COL·LECCIÓ SANT JORDI I. Literatura Cristiana. - II. Art Cristià. III. Història de l'Església. Volum 14 -15 (V-Vl d'Art Cristià) LA CATEDRAL VELLA DE LLEIDA EDITORIAL BARCINO Barcelona, 1928 JOAN BERGÓS LA CATEDRAL VELLA DE LLEIDA EDITORIAL BARCINO Barcelona, 1928 Es propietat. Drets reservats i garantits Amb les degudes : : llicències :: Impremta de JOAN SALLENT.—Sabadell INTRODUCCIÓ L'estudi de la catedral de Lleida La catedral romànica de Lleida és una obra d'art excepcionalíssima i, per tant, for¬ ça difícil d'estudiar. A aquesta dificultat se n'afegeixen d'altres : la impossibilitat de te- nir-ne una visió total, la manca d'un arxiu complet i ordenat, i l'endarreriment dels estudis arqueològics a la nostra terra. Efectivament, la seu lleidatana es troba asprament expoliada i sense cap resta de mobiliari litúrgic. Com si això no fos prou, la seva nuesa està deformada per tota llei d'oprobis; entorn seu no queda rastre de cap carrer, plaça ni edifici dels que l'enrondaven amb l'amor d'haver-la fet créixer i de viure sota sa protecció; els massissos de les fortifi¬ cacions l'aïllen de la ciutat desplaçada; a l'interior, uns sostres i parets barroerament disposats, sempre mesquins i sovint inútils, que hom construí per a convertir el temple 6 Joan Bergós en caserna, rompen bàrbarament la conti¬ nuïtat de l'edificació, que ara només podem observar fragmentàriament i mutilada. Els malaurats trasllats que ha sofert l'arxiu i les desintegracions que fatalment ha ex¬ perimentat, impossibiliten l'aclariment docu¬ mental de moltes qüestions i en dificultaran la investigació d'altres fins que l'esforç de di¬ verses generacions d'arxivers estudiosos el lliurin definitivament a l'ordre adequat. D'aquestes consideracions es desprèn que l'estudi menys incomplet que hom pot fer ara com ara, és l'estudi directe de l'edifici, bo i deduint, quan les dades complementଠries ho permetin, la situació, forma i vàlua dels elements arrabassats a la dissortada catedral, primer per la barbàrie, després per la cobdícia, i darrerament per la ignorància que ha arribat a actuar fins amb indûment de protectora. Fins a ben entrat el noucents, l'arqueolo¬ gia catalana eragairebé nul·la, i l'obra més recent dins el gènere, que tracta plenament de nostra seu, fou feta fa més de vint anys i no envisatja altra finalitat que la d'un sim¬ ple fulletó bedekerià. D'altres, més extenses, compten ja mig segle d'existència, i encara la majoria són més antigues i estan man- La catedral de Lleida 7 cades de tota vàlua per raó dels molts errors d'observació 1 d'apreciació que contenen, i, especialment, dels extravagants comentaris que hi abunden en mig de dades precioses i d'escasses descripcions interessants. En el present treball, fet en un pla el menys literari possible, no assagem més que d'aplegar aquests dispersos elements aprofi¬ tables, al volt d'un ampli estudi arquitectònic, i no pretenem altra cosa sinó assenyalar la sorprenent singularitat i la gran valor de monjoia que la seu lleidatana té en la histò¬ ria de l'art i en la vida de Catalunya. Floriment artístic de Lleida en els segles XII i XIII Mai al nostrepaís no s'ha produït un art tan popular, i tan enlairat alhora, com en els segles xi i xii; i són les comarques occi¬ dentals aquelles en què el romànic de tal període arribà a tenir un caràcter més pecu¬ liar. I és que en els darrers temps comtals la terra estava assaonada amb patriòtica vi- rior, enardida per les victòries sobre els alarbs pel progressiu eixamplament del so¬ lar patri i per la ràpida creixença de la força 8 Joan Bergó s internacional del nostre art. La consciència col·lectir'a es mantenia en una alta vibració espiritual, i els nostres egregis governants corresponien a aquest estat social amb llur saviesa i previsió. Així veiem que Lleida, tot just ha estat ve- conquerida, obté de Ramon Berenguer IV la seva carta de població, on els seus ciutadans són eximits d'una munió de prestacions feu¬ dals. Poc després, Pere I crea el consolat per al lliure governament de la població. Jaume I millora aquest organisme municipal, transformant-lo en l'exemplar Paeria. I, fi¬ nalment, Jaume II funda a Lleida l'Estudi General o Universitat, que converteix la nostra ciutat en un important centre de cultura, el qual manté un incessant inter¬ canvi amb els altres fogars d'estudi euro¬ peus, principalment d'Itàlia i del mitjorn de França. Tota la terra catalana travessa aleshores un període de prosperitat. Lleida, per sa cèn¬ trica situació dins la confederació catalano- aragonesa i per sa gran riquesa agrícola (que els alarbs havien fet progressar nota¬ blement), atrau tot seguit els reis, que s'hi hostatgen llargament i sovint hi apleguen les corts; les ordres religioses, que hi aixe- La catedral de Lleida 9 quen nombrosos convents; els artistes i els marxants, que necessiten pobles pròspers per a exercir llurs activitats; i, finalment, els estudiosos de tota la confederació i de fora, quan l'Estudi General ha obert les seves portes. I^es relacions internacionals que aparent¬ ment sembla que havien d'ésser restringides a causa de la lentitud i escassetat dels mit¬ jans de comunicació, eren, per contra, sor¬ prenents per raó de llur continuïtat i nom¬ bre. Els afers polítics i comercials lligaven Catalunya amb Gènova, Pisa i Sicília, mit¬ jançant les naus que incessantment solcaven la Mediterrània, i amb la Provença i el Llen¬ guadoc, a on cada dia anaven els correus de bústia que atravessaven els ports del Pirineu. Gràcies a les ordres religioses i a les rela¬ cions polítiques i mercantils ens arriben els grans corrents artístics d'aquells temps d'in¬ novació. Els templers, els croats i els pele¬ grins porten als països llatins els petits models de les arts orientals (caixetes, tríp¬ tics, teixits, etc.); els cistercencs transme¬ ten a les regions mediterrànies les grans troballes de construcció de Borgonya i l'Illa de França; la immigració de picapedrers i constructors italians (principalment llom- 10 Joan B e r gó s bards), si bé és tan grossa com en els no segles XI i sembla deturada en el xiii, xii, no durant el qual ens arriba la influència dels grans obradors d'escultura septentrionals; les íntimes relacions amb el regne normand de Sicília ens fan conèixer els seus carac¬ terístics temes decoratius; i la Provenga i el Llenguadoc veuen emigrar a Catalunya llurs artistes quan la guerra dels albigesos els re¬ pel·leix. Per altra part, la tolerància carac¬ terística dels lleidatans admet els artífexs sarraïns com a col·laboradors en les grans obres cristianes; la qual cosa, juntament amb l'aprofitament de les manufactures i dels edificis musulmans, fa que l'aportació tècni¬ ca aràbiga en les arts lleidatanes sigui molt considerable. Els templers s'instal·laren a prop de Lleida, al puig de Gardeny, des d'on col·laboraren al setge de la ciutat sarraïna, i a on erigiren els interessantíssims castell i temple de San¬ ta Maria, que ens han arribat prou ben con¬ servats. Els cistercencs fundaren el mones¬ tir dePoblet, cinquanta dos anys abans que fos començada la seu lleidatana; el de Santes Creus, que avançà de quaranta dos anys la dita seu; i el més proper de Vallbona de les Monges, vint i sis anys abans solament. La catedral de Lleida 11 A cada nova fundació solien enviar cons¬ tructors que en llur majoria, segons testifi¬ quen els documents, eren borgonyons. Les relacions eclesiàstiques amb la Provença són abundoses : els cistercencs de Catalunya de¬ penen del monestir de Fontfreda; els canon¬ ges de Sant Ruf d'Avinyó funden a mitjan segle XII un monestir a Lleida sota el nom del mateix sant, del qual monestir en resta un tros d'església; i els nostres bisbats depe¬ nen de l'arquebisbat de Narbona fins que, en 1128, és restaurada la seu tarragonina. A la Catalunya occidental, doncs, i prin¬ cipalment a Lleida, hi ha a darreries del segle XII i començaments del xiii una con¬ vergència dels corrents artístics sortits dels focus d'art més avançats d'Europa. És una fusió similar a la bizantino-aràbigo-norman- da de Sicília, però amb elements més nom¬ brosos i seleccionats i que dóna com a fruit una singularíssima escola local arquitectò- nico-escultòrica; és el romànic tradicional català d'arrel llombarda, unit als grans procediments de construcció borgonyons i provençals i a les tècniques escultòriques llenguadocianes, italiano-provençals i arଠbigues. I DADES HISTÒRIQUES La càtedra lleidatana Els orígens.—Ultra les despulles de seus notables monuments romans i les gestes de Cèsar acomplides a Lleida, la descripció que d'aquesta ciutat ens dóna Lucà en la Farsà- /ífld) i les mencions com a urbs important que en fa Horaci en ses Epistoles'^^\ mostren (1) Lucà descriu així la nostra ciutat : «Una inflor amorosa de colTina i un turó corredis de terra fèrtil : allà damunt, gentil i encimbellada, Ilerda bastí hom. Amb ones manses rellisca el Segre, que entre els rius no és l'últim de l'ampla Hespèria; amb ses grans arcades l'abraça escamerlat un pont de pedra que resisteix les pluges hivernenques.» (Pharsalia, llib. iV. Mn. L. Riber, trad.) (2) Segons Horaci, «els romans envien peix salat a l'encas- tellada Ilerda». En un altre lloc, parlant de son llibre d'epísto¬ les, diu: «Fugiràs a Útica, o embolicat seràs tramès a ilerda». 14 Joan B e r g ó s que Ilerda era, ja d'antic, una ciutat impor¬ tant. Això és fàcilment comprensible tenint en compte la seva situació, tan bella com estratègica, que dominava la fèrtil planura ilergeta; la nostra ciutat constituïa el centre d'una extensíssima contrada travessada per la Via Augusta, la qual es prolongava fins a Saragossa. L^'organització oficial de les comunitats cristianes havent-se fet a base de la xarxa governamental de l'Imperi Romà, cal adme¬ tre que l'existència de la càtedra episcopal de Lleida data, al més tard, de comença¬ ments de la tercera centúria, puix que sa formació podia deixar de seguir d'aprop no la de Tarragona, i hom considera que aques¬ ta ja estaria establerta de temps quan s'es¬ devingué (en 259) el martiri del seu bisbe Sant Fructuós i dels diaques Auguri i Eu¬ logi (fi. I per bé que no sabem que l'església lleidatana fos enriquida amb la sang de cap bisbe màrtir (2) (com ho foren Tarragona (1) Possiblement arrenca de] nucli cristià degut al viatge de Sant Pau, que, segons cada dia apareix més confirmat, degué ésser reaiitzat vers l'any 60 de la nostra era i que havem de creure fecundíssim. (2) Amb motiu de la crema d'actes martiriais, feta l'any 303, és possible que desapareguessin narracions d'altres màrtirs lleidatans a més dels coneguts, i que entre aquestes n'hi ha- La catedral de Lleida 15 amb Fructuós, Barcelona amb Sever i Sa¬ ragossa amb Valeriíb), pot, en canvi, enor¬ gullir-se amb la púrpura de son fill Anastasi, que sofrí passió a Badalona, ensems que se¬ tanta companys seus de la milícia romana, tot just començat el segle iv El primer prelat lleidatà de què tenim no¬ tícia és Pere, a principis del segle vi, segons commemora Sant Isidor en la seva obra his¬ tòrica De uiris ülusíribus, on l'esmenta com a bisbe virtuós i sapient. Després segueix Orenci, que cenyí la mitra en 516 i encapçala la llista episcopològica coneguda. Aquesta no sofreix altra discontinuïtat que la del pe¬ ríode visigòtic i començament de l'aràbic. En 546 fou celebrat el primer concili llei¬ datà, del qual se'ns han conservat els cଠnons, que són interessantíssims. Lèpoca sarraïna.—Quan Mussa conquerí la ciutat(714), el bisbe es refugià a les mun- gués d'algun prelat. De tota manera el fet és poc probable, no havent-se'n conservat memòria, tradicionalment almenys. (1) Per bé que Sant Valer! no consumà totalment el sacrifici, n'experimentà el sofriment, car fou subjectat a turments sem¬ blants als que donaren la palma gloriosa a son fill espiritual el diaca Sant Vicenç. (2) Fou en la desena persecució, manada per Dioclecià, el qual va trametre Dacià a Catalunya per tal de dur-la a cap. 16 Joan B e r g ó s tanyes de Ribagorça, i després fixà sa poc residència definitiva a Roda, on Odisent (955-973) fundà la catedral, avui encara sub¬ sistent. En 1016, essent bisbe Eimeric II, la seu hagué d'ésser traslladada a Llesp, puix que Roda caigué en poder dels alarbs, si bé la retingueren pocs anys. En 1101 el bisbe Ponç, autoritzat per la Santa Seu, establí la càtedra a Barbastre, població que acabava d'ésser conquerida. El seu successor fou el sant bisbe Ramon,que hagué d'instal·lar-se novament a Roda, degut a què Esteve, bisbe d'Osca, el foragità de Barbastre, que volia anexionar a son bisbat. Això valgué l'exco- munió a Esteve per desobediència al papat; a darrera hora es penedí i li fou feta mercè de l'aixecament de l'anatema. Els exilats bisbes seguiren essent-ho alho¬ ra de Roda i de Barbastre fins que en 1149 Guillem Peres restablí la càtedra de Lleida després de més de quatre segles d'obligat allunyament. Del que abans hem dit s'infereix que Llei¬ da tingué catedral pre-visigòtica, situada, com avui, en el planell superior del Mo7ts públicus romà, al volt del qual s'estenia la ciutat seguint els vessants del turó. Aquesta primitiva construcció degué ésser La catedral de Lleida 17 enderrocada o, almenys, transformada fon¬ dament durant la dominació musulmana de la ciutat, car en son lloc hom bastí el palau fortificat de l'Açudah), que, posteriorment, fou refet per Jaume I. No és possible des¬ triar de tan complex conjunt els elements atribuïbles a la primitiva construcció cate¬ dralicia. El recobrament. — Al cap de sis dies en què Lleida es sentí alliberada del poder alarb, el zelós bisbe Guillem Peres de Ra- vitats cuità de purificar la mesquita prin¬ cipal que els moros tenien dins el recinte fortificat de l'Açuda, per tal de poder-la així utilitzar per al culte cristià. Foren tes¬ timonis de l'imponent rite de la purificació, el comte de Barcelona Ramon Berenguer, el comte d'Urgell Armengol VI, el vescom¬ te de Bas Ponç de Cervera, el comte de Pallars Arnau Miró, l'arquebisbe de Tar- (1) Mentre escrivim aquestes ratlles s'està acabant la mal¬ aventurada demolició de l'ala mitjorn d'aquest monument, que és la concreció de les altíssimes cultures que han senyorejat la ciutat. Hom pretengué que les voltes estaven en perill d'en- derrocar-se, però el treball i el temps extraordinaris que hi ha calgut esmerçar, demostren la insuficiència dels que ens han desposseït de tan bell fragment que un simple atirantat hauria mantingut en tota la seguretat desitjable. 2 18 Joan B e rg ós ragona Bernat Tort, el bisbe de Saragossa Bernat Sanz, el prelat d'Urgell Bernat, el de Barcelona Guillem Tarroja, el de Vic Pere Redorta i gran nombre dels cavallers que havien pres part en la conquesta de la ciutat. Ramon Berenguer, en tan solemne diada, féu nombroses donacions perpètues a l'es¬ glésia lleidatana, per tal d'assegurar-li una esponerosa renaixença. L'esmentat bisbe Peres traslladà totseguit a la seu de Lleida els ardiacats de Ribagor¬ ça, Terrantona, Benasc i Pallars, que resta¬ ven depenent de Roda; organitzà el Capítol Catedral en comunitat agustiniana, com ho era a Roda, i en limità a vint i cinc el nom¬ bre de canonges. El Capítol s'anà secula- ritzant, i no és probable que la regla de Sant Agustí fos observada íntegrament més de dinou anys; en 1254 fou suprimit el prio- rat, essent erigit el deganat, que és el se¬ nyal més evident d'una total secularització. És remarcable, no obstant, que es conservés fins a acabar el segle xv la pràctica de fer les col·lacions al claustre abans de completes à). (1) Com adades curioses citarem l'ús d'hàbits corals, que consta des de 1369; entre aquests hom cita el «capell de sol», que ens és desconegut. L'ús de pells d'ermini per a l'hivern fou establert en 1595. La catedral de Lleida 19 Construcció i esplendor de la seu romàni¬ ca.—Feia cinquanta quatre anys que el culte catedralici era celebrat a la mesquita mora purificada pel bisbe Ravitats, quan el seu ferreny deixeble Gombald de Camporrells, que governava la seu de Lleida des de 1192, decidí erigir un edifici exprofés per a esglé¬ sia catedral. La ciutat, sentint-se cada jorn més segura, s'anà estenent pel coll d'accés i pel vessant meridional de l'alterós turó de l'Açuda, és a dir, apropant-se a la riba del Segre d), font de riquesa i via de comu¬ nicació principal del Pla de Lleida. Per això, i també segurament per tal de no haver de tocar cap de les constrccions de l'Açuda, hom pensà d'aixecar la catedral no al cim del Mons publictis, sinó en un planell que hi ha al vessant meridional, a un terç de la seva altitud. Però, com que en tal lloc hi havia una mesquita mora, hom va aterrar aquesta; i en 22 de juliol de 1203 fou posada la prime¬ ra pedra de nostra venerable catedral, amb assistència del rei Pere I, d'Ermengol comte d'Urgell, del bisbe Gombald, del canonge obrer Berenguer d'Obició (?) i del mestre edi- (1) A mitjans del s. xii fou refet el pont de pedra, d'origen romà, que travessava el riu al costat de l'indret del pont actual. 20 Joan Ber g ós ficador Pere de segons inscripció ComaO), que es guarda al Museu provincial (2). A aquest gran artista cal, per tant, atri¬ buir la disposició general de l'obra i la seva construcció, probablement, almenys, fins al començament de les voltes dels col·laterals, puix que tals elements són ben pressentits en els pilars També podem, amb molta ver¬ semblança, atribuir-li la Sala Capitular i el departament de l'Almoina si és que no esta¬ ven ja començats. La direcció de les obres fou, després, con¬ fiada al mestre Pere Pennafreita d), al qual (1) El nom dVarquitecte» no començà d'ésser usat fins a mitjans del segle catorze. (2) Aquesta pedra estava situada en el pilar del presbiteri, del costat de l'Evangeli. Hom va creure-la perduda durant al¬ guns anys; en retrobar-la (l'any 1859), hom la diposità al Museu provincial. La inscripció és com segueix : ANNO DM. MCCIII. ET XI. KAL. AUO. ET SUBDNO. INOCENTIO PAFA UI. VENERABILI QOMBALDO HUIC ECLESI/E PRESIDEE, INCLITUS, REX PE- TRUS II ET UROELLEN. PRIMARIUM ISTIUS PABRI- ERMENOAUDUS COMES C.E LAPIDEM POSUERUNT, BERENQARIO OB... CON... S. OPERARIO EXIS¬ TENTE. PETRUS DERCUMBA... M... ER. FABRICATOR. L'arquitecte Llatas cregué veure un canvi d'orientació (3) en pilars respecte a les voltes, i per a justificar-lo la forma dels suposà una intervenció del mestre d'obra Castells. El fet que aquest artífex no hagués viscut fins a la segona meitat del s. XIV demostra l'error de fer-lo intervenir en l'obra romànica, i de pas la poca consistència d'aquella gratuita hipòtesi, que una totseguit. observació detinguda esvaeix (4) En la paret vora el contrafort nord de la façana principal La catedral de Lleida 21 lògicament devem atribuir l'acabament de les voltes de la nau, les cobertes generals i l'erecció de l'original cimbori, que és l'ele¬ ment més característic de transició romano- gòtica de tot el conjunt. Pennafreita morí en 1286, o sia vuit anys després de consa¬ grada la catedral; per això també és natural referir a aquest eminent artífex l'ala llevant del claustre i el començament de l'ala nord, que es juxtaposa amb la Sala Capitular, car la primera és feta amb un esperit notòria¬ ment germà del que infantà i presidí la construcció del cimbori. L'execució de les obres deltemple no so¬ lament fou ràpida, sinó molt regular, com ho prova la pulcritud amb què foren acabades i l'absència total d'esquerdes degudes a l'ai¬ xecament desigual de les masses de cons¬ trucció. Ve a corroborar-nos aquesta creen¬ ça la inscripció (') del brancal dret de la adossada al Claustre, hi havia la làpida funerària que ens dóna a conèixer Mestre Pennafreita : ANNO DNI. MCcJgXXXVI UNDECIMO KALS. OCTOBRIS OBIIT PETRUS DE PENNAFREITA MAQISTER OPERIS HUJUS ECLESI>EQUI CONSTITUÏT SIBI ANIVERSARIUM QUINDECIM SOLIDORUM ET UNAM CAPELLANIAM IN HAC SEDE CUI ASIGNAVIT CXX SOLIDS. CENSUALES CUJUS ANIMA RE- QUIESCAT IN PACE. Es probable que la situació d'aquesta làpida sigui intencio¬ nada per a recordar els darrers treballs de l'artífex. (1) La inscripció gravada al muntant dret de la porta de 22 Joan Ber g ó s porta dita del Palau, la qual demostra que aquesta porta estava molt avançada, i potser ja llesta, l'any 1215, i que, per consegüent, també estaven construïts una gran part dels creuer i els absis, que són el punt de partida de l'erecció dels grans temples. Finalment, en 31 d'octubre de 1278, és a dir al cap de 75 anys de començada, el bisbe Guillem de Montcada consagrà la gran obra de la seud'j i establí que la festa de l'ani¬ versari de la dedicació del temple fos cele¬ brada sempre el primer diumenge després la diada de Sant I^luc. La catedral s'anà poblant amb els altars, mobles i instruments litúrgics i s'enriquí, des de son acabament i durant els segles xiv i xv amb l'addició de gran nombre de formoses l'Anunciata, diu : ANNO DOMINI M. CC XV. XI KL MADII OBIIT GUILLELMUS DE ROCAS CUIUS AIE SIT REQUIES. El mot requies es troba en la pedra de sota de la que conté la resta del text. (1) La inscripció commemorativa de la consagració de la seu romànica, estava col·locada damunt la porta d'entrada a la nau i en la cara interior, i diu : ANNO DM MCC.LXXVIII.il. KALEND. NOVEM. DNUS. G. DE MONTECA- TENO IX EPUS. ILLERD. CONSECRAVIT HANC ECCLESIAM ET CONCESSIT XL DIES INDULGENTI/E P. OMN. OCTAV. ET CONSTITUÏT UT FESTUM DE- DICATIONIS CELEBRETUR SEMPER IN DICA. PT. FESTUM. S. LUCH.e. El prelat consagrant fou Guillem de Montcada (1257-1282). La catedral de Lleida 23 capelles. Al primer terç del segle xiv hom continuà la construcció de l'espaiós claustre; la seva grandiosa portada dels Apòstols fou acabada a darreries del mateix segle; els calats de les ales ponent i migjorn foren completats a primeries del segle xv, època en què el campanar ja creixia, donant una fesomia sorprenent i característica a la si¬ lueta del temple. En aquestes dues grans obres complementàries treballaren successi¬ vament els mestres Castalls, Seguer, Soli¬ vella, Galtés, Carií, Safont i Gomar. El desplaçament incessant de la ciutat ves¬ sant avall del turó i en direcció al Segre, feia, però, minvant l'afluència de que anés fidels a la catedral; això originà la decisió (aprovada per Celestí III en 1191, novament posada en vigor pel bisbe Roig—1299-1307—, i abolida en 1351) que tots els bateigs i els casaments celebrats a Lleida haguessin de tenir lloc a la catedral. Decadencia i profanació.—Al cap de cinc centúries de ressonar els sagrats càntics en la majestuosa església romànica, la més irre¬ verent brutalitat els féu emmudir per a sem¬ pre. Fidel a sa tradició idealista, Lleida ha¬ via lluitat contra Cartago i després contra 24 Joan B e rgó s Roma, i s'enorgullia d'haver tingut per de¬ fensors de la seva independència els herois Indíbil i Mandoni; més tard, havia sostingut amb braó la causa delpríncep de Viana i sofert, per aquest motiu, el cruel setge del rei Joan; en el segle xvii s'havia aixecat contra el desgovern de Felip IV i, en menys de sis anys,va suportar tres setges dolorosos i exhauridors; i a principis de la guerra de successió havia resistit, en altres dos setges, la força de les armes de Felip V, contra el qual s'havia declarat. Disposat a castigar tanta altivesa, aquest monarca volgué anul- lar la personalitat espiritual lleidatana i de¬ cretà la dissolució del consell de la Paeria, la supressió de la Universitat i el tancament de la nostra gloriosa catedral, que aleshores fou convertida en fortalesa-caserna. El capítol i el bisbe (que ho era Fr. Fran¬ cesc Solís, mercedari calçat), desposseïts de llur seu, restabliren provisionalment el culte capitular en el reduït oratori dels FF. Jesuï¬ tes, mentre que no cessaven de fer actives gestions demanant la restitució del gran temple. Veient que totes resultaven inútils, es traslladaren a la parròquia de Sant Llo¬ renç, que tenia millors condicions, encara que fos d'insuficient capacitat. El capítol La catedral vella de Lleida 25 s'anà convencent que son retorn a la cate¬ dral romànica era cada dia més difícil, i llavors demanà insistentment una compen¬ sació per l'expoliació soferta. Entretant, els ornaments, joies, altars i imatges es troba¬ ven a mercè de la soldadesca, fins que en 1749 hom recollí dins la nau els que restaven. Per fi, Carles III, accedint a les justes de¬ mandes capitulars, proporcionà cabals per a erigir una nova catedral a la part baixa de la ciutatC). En l.'^'' d'abril de 1764 en fou posada la primera pedra pel bisbe Macias de Pedrejón, i en 27 de maig de 1781 la consa¬ grà el bisbe Sánchez Ferragudo. La catedral venerable quedà realment pro¬ fanada, despullada dels seus complements sacres, amb els sepulcres violats, empesti- fada amb unes estultes obres que pretenen haver-la transformada en caserna, i aïllada talment del poble que aquest n'ha arribat a perdre l'esment P) i difícilment podrà reco¬ il) La nova catedral fou projectada per l'enginyer militar Pere Cermeño. El projecte hagué d'ésser millorat per l'arqui¬ tecte reial Sabatini, que és el qui en començà l'execució, la qual fou continuada per l'arquitecte barceloní Pere Prat bo i introduint-hi noves i encertades modificacions. (2) Fins no fa gaires anys, l'arribada de forasters per a visi¬ tar la catedral era motiu d'estranyesa per als lleidatans. 1 en- 26 Joan B e r g ó s brar-ne la estimació que li deu i que tantes coses simbolitza(b. Finalment, en 1812, Lleida trobant se en poder de l'exèrcit francès, hom pretengué, sense aconseguir-ho, sorprendre aquest, vo¬ lant el polvorí del castell instal·lat a l'Açuda. L'explossió fou tan terrible que enderrocà no solament la meitat nordest d'aquest castell sinó tot el tros superior de la torre nord del creuer de la seu i tota la capella absidal de la família Gralla, llançant-ne els carreus da¬ munt la barriada de Magdalena (on moriren moltes persones) i deixant la seu lamenta¬ blement mutilada. cara avui, per a la maioria, la nostra seu és «el castell», 1 de la torre de campanes en diuen «el campanar del castell». (1) L'any 1918 fou declarada monument nacional, però fins ara no ha estat emprès cap treball de restauració, llevat d'un Irrisori apuntalament d'una volta ferma, una deplorable re¬ construcció (!) dels arestons de la capella de Colom (consistent en masslssar-Ios amb morter de ciment), 1 l'obertura dels fines¬ trals de la delicada capella Requesens, que ara quedarà sota l'acció dels agents atmosfèrics. Es a dir, el poquísslm que hom fa, no tan sols està mancat de direcció arqueològica, sinó tam¬ bé del més elemental ordre, puix que el més vulgar criteri es¬ merçaria prudentment els cabals a refer les atrotinades co¬ bertes (origen de la majoria de desperfectes), a consolidar les cornises que van calent a llargs trossos, 1 a protegir l'es¬ cultura de les mènsules amb una estudiada slllcatltzacló per a deturar-ne el desprendlment. La catedral vella de Lleida 27 Tresor i arxiu Una catedral erigida quan encara durava l'abrandament de la Reconquesta, que fou magnànimament dotada pels reis i pels no¬ bles, i a la qual mai no va mancar el caliu popular, es comprèn que havia de posseir un valuós tresor i un riquíssim arxiu. Efectivament, malgrat l'incendi de la sa¬ gristia ocorregut l'any 1480—en el qual va morir carbonitzat un jove i es cremaren «molta rica capa de brocat d'empaliar, e molts altres rics joiells e creus, qui valen pus de cent mília florins»^)—, la catedral ro¬ mànica ha pogut encara llegar a la seu nova un nombre important de relíquies, una pre¬ ciosa col·lecció de tapissos i teixits i una mu¬ nió de llibres interessantíssimst®), ultra els documents que reflecteixen la vida diocesa¬ na i capitular (3). Heus ací una enumeració de les peces principals d'aquest tresor. (1) Segons consigna el Dietari de la ciutat de Lleida. (2) Hi ha noticia que en 1415 hom féu grans despeses per a la construcció de prestatgeries, la qual cosa prova que la quantitat de llibres era extraordinària. (3) En el saqueig que els francesos feren a la seu nova desaparegueren moltes joies i relíquies; entre aquelles, una 28 Joan Ber g ó s Relíquies.—\Jn Lignum Crucis. Una «San¬ ta Espina». El celebèrrim «Sant Drap», o sia un tros del bolquer que va servir per a l'In¬ fant Diví; donació d'Arnau de Solsona al bisbe Gerald d'Andria, en 1272d). El «Tern de Sant Valeri», bisbe de Sa¬ ragossa, refet amb un teixit aràbic d'or i seda orlat amb una bella inscripció aràbigo- cúfica. Sembla que aquest teixit, amb el qual hom remuntà la relíquia, era del penó que el valí Aben-Hilel va lliurar als que li gua¬ nyaren la ciutat (2). Tres reliquiers platerescs amb relíquies de Sant Agustí, Sant Llorenç i Sant Llei, regalats pel canonge Roderic de Fuertes a mitjans del segle xvii. Un reliquier amb esmalts en el grop i en la base, que conté sang de Sant Llorenç i fou donació del canonge Heredia, en 1634. notable custòdia gòtica feta en 1513 per Ferrer Querau, de Barcelona. (1) La història de tan veneranda relíquia ha estat publica¬ da, compendiadament, pel Dr. Altisent, beneficiat-arxiver ac¬ tual de la seu. Aquest autor té en preparació, per a ésser publicada pròximament, una extensa i detallada narració sobre el mateix assumpte. (2) Aquest preuat tern fou venut pel Capítol al col·leccio¬ nista barceloní Lluís Plandiura, l'any 1922. L'import de la ven¬ da fou destinat a la construcció de l'altar major definitiu de la La catedral vella de Lleida 29 Ossos del braç i de la mà dels sants bis¬ bes Ramon de Roda i Valeri de Saragossa, guardats dintre de dos braços de plata i cap- çats, cadascun, amb una mà policromada. Tres bustos d'argent que estotgen relí¬ quies dels sants Vicenç, Valeri i Llorenç. Una piqueta per a aigua beneita, amb sis camafeus encastats en metall; ric present de l'emperadriu d'Austria al bisbe Valeri Al¬ fons de Santa Maria, el qual ho regalà a la seu l'any 1700. Jaj^fssos.—Col·lecció de setze grans tapis¬ sos(alguns gòtics, de gran valor), de manu¬ factura flamenca. Sis són clarament d'as¬ sumptes bíblics; dos són dubtosos, i els altres palesament profans. Llibres i documents. — La renomenada «Bíblia de Roda» feta a començaments del segle XII, rublerta de pomposes miniatures interessantíssimes, que afegeixen una alta vàlua artística a la seva no petita vàlua arqueològica. Diversos breviaris i missals manuscrits. seu nova, puix que aquest temple no en tenia més que un de provisional, molt deficient. 30 Joan Ber g ós de darreries dels segles xiii i xiv. Diversos rituals dels segles xv i xvi, un d'ells imprès a Lleida. Els carter als o llibres verds. Les constitucions sinodals i provincials. Les «De¬ liberacions capitulars», completes des del segle xiv. Contractes i comptes d'obres, sols cone¬ guts fragmentàriament i que el dia que si¬ guin totalment estudiats i ordenats aclariran no poques llacunes que avui obscureixen la història de la nostra seu(^'. Mobiliari litiírgic Tambédegué ésser importantíssim, com ens ho indiquen el gros nombre d'objectes que l'arribà a composar, i els detalls de sumptuositat que coneixem d'alguns d'ells. Cor.—El cor fou col·locat al mig de la nau i degué tenir cadiratges proveïts de talles (1)Una mostra dels bells manuscrits que posseïa la seu antiga ens la dóna la notícia que, en 1578, el Capítol remeté a Felip II un manuscrit de les «Etimologies» de Sant Isidor que bavia de servir per a la publicació reial de les obres comple¬ tes del gran doctor. La catedral vella de Lleida 31 laboriosíssimes, com era de consuetud en el segle XV, època de llur execució. Tal su¬ posició ens és confirmada pel fet que aques¬ ta obra, començada d'hora, durava encara l'any 1498, i també el que hom hagués estès a les persones que contribuïssin amb dona¬ tius a la construcció del cor, les indulgències i sufragis concedits als donants d'almoines per a reparar els danys ocasionats per l'in¬ cendi de la sagristia. El faristol del cor, ja en ús durant la cons¬ trucció d'aquest, degué ésser fet pels matei¬ xos artífexs i amb la mateixa amplitud. Obres deforja.S^ha conservat el record de la riquesaque ostentava la reixa daurada que separava el presbiteri de la nau; forma¬ va superiorment una faixa d'arcuacions que acabava, al cap d'amunt, en un rastrell o ci¬ rial. La forja catalana trescentista i quatre- centista arribà a un grau de perfecció tècni¬ ca, de brillantor d'estilització i d'originalitat que no han estat mai més sobrepassades. No és, doncs, aventurat pensar que, no tan sols aquella reixa, sinó la majoria dels reixats i baranes de les capelles i les baranetes de la «via sacra», devien ésser exemplars notables, especialment aquestes darreres, puix que fo- 32 Joan B e rg ó s ren retornades al Capítol per raó de llur gran vàlua. Cap vestigi ni nova no hem pogut recollir referent a llànties i canalobres de forja, els quals, però, no hi podien mancar. Jrowes.—Especialment la trona destinada al cant de l'evangeli fou de grans dimen¬ sions i feta amb molta de cura, segons es dedueix de l'important i polit treball de re- baix que podem observar en el pilar can to¬ ner entre la nau i el creuer; no hem trobat, però, cap vestigi, ni sisquera cap descripció, de l'obra. La escala d'accés devia ésser molt ben feta, puix que es trobava en el lloc més vistent i principal del temple. Orgue.—Molt prest la catedral fou pro¬ veïda d'un gros orgue, que en l'any 1418 va reparar el mestre organer Fr. Pere Creus. Creiem que l'actual orgue de l'església par¬ roquial de Sant Llorenç, de Lleida, prové de la catedral romànica, així per raó de l'avinença de mides amb els encastaments que hi ha en la nau de la seu vella, com per¬ què hom veu clarament que no és construït per a la dita parròquia, i també per tal com aquest orgue fou lliurat al Capítol quan fm. f —, _ __ - í t ?^feí«áa^»iaaí-»w %.;s5'Í^^·'·V^íif·r,v>^ 7** s M % :' v^Ck- H uM vr^kí--''- yr 'î'7J.^. ¿ -Siî^ * «^-==.. . ^ <^ '' j ■V '^íSi«, Í -r / t» , f:"'''^^^:i4íá.rf{: lá; ** ' •^ Í 4..^'* m,.^;S V.'î-dS'tS-.'iîÎii-'A:' i»^'-'.---'; «' • ' ■ï. 8t?^ ,' ._..7 . V^-'. -2»^ ,^f"^s' ^(Çí'-W-i ,^;-->5 ? ■fev'íS í i'- ^ '' \.\ r :4^. X-í ^-■ ifr ' ^'ía ï,H«sa '^2» j::L·'P'^'Í;.fM r-^ç i-í y " 4/^ «V' ït-: í - ■ • ' > ^ w 1 " iJ'-j r'-ws^ ai..-. ív'^^SÍ.Í.y.áS '•■x'í'■ V *-^ A^/, C, "^.í«^3Lf»i® ^1 r ■'fT.r V ■^if^ wJ* .>"SL •e « L%7?L «' -í" <■1# „, •íï^ • '■' . .■■^J.-.'-·^ -A-i '•• ' -". . •"V·^ -4L ' " iíí 'k- ? ' I " ' V * X • i 'i^ -if" M. ^.- .....-< .-«- -T ï-^-Sir^v-'-?.--.v Íj>. .ï jfíte'i ''.,Méi- '^í - ,'y?J/^í -v >+;, A' 4,ASt ^ti fe A'. --. ,r .n-t- iAfí>áA -ky. - y IkI ■f V'^'í^ïfi-^·^, " ^ íí^^Ws' ?íá .."X V> ^-*-*^7 :'"H' S>·."··;·X·.".-.ík-.-·A· .-• *t Î*- '^¿s. K"m4v..-V--í'.^..-- ®«-,75K.vk'r-. IK, iwM'^' -l'· '/ ;?:;íS:' pííS® ■^fé >1 V itm A.«fekÍ'^ «, .A im '' '•' ílü tós .jf="-: ' 2 W- k /■<»ííA rsS^ A áí y .V'7§ií»iÁ-<í a » sfes^aa üs? ^- -< ' .■ '^T' -• ■ • •- x-,,x^kS:' ■. 'í^r3witC.ts. La catedral vella de Lleida 33 aquest sojornava a Sant Llorenç. Corroboren encaraaquesta creença el fet que en l'orgue de la seu nova només foren aprofitats de l'orgue de la vella alguns elements de fusta de l'àmpit i els bustos dels apòstols, i la circumstància que, cabalment, els bustos de l'orgue de Sant Llorenç siguin unes escultu¬ res pèssimes, posades allà per substituir-ne d'altres que devien estar en consonància amb les ben enteses talles del bufet de tubs. L'accés a l'orgue es feia, en la seu romଠnica, per mitjà de la mateixa escala d'accés a les cobertes. Retaules.—N'hi havia d'esculpits i de pin¬ tats, tots ells de primer ordre. Els plafons i figures agrupades que formaven part del retaule de l'altar major i que es conserven als museus Provincial i Diocesà, indiquen una obra d'enèrgica finor, emparentada amb l'obra mestra de la seu tarragonina en sos fragments principals, però força inferior en els restants. Era tot d'alabastre molt escollit. En els temes preferents hom va treballar du¬ rant tota la segona meitat del segle xiv. Entre els altars del gran nombre de capelles que anaren enriquint l'austera seu, n'hi ha¬ gueren alguns de pintats per autor conegut. 34 Joan Ber g ó s els quals detallarem en parlar de les dites capelles. Carillon.—DsLmwnt la cornisa del presbi¬ teri i en l'evangeli resta encara el costat de un tros del bastidor que sostenia el carillon anunciador del principi de la missa capitu¬ lar, i el qual és també d'habitud tocar durant el cant de l'himne angèlic. Tant per les mides dels vestigis conservats com per la gran al¬ çada en què el col·locaren, cal pensar en un gros carillon, complexe de sons. Fusteriacomplementària.—Els bancs per als fidels estigueren en ús fins a molt des¬ no prés de la Reforma protestant, i mai no tenen res de particular en cap església; però no es pot dubtar que el setial episcopal del presbi¬ teri, el banc de l'oficiant i cocelebrants, de¬ via harmonitzar amb el cor, trones, retaule i reixes, i, per tant, ésser un bon treball de fusteria, proveït de les talles corresponents. Fins les calaixeres dels ornaments, les ar¬ ques guarda-joies, els armaris per als reli- quiers i les estanteries per als llibres, sem¬ bla que, dins un pla de senzillesa, no podien deixar d'estar en consonància amb els bells objectes que contenien. La catedral vella de Lleida 35 De les portes de fusta que tancaven les portalades de la catedral, se n'han conservat fragments als museus i a la mateixa seu. Són senzilles i estan tractades com a element arquitectural; en descriurem llur decoració en parlar en detall de les portalades. Altres elements.—De les columnes corti- nàries, piques d'aigua beneita i pila baptis¬ mal no se'n sap res ni se'n conserva cap fragment. lurci'a Ç1. Sedvsloqquakrla La hdvisetas seu, ♦ II L'ARQUITECTURA DEL TEMPLE Les naus El temple cr/s/íà.—L'adopció del progra¬ ma basilical per als temples cristiansés un fet universal i constant, en el qual es mani¬ festen la catolicitat i la perennitat de l'Es¬ glésia. Tal difusió és deguda a què, entre els tipus d'església, aquest és el que millor res¬ pon a les múltiples exigències del culte. El pla basilical fou plasmat en les esglé¬ sies bastides en temps de l'emperador Cons¬ tantí. Hom el nomena així perquè és una fusió dels elements components de les cases i ba¬ síliques judiciàries romanes, que foren els primers edificis pagans utilitzats pels fidels quan pogueren començar a congregar-se públicament. La basílica consisteix a un recinte rec¬ tangular allargassat que té l'entrada per un 38 Jo an Be rg ós dels petits costats i que en l'oposat presenta un hemicicle (absis), el qual sopluja l'altar amb sa volta esfèrica. Està orientada vers llevant, d'ençà que l'oficiant celebra el sacri¬ fici d'esquena al poble. El rectangle total és dividit longitudinalment en tres espais, dels quals el central (nau) és més ample i alt que els altres (col·laterals). Davant de l'absis i enganxada amb ell, hi ha una nau transver¬ sal (creuer), de secció semblant a la de la lon¬ gitudinal que capça aquesta i els col·laterals. Al costat destinat a l'entrada, que és natu¬ ralment el de ponent, hi ha tres portes; la central es correspon amb la nau i les altres dues amb els col·laterals. Protegeix aques¬ tes un porxo (nàrtex) adossat davant la basí¬ lica, que quan és complet forma un vestíbul quadrat amb un pati al mig (atri). El fet que la nau sigui més alta que els col¬ laterals permet d'il·luminar-la amb un ren¬ gle de finestres de mig punt, a cada paret lateral (b. Per tal que la nau i els col·la¬ terals es comuniquin, aquestes parets es (1) A voltes, la diferència d'alçada entre nau i col·laterals és tan accentuada, que ha permès de col·locar sobre aquests unes galeries (gineceus). Aquest element no és, però, fre¬ qüent en el pla basilical, com tampoc bo és el cas de doble col·lateral per banda, que és excepcionalissim. La catedral vella de Lleida 39 sostenen amb suports situats als centres dels massissos d'entre les finestres i en corres¬ pondència amb les encavallades de la cober¬ ta, que divideixen la nau i els col·laterals en trossos regulars (trams). Cada col·lateral té també el corresponent rengle de finestres; i l'absis rep claror per tres finestres, a dife¬ rència de l'hemicicle pagà, que era fosc. Un enteixinat a l'interior i una teulada al defora cobreixen la basílica; el poc pes d'a¬ questa coberta de fusta i fang consent uns suports primíssims entre nau i col·laterals i una bona grandària de finestres en les parets. Gràcies a aquesta disposició, la basílica és, encara avui, el temple cristià més elegant i millor il·luminat. En canvi, té el desavan¬ tatge que fàcilment és destructible pel foc a la coberta, i l'experiència demostra que això és un fet freqüent. Per tal motiu l'arquitec¬ tura cristiana ha cercat adelerada la basílica amb coberta pétrea, i no n'ha trobat una solució completa fins als temples romànics del tipus de la seu de Lleida, en què la doble coberta de pedra deixava, per primera vega¬ da, d'ésser un obstacle a l'obertura d'espaio- sos finestrals. 40 Joan Be rg ó s Laplanta de la catedral.—La seu romଠnica de Lleida té un pla basilical completís- sim : la seva entrada dóna a ponent i l'absis a llevant; posseeix creuer, nau i dos col·late¬ rals; té tres portes d'ingrés a l'entrada, la qual està precedida d'un atri o claustre; ren¬ gles de finestres de mig punt donen abun¬ dosa claror a la nau i als col·laterals, i tres finestrals il·luminen l'absis, cobert amb un quart de cúpula; i fins el campanar està aïllat, com en les basíliques que n'han estat dotades a posteriori. Però, a més a més, la nostra catedral està enriquida amb totes les troballes del romànic, sàviament selecciona¬ des : l'absis no toca directament al creuer, puix s'hi interposa un llarg tram; el que creuer ultrapassa, així mateix, l'amplada del rectangle basilical gràcies a l'addició d'un tram a cada testera 0); enfront de cada col¬ lateral hi ha un petit absis (absidiola) obert (1) L'allargament de l'absis gràcies a l'anteposició d'un tram, és una innovació monàstica filla de la necessitat d'enca¬ bir gran nombre de religiosos en el cor (que litúrglcament ha d'ésser situat a l'absis). La prolongació del creuer és d'origen carolingi, filla de la imitació de les capelles funeràries que do¬ naren naixença al pla bisanti (els braços del creuer, l'absis i la nau són d'igual llargada i formen la creu grega). Ambdues variacions són interessants, car demostren que les idees cis- tercenques, i, per tant, de l'escola borgonyona, eren cone- La catedral vella de Lleida 41 directament en el d); j per a harmonit¬ creuer zar la gran llargada del creuer, s'adjunten a aquelles absidioles altres dues que són menys sortints. Tenim, doncs, que els braços del creuer no són gaire més llargs que el braç absidal, i que la nau no és molt més gran que mig creuer. Això dóna un veritable centrament a la composició de l'església, el qual es tradueix en una unitat enèrgica i un travament remar¬ cable del conjunt, que no té parió en cap cas similar romànic ni gòtic. El mateix fet ha motivat que hom pensés trobar influèn¬ cies bizantines en aquest especialíssirn edifi¬ ci que no en té cap. Una altra conseqüència de tal concentració d'efectes és la sensació de grandària malgrat les mides reduïdes : la nau fa 60 metres de llarg (fins al fons de l'ab¬ sis) i 13 metres d'ample; el creuer 52'80 me¬ tres de longitud i 9'62 metres d'amplada, i els gudes pel projectista de Lieida. Avui ja és admès que els borgonyons foren tan primerencs com els de l'iiia de França en fer les voltes d'arestons. (1) Aquestes absidioles provenen de la inexistència de sagristia en les esglésies romàniques, deguda a què en aquells temps encara es conservava la tradició d'utilitzar, per a guar¬ dar-hi els vasos i ornaments, i també, per a revestir-se l'ofi¬ ciant i els ministres, els absis secundaris que voregen el prin¬ cipal; encara avui aquesta tradició es perpetua en ei rite grec. 42 Joan B e rg ós col·laterals 30'23 metres de llargària per 7'60 d'ample constant de tres trams (i essent, per tant, tres els pilars que separen cada col·la¬ teral de la nau). Així com és tradició en el temple romànic que a la façana d'entrada solament hi hagi una porta (la qual es correspon amb la nau), a la catedral de Lleida, com ja hem dit, n'hi ha tres; i això ressuscita la concepció basili- cal. I ultra aquest triple portal de la façana ponent (que ja no deixarà mai d'ésser feta en els grans temples gòtics), existeixen qua¬ tre portes més : una a cada cap del creuer i una a cada tram central dels col·laterals. Hi ha, doncs, una porta al braç nord del creuer dita de Sant Berenguer (que dóna en¬ front de les construccions reials de l'Açuda) i una altra al braç sud, dedicada a l'Anun¬ ciació (que s'obre davant del lloc on s'aixe¬ cava el palau episcopal); una minúscula por¬ ta de servei en el centre del col·lateral nord, que passa gairebé desapercebuda, i un gran¬ diós portal al mig del col·lateral mitjorn, ano¬ menat «dels Fillols», el qual restarà, per tant, encarat amb la part més populosa de la ciutat. El triple portal de ponent, que és el de la façana principal, donava al barri dels intel·lectuals, senyorejat pel famós Estu- La catedral vella de Lleida 43 di General. L'excepcional importància d'a¬ questes portalades ens obligarà a dedicar a cadascuna un apartat especial. Adossades als recons que els col·laterals fan amb el creuer, hi ha dues magnífiques escales d'accés a les cobertes : element que ja des de darreries del segle xii era habitual posar a les esglésies importants. A l'escala de la banda nord s'hi entra per una portella oberta en el creuer, la qual servia també per a pujar a l'orgue; l'escala de la banda sud fouinterceptada, en sa part baixa, per una capella erigida a mitjan segle xiv en honor de Santa Llúcia. Les voltes—Com abans hem insinuat, l'as¬ piració universal dels constructors d'esglé¬ sies fou la substitució, en el pla basilical, de la doble coberta de fusta i teula per una coberta pétrea que fos insensible a tota cau¬ sa destructora i donés perennitat al temple. Per tradició romana l'absis ja fou, de sem¬ pre, cobert amb pedra, per mitjà d'una volta en quart d'esfera; calia, doncs, fer extensiu el sistema a la resta de la construcció, pro¬ curant vèncer l'empenta que, a més del pes mort, produeixen les voltes cilíndriques con¬ tra llurs sosteniments, dotant aquests d'unes 44 Joan Ber g ó s grosses dimensions. Amb això i tenint en compte que l'efecte destructor de les empen¬ tes de les voltes és tant més intens com més gran és la volta i a major alçada està situada, es comprèn que per a la nau caldrien uns murs gruixudíssims i a sota, per tant, uns monstruosos pilars que destorbarien molt la visualitat del temple i reduirien exagerada¬ ment la comunicació de la nau amb sos col¬ laterals; això aviat hom vegé que calia per composar orgànicament les voltes, per ma¬ nera que les més senzilles de fer i sostenir, que són les dels col·laterals, contrarrestessin bona part de l'empenta de les voltes de la nau'h; i així la resta d'aquesta empenta ja pogué ésser dominada per un gruix de mur no major que el dels col·laterals, i, conse¬ güentment, els pilars sostenidors d'aquell mur varen ésser reduïts. L'ús de les voltes cilíndriques, que, com hem vist, és el que suggerí la volta absidal, diíiculta les possibilitats d'il·luminació direc¬ ta de la nau amb les finestres tradicionals de (1) Solució de l'estabilitat a què arribaren les escoles ro- ni.àniques del centre i ponent de França, a base de voltes ci¬ líndriques, però a expenses de la il·luminació del temple, que resultava gairebé nul·la, car hom només podia fer obertures a la façana principal. La catedral vella de Lleida 45 labasílica; i la manca d'aquestes, juntament amb la continuïtat de forma de les voltes, esborra totl'aspecte de trams que han de correspondre als entre-pilars i lleva tot el caràcter basilical a la nau. Per aquesta raó, aviat hom decidí la utilització d'arcs trans¬ versals (torals) a la volta, els quals corres- ponguessin als pilars que treien a la nau l'as¬ pecte de passadís i restablien la divisió en trams. Aquests arcs torals són independents de les voltes d), bé que faciliten llur cons¬ trucció i sosteniment; per això originaren un nou aprimament dels murs que només man¬ tenien llur gruix notable a l'indret d'aquells arcs formant uns ressalts (contraforts o es- patllers) que en el romànic sempre són de gran amplada i escassa volada (2) i en el gòtic seran diametralment oposats. Seguí després l'adopció de la volta d'ai'es- (1) Hi ha precedents romans d'arcs torals precisament en els monuments del sud de les Qàl·lies. Això influí, probable¬ ment, en l'adopció llur, encara que és molt de creure que s'ori¬ ginessin en veure que moltes voltes cilíndriques queien en treure els cintris arquejats de fusta i que hom decidís de fer, en son lloc, uns cintris definitius de pedra. (2) A Lleida els contraforts conserven aquesta caracterís¬ tica romànica, i així veiem que surten, com a màxim, mig metre escàs i, en canvi, són d'un metre i mig d'ample. S'equivoquen, per tant, Lampérez Romea i Puig Cadafalch en afirmar que 46 Joan Bergòs ta, filla de la intersecció normal de dues voltes cilíndriques (fi i que ofereix, per tant, un contorn en arc (former) en sa soldadura amb els murs de la nau. Això permet de re¬ soldre definitivament el problema de la llum, puix deixa els murs de la nau lliures en que tota l'alçada de la volta, per a obrir-hi les finestres basificáis. Amés, les arestes diago¬ nals que donen nom a la volta, concentren llurs empentes gairebé totalment en els qua¬ tre únics angles de sosteniment i consenten d'aprimar notablement els murs entremig dels contraforts, que, en canvi, ara són im¬ prescindibles. La volta d'aresta s'hauria imposat total¬ ment si no l'hagués suplantada a poc de néixer, en el segle xn, la volta d'arestons, ideada a l'Illa de França i a la Borgonya. Tan de prop l'una va seguir a l'altra que en el romànic català la volta d'aresta gairebé no fou emprada. Els arestons són uns arcs diagonals, una són de grossíssima volada; l'error prové de confondre'ls amb els robustíssims espatllers gòtics de la façana mitjorn del claustre de la catedral. (1) La volta d'aresta romànica és una veritable invenció constructiva, car no és l'intersecció de dues voltes cilíndriques com la volta romana, sinó una forma similar, bombada stipe- La catedral vella de Lleida 47 mena de cintrisdefinitius, fets en pedra, que ocupen el lloc de les arestes i estalvien les dificultats d'execució d'aquestes, sobretot en les amples voltes de la naud). Aqueixa volta d'arestons és l'element bàsic de tota la construcció gòtica, la qual en variarà les formes d'aplicació, però no li afegirà cap millorament. Aquesta avançada volta és la que, a Lleida, cobreix, amb perfecció de traçat i d'execució, la nau, els braços del creuer i els col·laterals. Els arestons són se- micirculars i ornats amb un bordó. Els ple- ments de la volta tenen el bombament ca¬ racterístic, i els arcs formers són un simple recó de soldadura de la volta amb els murs. Els arcs torals i de paret són apuntats, com escau a llur funció predominantment mecà- nica(-). El tram singular del centre del creuer, for¬ mat per quatre amples arcs torals, és cobert, a Lleida, amb un cimbori que té totes les riorment, perquè les arestes diagonals, que li donen nom, són seraicirculars, en lloc de elíptiques, com produeix la solució geomètrica romana. (1) Els arestons són a la volta d'aresta allò que els arcs torals són les voltes de canó, i això a explica també l'ús efímer de la volta d'aresta. (•3) Els arcs apuntats donen menys empenta que els semi- circulars i són, per tant, preferibles mecànicament. 48 Joan Be rg ó s característiques tradicionals del romànic i tots els elements, i el germen de totes les ardideses de les llanternes gòtiques. El tra¬ dicional ò) és disposar en els recons dels arcs torals unes voltes còniques (trompes) que transformen el tram quadrat en vuita- vat, i sobre aquest una mal girbada mitja esfera cega o amb minúscules finestrelles rodones (òculus), que no són suficients per a donar claror a aquest lloc, el qual, essent el més cèntric de l'edifici, és el pitjor il·lumi¬ nat. A Lleida, damunt del vuitavat produït per les trompes, no solament no hi ha direc¬ tament la cega cúpula románica, sinó que un doble mur, formant una elegantíssima galeria, permet d'obrir esvelts finestrals, que vessen abundosa claror al centre del tem¬ ple i sosté airosament una volta arestonada, de vuit plements, closa al cap d'amunt amb (1) Així ho velem en les escoles franceses del Poitou i la Santonja i les d'entre les valls del Ròdan i l'Allier, i així es fa a Catalunya. Fins ara hom admetia que l'origen de les trompes era persa, per raó de l'ús que els perses sassànides dels segles UI a VII feren d'aquesta volta cònica; ara s'ha vist que tal atri¬ bució és gratuita, puix que era més natural que l'Orient pro¬ porcionés únicament les petxines (triangles esfèrics) usades a Bizanci per a passar del quadrat al vuitavat, i que les trompes, que els romans empraven ja en el segle i, ens hagin arribat per intermedi dels llombards. La catedral vella de Lleida 49 una clau foradada. La importància extraor¬ dinària d'aquest cimbori reclama un estudi de detall que farem més endavant. £'/s/)/7ars.—Segons hem indicat, tres su¬ ports sostenen cada paret de la nau i sepa¬ ren aquesta de cada col·lateral. Tals susten- tàculs estan formats per un pilar esgraonat a la provençal i decorat esplèndida¬ manera ment amb columnes adossades que n'apri¬ men, visualment, l'excessiva gruixària i, a l'ensems, subratllen els llocs que reben els elements especialment carregats de les voltes d). Els pilars de Lleida són els més perfectes dels suports romànics. Sobre llurs similars de Tarragona, únics que els són compara¬ bles, ofereixen la superioritat que tots llurs elements tenen una exacta correspondència amb els arcs que sostenen. Com que els arcs torals de la nau i dels col·laterals, i els arcs (1) Els pilars de la segona meitat del segle xii són quadrats o, al més, tenen una columna adossada a cada cara (com a Santa Maria de Besalú i a Qerri de la Sal), o bé són pilars amb els angles esgraonats (cruciformes), que és el tipus provençal autèntic (com a Sant Cugat del Vallès). A començaments del s. xni es combinen els dos sistemes, de primer parcialment (Agramunt) i després totalment (Tarragona i Lleida). 50 Jo an Ber g ó s de paret, són tots molt amples, una sola co¬ lumna adossada hauria resultat o de diàme¬ tre deficient per aomplir la cara, o bé, si l'hagués omplerta, d'un volum monstruós. Entre cada parella d'aquestes columnes mestres, i omplint el doble esgraonat de cada angle, hi ha dues columnetes, una de les quals suporta els arestons diagonals de les voltes i l'altra correspon a un graó que formen els arcstorals i de paret, els quals mostren una sàvia jerarquia d'amplades, responent a categoria. Els torals de la nau llur diversa són els arcs més amples de tots (segons con¬ vé a llur major llum); tenen dos ressaits i els corresponen dues columnetes, una a cada banda de les columnes geminades grans. Els torals dels col·laterals són els més estrets i no tenen cap ressalt; no els correspon, per tant, cap columneta. I els arcs que sostenen les parets de la nau són d'una amplada in¬ termèdia, i tan sols els correspon una colum¬ neta, puix que tenen un sol ressalt al costat del col·lateral. Lacomposició del pilar amb un feix de columnes adossades arriba, a la catedral lleidatana, a assolir un màxim de perfecció plàstica, que no ha estat superada en son de¬ rivat gòtic, car, si bé aquest té la gràcia La catedral vella de Lleida 51 indiscutible de la lleugeresa, que manca al romànic, canvi l'abús de l'afeixament de en columnes enganxades és una veritable dege¬ neració de la troballa romànica. Contràriament al que és habitual en el ro¬ mànic català, els pilars ofereixen interior¬ ment uns alts basaments. Les columnes són de fust cilíndric, exactament semicirculars, les del centre de cara, i de tres quarts de cercle les columnetes. Totes elles tenen unes bases àtiques d) molt pures, sobre un plinte senzill, i uns capitells apanerats amb un co- llarí i àbac senzillíssims, però amb la parti¬ cularitat d'ostentar la motlluració refondida a la manera clàssica. (1) La base àtica, que prové del jònic grec, ha passat a tots els estils, i consisteix en dos bordons desiguals (l'inferior és més gran), amb una mitja canya interposada. Es, doncs, un simple contrast de dues formes amb doble convexitat, que bri- iien ai costat de ia fosca d'una forma aconcavada que les se¬ para. Plinte és una placa quadrangular posada sota el bordó gran de la base que acaba interiorment la columna. Àbac és una altra llosa que ia clou superiorment; aquesta, per tal com és derivada del corinti grec, és sovint en forma de quadrat curvilini esmotxat, però a Lleida és rectangular i serveix per a lligar els capitells de les columnes aparellades, que tenen individualment un petit contra-àbac. 52 Joan Ber g òs El cimbori hem apuntat en parlar de la disposi¬ Com ja ciógeneral d'elements del temple, el cimbori segueix la forma tradicional de cúpula vui- tavada, passant del quadrat (que forneixen els quatre arcs torals d'encreuament de nau i creuer) al vuitavat, mitjançant les caracte¬ rístiques trompes còniques. El cimbori llei¬ datà, però, introdueix tres innovacions d'una fecunditat incalculable : l'intercalament de murs entre les trompes i la cúpula, els quals permeten d'obrir finestrals en lloc dels po¬ rucs òculus, que, al més, hom arriba a fer en el romànic català; la disposició dels elements atenent principalment la llur visualitat, i el desdoblament dels murs deixant una galeria de pas a tot volt. Per això no és exage¬ rada l'afirmació, feta en altre lloc, que les llanternes gòtiques, no aportaran res d'es¬ sencial en la composició dels cimboris que no sigui ja en el de Lleida. La planta és molt allunyada de l'octògon regular, degut a què el creuer té l'60 metres menys d'amplada que la nau; aquesta irre¬ gularitat del quadrat de sosteniment, que en mans vulgars s'hauria accentuat en fer el La catedral vella de Lleida 53 vuitavat, està aprofitada magistralment fent que els murs del cimbori tinguin unes am¬ plades diferents però ben relacionades entre elles. Així, els costats de sobre els torals de la nau són els més amples; els de damunt els torals del creuer són els més estrets; i els sostinguts per les trompes còniques són d'amplada intermèdia entre aquells dos pa¬ rells. Per completar l'efecte de compensació, els finestrals apuntats dels murs més amples són també els més grossos i tenen dos trenca- llums i a dalt una divisió radial amb colum- netes, que recorda la composició dels calats de rosetó. Els finestrals corresponents als murs estrets no tenen més que un sol trenca- llum i són els menys amples de tots; dels murs sobre trompes, els de la banda de l'al¬ tar tenen finestral de dos trencallums, de calat superior senzill, els quals hom veu des de la nau i els altres dos restants són d'un sol trencallum. Els calats i trencallums són motllurats a base de simples xamfrans. Els finestrals són ampit, tant els inte¬ sense riors com els forans, i arriben, per tant, fins al trespol de la galeria. És de remarcar que els guardapols dels finestrals són en arc apuntat reentrant lleugerament. La base interior del cimbori està marcada 54 Joan Ber g ó s per una motllura sobre unes arcuacions típi¬ cament llombardes. El nombre d'arcuacions varia per tal que siguin totes iguals en els diversos panys de paret: els majors en tenen quinze, els més xics dotze i els intermedis tretze. En cadaangle dels murs hi ha una colum- neta monolítica, feta de dos i tres peces amb tors en els junts; llur capitell és petit, geo¬ mètric i amb pinyes angulars devastades. L'àbac retorna entre capitells fent d'imposta de la volta octógona en recó de claustre so¬ bre arestons que arrenquen de damunt les columnetes i es clouen al centre en una clau anellada. L'encertada disposició consistent a fer els costats que trunquen el quadrat bàsic més grans que els de sobre el creuer, fa que, in¬ teriorment, per ésser aquests els que sem¬ pre veu hom amb màxim escorç, el cimbori sembli de cares iguals; i, exteriorment, que sempre hom vegi de front un dels plans truncats i més escorçat també el parament de damunt el creuer,doni la sensació d'ésser un cos completament regular. Els finestrals queden emmarcats entre contraforts angulars decoratius, lligats su- periorment per una cornisa amb arquets La catedral vella de Lleida 55 llombards sostinguts per mènsules llises. En el costat nordoest hi ha una esvelta torred'escala, de planta vuitavada, que per¬ met pujar des de les naus més altes a la coberta del cimbori. Aquesta coberta és la més notable de la catedral; és un piramoide de poca alçada en què les pedres s'encavallen correctament, tapant junts; en les arestes hi ha uns trenca-aigües, que formen un es- graonat, el qual, ensems que subratlla la grଠcil inflexió de la secció de coberta, serveix d'accés al planellet superior. La torreta d'es¬ cala està coberta d'una manera semblant. L'existència de finestrals desdobláis és la més apta per a la solució completa de la il·lu¬ minació policroma, ja que permet de posar en els de l'exterior plaques d'alabastre de di¬ versos gruixos per a tenir les gammes ne¬ cessàries d'intensitat, i en els interiors (i, per tant, sota cobert) els vidres de color, amb els complements pintats convenients per a augmentar la quantitat de matisos. Les cobertes i les cornises Per a tenir la doble coberta basilical, de pe¬ dra, damunt de les voltes de la nau i del 56 Jo a 71 Be rg ós creuer hi ha cobertes a dos vessants; damunt dels col·laterals n'hi ha d'un sol pendent; el cimbori és protegit amb una piràmide de vuit cares, i l'absis amb un vessant cònic. Totes aquestes cobertes són constituïdes per lloses de pedra en lloc de les fràgils teules de fang cuit, i posades directament sobre el replè d'obra de les voltes, sense interposició de la poc durable carcassa de fusta que, com hem dit, hi ha a les basí¬ liques. Les cobertes de l'absis, presbiteri, creuer i cimbori són més pendents que les restants; a més, són esgraonades, ja que cada llosa cavalca sobre la immediatament infe¬ rior, deixant així tapats els junts horitzontals i mancant el tapajunt dels pendents. Aquests trossos ofereixen l'aspecte d'una reconstruc¬ ció de la primitiva coberta, puix que les altres no sisquera el cavalcament de tenen les filades de lloses, i tots els junts resten nus. A aquest defectuós sistema es deuen unes nombroses filtracions que han deterio¬ rat alguns fragments de voltes i han provo¬ cat dislocacions i desintegracions de molts trossos de cornisa, ajudades per la vegetació que omple abundosament els dits junts. Les torres d'escala d'accés a les cobertes foren acabades a mitjans del segle xiv amb uns La catedral vella de Lleida 57 coronaments dels quals parlarem en el capí¬ tol destinat al campanar. Les cornises són d'indubtable tradició to¬ losana, puix consten d'una simple llosa mot- lluradasostinguda per cartel·les, damunt la qual sobreïx en volada la darrera placa de la coberta amb la seva aresta superior arro¬ donida i la cara de sota formant lleugera¬ ment trenca-aigües. Així són les cornises de les façanes laterals de la nau, creuer, col·la¬ terals i absis; en canvi, en les façanes teste- res de la nau i braç nord del creuer i cimbo- ri, les cornises són de tradició genuïnament italiana, que és la preponderant a Catalunya; en lloc de la llosa motllurada, els permòdols sostenen uns arquets de mig punt (les típiques arcuacions llombardes), damunt dels quals sobressurt la placa de la coberta més o menys decorada. En les testeres esmentades, com que el mur acaba en forma de pinyó trapecial, o sia amb els costats en pendent i el centre horitzontal, les arcuacions extremes, úniques que hi ha, no estan a ni vell sinó que s'en¬ filen graciosament (arcuacions rampants). Les mènsules dels cornisaments són varia- dament decorades, amb figures esculpides; en parlarem més detalladament en el capítol següent. 58 Joan Ber g ó s Les obertures d'il'luminació Així com la quasi totalitat d'esglésies ro¬ màniques tenen l'interior ben fosc, la catedral de Lleida, degut al nombre, mides i situació esplèndida dels finestrals i òculus, queda inundada de claror, fins i tot avui, en què, per sa trista destinació de caserna, té tapada més de la meitat de la seva superfície de il·luminació. Àdhuc, doncs, sota aquest punt de vista, el nostre temple resulta absoluta¬ ment basilical de concepció i d'aspecte. Gosaríem dir que sense les plaques d'ala¬ bastre i els vitratges amb què els construc¬ tors romànics tancaven els finestrals, i mal¬ grat el to bru dels murs i voltes, la llum seria excessiva i inadequada tractant-se d'un temple, i que la vidriería havia d'ésser trac¬ tada amb una opacitat major que l'acostu¬ mada, a excepció de la del cimbori, que ho excusaria per raó de la seva duplicitat. Finestrals de mig punt. — A cada tram de la nau i del corresponen dos fines¬ creuer trals (un per banda) i una finestra a cada tram dels col·laterals; els primers són en nombre complert, però en els col·laterals al- La catedral vella de Lleida 59 gunes finestres han estat cegades i en altres hom ha reduït el buid a causa de l'afegidura de capelles; la qual cosa ha disminuït la quantitat de llum, especialment en la banda de migjorn. Els finestrals estan compostos seguint el mateix concepte que estudiarem per a les portalades, això és, a base d'acusar el des- gruixament del mur en què estan oberts per mitjà d'un esgraonat. Aquest desgruixament era, d'habitud, fet parcialment en l'interior, obrint en la resta una menuda espitllera amb intenció de tenir seguretat contra un esca- lament en cas d'atac. A Lleida hom féu el desgruixat simultàniament per cada cara, única manera que no resultés monstruós amb el notable espessor del mur d), i d'obtenir, a l'ensems, una forma de doble esqueixada, molt en consonància amb l'espandiment dels feixos lluminosos. Aquest doble desgruixat és diferent a cada cara. A l'exterior, en què la llum és viva, té un sol ressalt en arc bordonat (arquivolta), (1) Això equival a desgruixar un mur meitat d'amplada, i així el desgruixament resta proporcionat a les mides reduïdes dels finestrals, talment com l'únic desgruixat de tot el mur per una sola cara està en relació amb les dimensions majors de les portes. 60 Joan B e rg ó s sostingut per un sol joc de dues columnetes; la resta és un decidit xamfrà que completa l'esqueixada guiadora de la llum. A l'inte¬ rior, el contrallum en què es troba el marc d'obertura exigeix una major accentuació dels membres i per això hi ha una doble arquivolta sobre dos jocs de dues columne¬ tes en correspondència amb uns bordons també llisos. Les columnetes són de desigual alçada i per sota donen lloc a un graó en el contorn del finestral. Inferiorment, els fines¬ trals terminen amb un pla inclinat en cada cara, que facilita la penetració de la claror i estalvia escorçaments desagradables. El del parament interior és menys inclinat, puix que el finestral és de menor alçada, degut a la limitació imposada per la motllura dels àbacs que corre al llarg dels murs. El del parament exterior és molt més inclinat, aug¬ mentant l'esveltesa del finestral forà i pro¬ porcionant un eficaç escolament a les aigües de pluja. Tots els finestrals de la nau i del creuer vénen a tenir, com a promedi, uns 5'30 X 3'80 metres, excepte els dos extrems del braç nord del creuer que no estan restringits per les cobertes dels col·laterals ; aquests tenen, especialment en la part externa, una alçada La catedral vella de Lleida 61 de 6'80 metres, mida no assolida per cap fi¬ nestral romànic. Els del cap del braç sud delcreuer degueren ésser d'igual dimensió, però la construcció de les capelles gòtiques addicionades obligà a reduir-los a la mida normal de la nau. Els finestrals dels col·late¬ rals són força menys esvelts que els descrits. La poca alçada relativa dels murs justifica la reducció de mides d'aquells. Òculus. — Els òculus o finestres rodones són sempre de petita mida, fins en les esglé¬ sies romàniques d'última hora; per això so¬ vint són anomenats «ulls de bou». En la nostra seu mides atenyen, en canvi, unes sorprenents : llur diàmetre en la part fora¬ dada és major que l'amplada de les portala¬ des; són, per tant, de la magnitud dels grans rosetons gòtics. Així, el del nord del creuer fa 5 metres de diàmetre interior i 7 metres d'exterior; el de la nau és semblant, i el del sud del creuer fa 4'50 metres de buid i arri¬ ba a 8 amb el motlluratge. Hi : un a cada testa ha, doncs, tres òculus de creuer i un de la nau. Estan, altre al cap per tant, col·locats força amunt, i això expli¬ ca llur grandària. La decoració del marc que contorna aquests grans òculus és una mot- 62 Joan Be rg ó s lluració llisa, sense precedents en cap altra obra romànica, així per la multiplicitat de motllures com per la fermesa i netedat dels perfils. Quant a les formes emprades per a subdi¬ vidir aquests grans òculus, hom pot arribar a veure solament el replenament de l'obert en la testera mitjorn del creuer, o sia, damunt la Porta de l'Anunciata. Es composa de vuit columnetes vuitavades, col·locades radial- ment entre una anella central, en la qual re¬ colzen per les bases, i uns arquets perifèrics, que són sostinguts alternadament pels ca- pitellets. En cada intercolumni hi ha, per tant, dos arquets que presenten una punta a l'aire i tenen l'aspecte de lòbuls aparellats molt lleugers; en els ronyons amples, que són els dels mitjos arquets sostinguts per les columnes, hi ha esculpides unes rosetes còn¬ caves més grans que les pertanyents a sobre les fines puntes dels semi-arquets sense sos¬ teniment. És probable que els altres dos òculus tin¬ guin el replenament compost d'una manera semblant, no igual, perquè en la catedral lleidatana, dins d'una superior unitat d'espe¬ rit, hi ha una disbauxa de varietat. Aquests rosetons ja no foren closos amb La catedral vella de Lleida 63 les plaques d'alabastre pròpies dels petits òculus, ni amb gelosies bugides en arabesc com llurs contemporanis del claustre de Tarragona, sinó amb importants vitratges policroms col·locats sota la direcció del mes¬ tre de l'obra W. Finestrals d'arcs apuntats. — Com era ja de consuetud des de mitjans del segle xu, a la façana principal, o sia la de ponent, demés de l'òculus que il·lumina la nau, hi ha tres fi¬ nestres en correspondència amb aquesta nau i els col·laterals per a proporcionar una cla¬ ror baixa de primer terme, que l'òculus no pot donar. Aquestes finestres són, per ex¬ cepció, d'arc apuntat i composició genuïna¬ ment goticitzant, puix que estan dividides en tres espais per mitjà d'unes fines agulles parcament decorades talment com els ar¬ quets del calat superior. Llur caràcter fa que leshàgim de tenir per contemporànies del cimbori. Actualment estan cegades; si no fos així, s'obririen dintre la nau del claustre(2). (1) Hi ha una nota capitular en què es mana a Guillem So¬ livella, mestre de l'obra, que controli les vidrieres fetes pel vidrier Joan de Sant Amat, destinades als rosetons i amb re¬ presentació en colors dels deixebles de Crist. (•2) S'equivoca Street en creure que aquestes tres finestres 64 Joan B e rgó s També són apuntats els finestrals del cim- bori, així els interiors com els exteriors; ja els hem descrit en parlar d'aquest excep¬ cional element de construcció més avançada que el cos pròpiament romànic de l'obra. Així mateix són apuntades les minúscules finestrelles de les torres d'escala d'accés a les cobertes; són de bellíssima proporció i de caràcter decididament gòtic; això no és es¬ trany, perquè aquestes obertures són de da¬ ta posterior al cimbori. Les portes El to verament clàssic de la catedral de Lleida és degut no tan sols a la justesa de proporcions, sinó al contrast de la nue¬ sa constructiva dels òrgans estructurals, subrallats al més amb una adusta deco¬ ració, i la florida vestidura decorativo-or- namental del restant de l'obra. Així, els grans panys llisos de murs i contraforts fan resten entre la coberta i la volta del claustre, i que si hom canviés la coberta d'un vessant per una de dos vessants, les dites finestres donarien a l'exterior, car intencionadament donen a dins del claustre per sota les voltes, com escau a obres contemporànies. La catedral vella de Lleida 65 ressaltar l'escultura afiligranada de capitells, mènsules i cornises; les rígides arestes d'in¬ tersecció dels paraments donen un relleu inusitat a les motlluracions exornades de les arquivoltes; els junts múltiples dels car- reuats dels mursfan destacar vigorosament les columnetes monolítiques dels muntants de les obertures. Aquest to clàssic sentit pels constructors romànics de l'escola lleidatana, els porta a concentrar tota la riquesa decorativa i tot l'esplendor ornamental a les finestres i, més encara, a les portes, com és lògic per raó de llur major proximitat a l'espectador, arri¬ bant a la major sumptuositat possible. En canvi, en la resta de Catalunya, per una banda la influència de l'escola cistercenca, en reacció d'austeritat, redueix pobrement l'es¬ cultura a la seva mínima expressió, i per una altra la invasió dels nous procediments de construcció del goticisme esvaeix les formes romàniques. La floració de l'escola lleidatana, caracteritzada per la producció d'aquests portals insuperables, vingué a mantenir la bona tradició de l'art romànic en l'època en què aquest fou substituït pel gòtic. La composició general externa de les por- 5 66 Joan B ergós tes lleidatanes és l'habitual, basada en acu¬ sar la gruixària del mur a través d'un es- graonat les mides del qual estan en relació amb les dels carreus normals de l'edifici; a l'indret de les portes, el gruix corrent dels murs resta augmentat perquè aquelles for¬ men un cos rectangular bon xic sortit enfora del pla general de la façana, i, per tant, el nombre de ressalts desgruixadors augmenta encara més. Aquest cos quadrangular avan¬ çat està protegit per una cornisa semblant a les descrites de sota les cobertes de l'edifici, si bé aquelles són més pulcrament deco¬ rades. L'esgraonat de desgruixament és decorat en sa part vertical (muntants o brancals) en què les arestes dels graons bi estan substituï¬ des per una motllura en forma de bordó (tam¬ bé sovint mitja canya). En els recons d'a¬ quells van intercalades unes columnes mono¬ lítiques. En la part de les arquivoltes, que són sempre de mig punt, l'esgraonat corbat es decora amb una variadíssima motlluració ornamentada que, per sa exbuberància, arri¬ ba desfigurar la massa estructural del des- a gruixat i fins a perdre realment la relació d'aquest amb el dels muntants. En el romànic català oriental el tema de La catedral vella de Lleida 67 motlluració i ornamentació era repetit en les arquivoltes, que no solien passar de dues; per contra, l'escola occidental lleidatana multiplica prodigiosament el nombre d'ar- quivoltes i malgrat això fa que cadascuna sigui totalment diferent de les altres. Així, a Agramunt la porta principal té vuit arqui¬ voltes; a Sales, Cubells i València els portals en tenen sis; a Lleida no s'arriba a aquests casos verament excessius ; una mesura clàs¬ sica conté el nombre d'elements dintre l'es¬ trictament necessari per a una composició completa i rica, però sense caure en l'ampu- lositat i enfarfegament què porta tot abús a de sistema. Aquesta mateixa mesura de plas¬ ticitat fa que els bordons que arrodoneixen les arestes dels esgraonats, restin amb un diàmetre que sigui la meitat més petit, i fins menys encara, que el de les veres columnes. Així cada element té el seu caràcter essen¬ cial; els capitells de columna resten espaiats, i els altres tractats més com a capitells de pilar; i a les arquivoltes queda lloc per a tota la diversitat ornamental desitjable sense haver de discrepar amb excés del feix cilín¬ dric dels sosteniments"). (1) A les portalades d'Agramunt i Cubells, tan remarcables 68 Joan B e rg ò s El rengle de capitells i faixes esculturades que separa els muntants de les arquivoltes, pren, gràcies a la seva continuïtat, un aire de fris, que dóna una gran fermesa al con¬ junt; així mateix, la socolada de la porta és de poca alçada, però, tractada en bloc, tanca sòbriament i enèrgica el conjunt, delicada¬ ment coronat per la cornisa a la tolosana. Els temes ornamentals (com són les zi- gues-zagues, puntes de diamant, anelles, ar- cuacions creuades i broderies), la faisó d'es¬ culpir-los i la manera de servir-se'n, asse¬ nyalen convergències escultòriques amb les contrades del sudoest de Françad), llombar¬ des, sarraïnes i normandes, fusionades per una intensa direcció de sentit tradicional. Anem ara a exposar breument, i per ordre d'importància creixent, les particularitats de per llur decoració escultòrica com a exemples rurals de l'es¬ cola lleidatana, els bordons són del mateix tamany que les columnes monolítiques, originant no sols monotonia, sinó arri¬ bant ja a la confusió en els muntants i provocant un entre- bancament desagradable de capitells. Les escoles de Charentes i Normandia són les (1) úniques d'entre les romàniques que subjecten l'esculturació de les ar¬ quivoltes al despeçament en duel·les. A més, alguns dels seus temes són parions dels de Lleida, i les escultures de frisos i capitells (com veurem més endavant) són d'arrel tolosana. El cami de la importació queda, doncs, traçat per la banda de França; les relacions amb Itàlia i Sicilia expliquen la resta. La catedral vella de Lleida 69 les sis portes notables de la seu (la porta de servei del centre del col·lateral de l'Evan¬ geli no té artísticament ni arqueològicament cap interès). Porta de S. Berenguer. — És la del braç nord del creuer. Deu son nom a tenir molt aprop la tomba del bisbe electe Berenguer de Peralta, que el poble venerava com a sant. És aquesta l'única porta composta amb una recercada austeritat. Tal volta degut a la influència de les restriccions bernardines del 110 llunyà Poblet, o bé (més probablement) a què la situació no hi permetia més que una escassa visualitat, aquesta porta està forma¬ da amb el mínim nombre d'elements, i enca¬ ra triats d'entre els més simples. Dóna, per tant, una nota excepcional i original al cos¬ tat de les altres portes. El cos avançat del seu conjunt sobre el parament de la façana, és airosament des- gruixat per una alterosa arquivolta apunta¬ da, que, arrencant des de terra, aixopluga la porta d'entrada pròpiament dita, la qual s'o- bre en el pla general del mur. Aquesta por¬ ta, de reduït tamany, és en arc de mig punt, llis, sostingut per uns brancals pelats, tot 70 Joan Ber g ó s plegat amb un bordonet que mata l'aresta i una motllura rudimentària que marca l'ar- rencament de l'arc (imposta) i contorna les duel·les (guardapols). Entre l'arc apuntat i els permòdols de la cornisa hi ha un monograma del nom de Crist (crismó), expressat magistralment amb un relleu petitíssim. L'escultura de la faixa brodada davantera de la cornisa i la dels plafonets d'entre mènsules són també tracta¬ des amb un escàs relleu; al costat d'això, les figuracions corpòries de les mènsules tenen una valor d'emoció considerable, augmentat encara per uns permòdols llisos, intercalats entre els esculpits i als quals hom ha donat un perfil aspre. És de notar que els plafonets de sota la cornisa, fets a base d'una rosàcea central, tenen com enquadrament una faixe- ta amb un començament d'entrellaços va¬ riats i de gust mussàrab. L'estudi dels detalls d'aquesta porta con¬ dueix a la convicció que és feta amb la preo¬ cupació que no pugui ésser vista més que en gran biaix i comptant amb què l'única llum intensa que rebria fóra rasant; i això li veda tot relleu intens. És, també, un testimoni de com les poderoses obres d'art poden pro- duir-se amb els temes més senzills i en con- La catedral relia de Lleida 71 dicions poc favorables, si el problema està en mans d'un artista de debò. Porta de VAnunciata.—S'obre en la testa mitjorn del creuer. És designada així per contenir representació iconogràfica de una l'escena evangèlica de l'Anunciació, a la qual està dedicada; també s'anomena Porta del Palau perquè al seu davant s'aixecava el palau episcopal romànic d'. Consta de dues arquivoltes amb robustes i curtes columnetes monolítiques intercala¬ des, les quals contrasten vivament amb els bordons que motlluren les cantonades dels graons i les del cos sortint en tot el trajecte dels muntants. Les arquivoltes són fetes a base de motilares llises còncaves i convexes, constituint un feix cenyit entre el guarda- pols exterior i la faixa plana interior, totes dues afiligranadament esculpides en calat. La secció de les arquivoltes està francament desenrotllada, sense relació geomètrica amb (1) En el pla que, en el segle xvn, l'enginyer francès Beau- lieu féu de la ciutat de Lleida, el conjunt de construccions del palau episcopal està marcat gairebé enfront mateix de la Por¬ ta de l'Anunciata. Així a la seu de Lleida com a quasi totes les catedrals, el prelat entrava per la porta del creuer del costat de l'epístola. 72 Joan B e rg ós la deis brancals i contrastant-hi graciosa¬ ment. Els capitells, d'ardit volum, arriben a to¬ car-se pels àbacs, deixant uns recons se¬ cundaris a l'escultura de sobre els bocells angulars; aquesta és tractada com en un fris que passa per darrera els capitells i s'allarga en el pla exterior del cos sortint i en tota sa amplada, aquest restant acabadíssim. Sos¬ tinguts damunt aquest fris esculpit, que en¬ clou els capitells, i aprofitant els carcanyols de la darrera arquivolta, s'obren dos nínxols coronats per uns arquets lobulats procedents d'algun edifici moresc i destinats a soplu- jar les imatges de la verge Maria i l'arcàn¬ gel Gabriel. Aqueixes figures, avui guar¬ dades al Museu provincial, tenen una gran relació amb les similars del Museu de Tolo¬ sa; en parlarem en el capítol dedicat a l'es¬ cultura. Indica que les imatges han seguit aquest patró llenguadocià l'haver fet el re- baix de cada nínxol seguint el contorn de les figures (que és molt semblant al d'aquelles), en lloc de fer els nínxols arquitectònicament i encabir-hi després les figures. El cos sobressortit de la porta està acabat i protegit amb una cornisa sobre mènsules, com és de consuetud, però amb una escultu- La catedral vella de Lleida 73 ració molt accentuada; entre els dits permò- dols i la clau del guardapols hi ha un ferm monograma de Crist, que és del tipus més complet que ha existit. En aquest crismó, ul¬ tra les X, P i S essencials, i les alfa i omega simbòliques, hi ha una i G una L a les cames de la X i un través com de T al pal de la P. Alguns hi han volgut veure l'anagrama de Guillem de Roques, possible donador de ca¬ bals per a la construcció de la portalada, commemorat en una inscripció funerària gravada entre dos carreus del muntant del costat de llevant. Però aquell través mig romput fa pensar en alguna al·lusió a la creu de Pastor enganxada a la gran del Salvador; i per això trobem més encertat atribuir aquestes inicials al bisbe erector de la seu, Gombald de Camporrells, car per raó de dignitat eclesiàstica, ens sembla menys irreverent acceptar son anagrama barrejat amb el de Jesús. A la mateixa alçada del monograma hi ha gravada la salutació angèlica, amb lletres grosses, de traç delicat, la qual va de cap a cap del cos de la porta, i és el text comple¬ mentari de la representació iconogràfica. Aquestes lletres sembla que foren policro¬ mades amb un fons ramejat, car en els intèr- 74 Joan Bergós vals de damunt d'elles, i entre les cartel-Ies, hi ha vestigis de pintura floral. Aquesta porta és traçada tenint en compte que quan era en peu el palau episcopal es veia mig en escorç i poc normal, i la llum feia ressaltar la seva escultura. La socolada consisteix a un dau simplement avançat per un bisell i retornat a cada columna, a manera de pedestals que sostenen les bases àtiques, molt deformades, desota els fusts. Actualment la porta té el timpà ple, sos¬ tingut sobre un dintell de fusta. Algú ha vol¬ gut suposar que abans hi va haver un dintell de pedra, però el contornat de les motilares, les mides de l'obertura i el tipus característic a què pertany la porta, permeten d'assegurar rodonament que mai n'ha tingut i que son buid acaba amb el mig punt. Portes de Ponent.—Constitueixen la triple entrada de la façana principal. La més gran està centrada amb la nau, i les altres dues amb els col·laterals. D'aquestes, la correspo¬ nent a la banda de l'Evangeli s'anomena Porta de les Fonts per haver tingut molt aprop la pila baptismal; encara es veu en l'angle tester del col·lateral una credença amb doble estant petri, de gòtic d'última La catedral vella de Lleida 75 hora, que degué servir per a desar-hi els ins¬ truments de batejar, i un bonic porta-llibre, també de pedra, acartel·lat amb un querubí, i que devia sostenir el llibre-registre dels ba¬ tejats. La porta central consta de tres arqui- voltes; el diàmetre dels bordons és poc dife¬ renciat del de les columnes. El basament és similar al de la Porta de l'Anunciata, però més baixet. Els capitells i faixes correspo¬ nents dels brancals, el guardapols, el davan¬ ter del duel·latge intern i un cavet del primer desgruixament, estan esculturats amb entre¬ llaçats vegetals carolingis, que ban perdut tota la sequedat bàrbara originària gràcies a l'afinament elegant de l'execució i la minú¬ cia d'orfebre que els enriqueix. Aquí ja no queden deslligats els bordons principals de les arquivoltes entre el plom de les columnes, com hem vist que esdevé a la Porta de l'Anunciata, sinó que, resolta- ment, les tres arquivoltes fonamentals cor¬ responen a l'esgraonat dels muntants i es decoren amb petits cavets i bordonets ornats amb simples püñité¥i3ñ diamant, que no des¬ virtuen llur massa. En canvi, de damunt les columnes arrenquen dos grans bordons : vi¬ goritzat el primer amb grossos collars trans¬ versals, i l'altre amb unes arcuacions creua- 76 Joan B e rg ó s des, delicadament juxtaposades; la tercera arquivolta secundària de sobre la columna, en lloc de bordó, és constituïda per un festó en ziga-zagues doblat, tant de front com en gruix. També hi ha una ziga-zaga, encara que doblada sols per davant, que omple les duel·les de sota el guardapols. Les dues portes laterals només consten de dues arquivoltes bàsiques, que estan sòbria- ment motllurades i no tenen altra ornamen¬ tació que un rengle de puntes de diamant en el guardapols. Es comprèn que amb la pompa que vesteix la porta central, les dels col·laterals es reduïs¬ sin a unes derivades ben simples que, tot ar- monitzant-hi, li augmentessin son valor per contrast. Porta dels Fillols.—"En el tram central del col·lateral de l'epístola, o sigui al mig de la façana lateral de mitjorn del temple, hi ha la portalada més notable de la bella sèrie que en produí l'escola lleidatana. Degut, probablement, a què el sector més poblat de la ciutat romànica era el de davant d'aquesta façana arracerada, com ho proven la situació del palau del bisbe, alguns pro¬ pers vestigis de grans casals, l'emplaçament La catedral vella de Lleida 77 de l'extensa parròquia de Sant Joan i la si¬ tuació del palau de la Paeria; i degut, també, a què les tres portes de la façana principal del temple havien de quedar poc vistents per raó de la premeditada anteposició del claustre, hom ideà de complementar l'accés a la seu pel costat sud, que proporciona la ineludible porta del creuer, amb la més sumptuosa del centre del col·lateral. No hi ha dubte que la denominació de «Porta dels Fillols» es refereix al costum de fer-hi passar els neòfits que havien de rebre el baptisme, bo i duent-los a la capella baptis¬ mal, que n'era prop. Així s'esdevé a Sant Sadurní de Tolosa, que té a la banda de mit- jorn la «Porte des Filhols» i a l'esquerra, entrant, hi ha la font baptismal. Creiem que la primera capella gran que hi ha a esquerra de la Porta dels Fillols pot ésser presa com a primitiva capella baptismal, i que és la que fou dedicada a Sant Joan Baptista fins que hom la destinà a capella particular i traslla¬ dà la pila de batejar al cap del col·lateral de l'evangeli (vora la porta que prengué alesho¬ res el nom Fonts), probable¬ de Porta de les ment quan fou abolida l'exclusiva d'admi¬ nistració de bodes i bateigs que a Lleida tenia la seu. En parlar de la capella de 78 Joan B e rgó s S. Joan Baptista acabarem de puntualitzar aquesta qüestió. Obeeix la Porta dels Fillols al mateix pro¬ grama d'elements decoratius i ornamentals que la porta central de la façana principal; només en són diferents les proporcions, però una exquisida sensibilitat les deixa en el seu punt just, tant les globals del cos envolvent (socolada, brancals, arquivoltes i cornisa) com les de bases, capitells, àbacs, bordons i petits detalls de motlluratge i d'escultura. Així, ni els brancals queden massa robustos, ni la socolada és la part dominant (com veiem a la Porta de l'Anunciata), ni els bor¬ dons es volen igualar a les columnes, ni les escòcies de les bases són ofegades (com en la porta principal). L'escultura, a més, ateny un grau de perfecció tècnica que serveix a la varietat desconcertant de temes emprats i secunda meravellosament l'alta composició arquitectònica, elevant-la a la categoria d'o¬ bra perfecta. El sòcol forma una faixa de poca alçada, ben definida per un bocellat que el separa dels plintes de les columnes, dels bordons angulars i dels paraments plans dels bran¬ cals que els tenen fosos en continuïtat; sobre aquests plintes descansen les bases àtiques La catedral vella de Lleida 79 de clàssica contextura, foses també en una sola tirada. Els muntants resten ordenadíssims, ja que els fusts de les columnes tenen els diàmetres un terç més grans que els bordons angulars; així elsplans estructurals de l'esgraonament són vistos en una amplada sensiblement igual a la corda màxima dels dits bordons. Aquests i les columnes queden, doncs, ben diferenciats, i llurs convexitats es destaquen gràcies a l'alternància de plans de repòs que per llurs direccions restableixen la degrada¬ ció del mur, que és la base de la composició, la qual adquireix una gran fermesa i cla¬ redat. Els capitells de les columnes, bordons i parts planes, ensems que els àbacs i colla- rins, formen una gran imposta contínua or¬ namentada, que faixa horitzontalment el feix llis dels brancals i separa aquests graciosa¬ ment de la riquíssima labor de les arquivol- tes. Els capitells, malgrat la exhuberància decorativa que els cobreix, deixen sempre palesa la forma de lapanera nucleal accen- tuadament volada i hàbilment obliquada da¬ munt de les columnes, i més restringida i acilindrada sobre els bordons. Entre aquests dos tipus de capitells hi ha uns petits espais 80 Joan Ber g ó s plans, de contorn triangular, corresponents als prismes de l'esgraonat, que estan deco¬ rats amb palmetes de sabor clàssic i amb di¬ minuts ocellets, que avaloren els temes més grossos dels capitells i, a la vegada, deixen completa la continuïtat escultòrica de la fai¬ xa capitellar. Com a tema molt apropiat per a capitells adossats a domina el de dos anima¬ recons, lons afrontatsO), col·locats dintre un entre- llaçament de formes pseudo-vegetals, sem¬ pre diferents, i de tiges perlades. I^es bèsties afrontados són variadíssimes i rmn des dels tipus reals d'ocells fins als de monstres fan¬ tasiosos, sempre, però, dotats d'una vida intensa. Entre els capitells d'aquestes repre¬ sentacions imaginatives es destaquen dos en el brancal esquerre, notables per les figures de jovencells, aferrades als arabescs vege¬ tals. En el muntant dret sobressurt un capi¬ tell corinti, amb la fulla d'acant clàssica, el qual mostra clarament que l'estil romànic no pretengué, com s'ha dit i repetit, fer una cò¬ pia de l'art romà colonial, sinó que fou una vera creació àdhuc quan aprofitava els temes (1) Hi ha ocells mossegant amistosament una pinya, aus amb cap humà coronat, lleons alats i amb bec, etc. La catedral vella de Lleida 81 d'aquest,o sia en aquests casos com un renaixement al servei d'una organització so¬ cial fondament canviada. En el fris de la part plana del costat esquerre, crida forta¬ ment l'atenció, dintre els entrellaçats (que tenen la innovació d'unes originals lligadu¬ res), la figura d'un genet armat amb llança i escut que repel·leix l'atac impetuós d'un lleó. La imposta presenta el tema antic de les volutes transformat, romànicament, amb brots vegetals que els donen una semblança de rínxols de vinya; tant el bossellet inferior de la imposta com el collaret de sota els ca¬ pitells, formen un xic de bec i donen, per tant, com una ombra transparent i la sensa¬ ció que els elements sostenidors s'apreten contra els sostinguts, lliçó de plàstica clàs¬ sica que el gòtic oblida gairebé sempre. El guardapols, rublert de broderia afili¬ granada, no arrenca de damunt la imposta, sinó, airosament, de sobre un cap de monstre irat sostingut per aquella motllura. És més interessant la testa de l'esquerra que la de la dreta. Corona el cos sortint de la porta l'acostu¬ mada cornisa amb mènsules que decoren figuretes i caps elegantment posats i, amb el 6 82 Joan B e r g ó s davanter i sota de la llosa i els entrepanys de les ménsulas, bellament esculturats. La filera de les ménsulas queda, per sota, al mateix nivell que la clau del guardapols de la porta, singularitat que no és gens indife¬ rent a la bellesa d'aquesta obra, en gran ma¬ nera deguda al lligam delicat de ses diverses parts. Damunt d'aquesta cornisa i centrada amb la porta, hom col·locà, probablement a darreries del segle xiv, l'original imatge d'a¬ labastre de la Mare de Déu, avui guardada al Museu provincial. Està asseguda, i és no¬ tablepel moviment que fa amb el cos per a deixar lloc (i compensar el volum) a la figura de l'infant, que somriu mentre creua baro- nívolment la cama dreta per damunt del ge¬ noll esquerre d). Aquesta figura degué ésser posada des¬ prés de fet el porxo que aixopluga la Porta (I) Hom havia suposat que aquesta figura estava col·locada altimpà de la porta; aquest, però, no ha existit mai, car les portes d'aquesta escola no en tenen, i així ho corroboren la solució de les impostes i la manca de sustentades per a aguan¬ tar la llinda i son derivat el timpà, a part que aquest no tindria prou fondària per a encahir la imatge. Hi ha alguna descripció de testimoni ocular, que posa la imatge damunt el cornisament de la porta; i Street féu, en 1863, un dibuix de la porta amb l'estàtua sobre el cos avançat d'aquesta i protegida per un dosser. La catedral vella de Lleida 83 dels Fillols. Tal porxo està format per una ardida volta d'arestons, de planta molt allar¬ gassada i plements notables pel violentat enguerxament que tenen. Si bé aquesta volta ha contribuït a què la valuosa porta ens hagi arribat intacta, sense el més mínim desgast degut als agents atmosfèrics, en canvi, la priva de la llum alta, que donaria profondi- tat a les arquivoltes i cornisa, i la deixa sot¬ mesa al ressol reflexat de terra, que és la claror més a propòsit per a empal·lidir qual¬ sevol obra que no tingués la potència de la Porta dels Fillols. L'anomenada «Porta de Lleida» de la ca¬ tedral de València no hi ha dubte que per¬ tany de ple a l'escola lleidatana, però no es pot admetre que sigui una rèplica de la Porta dels Fillols, com pretenen alguns historia¬ dors, puix que els temes decoratius hi són arcaïtzants, hi manquen les ziga-zagues ca¬ racterístiques de les portes de Lleida, i uns cavets ornamentats rompen totalment l'es- graonat estructural, acusat sempre en la nostra seu per mitjà de bordons llisos; a més, els capitells i una arquivolta tenen una de¬ coració iconogràfica amb escenes del Gènesi i de l'Èxode, sense precedents en la Porta dels Fillols. 84 Joan B e rg ó s Les tanques de fusta de les portes.—Inte¬ riorment, les portes ofereixen els robustos espatllers habituals que tenen el doble ob¬ jecte de permetre que els batents de fusta s'aplaquin contra d'ells un cop oberts, i quan són tancats puguin ésser fermais amb tra¬ vesses i tornapuntes per a la seguretat i de¬ fensa del temple. Demés, com que aquests espatllers sobressurten força del pla del mur, deixen lateralment uns espais enfondits que hom utilitza per a l'erecció de capelles, com veurem més endavant. Els dobles batents de les portes de fusta estan formats per amples posts de pi, no gaire gruixudes, entestades i travades per unes grosses frontisses de ferro que agafen totl'ample del batent; la cara exterior d'a¬ quests està decorada amb un enllatat for¬ mant una quadrícula de punta, subjecta per les interseccions i els centres de les cares amb grossos claus forjats. L'enllatat està ru- dimentàriament motllurat, la qual cosa, en¬ sems que la forma austera de quadrícula, fa pensar en una rebuscada pobresa que no destorbés gens la fastuosa exornació de la part de pedra de les portes i li proporcionés, a posta, un fons gris. En canvi, a Roda i a Agramunt l'enllatat forma una estesa de po- La catedral vella de Lleida 85 lígons estrellats de sis puntes, i a Gandesa, de vuit, tot i que la part arquitectònica d'a¬ questes portes no arriba, ni de molt, a la categoria de les portes de Lleida. En la forma restringida de Lleida poden també haver influït el concepte cistercenc (a Pla de Cabra, no lluny de Poblet, hi ha tam¬ bé quadrícula) i, més que res, el criteri (que es palesa en tots els detalls) de no accentuar, en la catedral el caire mudèixar. Les 11a- ceries estrellades ho són fonamentalment. La fusteria de les portes romàniques occi¬ dentals és una combinació de la del país i la moresca d'. ELS M.^TERL·^L·S Procedencia—V&r a la construcció de la catedral de Lleida i sos anexes, hom emprà, (1) La fusteria aràbiga i mudèi.ïar es servia de ies llaceries alexandrines, que consisteixen en la combinació geomètrica de polígons estrellats, de divers nombre de puntes, executats amb riques motilares hàbilment combinades en les intersec¬ cions fetes segons variades inclinacions. En la fusteria romଠnica les motilares són liâtes simplement ranarudes que sapri- nieixen la dificultat tècnica i manual dels creuaments, els quals, encara, dissimulen amb els grossos claus forjats de testa es¬ fèrica aplanada. 86 Joan B e r g ós en gran part la pedra del terrer, que és una arenisca compacta de ciment calcari i gra molt fi, que forma extensos bancs entremig del massís d'argila densa del turó on està emplaçat l'edifici. També, per al gros de l'obra, hom va arrencar pedra dels abun¬ dants estrats del veí puig de Gardeny. Per a les parts sotmeses a major fadiga o desgast i, sobretot, les ornamentades, per a fou utilitzada la pedra calcárea de les pe¬ dreres de l'Astó (Aspa) i Cogullada (Miral¬ camp), també preferentment usades per al campanar i façana ponent del claustre, ultra de la de Gardeny d). El retaule de l'altar major i la Mare de Déu de la Porta dels Fillols són d'alabastre semblant al de Sarral (Montblanc). Les columnetes cortinàries de l'altar ma¬ jor són probablement de calissa nummulítica de Girona, com la majoria de llurs contempo¬ rànies. Les figures de l'Anunciata de la porta del mateix nom són d'una calissa sumament densa i de gra fi, com no n'hem vist de sem¬ blant vora Lleida. D'altres figuracions i sar- (1) En 1310 Jaume II concedí permís per a extreure de Gardeny sís mil pedres somadals destinades a l'erecció del claustre. La catedral vella de Lleida 87 còfags són de marbre bo, forçosament im¬ portat des de molt lluny (potser del Pirineu). Els materials del cor i de les trones devien ésser fustes fines i compactes per a poder ésser sotmeses als llargs treballs de talla que els documents testimoniegen. La caixa de l'orgue i les portes de fusta serien executa¬ des amb fusta de pi resinós del Pirineu. Els ferros procedien de les fargues de Belsa (Bielsa?). Classes iaplicació.—Les diverses classes de pedra obtingudes de les procedències es¬ mentades foren judiciosament emprades en la construcció. Les més compactes i resis¬ tents les veiem utilitzades per als fusts de columna que havien d'ésser d'una sola peça, i també per als capitells i arquivoltes escul- turats i per als guardapols de les obertures. Les pedres fortes, però d'un gra menys fi, es troben a les cornises, àbacs i impostes llisos, als arcs i als sòcols. La pedra ordinଠria del terrer també és curosament selec¬ cionada; i així veiem que la més forta cons¬ titueix els contraforts i murs de l'exterior, la mitjana es troba en els de l'interior, i la més lleugera és la que hom veu en els ple- ments de les voltes, corcada per les més peti- 88 Joan B e rg ó s tes filtracions d'aigua. A les cobertes hom posà una pedra tendra que és fàcil de tallar a plaques primes. La forma donada a les pedres és sempre la més apropiada al lloc a on foren destina¬ des : les peces dels plements de volta són de petit tamany, i, per tant, més fàcils de col·lo¬ car, a l'ensems que proporcionen uns panys més elàstics per motiu del gran nombre de junts de morter i ajuden a donar la sensació d'enlairament que provoca la forma infiada de la volta. Els carreus dels murs són de mida grossa, excepcional en el romànic anterior a la catedral; accentuen la mida en les parts baixes exteriors dels murs on hi ha peces que passen de 0'80 metres de llarg al costat d'altres més regulars i abundoses. Les duel·les de les arquivoltes són molt igualades, encara que siguin llises, i, quan són decorades am^b temes rítmics, llur mida s'ajusta rigorosa¬ ment a les exigències de la composició; els junts queden repartits amb clàssica precisió en les lloses de les cornises aguantades amb permòdols. En els carcanyols dels arcs i llenços de murs secundaris Amiem les filades variades d'aprofitament de bancs desiguals de pe¬ drera, però, en general, hi ha una regularitat La catedral vella de Lleida 89 visual dej unts que no és indiferent a la im¬ pressió de monumentalitat de l'edifici, la qual denuncia el bon tamany dels carreus. Es de remarcar el fi sentit constructiu dels executors, que donaven als junts usuals el gruix d'un a dos centímetres, però els re¬ duïen a mig centímetre en les arquivoltes d'ornamentació geomètrica i a la meitat en els frisos i broderies afiligranats. Les marques de treball.—Des de darreries del segle què la feina va esdevenint xii, en més i més important d>, és reprès el costum romà de marcar els carreus fets per un ma¬ teix obrador establert o per una mateixa colla transhumant de picapedrers. Entre les marques dels picapedrers de la seu de Lleida se'n troben de semblants, i fins algunes d'iguals a les observades a Poblet (1) En e! romànic primitiu les pedres són petites i barroe¬ rament escairades pels mateixos paletes. Després, en el segle XII, hom n'augmenta la mida i exigeix una més afinada exe¬ cució del picat; això distingeix els picapedrers dels paletes. ! en el romànic dels últims temps, hom empra els grossos car¬ reus monumentals, i arriba a un treball perfecte de la pedra, en tal manera que, si enlloc de pedres de mitjana qualitat, a Lleida hom hagués disposat de marbres, tant el treball de pi¬ capedrer com el d'escultor haurien estat a l'alçada del romànic pisà. 90 Jo an Ber g òs i a Tarragona. La diferència de més de mitja centúria entre l'edificació de les esglésies de Poblet i de Lleida no permet atribuir-les amb versemblança als mateixos operaris, sinó a colles associades provinents d'un mateix ori¬ gen. En canvi, no hi ha impossibilitat de cap mena que alguns picapedrers haguessin treballat a les catedrals de Lleida i Tarrago¬ na. Cada vegada les adquiririen un marques caràcter més individual; això té lloc espe¬ cialment quan la constitució dels gremis re¬ gularitzà les formes i remuneracions del treball d). (1) En aquest cas, les marques de picapedrer tindrien úni¬ cament la valor de signes per a distingir el treball fet per un determinat picapedrer, i llur nombre creixeria. Així sembla corroborar-ho l'observació de les obres. Façana ponent MTXxmFUbZKi ^WJX-dlXVXX Campanar <7ZVX4iXV§[Z4A Façana migjorn 'Âa^SP Creuer Senyals de picapedrer (Segons Llatas)