COLLECCIO SANT JORDI I. Literatura Cristiana. - IL Art Cristià III. Història de l'Església Volum 5.® (II de la Secció d'ART Cristià) LA CATEDRAL DE VALENCIA EDITORIAL BARCINO Barcelona, iç2l F. ALMELA 1 VIVES, LA CATEDRAL DE VALENCIA EDITORIAL BARCINO Barcelona, 1927 Es propietat. Drets reservats i garantits Amb les degudes : : llicències : : Varias, impressor. — Sànt Sadurní de Noya I DADES HISTORIQUES Prolegòmens.—El lloc ocupat per la Cate- dral de València era el centre de la ciutat ro¬ mana. A més, fent obres a la Seu, hom ha trobat algunes làpides amb inscripcions, tam¬ bé romanes. No dóna més ni millors raons l'historiador Beuter (1538) per assegurar que Escipió l'Africà vaaixecar un temple a Diana on posteriorment va ésser edificat el temple cristià: notícia que posteriorment copiaren al¬ tres historiadors. Hom suposa que en els temps visigòtics el temple del paganisme arribà ja a església episcopal consagrada al Salvador. L'any Î905 fou trobat, molt prop de l'actual església, el 6 F. Aim el a î Vives fragment d'una pedra judici del P. Fi¬ que, a del Fita, correspon al segle ,vi i que tingué l'objecte de consignar la restauració d'una gran basílica feta per Justinià, primer bisbe Conegut de la Seu valentina. En venir'els musulmans aquesta església fou transformada en una mesquita. Les acaballes del segle x i aportaren als sarraïns l'anècdota del Cid, durant que mantes anyades fou amo i de la ciutat. senyor Roderic Díaz convertí la mesquita en temple dedicat a Santa Maria, i no a Sant Pere com hom ha suposat. Però liquidada la damunt dita anècdota, tornaren els ma:hométans a dominar l'edifici.' Segle XIII. Naixença.—Fet i fet, el naixe¬ ment de la Catedral de València, com el nai¬ xement del mateix Regne, ve determinat per l'entrada del rei Jaume el Conqueridor en là ciutat, esdeveniment ocorregut el 9 d'octubre de 1238. Flistoriadors regnícoles parlaren, sense gaire fonament, dè què el monarca, agafant un martell d'argent, començà a donar cops damunt les parets musulmames, acció que imitaren els bisbes, àbats, cavallers i sol- La Catedral de València % dats que el seguien, de faisó que no trigaren; gens a derrocar el santuaridels mahometans.. Sembla més probable que hom aprofités la. mesquita mitjançant la purificació feta per Pere Albalat, arquebisbe de Tarragona, el qual hi digué la primera missa davant una imatge pintada en taula que :.portava el rei i la qual després venerà molt amb l'advocació de «Nostra Dona Santa Maria de València». I Santa Maria fou ja patronade la nova església. Aquesta va ésser eregida en catedral per butlla de, Gregori IX, datada precisament en 9 d'octubre de 1239. L el primer bisbe d'ella fou Ferrer de Sant Martí, prepòsit de Ta¬ . rragona. . El mateix any els Jutges Apostòlics resolgueren el plet entre l'arquebisbat de,To¬ ledo i l'arquebisbat tarragoní, els, quals discu¬ tien a qui pertanyia la sufraganeïtat de l'Es¬ glésia valenciana. La discussió tingué caires prou cantelluts, com ho demostra el fet que Pere Albalat hagué d'amonestar al bisbe d'Albarrací, representant de Toledo, que pretenia exercir funcions jurisdiccionals. L'any 1242 va formar-se la confraria de Sant Jaume, la qual, creient-la fundada pel 8 F. Al m el a i Vives Conqueridor i degut al seu alt prestigi, fou respectada per Jaume II en suprimir totes les confraries de València. L'any 1249 Jaume I publicà un decret prohibint que al volt de la Seu fossin aixecats edificis coberts i manant que, quan caiguessin, no poguessin ésser reedificades les cases con¬ tigües al temple. El mateix any el Capítol ins¬ tituí una càtedra de Gramàtica. Ja veurà el lector més endavant com la Catedral de València s'havia d'enriquir amb gran nombre de relíquies. La primera relíquia obtinguda fou una espina de la corona de Jesucrist que Sant Lluís, rei de França, hi va enviar en 1256, segons pergamí encara sub¬ sistent. Per econòmiques relatives al re¬ causes partiment de terres i de rendes, hi hagué un plet entre Jaume I i Arnau de Peralta (segon bisbe de València), que el papa Climent IV resolgué indicant al rei que donés més mitjans de vida a l'església que havia deslliu¬ rat del jou musulmà. Aquesta resolució vingué en 1265, quan ja feia anys que era bisbe de València Andreu Albalat, frare dominicà, germà de Pere Alba- Planta dií la Catedral. (Segons Lampérez) óicarpmoC i atnaS an A ed ed taç.i'l ed .melasurJ al snogeS( lardetC Ed .)omroT aicnèlaV La Catedral de Valencia 9 lat, conceller i ambaixador del primer Jaume, fundador de la cartoixa de Porta Coeli. Aquest bisbe, considerant, per moltes raons, que l'an¬ tic temple no era idoni, pensà en una renova¬ ció total i posà en 22 de juny de 1262 la pri¬ mera pedra on actualment és la capella de Sant Jaume. Així ho palesa una làpida que veieren i copiaren molts erudits, però que desaparegué en una altra renovació: la del segle xviii. El mateix de 1265 en què el papa any fallà el plet entre Jaume el Conqueridor i la Catedral de València, concedí el primer a la segona el dret d'asil, en virtut del qual els delinqüents acollits al temple no en podien ésser extrets violentament ni punits amb la pena capital o altra pena greu. Pere el Gran va celebrar corts generals a la Catedral l'any 1283. En córrer els temps, al¬ tres corts s'hi celebraren, especialment du¬ rant el segle xv, en el qual el llibre d'obres n'esmenta per hostatjar assamblees presidides per Martí l'Humà, Alfons el Magnànim i Joan II. Segle XIV. Desenrotllament.— En 1303 és datat un interessantísskn document, descone- 10 F. Aim el a i Vives gut fins fa poc, mitjançant el qual, l'arqui¬ tecte Nicolau d'Autuna (Autun) s'ajusta amb el bisbe Ramon Despont, cinquè bisbe de València, i amb el Capítol, obligant-se a no dirir gir cap altra obra sense permís especial, i a di^ rigir personalment tot el treball de les obres de la Seu. valenciana, comprenent-hi eis d'es¬ cultura, pintura i vidrieria. En canvi, li serà sotmès absolutament tot el personal, rebrà cinquanta sous reials per habitació i dos sous i mig diaris per estipendi, àdhuc en les diades festives, quan sigui fora i quan estigui malalt. No hem parlat d'una primera pedra? Doncs ara ens cal parlar d'una altra primera pedra, posada en 1334 per Ramon Gastó, sisè bisbe de València. Així ho deia una làpida desapa¬ reguda, però copiada per mà fidedigna. Aquesta segona primera pedra (si val a par¬ lar d'aquesta guisa) referia solament a la es continuació de les que foren dutes fins obres, a les capelles hodiernes de Sant Francesc de Borja i de Sant Lluís d'Anjou. No obstant, hi ha qui opina que la dita làpida es referia a l'església de Santa Maria de Murvedre. El mateix bisbe va fundar en 1345 una càtedra de Teologia, la qual encarregà als La Catedral de Valencia II dominicans (un d'ells Sant Vicents Ferrer), que la tingueren durant noranta anys. Després fou encomanada a un canonge, beneficiat o secular de la diòcesi. De 1355 ençà ve fent-se la processó del Corpus Christi pel Capítol amb l'Ajuntament. De 1356 a 1369 fou bisbe de València Vi¬ dal de Blanes. Durant la prelatura van seva ésser construïts el passadís (molt canviat, que uneix la Catedral i el palau dels prelats) i la magnífica Aula capitular. Aquest bisbe mereix ésser recotdat, a més, perquè fou el darrer bis¬ be elegit pel Capítol. El seu succesor, Jaume d'Aragó, cosí germà de Pere el Cerimoniós, va ésser nomenat pel papa Urbà V a qui el rei havia demanat que anulés el nomenament fet per la majoria del capitulars. El mateix rei, en 1366, va treure de la Catedral les joies i objectes preats, dels quals tenia fretura per a la guerra contra Castella. Però, en canvi, ja en I37®) donà permís per què fossin comprades i derrocades les cases que hi havia als peus del temple, amb l'objecte d'allargar aquest. El mateix any el capítol cridà Enric Stan* . cop perquè fes tres vidrieres. Més endavant 12 F. Aim el a i Vives apareixen els noms de Guerau Alemany, mes¬ tre Martí, Miquel Arnau i molts altres vidriers. L'art de la vidriería, potser mercès a la Cate¬ dral, adquirí a València grans arrels, com ho demostra el fet que el Capítol no hagués de fer-se un forn propi (com a Toledo i Burgos), car n'hi havia prou amb els forns particulars. Però d'aquell art només resten unes mostres migradíssimes quantitat. en Totes aquestes dades referents a les arts suscitades per la Catedral poden ésser espi- golades principalment en els llibres d'obres, el més antic dels quals data de 1380. A l'any següent comença l'execució del campanar nou o Miquelet. Un terratrèmol esdevingut per Nadal de 1396 produí un endarreriment en les obres. Aquest mateix any havia publicat la reina Maria, muller de Martí l'Humà, un privilegi prohibint que fossin donats benifets eclesiàs¬ tics als que no fossin nadius del Regne. Aquest privilegi reial era tornàveu de les queixes pe¬ rennes dels valencians, els quals veien que els fills de la ciutat o de la diòcesi s'esforçaven per fer una catedral rica i lluïda, mentre els foras¬ ters, cada vegada en major nombre, es limita- La Catedral de València 13 ven a aprofitar-se d'aquells esforços. Però el dit privilegi no tingué eficàcia per causa del cis¬ ma d'Occident. Per això restà viu el problema. I així arribem als inicis del segle xv, des¬ prés de les boires (relatives) del segles an¬ teriors. Durant aquestes centúries (i en certa manera també durant la quinzena) la Cate¬ dral havia estat voltada de cases, casetes i ca- sotes que s'arrapaven a les seves parets com una monstruosa arquitectura parasitària. Per altra banda, les places de les Cols, de la Frui¬ ta, de les Gallines, de la Llenya, eren plenes d'escombraries, de fems, de pedruscalla i de coses pitjors que els veïns no s'estaven de llençar encara que els amenacessin amb l'ex- comunicació. A més, hom s'avesava a què els indrets pròxims al temple servissin per a en¬ terraments, la qual cosa no solament es feia en els cementiris contigus a l'edifici, sinó en mig del carrer. Devegades, tanta era la pudor, que el Capítol tenia que pagar obrers de vila per que cobrissin amb guix i calç les juntures i forats de les tombes. I per dins, el temple, encara que tenia la bellesa dels carreus nus originant línies ogivals, estava mancat de tot ornament, era pobre d'aspecte. r4- F. Aim el a i Vives Segle XV. Renaixement.—El segle xv—cal repetir-ho—-fou, amb alguna excepció, un se¬ guit de benaurances, per a la Catedral de València, com així mateix és l'època triomfal en molts aspectes de la vida valenciana. L'any quinzè de la centúria s'hi celebrà una fastuosa processó del Corpus Christi, a la qual assistí l'antipapa Benet XIII vingut a pos¬ ta des de Sant Mateu. Alfons elMagnànim rebé en 1418 un prés¬ tec importantíssim de la Catedral, en penyo¬ ra del qual deixà un valuós fermall i altres joies. El mateix any fou feta una concòrdia entre la Ciutat i la Catedral per tal de posar un rellotge vora el Miquelet: rellotge que fins fa poc ha donat la pauta dè l'hora de València. L'any 1426 hom acordà de perllongar el temple afegint als peus un altre tram que havia d'ajuntar el cos principal amb el Mique¬ let i l'Aula Capitular. Una altra assenyalada processó de Corpus Christi fou la segona de l'any 1427 feta en el mes d'Agost per tal que fos presenciada pel rei Alfons i la seva muller, Maria. L'any fou nomenat bisbe de València ' 1429 el valencià Alfons de Borja, després Calixte III. La Catedral de Valencia IS L'any següent, Martí Llobet començà les obres reformatòries del cimbori. Eugeni IV intervingué la pugna entre en els valencians i els canonges i beneficiats for rasters, datant en 1435 una butlla francament falaguera per a la tesi valenciana. Però el pro¬ blema rebrotà... L'any 1442 a Joan Cas¬ fou encarregada tellnou, famós argenter, la fabricació d'una Custòdia del Sagrament. Hi ha motius per creure que aquesta joia, avui perduda, era, a més de fabulosament rica, una meravella d'or¬ febreria. L'esperit religiós d'aquells avantpassats sabia agermanar-se molt bé amb l'esperit pa¬ triòtic. Ho comprova, si més no, la veneració a l'Angel Custodi de la Ciutat i del Regne de València. La primera processó es feu en 1446. L'any I457i Calixte III, donà una de les moltes proves del seu amor a la Catedral va¬ lentina («en altre temps nostra volgudíssima esposa, i ara filla predilecta entre les altres esglésies catedrals»), fent-li donació de gran nombre de relíquies. Quelcom desagradable esdevingué dotze anys després. El magnífic retaule d'argent que Ió F. Aime I a i Vives Bartomeu Coscollà feu per a l'altar major es va perdre en un incendi ocasionat, per Pas¬ qua de Pentecostés, per una colometa artifi¬ cial que anava de l'orgue al presbiteri vessant flamarades. Solament es va salvar una escultu¬ ra argentina de la Verge gràcies a un esclau negre anomenat Lançalot, el qual, en recom¬ pensa, fou alliberat. L'any 1472 desembarcà a València el seu bisbe Roderic de Borja (després Alexandre VI), el qual en els trenta quatre anys del seu bisbat solament la visità una vegada. L'acom¬ panyaven els pintors Francesco Pagano i Pao¬ lo di Sancto Locadio. L'any i486 Pere Compte feu el paviment que encara subsisteix. Es de lloses blaves, les quals, segons l'historiaire Escolano, produei¬ xen l'efecte de la mar ovirada de lluny. I a les acaballes del segle, la Catedral de València, tant poixant, rep per concessió d'Innocent VIII la dignitat de metropolitana (1492). El mateix any era nomenat arquebisbe de València, a l'edat de setze anys, el famos- síssim Cèsar Borja (o Borgia, com li diuen els italians) que ho fou fins a I498. I el se¬ guiren altres individus de la mateixa família. Portal dh.s Apòstols. s. Portada dk l'obra dK Barrés, "Du sang, de la volupté et dr la mort". Al fons, la CaTKDRAL dr valencia. La Catedral de Valencia l^ Segles XVI i XVII.—També en 1501 van ésser fetes dues processons del Corpus Chris- ti: l'ordinària i una per complaure la reina Joana de Nàpols, que va arribar tard a la primera. Porta data de 1507 el contracte del Ca¬ pítol catedralici amb els pintors Fernando de los Llanos i Fernando Yáñez de la Almedina. Alfons d'Aragó, fill de Ferran el Catòlic, prengué en ISH possessió del càrrec d'ad¬ ministrador perpetu de l'arquebisbat de Va¬ lència. La primera espurna de la guerra de les Germanies s'encengué a la Catedral. El dia I d'agost de 1515 s'hi va refugiar un llastimós individu que el Capítol no volgué lliurar quan el reclamava el poble enfurismat que tot se¬ guit començà els avalots. I la mateixa força que esclafà les Germa¬ nies, ço és, la corona d'Espanya, aconseguí en 1523 la regalia de presentació per l'arquebis¬ bat de València. Una paradoxal processó del Corpus Chris- ti sense Sagrament fou organitzada cinc anys després, perquè la veiés Carles I d'Espanya. Ja feia molts anys que la Seu valentina era 18 ï . A Imc I a i Vives regida per administradors. Jordi d'Aus- tria, fill bastard de l'emperador Maximilià, en¬ trà solemnialment a la seva diòcessi. A la part de l'absis, que comença en la por¬ ta dels Apòstols, hi ha un quart de cercle for¬ mat per tres cossos de llotges: el primer (ara tancat) sostingut amb pilastres doriques, el segon amb columnes corintios i el tercer amb columnes corintios aparellades. En I $66 van ésser fetes lescapitulacions per l'anomenada obra nova. Hi foren prédicats els sermons del Diumenge d-e Rams fins que ho impediren les massa freqüents ruixades primaverals. Per ordre de Felip II fou celebrada en el mes de gener de 1585 una processó del Cor¬ pus Christi amb el Sant Càlzer de la Cena. Altravegada el plet entre forasters i va¬ lencians. Amb data de 1587 publicà Sixt V una butlla rectificant la d'Eugeni IV. I el darrer any del segle xvi, Felip III con¬ tragué noces a la Catedral de València. Aquest ca'sament l'havia volgut Felip II cele¬ brar-lo a Barcelona; però es celebrà a Valèn¬ cia per influència del Duc de Lerma. L'any 1612 hom feu vora el Miquelet un al¬ tar en honor de Mossèn Francesc Jeroni Simó, La. C at e dr al de Valencia 19 personatge discutidíssim, gairebé idolatrat pel poble i a qui el Capítol fins arri¬ va venerar bar a la mortificació del bisbe Isidor Aliaga. Felip III, que havia vist la processó del Corpus Christi disposada per Felip II, con¬ cedeix també franquícies en l'any 1612. Urbà VIH, a petició dels tres estaments de València, ratificà (1634) les butlles d'Eugeni IV i Sixte I. Hi hagué un preludi de reforma (1674) empresa sota el pontificat de Lluís Alfons de los Cameros, a base de barroquisme. Segle XVIIl. Néoclassicisme.—L'any tres del segle xviii va ésser fet el contracte per edificar la façana principal del temple. L'any 1740 hom establí una Aéàdèmia de Moral en l'Aula capitular. 1774. Heus ací una data importantíssima per la història arquitectònica del temple. El primer jorn de setembre d'aquest any, sota l'arquebisbe Francesc Fabián i Fuero, Antoni Gilabert i Antoni Martínez començaren la re¬ novació interior del temple, que desfigu¬ rà l'arquitectura gòtica per donar-li un caràcter neoclàssic. Les conseqüències 20 F . Aim el a V tv es van ésser greus; obres dis¬ aquestes fressaren la veritat de l'estil general. No obs¬ tant, els dos Antonis han trobat defensors que lloen el resultat. Abans (diuen) si hi ha¬ via més de seixanta capelles, no n'hi havia dues d'iguals: les unes tenien alta volta, les altres eren de sostre humil; les unes presen¬ taven primitiva austeritat, les altres s'ufa- una naven de plateresques disbauxes; les unes eren tancades per formoses reixes, les altres mancaven de tanca; les unes eren fosques, les altres enlluernaven; les unes tenien graons per pujar, les altres per devallar. I els dos ar¬ quitectes realitzaren en les capelles i en tot el temple la unitat a què els temps eren tan pro¬ picis en tots els ordres. A més, encara que l'obra sia d'una finalitat blasmable (quanta ri¬ quesa en aquella varietatl), la realitzaren bé. Restà un temple simètric, molt lluminós, pin¬ tat de blanc amb faixes daurades... L'any 1795 l'arquebisbe de Toledo dema¬ nà un inventari de hi havia a la l'argent que Catedral. Pesava tres mil unces. I poc després li fou tramesa l'equivalència en moneda. Segles XIX i XX.—Però la guerra contra La Mare de Déu anomenada de Jaume I arutinM emuaJ led I 9»K rcbJI xieüEfo a al ,nwrotcius eraM ed vnitJ^rgîfp' ed uéD 4141 .xrA( aisélgE' .rdetaC wi-aN^tfn« ed )aicnèlaV aicnèlaV vtnKiK La C at e dr al de València 21 els exèrcits de Napoleó ocasionà la pèrdua de la majoria de les joies, entre elles la cus¬ tòdia de Joan Castellnou. El mariscal Suchet i el rei Josep Bonapar¬ te visitaren la Catedral; el Capítol els feu ma¬ nifestacions sumptuoses. Abans (1804) l'ha¬ via visitada Carles IV d'Espanya, a qui havien fet també lluïdíssims obsequis. I així continua la vida de la Seu durant el segle dinovè... No obstant, cal consignar que Lleó XIII, en breu de 1886, li otorga la jerarquia de Basílica. l'any 1905 es desprengué de les despu¬ I lles de Jaume III de Mallorca, les quals foren dutes solemnialment a la capital de les illes baleàriques. II PLANTA Així com la majoria de les grans esglé¬ sies gòtiques catalanes (Barcelona, Girona, Tortosa, Ciutat de Mallorca) tenen la planta anomenada de saló, en la qual no surten als costats els braços del creuer, la Catedral de València es separa del tipus general. Consta de tres naus amb giróla, formada per la comunicació, darrera del presbiteri, de les naus col·laterals. Aquest presbiteri també es separa del ti¬ pus català. Si fos català, la seva planta seria exactament la meitat d'un polígon octogonal; els tres costats del darrera foren com són ara, però els dos costats de la vora foren la La Catedral de V alè ?i eia 2$ meitat del que ara són, car, per completar el polígon (regular, naturalment) solament man¬ quen tres costats, quan, si fos veritablement un semipolígon, deurien mancar tres costats i dos mitjos costats. Altre caràcter té la A solució de la giróla. la nau del deambulatori hi ha una assenyala¬ da diferència d'amplària entre els costats me¬ nors (o sia, els del clos del presbiteri, els del clos interior) i els costats majors (o sia, els del clos exterior) dels trams trapezoidals. I l'arquitecte va dividir els costats majors en dos, de manera que si el polígon interior te¬ nia cinc costats, en resultaven deu a l'exte¬ rior. I cadascun d'aquests deu incloïa dues capelles. L'espai trapezoidal era cobert amb volta de cinc témpans. Aquesta solució és molt original. Si hom la veu a la Catedral de Múrcia i altres esglésies d'aquell regne, és per evident manlleu fet a la Catedral de Va¬ lència. La nau major té quatre trams. I com que els trams de les naus laterals, més estrets que la nau central, tenen igual l'altra dimensió plana, esdevé que els trams de les naus late¬ rals semblen molt allargats. 24 F. Aim el a i Vives Ara, a cada tram de Ies laterals, co¬ naus rrespon una capella, a conseqüència de la re¬ forma del segle xviii; però hi ha indicis per ' suposar que entre dos contraforts (o sia, a J cada tram) hi havia dues capelles, tal com hom pot veure en el cas tan sistemàtic de la Catedral de Barcelona. Un d'aquests indicis és que quan es varen efectuar les obres del se¬ gle XV, el tram resultant a la nau de l'esque¬ rra, va ésser aprofitat per dues capelles, la ' qual cosa fa pensar en un precedent que in¬ duís a l'anomenat compàs binari. Més, per con¬ vertir l'indici en certitud, caldria identificar amb aquella teoria el gran nombre de cape¬ lles existents en l'antigor. En els primers temps, el temple no arri¬ bava més que fins al tercer tram, que és on ara es troba el trascor, ço que no donava pas unes proporcions massa harmonioses. El que manca saber és si hi havia una veritable faça- ^ na o si s'havia fet una tanca provisional, tal com hom pot veure encara als temples d'Al- bacet i Caravaca. Qui millor ha estudiat el problema es decanta per creure que hi ha¬ gué façana, ja que l'examen dels arcbotants ^ demostra que l'ampliació no era prevista en La Catedral de València 25 els primitius projectes, la qual cosa portaria a tancar definitivament. Però quanforen aixecats l'Aula capitular i el Miquelet, aquestes obres restaren isolades del cos principal del temple. Per això, en 30 de Juny de 1426 fou acordat d'afegir un altre tram que uniria totes tres edificacions. Passa¬ ren prou anys per agombolar recursos pecu¬ niaris. A la fi, en 1440, l'arquitecte Baldo- mar, fill de València, va poder planejar la reforma. Ell morí al cap de poc; les obres van ésser continuades per l'arquitec¬ te Pere Compte, tan assenyalat a València. Es arribada, doncs, l'hora de parlar de di¬ mensions. De la façana principal al tester de la capella central hi ha uns 94 metres. Entre les portes del creuer hi ha una distància de 53'65 metres. L'ample de la nau central i de la nau del creuer és de li'30 metres; el de les naus laterals, de 7'50 metres. En quant a orientació, cal constatar que la Catedral de València no va ésser orientada de Ponent a Llevant, o sia amb els peus a l'Oest i la capçalera a l'Est com va fer hom en els altres temples aixecats dins la mateixa ciu¬ en estil tat ogival. Potser en això va influir la z6 F. Aim el a i Vives mena d'orientació que tingués la mesquita damunt la qual començà d'aixecar-se la Cate¬ dral. Els musulmans, qui sap si desconcertats per l'angle recte descrit en venir a la penínsu¬ la, orientaven els seus temples, unes vegades vers el sud i altres (la majoria) vers el sud-est. Si la mesquita valenciana va estar orientada vers el sud-est, és possible i àdhuc probable que els constructors de la valentina catedral canviessin l'orientació del nou temple en no¬ ranta graus, adés perquè creien que realment l'anterior edifici era orientat vers el sud, adés perquè els orientés de tal faisó la porta late¬ ral del Palau, aixecada en el lloc on estava el mihrab o lloc més sant de la mesquita. Ill ALÇAT A qui entra a la Seu de Valencia, sobta veure que les naus són molt baixes. Pot ser¬ vir de referència la distància (menys de dot¬ ze metres) del sòl a la cornissa de la nau cen¬ tral. Això ha estat explicat per algú, dient que l'edifici fou construït rebaixant el sòl, de manera que per entrar-hi calia baixar uns quants graons. Tal afirmació, però, no és cer¬ ta. Precisament es donava el cas contrari. Els documents referents a la porta del Palau i als seus voltantsindiquen que el nivell inferior de la plaça exigia uns graons per endinsar-se z8 F. Aim ela î Vives en l'església; que en moites ocasions eren pagats jornals per tal que fos llençada pe- druscalla a la massa fonda via pública; que mantes vegades hagueren de foradar la paret perquè sortissin les aigües de la pluja, cosa que no podia ésser sense que el nivell del sòl interior fos més elevat. Per tant, si aquest rebaixament no ha existit, caldrà solució del problema en cercar dades més genuïnament arquitectòniques. Val a dir que aquest procediment el defugiren els primers tractadistes, escamotejant la qüestió; en canvi, Lampérez i Romea, arquitecte d'ofi¬ ci, tenir l'honradesa d'encarar-se amb ell i va la sinceritat de declarar-se vençut.Però, da¬ rrerament, sembla resolt el problema gràcies a Tormo i Monzó, el qual ha trobat un ajut molt gran per a la solució en la comparança (que dóna per resultat una aproximació màxi¬ ma) de l'església valenciana amb l'església de Santa Anna de Jerusalem, la qual, segons tra¬ dició acceptada pels alarbs, radica en la terra on nasqué la Verge Maria i on s'aixecà la llar dels seus pares. Santa Anna i Sant Joaquim. Res no es pot dir del detall dels arcs pri¬ mitius, recoberts completament per la reno- a aicnèlaV snogeS sel ,óicdart sel sel znod latroP euq se selnèm lîid neradim netsrp ,üal P sle ed o bma tes sle adiElL sremip sinomrta elges( )?i x srodalbpe snatdiel ed euq al .tauic ner ug d La Catedral de Valencia 2Ç vació del segle xvui, així com els pilars, con¬ vertits en pilastres corínties estriades. Al da¬ munt d'elles hi ha un camí marcat per una baraneta de metall. I encara que, al defora, hora veu arcbo- tants, són arcs de mig punt i molt gruixuts, fets per qui desconeixia la seva mecànica constructoxa, i per això desconfiava d'ells. El contrarrest lateral és exercit per contraforts, a la manera catalana. També calparlar de les línies dels arcs. Lampérez i Romea escrigué que els arcs que separen avui les naus altes i baixes són escarçans, de gran amplada per poca al¬ çària, i malgrat aquesta darrera condició, llurs claus sobrepassen el nivell d'arranc de les voltes altes. ¿Com serien, doncs, els arcs pri¬ mitius, ja que la forma escarçana no es usada en l'estil gòtic, i no hi ha alçada per desenrot¬ llar ni arcs de mig punt ni, menys, apuntats? L'autor darrerament citat reconegué que no pregunta. Tormo i Monzó sabia contestar la l'ha contestada suposant l'existència, on ara hi ha els arcs formers, d'uns paraments en for¬ ma de mitja lluna en quart minvant i amb els corns cap avall, generada per dos arcs apun- so F. Aime I a i Vives tats; L'arc apuntat inferior, omplert capricio- sament pel renovador setcentista, ha donat l'arc escarçà; l'arc apuntat superior, era el què sostenia la volta de creueria de la nau cèn¬ trica. I en el parament encara podia obrir- se un finestral. La coberta del temple a la banda de fora consistia en terrasses horitzontals. Però com que era feta de materials massa permeables, quan plovia més que de costum, les aigües es ficaven en el temple.Així és que en I773j el Capítol va decidir que Antoni Gilabert i altres mestres cobrissin les dites terrasses amb una teulada que formés amb elles un angle agut. Tot això ho proven els documents; però, a més, ho ensenya l'examen dels finestrals que davant d'ells han vist aixecar-se aquestes teu¬ lades més akes que les terrasses: teulades que, per no tapar-los la llum, s'han detingut a certa distància dels finestrals, formant una mena de trinxera, en el fons de la qual hom veu l'antiga terrassa. I per evitar que aquest clot arreplegués aigua, hagueren de posar da¬ munt dels finestrals un cos sortint, a tall de marquesina. També pot veure hom el mateix cas en les naus altes, les teulades de les quals La C at e dl al de Valencia 31 esdonen per finides abans d'ajuntar-se al cim- bori. La superposició de les teulades als te¬ rrats ha determinat una espècie de golfes entre les unes i els altres, les quals generalment no són aprofitades llevat de la que hi ha da¬ munt de la part dreta de la nau del creuer. IV PORTES Palau.—Aquest portal l'anome¬ Portal del nen perquè és enfront de la residència així arxiepiscopal; però també ha rebut els noms de portal del Bisbe, de la Fruita (perquè allà se'n venia), de l'Almoina (per la seva proximi¬ tat a la casa de l'Almoina) i de Lleida. S'obre en un cos sortint que permet d'apro- fondir el buit d'entrada. Aquest aprofundi¬ ment és format per sis arcs de mig punt en degradació i concèntrics, ornamentats de figu¬ res religioses, puntes de diamant, dents de se¬ rra, monstres, arquets. I cadascun dels arcs recolza cada extrem en una columneta. Les dotze columnetes tenen capitells de petita MAraxs. Cl. APpoòdsrettoall líscudLTUKRiCls L a Ça t e dr al de València 33 labor amb vint i quatre escenes bíbliques posades, amb alguna lleugera inversió, per ordre cronològic. Primitivament hi hagué una columna divi¬ sòria a la porta, com ho demostra la tiianera de tancar les portes, encara subsistents, de 1481:. També hi hagué, les reconades de a cada banda del portal, un banc de pedra per¬ què els canonges poguessin pujar i baixar còmodament de llurs cavalleries. El cos sortint té cornisament un sostingut per catorze mènsules que figuren caps de persona. A qui pertanyien aqueixes testes? Potser a benefactors de l'església o a protec¬ tors de l'obra, però és més general l'atribuir¬ ies als set matrimonis de Lleida que segons diu l'historiaire Beuter (1538) vingueren acon¬ duint les donzelles lleidatanes que s'havien de maridar amb els soldats de Jaume el Conque¬ ridor per arrelar bona nissaga a la ciutat redempta. Entre cap femení i cap masculí hi ha una inscripció en lletra, no pas romànica, sinó gòtica. I gòtica és també la finestra de tres arcs apuntats sobre sengles parells de columnes, que s'obre en la façana. 34 F. Aim el a i Vives Aquest portal ha estat considerat tradicio¬ nalment com una obra inspirada en el portal anomenat dels Infants, de l'antiga catedral llei¬ datana. «Porta de Lleida» li diuen els docu¬ ments i els pregons medievals. Posterioment, ésser emesa la hipòtesi va que el portal valencià és contemporani del portal lleidatà o anteriora ell. Que siguin obres de la mateixa escola (diuen els partidaris d'aquesta tesi), no significa que només hi ha¬ gués una colla d'operaris; dues colles podien, treballar independentment l'una de l'altra, pe¬ rò obeint als mateixos principis i, per tant, amb resultat idèntic. I fa poc de temps ha estat sostinguda la teoria que el portal del Palau era inspirat en el de Santa Maria de Rueda, el qual fou enllestit en 1238 per un Frater Egidius de Rubidis. Però aquesta teoria, tan bon punt publicada, va sofrir un rebuig del propi autor. Ara bé; quina data té el portal? Admetent la inspiració lleidatana hom no én pot treure l'entrellat, car solàment es sap que l'antiga catedral de Lleida fou començada en 1203 i acabada en 1278: lapse de temps massa La Catedral de Valencia 35 llarg. El portal d'Agramunt, que tantes reti- rances té amb el de Lleida, és datat de 1283-- Hi ha una opinió que judica el portal anterior a la primera pedra (1262). Raons? Podria ésser-ne el desig dels cristians una conqueridors d'esborrar tot seguit el mihrab. o lloc més venerat de la mesquita que, preci¬ sament, s'esqueia on és el portal. A més, l'examen de la unió de les pedres del portal i -de les pedres de la façana general demostra que des de terra fins a la línia d'impostes les pedres del portal són independents de les pen¬ dres de la façana, com indicant una apO;- •sició. En canvi, d'altres opinen que el portal del Palau és posterior a 1262. Entre els diversos fonaments adduïts, té vàlua especial el que es fixa en la lletra gòtica que hi ha a les mèn- sules i la lletra encara romànica usada en el segell del bisbe Andreu Albalat; segell adop¬ tat segurament en prendre el dit prelat pos¬ sessió del seu càrrec. Als cinc anys de ponti¬ ficat posava laprimera pedra. L'aparició de ha d'ésser més tardana. la lletra gòtica, El portal dóna en conjunt una im¬ pressió de riquesa en la qual, més enllà 36 F. Aime I a i Vi ti es ■del romànic, hi ha qui veu caires bizantins -i, sobre tot, mudèjars; Portal dels Apòstols.—Així és anomenat èl corresponent a la banda de l'Evangeli del creuer i on probablement era l'entrada a la mesquita. De la general surt un cos; en ell paret s'obren quatre arcs, típicament ogivals entre els quals hi ha quaranta vuit estatuetes repre¬ sentant benaventurats, verges i àngels, cadas- -cun amb el seu dosseret. Els extrems dels quatre arcs es recolzen, en dossers més grans, sota els quals hi ha les estàtues de sis .apòs¬ tols. A aquestes estàtues segueixen, cap avall, -uns pilars amb. filigranes i amb escuts. A l'alçada de les esmentades estàtues apostòliques -continuen, pels costats, les dels altres sis apòs¬ tols i les d'altres quatre sants. En el timpà, hi ha la Verge, amb Jesús Infant als braços, a la •qual fan costat uns àngels que juguen instru¬ ments músics i canten lloances. Damunt dels quatre arcs apuntats, surt un gablet que inter¬ romp un elegantíssim fris d'arcades, dintrè quatre escultures ■les quals hi ha, a una banda, que potser representen Sant Atanasi, Sant Cl. Arx. Mas El MiquelEt Cl. Arx. M i:> CUEUER, VIA SACRA I PRESBITERI La Catedral de València JJ Basilí, Sant Gregori Naciancè i Sant Joan Cri- sòstom, doctors de l'Església grega, i a l'altre banda Sant Ambròs, Sant Agustí, Sant Jeroni i Sant Gregori el Gran, doctors de l'Església, llatina. En un altre cos de la façana hi ha un rosetó d'uns sis metres i mig de diàmetre que circumscriu dos triangles equilàters superpon sats formant una estrella que recorda el segell de Salomó, i per això antigament, el rosetq èra dit «el salomó». Aquesta mena de polí¬ gons estrellats ha donat lloc a disquisicions dels arqueòlegs, alguns dels quals hi veuen un segell de l'ocultisme, mentre que altres els consideren una pura influència aràbiga. Davant del rosetó, hi hagué una barana que fou treta a les darreries del segle xvi.; També và ésser treta la columna dita «estatii- sicha» en els documents contemporanis, la qual dividia la porta. Així mateix fou apujada la llinda que ara és més amunt dé la línia d'impostes. I darrerament, a les acaballes del segle xvni, tregueren una llotja amb bancs de pedra i reixes de ferro, en la qual es reur nia el peculiaríssim Tribunal de les Aigües^ que encara avui celebra les sessions vora la porta. 38 F. Aim el a i Vives Malgrat això i malgrat els desperfectes causats pels elements atmosfèrics i, ai!, per la mà dels homes, continua éssent el portal dels Apòstols digne companyó dels més il·lustres produïts per l'estil ogival. Quan va ésser construït? Llorente i San- chis Sivera, fonamentant-se en les dades heràl¬ diques de Martínez Aloy, situen l'obra princi¬ palment dins la segona meitat del s. xiii. En canvi, el baró de San Petrillo, tenint també en compte els esmentats escrits, la situa dins la segona meitat del s. xiv. Tormo i Monzó, sense menysprear l'Heràldica, però atenent-se més a l'estil i a un document no fa molt trobat, la data com dél primer quart de la centúria cator¬ zena. I, a més, n'assenyala autor, cosa que els altres no pogueren o no gosaren fer. Seria aquell Nicolau d'Autuna que el jorn de Sant Esteve de 1303, rebia el càrrec de mestre major de l'obra de la Catedral i que faria de cap a una colla de constructors que trashuma- ven deixant un seguit d'edificis. L'ésser estran¬ gers els artisans o artífexs implicaria que, per ignorància, triessin una pedra fluixa. Façana principal.—Quan va morir Na Ma- La Catedral de València 39 riana Mont i Aguilar deixà la seva hisenda a la seva neboda Na Petronil·la Dionísia de Mont amb la condició que, en morir aquesta, l'herbn- eia passés al Capítol de la Catedral, el qual esmerçaria la part necessària de l'herència per a fer una façana sumptuosa vora el cam¬ panar. Hi hagué anteriorment una porta? Hom no ho pot demostrar; cal suposar tanmateix, que seria migrada, ja que hom pensava en la substitució. fos, el 6 de març de 1703, el Fos el que Capítol (ja posseïdor de l'herència) aprovà el projecte en cera que havia presentat Con- rat Rudolf, artista alemany que, després de fer estudis a París, passà a Itàlia, on pogué assimilar-se el barroquisme. I l'arquitecte es posà a treballar. Però aleshores va esclatar la guerra de Succesió. Ell, a més d'alemany, era arquitecte de cambra de l'arxiduc Carles. Ai¬ xí és que quan les tropes de Felip V d'Espa¬ nya s'acostaven a València, ell se n'anà. Sis anys l'esperà el Capítol. I a la fi encarregà la continuació dels treballs, a Francesc Verga- ra, el més vell d'una abundosa nissaga d'artis¬ tes valencians. 40 F. A 17nela i Vives Per exigències de l'espai, ei primer arqui-: tecteimagina de fer la façana còncava i de complementar la concavitat amb una llotja que tanqués la corba amb una reixa de ferro, que a la part de dintre té un banc de pedra negra. El primer cos llueix mitja dotzena de co¬ lumnes corínties, cinc de les quals són gracio¬ sament elaborades, mentre la primera de la mà esquerra, menys fina, és producte local. Al centre s'obre la porta de mig punt, damunt la qual, i sota una corona^ entre àngels i fulla¬ raca, hi ha la xifra de Maria. Aquest formós alt relleu és degut a Ignasi Vergara, fill de Francesc. A l'una i l'altra banda, dins d'exor- nades fornícul·les, estan representats Sant To¬ màs de Villanueva, arquebisbe de València, donant almoina a un pobre, i Sant Pere Pas¬ qual, canonge de València, amb dos esclaus redimits. Ambdues estàtues són de l'escultor Francesc Vergara, qui no les treballà massa, potser pensant en l'efecte de conjunt. El segon cos és de menors dimensions. Al centre té una finestra ovalada. A una i al¬ tra banda d'aquesta, sengles medallons de Calixte III i Alexandre IV, sota els quals hi ha les figures en relleu de la Justícia, la Caritat, La Catedral de València 41 la Fama i la Glòria. Als extrems hi ha l'estଠtua de Sant Vicens Màrtir, patró de la ciutat, única que va fer Conrat Rudolf, i la de Sant Llorenç, obra de Francesc Stolf, també ale¬ many i, a més, imitador del seu mestre Con¬ rat Rudolf. El darrer cos, mentre els inferiors tenen certes línies clàssiques, es presenta francament d'una moguda, barroca. Al centre hi manera ha en relleu un grup de l'Assumpció molt complicat; als extrems, retallant-se solitàries contra el cel, les estàtues de Sant Vicents Fe¬ rrer i Sant Lluís Bertran, cisellades per Stolf; damunt de tot, un Esperit Sant. La façana, com s'ha dit i s'ha repetit, és un monument triomfal de l'Església Valen¬ ciana, puix encara que hi figura Sant Llorenç, nadiu d'Osca, cal tenir en compte que en el segle XVII es va generalitzar la creença que era valencià. «Aquest particularisme religiós •—escriu Llorente—és una idea relativament moderna. En la Edat Mitjana tenia poca for¬ ça; a les catedrals d'aquells temps, eren el Salvador, la Verge Maria, els Apòstols, els Evangelistes i altres sants d'anomenada uni¬ versal, els que ocupaven els llocs preferents. 42 F. Al me I a i Vises Després, va anar creixent en cada país I'afecte ais seus patrons especials, als seus sants pe¬ culiars.» Arquitectònicament, ha generat discussions per la forma còncava. Antoni Ponz, que va es¬ criure sobre ella uns cinquanta anys després de fugir el seu autor, àdhuc s'estranyava que aquest tingués renom a València. ¿Per què havia donat aquella solució extravagant al pro¬ blema plantejat per l'escassetat de terreny? Ell en proposa una, no perfecta, però que •potser hagués donat millor resultat. Així mateix blasma que la façana tingui tres cossos per vèncer l'aclaparadora contigüitat del Mi- quelet. Segons Ponz, la veritable grandesa no la dóna la massa, sinó la forma, la proporció i l'harmonia de les parts; amb un sol cos hom hagués pogut construir una façana encara més grandiosa. V CIMBORI El cimbori octògon s'aixeca damunt els quatre fortíssims arcs torals per mitjà de trompes d'estil siríac o persa, que en la re¬ forma setcentista reberen la forma superpo¬ sada de la closca dels mol·luscs anomenada «petxina», (cal no confondre aquesta forma amb l'element arquitectònic anomenat tam¬ bé petxina, que consisteix en un triangle esfèric). Per fora, el remat és pla; per dintre té volta de creueria desfigurada per la poc afor¬ tunada renovació del setcents. I l'historiador Escolano atribueix (1610-11) al constructor la llegenda que a tants d'altres s'aplíca: quan 44 F. A line I a i Vives arribà l'hora de treure Ies cimbres, s'amagà el veiés on no ningú, car temia que l'obra, tan gosada, no s'esfondrés, i se'n anà sense cobrar: tots els jorns li cantaven una missa per si s'ha¬ via mort i perquè no caigués la seva obra. La forma és prismàtica octogonal, com ja hem dit. Cada costat té dos extensos finestrals amb trepats de pedra, tancats, no per vidres, sinó per pedra transparent, que esmortueix la forta llum valenciana. En el inferior, la cos part no ocupada pels finestrals, és omplerta per arqueries cegues; en el cos superior, da¬ munt dels finestrals, hi ha gablets. Un dels contraforts que reforcen les ares¬ tes del prisma és molt més gruixut que els al¬ tres. Per què? Perquè en el seu interior hi ha una escala per a la plataforma superior, en la qual s'alça un casilici amb una campaneta que serveix, mitjançant una convenció, per do¬ nar ordres al campanar de la torre del Mi- quelet. Quan el varen fer? Qui en fou l'autor? Les darreres investigacions es decantan vers Ni¬ colau d'Autuna que treballà al primer terç de- segle XIV. Artísticament, hom no pot negar la unitat d'estil que ofereixen el portal dels Cl.'Arx. Mas Detall del' prEseiteki. Conjunt del s. xvii. Cl. Grollo \ INCoHA DE L'ESI*I;RIT SANT", PKK FERRAN DE I.dS 1,1,ANOS. S. XVI. La Catedral de Valencia 45 Apòstols—atribuït al mateix—i el cimbori. És evident que ja l'any vuitanta de la mateixa centúria hom feia obres de reparació. I tam¬ bé està provat que Martí Llobet va fer obres de renovació en el primer terç del segle xv. En conjunt, el cimbori és un bellíssim or¬ nament de la Seu valenciana; està inspirat en els cimboris de Tarragona, Lleida i Sant Cu¬ gat del Vallès; però és més subtilitzat, més es¬ velt que no aquests. Té, així mateix, importància històrica. En el seu terrat feien les manifestacions públi¬ ques de gaudis ciutadans que després foren ■fetes del Miquelet estant. Segons diu Francesc Carreras i Candi en el seu escrit sobre les obres de la Catedral de Barcelona, quan Bartomeu Gual hagué de construir un cimbori per a la Seu barceloni¬ na (1418), passà a València per conèixer el d'aquesta ciutat. VI CAMPANAR Sota el fastuós prelat Jaume d'Aragó co¬ mençaren les obres de la nova torre, que ha¬ via de substituir la vella, situada també als peus de la església, però a l'altra banda. Prop de la base i de la porta principal hi ha una inscripció que fixa, entre altres detalls, l'any 1381 com el del començament. El primer arquitecte fou Andreu Julià, a qui, per ordre del Capítol, hom anà a cercar a Tortosa, on treballava i a on tornà sovint. Andreu Julià, per disposar l'acompliment de la comanda, no esmerçà més que uns cordills, uns claus i unes fustes; la seva cambra de tre¬ ball era un canyís; el llit, dos feixos de palla, La Catedral de Valencia 41 i el mitjà de la ciutat de l'Ebre a la per anar ciutat del Túria, mula de lloguer. una - De sobte, el singular arquitecte desapa-, reix dels llibres d'obres. Hi apareix, en canvi, un mestre Franch, que fa un viatge a Lleida per veure les faisons del campanar d'aquella Seu. I hom arribà al tercer cos de la torre, que ja era el lloc més eminent de la urbs; llavors, probablement, fou acomplida la part ideada per Andreu Julià. En l'any 1414 foren pagats a Pere Bala¬ , guer—ja assenyalat per haver fet la Porta de Serrans—cinquanta florins per a un viatge a Lleida, Narbona i altres poblacions per tal de veure campanars «Pocs fets conec en la histò¬ ria de l'art medieval (diu, potser sense massa fonament, Street) que superin en interès l'es¬ mentat en aquest cas». El cert és que a Pere Balaguer cal atribuir el quart cos del monu¬ ment, el qual restà acabat probablement en 1418. Sis anys després, hom encara contrac¬ tava amb el picapedrer Martí Llobet l'obra de les gàrgoles, de l'apitrador i del banc que hi havia a la banda de dintre. A l'any següent tot això restava acabat. Mancava, encara, un digne remat. I per a les F. Aim el a i Vives il·luminacions hom usava un pinacle de fusta, segurament poc estètic i que, a més a ; més, feia sovintejar els incidents. Per això el Capí¬ tol es captingué del problerha. Primerament, Antoni Dalmau (l'autor del retaule de pedra que hi ha a l'Aula capitular antiga) fou enca¬ rregat d'un projecte, que ell dibuixà, però que no pogué ésser executat per motiu de la seva mort. Després, hom va tornar a la solució de la fusta, per mitjà d'un entaulat, la qual solu¬ ció no fou tampoc satisfactòria. I a les darre¬ ries del segle xvii hom construí el subsistent pinacle, adobat a mitjans del segle xvni i que resulta massa feixuc i àdhuc perillós. Cònvé, a tall de parèntesi, dir que de Ma¬ drid estant, i en 1863, l'il·lustre numismata Alois Heiss va fer projecte gràfic de remat un (actualment està exposat vora l'Aula capitular nova). L'alçària, segons el projecte, hauria d'ésser d'uns cent cinquanta metres i mig que, sumats als de la massa principal, serien més de dos cents metres; en canvi, la base del re¬ mat només eh tindria vint. L'any 1905 tornà hom bellugar l'assumpte, donant lloc a què a alguns arquitectes locals dibuixessin pro¬ jectes. Cl. Arx. Mas Nau de l'EvangEli, vista del deambulatori Cl. Aix. Mas Via sacra i rkixa df.l cor La Catedral de València 4Ç Per altra banda, l'obra de mestre Llobet, malgrat ésser de pedra, es va malmetre tant, que a les acaballes de la divuitena centúria, calgué que fos desmuntada. En 1894 hom hi posà unes vulgaríssimes baranes de ferro. En ésser aixecada, la torre estava separada de l'Església, que finia on ara acaba el cor. Ocupa un angle als peus i a l'esquerra de la fa¬ çana principal, en posició que Street va com¬ parar amb la de la torre de Lleida, així mateix octogonal. Té d'alt 51 metres, el mateix que amida el perímetre; particularitat indicada en les arestes del prisma, dividides per se¬ nyals sortints en vuit seccions, cadas¬ cuna igual a un costat del polígon. La compo¬ nen quatre d'igual tamany; però, men¬ cossos tre els tresprimers són llisos, sense altra cosa que les arestes acusades, el quart té a cada cara un arc ogival sobremuntat per un gablet ple d'elegància i per altres motius del mateix estil, no elegants. menys La torre és molt atapeïda, molt massissa. L'escala, de caragol i estreta, consta de dos cents set graons, d'una peça de pedra ca¬ dascun. Als catorze metres d'altura i al centre hi ha un compartiment també octògon i que J-O F. Aim el a i Vives únicament rep llum per una esquifida lluerna; servia d'asil pels que defugien la persecució de la justícia. Hom troba, després, un altre compartiment més gran i millor il·luminat, que feia d'habitació del sagristà i ara ho és del cam¬ paner. El darrer compartiment, que és de ma¬ jors dimensions, és el dipòsit de les campanes, que voltegen els jorns de joia excepcional o de profundíssim dol. La ciutat de València té fa¬ ma d'ésser pròdiga en campanes. Antoni Ponz ho contava amb enuig; però en 1502, Joana la Boja va manifestar gran complaença en sentir les de la Seu. Són onze: Maria, Jaume, Manuel, Andreu, Vicens, Narcís, Pau, Bàrba¬ ra, Violant, Úrsula i Caterina. La més grossa és Maria que pesa 3590 quilògrams; la més antiga és Caterina, feta en 1320. Aquest compartiment serva un regust d'antigor; fa pensar, per exemple, en els campaners que podien viure isolats per¬ què del llur ofici havien fet un art inspiradíssim. La torre té al defora, i a 150 cm. del sòl, una pedra que, percutida amb un objecte dur, transmet a la sala de les campa¬ nes el so produït en la percussió. Pocs graons resten per arribar a la terras- La C at edr al de Valencia SI sa.Allà, encabides en el remat, hi ha la cam¬ pana dels quarts, que data del segle xviii, i la campana de les hores. Aquesta va ésser fosa a despeses del Consell de la Ciutat. La bene¬ dicció fou una festa solemnial. Hi van fer de padrins Marguerida de Prades, vídua de Mar¬ tí l'Humà, i el fill major del duc de Gandia. I com que aquella diada era la dedicada a Sant Miquel, el nom de l'Arcàngel fou imposat a la campana. Els valencians, tanmateix, són pro¬ pensos al diminutiu: així és que la campana fou apeldada Miquelet, nom amb el qual, per sinécdoque, és conegut aquest cam¬ panar, que, pels nadius a la seva ombra, té una gran valor sentimental promotora de les més afeblidores enyorances quan es troben en terres llunyanes, quan amb els ulls de la carn no poden veure la silueta familiar retallada contra la blavor del cel. Cal dir, emperò, que aquesta valor senti¬ mental, encara quedevegades és retreta amb baldera facilitat, té un fonament lògic. Dalt del Miquelet hom va fer, per espai de molts anys, lluminàries, enramades i altres manifes¬ tacions per solemnitzar l'entrada de Jaume el Conqueridor en la ciutat sarraïna; dalt del Mi- ¿2 F, Al mel a i Vives quelet eren encases totes les nits, al toe de les primeres oracions, unes fumades, falles o fo¬ gueres que anunciaven, segons determinades circumstàncies, si les costes eren lliures d'agressions moresques o si hi havia perill; dalt del Miquelet hom pregonava les proclama¬ cions dels reis i dels pontífexs; dalt del Mique¬ let, durant part del segle passat, hora feia saber, mitjançant dues grans pilotes de pell, l'ingrés i la sortida dels navilis; el cim del Mi¬ quelet és el millor observatori per contemplar les muntanyes violeta de la llunyania, la ratlla de la mar esmeragdina, la ufanor de l'horta, els estols de casetes i els campanars de les tres centes esglésies que va veure Victor Hugo... Però tornant a la campana denominadora, cal dir que es va trencar en diverses ocasions i que fou sempre rebatejada amb el mateix nom. No obstant, en la refundició de 1519 íl' afegiren el nom de Vicens. I la campana ac¬ tual, fosa per Lluís Trilles en 1532 i que pe¬ sa 10.997 quilògrams, s'anomena també Mi¬ quel Vicens d'una manera que hom podria dir-ne oficial. p Cl. Arx. Mas "Mout de la Verge", per Francesc Cetina (?). S. xv. Cl.Aix. Mas Casulla anomîînada ''dk Calixte III", t donada d'Alexandke VT. i VII PRESBITERI I ANEXOS El presbiteri fou a les primeries i durant molt de temps, senzillament gòtic. Per a deco¬ rar-lo anà a Castella un beneficiat de la Cate¬ dral, el qual dugué el mestre Nicolau Florentí (1469), que hi treballà poc temps, perquè la mort no trigà a sorprendre'l. Francesc Paga¬ no, de Nàpols, i Pau di Sancto Leocadio, de Reggio-Emília, després dels assaigs correspo¬ nents, foren encarregats de continuar l'obra de Nicolau Florentí. Però el Capítol, quan va veure-la finida, no restà gaire satisfet del tre¬ ball i es negà a satisfer la quantitat estipulada. No obstant, un tribunal de mestres locals, esti¬ mà que devia ésser pagada. S4 F. Al m el a i Vives Peròl'arquebisbe Lluís Alfons de los Ca¬ meros (1668-76), trobant que el presbiteri era pobre, va decidir, com diu un escriptor, fer una renovació perfecta. Per això trià Joan Baptista Pérez, nadiu de Cascante, a qui hom anomena el pare del barroc valencià i que omplí moltes esglésies d'ardides arquitectures i decoracions. Començà de treballar en 1674 i acabà en 1682, deixant una obra que, per la seva exuberància i pel temps en què va' ésser executada, convé de comparar amb el mau¬ soleu de Maria Lluïsa d'Orleans, obra que do¬ nà el triomf Josep Churriguera, a a Madrid, l'any 1689. És de forma poligonal i d'ordre compost. Cinc graons negres duen al presbiteri; altres cinc d'iguals, a l'altar. Al primer replà hi ha sengles portes a cada banda, amb columnes salomòniques de jaspi; damunt de cada porta, relleus de marbre blanc. El mateix ocorre al segon replà. I per tot arreu hom albira daurades garlandes de bronze, àngels, sants. Part d'amunt s'obren cinc finestrals amb vi¬ dres cridaners, dibuixats pel valencià Josep Aixa i realitzats a Barcelona en 1895. El con¬ junt resulta d'una gran fastuositat. La Catedral de Valencia S5 El primer altar tenia retaule de fusta un amb la taula de Nostra Dona que va ofrenar Jaume el Conqueridor. Després va haver-hi un retaule d'argent fet al segle xiv i perdut en l'incendi del segle xv. Aprofitant el metall fos i afegint-n'hi més, hom fabricà un altre re¬ taule riquíssim, com ho demostra el fet de les moltes despeses que va ocasionar. Nota curio¬ sa és que Joan Rois de Corella prediqués la indulgència que Calixte líl va concedir per tal d'aplegar cabals. Aquesta joia del Renai¬ xement, judicada amb mots falaguers pels qui la veieren, sols es coneguda avui per des¬ cripcions literàries i per una tauleta del segle XVIII. Durant la guerra de la independència d'Espanya, el Capítol, per prudència, envià el dit retaule a la província d'Alacant. I d'Ala¬ cant el trameteren a Mallorca, on, per ordre de Josep Canga-Argüelles, el convertiren en moneda. El retaule actual el varen fer (1867) d'aram daurat i a imitació (inoportuna) de l'estil gòtic florit. Al bell mig posaren la imat¬ ge de la Mare de Déu que Ignasi Vergara féu per a la Cartoixa de Porta Coeli; es tracta, realment, d'una de les més belles obres de l'excel·lent artista; potser que no vessi d'ella so F. Aime I a i Vives gràcia mística, però no hi manoa la gràcia hu¬ mana. El Capítol, per tancar l'anterior retaule d'argent, pensà de fer unes portes. Aquestes foren treballades fusta vella en pels fusters valencians Carles, Guillem i Lluís. Qui les pin¬ tà? Antoni Ponz, tan descontent sempre, pensà en Leonardo de Vinci, atribuint-les, no obs¬ tant, Francesc Pagano i Pau di Sancto Leoca¬ a dio, els decoradors de l'antic presbiteri. Però modernament hom ha esclarit que els autors de les portes (amb els quals, per cert, el Capí¬ tol tingué cordialíssimes relacions) foren dos castellans de la Manxa, hierran de los Llanos i Ferran Yáñez de la Almedina, que havien viscut a València, on probablement apren¬ gueren la tècnica de l'ofici, i que passaren a Itàlia, on a un d'ells ensenyà els secrets de la pintura a l'oli Leonardo, les lliçons del qual tots dos van assimilar-se; a principis del segle XVI s'establiren de bell nou a València. Ferran de los Llanos sembla que treballaria al taller del gran mestre florentí, i això potser explica el seu estil més literalment leonardesc; el segon, en canvi, interpreta amb major am¬ plitud, amb més genialitat, les ensenyances La Catedral de Valencia SI rebudes. Ambdós ofereixen les notes co¬ munes de sapats, coloració a base d'in¬ cossos tensos blaus, blancs i vermells, i escassetat de matisos que recorda l'esmalt. Per a les por¬ tes al·ludides, pintaren dotze teles, cadascuna de i'94 metres d'alçada per 2'27 metres d'am¬ ple. Després de més de quatre segles d'exis¬ tència (durant els quals solament han estat netejats dos cops, molt discretament) serven tota sencera llur forta bellesa que, segons diuen, va fer esclamar a Felip II d'Espanya que si l'altar era d'argent, les portes eren d'or. Quan aquestes són tancades, hom veu, co¬ mençant per dalt i anant de l'esquerra a la dreta: I.", l'Adoració dels pastors; 2.°", l'Ado¬ ració dels reis; 3.®", la Resurrecció del Se¬ nyor; 4.'', l'Ascensió del Senyor; 5.^, la Vin¬ guda de l'Esperit Sant; 6. ®, la Mort de la Ver¬ ge. Yáñez és autor de les pintures primera, tercera i sisena. Quan les portes són obertes, hom veu, se¬ guint el mateix ordre: l.®"^. La Concepció de Maria; 2.°", La Naixença de la Mare de Déu; 3.®', La Presentació de la Verge al Temple; 4."^', La Visita de Maria a Isabel; 5.®, La Pre¬ sentació de Jesús al Temple; 6.®, La Fugida a . Aim e I a i Vives Egipte. Yáñez pintà els quadres primer, ter¬ cer i quart. Cal, tanmateix, no excloure la pos¬ sibilitat que ambdós artistes col·laboressin en un mateix quadre. D'altres coses remarcables hi ha al pres¬ biteri. Un rellotge de Londres penjat en 1683 per tal els predicadors curessin de no fer que sermons de més de tres quarts d'hora. Mitja dotzena de bancs (1660), tapissats de vellut car¬ mesí, que són propietat de l'Ajuntament. Una aranya composta, segons hom diu, de 82.284 peces, que poden ésser armades de diverses maneres; en resultar petita per la Basílica Va¬ ticana, a la qual era destinada, va adquirir-la l'arquebisbe Joan Tomàs Rocabertí (1677-99), qui en va fer present a la seva catedral. Un escut, probablement no autèntic, amb la ca¬ deneta i el fre del cavall de Jaume el Conque¬ ridor; els esperons desaparegueren en 1898. Les portetes que, a cada vora de l'altar, donen pas al Sagrari, tenen notables pintures d'un deixeble de Roderic d'Osona, el mestre de la segona meitat del segle xv qui, al pri¬ mitiu aspecte autòcton, uneix notes flamen¬ ques i d'Itàlia. Darrera el Sagrari, ja en el deambulatori i La C at edr al de Valencia S9 en part sota el nivell del sol, hi ha una capella que hom suposa encàrrec d'Alexandre VI en memòria de Calixte III. L'interior té un relleu amb la resurrecció de Jesucrist. L'exterior és una obra renaixentista en alabastre, amb remat formant balaustrada. Hom ha emès la hipòtesi que relleus i estàtues són de Damià Forment. A la part anterior del presbiteri hi ha una trona, adossada al pilar de l'Evangeli. Un peu de marbre amb basament i capitell de bron¬ ze, sosté la tassa poligonal, també marmòria, els panys de la qual són bellament treballats a la manera gòtica i formen trepats damunt taules dorades. Street, que publicà la seva obra en 1865, constatava, com a detall curiós d'aquesta trona, el no tenir entrada, de faisó que (deduïa ell) si algun cop serví per a la predicació, el sacerdot hauria de passar per damunt de la barana! VIII COR Es gran, però no tan accentuadament artístic com d'altres. El cadirat presenta dos ordres de seients, és de noguera ensam¬ blada sense claus ni metall, té una severitat de bon gust i és obra de Domènec Fernández Ayarza, acabada en 1604. Al mig, damunt d'una taula, hi ha un gran Crist d'ivori, de co¬ mençaments del segle xvi. A cada banda, damunt del cadirat, hi ha un orgue major, més complet el de l'esque¬ rra, i ambdós amb armaçó de fusta, admira¬ blement tallada en la segona desena del segle XVI per Lluís Muñoz, damunt dibuixos de Ferran Yáñez de la Almedina. Els tècnics de Cl. Arx. Mas "Santa Bàrbaka i Santa Llúcia". Quadre dK i.'kscoi.a d'Osona. S. xv. "La Transfiguració", pKr Marçal de Sax. S. xv. La Catedral de Val ètic i a 6l música l'elogien molt des del llur punt de vista. Els orgues primitius foren reconstruïts en 1633. A la banda del creuer hi ha una reixa de bronze, de mitjans del segle xvii. Hi comen¬ cen dues reixes de bronze contemporànies que acaben en l'altar major formant una via sacra. El trascor és interessantíssim. La part arquitectònica fou executada en el darrer quart del segle xviii en estil neoclàssic i amb jaspis de diversos colors. Entre vuit belles columnes varen encabir dotze relleus d'alabas¬ tre, procedents de l'anterior trascor, els quals representen escenes de l'Antic Testament (els sis de sota) i del Nou Testament (els sis de dalt). Tormo i Monzó els alaba «per llur gran bellesa i per ésser la primera obra del Renaixement florentí fora de Florència, havent estat treballats per un deixeble directe i pri¬ merenc de Llorenç Ghiberti, anomenat ací Julià lo Florentí» i sembla haver d'ésser que l'anomenat a Toscana Giuliano Poggibonsi. Aquesta obra fou treballada a València en¬ tre els anys 1417 i 1424. IX CAPELLES A continuació enumerem les capelles de la Seu, exceptuant les han estat tractades que a part. L'ordre seguit comença pels peus de la nau de l'Epístola, o sia la de la dreta. I. Capella de Sant Sebastià. Té unes pin¬ tures de Pere Orrente (murcià molt discu¬ tit, mort l'any 1645), entre les quals ex¬ cel·leix la del titular, que, per cert, ara es troba vora la capella de Sant Tomàs de Villa¬ nueva. Dos sepulcres amb estàtues del funda¬ dor, Dídac de Covarrubias, i de la seva muller. II.Capella de Sant Pere. Té categoria de parròquia. Projectada per Calixte III i execu¬ tada per Alexandre VI. Entre els segles xvii i La. Catedral de Valencia 63 xvm (abans, de la renovació gene¬ per tant, ral del temple) fou recoberta de profús barroquisme. Pintures de l'andalús, pertan¬ yent a l'escola de Madrid, Iscle Antoni Palo¬ mino de Castro y Velasco (1655-1726), aquell que, a més de pintor, fou teoritzant. A la por¬ ta del Sagrari, una pintura de les que justifi¬ quen que Joan de Joanes sigui anomenat el pintor dels Salvadors. Tanca gòtica de ferro, com les que hi havia abans a totes les capelles. III. Capella de Sant Francesc de Borja. La duquessa de Benavente (en qui recaigue¬ ren els títols i estats dels Borges) encomanà a Goya dues teles per a aquesta capella, els quals li costaren trenta mil rals, en 1799- La de l'esquerra, que representa el comiat del noble valencià quan, fastiguejat de les misè¬ ries mundanals, se n'anava del seu palau al claustre, no és de les més característiques. Més goyesc resulta el de la dreta, on figura el ja pare jesuïta presentant una creu a un mori¬ bond nu (que per pudícia va haver d'ésser en part repintat) a qui fan l'ullet uns dimonis xirois. IV. Capella de Sant Miquel i Sant Pere 64 F, Aim el a i Vives Pasqual. Un Jesús Crucificat, obra meritòria d'algun italià que el donant va assegurar que era Miquel Angel. A l'esquerra, l'altar de la Longitud del Senyor. Nom estrany, veritat? Diu la llegenda que un cavaller portuguès anà a Terra Santa acompanyat d'un fàmul turc. Volent el cavaller conèixer les mides del Sant Sepulcre, el servidor es tragué la tela del tur¬ bant i l'aplicà a les pedres; en aixecar-la, tenia impresa la imatge del Redemptor. I la tela arribà a la Catedral de València després de passar per les mans d'Elionor, esposa de Pere el del Punyalet. V. Capella de Sant Tomàs de Villanueva (arquebisbe de València de 1544 a 1555). Obres de Josep Esteve Bonet, prolífic i bon escultor de la centúria divuitena. Taules valen¬ cianes de l'escola de Jacomart pertanyents a mitjans del segle xv. Hi és soterrat l'erudi- tíssim canonge Francesc Pérez Bayer. Entre aquesta capella i el creuer (on hi ha les quatre següents) hi ha un quadre copiat per Vicents López i Portaña (1772-1850), pin¬ tor acadèmic, però amb accent personal. VI. Capella de la Nativitat. VIL Capella de Sant Vicens Ferrer. El La Catedral de Valencia 65 quadre titular (atribuït a Ribalta) és ara ano¬ menat «elpobret» i antigament «de les posts» per que hom el suposava pintat damunt taules del seu llit. Hi fou enterrat Ausiàs March. VIII. Capella de Sant Domènec de Guz¬ man. Bon quadre del titular, judicat digne de Ribera, però més aviat és de Pere de las Cue¬ vas, madrileny del segle xvii. IX. Capella de Sant Agustí. Les vuit capelles següents són al deambu¬ latori, on hi ha també la ja referida del Transagrari. X. Capella de Sant Vuit de Jesús. Sepul¬ tura amb estàtua jacent de Berenguer Guillem d'Entença, parent de Jaume el Conqueridor. XI. Capella de la Mare de Déu del Puig (antiga patrona del Reialme de València). XII. Capella de la Beata Caterina Tomàs. XIII. Capella de Sant Dimas, el Bon Lla¬ dre. Quadre adossat a una taula amb la Verge de Montserrat. Fragment del sepulcre d'An¬ dreu d'Albalat, precisament on aquest bisbe posà la primera pedra del temple. XIV. Capella de Sant Jaume. Hi fou dita la primera missa després de la conquesta. A un costat, part completada del dit sepulcre 5 66 F. Aime I a i Vives d'Albalat; a l'altre, tomba d'Alfons, infant sen¬ se glòria, fill primogènit del rei conqueridor. XV. Capella de Santa Caterina. XVI. Capella de Nostra Dona contra la Pesta. XVII. Capella de Sant Antoni Abat. EI quadre que representa el titular és un dels primers pintats per Vicens López i Portaña. Les quatre capelles següents són al creuer. XVIII. Capella de Sant Antoni de Pàdua. XIX. Capella de Sant Francesc d'Assis. XX. Capella de Sant Vicens Màrtir. XXI. Capella del Beat Gaspar Bono. Les capelles següents són a la nau de l'Evangeli. XXII. Capella de la Puríssima. Bonica> molt acolorida i veneradíssima imatge titular, de l'escultor Esteve. Taules de Roderic d'Oso¬ na o d'un seu deixeble, que representen esce¬ nes de la vida de Sant Narcís. Capella de Sant Vicens P^errer. XXIII. Sepulcre amb estàtua jacent, de Jaspert de Botonach, quart bisbe de la València recon¬ querida. XXIV. Capella de Sant Lluís d'Anjou. Serva el cos, pres per Alfons el Magnànim en La Catedral de Valencia 67 saquejar Marsella, de Sant Lluís d'Anjou, pa¬ tró de Provenga i cunyat de Jaume II. YXV. Capella de Sant Vicens Màrtir. Escultures d'Esteve; pintures de López. XXVI. Capella de la Santíssima Trinitat. Una Adoració dels pastors, de la escola de Yá- ñez i Llanos. Entre aquestacapella i la porta principal, quadre important de Vicens Macip, el pare de Joan de Joanes. A la dreta i l'esquerra del Cor hi ha, sis a a cada banda, les capelletes següents, citades co¬ mençant cada sèrie pels peus. XXVII a XXXVIII. Capelles de Sant Ra¬ fael Arcàngel, Sant Ignasi de Loyola, Ecce Homo, Nostra Dona del Roser, Sant Tomàs Apòstol i Sant Honorat, Sant Joaquim, Sant Tomàs d'Aquino, Sant Josep, Sant Matias, la Verge del Pilar i, finalment. Sant Gregori i Sant Bernat. La majoria dels quadres titulars són pintats per Josep Camarón Bononat (1731- 1792). La capella de l'Ecce Homo tenia una pintura de Joan de Joanes representant el titu¬ lar; en feren present a Carles IV d'Espanya en 1802; i Marià Salvador Maella (1733-1819) va fer la còpia que ara hi ha. X AULES CAPITULARS I SA¬ GRISTIES Aula capitular antiga (o Capella del Sant Graal).—A l'angle dels peus de la nau de l'Epístola hi ha una porta que duu a un pas¬ sadís. A l'esquerra la paret és llisa; a la dre¬ ta s'obren dues capelles d'estil gòtic encara aparent. Totes dues tenen reixat de ferro, del segle XV. La primera és destinada a magat¬ zem; la segona conté el Crist de la Bona Mort, escultura de dibuix mestrívol, de talla valenta i expressió melangiosa, que hom atri¬ bueix a l'escultor granadí Alonso Cano, el qual, segons conten, vingué a València fugint de la justícia; però més aviat sembla que hagi d'ésser atribuïda a Joan Muñoz, escultor valen- Cl. Grollo "Comiat du Sant Francesc de Borja", per Goya. S. xvm. r i Sant Antoni (?). Pintura diï l'escola de JaCOMART. S. xv. La Catedral de Valencia 6g cià que es formà a Madrid i que fou deixeble directe del famós Gregorio Hernández. Al fons del passadís, una porta gòtica ori¬ ginalment enflorada, condueix a l'Aula capitu¬ lar antiga. El fundador va ésser Vidal de Bla¬ nes, bisbe de València de 1356 a 1369, el qual hagué d'amplificar el clos de la Catedral fent desaparèixer, per tant, la plaça de les Gallines. Nom del mestre? Resta desconegut. Objecte? Servir per als enterraments de pre¬ lats i canonges, i de càtedra de teologia. Però el saló fou aprofitat, a més, per a les juntes capitulars, i també per celebrar les Corts del Regne. Actualment és una de les peces de l'edi¬ fici plana una atmósfera de major recolli¬ on ment. La planta és un quadrat de tretze me¬ tres per banda. I les parets, de pedra negren¬ ca i nua, s'alcen llises, sense nervis, sense motllures. Tan sols als onze metres s'obren tres finestrals amb vidrieres policromes que disminueixen la llum. Més amunt hi ha dotze mènsules, d'on surten arcs ogivals que es combinen formant una imponent volta estre¬ llada, la qual entre els radis té rosetons de vidre. L'alçària total és de setze metres. 70 F. Al ?H ei a î Vives Alparament de la dreta, on és troba la be¬ lla trona que potser féu de trona en el sentit estricte del mot, hi ha dues curioses pintures al fresc, fetes per artistes que el Capítol volia provar. La major, que representa l'esce¬ na de l'Adoració dels reis, la va fer Nicolau Florentí en 1469. La humitat l'ha malmesa en forma que no permet de veure les excel·lèn¬ composició i del color. cies del dibuix, de la L'altre fresc, també admirable i també mal¬ mès, representa l'Adoració dels pastors i fou pintat en 1472 per Francesc Pagano i Pau di Sancto Leocadio. Al fons hi ha un retaule de mestre Dalmau, que primerament fou façana posterior del Cor, d'on el tragueren en 1777. És d'un gòtic molt afiligranat, amb dos cossos, dotze comparti¬ ments i setze mènsules, en dotze dels quals hi ha unes estatuetes dels apòstols fetes en el se¬ gle xviit. La fornícul·la del mig (porta primitiva) serva actualment la més preada re¬ líquia de la Seu: el Sant Càlzer, el Sant GraaL La copa pròpiament dita és una cornerina oriental, semiesfèrica, d'una coloració rogen¬ ca, fosca, que a contrallum dóna matisos va- riadíssims. El coll i les anses són d'or, exor- La Catedral de Valencia 7/ nat amb perles, maragdes i altres pedres. La copa pot molt bé ésser una joia romana; el de¬ més s'hauria de classificar com a bisantí. Però, en definitiva, ^la part essencial del càlzer pot ésser identificada amb el vas que serví per a la institució de l'Eucaristia? Després que la Mare de Déu fou pujada al cel, els deixebles de Je¬ sús es repartiren tot el pertanyent a ella í Sant Pere se'n dugué el Càlzer de Jesús, a Roma. Però quan esdevingueren les airoses persecu¬ cions contra el cristianisme, el papa Sixt II ordenà al seu tresorer. Sant Llorenç, que re¬ partís el tresor, i Sant Llorenç va trametre el vas a Osca, la seva pàtria. Hi estigué fins a 712, en què els cristians, fugint dels islamites, se n'anaren als Pirineus, on fundaren el mo¬ nestir de Sant Joan de la Penya. En aquest ¡monestir encara servaven la relíquia durant els segles xiii i xiv. El rei Martí l'Humà signi¬ ficà desitjós de tenir-la, ço que aconseguí mercès a Sant Vicens Ferrer. Alfons el Mag¬ nànim traslladà la venerada relíquia al seu palau de la ciutat de València, i havent d'anar-se'n, la diposità a la Catedral, amb al¬ tres relíquies. Contra tot això, no hi ha raons històriques. 72 F. Aime 1 a i Vives A la paret de l'esquerra, hi ha el sepul¬ cre, amb estàtua jacent, de l'arquebisbe Mar¬ tí López de Ayala (1564-69) Es una bona obra renaixentista en marbre, molt indicada per a un humanista com aquell prelat. També hi ha un bell relleu de la mort de la Verge. Prop de la paret del fons, però ja en els paraments laterals, hi ha dues urnes funerଠries. L'una, de pedra treballada en el segle XIV, conté les deixalles d'un noble desconegut; l'altra, de guix, va contenir les despulles de Jaume III de Mallorca. Entre el parament de l'entrada i el de l'esquerra s'estenen els quadres que, als co¬ mençaments del segle xvi va pintar Pau di Sancto Leocadio per a les portes de l'orgue, i una sèrie icònica episcopal. A mitjans, de l'esmentada centúria, hom encarregà a Joan de Joanes que la iniciés. Per ell (o solament al seu taller i pel seu fill) foren pintats dinou retrats, la majoria fantàstics, damunt guada- macil. Els altres són de mèrit desigual. Hi ha altres coses remarcables. Citarem solament els dos trossos de cadena, un de 59 i un altre de 70 metres, que pengen de les parets. Era el dinou de novembre de 1423- La Catedral de V alè ?i eia 13 Amb un estol de naus tornava de Nàpols el rei Alfons el Magnànim; les terres d'Occident el demanaven. Però ell es neguitejava pensant que els enemics li poguessin crear conflictes en les terres d'Orient. Per aevitar-ho pensà de castigar la ciutat de Marsella, base naval de la casa d'Anjou. I Marsella fou castigada gràcies en bona part al mariner que trencà la cadena que barrava el port. Per una porta de l'esquerra hom entra a una peça que sembla sagristia i que va servir també de lloc per reunir-se el Capítol. Hi ha obres de gènere divers. Damunt la mateixa porta, una bella talla renaixentista. Dintre d'una vitrina, dos antipendis amb escenes de la Crucifixió i de la Resurrecció, brodats principalment amb groc, verd i vermell amb fons d'or; les complicadíssimes combinacions hi són executades amb gran finor de treball. Per cert, que abans hom creia que ambdós frontals havien pertenescut a la Catedral de Londres, d'on sortiren en finir-hi el culte catò¬ lic; modernament, però, ha estat comprovat el caràcter autòcton d'ambdues obres, sobretot havent-se pogut documentar que eren dona¬ ció feta, el darrer terç del segle xv, pel canon- 14 F . Aim el a i Vi v es ge valencià Vicens Climent. També, dins d'una vitrina, hi ha altres dos antipendis; l'un dut de Roma, és d'argent, barroc, amb figures de sants en mitjà relleu; l'altre, també barroc, té el fons de seda carmesina i brodats auri¬ fies ensems que relleus d'argent cisellat. Dins d'una altra vitrina, la casulla que, segons fa¬ ma, va portar Calixte III per canonitzar Sant Vicens Ferrer i de la qual Alexandre VI feu present a la Catedral de València; va comple¬ tament tancada, sense més tall que el corres¬ ponent al cap. Es de brodat riquíssim; porta brodades entre temes decoratius, les armes del primer pontífex valencià i algunes imat¬ ges. Un porta-pau magnífic amb represen¬ tacions de Jesús Infant i de la seva vida, tan ben fetes en or i esmalt que hom les atri¬ bueix a Benvenuto Cellini, i un crític les ju¬ dica com la més bella peça de l'orfebreria del Renaixement a Espanya. Sagristia major.—És obra del segle xiv, renovellada posteriorment. A la primera peça de la sagristia hi ha, entre altres coses, un Nazarè amb la creu, que és tingut per una còpia del Piombo feta per La Catedral de Valencia 75 Francesc Ribalta, castellonenc nat a mitjans del segle xvi i mort en 1628, educat a Madrid i a Itàlia, pintor del caràcter i realista; un Crist en la Creu que hom atribueix a Murillo; un calvari d'un deixeble de Roderic d'Osona; una taula anònima dels voltants de 1400 que podria ésser de Domènec Crespí; i una altra taula amb el cap de la Verge que, segons la tradició i uns versets llatins al peu, fou la que Jaume el Conqueridor lliurà a l'arquebisbe de Tarragona perquè digués la primera missa i que després fou posada al primer altar major de la Seu. A la segona peça de la sagristia hi ha, en¬ tre altres coses, un crucifix d'ivori que, se¬ gons creença tradicional, pertanyé a Sant Francesc de Sales; unes taules valencianes dels volts de ISOO, entre elles les de Santa Bàrbara i Santa Llúcia; un sacrifici d'Isaac atribuït a Ribalta i a Orrente; i una còpia de Rafael. capitular nova {Pinacoteca de la Ca¬ Aula tedral).—Més enllà de les cambres esmenta¬ des, es troba aquesta sala d'arquitectura neo¬ clàssica, la qual ha estat anomenada «el millor 76 F. Al m el a Vives Museu de Primitius d'Espanya, tot i ésser romanalles de la immensa escasses riquesa sa¬ crificada per l'academisme del segle xviii». Fer una llista de totes pintures seria les incórrer en excessiva prolixitat ; per això tan sols esmentarem, resseguint les parets d'es¬ querra a dreta, les més interessants per una raó o altra. La missa de la mort de Sant Dionís pinta¬ da per Roderic d'Osona, el qual té positiva¬ ment un Sant Cosme i un Sant Damià, i altres obres que li, són atribuïdes, com esdevé tam¬ bé amb el seu fill. Sengles retrats de Sant Tomàs de Villa¬ nueva i del Patriarca Ribera, ambdós damunt de cuir, fets de Joan de Joanes, el pintor que visqué en ple segle setzè seguint la tradició va¬ lenciana i prenent per guia Rafael, i realit¬ zant una tasca molt delicada i molt brillant que l'ha fet en certa manera popular, per bé que ara li surten enemics. Joan de Joanes té a més, l'Angel Custodi de València i el seu Regne, un Sant Lluís d'Anjou i un Sant Vi¬ cens Ferrer asseguts, etc., etc. Un Baptista amb signatura de Josep Anto- línez, madrileny del segle xvii. O.ÏArx. Mas "'Sant Narcís, uisbe dë Girona", per un dëixeblë d'OsONA. S. xv. 'Cl. Edit. Barcino 'La Püríssima", per Josëp Estevë i Bonët. S. xviii. La Catedral de Valencia 77 Un fornaós cap de la Verge per Sassofe- rrato. L'Adoració dels pastors, per Josep de Ri¬ bera. Es potser la millor pintura de la Cate¬ dral. No hi són les figures llòbregues d'ana¬ coretes i màrtirs. El fons del quadre resulta fosc; però, al centre, gràcies a una llum que hom diria infusa, sobressurten el rostre de Maria i el cos del nadó divinal amb una finor de cromatisme veritablement corprenedora; a pastors adoren... la dreta, uns Un Sant Climent, de Jacomart. Es sabut que Jaume Jacomart i Baçó fou pintor de cam¬ bra d'Alfons el Magnànim, el qual se l'endu¬ gué a la cort de Nàpols i el distingí moltíssim. També fou pintor de Calixte III. Es un artista més remarcable per la finor que pel caràcter. Més endavant té un retrat de Sant Vicens Fe¬ rrer, probablement encarregat per Ausiàs March i que potser és el més semblant al fa¬ mós dominicà. L'Estigmatització de Sant Francesc és de Mateu Cerezo, un altre madrileny del segle xvii. Una còpia de la Transfiguració, de Rafael. Una anomenada Verge de les Flors, atri¬ buïda al Beat Nicolau Factor (1520-83). F. Aim el a i Vives Un Sant Cosme, de Ferran de los Llanos, i un Sant Damià de Ferran Yáñez. Aquestes pintures formaven part d'un retaule del qual era bancal (també en aquesta sala) un Dava- llament dels dits autors. Taula amb l'escena de la incredulitat de St. Tomàs, pintada en 1400 per Marçal de Sax, cognom que fa pensar en una procedèn¬ cia alemanya. Te, a més, una Trasfiguració. La Conversió de Sant Pau en camí de Da¬ masc. Uns diuen que l'autor d'aquesta pintu¬ ra ésJoan de Joanes; altres, que és el seu pa¬ re, Vicens Macip, artista no massa ben cone¬ gut encara. El fill de Roderic d'Osona, que correspon als inicis del segle té diverses peces d'un xvi, retaule de Sant Dionís. En una d'elles, al fons, hi ha una escena de tauromàquia. Immediata a l'Aula capitular nova, hi ha la capella de les Relíquies. Quan fou acabada (1827), hi van ésser dutes les relíquies en una processó presidida per Ferran VII i la seva esposa Maria Josefa Amàlia. Fóra impossible enumerar totes les pin¬ tures, malgrat que n'han desaparegut mol- tíssimes; però ja deia Escolano, amb la pe- La Catedral de V alè 71 eia 751 tulància dels antics historiaires, que enlloc del món no n'hi havia tantes. Cal esmentar el dibuix de la Verge ano¬ menada de Sant Lluc, que ha servit de nor¬ ma a moltes obres valencianes. El marc i el peu són d'argent admirablement treballat en gòtic. Fou donatiu d'Alfons IV. estil També es remarcable una imatge de Sant Pere feta en el segle xv, de tipus flamenc i que serva un os del sant pescador. Fou obse¬ qui de Calixte III. Calixte III, així mateix, donà una imatge de Maria amb el seu Fill al braç, d'argent dau¬ rat, però amb encarnadura. Hi ha, a més, autògrafs de Sant Ignasi de Loyola, de Sant Vicens Ferrer i del Beat Joan de Ribera; reliquiaris gòtics; una caixeta amb voris que representen el rapte de Frosèrpi- na, etc. Sagristia nova.—La primera porta de l'es¬ querra de la giróla és la de la sagristia nova, la qual no demana especial deteniment. XI ARXIU I BIBLIOTECA Una escala que neix a la sagristia major duu a la part més enlairada de l'edifici, on es troben l'arxiu i la biblioteca. El fons de l'arxiu consta de 6.000lligalls i 9592 pergamins. També hi ha un cert nombre de protocols d'escribans (els primers dels quals són de l'any 1354), els Libres d!obres, testaments de benefactors il·lustres, rela¬ cions diverses, lletres de reis, butlles de pa¬ pes, etc. Degut a què els artistes valencians han anat col·laborant a la bellesa o a l'ornament de la Catedral, els contractes, les àpoques i altres instruments han fornit una munió de MAraxs. C!. KEpdacetanaptiiurgtuall..r Aula La Catedral de Valencia 81 dades per farcir monografies i fins per iniciar una història de l'art valencià. Cal citar pergamí amb els comptes de un despeses i ingressos de les naus d'Itàlia que l'almirall Roger de Llúria va presentar a l'in¬ fant Frederic de Sicília. Per cert, que la sigil- lografia d'aquest arxiu és molt important, no solament pel nombre, sinó per la vàlua artís¬ tica i fins intrínseca: un document d'Alfons el Magnànim porta un dels pocs segells d'or que hom conserva. Peça singular de l'arxiu és un pergamí de les darreries del segle viu, curo¬ sament imposat en un marc i penjat a la pa¬ ret. Conté les treves entre el rei Jaume II i el noble Joan Manuel, fill de l'infant Manuel, ajustades el 27 de juliol de 1296 durant el setge d'Elx, la ciutat de les palmeres. La par¬ ticularitat d'aquest pergamí rau en què tota la vora inferior és plena de les llistes que soste¬ nen trenta nou segells (tots en molt bon estat) dels atorgants i cavallers que autenticaren el document. Mantes vegades ha estat intentada una or¬ denació d'aquests fons preadíssims. Una d'elles fou al segle xviii. Però l'arranjament que hom pot donar com definitiu fou l'em- F. Aim el a i Vives près en 1892 pel canonge i arxiver Dr. Roc Chabàs, el qual, per bé que professava certs prejudicis en la qüestió idiomàtica i potser en altres, va acomplir una tasca molt fruitosa per als estudis valencians. Setze anys va es¬ merçar en l'ordenació i catalogació de l'arxiu. Al cap d'ells, el que eren munts informes, s'havia convertit en caixes ben arrenglerades en llocs ben determinats. Un índex de cin¬ quanta mil paperetes feia molt més planera la recerca. La biblioteca ja tenia importància al segle puix consta que aleshores el Capítol es XIII, preocupà de construir un local a posta per a llibreria. Si hom té en compte les nombroses donacions i les compres de llibres que figu¬ ren en la documentació de l'arxiu, hom pot ben assegurar que la biblioteca era prou no¬ drida. Encara subsisteixen més de cent còdexs en vitela, dels segles xiv i xv, i no pocs incu¬ nables de mèrit. Entre els còdexs, són nota¬ bles tres missals anglesos que el P. Jaume Vi¬ llanueva dóna com a escrits a les acaballes de la centúria xiii o als començaments de la xiv. Abunden elS còdexs admirables per les il·lu¬ minacions; és de remarcar la vinyeta d'un La Catedral de Valencia 83 missal del segle xiv, que representa el Panto- cràtor amb el Tetramorfos, dibuixada per una molt hàbil mà catalana o valenciana amb in¬ fluència de Siena. Però, en canvi, altres llibres estan mancats de les miniatures (delictuosa- ment arrencades) que farien els Atzuara, els Crespí i altres artistes semblants. A més, cal esmentar les obres de PAancesc Eiximenis, les de Joan Rols de Corella, etc. I per acabar aquestes notes convindrà assenyalar la exis¬ tència de volums (quatre en valencià) que con¬ tenen sermons de Sant Vicens Ferrer. Hom sap ja que les dites peroracions no són escrites de mà del sant, però van ésser escoltades pel manuscriptor, i serven el regust peculiaríssim quedonava als discursos el popular Àngel de l'Apocalipsi. XII COROL·LARI La característica general de la Catedral de València pot ésser resumida en una paraula: duplicitat. Duplicitat hi ha, efectivament, entre les essencials línies gòtiques,dibuixades a trenc d'alba del reialme valencià, i les superficials línies neoclàssiques, dibuixades en un dels períodes de major decandiment íntim per què ha passat la terra valenciana. I escatint encara més, trobarem duplicitat en el mateix estil gòtic emprat per a l'obra fo¬ namental de la Seu. Devegades hi apareix la influència castellana. Cal dir, però, que gene¬ ralment sura la tonalitat catalana. Cert, la vida de València és també condi- La Catedral de Valencia SS cionada per la duplicitat que l'anorrea fent-li professar un hibridisme infecund. Ara no cap esperança que el temple tor¬ ni a tenir a tot arreu els seus trets gòtics. Tant de bo el país tornés plenament al seu estili BIBLIOGRAFIA GENERAL Teixidor, Josep: Antigüedades de Valencia. Observa¬ ciones criticas donde con instrumentos auténticos se destruye lo faMiloso, dejando en su debida esta¬ bilidad lo bien fundado: 1767. Les reedità Roc Chabàs (València, 1895). Les pàgines 210-93 del primer volum parlen de la Catedral de València amb molt d'encert si hom té en compte el temps. Ponz, Antonio: Viaje de España, o Cartas en que se da noticia de las cosas más apreciables y dignas de saberse, que hay en ella. El volum quart (Madrid, 1774) parla de la Catedral de València (pàgines 24-51). Hi abunden les observacions personals de l'intransigent crític neoclassicista. Villanueva, Jaime: Viage literario a las iglesias de España. Als volums primer i segon (Madrid, 1803 i 1804) hi ha alguns capítols monogràfics sobre còdexs, ornaments, etc., catedralicis. Cruïlles, Marqués de: Guia urbana de Valencia anti¬ gua y moderna. Al volum primer (València 1876) hi ha un capítol (pàg. 67-91) on parla de la Cate¬ dral succintament i amb claretat. Llorente, Teodoro: Valencia. Forma part de la coh- lecció España. Sus monwnentosy arte. Su natura¬ leza e historia. AI tom primer (Barcelona, 1887) parla (pàg. 549-624) de la Catedral, amb bona informació, ara quelcom endarrerida, i amb un estil molt propi per al gran públic. Sanchis y SivERA, José: La Catedral de Valencia. Guía històrica y artística. València, 1909. Aquesta obra, de prop de sis centes pàgines força il·lus¬ trades, és un veritable arsenal de dades, tretes, en llur gran majoria, de l'arxiu de la Catedral. Lamperez y Romea, Vicente: Historia de la arquitec¬ tura cristiana española Edad Media según en la el estudio de los elementos y los 7nomi7ne7itos. El tom segon (Madrid, 1909) dedica les pàgines 387 i següents a un estudi concís i substanciós de la Seu valentina. A més, el llibre ofereix la facilitat de fer comparacions. Martínez Aloy, José: Provincia de Vale7icia, dins la Geografia General del ReÍ7io de Valencia dirigida per F. Carreras Candi. El volum primer (Bar¬ celona, sense data) parla senzillament i clara de la Catedral a les pàg. 760-77. Moltes il·lus¬ tracions. Tormo, Elías: Aa Catedral gòtica de Valencia. Pàg. 1-36 del primer volum d'actes i memòries del III Congrés d'Història de la Corona d'Aragó (^Va¬ lència, 1925). Es el primer estudi sistemàtic dels elements gòtics de la Catedral valentina. Intere- santíssims punts de vista. Idem: Levante (Provincias valencianas y murcianas), dins la col·lecció España [Guias Regionales Calpe). Madrid, 1923. A les pàg. 82-97 tracta de la Cate¬ dral de València amb abundor de dades molt compendiosos i també molt sistemàtiques. Street, George Edmund: El Arte gótico en España. Traducció, feta per Romà Loredo, de l'obra anglesa que fou fruit d'uns viatges fets durant els anys 1861, 1862 i 1863. Hom parla de la, Ca¬ tedral de València a les pàg. ,280-88 d'aquesta edició. w INDEX Pàtr. I. Dades històriques . 5 II. Planta 22 ni. Alçat 27 IV. Portes 32 V. Cimbori 43 VI. Campanar 46 VII. Presbiteri i anexos 53 VIII. Cor , . . 60 IX. Capelles 62 X. Aules Capitulars i Sagristies. ... 68 XI. Arxiu i Biblioteca 80 XII. Corol·lari 84