CAPITOL VI
ENTRE EN FERRER BASSA I EN JAUME SERRA
(1348-1361)
uscAR i trobar no es tot just el mateix. He buscat per tot
arreu el o els successors den Ferrer Bassa he trobat
alguns
;
noms de pintors i de miniaturistes successors seus; més obres pic¬
tòriques que *ns diguin : «nosaltres som de l'escola den Ferrer
Bassa; els nostres autors foren sos deixebles, com immediats
successors», no n'he trobades pas. Es que no tingué deixebles? Es
que no formà escola? ¿Es que per a en Ferrer Bassa "s repeteix el
cas den Dalmau per al seu segle, qui també fou unie en el seu
estil extranger (flamenc), qui tampoc tingué deixebles, es a dir,
qui tampoc formà escola entre nosaltres?
Repetit, aquest fracas, com qui no diu res, a distancia d'un
segle, i tractant-se, tant per a l'un com per a l'altre, de l'intro¬
ducció, en el país, de les més famoses escoles del seu temps,
dels grans reformistes de la pintura en els segles xiv i xv, hem
d'entendre que l'un explica l'altre, i que, en el fracas dels dos
grans mestres de les escoles extrangeres, hem de veure "1 triomf
de l'esperit d'independencia del país vinclat en el seu esperit
fortament tradicionalista, causa del seu endarreriment i del seu
estancament, més sempre interessant, sempre tendre; perquè,
no diem
que molt fa qui sembla als seus?
Tal vegada *1 fracas se degui a no tenir, el nostre geni, el dò
de poder-se enlairar a les regions pures de l'idealisme, en les
quals tal vegada no havem arribat sinó portats del sentiment
ENTRE EN FERRER BASSA I EN JAUME SERRA
mistic, i encara pel i, si aquesta flor no fa istiii,
nostre temps;
tampoc ne fa "1 el segle xiv també tinguem un mestre
que en
que la va veure, la va sentir i la va expressar en obres immor¬
tals, la més pura idealitat. Aquest es el successor deu Ferrer Bassa,
per més que no li sigui immediat: qui sab si, entre mestres dels
quals amb prou feines coneixem el nom, bi ha les anelles de la
cadena que lliga en Pere Serra amb en Ferrer Bassa!
¿Com devien pintar l'Arnau Bassa i en Castaylls, fill natural el
primer, i politic el segon, del mestre de Pedralbes? ¿Com devien
pintar aquells Joan Roger i Vicenç de Puig, tant allegats al mestre
que mor al terminar l'obra que "1 resucita avui gloriosament? Sem¬
bla que, almenys, aquests quatre homes havien de continuar el
mestre, el pare, el sogre. Sí; més, ai! què m sabem, de dits
quatre homes!
Den Joan Roger i den Vicenç Puig res més que "1 nom i el
coneixement de la llur professió. De l'Arnau Bassa, gràcies a sor
Anzizu, ne sé "1 que diu el següent document, que "m va
comunicar:
«In dei nomine Arnaldus Bassa
pictor ymaginum civis Bar-
chinone in dicto pariete usque ad testudinem dicte Ecciesie
inclusive faciam sive depingere illud abragium de figuris de
quibus domine Abbatissa dicti monasteri voluerit. die lune xv
mady anno domini Mccc.xl.viii.»
Es dir, el fill den Ferrer Bassa, tal vegada ja mort son
a
pare, contragué "1 compromís de pintar, en una paret de l'igle-
sia, un arbre d'Abraham, dit en Italia «l'Arbre de la Creu», ins¬
pirat per Sant Bonaventura.
No hem de sortir de Catalunya per formar-nos una idea
del que eren aqueixos arbres i com els tractaven els artistes del
segle XIV : cal sols anar a Girona i veure la Biblia den Tomas
de Modena, el gran mestre il·luminador italià. A VApendix
sobre ds quatrecentistes ne veurem un, d'aqueixos arbres, en
obra nostra, en obra propria, feta pel Mecenes de les arts cata¬
lanes, el bisbe de Girona, — que regalà l'obra den Tomás de Mo¬
dena— arquebisbe de Tarragona i Saragoça, en Dalmau de Mur.
LA PINTURA MIG-EVAL GATAI,ANA
Quina riquesa de composicions no s'ha perdut al borrar-se
l'arbre d'Abrabam de l'Arnau Bassa! Més
¡quina prova més
incontestable que havia de ser un gran pintor, quan se li confiaven
obres de tanta varietat de composició! ¡Bé es de deplorar que de
l'Arnau quedi res més que "1 que deixem dit!
no "ns
pictòrica de son cunyat, del gran escultor, den
I de l'obra
Jaume Castaylls, què "n sabem ? Doncs tot just el que "ns diu el
següent document:
«Petrus & fideli de domo nostra Bernardo Turelli bajulo
Barcbinone salutem et graciam. Dicimus et mandamus vobis
quatenus de pecunia cuacumque nostre, curie que est vel erit
penes vos racione offici dicte baiulie, tribuatis et solvatis Jacobo
de Castaylls civi Barcbinone, centum viginti solidos Barcbinone
que cum presente per cameram nostram sibi debentur pro precio
quarundam pictorarum quas ex pacto inter nos et ipsum imito,
in capellam illustris Alionoris regi Aragonum, coniugis nostre
carissime, palacii nostri Barcbinone facere debet, recuperetis
tamen facta solucione presentem et apocbam de soluto. Nos
enim per presentem mandamus magistro racionali curie nostre
vel ctiicumque alii a vobis de dicta pecunia compotum audituro,
quod dictant quantitatem in vestro compoto recipiat, vobis sibi
exbibentem presentem et apocbam antedictam. Datum Barcbi¬
none die .xxiiii. januarii anno a Nativitate Domini - .Mcccl.
secundo '
Aquí tenim, doncs, en Jaume de Castaylls pintant per a la
casa
reial, amb el rei Pere IV, dintre d seu palau,
per contracte
ffunes
piutures». Unes pintures! Ni tant sols sabem de que "s
tractava! Més ¿podetii deixar de creure en el tiierit den Cas¬
taylls cotti a pintor quan es precisament el rei Pere, que tant va
empleat" son sogre per tot arreu, de Saragoça a Perpinyà, qui "1
fa pintar, fos lo que fos, a ops de la reina, sa ttiuller, per a la
seva capella? Li va pintar el seu retaule? Desaparegudes aques¬
tes pintures, res sabem del iiierit de la pintura deu Jaume Cas-
i) Arxiu de la Corona d'Aragó, reg. 1520, foli 1.790 v.
ENTRE EN FERRER BASSA 1 EN JAUME SERRA 255
taylls. Què "n sabríem, del merit den Miquel Angel, com a
pintor, si hagués desaparegut la Capella Sixtina? Recordi-s bé
això, perquè, si en canvi "ns hagués quedat deu Miquel Angel
la seva obra escultòrica, ¿qui no hauria dit que aquest va dei¬
xar la pintura per l'escultura perquè
en la pintura va fracassar?
quciuci^xicon· queues neb.uuctu ma-
abues
lamaio;yuüa tctsuoblcstícatíMl
ceu
ujfuipfauvcç qinfafti>( ccl çemtirccu
Fig. 92. — Miniatura den Ramon Destorrens, 1343
Quin error més gran hauria sigut aquest! Alliçonats per
no
l'experiencia, no direm que en Castaylls fos en la pintura "1 que
sabem que era en l'escultura; més sí havem de dir que qui fou
un escultor famós i de merit en son
temps, i ensems gendre den
Ferrer Bassa, havia de fer honor al seu mestre i pare "1 mateix
amb son cisell que atnb el seu pinzell.
Tal vegada seria aquí adequat el donar raó de l'obra escul¬
tòrica deu Castaylls, ja que, essent pintor-escultor, ningú amb
més medis per continuar i espargir les ensen3uinces del seu mes¬
tre i
pare politic; més aquesta obra, quau ens es coneguda de
fet, ens porta dins l'ultim terç del segle, quan indubtablement
noves corrents havien
penetrat el nostre art pictòric. Per això he
cregut que podia estar-me de fer evident la seva possible acció en
256 LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA
elprogrès de la nostra' pintura, i també perquè una figura com
la den Jaume Castaylls, malgrat quedi encara inèdita, o poc
menys, es digna, de ser tractada apart i amb tot mirament, i no
aquí, de passada, com si 's tractés d'un embuchado, que diuen els
castellans.
Quan tant contrariats ens trobem per coneixer els continua¬
dors de l'obra deu Bassa, ¿hi ha res que sigui més de doldre
que "1 no poder donar aqui testimoniatge autèntic de com se con¬
tinua pintant dintre Pedralbes mateix després de la seva mort,
quaií aquesta obra encara perdura en el claustre del monestir?
Per escrúpols de... monja, no se "m va permetre més que un dia
l'entrada al monestir de Pedralbes ; es a dir, un dial... un de-
matí... part d'un dematí... en fi, el temps just de
poder dir al
meu
fotògraf, l'A. Mas, el que m'havia de... fer. I jo... prou li
vaig recomanar les pintures del claustre!... però en Mas tenia
tant
que fer, i era tanta la pressa que se li donava per a treure-1
de la clausura, que tot m'ho va fer, tot, menys les pintures del
claustre : estan tant fetes malbé! I encara més!... ¿No sembla
una veritable burla d
que poguem dir an els lectors : « —Mire.u-
les aquestes pintures, en les lam. VIII i IX; mireu-les.,,
però no
les veureu!»
Com ne guardo impressió, jo encara hi veig un Sant
una
Pere portant una gran clau...
Sor Anzizu no ha trobat l'historia d'aquestes pintures, —• si
es
que no 'us.té oblidada la seva ànima d'artista.
Moria la reina Elisenda, el dia 19 de Juliol de l'any 1364,
essent abadessa sor Sibilia de Caixans
per mort de sor Francesca
ça Portella, ocorreguda d 25 de. Maig de. 1564; i, de l'inven¬
tari que. aquesta va prendre del que hi havia en el monestir,
resulta que, en fet de pintures, aquest tenia «unes taules, en
lés quals es pintat .l'arbra de vida», «una taula feta a manera de
tabernacle, en que ha una ymatge de màdona sancta Marià»,
«unes taules grans
pintades en que es la ystoria de senta Maria
Magdalena», «unes taules planes ab ymatge de Jesucrist e de
Madona Sénta Maria», «unes taules en les quals son la ymatge
de Jesucrist e de Madona Senta Maria», «una taula en que
es figurada la veronicha», «unes taules en els quals
son pintats
LVam:IiUn
IIVol.
claustre
PPiened:torarlbless
CMatig-lenval
Pintura
La
'^V»^ ÍÍ
tsSfaSiiji;
J %r
?" -siS.
i
si MS4ítí^
Sil
^ " ir* j-A.
^
fij! *- *:^'
^3r*l, î^
-i
V
^
>
í.ti
t# - Pi" _ - ^ A S ■ ^ ^ -í^ iç
v^' â ^ ^M- '-St ,¿i 1:^"'
i* ' Í «r '¡Í, «5''^
« 51'^' ^ " «• C i'■ ' ^
«'fef *
■'*Pi#,P.. »%> »-i *
s. V
í®S
••*
*fc -rfi' ■s'tjíïí·í#- ......
'W, _
'-Alfe^l
fcíia
i,¥ís
WMl
mm
W-m "MM-
im mm
rítíí' .»i-:
WBm
ENTRE EN FERKHR BASSA i EN JAUME SERRA
tots els
apostols les quals ha fetes Sor (Saurina de) Corbera ab
la confraria dels apostols». I ademés el retaule del qual .sols
sabem que "1 manà fer sor Constança Soguera '.
Una monja pintora! Era "1 que mancava a la nostra historia
pictòrica. Més noti-s- bé que sor Saurina Corbera no pintava
Fig. 93. — Miniatura den Ramon Destorrens, 1353
madones, ni angelets, sinó apostols, això es, figures d'homes; lo
qual ens priva de donar-la com una pintora secundaria, puix de
nò sentir-se forta no s'hauria près la tasca de pintar
apostols,
:sinó verges triomfants. Es, doncs, un nom a retenir en la nostra
historia. Llastima que no coneguem el temps de la monja
pintora!
Morta la reina Elisenda i sa neboda l'abadessa ça Portella,
quedava a càrrec de l'abadessa sor Sibilia de Caixans l'obra de la
seva
sepultura; i com que la reina manà en son testament ser
■enterrada davant l'altar major «in monumento, quod nos ibi
habemus», diu sor Anzizu : «i voldria dir : «coram altari scilicet
1) Anzizu, etc., pl. 60, 33, 38 i ¡
33
258 LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA
majori», figura mirás lo retaule»? Es en aquest moment
que sa
d'obrir-se o fer-se "1
panteó de la reina quan foren destruïdes les
pintuies del claustre. Fins ens atrevim a assenyalar com a data
probable l'any 1368, per ser l'any en que's construeix el nou
retaule que tant aviat passà... de moda d que degué tenir fins
dit moment.
L'idea de construir el nou retaule neix certament del mana¬
ment de la reina Elisenda de ser enterrada de cara an ell : llavores
se trobaria "1 retaule desproporció amb l'obra del seu sepul¬
en
cre, i, al fer aquest obrint-se
en el fons de l'absis, dintre del
claustre, se capgirà tot, això es, se destruí d retaule i "s destruireu
les pintures per obrir el panteó, on se veu el sepulcre de la reina
diem-ne doble, perquè té dues estàtues jacents, vestida de reina
la que "s veu de la part de fóra, i de monja, amb primitiu habit de
clarissa, el de dins del convent. A sos peus descansa sa neboda
l'abadessa ça Portella.
Altres dos sepulcres, així mateix dobles, s'obren al costat
seu : són les dues urnes cineraries que "s veuen a
la lam. VIII.
Corresponen, començant per l'esquerra, a na Elisenda de Pinós,
morta
l'any 1361, i a na Constanza de Cardona, morta en 1325.
El sepulcre de la lam. IX, el primer, es de Beatriu de Eonollet,
morta en 1362.
Tot seguit se veu que, dels tres sepulcres, els
dos primers foren fets al mateix temps : ho diu la llur arquitec-
tuia, la disposició de les llurs lapides, etc., qualsevol que sigui la
diferencia de temps de les persones sepultades. I, per això ma¬
teix, per haver mort l'una en 1325 i l'altra en 1361, sembla
evident que tota aquesta obra sepulcral se posa per sí inateixa
entre "Is
anys 1361-1368.
Resulta clar, per tot lo dit, que les piiítures del claustre són
posteriors a les den Ferrer Ba.ssa, no li són anteriors, per quant
el record que "n conservo (viu, per cert), com impressió, me diu
que no tenen res de la seva pintura, i si molt de la que "ns
revelava en obra un dels pintors del retaule de 1368, l'avui ben
conegut mestre'en Jaume Serra.
Les pintures que semblen tant clares en la lam. IX, si la
memoria no "m traeix, són del segle xvii.
Vegi-s, doncs, com, si se m'hagués autoritzat per retornar a
ENTRE EN FERRER BASSA I EN JAUME SERRA 259
Pedralbes, hauríem donar potser l'anella que "ns ünís en
pogut
Ferrer Bassa amb Jaume Serra, en no essent que "ns resultés
en
que aitals pintures les haguéssim d'atribuir al dit Jaume Serra,
Fig. 94. — Facsímil d'un bancal dels Cardona-Croilles, de Pedralbes
no
dedicar-li, pels seus mereixements, capítol apart, havem
per
d'oblidar quetenia gran renom ja abans de morir la reina Eli¬
senda; de manera que. "Is seus començaments i guany del seu
noni estam dintre d'aquest període de quinze anys an el qual
consagrem aquest capítol en honor dels mestres que s'hi donen a
•coneixer... de nom!
200 LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA
Si havem de continuar ara amb la serie dels pintors anònims^
tot i coneixent els llurs noms,¿els pintors rosselloneses que "s
poguessin fer estudiant el retaule de la Santa Creu del castell de
Perpinyà, que era obra den Ferrer Bassa, ens diran alguna cosa
'més que "Is catalans?
L'Alart ens continua *1 pintor Bartomeu Camprodon desde
l'any 1330, primera data coneguda fins a l'any 1361; i en
Ramon de Peralta ve desde l'any 1337 al 1349. En Pere Vidal
ens dóna a coneixer en Guillem Amblart desde 1348 a 1367; en
Guillem Manresa per l'any 1362; en Pere Banan pel 1364; en
Joan Gras, citat pels anys 1349 a 1376; en Francesc Masanet,
1351 i 1372; en Pere Cugunga, 1350-1372; en Guillem Girona
per l'any 1358 del qual tornarem a parlar'.
Si dels pintors rossellonesos no "n sabem més que "Is noms,
ja havem vist el que resulta dels catalans, entre "Is quals encara
havem de parlar den Bartomeu Lunell, que hem de donar per
viu, puix el trobem encara més endavant; den Jaume des Feu
(1349), parent, de segur, del Ramon des Feu que ja tenim
conegut, de qui no sé sinó que "s va casar amb na Alamunda,
filla den Pere de Puig tal volta pare del Ramon des Feu de
l'any 1374, citat per en Puiggarí; cosa que "m faria creure no
sols el cognom, sinó d dir-se Ramon, que seria *1 nom de l'avi.
De manera que aquí ms trobariem davant de tota la familia des
Feu. Tenim també en llista, encara, l'iMuminador o miniaturista
i pintor de retaules Ramon Destorrent, qui va il·luminar un
Salleri per al rei Pere IV, lo qual ja per si sol ens prova que
seria una reputació'.
En efecte, no sols pintava miniatures en Destorrent, sinó
també taules, i aduc per a la casa reial, puix per a ella feia obra
de retaules, com ens n'enteren els següents documents:
1) Vidal Recherches relatives à Vhistoíre des heaux-arts et des helles-lettres en Roiis^
:
sillon depuis le siècle jusque au XVII^ en Bulletin de la «Société Agricole, Scientifique
et Littéraire des PyrénèeS'Orîentales» (Perpinyà, 1886), p. 175 i següents.
2) Arxiu de Protocols de Barcelona : Manuals de Jaume Ferrer, n.® i, 5 idus
maig 134g.
3) Arxiu del Reial Patrimoni : Fragments de comptes de diversos tesorers, desde 1248
a 61 v.
entke en ferrer bassa i, en jaume· serra 2òl
«En Pere &. Al feel scriva deia nostra Tesorería Hugiiet
Cardona salut gracia. Dehimvos eus manant que de quai se
et
vol pecunia deia Cort nostra a vostres mans per la raho que
Fig. 95. — Facsímil d'un bancal dels Cardona-Crüilles, de Pedralbes
sabets esdevenidora donetse paguets an Ramon des Torrent pintor
de Barchinon'a duodecim libras barchinonensas les quals per la
nostra cort li son dengudes per raho duu guardapols que ha fet
a obrat a ohs del retaule deia capella del Castell nostre de Leyda.
E cobrats de dit Ramon la present ab appocha de les dites .xii.
202 LA PINTURA MIG-EVAL CAIALANA
lliures. Car nos ab la present mánam al Mestre rational deia
Cort nostra o a
qualsevol altre de vos compte ho3'do que vos a
ell restituent la present ab appocha vos reeba en compte la quan¬
titat dessus dicta. Dada lo loch de Collbeto
en
segell
sots nostre
secret a .viii. dies d octubre En 1 any de la Nativitat de Nostre
Senyor M.ccc.lvi. Rex Petrus &.
»Franciscus des Gual madato regio factum per Petrum Jor-
dani Duries consiliarium et majordomum »
«ítem done an Ramon des Torrent
pintor de Barchínona, los
quals la senyora Reyna li mana donar per ço com aquells havia
bestrets en les messions següents que havia fetes de manament
deia dita Senyora en .i. retaule dels .vil. goigs de Madona Santa
Maria que havia fet a obs deia dita senyora Reina, ço es, en una
caxa d albar
que havia feta fer a obs de conservar lo dit retaule
pera portar aquell a Saragoça .viii. solidos. Item per claus per
clavar aquell .1. solido iii diners. ítem per .i. lançol bon lo dit
retaule fo envolcat, .viii. solidos. Item per cordes e palla
e altres
messions menudes que feu en fer conservar lo dit retaule, .ii.
solidos .ix. diners Barchinone. ítem carta paper
e pergamins
que fiu comprar en Barchinona a obs de mon ofici, .vii. solidos
.vi. diners. Barchinone, et axi son .xxvii. solidos .vi. diners
Barchinone — 8 octubre de
1358"».
¿Podem dubtar,
en vista dels documents reproduïts, que en
des Torrent pintor de categoria? Si en Pere IV li enco¬
era un
mana que
pinti "1 guarda-pols del retaule de la seva capella del
castell de Lleida, això es, si pinta al costat den Ferrer Bassa,
de
qui era dit retaule, ¿no havia de ser, la seva pintura, obra fina, ja
que venia amb el seu treball a arrodonir una obra del cap-davanter
de la pintura de son temps?
'xTot.el que sabem de la vida d'aquest artista "ns va de
1352
a 1358; i
de la seva obia, si res ha quedat, ens es desconegut.
Quan tant bèlles taules anònimes tenim, ¿no es de doldre qúe
1) Arxiu de la Corona d'Aragó, reg, 1136, foli-90..
2) Arxiu del Reial Patrimoni, Tesoreria general i Cotnjtfe XIX dê Berenguer
Relat, foli 65.
kn'irk i n kkkhkh bassa i kn jaumk sebka 263
Fig. 96. — Facsímil d'un bancal dels .Cardona Cruïlles, de Pedralbes ■
no se n'hipuguin atribuir alguna o algunes, sols per no saber ni
l'any probable de la seva mort ?
Ara, que "ns quedi del tot desconegut en Ramon Destorrent,
no puc passar-hi, puix veig que, si no com
pintor, com minia¬
turista "ns ha quedat obra seva.
Tenim en la Biblioteca Provincial i Universitaria de Barce-
2,64 LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA
lona "1 codex de la Crónica o Llibre deis
feyis den Jactiie lo Conque¬
ridor, en la qual se llegeix, al cap-d'avall:
«E fo escrit en lo dit Monestir de Poblet deia ma den Ce¬
lestí Destorrens, e fo acabat lo dia de Sant Lambert a ,xvii, dies
del mes de setembre, en lany de M.ccc.xliii».
¿Seria critic negar tota relació de parentiu entre en Celestí
i en Ramon Destorrens, l'un escrivint el codex i l'altre iPIumi-
nantlo; l'un viu en l'any 1343 i l'altre en 1352? Si no foren pare
i fill bé podrien esser germans,
cosins-germans si 's vol. En fi, no
crec
que "s pugui negar el llur parentiu. Si eren parents, diguem
an en Celestí "1 pare, i an en Ramon el fill; i
axi tindríem que,
mentres el pare escriu
el codex de 1343, el fill l'historia.
Dues histories havia fet en Ramon Destorrens al Codex de
Poblet. De les dues sols se n'ha conservat una : l'altra se la va
endur un llaminer de miniaturesja fa molt temps. Més, per
sort, aquesta miniatura robada ha conservat en la copia
se "ns
que de dit Codex den Celestí va fer, l'any 1619, en Jaume
Farrera; manuscrit conservat avui en la dita Biblioteca*, essent
la miniatura desapareguda la de foli 62 representant el
parlament
del mestre de l'Hospital amb el rei Jaume. Reprodueixo
aquesta
copia, que "s va fer molt descuidadament, a fi i efecte que, si per
miracle s'hagués conservat en alguna part del món, se
pogués
restituir al llibre original i a la miniatura catalana.
No .s'acredita en Ramon Destorrens d'esser un gran minia¬
turista en dites miniatures. Pas.si la
composició de la primera per
raó de la taula en la qual meujaven els cavallers del seguici del
rei a casa .deu P. Martell, on se va parlar de l'anada a la con¬
questa de Mallorca (Crònica, 47, fig. 92); més aquesta composi¬
ció en rengle en la fig. 93, miniatura
perduda, quan diu el rei:
«—Nos estàvem en nostre Regne en Aragó
iugan e deportan:
e erem en Alcaniç, e ab nos lo Maestre del
Espital, e don Blasco
Dalago, foren abdos denant nos en .i. terrat.» (Crònica, 227,
edició Aguiló, Barcelona, 1870); on se va
parlar de la conquesta de
i) Historia âel moíi aít y dignissiví Senyor lo Pc\ Don ]aumc'&—.Escrita en Barce¬
lona per Jaume Farrera, stiidiant. natural de Granollers en lo any lóiç^. Per ordre y mana¬
ment del Senyor Jaume Ramon Fila Sacerdot. Mi'iiiniures folis 26 i 62. líiblloteca Provin¬
cial i Universitaria de .Barcelona. — Mss.
entre en ferrer bassa I en jaume serra 205
Valencia, no es d'un mestre pintor ni compositor. Però res ens
diu que no fos, en 1343, en Ramon Destorrens, un jove, i que
no fos molt altre en el
temps esdevenidor, en 1358, última data
Fig. 97. — Facsímil d'un bancal dels Cardona-Cruilles, de Pedralbes
d'ell coneguda, cosa que de cap manera implica que s'hagi d'en¬
tendre la de la seva mort.
Com execució, no estan descuidades les cares ni "1 dibuix,
encara sigui migrat i rigid, sense natural; aixi es que
que aquest
aqui en Ramon Destorrents se "ns planta com a miniaturista i no
34
266 LA PINTURA. MIG-EVAL CATALANA
com a pintor, qualitat aquesta que aconsegueix després; i aquest
després, si no anem equivocats, es quan ilumina "1 Missal de-
l'Ajuntament de Reus.. (Vegi-s cap. VIII.)
Una vegada més se "ns ha de permetre que "ns lamentem-
de la pèrdua de l'obra d'art de mestres dels quals no podem dubr
tar que "s feren
un lloc en la pintura catalana.
D'un altre pintor, den Francesc Oliver, de Barcelona, sols-
ha quedat el nom en un Manual tot estripat, den Pere Brull
en època dels seus sogres, per
pagament de dot del 20 de Juny
de 1355, guardat en nostre Arxiu de Protocols.
Cronològicament ens surten ara dos miniaturistes : pel 1351
un Llorenç lo Roy,
no sé si francès o valencià; i pel 1357 un
Vidal Prader; dels quals me dóna coneixement en Jordi Rubió.
Se "n trobaran testimonis en els documents mim. 98 i 125 del
volum segon, en premsa, dels Documents per a l'historia de la
cultura catalana mig-eval.
Pel 1360 surten, en la segona contribució den Puiggari, el
miniaturista Rafel Guergori i els pintors R. de Gaules, P. Der-
canya, P. de Vallebriga, Ja conegut de més endavant, i en Gerati
Gener. Sols d'aquest últim hem de dir que, si es el Gerau Gener
o Janer de l'any 1407,
tingué, de segur, com veurem, dies de
gloria i de fortuna.
Havem acabat el compte i recompte dels mestres del temps
de la formació den Jaume Serra sense trobar medis" de poder
donar a cap d'ells unes pintures de llur temps, per desgracia
sortides de Pedralbes per anar-sen a perdre no sabem aon.
Guardava Pedralbes, fins no fit gaires anys, un bancal d'nu
retaule desaparegut; i, aquest bancal, les monges, en agraïment
de lo que "1 Dr. Vailet, canoiige de la Catedral de Barcelona, havia
fet per elles, li van regalar. Més el nostre canonge no "I va guar¬
dar, sinó que "1 va vendre a un antiquari que hi havia a la plaça.
del Pi. Sr l'hagués guardat, avui el tindrien: a la Sala Capitular de
la Catedral barcelonina, on han anat a parar les restes de les
seves col·leccions
d'antiguitats, per ell deixades al Capitol de que
havia format part.. • .
D'aquest bancal, per raó de la seva indumentaria, el senyor
Golferichs ne va treure una nota de color que ha posat a la nos-
ENTlíE EN FERRER BASSA I EN JAUME SKRRA 267
tra disposició i que publico per si, mitjançant el seu coneixe¬
ment, algú "ns diu «jo "1 tinc», o bé «el trobaran a tal lloc»;
perquè, conegut, qni sab si no podria ser o donar-se com obra
Fig. 98. — Facsímil d'un bancal dels Cardona-Cruilles, de Pedralbes
primerenca den Jaume Serra, ja que res digués de cap dels mes¬
tres coneguts, puix pel que s'ha dit no "ns trobem, davant dels di¬
buixos del Sr. Golferichs, amb cap pretensió de memoria de
l'obra pictòrica, sinó de la seva indumentaria.
Procedia, evidentment, dit bancal, de la capella de Sant
Miquel i Sant Pere, capella construida amb 8,000 sous, deixats
208 LA PINTURA ,\UÜ-EVAL CATALANA
amb aquest intent per inadona Constança de Cardona, i en la
qual, més endavant, sor Constança de Cruilles instituí un beni-
fet perpetual sobre les rendes i censáis del castell de
Cruïlles'.
Sembla ben clar que "s tracta de dues benfactores del mo¬
nestir : d'una Constança de Cardona i d'una
Constança de Crui¬
lles; més el dir-se, una i altra, Constança, ens fa pensar si no-
podrien ser les dues sors una sola, una Constança de Cardona i
de Cruilles, cosa que en principi
ningú admetrà, però que tal
vegada passi, ja que precisament tenim dit bancal blasonat,
puix a cada una de les seves taules surt l'escut dels Cardona-
Cruilles. Per aquesta raó he donat el nom dels Cardona-Cruilles
al bancal procedent de la llur
capella.
Q.ue es del temps de sor Constança de Cardona d dit ban¬
cal, un detall indumentari "u confirma d'una manera esclatant:
les sabates que porten en les
figures 94 i 95 els pontífex, jutges
0
magnats, etc., que presideixen els tribunals dels martiris de
no sé
quin bisbe, i de Santa Catarina. Aqueixes sabates de
llarga, descomunal punta, ja conegudes pels anys iioo, torna¬
ren a estar de moda
pels anys abans del 1360, com se pot veure
en
Quicherat'; moda polonesa que va recorrer tot Europa, de la
qual sortiren les polaines per França i Espanya, que "Is anglesos
nomenaren
crackoives, o sigui cracovianes, essent ben possible que
tant ridicola moda "ns arribés
per medi d'Anglaterra, cotn creu
Planche', per raó del parentiu del rei d'Anglaterra amb en Joan,
rei de Boemia,
que *s va anexionar Cracovia (1310-1346).
Cert es que aquesta ridicola moda, en la seva
restauració,
va durar un
segle, essent-ne possiblement causa "Is papes, reis i
escriptors religiosos que la condemnaren cotn invenció diabòlica;
perquè aquesta no menys ridicola condemna va entoçudir la
gent. Per això s'ha d'unir el dato indumentari atnb el nobiliari
1 el documental; els quals,
concordant, ens mostren que les tau¬
les del bancal de la capella de Sant
Miquel i Sant Pere de Pedral-
bes podrien ser del tetnps
que estem historiant.'
1) Anzizu, etc., p. 60 i 61.
2) Qüicherat : Histoire du costume eu France, (Paris 1877), \x, 223,
234, 239.
3) Planche : Enciclopedia of costume or Diccionary oj dress (Londres,
1876), I, 460,.
ENTRE EN FERRER BASSA I EN JAUME SERRA 269
Quedant, doncs, ferma la data del dit bancal, se pot ben
comprendre quin bell favor fliria a l'historia de la pintura
mig-eval catalana qui donés a coneixer on ha anat a parar, cosa
que no havem pogut aclarir, ja que "us trobem davant de pintu¬
res
que, si bé són ja del temps en que devia tenir feta la seva
reputació en Jaume Serra, el mateix podrien ser d'ell que d'un
altre; essent possible que per elles poguéssim passar amb segu¬
retat de l'estil deu Ferrer Bassa al deu Jaume Serra.
CAPITOL VII
EN JAUME SERRA
( 1361-1368 )
UNconeixer,
gran artislata fins avui desconegut!
sentar en
satisfacció Sento,
mateixa gran
Ferrer Bassa. No
he al donar-lo a
que sentit al pre¬
es vanitat : es amor a la patria, amor
a la justicia, el que "m fa tremolar de
goig davant d'aquestes
resurreccions d'homes gloriosos enterrats fins avui en el fons de
l'oblit, i enterrats vius com en Ferrer Bassa i en Jaume Serra;
aquell en el convent de monges de Pedralbes;
aquest en el de
monges del «Monasterio del Santo Sepulcro de N. S. Jesucristo
de Zaragoza». I
vegi-s el que són les coses, i les dificultats immen¬
ses de la busca
per reconstituir el tresor artistic del nostre passat!
La primera noticia que tenim den Jaume Serra es la del retaule
que va pintar, l'any 1361, per a les dites monges
saragoçanes.
Aquesta es, per a mi, la seva primera data coneguda. I si 'n
devia ser, ell, de conegut,
en dit temps, quan de Saragoça "s
venien a buscar les seves
pintures! Què havia fet, què havia
pintat, abans de 1361? Res : misteri.
El monestir del Sant
Sepulcre l'hatiriem posat a la ratlla del
de Pedralbes a no haver
tingut ja ficat a l'Aljaferia en Ferrer
Bassa. L'un darrera
l'altre, ens mostren el viu anhel que hi devia
haver a la capital d'Aragó
per constituir una escola de pintura,
per dotar d'antecessors en Josepe Martinez i l'admirable Goya, i
el Casado del Alisal dels dies. Nosaltres
nostres ens hem de
sentir satisfets al el
veure com en
segle xiv erem cridats, pel
EN JAUME SERRA 271
gran avenç-de la pintura catalana, per ensenyar de pintar à la..;
moderna!
pintura antiga poc hagué de fer en el Monasterio saragoçà,
La
puix no va serfundat fins a l'any 1303 per na Marquesa Gil de
Rada, i que, com el de Pedralbes, tingué "1 seu Despujol eh ei
canonge del Sant Sepulcre de Jerusalem, fra Martin de Alpai'tir,
Aquest gran benfitctor del dit monestir li va deixar, pel seu testa¬
ment, fet a 24 de Juny de 1361, la major part dels seus béils,
essent per a nosaltres el més estimat, la deixa que li va fer d'iin
retaule del qual parla én els següents termes;
«ítem como
yo ficiere avenencia con en Jaime Serra, pintor
de Barcelona de retablo que debe pintar para el capitulo del
un
Monasterio de las dueñas del dito orden de Sant Sepulcro déla
Ciudad de Çaragoça por precio de trescientos florines de Aragon,
de los cuales tiene el dito Jaime de senyal cient florines por esto
quiero e mando que como el dito retablo será acabado de facer,
que mis executores infra-cripto lo cobren a su mano e paguen
de mis bienes los dozientos florines restantes e pagar de precio
de aquel al dito Jaime Serrá, et no res lo que costara el dito
retaulo de trayer a Çaragoça a sentar en el dito Capitol delant de
mi sepultura que por mi fue ordenado.
» Se baila esta
sepultura en el Coro bajo de la Iglesia del
Santo Sepulcro, antiguo capitulo del Monasterio, bajo una losa
de gran mérito artistico, en que se ve la figura yacente del Co¬
mendador y en orla se lee en letras monacales del siglo XIV, la
inscripción siguiente: k Esta sepultura es del honrado e religioso
don Fray 'Martin de Alpartil, calonge de Hiernsalen : comendador
de Nuevalos é Torralba e ihesorero del S. don 'Lope, Arzobispo de
Zarago:(a, a cuya suplica e ruego dio la iglesia de Sant Nicolas a
este ilustre monasterio : fino sus dias a... del mes de Mayo de
Mccclxii : aya del anima Dios nascida en su santa glorici. A nien
Vet-aquí tots els antecedents que tenim d'aquest retaule del
canonge Alptirtil, que no "s troba avui en son. lloc perquè les
•
i) Odriorola y Grimaud : Mojiasieno del Santo Sepulcro de N. S. Jesucristo de
^jiragoia. Memorias históricas (Zaragoza 1908). 25. . . .
272 LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA
monges del segle xvi "1 trobarien ja vell, i fins lleig; motiu
pel
qual el retiraren, posant-n'hi un altre de la pintura de dit
temps.
Més per fortuna conservaren les taules den
Jaume Serra, que
han arribat fins a nosaltres
penjades pels corredors del convent.
La segona menció den
Jaume Serra "ns l'ha donada "1 con¬
tracte
següent:
«Los confrares de la
confraria, de Tots los Sants volen fer
pintar un retaule de VI peças, ah guardapols e banchal, que fet
haura ser, lo qual retaule, ço es en les sis peças mayors, volen
que sia pintada la istoria de tots los sants, axi com
apar en los
Capitols deius scrits, E que lo retaule ab lo banchal sia tot dor fi,
e dasur dacre, E las altras colors bonàs
finas, axi com se per¬
e
tany a la dita obra, e segons que son en los retaules de las
Verges
e de la Sancta Trinitat de la
dita ciutat de Manresa E
primerament
en las casas dalt de cada
part, sia pintada la historia dels angels,
a manera de
professo, per ço com primer foren creats que 'Is
altras sans. ítem en las altras casas
seguens, avall sien pintats la
historia dels profetas tots a manera de
professo per ço com après
dels angels vengueren en lo mon e ja que axis son començats de
debloxar, en lo dit retaule, la bon fan las ditas casas. ítem en las
altras casas, après avall foranas sien
pintats, los apostols, per ço
com vengueren
après dels profetas en lo mon, e estien tots a
manera de
professo, axi com demunt es dit, e sien ali hon es
senyat daquest senyal de f, ítem en las altras casas
insanas,
foranas, sien pintats de. la una part fa Vergas, e de la altra
part
los Màrtirs, e stien tots a manera de
professo, axi com es ordo-
nat en les ditas casas hon ha
senyal de Sent Anthoni aytal jp.
Item en la taula miyana, so es en las duas casas
mayors sia pin¬
tada en la subirana, la passió de
fesucrist, e en laltra casa insana,
la Coronado de la Verga
madona sancta maria. Item en lo ban¬
chal sien pintadas las îsiorias de la
passió de fesucrist, ço es saber
VII historias, per ço com hi ha VII
casas, e totes les rosas sien
daur fi pintadas. Item lo gardapols que sia
pintat tot dazur de
alamanya bo e fi ab rosas e ab raigs, e stolas, aytal com son en
los altres dos retaulas damnnt dits,
que par sien dargent colrat o
•dor partit. Item en cascuna de las istorias de las ditas
peças aia
EN JAUME SERRA 273
una figura ho vestadura dazur fi dacre e altra de porpradura
bona e fina, ab raigs ho rosas ho taxells daur fi. ítem que en
cascuna casa de las fiólas del dit retaule e en los arxets de las
peças sobiranas ala en cascuna una figura dangells, o daltres sans,
axi com mils se pertanga a la dita obra. ítem que si en las obras
Fig. 99. —Jaume Serra : La Nativitat (Saragoça), 1361
démunt ditas, o enpartida daquellas avia algun defallituent que
no
hagués compliment axi com es con vengut, què sagues a
smenar, a conexença deu Bernat de Guati, deu Francesch ces
Planes del senyer camarer de mantesa, e den Berenguer de Vi-
e
laolzinosa, e encars que ells o alcun dels no hic fossen que hi
fossen la maior partida, o almens los dos dels quatre demunt
dits. E axi mateix es convengut quel dit retaule ab tot son com-
35
274 LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA
pliment aia haver acabament, de tot ço que es convengut dací a
la festa de Sent Johan primer vinent e daquella festa, a un any
contínuament següent apparellat de posarlo en la capella de Tots
los Sants, axi com los demuntdits conexeran. E lo preu del dit
retaule son "e axi es convengut, axi com son les covinences
demuntditas per preu de cent cinquanta lliures. E a la primera
festa de Nadal cinquanta lliures, e les remanents cinquanta
lliures cotn lo dit retaule sia acabat e posat en la capella de-
tnuntdita. Etupero que si en las ditas pagas avia mester alcuna
entecipacio, quis pertanges en avençament de la dita obre ques
agues a fer a conexença dels quatre detnundits o de la maior
partida o almens dels dos axi cotn en semblant cas es posada la
dita coneixença en les altres coses demunditas. Id circo va¬
lentes etc.
))Actutn est boc quinta die februarii anno a nativitate
dotnini millesimo ccc" lx° tercio.
aSignum Jacobi Serra. Sig"¡"nutn Petri Serra fratrum juvan-
cium. Sig"fnum Bernardi Rocba predictorutn qui bee facimus et
firmamus. Sig"J"nutn Francisci de Valle. Sig-fnum Berengarii
Oliverii. Sig'fnutn Petri Andree. Sig"j"num R. Perpinyà regen-
cium predictorutn qui predictis consencitnus eaque concedimus
et firmamus. Testes buius rei sunt discreti Bernardos de Poallo
canonicus ecclessie beate Marie de Minorise, Arnaldus de Angulo
presbiteri eiusdem, et Jobannis Carzoni de dicta civitate Mino
rise et plures alii in multitudine copiosa.»'
Tercera menció den Jautne Serra, en la qual, com en la
segona tnenció, sona tatnbé "1 nom del seu germà Pere, ja no cotn
ajudant, sinó com contractant. Ara pinten per a Pedralbes:
«Die veneris, xiiii die Novembris, anno a Nativitate domini
M°ccclxviii°.
»Sit omnibus manifestutn quod nos, Petrus Serra et Jacobus
Serra pictores, cives Barcbinone. Attendentes fuisse conventum
i) Sarret i Arbós : Les pintures den Serra en el ButUeti del Centre
Excursionista de la Comarca de Bages (Manresa^ 1910)^ any VI, pl. 14.
EN JAUME SERRA 275
inter nos ex una
parte et Reverendam dominam sororem Sibi-
liam, Dei gratia Abbatissani Monasterii beate Marie de Pedralba
ex altera quod nos faciamus vobis dicte Reverende domine Abba-
> tisse unum
pulcrum rectaule suo modo et forma in subscriptis
Fig 100 -
Jaumk Serra : La Mort de la Verge (Saragoça), 1361
I . ' -
capitulis contenta. Idcirco constipulamus, et quilibet nostrorum
in solidum, quod vobis dicte Reverende domine Abbatisse per
f nos nostris propriis sumptibus et expensis operabimus et perficie
mus vobis unum pulcrum retaule juxta forma capitulorum inter
vos et nos factotum; quorum tenor talis est:
»En nom.de Nostre Senyor Deu Jliesuchrist e de la Verge
i.
276 LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA
Madona Santa Maria, amen; ab guaya e ab salut que Deu hi do
en dues les parts, amen.
«Primerament es con vengut ab
lo honorat en Jacme Des-
pujol prevere procurador del monastir de les menoretes de
Pedralbes e en Jacme de Serra pintor, e en Pere Serra pintor,
frates, ciutadans de Barchelona de fer un retaule de fusta e de
pintura a obs del dit monastir de les menoretes de Pedralbes a
lurs propries messions e despeses den Jacme e Pere Serra.
«Item prometen en Jacme e en Pere Serra pintors de fer lo
dit reataule, so es a saber, de fusta e de pinta ab guardapols e ab
tabernacle semblant d una mostra deboxada en .i. pergamí qu es
stat per en Jacme e P. Serra feta e donada
per mostra al honrat
en Jaciue Despujol.
«Item prometen en Jacme e Pere Serra de fer la dita obra,
dessus scrita, be e leyalment e de bona fusta d alber e sécha e de
la milor que trobar pusquen, per tal manera que la obra sie
bona e ferma,
«Item deu haver lo dit rectaula d alt, so es a saber, la pessa
miijana delpeu del tabernacle tro al pinjada LIU palms de cana
de Barchelona.
«Item deuen aver les
pesses foranas deltaria del peu del
rectaula tro al pinyacla, d alt sobre la sobre punta XL palms de
cana de Barchelona.
«Item deu aver d
ample tot lo reataule, meys del guarda
pols, XLVI palms de la dita cana.
«Item deu aver cascuna de les istories d alt VIII palms e VI
d ample de la dita cana.
«Item deu aver la pessa miyana d ample X palms de la dita
cana, e d alt segons que sia be proporcionat, semblant que en la
mostra es deboxat.
«ítem prometen en Jacme e en Pere Serra al honrat en
Jacme Despujol, axi procurador del dit monastir de entay-
com a
lar ho fer entaylar lo rectaule, e lo tabernacle, e lo guarda pols
be e convinentment : axi com en la mostra de pergamí que
l'onrat en Jacme Despujol te; la qual 11 han dada en Jacme Serra
e en Pere Serra, frares, pintors de la Ciutat de Barchelona.
«ítem prometen en Jacme Serra e en Pere Serra pintors a
EN JAUME SERRA 277
honrat en Jacnie Despujol de pintar lo rectaule e tabernacle d or
fi e de atzur d Acre bo e fi e d altres fines colors de les pus fines
que trobar se puxen.
»Iteiu que en cada ystoria baia una yinage de atzur bo e fi.
Fig. ioi. —
Jaume Serra ; La Crucifixió (Saragoça), 1361
porprada si doncbs no tro; la bon aura istories de la passió be
aura a aver, mas no quesia porprat d or, car no bi pertany.
«■Item prometen en Jacme Serra e en Pere Serra al honrat
en Jacme Despujol de fer e de deboxar en lo dessus dit rectaule
los VII goys de Madona Santa Maria; e de la passió les ystories
278 LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA
que caber hi pusquen; e aquells quel honrat en Jacme Despujol
voira e les dones del dit
monastir, ho axi con a nosaltres les
daran per scrit en una mostra de paper.
»Item que les roses del guarda pols del rectaule sian d argent
colrat, e lo canaper d atzur d Alamanya ho e fi, axi com de bona
obra se
pertany.
»Item que lo dit Jacme Serra e Pera Serra han a portar e
fer portarde lur casa fins al monastir de Pedralhes lo reetaule e
tabernacle e guarda pols; a lurs piopries messions e
despeses,
salvat que 1 onrat en Jacme Despujol
a a douar menjar a quisquí
port lo rectaule al monastir.
»Item que en Jacme Serra e en Pere Serra ban a
aposar en
1 altar deles menoretes de Pedralhes lo reetaule e tabernacle e
guarda pols, com sia acabat de fusta e de pintar, a lurs propries
messions e despeses, ço es saber, de
fuste, e de enperalts, e de
travesers, e de claus, e de mans, e de meestres; salvat que si el
monastir ha fusta ne cordes tan solament
per a fer lestament,
que aquela no s ajen a prestar.
«Item deu donar 1 onrat en Jacme
Despujol an Jacme Serra
e an Pere Serra e á
aquels qui los ajudaran a posar lo reetaule,
axi a piquets com fusters ho altres
quisquís sien estant e posant
la obra, a menjar.
«ítem dona per salari e
per fusta e per pintar, e per tot so
dessus scrit, l'onrat en Jacme Despujol, com a
procurador del
Monastir de les Menoretes de Pedralhes, an Jacme Serra e en
Pere Serra pintors, per lurs mans e
trabays, VIU milia sols de
moneda barchinonesa; so es a saber ara
primer per senyal a la fusta
M sols. E com lo rectaule sia fet de fusta MD sols. E com lo
rectaule sie enguixat deboxat II" sols E lo
e per ha or. com ree¬
taule sia daurat M sols. E los romanents II" e D sols, com lo
reetaule sia fet e posat al monastir de Pedralhes en 1 altar, e la
hon deu estar, acabadament que
noy faleque res.
> »Item prometen én Jacme Serra e en Pere Serra de aver fet
de fusta e de pinta la dita obra e posada
en lo dit altar de Nadal
que ve en dos anys primer vinents, donantlos Deu salut, atnen.
»
Empero, emprenense en Jacme Serra e en Pere Serra que
si lo honrat en Jacme
Despujol no complia les pagues, axi com
EN JAUME SERRA 279
es empres en la carta, que aytant temps coni el jurcarie'la pagà,
que atratant temps nos poguessem nosaltres pendres que no
fossem ca3'guts en sagrament ne en pena.
«Item que si los dits Jacme Serra e Pere Serra no complien
acabadament la dita obre, axi com demunt es contengut, que
paguen per pena a la dita abadesa e Convent Ceiilnm libras; e no
res meys sien lenguts
de acabar la dita obre.
«Empero, si los dits Jacme e Pere Serra eren morts abans
que la dita obra sia acabada, en aquest cas les fermances no sien
obligats a fer complir la dita obre, sino a tornar al dit Monastir
aquela quantitat quels dits Jacme e Pere aurien rebuda ultra la
obre que aurien feta, e fer adobar si alcuna falta havia en la obre
que seria feta; e que d aço aguessen éstret les fermances a cone¬
guda de persones que la abadesa del monastir alagiria.
«Et predictum Rectaule flrciemus et perficiemus vobis juxta
formam predictortim capitulorum sine omni dilacione.» '•
Tot el que "m resta dir den Jaume Serrà es que pels anys
1376 procurador seu son germà Joan, de qui "s fa constar
era
que era pintor i ciutadà de Barcelona u De manera que per
aquest document sabem que "Is Serras eren tres germans, tots
pintors, resultant per ordre de major a menor Jaume, Pere i
Joan. D'aquest Joan no m .sabem res més que "1 que havem dit;
i, per últim, deu Jaume Serra ja no "n sabem res més a comptar
de l'any 1376.
Il·lustren els documents la vida den Jaumé Serra durant
setze
anys, si bé seria millor dir que sols il·lustren els anys trans¬
correguts de 1361 a 1368, durant els quals el veiem pintant
obres de consideració, puix dé 1368 a 1376 l'unica cosa que
resulta es la seva fe de vida. Així es que no podem dir que arri¬
bés en 1368 a la seva plenitut de vida física ni de vida artística,
ni tampoc presumir tant so'ls que en 1376 fos vell ni hagués
arribat per a ell ja decadencia, encara que quelcom ens ha de dir
1) Fita : Arquitectura barcelonesa en el siglot\\ Boletín deüa Real Academia de
la Historia (Madiiti, 1896), XXVilI, 145, 149.
2) Arxiu de protocols de Barcelona: Manual de Berenguer Armengol, nùni, es¬
criptura del dilluns 20 de febrer de 1576. . ,
28o LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA
el que tingués confiats els seus interessos a son germà petit, per
quant en l'obra dels Serra s'obre avui per avui un llarg période
de silenci a comptar
de l'any 1368-1370, puix l'obra del retaule
de Pedralbes devia acabar de fer-se en dit any 1370.
De tota l'obra artística
documentada, no "ns queda més
que "1 retaule fet pera les monges del Sant Sepulcre de Saragoça;
obra que no podem considerar com primerenca,
perquè, sense
baver-se fet una reputació, no era possible
que un aragonès l'hi
encomanés, que no "s porta l'obra d'un extranger a casa si no 's
té la convicció ferma de
que aquest pot ensenyar-nos alguna
cosa; i, qualsevulla que fos el retràs de Saragoça en la pintura a
l'entrada de la segona meitat del segle xiv, en Jaume Serra no hi
podia ser portat ni anar sinó com a continuador de les glorioses
i triomfants tradicions
artistiques barcelonines den Ferrer Bassa.
No vui dir que en Jaume Serra "ns continuí en Ferrer
Bassa : això "u diré de son germà Pere; més ell es també de
l'escola del mestre de Pedralbes, i, de no coneixe-s l'obra de !a
capella de Sant Miquel, l'obra del Sant Sepulcre "ns hauria reve¬
lat les nostres relacions i dependencia de les
grans escoles floren¬
tines. El que hi ha es que en Jaume Serra
ja no sent d'una
manera tant directa com en Ferrer Bassa les influencies dels
mestres; vull dir
que ja no 'Is copia ni "Is interpreta : els sent
i reprodueix amb sentiment propri en busca del que bé "n po¬
dríem dir unà idealitat catalana.
Res diré del que "m va costar vencer la
negativa toçuda de
poder fotografiar les taules deu Jaume Serra : dos anys de supli¬
car i de gestions; dos
anys interposant amics saragoçans de cate¬
goria prou eminent per a que ells, ja que no Jo, fossin ate.sos...
Però, per fi, als dos anys vingué "1 permís, i aquelles taules, que
sols havia vist entre reixes,
gracies a l'amabilitat de les monges,
que per dues vegades me les hi portaren (cosa que mai oblidaré,
pel que vers elles m'obliga), les vaig tenir entre les meves mans
pecadores, podent-les contemplar a mon plaer. A tots, a tots,
les meves gràcies, creient que puc oferir-los mil
gràcies en nom
de Barcelona i de Catalunya.
Com el retaule de Pedralbes pintat pels
germans Serra,
Jaume i Pere, constava el de les monges del Sant Sepulcre
•EN JAUME SERRA 281
Fig. 102.,— J.^ume Sërr.a : La Resurrecció (Saragóça), 1361
d-e tres
la mitjana i les dues foranes i de tabernacle, per
peces :
quant les taules són vuit. Les tres dels pinacles ens diuen que
s'han de donar altres tres taules en linia sota d'elles, i tina a cada
part de les peces foranes, quedant així un buit per al tabernacle,
el qual podem suposar que devia tenir l'alçaria d'una de les
taules,' més la del bancal.,
36
202 LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA
En quant a la seva ordenació, entenc que la primera de la
peça forana esquerra era la taula de la Anunciació; la de la peça
mitjana, la Crucifixió; i la de la peça forana dreta, la Coronació.
Aquest ordre me l'indica "1 cap del Crist per a la taula de la Coro¬
nació, i el cap de la Verge, avui del tot esborrat, de la taula de
Y Anunciació, que devien fer costat a la taula del mig; i jase sab que
la Crucifixió correspon sempre al pinacle. En la forana esquerra
hi devien venir, sota de Y Anunciació, la Nativitat, i després la Mort
de la Verge; en la mitjana, sota de la Crucifixió, la Resurrecció;
i en la forana dreta, sota de la Coronació de la Verge, el Deva-
llament de Crist als inferns, i el Judici final.
L'estat de conservació d'aquestes vuit taules no es el mateix
per a totes. La Nativitat ens arriba mig destruïda perquè una
bona monja (no sabem quan) va tenir l'ocorrencia de voler-la
netejar amb fregall i lleixiu. Amb tot i això la reproduint pel que
diu respecte a la seva composició (fig. 99).
Tenim, en canvi, la taula de YAnunciació (lam, X), de bona
conservació, tant més d'estimar per quant ens deixa veure tota la
delicadesa de dibuix deu Jaume Serra, i no menys la del seu
pinzell. La tinc per la més ben pintada, encara que vinguin sense
modelar les cares, perquè "m sembla que "1 temps l'haurà esborrada.
Les mans són de notar pel que sabem de la gran cura dels pintors
en donar-los correcció i moviment. Es clar que, si suposem
perdut el modelat de les cares, es perquè aquest no falta en altres
taules; emperò m'hi faria fort, en això, perquè devegades me
sembla que no "n tingueren mai, de modelat, fugint-ne per raó
d'impericia o de temor tal vegada, potser perquè, essent tradi¬
cional aqueixa manera de pintar, perfilant tot just.se fugia de
feina i de responsabilitats.
Brillant i hermosa aquesta taula pel seu colorit. El man¬
es
tell de l'angel Gabriel es blanc amb dibuix menut propri del
^ segle, d'or amb gires blaves, d'aquell blau d'Acre: que sempre 's
demanava. La tunica, vermella amb flors d'or. La Verge porta
tunica roja, de perduda entonació, i mantell blau. L'interior
de l'estancia, com de noguera. L'enteixinat de la cambra, carminar.
El fons, d'or unit.
Per la pulcritut de l'execució perfeta i néta, ens dóna un
La Pintura Mig-eval Catalana Vol. Il : Lamina XI
Jaume Serra : 1361
Devallament de Crist als inferns
'■^EN JAUME SERRÀ 285
aspecte de gran esmalt, que es el que sémpre resulta per a la
pintura del xiv, tant més quant en el plegat sempre "s fuig
de profunditzar les seves ombres i reflexes.
Aquest aspecte esmaltat, per raó de l'hermosura i brillantesa
del color i d'execució, resulta encara més en la taula de la Mort
de la Verge (fig. too), per quant la Verge jeu sobre un llit verd,
vestida de blanc i or; i com que la figura té proporcions i es
correcta de dibuix, i el plegat de les seves robes es ctiidat, tot li
dóna aquest sagell d'elegancia correcta propria de les arts del foc.
Emperò aquesta taula cal veure-la amb ulls de pintor, perquè
sembla molt baixa de to pel que han perdut els colors. Més,
vistos aquests tal coiu eren i amb son fons d'or, no cal dir si "n
devia ser, de lluminosa! Hi ha encara, en aquesta taula, un cap
(el de l'apostol assegut, de l'extrema esquerra tal com se mira)
d'un modelat tant acabat, tant cuidat, que sols s'explica com
tendencia a una nova manera de fer, pel mateix que, encara que
no
sigui unie en aquestes taules, es en elles rar, puix sempre
domina en les cares la taca amb rosetes a les galtes i de més
perfil les faccions. La composició del grupo del fons està ben
ponderada; i, si no fossin els grupos euritmics dels apostols
asseguts i llegint, res hi hauria que criticar.
yC Té la peça mitjana, d'ample, 103 centimetres; però l'alçaria
no hi es tota,
puix manca una fusta o post del cap-d'avall, qui
sab de quant temps perduda.
Aquesta taula de la Crucifixió loi) ens dóna de nou, al
costat de figures insignificants, com la de Jesvis i la dels dos
lladres, figures com la dels personatges que rodegen el Crist,
tant notables com la de l'apostol de la Mort de la Verge. La del
guerrer a cavall es tant sentida i expressiva, tant bellament
dibuixada; porta d'una manera tant justa i elegant l'aimadura, i
munta tant bé a cavall; que es d'aquelles figures que, una vegada
vistes, no s'obliden mai més. La del seu enfront té un cap om-
brejat amb vera elegancia de toc; i l'altre cap de guerrer que li
surt al costat pel fons, té tal ingenuïtat, que un se demana si "Is
nostres pintors no arribaren mai a pintar una composició sencera
posant-hi tots llurs sentits. Si la varen fer, quina hermosura!
Quina pèrdua tant gran! I, si "s conserva, ¡qui sab aon es, a qui
286 LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA
l'hauran donada "Is homes que tenen autoritat per batejar-ho tot!
Havem, desde ara, de fer remarcar la col·locació dels dos
cavalls en forma tant simètrica, que no s'explica sinó per un art
tradicional. Però aquesta col·locació "ns surt en la gran obra den
Lluís Borrassà, de l'any 1415 ; i, com que ara haurem de demos¬
trar que en Lluís Borrassà sortí de l'estudi den Pere Serra, al
reivindicar per a aquest obres que li vàrem donar per no ser-nos
conegut, a l'escriure els Cuatrocentistas^ en Pere Serra, no "ns
sembla mal desde ara notar
aquests contactes, tant més quan
vénen a provar-nos com se venien transmetent les tradicions
artistiques dels obradors.
La gran taula central de la Resurrecció
(fig. 102) ens arriba
cansada : el cap del Crist molt deslluït, i també les demés carns
del mateix. La figura, emperò, té una
elegancia exquisida, i no
més cal remarcar-li 'is peus per
comprendre si m posaria, de
compte, al dibuixar-la, i si castigava fi seu dibuix en Jaume
Serra. Aquesta figura, esvelta i airosa, se destaca sobre un fons
d'or unit com totes les altres taules, envolcallada en mantell
blanc i or ambgires de carmí, que es el color del sepulcre.
Noti-s la repetició del blanc i l'or com signe de l'alta distinció i
finura del colorit den Jaume Serra.
Aquells núvols fent cortina amb els seus quatre angels col·lo¬
cats
regularment l'un enfront de l'altre costat, ens diuen com la
estética del temps exigia aqueixa simetria
que tant mal efecte "ns
fa avui. Mes s'ha de mirar, en els capets dels
angels, que tenen
tots
joventut i hermosura. No són els caps ovalats senesos : són
caps rodons. Es el que ja he dit : que ja no dibuixen a la senesa,
sinó segons una manera propria de fer que farà o no farà escola.
Ni en els núvols, ni en els vestits, ni a les ales,
per a tots ells
grogues amb ulls blaus, hi ha contrast de colors : així es que
per aquest costat, com pel dels soldats adormits vetllant el
sepulcre, d'acer fosc, tot ve ponderat per fer ressortir la figura
del Crucificat.
De la figura o retrat de l'Alpartil, que se "m presenta orant,
ne parlarem més avall.
Venia dalt de la peça forana dreta, havem
dit, la taula de
la Coronació de la Verge (fig. 103). Aquesta taula tot
seguit ens
EN JAUME SERRA
287
atrau per aquell cap de Crist que "us ve com uu medalló fóra
del quadro en el fons verdós del mateix, fent-nos deplorar, la
seva importancia, la pèrdua del cap de la Verge de la forana
esquerra. En quant a la composició, els dos angels que fan
musica, i els altres dos en actitut d'adoració, l'enriqueixen. No "s
recomana aquesta taula pel dibuix, i aquesta
desigualtat d'una
taula per altra es lo que més desconcerta quan se vol formar con¬
cepte de les facultats artistiques dels mestres del nostre Trescents.
Després del que hem dit sobre d color, ¿podia mancar l'aristo¬
cratie vestit blanc? Q_ui "1 porta? El Crist. La Verge va de rosa.
Ambdós vestits ramejats d'or. Pels caps de tots, aquella fadigosa
monotonia de la tinta plana amb liniaments bistrosos, i cabells,
més que rossos, grocs, tocats sempre per clar, puix els tocs fos¬
cos són
sempre rarissims.
La Devallada de Crist als Inferns per treure-n els patriarques, no
es composició rara,
però dista molt de ser freqüent (lam. XI).
Es que no hi havia conformitat amb que "Is patriarques de
l'Antic Testament haguessin anat a fer estada als inferns esperant
la llur glorificació fins a la vinguda de Crist. Per això aquest
assumpte caigué aviat en la pintura sagrada. Mes ja "n veurem
un altre cas en la nostra.
Té, aquesta taula, una composició reveladora, una vegada
més, de la mestria dels nostres trescentistes. Els dos bastidors,
Crist i els angels de la nuvolada, i el cap del drac o ballena,
clouen bé d centre, portant tota l'atenció cap als redimits, que
es
l'assumpte del quadro. Les figures d'aquests no tenen el lua-
teix valor. La primera. Adam, figura de vell de llarg cabell i
barba blanca, es notable pel seu modelat. Però ja no "n tenim
cap més tant acabada en aquest quadro, puix el cap del Crist, que
ara també "ns surt sombrejat i esfumat, no té, però
de molt,
l'energia del cap d'Adam.
No són tampoc fetes les carones dels angels, però són super-
bament boniques i de gran tendror, i el llur grupo està animat;
es un troç de pintura altament reeixida. D'aquests capets ne
trobarem a l'obra den Pere Serra, que bé li haurien pogut servir
de model, si es que no hi va posar les seves mans.
No sé si l'invenció dels inferns representats pel drac es den
288 I.A PINTURA MIG-EVAL CATALANA
Jaume Serra, o si la Legenda sanctorum o Llegenda aurca pogué
donar-li l'idea; donarem a coneixer aquesta per
a que "s vegi com
en Jaume Serra se la va fer seva.
Diu Vorágine, referint^se a
l'Evangeli apòcrif de Nicomedus,
que diu donar amb totes reserves (com tots els apòcrifs en gran
predicament en l'iglesia durant l'edat mitjana, per raó del llur
contingut meravellós i miraculós), que *1 Crist, en l'intermedi de
]a seva passió i de la seva resurrecció, va baixar als inferns per
treure-n els sants pares que esperaven
la seva vinguda. Un dia,
en mig de les tenebres en
que vivien els patriarques, una claior
d'or i de porpra "Is va rodejar. Tot seguit Adam exclamà : «—Es
l'autor de tota llum qui "iis l'envia.» Isaïes
afegí que era la del
bill de Déu tal com ell l'havia
profetitzat, etc. Més vet-aqui que
una veu forta com la del tro ressona i "s fa oir dient ; «-—Infern!
tanca les portes, puix vet-aquí que ve per entrar-hi "1 rei
teves
de la Gloria!» Al sentir aquests mots, els dimonis corren i tan¬
quen les
portes de bronze amb barres de ferro. En fi, el rei de
la Gloria "s fa obrir les
portes, entra, i, donant la mà a Adam,
li diu : «—Amb tu sia la
pau, i amb tots els justos d'entre tos
fills.» Sortí de l'Infern i tots els.sants el seguiren '.
El moment representat per en Jaume Sei ra es el de la sortida
de l'Infern o dels Llims, quan, havent obert els dimonis la seva
porta-, representada per la boca d'un drac, fa que la barra inferior
serveixi de pont voladiç per a la sortida dels patriarques, els
quals treu Crist donant la mà a Adam, com diu Nicodemus.
Més aquest no digué que darrera d'Adam hi anava Eva; però
això devia haver-se establert en les creencies, ja que no trobem
Eva sols.en la taula den Jaume Serra, sinó també en el fresc deia
capelleta dels Spagnuoli de Florença, que no es l'inspiradora de
l'obra den Serra. Hi ha, doncs, originalitat i ingeni en aquesta
composició, on el drac verdós negre amb ulls de foc obre la gola
per a que li afluixen les cadenes els dimonis que li tanquen les
barres. Els dimonis, pintats del to del drac (per allò que tots
són uns), són tres, amb tons vermells com de resplendors de foc.
Q.ueda-ns, perpaiiar-ne, latauladel judici ^««/(lam. XII). Dalt
;VoRA5íiNE ; L·i Légende doreé, trad. Wyzewa (París, 1902), 205.Í
XLamIin
II:
Vol.
136
Se:ra Jufidniacl
Jaume
El
CMaigt-elvnal
Pintura
La
EN JAUME SERRA 289
de la Gloria, el Crist, assegut dintre de l'ametlla
o mandorla, es
una
figura ben conservada, més sense relleu ni a les carns, ni en
el cabell, ni a la barba. Un cas d'impotencia artística? Cal Al seu
costat esquerre tenim a Sant Joan, pintat amb una soltura i
seguretat com sols pertany a un gran pintor. Sempre aquest
contrast! Les demés figures, fóra del grupo dels condemnats,
que porten a les llurs cares l'horror i el dolor de la llur con¬
demna, no "ns ofereixen res de particular si no es la figura del
canonge Alpartil, de la que ara anem a parlar, més no sens dir,
abans, que en aquest quadro "1 blanc no serveix per als vestits
de ningti ; el Crist porta mantell vermell i or; la Verge, tunica
carmesina i mantell blau.
En quant als retaules Jaume amb l'ajuda
que va pintar en
de son germà Pere, sols havem d'observar bé podria ser que
que
del que va fer per a l'altar de Tots-Sants de l'iglesia major de
Manresa "n tinguéssim una repetició en el monestir de Sant
Cugat; però aquest punt el tocarem al parlar de l'obra propria
den Pere Serra.
quan els confrares de dita capella contracten amb els
Més,
germans Serra, li demanen «que les colors bonàs e finas» sien
«segons que son en los reíanlas de las Verges e de la Sancía
Trinitas de la dita Ciutat de Manresa». Aquests retaules, així
recomanats, havien sigut obra dels Serra? Jo m'inclino a
creure-u.
Per a l'historia del
desplegament de la nostra pintura, i en
particular dels progressos que devia fer amb els Serra, es una
gran pèrdua la del retaule de Pedralbes, per quant en aquest no
sols veuriem el que ja havia avançat en Jaume Serra desde l'any
1361 al 1368, sinó "1 que feia ja per aquest temps el seu germà
Pere, per parlar amb coneixement de l'obra pictòrica del qual
havem d'esperar l'última dècada del segle. Vegi-s, doncs, si m
queden, de buits per omplir, tant per a la biografia dels mestres
com
per a l'historia de la nostra pintura.
37
CAPITOL VIII
LA MINIATURA EN TEMPS DEN
JAUME SERRA
QUEST capítol deu al Missal de l'Ajuntament de Reus.
se
Un del arxivers, en Saldoni Vila i Torroja, que "u
seus
era per les acaballes del segle xviii, hi va deixar escrita aquesta
nota ; cf consta Fonch fet en Barcelona per los anys 1363». Més
el diantre de l'home no "ns deixa dit d'on tragué tal cosa, i jo
no "u he sabut trobar.
No 'n té
gaires, de miniatures, el Missal de l'Ajuntament
de Reus dues
tant sols : les del
:
Canon, i ademés algunes
poques i hermoses cap-lletres. El Missal està escrit a dues
columnes, i les seves planes tenen 25 centimetres i mig, vistes
d'ample, d'alçaria.
per 35
De les dues miniatures, la de Jesús assegut com Pantocrator
es la
que té per a mi "1 major interès, per quant es clar que hi
veiem el cap pintat en la taula (fig. 103) del retaule de
Saragoça
deu Jaume Serra, que ara
reproduint, a major grandaria, en la
figura 105. Aquest tipo "ns es ben conegut : la seva caracterís¬
tica, la barbeta partida, el seu bigotet, surt de la creació den
Cavallini. Més per on arribà fins a nosaltres? Indubtablement
es el Crist de
VEmpresonament o de YOració a l'hort (fig. 83),
dèn Ferrer Bassa, tant diferent de les altres
representacions. En
Jaume Serra no hi cau, en aquestes incongruències : el seu Crist
es sempre "1 mateix. En
el Crist del medalló, com en el de la
Resurrecció, hi ha "1 mateix cap : cap fortament ovalat, que quasi
LA MINIATURA EN TEMPS DEN JAUME SERRA 293
acaba en punta i fent aquest efecte pels dos bécs de la petita i
curta bigoti caigut, i petit floc o rinxol de
barbeta que porta;
cabell caigut al bell mig del front. Aquest cap ha sigut pintat
per en J. Serra amb amove, amb ganes de deixar una testa
d'estudi. Ho prova d que no hi ha res de lo tradicional : ni les
sombres verdes, ni "Is cabells rossos, ni ds ulls blaus. Tot es
colrat, tot es castanya, tot té to, tot té major energia. D'aqui
l'impressió que causa aquesta testa, desgraciadament malmesa:
a la boca, fins hi anà a parar un clau.
Aquest tipo importat, vingué sol? Vull dir ; ¿no "ns arriba
també portat per algun llibre de miniatures? ¿No seria extrany
que nosaltres acabéssim tractant independentment aquest tipo com
el tractaren els mestres senesos? Vegin-se les miniatures seneses
(figures 780 i 806) donades per Venturi en la seva Pitlura del
trecento', i veurem clar com també d tipo en qüestió va esser
així mateix importat, puix en el nostre art el tipo tradicional
era d del vell Pare etern, com es de veure, en repetits exemples,
en el volum primer. Vingués sol (per la pintura) o acompa¬
nyat (per la miniatura), el tipo del Crist-Pare etern, es inne¬
gable que conegut, no creat, per en Jaume Serra, aquest havia
d'expandir-lo graciosament, donant lloc a que se d fessin seu els
miniaturistes nostres i del seu temps; lo qual havia de ser cosa
tant més lleu quant que ja sabem, per repetits exemples que
havem donat, començant per en Ferrer Bassa, que ds més reno-
menats pintors també feien la miniatura.
Obra de pintor, i no de miniaturista, es el Crist-Pantocrator
del Missal de Reus (fig. 106). ¿Volem veure clara, tot seguit,
la diferencia que va d'una miniatura de pintor a una de minia¬
turista? Vegi-s la següent (fig. 107) d'un Missal de la Seu de
Valencia.
de l'amoinament, per a ell gran,
Fuig, el pintor, tot seguit,
de la part ornamental. Quina pobresa per a la miniatura del
Missal de Reus! Quina riquesa per a la del Missal de Valencia!
¿Es que aquest es més ric que d reusenc? Res d'això : no té més
miniatures que aquest, i fins, si no recordo mal, no té cap-
i) Venturi : Storia deir arte italiana, tic. (Milan^ 1907). V.
LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA
lletres del'importancia de les que tenim en el Missal de Reus.
El que hi ha es que al miniaturista li es sempre molt fácil la
pintura i composició ornamentals, que en general es incompa¬
tible amb el figurista : per això an aquell li complau tant coin
an
aquest li repugna l'exornació.-
Fóra "1 que he dit, la figura del Missal de Reus es ampla,
ben ajustada, té majestat i
proporcions, té aire dominant; cosa
que no "s troba en la figura del Missal de Valencia, més que
exquisida i delicada, encongida. I, per sobre de tot, el que de¬
nuncia les dues facultats es el
plegat de les vestidures : el pintor
plega amb aire i en gros; el miniaturista fa tot el contrari : tot
es
apagat i menut. Aquest arruga més que l'altre, perquè, men-
tres
que ell està acostutnat a fer petit, l'altre està habituat a fer
gran. Vegi-s, a major abundament, el que resulta, per als sím¬
bols dels Evangelistes. La sola
comparació del torn de Sant
Lluc es prou per a cotivence-ns
que hi ha no dues mans ben
diferents que considerar, sinó dues intel·ligències
artistiques. I,
després, la manera de pintar!
No cal dir que, per als
que havem comparat de visu les
dues miniatures, mentres que la de Reus ens dóna
l'impressió
d'una aquarela, la de Valencia ms
causa, en tota la seva inten¬
sitat, la d'una tniniatura; perquè aquesta impressió la sentiran
quants les contemplin en aquest llibre, per al'qual fi s'han posat
l'una enfront de l'altra.
Si "s vol saber
perquè enfonsem una porta oberta, això es,
perquè insistim l'obra de la miniatura del Missal de Reus
tant que
es obra de
pintor, quan tant evident es després del que ja havíem
dit per a les miniatures den Ferrer Bassa, diré
que perquè no "m
puc sostreure a l'inclinació que "m porta a atribuir-la an en Ra¬
mon Destorrens,
pintor i il·luminador del Salteri del rei Pere IV.
Si no fos aixi, tenint per
aquest temps altres miniaturistes
coneguts, bé podria fer-ne atribució i distribució entre ells.
Si no "u faig es perquè
crec que anem coneixent l'obra den Des¬
torrens com miniaturista. En quant a l'altra, la reservo per a
en Calderó,
per quant ja s'entén que per a mi totes dues són
catalanes, salvat prova en contrari.
En Tramoyeres
ha dit, parlant de la miniatura del Missal
LA MINIATURA EN TEMÍ'S DEN JAÜME SERRA 29^
de la Seu de Valencia, obra d'un artista francès a
que «es
judicar per la lamina de la primera plana. Aquesta miniatura
es indubtable copia d'un original de la primera meitat del
segle xiv.° ' ».
Home experimentat, en Tramoyares va veure tot seguit
que "us trobàvem davant d'una miniatura d'a mitjan segle xiv.
Més I per què la creu reproduïda d'una de dit temps i no ori¬
ginal? Perquè per a ell el Missal de la Catedral de Valencia es
de començaments del segle xv. Quan jo "1 vaig examinar ho
vaig fer amb l'amable i competent companyia den Roc Chabàs,
arxiver de la Seu valentina; i tots dos estiguerem d'acord que "1
Missal era del xiv, i fins me sembla recordar que en Chabàs
tenia com sospites que '1 Missal era català. Ara mateix, consultant
al canonge Sanchis Sivera sobre la desaparició de la miniatura del
Crucificat corresponent al Canon, me diu que ell té per valen¬
ciana dita miniatura i el codex per del xiv.
Que "1 Missal podria haver-se encomanat a França, no "s
pot negar; però entenc que no "s pot dir sense proves més o
menys convincents, tant més quan tants miniaturistes tenien
Valencia i Barcelona, i quan el Missal se fit precisament per a
servei de l'iglesia valentina. Diu, al començar : «Incipit missale
secundum consuetudinem ecclesie Valentine. » Fet expressatuent
per a Valencia, si això no prova *1 seu origen nacional ens el fa
suposar. Tenim també la possessió; de manera que "s podrà, a
mon entendre, discutir si es català o valencià : mai el que en lloc
sigui extranger.
Ara, que *1 Missal, cas d'esser de començaments del segle xv,
seria molt dels començaments, ens ho diu clarament el que
entre les festivitats no hi ha la de l'Angel de la Guarda, que "s va
instituir l'any 1411. Anem, doncs, reculant cap al segle xiv, i
ens ficaran endins les lletres filigranades sense aquell envolic de
cames poliperes que no surten sinó rarament cap a les acaballes
del segle i són característiques del xv. Aquestes són les raons
que tinc, junt amb els procediments del tipo dat per en Jaume
i) Tkamoyeres : Exposició retrospectiva de Valencia t\\ Institut d^Estudis Catalans.
/IwMan 1909-1910, nny IH (Barcelona, 191t ), 729.
300 I,A PINTURA MIG-EVAL CATALANA
Serra 0.11,1361 i per at Missal de Reus de 1363,
per .tènir él Missal
de València també per obra, có.m
ja va sentir-ho en Traiho-
yeres,; de la segoira meitat del segle xivi I, en- quant n si ès o
no es català d Missal de la Seu de Valencia, vull creure
que he
dat més datos ■. per tenir-lo per tal noque " per considerai -lo
extranger; i, fins donant-lo 0 àtribuint-lo an en Caldero,, justifico
tot el
què he dit, i ha pressentit en Tramoyeres, sobre haver-se
de posar el Missal de la Seu de Valencia molt avall del segle;
perquè'en Caldero se '"ns dóna.a conèixer home de- merit l'any
1395, com ja veurem.
Vull dir, per a que s'entengui que ni tinc interès ni necessi¬
tat de fer cabales,
que, per raó de dates conegudes (1425-1467)
no's'pot pensar si pogué illuminai- dit Missal dè la Seu valen¬
ciana en Domingo Atznara, però sí "s podria reivindicar
per a en
Domingo Crespi, a qui's pagava, en 14 d'abril de 1397, el Sal-
teri que li varen
encarregar els jurats de Quart".
I.no dic.al no
menys desconegut i portat en" Marçal de Sax,
perquè entenc que no '1 designa com a miniaturista '1; document
citat pel baró d'Alcabralí, puix lo
que ell i el seu .company Gon¬
çal Peres tracten es el pintar un retaule," del qual han donat el
projecte o idea en un full de paper, no que en aquest full de
paper tosca s'hi hagi de veure una miniatura".
Si, doncs, tenint un valencià com en Crespi, m'atenc a favor
den Calderó, dit està que es per raó
del tipo, diem-ho així,
català del Pantocrator. Demostri-s que'Is valencians el conei¬
xien, i jo 110 tindré cap inconvenient en donar la miniatura del
Missal català "1 mateix an en
Domingo Crespi que a tot altre
miniaturista que se 'm pugui citar;
perquè, estimant les glories
valencianes com a nostres, per esser ensems catalanes i valen¬
cianes fills d'un mateix
poble i parlar una mateixa llengua, i
essent ben català '1 nom de
Crespi, repeteixo que res me fa la
definitiva atribució au en Calderó o an en
Crespi.
Sigui o no den Deatorrens l'hermosa miniatura del Missal
1) 'Baron de Alcahalí : Diccionario biográfico de artistas valencianos. (Valencia,
1897). 95-
2) « promitlimus ambo—^ dipingere — queedam reetabulum» — para Pere Tor¬
rella —
«de figuris e istoriis desigualis in, medio folio papir toschani».— Obra citada, 208.
LA MINIATURA KN TEMPS DEN JAUME SEKKA
3O3
de Reus, aquell aspecte que he dit que 'us dóna d'aquarela resulta
precisament de destacar-se la figura del Crist del fons blau de la
mandorla en els seus tres rompiments de més fort a més fluix, com
ja resulta de la fotografia, i vestit de tunica blava més forta i man¬
tell rosa amb gires verdes, enquadrat per cantoneres de fons lila.
Com el cap del retaule deu J. Serra, el del Missal de Reus
no té ni '1 cabell ni la barba
rossa, ni "Is ulls blaus tradicionals:
tot es
castanyós, i modelat per tons més clars i més foscos. La
testa té "1 fons d'un rosat
esblanqueït, modelat el front, i les
galtes amb rosat més fort, com també "1 coll; el toc i l'esfumat,
molt delicat i pulcre. El modelat de les robes
tampoc se fa sols
per clar, clar i fosc són tons diferents del de les robes; i, com
procediment, indicant que no li eren desconeguts els dels minia¬
turistes, al sombrejar bo fa per medi d'un ratllat vertical.
Enclou, com ja bavem indicat, el Missal de Reus, les dues
miniatures propries del Canon de la Missa ; la dita i la del Crist en
creu en mig
de sa mare i de Sant Joan (fig. io8). Aquesta segona,
ialta, per baver sigut robada, en el Missal de la Seu de Valencia.
En aquesta miniatura (fig. io8) en Destorrens ens prova
que
bé podia pintar retaules, i fins el guarda-pols del retaule deu Ferrer
Bassa, del castell de Lleida, per quant el sentit del dibuix senès
se "ns fa evident, sobre
tot en el cap de Maria. Totes tres figures
estan ben
proporcionades en relació al canon elegant antic, amb
aquell esllanguiment (avui resucitat en la moda femenina) tant
bellament poetitzat en tot temps pels artistes
que ban il·lustrat la
deessa del Dant. No trobo, emperò, que en l'execució d'aquestes
tres figures
s'bagi posat tant de seny com en l'altra; i an aquest
efecte bi ajuda "1 fons reticulat posat de caire, fet amb
poca cura:
prova que no era una mà de ver miniaturista la que devia fer
aquell fons tant característic de la miniatura del segle xiv, que
no
l'inventa, sinó que l'bereta del segle anterior.
D'altres miniatures del temps podríem parlar; més, com no
fem l'bistoria de la miniatura, puix au
aquesta branca de la pintura
no bi acudim sinó
per a suplir els buits que tenim en la de la
pintura, quant de parlar ara per exemple dels llibres de las ordi-
nacions de la casa reyal de Mallorca y Privilegis de la ciutat de
Lleyda no coneixeríem dels seus autors ni directa ni indirectament.
LA PIMUBA MIG-EVAL CATALANA
304
en fi, afegiriem per al coneixement d'aquesta branca de
com res
l'art entre per altra part, encara tornarem a pàrlar
nosaltres, i,'
de la miniatura per tractar-se de treballs excepcionals de nostre
art de il·luminar, prègonàts per extrangers meritissiíús com seus;'
per a no haver tingut coneixement del nostre estat pictòric pren-
gui-s, el que hem dit, com a complement de la coneixença del
ijostre art pictòric i com a prova que en totes'les seves branques
el progrés s'anavà fent al compas dels avenços del segle.
CAPITOL IX
EN PERE SERRA — EN DOMINGO VALLS
EN LLORENÇ SARAGOSSA
hl.s mi-stkes di·l i373
Tinc ja dit que den Pere Serra no tenim pintura seva docu¬
mentada anterior a l'an}^ 1393, es a dir, de trenta anys
després d'haver-lo vist ajudant a son germà Jaume en la pintura
del retaule de Tots els sanis per a l'iglesia de Manresa ; trenta
anys de vida artistica perduda, si es que no tenim la sort de
refer-la mitjançant la crítica artistica, que tant grans restitucions
ha fet en tots els països en favor ja de mestres d'obres conegu¬
des, ja de mestres sols coneguts documentalment.
Si parem atenció en el fet que es en 1361 quan en Jaume
Serra contracta encara sol, per a comptar desde 1363 la primera
vegada que "u fa junt amb son germà Pere, fent constar que
aquest l'ajuda, que es tant com dir, a mon entendre, que encara
en
Jaume era "1 capitost per dit temps de la familia Serra, sembla
que pel 1363 havem de comptar per a en P. Serra almenys vint
an3's lets, de manera que al pintar el retaule del Sant Esperit, de
Manresa, podem dir que tindria almenys cinquanta anys i a lo
més cinquanta cinc, es a dir que hauria ja arribat en 1393 a la
plenitut del seu art i de la seva vida, lo qual no vol dir que no
pogués anar més enllà en un i altre concepte, com hi anà en el
de l'edat, que no són els cinquanta o cinquanta-cinc an3?s terme
per a l'hotne sà de cos i d'esperit per 110 poder continuar avan¬
çant amb marxa progressiva. Emperò, en 1393, als cinquanta o
39
3O6 LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA
cinquanta-cinc anys d'edat, hi tenim Lina pedra de toc per
comparar amb seguretat qualsevol obra que li volguem atribuir;
i com que d'altra part o extrem tenim l'obra de son germà
Jaume, el que poguem atribuir an en Pere Serra com obra seva
d'aquests trenta anys ha d'anar de l'estil den Jaume Serra de
l'any 1361 al propri den Pere Serra del 1393; tot caminant
allunyant-se del 1361 i anant-se acostant al 1393, més distin¬
gint ja desde ara que "I punt de partida no implica una conti¬
nuació de l'estil deu Jaume Serra, sinó de l'estil que l'informa,
a saber, de l'estil den Ferrer Bassa, o, millor, de l'esperit de
l'estil d'aquest.
Per si lo dit pogués fer oblidar en Jaume Serra, havem
d'insistir en que encara viu anant més enllà del temps que ara
historiem; de manera que, si podem deixar de parlar deu Jaume
al parlar deu Pere Serra, no perxò havem de deixar de tenir-lo
present a la memoria en els conflictes en que ara "us trobarem
al voler-los resoldre, puix en Jaume Serra "Is ha de presidir com
el mestre dels mestres d'aquest nou temps, això es, com el mes¬
tre ja consagrat per la seva
coneguda obra del monestir del Sant
Sepulcre de Saragoça.
Ara, al sortir-nos un Llorenç Çaragoça o Saragossa, què
més podríem desitjar que "1 que aquest cognom d'un novell i
gran pintor no designés sinó "1 lloc de procedencia, el de la seva
patria! Perquè, si en Llorenç fos un saragossà, ¿qui podria
negar ni dubtar que tingué de sortir de les ensenyances, directes
o indirectes, den Ferrer Bassa i den Jaume Serra, els pintors dels
retaules de la Aljaferia i del dit monestir del Sant Sepulcre? Es
ben cert que, de no arribar-nos de Valencia en Llorenç, ho
hauríem dit tot; i, tenint tant conegut, a Barcelona mateix, el
cognom Saragossa dins, abans i després del segle xiv, i més
venint-nos de la capital del Túria, ens sembla que no "s pot sos¬
tenir el seu origen immediat aragonès. Es, en Llorenç, valencià?
Tant me fa que "u sigui com que no "u sigui, això es, tant
me ía
que sigui aragonès com que sigui valencià, perquè sempre
ens semblarà fl mateix un mestre format en l'escola barcelonina
o catalana; puix si com aragonès se pogué formar estudiant l'obra
den Ferrer Bassa de l'Aljaferia, com valencià pogué sortir de
EN PERE SERRA I EN SARAGOSSA 307
l'estudi de la que va fer per al monestir de les menoretes valen¬
cianes. De manera que, essent-nos igual l'honor, no 's pot dub¬
tar que abordem la qüestió den Llorenç Saragossa deixant de
costat la
glorióla del nostre campanar municipal.
Fins avui tot el que sabem deu Llorenç, d'abans de la seva
vinguda a Barcelona, queda encara reduït al que "ns digué, ja fa
anys, el gran benemerit de la pintura i de les arts valencianes, en
Lluís Tramoyeres Blasco, amb relació als documents de l'Arxiu
Municipal de Valencia, i es lo següent : que, en sessió del Con¬
sell comunal de dita ciutat, del dimars 14 de Novembre de 1374,
s'acordà de conformitat sobre la proposició que 's va presentar
«de fer o donar alcuna avantatge o gracia a en Lorenç Çaragoça
pintor, lo qual es molt sobtil e apta en aquell ofici, e lo cual
pera alciines adversitats de guerres e daltres coses en temps passats sen
era anat estar a la ciutat de Barchinonay).
Res tant fitcil fixar
l'any de la sortida de Valencia den
com
Llorenç Çaragoça (escrit a la valenciana) o Saragossa (escrit a
la catalana), puix coneixem les adversitats de la guerra a les
quals s'al·ludeix. Així coneguéssim les altres raons 0 coses que
també l'empenyessin a sortir de Valencia, ja que "1 que bavem
de suposar no es de grat dir!
Crec que, amb guerra o sense guerra, en Saragossa hauria
abandonat Valencia, on l'exercici de la pintura sembla que no
donava per viure; i això "u fundo en que l'alemany Marçal de
Sas se moria materialment de fam a Valencia a les darreries de
la sevavida, essent necessari que "1 socorregués, en la seva mise¬
ria, el Consell comunal de Valencia, que tant bellament garan-
titza "1 manteniment del seu company en Llorenç Saragossa. I,
en segon lloc, bo fundo en
aqueixes garanties donades an en
Saragossa, qui, com ja veurem, no retorna a Valencia sinó des¬
prés de donar-li "Is seus jurats casa propria per viure, pagar-li les
despeses del canvi de domicili i el ben entès del seu càrrec de
pintor municipal. Es per tot això que crec que en Llorenç
Saragossa se "n vingué de Valencia a Barcelona fugint de la
miseria, crescuda encara més per les contingencies d'una guerra
desastrosa per als valencians pels dies de la seva sortida.
Quan tingué de sortir de Valencia, està ben clar : quan en
3o8 LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA
Pere el Cruel, de Castella, posà setgea Valencia, ja que tenim
en Saragossa, d'Abril de 1365, contractant obra de pintura.
a 4
La guerra entre Aragó i Castella esclatà per la tardor de
l'any 1356, amb gran crueltat d'una i altra part, cremant la gent
d'Aragó, pel Setembre, els arrabals de Requena, mentres per la
part de dalt els castellans apretaven de fort. El rei d'Aragó,
sempre gran politic, cregué que, per acabar té i aviat amb el rei
de Castella, el millor era cridar al seu cqstat el seu germà bas¬
tard, l'Enric, nomenat el comte de Traitamara, ja que aquest
tenia gran partit entre "Is castellans. Dit i fet : en Trastamara's
posà com vassall del rei d'Aragó, per sa propria seguretat i des¬
peses de la guerra, rebent, com feus seus, a Catalunya, Tarrega,
Villagrassa i Montblanc; Epila, Riela i Tamarit de Litera a
Aragó; i Castelló del Caittp de Bttrriana i Villarreal en el regne
de Valencia. Aquesta concordia "s va firmar a Pina "1 8 de No¬
vembre de l'any 1356, posant-se tot seguit en campanya "1 Tras-
tamara per
les parts de Calatayud; pssent l'any següent, es a dir,
en
1357, quan un gran partidari den Trastamara, en Carrillo, li
pogué treure, i portar de Castella, la seva muller, na Joana, fins
llavors empresonada pel Cruel. Tota aquesta primera campanya
la va fer l'Enric per la dita frontera de Castella; i, feta la pau,
se "n tornà a França, puix va esser una de les seves condicions la
sortida del Trastamara del reialme d'Aragó.
Més vet-aquí que, mentres el rei Pere del Punyalet se tro¬
bava a Valencia recollint gent per enviar-la an en Pere el Cruel
(l'un feia bo l'altre) en aussili, en virtut de la pau feta, de la
guerra que volia fer an el rei de Granada, el rei de Castella li romp
la pau i se li fica pçr Aragó. A corre-cuita torna "1 nostre rei a
buscar l'Enric de Trastamara; i, mentres aquest ve i el nostre
Pere se "n puja cap a Aragó, els castellans li surten de Murcia i
li prenen tots els castells i viles de l'actual provincia d'Alacant,
marxant resolts al setge de Valencia, on se presenten, en Desembre
de 1364, quan el rei d'Aragó "s trobava ja a Lleida en espera del
Trastamara, per quant volia anar personalment al socors de Va¬
lencia. La concentració dels dos exèrcits se va fer, el dia 24 d'Abril
de 1365, a Sant Mateu. Vint dies abans, ja en Llorenç.Saragossa
firmava "1 contracte que havem dit més amunt i que ara anem a
EN PERE SERRA I EN SARAGOSSA 309
coneixer. Resulta, doncs, clar, per tot el que hem dit, que en
Llorenç devia fugir de Valencia al saber que "Is castellans anaven
sobre la ciutat per la tardor de l'any 1364.
Tot aquest detall de lesguerres i part
den Trastamara fins a
ia seva arribada a Sant Mateu, que es del
reialme de Valencia,
en el qual entrava per
priniera vegada en 24 d'Abril de 1365,
era necessari
per a ben establir que, abans de dit any i data, en
Llorenç Saragossa i l'Enric de Trastamara no "s posaren en con¬
tacte. S'hi posaren al passar l'Enric
per Barcelona fent la seva
via de Perpinyà cap a Sant Mateu? Per què no? Vegi-s quant
lluny estic de defugir les discussions que pot motivar aquest
encontre que encara
vaig a recaragolar.
Com he dit, el dia 4 contractava en Saragossa amb la vene¬
rable dona Beatriu, muller del tresorer reial, en Benet d'Ulzine-
lles, la pintura d'un retaule de la Verge pel preu de 43 lliures
de tern. Això es el que va deixar dit en Puiggarí (obra i lloc
citats, 78) traient-ho del manual deu Guillem Ortoneda, de
l'Arxiu de Protocols de Barcelona; document que no puc trans¬
criure perquè sols les primeres i últimes ratlles són llegibles. Les
primeres les ha donades en Puiggarí; jo donaré les últimes,
perquè són d'allò més interessants : «.Testes Tere d'Ulxjnelles
rector de la Iglesia de S. Mateu del reyne de Valencia. Pere Torri-
lion de la casa del rey— Francisco Mir escriptor.»
Sembla, doncs, que devia esser el rector Pere d'Ulzinelies,
valencià, de la diòcesi tortosina, el que va introduir en Llorenç
Saragossa a casa del seu germà, o senzillament parent, el tresorer
reial Benet d'Ulzinelles. Si ara no volem suposar un parentiu
entre ds Ulzinelles i en Llorenç Saragossa, haurem de creure
que'l rector el devia coneixer i estimar per haver-li fet pintar
alguna cosa per a Sant Mateu, o per coneixer i esser admirador de
la seva pintura. En suma, el rector de Sant Mateu ha d'esser
considerat com el protector deu Llorenç, i na Beatriu com la
seva ben factora.
Dit contracte havem dit que es
del 4 d'Abril, i el 24 aple¬
gava a Sant Mateu l'exèrcit per anar en socors de Valencia.
El rector de Sant Mateu ; acompanyà l'Enric de Trastamara de
Barcelona a Sant Mateu? Sabedor del punt de la concentració
LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA
310
militar, el rector, ¿se ii'anà de Barcelona a Sant Mateu? Jo vull
creure
d rector se trobava a la rectoria de Sant Mateu per
que
fer els honors al rei d'Aragó i al comte de Trastamara. Conclu¬
sió : el parent del tresorer reial i protector den Llorenç
Saragossa
va fer coneixença amb l'Enric de Trastamara; de manera que
bé m
podrien parlar, de coses de la pintura i del pintor protegit!
Me sembla que bé'm podran dir, els valencians : « — Embolica,
que fa fort.»
Protegit pels Ulzinelles, en Llorenç Saragossa troba franques
les portes de la casa reial, tant gran protectora dels mesties pin¬
tors; i, en efecte, es la casa reial qui l'emplea, fent-li pintar tot
seguit dos retaules ; un per a Calatayud i un altra per a Terol.
Qui sab si no fou per indemnitzar les seves igiesies de les per¬
dues dels seus retaules, motiyades per l'entrada dels castellans a
dites ciutats en aquesta segona campanya que havem deixat a
Sant Mateu, puix se tracta de reconstruccions.
Vegi-s el document d'aquest particular.
«Alienora & fideli consiliario et thesaurario nostro Beren-
gario de Relato salutem et graciani. Vobis dicimus et mandamus
quatenus de pecunia curie nostre que penes vos est vel erit,
detis et solvatis fideli Laurencio de Cesaraugusta, pictori Barchi-
none, octigentos solidos barchinonenses quos sibi dare tenemur
juxta pactum initum inter nos et Romeu Geraldi, capellanum
majorem nostrum nomine et nostri pro parte et dictum pictorem,
racione et pro duobus reetabulis de fuste depictis quos
ipse fecit et
operatus est, uno videlicit cum isloria beati Nicolay, et sunt tres
tabule, quod nos fieri et operari feci mus ad opus ecclesie monas-
terii sororum minorum civitatis Calatayubii quod noviter rehedi-
ficavimus; et in altero reetabulo est depicta istorie sánele Kaierine
et sunt tres tabule
quodque nos conferre debemus alio monaste¬
rio sororum minorum quod noviter, dante domino, fundare et
hedificare intendimus in civitale Turolii. Quequidem duo reeta-
bula jam perfecta nos a dicto Laurencio habuimus et recepimus
in camera nostra. Et facta solucione presente ab eo recuperetis
literam cum apocha de soluto. Volumus nichilominus et vobis
mandamus quatenus faciatis ei caucellari quascumque instru-
EN PERE SERRA 1 EN SARAGOSSA
menta et
obligaciones quos vobis et dicto nostro capeliano majore
fecesit prestiterit pro conficiendis et perficiendis reetabuiis
et
supradictis, cum nos ab eo super hiis contente sumus et nichiio-
minus interat cum ab inde absoivimus et
quantum nostram
quitium apeilamus. Datum Barchinone .xxiii. die decembris
anno a nativitate domini miiiessimo .cccix. sexto.
«Domina regina mandavit mihi Ferrario Sayoiii.» '
Saragossa, pel document transcrit, eus apareix com un
mestre fet. Quan ia reinad crida donant-ii preferencia ais mes¬
tres de ia terra, es que almenys en Saragossa estava a ia iiur
altura. No era un home, doncs, en Saragossa, que "us arribés
per estudiar. Portat per ia necessitat, venia a guanyar-se ia vida
pura i simplement a Barcelona. Però, si això es inqüestionable,
gran qüestió es l'expiicar-nos on se fornia en Saragossa; qüestió
que no existiria si almenys sabéssim que era català en Saragossa,
per quant, essent català, res tindria d'extraii}' que, fet en la
nostra escola, se n'anés a portar el
nostre art a Valencia : ¿no
hi anaren en Ferrer Bassa i el pintor de la casa reial (com aviat
veurem), en Domingo Valls? Però, per molt català i conegut i
gloriós que sigui "1 nom de Saragossa (l'heroïna saragoçana, de
l'any 1808, era barcelonina i batejada a la parroquial de Santa
Maria de la Mar), aparegué primer de tot, en Llorenç Saragossa,
a Valencia. I allí estimat i anyorat,
i allí tornant-hi per viure en
definitiva, i morint allí tras llargs anys de treball, es clar que "ns
ha de semblar valencià. Més, si "1 considerem valencià, on devia
formar-se? on devia estudiar la pintura, en Llorenç Saragossa?
Vingué a Barcelona, a estudiar? Anà a estudiar a Tortosa? Jo
no crec que sigui
possible fer-lo passar a Avinyó, i menys a
Italia, sens més ni més, tenint una escola de pintura a Barcelona.
Ara, si no "s pot negar ni afirmar el que vingués a Barcelona, el
fet que a l'arribar-hi, ben apadrinat, entrés tot seguit a treballar
per a la casa reial, implica una relació de coneixença, un prestigi,
que l'uneix amb els que aquí continuaven les tradicions den
Ferrer Bassa.
i) Arxiu de ia Corona d'Aragó, reg. 1575, fol. 12, Rubio, etc.. 213.
312 LA. PINTURA MIG-EVAL CATALANA
Ara mateix, al donar a l'impremta aquestes planes, retornant
de Madrid, aon he anat cridat pels directors de les conferencies
d'art organitzades pel ministre d'Instrucció pública per parlar
dels Primitius catalans, me vaig aturar a Valencia per fer-me
una vegada més càrrec de l'estat pictòric conegut de Valencia per
aquests seixanta-cinc an3's primers del segle xiv; i els meus bons
amics el canonge Sancbis Sivera i en Tramoyeres Blasco, sense
cap reserva, me posaren en mans tot quant tenien averiguat sobre
la pintura trescentista valenciana, essent impossible treure de les
seves ben costoses
busques res que pugui servir per donar an en
Llorenç Saragossa antecessors en l'escola valenciana del Trescents;
i, com que la generació espontània tampoc es d'admetre en pin¬
tura, en Saragossa seria un fenomen inexplicable si "1 traguéssim
del cercle d'acció de l'escola de Barcelona.
Ara, que "Is retaules que pintà per a les menoretes de Calata-
yud i Terol foren un exit que "1 consagrà mestre dintre de l'es¬
cola catalana, res pot dir-ho tant clar com el fet d'esser nomenat,
tot-just acabà dites obres, mestre de la casa de la reina.
Veus-aquí "1 seu nomenament :
«Nos Alienora &. Ad quorumdam domesticorum et fami-
liarum nostrorum
quibus juste decicere nequimus humiles inter-
cessus tenore presentis
vos fidelem Laurentium de Cesaraugusta
pictorem Barcbinone in domesticum et fiuniliarem nostrum
assumimus aliorumque domesticorum et bnniliarium nostrorum
consortio liberabter agregamus concedentes vobis cum bac eadem
quod illis et quibuscumque privilegiis gratiis prerogativis tam in
defferendis armis probibitis quam aliis quibuscumque immuni-
tatibui libertatibus et favoribus vobisque gaudeatis quibus alii
domestici et bimiliaris nostri vobisque gaudent et gaudere con-
sueverunt et debent. Mandantes universis et singulis oíficiabbus
et domesticis domini
Regis et nostris ac aliis quos presentes per-
venerint quod vos dictum Laurentium pro dotnestico et familiari
nostro habeant et teneant ac recipiant vobisque et fatniliatii
vostram prosequentur et tractent favorabiliter et benigne. Et vos
uti et frui pertnittant quibuscumque prerogativis itntiiunitatibus
privilegis et libertatibus quibus nostri dotiiestici perferuntur. Et
EN PERE SERRA I EN SARAGOSSA 313
contra non veniant si de confidunt
gratia et niercede. In
nostra
cuius rei testimonitim vobis fieri jussinius sigillo
presentem
nostro pendenti munitam. Datum Barchinone .xx. die Jannuarii
Anno a Nativitate Domini Millessimo Ccc°Lx'' séptimo.
«Domina Regina mandavit mihit Ferrario Sayolli.» '
En Tramot^eres, del qual vingueren documents
a les mans
per esclarir quines eren les atribucions dels pintors reials, escrigué
lo següent a proposit den Lluís Dalmau, «pintor de la casa del
Rey, figurando por este concepto en las nóminas de la servidum¬
bre palatina» que, «Escasas sou las noticias que se tienen acerca
del cargo de pintor del Rey. Según parece, había dos clases de
pintores : uno era el pintor de «casa del Rey», equivalente al
pintor de Cámara, cargo que desempeñaba Dalmau, figurando
en la nómina de los servidores
palatinos; el otro era el pintor
del Rey en Valencia, Barcelona ó Zaragoza. Este último no tenía
sueldo fijo, cobrando .tan sólo los trabajos que se le confiaban.
D. Alfonso V tuvo tres pintores de casa, Antonio Guerau, Luis
Dalmau y Jaime Baso, Jacomart. Asi parece deducirse de los datos
conocidos. En cuanto al cargo de pintor real con domicilio fijo,
un
Privilegio de Juan II, fechado en Zaragoza el 16 de Noviem¬
bre de 1476, nombra pintor regio de Valencia á Martín Girbes,
por muerte de Jaime Fillol, que desempeiiaba el cargo. En el
citado privilegio se consignan los trabajos propios del pintor real
en esta forma : «Laque vos dictus Martinus Girbes et nemo
aluis nostro beneplácito perdurante ut prefectur in dicta civitate
Valentie sitis pictor regis, vexilla regia, vestas regias armorum
regiorum pingendo et alia ornamenta ad decus et exercitium,
armorum
regiorum festivitatibus et cirimoniis regalibus decer-
vientibus per alios qui antea dictum officium tenuerunt depingere
sólita colorando, deaurando et aliter depingendo prout deceat et
est fieri assuetum... » ^
Dit donada la categoria artistica den Llorenç
està que,
Saragossa, haig de considerar-lo com pintor de la casa reial i no
1) Arxiu de la Corona d'Aragó, reg. 1575, fol. 24.
2) Tkamoyeres Blasco : El Pintor Luis Dalmau, en Cultura española (Madrid,
1906, uúin. VI, 560).
40
LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA
3H
com
pintor reial; més gens ens extrnnyai'à trobar-lo pintant les
menudencies dels pintors reials ; primer perquè tal volta encara
no s'havien distingit els dos oficis, i segon perquè no hi ha com
veure "1 que
havem dit en aquest llibre i en els Cuatrocentislas
per estar ben convençuts que, qualsevol que sigui la categoria
d'un pintor, entre nosaltres, en els segles xiv, xv i xvi, el mateix
se "Is feia servir tant per una cosa com per una altra.
Però "1 nomenament que la reina Elionor dóna an en Llo¬
renç Saragossa no li concedeix altres privilegis que "Is que dis-
frutaven tots els empleats o domestics, com diu el document, de
la casa reial : ni un de més ni un de menys; i tampoc li assenyala
cap tasca ni cap salari, que no devia encara haver arribat el temps
de tenir paga "Is pintors de la casa reial d'Aiagó del trescems,
com ne tingueren els del quatrecents, cosa que afirmem després
d'haver passat full per full els registres de la casa reial del temps,
així en albarans com en comptes de tresoreria conservats en
l'Arxiu del reial patrimoni. Sols per un segle més tard he
arribat a coneixer que, entre "Is privilegis del pintor de la casa
reial, s'hi trobava *1 que podien tenir a la porta de la llur casa
una taula o escut amb les armes reials pintades,
la qual cosa avui
veiem per als que "s diuen o són Proveedores de Ja Real casa;
costum
que, per lo inveterat, bé d podem suposar viu en temps
den Llorenç Saragossa '.
i) «Nos Karolus Dei gratia, princeps Viana Dux Nemosensies et Gandie, primo-
genitus Aragonum Sicilia &. Consuevimus illos ad mecánica officia at ministeria
domus in participium nostri familiaritatis extollere recipere et admittere qui in arte
ipsa qua preficiuntur periti sunt et idonei ac expert! quos morum probitas conprobat
et virtus inpluribus experta comandat devotisque fidei iradiat et opera laudanda comen-
dant hec igitur in persona vestri dilecti devotique nostri Xristophori Grita dicti Bernabé
Civitatis Massane pictoris in esse probabillter cognoscentes vosque idoneum at sufficien-
lem in
pittoris arte aprehendentes vos iamdictum Xristoforum Grita in pictorem nos¬
trum familiarem et de nostro hospicio atque domo prasentium tenora de certa nostra
scientia et deliberate recipimus et admittimns ac retinemns et aliorum Magistrorum
mecanicorum ac artistarum familiarium et domesticorum nostrorum numero et consortio
aggregamus petiturum decetero illis honoribus favoribus libertatibus prerogaiivis et
gratiis quibus Magister picior noster et ceteri comensales familiares ac de domo nostra
civileni provisionem a nobis obtinentes potiunturat gaudent ac poliri gaudereque soliti
sunt et debeiit non obstante
quod vos dictus Xristoforo Grita semper et continues actu
non serviates personali. Et in
gratia maioris augmenti vobis horum contextu licientiam
plenarium impariimur quod arma nostra atque divisam in janua sen coram hostio
EN PERE SERRA I EN SARAGOSSA 3i5
Pels mateixos diesque la reina nomenava en Llorenç
en
Saragossa pintor de casa seva s'extenia un albarà complementari
dels treballs que havia fet el pintor
per als dos retaules dits de
Calatayud i Terol, que es el següent:
«Janer 1367.
»ltem done an Lorenç de
Saragoça pintor de la ciutat de
Barchinona ab albara de scriva de ració, los
quals li eren deguts
per rabo de .ii. custodias en que deu estar lo Corpus Christi,
que de manament de la dita senyora ha fetes a obs de .ii. retaules
que la dita senyora tramet, ço es la .i. a la ciutat de Calatayud e
l'altre a la ciutat de Terol, e per les polseres de guarda
pols de
fust que ha fetes a obs dels dits retaules, atzur e argent
qui es
entrat en
pintar les dites polseres e guarda pols e per cordes,
sarpelleres e palla a obs de estibar los dits retaules segons ques
conten en lo dit albara .cciii. sol barchs.» '
Una solució de continuitat se ms obre ara, havent-nos resul¬
tat
impossible reduir-la : saltem de l'any 1367 al 1373; i al sal-
domus vestre depicta in tabula et apensa apponere possitis et valeatis in signum et
demostrationem realem quod magistri pictoris nostri fumgimini offitio et estis fulcitus.
Quibusvis pi'opterea viceregibus Magnatibus et ceteris ad quos littere presentes deve-
nerint hec nota facientes
Magistratibus officialibus et hominibus ac personis domus
nostre quibusuis. Officio autoritate
prelieminentiaque distinctis senescallis presertim nec
non subditis et ceteris ad
quos attineat de prescriptis presentibus et futuris damus ex¬
pressius in mandatis, quod premissis attentis et efficatissime observatis vos dictum
Christoforum Grita tanquam Magistrum
pictorem nostrum familiarem domus nostre et
de nostro liospitio per nos noviter
receptum tractem tractarique faciant atque mandent
gaudereque sin aut illis honoribus favoribus libertatibus immunitatibus Iranquitiis pri-
vilegiis prerogativis et gratiis quibus noster pictor et ceteri familiares nostrique domes¬
tic! comensales ac de domo nostra potiuntur et gaudet ac
potiri et gaudere soliti sunt
et debent. Etcontrarium non faciant si
vicereges Magnates que et ceteri nobis servire
cupiíint officiales vero et subditis nostri predicti gratiam nostram caram habent ac penes
nostro reservatas arbitrio
cupiunt non subite. In quorum fidem et testimonium presen¬
tes filri iussimus nostro
sigillé secreto quo in presentía utimur cum aliud in promptu
non habeamus in
pendent! munita. Data apud felicem urbem Panhormi die octavo
mensis Aprilis Anno a Nativitate Domini Millésime
Quadringentesimo Quinquagesinio
none. — Karolus (firma autógrafa).
»Dominus Princeps et Primogenitus mandavit michi Roderico Vital!.
»De Sada vicecancellaiiu. »
Archivo de la Corona de Aragón, pergamino 72 de Juan II.
i) Arxiu del Reial Patrimoni, compte xxxvii de Berenguer de Relat., fol. 54.
3I6 LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA
tar ens topem amb un document que "us dóna a conèixer un
altre pintor de la casa reial el pintor del rei, es a dir, un colega
den Llorenç Saragossa. Vegi-s el que escrivia per dit any el rei
Pere III;
«En Pere &. als feels nostres la justicia, jurats, e promeus
de Albocacer, salute gracia. Entes havem per en Domingo Vayis
pintor de Tortosa e de casa nostra, que ell pinta un retaule a obs
de la esglesia del dit loch sots certes condicions e capítols fets e
fermats entre vosaltres e ell, segons que per carta publica se pot
largament mostrar, e que après que ell ha cctuençat de pintar lo
dit reetaule, a inducció de alscunes persones havets contrastat e
embargat aquell dit Domingo en la dita obra per manera que
aquella no acabas, e encara li embargarets la segona paga que fer
li debiets, del preu entre vosaltres e ell avengut de pintar lo dit
reetaule, sobre lo qual etnbargament aquell dit Domingo hac a
fer convinença ab alscuns del dit loch, qui lo dit fet embargaven
que ell bagues haver un maestre que fos abte e bo de la sua art,
si lor, o alties colors o res fals havia mes o posat en lo dit reetaule
que fa contra los dits capitols, e quel dit maestre li ajudas a obrar
e acabar la dita obra : on com lo dit Domingo sia vengut açi en
Barchinona per menarsen en Lorenç Çaragoça lo millor pmtor
que en aquesta ciutat sia, per veure lo dit reetaule e ajudar acabar
aquell, lo qual Lorenç de present lo dit loch de Albocacer anar
no puxa, com sia molt occupât de obres diverses nostres, los
quals ha a fer acabar dins cert temps, e altres mestres lo dit
Domingo no pogués haver per anar aqui sens inmoderat salari e
grans messions e dampnatges e des fayço de tots sos bens, e nos
per lo servey quens fa siam tenguts de procurar li be e profit e
especialment en Justicia, per ço us pregam que vosaltres per
honor nostra consintats e vullats que la dita obra o reetaule sia
acabada per lo dit Domingo, segons que en los dits capitols e
carta es conteiigut. E en aço escusa alguna no metats car plaer
nos en fasets, certificant vos que de continent quel dit Domingo
baia acabat lo dit reetaule nos fasen anar aqui al dit loch per
amor vostra e per fer justicia a vosaltres e al dit Domingo en les
dites coses, lo dit Lorenç per veure et jutiar la dita obra, pre-
EN PERE SERRA I EN SARAGOSSA
3'7
gants vos encara e manants quel dit Domingo entre vosaltres sia
ben tractat, axi com aquell es de casa nostra, e mal ne damp-
qui
natge o iniuria alguna no 11 façats ne consintats que li sia feta,
car
plaer nos en fasets, e die contrari nos fariets desplaer e dar
vos ohiem be a conexer. Dada en Barchinona a .iii. dies de Janer
en 1
any de la Nativitat de Nostre Senyor .Mccclxxiii. — Rex
PetiLis fuit signata per Dominum regem et ideo expedita.» '
No una sinó
dugués vegades diu el rei Pere que en Domingo
Valls espintor «de casa nostra». I que no "u era de coses humils
ho diu el que pintava'l retaule d'Albocacer.
Aqui tenim un nou pintor català pintant per al regne de
Valencia; una nova prova de l'introducció de la nostra escola en
dit regne, i, per consegüent, un indici més que en Llorenç
Saragossa n'era un deixeble.
Però en Domingo Valls era de Tortosa; i en Llorenç Sara¬
gossa, quan ens arriba, ho fa en companyia de l'Ulzinelles, rector
de Sant Mateu. Donada la proximitat de Sant Mateu i Tortosa,
essent Sant Mateu de la diòcesi tortosina, ¿no cab el supòsit de
si en Llorenç Saragossa va estudiar al costat den Domingo Valls?
Alguna cosa vol dir el que en Valls se'n vingués d'Albocacer, a
l'esser acusat de daurar d'or fals el retaule i d'emplear mals colors,
a cercar en
Saragossa per a que certifiqués el contrari i l'ajudés a
termenar la seva obra com garantia del seu
treball.
Saragossa no pogué anar a Albocacer, perquè '1 rei d'Aragó '1
tenia empleat en altres obres. Quines? No'n sabem res. Sols
podem dir que "1 tenia empleat en elles per quant en Saragossa
era llavors el millor
pintor que havia a Barcelona perquè no sé
si hauria d'entendre com el millor pintor que circumstancialment
se trobava a Barcelona
per fer el peritatge i donar ajuda an en Valls
i no esser prou els qui restaven, o massa exigents. I qui 'u diu,
això d'esser el millor pintor, es el rei Pere III, qui, per lo molt
que va fer pintar, s'ha d'admetre que coneixia i sabia bé "1 que
deia. Per a mi, ho tinc per ben dit, i crec que en Llorenç Sara¬
gossa era '1 millor pintor de Barcelona l'any 1373, l'any que
i) Arxiu de la Corona d'Aragó, rcg. 767, fol. 31, v.
3-8 LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA
havem assenyalat com essent possiblement el de la taula de
Enric de Tartramara o de Tobed!
Tirem
endavant, i acabem amb tot el que sabem den Llo¬
renç Saragossa, abans d'endinsar-nos en l'ardida averiguació de
la seva obra pictòrica.
Hem de creure, pel que sabem d'baver-nos arribat en
Saragossa de Valencia, que en Domingo Valls el devia voler
portar a Albocacer per imposició dels seus jurats, ja per confiar
en el patrici, ja pel seu merit, regonegut i
estimat en el regne
de Valencia. Com que són de l'any
següent (1374) aquelles
negociacions ja esmentades per conseguir el retorn a Valencia
den Saragossa, no pot menys de lligar, el que sabem d'Albocacer,
amb el fet del seu retorn a la capital del Túria.
Com ja bavem dit, fou en la sessió del 14 de Novembre de
l'any 1374 que "s presentà la proposició, al Consell dels jurats
valentins, que "s fessin proposicions aventatjoses al dit pintor
per conseguir la seva repatriació. Catorze dies després, o sigui "1
28 de dit mes de Novembre, se varen passar a l'aprovació dels
jurats les següents bases de concordia :
1." Que de la pecunia comuna li fossin donats an en
Saragossa 50 florins en ajuda de costes per traslladar el seu domi¬
cili a Valencia.
2." Además 100 florins per comprar-se una casa a
Valencia
«axis empero e sots aquesta condicio que el dit en Lorenç
Saragoça jure e do seguretat de tenir veinatge e habitació e estage
perpetual en aquesta ciutat».
Aprovades aquestes bases, en Saragossa, que ja "s trobava a
Valencia, va prestar el jurament establert en la basa segona, el
dit dia 28 de Novembre, i el dia i de Janer del següent any (1375)
se li abonaren els
50 florins oferts per despeses de canvi de do¬
micili, i el 29 de Març firmava apoca, en Llorenç Saragossa, als
jurats de Valencia, dels 100 florins oferts per la compra de la
casa
per a la seva estada. Fins aquí "Is datos fets coneixer per en
Tramoyeres Blasco, de l'Arxiu Municipal de Valencia; i dit està
que, per tot el que s'ba dit, en Tramoyeres Blasco havia de
creure
que en Saragossa devia viure ja a Valencia desde meitat
de l'any 1375. Però sembla que no sigui així pel que resulta del
EN PERE SERBA I EN SARAGOSSA
319
següent document del nostre Arxiu nacional, del qual donem el
text castellà, deixant el llatíque "s troba en el mateix lloc i registre,
a foli 112, dirigit a Olfo de Proxida, governador de la ciutat i
regne de Valencia, i als seus oficials :
« El Rey ;
«Saber que nos porque hemos entendido por relación del
religioso e amado consellero nuestro fray Gil Pardo, que Lorenç
Saragoça, pintor, es partido daqui de Barcbinona e es agora en
la ciutat de Valencia, escrivimos por otra letra nuestra al Gover¬
nador e a otros officiales de Valencia que prengueu lo dit Lorenç
do quiere quel troban e hayan dell seguredat bastant que dentro
cierto tiempo acabara retable por ¡altar de Sancta 'Polonia cons¬
truit en la sgleya de Sant Lorenç de Saragoça, ond como nos por
la gran devoción que hemos a la dita Sancta Polonia hayamos a
coraçon quel dito retable se faya, e ja el dito Lorenç tinga de
nos cierta
quantia de dineros en acorrimiento de su salario, por
esto vos dezimos e mandamos
que dedes cura e diligencia que la
dita letra sea presentada a los ditos officiales e quel dito Lorenç
faga la dita seguretat, certificando vos que nos faremos compli-
miento al precio del dito retablo, luego que sera acabado. Dada
en Barcbinona a .xiii. dias de
Mayo del any .Mccclxxvii. - Rex
Petrus.
«Fuit missa Petro Petri de Telia et
priori confratrie Sánete
Polone Dominus rex misit earn
signatam.» '
Sembla, doncs,
que "1 retorn den Llorenç Saragossa a Valen¬
cia no "S fins a la primavera de l'any 1377; perquè
pot posar
seria molt d'extranyar que, essent de més lluny, el rei hagués
ignorat el seu canvi de domicili fins al mes de Maig de dit any.
La tardança en aixecar la casa de Barcelona no l'hem de veure
en les dificultats del
transport del seu mobiliari, sinó en lo enfei¬
nat que devia estar; feina que fins hem de creure
que devia aug¬
mentar al fer-se public
que se "n tornava a viure a Valencia.
En fi, dels arxius valencians en Tramoyeres ha tret els datos
1) Arxiu de la Corona d'Aragó, reg. 792, fol. 113.
LA PlNiURA MIG-EVAL CATALANA
320
que "1 3 de Setembre de 1391 se li van fei' pagar el daurat i la
pintura de les claus de la volta del Pes Reial, treball ben humi¬
liant per a un pintor de la seva categoria, mika obra cerla de la seva
art, puix les dites claus se : trqben, conservades en el Museu de
Belles Arts de Valencia que no reproduíem per no valer res; i, en
ti, que 25 '1 de Juliol de l'any
1402 encara firmava tractes, davant
del notari de Valencia Anton Pascual, de pintar Vhisloria de Jesii-
crist, un retaule per a la confraria del Sant Sagrament d'Onda,
compost de cinc peces i bancal, alt de 9 palms i de 4 d'ample.
pins aquí hem arribat en. el. coneixement de la vida i obra
den Llqreiiç Saragossa. Enten.gui-s'bé : de l'obra pels documents:
de l'obra en obra, de la seva pintura, no "n coneixem res.
En Saragossa comença, doncs, per les seves dates, en 1365,
i acaba en 1402 : 39 anys passats entre Barcelona (1365-1377)
i,.Valencia, (1377-1402). Ara (donin-se-li'Is anys que "s vulgui
al venir a Barcelona en 1364-65), en Llorenç Saragossa, en 1402,
era almqny.s
un sexagenari.
Per ;trobar l'obra pictòrica den Saragossa entenc que havetn
de sortir d'aquella pintura feta en els;anys de la seva residencia
a Barcelona, la
qual no "s pugui donar au en Jaume Serra per
raons d'estil i de tècnica.
Aquest exclòs, ens quedaran sempre
eu. linia en Pere Serra i, en Domingo Valls per reclamar per a
ells el que sense proves se vulgui donar an en Saragossa; de ma-
nei:a que sols. l'atribució ad aqiiest de [tintures caitalanes semblaria
justa si "n trobéssim de, corresponents, en^ el-r.eiahiie de Valencia,
fóra d'aquelles que per raons especials no ms allunyessin den Pere
Serra i den Valls.'
avui s'han donat au en Saragossa dos retaules : el
Avui per,
de la Mare-de-Déu de la Llet, de Tobed, i el de Bonifaci Ferrer,
del Museu de Valencia. Amb quina raó?
.Guarda, en la.seva bella col·lecció de quadros, en Roman
.
Vicente, una taula-procedent del poble de Tobed, a Aragó. Es la
que reprodueix la lamina XIII. Aquesta taula "s data .per sí matei¬
xa, puix els personatges reials representats com adorants són el
rei Enric, comte de Trastamara; el seu fill i successor, en Joan I
de Castella; la seva muller Joana, i la seva filla Elionor, que
esdevingué reina de Navarra.
La Pintura Mig-eval Catalana Vol. II : Lam. XIII
Pere Serra : 1373
Mare-de-Déü de la Llet : Tobed
(Col·lecció de D. Roman Vicente-Zaragoza)
1>'^: .. » «. i-.-,- r-
^-fí" '
^ ': .: ^.::.
V ¿^7?'^ " "
'"^
t^" -- '' -1
i-' -' \ '^^J·T'' ' í
'
'
^í ^ É
i^'.A^^-'-í-,,--ít y^j^.
•
--^v- i-.-■ • • >,j,r-:v?i-.i.-
P^^íí.)- '1- f^..·^·R·"ir.«í « ■
'..-,■*•'-.r®?,
,
—
-tf r..'T
■-' • "«">«.••"•
x
3v Y
'Ai " ■>
i s;
$; --A r
A#e5r1<
'L··Jià
ÎS#W-5"1'-':Ï :vV:i
-r"
V *" ^ J
ipnsSsr^'-''-
,
..,
«S *•
V «-
^ ■"
:p~
Èï
'fi -li-çj''*'-
J-'
V
.v: "'· ,ji-'
'■4rf 1- -i>'^ t *i;i
rÇ^. •
%jfc. J H {;
i,t,í^ry-,f'i,Í^^-'::.'-r
■'-'•0-r-a^-''"<'r<^. '^'C-V-i ^•'^<·i'''·'' '■••'• •■'• • ■•'••
t-í^-'-'''^ -l'i
•
-; .
.v.,.'. -•■>.3^1:-^^*^·ïíÍí%Bi
EN PERE SERRA I EN SARAGOSSA 321
«¿Cómo pudieron ser colocados tales retratos en un altar
fuera del reino gobernaba el donante del cuadro? Algunas
en que
conjeturas pueden hacerse respecto de tal punto»; din l'E. Ber-
taux. Les conjectures que fa diu que les recollí a Saragossa quan
la seva exposició de l'any vuit, on se va poder veure i admirar
per tot-hom la taula de Tobed. Veiam aquestes conjectures:
«Cuando el conde de Trastamara cotnenzó á pelear contra
su hermano, partió precisamente de Aragón; y fugitivo regresó
d Aragón después de la batalla de Nájera. En la frontera, fueron
acogidos por D. Pedro de Luna, aquel que más tarde llegó á
Cardenal y fué antipapa en Avignon. El lugar de Tobed está
cercano á la frontera. ¿Acaso Enrique, después de la derrota,
dirigióse desde Nájera á Soria para entrar en Aragón por la vía
de Calatayud, deteniéndose en Tobed? ¿Este retablo es tal vez
un ex-voto recuerdo de días de grave peligro? Lo cierto es que
Tobed formaba parte de los extensísimos dominios de la familia
de los Luna, y que la existencia de la tabla del rey Enrique de
Castilla en un lugar de Aragón, sólo puede explicarse por las
estrechas relaciones de este soberano con la fantilia Luna. En
cuanto á la fecha del cuadro se halla seguramente comprendida
entre la batalla de Nájera (1367) y la muerte de D. Enri-
que(i379).»-
Puntualitzem una mica més lo dit.
Derrotat el rei Enric Nájera, entrà a Aragó, diu Zurita
a
repetint López de Ayala, per Borovia; passà a Illueca «que era
a
de don Juan Martínez de Luna, y de allí, don Pedro de Luna,
hermano de don Juan Martínez de Luna, que fué cardenal de
Aragón, y creado pontífice eti el cisma, y se llamó Benedicto, le
¡levó desconocido por todo el señorío de Aragón^ hasta que le puso en
salvo en el reino de Francia en el castillo de Peraperlusar). Podem
admetre que d'Illueca baixessin, el rei i el seu guia, pel riu
Aranda, a Codes o diodes, i per Morata de Jalon pugessin a
passar la serra de Vicor i camí fent per Tobed per evitar el pas
per Saragoça, voltejant-la, sabedors del gros enuig den Pere III
contra "1 comte, que "1 portà a retirar del costat de la seva muller
i) Bertaux : Exposición Retvospecliva de Arte, Zaragoi^a, i()oS (Zarngoz.i, 1910), 46.
41
322 LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA
l'infanta Elionor, promesa al seu fill, anant-sen
per Belchite a
Taniarite de Litera i cap a França. Ara, per fer possible l'expli¬
cació del quadro, hauria sigut necessari que en aquest exode
l'hagués acompanyat la reina Joana i la seva filla Elionorj més
no fou axí,
perquè una i altra, i ademés la filla del rei d'Aragó,
na
Elionor, promesa amb l'infimt Joan, eren a Burgos mentres
l'Enric fugia cap a França; i, al cercar elles salvament, on anaren
a
parar fou a Saragoça. Tot això "s pot llegir en en Zurita'.
L'explicació, doncs, de l'ex-voto de l'Enric II, que 's pot
donar, es aquesta ; en el moment en que anava a baixar a la
conca de l'Ebre deixant abandonada la seva muller i els dits
infant i infantes a les cruels ires del rei de Castella, pogué, l'En¬
ric, trobant-se Tobed, pregar a la seva titular per la salvació de
a
la seva família; i, bavent-se salvat, la seva
pietat pogué atribuir
el fet a la dita Mare-de-Déu de la Llet, de Tobed, a la
qual tes¬
tificà "1 .seu devot regoneixement posant-.se amb tots els seus als
peus de la dita Madona. Mes ¿per què no s'bi troba la seva
futura nora?
Dexem-bo els fills
legítims del comte Enric, en Joan i na
estar:
Elionor, d'Aragó; els ilegitims, que no foren
nasqueren en terres
sinó tretze, nasqueren arreu; en Joan
nasqué, a 24 d'Agost de
l'any 1358, a la vila de Tamarit de Llitera"; i el mateix any, i a
20 de Febrer,
nasqué la que fou sa muller, na Elionor, en el
castell de Santa Maria del Puig, a Valencia. On i
quin any nas¬
qué na Elionor, filla del Trastamara, en Florez no "u pogué ave¬
riguar, i jo ignoro si avui se sab; més, per la dita taula i pel fet
de les seves esposalles, fetes en
1373, no consumat el matri-
1) Zurita : Anales de la Corona de Aragon. Barcelona, 1855, Ed. de las Glorias
nacionales, ÍV-754, llib. IX, cap. LXVIII.
2) En Ricardo del Arco acaba de dir, en el Boîelin de la Real Academia de la His¬
toria (Madrid^ 1911, LIX, 388), que en el castell d'Albelda, a Tamarit de Llitera,
«vivió D. Enrique de Trastamara siendo conde, nació allí D. Juan, que reinó en Casti¬
lla, y la infanta Doña Juana, que fué reina de Aragón ». No lii ha tal
Joana, reina de
Aragó. La Joana, filla ilegitima de l'Enric, casà en 1378 amb el marquès de Villena, i
morí jove. No crec possible I'escandol
que Joana nasqués a Tamarit, residencia de la
comtessa de Trastamara, per haver donat Pere IV dita vila al comte son marit, en
paga
dels seus serveis. Crec que "s tracta d'un doble error de ploma : que en lloc de «Joana»
s'ha de llegir «Elionor», i, en lloc de reina d'Aragó»,
« « reina de Navarra ». Però ¿ es
cert
que Elionor nasqué a Tamarit? La prova no me n'es coneguda.
EN PERE SERRA I EN SARAGOSSA 323
moni fins a
1375, se veu clar que era d'anys després den Joan.
Zurita diu que l'infant Joan nasqué en Epila, i tal vegada per
haver-ho dit ell ho digué Florez (Memorias de las reynas católicas
[Madrid, 1790], III, ed. II, 669). «Aunque en algunos libros
antiguos de la historia de Don Pedro López de Ayala se dice que
nació en Tamarit de Litera» (obra citada, Ilib. IX, cap. XIX,
p. 700). Es molt extrany lo dit per Zurita dubitativament, quan
sempre posa per als fets dels dos Peres l'autoritat irrecusable den
López d'Ayala, qui portava l'estendard reial a la batalla de Nájera.
El document següent, encara que no
parla del lloc, me sembla
declarar en favor de Tamarit de Llitera. Es una ordre del rei
Pere IV que se li compri «un bell pitxer e una bella copa
luanant
cobertorada dargent daurat los quals volem donar a la comtessa
de Trastamara après que son fill sera batejat del qual nos devem
esser padri faent per manera
que nos ajam los dits pitxer e copa
dissapte primer vinent a Lleyda»... «pensar podets en quina
congosça seriem si com haviem batejat no haviem que presentas-
sem a la dita comtessa» '.
Explicada la composició de la taula de Tobed, la seva data
no està clarament especificada? Si la noia es l'infanta Elionor,
i aquesta en 1373 no pot fer sinó esposalles
amb en Carles de
Navarra, no complint-se '1 matrimoni fins a l'any 1375; si la taula
fos d'aquest any, o posterior, com li vol concedir en Bertaux, an
aquesta data; ¿se l'hauria deixada de representar com a reina, ja
que "u devia esser de Navarra? Ja sabem, doncs, que la taula es
d'abans de 1375. Si ara recordem el que acabo de dir, que Elio¬
nor no fa sinó
esposalles en 1373, lo qual me diu que no tenia
edat per complir el seu matrimoni, havem d'entendre que en 1375",
al consumar el matrimoni, el qual ens porta a
conjecturar que
devia neixer en 1362, avançant-la "1 seu germà Joan de cinc
anys, deuria sortir de la pubertat.
Present el que he dit, si ara ms fixem en l'edat representada
a la taula de Tobed
per als dos infimts, fent-nos càrrec de la difi¬
cultat tècnica de donar-nos retrats jovenils, es ben cert
que no "ns
atrevirem a donar, a tot estirar, an el noi Joan, ja armat cavaller,
i) 50 Octubre 1358. Arxiu de la Corona d'Aragó, reg. 1137, fol. 19.
324 LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA
més enllà de quinze o setze anys, lo qual poso per no arribar a
l'any del seu matrimoni amb l'infanta d'Aragó, i per a que.'s. vegi
eom cauriem dintre de l'any del matrimoni dels dos :germans de
donar-li disset anys, i ja havem dit com no es possible, dàtar la
taula dè l'any 1375 ; i coin que si se li vol donar data meiuorable
no "si pot fixar sinó la de les esposalles d'Elionor, o sigui l'any
1373, així tindríem el noi Joan de catorze anys i la germana de
nou, que es el que representen a la taula, any en.çà o enllà.
En veritat, tot el treball que ms,donem, per fixar un anr'
determinat, sols obeeix al fi d'explicar-nos, tractant-se d'una taula
amb quatre retrats (com no siguin imaginaris), com li va esser
possible, an el pintor de la Mare-de-Déu de la Llet de Tóbed, el
poder-se trobar davant de les persones reials retratades en dita
taula.; qüestió insoluble per manca de documents, i fins,.pera
més.apurar, d'iiidicis.
Si "1 pintor de la taula de Tobed 110 es un castellà; si:es un
aragonès, ja que la taula "s troba a Aragó; qui pogué esser? Per
l'any 1373, data que deixo assignada a br taula de Tobed, no
tenim, pintors coneguts ni a Aragó ni a Castella. No tenim, a
Espanya, més pintors coneguts que "Is catalans i els valencians.
¿ Cridà a Castella, el rei Enric 11 (i va anar-hi), un pintor ca¬
talà o valencià? D'esser així, qui havem de suposar que va cridar?
¿el pintor del rei Pere III (en Domingo Valls), o "1 pintor de la
reina, sa muller (en Llorenç Saragossa)? ¿Devia recordar-se del
pintor protegit pel rector de Sant Mateu, donant ad aquest la
preferencia, visqués o no visqués en 1373 dit rector? Chi lo sa!
Lo que sabem es que en 1373 en Domingo Valls pintava'l
retaule d'Albocacer; que, per les raons que li mogueren els seus
jurats sobre la seva pintura, ell se "n vingué a Barcelona a buscar
en Llorenç Saragossa per perit del seu treball i company; i que "1
rei Pere no deixà sortir en Saragossa perquè "1 tenia empleat en
obres que no especifica. Doncs resulta que, pel temps en que "s
degué pintar la taula de Tobed, tenim els dits pintors de la casa
reial d'Aragó pintant l'un a Albocacer i l'altre a Barcelona. Sols
ens
queden disponibles, com pintors de renom, els dos germans
Jaume i Pere Serra, dels quals no "s pot negar que "Is pogué co¬
nèixer el rei Enric en el transcurs de les seves campanyes. Com
La Piktura Mig-eval Catalana Vol. II : Lam. XIV
Llorenç Saragossa : 1575
Mare-de-Déu de la Llet : Torruella de Montgrí
«
EN PERE SERRA I EN SARAGOSSA 325
que aquest contacte, o la possibilitat d'ell, es innegable, lo que
tenim en definitiva es pels contactes possibles de l'Enric de
que,
Trastainara amb els Serres i en Saragossa, quedem sense possible
conclusió en favor d'uns i altre.
Si ara Pere Serra "ns desapareix (pel que
recordem que en
resulta de la investigació) després de pintar, en 1368, el
meva
retaule de Pedralbes, ¿ no "y hauria lloc a pensar si no pogué esser
cridat pel rei Enric, amb la qual cosa quedaria explicada la seva
absència de Barcelona pels anys 1373, 0 sigui "1 de la taula de
Tobed? Però, la taula de Tobed, ¿no té antecessors ni successors
en la pintura catalana i valenciana?
Una altra taula, la de la lamina XIV, podem dir que "us
dóna en sí mateixa la seva data. El mantell de la Mare-de-Déu
de Torroella de Montgrí està sembrat d'aguiles. Doncs bé : es en
1373 quan se dóna l'ordre de pagament «de les vestedures de
seda ab senyals daguiles de la dita senyora Reyna» '.
Que "Is teixits de seda amb senyals d'aguiles no "s fessin més
que l'any 1373, no "u diem : el que sí diem es que "s feien en
dit any, i que "n portaven les reines. Doncs res més natural que
vestir d'aquesta tela la Reina del Cel. Any ençà, any enllà, la
taula de Torroella s'escau bé amb l'any 1373, any que, també
ençà o enllà, havem assenyalat a la taula de Tobed. Digui-s ara,
a la vista de les dues taules, si no seria la major de les temeritats
dir que una i altra sortiren de la mateixa mà. Més ¿qui negarà
que no estiguin en relació?
Aquests dos tipos evidentment tenen un origen comú. No
ha sortit l'un de l'altre : la llur font està per damunt d'ells : són
l'interpretació d'un tipo creat per un art superior.
Quan en Bertaux parlà per primera vegada, i a la llarga, de
la taula de Tobed, va dir ;
«La Virgen á cuyos pies está arrodillado el rey, y los
ángeles del cortejo no son figuras «grotescas»': con los grandes
ojos medio cerrados y su boca minúscula, esa Virgen y sus
ángeles hacen pensar en las Madonas de Siena; el mismo tra-
i) Arxiu del Reial Patrimoni : Registre d'Albarans 1903. Albarà dat a Barcelona
a 10 de Febrer de 1373.
326 LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA
-(> bajo de los dorados tiene la finura preciosa de las obras sienesas.
»
Hay más : el cuadro del rey Enrique, á pesar de su colorido
completamente italiano, no es de mano italiana. En ninguna
parte de Toscana, así en las provincias italianas del Sur ó del
Norte, no encuentro exactamente ese tipo de Virgen, esa nariz
delgada y puntiaguda, esa boca contraída y casi sin labios; en
parte alguna veo un Niño Jesús pintado por un italiano, que
tenga en las rodillas de su madre esa actitud rígida y esas piernas
de madera; en fin, apostaria á
que jamás Madona florentina ó
sienesa del trescientos descubrió para amamantar á su
hijo un seno
colocado precisamente en medio del pecho,
y que parece único.
«Las tablas actualmente conocidas
que más se parecen al
cuadro de Tobed, son obras catalanas, como el
gran retablo de
Pere Serra, de Manresa. La identidad es
chocante, sobre todo en
los tipos femeninos.» — 32.
«Conviene atenerse á lo que las mismas obras dictan. El
retablo de Tobed no está relacionado con la pintura
aragonesa,
tal como la conocetuos por una obra única
(Tríptico del monas¬
terio de Piedra) que cou la pintura andaluza
(Musulmana). Tiene
su
puesto perfectamente marcado en la escuela catalana.» '
I, dintre de l'escola catalana (ho vaig sostenir a Saragoça, en
1908, i "u sostinc avui), no "s poden atribuir més que an en Pere
Serra. Quan jo den Jaume Serra no "n coneixia més
que l'exis-
tencia, i l'obra seva, tancada en' el Santo Sepulcro de Saragoça,
si bé'm constava, m'era encara
desconeguda, vaig advertir au
en Bertaux si tal
vegada ms resultaria deu Jaume Serra la taula
de Tobed. Per a mi l'obra hipotètica deu Jaume
Serra ha resultat
d'una altra mà, però d'una altra mà que en Bertaux diu que té que
veure amb l'obra deu Pere Serra. Són les
seves
paraules : «Tienen
parecido — les taules deu Jaume — con las tablas del gran
gran
^olíptico del Espíritu Sanlo'Pyàt la catedral de Manresa, obra de un
deudo del mismo Jaime, llamado Pedro Serra.» °
1) Bertaux : Los Primitivos pintores españoles - Los Italianislas del Trescientos;
trad, de la Revue de l'Art Anden et
Moderne, de París, en La España Moderna (Madrid, Se¬
tembre 1910, 53).
2) Bertaux : Exposición Retrospectiva de Arte, Zaragoza, ipoS, etc., 46.
EN PERE SERRA I EN SARAGOSSA
327
Ultmiament, en el seu citat treball sobre l'Exposició sarago-
çana, en Bertaux escriu ; «La única obra que hoy podríamos atri¬
buir tal al pintor del retablo de Tobed, es una serie de cuatro
tablas de la Pasión conservadas también en la iglesia del Santo
Sepulcro de Zaragoza. La colocación en el Santo Sepulcro, casi
copiada del cuadrito pintado por Simope Martini, en Avignon,
hoy conservado en el Museo de Berlin, claramente indica, lo
mismo que la Virgen de Enrique II, que el pintor conoció de
muy cerca el arte de Siena.» (Lloc citat.) Aquest art sienes trans¬
portat ja "1 tenim conegut : es l'art de Pedralbes, que en Bertaux
conegué per les fotografies que d'ell li vaig mostrar; es l'art den
Jautue Serra, desconegut den Bertaux; es l'art nostre, l'art català.
I no altra cosa setnbla que ha dit l'esmentat senyor. Etuperò ell,
que havia vist la Verge de Tobed en la Verge del Sant Esperit
de Manresa, den Pere Serra, ell escriu, en conclusió, que "1 pin¬
tor de la taula de Tobed
fué .ñn duda aragonés, afegint : «no sería
el misterioso Lorenzo Zaragoza?» (Lloc citat, 46.) En Bertaux
ens fa, doncs, an en Saragossa, saragoçà; cosa que ja bavem vist
que està tuolt lluny de poder-se adtr.etre. Més lo que no diu dit
senyor es el per què no "y ha dubte que "1 pintor de la taula de
Tobed fou un aragonès. I tant com es de dubtar! ¿On es aquesta
pintura del Trescents aragonesa? On han sortit els seus pintors?
Els pintors que han pintat per a Saragoça ¿no són en Ferrer Bassa
i en Jaume Serra? I, en Llorenç Saragossa, ¿no pinta desde Bar¬
celona, en 1365, per a Terol i Calatayud?
Com que se ms podria contestar amb el que diu en Bertaux,
que de pintura aragonesa trescentista m tenim les quatre taules
de la Passió del Convent del Sant Sepulcre de Saragoça, per ell
atribuïdes tal ve\ al pintor de la taula de Tobed, diré que ni
amb un tal ve:(_ pot passar dita atribució. Perquè, si an algun
mestre conegut se poden atribuir dites hermoses taules, es certa¬
ment an en Jaume Serra.
Quan vaig fer fotografiar les taules d'aquest de dintre la
clausura del Sant Sepulcre, vaig fer l'impossible per treure foto¬
grafies de dites quatre taules; i el mestre A. Mas, amb tota sa
pericia, ben regoneguda, no "u va poder conseguir, per la fos-
quedat del lloc i l'impotencia de la llum artificial, que per altra
328 LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA
part ens enxarolava les taules : tant grans i forts resultaven els
seus reflexes per tot arreu.
Aquestes quatre taules són restes d'un altar del dit convent,
0 del'iglesia parroquial de Sant Nicolás (que avui serveix d'igle-
sia del convent), i estan ficades dintre d'un retaule dels
segles
XVI o xvií, crec d'una
capella dita del Rosario. Cada una d'elles
conté dues escenes o assumptes, ocupant sempre l'tina lloc més
important que l'altra, quasi dues terceres parts per una. Els as¬
sumptes representats són : l'Oració a l'horl i ]>iides davant dels
sacerdots tractant la venda de Jesús, assumpte que, per a mi, es nou
a la nostra terra; en una altra taula,
el Petó de Jades i l'Empreso¬
nament de Jesús; en una altra, F Enterrament de Jesús
i la seva
Resurrecció; i finalment, en una altra taula,^« Davallada del Crist
als
InJernsJ'i la Visita de les Maries al Sant Sepulcre després de la
Resurrecció. Per aquesta relació "s pot comprendre quines deuen
esser les taules
perdudes de l'antic retaule del qual s'han conser¬
vat les quatre
dites. La seva grandaria deu e.sser d'uns 50 centi¬
metres d'alt i
d'ample.
Trobem, doncs, dintre de la clausura, i fóra, a l'iglesia,
aquella típica representació de l'Infern per la boca d'una diguem-
ne balena. El Crist dóna, com de consuetut, la mà a l'Adam
per
fer-lo sortir. Aquest va nu. L'Eva "1 segueix, i darrera d'aquesta
segueixen els patriarques portant les llui's corones característiques
sexagonals o apainelades. En aquesta taula, sense cap dificultat
s'hi pot regoneixer el dibuix o l'influencia de l'art den Jaume
Serra i aquell seu torrat color que ja havem fet observar a pro-
posit del cap de Crist (fig. 105). Tots el tons són calents, sortint
brillantment sobre un fons d'or llis. En les altres taules no
"y
trobem els caps llargs, senesos, de l'anterior, i sí més
brusquedat:
el dibuix no sembla "1 den Serra. Ara ms trobem davant d'uns
caps que tiren a rodons, colorits de vermell i amb gran exagera¬
ció d'expressió. En la taula del Sepeli del Crist, els ulls i les celles
1 la boca fortuen angles extremadament aguts per
expre.ssar el
paroxisme del dolor i de la desesperació. Sant Joan, alçant els
braços al mig de la cotuposició, va vestit amb tunica pintada de
vermelló. Aquest particular no seria sinó una càrrega sobre "1 que
ja havia fet en Jaume Serra a la taula del Judici Jinal (lamina XII).
EN PERE SERRA I EN SARAGOSSA 329
El grupo dels condemnats, d'una expressió tant justa com gran
en
aquesta, la trobo violentament exagerada en les taules de que
parlem, motiu pel qual les cares resulten molt treballades i aca¬
bades, però també dures. El plegat no es tant treballat, i molt
poques vegades engalonat d'or. Si volem donar aquestes taules
an en
Jaume Serra, les havem d'acostar cap a les seves darreries,
quan, ja "1 gran artista, allunyant-se del seu art, fi i idealista,
queia en l'amanerament de l'expressió, que tant fatal fou
per a l'escola senesa, victima en això del naturalisiue o ma¬
terialisme de l'escola giotesca. Com que la proporció de les figu¬
res es bona i el dibuix es
cuidat, això, unit amb el llur brillant
color, fan que aquestes taules siguin del tot interessants i dignes
d'un mestre que, si no fou en Jaume Serra, va esser, de segur,
un dels seus deixebles.
Res, a la vista d'aquestes taules, ens retreu la freda, pulcra
i fina taula de Tobed, 011 tot es dolçura, apocament, misticisiue,
es a dir, èxtasi, immobilitat.
Aquesta taula de Tobed, quan en Bertaux escrigué lliure de
l'influencia del'esperit patriotic saragoçà, ho va veure clar, cal
repetir-ho : uLas labias conocidas que más se parecen al cuadro de
Tohed son obras catalanas, como el gran retablo de Pere Serra de
Manresa. La identidad es chocante sobre todo en los tipos femeninos.»
Que això està ben dit i ben observat ho posarà aquí fóra de
dubte la reproducció de la taula central del gran poliíiptic de
la catedral de Manresa.
Però la taula de Tobed la fixa dintre de l'escola catalana la
petita i bella taula del mateix assumpte que en sa bella col·lecció
de pintures té'l meu il·lustre amic en Pau Bosch i Barrau a Ma¬
drid (fig. 109). Com que d'aquesta taula quasi sense
exageració "s
podria dir que "y està estargida la Mare-de-Déu de Tobed, dit
està que s'imjiosa la qüestió de la seva prelació. Peró
aquesta
qüestió no 'm té cap interès; perquè, sigui anterior o posterior a
la taula de Tobed la lleidatana, en una i altra trobem el mateix
dibuixant, el mateix colorista. Però cal dir que encara es més
fina la taula lleidatana. Sembla, en veritat, un vori pintat : tal
es l'unitat del seu color i poliment. Donem au aquesta petita
taula, d'uns 60 centimetres d'alçaria, el nom de lleidatana perquè
LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA
330
tot el quepogué averiguar en Pau Bosch 1 Barrau de la seva pro¬
cedencia esque venia de la montanya de la provincia de Lleida.
Què "n farem ara, doncs, de ¡a Mare-de-Déii de la Llet de
Torroella de Montgrí? Ne farem una obra den Llorenç Saragossa.
L'hi donem per exclusió? No.
Cal partir del principi que no "s pot atribuir a Saragossa cap
obra que no "s repeteixi a Catalunya i a Valencia. Vull dir : que
havem de trobar, en una i altra regió del reialme d'Aragó, pin¬
tures que, així com les anteriors les hem pogudes aplegar entorn
den Pere Serra, ara les poguem aplegar entorn den Llorenç
Saragossa. Es clar que mai arribarem, per a en Saragossa, a l'evi¬
dencia, com hi arribem per a en Pere Serra; puix si procedim a
l'inversa del que havem fet per regoneixer-li la paternitat de la
taula de Tobed, això es, del politiptic de Manresa (any 1393),
arribarem per ella a la taula de Tobed, o del any 1373, per la
seva chocante identidad del tipo femenino, com digué en Bertaux.
Aquest punt ferm de comparació no "1 tenim per a en Saragossa;
però, en canvi, ¿no resultaria quasi d'igual fortalesa "1 trobar en
el regne de Valencia pintura almenys comparable, i sols compa¬
rable, amb la Mare-de-Déu de la Llet de Torroella de Montgrí?
¿No "S compliria aquí la condició precisa d'haver de donar au en
Llorenç Saragossa obra consemblant a Catalunya i a Valencia
per poder creure que havem trobat la seva obra pictòrica?
Si : a les províncies d'Alacant i Valencia "y tenim, o "y
teniem, obra consemblant a la que tenim a la provincia de Girona.
Recorrent en Gonzalo Simancas la provincia d'Alacant per
ter l'index monumental de la mateixa per comissió de l'Estat,
descobrí, arreconada a l'ermita del lloc de Penelles, situat entre
Alcoy i Concentaina, la Mare-de-Déu de la Llet de Penelles, de la
nostra figura no. Ne tragué una fotografia com va poder, puix
110 anava preparat per fer-ho; i, coneixedor de les meves Mares-
de-Déu de la Llet catalanes, me la comunicà com una altra de
tantes. No es la fotografia den Gonzalo Simancas la que publico,
sinó la que m'ha fet graciosament el ferm valencianista i poeta
de Concentaina en Josep Carbonell, mon inoblidable company
d'excursió a Penelles.
Una altra Mare-de-Déu de la Llet, la de Chelva, encara en
•.
■:"·"5^í=ïfl^Ç«KKií ."
fSÍ.^ V^ -■ •
^.---->>íf.Ví·J^-^, .ï?-"
1^ v"^
¿JíClf
W*'
'
a
..^V SC'»- ~'-ï-^^ .-í- -iri, . ' ■·**=^ I^C . r-i«^î >
I?'J!'.->yJÍ<-j..»'v"il"Siiir-**ír->--L->4í-"*;.-■/¿?'^SÇixï^J·. .^í-^i..'ii^-:»fiÎÎ-T'.''-T .'- * a". ' .•- ^iP^^^!^.''.-.- .
EN PERE SERRA I EN SARAGOSSA 33^
1908 conservada dita vila (portada poc després a Valencia i
en
a Barcelona, sense trobar,
segons sembla, qui la volgués comprar,
i per mi avui completament perdut ei seu rastre), puc presentar
ara, gràcies a una fotografia que se m'entregà en dit any, comu¬
nicada per la bona voluntat que per l'esclariment dels origens de
la pintura catalana i valenciana té l'amic Tramoyeres Blasco.
Se tracta, com es de veure per la lamina XV, d'un petit
retaule que tenia pintada en les taules foranes FAnunciació, i
certament en la del mig, com dé consuetut, el Calvari. Es molt
de doldre, per al meu treball, no poder ni tant sols coneixer el
dibuix de les dites composicions. Quines siguin les imatges dels
sants forans, no "u
veig clar : un abat i una santa. Les dugués
santes de l'entorn de la Mare de Déu són Santa Barbara l'una, i
l'altra "m sembla Santa Llúcia.
Edat de les pintures : Per a la de Chelva no tenim cap dato :
sols pels seus caràcters artístics se la pot aproximadament datar.
En quant a la de Penelles, diré que "1 Sr. Carbonell, fixant-se en
que la Beatriu Roger de Lluria fou senyora de les baronies de
Concentaina i Penelles quan la heretà, per dret de primogenitura,
el seu fill Allons Roger de Lluria, creu que la taula en qüestió
fou ofrena de Beatriu. An aquesta conclusió s'hi oposa "1 carácter
de la pintura, com ja direm. Ara l'Escolano ms diu que : «si
bien, por cierto disgusto que doira Beatriz hizo al rey don Pedro
el cuarto de Aragón, le fueron quitados todos los dichos lugares,
hizo nueva merced de Concentaina y de ellos» — (Navarrés,
Quesa, Bicorp, Penella, etc.) — «á su hijo don Pedro, señor de
Jérica, como parece por escritura de donación que pasó en el
castillo de Caller en el dicho año» (i3 5 5) — «En el de
—
1370 fué señor de Concentaina don Antonio .de Aragón, con
privilegio dado en Barcelona á 29 de Julio; y después volvió á
la corona real...»'
Res, dones, de concloent ens diu la presencia de les armes
de Concentaina i Penelles en la taula de la Mare-de-Déu d'aquest
Hoc format per uns quants masos.
i) Escolano : Décadas de la historia de la insigne y coronada ciudad y reino de VaJen~
cia (Valencia, 1879), II, 587.
336 LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA
Ara, si "ns fixemel fons d'or de les taules de Penelles i
en
^ Chelva, aquesta "ns ha de semblar més antiga per son fons d'or
llis galonejat. El fons de la taula de Penelles, amb els seus rínxols
de brots d'alzina fins, ens hauria de portar al segle xv; però
aquest dato decoratiu incert, encara que sigui difícil
es sempre
deixar-lo de costat. En favor de la
major antiguitat de la taula
de Chelva hi ha "1 sòcol que "s deixa veure en el quadro de
l'angel de VAnunciació i en el de la Sania. Aquest sòcol
amosaicat es totalment italià : es un sòcol florentí, senès,
dato inapreciable per quant revela per sí sol a quina influencia
d'escola correspon la taula de Chelva. Ara, que aquesta influen¬
cia italiana sigui directa, uo "u creiem. El seu pintor l'ha soferta
per transmissió de l'escola catalana; i, com que aquesta la sentí
o sofrí directament,
d'aquí que en les taules de Chelva i Penelles
se "us mostri
ja un poc més independent, i per cert en lo que
té de més característic.
Que les taules de Chelva i Penelles tenen que veure amb les
catalanes, es inqüestionable; però amb les catalanes representades
per la taula de l'ermita de Santa Catarina de Torroella de Mont¬
grí, no amb cap de les que havem regonegut fins ara com pintura
deu Pere Serra.
Vegi-s la caiguda del cap de la Verge, sempre forta sobre la
seva dreta; actitut graciosa que reïx admirablement en la taula
de Manresa. Aquesta pintura es d'importació senesa, com propria
de l'escola de la gracia. Les taules de Torroella de Montgrí,
Chelva i Penelles quasi posen dret el cap de la Verge : la seva
inclinació es molt suau; no "y ha, si "s vol, aquell rebuscament
graciós de les Verges deu Pere Serra, que no deixa, com veurem,
mai de costat, venint a constituir una característica de la seva
Verge, la a que havem
nomenat Verge catalana.
Aquests caps ens fan fixar tot seguit en les corones que
porten. Noti-s bé : per les tres dites el disc ve coronat per una
gona d'estrelles que no té cap de les Verges den Pere Set ra : ni
les que portem conegudes ni les que coneixerem més endavant.
Aquest encontre seria fortuït? Cal recordar fins a quin punt les
rutines de taller perduren i s'imposen, per donar ad aqueix detall
de la corona tota la seva importancia. Aitals corones eren.
EN PERE SERRA I EN SARAGOSSA 337
•vi^^í.·ii.ijíir
lfF&.«1
M ^