l'Albiell sigui l'autor de Pedralbes, no prengui algun cos el que no'u fos el capellà Peyron, un dels dos directores anomenats per a dur endavant l'obra del monestir, essent en Peyron director facultatiu i Granyena director,economic, tant més quant no'i ha per què negar que no poguessin ser parents els dos Peyrons, pintor i capellà-arquitecte(?). De manera que, per a mi, no'i ha perquè recusar sens mercè an en Peyron com arquitecte de Pedralbes, com havent produït aquell bell monestir, model de pura arquitectura gòtica catalana que'ns el fa doblement interessant l'haver sigut, a la vegada, escola de la nostra arquitectura i de la nostra pintura. Considerat Pedralbes baix aquest doble aspecte, digui-s si no l'hem d'estimar com un monument nacional. Res, doncs, més interessant que tot quant en Mestres anà notant per a establir la relació entre Pedralbes i les obres arquitectòniques de l'Albiell, per quant cert, exacte tot quant diu, provat que de Pedralbes surt l'art de l'Albiell, el nostre bell i pulcre monestir sems aixeca amb tots els prestigis d'una escola de les nostres belles arts, escola freqüentada ensems pels nostres arquitectes i pels nostres pintors. I ¿qui pot dir que no'i anessin també "Is nostres esculptors, essent així que era gendre del mestre de la pintura del Trescents, den Ferrer Bassa, aquell esculptor Castayls que esculpí les estàtues de les portalades de les catedrals de Lleida i de Tarragona? Ara tornarem a la porta d'entrada de l'iglesia per a fer notar encara les següents ratlles den Mestres: «El tímpano queda enteramente expedito y libre de toda decoración, lo que no se concibe, y es de suponer que antigua¬ mente estaría colocada en él alguna imagen escultórica. Pocos años hace que estaba embadurnado con pinturas impropias y de mal gusto, que por fortuna fueron quitadas, no quedando otro rastro que el que deja á un muro de sillería, el revoque arrancado por la piqueta.»' Per a tenir fonament lo dit per en Mestres seria precís que se'ns ensenyés el punt de descans de la dita esculptura. No'i cab el supòsit d'aital imatge, per la senzilla raó de que no s'hi podria i) Ídem, 20. LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA 144 posar. En cambi, fins a nostres dies ens arribà "1 timpà pintat, i aquesta decoració "ns ha de convèncer que era reminiscencia de la primitiva, tal volta del mateix estil i temps, de la qual ha quedat record dintre del claustre de les monges. Per això he dit que"! monestir era pintat de dintre i de fòra. De la pintura de l'interior fins a la restauració de l'iglesia per la generositat de sor Anzizu, n'havia quedat rastre en el sepulcre de la reina fundadora; i no puc dir, per no recordar- tuen, si la policromia d'avui té res que veure amb l'antiga. Si 'n devia ser, d'hermosa, la nau de l'iglesia, atnb les seves parets pintades, ens ho diu lo que n'es avui privada en absolut de tal enjoiatuent. Té, d'ampla, la nau, iz'Sq a I9'84 tu., si 's compten o no les capelles; i, de llarga, 56'30 m., comptant-hi "1 presbiteri, quem té ii. Aquesta esplendida nau, com totes les gotiques de Barcelona de les grans iglesies, té la seva peculiar gallardia, es a dir, es tant bellament tallada com totes, model d'elegancia i de justes proporcions." Ara la mirem de ca/a a l'altar major, o siga la part pública, ara de l'altre cap o de cara a la clausura, cotn diuen les nostres figures 48 i 49; sempre ms-e surt tant justament enlairada que no sense vanitat la podetn pro- clatnar model de gentilesa. Què ú fa que "1 seu emmotllurat i l'exornació dels seus tnembres arquitectònics siguin senzills? La senzillesa es qualitat propria de la bellesa. No n'hi ha, de riquesa, ni a l'interior de Pedralbes, ni a l'exterior; però no'i fa falta. Nosaltres dietn, no sense orgull, que la nostra catedral no necessita adornaments: doncs tampoc ne necessita l'iglesia de Pedralbes. Si l'haguéssim volgut fer rica, l'hauriem feta amb tant art com riquesa "i ha, seveita, senyoril, això sí, cotn propria de la serietat del país, en la sepultura de la reina fundadora, na Elisenda de Moneada, darrera muller del rei Jaume II (fig. 50). i) «En cuanto á la altura de la nave, sigue la misma proporción adoptada en la iglesia de Santa María del Pino : tiene el arranque de los arcos transversales á I2'84 m. sobre el piso general de la iglesia, ó sea de la nave, cuya altura es igual al ancho de ésta. Los arcos transversales, están trazados con un radio igual á las 1res cuartas partes de la cuerda que subtenden, lo que dá una elevación total de 2i'20 ni. Igual relación tienen los arcos de las capillas entre el radio y la cuerda que aquéllas subtenden ; es decir: el radio igual á tres cuartas partes de luz, en sus arranques.» — Idem idem, 30. Fig. 48. — Interior de l'iglesia 19 pedralbes i47 Se troba, aquesta sepultura, dintre del presbiteri en el costat de l'epistola, i es tota d'alabastre. «A poca altura del piso del presbiterio, —diu en Mestres — Fig. 49. — Interior de l'iglesia esto es,sobre dos escalones y sostenida por tres leones tendidos, colocóse la urna, sobre la cual yace una bellísima figura repre¬ sentando la reina difunta en traje de corte, y con la corona en la cabeza, con una figura que tal vez estaría en ademán de compa¬ decer el fallecimiento de su señora. En el frente de la urna había seis figuras, representarían los que santos patronos de aquella LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA noble señora, cobijados por ricas hornacinas con arco ojival, sepa¬ rados por un machón rematado con su correspondiente pináculo piramidal de planta cuadrada.. Algo más arriba de esta urna, existen las figuras de dos ángeles sosteniendo un sudario, del cual sale el alma de la difunta, que presenta al Salvador, ouien está en ademán de serle propicio. »A uno y otro lado de la urna, se levanta un robusto machón formando dos cuerpos en su altura, interrumpidos por ligera cornisa, rematando un frontón, sobre el cual arranca pro¬ longada pirámide, con crestería en sus ángulos, rematada con un cogullo especial, como formando soporte de la cornisa que circuye el presbiterio á 7'42 m. del piso. En cada uno de los dos cuerpos que componen el machón, se ve hoy día una sencilla peana que sostendrían regularmente su correspondiente figura. Ninguna de ellas existe...' »Del final delprimer cuerpo de estos machones, arranca un arco apuntado dividido en tres grandes lóbulos con sus calados de costumbre més no de la nostra arquitectura, tant que es un — deis més bells realeos d'aquesta sepultura — y un frontón que cobija el arco, subiendo casi á la altura del remate de las pirámi¬ des laterales dichas y cuyo frontón lleva su correspondiente crestería y cogullo de remate en el vértice. En el espacio libre, entre el arco lobulado y el frontón, se halla inscrito un círculo lobulado con florón en su centro, y figurando calados, puesto que sólo están en relieve, así como los tres triángulos que restan en cada lado y otro en la parte superior. «Los dos machones que constituyen el marco de este pan¬ teón, tienen un relieve de 33 centímetros del muro general del presbiterio. Tomado el saliente por la parte del nicho, su relieve es de 66 centímetros, lo que da lugar á que quede enteramente cobijada la urna por el arco lobulado, que se ha dicho, arranca al finalizar el primer cuerpo de cada machón. En la parte interior i) «Dins clausura — diu sor Anzizu — hi ha 'Is fragments de les figures: les de baix són Sant Jaume i Sant Francesc; les de dalt Santa Elisenda i una §anta reina (sembla), en lloc de la qual, en la part interior (o sia del claustre) del panteó, hi ha Santa Clara i les demés iguals que defòra.» — Anzizu: FiiJles historiques dd reial monestir de Santa Maria de Pedralbes Ç^avcelona^ 1S97), 30. PEDRALBES l5l del nicho, junto á los machones, hay agrupadas ligeras colu¬ y nas que son las que en realidad sostienen el arco lobulado que cobija la urna. Entre el frontón y las pirámides de terminación de los machones laterales, ocupan, parte del espacio del muro, dos escudos del Monasterio...—les armes reials i les deis Mon- cades. — «Esta obra está perfectamente labrada y esculpidos con primor los más insignificantes detalles, tanto del traje, como de la corona real que cubre parte de la cabeza de Doña Elisenda (fig. 51); quedando aún algunos vestigios de la pintura y dorados que completaban la representación de la vestimenta. » Y si bien una mano poco experta repasó desacertadamente algu¬ nas pinturas de la parte arquitectónica, pueden verse aún en el muro, bien que bastante perdidas, las señales de la pintura mural antigua, digna de atención y estudio.»' Clara, esplèndidament il·luminada resulta «la ancha, espa¬ ciosa y esbelta Nave de la iglesia, alumbrada por ojos de buey, ó rosetones de segundo orden, en las capillas, y con rasgados ven¬ tanales, que comienzan á la altura del arranque de los arcos transversales y de los aristones por diagonal, que constituyen la osatura en que se apoya aquel conjunto de bóvedas por arista, que, dan lugar, con el peralte de sus lunetos, á la presencia de los esbeltos ventanales provistos de céntrica columna y graciosos calados por remate.» «Las ventanas altas de la Nave» «tienen una particularidad muy notable, por ser la tínica aplicada en nuestro país. —¿Quina importancia té aquest detall per a la paternitat de l'obra? — Y esta particularidad consiste en que la altura del ventanal está dividida en dos por medio de un listón horizontal sostenido por dos arcos semicirculares y lobulados, como se ve en las construcciones francesas y alemanas, sobre todo en las inglesas de aquel siglo y posteriores. »E1 ábside, que lo constituyen cinco lados de un decágono regular, y dos de mayor latitud, que son prolongación de las paredes laterales de la Nave, se presenta esbelto y de buenas formas, con su ventanal, en el lado del centro, de mayor latitud i) Lloc citat, 52. i52 la pintura mig-eval catalana que los restantes; pues que, como se ha dicho, tiene dos colm nas, siendo así que aquéllos no tienen más que una. Esta variante motiva que tengan mayor importancia sus calados y su histórica vidriera. A más de los siete ventanales, abiertos en los siete lados que constituyen el presbiterio, existen otros rosetones de 2'o4 m. de diámetro, que no dejan de ser una variante muy acertada, y con la cual se consiguió dar una mayor importancia á la parte preferente de la iglesia ó sea el sancta sancioriim.y>'' A l'altra cap de l'iglesia "s troba la O que tant bellament decora i'completa l'il'lnminació de la nan. «Siete son los tramos repartidos en toda la longnitnd de la Nave, de las cuales, cuatro, quedan enteramente libres para los fieles, y los otros tres restantes los ocupa el coro reservado para las señoras religiosas, dividiéndolo un muro cuya elevación, si bien algo pronunciada, permite, no obstante, apreciar todo aquel conjunto de arcos y bóvedas que cubren el espacio en toda la longitud de la iglesia. »A estos siete tramos debe añadirse el presbiterio, cerrado con sencilla verja, quedando asi perfectamente deslindada la parte más principal de la iglesia. En este ábside, que, según queda dicho, se compone de cinco lados de un decágono regular, y de otros dos, prolongación de los de la Nave, cuya longitud es de 4 metros 46 centímetros, está situado el panteón de la regia fundadora. En el primer lado del decágono existe la puerta de la sacristía no muy capaz. que, tanto en Pedralbes como en nuestra Catedral, »Así es Santa María del Mar, Santa María del Pino, Santos Justo y Pastor, etc., la dependencia llamada sacristía, tiene poquísima importancia; al contrario de lo que se ve en las iglesias moder¬ nas, que casi todas tienen sacristías espaciosas y bien decoradas. »La parte destinada al público tiene tres capillas en cada lado.» «En los ángulos de los muros divisorios de las capillas, ... se empotraron dos delgadas colunas con sus basas y capiteles de hojarasca que llegan hasta el arranque de los arcos que cierran la abertura de las capillas, y no siendo bastante el desarrollo que i) Lloc citat, 23 y 25. i 54 LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA exigía la molduración de las dovelas de estos arcos, adelántase un nuevo capitel hacia el centro de la capilla en forma de peana, como los vemos en la iglesia de los Santos mártires Justo y Pas¬ tor de esta ciudad. Este motivo adicional dió lugar al robusto toro que constituye el in¬ tradós del arco, y al desarrollo de la mol- duración consecuente, que se hermana per¬ fecta y propiamente con la cilindrica coluna y escocia de los ángu¬ los del muro de sepa¬ ración de las capillas. Si nos paramos en la molduración de las ba¬ sas de las columnas an¬ gulares de estos nuevos divisorios, veremos que tienen más analo- Pjg gía con las de la iglesia de los SantosJusto y Pastor, por haberse seguido igual sistema de composición en la planta de estos muros que con las basas de las colunas de la Catedral y de Santa Maria del Pino. PEDRALBES i55 «Y así como en estas dos iglesias, las colunas sobre las cuales arrancan los arcos transversales de la nave, empiezan á poca altura del piso general de la iglesia, mediante zócalo de planta octogonal, en esta igle¬ sia de Pedralbes empie¬ zan las colunas, sobre las cuales arrancan los arcos transversales, á la altura del arranque de los arcos de las capillas, apoyadas sobre caracte¬ rística peana, que es su aparente sustentáculo. «Estas colunas ci¬ lindricas que acusan la división de la trama en que está dividida la nave, sirven de motivo para la molduración tó- rica de los grandes arcos transversales; y como no quedaría base en donde empezar los de los aristones por diago¬ nal, se hizo un agrupa- ' miento de tres capiles, es decir: se en cada lado del de las colunas, y sobre añadió uno aquéllos naturalidad, y sin medios rebuscados, los cargan con arcos en diagonal que constituyen los aristones que sostienen robustas claves y bien entendidas bóvedas, que aligeran conside¬ rablemente el sistema de cubierta de aquel grande espacio. «Este conjunto de distribución de partes constitutivas es de buen efecto, y contribuye á dar un realce, en alto grado impor¬ tante, á la combinación de bóvedas y arcos del ábside, conver¬ gentes en la gran clave que es el complemento del sistema.» ' i) Id. id., p. 27 a 29. —(Figs. 54 i 55.) i56 la pintura mig-eval catalana «En el centro de laiglesia existe el coro destinado á los clérigos á los PP. franciscanos, compuestos de ventiséis sillas y de roble con buena talla, y que recuerdan una época de buen Fig. 55 gusto, cuya sillería está en contacto con la pared del cierre y cuya elevación es sólo de i'ap m. Asi es que no perjudica en nada el buen efecto de tan grandioso espacio. La longitud total del coro, es de 8'io m., y su ancho es de é'yo in. (Fig. 51.) «Dentro de las capillas primera y segunda de la parte de la Epístola, yde la primera de la del Evangelio, existen cinco urnas cinerarias con expresivas y bellísimas figuras yacentes, y se tiene noticia de otros enterramientos cuyos restos fueron trasladados á Fig. 56. — 'J'est/I dk l'iítatua jackmt de la reina Elisenda PEDRALBES l5g la urna colocada junto al muro del coro de las señoras religiosas, de las que se dirá algo más adelante.» ' Deixarem de copiar lo que en Mestres digué de les varies sepultures de l'iglesia, per quant no tenen importancia esculp- torica major, si no molt menor de la que té la de la reina fun¬ dadora, de la que havem dit lo que pertanyia per fer ressaltar l'importancia de Pedralbes dintre de l'historia de la nostra pintura mig-eval i de la quai donem aquí (fig. 56) el seu cap com mos¬ tra d'un art tal vegada, com veurem, influït per en Ferrer Bassa; més en cap manera se pot suprimir la noticia de la llosa que cobreix en la segona capella del costat de l'Epístola la sepul¬ tura del venerable Jaume De.spujol i de la qual el P. Fita dóna en son estudi ja citat el següent trasllat; «En esta boya por debajo del suelo, á mano derecha, des¬ cansan los restos del varón venerable Jaime Despujol. Sesenta i) Id. id., p. 50 i 31. — Tots els dibuixos geometries són originals de l'obra que citem i ens han sigut comunicats per en A. Mestres,, l'eximi poeta, fill del seu autor. LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA años fué procurador celebérrimo de esta Santa Casa. Cuántas y cuáles obró; ¡o refiere la jama, ¡as fabricadas ¡o muestran, ¡as cosas techumbres y tejados ¡o pregonan. En él se juntaron todos los méritos de un buen ecónomo, que recibió grandemente de la bondad de Cristo. Los dones que con larga mano le dispensó la naturaleza, deben asimismo enco- 11 I I i mendarlo á la posteri- j 11 servicio I 1i empleó. En el aiio I y 1402 de la Natividad í, ll^M jvT'u—i-j del Seitor, en el mes de [ ^ j j —p Mayo, y en el día cuyo 1 Mn~^ número (21) da prin- 1 i cipio al estío, falleció. I ' —^ Concédale la majestad j I I "~] 'divina el vivir eterna- II I I 1^ mente en la gloria.» FiG. 58 Tenim, doncs, que la procuradoria den Des- pujol comença l'any 1342; en Eerrer Bassa contracta les pintures de la capella de Saut Miquel en 1343. En Mestres no "ns dóna, del monestir de Pedralbes, més que la descripció de l'iglesia perquè no pogué entrar dintre de la clausura; i en Puiggari, que va entrar-hi ms en dóna una des¬ cripció del tot deficient, que reprèn, no certament aiub mà de monja, sor Anzizu, com anem a veure. Si, com diu dita senyora amb referencia al primer full del més antic codic de la Regla, els reis posaren la primera pedra de l'iglesia l'endemà de Santa Maria de Març de l'any 1326, se com¬ prèn que, si en el 3 de Maig de l'any següent pogueren ja soplujar- se en el monestir les catorze filles de Santa Clara, aquesta instalació havia d'esser provisional, per quant en un any de l'obra de l'actual monestir ben poca cosa se n'hauria fet. Això no sembla haver-ho pensat sor Anzizu quan diu que, no obstant i que pogué ser habitat, no quedà'l monestir llest del tot; entre altres coses faltava una ala del claustre (d'un dels dos pisos solament), que no's construí fins a l'any 1412, segons consta en un dels manuals de PEDRALBES l6l negocis del monestir, signat per en Ramon de Forest, notari, on Judaicis per pilarum in Claustri», noml?re exacte dels que conté •doblats cada una de les ales del mateix; i segurament quedaren ja de llavors, ben acabats, puix cap altra noticia, llevat de la de construcció de teulades, se troba en el monestir, encara que *1 Sr. Puiggarí diu, en sa Garlanda de Joyells, que quan entrà amb 21 102 LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA el senyor bisbe Montserrat i amb el senyor .regent Penyalver, en 1864, trobàque «mancava l'ala del fons del claustre, en la qual devia alçar-se "1 palau de la reina, avui arrunat; i damunt les runes vegé l'horta i son enclòs, fins a la gran capçalera de la montanya», etc. Viuen encara avui setreligioses que's trobaven ací dins ja en 1864, i al¬ gunes abans, i mai han vist « l'horta i son enclòs» d'a¬ llí estant, ni les runes, puix les del palau eren en altre lloc adossat al dor¬ mitori i nomenat encara, per haver- se edificat allí l'ha¬ bitació de la reina, hort de les Corts (segons diuen), ni han trobat mai a faltar cap ala ni pis del claustre. Però altres coses vegé, el citat autor, fóra de lloc. « La cisterna, al mig del pati»; i avui, com sempre, se troba a l'angle d'orient a mig-jorn. Diu que la sala capitular es «una peça llarga amb voltes de creuera», i es enterament quadrada amb una volta, de creuera si. Vegé també una «trona al costat dret del chor», i sols se'n troba una en el refectori per a la lectora, al costat esquerre; et¬ cetera, etc. '; rectificacions justes més no equitatives, i per tant, no mereixedores de tanta agror. i) Anzizü: Obra i lloc citats, p. 18 i 19. claustre Gran 62,— Fig. k"" te-.--: ■ :: v- : : - ■ ^-- ■ --.v":-;^, ^ ;■•v N .. ^;- ' ; :::y]í^ IM5S -ki§3lmS9mmSÊiÊMmSm M il^V-f:yfllPiii* '•.VíVV·%V..-v..vc .ii®Sïs;Sïï;,v:ÏÎ!,SSjjS»^v:-:,;j::v,.:ïv ...•-i"- :,■ • ■ '■ ■ '■iy% ' ;v'f •■;::■■•• - " ï^mmmséÊyy yyy ^ 'y-r- ■ »*" ■mmmmm'ímsmy ''v •f,"• i 'Cí ^ PEDRALBES Els errors den Puiggarí "s comprenen escrivint de memorin al cap de quinze anys d'haver entrat dintre la clausura de Pe- dralbes; i de lo dit i copiat de sor Anzizu, lo que resulta clar es veus-aqui quede la marxa de l'obra del claustre no "n tenim cap antecedent clar ni positiu, sent precís treure-ls dels fets resultants de certs cndrets del mateix. Que altra no "s pot fer ens ho diu ben clar, de fet, sor Anzizu reproduint també lo dit, per en Mestres, dels claustres. «Cotno no es accesible la entrada más allá de la iglesia, sólo puedo deciros qtie, á más de ésta, existen unos espaciosos claustros, alrededor de los cuales están distribuidas las habitaciones de las seiiorasreligiosas, la Sala Capitular, etc.; y más allá existe una grande huerta que surte de verduras y legumbres á las propias señoras que habitan en aquel sagrado recinto. «Estos claustros, debido á la rigurosa clausura que observan l66 LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA las esposas de Jesucristo, sólo pueden verse de lejos aprovechando el desnivel de la montaña; pero como pertenecen á la época de la fundación del convento, corren parejas con los de Montesión, Jtinqueras, etc., con la particularidad de ser más grandes, constar Fig. 64. — Claustre dels PP. Franciscans : Pedralbes de columnas y arcos ojivales, en planta baja y superior, y á más de otro piso, sostenida en cubierta, que lo es de tejada, con luacbones de sillería con su basa y capitel, al estilo de los macho¬ nes deplanta octagonal del claustro de los PP. franciscanos, distantes entre sí un intercolumnio y mitad de otro del de los pisos inferiores. «Por la vista fotográfica sacada en otro tiempo de estos Fig. 65. — Museu de Pedralbes Pig : 6'^ . - '■ • • f :'m. •^'Á ^náW ''•4| <*■1 CPleagd:urrasltbnes MoNdESeriu CMaigt-hlvnal F.aTPintuka i': . - • •;•.••-• .':;v .- ••■-='vvr·A^·-'.-:^,,·;:V····-·^^ .„- Yx- V"" -- . ï',: : : ■ ' - /:• T:; ; ->r' A.V v.. íiíl2Síi®g|^fja:i¿M PEDRALBES claustros, podemos formarnos una idea de su magnitud y de sus partes constitutivas. Las columnas están formadas por el agru- pamiento de cuatro prismas cilindricos como los tienen los de los claustros de la Audiencia, Montesión, Santa Ana y sobre todo Junqueras, cuyos fragmentos pueden verse en la parroquial de la Concepción, del ensanche, junto á la calle de Claris. Las basas y capiteles son todos iguales y están completamente subordinados á los del citado claustro de Junqueras. » (Fig. 62; lamina IV.) Deis claustres deis pares franciscans digué en Mestres: «El claustro del piso bajo está compuesto de un espacio libre, que podríamos llamar jardin, que tiene 9'30 m. deN. á E. por 20 me¬ tros de E. á S., con cuatro colunas en los dos primeros lados y diez en los dos últimos, formando un total de 28, que sustentan 32 arcos ojivales. Estas colunas, emplazadas sobre un muro de antepecho de o'qo m. de espesor por 87 de altura, son de planta octogonal en sus fustes, adelantándose las aristas en sus basas y capiteles hasta encontrar los ángulos de los plintos, que son de planta cuadrada. «Las colunas distan entre sí i'6y m., tértuino medio: tie¬ nen de altura, con base y capitel, i'qo m., y ésta, más la del arco, suman 2'33 m. En los ángulos existe un machón que sirve de contrarresto al empuje de los arcos, cuyo machón viene á su vez contrarrestado por los arcos elípticos rebajados, que desde ellos vau á parar á los ángulos del paso que circuye el pretil, y cuyo ancho es de 2'2o m. en la parte del NO., y de 2'io m. en los restantes lados del paso ó corredor del claustro. En el ángulo de la parte del S. se nota una variante respecto del arco del rincón, que fué construido siguiendo la prolongación de la linea de las colunas que constituyen el lado SO., en vez de estar por diagonal como las restantes.» ' Això es tot lo que en Mestres diu dels claustres de Pedralbes, lo qual sor Anzizu reprodueix en son llibre, com també lo pel mateix arquitecte dit i per mi reproduït sobre l'iglesia. De manera que "us quedem sense saber res d'un altre interior i petit claustre que "i ha dintre la clausura, del qual, en Mestres, per no i) Mestres : Obra i Hoc citats, p. 14 .1 17. — (Fig. 64.) 22 LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA haver-hi pogut entrar, no "n din i res, sor Anzizu, que s'hi ha tancat, tampoc ne fa menció, sent així que bé mereix la reproduc¬ ció que "n donem i es de veure en la figura 46, on s'ha donat per equivocació en lloc del dels pares franciscans que es el que ara donem en la figura 64. ¿Com s'explica aquest claustre interior, amagat, com re¬ servat per a l'ús intim de les monges en llur refugi domestic? Re "n podem dir. Sor Anzizu ms diu que «per tradició "s compta que les primeres religioses formaren cel·les d'estores en el claustre pera recollir-se durant el dia»'. Aquesta tradició ha de valer com prova de lo que havem dit sobre la marxa peresosa de la construcció del claustre, del gran claustre; i bé podria ser que, en el seu principi, el monestir no tingués altre claustre que "1 petit, que l'interior, construint-se "1 gran després al pren¬ dre "1 monestir la gran volada que en els dies de la segona aba¬ dessa, Francisca Ça Portella (1336-1364) i vivint encara la reina fundadora prengué l'obra del claustre, com ho prova que ja en 13^3 se contracta amb en Ferrer Bassa la pintura o decoració de les parets de la capella de Sant Miquel, que dóna al claustre. Quan s'entra en el monestir per la porta de la clausura "s topa amb el claustre, el qual se pren de cantó, aquell gran espai tancat per les dues galeries gòtiques, el fa més gran la seva uni¬ formitat, i, com de consuetut, té per mantell el cel de Barcelona, de pur blau o d'or. Es tant corprenedor, que un no pot contenir un crit d'entusiasme per tanta magnificencia real i artística, la qual encara fa pujar de grau aquell encisador pou del renaixement, que es encara més bell de lo que es per ser tant poques les obres que a Barcelona han quedat del segle més gloriós de l'Espanya moderna. I encara puja de to l'entusiasme si auem a dalt de la primera galeria, per quant allavors, per sobre del claustre se "us presenten, d'un costat, la silueta de l'iglesia i son bell campanar,, i enfront el grandiós panorama de la serra de Sant Pere màrtir, amb sa fosca i verdosa tonalitat. (Lamina V.) Si ara resseguim el claustre, la sala capitular, seriosa i modes¬ ta, ens retindrà una bona estona. Més temps ens prendrà fi panteó 1) Obra i lloc citat, p, 88. PEDRALBES 173 de la reina fundadora, també dintre de la seva capella que surt al claustre. 19 de Juliol de 1364.) «Es doble com (Morí en altres dos de prop seu; però l'estatua jacent de la reina es coronada i amb vestidura de cort a 1'iglesia, i porta *1 primitiu habit de clarissa dins el convent. A sos peus descansa sa neboda sor Fran¬ cesca Ça Portella, a qui havia succeït sor Sibilia», ' la tercera abadessa. em paren unes pintures murals des¬ Ja aquí, tot passant, truïdes per la construcció dels panteons d'Elisenda de Pinós, morta en 1361, i de Constança de Cardona, morta en 1325. Aquestes dugués tombes se poden veure a la nostra lamina VI i no "i ha com fer una mica d'atenció per a veure que, sent amb dugués iguals i referint-se a dugués persones mortes (l'una en 1325 i l'altra eu 1361), l'epoca de la construcció de les mateixes es posterior al dit any 1361. Per a mi, s'han de portar als mateixos dies en que "s va construir el panteó de la reina, morta, com havem dit, en 1364. L'urna del costat es la de Beatriu de Fonollet, morta en 1362, Aquestes dates s'han de recollir per raó de les pintures luurals des¬ truïdes per a la construcció de les dites sepultures (les que volten l'urna de la Fonollet són d'epoca baixa) i per les que decoren les mateixes sepultures de les dites Elisenda i Constança, per quant tot seguit ens diuen que les destruïdes són anteriors al 1364 i les de les sepultures, si fa o no fa, de l'any ara dit. (Lamina VIL) Una vegada s'ha donat la volta al claustre per la galeria baixa» i s'ha entrat a la del primer pis per a contemplar el bell cop de vista de la serra del Tibidabo pujant per sobre del claustre (la qual encara "s Li més vistosa al ser al segon pis, perquè allavores ja "s descobreixen les belles torres barcelonines de la seva falda, que fan l'efecte de vols de coloms parats sobre camps de verdura), sor Anzizu 'ns portarà fent-nos la gran sala del graner, atravessar si no m'equivoco, oberta a l'aire i al sol, per a més còmodament admirar aquell espectacle unie de la nostra ciutat mirant-se en l'immèns mirall blau del Mediterrani per a endur-sens dintre de lo que "n diu gentilment el museu de PedraJbes. I es veritat : en aquelles estancies hi ha un museu del qual i) Anzizu : Lloc citat, p. 92 LA PINTL'RA MIG-EVAL CATALANA 174 res ha dit Anzizu en son Hibre, ni tant sols per recordar les sor seves riqueses artistiques. No es, aquest, lloc oportií per a parlar-ne en detall, de tot lo que "i ha. De pintures del segle XVI i més baixa n'hi ha per a dir-ne molt ei jorn (si es que "i arribi!) de parlar-ne a l'historiar la pin¬ tura catalana moderna, ni poc ni gens estudiada encara. D'es- culpiiures ne trobarem que "us donaran l'impressió dels mestres italians del Renaixement; i d'alabastres i terres cuites i pinta¬ des, i vidres, mobles i brodats, de tot hi trobarem per a enriquir la coneixença de les nostres arts belles i de les nostres arts sump- tuaries que encara esperen el seu historiaire. Com mostra de tot lo dit, més sols com mostra, donem quelcom en les nostres figs. 65, 66 i 67. Ara que ja sabem tot lo que "i ha encara dintre de Pedralbes, puix per no haver parlat de VArca Sancloritm no'ns es desco¬ neguda, perquè en la seva recerca i comtemplació havem forçat la clausura (amb precs i bones amistats), ara "s comprendrà lo que havem dit, i "s podrà jutjar de si hi ha hagut exageració en lo que Pedralbes ha representat dintre de l'historia de las nostres belles arts i en particular de la pintura. Clar està que lo conservat fins avui ens dóna gran recança per lo perdut; i lo perdut no de l'antigor, sinó dels nostres dies, puix al costat de casa ineva, a casa dels germans Moliné, en el carrer del Comte del Asalto, 22, bé se m vengueren, pública¬ ment, de coses d'art del monestir de Pedralbes! Que desde molt antic el monestir ha perdut joies avui pera nosaltres de les més cercades, ens ho diuen les pintures, abans notades, del claustre. Es clar que "Is que devien destruir-les ens haurien dit que ja ms en fitrien d'altres. Es cert : ens en haurien fet d'altres de pintures de la segona meitat del Trescents, més no de la primera meitat; no de les que "ns havien de donar a coneixer els continuadors de l'obra den Feçrer Bassa. Ningii més feroçment iconoclasta que "Is artistes : sempre "Is ha semblat que "1 conservar lo antic, lo vell, lo passat de moda, era fer-los el tort de pendre-ls feina! Sor Anzizu, que tantes i tant interessants noticies ens ha donat del constant augment de les riqueses materials del monestir. IS-.'V " ^'í> " 'v / M'- , /·'i(,■■■■-^:v■,.,■^^ ■■ V:':^ •-r.;.:·.uJ:~,-\' :'■ ■■■■ v -■ ■ .-.v.- ■ ;- .■ ;. ■:^ ■.■ -,' :- • :r^;77:15® 7-:':: •> . 7: .'xxW^llTlSlap 'x: • •. ::áí :x ■ -, .:..#":»-ai xjXÍXÍX'XX. :' ■'■"XT' .7"fc-.v' •,• €x:-X7:-; .X •. : ■ M¿U-:::}: ;';x-7:7ISSS'7®i«SSi8ï: X; ,^' , ■ ■■•';; ■-X-> 7' x.-xrvxx. '■ -'Xi ■ xxX, X'r.X ■^X·■ .;:■; .., v ■' ■ . 'X^X;<. ■■ ■ ■- ■■ ' "XX^Trn'XvXXl^iXi^viXi'X '.. '-C-' , ■, - • , ^,.7- 7x77'-'77 7';-iX-Xi;X' ■." ' ' ' x- ■:■■'î'-7 -^X'xx- 77777-■^'· ■ X'-XX- x?x' xx;ÎXX 7fe-;X.X 7x,7;X. XX'^ xx:v'7.,xxx . i ■; .. X Î;- '-: ; x'x;Xxi:x ->!777«-7 - '-' ■•■ !' ' •', ?.'x 7/.. • • "• ' 7 ' f- X -.-- / 'V- x..,> ; , .. • ■,';7 ;;: ■rvXrX» 7>X.;hç-V:-Î7: '■■ X'' ïi^: -i'. "iXX '''■'■■ 7xV tï 71[■•ïi K XíX-í.xJH l·.-'^; [ 'V* PEDRALBES 177 •que arribaren fins a fer possible que "1 convent, obert pera rebre sols a catorze clarisses, estés ja autoritzat, als dèu anys de la seva consagració, en 1337, per a rebre-n fins a cent; de les riqueses artistiques del monestir ens-e n'ha dit, si moltes i bones coses, no totes les que hauríem desitjat coneixer per a poder-nos guiar en el bell moment de l'aparició den Ferrer Bassa a Pedralbes. Notem que l'autorització per a poder pujar el nombre de religioses recloses de catorze fins a cent, la dóna "1 ministre pro¬ vincial P. Fra Ramon de Basso, ja que aquest nom historic de la pintura del quatrecents ens-e surt a la nostra terra, com ja havem notat a Tortosa i ara a Pedralbes, en el primer terç del Tres- cents : els valencians han de recordar-ho. primer inventari de les riqueses artistiques de Pedralbes El es de l'any 1364. El que prengué sor Sibilia de Caixans pocs dies abans de morir la reina fundadora, es doncs massa baix per a poder donar els seus números pictòrics com reportant-se als temps anteriors ad en Ferrer Bassa. Ara "ns en anirem a la capella de Sant Miquel, ad aquesta capella voldríem veure formar part del conjunt que a l'art i que a Barcelona podria oferir el monestir de Pedralbes. Davant de l'importancia artística de les pintures deia capella ■de Sant Miquel, que tant alt coloquen la pintura catalana mig- eval; davant dels tresors d'art recollits en el museu de sor Anzizu; jo vaig dir a la senyora abadessa i a la dita sor que fins creia que no "s podia permetre que tant grans i bells exemples deia cultura artística catalana estessin sostrets a l'admiració i a l'estudi dels nostres artistes i a la del món enter, que al coneixe-ls ens reputarla com el primer poble que segui en el segle XIV el gran avenç donat per Italia en la pintura. Això ho repeteixo ara: els tresors artístics de Pedralbes no poden continuar clausurats : han de ser ■exclaustrats, es a dir, han de fer-se publics. Vui recordar que, parlant d'aquest particular amb les dites senyores, me manifes¬ taren que "s podria donar accés a la capella de Sant Miquel sens perjudici de la clausura. Avui, després de les irreparables perdues de les grans pintures deu Vergós, dels Escolapis, havia de re¬ cordar lo dit. Si "Is bellissims quadros den Vergós haguessin sigut més coneguts dels seus parroquians, que tant poc podien veure-ls la pintura mig-eval catalana i en mala hora oberta l'iglesia de Sant per estar tant poca estona Antoni Abat, els parroquians els haurien salvat de la seva seus destrucció. Donar a coneixer tot lo bell, tot lo que d'art i de gloriós renom de Barcelona "i ha dintre de Pedralbes, es assegurar la seva conservació. A tothom diem : remember. CAPITOL V FERRER BASSA Havem vist en historiar-li Ferrer Bassa empleat lonina per a i la casade reial Usalgesper uns barce¬ Catalunya, costums que, malgrat la pena que ms havem donat per a coneixe-ls, no havem pogut conseguir-ho; i, al trobar-nos ara de nou amb el gran mestre del nostre renaixement pictòric, el trobem, al cap de sis anys (1333-1339), així mateix treballant per compte de la -casa reial; més ara no com miniaturista, sinó com pintor. En el registre numero 1299 del nostre Arxiu Nacional i a foli 155, Rubió cII, s'hi pot llegir el següent document: «Petrus & dilecto consiliario el Thesaurario nostro Raimundo de Boyl salutem &. Cum nos iniuncxerimus Fferrario Bassa pic- tori Barchinone faciat nobis duo ut pulcherrima retabularia pro altare cappelle Aliafarie nostre Cesar Auguste cum quibus altare ipsuni ornetur ac etiam decoretur, et propterea eidem Fferrario exsolvi per nos quadrigentos solidos barchinonensis providerimus et veli mus, et circo vobis decimus et mandamus quatenus de pecunia curie nostre que ut vel erit penes vos tributatis etsolvatis eidem Fferrario vel cul voluerit loco sui, quadringentos solidos Barchinone supradictos. Et facta solutione presentem ab eo recuperetis littera cum apocha de-soluto. riData Barchinona nono kalendas junni»—24 de maig — «Anno Domini M.° ccc.xxx nono.» LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA Poc després, i en el registre següent, de 1300, a foli 97 verso,, així mateix, com i'anterior, dei nostre Arxiu Nacional, s'hi troba,, pertinent a l'obra pictòrica de l'Aljafareria saragoçana, aquest altre document: «Petrus & dilecto conciliario etThesaurario nostro Raimundo de Boyil salutem &. Cum per nos solvi velimus Fferrario Bassa pictori pro missionibus per ipsum faciendipro duobus retrotabulis sive retaules, diversarum istoriarum qui per eumdem Fferrarium fieri, mandavimus ad opus duorum altarium constructorum in Aljafaria civitatis Cesaraugustae per nos eidem Fferrario sexa- ginta libris Barchinone nunc ex solvi velimus. Id circo vobis- dicimus et mandamus quatenus, de pecunia curie nostre que est vel erit penes vos tribuatis et exsolvatis eidem Fferrario vel cui loco sui voluerit sexagintam libras Barchinone supradictas. Ex facta solutione presentem recuperetis litteram cum apocha de soluto. » Data Barchinone IIP nonas Septembris—3 setembre — anno domini Millesimo ccc.°xxx.° nono. » Ademes, sobre "1 mateix fet, encara tenim, en el dit Arxiu i registre 1303, foli 34, aquest altre document, de l'any 1340: «Petrus &. dilecto Consiliario et Thesaurario nostro Ber¬ nardo de OIzinellis legum doctori salutem &. Cum nos tribuí et exsolvi velimus per vos Fferrario Bassa pictoris civi Barchinone nongentos solidos Barchinonenses ad complementum illorum trium millia solidos eiusdem monete qui sibi solvi debebunt ratione duarum retrotabularum de pictarum quas per eum fieri ac depingi fecimus ad opus altarium Beate Marie e Beati Martini constructorum in capella nova Aljafarie nostre civitatis Cesar¬ augustae. Eu propter vobis decimus et mandamus quatenus, de pecunie Curie nostre que est vel erit penes vos, tribuatis et solvatis dicto Eferrario Bassa vel cui voluerit loco sui nonagentos solidos Barchinone supradictos. Et facta solucione presentem recuperetis litteram cum apocha de soluto. «Data Barchinone .x. kalendas Decembris 24 décembre — — FERRER BASSA l8l Anno Domini M.°ecc.°xl.°—Bernardus de Podio mandato domini Regis. » Per últim, en el dit lloc i registre 1305, a foli 89, s'hi troba encara, sobre dites pintures, aquest altre document: «Petrus &. dilecto domestico ncstro Johani Çapata merino Cesarauguste salutem et dilectionem. Cum nos ex illis Trecentis solidis Barchinonensis pro quibus precium fieri fecimus cum Fferrario Bassa pictore Barchinone pretextu cuiusdam Reetaule quod fieri mandavimus ad opus Capelle AliafFarie Cesarauguste de quibus per dilectum. Consiliarium et Thesaurarium nostrum Bernardum de Ulzinellis legum doctorem centum solidos solvi velimus de pecunia jurium dicti merinatus ducentos solidos barchinonenses dicto Fferrario per vos exsolvi velimus. Ideo vobis dicimus et mandamus quatenus de pecunia dictorum jurium dicto Fferrario exsolvistis ducentos solidos antedictos ab eodem recuperando in solucione ipsorum apocham de soluto. Mandamus etiam per presentes magistro Rationale curie nostri seu cuicumque alii a vobis de dictis juribus compotum audituro quod dictos ducentos solidos in vesiro r.cipiat compoto et admittat, vobis sive restituente presentem et apocham superdictam. «Data Barchinone idus Ffebruarii— 15 febrero — anno Do¬ mini M.°ccc.xl. secundo. A. vicecan cellarius. «Matheus Adriani mandato domini Regis.» Dels documents, doncs, reproduïts, lo que mresulta es que, entre 1338 i 1342, en Ferrer Bassa pinta, per ordre del rei Pere IV, per a la capella de l'Aljafareria de Saragoça, dos retaules dedicats a Santa Maria i a Sant Martí, pel preu de tres mil sous. Aquests retaules no s'han conservat, ja no en l'Aljafareria, sinó en cap altre lloc de Saragoça, almenys al meu coneixement. Dos fets importants resulten igualment dels documents. El primer es que, per l'empleu que fa del seu pinzell el rei Pere IV, queda demostrada l'alta posició gerarquica, dintre de la nostra escola pictòrica del Trescents, den Ferrer Bassa; perquè havem de creure que la seva elecció per a pintar els dos retaules dits, bé "s i82 LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA devia deure al merit pintor, seu com "1 consideri encara que se com titular de la reial casa, dat el empleu, en 1333, com seu miniaturista, lo qual lluny de creure-u ho nego per quant de pintor reial no "n trobo cap fins en Lluís Dalmau, i aquest es en efecte qui amb tal càrrec surt en els llibres del Mestre racio¬ nal. I, en segon lloc, té la seva importancia que *1 rei fes pintar a Barcelona, i per pintor català ciutadà de dita ciutat, dos retaules per a la capital del reialme d'Aragó; per quant això, si per un costat justifica "1 merit den Ferrer Bassa (puix el rei no havia d'einplear un artista que "s pogués discutir a la dita capital), per l'altre "ns ha de portar a considerar en Ferrer Bassa com el mestre que porta al coneixement dels pintors aragonesos la nova pintura que "s feia a Florença i a Sena. Aquesta doble acció den Ferrer a Catalunya i a Aragó, es innegable, encara que pels documents ens quedi desconeguda. Emperò havem de confessar que les meves recerques d'obres pictòriques pel leialme d'Aragó han quedat reduïdes als grans centres, a les seves urbs; de manera qite bé podria ser que aquí o allà apareguessin demà taules, ja den Ferrer Bassa, ja de la seva escola o del seu temps. Si surten tinguin present, els historiaires de la pintura mig-eval aragonesa, que l'Aljafareria, amb els dos retaules den Ferrer Bassa, té pera la pintura aragonesa la mateixa importancia que havem reconegut i proclamat a Pedralbes per a la pintura catalana, i que bé hem d'estimar com títol de gloria de l'escola barcelonina, l'haver expandit pel reialme d'Aragó les seves ensenyances. Aquesta es tatubé la primera vegada que trobem els pintors catalans a Saragoça, i es clar que quan els hi tornarem a trobar no direm que no 'Is pogués haver obert la porta d mestre gloriós dels nostres trescentistes. ¡Qui sab si desde 1342 no quedà tant acreditada ja a Saragoça l'escola barcelonina que a ella no "s recor¬ regués més voltes, de les que podem documentar amb documents, als seus mestres! ¡Qui sab si ds seus pintors no d vingueren, a la nostra escola, pera perfeccionar-se en l'art que pogueren aprendre estudiant els retaules de Santa Maria i de Sant Marti de l'Aljafa- reria! Quan a Barcelona trobarem un pintor que "s diu Saragoça i un altre que 's diu Calatayud, bé haurem de recordar els pintors FERRER BASSA barcelonins que is precediren portant les llurs obres, per comanda del rei i dels patricis saragoçans, a la capital del reialme! Més ¡quant dolorós no es que re hagi restat de les pintures den Ferrer Bassa de la Aljafareria, per quant, essent anteriors a les de Pedralbes, ens haurien resolt de pla la qüestió del viatge deu Ferrer a Italia, perquè de no haver-hi re de giotista, o de senès, es clar que "us quedaria demostrat que i seu viatge fou a Avinyó i no a Florença o a Sena! Després ens trobariem amb documents per assenyalar la marxa de la seva carrera. Arribem ara al moment suprem tantes vegades anunciat. L'obra del monestir de Pedralbes ja de segur ben avançada, s'hagué de pensar en la seva decoració; i si, pel que "s refereix a l'iglesia i a les seves parets i altars, re podem dir, del seu interior clausurat sí que m podrem parlar llargament, per haver-nos quedat per miracle la capella de Sant Miquel del Claustre. L'historia d'aquesta capella, que desde la publicació d'aquest fascicle tindrà fama mundial, no ms l'ha donada sor Anzizu, ni son llibre ni en després de la seva publicació, quan se pogué enterar de la seva trascendencia; i del que "n diu no creiem que se m pugui treure de que "s parli de la capella de Sant Miquel del Claustre, i si d'una capella del mateix nom, de dintre l'iglesia. Són les seves paraules: «El Cardenal Protector—(l'any VI del pon¬ tificat de Climent VI) — dóna fiícultat per resar ofici doble en les festes de les capelles que no "n tinguessin.» «Eixes capelles foren dedicades desde "1 principi a Sant Miquel i Sant Pere la primera, que "s construí amb 8,000 sous deixats de Madona Constança de Cardona per a eix intent. Les demés foren la de l'Anunciata, la de Sant Honorat, la de Santa Eularia, etc.» ' No podem doncs dir que Constança de Cardona fos la fundadora de la capella de Sant Miquel del Claustre. Aquesta, doncs, no ms consta sinó pel contracte passat amb en Ferrer Bassa per a pintar-la en 1343. El gran claustre, doncs, per l'esmentada data, devia ja tenir construïda almenys la seva galeria baixa. Vet-aquí l'entrada de Varea sanctorum de la pintura trescen- tista catalana : es la propria sor Anzizu qui ms té la porta oberta i) Obra i lloc citais, p. 6r. LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA per a entraracompanyada de la senyora abadessa. L'impertinencia del meufotògraf, de 1'intrepid Adolf Mas, les sorprengué, que ara no "s presten dites senyores, com les d'altre temps, a passar per davant de l'objectiu. (Fig. 68.) FIG. 68 Regia "1 monestir, en i8 d'Agost de l'any 1343, l'abadessa sor Portella, qui havia començat el seu govern en Francesca ça 26 d'Abril de 1336, per a no deixar-lo fins al dia 25 de Maig de 1364, data de la seva mort, vivint encara en tal dia la reina Elisenda i sent encara procurador de Pedralbes per la reina "1 canonge Peyron. Qui dels dits cridà a Ferrer Bassa? Pintor en Bassa, amb titol o sense, de la casa reial, ¿el cridà la reina? ¿El FEBRER BASSA l85 portà el gran protector, en tota sa llarga vida, de Pedralbes, el generós'Despujol ? Siga qui vulga, no es possible-deixar d'associar els dits noms a la gloriosa obra de les pintures de la capella de Sant Miquel. ■ . Quan sor publicar el seu her-mós llibre, no havia Anzizu va encara conegut o trobat el contracte per a pintar la cel'la dita de Sant Miquel, destinada a l'abadessa ça Portella, però sí sabia que l'havia pintada en Ferrer Bassa, i que aquelles eren pintures de l'any 1343 i les més antigues de Pedralbes. ' Es clar que aquests datos no "Is tragué de la contracta dita, puix no la publica, com fa amb la dels germans Serra. Aquesta, conservada en el seu original i enquadrada, se troba avui dintre de la cel·la, i en la Lamina Y de l'interior de la mateixa correspon al quadret del fons dessota de la pintura de la Nativitat. Diu aixi: «Ensemps entre Madona la Abadesa de Pedralbas e en .Ff. Bassa quel dit .Ff. pint de bones colors ab oli la capella de Sent Michel ques de la dita Madona Abbadesa e quen aquella fassa les .VII. goys de Na Madona Sancta Maria, spaciosos e ab totes aquellas figures que mester hi çeran. It. que fassa .VII. istories de la passió de Jhesu Crist — La primera con Jhesu Crist fo pres — La segona com fo jutgat dauant Pilat, e velat, e ferit e escarnit—La terça com fo posat en la creu—La .1111. com mori en la creu e los .11. ladres ab ell e Maria ab les altres Marias e Jouau Centurió ab los altres jueus.—La quinta com fo devalat e de la La .VI. com fo posat en lo monument. La .VIL la creu. Pietat ab Maria e Jouan. »It. deu fer—Sent Michel Sent Jouan babtiste — Sent — Jacme. — Sent Francesch — Sancta Clara — Sancta Eularia — Sancta Catherina — E Sent Antonii de Pàmies diachre. »It. 1. sedis magestatis ab .11. angells sobre la porta dins la capella. » E totes les ymatges deuen aver les diademes e les fresadures de bon aur. E daurayll. Les ystories e ymages damunt dites deuen aver cortines a manera de draps de parets. i) Obra i Hoc citats, p. 88. 24 LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA »E Madona la Abadesa deu donar al dit Ff. Bassa, per rao de la dita obra .cel. sols, e lo mangar dell e daquells qui ajudaran en la dita obra a pintar, dels quails .cel. sols paga la dita Madona Abadesa al dit Ff. c. sols. F los romanents .el. li deu pagar com la obra sera acabada. »F totes les pactes demunt dites foren promeses entre la dicta Madona la Abadesa e lo dit Ff. en lo mes de Agost del an .M.ccc.xl III. —F deu-sen fer carta.» Aquest el compromís que contragué en Ferrer Bassa; es però, qui sab quines raons o feines, no "1 pogué complir. Fs per tot seguit com ens ho fa saber el mateix document, puix al seu peu s'hi troba "1 següent conveni: «VIII idus March — 8 mars — anno Domini M.ccc.xlv. »Predicta firmavit et concessit dictum Ff. Bassa et promissit dictum opus incipere in prima septimana post festum resurrec- tionis dominus primo'venturo et continue post modum etfacere et fieri facere perficere et complete prout superius continetur. «Testes sunt—-de Rovira, Ffranciscus Dorta et Berenguer , de Ruppe notarius. » I es de que posaria mans a l'obra en la data ara pro¬ creure mesa, quan pel Novembre de l'any següent constava ja acabada la seva tasca, com se llegeix en el document en qüestió en un intercalat que diu així: «Dic Merccuri intitulata .x.° kalendas décembre(23) anno Domini .M°ccc.x°l. sexto, fueruntcancellatam predictam et infras- criptam de voluntatem venèrabilii Peyroni canonice Barchinona et procuratoris et yconomi Abbatissa et conventum Monasterii de Petrisalbas, et Fferrarii Bassa predicti, presentis testes Petro Obranna (?) presbiteri ab Franciscus Ruviras notaris.» Lo parlat i convingut, com succeïa quasi sempre, tingué en obra alguna variació. Així no són set, sinó vuit, les histories de la Passió; i "s comprèn l'augment i la correcció, puix s'havia FERRER BASSA deixat de posar-hi la Resurrecció, representada a la capella per la visita de les Santes Maries al sepulcre, que trobaren buit i guardat per l'angel. Variacions ne trobem igualment en el nombre dels sants i santes que s'havien de pintar i la llur advocació. Vuit eren les imatges convingudes, i se m pintaren almenys dotze. Onze que "n reproduíem i una que "us quedà amagada darrera de la llibreria que "s pot veure a la Lamina VI, la qual conegueren els que van poder entràl" en el convent de Pedralbes durant els fets del Juliol de l'any 1909, que a mi 'm trobaren a Valencia, en ocasió d'haver abandonat les llionges la clausura. D'aquesta imatge se "m digué que se n'havia tret fotografia, que se m'ha ofert varies vegades, sense que finalment hagi arribat a les meves mans. Es clar que aquesta variació d'uns sants i santes per altres no té cap importancia ; la tindria si haguéssim hagut de justificar les pintures deu Ferrer Bassa per la contracta; més, com la justifi¬ cació "s fa per sí mateixa, les variants que trobem no poden fer sorgir cap dubte sobre l'autor i l'obra de la capella de Sant Miquel del Claustre major de Pedralbes. Havem dit que "s tracta de la decoració mural de la capella de Sant Miquel perquè així "u diu la contracta de les pintures; més es tant singular l'estructura d'aquesta capella, que "s comprèn que Sor Anzi^u, a l'anomenar-la, més d'una vegada li doni "1 nom de cel·la, puix aquell espai quadrangular, amb el seu enteixi- nat, més té de cambra que de capella. Se troba la capella de Sant Miquel a la dreta del claustre, tant bon punt entrem en ell per l'angle que dóna comunicació amb la porta de la clausura. Fosca, quasi negra, l'entrada, quan els ulls s'obren i regonei- xen el lloc que- davant d'ells' se presenta, senten tal goig, que s'omplen d'aquelles -dolces llàgrimes reveladores sempre de-la pura emoció estética. Aquell devassall de llum i de color que il·lumina i pinta el sorprenent gran claustre del convent, amb .ses llargues i belles galeries, amb son hermosissim pou i termens llun3'ans, aixe¬ quen i transporten l'esperit a regions superiors a tota realitat vivent. Corprès, no vaig poder men3's d'exclamar: «—Que bé s'hi i88 LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA sent unhome, aquí. » Sor Anzizu-, amb sa dolça veu, me digué, amb ironia finissima: «—Sí, per una esmna. » No vaig replicar, perquè li hauria hagut de dir: «—No : per moltes estones,m'hi trobaria bé., aquí dintre, tenint sempre la porta oberta...»" I alií la teniu a la gentil restauradora de Pedralbes, acompanyada de la-senyora abadessa, esperant-me a "l'entrada de la capella de Sant Miquel, eíi tant jo permaneixia embadalit per la bellesa d'aquell claustre meravellós de color, armonía i d'eiegancia (fig. 68). Ja "'i som, dintre de la capella de-Sant Miquel, i una nova impertinencia se m'escapa al donar-li la primera ullada: «—¿Com s'han pogut conservar tant fresques i tant pures aquestes pintu¬ res?» Sor Anzizu, rient, me digué: «—Mai "u endevinaria. Aquesta capella ha sigut durant segles la cambra de la roba de les n"ionges. Les pintures quedaren recloses dintre dels armaris que aquí "s feren per a dit servici; i, coni vostè ja "comprènj tenint les monges, coin tenitn, tant poca robeta, no les haviem de maltractar traient i ficant els nostres habits i les nostres mudades. » \'et-aquí ex¬ plicat el miracle de la conservació "de les pintures de la capella de Sant Miquel, encara tant fresques que podrien passar per esser obra dels nostres dies." No Vol dir això que la capella de Sant Miquel ens hagi arribat en tota la seva integritat. Una porta que "s pot veure a la nostra Latiiina VI, ens diu que "Is iconoclastes de la casa, sens respecte a les Santes Agnès, Caterina i Eularia, en aquell redós pintades, se "Is endugueren, al practicar-la, les cames. : L'efecte de conjunt es sorprenent, i més per a nosaltres, que np podíem imaginar que "ns hagués quedat re d'aquesta decoració mural que a Italia "ns han deixat les meravelloses capelles de Padua i d'Assisi. No, doncs, sense orgull miràvem aquella estan¬ ça, i no sens gran i egoística vanitat ens deiem: « — ¡Com se nl'envejarà l'haver sorprès tanta hermosura i l'haver-me sigtrt reservat el divulgar-la! Les dugués Lamines V i VI, qpe donem, de la capella, la posen de"manifest a tot-om, excusant descripcions ni encomis. Hi ha, emperò, que observar que l'arrimader de la capella, avui blanc, erablanquinatj degué a mon entendre, segons contracta, esser pintat representant una draperia, perquè diu, el dit contracte, VLa:mI. II Vol. MCPaigitn-eltuvnaral La 1346 BFae:srer (PMBedai;qrrculbeelsoln) Sand'Ie Capei. a La Pintura Mig-eval Catalana Vol. ]I : Lam. Vil Ferrer Bassa : 134è Capella de Sant Miquel : Pedralbes (Barcelona) FEBRER BASSA que «ies histories e ymages damunt dites deuen aver cortines a manera de draps de paret y>, i jo no sé veure aquestes cortines més que a l'arrimader, on, en veritat, se ni troben desde molt lluny. Vegin-se les nostres primeres pintures murals, les de Pedret: allí les trobem. Manca, doncs, aquest detall ornamental com com¬ plement, com així mateix, per raó de les obertures, ban sofert molt altres pintures, entre elles la de la Sedes majestatís amb els dos angels de sobre la porta. Respecte de la seva conservació, be dit ja que era de tot punt sorprenent; més cal dir que la decoració de l'arc d'entrada, més que restaurada, ba sigut repintada, emperò sense innovar ni en el dibuix ni en el color (figs. 69 i 70). La decoració de l'arc me revela tot seguit la procedencia pel seu sentit decoratiu. Podria molt ben ser que aqueixa ornamenta¬ ció, de tot punt italiana, ens bagués entrat per la porta de la mi¬ niatura; però, quan ens trobem davant del quadro o historia de VAnunciació, Lamina VII, no "ns cab ja dubtar que, de la mateixa manera que en Ferrer Bassa 'ns porta de la Toscana.la decoració i ornamentació de la cambra de la Verge, també "ns pogué dur la de l'arc d'entrada que "s troba arreu en l'Italia trescentista. Cal fixar-se en el fris de la cambra dita per allunyar de nosal¬ tres tota sospita de que no "s refés, modernizant-la, la decoració de l'arc al restaurar-lo o repintar-lo. Tot lo que "i ba de millor en el fris no es sinó prova de l'originalitat de l'autor; originalitat tractada una mica barroerament pel restaurador, que no "i estava fet, amb els ornaments florentins : d'aquí que "Is fullatges resultin grollerament tocats, quan, per respondre al llur estil, havien d'esser tot seguit més migrats i polits. Respecte a la seva inven¬ ció, se poden admetre totes les reserves. Però, prenent-lo tal com es, aquell fullam no descobreix certament una mà ignorant de l'estil, sinó tot lo contrari, per quant la resolució es ardida i amb coneixement cert de les raons estetiques de l'espai a omplir. El mosaic que tanca l'arc bordejant-lo, mosaic pintat, no fa més que justificar el que havem dit de la procedencia de l'estil deco¬ ratiu adoptat a la capella de Sant Miquel de Pedralbes. Es el sis¬ tema de la capella de l'Arena de Padua, de Santa Croce de Flo- rença, de Sant Francesc d'Assisi, de Sena i de Nàpols, es a dir LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA 192 en decoracions del temps que "ns ocupa, fins a tal punt que, mitjançant aquesta decoració, hauríem pogut datar les pintures den Bassa si no haguessin tingut data coneguda. Els medallons circulars de l'arc formen part de dit sistema decoratiu : ara circulars, poligonals, ara enllistonats per mot- ara llures o orlats de bandes de mosaic, se troben per tot arreu, a les capelles damunt citades, el mateix que a les miniatures. Quines són les virtuts representades per en Ferrer Bassa, ho diré aiub l'ajuda de mossèn Gudiol i Cunill : la figurada per un angelet portant una palma indicadora del premi que "1 cel dóna al obe¬ dient; es ['Obediencia: l'altre la del colom a sobre la mà esquerra, es la Castedat amb sa fitç coberta de tocamongil; això es, dues virtuts eminentment monacals. Són notables aquestes dugués pintures per l'oposició del dibuix. El cap de la Castedat es de tot punt senès, mentres que '1 de Y Obediencia es un cap florentí; i, com aquesta oposició no la podem atribuir als retocs, d'aquí que "ns sembli que es pot explicar dient que Y Obediencia fou refeta en època més baixa, més com veurem en les parets de la capella de Sant Miquel, hi trobàrem quelcom de semblant, aixís que bé podria ser que sinó la mà den Ferrer Bassa la d'un ajudant molt lligat amb ell, diguem-ho clar, la del seu fill, hi hagués intervengut. La qüestió d'estil dominant a les pintures den Ferrer Bassa esclata de tal manera en el quadro de YAnunciació, que no deixa lloc a dubte. El marc arquitectònic, lo mateix que la posició de la Verge, parla amb tota evidencia; i, com això no fos, els caps de la Verge i de l'angel ho diuen tot. Però aqueixos caps aon se poden estudiar a Pedralbes, i comparar amb els tipus senesos que havem donat, es en la serie de sants que tenim a la capella, a la paret de l'arc. A la Lamina VI, se A-euen de front Sant Miquel i Sant Joan; (fig. 72) al seu costat, a la part de dalt, hi tenim (fig. 73) Sant Donni i Sant Honorat. Dessota (fig. 74), feta malbé la pin¬ tura per haver-s'hi fet una porta, hi veiem a Santa Agnès, a Santa Caterina i a Santa Eularia. A la Lamina V, darrera "I porticó de la finestra, hi surt la testa (fig. 75) de Sant Esteve. Els altres sants i santes (figs. 76, 77 i 71), Santes Elisabet i Barbara, i Sant Fran¬ cesc, no surten en les dites lamines de conjunt de la capella. Fig. 70. — Fhrrkr Bassa, 1546 : Decoració de l'arc de LA capella de SaKT'MiQUKL FERRER BASSA I 195 Totes aquestes imatges de sants i santes, per llurs dimen¬ sions, permetenestudiar el dibuix i la pintura den Ferrer Bassa, i quasi podríem dir la seva ànima d'artista, per quant l'imatge de Sant Francesc se ms imposa, més que com obra de la seva tècni¬ ca, com obra del seu sentiment d'art. Aquesta pintura es la que causa, major impressió de totes les de la capella, i, en els nostres dies de modernisme, es l'unica que "s recomanarà als devots del impressionisjttie.Jo.diré que, davant d'aquesta pintura; no recor¬ dant-me per re de les disputes dels nostres dies, hi he sentit una emoció profonda, tant més gran com més m'enfonsava en l'es¬ tudi o coneixement dels senzills i energies medis d'expressió; perquè, com ja "s pot suposar, no "ns trobem davant d'una pin¬ tura a l'oli encara que a l'oli siga pintada, es a dir davant d'un empastament de colors per modelar, sinó davant d'una pintura senzillament donats els colors de l'encarnació, en capes com a les miniatures més o menys esfumades, però sempre lluny de l'art del cinccents. No s'hi produeix el gran efecte mistic encarregant- ho al negre, aqueix negre tant condemnat pels pintors del quatie- cents, i en els cinccents tant gloriosament vindicat pel Greco, encara que no i seguissin els seus contemporanis; perquè '1 negre, en el segle XIV, també feia por per la seva energia, que no sabien domar els pintors, encara obligats al compas de la miniatura: per això re tant sorprenent com veure, a la Biblia den Dalmau de Mur, el negre en el fons de les orles dels medallons de la mateixa, amb dibuixos d'or, efectes del damasquinat que feren triomfar els mestres d'armes serraïns i milanesos. En Ferrer Bassa, pujant i pujant els tons foscos, les vores, i sens menysprear en'absolut el negre, arriba a crear-se un colorit energic i apte per donar a les fisonomies tota l'energia del senti¬ ment que ha volgut imprimir en el cap del sant més popular de l'Edad mitjana. Sens voler-netreure cap conseqüència, sinó assenyalar un fet, haig de dir que no conec, ni dintre ni fóra de. Catalunya, altra pintura que, com el Sant Francesc de Pedralbes, fixi tant l'aten¬ ció. Aquesta pintura "ns fa altament deplorable la pèrdua de l'obra den Ferrer Bassa; perquè es clar que no podem ni volem creure que no "n fes d'altres, de pintures, tant expressives per la llur 196 LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA enérgica factura la profonditat de llur sentiment religiós. com per Al costat Pedralbes, Sant Joan de Sant Francesc, s'hi posen, a (fig. 72) i el Sant Donin de la fig. 73. El cap de Sant Joan Baptista té l'energia del cap de Sant Francesc; i, si no la té en tota la seva intensitat, tal vegada "s deu a ser de més petites dimensions. El cap del sant diacre de Placencia d'Italia té un individualisme pode¬ rós. S'hi sent el retrat, no "1 model. Els traços fisonomies són tractats certament amb vigor, però no amb duresa: són pintures que s'han de veure per admirar com, amb procediments senzills, s'arriben a produir grans efectes. Es clar que la part major, en aquest verisme, se deu al dibuix, fins dintre del seu convencio¬ nalisme, de l'ovalat del rostre i dels llargs nassos, el vigor dels traços de la cara ben ajustats semblen donar-los tot el valor d'un pur realisme. Ara, com caps d'escola, això es, com caps dibuixats a la senesa, vegi-s i comparin-se "Is caps de Santa Caterina (figu¬ ra 74) i Santa Barbara (fig. 77) amb la Santa Caterina den Simó de Martino que havem donat a la plana 52, no sols per establir la filiació de l'escola catalana trescentista, sinó per a que 's veiés ben clar fins on havia arribat en Ferrer Bassa en punt a l'assimilació de l'art senès. En aquest particular o relació, l'aten¬ ció s'ha de fixar en les mans, en la seva llargaria i en el movi¬ ment dels dits : ¿qui ensenya "Is nostres pintors a pintar mans vives, aquest problema d'art que ds preceptistes del cinccems tant estudien, ja que sols la tuà viu per la disposició lliure dels seus dits, per quant atub els dits també "s parla? El cert es que en Ferrer Bassa no descuida aquest particular. La figura de Sant Es¬ teve (fig. 75) obra es, com de dibuix, la més cabal, la més enrao¬ nada, la que sobressurt sobre totes les altres pels seus merits^ diguem-ho així, academics. Té tota la correcció que "s pot desitjar : es un model de l'art trescentista català, i de segur una gran sorpresa per a tot-om que consideri que dita figura va ser pintada en 1346. La Santa Elisabet (fig. 76) té un cap expressiu. Jo tinc per cert que, si s'hagués tractat del cap d'un home, en Ferrer Bassa "ns hauria donat una segona edició del Sant Francesc; més el seu pinzell, temerós per tractar-se d'una dóna (represen¬ tació que sempre ha fet por en tots els temps als pintors, perquè de tots temps es allò de «si surt amb barbes es Sant Antoni, i. Fig 71.—Ferrer Bassa, 1346 : Sant Francesc FERRER BASSA 199 si no, una Purissima»), el seu pinzell, dic, se conté i no arriba a l'intensitat d'ombres que tant resplendent fan el cap de Sant Francesc. Però, amb tot i això, en el ulls hi ha "1 vigor que sols hi saben posar els mestres de la pintura. Totes aquestes figures, que "ns donen impressions de retrats destaquen sobre fondos verds foscos, el fondo rçcomanat pels preceptistes del segle XIV; i es clar que la unitat del fondo i la seva repetició "ns retrauen impressions de tapiços. Sobre dita tonali¬ tat, els colors vius, no llampants, dels vestits de les figures, donen la nota joiosa propria de la pintura trescentista. Per a que "s pugui formar concepte, direm que les tres santes de la figura 74, mal¬ auradament malmeses, van dels següents colors : la Santa Agnès porta "1 vestit groc amb gires vermelles, i el mantell vermell amb gires blanques; la Santa Caterina va tota de vermell; i la Santa Eularia duu *1 vestit groc i el mantell negre, Com els tons són els mateixos per a una i altra figura, d'aquí aquest efecte, di¬ guem-ho així, industrial, de tapicería, que pren en general, a tot arreu, la pintura del Trescents. Venint ara als grans quadros, als quadros de composició, n'hr ha dos, la Coronació de la Verge (fig. 78) i el Triomf de la Verge (fig. 79) que bé "n podem dir de peu forçat; i altre no cal dir del quadro de Y Anunciació (Lamina VII). Vull dir que aquests assumptes, que ja venien tractant-se pels miniaturistes del segle XIII, prenen amb els mestres pintors del XIV, un estat que ha de durar fins per tot el XV. Trobem, doncs, la composició de dits quadros dintre del patró corrent : la Verge rodejada per santes i angels fent-li musica o regals, amb les figures posades en linia i les unes damunt de les altres, però amb certs moviments, això es, posant les figures de front de tres quarts i de perfil, com havia ensenyat en Simó de Martino i no com havia fet en Duccio de Bonisegna (vègin-se planes 28 i 29). Es clar que aquest tema comportava gran varietat possible dintre del cànon establert; més sembla que en Ferrer Bassa, amb tot i posar en moviment les figures, tal vegada per falta de facultats se "ns acosta lués an en Bonisegna que no an en Martino, sens dubte que era més fàcil la resolució segons el primer mestre, i que allavores, tal vegada més que ara, els pintors, en els 200 LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA •quadros de composició fugien de fam i de feina; i no es de creure que sigui del tot figurat el fugir de fam, perquè ja havem vist que no se "Is pagava la pintura amb gran esplendidesa. No surten, doncs, dites composicions de l'ordre corrent se¬ cundari, essent el llur valor desigual, per quant en el Triomf de Ja Verge "i ha dibuix, que resulta bastant incorrecte en la Corona¬ ció, puix són poc agraciades les figures principals. Aquesta des¬ igualtat recordi-s que no té per què xocar-nos: l'havem vista desde "1 primer moment; i, encara que moltes vegades sembla que s'esplica suposant dugués mans, hi ha casos, com el present, en que no "s fa possible "1 supòsit, per quant hi ha prou contras¬ tos per veure clar que no "s tracta sinó d'una mà. La falta d'ele- gancia de les figures, de proporcions, aquella elegancia i propor¬ ció de la figura de Sant Esteve no més la veurem a Pedralbes; sembla que en Ferrer Bassa no era home per corretgir-se; però, això dit, jo demano que "s recordin les grans composicions dels mestres senesos i florentins, on tals negligències quasi són de rúbrica : no dic re quan se tracta de mestres secundaris com en relació amb ells resulta ser-ho en Ferrer Bassa, amb tot i estar aquells al costat dels mestres en tant el nostre no "i estava sinó de pensament. Mirades dites composicions en detall, hi trobarem què lloar. Vui fer notar la figura del nen Jesús, de la pintura del Triomf, per quant es tota ella graciosa i maco "1 nen; cosa que bé mereix fixar-s'hi, perquè fins quan serem al caure "1 segle no podrem dir altre tant, puix fins acaba, per semblar, al veure la repetició del: nen Jesús desgarbat i lleig, que haviem tornat an aquells temps en el quals se sostenia per grans pares de l'Iglesia que s'havia de representar a Jesús poc atraient : vegi-s el que hem dit a les planes 32 i següents del volum I. A la composició del Triomf, l'angel de primer terme tocant el violi, es una figura que «té àngel»': si no n'hi ha més, d'aquestes figures, es que "s componia sense castigar-la ni l'idea ni la composició, no perquè no se m sapigués més; i el fet notat es el que ms fa suposar que l'artista "s deixava convèncer per l'home especulatiu, tal volta per no tenir la visió clara de que l'artista viu i l'home mor. De perspectiva "n sabia "1 poc que m sabien els mestres del BJSMSaoipqa:1tui3nsne46lt BFearsf., Fig. 72— . femrer bassa 203 temps den Bass;t. No hi ha més que veure com tracta la catifa i el dosser de les dues composicions citades per cotnprendre la poca idea que "u tenia. Sols, el seu temps, coneixia una mica Fig. 73. — S.ant Donin i Sant Honorat la perspectiva de projecció, i aquesta la trobem igualment a Pe- dralbes a l'edicul de VAnunciació, composició també tallada en els motllos del temps, per no dir copiada, per quant el fris d'or¬ nament de la cambra un setnbla calc d'obra italiana: a mi un 204 LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA duu a la memoria rornamentació del poliptic del Museu de Bolonia, atribuït au en Giotto. Dels altres quadros, ocupen, pel llur interès, el primer lloc, el del Naixement (fig. 80) i el de VAdoració dels Reis (fig. 81), per tenir fons de paisatge. Que "u són, de ridicoles, les luontanyes pintades en un i altre quadro! Però no "u són ni més ni menys de com se pin¬ taven a Italia. Una mateixa forma i estructura tenen les mun¬ tanyes de Florença, Sena i Barcelona. Allí, com aquí, són mon- tan3res de cartró per raó de la llur configuració o tall; montanyes de pessebre. Jo no sé per què crec haver de recordar que "1 Greco, a les acaballes del segle xvi, pinta "Is rocams i les mon¬ tanyes com els mestres del segle xiv. El rocam del Martiri de Sant Maurici i de la seva legió, de l'Escorial, i VOració a Vhort, del Museu de Lille, no "ns deixaran mentir. Es que "ns trobem davant de la dificultat que senten pel paisatge "Is mestres de la figura? A part això, no hi ha pas dubte que "Is mestres del Tres- cents continuaven tractant el paisatge de la manera convencional o ideològica dels segles anteriors. Es que podem dubtar que, d'haver-se proposat pintar un arbre o una montanya, no n'ha¬ guessin reeixit? Cert que podien fer-ho. No "u feien? Doncs s'ha de buscar la raó, i jo la trobo en el fet de que, si tot just anaven a buscar el natural en el model humà que anava a plantar a la seva botiga, no "Is cabia la necessitat d'anar al camp per pintar un arbre o una tuontanya, amb tot que ja sentien la necessitat d'acostar-se a la naturalesa. No citaré "Is paisatges que "s van pintar a Assisi, perquè no hi ha costum d'anar-hi, encara que l'Alinari "Is ha popularitzat amb les seves fotografies: citaré tant sols, per quant hi ha costum d'anar-hi a París, el quadro deu Giotto que representa l'imposició de les llagues a Sant Francesc. He cregut necessari dir-ho, això, per a que "Is que no coneguin la pintura trescentista dels graus mestres se creguin que aquests ho farien d'altra manera, es a dir, que "u fitrien bé, en tant que, si "u feia malament en Ferrer Bassa, era per ineptitut. No : en aquest particular el mestre pintor estava a l'altura dels seus mestres, dels més enlairats. I altre tant hem de dir per raó de la perspectiva linial i aèria. FERRER BASSA 207 Els plans continuaven confusos; la llum no il·luminava encara cap escena, ni interior ni forana. Una figura que vol estar lluny se "ns presenta tant gran o més que les figures del primer terrire. Això 'u feia en 1346 en Ferrer Bassa; aix'ò "u havia fet Giotto; en això "LI feia encara en Simó de Martino quan en Ferrer Bassa contractava les pintures dé Pedralbes. ¿D'on e'n la Nativitat, els angels que il·luminen el surten, pessebre, i l'angel que anuncia an el pastor el naixement del Messies? Del cel? No: d'aquell fons de verd fosc convencional o doctrinal (digui-s com se vulgui) fixat per l'estetica- del temps. Que en aquest partictdar en Ferrer Bassa devia anar retrassat? No. Jo "u havia cregut fins a tant no s'havien descobert les pin¬ tures murals del palau dels papes a Avinyó : quan vaig veure-les, vaig comprendre que en Ferrer Bassa no era un endarrerit donant de verd el fons dels seus quadros, perquè "Is mestres italians o senesos d'Avinyó encara "u feren després de desapa¬ rèixer del nostre coneixement en Ferrer Bassa. ¿Que ja hi havia exemples de lo contrari en les obres dels mestres italians? Es cert; però nosaltres no anavem davant, sinó darrera, dels glorio¬ sos trescentistes d'Italia. Hem, doncs, d'entendre que en Ferrer Bassa componia i pintava "Is paisatges com era ús i costuin de son temps. I tant del seu temps era, que asseguro haver vist, encara que no recordo on, unes estenalles tant descomunals com les que empleia en Ferrer Bassa a Pedralbes per a.\ Davallament de la Creu de la. nostra figura 82. Que, després de tot, sempre "ns trobem davant d'incon- gruencies inexplicables, com no sia pe! «tant se val», ni'ho diu el mateix Ferrer Bassa en el quadro de l'Adoració dels Reis, en el qual veiem, diguem-ho així, en son terme "Is servents dels Reis muntats en els camells. ¿Tenen res d'extraordinari "Is països de les cotuposicions de Pedralbes? No; més tampoc tenen res que no "s trobi en quadros dels més renomenats. Fet i fet, doncs, ens trobem com se troba la crítica italiana i europea : no podem explicar com, quan se tracta de la representació d'un sant aillat, d'una figura sola, s'arriba al natural; i, tant bon punt entrem en obres de composició, se perden les proporcions i "s posen les figures en postures que fan riure. 2o8 la pintura mig-eval catalana No fan riure, les figures dels quadres que examinem, ni molt menys. A VAdoració, el grupo dels servents es ben compost; per al temps es una troballa, perquè hi ha tot el bon agrupa¬ ment i moviment que "s pot desitjar. Cal fixar-s'hi, en aquest grupo, per comprendre les facultats deu Ferrer Bassa en el dibuix i en la composició: per això "ns es més de doldre que les figures dels tres Reis (encara no hi ha Rei negre) signen tant curtes en sí mateixes i no en relació amb la Verge, puix la desproporció resulta encara d'esser doctrina viva (a la qual fou sempre feel el Greco, com a bon grec) el representar les persones divines de majors proporcions del natural. Per ajudar a comprendre l'efecte pictòric d'aquests quadros i dar-nos raó del colorit den Ferrer Bassa,.diré que, a la Nativitat, l'infant Jesiis està envolcallat de blanc amb franges grogues; que sa mare devia portar vestit vermell (avui blanc per haver-se perdut el color) i mantell verd; que Sant Josep porta toga blava i mantell vermellós, i que de to groguenc es el vestit del pastor. Rogencs són els angels, com si fossin querubins. A {'Adoració, l'infant Jestís va de blanc; sa mare, com hem dit per a la Nativitat, de vermell i verd. Els tres Reis, el vell tot vermell; el del mig, blau; el tercer, amb tunica rogenca i mantell verd clar. Els cavalls, el primer es alesà, el segon blanc. Els camells, natural¬ ment, groguencs. Els servents, per l'ordre que "s presenten, van de blau el primer, el segon de blanc, i de vermell el tercer. No tenim, doncs, en la pintura, tons romputs: es sols a les cares on trobem encarnacions diferents, però sempre ombreja- des per aquell verd que, com se recordarà, en Genuino encara recomanava que "s deixés veure sempre en les ombres de les carns en l'ultim quinqueni del segle. I per cert que la pintura del Rei que està en adoració, besant els peus de l'infant Jesús, es de les figures més suggestives, com de l'escola senesa, informada per l'estil bisantí. Es aquell cap del nostre Seneca, d'aquella ad¬ mirable miniatura conservada en el nostre Arxiu Nacional, la qual havem comparat amb el Profeta den Duccio de la pradela que 'n té "1 Museu de Berlin. Si ara se "ns demana pel quadro més bell de Pedralbes, diré que, al meu entendre, es l'Oració a l'hort (fig. 83). No crec que FERRER BASSA 211 ■ningú que no sabés que era barcelonina la pintura deixés de donar-la als grans mestres italians; i de segur que se "ns diria que Jesús havia sigut tret den Giotto, de Padua o d'Assisi. Jo crec i dic que, certament, el dit Jesús el va veure l'autor a Assisi. Es clar que amb lo dit no "m refereixo més que a l'im¬ pressió que causa la bella pintura, puix mirada amb compte no "s podria donar a cap mestre italià, ja no de primer, sinó de segon ordre, una pintura on les figures totes deixen que de¬ sitjar molt en mans i peus, sobre tot en els pens. L'agrupació es molt ben entesa, i la pluralitat de l'assumpte, que ja era rarissim pel temps a Italia, aquí encara està en ús, demostrant el nostre endarreriment, això es, que no erem cap¬ davanters en pintura, sinó saguers. Suprimint l'escena de l'ora¬ ció, i la coltellada de Sant Pere, el grupo dels que rodegen i prenen a Jesús està ben compost, per quant les figures no sols tenen aire, sinó moviment, havent-hi de més a més en les cares expressió i caracterització, sense exagerar per res el tipo jueu. En el cap de Jesús hi ha hermosura i distinció, i es de contar en l'estudi del tipu entre nosaltres, per lo mateix que no podem dubtar que es d'importació italiana. Aviat veurem, i en mestres de Pedralbes, aqueix cap de Jesús, que Roma reclama com crea¬ ció seva, com havem dit més amunt. En el paisatge mateix tenim un arbre que no es certament un arbre vist, però que taiupoc es un arbre fantastic, com tants altres se "ii veuen dintre i fóra de Catalunya. Si en lloc del fons unit verd fosc, del qual tantes vegades he parlat aquí, tingués sinó un fons de cel, el valor d'aquesta bella pintura pujaria de preu. Més, com que "ns trobem que es a la nit, no resulta xocant, com en altres compo¬ sicions, dit fons. Respecte a l'indumentaria, no haviem de ser nosaltres els que donéssim el primer pas en la seva restauració jarqueologica. ¡Que "n trigarà de temps, de segles fins, a fer-se una exigencia de l'opinió "1 vestir amb proprietat les figures en els quadros! Bé's pot dir que aquesta ha sigut la tasca del segle xix, d'aquest gran segle de la restauració històrica dels pobles nous i vells de totes les encontrades de la terra ! Ara no tot es ideologic, en punt a indumentaria, a Pedral- 212 LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA bes. Tot seguit sé comprèn que en el vestit purament religiós ht Havia tota la proprietat del temps, com així mateix en el'vestit civil i popular; més no en el cavalleresc quan se tracti de remem¬ brar vestiments histories. A la figura 8i 'Is vestits dels reis'són de l'epoca, més no 'u són els vestits militars de les fig. 84 i 85, que són de capritxOj com no siguin remembrança de vestits de l'alta edat mitjana, per quant es evident -que no s'ha .volgut remembrar el vestit romà. Emperò, a la CrucifixiVj tXhonpvíOs pot anar vestit del temps den Bassa. Aquesta vista als temps presents de l'artista, si sempre fa extrany, encara m fa més en obres nostres, pel seu extrange- risme; perquè, en tant se ressent l'obra d'art d'extrangerisme, aquesta resulta incongruent. Vegi-s això a l'arquitectura. Havem notat, tot seguit entràrem a la gloriosa capella de Sant Miquel, l'aspecte general decoratiu florentí. I, en l'arquitectura dels quadros, què resulta? Qui podria mai imaginar que l'ar¬ quitectura del quadro de l'Anunciació (lam. VII) s'escau en el temps de la construcció de la Catedral de Barcelona? Què hi ha de gòtic en l'edicul dintre del qual hi ha la Verge, ni a la deco¬ ració de la paret? Aquell fris que ja havem fet notar per a que no "s modernitzés la decoració de l'arc d'entrada (pl. 191), amb les seves grans Ailles de blat-de moro, es evidentment un fris copiat d'alguna pintura o decoració italiana. Els nostres arquitectes, i lo mateix els irostres orfebres, no han deixat ni reminiscències d'aquest estil pel segle xiv, el segle il·lustre per a l'argenteria de l'altar inajor de Girona i dels Corporals de Daroca, obra valen- cialra la primera, catalana la segona. I, el gòtic del )Kilaü de Pilat (fig. 86), ¿no se sembla an aquest gòtic de les decoracions de teatre barates a ús de teatres barats? Què hi ha, de gòtic, fóra de tenir els arcs de punta? I el sepulcre del Crist, en les figures 88 i 89, té res de cap de tants hermosos sepulcres gòtics del Trescents que per tot el nostre país deixà l'arquitectura gòtica dé dit temps? Tota aquesta importació, a la vegada que "ns demostra l'ori¬ gen del nostre renaixement pictòric al fer-nos evident la nostra dependencia, ens diu que, en l'obra del seu assimilament, eií Ferrer Bassa es el mestre introductor, no "1 seu artista : aquesta FEBRER BASSA 2I5 gloria estava reservada al meravellós Pere Serra, el gran pintor barceloní. Què hi fa que tot sigui imitat, fins copiat, a Pedralbes? ¿No es gran cosa semblar-se als mestres quan aquests se diuen una Giotto i Martino? ¿Quin cor no batega de goig al trobar-se davant del quadro de Y Anunciació^ que pot reclamar, l'escola senesa, com ben seu? (lam. Vil). El gest admiratiu de la Verge, el de l'Angel anunciatiu-imperatiu, no són invenció nostra : són llegendaris. Més ¿qui no veu, en aquest quadro, en Ferrer Bassa fent obra d'artista? Tota la composició es d'un mestre, per la cosa senzilla i per la seva suggestió. Qui no conegués l'assumpte "1 pressentiria. El recolliment de la Verge, en la seva vida, el denota "1 llibre que porta a la mà. El seu gest portant la dreta al cor amb la profunda impressió de sorpresa, revela lo extraordinari de l'anunci que li porta l'Angel amb la seva seriosa cara i gest. Tot resulta hermós en aquest quadro, esplèndid de color i delicada factura. L'obra, de l'artista no "s desenrotlla amb una serie d'obres tant importants com la dita : a les que li fan seguici, hi ha de tot. Fins n'hi ha quevoldriem que no hi fossin! En el quadro delNaixement (fig. 80) hi ha recolliment : s'hi sent el misteri; i més davant de la pintura, per raó del seu color. Recordi-s lo que havem dit del seu color. L'infant Jesús està envolcallat de blanc amb franges grogues. La Verge, perdut el color del vestit, que ara resulta blanquinós, porta mantell verd. Sant Josep va de blau amb mantell vermellós. El pastor, de color groguenc. I els angels, com a querubins, vermellegen. El paisatge verdós i groguenc sobre fons verd fosc. Això sabut, es fàcil dar-se compte de la forta tonalitat del quadro. El quadro de VAdoració dels Reis (fig. 81) es dels que fan pena, per les seves desproporcions, de les quals ja havem donat raó. Però hi ha raons que no valen; i aquells cavalls dels tres Reis, que tenen d'alts lo que "Is Reis, que estan agenollats, fan mal d'ulls. Ne fa la montanya on vol que s'hi vegi la cova de la Verge, i que més sembla una tenda de campanya que altra cosa. En canvi en aquest quadro l'expressió es notabilissima. La Verge està plena de serenitat. El nen, cerimoniós, acull l'homenatge. 2I6 LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA remerciant-lo amb la seva benedicció. Els tres Reis tenen la tradicional postura : el vell de genollons; els altres dos parlant de ia,meravellosa .visió. No d'altra manera "Is tenim en la gran obra del retaule quatrecentista del Museu Arqueològic de Bar¬ celona. Aquest grupo dels tres Reis, si "s recomana per la seva expressió, no "u fa segurament per ia proporció de les seves figures. Contra ; vegi-s el grupo dels servents. Deixant apart els camells, fets de memoria, no "s pot donar més bonic ni més expressiu acoblament. Tots tres estan amatents a les llurs mon¬ tures i a la curiositat. No hi ha, en els genets, res que reprendre, per lo qual, a Pedralbes, aquest quadro, amb les seves estrafala- ries niontanyes i el seu verd fosc del fous'i el verd clar dels arbres, pien així quelcom d.e siiubolic que "1 fa molt interessant. Un dels quadros que valdria més que no hi fos es el àe Jesús davant Pilat (fig. 86). Emperò, si "ns hi acostem, ens guanya "1 permís d'esser-hi, perquè "ns encisa amb aquesta facilitat gran d'expi essió que té l'obra deu Ferrer Bassa. Pilat està seriós i ira- cunde ; no es l'home que "s renta les mans, sinó "i que castiga. Els que parlen amb ell, exposant-li "1 cas, no "ns recorden, pels llurs vestits, els sacerdots del temple judaic; però hi ha contrast en l'expressió i intenció, i hi ha insidia. En els que acoten el Crist, hi ha oposició en els tres, no sols oposició de gest, sinó d'anim. El que pega, pega. El que dóna la clatellada, fa bro¬ mera. El que li posarà "1 ceptre, se "n burla. El pacient està ferm i reflexiu. No sent els cops ni les burles, sinó Tinjusticia. El grupo de la porta, el saió que rebutja l'entrada de la dóna, sigui qui sigui la que vol entrar, està del tot bé. Ella ve angu¬ niosa i esmaperduda ; ell l'empeny amb brutalitat saionenca. Però "1 conjunt, per la seva perspectiva, per la miseria de la galeria, els desgraciats peus de Jesris, etc., ens distreu massa de les bones qualitats que té l'obra. Res ens queda que afegir a lo que més amunt diem del quadro de L'Oració a l'hort (fig. 83 ). Jesús amb la creu a coll (fig. 84) es molt de notar pel seu movi- .ment. La gent hi camina. L'afilerament està magistralment rom¬ put. Jesús camina, i quatre caps de soldat en linia amb el d'ell fan £l camí. Però aquesta linia la rompen sàviament el saió que tira fig- 77-—ferrer bassa, 1346 : santa barbara 28 FERRKR BASSA 219 del Crist amb la corda, i el pregoner, que van davant. I a l'altre costat, el centurió i el que empeny el Crist mirant el seguid, no sois allien la figura del Crist, an el qual havia de portar l'artista tota l'atenció, sinó que donen raó de la multitut del seguici i de la necessitat de contenir-la. Darrera d'ells, els caps de les tres Maries marxen en linia paralela a distancia de la Unia dels soldats, donant a la composició aquest fort moviment endavant que tant notable la Ta, contribuint-hi la figura del Crist, que també camina. Qualsevol que sigui que s'hagi posat davant el problema de fer caminar una multitut commoguda per la situació que l'anima, coneixent les dificultats, admirarà que en ple segle xiv hi hagués un artista català capaç de resoldre-1 amb tota justesa. Aquest quadro sols, acreditaria en Ferrer Bassa de mestre en composició i dibuix. Els extrangers que tantes coses han dit sobre "1 moviment del retaule de Sant Jordi qua- trecentista, aquí tenen un precedent. Si en aquesta obra l'expressió de la figura principal hagués reeixit, i no portés a coll una creu de professó i no de suplici, ens trobariem davant d'una obra capdal en l'historia de la pintura. Un altre quadro que no "m plau es la Crucifixió (fig. 85). Més, de pledejar les causes atenuants, se n'encarreguen certa¬ ment els personatges que "s troben al peu de les creus, aquestes creus que tant contribueixen al lual efecte per esser fetes de llis¬ tons, que taiubé copiàvem d'Italia. Aquí ■£ veu novament si era o no mestre en Ferrer Bassa en composició. La figura de la Madalena, que ensems forma part d'ambdós grupos (del de les Maries i del dels militars), no sols els uneix, donant unitat a la composició, sinó que al mateix temps, pel lloc que pren, deixa clar i evident el punt de mira de la composició, que ha de ser, naturalment, l'imatge del Crucifi¬ cat. Ella forma part del grupo de les dònes, més ella està així mateix amatent a lo que passa entre "Is omes i a lo que diuen: d'aquí l'importancia que pren en la composició aquesta figura. Ei! si "s vol que en lloc de la Madalena sigui "1 Sant Joan que posen al peu de la creu certs autors, sigui : no hi ha cap incon¬ venient. Per raó del vestit i de la joventut, en el cas del Sant Joan la dita confusió "s fa possible. 220 LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA Emperò aquests grupos que estan bé en situació, per les pro¬ porcions de les llurs figures, que resulten petites en relació amb els ajusticiats, produeixen aquest desequilibri que fa penosa la visió del quadro. Lo que hi hagi en el fons del quadro, no "u sé : no sUrt ni " amb l'ajuda de la fotografia. Tampoc ËI Davallament de la Cr«t (fig. 82), que a tant estu¬ pendes creacions ha donat lloc, fins pel gran Rubens (subjecte de pelegrinació l'anar a veure la seva a-Anvers, on se pot veure axí mateix lo patètica del poliptic deu Martino), es de les obrés que per sí "s recomanen en la den Bassa. Es pobra i desequili¬ brada; i per aquesta raó l'energica figura del de les- estenalles, amb son just gest i tot, ens resulta ridicola. I sempre lo mateix! Sempre encantant els ulls l'expressió i, gest de les figures! La Mare de Déu té noblesa i resignació : té íuatronisme. El Sant Joan, que aquí sí que "1 veig, té tota la dolorosa expressió de l'home que sent i comprèn el martiri o mort del que davallen d'una creu tant convencional com les del Calvari de la figura anterior i com la de la fig. 87. -Davant de la composició de l'escena de la Pietal; ¿qui no recordarà les Pietats dels nostres quatrecentistés? No 'm trobo en situació de poder dir que la com'posició del grupo central sigui propria ni. privativa de la pintura mig-evàl catalana, pèr quant no he fet investigació particular; però alguna cosa valdrà dir que no recordi' dita agrupació sinó dintre la nostra escola. Vegi-s, en els Cuatrocentistas^ els exemples que m donem. Per aquest costat se ms fa, doncs, interessant la Pietat, den Ferrer Bassa, per si havia creat un tipo de Pietat que trobem ara en el 1346 i que "s perllonga per tot el segle quatrecentista català. Si això fos, tindríem una prova de l'influencia exercida per en Ferrer Bassa en la fixació dels assumptes piadosos. Fóra d'ai-xò, a pesar del seriós esforç dè l'artista per donar expressió drama- tica a la composició, aquesta no resulta, essent un dels quadros més febles (fig. 87). ' ■ - Més dramatisme hi ha en el Sepeli (fig. 88). Aquest esforç deu Ferrer Bassa per expressar els sentiments dels personatges, no dintre d'una tònica general, sinó com manifestacions indivi- FERRER BASSA 223 duals, es molt de tenir en compte tractant-se d'un mestre de la primera meitat del Trescènts. ■Aital esforç ens demostra clarament que '1 segle rebutjava ja les accions parades en les quals semblava cosa proïbida la ma¬ nifestació de sentiments purament humans. Deixem apart tota discussió Hlosofíca : prenem els assumptes en tota la llur simpli¬ citat. El Sepeli es el quadro d'un màrtir, d'un sentenciat, en¬ terrat per la seva mare i pels seus deixebles, homes i dònes. Doncs es necessari que, en l'expressió dels sentiments dels reunits, s'arribi, desde la sublim resignació de la defallida mare, al furor del deixeble desesperat per la seva impotencia venjativa. Tot això hi ha en el Sepeli den Ferrer Bassa; i en aquest quadro, per la dita raó de la suprema intensitat del sentiment expressat, resulten encara més insoportables que en la marxa al Calvari aqueixes herbetes simètriques posades en terra cotn flors plantades en jardí de cultiu per expert jardiner. Són aquests contrastos els que donen, fins a les millois obres del segle italià i català, ara un valor de miniatura, ara un valor de tapicería. Aquí, naturalment, hi havem de veure un efecte viu dé l'antiga pintura, del convencionalisme de la pintura de l'alta edat mitjana. No se "n faci un retret d'això an en Ferrer Bassa, que no "ns trobem davant d'ell enfront d'un tnestre creador, sinó d'un mestre repetidor. Tenim en la flg. 89 la Resurrecció, representada per l'anada de les Maries al sepulcre, que troben buit i guardat per l'angel que "Is anuncia la resurrecció de Jestis. Si no s'oblida que aquestes composicions pictòriques se tro¬ ben dintre "1 sagrat d'un convent de monges, veurem clar lo que "n podretii dir l'esperit delicat del mestre que fuig dels nus, malgrat aquests siguin divins. La Crucifixió no era possible representar-la d'altra manera que com ho féu en Bassa, perquè ja en son tetups l'art i els costums havien romput amb el Crist vestit, ja s'havia de posar-lo nu a la Creu, i ensems, natural- tnent, els dos lladres. Però despullar més endavant sense necessitat serà sempre una indelicadesa tractant-se de pintures fetes per a dònes soles! Es aquest un merit propri den Ferrer Bassa? Li forem un honor d'aquesta invenció? Era, al contrari, costum. LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA 224 cosa corrent, representar la Resurrecció d'aitál numera? Jo m conec poquissiins exemples, emperò "m cal dir que no he fet estudi' particular d'aquesta representació simbòlica de la resurrec¬ ció de Jesücrist. Aquest quadro fa una pregona impressió per raó del seu colorit esplèndid de tons. L'angel va tot vestit de.blanc, i les creuetes de la seva estola, que temps enrera, eren daurades, avui són negres. Les tres Maries van comptades de la del costat de l'angel : la primera d'un gris fosc, la segona de vermell, la tercera de negre. El fons el de sempre: verd fosc. La cova groguejant. Re.s,-. doncs, tant fàcil cóm joir d'aquest colorit, fent un calc de la composició, cobrint-la després amb dits colors. L'impressió resulta fòrta, per lo rara i per l'ener¬ gia de hptonalitat general, Ressabis de la miniatura? Ben segur. Amb la figura 90, l'Ascensió del Senyor, entrem en els quadros d'extasi, en els quadros místics de la Capella de Sant Miquel. En aquesta classe de composicions, es l.a bellesa de les cares, el caient ingenu de les figures i la riquesa del colorit lo que "Is dóna tots els prestigis. Tots els persotiatges,. én tals composi¬ cions, han de sentir,i expressar lo mateix : la suprema devoció; l'immobilitat d'e l'esperit, reveladora de la.fortalesa, d'una virtut imtuaculada. Ara bé : donades les facultats de l'artista, se com¬ prèn que no siguin aquests quadros els més encisadors de Pe- dralbes, perquè ja està dit : en Ferrer Bassa no tenia prou encís en son pinzell. Ell no arriba a posseir, la més gran qualitat deu Martino : el seu encís. En Pere Serra, l'immortal successor den Ferrer Bassa, hi arribà. ' Que "1 mestre iniciador va fer tot son possible per arribar a l'expressió mes alta de la bellesa humana, ja desde aquest quadro "s pot assegurar. Ja, aquí apareixen angels femenins, tots de cares fines de faccions, de rostres ovals, de cabells rossos, i moguts amb tota la inodestia i castedat. La figura de la Verge, que ja no plora, triomfa per la bellesa, no de la mare triomfant, sitió de la dóna satisfeta. I el Crist, el triomfador, resplendeix en el seu rostre no l'orgull del triomf, sinó la'serenitat del sem¬ pre vencedor. La fredor hi es de rigor. Tal vegada en la Pentecostes (fig. 91) aquesta fredor podria Fig. 79,—Ferrer Bassa, 1346 ; El Triomf de la Verge ferrer bassa 227 prendre un altre carácter, puix se tracta d'un éxtasi promogut per un sentiment intern. I que així 'u devia creure en Ferrer Bassa "ns ho demostra, en els dos grupos euritmics, la puerilitat I de la composició a l'antiga deis dos apostols que parlen del cas o Fig. 8o.—Ferrer J3assa, 1346 : El Naixement del miracle de la vinguda de l'Esperit Saut, amb lo qual sols consegueix desentonar la composició. Aquí l'insuficiència tècnica del dibuixant no se "ns manifesta tant a les clares com en els quadros relatius a la Coronació de la Verge (fig. 78) i al Triomf de la Verge (fig. 79); perquè en aquests, ja "Is cbors angèlics facin musica o presentin a la Verge els llurs dons, l'artista té necessitat d'un pinzell molt distingit i a 228 LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA variat per poder variar i embellir el femenisme o la joventut dels sers angèlics donant-los totes les gràcies de la més pulcra forma. Gran es l'esforç realitzat composicions per arribar en aquestes a obtenir un soli celestial. El tipo senès, après si, però no assi¬ milat, se repeteix massa vegades per a que no sembli monoton. Hi ha fins petits triomfs al conseguir que "Is angels musics cantin. Hi ha seguretat a l'ordenar la cort angelica amb llibertat. En El Triomf de la Verge, composició molt superior a la Corona¬ ció, baix tots respectes, hi ha vida espiritual i vida real, es a dir, moviment alegroi, dintre, naturalment, de la severitat mistica amb la qual d'antic se venia representant tota figura celestial. Jo crec que, de totes dues composicions, pogué quedar satisfet en Ferrer Bassa, com nosaltres entenc que podem quedar-ne molt de poder-les presentar al public, perquè, si honren el mestre, més honren el país que amb tanta empenta .s'endinsa en el movi¬ ment restaurador de la gran pintura'. I quan se considera que ■cap altra nació més que la nostra pot presentar per a l'any 1346 una aital florida de belles obres pictòriques com les que tenim a Pedralbes, si no ms mou l'orgull al recordar-ho, ens mou la satisfacció íntima de demostrar palesament que aquest poble, motejat pel Dant d'avar, tant no "u era, que en l'art gastava les ■torces materials i morals seves que representen l'obra den Ferrer Bassa i les dels seus continuadors, amb lo qual crec que posarem callament perpetual an els que, pel llur gran desconeixement de la nostra cultura i per la llur enveja del nostre present, se vengen de nosaltres dient-nos fenicis, i fins estetics; aquells an els quals no ha arribat el coneixement del nostre amor per les dolces sensa- i) Havem sovint parlat de l'inferioritat den Ferrer Bassa amb. relació amb els caps de brot del tresceniisme. italià-íloreiuí-senès. Amb relació als mestres secuii. daris, podem repetir el que digué en Beitaux a l'eusenyar-ii les meves fotografies: « Sori pinturas del más dulce y más puro estilo sienes : en medio de un Evangelio, según Simón Martino, en el que algunos ravos de realismo familiar se mezclan con el tierno y piadoso relato, aparece una Virgen gloriosa, rodeada por el coro de ángeles, con su nariz afilada, su boca de cereza y sus grandes ojos, como una Maesta que hubiera podido firmar Lippo, el hermano de Simón.» Bertaux : Los Primiiivos pintores espa¬ ñoles, Los Italianos del Trescientos, en Revue de l'Art anden et moderne, traducido en La Es¬ paña moderna. (Madrid, 1910. Septiembre, pág. 24.) FERRER BASSA 231 cions que senten els homes i els pobles enamorats de les arts plastiques quan arriben a un grau superior de cultura. Res més que lo dit coneixem de l'obra den Ferrer Bassa,i no tinc per què esperar que "s pugui augmentar en l'esdevenidor amb una sola obra més. Havent-me sigut donat el plaer de bus¬ car-la pels llocs tancats als homes, i no havent-la trobat més que a Pedralbes, aquí tenim el principi i la fi de la seva obra pictòrica: de la seva obra artística encara "n donarem més noves. Si s'haguessin conservat les pintures deu Ferrer Bassa, Lleida ocuparia un lloc a la vida de l'artista, com en el de l'historia de la nostra pintura mig-eval, simil a Pedralbes. En Puiggari donà la primera noticia del que va fer eu Ferrer Bassa a la capital del Segre, fent-nos assaber que (fUna escritura de 12 calendas de julio de 1341 (Archivo del Ayuntamiento) nos seirala á Ferraris Bassia (Ferrer Bassa) «pictor ymaginum», residente «in suburbis Barchinone» calle de la Cocorella, el cual haciendo constar tenia empezados unos trabajos para la casa de Moneada, en presencia del notario auto¬ rizante Guillermo Turell y de tres testigos, «ostendit, dice el documento, decern petias de reetaule, quos dicebat esse Capelle Sancti Petris, constructe in sede Ilerdensi, dcboxatas et dauratas ex toto, cum signis vel senti argentatis, in quibus debebat de- pingere, ut dicebat, signum nobilis viri Othonis de Montecha- tano, cum ortis viridis». Asimismo fué mostrando cuatro piezas del retablo de S. Juan, y otras tantas del de S. Pablo, para la susodicha iglesia, aiíadiendo «quod jam inceperat depingere et operari in dictis reetaulis'». i) PüiggaríNoticia de algunos artistas catalanes inéditos de la edad media y del : renacimiento en Memorias de ¡a Academia de Buenas letras de Barcelona (Barcelona ]88o), III, 76. — En la segona part del mateix treball parla d'una altra obra seva en els següents termes : «De Ferrarlo Bassa, en su lugar designado como autor de varios retablos, y cuyo mérito sospechábamos por la importancia de ellos, revela ser una nota¬ bilidad cierto documento de los manuales de Pedro Folgueres, que es una carta de pago otorgada por dicho Bassa «pintor civis Barcinona» à favor de Bernardo Ulzinelles, doc¬ tor en derecho, canciller y tesorero real, por resta de 26 libras 8 sueldos y 7 dineros, precio «cujusdam retabuli ad opus altaris Capellae palacii (la Real Capilla de Sama Águeda); quod altare», cerrada la real carta de mandamiento, transcrita en el apoca, «per eum conjcndabilibus et subtilissimis imaginibus Jesuchristi et Beate Marie Virginis 232 LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA El segon document que 'ns parla de l'obraden Ferrer Bassa a Lleida avui s'ha pogut llegir per haver-lo donat en Rubió i Lluch. Es una ordre del rei Pere IV dient-li que envii o faci enviar a Lleida "1 retaule que li ha pintat per a la Capella del seu castell, prometent-li que li serà pagat incontinent: «Petrus & fideli suo Eerrario Bassa, salutem & volumus ac vobis mandamus quatenus, visis'presentibus, mittatis seu etiam defend faciatis illas retabulas quas ad opus capelle castri nostri lllerdi fecistis & mandato nostre, quoniam quidque in eis, vel earum racione, expeditis vobis incontinentis satisfieri procul- dúbio faciamus. Datum Ilerde .xv. kalendas Octobris-17 setem- bre-anno Domini mcccxivi'». Lleida, amb obres, ¿havia de ser lloc de pere- totes aquestes grinatge per als aimants de la pintura del segle xiv, puix reunia prou nombre de taules per poder ponderar el merit del primer pintor de la primera meitat del segle? I, aquesta atracció, ¿fins on va arribar, quines conseqüències tingué? Tot quant fa refe¬ rencia a Lleida artística, per aquest temps, té singular impor¬ tancia, perquè va poder portara Lleida, en Ferrer Bassa, al seu gendre, amb els seus prestigis, deixant apart el seu interès per¬ sonal, que avui podem fer notori, ja que havem tingut la sort de donar amb el següent document, interessantissim baix tots els punts de vista: «Ego Jacobus de Castaylls ymaginator sive sculptori yma- ejus genitricis, fiere et depingi fecimus». Jueves, calendas de Octubre-1 de Octu- bre-de 1544-272. » On novell document podem ajuntar igualment per l'any 1544, que té *1 seu valor. Diuaixís: « En Pere per la grada de Deu Darago etc. Al feel seu en Fferrer Bassa pintor de rey Barchinona. salut etc. Manam vos espressament que la primera obra que façats sia lo re¬ taule de la Capella del Castell nostre de Perpenya ço es del Altar de Santa Creu. E' aço no mude'ts com anostre a cor ques façâ aytant ivaçosament com pusca. Dada en Perpe¬ nya a — dies de Ffabrér del any Mcccxiiiii ( A. Vicecancellarius). «Raimundus Sicardi mandato regir, per Galcerandum Bellopodio Conciliarius. » Arxiu de la Corona d'Aragó, reg. 1059, ^9^0)- i) Arxiu de la Corona d'Aragó, reg. 1061, foli 24. p FERRER BASSA 2^5 ginum civis civitatis Barchinone confíteor et recognosco jvobis Fferrario Bassa pictore et domine jBeatrixj uxori eiusdem et Arnaldo Bassa pictore filio dictorum coniugum quod in unum solviste michi bene et plenarie ad meam voluntatem Quinqua- Fig. 83. — Fhiirer Bassa, 1346 : L'Oració a l'hort ginta libras monete Barchinone de temo ex illis videlicet Centum vigenti libris eiusdem monete quod michi promisee fuerunt dari per dote seu nomine dotis nomine Marie filie vestri dictorum coniugum uxorisque Et in quibus centum viginti libris mee. vobis omnes penes constituistis debitores et principales me paccatores cum publico instrumento facto auctoritate notarii infrascripti sexto idus Ffebruarii auno domini subscripto. Et ideo 236 LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA renunciando exceptione non numerata et non solute pecunia causa predicta ut predictus et doli inali et in factum.... omni alii juri, racioni et consuetudinis contra hec repugnantibus ffacio vobis et vestris de predictis quinquaginta libris bonum et perpe- ' tuum finem et pactum de non petando cum melius dicere potest et intelligire ad vestri et vestrorum solutionem et bonum inte- llectum. Promitentes vobis quod non conveniam nec conveniri faciam vos nec vestros super dictas quinquaginta libras nec super alias pecunias seu.... nec ratione ultra ocasione ipsarum in judi- cio vel extra judicium. Actum est boc Barchinone &. «Testes Johannes Rotgerii et Vincentius de Podio pictores, et.... Barata babitatores Barchinone. (Postilla a dalt a l'esquerra). «Traditam dicto Fferrario Bassa per Petro Salmonia nota- rium qui respondendam sibi clausit auctoritate vicare Barchinone pridie kalendas Octobris anno XL". vi°.» '. Sabem, per aquest document del i d'Octubre de l'any 1346, |B/íwc>. / ' que la muller den Ferrer Bassa "s deia peatrií^, i que tingueren ^ almenys els dos fills nomenats en el mateix : un fill pintor, com son pare, que "s deia Arnau Bassa; i una filla, de nom Maria, tuuller den Jaume Castaylls, «imaginarie o sia escultor d'imatges, ciutadà de Barcelona», a qui "s pagava "1 dot de 50^ lliures que havia fet a la seva filla, essent-ne testimonis els pintors Roger i Vicenç de Puig. Aquest document no sols té, doncs, importancia per als pintors que ms dóna a coneixer : la té, i gran, per resultar-nos en Ferrer Bassa sogre den Jaume Castaylls, l'eminent escultor autor dels apostols de la Catedral de Lleida, de part dels apostols i profetes de la de Tarragona, dels sepulcres reials de Poblet, etc. En quines relacions artistiques haguessin viscut en Ferrer Bassa i Castaylls, res ne sabem. Jo no recordo que de l'escul¬ en se n'hagi donat tor res per temps anteriors al del dit document; de manera que lo que més hauríem de desitjar saber, això es, ^ i) Archivo de protocolos de Barcelona, Manual de à i^/o de Ramón Morell, dit dia. Fig. 84.—Ferrer Bassa, 1546 : Jesús amb la creu a coll FERRER BASSA 239 quina influencia exerciren l'un sobre l'altre, ens escapa. Més, si en Castaylls no havia anat a Italia, no era ell qui 's trobava en el cas d'influir sobre en Ferrer Bassa, sinó aquest en aquell; de manera que de tot el que trobem de nou en l'estatuaria den Cas- Fig. 85.— Ferrer Bassa, 1346 : La Crucifixió taylls se "n pot fer honor an el seu sogre, que prou li parlaria del gran vol que, junt amb la pintura, havia pres l'escultura ita¬ liana del Trescents. Més endavant donarem l'extraordinaria nova que en Castaylls també practicava la pintura, en la qual no "s va fer potser un nom ; i veus-aqui com en Ferrer Bassa pogué tenir, en la pin- 240 LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA tura, un deixeble en songendre l'eminent escultor trescentista. La mort vingué sorprendre eu Ferrer Bassa tenint el pinzell a a la mà, quan encara treballava, en 1348. Bé podem creure que "Is anys no li devien pesar per al treball : es, doncs, gran Fig. 86.—Ferrer Bassa, 1346 : Jesús davant Filat llastima que no aixequés les seves forces donant noves obres, que bé "us haurien pogut arribar, no sia sinó repetint el miracle de Pedralbes. Pel manament del rei sabem ; Que fra Ramon de Pals, de l'ordre dels menors del convent de Valencia, li havia fet amatent que, en virtut de contracte amb el difunt pintor de Barcelona Ferrer Bassa per a que pintés un retaule per al dit convent, amb l'historia de Sant Francesc, li tenia FERRER BASSA 24I ja pagada bona de la quantitat convinguda quan aquell part morí, amb tot i no tenir entregada sinó una petita part del seu treball, quedant el rest d'aquest en poder dels seus hereus; i, com tingues entès que aquests volien vendre a altres lo que ja per a Fig. 87. — Ferriír Bassa, 1346 : La Pietat ells tenia pintat Ferrer Bassa, li suplicaven en que intervingués en llur favor per ser de justicia, evitant la seva expoliació. Per lo qual, el rei, trobant justa la demanda, mana que, incon¬ tinent, les taules que havien quedat del dit retaule prepara¬ des i dibuixades en poder dels hereus, siguin entregados al re- 31 2^2 LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA clamant, reemborsant-li ademés 80 lliures per excés de paga. Llegeixi-s el document: «Petrus & nobili et dilecto consiliario noster Atardo de Ta¬ pio. 88. — Ferrer Bassa, 1346 ; El Sepeli lamo vicario Barchinone, salutem & Sicut religiosus et dilectus noster frater Raymundus de Pals, de ordine Minorum, conventos Valencie, nobis reverenter exposuit ipse dudum pactum inhivit cum Ferrario Bassa, pictore quondam Barchinone, pro certo precio, de quo jamdictis frater eidem Ferrario maximam partem solvit, idem Ferrarius sibi faceret et depingeret sive ornaret FERRER BASSA 247 unum retabolum istorie beate Francisci, prout in instrumento publico inter confecto de pacto huiusmodi clarius dicitur eos apparere cumque prefatus Ferrarius morte perventus dictum opus, quamquam incepisset et eius aliquam partem dicto fatri satis modicam tradidisset, perficere nequivisset et actenis opere perdictum quondam pictorem facto et depicto et partem prebii per eundem secepti ab exponente jamdicto, heredis dicti Ferrarii ipsi fratri Raymundo de Pals ex dicto precio, certam partem res- tituere et reddere teneantur; et ex hoc ipse frater intendat agere contra eos et intellegerit quod bona que fuerunt dicti pictori distrahuntur et alienant et totaliter dissipatur sitque inanis actio quam excludit inopia debitoris nobis propterea suppilicavit sibi in hiis de justitia subveniri; nos vero supplicationi huius favora- liliter aunuentes vobis dicimus et expresse mandamus quatenus incontinenti restantem partetn fuste per dictum quondam pictoretn operate et jam, ut dicitur, preuguate sive deboxate pro retabulo supradicto, si penes dictos heredes extare noveritis, empaperetis et sequestretis necnon de bonis que fuerunt memoratis pictoris, nisi alii fuerint creditores quos dicto fratre Raymundo in bonis eisdem priores tetnpore et jure pociores esse vobis consisterit, itnparetis et sequestretis similiter tot et tanta que volcant octua- ginta libras Barchinone quos ex bonis jamdictis recuperare debeva se ascerit, supplicans antefactus ut factis emparariis sive sequestrationibus prelibatis dictus frater super premissis adversus dictos heredes jus suum non in vacuum valeat reperiri. Datum Valencie vii kalendas febrnari-26 janer-M.cccxIlix. - - Bernardus de Bonastre mandato regis facto per — Episco- pum cancellarium'». Amb aquest document tenim que l'obra den Bassa, del pin¬ tor reformador de la nostra pintura mig-eval, de l'introductor de les noves vies de l'art pictòric, havia arribat als reialmes d'Ara¬ gó i Valencia i al comtat del Rosselló. Qui sab si també hi anaren les seves pintures, al reialme de Mallorca! Si "Is particu¬ lars el cridaren, qui "s cuidà de dar-lo a coneixer, segons els docu- i) Arxiu de la Corona d'Aragó, reg. 659, foli 150 v. 248 LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA ments, fou en Pere IV, qui no sols se presenta per lo molt que i va fer treballar, com el seu Mecenes, sinó (lo qual es més bell i trascendental per a ambdós) que sembla que d rei, fent-lo pintar en tots els seus estats, exercia un apostolat d'educació, donant a coneixer les orientacions de la pintura nova. Pren, doncs, en Ferrer Bassa, dintre del nostre país, tot el carácter d'un mestre educador. Les moltes mostres, relativa¬ ment, que havem pogut recollir de la seva obra artística, ens diuen clar, per lo mateix que tant rares són, si seria molt i bo 'l seu treball per als seus contemporanis, quan tantes coses d'ell hem conseguit coneixer, encara que tant poques resultin per a la seva llarga vida. Estem, doncs, autoritzats a pensar que en Ferrer Bassa devia esser conegut a Aragó, Rosselló i Valencia per altres obres que les que sabem que hi va enviar; i res més important quan, per al reialme de Valencia, ens trobem, en els principis de la seva escola, el poder assenyalar en Ferrer Bassa com un dels seus mestres iniciadors, i,, per al temps seu, com el mestre que pogué donar estat a l'escola valenciana, essent causa que son més renomenat mestre, havia d'esser tingut, per un home sens dubte coneixedor com Pere IV, per «el primer pintor, de Barcelona». Toquem aquí un punt tant delicat com interessant : el de l'hegemonia de l'escola. pictòrica barcelonina en els estats, de la Corona d'Aragó. , Però, ¿es prou motiu, el trobar en Ferrer Bassa pintant per a Saragoça, Valencia i Perpinyà per donar-la com demostrada .i beu establerta? Tractant-.se d'un pintor de la casa reial se podria dir que tot era qüestió de preferencies o d'empleu del .piutortde la casa. Més aquesta manera d'enraonar la qüestió "m sembla falsa per al temps de que parlem i tractant-se d'un home com en Pere IV, que, com se diu vulgarment, no era home d'amics ni de parents, els que feia treure del mig, quan li convenia, sense cap mirament. Els temps eren massa positivistes per poder creure en afeccions de tal indola. Eren, ademés, temps de reno¬ vació, i, en tals condicions, sols els que marxen són els que van davant; i no sahem qui caminés en Aragó i Valencia. La cort i el comerç, els dos grans elements directius de la l·ig. 91. I-errer Bassa, 1346 — : Pentecostes 32 FEPRER BASSA 25T societat trescentista nostra, sabien de sobres tot el que 's feia a Italia, i no desde "Is dies den Pere IV, sinó desde "Is den Jau¬ me II, que tant a fons ens va ficar a la política italiana, o millor florentina; i, si l'influencia d'aquesta era tant sentida, ¿no haviem de sentir la del seu art? I ¿on se podien manifestar, una i altra, llur força expansiva, més en tota que aBarcelona? Inductivament això surt clar per sí mateix; més què "ns diu el fet? De fet ens trobem que sols Barcelona "s dóna aqueixa a florida pictòrica representada per en Ferrer Bassa. Molt amagades han d'estar, cas d'existir, les obres primerenques del trescentisme valencicà i aragonès, per haver pogut escapar, no al meu coneixe¬ ment, sinó al dels erudits de dites regions! Ni bones ni do¬ lentes han arribat fins a nosaltres les obres pictòriques de la primeia meitat del xiv valencianes o aragoneses. El fet mateix que "ns arribi com de Valencia «el millor pintor que en la ciutat de Barcelona sia», com diu en Pere IV per l'any 1373, quan ja portava nou anys de pintor a la ciutat, ens ensenya, ens intro¬ dueix dintre del période de gestació de l'escola valenciana. No "s pot ni tant sols imaginar que aquest home s'hagués pogut fer independentment en una ciutat mancada de models. De tenir-los ja era altra cosa. I, de tenir-los, d'on havien de procedir? Si es cert que un Greco va transformar en Velazquez, un Ferrer Bassa podia transformar l'escola valenciana fent possible un Llorenç Saragossa; més per a que aquest fos posat per enda¬ vant den Jaume Serra era precís que l'escola valenciana hagués arribat a un grau d'intensitat en el qual no podem creure en vista de la falta d'obres. Res podem dir Aragó, perquè per a tot ens es desconegut, documents i obres. Es per raó, doncs, del que coneixem pel que creiem pooler dir que fou en Ferrer Bassa "1 mestre renovador de la pintura de l'edat mitjana a la Corona d'Aragó.