Ill L'ESCULTURA La tècnica escultòrica La catedral de Lleida no posseeix cap de les composicions tan freqüents a l'escola provençal, a base de grosses figures corpò- rees i de les riques iconografies italianes en alt relleu, sobrepassades en la singular i ca- talaníssima portada del monestir de Ripoll; ni té àdhuc cap figuració en baix relleu a manera de les que decoren els portals llen- guadocians. I això és tant més notable si hom té en compte la filiació tècnica de l'es¬ cultura lleidatana respecte a la provençal i a la tolosana, i la seva similitud plàstica amb la italiana de la Llombardia septentrional. Aqueixes exuberàncies escultòriques es¬ mentades, encara que siguin d'una altíssima valor en gairebé tots els casos, sempre indi¬ quen un desequilibri de composició degut a 94 Joan B e rg ó s un sobreeiximent escultòric que traspassa els emmarcaments apropiats amb què tota estructura arquitectònica obté, gràcies a l'es¬ cultura, la seva complementació plàstica. La romànica de Lleida, erigida en un seu moment de meravellosa convergència que només la seva especial situació geogràfica feiapossible, aprofita tota l'avançadíssima provençal, i tota la finor tècnica tolosana i moresca, amb un enfocament italià. Aquest darrer lleva tot exotisme als temes inconne¬ xes emprats a aquellescol·laboracions, i els dóna una subratllada per unitat sorprenent, l'abassegadora força del conjunt arquitectò¬ nic que cenyeix els camps destinats a la de¬ coració. Aquesta, però, si no fos intensa i exquisida, restaria ofegada pel gran equili¬ bri plàstic de les formes arquitectòniques. El sentit classicíssim que domina la com¬ posició del temple, al'interior destina a l'es¬ cultura només els capitells de les columnes i les claus de les voltes, i a l'exterior els ca¬ pitells i arquivoltes de les obertures i les mènsules i daus de les cornises. Aquesta pobresa aparent provoca un contrast, d'un efecte poderosíssim, entre els grans panys llisos de murs, suports i voltes, i els petits elements decorats. La llisor dels elements es- La catedral vella de Lleida 95 tructurals fa esclatar llur escaient harmonia geomètrica al mateix temps que augmenta la vàluaja de si molt gran, de la decoració que fulgura amb majestat clàssica i de l'or¬ namentació qUe sembla orfebrejar. Les fonts de l'escola lleidatana Des del segle xi, el Llenguadoc és un cen¬ tre activíssim de cultura i un fogar artístic de primer ordre. L'escultura hi floreix espo- nerosament partint d'una doble arrel ; d'una banda pren peu dels abundosos sarcòfags, re¬ lleus, esteles i estàtues romanes provincials que donen lloc als obradors veïns de Pro- vença i del Pirineu; i per altra part arrenca dels tipus i solucions orientals transmesos pels ivoris bisantins, i hi barreja els entrella¬ çats carolingis conservats en els manuscrits. A principis del segle xiii, just quan creixien els murs de la catedral de Lleida, els croats del nord, en llançar-se contra els albigesos, fan tancar els obradors llenguadocians i em¬ penyen els artistes a travessar el Pirineu. L'escola provençal, posterior a la tolosana, i inspirada en monuments antics més bells i nombrosos que els de cap altra colònia ro- % Joan Be rg ó s mana, sofreix la influència de Tolosa en les obres menys lligades la tradició antiga i té a en les altres una similitud marcadíssima amb les obres dels tallers llombards (formats a darreries del segle xii al volt de l'obra de Benedetto Antelami), la qual no deixa dubtar gens de la col·laboració d'escultors llombards ensinistrats en la dita obra. I és molt versem¬ blant que d'aquests llombards en vinguessin també a la Catalunya occidental quan la guerra contra els albigesos omplí de torba¬ ció tota la Gàl·lia meridional. Cal admetre, demés, el paper directiu que lasuperioritat artística devia donar als llom¬ bards sobre els altres escultors de la catedral de Lleida per a explicar la gran unitat deco¬ rativa abans esmentada, malgrat la coexis¬ tència d'interpretacions i temes tan diversos. Aquesta primacia llombarda, ensems que la categoria de vençuts dels artífexs sarraïns admesos a esculturar a la seu, posa també en clar la restricció i secundarietat en què es troben les flníssimes ornamentacions arଠbigues. La catedral vella de Lleida 97 Els temes dels capitells La forma de panera enguerxida superior- ment per passar de la secció circular (en de¬ pendència amb el fust de la columna) a la forma quadrangular de l'àbac, proporciona un camp adequat a l'escultura, per raó de la seva continuïtat i de la variada exposició a la llum. Així els relleus poden ésser molt accentuats sense que donin la sensació d'afe¬ gits i sense quedar absorbits pel volum geo¬ mètric del nu del capitell. Ens referirem amb preferència als de l'interior i als dels fines¬ trals, puix que dels de les portes n'hem par¬ lat abans. Hi ha cinc tipus de decoració es¬ cultòrica clarament diferenciables. A) Capitells derivats dels corintis (de l'es¬ cola romana ilergeta i ses veïnes). Així com a l'escola romànicaprovençal hi ha verita¬ bles còpies del corinti romà i a Sant Pere de Roda i Besalú hi ha imitacions que seguei¬ xen literalment els elements clàssics, en la resta del romànic català només es troben formes degenerades, que tot i conservant les masses dels elements característics (com són els caulículs i floró superiors i els pisos de 7 98 Jo an Ber g ó s fulles inferiors), les emplenen amb ornamen¬ tació estranya al tipus original. A Lleida, en canvi, no hi ha cap còpia ni degeneració (només una imitació molt lliure en un capi¬ tell de la Porta dels Fillols), sinó una verita¬ ble creació derivada del meravellós corinti local d). Així hi ha capitells a base de dos únics rengles sobreposats de grosses i flexi¬ bles fulles d'acant, de llargues regates, sen¬ se cap caulícul ni vestigi de rosa en cap cara; ialgun solament presenta els caulículs an¬ gulars. N'hi ha amb tres pisos de fulles, dos de pàmpols i un d'acant; i del central surten uns graciosos enrotllaments cauliculars, en sèrie,que tant són estilització dels rínxols dels ceps com volutetes ben lligades amb Tacant de coronament. N'hi ha, també, de compostos de dos rengles d'acant més rígid, si bé correcte, i al damunt un rengle tapissat d'eura que substitueix exactament la banda superior del corinti romà. B) Capitells amh representacions florals. —Són estilitzacions de la flora del país, di- Al Museu provincial es conserva un capitell corinti ro¬ (1) mà tan pur, que apar més de la metròpoli que no d'una colònia; pertany a una columna de dimensions grans, pròpia d'una construcció religiosa de fortes proporcions. La catedral vella de Lleida 99 rectament observada, però interpretada sen¬ se caure en el realisme literal del gòtic que seguirà. Aquests són els capitells més escassos, perquè la fogositat imaginativa dels escul¬ tors de la catedral de Lleida no admetia les fulles, flors i fruits elements princi¬ com a pals, sinó secundaris, servint de fons a les fi¬ gures humanes (h o combinats amb aquestes per a representar els treballs agrícoles, o bé com a replenament dels entrellaçats de cin¬ tes i tiges que formen el tema principal de la composició, i sovint barrejats amb figures d'animals. Els més abundosos d'entre ells van com¬ binats amb una mena de pinyetes semblants al fruit de laplanta anomenada «all de brui¬ xa», el qual és posat dret al centre i, més sovint, penjant als angles de l'àbac. C) Capitells amb representacions de fau¬ na.Són freqüentíssims els de temes deri¬ vats dels teixits i ivoris orientals (2) i que re- (1) Es a dir, el mateix concepte invariable de la decoració escultòrica i pictòrica clàssiques. (2) Les manufactures orientals que transmetien les compo¬ sicions perses i bizantines, arribaven o bé pel camí de Bizanci i Venècia, o bé a través dels països arables, o bé (i molt pro¬ bablement) per totes dues vies alhora. 100 Joan B e rgó s presenten dues aus, lleons o mamífers imagi¬ naris, simètricament disposats, girant man- sament els caps, o bé apartant-los mostrant ferotgement els ullals, i sovint embestint-se i restant bravament afrontats. Entre els ani¬ mals imaginaris hi ha uns exemplars bellís- sims d'ocells amb cap de dona formosa, me¬ na de sirena de l'aire d), treta probablement de la descripció d'alguna faula o de les lle¬ gendes que omplen els bestiaris medievals. També hi ha casos en què el tema de les dues bèsties simètriques apareix repetit (en capitells de centre de pilar), obtenint una se¬ gona simetria molt rica en efectes. Finalment, hi ha la representació de mons¬ tres amb significació al·legòrica dels vicis, o bé representant directament el temptador, o simbòlicament el pecat. Així com, durant el segle XII, la figuració d'animals en general es ressent dels models i de la literatura aliens a la decoració en relleu, en els exemplars de la catedral de Lleida és resolta amb una plàstica intensa que els manté equidistants de la limitació tècnica i del naturalisme im¬ propi de l'escultura arquitectònica. (1) Aquesta curiosa representació fantàstica es troba en un capitell d'un finestral de la nau. La catedral vella de Lleida 101 D) Capitells a hase d'entrellaçats. — Són compostos no com els capitells cistercencs que es tapiasen amb les formes repetides dels teixits de vímets d), sinó per cintes, uns cops aplanades i altres cilíndriques, que s'entre¬ creuen formant sinuositats o recargolant-se espiralment, omplint els capitells amb rit¬ mes variadíssims i d'una gran amplitud. Les cintes o tiges mai no són llises : bellament ratllades per a aprimar-se visualment, mal¬ grat de llur gruixària; sovint estriados, fent jugar intensament la llum; alguns cops fas¬ ciculades, prenent la tovor de les tendres tiges vegetals, i moltes vegades estan enri¬ quides fastuosament amb una canal central que conté un enfilall de perles. Els extrems d'aquestes Hacerles estan capçats amb pal- metes, fulles o pinyes; i sovint altres fulletes es torcen al llarg de la tija per anar abraçant els cargolaments concèntrics i lligant els creuaments de les tires principals. Així s'ar¬ riba a constituir un tipus mixte d'entrellaçat floral, del qual hi ha abundosos exemplars. Aquests entrellaçaments, que són d'origen (1) Només n'hi ha dos exemples en la part plana dels bran¬ cals del Portal de 1'Anuncíala, sense cap austeritat i seguint la riquesa general de l'obertura. 102 Joan B e rg ós carolingi i foren transmesos pels manus¬ crits, teixits, brodats i arquetes als escultors romànics del segle xi, es milloraren plàsti¬ cament moltíssim durant el segle xii i arri¬ baren a una varietat i perfecció completa a la catedral de Lleida. Hi contribuïren, sens dubte, l'habilitat tècnica dels llenguadocians i el gust dels moros per l'arabesc; tal col·la¬ boració produí tipus originalíssims i sense parió. Finalment, les representacions d'animals es barregen als capitells de Hacerla, adés amb posat naturalista d'ocells que, recol¬ zats a les tiges, piquen els fruits; adés mons- truosament deformats, amb llargs colls que s'entrecreuen amb les tiges; adés simplement adaptats als espais centrals de l'entrellaçat, sense més valor que el d'ornament, fent també sorgir les cintes de les Hacerles de les boques d'uns caps alleonats posats als angles de l'àbac. Els més abundosos d'aquests es troben en les portes de l'Anunciata i dels Fillols i són els d'influència tolosana força accentuada (b; després dels de combinació de figures i entrellaçats, que són d'elements i composició totalment llenguadocians. (1) Aquests capitells dels portals de l'Anunciata i dels Fi- La catedral vella de Lleida 103 E) Capitells figurats.—Els capitells amb figures humanes són, a la seu de Lleida, d'una vàlua extraordinària, en tal manera que no és aventurat dir que des de l'escultu¬ ra clàssica a les bones produccions del Re¬ naixement, aquests capitells ens donen les millors escultures obrades en el nostre país. No desdiuen gens dels bons exemplars clàs¬ sics i, al nostre entendre, superen les obres renaixentistes. Ni en les escenes poc aptes per a ésser representades hi ha mai feixugor ni en apropiades s'hi nota mai preciosis¬ les me; sembla que un buf creador les hagi sense esforç produït per a la immortalitat. La varietat de temes hi és enorme; el lli¬ gam insuperable n'és la vida sencera, bate¬ gant en totes ses manifestacions, i expressa¬ da amb un sentit pregon i amb una forma completa sota un vel de simplicitat encisa¬ dora. Hi ha les escenes eternals dels Lli¬ bres Sants; les de la història eclesiàstica; les de la vida popular passatgera; les imaginଠries, filles de la faula i la llegenda, i les sim¬ bòliques, d'alliçonament moral. I això sense Ilols són germans, en efecte, dels dels claustres de la Daurada i de la Dalbada que es guarden al Museu de Tolosa; però a Lleida hi ha una fogositat de traçat desconeguda en aquells. 10-1. Joan B e rg ó s cap sistematització en l'agrupament, amb aquesta mateixa barreja, externament caòti¬ ca, amb què es presenta la vida real. Hi ha, no obstant, una supressió notabilíssima : la de tota l'obscenitat, àdhuc la de tota la baixa sensualitat; entengui's, però, que, si com a gran art no li cal arribar a la representació obscena, no deixa d'ha^mr-hi, per tal que la llista de les passions sigui completa, les imatges frapants de la lluita baronívol con¬ tra la impuresa, de la benaurança dels ven¬ cedors i de la neguitosa bestialitat dels vençuts. Les representacions figurades són interca¬ lades entre els capitells de flora i fauna que li fan com un fons representatiu dels regnes naturals inferiors. La majoria d'escenes bí¬ bliques pertanyen al Gènesi i a l'Exode (l'Arca de Noè surant damunt les ones, i l'Arca de l'Aliança sota la tenda, la benedic¬ ció patriarcal, etc.), al Llibre dels Reis (es¬ cenes de la vida de David), als Evangelis (l'Anunciació, la Visitació, el Naixement, l'Apostolat, la resurrecció de Llàtzer, l'en¬ trada triomfal de Jesús a Jerusalem (b, etc.). {1; Aquesta composició del Diumenge de Rams és molt re¬ marcable degut a què es desenrotlla entre dos capitells gemi- La catedral vella de Lleida 105 La majoria de temes de l'Antic Testament i els del Nou Testament són situats al creuer, són especialment abundosos als capitells dels col·laterals vora el creuer, el presbiteri i la nau, i fàcilment distingibles pels nimbes dels personatges principals. Hi ha algunes representacions de vides i martiris de sants, probablement trets de la Llegenda Daurada Vorágine (cru¬ cifixió de Sant Pere, degollació de Sant Pau, etc.). De la vida quotidiana hi ha escenes de tre¬ ball (els pedra calada per a que porten una un òculus, els veremadors, els aiguadors, etcètera), de caça (la batuda de l'ós), de di¬ versió (el domesticador i el seu simi), i altres que són difícils de desxifrar i que semblen descriure cerimònies tradicionals o rites su¬ persticiosos. Entre les escenes llegendàries hi ha el centaure disparant sagetes contra la sirena de l'aire. De les escenes simbòliques que perseguei¬ xen un fi de moralització n'hi ha un nombre crescut que detallen les fases diverses de la nats (situats en el pilar del costat de l'evangeli,^ que toca a l'absis). 106 Joan B e rg ó s lluita de l'home amb elsvicis; aquests estan representats per animals més o menys fan¬ tàstics, apropiats a la composició i a la mena de desordre que representen, els quals s'a¬ ferren a la part feble del viciós, l'embestei- xen sense poder-lo reduir, o bé amb violèn¬ cia es sotmeten al fre dominador i al pes del victoriós. Ultra aquestes escenes que són a base de la figura humana, a voltes amb el comple¬ ment zoològic, hi ha els típics capitells d'o¬ rigen tolosà a base d'entrellaçaments amb menudes figures hàbilment intercalades dins els espais rítmics de les Hacerles ñorides. Aquests són raríssims a l'interior del temple i, en canvi, són freqüents en la porta dels Fillols i, sobretot, en la de l'Anunciata, on, a més, ha estat feta una brillant aplicació d'a¬ quest mètode decoratiu a les arquivoltes de broderia <0. També hi ha la variant dels entrellaçats que surten, com a llengües ramificades, de la boca de caps humans (en lloc de caps de monstre), col·locats als angles de l'àbac. Es (1) De totes maneres, abunden moltíssim més les imatges d'animalons dintre dels entrellaçats pseudo-vegetals que no pas les figures humanes, just al revés del que s'esdevé a l'es¬ cola tolosana. La catedral vella de Lleida 107 notabilíssim capitell en què aquests caps un llenguats són nombre i formen un en gran ritme originalíssim amb les fulles apalmeta- des que els separen. Les mhisules dels cornisaments.—]?i ha¬ vem indicat que les portes d'ingrés a la seu formen sempre un cos graciosament avançat que està coronat amb una cornisa sostinguda per mènsules ben visibles. També són aca¬ bats així els panys de mur de la nau, creuer, col·laterals, absis i cimbori. En aquests dar¬ rers abunden les mènsules llises, però no així en els murs de la nau i en els pinyons de les façanes principal i de creuer, que són ricament decorades amb alts relleus repre¬ sentant testes humanes normals i monstruo¬ ses, figures de mig cos i fins alguna de sen¬ cera, i belles escultures d'animals. Entre les testes notables cal esmentar una d'home, característicament hel·lènica, com ens ho mostren el perfil del nas i del front, la gran separació dels ulls, els cabells tira- buixonats i cofats amb cinta, i les barbes rissades. Entre els caps de monstre n'hi ha que indubtablement representen les fàcies, finament observades, dels degenerats, entre les quals no n'hi manquen dels que cen3mi- 108 Joan B e rg ó s xen corona. D'altres són la imatge repulsiva del monstre infernal o personificació del vici, i n'hi ha que acaba d'engolir-se un home. una Les figures de mig cos són variadíssimes i representen amb preferència els oficis : són de remarcar un llaütista que polça amatent l'instrument per tal d'afinar-lo, un pagerol amb el gest claríssim. de cridar algú que es troba lluny, un rabadà amb la típica caputxa i samarra de pell que, amb el gaiato al coll, crida el ramat, i un guerrer armat en actitud d'atac. Hem de cridar l'atenció sobre una figura excepcional per ésser de cos sencer i per constituir, en el dos cents, un exemplar sen¬ se parió d'escultura en moviment completa¬ ment observada del natural ; és una noia acròbata que es corba enrera fins a tocar amb els colzes a terra i a agafar-se de mans a les cames. Una altra de curiosíssima és la que mostra un palau amb sos elements, molt proporcionats. L'únic defecte d'aquestes mènsules és que, per llur enlairada situació en la cornisa de la nau i per llurs mides reduïdes (0'27 metres d'alt, 0'215 d'ample i 0'27 de sortint), fan que els temes esculpits siguin invisibles des dels punts de vista naturals de l'edifici; tan sols La catedral vella de Lleida 109 els grossos caps de monstre arriben a ésser vistos un xic. Les mènsules amb imatges zoològiques són també vivament retingudes del natural i sàviament estilitzades, com es veu en les in¬ terpretacions del pèl i plomes: uns gossos d) de ramat que es llepen emperesits i altres udolant, una òliba a punt d'arrencar el vol i un pavó que es despuça la pota, són els més interessants. Les mènsules de la Porta dels Fillols són molt semblants a les de la cornisa de la nau, però les bestioles hi escassegen; en la Porta de l'Anunciata hi ha notabilíssimes testes fe¬ menines i graciós pastoret amb el be da¬ un munt les espatlles. Totes aquestes són tracta¬ des més pulcrament que les abans esmenta¬ des, degut, sens dubte, a què es troben molt aprop de l'espectador i també a ésser fetes pels escultors filigranistes que obraren els capitells i arquivoltes. (1) Es curiós observar l'interior del temple no hi lia que a ni una sola representació de si els decoradors no gossos, com s'atrevissin a contradir la sentència evangèlica : «els cans i els impúdics seran trets a fora». Creiem que és també una finesa, i no una casualitat, el fet que en les mènsules de la cornisa del portal de l'Anunciata no hi hagi cap representació zoològica; opinem, també, que cal atribuir-lo al respecte per a l'escena iconogràfica de l'Anunciació. 110 Joan B e rg ós Z-ís Encara que, com hem dit, la seu lleidatana no té cap composició icono¬ gràfica monumental, en canvi, presenta un cas importantíssim d'estatuària: la decoració bàsica del mur de la Porta de l'Anunciata, està constituïda principalment pel notable grup escultòric de l'Anunciació. La Verge Maria i l'Arcàngel Gabriel són executats en estàtues corpòrees que anaven encabides en els nínxols que decoren els car- canyols de les arquivoltes. Avui són conser¬ vades al Museu, desproveïdes, malaurada¬ ment, de llurs testes. Si els nínxols que les contenien no són simètrics de forma, sinó acabats d'adaptar a cada estàtua directament sobre el mur construït en canvi les figu¬ res queden tan estretament relacionades per la correspondència dels gestos i per la fac¬ tura, que la unitat del conjunt no se'n ressent i aquelles desigualtats es converteixen en una nova gràcia de l'obra. (1) Aqueixa desigualtat dels dos nínxols acaben d'accen¬ tuar-la les pedres de llur coronament, aprofitades d'alguna im¬ portant construcció musulmana. La que cobricel·lava l'arcàngel és un arc apuntat ornat de set lòbuls regulars; l'altra és origi- nalíssima i està formada per quatre lòbuls grans i tres contra- lòbuls més petits i apetxinats. Són d'una calissa més fina i blanquinosa que la pedra de la Catedral. La catedral vella de Lleida 111 La importància d'aquestes estàtues prové, en primer lloc, de llurgran valor intrínsec, i, després, del fet d'ésser una rèplica al grup de l'Anunciació que es guarda al Mu¬ seu de Tolosa, sobretot pel que respecta a la Verge. Efectivament, el gest d'arreplegar púdicament les dues vores del mantell amb la mà esquerra, mentre la dreta tendrament manifesta la sorpresa i simplicitat amb què és rebut el divinal missatge; la verticalitat de la majoria de plecs de dit mantell i de la túnica; la solució en ziga-zaga dels plecs de les vores, i la tendència a l'horitzontalitat dels plecs de sota els pits, característics de l'escola llenguadociana i completament rea¬ litzats en els dos exemplars que comparem, mostren una filiació indubtable de nostra es¬ tàtua respecte ala de Tolosa. L'única diferèn¬ cia és que el moviment del cap i de les es¬ patlles és invers, perquè a Lleida la Verge està a l'esquerra de l'espectador i a Tolosa a la dreta, la resta del cos quedant en idèn¬ tica situació frontal. Demés, a Lleida la com¬ posició s'ha enriquit simbòlicament, car la Verge té als peus el ca impúdic vençut, i l'ar¬ càngel hi té sotmès el superb drac infernal. L'arcàngel Gabriel fou representat amb molt d'entregirament a Tolosa. En canviar- 112 Joan Ber g ó s lo decostat, la figura hagué d'ésser refeta to¬ talment, i hom resolgué amb un entremig en¬ tre l'original i una encertada simetria amb el moviment de braços de la Verge que dóna lloc a la correspondència plàstica abans es¬ mentada entre les dues figures així bella¬ ment lligades. Però, ¡quina superioritat tan gran pre¬ senten les figures lleidatanes sobre les to¬ losanes! ¡Amb quina clara seguretat no és expressat el nu, sobretot sota els plecs de roba gruixuda en la Verge, i amb quina finor davall els plecs de roba primíssima en Sant Gabriel! I les mateixes draperies ¡amb quina tècnica són fetes i amb quina fidelitat són copçades del natural sense caure en una imi¬ tació naturalista! Aquest cas de l'Anunciació de la catedral de Lleida mostra palesament la maduresa de l'art que l'infantà en aquell punt essencial¬ ment clàssic que no necessita variar el tema ni els elements perquè en té prou amb la perfecció que sap sintetitzar en un tema vell. Elements decoratius i ornamentals secun¬ daris.—L·loMat d'unes poques claus decora¬ des amb Hacerles, les altres tenen figures d'àngels i sants hàbilment encabides dintre La catedral vella de Lleida 113 les formes circulars i ametllades; respecte a la faisó d'estar esculpides, res no hem d'afe¬ gir al que hem dit en parlar dels capitells amb escenes figurades. Els temes emprats en la decoració de les arquivoltes de les portes ja els hem enumerat en parlar d'aquestes. El llur punt de partida és al centre i a l'oest de França (escoles de Charentes i Normandia), d'on foren portats pels escultors tolosans o per algun d'aquelles escoles vingut amb aquests darrers O. Però, sempre, en totes aquestes importacions s'es¬ devé el fet notable d'una constant selecció que rebutja els temes bàrbars, es queda amb els de fons mediterrani i, després, millora l'exectició i eleva la categoria del tema amb aqtiella, a voltes quasi imperceptible, varia¬ ció de proporcions, o amb addicions o su¬ pressions d'elements que a primera vista poden semblar indiferents per a l'efecte re¬ sultant. De l'ornamentació de les motllures i plans de les cornises hem fet menció en parlar (1) La preponderància, entre els temes normands adoptats, de les diferents formes de ziga-zagues i de les dents de serra, fan probable una aportació arribada del regne normand de Si¬ cilia on eren abundosament emprades d'una faisó semblant a com ho són a Lleida. 8 114 Jo an Ber g ó s de les més riques, que són les de les portes del creuer i de la dels Fillols; en la del creuer nord hi ha uns traçats de llaceria mora sim- plificadíssims que fan de marc al tema terral com en tantes altres bandes, corroborant la idea, en altre lloc insinuada, que la col·labo¬ ració escultòrica sarraïna resta reduïda en part, segurament, pel caràcter de vençuts dels artífexs i sobretot, en opinió nostra, perquè la superioritat classicitzant que me¬ nava les obres romàniques de Lleida, els con¬ vertia simples instruments adequats per en a les exornacions fantasioses, imposant-los, almenys, allò que en el tema és essencial. IV CAPELLES I SARCÒFAGS A la seu estrictament romànica no hi ha¬ via sinó cinc capelles. La principal corres¬ ponia a l'absis i contenia l'altar major; les quatre secundàries estaven formades per les dues absidioles, de cada costat de l'absis. Dins de la concepció romànica tradicional del temple a Catalunya, el nombre de cinc capelles ja és crescut i solament admès en algunes grans esglésies. Les absidioles aviat foren transformades gòticament respectant l'envolvent romànica i conservant, per tant, el bell conjunt absidal del costat llevant del temple. No havien, però, transcorregut tres anys des de la consagració de la catedral quan començà l'erecció de gran nombre de cape¬ lles votives i funeràries, conseqüència lògica de la gran acció social de l'Església, en els segles XIV i xv principalment. 116 Joan B e r g ós CAPKLLHS ABSÎDALS Capella i/ají/r.—Està formada per l'absis romànic i el gros tram preabsidal, els quals atenjien, plegats, una fondària de prop de 20 metres per una amplada igual a la de la nau. Aquestes mides, notables en una obra romଠnica, forneixen un magnífic presbiteri apro- piadíssim per al cerimonial pontifical i que hauria permès de col·locar-hi el cor, avan¬ çant l'altar cap al creuer, si l'intens sentit litúrgic que tingué el mestre De Coma l'ha¬ guessin també posseït els amobladors de l'església. Aquesta capella principal restava tancada amb una reixa gòtica en el seu frontis, prac¬ ticable en el centre i amb la part superior disposada per a col·locar-hi els ciris, o sia re¬ novant l'antic cancell d) o rastrell. Al fons, sota l'arc immediat a l'hemicicle absidal ® o arc triomfal, hi havia l'altar ma- (1) Aquest nom s'ha transportat després per a indicar les cabines de fusteria col·locades darrera les portes dels temples per a evitar els corrents d'aire. (2) Primitivament, l'arc triomfal era el que comunicava la nau amb el creuer (com a Sant Pau Extramurs, de Roma); des¬ prés fou el que unia el creuer amb l'absis; i des que hom tras- Com])uIls Cl. .lC gçlebinoC La catedral vella de Lleida 117 jor, format per la mesa i el retaule, en el qual ja treballava B. Robló des de 1360 i que no va quedar llest fins a l'any 1380. La mesa era de marbre i jaspi i del tipus basilical mixte de sepulcre i taula; a cada costat, i un xic endavant, hi havia les columnetes capça¬ des amb una figura, disposades per a soste¬ nir les barres de les cortines litúrgiques. El retaule era de marbre i alabastre esculpits; la figuració central era la de l'Assumpció, i al seu volt hi havia compartiments amb es¬ cenes de la vida, passió, mort, resurrecció i ascensió de Crist, i la Pentecosta. De tots ells només són conservats, al Museu provincial, els relleus del Davallament i de la Pentecos¬ ta i unes figuretes soltes probablement com¬ plementàries de la Crucifixió; i uns frag¬ ments al Museu Diocesà. Els compartiments de la pradel·la i els immediats eren més ar¬ caïtzants i molt millors que els altres; el Descendiment del Paràclit pertany als pri¬ mers i el Davallament de la Creu als segons. Un guardapols amb copiosa ornamentació fioral, a la manera del que té el retaule tar¬ ragoní de Pere Joan, emmarcava el retaule Iladà el cor de l'absis a la nau, l'arc triomfal ba estat immediat a la volta absidal. 118 Joan B c rg ò s lleidatà. Es curiós observar l'extraordinària semblança que el dit relleu de la Pentecosta té amb els de l'esmentat altar de la Catedral de Tarragona. Darrera l'altar major hi havia l'altaret de¬ dicat a Santa Anna, consagrat en 1284 pel bisbe Guillem Bernat de Fluvià. L'erigí el degà Arnau de Vernet, qui es féu soterrar a la vora. L'altar fou autoritzat pel Capítol en 1281, i tot se¬ guit pel prelat 000<¡ no es tenen dades de son fundador. Aquest devia és¬ ooo ser un personatge impor¬ ooo tant, car per a construir •O' aquesta capella que forma un entrant en la de Reque- sens, calgué inutilitzar la Escut dels Clariana part baixa de l'escala sud, d'accés a les cobertes; en la part superior del frontis hi ha dos allargats escuts en relleu molt sortit, amb quinze es¬ tels sencers, de vuit puntes, i quatre mitjos estels que podrien ésser dels Clariana. Es coberta amb una ben traçada volta de deli¬ cats arestons que es prolonguen fins a terra en prims pilarets adossats, i té dues elegants credences. C.APELLES DEL COL·LATERAL DE L'EPÍSTOLA Hem vist que aquest col·lateral consta de tres trams i que en el central s'obre la Porta dels F"illols. Aquest portal té les dues corres¬ ponents capelletes; al tram entre el creuer i la porta trobem la més esplèndida de la cate¬ dral, que és la capella de l'Epifania i la re- La catedral vella de Lleida 137 duïda capella dedicada a Sant Tomàs; al tram situat entre la porta principal d'entrada al col·lateral i la dels Fillols hi ha la proba¬ blement dedicada a Sant Joan Batista, i, dar¬ rera seu l'equilibrada capella de Jesús, que resta incomunicada amb la seu i té la seva única porta a la placeta de la Porta dels Fillols. La capelleta de Sant Tomàs, poc impor¬ tant, és del tipus simple de planta rectan¬ gular coberta amb volta apuntada; posseïa, ultra l'altar del titular, un altaret dedicat a Sant Blai, la devoció al qual sempre ba estat estesa entre el poble de Lleida. Capella de VEpifania.—Més coneguda en¬ cara amb el nom de capella Requesens, per haver estat un membre d'aquesta família qui féu erigir la sumptuosa edificació. iVquest fou l'il·lustre Gerald, que governà sàviament la diòcesi lleidatana a darrers del segle xiv. l·Ii disposà el corresponent altar principal commemorant l'Epifania del Senyor i l'enri¬ quí amb dos altars complementaris : un po¬ sat sota l'advocació del Sant Esperit i l'altre dedicat a la Santa Creu. Aquesta capella és la més espaiosa de totes, tant les adossades com les de les absidioles, i consta d'un tram 138 Joan Berg ó s preabsidal un xic reduït d'amplada pel sor¬ tint de la capella de Santa Llúcia i cobert amb una volta normal d'arestons, i del tram absi- dal de cinc costats més els dos d'enllaç; els finestrals són geminats i amb travessers de reforç, els calats dels timpanells essent fi m's - sims de traçat i motlluratge; els contraforts entre els finestrals són de paraments poc Amriats de plans, però ben decorats, amb arcs cecs lobulats i amb els escuts de família. Els arestons de les voltes són elegantís- sims de secció i ornamentats luxosament, amb figuretes sota dossers intercalades entre escuts alterns de quatre faixes horitzontals i de tres cotes, aquests orlats i tots amb Escuts dels Requesens La catedral vella de Lleida 139 marcs calats finíssims; els dits arestons re¬ posen damunt d'opulents permòdols, amb re¬ presentacions florals i figurades. Les claus d'aquestes voltes són formosíssimes. A la del tram preabsidal hi ha l'escut de les tres co¬ tes, atravessat pel bàcul simbòlic del funda¬ dor; la claueta de l'arc triomfal té l'escut de les quatre faixes; i a la clau absidal hom veu el bisbe als peus de la verge Maria. Totes tres claus estan festonejades amb rics lòbuls a tot el llur volt. Aquesta capella és un dels pocs casos de gòtic florit en què l'exuberància ornamental no ofega gens l'estructuració; i això ho deu a la sensibilitat amb què està executada i a l'equilibri amb què està repartida. Aquesta capella posseeix una sagristieta la porta de la qual és un típic exemplar d'o¬ bertura gòtica a base d'arc de mig punt, be¬ llament desgruixada i amb un bonic guar- dapols. La construcció és completada per una regular cripta destinada a enterraments, que constitueix una veritable capella subter¬ rània dedicada a la Nativitat de Maria. Hom hi davalla per una escala que s'obre davant la Porta dels Fillols, just adossada al basa¬ ment de la capella superior. Hom cregué, equivocadament, que aques- 140 Joan Ber g ó s tacripta havia estat destinada a panteó epis¬ copal, o a carner capitular, però els seus detalls heràldics mostren clarament que per¬ tany exclusivament als Requesens; i, no gens menys, la seva situació sota una cape¬ lla particular i el seu ingrés a l'exterior del temple foren impropis si aquesta capella ha¬ gués tingut de servir per a la comunitat ca¬ pitular i els seus caps. Per bé que existís aquesta cripta, al mur de l'epístola de la capella de l'Epifania fou erigit un treballat mausoleu de gòtic deca¬ dent que guarda les despulles d'alguns mem¬ bres de la nobilíssima família Requesens, entre ells el fundador de la capella i el comte Lluís, que fou governador de Catalunya i morí a primeries del xvP" segle. Capelles de Sant Nicolau i dels Sants Apòstols Simó i Judes.—Estan col·locades aprofitant els buids que hi ha entre els es- patllers de la Porta dels Fillols i els pilars adossats del tram del mig del col·lateral de l'epístola. Per bé que no disposem de dades documentals suficients per a fixar amb cer¬ tesa absoluta la situació d'aquestes capelles, assignem la del costat ponent de la porta com dedicada als sants Simó i Judes perquè Pedra funerària de G. Cassola Mènsules de la façana sud de la nau XXVII Cl. C. Kxc. de Cat. La catedral vella de Lleida 141 té a cada muntant del frontis un dosser i una peanya de començaments del segle xiv, delicadíssimament esculpits; no és aventurat suposar que aquests fossin destinats a conte¬ nir les estàtues dels dits apòstols. Per ex- clussió, l'altra capella és la que devia estar dedicada a Sant Nicolau. Totes dues són del tipus senzill tantes voltes descrit, i de mides mitjanes. Capella de Sant Joan D'entre les capelles d'advocació dubtosa dels trams central i primer del col·lateral de l'epístola, suposem que la més gran, és a dir la que s'obre en el tram primer, fou dedicada a Sant Joan Batista per les següents raons. En primer lloc, el porta-llibres i credença, de vora la Porta de les Fonts, destinats a com¬ plement de la pica baptismal, són d'un gòtic d'acaballes del segle xiv i principis del xv, i, per tant, de després del temps en què el Consell general de la ciutat demanà l'aboli¬ ció de l'exclusivitat d'administració dels sa¬ graments del batisme i matrimoni que hom havia concedit a la catedral per augmentar l'afluència de fidels; en conseqüència, és lò¬ gic admetre que la pica baptismal fou ins¬ tal·lada vora la porta principal d'entrada, al 142 Joan B e r g ó s col·lateral de l'evangeli, quan el nombre dels batejats ala catedral va minvar ràpidament. En segon lloc, el nom de porta dels Fi¬ llols, clara al·lusió referent al Batisme, in¬ dica que prop d'aquesta hom devia admi¬ nistrar tal sagrament abans del trasllat de la pica, és a dir, durant el temps de la gran afluència de neòflts a la catedral. Finalment, aquesta capella és també de flnals del se¬ gle XIV, i el signe heràldic d'un pi amb tres i cinc arrels indica que una família noble (potser Pinell) se l'apropià el dit temps i la en féu reconstruir; però, això hauria estat im¬ possible si no hagués substituït una capella anterior prou important per a privar l'accés des de la seu a la capella de Jesús, propietat dels Ses Comes; i com no és versemblant que fos una capella pertanyent a una altra casa nobiliària, creiem que amb raó es pot pensar que fou capella baptismal, molt més tenint en compte que és la més espaiosa de les d'ad¬ vocació no flxable documentalment (i en¬ cara ho havia d'ésser més abans de la re¬ construcció, com es dedueix de l'estudi dels gruixos) i per tant la més apropiada per als bateigs en sèrie, que els dies d'aglome¬ ració es devien presentar per raó de l'ex¬ clusivitat al·ludida. La catedral vella de Lleida 143 La capella, en sa forma actual, és quadra¬ da entre murs de gruix anormal, i coberta amb una bonica volta estrellada d'arestons, és a dir, amb diagonals i tercerons donant lloc a cinc claus; a la clau major o central hi ha la Mare de Déu amb el Jesuset, i a les quatre menors l'escut del pi amb cinc arrels. Als culs de llàntia de sosteniment dels ares- tons i formers hi ha també l'escut del pi, amb tres arrels solament. També hi ha dues elegants credences en nínxol, alçada d'àmpit, col·locades una a a cada mur lateral; l'un nínxol està clos supe- riorment amb un graciós arc canopial i l'al- tre amb un dintell. Tant les claus com les credences són cor¬ rectament esculturades damunt de bons tra¬ çats d'arc i motilares; cal tenir en compte que es tracta d'un gòtic de data avançada. Capella de/esws.—Està adossada a la ca¬ pella de Sant Joan Batista i omple l'angle format pel col·lateral de l'epístola i el claus¬ tre. També s'anomena capella de Ses Comes, per raó d'haver estat fundada i consagrada (b (1) La pedra commemorativa de la consagració de la cape¬ lla de Jesús diu : anno domini m ccc xxx iiii hanc capellam in- 144 J o a 71 B e 7- g ós pel bisbe lleidatà Arnau de Ses Comes, en 1330 d). Consta d'un regular tram preabsidal, que té al costat de l'evangeli la porta d'ingrés, i d'un tram absidal de cinc costats sencers i dos mitjos costats de lligam d'aquests. En el corresponent al costat de l'epístola s'obre la portella de la sagristieta. El tram preabsi¬ dal és cobert amb una severa volta d'ares- tons, enèrgicament motllurats, sostinguts per quatre mènsules que porten esculpits els símbols dels evangelistes; al centre de la volta hi hauna clau amb la imatge, vigoro¬ sament esculpida, de l'Anyell de Déu en son pla i amb dos escuts heràldics en el gruix, hàbilment col·locats a l'angle obert dels ares- tons. Aquests escuts dels Ses Comes són quarterats, amb dues i tres faixes alternades amb un castell de dues torres i un torratxo- net. També hi ha escuts d'aquesta família a les claus de tots els arcs formers, tant CEPIT REVERENDES IN XPO, PATER DOMINES ARNALDES, EXISTENS EPIS" COPES ILLERD^, ET EODEM ANNO TRANSLATES AD ECCLESIAM TERRA- CONEM. PERFECIT ET APOSITIS MELTIS RELIQEIIS IN ALTARI AD HONO¬ REM DOMINI NOSTRl JESE XPI, III NONAS JENII EANDEM CONSECRAVIT DEDITQEE XL DIES INDELGENCIE OMNIBES QEI EAM CAESA REVERENCIE VISITAVERINT. (1) En aquesta data el bisbe lleidatà Arnau de Ses Comes ja era promogut a l'arquebisbat de Tarragona. La catedral vella de Lleida 145 de sobremurs com de damunt els finestrals. En la clau de la volta absidal hi ha Jesús, assegut, beneint amb la mà dreta i sostenint el Llibre de la Vida amb l'esquerra. La porteta de la sagristia és molt notable perquè consta d'un dintell acusat amb dis¬ creta motlluració i guarnit amb tres escudets nobiliaris, sota un arc de descarregament, de mig punt, peraltat (cas raríssim) i decorat amb fines lobulacions que dissimulen la nue¬ sa del timpanell. Escuts del bisbe erector Ses Comes En el mur de davant l'absis de la capella hi ha una finestra gòtica partida en dues pel pilaret derivat del calat d); a sota hi ha un rengle de cinc urnes ossuàries, de petites di- (1) Aqueixa finestra és l'única que donava llum a la capella 10 146 Joan B e rgó s mensions, sostingudes les tres centrals per figures humanes i d'àngel, i les extremes per caps de lleó i cartel-Ies amb fulles. Les cares de les porten els escuts dels Ses Co¬ urnes mes, excepte un, que té una mola amb una creueta central. Aquestes urnes pressuposen l'existència d'un carner subterrani, segura¬ ment dins la mateixa construcció. Les despulles del bisbe Arnau, de Pere i de Ramon de Ses Comes foren guardades en aquesta capella funerària tan exquisida; així mateix hi reposaren els cossos dels Ses Co¬ mes, emparentats amb els Espès ih. Molins i Romeu. La porta d'entrada té una sèrie de singu¬ laritats a esmentar. Es d'arquivoltes tot just començades a apuntar i de mides reduïdes per tal d'harmonitzar i evitar competències amb la immediata Porta dels Fillols. En els ronyons hi ha dos escuts de família; seguint aquest mateix lloable criteri està acabada primitiva de Sant Joan Batista, car a la refeta posteriorment (que és la que ens ha arribat) no s'hi obre; això corrobora la hipòtesi feta sobre la capella baptismal que precedí aquesta. (1) S'ha conservat el record de la tomba i epitafi de Joana d'Espès, notable per ésser redactat en català i llati : eeati mortui qui in dno. moriuntur. sepultura de la noble senyora joana despes la qual fina sos gloriosos dies a ix de febrer any m477 (?) cuius aima requiescat in pace. tu es mea spes. La catedral vella de Lleida 147 amb una cornisa gòtica sobre ménsulas. Tot hi és tractat a la romànica, i, damunt, manera s'aixeca, entre els contraforts, un ardit arc de descarregament, apuntat, amb el timpà nu i enfonsat; està trasdossat amb un pinyó. Els finestrals i contraforts són semblants de composició als de la capella Colom, però detallats amb vigorosa mestria. Capeli.es del col·lateral de l'evangeli Tenen més interès arqueològic que no ar¬ tístic i no són disposades amb l'ordre i regu¬ laritat de les del col·lateral de l'epístola res¬ pecte els trams de la construcció romànica. En el tram de vora el creuer hi ha la de Santa Petronella i la de l'Assumpta; en el tram central de la nau, a banda i banda d'una porta secundària d'entrada a la seu, hi ha les de Sant Erasme i Sant Vicenç; i, finalment, en el tram de façana hi ha els restos de la capella del Sagrament. Capella de Santa Petronella.—És de les fetes sense cap cosafegit. Aprofitant el gruix del mur del col·lateral, s'encabeix en¬ tre aquest i la base de la torre d'escala nord; 148 Joan Ber g ós per això és de mides molt reduïdes, de plan¬ ta rectangular i coberta amb volta de canó seguit, de secció apuntada. La primitiva ca¬ pella de Santa Petronella fou erigida pel canonge Pere de Valls en 1311 i estava d' situada a la boca de l'absidiola sud immedia¬ ta al presbiteri, però en 1238 fou traslladada al lloc actual, a proposta i despesa d'Ot de Montcada, el qual per tal de complir la vo¬ luntat testamentària deson pare, Pere de Montcada, volgué aixecar una capella im¬ portant, dedicada a Sant Pere, en la dita absidiola. Tenien també culte en aquesta capella les santes Maria i Salomé i Sant Jaume. Capella de l'Asssumpta.—És de les pri¬ meres que hom va erigir, puix que fou cons¬ truïda en 1220 i, per tant, simultàniament (1) La inscripció de la capella de Santa Petronella era així : ANNO DNI. M.ccc.xr PDIE. NONS. APRIL OBII PS. DE VALLIBUS CANONIC. ILERDEN. ET VICAR. ECL. TAMARITI QUI EDIFICAVIT HUC. CAPELLAM SNTE. PETRONILL. ET CONSTITUÏT IN EADEM UNAM CAPELLANIAM DE CL SOL. CELEBRANDAM I ET DIMISIT P. FESTO STÍE. PETRONILL^ DU- PLICI P. PTUO FACIENDO XL SOL. CENSUALES I ET P. ANNIVERSARIO SUO XXX SOL. CENSUALES : ET DIMISIT X SOL. CENSUAL. P. XL PAUPERIBUS REFICIEN DIS IN CLAUSTRO HUJUS SEDIS QUOLIBET ANNO TALI DIE Q. DECESIT : ET OPI. EJUSDEM CLAUSTRI L SOL. AIA, ÇUIUS REQUIESCAT IN PACE AMEN. Capitells de gòtic avançat, de l'ala ponent del claustre Claustre : capitells arcaïtzants d'un contrafort de l'ala de llevant XXIX Cl. C. Exc. de Gat. Claustre : Calats de replenament de l'ala ponent XXX Cl. Combelles La catedral vella de Lleida 149 amb les parts mitges dels murs de la seu. La féu aixecar G. Cassola, segons una làpi¬ da d) interessantíssima, així pels dístics que conté com per un baix relleu d'una cassola al·lusiva al cognom de l'erector i que sosté un peix magistralment executat, el qual pro¬ bablement és l'Ictus simbòlic. Més tard aquesta capella passà a ésser pro¬ pietat de la important família noble Gallart; no pas lluny de la seva entrada, en el tram immediat, hi ha el mausoleu de Berenguer de Gallart, que més avall descriurem. L'arc d'entrada té unes impostes mensuliformes notabilíssimes. La de la dreta, que té una fi¬ gura humana agenollada, que està molt ben vista, porta en el parament una curiosa ins¬ cripció. La planta d'aquesta capella és cruciforme, bé que irregularment; els braços de la creu estan coberts amb voltes cilíndriques de per¬ fil apuntat,i el centre ho està amb una volta d'aresta, de clau petitíssima, amb el mono- (1) Els rims hemistiquiats d'aquesta curiosa pedra sepulcral diuen : CONDIDIT EXPENSIS PUS QI CACEOLENSIS HOC CUM CONTEMPTIS BIS DENIS MILLE DUCENTIS ANNIS EXPLETIS : IN PRIMO SIDUBITETIS CANONICOS VITA FUIT ISTINCH ATQUE LEVITA ETERNUM MUNUS CUI REDDAT TRINUS ET UNUS. 150 Joan Bergós grama de Crist esculpit. Els arestons són de simple bordó arcaicament disposat i es sos¬ tenen per mitjà d'uns dobles permòdols. Els inferiors són llisos, de motlluració primiti¬ vista; els de sobre tenen mènsules decorades amb figures zoològiques, entre les quals cri¬ da l'atenció una parella d'elefantets ben ob¬ servats del natural. Al fons del braç absidal de la capella hi ha un finestral exageradament apuntat, és a dir llanceolat; és un cas excepcional en els traçats d'aquesta catedral i dels seus anexes. Capella de Sant Erasme.—És de planta rectangular allargada, coberta amb una simplicíssima volta d'arestons gruixudament bordonats, sostinguda per columnes adossa¬ des als recons, de diàmetre un xic menor que el dels bordons. Els capitells d'aquestes columnes són l'exemplar més primitiu d'es¬ cultura que hi ha a la seu : consten d'unes fulles planes primes, aplicades a la forma conoidal del nucli del capitell. Hi ha, enfondida en el mur, una credença rectangular desproveïda de tota decoració. Al mur tester de la capella hi un òculus d'il·luminació sense lobulacions i amb prou feines motllurat. La catedral vella de Lleida 151 Capella de Sant Vicenç.—Fom consagrada en 1285, segons es desprenia d'una pedra amb inscripció, avui perduda d). La fundà el canonge lleidatà Ramon de Montpeller. És d'igual disposició, i de mides i forma molt semblants, a la capella de Sant Eras¬ me; els bordons dels arestons són triples i menys arcaïtzants que els d'aquella capella similar; en llur encreuament hi ha una claue- ta simple amb un agnus esculpit. Té finestres laterals d'il·luminació, apun¬ tades i decorades solament amb un xam- franat. Entre les capelles de Sant Erasme i Sant Vicenç queda, exteriorment, un reduït car- reronet que dóna a la porteta secundària d'ingrés a la catedral, la qual s'obre al mig del tram central del col·lateral. Aquesta por¬ ta no té cap interès artístic i sembla conce¬ buda i executada amb desig de passar inad¬ vertida. Damunt d'ella hi ha el sumptuós mo¬ nument funerari de Berenguer de Gallart. Aquesta luxosa tomba està situada a més de set mètres del trespol per disposició tes- (1) El text d'aquesta inscripció era : anno. dni. m.cc.lxxx.v. XV. KIS. OCTOBRIS CONSECRATUM EST HOC ALTARE. SCI. VlCENTll ADNO. G. B. DE FLUVÍANO DECIMO ILDEN. EPO. 152 Joan Bergós tamentària, i forma un gros nínxol enfondit en el mur i emmarcat amb airosos pilareis pinacu- lats; dins d'aquest hi ha el sarcòfag amb dos es¬ cuts i al centre una lଠpida llisa sostinguda per dos angelets; damunt hi ha l'estàtua jacent de consuetud, representant el noble difunt ves¬ tit de cavaller i amb els peus descansant sobre l'esquena del gos simbòlic de la sub¬ missió. Fa de fons elevat de l'estàtua el fris amb la comitiva de l'enterrament, al centre del qual hi ha els portadors del drap mor¬ tuori amb l'escut de família. Aquest frag¬ ment és ara al Museu provincial. L'elevada situació del mausoleu dels Ga¬ llart,que arriba a entrellaçar-se amb el fines¬ tral del mur malgrat haver-lo reduït d'alça¬ da, impossibilita un coronament complert, car tot i que hi foren fets uns delicats dosse- rets, hom no pogué dotar-los de les fletxes corresponents. Capella del Santíssim Sagrament. — És l'única que hi ha en el tram de façana del col- La catedral vella de Lleida 153 lateral de l'evangeli. És feta tot just a prin¬ cipis del segle xviii. Consta de tres trams, alineats, dos extrems rectangulars coberts amb volta d'aresta, i un de central, quadrat, cobert amb petxines i cúpula: tot fet de maó tabicat damunt de murs amb un ordre àtic propi de l'estil novoclàssic llavors en boga, també de maó, molt ben deixat, i col·locat el conjunt sobre un basament petri finament motllurat. Hi ha, encara, una sagristia enca¬ bida en l'angle entrant format pel fons de la capella de Sant Vicenç i el costat de la del Sagrament, Actualment no es veuen més que els arren- caments de les voltes, puix que probable¬ ment foren derrocats a causa de l'explossió del polvorí instal·lat a l'Açuda, que ja hem esmentat. Capelles obertes en el mur de la façana principal Al costat esquerre dela porta d'ingrés al hi ha la capella de col·lateral de l'epístola Santa Margarida, de reduïdes dimensions, planta quadrada i coberta en canó de punta d'ametlla; estava enriquida amb valuoses 154 Joan B e rg ós pintures murals de darreries del segle xiv, que representaven la Crucifixió, en el mur de fons, i el Col·legi apostòlic, repartit en¬ tre els murs laterals, la resta essent tapissa- da amb un bonic estuc probablement de da¬ ta posterior a les pintures. Darrerament aquesta interessant decoració ha estat sepul¬ tada pel casernari emblanquinat de calç. A cada banda de la porta d'entrada a la nau, hi ha una capella de molt poca fondària i no gaire amplada, coberta amb volta apun¬ tada de canó seguit; les parets són decora¬ des amb un estuc de darreries del segle xv i començaments del xvi i de poca finor; pro¬ bablement foren aquestes les capelles dedi¬ cades a Sant Marc i Santa Bàrbara. Sepulcres separats de lhs capelles Davant del pilar adossat al mur de façana que separa la nau del col·lateral de l'epístola, hi ha vestigis del sepulcre de Pastor, i en el pilar següent hi hagué la tomba del bisbe Pere de Reig, o de Rei. Constava d'un sar¬ còfag que tenia al davant sis escuts dividits en dos camps. En el de damunt hi havia les quatre barres, i en el de sota una mena de La catedral vella de Lleida 155 dalmática. Estava sostingut per dos lleons, col·locats sobre un basament comú. Damunt del sepulcre hi havia la figura jacent del prelat i, al fons i més enlaire, el fris de les fúnebres honres. En el pilar primer de separació de la nau amb el col·lateral de l'evangeli i en el pilar del creuer de davant la tomba d'Esteve de Mulceu, hi havia sepultures remarcables (d'un noble la primera i d'un bisbe la sego¬ na), segons descripcions arribades a nosal¬ tres, però sense que s'hagi puntualitzat a qui pertanyien. També hi havia l'enterrament del capitu¬ lar Pere, fill del rei Pere I, i la tomba amb les despulles d'Alfons III d'. Aquest morí a Bar¬ celona i fou soterrat a l'església de Sant Francesc de la dita ciutat; però encompli¬ ment del que deixà manat en son testament, el seu fill Pere III féu traslladar el seu cos (1) Aquesta tomba duia la següent inscripció : hoc conditur tumulo alfonsus iv. aragonum rex, tertius barcinone comes, benignus cognomine. obiit vi kal. feb. anno m. ccc. xxxv barci¬ none : in ilerden. sancti francisci cenobio conditüs, quo bellis sevientibus diruto, ne templi labentis ruinee tanti regis monu- mentum opprimerent, ad hanc per il·lustrem sedem translates. papa innocencio x. histan. rege philippo iv. consulibus dominis fhil. petro de esquierres, hieronymo sabadia, petro pons, mi- chaele pallas. anno 1645. 156 J o a 71 B e rgó s a l'església que els framenors tenien a Llei¬ da. Aquesta església fou destruïda en els trontolls que sofrí la nostra terra durant el regnat de Felip IV, i llavors les despulles foren portades a la catedral. Hem esmentat solament les sepultures d'importància artística, però en el paviment remogut, que encara es conserva parcial¬ ment, hi ha un gran nombre de trossos de làpides funeràries, sobretot dels segles xv i XVI, que seria inacabable catalogar. Repugna transcriure alguns detalls que reporten els historiadors sobre el tracte ir¬ respectuós de què foren objecte les ossa- mentes que piadosament aixoplugava la catedral, quan aquesta fou convertida en caserna. En juliol de 1773, per fi, hom pogué arre¬ plegar les d'Alfons III, del beat Berenguer de Peralta, de Nicolau Moratell, i altres, barrejades amb les d'aquest, i en tres caixes foren portades processionalment a l'església de Sant Llorenç i hom les va dipositar pro¬ visionalment a la capella de Santa Llúcia fins que en novembre de 1781 les traslladà a la cripta construïda a la seu nova, en el pri¬ mer tram (de vora el creuer) del col·lateral de l'epístola. Claustre : Porta plateresca de Santa Maria la Vella XXXI Cl. Ciinibelles V EL CLAUSTRE I SOS ANEXES El Claustre Disposició.—hem dit que el programa basilical comporta l'atri o pati quadrat i por- xat precedint al temple, o almenys el nàrtex, que n'és la simplificació i del qual, per tant, es donen més exemples. El seu objecte pri¬ mer fou allotjar els catecúmens, als quals estava vedat d'assistir al sacrifici. Aquest complement de l'església no es perd mai, però es presenta de variadíssimes maneres per canviar la seva funció; a voltes fins repercuteix en la seva situació. Així com l'atri abreujat, o sia el simple porxo adossat a la façana d'ingrés, només fa d'an¬ tesala en xopluc, quan és complet és utilitzat des del començament per a les processons 158 Joan Ber g ós litúrgiques. Posteriorment, en la vida mo¬ nacal (que era la preponderant dins l'esta¬ ment religiós durant els segles romànics), fou aprofitat, no tan sols per a les cerimònies processionals, sinó també com a mitjà de co¬ municació de les dependències dels mones¬ tirs. Més tard, per similitud, en les catedrals hom el féu servir de galeria d'enllaç de les dependències canonicals mentre els canon¬ ges visqueren en comunitat sota la regla agustiniana. Finalment perdé en part aquest caràcter secundari de mitjà de comunicació, quan els capítols catedrals es secularitzaren. La situació i forma dels claustres van ha¬ ver de canviar. Així, els claustres monacals són col·locats gairebé sempre arrecerats al costat migjorn de l'església, que és el més sa- nitós i agradable. La forma era generalment la quadrada primitiva, perquè els monestirs, trobant-se fora de poblat, no tenien cap limi¬ tació d'espai. Els claustres catedrals foren situats, en la gran majoria de casos, al cos¬ tat nord del temple, puix que en el de mig¬ jorn hi solia haver, molt pròxim, el palau episcopal. No gens menys, les catedrals es¬ sent al centre de les ciutats, la forma del claustre és rarament rectangular i regular, i sovint veiem claustres desescairats i aliar- La catedral vella de Lleida 159 gassats (1). Després, sovint no donen direc¬ tament al carrer. A la seu de Lleida el claustre té una ínte¬ gra disposició basilical; precedeix al temple, essent lloc forçós de pas per a qui entra per les portes principals, que estan aixoplugades per l'ala de llevantjj^ és de forma quadran¬ gular poc escairada, però de costats força semblants. Segurament, aquesta disposició, singular al nostre país, no es pot atribuir únicament a la idea de voler restablir per al claustre el concepte de l'atri originari, per¬ què això només s'ha conservat tradicional¬ ment a Itàlia; però tampoc podem negar la influència d'aquest concepte litúrgic en l'autor, car en aquells temps era habitual la presència d'artífexs italians a les obres, i respecte a Lleida hem d'admetre tal presèn¬ cia, car solament una superior direcció ita- lianesca era capaç de fondre en una harmo¬ nia vivent les múltiples i discrepants apor¬ tacions que enriquiren la nostra catedral, la qual sense aquella altíssima unitat seria una obra monstruosa. Al nostre judici, cal atribuir la lògica, bé (1) El claustre de la catedral de Laon té set trams de porxo en l'ala gran i només un en el costat menor del pati. 160 Jo an Ber g ó s que desacostumada, situació del claustre lleidatà al mateix genial projectista de la ca¬ tedral d). Fonamentem això en la circums¬ tància que <2) i l'Almoina la sala capitular són contemporànies al temple, i també en la palesa restricció donada a la llargada de les seves naus; aquest darrer fet pot explicar-se per la premeditació de fer un gran claustre al davant. Es, però, infundada l'opinió (admesa per gairebé tots els tractadistes de la nostra seu) que la causa de la restricció és deguda a la manca d'espai; perquè el claustre és de mides excepcionals (3), i àdhuc ocupa tant de terreny com el temple, la qual cosa encara augmenta el valor d'aquelles mides. El motiu que induí a qui elaborà el mera- (1) La unitat i reladonament de les parts d'obra incloses les de diverses èpoques 1 la manca absoluta de vacil·lació en les solucions són signes Inequívocs que existia un pla global, el qual, en l'essencial, mal no ha estat abandonat. (2) Abans d'ésser sala capitular és segur que fou la sala de vida conventual, car les seves mides són exagerades per a l'objecte primer, 1 la seva situació cèntrica amb les vlvendes canonicals al costat ens ho confirma. (3) Street afirma que és el més gran dels claustres que vegé malgrat haver recorregut tot Anglaterra, França, Itàlia 1 Espanya. Verament, les seves mides són poc corrents, però sobre tot, aquest claustre és enorme en relació amb la cate¬ dral, car la diferència d'extensió del terreny ocupat no arriba a 10 metres quadrats. La catedral vella de Lleida 161 vellós conjunt, a donar unes proporcions tan grandioses al claustre, creiem que és pura¬ ment artístic ; el d'erigir un gran mirador en aquest bell planell del turó que domina la ciutat, el riu i les hortes. El suport de racio- nabilitat d'aquesta inspirada troballa podia ésser el sòlid significat basilical del claustre anteposat a l'església. Cal, en efecte, un argument molt fort per a defensar una ardi- desa genial com aquesta, que comporta la curtedat de la nau de la seu, la no extensió de les dependències canonicals cap a ponent i migjorn (aquestes restant apretades a la banda nord), el complet descentrament del claustre del temple, i la construcció de l'ala migjorn damunt d'un gran terraplè, que exi¬ gí un gros basament i uns poderosos espat- llers (b per a contrarrestar l'empenta de les voltes claustrals que es troben a gran alçada sobre el peu del terraplè. L'ala migjorn del claustre, calada per ses dues cares i afegint-se en tota sa llargada a la del temple, és una nova meravella que dó¬ na al conjunt una categoria d'acròpolis mo- (1) Aquests espatllers són els que, equivocadament, alguns autors de llibres i el de l'informe de la R. A. de Sant Ferran han cregut que eren de la catedral. 11 162 Joan B e r g ó s numental. Aquesta disposició dels edificis en enfilall, seguint la direcció del riu, la forma del turó i la direcció en què la ciutat es va estenent, els fa restar aferrats al terreny com si hi haguessin sorgit tenint-hi fondes Així, des de la ciutat hom veu simul¬ arrels. tàniament la seu i el claustre mostrant la serena harmonia de llurs proporcions : el claustre, que és de menys alçada i no té mo¬ viment de masses, s'allarga suaument da¬ vant la seu, que enlaira el cimbori i les tor- ratxes i presenta la diversitat dels plans de les naus, el creuer i les capelles. Per les cares est i nord el claustre està adossat, respectivament, a la seu i a la canò¬ nica. Per les cares sud i oest resta lliure, aquella formant el mirador i aquesta el fron¬ tis d'ingrés al monument, amb una grandio¬ sa portalada al mig. Com de costum, el pati central del claustre és de nivell més alt que el paviment dels porxos claustrals; estava destinat a jardí. La forma. — A Catalunya hom construí durant l'Edat mitjana claustres de dues me¬ nes: els uns, tradicionalment romànics, con¬ sistents en una coberta de fusteria sostin¬ guda per arquets apuntats, de petita llum. La catedral vella de Lleida 163 recolzats sobre primíssimes columnetes te- tralobulades; i els altres, derivats del tipus cistercenc de Fontfreda (Narbona), formats per voltes d'arestons sostingudes per grans arcades i amb l'obertura d'aquestes reduïda per un replenament calat. A Lleida hom adoptà aquest darrer siste¬ ma, que era el més indicat per a les grans mides donades a la planta, el més adient al to i formes de la catedral, i l'únic apropiat per a obtenir l'esplèndid mirador sobre el pla de Lleida, que és el motiu obsessionant de la creació del claustre. El nostre claustre fou començat per mes¬ tre Pennafreita. L'obra sofrí una interrupció fins a 1334 (h ; idesprés fou continuada pels mestres Castalls, Seguer i Solivella. Cada costat del pati central consta de tres grans arcades apuntades, amb els arrenca- ments molt baixos. Cada ala té, per conse¬ güent, cinc trams, i ateny la llargada d'uns 48 metres. L'amplada, per terme mitjà, és de 8'77 metres : dimensió extraordinària. L'al- (!) Perquè Ponç de Ribelles, vicari general, autoritzà, en 1334, que hom demanés almoines per a reprendre les obres. Deu anys abans el bisbe Ponç de Vilamtir havia pres a mutu diners pertanyents a la mitra per tal que les obres no fossin interrom¬ pudes. 164 Joan B e r g ó s çada de les voltes és proporcionada airosa¬ ment a aquesta llum. Aquestes voltes tenen uns bordons formers que tapen les intersec¬ cions dels plements amb les parets, a dife¬ rència de les de la seu, que no en tenen. Com és natural, l'ala juxtaposada al tem¬ ple fou la que hom construí primerament. La seva exornació és essencialment romଠnica : ziga-zagues en els arcs formers; ca¬ pitells zoomòrfics amb entrellaçaments; con¬ traforts decorats amb columnes adossades dobles, derivades de les dels pilars de la seu i contrastades amb petits bordonets; i calats de replenament sostinguts per columnetes monolítiques en lloc dels trencallums mot- llurats, genuïnament gòtics, que apareixen a les altres naus del claustre. oposada a l'església fou l'última que L'ala hom erigí. Així aquesta nau, com la més ve¬ lla de la canònica i la intermèdia del mira¬ dor, ja tenen els arcs del pati amb motllura- cions gòtiques gairebé totes llises, els con¬ traforts rectangulars bordonats en els angles amb grossos cilindres, els capitells ornats amb temes vegetals directament observats del natural, i els calats afeixats amb imatges intercalades. En els recons del pati hi ha un quart de La catedral vella de Lleida 165 contrafort sostingut per un quart de columna adossada, excepte a l'angle nordest. Hom el suprimí totalment i deixà el suport aprimat. Aquesta solució—juntament amb el fet que l'arc que hi recolza, que és el de davant l'en¬ trada principal del temple, és més gran que els altres, i amb què l'altre muntant és també més lleuger, puix la seva estretor només consent una columna adossada al contrafort —creiem que és deguda al desig d'augmen¬ tar la visualitat de la façana principal de la seu, des de l'ala d'ingrés al claustre i des de l'ala nord. Aquesta gran llum de l'arc de davant les naus del temple exigí, en el reple- nament, set columnetes monolítiques soste¬ nidores del calat (sense comptar les adossa¬ des als pilars), amb la particularitat que la central és més gruixuda que les altres. Aquesta, les situades als quarts del calat i les adossades als pilars són tetralobulades; les altres quatre són de secció circular. Els arcs tor als i diagonals de les voltes, decorats amb un sol bordó robust, descansen sobre un feix de columnetes monolítiques partides per una anella i omplen tota la pe¬ rifèria dels pilars de les cares del pati. En els murs oposats a aquestes cares els arcs recolzen sobre peanyes (culs de llàntia) i 166 Jo an Ber g ó s deixen els panys de paret desembaraçats per a què s'hi obrin les portes i capelles de con¬ suetud. L'ala mitjorn, per son especial ca¬ ràcter de mirador, té pilars afeixats, tant a la cara del pati com a la que dóna davant la ciutat. Així com els culs de llàntia són llisos, for¬ mant només un doble cos i un àbac, els capi¬ tells de les columnes de sobre els pilars estan profusament decorats i constitueixen una faixa apretadament esculturada, que lliga el feix de suports i restableix la unitat del pilar. En l'ala est aquesta escultura segueix, per bé que alterats, els temes generals de la del temple, però amb una sequedat que mai no es troba en aquella. Sembla, més aviat, una rèplica feta per escultors de volada força in¬ ferior, i demostra que la durada d'aquella prodigiosa suma de tècniques, tan avançades com variades, va durar poc, i presenta el cas d'iniciació de les decadències que sempre s'originen amb l'enlluernament de les grans obres quan hom no té prou força per a pros¬ seguir-ne el camí ni prou esment i valor per a deixar-lo d). (1) Estem persuadits, davant de tots aquests fets, que la La catedral vella de Lleida 167 En els pendents (glacis) d'acabament su¬ perior dels contraforts del pati i en la cor¬ nisa d'aquest (derivada de la romànica de llosa damunt permòdols) hi ha una sèrie de solucions diferents que assenyalen clara¬ ment la vacil·lació que produí la invasió de les formes gòtiques jovençanes, poc conegu¬ des dels nostres artistes. Així, en l'ala de llevant, la llosa de la cornisa està xamfra- nada i forma uns falsos arquets elíptics apla- nats; en l'ala de ponent la placa és llisa, i en la resta del claustre fins hi ha trossos sense permòdols. Sobre les voltes d'arestons hi ha una co¬ berta d'un sol vessant; és la més encertada, perquè allunya les aigües de pluja dels edi¬ ficis adossats a les ales nord i est, estalvia les canals, canalons i gàrgoles a les façanes sud i oest, i les recull fàcilment en el pati central ó), on gotegen pels trenca-aigües de la cornisa. La dita coberta és de grosses llo¬ ses de pedra sense cavalcament de peces ni tapajunts. rapidesa excepcional amb què fou construïda la seu de Lleida a part de la unitat arquitectònica impecable que li assegurà, li estalvià de tenir escultura decadent i fins híbrida de goticisme al costat de la gran escultura romànica classicitzant. (1) S'equivoca, altra volta, Street en preconitzar la substi- 168 Joan B er g ó s Anexes del Claustre Capelles normals.—]a. hem dit que en la banda perifèrica del claustre, o sia a l'opo¬ sada al pati, els arcs torals, formers i ares- tons arrenquen d'uns culs de llàntia per tal d'estalviar el terreny que ocuparien els mit¬ jos pilars afeixats de columnes semblants als dels paraments interiors del pati. L'espai guanyat, que és considerable, permet de multiplicar les capelles claustrals, que ate¬ nyen el nombre de setze d), malgrat no dis¬ posar sinó dels dos costats nord i ponent i d'un tros del de llevant, enllà de la façana deltemple, amb ses portes i espatllers. I en¬ cara,pel costat de ponent, bi ba una gran part ocupada per la portassa d'ingrés al claustre. El nombre d'altars que omplien aquestes tució de les cobertes actuals per les de dos vessants, supo¬ sant aquestes més apropiades. (1) Les capelles del claustre estaven dedicades a Santa Maria (dita la Vella), l'Anunciació, Sant Francesc, Sant Joan Degollat, Sant Salvador, Sant Lluc, Sants Innoscents, Sant Mateu, Santa Eulàlia, Sant Bernat, Sants Felip i Jaume apòs¬ tols, Sant Pere màrtir. Les onze mil verges. Sant Martí, Sant Esteve i Santa Magdalena (aquesta dins les dependències ca¬ pitulars). La catedral vella de Lleida 169 capelles era u, segons una relació de vint i que es conserva, datada el 1588 d). Però, ac¬ tualment, no tenim dades suficients per a fixar la situació exacta d'aquelles capelles ni assenyalar-ne els fundadors, a excepció de la molt espaiosa de Santa Maria la Vella i de la de Santa Magdalena, de les quals te¬ nim clarícies degut a llurs condicions espe¬ cials. No res menys, vora la porta d'entrada a l'antesala capitular n'hi ha una que té, en els carcanyols de l'arc fronter, dos escuts amb tres tiges de boga travessades per llur fruit característic, les quals permetran de conèixer la família erectora quan hom hagi estudiat millor l'heràldica lleidatana. Les sis capelles de l'ala de ponent estan fetes aprofitant l'espai d'entre els contraforts forans de les voltes del claustre. Són força espaioses, de planta quadrada i coberta amb volta de lleugers arestons, prolongats en forma d'esvelts pilarets reconers, d'exacta motlluració. Les altres capelles claustrals, (1) Ultra els altars dedicats als sants titulars de les cape¬ lles que hem enumerat anteriorment, hi havia els posats sota l'advocació de l'Ascensió, dels Sants Climent i Cecília, de Sant Jordi, Santa Maria i un segon de l'Anunciació. Els dos primers eren dins la gran capella de Santa Maria (la Vella) i els dos que segueixen estaven en la de Sant Salvador. 170 Joan B e rg ó s llevat l'anòmala de Santa Maria la Vella, són fetes a expensesdel gruix dels murs, tenen secció rectangular eixamplada i estan cobertes amb voltes cilíndriques apuntades, desproveïdes en absolut de decoració i sense distinció, tan sisquera, de l'arc frontal. Capella de Santa Maria la Vella.—S'obre en l'ala nord del claustre, vora la façana de la catedral, per mitjà d'una finíssima porta plateresca que contrasta vivament amb la veïna porta romànica del col·lateral de l'e¬ vangeli (Porta de les Fonts). Aquesta porta renaixentista té l'obertura en arc de mig punt, enquadrada dins d'un ordre compost format per dues columnetes a cada brancal, parcialment estriades, posades damunt de pedestals units que ostenten uns graciosos escuts amb el nom de Maria coronat, i sos¬ tinguts per robustos angelons. Entre les dues columnes de cada muntant hi ha dos nínxols destinats a les estàtues dels quatre evangelistes; encara resten en son lloc les dues inferiors, que representen Sant Marc i Sant Lluc. En els ronyons de l'arc d'entra¬ da hi ha l'Anunciació. Tant la figura de la Verge com la de l'arcàngel estan hàbilment encaixades dintre els espais triangulars mix- La catedral vella de Lleida 171 tilinis. Les estàtues i relleus figurats, la flora ornamental de capitells i motllures, i els per¬ fils d'aquestes, són d'una elegància i propor¬ ció poc sovint superades en els estils renai¬ xentistes. A l'interior de la capella són absolutament llisos així els murs com la coberta feta amb volta apuntada cilíndrica. Hi ha dos forns; i no sorprendre llur situació dins de la ha de capella, puix que en aquest lloc hi havia el departament capitular de l'Almoina, que fou cedit, en el segle xv, a la Confraria de Cler¬ gues, constituïda antigament en la desapare¬ guda Santa Maria de l'Horta, traslladada en 1327 a l'església de Sant Salvador (per tal com aquella esglesiola rural havia estat ce¬ dida als agustins) i transplantada al claus¬ tre de la seu en juny de 1482 (degut a què la dita confraria féu donació de l'església de Sant Salvador als menorets franciscans). Sala capitular.— Aàos,sa.àsi al mur nord del claustre, hi ha l'espaiosíssima sala capi¬ tular, construïda en els primers temps de la catedral, com ens ho indiquen la seva forma arcaica, el gruix notable del seu mur de sol¬ dadura amb el claustre, i, especialment, la seva disposició i mides, que són pròpies d'u- 172 Joan B er g ós na sala destinada a actas conventuals (essent molt semblant a la del convent de templers de Gardeny). Això ens apareix encara més versemblant si tenim compte que durant en els dinou primers anys del restabliment de la càtedra Lleida, els canonges episcopal a vivien en comunitat, ja hem explicat com abans. D'altra part, hi ha vestigis d'una porta de mig punt que comunicava el centre d'aquesta sala amb l'exterior davant de la catedral, així com ara està incomunicada amb el claustre. La sala capitular està coberta amb una senzilla volta cilíndrica de perfil apuntat, sense impostes que n'acusin l'arrencament. Aproximadament en el centre del seu mur meridional, hi ha, refondida, la capella de Santa Magdalena. La testera llevant toca a la capella de Santa Maria la Vella, que es¬ tructuralment és la continuació de la sala capitular. La testera ponent té al mig l'úni¬ ca entrada d'aquesta sala, refeta a mitjans del segle xv amb més enriquiment que finor. Es una porta ampla, d'arc elíptic i amb orna¬ mentats pilarons en els muntants, els quals acaben en forma de pinacles i amb un pom¬ pós guardapols panotxat per coronament. En el gruix dels murs, per tal que els ba- La catedral vella de Lleida 173 tents de fusta restin aplaçats lateralment, hi ha una bonica volteta rebaixada d'ares- tons, que completa i enriqueix el conjunt de l'entrada. Aquests murs dissimulen a un costat una escala de caragol, de caixa exterior poligonal, que donava accés a la tribuna galeria testera de la sala. Tal o porta comunica amb l'antesala capitular; i aquesta comunica amb el claustre per una porta plateresca més petita i menys rica que la de la capella de Santa Maria la Vella, però concebuda i executada amb major sen¬ sibilitat encara. d'aquesta antesala hi ha dues ca¬ Dintre pelles d'advocació desconeguda, fetes en el gruix del mur comú amb el claustre; a l'ex¬ terior hi ha fragments d'una galeria del se¬ gle XV amb elegants arcuacions rebaixades. Altres dependències.—Formant una sego¬ na crugia paral·lela, i adossada a tot el llarg de la formada per l'antesala, sala capitular i la capella de Santa Maria la Vella, hi ha les dependències d'habitació i de servei secun¬ dari, els sils, celler, etc. Tal crugia és l'única construcció de la seu que està coberta amb una simple teulada sobre fustam, en lloc de volta i lloses de pedra. Malgrat aquesta co- 174 Joan Bergós berta lleugera i sense empentes, el mur que la sosté i forma la façana nord de la canò¬ nica, està proveït de contraforts de poca secció, per a donar rigidesa al dit mur, que té una considerable alçada, deguda al des¬ nivell del terren3^ Sepultures claustrals.—L'interior del tem¬ ple estant reservat per als enterraments i sarcòfags dels prelats i persones reials, per bé que sovint, mitjançant acord capitular, hom consentí que hi fossin sepultats canon¬ ges, beneficiats i nobles (b, es comprèn que les tombes del claustre fossin molt sol·licita¬ des. Això obligà al bisbe Cijó (1343) a dictar normes restrictives, i una divisió especial, que reduïssin i ordenessin els enterraments jeràrquicament. El davant de la seu fou re¬ servat als canonges de Lleida i priors de Roda; l'altra mitja nau de llevant, als nobles, cavallers i ciutadans honorables; l'ala nord va ésser destinada als canonges forasters i als particulars que s'haguessin dedicat a les arts, a les lleis, a la medicina, i als erectors (1) Sempre que fossin fundadors d'algun benifet o hagues¬ sin fet deixa dels cent sous censuáis per a aniversari, com era habitual. La catedral vella de Lleida 175 d'alguna capella; les altres dues naus eren per a les persones fundadores dels altars i de les capellanies; l'angle nordest del pati central era exclusiu dels beneficiats de la ca¬ tedral; i la resta del temple quedava per als ciutadans de condició menys elevada que els nomenats. inscripcions de les tombes claus¬ Entre les trals hi ha la interessantíssima (esmentada més amunt) que ens dóna a conèixer l'exis¬ tència del mestre de l'obra Pere Pennafreita, la qual estava col·locada en el mur de la nau on tenien cabuda els artistes, i molt a la vora de l'angle d'aquesta ala amb la fa¬ çana de la seu. En el contrafort del temple que omple l'an¬ gle del claustre acabat de nomenar, hi ha dos sarcòfags notabilíssims. En la cara pa¬ ral·lela a la façana de la catedral n'hi ha un que forma un sòcol baix, amb cinc arcua- cions apuntades cegues, sobre colurnnetes, i que al damunt té el cos pròpiament dit de la tomba, amb dues fileres de deu escuts si¬ milars als de la família Montcada, però amb set discs en lloc de sis. A l'altra cara del contrafort hi ha un altre sarcòfag, amb el pedestal també de cinc arcuacions de punta d'ametlla, lobulades, el cos central amb ca- 176 Joan B e r g ós torzecompartiments quadrats romànics dis¬ posats en dues files plenes de delicada orna¬ mentació escultòrica, i, damunt, la coberta o tapaapiramidada. Al Museuprovincial hi ha un bell davanter romànic semblant al descrit, però solament amb deu compartiments, també en dues fai¬ xes sobreposades, de cinc cadascuna. Aquest davanter estigué col·locat en una tomba pro¬ pera a l'anterior. Entre la porta de la nau i la de les Fonts hi havia una inscripció funerària important, perquè ens dóna a conèixer el mestre de l'obra de la seu G. Seguer, qui dirigia els treballs a mitjan segle xiv. Portalada dels Apòstols. — Al mig del tram claustre, central de la cara ponent del s'obre l'extraordinària porta gòtica anome¬ nada dels Apòstols. Diem que és extraordi¬ nàriano solament per la seva magnitud, puix sobrepassa un tram claustral i mig d'ampla¬ da, amb la corresponent alçada, sinó, princi¬ palment, per tal com la seva composició és excepcional a Catalunya, on només hi ha tres casos complerts i un de fragmentari d). (1) Tarragona, Castelló d'Empúries i Lleida són els tres La catedral vella de Lleida 177 En efecte, la porta gòtica catalana arrenca de la senzilla composició romànica, està mancada d'iconografia (o bé la té sumària), i conserva les mides moderades, i a voltes fins usa l'arc de mig punt en l'obertura, apuntant, però, el guardapols. En les co¬ lumnes monolítiques dels brancals veiem nombrosos bordons, que arrenquen gairebé de terra i es corben en les arquivoltes sense variació de motlluratge. Doncs bé, la porta de Lleida té un alt basament format amb múltiples pedestals per a sostenir les grosses estàtues dels apòstols d), que amb llurs dos¬ sers omplen totalment els muntants i estan adequadament motllurats en concavitats per a l'encaix de les figures. Part d'amunt arren¬ quen, majestuoses, les quatre arquivoltes, la gran amplada de les quals està dissimula¬ da per una munió de figuretes d'àngels (2) casoscatalans de portalada gòtica de grosses dimensions i amb gran composició iconogràfica. Girona té començada una porta d'aquest gènere que fou interrompuda a mig fer i ha que¬ dat força incomplerta. (1) Aquestes imatges dels apòstols tenen un promedi d'al¬ çada de 2'30 metres; de primer eren guardats a l'oratori dels missioners del Cor de Maria, popularment nomenat de Sant Pau, i més tard foren portades al Museu Diocesà. (2) Hi ha 68 peanyes que sostingueren altres tantes figure¬ tes senceres d'àngels, de les quals encara hom veu a lloc dos 178 Joan Ber g ós sota dosserets que a l'ensems són peanyes de les sobreposades que segueixen. Un lleu¬ ger dintell, motllurat a tota alçada i sostin¬ gut per un pilar central, tanca el timpà i di¬ videix l'obertura en dues portes. Aquest pilar té un esvelt sòcol, apeanyat al cap d'a¬ munt, que sostenia una valuosa imatge de la Verge amb l'Infant al braç d), cobricel·lada per un dosser que sembla una meravella d'orfebreria més que un treball de pedra, i que reprodueix meticulosament l'estructura d'un absis gòtic complert. Tres figures d'àn¬ gels, a cada banda de la Verge, completen el conjunt d'aquest motiu central tan ben resolt. En el timpà hi ha Jesús jutge assegut al tron de majestat, sota dosser; damunt, els heralds trompeters; al seu volt les insígnies de la Passió adorades pels àngels i en un rengle inferior la separació dels bons i do- fragments, i cinc testes soles que omplen les claus de les ar- quivoltes. (1) Aquesta imatge de la Verge es venera actualment a l'oratori de Sant Pau. Popularment és anomenada la Mare de Déu del Blau. Segons tradició, la testa fou esculpida per l'apre¬ nent de l'escultor, i aquest, engelosit de l'art del deixeble, la volgué rompre d'un cop de martell, que rebotí causant-li la mort, i deixà al front de la imatge una contusió moradenca vul¬ garment dita «blau». La catedral vella de Lleida 179 lents. Aqueixa escena es completa amb les jerarquies angèliques escampades per les arquivoltes i amb la regina dels apòstols en mig d'aquests, els quals des de llurs trons han de jutjar les dotze tribus d'Israel. Emmarquen a la portalada uns pilars po¬ sats en biaix, que permeten un basament més en l'alineació dels quatre de sota les arquivoltes. Així, a cada brancal hi ha cinc apòstols que veuen el Crist, i en resta un per banda que no el veu ; detall que sovin¬ teja en les portes similars per a recordança dels dos sants, Matias i Pau, que no formaren part del primitiu col·legi apostòlic- Els pilars d'emmarcament tenen dos cos¬ sos damunt del que conté les estàtues dels apòstols. En el primer hi ha peanyes i dos¬ sers per a rebre, cadascun, dues figures; en el segon solament n'hi ha una. Manquen elspinacles i crestería de coronament d'a¬ questa bellíssima portalada; només hi ha la faixeta brodada de contrast a nivell de les peanyes del segon cos. D'uns comptes que es guarden a l'arxiu de la seu, sembla desprendre's que hom comen¬ çà de treballar pedra per tal de fer un porxo en forma de volta d'arestons per a protegir la Porta dels Apòstols. Un porxo davant d'a- 180 Jo an Ber g ó s questa portalada, d'un desgruixat tan impo¬ nent, hauria estat un desgavell monstruós, puix que a part que tot el claustre és el ve¬ ritable porxo i fa inútil el que hom pogués haver edificat davant del seu ingrés, hom hauria privat la porta de la llum que li cor¬ responia i hauria romput la continuïtat de lafaçana ponent del claustre, que és d'un conjunt admirable. Amb més raó encara que pels capitells claustrals, hem de dir ací que les figures dels apòstols en què treballà el mestre d'obra i escultor Guillem de Solivella a darreries del segle xiv, són d'una manifesta inferio¬ ritat respecte a les del portal romànic de l'Anunciata. A més, aquelles imatges pre¬ senten una gran desigualtat de concepció i unes paleses diferències d'execució, la qual cosa fa creure que no totes aquestes figures són de Solivella. Aquestes irregularitats aju¬ den el seu mitjà valor artístic, per fer creure que poc podien afegir a l'efecte de la part arquitectònica, que és verament remarcable. La imatge de la Verge és, de tota manera, notablement millor que les dels apòstols. VI EL CAMPANAR Hem vist que en el programa basilical primitiu no figura el campanar ni res que pugui servir de punt de partida per a crear- lo ('); i això es comprèn, perquè, si bé les campanes són conegudes des del vi.èn segle, el seu ús generalitzat no comença fins al x.^ i, encara, la fosa de grans campanes no té lloc fins al xii^. De tota manera, ja a comen¬ çaments de l'xi.^" segle, en què les esglé- (1) El campanarde Sant Pau Extramurs, de formes clàssi¬ ques romanes, seria en tot cas l'únic precedent; però tractant- se d'una obra totalment refeta després d'un gros incendi que destruí per complert la basílica en 1823, és prudent pensar que substitueix un campanar dels temps romànics, encara que les torres bizantines de Ravenna sembla que indiquen que la seva construcció preromànica fos deguda al desig de dotar els tem¬ ples d'un element de defensa, sobretot essent fora ciutat. L'O¬ rient tampoc proporciona cap tipus de construcció del qual hom pugui derivar el campanar. Aquest és, doncs, una inven¬ ció occidental romànica, probablement filla de l'emulació que les torres dels edificis civils suscitaven als capítols i als mo¬ nestirs, més que no pas de la suggestió dels minarets aràbics. 182 Joan Ber go s sies no disposaven sinó de poques campanes, bé que de petita mida, hom aixeca ardits campanars, concebuts més com a fites mo¬ numentals que assenyalen el temple des de lluny, i com a símbols de poder i elements de defensa, que no pas com a torres per a contenir campanes. No és estrany, doncs, que les basíliques romanes, en proveir-se de cloquers, ho fessin aixecant-los isolats : el caràcter lleuger de l'estructura basilical i la mancança de monumentalitat a l'exterior no consentien de soldar aquestes torres a l'edi¬ fici. D'això en vingué el costum, a Itàlia, d'erigir isolats els campanars de les esglésies romàniques; tradició que es perpetuà en les gòtiques i renaixentistes. L'emplaçament—K la vella seu lleidata¬ na, que ofereix un to basilical tan accentuat, no hi ha previst campanar per a emergir del temple, és a dir, que en el pla primitiu del conjunt hom ja pensà de fer-lo separat de la seu. Les dues torres d'escala que, com hem vist, hi ha adossades a la cara ponent del creuer foren acabades mitjans del se¬ a gle XIV, donant-los una alçada excessiva que destorba l'harmònica supremàcia del cimbo- ri. Aquesta mida abusiva ha fet creure sovint 18-1 Joan B e rg ós que aquelles torres eren els primers campa¬ nars autèntics de la seu; però la circumstàn¬ cia que no són quadrades i que l'escala d'ac¬ cés omple totalment les torres, la situació anòmala d'aquestes com a campanars i l'ex¬ traordinària petitesa de llurs quatre úniques finestrelles (dues mirant a ponent i dues a mitjorn), són proves més que suficients que el llur objecte era únicament el de torres d'escala per a l'accés a les cobertes d'. Com correspon a tal finalitat, aquestes torres són col·locades en els punts estratègics que permeten de sortir a les cobertes dels col·laterals i del creuer i, per tant, de la nau. Per a aquest objecte tenen portetes als ni¬ vells corresponents, però sempre un xic més altes que el pla de coberta. Les reduïdes fi- (I) No és impossible que les dites torres d'escala hagues¬ sin estat utilitzades provisionalment com a campanars mentre que hom enllestia el gran cloquer definitiu; però en aquest cas havia d'ésser a base de poquíssimes i molt xiques campanes, i durant molt poc temps, perquè a darreries del segle xiv el cam¬ panar ja tenia més de la meitat de la seva alçària llesta i hom podia aprofitar la cambra del rellotge per a les campanes, i, a més, en aquest mateix temps ja havia estat interceptada l'esca¬ la de la torre sud del creuer amb la construcció de la capella de Santa Llúcia quedant només la torre d'escala nord utilitzable per a campanaret. Aquesta, ultra les pèssimes condicions per a dirigir el so feble de petites campanes té el desavantatge d'ésser la més allunyada del centre de la ciutat. La catedral vella de Lleida 185 nestrelles superiors són només de ventilació; les cobertes molt especials, sónpavellona- des, o sia de quatre pendents, amb uns esperons que omplen gran part dels vessants menors. Poc després de mig segle xiv fou comen¬ çada la construcció del campanar. Hi treba¬ llaren els següents mestres constructors : Castalls, en 1364; el seu probable successor Seguer, en 1392; Solivella, en 1410; Carles Galtés, de Rouen, que segurament acabà el cos gran en 1414 d); i, finalment, mestre Car¬ ií, de qui consta que en 1416 treballava en el coronament (2). Hom situà el campanar en l'angle sudoest del claustre, és a dir tan allunyat del temple i de les construccions capitulars com era pos¬ sible : situació encertadíssima, puix que en l'allargassada façana de mitjorn, que és la de màxima visualitat, així des de la ciutat com des del camp, el seu alterós volum equilibra (1) En 1414 el cos gran del campanar devia estar enlles¬ tit, puix que el capítol de València paga el viatge a Lieida al mestre Pere Balaguer per tal que el vingui a veure abans de construir ia quarta zona del Miquelet, que li tenia encarregada. (2) Aiguns suposen que la denominació de mestre Carií es refereix al mateix Carles Qaltés; això, si bé és versemblant per causa d'apropament de les dates en què són citats els dos constructors, no sabem que hagi pogut ésser comprovat. 186 Joan Ber go s l'alta mole del creuer i el cimbori. Així, el conjunt d'elements convergents al cim¬ cap bori té un ordre i una unitat de composició complerts, i, mitjançant el cos predominant¬ ment horitzontal del claustre, es lliga bé amb el campanar isolat, que, per contrast amb aquest cos baix, acreix visualment la seva notable alçada real. Aquest campanar és la culminació de la idea d'establir un gran mi¬ rador a base del claustre; i això explica que el campanar fos emplaçat en el lloc que exi¬ gia majors dificultats de fonamentació i ma¬ jors despeses. Els resultats obtinguts ultrapassen tota previsió, tant la definitiva harmonia per amb les restants construccions com per la visió insuperable de la Catalunya ponentina que hom frueix des del cim del nostre cam¬ panar. Al nord emergeix el Pirineu, amb la Maladeta neu-rosada, sobre un oneig de carenes que arriba fins al proper Montsec, i, des de la base d'aquesta serra, la plane¬ jant estesa de pobles en mig dels fèrtils con¬ reus del Segrià; cap a llevant, les terres aus¬ teres de la Segarra s'endinsen somniosa- ment; vers migjorn, les serralades de Prades amb el feréstec Montsant i les crestes de Cardó i dels Ports de Tortosa, que clouen en La catedral vella de Lleida 187 bell fons la cursa rabejada del Segre, atra- vessant les hortes ubèrrimes que contrasten amb els ermots de ponent, de monòton ho¬ ritzó, només trencat per l'ombra esfumada de l'inclement Montcai. I als peus de l'ardida torre, la ciutat encastada gelosament a les sinuositats del turó de la seu i atapeint-se al redós del seu venerat campanar, que li dóna singular caràcter i inesborrable fesomia d). (1) El poeta lleidatà M. Morera i Galicia canta en un sonet el campanar de Lleida. Uns lleidatans entusiastes volgueren agrair-l'hi col·locant una làpida de marbre al peu del campanar, en la qual lii ha gravat aquest sonet i fos en bronze un relleu- retrat del poeta. La làpida, d'un barroc modernitzat i de color agrisada, desentona força en mig de les àurees pedres del campanar. Hi fou col·locada per la festa major de l'any 1912, as¬ sistint-hi gran gernació. El sonet és així ; El campanar de Lleida A dalt de lamuntanya que domina l'hermosura dels termes lleidatans, s'aixeca un campanar fet per titans 0 homes de raça gegantina. per Quan guaita cap avall, l'aigua veïna del riu 11 dóna espill 1 l'horta encants; 1 guaitant cap amunt toca amb les mans 1 conversa amb la lluna 1 la boirina Pugem-hl, doncs... L'escala cargolada que als ulls dóna mareig 1 al cor neguit, sembla que estigui des del cel penjada. I amunt, amunt, ja ets dalt! Ara, esperit sl et sents d'àliga el cor, pren revolada, que ja ets a mig camí de l'Inflnlt. 188 Joan Ber g ó s La forma.—El campanar de la nostra seu és del tipus genuïnament català : de planta vuitavada a tota alçària, sense basament quadrat ni contraforts angulars sortints, i amb paraments llisos solcats d'estrets fines¬ trals excepte en la zona destinada a sala de campanes, que són força espaiosos. Consta de dos cossos : el major, de planta octógona i que té quatre pisos d'alçada, i el menor, constituït per un templet de coronament, també vuitavat, però de més petit diàmetre i deixant al seu volt una balconada còmoda¬ ment transitable. L'alçada total del campanar en la cara mitjorn és de 60'60 metres, dels quals cor¬ responen 50'98 al cos gran i 9'62 al templet del damunt. Els diàmetres dels cercles ins¬ crits són, respectivament, de 12'65 i 9'45 metres. Ultra les dues escales d'accés als diversos pisos del campanar, que fan 234 graons, n'hi ha una de descens, actualment aparedada, la qualcosa denuncia l'existència d'una cambra subterrània, potser un in pace, car aprofitant els 8'96 metres de basament vist en les dues cares sudest, podrien haver-hi sengles finestrals, i hom no hi veu més que una minúscula finestreta, la qual, per la seva La catedral vella de Lleida 189 situació, tan sols pot servir per a un foradet de ventilació obert a la volta. Tots els estat¬ ges són coberts amb voltes d'arestons, de 5'20 metres de llum promèdia, que deixen uns bons massissos de mur per al contrarrest. En el templet la volta té 6'06 metres de llum; els suports resten aïllats i, malgrat la re¬ ducció d'àrea de l'edícul, tenen 2 metres de llargada en el sentit radial. L'escaleta de ca¬ ragol per a pujar al templet, és al centre de la cara nordest, que és la de soldadura del claustre amb el campanar, i, per tant, la menys vistent; l'altra escala del cos gran és al centre de la cara nord. Exteriorment, el cos gran està subdividit per unes cornisetes en basament mig enter¬ rat i en sòcol, que és la zona corresponent a la cambra de la planta baixa. Puja sense cap faixa horitzontal fins a damunt del pis de les campanes i acaba coronat amb una cornisa d'arcs trilobats sostinguts per mènsules lli¬ ses, amb un glacis a damunt que l'uneix amb la balaustrada de calats del balcó del templet. Aquest cos gran té accentuades les arestes amb uns mitjos pilarons que, damunt la cornisa, es fan sencers; estan coberts amb pinacles, i travats a l'edícul amb uns arbo- tants decoratius. Completen aquesta coro- 190 Joan Bergós nació del cosgran les gàrgoles del peu dels pilarons, les teleres de ferro de sota els pi¬ nacles i uns pinyons calats sobre la balaus¬ trada, els quals estan a mig fer. El templet té, en els angles, uns pilarons sencers, més petits que els del cos gran, amb l'acabament pinacular iniciat i tres bases de pinyons per a cada cara, els quals donen lloc a dues gàr¬ goles en lloc d'una i que indica abastament el camí a seguir per a solucionar la coberta de pedra que hom no arribà a fer. Els finestrals del tros que és a peupla són els més estrets; la llur amplada augmenta en proporció a l'alçada a què es troben; els del nivell de la coberta del claustre i els del següent són de mitjana amplada i estan di¬ vidits per una agulla-trencallum; els del pis de les campanes són de gran magnitud i estan dividits en tres espais per mitjà de dues agulletes, que donen lloc a uns bells calats en els timpans. Aquestes obertures tenen, així mateix, uns bonics guardapols, que en subratllen la importància. Les obertures de pas del templet són les majors de totes; no tenen calats, i així augmenten l'efecte de grandària. Els trencallums manquen gaire¬ bé del tot, però els vestigis que en resten són deliciosos; i, com que les alçades dels fines- 192 Joan B e rg òs trais arriben a 6'50 metres, hi ha un través de reforç d'aquelles agulletes, formant faixe- tes calades d'excel·lent gust. Moltes de les obertures estan mig tapades amb paredetes, afegides molt posteriorment, que els lleven bona part dels foscos que alleugerien el ma¬ jestuós volum del campanar. Lacabamentvist que aquest im¬ portant exemplar de campanar català no posseeix la coberta definitiva de pedra, i que, a més, no té acabats els pinacles, cres- teries i pinyons que havien de formar la do¬ ble corona que amb uns ritmes airosos en¬ cerclés aquesta ferreny a torre. Les proporcions immillorables del campa¬ nar i la seva d'independència de tota situació altra construcció, fan inadmissible una alta punxa piramidal a la francesa, que també seria insuportable al costat de les aplanades cobertes de les naus i del claustre. Tampoc no es pot pensar en una piramideta baixa, car produiria sensació desagradable, degut una ala inevitable comparança amb la del cim- bori. Resta únicament com a lògica la cober¬ ta festonejada, formada pel creuament radial de les cobertes a dos vessants corresponents a les vuit cares. I, cabalment, aquestes te- La catedral vella de Lleida 193 nen començats els pinyons que clourien aquelles petites cobertes, en la conjunció de les quals escauria de posar una figura que graciosament centrés la composició i amb sa peanya solucionés la intersecció de les co¬ bertes parcials i de llurs creuers. Els campa¬ nars essent preferentment dedicats al Prín¬ cepde la milícia angèlica, la figura litúrgi- cament més apropiada seria la de l'arcàngel Sant Miquel, que és la projectada d). Les campanes.—El nostre campanar està enriquit amb esplèndida col·lecció de set¬ una ze campanes, disposades per als tocs litúr¬ gics i molt notables per l'afinament, per les inscripcions, i algunes també per llurs grans mides. Dues d'elles, molt interessants, estan col- locades en eltemplet terminal i sonen les hores i els quarts del rellotge; les descriurem en parlar d'aquest. Les altres catorze campanes es troben en la cambra especialment disposada per a (1) La solució de coberta i acabament del campanar de Lleida fou començada a estudiar per l'autor, amb la col·labora¬ ció de sos deixebles, en l'Escola Superior dels Bells Oficis fa alguns anys; més tard, ha reprès tan interessant problema fins a deixar-lo, suara, definitivament plantejat. 13 194 Joan B e r g ós elles, que és la superior del cos gran, on hi ha també les matraques de fusta per a tocar durant els dies de Setmana Santa, en què les campanes emmudeixen. Formen dos grups ; el de les majors i el de les petites. majors són, per ordre cronològic, Les set les següents : «Maria de la O», també anomenada «Seny Major», dóna la nota mi greu, i té 142 centí¬ metres de diàmetre inferior; fou construïda en 1305