j£LS PEIMITIÜS ais îcHiHiiins QuiOlOC i CuJ^i UU» C [INSTITUTO AMATLLER DE ARTE HISPÁNICO LA PINTURA MIG-EVAL CATI^MNA Volum I ELS PRIMITIUS Primera part Els pintors - La pintura mural per Mn. Josep Gudiol i Gunill Pre-í/-. Conservador del Museu Episcopal de Vich S . BASRA Librería antigua i moderna Canuda -45 - Barcelona Amb llicència eclesiàstica Es propietat 1927 -Igualada : Pere Bas i Vich, Imp. Carrer Roca, lletra B Diem en català q.ue un pecat en cri¬ da un altre de més greu. Aixó conside¬ ro que m'ha passat a mi, ja que el pe¬ cat de pressumpcid que vaig cometre en dictar la segona part de "Els Trescen- tistes Catalans", ha donat origen a un altre pecat que mereix penitència més llarga que no pas el primer. He de re¬ conèixer que la puhlicacié dels tres toms que han d'estudiar ELS PRMITIUS tindran d'avergonyir-me més que la fal¬ ta comesa abans. L'Editor de la present obra, desti¬ nada a estudiar ELS PRIMITIUS i comple_ tar el conjunt de volums que tracten de la "PIHTÜRA MIG-EVAL CATALANA?, dei^ xats l'un totjust en el seu començ i 1' altre a la meitat del seu desenrotlla¬ ment, pel qui fou Don Salvador Sanpere i Miquel, ha fet una vegada més de ser pent incitadora per tacar-me altra voi ta amb una falta de modèstia que ja ha via de tenir present, considerant la meva insuficiencia i l'estat de la prè pia salut que m'impossibiliten per a entregar-me a un estudi plè de dificul_ tats, tota vegada que abarca tres se¬ gles complets de la producció dels co¬ mençaments de la pintura catalana, des de les inicials manifestacions fins que pot servir de ferm pedestal a la nostra gloriosa pintura trescentista. No he de fer constar que per a seguir la àrdua i difícil d'investigar so¬ ruta bre la nostra pintura mig-eval hi he poe sat tota la diligència i mirament que m' ha estat possible. I ara que hi soc po¬ sat he de fer avinent que l'Editor no ha pas volgut plànyer medis per a què l'es¬ tudi de ELS PRIMITIUS fos digne de les _o bres a les quals feia referència. Ell volgué que 1 'estampatge fos el que havia d'ésser i que la il.lústracié fos el més abundant possible, ja que és cosa sabuda que, en llibres com el present, val més aprofitar una fotografia feta en males condicions, per donar idea de l'exemplar que s'ha de retreure, que no pas la més acurada descripció. De mi puc dir que el cos no m'ha ajudat gens en la mobilitza¬ ció i coordinació de les cèdules i anota cions referents a les matèries estudia¬ des. Així bé podria ser que fins sense volguer-ho, m'hagués passat qualque ine¬ xactitud que deploraria molt de veres. ■x- * * Per la confecció del primer volum de LA PINTURA MIG-EVAL CATALAM, Don Sal vadcr Sanpere i Miquel, segons sembla, sols deixa el fascicle titulat l'ART BAR BRE, que li servi de discurs al prendre possessió del seient d'individuu de núm£ ro de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, i unes quantes galerades que devien constituir una adició referent a les Biblies de Roda i de Ripoll. Res m' més pogué arribar a nostre coneixement-, ja que l'erudit esmentat treballava gai_ rebé sempre desconeixent un plà precon¬ cebut i sols portant en la memòria un llarg recull de dades. Així en el nostre estudi de ELS PRI¬ MITIUS hem,tingut de prescindir dels a- punts del malhaurat escriptor, emprenent i portant a terme un estudi del tot nou en son plà i desenrotllament. Procurarem donar idea d'aquest talcc com el tenim ja acabat a l'estampar les presents ratlles. Desi tres toms que han d'integrar l'estudi, el primer, després de portar un llibre destinat als PINTORS que es divideix en tres capítols, té un altre llibre pertanyent a la PINTURA MU¬ RAL, que s'esgrana en cinc capítols i u- na adició recullint algunes indicacions referents als mosaics mig-evals. El"volum segonpodem anunciar que es¬ tà destinat ainvestigacions referents a la PINTUfíA SOBRE TAULA, constituint un conjunt que resulta el llibre tercer. La materia d'aquest ve destriada en els ca¬ pítols IX i següents fins al XIX, inicia ant-se per una a rreplega de dades de la tradicié de l'antiga pintura sobre fusta la tècnica d'aquesta, donant detalls so¬ bre els palis d'altars, els cimboris i els retaules de nostres velles esglésies duent encara unes indicacions sobre 1'e¿ cultura, els mobles usuals pintats i les tapicerías, acabant amb la comparacié dels temes iconogràfics i decoratius que apareixen sobre taula. El tercer i darrer tom té son llibre quart consagrat als escrivents i minia- dors primitius, especificant-ho en tres capítols, donant els precedents i les n£ ,tícies documentals sobre els mateixos.El llibre cinquè s'ocupa de les obres dels il·luminadors, parlant de la tècnica del llibre, dels MANUSCRITS IL·LUMINATS, de la cartografia i dels tipus iconogr£ fies i decoratius que s'observen en els nostres primitius manuscrits. El compl_e tarà un llibre sisè, que en el capítol XIVIII, sots el títol^de CONCLUSIONS, pi© curarà treure conseqüències de l'ante¬ riorment esposat. No es prengui com una exageració el dir que aquesta darrera part hauria de resultar la més important i compromesa de l'ëstudi sobre ELS PRI¬ MITIUS. * ■* * Encara que no manca algun historiador d'art en tractar de pintura mig-e- que, val, sembla que aprofiti l'ocasió per enfilar dicteris sobre la pintura ante¬ rior a finals del mil descents, no po¬ dem deixar de consignar aquí que ens tip bem en un període de rehabilitació de la nostra pintura qualificada de ROUi'IÀN^ • CA- Moltes son les personalitats que de les més diverses nacions europees i de Nord-^^mèrica han vingut _a estudiar els nostres PRIMITIUS. .Freqüentes són les de mandes de fotografies i la recerca de noticies sobre aquesta pintura. I ja no és solament això, sino que es vol despps soir a la nostra terra de les mostres (fe la pintura més arcaica, que a preus gai¬ rebé inabordables es procura fer emigrar per enriquir museus i col·leccions a particulars forasteres. Es que és reco»- neguda la nostra producció pictòrica mig eval com una de les més importtnts i a~ bundoses en obres dignes d'esment, les quals vénen a omplir, la gairebé abso¬ luta absència d' exemplars d'interés per la historia de l'art cristià mig-e ■ val i occidental dels segles XI i XII. En l'actualitat, ja no sols les obres deàs primitius catalans tenen un valor artístic i iconogràfic, sino que també son aduïdes com a testimonis dels conei xements, riquesa, costums i estat go*?' cial del poble i temps pels que foren creades. * * ■* I ara, fent-nos nostre el que diu el competent rehabilitador dels Primitius francesos, afegirem que no hem pas pr£ tengut fer una obra tancada en aliè que hem escrit referent al primitiu art mi£ eval català. Quan nosaltres parlem de Catalunya ens referim als territoris on s'ha feÉ sentir el bell llenguatge cata¬ là, territoris en els- quals els artis¬ tes i artesans poden entendre's entre ells i influenciar-se, instruint-se mú¬ tuament, pero no entenem pas fer refe¬ rència als límits actuals del Principat Creiem molt justa aquesta ppreciacié so ' bre la importància que la llengua té en la designacié dels territoris que abra¬ cen una sola escola artística ben caraç teritzada. Per aixó voldríem que el no^ tre estudi comprengués el "corpus" de la pintura primitiva tant de Catalunya com del Rosselló, València, Mallorca i fins d'una part del territori fillol aragonès del castellà. Ens referim a les • contrades què s'han designat amb el nom de Catalunya Aragonesa. Decididament es pot assegurar que ha contribuït a com¬ pletar la noció de les obres dels nostr tres primitius aquell troç de terra ara gonesa més que no pas Valencia i Mallor¬ ca a causa he la tardania de la seva con questa per el rei en Jaume CAPITOL I PRECEDENTS I 1 EVENT investigar sobre les primeres manifesta^ cions de la Pintura Mig-eval Catalana, sembla que podem usar el nom de Els Primitius, per a designar a la ve= gada als artistes i llurs obres, i també als segles en què aquells les obraren, o siga des de la desena centúria a la tretzena. Aixi, un mot ens resulta prou comprensiu, per referir=nos a tres segles de bistòria de la nostra pintura i per aludir de un cop a allò que potser podríem dir=ne també noucentisme, deucentisme,, onzecentisme i dotze= centisme; mots que no deixarien d engendrar confusió, que s'evita parlant únicament de Primitius, Aquesta paraula, prou consagrada ja per l'ús, ens fa l'efecte de més clara i lacònica, que l'aplicació del mot Romànica a una part de la Pintura Mig=eval Catalana, i això encara que precedeixi a nostre actual estudi la divisió usa= da per Don Salvador Sampere i Miquel, al distingir, arbi= trâriament i amb poca precisió, entre VArt Barhre, l'Art Romànic i l'Art Gòtic, en la historia de la pintura més antiga. La paraula Primitius no pot tenir la mateixa i exacta aplicació en tots els països, ja que molts territoris hi ha que no poden parlar de uns cossos de pintura trescentista i 4 LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA quatrecentisêa, amb la mateixa raó que nosaltres els cata= lans. Per molts pobles i escriptors la distinció que nosal= tres podem fer, al tractar de pintura mig=eval, entre romà= nica i gòtica, i també entre la dels segles XIV i XV, i de les quatre centúries que els precediren, no es troba tant manifesta i documentada com succeeix en nostra terra, i així arriben a considerar com primitius als pintors i a llurs obres precedents o aparescuts amb anterioritat del que se en diu el Renaixement. Per això, diu Enric Boucbot, que els escriptors i els aficionats a les coses d'art ban atorgat el nom de Primitius als artistes que els vells documents ban revelat, a l'origen de cada escola d'art del món. ^ Al parlar de Primitius, no volem donar a entendre que la pintura catalana que bi fa referència no existís en temps anteriors al segle X: sols volem fer patent una distinció entre el fou el món antic i el que resultà el món que mig=eval. Per nosaltres pertany a aquell concepte tot el que antecedeix a l'assegurament de la llibertat de un troç de la nostra Catalunya per la civilització cristiana, després de la catàstrofe que posà terme al domini visigod. À la nostra manera d'entendre, neix l'art primitiu català quan se mani= festa l'aurora de Catalunya com a poble insotsmès i dispost a usar de la seva llibertat i independència. L'art dels Pri= mitius és l'art de la Pàtria naixent i fent guerra sornaguera (1) Les PrimiHfs français: cap. I, p. 35. a l'excei lení; tracéadiséa del nostre art, mr. emili bertaux en son estudi sobre L·es ï^rimitífs Espagnols, insert en la Revue de l'Ari, vol. XX, p. 417, li venia costa-amunt Taplicar la denominació de Primiiius als ar= tistes d època gòtica, i deia que conservava tal mot a la moda com un títol que tenia el do d'atreurer la curiositat, sense dissimular lo que per ell tenia d'arbitrari, per no dir pitjor, tenir de qualificar de Primiiius a un Filippo Lippl, un Van Eyck, un Fouquet. En canvi MrS. JOAN GUITFREY i PeRE MARTEL en sa Introducció al monumental àlbum, dedicat a la pintura jErancesa antiga, volen com= pendre sots la denominació de Primiiifs sols a les obres que no ban sofert la influència dels mestres italians, atrets pel rei Francesc I. O- ELS PRIMITIUS 7 i hàbil contra la imposició del domini franc i, a la vegada, posat en lluita ardida contra la invasió mahometana. La Pintura Mig=eval Catalana té uns ante= en veritat cedents en els seus orígens l'edat antiga. Sens dubte que hauríem de reportarlos als temps que revelen les troballes de certs oxits, i matèries colorants, que surten ja entre les despulles dels monuments anomenats prehistòrics. Més evident prova del seu antic origen ofereixen certes coves pintades, que donen a compendre com l'home, des de les més llunyanes edats, havia volgut ornar la seva mansió, a fî de què l'hostatge que li donava la naturalesa en les seves esplugues restés vivificat i ennoblit per algunes imatges, que excitessin el record de idees plascents o consignessin les gestes de les quals convenia servar=ne la memòria. Es innegable que, en època anterior a l'assentament de la civi= lització introduïda en nostra terra per cartaginesos, grecs i romans, nostres progenitors ja expressaven ses idees mit= jançant la pintura [Figura Ij. Ben conegudes son les recerques fetes en coves pi= renenques i caus de les nostres muntanyes, que en 1 actua= litat han estat curosament resseguits i explorats, no= tant=s'hi ells figuracions en color, en les quals hi és en d'admirar la veritat i fins la bellesa de les representacions humanes i sobretot d'animals, ben dibuixats i hàbilment sorpresos en sos moviments propis i característics. Serveixen també de precedents a la nostra pintura mig=eval les descubertes de curioses peces de ceràmica, que ostenten motius de decoració i temes inspirats en la fauna, flora i algunes vegades en la figura humana. Ens referim a la multitud d'atuells de terra cuita, que ban aparescut en gairebé totes les contrades de Catalunya i que es classifi= quen baix la denominació de ibèrics, datant de dos a quatre segles amb anterioritat a l'Era Cristiana. La troballa i ex= ploració de algun forn d'aquesta ceràmica, com el de Fonts= caldes, no lluny de la població de Valls, demostra el sentit decoratiu que sabien estampar en les seves obres els nos= 8 LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA tres aréífices del éorn de gerrer, ioia. vegada que avui ningú s'atreveix a dubtar de què tais atuells eren producte indi= gena [Figs. 2 i 3]. Les civilitzacions grega i romana ban deixat en nostra terra nombre de vasos decorats, dels quals, si bé la gran majoria són obra importada,no fóra pas ben improbable que alguns haguessin estat toscament imitats en les nostres ofi= cines figulàries. La segona d'aquelles civilitzacions ens ha deixat indicis de construccions amb murades enjoiades per vives coloracions, les quals, si bé resulten indici de obres sovint de consideració, sempre ban sortit amb un estat de lamentable mutilació [Fig. 4]. La ciutat metròpoli de la Hispània Tarraconensis ba conservat en una làpida el nom de un pintor, potser del segle III de l'Era Cristiana, qui bavia el nom de Quint Àtti Messor, qui, essent pintor, restaurà l'èxedra, o siga el clos, i el frontispici del temple de Minerva, que s'alçava dintre la vella Tarraco. ' Algú ha dit i ba fet cèlebre la frase que el mosaic és la vera pintura de l'eternitat, la qual cosa és relativament ve= ritable en nostra terra, aont, si no s'ban conservat més que restes quasi informes de pintura mural romana, s'ban tro= bat, no obstant, en relatiu estat de conservació, importan= tissimes composicions dibuixades i colorides mitjançant les íèsseres o petits daus de pedres de divers color, les quals, combinades amb altres de pasta vitrea, donen veres com= posicions pictòriques. Els museus provincials de Bar= celona i Tarragona tenen d'això notables col'leccions, a les quals cal reportar també els mosaics que, procedents d'Empúries, té el Museu d'Art i Arqueologia barceloní. (1) Museu Provincial de Tarragona, n.® 668 del Caéàlec.—EmILI hubner Corpus Inscripíionam L·aiinaram; Vol. II, n.*^ 4085. — josep Puig í Cadafalch, Antoni de Falguera í Josep Goday: L'ArquU íecíura Romànica a Caíalunya: Vol. I, pàgs. 38 i 52. 1 5IDAMUNT BIVBDÈARESC darceelon) 3.— Fig. (Museu ELS PRIMITIUS 11 que exposa dos exemplars amb peixos i perdius, que són de unaperfecció i nitidesa quasi insuperables [Figs. 5 i 6]. Un mosaic, trovat prop de Qirona, en una dependència per= tanyent a una sumptuosa mansió romana, deixava veure Fia. 4. - PINTURES MURALS D'EMPÚRIES (Museu de Barcelona) amb gran vivesa les incidències a què donaven lloc les ca= rreres de cavalls, que es celebraven en els primers amfitea= tres i circs romans, repetintun tema que bavia fet gràfic també altre composició del Museu Provincial barceloní ja esmentat. La composició geronina presentava l'alt interès d firmada amb les paraules Cecilianus fectí, el que ens anar donaven el nom de un altre verdader artista d'aquells llunyans temps. Llargaseria la llista de mosaics que s'ban trobat, i so= vint destruit, en nostra terra, en el sol de nostres velles ciutats i viles; per el que basti aquesta senzilla indicació 12 LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA de consignar com no foren cosa rara les decoracions de mosaicen els temps de civilització romana. ^ L'art cristià naixent, quan encara no havia fixat els tipus de la seva interessantíssima iconografia, devent so= vint manllevar al paganisme figures que expressessin idees fàcilment acomodables a la vera Religió, traient=les=hi la seva manera d'esser, donant=les=bi amb l'acomodament que se en feia una nova i delicada espiritualitat, si no ba deixat arribar fins a nosaltres alguna obra que es degui al pinzell de un artista creient en el Crist Déu, ens ba llegat per sort un mosaic importantissim, a Centcelles, prop de Tarrago= na, en una cúpula hemisférica plena de variades composi= cions les que s'bi barregen escenes de la vida ciutadana, en per més que indiferents en el que fa alusió als misteris religiosos, combinant=se amb altres històries clarament re= lacionables amb els goigs eternals del Cel, que esperen els qui lluiten amb decissió en les campanyes del Senyor. En petites tèsseres de marbres i de pasta vitrea, se ens testi= mònia com enèpoca contemporània als sepulcres romans de les filles de Constantí Emperador, aquí en la provín= eia tarraconense, bi havia qui sabia traduir en obra de mo= saic unes composicions projectades per algún hàbil pinzell, artista qui sabia arranjar escenes que el no iniciat en les instruccions i simbolismes cristians podia creure que res tenien que veure amb cap religió, quan eren fetes aposta per íntimament parlar a l'ànima dels fidels. ^ Al tractar de mosaics cristians s'acut, ademés, esmentar (1) Un mosaic descobertprop de lossa de Mar, ha donat una ins» cripció, s'és volçuda interpretar com a indicadora del nom d'altre que artista què pertanyeria al segle IV. L'epígraf diu: SALVO — VITALE en FELIX WRISSA EXOF — FICINA FELICES. Els darrers mots han sigut — interpretats com si diguessen que el mosaic era degut a l'obrador de un artífex qui hauria el nom de Feliu, la qual cosa no resultaria pas del tot inversemblant, si atenem que moltes vegades en la baixa llatinitat el Felicesera llegit Felicis. (2) Vegi's l'estudi sobre les Primeres manifesíacions de ï"Ari Crisíià en la Província Eclesiàsiica Tarragonina, que forma part del primer volum de Analecia Sacra Tarraconensia, pàgs. 301=329. Fig. 5. - MOSAIC D'EMPÚRIES (Museu de Baixtlona) Fiç. 6. — MOSAIC D'EMPURIES (Museu de Barcelona) ELS PRIMITIUS 15 els dos que, a manera de laudes sepulcrals, han aparescut en les excavacions que, de poc Lemps ha, s'han feé vora el riu Francolí, a Tarragona, i han donat lloc al descobri= que ment de un segles IV i V. D'aquests cementiri cristià dels dos paraments sepulcrals, l'un que ha sortit en força hon estat de conservació, guarda la inscripció de un Ampe= lias, fidel mort en la pau del Senyor, epígraf que va junt amh la representació de un anyell, de un vas amh flors i de un disc amh el monograma cristià. Les dues llosanes de mosaic a què fem referència poden relacionar=se amh altres aparescudes a Manacor, Dénia i, segons semhla, també a Empúries. ^ Es indubtable que la pintura mural, expressiva dels misteris cristians, havia arribat als llocs de reunió dels fi= dels hispans, ja al començament del segle IV, quan encara no s'havia promulgat per tot l'imperi romà la pau religiosa constantiniana, amh l'edicte de Milà, de l'any 314. Un con= cili, tingut per allà l'any 305, al sur de la Península Ibèrica, a Illiberis, condemnava la pintura mural en els edificis ai= xecats pels cristians, a fi de servir=se'n en les reunions con= venients al culte sagrat. El cànon XXXVI de tal concili s'és fet prou famós i ha donat lloc a escriure molt en qüestions artístico=iconològiques. Diu així, amb desespe= rador laconisme: Placuiípicíuras en ecclesia essa non dehere ne (o nec) quod coliíur eí adoraíur in parieíibm depingaíur. Convenien els Pares iliheritans en el vot de què les pintures no devien ésser en les esglésies, ni és pintés en les parets del que's col o venera, la qual cosa semhla refe= rir=se a les representacions de Déu. Potser deguem enten= dre que l'ordinació canònica no volia extendre la prohibi= ció fins als assumptes simbòlics o ornamentals, quan se referia a les parets de qualsevulga edifici, en general; però (1) Vegi's el primer volum de AnaÏecía Sacra Tarraconensia. pàgs. 301 = 329. (2) Paírología L·aíina, de J. P. MiGNE: Vol. LXXXIV, col. 301. 16 LA PINTURA MIQ-EVAL CATALANA de toia. manera era terminant la decisió de què les pintures no devien existir les esglésies o en la congregació dels en fidels. 5i la paraula ecclesia s'ha d'entendre aquí com alu= siva 1 edifici religiós, té certament menys importància la a prohibició que no pas referint=la al cos moral, significatiu dels cristians. Es un fet demostrable que, en realitat, ni l'esperit ni la lletra del cànon, varen perdurar. F oren una mida transi= tòria, indicadora de una manera de pensar, sortosament mo= mentània, i de una preocupació que no subsistí. S'ba de dir que el rigor contra la pintura religiosa, desplegat pels Pa= res iliberitans, estava d'acord amb les doctrines sobre l'art, manifestades pels escriptors eclesiàstics cristians dels tres primers segles. L'art cristià fou en sos fonaments pura= ment funerari, adoptant temes usats pels gentils enla decoració de les seves tombes. Nasqué per voler popular, sense ser alentat pels doctors, ni disfrutar de la protecció efectiva de l'Església; essent ignorat pels Pares dels se= gles I i II, que no s'ocuparen d'ell, essent desdenyat i menyspreuat i finalment combatut pels del segle III i prin= cipis del següent. El poble fidel l'amparà i sostingué, do= nant, a mida que avençaven els temps, una major interven^ ció als elements propis i obertament cristians i devenint indispensable per l'obra de proselitisme, si bé que sovint dissimulava la seva ascendència sots fórmules i temes ambi= guus i sols intelligibles pels iniciats. Els doctes no neces= sitaven de 1 art ni de laiconografia, certament, però sí el poble, que donava expansió a sos afectes i li servien com de llenguatge per recordar altíssimes doctrines. El gran poeta llatí, de Calahorra, Aureli Prudenci Clement, de nostra província tarragonina romana, no es mostrà pas influit pel cànon illiberità, des del moment que, en son Ditíocheon, ens ba llegat un poema en quaranta tetràstics, que tindrien poc sentit si no fossin fets per po= sar=se acompanyats o donant idea de unes composicions pictòriques o musives, que decorarien les parets de una gran basílica, a fi de què els fidels en vista de les escenes ELS PRIMITIUS 17 del Vell i Nou Testament, es fessin càrrec de les figures i de la corresponent realitat de la seva religió. ' El mateix poeta calagurrità feu referència a pintures, que l'impressionaren fortament, a Imola, al trol)ar=se amb la representació del martiri de Sant Cassià, fucis colorum picía imago maríyrist quan els infants de l'escola es diver= tien donant=li afrós suplici, ferint-lo amb els estilets, amb els quals els romans escrivien en plaques cobertes de 2 cera. També, viatge a Roma, Prudenci vegé la imatge en son de Sant Hipòlit, picía super íumulum; descrivint=nos els co= lors, purpureas noías, i ademes docía manus virides imiíando effingere dumos, luceraí e minio russeolam saniem... ^ I al cantar la glòria dels màrtirs tarragonins, del bisbe Sant Fruitós i dels diaques Auguri i Eulogi, el poeta vol que els bimnes, entonats per tot el poble, ressonin en els daurats sostres del temple sant, on eren guardades i ve= nerades les relíquies dels triomfadors: H.ic auraía sonent in arce íecía... amb la qual cosa aludia a la magnificència de la basilica tarragonina, del segle V, la qual, si tenia les en= cabellades daurades, era natural que tingués ornades i de= corades les parets. La vinguda dels barbres i establiment del poble visi= god la Tarraconense degué trencar la via que feien la en pintura i les altres Arts. Les més interessants manifesta= cions que obres de dibuix i de color són els mo= tenim en saics de Palma de Mallorca i de les basifiques cristianes Elx, que són de prou gran interès per haver cridat raten= ció de les persones enteses. No ens detindrem a parlar d'elles, ja que pertanyen a una regió que es pogué mantenir apartada del domini dels visigods, des de mitjans del segle VI, any 552, fins a entrat el setè segle, any 625, per baver= (1) P. L.: vol. LX, col. 89. (2) Id. Id. col. 434. (3) Id. Id. col. 544. (4) Id. Id. col. 423. 18 LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA se apoderat d'ella els bizantins des d'Orient, als que ex= pulsà el rei toledà Suintila. En aquest país mediterrà, veí de Catalunya, no és pas improvable que s'bi haguessin continuat unes manifestacions de certa opulència artística, mentre que a Catalunya s'bi bagués aperduat contem= poràniament en gran manera la tradició artística romana. De pintura mural, i de la no mural igualment, dels temps de plena pacificació visigòtica, no se'n pot dir gran cosa. El Pare Sant Isidor,en sa espècie d'enciclopèdia, dels vint llibres d'Etimologies, parla de la pintura com donant a entendre que a son temps, o siga al segle VII, les arts gràfiques devien tenir escassa importància. El citat autor dedica tres capítols del llibre XIX, a la pintura. En el capítol XV, s'ocupa de plasíis, que diu que esíparieíum ex gypso effigies signaque exprimere, pingereque coloribus. En el capítol vinent, el tractadista va concretament a parlar de picíura: la que defineix dient que és una imatge que ex= pressa la forma d'alguna cosa que, al ser vista, porta la ment a recordar=la, bavent=bi pintures que amb els seus colors excedeixen a la veritat dels cossos i en lloc d'aug= mentar el coneixement provoquen a mentida. Afegeix el Sant que els egipcis expressaren primerament la figura bu= mana, com una ombra voltada per línies, després ompliren tal silueta amb un color, i mes tard amb diversos tons, re= sultant que així l'art va fer=se cada vegada més perfecte i trobà la llum, l'ombra i les diferències de colors; per això en temps dels contemporanis de l'aludit etimologista, seguien el procediment de traçar primerament algunes om= bres i les línies de la futura imatge, omplintJa més tard de colors, guardant així l'ordre amb què havia estat inventada 1 art de la pintura. En el capítol XVII, s'ocupa dels colors, als quals defineix i n'explica el nom i circumstàncies de la seva troballa i confecció, demostrant en el temps seu es co= neixia gran varietat de tons i matèries colorants. ^ (1) Eyíymologiarum liber XIX, caps. XV, XVI i XVII, (P. L. volúm LXXXII, cols. 676=679). ELS PRIMITIUS 19 L'escrit pel Sant Arquebisbe de Sevilla demostra o una mala orientacióparticular del tractadista, o bé que en l'època visigòtica bi devia tenir forçosament poca impor= tància la pintura. Es de notar com Sant Isidor, potser sen= se pensar=bo, descriu més aviat la tècnica de la miniatura i de la confecció dels códices, que no pas el procediment a seguir per fer el que podriem dir=ne pintura monumental. La manca d'altres testimonis referents a pintures, du= rant els segles VI i VII, en les terres del domini visigòtic, han induït a pensar si el poble hispànic d'aquells temps serbava el cànon ja citat del concili d'Elvira i era pràctica= ment iconoclasta. Potser que això no sigui donable esser categòricament establert, tota vegada que es coneixen al= guns monuments: producte de l'art visigòtic, en els quals hi apareix imaginería religiosa: tal com una maragda entallada, aparescuda entre les joies de Guarazar, que per= teneix a l'Armeria Reial de Madrid, gemma que ostenta l'Anunciació de la Verge Maria per l'Arcàngel 3ant Ga= bri el. ^ També bi ba dos sepulcres, trobats en les immedia= cions de Burgos, que mostren clarament diferentes esce= nes de imaginería religiosa El Museu Episcopal de Vicb té un anell de bronze, que ostenta gravada l'Anunciació, i ademés una gran placa de tancador de cinyell, que sembla expressar l'Adoració dels Reis, exemplars classificables també com a pertanyents a 1 art visigòtic. Resulta ben eloqüent el fet de què el rei Wamba, al restaurar les muralles de la seva ciutat metropolitana de Toledo, miro eí eleganíí labore renovat, quam eí opere sculío= reo versificando períiíulans, banc in poríarum adiíu epigrama= ta, stylo ferreo in nitido lucidogue marmore encarat: firey.it factore fi)eo rey inclytus urbem. Vdamba suae celebrem protendens gentis bonorem. (1) Conde de Valencia de Don JUAN: Catálogo de la Armeria Real de Rladvidx n." 7, pàg, 388. (2) Luciano HUIDOBRO SeRNA: Contribución al estudio del Arte Visigótico en Castilla, pàgs. 29 í següenís. 20 LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA In memoris quoque marlyrum quas super easdem poria= rum lurriculas íiíulavií, haec similihr eparavii: Vos sancli Domini, quorum hie praeseniia fulgei. Hanc urhem eiplehem soliio servare favore, ' La tècnica grollera i tosca que usà l'art visigod po= gué contribuir a què no fossin abundants les representa= cions de la forma bumana i que aquesta no intervingués gaire en les figuracions de caràcter religiós. Res prova mi= llor aquesta degeneració artística que les monedes encu= nyades a nom dels monarques que regnaven en la Península. Les encunyacions catalanes de Tarracona, Barcinona, 0e= runda, Dertosa i Rodas, són un exemple indubitable, per l'abundància de dades, de una tal degeneració, que resulta confirmada per les corones d'orfebreria de Guarazar, en les quals, si el conjunt té una efectiva gràcia, el detall és sem= pre poc acurat i molt deficient. Els models d'ornamentació arquitectònica que conservem, tals com una pedra de la Garriga i els capitells de Sant Miquel de Terrassa, confir= men això que estem dient. Un diria que l'art visigod, en lloc d avençar i perfeccionar=se amb el temps, va fer=se cada dia més barbre, a l'apartar=se i allunyar=se de les tra= dicions clàssiques. Així, sembla veritablement exagerada la dita de Sant Brauli qui, al parlar entusiàsticament de Sant Isidor de Sevilla, volgué extendre la influència d'aquest Pare de 1 Església visigòtica fins al deurer=se=l'hi una renovació en tots els ordres de la vida. ^ (1) FR. Enric FLOREZ: España Sagrada. TraÉado V, cap. I.— Chroni= con Jsídori Pacensis, ^X.JL (2) In quo quiddam sibi aníiquilas vindicavií, imo nosirum lempus anli- gaiíalis in eo scieniiam imagínavil, vir in omni loquíionis genere fórmalas, ut imperilo docíoque secundum qualiíaíem sermonis exisierel aphis, congrua vero opporíuniíaíe íoci: incomparahili eloqueníia claras. Ihi redundans diversaram aríium eleganíia, ubi gucumque fere sciri de= beníur, resíricla collegil. Suuí eí aliae ejus viri mulla opuscula, el in Eccle- sia Dei mullo cum ornamenío inscripfa. Quem Deus post tot defectus Mis= paniae, novissimis temporibus suscitons, credo ad restaurando antiquorum monumento, ne usquequaque rustiíaíe veíerasceremus, quasi quamdam appo= suit destinam. Sti. BrAULIONIS. Caesarauçusíani episcopí: Praenotaíio librorum D. Isidori. (MiGNE. P. L. vol. LXXXIL col. 66 i 67^. ELS PRIMITIUS 21 Era ían l'esíat de decadència en què es trobava gran la monarquia toledana a principis del segle VIII, que ben poc costà als serraïns enderrocar=la del tot. En cosa de cinc anys uns grapats d'bomes, que constituïen els exèrcits maures, someteren a tota la Peninsula. El nou jou imposat als hispànics tot demostra que co= mençà per ésser ben poc rigorós, per més que no tardà a endurir=se, quan se feu notar la pressió dels francs, que vegeren també invadida tota la Septimània, en l'any 725. Ea guerra no tardà en venir, amb diverses alternatives, essent lliurat del jou mabometà tot el pais de l'altra banda del Pireneu, en el tercer quart del mateix segle VIII. La terra catalana pròxima a la cordillera fou diverses vegades camp d'accions de guerra, que forçosament devien donar per resultat la destrucció dels monuments, de les ciu= tats, viles, poblats, casals i esglésies, que els serraïns trobaven a son pas o bavien d'abandonar. D'aquestes destruccions se'n fan eco principalment les actes de dedi=» cació i dotació de nostres esglésies i monestirs, en els se= gles IX i X. Qirona, Ausona i Urgell estigueren, ja en 785, en po= der dels francs, no tardant a tornar en mans de la morisma, conquerint=se el pais diferentes vegades éssent Barce= lona igualment recobrada i perduda en 801, per= dent=se altra volta en 825, si bé per poc temps, tornant en poder dels alarbs en un any més tart; 988, i guanyant=se venint finalment una nova fou de poca dura= invasió, que da, en els anys 1000 i 1001. Mentrestant, sobretot a princi= pis de la Reconquesta, els nostres homes algunes vegades arriben a obrir=se pas en la cort dels monarques francs. Entre ells s'hi feu notar Teodulf, qui arrihà a la càtedra (1) La úHima vegada que els alarbs passaren el Pireneu fou en 785, en què feren seu el Rosselló i arribaren fins a Narbona. Es possible es que hi haguessin valls pirenenques en les quals els invassors mai feren llarga esfada. 22 LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA episcopal d'Orléans, i Claudi, que assoli el pontifical: de la diòcesi de Tori, el nort de Italia. Aquest darrer perso= en natge s'és fet cèlebre per sa furiosa aversió a les imatges sagrades, ja que, com ell mateix confessà, alabant=se'n, en pendre possessió de la dita seu episcopal, personalment i sol, amb admiració de totbom, destrui totes les figuracions que ornaven, en pintura, mosaic o relleu, els edificis reli= giosos que estigueren a son càrrec. ^ La dèria radicalment iconoclasta de Claudi de Tori podria donar a entendre que en nostres terres, a principis del segle IX, no bi bavia imatges religioses, la qual cosa podria ésser certa, atès que aleshores totes les construc= cions destinades al culte eren de poca pretensió; tota vegada que estaven exposades a la destrucció, quan vin= gués una nova allau serraïna. De tota manera, bo és fer notar Claudi sostenia la doctrina iconoclasta amb un que radicalisme en què no havien pas arribat els doctors de la cort de Carlemany, que intervingueren en l'agudissima oposició al Concili II de Nicea i que redactaren els Lihri Carolini, " De lesguerres que bi hagué entre cristians i alarbs del segle VIII, ne resultà la constitució de la Marca Hispà= nica, que fou com el mural, davant del que devien estre= l]ar=se les embestides dels infidels. (1) Posíquam coacíus suscepi sarcinam pasíoraíis^ officii, missus a pia principe, sancíae, Domini Eclesiae caíl>olicae filio, Ludovico, ei veni in lia^ ham, civiiaíem Taurinis. Inveni omnes basilicas conira ordinem veriiaiis sor= dibus anaihemaíum imaginibus plenas ei quia quod omnes colebani, ego des- iruere solus coepi, et idcirco operueruni omnes ora sua ad blasphemandum me, et nisi Dominus adjuvissei me, forsiian vivum degluiisseni me. (Apologeiicum conéra Claudi, bisbe de Tori,—P. L. vol. C V, col. 460). (a) Hi ha £eés i éexées que permeéen assegurar que no sempre hi ha= gué estat de tivantor entre els habitants de la Catalunya naixent i un els maures, havent=hi algun detall que demostra com nostres passats, amb tot i esser bons cristians, valgueren de les bones relacions amb els se serraïns per plantar cara a l'hegemonia franca, que volia sostenir en per= pètua tutela i sots el seu domini temporal i espiritual, tota la Marca Hispànica. DON MANUEL GÓMEZ MORENO amb gran erudició i agu= desa, ha recollides una sèrie de dades faents decissivament en aquesta qüestió. Aquest doctíssim catedràtic ha resumit el període de nostra ELS PRIMITIUS 23 La Marca Hispànica palenc per la lluita entre era un els servidors de Crist i els de Makoma, però, així i tot, principalment en els segles IX i X, anava organitzant=se poc a poc, refent com era possible les esglésies i monestirs, dels quals foren innumerables les fundacions i restaura= cions La consagració i dotació de Santa Maria de la Seu de Urgell, en l'any 839, demostra ja una veritable or= ganització geràrquica, extesa sobre gran nombre de poblats i parròquies, dels que l'acta aleshores escrita n'esmenta fins a dos cents vuitanta nou. ® Les actes de dedicació de diferentes esglésies parlen de multitud de llibres litúrgics i d'objectes de la vaixella convenient a l'exercici del culte divi, citant=se sobretot la que era de metall preuat, que per sa relativa abundància, és de suposar que era produïda en el mateix país. Àdemés no falten donacions i memòries de l'existència de creus d'orfebreria; i fins, en l'any 916, se parla ja de una íahula d'argent o pali d'altar per l'església d'Elna. ^ Els monestirs i les canòniques anexes a les catedrals s'bavien constituït en centres de cultura, en els quals bi bavia escoles i veritables col'leccions de llibres, i en molts d'aquells no bi faltava el scripíorium, que multiplicava les hiséòría, enfre el nosíre segle IX i XI, amb aquesís íermes: «En que va siníesis, conquisíada la vieja Caíaiuña por los francos y sajela al im= vemos perío carolingio; después reacciones conírarias van decidiendo un esfuerzo progresivo hacia la independencia y nacionalización del pais, que se logró merced al creciente desconcierto y harharie de Europa. Erente a ella, Córdoba desplegaba poderío y cultura en grado mápimo, que Cataluña utilizó para su propio desenvolvimiento, irradiando con eficacia sobre lo europeo. Después Andalucía decae; Cataluña pugna por recoger su parte de herencia en el co.· mercio fomentando relaciones marítimas especialmente con Italia, y epterior, así creció yfloreció fuera de la órhita española (Iglesias Eluzárahes. Arte Es= pañol de los siglos EK al X.I; pàgs. 41 =-47.) (1) FRANCESCH Carreras í CaNDI: Geografía General de Ca= talunya, vol. Catalunya, pàgs. 887 i 888. (2) Pere Pujol í TUBAU: Estudis Romànics; vol. II, pàg. 73. (3) Vegm=se les indicacions recullides en les noslres ISocions d'Ar= queologia Sagrada Catalana, al íractar del mobiliari litúrgic romànic, pàgs. 273 i següents. 24 LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA copies dels manuscrits, ja no sols interessants pel culte i l'estudi del Text sagrat, sinó també per la il'lustració gene= ral científica, trobant=se notícies referents a l'existència de códices pertocants a música, matemàtiques i poesia; regis= trant=se també l'existència d'obres ja no sols dels Sants Pares, sinó dels poetes i escriptors de l'antiguitat clàssica. En la segona meitat del segle X, trobem nuclis de gent sàvia, sobretot a l'ombra de les nostres catedrals i d'al= guns monestirs, poguent=se parlar d'Àttó a Vicb, de Miró Bonfill a Qirona i de un Llobet a Barcelona, de qui consta que en 984, bavia traduït Libellum a Joseph Ispano edtíum, que li era demanat pel monjo aquità Qerbert, el qual bavia estat en el nostre país per apendre i completar sos conei= xements en les ciències profanes, abans d'assolir el su= prem pontificat romà, amb el nom de Silvestre II, qui sos= tenia correspondència erudita amb els savis catalans. Tingué també importància 0odmar, bisbe de Girona, qui havia feta traducció de una crònica franca, dedicant=la al califaAlbalaquem, éssent encara solament príncep, la qual cosa fa suposar que el citat bisbe tindria grans coneixe= ments de la llengua arábica. De Tassi, abat de Sant Pere de Roda, qual inscripció sepulcral és de l'any 979, pot su= posar=se que, com altres personatges eclesiàstics, fou el director de les obres fetes en la seva casa religiosa. ' El famós Oliva, membre de la família comtal barcelonina, qui sembla nascut per de 970, i fou abat de Ripoll i els anys bisbe de Vicb, és digne d'esser considerat com el decisiu propulsor del moviment definitiu científic i literari, que es nota en terra catalana a principis del segle XI. Mostra de l'art esculptòric d'aquell temps i de la deco= ració aplicada a l'Arquitectura, poden esser la pedra de Gurb, que sembla una part de l'entrada d'aquesta església a la dezena centúria les impostes i capitells de l'esglé= (1) lylarca Hispánica, col. 397=398. (2) Nocions d'Arqueologia Sagrada Caíalana. Pàç. 211. — PUIG, Falguera í GODAY, obra citada, vol. II, pàg. 552=553. ELS PRIMITIUS 25 sia de 3ani; Pere de les Puelles de Barcelona \ el sepul= ere que serveix de pica per l'adminiséració del Sagrament del Baptisme a Fonz, en el Pallars ^ i alguna altra per res= til. Sembla que pertany a aquest mateix temps l'ara o al= tar portàtil, xapejada d'argent en relleu, que avui posseeix l'església parroquial de la Selva delMar. ^ Tant intere= ssant mostra d'orfebreria procedeix del vell monestir am= purdanés de Sant Pere de Roda, presentant, en mig de tosca decoració rellevada en planxes d'argent, diverses una figuracions del Senyor, Sant Joan Evangelista i àngels, unes inscripcions deprecatòries i els noms de unlOSVE ET ELIMBVRGA, feren obrar que aquesta ara, FIERI IV55ERVNT. [Figs. 7, 8 i 9]. Les monedes tenen també el seu interès en l'estudi de la demostració de l'estat artistic dels pobles. Així, prescin= dint de les que ostenten els noms dels reis carolingis. Lluís el Piados i Carles el Calvo, ja que per més duguin que el de poblacions catalanes, com nom Barcelona, Rodas, Empúries i Girona, podrien esser peces de un numerari importat, no poden despreciar=se les que designant Barce= lona, ostenten el nom de un rei franc apel'lat Carles, que sembla ésser conegut amb el sobrenom de el Senzill (898= (1) Puig, Falguera í Goday; Obra citada, vol. II pàgs. 112-120,485 i 541=549, Generalmení es consideren les impostes de Sant Pere de les Puelles, com a pertanyents als pòrtics de Sant Sadurní, monument que ja existia en l'any 945, quan se feu la consagració de l'església monacal. Els capitells són tinguts per contemporanis a aquesta darrera dada, però no falta qui creu més possible considerar aquests elements arquitectò= nies com relatius a l'edificació que tingué de fer=se després de la des= trucció esdevinguda en l'any 985, quan l'església fou «dissipata» pels exèrcits d'Almanzor. (2) CARRERAS: Obra citada, pàg. 886, Com una curiositat volem retreure l'explicació donada per un presti¬ giós tractadista d'art italià, al fet de què l'esculptura bàrbara o pre- romànica tinga petit relleu. Ell bo atribuïa a la manca de metall i d'eines de ferro, que es notava a Itàlia en aquells temps. (Aítí del X Congresso d'Hisíoria delVAríe de Roma en 1912: pàg. 98.) (3) Vegi's nostre estudi insert en el Anuario Eclesiásíico de l'any 1917. pàgs. 101=108. 26 LA PINTURA MIQ-EVAL CATALANA 929) i les que amb raó s'atribueixen al comte de Barcelo= na, Ramon Borrell, (992=1018). ^ De les altres poblacions que encunyaren, durant el segle X, cal citar Girona, que té documents que bi fan re= ferència, ja des de l'any 934; Vicb, amb documentació alu= siva des de l'any 965; Besalú que sembla té monuments escrits que bi fan alusió abans de l'any 969, i el Comtat de Cerdanya, que pot provar el curs de ses monedes des de l'any 990. ® D'aquestes monedes tenen gran interés les vigatanes, encunyades per l'església de Sant Pere de Vicb, tota vegada que són les que ens ban tramés exemplars amb tota probabilitat pertocants a l'època que ens ocupa, do= nant l'efigie dels Princeps dels Apòstols i del titular d'aquella catedral. barce lona vich monedes catalanes (1) Joaquim BOTET i Sisó: hes í^onedes Catalanes, vol. I, pàgs. 70 i 77, 72 i 79. (2) Id. id.; pàgs. 91, 168, 115 i 123. Fig. 7. - ARA D'ALTAR PORTÁTIL (Esçlésía de la Selva de Mar) Fio. 8. — ARA D'ALTAR PORTÁTIL (Església de la. Selva de Mar) Fi«. 9. — ARA D'ALTAR PORTÁTIL (Església de la Selva de Mar) Más) (Clixé GSDLFLAEOINNNEÍTSTA 10— Fig. ELS PRIMITIUS 35 La llinda famosa de Sant Genis les Fonfs, en el Ros= selló, mereix esser cifada en aquesf lloc, com a obra de transició, fofa vegada que, si pel seu arf perfany als femps de què bem esfaf ocupanf=nos, per la seva dada ba de col= locar=se ja enfre les obres d'esculpfura primitiva o romà= nica. En ella la figura del Panfocrafor hi presideix, dintre aureola doble circular, a la que sostenen dos àngels, restant espai a cada costat per inclourer=bi tres figures, dintre al= tres tantes capelletes d'arcuació de ferradura [Fig- lOj- Porta una inscripció que diu: ANNO VIDESIMO QUARTO REENNANTE ROTBERTO REGE WI- LIELMVS GRATIA DEI ABA ISTA OPERA FIERI IVSSIT IN ONORE SANCTI GENESII CENOBII QUE VOGANT FONTANAS. Aquest epígraf és prou eloqüent i precís per a senyalar a la llinda de Sant Genis les Fonts una dada que va entre l'any 1020 i 1021, constituint una vera fita per nostre art. Tot indica que al succeir, en 992, la mort del Comte Borrell II, la Catalunya Vella, que arribava des dels Pire= neus fins als confins de Urgell i del Penadès, gaudia ja de un cert benestar per deixar=bi arrelades les indústries i les Belles Arts. Per això creiem que aleshores teníem ja pin= tors i pintura, miniaturistes i miniatura i que, a finals del segle X, i a 1 iniciar=se l'onzena centúria, podem començar l'estudi dels Primitius Catalans i de la seva producció gràfica. CAPÍTOL II DELS PINTORS I 5 molt versemblant que i l'ofici de pintor varen l'art esser exercits en nostres contrades catalanes des dels primers temps de la Reconquesta, sens que s'interrom= pés mai més el ara podriem dir=ne una tradició artís= que tica. No obstant que els més antics documents de la Cata= lunya naixent ens fan referència a construcció d'esglésies i de castells i de casals, a existència de joies, sobretot per= tanyents a orfebreria religiosa, a mobles i indumentària i a manuscrits, gairebé sempre pertocants al culte; les referèn= cies a pintures resulten força tardanes, si les comparem a la multitud que posseïm com a pertanyents a les altres ma= nifestacions de la indústria bumana. El fet és que tenim obres de pintura i de decorat de manuscrits, que creiem poder=se reportar fins a la decena centúria; i no obstant, els noms dels autors de les obres purament pictòriques fins ara no ban comparegut, amb tot i la diligència de nostresinvestigadors d'arxius, corresponent els noms que puguen mostrar=se a mitjans de la dotzena centúria; havent de passar un centenar d'anys més abans de venir= ELS PRIMITIUS 37 nos a les mans un contracte o escriptura que faci refe= rència a determinada obra. ^ La primitiva documentació ens dóna de tant en tant, algun seguit del qualificatiu de picíor, que no sabem si nom designa una nissaga originada d'algun pintor o bé és senya= ladora de què es professava efectivament aquell ofici del dibuix i del color. Àdemés d'això, les poques vegades que es troba algun d'aquests oficials, gairebé sempre ens resulta com a intervinent a un contracte o afer que per res fa referència al seu ofici. Tot això fa que, al procedir a l'estudi de la pintura anterior la catorzena centúria, a l'investigador bagi de servir=se de verdaders indicis i de dades indirectes. Tindrà de procedir per comparació de maneres i d'estils, qui vulgui agermanar obres o seriarJes cronològicament. Sols coneixem una obra firmada, que hem de suposar del segle XIII i que ens proporciona un nom que és a la ve= gada senyalador de la professió, trobant=se aquesta firma, de un Johannes picíor, en un pali dedicat a Sant Martí, que posseeix la collecció de Don Lluís Plaudiura i que pro= cedeix de la ratlla aragonesa, de la província d'Osca. Els rossellonesos ban retret també el nom de un mestre, Magisíer Alexander, com a firmant de una altra pintura per l'estil. (1) Són en extrem escasos els noms dels pintors amb anteriori» tat mitjans del seçle XIIL À Itàlia, a que és un dels països més estu= diats, hi hem vist citats els següents: Àribert Aurispert de Lucca, segle VIIL—^^Eribert de Verona, segle o IX.—Theotilactos (a Carpignano), any 959.—Eustathios, 1020.—F. Rus= tico (a Florència), 1066. —Eberart (a Parma), 1068. — Gandulfinus (a Bo= lònia), 1090.—Joan i Esteve germans, i son nebot Nicolau (a Roma), segle XL—Albert de Marzolaria, 1103.— Gironamo di Morello (a Florèn= eia), 1112. = Guido a Bassano, 1177. = Ardimento (a Reggío Emilia), 1192. = Marchisello (a Florència), 1191. — Daniel, 1197.—J oan (a Ravenna), 1216.—Antonio di Orlando (a Bolònia), 1265=1287.—Teòfan de Constan» tinopla (a Venècia), mitjans del segle XIII.—Gelasi son deixeble, (a Ferrara), mitjans del segle XIII. AdOLF VENTURI: Síoria deWAríe Iía= liana, vol. II, pàg. 246, i vol. III, pàgs. 404 i 464. EmILI BeRTAUX: Hisíoire de VAri depuis les premiers femps Chrétiens jusqu a nos jours, dirigida per Andreu Michel, vol. I, pàg. 798, i vol. ÍI, pàg. 422. 38 LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA Toi demosira que la pintura, com a professió, fou molf modestament considerada fins mitjans del segle a Xni, fent l'efecte de què no disfrutava pas del prestigi que tenia l'arquitectura i l'orfebreria. Es que la pintura servia únicament per a realçar el que ja era modest de si. Ella, l'exigüitat del seu cost i per la poca importancia per que tenien els materials empleats, estava molt lluny de tenir el prestigi que tot demostra que devien tenir certes altres arts i professions. I en això creiem que bi ba la raó més poderosa per explicar que siguin rares les indicacions documentals faents per la història de la nostra pintura primitiva. No valia la pena d'escripturiar notarialment, en la generalitat ds les ocasions en què es tractava una pin= tura. Els noms de pintors que ens són coneguts, dels temps anteriors a la catorzena centúria, gairebé sempre són indi= cadors de gent ben nostra i de nissaga catalana. Hi ban, no obstant, alguns com l'Alfons de Burgos, de l'any 1260, el Bruges, de 1283, i algun altre, com el Simó que, éssent de Beziers, treballà a Perpinyà, en 1272, que semblen vinguts de fora. Gairebé tots ens resulten cristians, però no pot ne= gar=se que tingueren la professió de pintors alguns ' mu= (1) El «Du CANGE» en son Glossariam ad Scripíores mediae eí infimae latiniiaíis, no el mo£ Mecelmus, que ens dóna el documení caíala, posa pas però íroba un íexí en el qual hi apareix la paraula Mezemuíhi, com a de= signadora de musulmans. Es de creure que els piníors maures a què fa referència el íexí serien decoradors de la cubería de fusía de la referida cambra, íoía vegada que aquesía mena d'obres resulía amb el íemps una especialiíaí dels piníors mudejars. Si hi havia piníors mahomeíans decoradors, resulía que en nosíra ierra molís dels orfebres foren jueus. Així, en 1019 i en 1030, un Bon- hom moneder, que sembla esser la maíeixa persona que el Bonhom aurifh CO, de qui es parla en 1024. En 1070, compareix un Josephus israeliía aríi- fici; i documenís de 1051 aludeixen a un Bon Macip moneíarius, barceloní. En 1025 i en 1264, írobem un Asiruch argeníarius vicensis. En 1265, era proíegií pel rei En Jaume un Asach Amanim, argeníer jueu. En darrer lloc es veu que íingué molí presíígi en 1296 i 1303 mesíre Bonensenya, gravador dels segells de Joan II. ELS PRIMITIUS 39 sulmans, que trobem obrant en les nostres terres, com els Mecelmos que pintaven una cambra, en 1157, i l'Haly, que no podem pas admetre resulti un creient cristià. Es molt especial la coïncidèncià de l'ofici de pintor amb el de seller i frener. Els tres oficis resultaven lligats collectivament, durant tot el segle XIU, sens que siga fàcil distingir 1 abast precís de cada un de tals oficis, tota ve= gada que bi ba en això una convivència de noms que es impossible destriar satisfactòriament. Al crear el rei En Jaume I el Consell de Cent de la ciutat de Barcelona, al 24 de gener de 1257, estatuí que bi bauria quatre freners, entre els oficis que tenien entrada en la corporació ciuta= dana. Sabent com a cosa certa que eren freners molts bomes que exercien la professió de pintors, és de creure que aquests darrers anirien compresos dintre la denomi= nació, que seria genèrica, de freners. ^ Aquest lligam entre freners i pintors no era pas so= lament en nostra terra. L'Enricb Boucbot apunta que, entre els anys de 1240 i 1250, els pintors parisencs estaven tan aviat afiliats amb els esculptors imaginaires com amb els sellers; el que és com dir amb els reparadors de mobles, de selles, d armadures, de cofres i de sagraris. I afegeix dit escriptor francès, que el pintor imaginaire no empleava la pintura, sinó per a colorir l'estàtua, que ell mateix bavia treballada i en la qual el color no era més que un accessori; per mésque el tallista podia molt bé empendre una obra de pintura plana, en cas de convenir. A París, el pintor seller fou el veritable antecessor dels grans mestres de la pintura, de manera que la tècnica especial i l'aplicació de l'enguixat sobre la fusta dels mobles, i la decoració de tal enguixat en la pintura de una imatge o de una història, donaren idea del plafó portàtil pintat. ® (1) Vegi's Els Tresceníisies, vol. II, pàgs. 227 i 228. (2) hes Primitifs Français, cap. I, pàgs. 45 i 49. 40 LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA Els pintorsformaven verdaderas corporacions en algunes ciutats catalanes. A Barcelona, a l'acabament del segle XIV i potser ja en temps anteriors, bi havien les denominades Volies dels Piníors, on vivien molts d'aquest ofici. ^ De Vicb sabem que en 1259, un document fa referència al calle Picíorum. ^ No trobem pas cap indicació de què bi haguessin categories especialitats entre els pintors. Sembla que o aleshores s'havia ja perdut la distinció entre el pintor d'obra basta i aquell al qual podia encarregar=se el desenrotllament de un conjunt ornamental complicat o la gràfica fixació de una escena que se li dictava. Un edicte de l'emperador Dioclecià, de l'any 301, feia una tal distinció entre el picíor parieíarius i el picíor imagi= narius, subsistint almenys en tot aquell segle aquesta diversificació, que apareix en un rescripte de Constantí, de l'any 337, i en altre de Valentiniâ, del 374. ^ Escasses són les indicacions que poden fer=se rela= tives a la formació artistico=industrial dels nostres pin= tors. Un document, de l'any 1244, ens parla de rapre= nentatge de Pere de Clauselles o Closelles, qui un convenia tal Arnau de Camps, pintor de Vicb, amb un perquè aquest li ensenyés per espai de un any son ma= gisteri de pintura, a qual efecte el darrer li donaria 50 sous barcelonins en tres pagues, ademés del menjar i les medicines. Diversos són els vells documents que ens par= Ien de l'ajuda mútua prestada en l'exercici de la pro= fessió. En 1250, Guillem de l'Olm, també pintor de en Vicb, llogava a Pere Oliver de Girona, pel temps un de un any; conveniència repetida dos anys després, el (1) Arx. de Sanéa Maria del Mar de Barcelona: Capbrea de ïAr¬ diaca, dels anys 1384=1386. (2) Curia Fumada de Vich: Manual de 1259 = 1262, del notari Bartomeu Escayó. (3) Adolfo VENTURI: Síorla delVAríe líaliana, vol. I, pàgs. 186 i 187. ELS PRIMITIUS 41 qual sembla indicar que almenys bauria estat perllon= gada durant trieni. El mateix Olm tractava, en 1261, un per una altre anyada amb un seller de Sant Esteve den Bas. El pintor perpinyanès Bernat Bertoli, en 1200, llogava tal Ramon, perquè l'ajudés en el seu ofici. un En 1260, Bernat, pintor de Barcelona, fa contracta un del seu ofici, a nom propi i del seu company anomenat Marti de Burgos; Mestre Alfons de Bruges, en 1283, s'associa amb mestre Ramon Frener, pintor i seller de Perpinyà, per feines del seu ofici. Finalment, el vigatà Berenguer, en 1287, rebé 60 sous de un clergue per fer un any l'exercici de la pintura i altres menes de co= merç, en les quals pogués fer=s'hi guany. Poca seria la consideració social que disfrutaven els que exercien de pintors entre els primitius. Sembla que s'bavia acabat del tot la preeminència de què gau= diren certs pintors grecs i romans, que eran estimats i ben pagats per sos contemporanis. ^ No en va havien passat segles del temps en què Plini assegurava que la pintura bavia deixat d'esser cultivada pels homes lliures ® i Virgili afirmava que "altra gent sabia més que els romans repujar i animar l'aram i crear figures vi= vents de un marbre insensible, però tu, romà, sabs més de manar el món". ^ El moralista romà Valeri Màxim diu també des= (1) Sobre això pof: veure's l'aréicle Pichira, del gran Dicüonnaire des Andqaiíés Grecques eí Romaines, d'après les íeyiíes eí les monuments, del Ch. Daremberg i Edmond Saglio, article suscrit per Paul Gerard, en la primera part del volum IV, pàgs. 455=471. (2) Diu aquesé auéor que la pintura del poeta Pacuvi cÍariorem eam aríem Romae fecit gloria scenae. Postea non est spectata honestis manihus; nisi forte quis Turpiîium Equitem Romanum e Venetia nostrae, aetatis velit referre, hodieque pulcris ejus operibus Veronae extantihus. (CAI PLINII Se= cundi, Naturaîis Historia, liber JC2CJCV. paragraf VIL. Ens valem de 1 edició de París, de 1741, vol. II). (3) Eneida, llibre VI, vers. 847"853. Excudent alii spirantia mollius aera, Gredo equidem; vivos ducent de marmore vultus; Orabant causas melius, çoelique meatus 42 LA PINTURA MIQ-EVAL CATALANA pectivamenL de l'ofici dels pintors que les families con= sulars únicament podrien gloriar=se de tenir pintors qu^n els manquesin dignitats sacerdotals i triomfs. ^ Pot sentar=se que els nostres pintors no tenien més pretensió que el guanyar=se la vida, exercint una indústria que tan aviat els donava feina colorint una adarga o sella de cavall, com un retaule, baldaquí o pali d'església. Els seus estudis devien esser més aviat cosa per= sonal, que no pas apresa baix les ordres o la direcció de un mestre. Això ens demostra també que no tots eren iguals mèrit en fruien de les mateixes habilitats. o L'aprenentatge els serviria per apendre la tècnica de l'ofici, tenint de posar=bi cada un d'ells l'afegidura de la pròpia habilitat i aplicació, productes de unes dots naturals, crescudes mitjançant el propi estudi. Algun d'ells arribà així a produïr veritables meravelles, sobre= tot atenent al seu aspecte decoratiu. La seva visió d'ar= tistes estava supeditada a les maneres pròpies del temps en què visqueren, resultant=ne així també supe= ditada a aquesta visió l'observació mateixa del natural. Describení radio, eí surgenûa sidera dicenh Tu regere imperio populos, Romatie, memenío: Hae íihi eruní aríes; pacisgue imponere marem, Pareare suhjecíis, eí dehellare superhos. Vegi's la traducció de MN. LlORENÇ RIBER: AUres Uavoraran amb més mollesa raram comunicaní^Ii alè de vida (jo ho crec aioci), i rosíres vius del marbre írauran i peroraran millor les causes, descriuran amb compàs, del cel les òrbiíes, i el naiocemeni diran de les esírelles. Remembra'íf Romà!, de regí els pobles o amb íon imperi, gue aguesía és l'ari ieva: imposar an el món cosiums pacífigues, perdonar els vençuís, i els foris abaire, (Vol. I, p. 268.) (1) Nempe hoc ornameníi familiae consulafíbus eí sacerdoíibus eí íriumphis celeberrime deeraí (Dicíorum facíoramgue memorabilium exempla, lib. VIII, títol XV, cap. VI). ELS PRIMITIUS 47 No es poí negar íal observació de la na= que una tura existí entre els nostres primitius, que en ses obres ens ban reflexat diversos aspectes de la vida ordinària i ens han conservat interessants còpies del moble i de la indu= mentària, de l'arquitectura i de les costums. Algun pin= tor dedicà el seu esforç a trasmetre a la posteritat ve= ritables retrats de persones vivents, conforme demos= tren les pintures murals de Santa Maria d'Esterri d'Aneu, avui exposades en el Museu d'Art i Arqueo= logia de Barcelona. En elles s'bi troben figurats dos personatges, que, per son babillament i distintius, re= sulten esser clergues: l'un d'ells diaca i l'altre sacerdot, no presentant pas el nimbe distintiu de les persones que gaudeixen de beatitud en l'altra vida, la qual cosa permet suposar que es tractava de dos personatges vi= vents del segle XII [Figs. 11 i 12]. En l'ermita de la Mare de Déu del Mont, de Eiesa (Osca), entre les decoracions murals bi ba la que representa 1 Epifania, fent parella a les figures dels Reis uns personatges adoradors, que sembla sien els retrats dels que costejaren la pintura, en ple se gle XIII [Fig. 13]. Resulta natural que tots els artistes primitius, com els de tota i qualsevulga època, no tenien pas o posseïen les mateixes facultats per exercir la seva professió, i trac= tant=se de pintors és cosa sabuda que uns excel'lien en el color i altres en el dibuix, bavent=bi diversitat de maneres en l'expressió dels afectes i en la forma decorativa. seus Precisament és en aqueix darrer concepte de la decoració en el qual els més, donaren proves de un enginy i facilitat que ara ens omplen d'admiració. En mig del bieratisme, que caracteritza la producció pictòrica fins al segle XIII, s'bi ba de reconèixer un intent emotiu i una mena d'exa= geració en l'expressió dels afectes. Les representacions humanes en aquells temps pug= nen amb les seves actituds i fesomies per mostrar=se elo= qüentment interpretadores de un estat d'ànima, a fi de què en elles el poble hi llegís i recordés el que moltes 48 LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA vegades no podia compendre mitjançant les lletres. Al se= gle xni r expressió s'endolceix i s'asserena, coneixent=s'hi la intenció de l'artista de fugir, en tot el possible, de les poses exageradament magestátiques, a fi de fer=se eco de les elucubracions dels místics del temps. La intensitat afectiva aleshores vol introduïr=se en les composicions, preparant=se així el camí per arribar a les maneres pròpies del trescentisme. L'anatomia, que es manifesta quan se vol representar el humà, està molt lluny d'esser interpretació fidel de cos la que dóna la naturalesa i adquireix, a vegades, Taspecte de unes ratlles decoratives, en les quals, si hi ha duresa, no hi falta també l'expressió sempre casta. [Fig. 14] Pintors hi hagué que, dintre les proporcions allargades característiques del temps, saberen interpretar, sots les vestidures que, formant multitud de plecs donen l'hahi= llament de l'home, 1 existència de les parts principals del COS. En els plecs de les vestidures s'hi nota a vegades una pruïja de decorativisme que arriba a convertir en florons i altres motius ornamentals el que deuria resuh tar natural disposició de les teles i estofes [Fig. 15]. L'afició a l'ornamentació s'esplaià sobretot en les orles i franges de les vestidures i tapisseries que figuren en les composicions, notant=s'hi en les primeres un desig d'exposar riquesa i de multiplicar gemmes i metalls pre= ciosos en profusió. En les franges de les tapisseries hi posaren sovint animals fantàstics i monstres, que es troben repetits en les obres esculptòriques i que moltes vegades resulten interpretació oriental de uns éssers que s'havia forjat la imaginació dels clàssics romans i grecs, i que aquests a vegades havien col'locat entre les seves divi= nitats i mites. L aprenentatge dels pintors devia servir per poca cosa més que per apendre la tècnica de la preparació i fixatge dels colors. Encara que la gent dels temps que ens ocupen era molt donada a fer viatges, baix l'aspecte de romiatges i peregrinacions, és de creure que aquestes sor= M(Calixsé) LOIEL'EFEPLRFTASN5 M5dies..a) 13— . Fiç. (Edsgleéia ! f/NSmUTO í DE ARTE HIStAi\ICO | (Clixé W. W. 5. Cook) Fie. 14. — MARTIRI DE SANTA MARGUERIDA (Museu Episcopal de Vich) ELS PRIMITIUS 53 Lides del pais propi, si molL freqüents entre les eren per= sones eclesiàstiques, ho serien poc per les gents que devien exercir una professió u ofici. Això fa creure que els nostres artistes del dibuix i del color devien expremer les facultats naturals, sens deixar d'aprofitar les ense= nyances, que podien treure molt bé de la producció d altri i també dels productes exòtics importants, tals com còdexs il'luminats, petites peces d'orfebreria, moblets de ivori i robes i estofes, que portaven amb sí com a record de les seves expedicions les personalitats a les quals havia estat possible, per motiu religiós o polític, efectuar alguna llarga expedició en terres santificades per la presència o esser el seti de les relíquies d'algun sant, i també en països en els quals s'bagués efectuat una empresa gue= rrera o purament de caràcter civil. D'aquest temps en coneixem alguns tractats, que més serveixen els nostres dies com a testimonis dels proce= en diments tècnics en altres temps en boga, que no pas apro= fitaren als artistes del temps en el qual aquests tractats varen produïts. Els pintors aleshores seguien més esser aviat les ensenyances trameses per tradició i conservades per la pràctica, que no pas les exposicions dels erudits, que escrivien obres com les del monjo Heracli i del sacerdot Teófil Roger. Per poc que un es la documentació relativa fixi en dels artistes primitius veuràaquella contradeix la que teoria, ara certament desacreditada, de què l'art anterior al segle XTTT és purament el dels monjos i eclesiàstics, venint amb l'art gòtic l'època de la preeminència laical i de l'emancipació de l'esperit humà. Resulta de la llista de documents que seguiran en el vinent capítol, que la gran majoria de pintors eren gent que havien constituït una família, parlant=se en tals documents de sa esposa i fills, i dels treballs que tenien per portar damunt la taula el pa de cada dia. (Clixé W. W. S. Cook) Fie. 15.-LA MARE DE DÉU AMB LINFANT (Museu Episcopal <3e Vich) CAPÍTOL III NOTES DOCUMENTALS SOBRE ELS PINTORS PRIMITIUS ADALMAT (Guillem).—Pintor, el qual estroba en documents de mitjans del segle XIII, com a vei de Sant Joan de les Abadesses. D'ell no en posseïm pas fins ara, cap notícia referent a les seves obres de pintura. A 26 de maig de l'any 1252, comprava a en Guillem Sardà, una casa vora la muralla d'Argamala. (Arxiu de la Col·legiata de Sant Joan de les Abadesses: Aía= nual del noíarí Pere Davesa, fol. 82.) Un tal Guillem Dalmat, sens dubte el mateix de l'anterior document, d'acord amb la Serdana i seva esposa sos fills, ven a un tal Català una casa quea la plaça tenia del mercat de la vila de Sant Joan de les Abadesses, calen= dant el tracte a 8 de gener de 1272. (Arx. 5. J. Abad.: Manual del notari Pere de Casellas, fol. 54.) Noies facilitades per MN. JOSEP MASDEU, Prev.—Arxiver de la citada parròquia. 58 LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA ARCHÀLIE5 (Ramon de).—Sabem que aquest pin= tor era ja mort al 2 d'octubre de l'any 1308, puix que sa vidua intervenia en la cessió de una casa situada al carrer de Basea de Barcelona. (Josep Mas í Casanovas, Prev.: Nohs sobre aníws Piníors a Caíala^ nya, insérées en ei Buílleíí de la R. A. de Hones L·leíres de Barcelona, vol. VI, p. 250.) La dada precedent, encara que XIV, entrada al se gle per la seva proximitat amb el segle anterior, fa lògi= que cament poguem collocar al pintor Ramon d'Àrcbalies entre els artistes primitius. ALEXANDRE.—Un frontal d'altar, pertanyent a la antiga abadia de Sant Genis les Fonts, en el Rosselló, porta la llegenda amb el nom de l'autor i aixi concebuda: Màgister Alexander ista opera fecit. Els arqueò= lecs del Rosselló, que ban parlat d'aquesta taula, la repor= ten a la primera meitat del regnat de Jaume I de Mallorca, fundant=se en l'epigrafia i en el fet de les condicions de què el nom del mestre no vagi seguit de prénom. Aixi, tot indueix a pensar que el mestre Alexandre i la seva obra pertanyen a l'acabament de la tretzena centúria o al comen= çament de la següent. (Julià Bernat ALART: Noíes hhíoriques sur la Peinture et les Pein= tresRoussillonnais, contingudes en el volum XIX del Bulletin de la Société Agricole, Scientifique et Littéraire des Pyrenees Orientales, any 1872.—Jean CaPEILLE: Dictionnaire de Biographies Roussillonnaises, p. 11.) ARMENGOL (Berenguer).—Vegi's: ERMENGOL. ARNAU.—El nom llegia en d'aquest personatge es el paviment de la basilica de Santa Maria de Ripoll, en el mosaic que corresponia, segons sembla, a l'època de consa= gració de la dita església, en 1032. Decorava aquest mosaic el creuer de la basilica ripollesa, midant uns 11 metres de llarg per 9 d'ample, essent fet en marbres dels co= lors vermeil, groc i blau obscur sobre blanc, represen= tant per medi de uns rius i peixos la situació del Mo= nestir, además de diferents animals i elements decora= ELS PRIMITIUS 59 Éius. Es probable que l'autor d'aquesta obra, que bavia sigut treballada per dit Arnau, seria monjo de la mateixa casa religiosa. (Josep M.^ Pellicer: Sanía Maria del Monasíerlo de Ripoll, cap. IV.) En el claustre de la restaurada basilica i en el Museu Episcopal de Vicb s'bi guarden alguns troços d aquesta obra de musivaria del segle XL ARNAU. — Mestre pintor de Perpinyà al qual, el dia 3 de desembre de 1300, un tal Ramon Sabater, de Sant Joan de les Abadesses, reconeixia un deute de 50 sous, per raó de una obra de pintura, que el citat mestre bauria executat en l'església de Sant Pol de la mateixa vila. El document diu així: "Ego Ráymundus Sabaterii de jobanne confíteor me debere vobis magistro sancto Arnaldo pictori de perpiniano L. solidos monete bar= cbinonensis de terno, ratione operis picture quam vos fecistis in ecclesia beatorum jobannis et pauli, quos L. solidos ego tenebam in comanda nomine guillermi de noguerio capellani quondam de ecclesia beatorum jobannis et pauli, ad picture dicte ecclesie et quos L. so= opus lidos dimisserat dictus raymundus sabaterii et vobis promitto solvere un primo festo omnium sanctorium..." (Arxiu de Sanl Joan de les Abadesses: Manuals Curia, f. 39, plec II, volum del noíari Arnau de Torrení. — Noéa donada per Mn. JOSEP, Masdéu.) BARCELONA, —Es ben possible que el nom d aquest pintor, de la segona meitat de la tretzena centúria, indiqui més abans la procedència que no pas la genealogia familiar. Se el troba des de molt avençat el mes de juny del 1276, als mateixos dies del mes de febrer de 1286. (Julià Bernat Alart: Noies Hisíorigues sur la Peiníura eí les Peiníres Roussillonnais, contingudes en el BuUeíin de la Sociéíé Agricole, Scieníifique eí hiííèraire des Pyrenees Orieníales; vol XIX, any 1872.) BARTOMEU.—Pintor de Barcelona, de finals del 60 LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA segle XII i començaments del següent. Se el troba en documents de l'any 1192 i 1204. (Arxiu Capicular de Barcelona: L·iher I AníiquHaíum, fol. 362.— Josep Mas, PREV: Boletín de ¡a Real Academia de Buenas Letíasx vol. VI, p. 218.) BAS (Bernai de). — Un personatge d'aquest nom exercia la professió de pintor a Barcelona, a 6 de ge= ner de 1257 i tenia una filla que era 1 esposa d en 0uillem d'Esparraguera. (MaS: Lloc cií. p. 220.) BERENQUER.—Pintor de Barcelona, que es troba esmentat en documentació del 2 de novembre de 1260, 13 d'octubre de 1180 i 4 de setembre de 1183. (Mas: Lloc cié. p. 218.—Arxiu C. B.: Lib. IV Antíquiíaíum, núm. 88.) BEREN0UER.—Picíor de villa Vici, intervinent en documentació de la segona meitat del segle XIII. A principis de maig de 1241 posseïa una casa al Callnou de Vich. (Curia Fumada de Vich o Arxiu anéic notarial: Manual anònim dels anys 1239.1243.) A 28 d'agost de 1276 es torna a trobar el nom d'aquest picíor de villa Vici, casat aleshores amb una tal Marguerida. (C-. F. Vich: Tylan. Anòm. 1275=79.) A 30 de maig de 1287, rebia de un tal Bonanat de Umbert, clergue, la quantitat de 60 sous, per a emplear= los en negocis pertanyents a l'ofici de pintor i en al= tres afers, en els quals pogués baver=bi guany; pro lucrare ei easdem ducere ei minare in oficium picíorie ei in aliis mercimoniis in quibus melius lucrari paiera bona flde ad comandam meam ei vesiram, inius civiiaiem vicensem. (C. F.: Man. Anòm. de 1247.48.) BERNAT.—Un pintor d'aquest nom, en la primera ELS PRIMITIUS 61 meiíaL del mes de juliol de 1189, feia una donació a l'església de Sant Pere de Vicli. (Arxiu Capitular de Vich.: Liber Doíaíionam, fol. XGVI.) BEPNAT. — Una escriptura, de 22 de febrer de 1236, esmenta un tal Bernat, pintor i a la seva esposa Guillerma. (MaS: Lloc cit. p. 219.) Pocs anys després, un pintor del mateix nom apa= reix documentació barcelonina, a 23 de setembre i 3 en de desembre de 1252, però el nom de la seva esposa resulta esser aleshores el de Maria. Això podria indi= car una distinció de personatges. Al 3 de desembre de 1260, d'acord amb la seva es= posa Pere Martí de Burgos, prometia obrar i amb el pintor i pintar, operabimur aíque pingemus, a un tal Guillem de Montpalau, milití, qui vivia a Guissa, cinc imatges amb una creu i rerataula, la forma i semblança i segons mides de les imatges posades en l'església de Santa Maria del Mar, prop de l'altar de la Mare de Déu, aíír= mant que pintaria el dit rerataula amb l'escut d'armes de Montpalau, donant paraula de què faria l'obra tan bona com podria, ben obrada i pintada, abans de la Pascua de l'Esperit Sant, pel preu de 500 sous bar= celonins de tern. Aquest document diu: "Sit notum omnibus quod ego Bernardus pictor et uscor mea Maria et ego Petrus Martini de Burgos, pictor nos omnes insolidum convenimus et promitimus uobis Guillelmo de Monte Palatio Militi conmoranti in Guissa quod faciemus ad opus vestri et operabimur atque pin= gemus bene et legaliter cum nostris propriis missionibus quinqué imagines cum cruce et retrotabula ad forman et similitudinem etlongitudinem illarum quinqué imaginum que sunt posite in Ecclesia Sánete Marie de mari juxta altare beate Marie et pingemus dictam retrotabulam de 62 LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA signo vestro atque dictara crucem faciemus de forma ef longifudine crucis dicfarum imaginum ef in ipsis imagini= bus meliorabimus in quantum poterimus bona fide. Et bec omnia predicta promitimus vobis et cui volueritis tradere bene picta et operata absque omni vestra missione in primo venturo festo Pentecostes sine omni dilatione et excusatione. Concedentes nos a vobis récépissé et babuisse pro dictis imaginibus retrotabuula et cruce faciendis Quin= gentis silidos monete barquinonensis de terno de quibus bene paccati sumus ad nostram voluntatem tamen? renun= tiamus omni exceptioni pecunie non numerate. Et pro predictis omnibus obligamus vobis et vestris quisque nostrum insolidum nos et omnia bona nostra mobilia et immobilia babita et babenda in qua magis et melius acci= perevolueritis et incredamini vestro piano vetero. Ne vero nos valeamus alter nostrum pro altero ñeque que dicta sunt excusari vobis differri omni juri et consultudini et benefitio dividende actionis, penitus renunciamus et spe= cialiter dicta Marie renuntio quantum ad bec omni be= ego nefitio mei sponsalitii et juri ypotecbe et auxilio senatus consulti velleyani et omni alii cuilibet juri pro non fa= cienti et jurans per deum et eius IIII evangelia manibus meis corporaliter facta et attendere et complere et um= quam in aliquo contravenire. Actum est boc III nonas Decembris Anno Domini M. CC. Sexagessimo. Si'num Ber= nardi pictoris, S^num Marie eius uxoris. S^num Petri Martini nos qui bee laudamus et firmamus et ego Maria juro. Testes bujus rei sunt Arnaldus leopardi presbiter et Bernardus Rubei. Sig'fnum Petri de Cardona notarii publici Barcbinone qui bee scribi fecit et clausit die et anno quo supra". (Arxiu Cat. Bar., Dlversarum C., n.® 537. — MAS: Lloc cit. pàgs. 219 i 220. Per el que indica aquest document, es tractava de una obra d'esculptura i de pintura, segons el tipus iconogràfic que s'és conservat en veneració a Sant Joan de les Aba= (Clixé M.) Fis. 16. - EL DE5CENDIMENT DE LA CREU (Ësqlésia de 5an£ Joan de les Abadesses) ELS PRIMITIUS 65 desses i que s'és fet famós amb la denominació de SaníU ssim Misíeri [Fig. 16], En el Museu Episcopal de Vicb, en el de Barcelona i en la col'lecció Plaudiura bi ha diverses figures perfanyenfs a alfres repeticions del mateix conjunt iconogràfic, representatives del Descendiment de la Creu. Ea construcció de un tal agrupament de figures féia precisa la intervenció de un esculptor, més que no pas la de un pintor, fent de mal dir quin dels dos artistes inter= vinents en el contracte exercia l'una o l'altra professió. SERTOLI (Bernai).—Un document, del dia 2 de les nones de de l'any 1265, dóna noticia de com aquest març pintor, veí de Perpinyà, es llogava pel temps de cinc anys, a partir de la vinenta Pascua, amb un cert Ramon, que sembla era també pintor, per a dedicar=se a la pintura d'ar= madures, selles, espases i demés coses per l'estil, mitjan= çant un determinat salari. (AlART: Lloc cit.—Joan CAPEILLE: Dicítonnaíre de Siogtraphies Rou= ssillonnaises, pàgs. 57 i 145.) BRUGES (Alfons de).—Pintor, a qui s'ba fet estran= ger i establert Perpinyà, a les darreries del segle XIII i a principis del següent. Al 8 de setembre de l'any 1283, aquest pintor estava associat a un Ramon Frener, pintor, i amb seller, anomenat Ramon Crou, tots de Perpinyà, un per a dedicar=se a les feines de construir i ornar amb pin¬ tures les selles de cavall. El document que fa referència a aquesta associació li diu Amfos de Brugis, picíor hahiiaíor Perpiniani. A mitjans de novembre de l'any 1309, era propietari de una peça de terra situada a Vilanova de Rabó. La seva esposa, de nom Beneta, vivia encara en 1331, dient=se vidua, tenint tres fills, tots majors d'edat. (AlART: Lloc cií.—CapeillE: Lloc cíÉ. pàgs, 14 i 219.) BURGOS (Pere Martí de).—A 3 de desembre de 1260, emprenia, amb el pintor Bernat, tractes per fer i pintar cinc imatges, creu i rerataula, conforme a altres 66 LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA semblants que bi bavia en l'església de Santa Maria del Mar de Barcelona. Vegi's: BERNAT. CAMPS (Arnau de).—A 13 de les calendes de no= vembre de 1244, un pintor d'aquest nom, veí de Vicb, s'avenia amb Pere de Closelles, també pintor, compro= en metent=se aquest darrer a ensenyar=li bé i fidelment l'ofici de pintor, hene eí fldeliíer magisíerium picíorie. El tracte du= raria des de la festa de Tots=Sants prop=venidora fins a cap d'any, rebent Closelles per salari 50 sous barcelonins, en en repartides de manera que cobraria 20 sous tres pagues, per Nadal, 15 per Pascua i els demés al cap de l'anyada, ademés del menjar i les medicines. (C. F. Manual Anònim de 1244=1247.) CLAUSELLES o CLOSELLES {Pere). - Apre= nent pintor en 1244. Vegi's: CAMPS (Arnau de). COSTA (Bernai de).—Ciutadà de Barcelona que sots= criu, amb la denominació de pintor, un debitori a favor de Berenguer de Roca, amb la dada de 28 de juny de 1301. (Mas: Lloc cié. p. 250.) CROU, CREU, CREUS o SANTACREU (Bernai).—El nom d'aquest pintor, fill de tal Ramon, un surt en un document de 15 d'octubre de 1256,en el qual un habitant de Perpinyà el perdonava de l'acusació que se li feia d'baverdi causat una ferida. (Alart: Lloc cií.—Capeille: Lloc cií. p. 145.) CROU, CREU, CREUS o SANTACREU (Joan).- Una acta, del 10 d'octubre de 1308, l'anomena Joan Creus, pintor, tenint=se'l per fill d'en Quillem, i pare, a la vegada dels dos pintors trescentistes, Pere i Bernat Crou. (AlART: Lloc cié,—CAPEILLE: Lloc cié. p. 146.) CROU, CREU, CREUS o SANTACREU {Ran7on). ELS PRIMITIUS 67 —En 1265, aquest perpinyanès rebia a salari el pintor Bernat Bertoli, la pintura d'armes, selles i altres ob= per jectes. Aquest Ramon Crou es diu seller en diversos actes, de 1276, 1278 i 1283. En la darrera dada estava associat als pintors Ramon Frener i Amfós de Bruges, per la confecció de selles de vària qualitat. (AlART: L·loc cií:.—CAPEILLE: Lloc cié. pàgs, 145 i í219.) ÇOLIVA (Peve). Vegi's OLIVA. DALMAT (Guillem). Vegi's ADALMAT. DAVI (Arnau) .—Pintor de Perpinyà, pertanyent a una familia que,al segle XIII, exercia la professió de seller en dita vila. El pintor i seller, de nom Arnau, feia son ofici en 1267=1283. (AlART: L·loc cií.—CAPEILLE: Lloc cit. p. 151.) DAVI (Bernat).—Com a pintor, és citat des de l'any 1301, considerant=se'l, amb provabilitat, com a pare de un altre Bernat i un Arnau, germans que exerciren la mateixa professió i que avegades els documents trescentistes els donen el nom de Guerau Davi. (AlART: Lloc cit.—CAPEILLE: Lloc cií;. p. 151.) DAVI {Pons) .—Alguns documents de la segona meitat del segle XIII, li donen el nom de Daviu o David, celerius, de Perpinyà. (AlART: I-loc cié,— CAPEILLE: Lloc cié. p. 151.) ELI5AVA. — Una bandera, que posseeix el Museu d'Art i Arqueologia de Barcelona, feta de lli, amb aplica= cions de drap de seda i brodats a punt de cadeneta, obra segonssembla del segle XII, que procedeix del sepulcre de Sant Otb, bisbe de Urgell, porta la inscripció: ELIS = AVA = MEF - CIT, que nom de l'autora del bro= sembla donar el dat. Per la d'aquesta bandera i atenent sa antiguetat, raresa hem inclòs entre nostres pintors el nom de la que sembla que, al brodar=la, la pintà a l'agulla. 68 LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA (Joaquim Folch í Torres: Amari de Vínsíiíuí d'Eséudis Caíalans, 1915=20, p. 755.) ERM.ENGOL (Berenguer) .—Pintor de Perpinyà, que és conegut per un document de 27 de novembre de 1276, en el qual consta bavia emmullerat amb una filla del que pintor Rodrigo. À 13 de gener de l'any següent, aquest Ermengol pagava a un pellicer de Perpinyà la suma de 7 lliures barcelonines que li devia. (AlART: Lloc cié.—CAPEILLE: Lloc clí. p. 190.) FERRER (Arnau).Arnaldus Perrarii, picíor, a 28 de novembre de 1310, confessava un deute davant del veguer de Manresa. En 1318 encar consta com a vivent. (Joaquim Sarret í ArbóS; Arí i Aríuíes manresans, p. 7.) FERRIOE (Ramon).—Firma el testament de un tal Berenguer Oromir, en l'any 1297. (MAS: Lloc cit. p. 221.) FRENER (Bernai).—Pintor de Perpinyà, que perte= neixia de la que el nom patronímic designa el a una casa qui treballa frens o brides d'animals de peu rodó. Són al= menys quatre les generacions d'aquesta família, que apa= reixen en els segles XIII i XIV. E[n Bernat Frener, ja a 17 de març de 1265, féia una venda de selles i brides, important la bonica suma de 235 sous 6 diners. Altra venda d'efectes de la mateixa natu= ralesa, va datada a 6 d'octubre de 1276. Àdemés de la selle= ria i freneria s'ocupava en pintar, conforme demostra una acta que, d'acord amb la seva esposa Guillerma, pel gener de 1277, acordà amb un tal Joan d'Alenyà, barber, llogant=li un obrador veí de saexpressant=se en el pròpia casa, tracte que el llogater no s'avindria amb altre persona per afer=li competència, de manera que en la botiga aquella no podria admetrer=bi ningú que exercís son ofici de fre= ner, seller o pintor. (AlART: Lloc cié.—CAPEILLE, p. 218.) ELS PRIMITIUS 69 FRENER {Joan).—Pintor de Perpinyà, a 9 de gener de 1300, fill del Ramon Frener. (AlART: Lloc cií.—CaPEILLE: Lloc cií. p. 219.) FRENER {Ramon). — Qermà d'en Bernat i com ell exercint l'ofici de seller i de pintor a Perpinyà. A 8 de setembre de 1283, estava associat amb dos al= tres pintors, puix que aleshores un Joan de Oliva i son fill Berenguer, provinents de Qllastret, a Catalunya, es lloga= ven durant cinc anys per a treballar en son ofici de sellers, a compte d'en Ramon de Crou, seller d'en Ramon Frener i d'Alfons de Bruges, mitjançant un preu de 3 sous 9 diners, per cada sella de cavall que obrarien, i 2 sous 6 diners per cada sella de palafrè pintada, i de 3 sous 3 òbols per cada sella més senzilla. A 1 de setembre de 1286, un germà seu li féia donació de uns drets sobre la casa del seu pare, situada al Puig de Sant Jaume, confrontant amb les cases que foren del pintor Rodrigo, aleshores difunt. Altres actes, datats al 3 de febrer de 1293, parlen de una reclamació de 23 sous melgoriesos, que se li debien per armes i armadures fetes per ordre d'en Dalmau i d'en Guillem de Castellnou; exigint també un altre deute, de 108 sous 5 diners de la mateixa moneda, per altres articles de son ofici de freneria que ell havia obrats. El mateix pintor Ramon, amb els seus dos fills Joan i Bernat, al 9 de gener de 1300, tenien una renda anyal de 60 sous barcelo= nins, que ell rebia de quatre cases veïnes a la que ell po= sseïa, les quals confrontaven entre altres llocs, amb la casa d'en Jaume Rodrigo, pintor. El preu de la venda era de 1100 SOUS. (AlART: Lioc cié.—CaPEILLE; Lloc cié. p. 219.) GALCERAN.-Un fill de pintor de la vila de un Torà, aleshores difunt, anomenat Pere, al 15 de juny de l'any 1302, tractava per fer l'ofici de pintor a un tal Te= xeda, qui exercia la mateixa professió a Barcelona. (MaS; Lloc cié, p. 250.) 70 LA PINTURA MIQ-EVAL CATALANA 0ENER (Pere de).—Un document de 13 de les ca= lendes de setembre, 19 d'agost, de 1263, parla de un Peirus de Generio picior Vici hahiíaíor, qui tenia càrrec de marmesor de una difunta. i (C. F. Manual anònim de 1262=1268.) 0IL.—Parla de un pintor d'aquest nom una carta reial de Jaume II, encarregant a mestre Bartomeu esculptor la construcció del sepulcre del seu pare, el Rei en Pere II, en l'església monacal de Santes Creus; "M-agistro Bartholomeo lapicide civi Tarracbonensi. Cum nos intendamus in monasterio sanctarum Crucum bonorabilem construi facere sepulturam ad opus domini Petri felicis recordationis regni Àragonum patris [nostri] dicimus et mandamus vobis, quatinus visis presentibus una cum Egidio P. Sancii accedatis ad monasterium su= pradictum et videatis et consideretis ea, que necessària fuerint ad sepulturam predictam, simul cum dictis pictori= bus nostris et incontinenti incipiatis in tempore supra= dicto, prout vobis et dictis pictoribus nostris visum fuerit faciendum ad construccionem sepulture. Dat. Barcbinone mi. idus Augusti" (1291.) (H. FINKE; Âcfa Aragonenssia, voi. II, p. 904.) Potser aquest pintor Qil era el mateix al qual fa re= ferència altra carta del ja dit Jaume II, dirigida al Beat Ramon Lull, que es trobava a Tunis, al 5 de novembre de 1314. Diu així: "Jacobus etc. discreto viro R. Lulli salutem etc. Re= cepimus litteram vestram quam nobis noviter transmissis= tis et intelleximus plenarie tenorem ipsius. Ad que vobis respondemus, nos scribere per specialem litteram nostram, quam vobis mittimus cum pressenti, régi Tunicii quod vos honore nostri habeat comendatum. Et eciam Jobanni Egidii pictori turcimanno suo per aliam litteram nostram, quam vobis assimili transmittimus, scribimus super eo. Datum Ilerde, nonas Novembris anno domini MCCCXIIII. ELS PRIMITIUS 71 (Finke: Lloc ciÉ. p, 990.) GRANER (Pere de).—Granerius picíor de vÜIa Vici, és citat en un document de 2 idus de març de 1273. (C. F. Manual anònim de 1272'74.) Prou deu esser una mateixa persona que un Petras de Graner picíor vicensis, anomenat per un escrit de 16 de març del mateix any. (C, F.: lylanuaÍ çitaí. El mateix Granerius picíor de villa Vici reapareix, al 2 de les nones de març de 1277. (Id. Id. 1276M279.) Aquest darrer document parla de l'esposa del pintor, de Hermesinda. Marit i muller que, amb son gendre nom Pere de Torrella i Benvinguda, sa esposa, van encartats, als 6 idus de juny de 1292. (Id. Id.: Manual anònim de lal dada.) GULLEEM.—A Barcelona, als 12 de setembre de 1151, 28 d'agost de 1154, en l'anyada vinenta, a 27 de febrer de 1157, 30 de desembre de 1181, 4 de setembre de 1183 i 10 d'octubre de 1201, bi ba documents, de cap mena de interès artistic que, fan referència al pintor Guillem. (Arx. Cap. de Barcelona: Liber IV Aníiguiíaúím, fol. 81.-—-MAS: Lloc cil. p. 217=218.—Josep BALARI l JOVANY: Orígenes tiisíóricos de Caía= laña, p. 637.) HALY.—Al 15 d'abril de 1169, en el testament de Bernat de Meyà, de Mediano, es fa concessió de 32 mara= vedisos, per a fer el pati o portal del dormitori de la Ca= nônica barcelonina, quantitat que tenia empenyada al sarraceno Haly piciore, Arx. de la caéedral de Barcelona: Lib. I Aníiquiíaíum, fol. 57.— BalARP Lloc cil. pàg. 637.) JOAN.—Un Johannes pintor de Turol ujcoraíus, fou encarregat pel rei en Jaume El Conqueridor, en fer sa 72 LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA entrada a València, en què construis l'altar que 1248, per a s liavia de improvitzar per a celebrar la primera missa que es digué en la mesquida major que fou destinada al culte catòlic. El citat rei fa menció de tal pintor, dient=li maghíer meus. (Josep SANCHIS í SiVERA: Geografía General del Reino de Valencia, vol. 1, p. 899.) La circumstància de dir=se el pintor de Turol podria indicar que es tractava de un pintor francès, procedent de Tours, tota vegada que aquell nom de població no sembla pas que puga identificar=se amb Terol. JOAN.—Mestre pintor de Perpinyà al que, el dia abans de les nones d'octubre de 1308, li regonegut un era deute de 11 lliures barcelonines, i el dret a fer=li la vida durant 30 dies, per el que ell devia construir tres cimboris o baldaquins, destinats a l'església de Sant Joan i Pau, de la població de Sant Joan de les Abadesses; cimboris que devien anar col'locats sobre l'altar major i al damunt dels dedicats Santa Marguerida i a Sant Gabriel. Mestre a Joan debia pintar els tres cimboris a ses despeses, i amb colors disolts amb oli de llinosa, devent també fer=bi 3 imatges esculpides o embutidos, o siga de relleu, imatges que devien esser 2 àngels amb encensers, fent homenatge a l'Omnipotent in sede majesíafís. que devien midar 4 palms de llargada les de l'altar major, i un palm menys les dels altres altars, bavent-bi de posar fulla d'argent dau¬ rada o colrada, on bi fos necessari; per tot el que en Dalmau de Fornells, capellà de la dita església, es com= prometia a pagar=li la meitat de les esmentades 11 lliures al començar la dita pintura, i el que restés al final del seu treball. Val la pena que copiem per enter un tal document: "Ego Dalmatius de fornells capellanus beatorum jo= bannis et pauli confíteor me debere vobis magistro jobanni pictori babitatori perpiniani XI librarum monete barcbi= nonensis de terno et comestionem per XXX dies conti= 9 » ELS PRIMITIUS 73 nue sequences sufficientem, rationem trium simborium quod facietis in ecclesia beatorum jobannis et pauli, scili= cet unum super altare beatorum jobannis et pauli et alium super altare sánete margarite et aliud super altare sancti gabrielis. Sub tali pacto quod vos pingatis dictos tres siraboris cum omni vestra propia missione et expen= sis de coloribus distemperatis cum oleo de linos et cum omnibus aliis necessariis picture dictorum simborium, et quod faciatis cum uostra propia missione III ymagines sculptas sive embotides in quorum dictorum trium simbo= rium, scilicet duos angelos cum turibulo in manu et in quo= libet unam imaginem de sede majestatis: et quod in sim= bori al taris beatorum jobannis et pauli faciatis imagines IIII palmorum in longitudinem et in aliis duobus simbo= ris III palmorum, et quod ponatis folia argenti deaurate ubi necesarium fuerit in dictis imaginibus et cimboris prout inter nos et vos est dictum et ubi fuerit necesario. Et ego promitto vobis solvere de dictis bene medietatem in principio dicte picture et cum perfeceritis dictam pic= turam totum residum dictarium librarum XL et pro is obligo etc., et ego dictus magister jobannes promitto dicta attendere etc. " (Arxiu de Sant Joan de les Abadesses,—Manual del notari Torrent. foli 212, vol. Arx. plec 22, Curia.) — Nota facilitada per MN. JOSEP Masdéu. JOAN. — Qn frontal de l'altar, dedicat a Sant Martí de Tours, pertanyent en l'actualitat a la collecció de Don Lluís Plaudíura de Barcelona, í procedent de la província d'Osca, de la conca del Run, porta la firma: JOHANNES PINTOR ME FECIT. D'aquesta obra, que resulta més inte= ressant com a obra pictòrica, des del moment que va sus= crita, ens proposem parlar=ne, amb el degut deteniment, més enllà, en el lloc que li correspon. Sols ara direm que l'obra en sí acredita una bona mà de la segona meitat del segle XIII. JORDÀ (Guillem).—Fou pintor de Perpinyà, mort 74 LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA abans del començament de l'any 1286. En el seu testament instituí bereu a un fill seu, dit Nicolau, qui no tardà pas a seguirdo la tomba, ja que amb la dada del 11 de setem= a bre de l'any ja citat, els marmesors del pintor Guillem efectuaren la venda de unes cases que l'artista havia po= sseït dintre Perpinyà. (AlART: Lloc ciL—CAPEILLE: Lloc ciL p. 284.) LODPIGO o LUDEPIC (Jaume).-l?ir,ior de Per= pinyà, fill i bereu d'en Pamon Lodrigo, pintor. Als 7 de novembre de 1277, al donar procuració a un colteller de Beziers, a fi de cobrar una suma de 17 sous de Magalona, que li debia un habitant d'aquella població, es dóna el títol de pintor. Exercia la seva professió al 17 de febrer de 1279, quan llogava per quatre anys una botiga que posseïa en una casa del Puig de Perpinyà. 5e '1 troba viu i esmentat com a pintor perpinyanenc en un document, de 26 d'agost de 1286 i al 9 de gener de l'any 1300. (AlART: Lloc ciÉ.—CAPEILLE: Lloc ci£. p. 335 i 219.) EODRIGO {Ramon).—Es troba mencionat per pri= mera vegada aquest pintor en un acte, del 27 de novembre de 1276, quan, d'acord amb son fill Jaume i de son gendre Berenguer Ermengou, manllevava 137 sous 6 diners bar= celonins un jueu, dit a Jacob de Montpeller. En Ramon Lodrigo tindria aleshores una edat bastant pujada, morint a l'any següent, tota vegada que, a 22 de setembre de 1273, ell feu donació a son fill Jaume de una casa situada en el Puig de Sant Jaume de Perpinyà. Als 7 de novembre del mateix any, son fill ja citat deia que son pare era ja difunt. En 1286, encar es parla de una casa que havia estat del pintor Ramon. (AlART; Lloc cií.—Capeille: Lloc cit. p. 335 i 219.) MARTI.—Pintor vivent a Barcelona, al 9 de juny de 1191. ELS PRIMITIUS 75 (Àrx. C- B., Diversorurïiy C.) MARTI.—Pintor de Barcelona al qual, als 14 de juliol de l'any 1295, se li regoneixia la fermança prestada a nom de un tal Arnau de Terrassa, pintor barceloní. (MaS: Lloc cié. p. 221.) Un mestre Marti, que podria baver estat esculptor, rebia, amb la dada del 24 de febrer de 1 any 1273, la suma de 95 sous, que li feia lliurar el Rei en Jaume I, des de Perpinyà, pel valor de sexaginía lihris cere ad opus imaginis domini regis. (Joaquim Miret i Sans: Itínerari del Rei en Jaume-, p. 456.) Cal demanar=se si fóra possible identificar en un sol personatge el Marti, pintor de finals de la tretzena cen= túria i el de son nom que entregava la cera, de una a ops imatge que el rei Conqueridor deuria presentar com a ex=voío a qualque santuari de la seva devoció. Al 28 de desembre de 1295, el rei Jaume II manava pagar a un pintor, de nom Marti, 28 lliures 8 sous 4 di= ners, per un escut i una sella, pro guodam scuío eí guadam sella ad opus nosíri facíis. (Arx. de la Corona d'Aragó; Regisére 263, fol. 13 vers.) Al 15 de març de 1301,el mateix rei que fossin manava reclamats i recuperats guandam seïlam eí frenum harissimi fila nosíri infaníis Alfonsi gue esí in posse Martini picíoris civis Barchinone. (Id. Id.: Regisíre 268, foli 47 vers.) Al 11 de gener de 1303, el precitat monarca escrivia des de Tortosa al feel seu Marti piníor ciuíada de Barcelona, manantdi que fes unes rigués armes a ops del nohle infaní don Johan car cusi nosíre, per íal com nos al dií infaní don Johan les diíes armes volem preseníar. (Id. Id.: Regisfre 569, fol. 130 v. — ANTONI RUBIÓ í LLUCH: Do= camenis per la ííisíòria de ¡a Caiíura Caialana Mig=Eval, vol. II, p. 393.) MATHIA. — Pintor de Cervera, qui degué fer al= 76 LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA guna obra per l'església de Santa Maria de Belldlocb, tota vegada que un tal Quillem Bover, donat de dita església que està situada veïnament a Santa Coloma de Queralt, als idus d agost de 1291, regoneixia i confessava un deute de 60 sous, per l'aludida obra. (Joan Segura, Prev.; Cosíums de Catalunya, cap. IX.) MECELMI.-Pintors que, en 1157, treballaren segons encàrrec del Comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, en la casa de la batllia que els sobirans barcelonins tenien a Sant Cugat del Vallès. Una nota referent a la predita batllia, en novembre de dit any, diu aixi: "Ebdomada III novembris venit Àlfacbi de Tortosa venia de comte et Poncio Porter de la Reyna qui venia illos et I mer=cum cader et unos mecelmos qui la cambra pintavan et dispen= serunt mediam corteriam de pane et III parillos de gallinas et de ciuada III cuarteras. (Arx. de la Corona d'Aragó, Registre VI.) L'illustre filòlec i historiador D. Josep Balari i Jovany indica dubitativament si tals mecelmos pintors foren musulmans. (Orígenes históricos de Cataluña, p. 237.) OLIVA {Joan i Berenguer).—Pare i fill, de Ullastret, dels quals tracta un document de l'any 1283. Vegi's FRENER {Ramon). OLIVER.—Un picíor Olivarías, al 14 de les calendes de juliol de l'any 1185, confessava rebrer 150 sous de la casa del Temple de Barcelona. Firma: signum Olivarii picíoris. (Arx. Cor. Aragó, perg. 391.—BALARI: Lloc cií. p. 559.) OLIVER {Pere).—Guarnidor o seller de Girona, del qual parla un document, del dia 11 de les calendes de gener ELS PRIMITIUS 77 de 1250, en el qual es llogava pel temps de un any al pintor de Vich, Guillem Olm. (C. F.: Manual de 1250=55.) À. 2 idus de desembre de 1250, un Pere Oliver de Girona, .<:eler, confessava deure a en Ferrer de Torrents, clergue de Vich, 18 sous, que aquest li havia avençats per dues selles de palafrè i dos parells de guarniments amb el senyal d'en Berenguer de Portella. (C. F.: (Id. Id.) "II idus Decembris, 1250: Quod P. Olivarii de gerunda, seler, debo tibi F. de torrentibus vicensis clerico, XVIII solidos de duplo quos tu mihi mutuo tradidisti, per quibus debeo tibi facere guar= nimenta duarum sellarum palafredi, et duarum parium armarum, de signo berengarii de portella, uel dictos XVIII solidos tibi reddere de bine ad camiprivium proximo venturum, quicquid istorum melius tu eligere volueris: quos XVIII solidos el dicta arma sive guarnimenta quam tu melius volueris, solvere, facere et atendere, et complere, sine questione, dilatione, et aliqua exceptione, usque in dictum camiprivium quadragesima proximo ventura; et si a dicto termino, etc." (Francesc Carreras í Candi: — Miscelánea Històrica Catalana, vol. IL p. 391.) OLIVERA {Pere de). Qn ciutadà de Barcelona — d'aquest i pintor d'ofici, nom al 28 de gener de 1308, fîr= mava apoca de 20 lliures, a favor d'en Bernat Isern, ciuta= dà de Barcelona, precedents de les quantitats que el mestre de la casa de l'Hospital de Sant Joan de Jerusalem, entregà al dit Isern per raó de les armes que Fra Pere de Soler, castellà d'Emposta, encarregà li fes el citat Pere d'Olivera, pintor, armes que l'esmentat mestre, qui tenia el nomFra Pere de Soler, debia portar=les ad paries uUra= marinas. (MaS; I,Ioc cií:. p. 2.30.) 78 LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA Sembla que aquest pintor pot iclentifîcar=se amb un Pere Çolivera, pintor de Barcelona, al qual, a 4 de novem= bre de 1317, eren pagats 452 sous, per haver fet unes ar= mes pel rei. (Arx. de la Corona d'Aragó. Registre 418, fol. 28. — rubió: Docu= ments, vol. IT, p. 393.) OLM {Guillem).—Pintor de Vicb, de qui hi ban no= ticies durant la segona meitat del segle XIII. En 1250 i 1252 llogava per un any a un tal Pere Oliver de Girona. "XI Kalendas Januarii, 1250: P. oliver de gerunda guarnidor promito me manere tecum G. de ulmo pictori festo a proxime venturo pasee usque ad unum annum et in eodem festo continue se= quentem et completum. Ita quod ego faciam tuum opus de guarnir bene, fideliter et legaliter infra totum dictum tempus et tu dones mihi mans ob res sicut est inter me et compromisium et sim tibi fidele legale bonus et obediens dicto et facto tam in operatorio quam extra et faciendo tibi homaginum". (Carreras: Lloc cíí. p. 396.) "VIH Kalendas Mardi, 1251: P. pictor de gerunda promito me manere tecum G. de ulmo a festo sancti jobannis baptiste usque ad unum annum continue sequentem et completum in eadem festo. Tali pacto ut tu des mibi victum infra totum dictum tem= pus et colas me sanum et infirmum et ego faciam oficium pictorie bene et fideliter et diligenter; et sim tibi bonus legalis et obediens dicto et facto: et si per aliquos dies fuero infirmatus infra dictus tempus uel fuero absens a te restituam tibi eidem dies ultra terminum antedictum et dabis etiam mibi per salario LXXX solidos barcbinonen= ses de duplo: et boc promito tibi sub bomagio tibi a me facto et sub juramento atendere. Ad boc ego dictus G. de ulmo promito tibi predictam atendere et tibi facere bonum sine malo ". (Carreras: Lloc cií. p. 396.) El.S PRIMITIUS 79 Vegi's OLIVER (Pere). Al 16 de les calendes de setembre de 1261, tractava amb un tal Guillem de Texeda, de Sant Esteve de Kas, a fi de què aquest, durant un any, li confeccionés selles de cavalls que en Guillem Olm vendria. (c. f. Manual de 1259=1262. — carreras — Miscelánea Històrica 391 i 395.) caialanat Sèrie II. pàgs. "XVI Kalendas septembris, 1261: G. de texeda de parrocbia sancti stephani de acculo ? de bas promito bona fide ac per firmam et stipulacionem tibi G. de ulmo pictori quod omnes sellas a nos a presenti die usque ad unum annum perpetuum fecero vendam tibi et non alteri. Ita tamen quod tu dones mibi per qualibet sella equi tres solidos... denarios monete barchinonense de terno et per omnibus aliis sellis tam de palafrenis quam de mulis duos solidos et... denarios ejusdem mo= nete et etiam soluas mibi qualibet septimana de predictis denariis Sex solidos ejusdem monete per comestione et per... necesse fuerit. Et illud quod superauerit qualibet septimana de opere quod tibi fecero ultra predictos Sex denarios soluas mibi in capite anni: tu vero dones et so= luas mibi denarios ad fustam sellarum quando ipsum recipiam eos in pagam dictorum sex solidorum. (Carreras: Lloc ci£. p. 391.) Un document, datat a 13 de les calendes de 1279, fa referència al mateix Guillem de l'Olm, pintor. (C. F.; Manual de 1272=80.) OLM (Guillem del).—Un segon pintor, del mateix nom que seu, als 13 de les calendes de novembre l'anterior i fill de 1279, concordava sobre la cura de un dit que tenia malalt. (C. F.: Manual de 1279=80.) PERE.—Als 2 de les calendes de març de 1275, tro= 80 LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA bem document un que fa referència a un Peirus piciov, ha= hiíaíor villae Vici, (C. F.: Volum de Capîéols Matrimonials de 1253=54.) Ja bem dif abans que a Vicb bi bavia confemporània= ment un Peirus picior de Geranda, que podria baver estât una mateixa persona que el que motiva les presents ratlles. PERE.—Pintor, ja difunt al 15 de juny de 1032, de qui parla un document barceloní en fer referència a un Qalceran pintor, que era fill seu i vivia en aquesta dada. Potser que l'artista Pere fos de la vila de Torà. (MaS: Lloc cit. p. 250.) PERPINYÀ.—Pintor, de qui es tracta, en 1309, en fer=se referència a les cambras que havia de piníar un Per= pinyà, piníor, en el castell reial de Mallorca. (Gabriel Llabrés: Buí. de la S. A. Luhana, gener de 1923.) Voldrà dir el nom d'aquest pintor que era procedent de la capital rossellonesa? PINTOR.—Durant el segle XIII, a Elna i a Perpinyà, bi havia gent d'aquest ofici i a la vegada del mateix patro= nimic. (Capeille: Lloc cié. p. 482.) PINYANÀ {Berenguer de)—Un personatge barceloní, de 1 any 1231, ostenta la qualificació de pintor. (MaS: Lloc clé. p. 219.) RAMON.—En el repartiment de immobles, després de la conquesta de València, al 7 de les calendes d'agost de 1248, s bi esmenta un Ramon pintor, sens que pugui pre= cisar=se si es tracta de un cognom indicador de família o de professió. (SanchiS 1 Sivera: Lloc cié. p. 899.) RAMON.—Pintor, habitant a Perpinyà qui, a 2 de les 10 ELS PRIMITIUS 81 nones de març de 1265, llogava a en Bernat Bertoli, per a què l'ajudés en la pintura d armadures, selles i espases per un sou que es determinaria. (CaPÈILLE: Dicííonnaire, pàgs. 55 i 57.) Es versemblant que aquest Ramon, pintor, sigui una mateixa persona amb un altre, del qual s'ha donat noticia segons el seu cognom. SIMON.—Mestre pintor de Beziers que, a 12 de les calendes de setembre i a 4 de les nones de desembre de l'any 1272, i encara a 6 idus d'abril de 1284, vivia a Perpi= nyâ, citant=se '1 respectivament Magisíer Simon picíor, magisíer Simon picíor hiíerrensis i Simon en els documents. (Alart: Lloc cií.) TARASCO (Ripoll).—Aquest personatge, del qual s'és dit si erade Sant Joan de les Abadesses, se canonge l'ba fet autor de les set ' figures de fusta de noguer poli= cromada, representatives del Descendiment de la Creu, venerades avui dia en aquella vella col·legiata monacal, fetes famoses baix la denominació del Santíssim Misíeri, [Fig. 16]. (Pau PARASSOLS í Pi, Prev.—Juan de las Abadesas y su mayor gloria, el Santísimo Misferio; paré II, cap. 1.) No és pas evident que el Ripoll Tarascó fos autor material d'aquestes figures. El que si consta és que, en 1250, un tal Dolcet, laic, costejà l'aludida representació del Descendiment, encarregant=ne la comanda per a la seva realització al citat Tarascó. Un necrologi pertanyent al citat monestir bo indica amb certesa, quan parla de què a (1) Les se£ imaéges que componen el Descendimen£ de la Creu, a San£ Joan de les Abadesses, són: Jesús, Maria, San£ Joan Evangelista, Josep, Nicodemus, i el Bo i el Mal Lladre. Algunes vegades en la repe£i= ció del maéeix £ipu iconogràfic s'bi troben cinc figures, ja que en resulten suprimits els dos Lladres. Es de creure que aquesta supressió existia en l'obra encarregada l'any 1260 a Mestre Bernat i a Pere Martí de Burgos. 82 LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA 31 d'agost "obiit Dulcetus Laycus. Tste Dulcetus... Cruci= fixum majorem stantem supra altare beatissime virginis Marie fieri jussit et Rivipoblus Tarascbonus fuit procura= tor pro illo dicti operis". (Vegi's la memòria: El Sanííssim lYÍiséeci de Sani Joan de les Abadesses, presentada al Congrés Eucarístic de Madrid de l'any 1911, i impresa en una edició popular, en 1916, p. 10.) TERRASSA {Arnau de).—Pintor de Barcelona, men= cionat en un document de 15 de setembre de 1282. Al 21 de juny de 1295, féia venda a un militar de rOr= dre de Sant Joan de Jerusalem d'algunes armadures, com una sella i un escut de fusta, cobert de cuiro cru i pin= tura, amb el distintiu de l'Ordre de l'Hospital de Sant Joan i de Belbllocb. També li venia un pitral amb son cingle i un parell d'esperons i 16 treboquets de cuiro vert i de dos cairells de seda, demés de 16 de cuiro, dos estreps iguals daurats amb sos gambals, i tot per 120 sous, dels que en rebia de moment 50: "quedam arma scilicet unam sellam et unum scutum de fuste et comiatam et coriatum de corio crudo et pictum extra ad signum de ordinis dicti bospitalis et in= tus ad signum de Belloloco, quod est nebularum de argento cum campo virmilio. ítem unum pectorale et unum si= nyel et unum par de singulis et sexdecim traburquerios de corio virido cayrellatos cum duobus cayrellis de sirico et sexdecim corqueo (?) siue cordons de sirico croceo et duos strepos egalors (?) deauratos cum bonis gambals quadratis ". (Àrx. Cat. Bar.: Manual Ide Bernai Vilarruhia.) Aquest mateix Arnau de Terrassa, al 14 de juliol de 1295, regoneixia a el Marti pintor, la fermança prestada per en Quillem Llobet, seller. (Mas: Lloc cié. pàgs. 220=21.) TERRERS {Berenguer)—Un document, de 31 d'octu= bre de 1289, parla de un Berengarius de Terrariis picíor de civiíaíe vicensi. ELS PRIMITIUS 83 (C. F.: Manual anònim de l'2S9=90.) TERRUCH {Berenguet).— Al 5 de les calendes d'oc= Lubre de 1263, bi és esmentat unBerengarius Terruch, picíor hahiíaíor villae Vici, filius, Arnaldi de Parroquia de Hosíalesio de Parroquia Sancíi Michaelis de Pineda, qui per lo vist aleshores es casà amb una Marguerida de Sabadell. (C. F,: Capííoïs Maírimoniah de 1263=64.) TEXEDÀ {Guillem de).—A 16 de les calendes de novembre de 1260, aquest, que sembla que era de Sant Esteve d'en Bas, tractava amb el Quillem Olm, pintor de Vicb, pel temps de un any, sobre treballardi selles que el darrer es cuidaria de vendre. (C. F. Manual de 1259-60.) Un Texeda, d'ofici pintor, al 15 de juny de 1302, tractava sobre ensenyar son ofici a un tal Galceran, fill de un Pere, pintor difunt. (MaS: Lloc cié. p. 250.) Altre Texeda, en 1319, perteneixia al Consell de Cent de Barcelona. (Arx. Mun. Bar.) TORRA {Andreu de la).—Pintor, ciutadà de Lleida, el qual daurà i colorí el sepulcre del pare del rei Jaume II, a Santes Creus. L'encàrrec per aquesta obra degué ser pel desembre de 1305, dada en la qual el rei l'enviava al monestir ja citat, puix volia fer=li pintar certes columnes 0 capitells de la tomba de Pere II: pingi quasdam columpnas seu capilellas fumuli regis Petri. (H. FINKE: Acia Aragonensia, vol. II, p. 905. Noies.) A 3 de les nones de maig de 1307, dia 3 del mes, 1 abad de l'esmentat monestir féia el compte per lo de la pintura del túmul, en el qual els mestres Andreu de la Torra i Bernat de Vall rebien 400 sous. (Id. Id.) 84 LA PINTURA MIQ-EVAL CATALANA L'abad Bonanat, de di£ monestir, demanava en carta d'aquell temps, sense dada, diners al rei per a pagar l'obra, alegant les raons de mala collita, que feien no tingués me= dis per satisfer l'alimentació dels artistes i artesans, con= forme el rei bavia manat. D aquest document són les se= güents ratlles: "Significo, domine, vestre regie maiestatis magistrum Andream de Turri pictorem, civem Ilerdensem, in opere picture, quod per eum fieri mandastis super sepulcro ex= cellentissime recordationis domini regis, vestri serenissimi genitoris, egregie incepisse, ita quod quasdam ex illis cru= cibus, que sunt ipsius tumuli testitudini superstantes tam auro subtili ingenio superposito aliis diversis colo= quam ribus ad boc pertinentibus insertis artificialiter et impresis apariencia satis laudabili decoravit, et videtur quod, si modo simili continuare perficere poterit ipsum opus, dummodo durabile sit, quod ipse magister asserit perpe= tuo duraturum, quasi nullum oppus prius erit, secundum quod postea apparebit, et cuilibet intuenti manifeste vi= debitur, quantum perpendi potest, nobilissima sepultura. (Id. Id., vol. II, p. 906.) El dia 1 de juny de 1307, el rei fos abonat al manava pintor Andreu de Torra el que li eradegut pels seus tre= balls i la quantitat que necessités per a acabar=los. (A. Rubió: Docamenh, vol. II, p. 6. Nota.) TORRELLA {Jaume).—Amb el nom de Jacohus To= rrelani picíor, se el troba habitant a Perpinyà, als 5 idus de setembre de 1286 i a 5 nones de juliol de 1321. Un pintor d'aquest nom morí abans del 11 de març de 1332, ja que així bo indica un document, que fa refe= rència a una filla, que és dita Geralda, nascuda de son matrimoni amb una Cecília. (Alart: Lloc cit.—Capeille: Lloc cit. p. 525.) CAPÍTOL IV LÀ TRADICIÓ TCT I L Cristianisme, des dels seus primers lemps, usà de la pintura mural per a embellir i ornar els llocs de reunió i, principalment, els subterranis destinats a rente= rrament dels fidels. Que no totes les pintures que bi ha= vien en tals llocs eren purament decoratives bo demostra el ja reportat cànon del concili de Iliberis, de per allà l'any 300, en el qual es parla de què no es pinti en les parets, guod coliíur eí adoraíur. Vinguda l'època de pau de l'Església, ja vers la meitat del segle IV, sorgien a Roma molts edificis de culte rica= ment decorats. Hi bavia la Basílica del Salvador, amb el baptisteri anexe, construïts per l'emperador Constantí, al Laterà, residència papal; i no lluny d'allà la basílica de Santa Creu, eregida en el Sessorianutn; i també existien els mausoleus imperials de Santa Elena i Constantina, com també les basíliques cimiterials del Príncep dels Apòstols i de Santa Agnès. Passat mig segle, s'bi bavien ajuntat les basíliques de Liberi, de Sant Climent, de Santa Puden= ciana de Pamaqui i la de Sant Pau. Quan l'Església va tenir la plena llibertat i el Cristia= nisme fou aixecat a religió de l'Estat, l'art sagrat estava ja 88 LA PINTURA MIQ-EVAL CATALANA consolidai. Per això els artistes es mostraren de cop i volta en plena maduresa i les seves obres, tant pel contingut com per la forma, són sovint verdaderos obres mestres. Escenes tretes de la vida real, les esglésies orien= que en tals revestien parets enteres, eren també així a Poma, sobretot en els mosaics més antics. Però el cas fou, que aquestes no servien més que per avivar la severitat de les sagrades escenes i que eren fetes en proporcions tan mi= núscules que l'ull sols pot descubrirles quan, cansat d'ad= mirar les parets principals de la composició, comença a distreure's amb els menuts detalls. S'bi veu en aquestes escenes el valor de la tradició ininterrompuda, jaque en les catacumbes des del principi fou en ús barrejar els assumptes sagrats amb els de pura decoració. Els artistes romans posseïen un ric patrimoni de representacions que foren aprofitades per la decoració de les esglésies que sorgien per tot arreu. Per convencer=se'n n'hi ba prou en donar un colp d'ull al mausoleu de Cons= tantina, al baptisteri de Nàpols, i a la sèrie cristològica de Sant Apolinar Nou de Ravenna. Aquí bi tomen a eixir les imatges que havíem trobat en les catacumbes, amb altres creades segons els mateixos principis, si bé, generalment enriquides de noves figures per donar=s'bi un caràcter més monumental. Com que la nova art debia recubrir, no ja els murs augustes dels cubícols cimiterials, sinó les enormes parets dels mausoleus, dels baptisteris i de les basíliques, esde= vingué que els cicles cimiterials, fins els més desenrotllats, resultaven insuficients per la decoració. D'aquí que es fes necessari crear nous símbols i noves escenes. Més, el que importa principalment notar és el canvi mateix de l'objecte del nou art, sempre que tingués d'anar en lloc divers dels mausoleus. En les catacumbes es tractava dels individuus; en les basíliques i en els baptisteris, per altra part, de tota la comunitat; la qual cosa motivà la necessària producció d'ulteriors composicions. Els més antics i més importants cicles d'escenes de 11 ELS PRIMITIUS 89 l'Antic i Nou Testament foren a Roma, obrats en mosaic i no en pintura. L'Església Romana esculli per a embellir els seus edificis del culte el gènere de decoració més preuat i costós, podent=bo fer, ja que fou abundantment socorre= guda pels emperadors i altres mecenes. ^ Els grans santuaris de Terra Santa, o sigui de la Pa= lestina, tingueren des del segle IV, figurades en grans di= mensions i en el lloc d bonor, les escenes que les basili= ques commemoraven. Així a Betblem s'bi vèia la Nativitat; al Mont de les Olives l'Ascensió de Crist; en la basílica del Calvari el sacrifici d'Abrabam; la Presentació era en l'església aixecada sobre els fonaments del Temple de Salomó. A imitació de les basíliques romanes molts foren els edificis religiosos que portaren decoració pictòrica o de mosaic. Sobre això podríem repetir els testimonis que ens donen els textes del poeta Prudenci, ja al'ludits més en= davant, textes als quals fóra interminable la sèrie que po= dria juntar=s'bi. Alguns en posarem a continuació, demos= tratius d'això que anem dient. ^ Sulpici Sever, escriptor eclesiàstic de l'acabament del segle IV i principis del V ("f 410), tenia tanta devoció a Sant Martí de Tours, que havia fet pintar la seva efígie en un baptisteri que bavia alçat a Primaculum, en la Galia Narbonesa. Volent donar un company al Sant pontífex, se li acudí a Sulpici posar en el mateix baptisteri l'efígie (1) Els paràgrafs anteriors són gairebé traducció literal de un tre= ball llegit per MONS. JOSEP WlLPERT, sobre Roma fundaírice dell'Aríe mo= numeníale paleo^'Crisiiana e medioevale, que figura en les actes del Congrés X Internacional de Història de l'Art, tingut a Roma, en 1912, paràgrafs impresos en les pàgines 64 i 65. (2) Tots els autors que parlen de la història de l'Art amb ante» rioritat al segle X, i el mateix els iconòlecs, han recollides sèries de tex» tes referents a l'existència de pintures en la primera edat mitjana. El VENTURI ne tracta en el seu volum I de la Síoria dell'Aríe líaliana, (pàgs. 197=222). Entre els escriptors francesos hi ha EMERIC DAVID, l'autor de la Hisíoire de la Peinfure au Moyen'^âge. També serveix molt la obra de RAMON VAN MARLE, que porta per títol: La Peinfure Romaine au Moyen^âge. so LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA de Sané Pauli de Ñola, iaquest efecte li escrigué una a epístola demanantdi el seu retrat, la qual cosa féu ben poca gràcia a Sant Paulí (i* 431). Per això li dèia que mirés de no embrutar el lloc sant amb els retrats dels inics. ^ En un dels seus poemes el mateix Sant Paulí tracta de què en els pòrtics de la basílica de Sant Feliu bi bavia pintu= res representant el Pentateuc de Moisès, per la qual cosa el Sant raonava aquest fet, dient que aquestes represen= tacions eren com un llibre pels illetrats. ^ Sant Perpetuu, bisbe de Tours ("f 491), aixecà magní= fica basílica pel sepulcre de Sant Martí, edifici que pre= sentava moltes composicions pictòriques. També el rei Clodoveu, en 508, dedicà una basílica als sants Apòstols Pere i Pau, ornada de mosaics per dintre i per fora. Xildebert feu el mateix amb l'església de Sant 0ermà des Près. ^ Sant Gregori de Tours ("f 525), en son llibre De gloria maríyram, referint=se al temple de Sant Àntolià, en l'Àu= vernia, edifici que, per reverència al Sant confessor de Crist, bavien aixecat amb obra elegant i sútil dues piado= ses fembres, diu que era admirable per haver=bi empleat (1) P. L., voi. LXI, col. 331. l·lí locum sancium eíiam vuUihus iniquo= rum polluas. Recte enim in loco refectionis id est haptisíerii humanae Mar- tinus pingitur, qui coelestis hominis imaginem perfeciae Christi imitatione poríavit. (2) Id. Id. col. 660. Poema XXVII: Nunc volo piciuras fucaíis agmine longo particihus videos, paulumque supina fatigues. Colla, reclinato dum perlegis omnia vultu. Cuos agaí hue Sancti Felicis gloria coeíus, Ohscurum nulli: sed turba frequentior his est Rusticitas non cassa fides, ñeque docta legendi: Naec adsueta diu sacris serviré profanis, Ventre Deo, tandem convertitur advena Christo Dum sanctorum opera in Christo miratur aperta. Vegi's lambé P. L., LXI, col. 204. (3) Vegi's Histoire de 1' Art depuis les premiers temps chrétiens jusqu a nos jours, de AnDRE MiCHEL, vol. I, pàgs. 304 i 757. ELS PRIMITIUS 91 en ^ En altre lloc, el mateix pontífex turo= ell la pintura. nès explica el succeí a Narbona, en 1 església de cas que Sant Qenís màrtir, on bi bavia picíura quae Dominum nos= írum quasi precíncíam liníeo indicaí cmcifixum, el qual de= mostrà amb fets contundents que no devia esser represen= tat despullat, sinó vestit. ® El mateix Sant s'entreté do= nant notícia del pintor IJndebot, qui s'bavia fingit fill de Lotari IV, el qui, descobert pels soldats com enganyador, era insultat, fent=se=li preguntes sobre si era aquell que en altres dies campia les parets dels oratoris i de les cam= bres. ^ Igualment el Sant escriptor i bisbe ens diu que l'esposa d'Ebelulf inspirava les composicions pictòriques del santuari de Sant Esteve. ^ Rurici, bisbe de Limoges (i* 508), en una seva epístola, es dirigia a la piadosa Ceràunia, perquè empleava els seus cabals en esglésies, excusant=se de què bastir no bavia po= gut enviar=li un pintor i un seu deixeble. ^ Elpidi Rustic, de l'acabament del segle V, té El poeta uns versos fan referència a escenes de l'Antic i del que Nou Testament, que serviren sens dubte per una església que tindria, en una part i altra dels costats de la seva nau. (1) Miracalorum liber primus cap. LXV. ErecHs íamen parieíihus saper aliare aedis illius, íurrem ac columnis, pharis heracliisgue {ransvoluiis arcabas erexeruni miram camerae fucoram diversiiaiibas imaginaiam adhi= benies piciaram. (P. L., cap. LXXI, col. 764.) (2) Id. Id. XXIII. (P. L., LXXI, col. 724.) cap. (3) Id. Id. Hisíoria Erancorum, liber VII, cap. XXXVl. Tu ne es picior ille qui iempore Chloihacharrii regis per oraíoria, parieies aíque cameras, charascavaû (P. L., cap. LXXI, coi. 410.) (4) Id. Id. Hisioria Erancorum, lib. II, cap. XVII, Cafas basili= conjux cam Sancii Siephani suburbano marorum aedificavii. Caam cum facis colo- ram adornare velleí, íenebat libram in sinu sao, legens hisiorias acfionam an= tíquorum, picforibas indicans quae in parieiibus fingere debereni. (P. L., V. LXXI, col. 215.) Vegi's iambé Hisíoria Erancorum, lib. VII, cap. XXII i lib. X, cap. XXXI, apart. 19. (5)Liber II episíolarum, epist. XIV. — Uí picíorem vobis aníea non íransmiííerem haec refecií; quia advenía novi judicis íe ocupaíam esse credidi, aíque iía deíerriíam, uí de bis rebus cogiíare non possis. (P. L., LVIIÍ, col. 94.) 92 LA PINTURA MIQ-EVAL CATALANA el que se en diu una concordancia, en la qual les escenes del Vell Teséament són considerades com a figures del Nou. ^ El poefa de Poifiers Venanci Forfunaf ("f 609), gran fé varies composicions dedicades a les basíliques que ell bavia visitai, en les quals no bi falten referències a la de= coració, algunes vegades costosissima, de les seves teula= des i parets. En parlar de una d'elles, dedicada a Sant Eutropi, se citen les seves pintures. ® I ple de satisfacció el poeta es lloava de què els artistes que bastien i orna= ven les grans esglésies del seu temps no eren pas romans, sinó indígenes del país franc, de prosapia bàrbara: Quod nullus veniens Romana geníe fahrívíí Hoc vir barbaríca prole peregií opus. ^ El mateix Venanci Fortunat cita una imatge de Sant Martí, pintada a la paret, davant de la que cremava una llantia: Hic paries reíinei sancíi sub imagine formam lychnus adesí, cujus viírea síaí in urna, ^ Els cicles de concordancia entre la Llei Mosaica i els Evangelis tot el món cristià, fins al punt es propagaren per que se sab l'abad anglès Benet, per allà l'any 670, re= que collí imagines de concordanfía \'e{eris eí Novi Tesíameníi, entre els models que de Poma tralladà al seu país. ' (1) P. L. LXII, col. 543. (2) hîiscelîanea, lib. I, cap. XIII: Hic scuîpiae camerae decus interrassile pendeí, Ç)uos picñira soleí, ligna dedere jocos. Sumpsií imagineas paries simulando figuras. Quae ñeque fecía prius, haec modo picía niíení. Lírbis Sancíonicae primus fuií isfe sacerdos. Eí íibi qui referas, jure priora dedií. (P. L. LXXXVIII, coi. 77.) (3) Miscellanea, lib. II, cap. 12. (P. L, LXXXVIII, col, 101.) (4) P. L. LXXXVIII, col. 425. (5) IVlLPERT: Estudi ja citat de les Àctes del Congrés de 1912, p. 69.—Vegi's en les obres de SaNT BedA uns textes molt expressius: Viía quinqué S. S. Abbahim monasíerii ^iramaíhensis, lib. L; P. L. XCIV, cols. 710 i 717. ELS PRIMITIUS 93 Durant la segona meitat del segle VIII, es suscità amb gran apassionament la qüestió de la raó d'esser de les imatges sagrades, i per tant les de pintura mural, i el dret que figuressin i es veneressin en les esglésies. El concili ecumènic VII, de Nicea, de l'any 787, al recollir els testi= monisde la tradició sobre aquest punt, consignà un gran nombre de fets demostratius de la inanitat de l'error icono= clasta. ^ Aquests testimonis de la tradició es refereixen principalment a països i escriptors orientals, i així nosal= tres deixant=los apart, podem adjuntar=los=bi referències a les terres llatines i de tot el món occidental. Citarem el de Flac Albí entre aquests testimonis Alcuí (i" 804), de qui es coneixen versos que no porten altre objecte que il'lustrar la decoració pictòrica del tem= ple. ^ El mateix Alcuí parlava més clarament de pintures en tractar de un còdex, escrit per manament del bisbe Qerfrid, al qual atribula la restauració de un gran temple. ^ Ermold Nigel o Negreí, escriptor germànic ("j" 840), en fer la descripció del palau reial i de l'església de In= gelbeim, fa referència també a la decoració pictòrica. ^ (1) Joannes DOMINICUS MANSI: Sacroram Concüiorum nova eí ampÍissima CollecHo, vol. XII, col. 951 i vol. XIII, cols. 1=821. Les aciiones o sessions IV i V es troben en el citat volum XIII, cols. 1=202. Per tot lo referent a la qüestió iconoclasta, pot consultar=se la Histoire des Conciles de Ch. J. HeFELE i H. LeCRERCQ, llibs. XVIII i XX, vol. III, pàgs. 601=799, 1061=1091 i 1215=1246. (2) Hisíoriae variae Veéeris eí ISovi Tesíameníi, inscripíiones variae eclesiarum, alíarium sepulcrorum eíc. (P. L. vol. Cl, col. 735 i següents.) (3) Inscripíiones sacri codicis: Haec domus alma Dei, Chrisíi eí venerabilis aula Tempore praelongo viluií diruía ruinis. Sed dum Qerfridus praesulisgue facerdos, Eclesiae regimen susceperaí isíius almae, Dacíus amore Dei íoíam renovaveraí illam Parieíibus, íecíis, picüiris aíque colamnis, Vestibus eí vasis, cleri simal ordine sacro, Hon parcens propriis opibus. (P. L. vol. CI. col. 730.) (4) De rebus gesiis Tudovici Pii, lib. IV: Inclyfa gesia Dei, series memoranda virorum, Piciura insigni quo relegenda paíení, (P. L. vol. CV, col. 623.) 94 LA PINTURA MIQ-EVAL CATALANA JL'escocès Seduli (que sembla finà en 820) ens ba dei= xat epigrama destinat a l'atri dret de la basilica de Sant un Pere de Poma, que ell bavia trobat radianta en varies me= nés de treballs. ' Àlgobard, bisbe de Lió, contemporani dels escriptors darrerament citats (del qual consta la mort en 840), si en son llibre De imaginihus sancíorum, no es mostrà partidari de 1 adoració de les imatges, no per això deixava d'admetre que figuressin dintre l'església, com un record bistóric. ^ De Walafrid Strabó o el Guenyo (i" 847), monjo de Fulda, es conserven uns versos per il·lustrar un cicle de pintures del Nou Testament, picíurae hisíoriaram Novi Tesíamentí; dedicant un capitol del seu llibre De rebus eccïesiasíicis les imatges i pintures, afirmant que la pintura a és una mena de literatura pels illetrats, de manera que alguns antics afirmaven que en les pintures bi aprengue= ren les històries dels temps passats. ^ Raban Maure (traspassat d'aquesta vida en 856), en fer la inscripció de un altar, convidava a mirar la pintura que hi bavia pròxima, per conèixer els sants als quals estava dedicat. ^ El bisbe d'Orleans Jonàs, del qui es conserva una (1) Ingrediens quisquís radianíis limína {empli In varias operum species dum lumina íendis, Inclusum mirare diem fulgore perenni. (P, L., vol. CHI, col. 331.) (2) Cap. XXXII: Mabueruné namque et aníiqui sancíorum imagi= nes vel picías, vel sculpfas, sicuí eíiam superius esí osíensum; sed caus a hisíoriae, ad recordandum, non ad colendum. (P. L., vol. CIV, col. 225.) (3) De rebus eccïesiasíicis, cap. VIII: Ç^uaníum auíem uíiliíaíis ejc picíurae raíione proveniaí, mulíipliciíer paíeí. Drimum quidem, quia picíura esí quaedam liííeraíura illiíeraío, adeo ui quidam priorum legaíur ejc picíuris didicisse aníiquorum hisíorias. (P. L., vol. CXXIV, col. 915 i 929.) (4) Carmina; secíio I, composició 68: Claras'm orbe soli maríyr Bonifacias isíud Obíineí aliare cum sodis pariíer, Quorum si lecíor íu noscere nomina quaeris, Suspice picíuram, eí re lege íiíulos. (P. L., vol. CXII, col. 1628.) ELS PRIMITIUS 95 obra de fres llibres sobre les imafges, dedicada a Carlemany, dèia que les pintures debien ser en l'església ad pulchriíu= dinem e( recordaíionem. Aquest escriptor eclesiàstic (mort en 843), fou un dels que més impugnà les doctrines icono= clastes del català Claudi de Tori. ^ El diaca Flor de Lió (mort en 850), en una poesia des= criu un absis en el qual bi bavia la figura de Crist rode= jada dels animals simbòlics. L'emperador Carlemany, en una capitular de l'any 807, manava als seus delegats (missi), que inspeccionessin l'estat de les esglésies, per si es trobaven, o no, en bon efecte, en el que fa referència a sostres, pilars, (maceríis) parets i paviment, i també en allò que es relacionés amb la pintura i lluminària, i ofici que s'bi recités, "in pictura etiam in luminarius sive officiis". ^ El monjo de Sant Gall escrivia que era costum del temps de Carlemany que en les esglésies pertanyents al dret reial, frase que potser indicava les de patronatge o fundació imperial, els bisbes veïns i abats bavien de deci= dir si s'bavien d'ornar amb baldaquins i pintures murals. ^ Els Ljibri Carolini, tot volent limitar el culte de les imatges, donen repetits testimonis de la seva existència. Així afirmen que no s^ban d'adorar "non ad adorandum, (1) (P. L., vol. CVI, col, 305 í següents.) (2) Carmina Varia. TiéuÏus ahsidae: Marfyribus suhíer venerahilis emicaf aulai Maríyribus supra Chrisûis re^c praesideí alius. Circumsiani miris animalia mystíca formis, Naííe diegue hymnis irinum inclamaníia numen. Adsíaí aposíolicus pariíer chorns ore coruxo, Cum Chrisio advenieí cerfo gui íempore judex- Vivague fiierusales, agno illusfraníe refulgens, Quaiuor uno agiíaíparadissii flumina foníe. T^ignoribus sacris clerus Bapiisia Joannes Aliare illusiiai, posceniia peciora purgai. (P. L., vol. CXIX, col, 259.) (3) Capiiularia Begum Brancorum, vol. I, col. 460.—Vegi's Salva¬ dor SAMPERE i Miquel; L'Art harhre. p. 38. (4) P. L., CXVIII, col. 1389. 96 LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA sed ad memoriam rerum gesíarum venustatem parie£um habere permitéimus". ^ En altre lloc manifesten que tais imatges son "in ornamentis ecclesiarum et memoria rerum gestarum ab antiquis positas". Diuen també que les imat= ges "nec cum illis (els iconoclastes) frangimus, nec cum istis (els partidaris del concili de Nicea) adoramus". ® a Nàpols, el consul Àntim féu ornar En aquest temps, de pintures església de Sant Pau. ® la seva L'autor de la vida mètrica de Sant Eigil, abad de Fulda, escriptor contemporani del sant abad (mort en 817), en fer referència a la restauració i consagració de 1 es= glésia de Fulda, parla de l'absis pintat pel monjo Brum. ^ La querella discussió sobre les imatges, a què fan re= o ferència els concilis de Gentilly, de l'any 767, el de Franc= fort de 794 i el de Paris de 825, ^ degué quedar més aviat en la discusió teológica que no en el terreny dels fets, dis= cutint=se més aviat la manera com tenien d'esser conside= rades les santes representacions, que no pas la raó de trobar=se en la casa d'oració. Es que en les terres occiden= tals gairebé tothom convenia en la idea de què l'escriptura era pels qui sabien llegir, allò que la imatge és pels illetrats i que la imatge és el llibre dels que no entenen l'escriptura. Així bo manifestava el papa Sant Gregori el Gran a 5e= (1) Lib. Ill, cap. XVI.—P. L. XCVIII, cel. 1147. (2) Lib. I, prefaci.—P. L. XCVIII, cols. 1002 i 1006. (3) MuRATORI; Scripfores reram lialarum, I, 2.^ part, p. 302.— VeNTURI, obra citada, vol. II, p.245.—A Montecasino, I'abad Rotto ornà de pintures amb inscripcions en vers la nova església de Sant Miquel.— (MuRATORI, IV, p. 175—VentURI, id. p. 246. (4) Absida quam super eycírucía, namque inmineí ingens, Quamque egomeí, quandam hac ChrisH nuíriñis in aula, Preshyler ei monachus Brum vilisque magisier, T)epin)ci{ ingenio íenni, parvaque Minerva, Formans expressi varios ferrungine vulius. (Cap. XVII.—P. L. CV, coi. 414.) (5) mansi* Sacrorum Conciliorum nova ei amplissima Collectío. vol. XII, col, 677, vol. XIII, col. 907 í vol. XIV, col. 416.—hefele.— LeCLERCQ: obra citada, vol. Ill, pàgs. 725 i 1240, vol. IV, p. 43. 12 ELS PRIMITIUS 97 remus, ' la qual cosa voliadèia Saní Gregori esser el que de Nyssa, que la pintura era com un llibre vivent que conservava la memòria, de les lluites i els turments dels màrtirs i ornava el temple com una praderia joliua i flo= rida; i afegia que la pintura, encara que silenciosament, parlava des del mur, éssent de gran preu les seves ensenyances. ^ Un concili d'Arràs, de ben entrat el segle XI, en 1025, dèia en son capítol XIV, contra els nous maniqueus, que la pintura permet als illetrats saber allò que no poden apendre en els llibres. ^ Hem insistit en aquesta citació de textes, per fer veure com era dintre la costum i manera de pensar dels més obscurs temps de l'Edat Mitjana, l'existència de pintu= res murals, no sols en l'església, sinó també en l'babitació civil. Com més s'enfondeix en l'estudi dels monuments antics, més es veu que els testimonis dels escriptors van de conformitat amb els fets. L'afirmació d'en Viollet=Le= Duc de què més ens remontem al temps antic, més es com regoneix bi ha estreta aliança entre l'arquitectura i la que pintura, ba de referir=se no sols als temps i edificis cone= guts amb la denominació de clàssics, sinó en l'època mig=eval. Diu el mateix Viollet que les recerques fetes sobre l'arquitectura anomenada romànica, demostren que la pintura era considerada com l'acabament necessari de tot edifici civil i religiós, aplicant=se a l'esculptura d orna= ment, a l'estatuària, a les motllures i perfils, com per fer= ne ressortir la importància i el valor. ^ (1) P. L., LXXVII, col. 1027. (2) Oraíio in Sancíum Theodorum. (Patrología Graeca, vol. XLVI, col. 738.) (3) Jylansi, obra cílatla, vol. XIX, col. 455. — HAFELh, vol. IV, p. 491. (4) Dictionnaire raisonné de TArchitecture Prançaise, du díl au XVI siècle, vol. VII, pàgs. 56 í 59. (5) Obra citada, p. 57. 98 LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA Això ho confirmen els arquitectes P. Qèlis=Didot et H. Laffillée, a l'afirmar que les recerques fetes en cente= nars d'ocasions i en monuments de- tots els estils i de totes les èpoques, els han conduït a concloure que totes les esglésies mig=evals estigueren fetes per a esser enterament pintades en el seu interior i també, almenys parcialment, en l'exterior. ^ Amb raó podem dir allò de Mr. Paul Leprieur, que el mosaic foren fets en tots temps, no inte= la pintura o rrompent=se la tradició ni en ple tumulte de les in= vasions. ® Cada dia els estudis arqueològics i els descubriments que van fent=se demostren la veritat de unes tals afirma= cions. Des de les pintures catacumbàries, que van del segle II al VI, poden seguir=se les fites de la tradició pic= tòrica mural en les capelles dels enterraments de Bagaouit, en l'Alt Egipte, en els santuaris de Capadòcia, en les parets de Santa Maria Antica de Roma, en la cripta de Sant Climent i en un gran nombre d'edificis de Roma, de Ràvenna, de Constantinopla, en els quals els artistes del mosaic bi traduïren les concepcions pictòriques de la iconografia religiosa. ^ (1) L·a Peiníare decoraiive en France, du XI au XVI siècle, p. 2. (2) Hisíoire de l'Ari, de ANDRÉ MICHEL: vol. I, p. 304, També diu lo maéeíx Mr. E. MALE, p. 757. (3) El Josep PASTINA ba parlai de les laures monacals del sud de liàlia, en les quals hi havia piniures dels segles VII al X, avui quasi del ioi esborrades (Aid del Congrés de Hisiòria de l'Ari de Roma, pàgs. 89=91.) CAPÍTOL Y LA TÈCNICA I suna qüestió dificil i que ha clonal lloc a discusions inacabables, decidir quin és el procedimenó usai en la confecció de les pinfures murals i quina fècnica seguien els seus aufors. Si la qüestió aquesfa és dificultosa, tiac= fant=se de pinfures del se gle XIV ençà, més àrdua és en= cara fracfar=la en relació a les obres dels pintors primitius. S'ba de tenir en compte, com bem fet notar en pàgines an= teriors, l'isolament en el qual vivien els artistes precedents al trescentisme, els quals aplicaveri la tècnica que havien après particularment, que anava rebent modificacions se= gons les ensenyances de l'experiència i els resultats de una llarga pràctica. La qüestió de la tècnica en la pintura mural els trac= tadistes moderns l'ban estudiada prenent les coses des de les èpoques més primitives, començant per les decoracions de les coves on vivien els aborígens, i seguint per les colo= racions en els monuments de l'antiguitat egípcia, passant a discutir sobre les interessants pintures murals que aparei= xen en les velles parets ruïnoses de Roma, Pompèia, Her= culanum, Bosco Reale, etc. Per arribar a aquest objecte, s'ban sotmès a depuració els textes dels autors clàssics, referents a procediments 100 LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA pictòrics, especialment els de Plini iVitrubi, acabant=se per donar mà als anàlissis químics, sense que després de molt raonar s'bagi pogut posar en clar altra cosa que una vaga llum. A.11Ò que uns autors donaven per establert, altres ho ban contradit, arribar=se a un perfecte acord. sens Els noms de l'Otto Donner Von Rich ter, de Henry Gros, Charles Henry i Berger, ban estat citats moltes ve= gades pels tractadistes més moderns. Monsenyor Josep Wilpert, anys endarrera, donà a l'estampa un estudi Sulla íecnica delle pitíare cimiíeriali e sullo síaío delia lora conser= vazione, referint=se sobretot a les decoracions murals cata= cumbàries, estudi que completà en la obra refe= seva gran rent a Le pitíure delle caíacomhe També estudiaren romane. aquestes qüestions el P. Rafael Garrucci, el Marian Ar= mellini i l'Horazio Maruccbi, sempre referint=se a les pin= tures anteriors al segle IX de l'Era Cristiana. Un llibre tenim ara que porta observacions de gran interès en aquest punt, aplicant l'estudi sobretot a les di= verses decoracions murals que sortiren a Roma, en l'esglé= sia de Santa Maria Àntica, estudi en el qual el Wladimir de Grüneisen bi cercà la col'laboració de diferents espe= cialistes i, entre ells, de un gran entès en qüestions qui= miques, Joan Giorgis, qui a l'obra monumental sobre el vell edifici religiós, bi afegí un capítol que sembla pot qualificar=se de magistral, tractant directament de Les pro= cedes de la peiníure a Sainíe Marie Antique. El professor Giorgis, coneixedor del què els antics i moderns ban escrit referent al seu assumpte, després de concloure que pa= ssada tanta controvèrsia no s'ba pas posat en clar quins foren els procediments de la pintura antiga, exposà les se= ves idees en allò que féia referència al monument estudiat. L'eruditíssim monjo benedictí Dom Henry Leclercq, més tard, ba donat interessants resums en lo pertocant a a la pintura dels més antics monuments cristians, en el volum II del seu Manuel d'Archéologie Chrétienne depuis les origines jusqu'au VIH" siècle. Interessants ban estat els reculls de textes i observa= !/NS'/.MÜ ¡ De AK' ií ELS PRIMITIUS 101 cions que l·ia donat contemporàniament a l'estampa el belga G. Loumyer, en son estudi Les íradiíions techniques de la Peinture lYlédiévale. Provarem nosaltres de recullir el sembla més útil que d'aquests autors, fent=ne aplicació a les decoracions mu= rals dels nostres primitius. A aquest efecte començarem per estractar la investigació del ja citat Wilpert. La qualitat del material o terrer on són obertes les catacumbes romanes no permetia pas la superposició de moltes capes d'arrebossat i emblancat en els llocs on debia haver=hi decoració pictòrica; així és que gairebé mai en ells s'bi troben més de dues capes d'arrebossat, ha= vent=bi en molts llocs, especialment en els treballats des de la segona meitat del segle III, només que una sola d aques= tes capes. Quan n'hi ha dues, la inferior és feta de una barreja de calç i pussolana, éssent la superior composta de una barreja de cals i marbre polveritzat, que resulta en gran manera sòlida i ofereix una formosa superfície quel= com brillant. Quan l'arrebossat és únic, acostuma a esser compost de calç i pussolana, éssent la superficie emblan= cada mitjançant la llet de calç. Preparada així la paret i procurada sobretot en els sostres o voltes l'adherència de l'arrebossat al tuf, mitjan= çant l'ús de claus de ferro o clavilles de material dur, en= trava el pintor a empendre el seu treball. Aquell comen= çava per traçar sobre l'estuc, encar fresc o gairebé acabat de posar, les línies generals del dibuix, mitjançant un ins= trument acabat amb fina punta, del qual avui se en pot seguir el lleuger traç. Les correccions sovint se fan encara molt visibles, per més que s'bagi de regonèixer que bi havia pintors que procuraven esborrar el crivellat. Gairebé sempre el dibuix era fet com de improvització, vegent=s'bi poques vegades l'ajuda del compàs i àdhuc del regle. Des del segle III, en lloc de dibuixar sobre l'estuc humit amb l instrument punxagut, les composicions eren dissenyades al pinzell amb un color clar que permetia fer les correccions desitjables mitjançant tintes de diferent color. 102 LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA La presència de la calç humida en l'arrebossat impo= sava l us exclusiu de colors minerals desfets amb aigua, essent els més generalment empleats, el vermell, el bru, el groc, el blanc i el verd, vegent=s'bi rarament l'ús de l'atzur i del mini, el cinabri i el negre, dels quals alguna vegada se en comprova l'existència en alguna barreja. Els campers són, d'ordinari, blancs, tal com do= nava naturalment la superficie de l'estucat. Les encarna= dures són executades per medi del bru clar, estès sobre un groc un poc rosat; el blanc i el vermell clar, més rarament aquest que aquell, servien per indicar les parts més il'lu= minades; el brú i el vermell per simular els obscurs. Era gairebé constant el domini de les coloracions poc intenses, éssent la tonalitat general dolça i harmoniosa i una mica velada. Són pocs els llocs revestits de tonalitat vermelL viva o groc=clar, de manera que la decoració ressalti sobre un tal camper. ' Ara veurem el que diu el professor Giorgis, apropòsit de les pintures murals de Santa Maria Antica de Roma. L'afirmació de què les pintures murals d'Herculanum, Pompèia i Stabies són sempre i únicament segons el pro= cediment del fresc, no és pas sostenible. Es veritat que moltes de les antigues pintures que ban aparescut entre les ruïnes d'aquelles ciutats són veritablement al fresc i al que se'n diu bons frescs, però s'ba d'admetre igualment que les superficies colorides, llises i brunyides a la manera que volia Vitrubi, ^ portant figures i ornamentació amb gran (1) Dom Henry LECLERCQ: Obra ciéada, vol. II, cap. líl, pàgs. 140= 148. (2) De Archiíecíura, lib. VII, cap. III. ViTRUBI després de donar la deguda importància a la preparació de les parets que hagin d'esser pin= tades, les quals deuen rebre almenys sis capes d'arrebossat, les interiors compostes de calç i sorra i les superiors de calç i marbre triturat, ate» geix deurà polír=se la superfície, mirant que no tinguí defectes. que Després diu: quan els colors són posats sobre l'emblancat i l'arrebossat no ben aixut, no per això són expel·lits, sinó que s'hi fan forts, tota ve= gada que la calç en el forn, al coure's, hi ha perdut i humor i s'és aixe= ELS PRIMITIUS 103 empastamené de colors que no s'l·ian pas incorporat amb l'estuc brunyit que els serveix de soport i fons, no sem= bien pas frescs pròpiament dits, ni tenen les caracteristi= ques d'aquests. El ja citat arquitecte romà ba exposat detalladament el secret del brunyisatge, i per això algú ha cregut poder dir que aquí es tractava de un procediment semblant a l'estucat brunyit, que és denominat pels ita= lians síucco lusíro. La diferència entre l'antic procediment i el veritable fresc consistia, segons ba estat regonegut, en la preparació del camper o sec l'orna= emblancat, destinat a rebre en mentació pictòrica. Tal camper o s'afirma, no fons, segons era pas colorit immediatament que era acabat d'extendrer l'allisat sobre l'arrebossat de morter, sinó que la darrera capa bi era donada amb l'allisat ja impregnat de colors. L'allisat fi era brunyit i polit abans d esser ben sec, executant=s'bi després al damunt l'ornamentació al tremp, en tots els tocs i detalls. La pintura romana sembla que admetia aquest sistema d'estuc, mitjançant l'obra del gran renovador de la tècnica dels temps d'August, que fou el romà Ludius Studius, afegint=se que la darrera capa de rreïda. de £al manera, que ha esdevingui afamada de una íaisó fal, que, obligada per llur sequedaí, aéreu a si la humiéaí; de les coses que per atzar la toquen, acceptant com a pròpies les admixtions de les essèn= cies o principis de les altres coses, i a l'assecar^se, devé tal que tingui una sola qualitat la calç i el color. Per això els estucats, que són ben fets, ni per llur vellesa s'enlletgeixen, ni rentant=se perden el color, a no ser que hagin estat pintat en sec. CaI PlINI SEGON, l'autor deia Història Natural, en el llibre XXXV, paràgraf 36, s'ocupa llargament de pintors antics sobre els quals resum una gran sèrie d'anècdotes. No obs= tant i això, és expresiu en el que es refereix a pintura mural. poc En el paràgraf 55, llib. XXXVI, tracta de la preparació de les parets de les quals diu: que han de cubrir=se amb un morter de tres capes de calç i arena i dues de calç i marbre. En el paràgraf 56, del capítol XXXV, al·ludeix a una terra de Chia que, disolta amb llet eí íecíoríorum albaria iníerpollaníar., la qual cosa es refereix a un emblancat de les parets. En el paràgraf 31 del mateix llibre, cita alguns colors que no poden usar=se en la pintura de les parets: aliena parieíibus genere. Finalment, en el llibre XXXIII, paràgraf 56, fa referència a un ocre (sil) del qual diu que pot pintar=se sobre marbre guoniam marmor in eo ressisfif amariúí=' dine calcis. 104 LA PINTURA MIQ-EVAL CATALANA l'arrebossat, o sigui la sexta d'entre les que arribava a comptar Vitrubi, sols podia rebre les coloracions negre, blau, groc i vermell, únics tons aptes per servir de campers. Els procediments de la pintura mural en l'Edat Mitjana no eren sol, sinó que s'empraven en vàries pas un formes. Es féia el bon fresc, l'encausíic i el íremp, fent=se també altres procediments que participaven dels uns i dels altres. En el territori romà, l'Edat Mitja, s'usava el pro= en cediment de colorir en sobre 1 enblancat lleugera= sec ment humit, donant=se els colors amb calç i alguna subs= tància oi'gànica, lo qual resultava esser una variant del fresc. El bon fresc venia a esser una pintura quedonava es sobre l'allisat del mur, quan era fresc o acabat de cons= truïr. Ea pasta de l'emblancat era feta de calç i sorra fina, la qual cubria un arrebossat interior fet de calç, arena i picadiç de teula. La pintura no debia cubrir de 1 allisat més que la part de decoració que es podia pintar en una jornada, de manera que les grans composicions deixaven rastres de les juntures o sigui dels troços fets en diver= sos dies. Es calcava o dibuixava la composició o la part d'aquesta amb una punta seca o un plom, no emprant=se més que colors que no es descomponien amb la calç i no eren entelats per la llum, la qual cosa importava la priva= ció dels colors més brillants. Era possible pintar en els co= lors molt forts o espessos i empastarlos de manera que es coneguessin les trasses del pinzell, éssent suficient barre= jar amb els colors una part de l'allisat. La solidesa del fresc veritable és deguda menys a la penetració del color a la capa superior de l'allisat, que a la formació de una mena de closca cristallina de carbonat de calç sobre la pintura. Es que, en veritat, el color del fresc no penetra pas més profundament en l'emblancat moll que els colors a l'aigua sobre un fons sec. Per això resulta que, si la capa o closca cristallina es descompon o els colors s'apliquen quan és començada la cristallització, les capes de 13 ELS PRIMITIUS 105 color són poc adherents a l'allisat. I si aquesta capa crista= llina es forma entre capes de colors, aquestes s esfullen l'una després de 1 altra. El que distingeix el fresc són les juntures, els solcs de la punta seca o del plom i el caràcter específic dels colors. El desfullament de les capes de color pot presen= tar=se en pintures han estat fetes al fresc, no éssent que pas cert que sigui característica dels altres procedi= cosa ments de pintura. Ea ciència deu practicar encara llarg i pacient trehall per cercar els procediments tots amh que eren fetes les pintures murals durant l'Edat Mitja i avui oblidats. Veus=aquí una obra que reclamarà algun dia la col'lahoració de gent entesa en diferentes especialitats. Molts escriptors asseguren que, dels segles IV al IX, la pintura a la cera o encaustic, tan usada sobre fusta, era també practicada sobre els murs. Limitant=se el professor 0iorgis a les pintures de Santa Maria Antica, diu que no són pas fetes a l'encaustic ni al bon fresc, sinó que demostren l'ús de un procediment veí d'aquest darrer, el qual pot denominar=se fresc degene= rai, i que té origen en un procediment anàlec a l'usat en l'època imperial romana. En els troços de reboç o arre= bossat examinats s'bi regoneixia que el pintor havia extès la pasta de l'allisat, fent=bi quan era ben fresca, amb tintes no amb punta- de plom, la línia o lleugeres i el pinzell, i esboç de les composicions. Una vegada endurit l'allisat, bi posava els colors diversos disolts amb aigua i barrejats amb una certa quantitat de calç, de manera que els colors formaven una capa espessa que servava les traces dels retocs fets amb pinzell, desfullant=se fàcilment i deixant veure al dessota l'esboç de la composició, que sovint dife= reix de la pintura definitiva. Així resulta de les composicions trobades en la vella església romana, tant les fetes al ple del segle VIII, en temps del Zacaries (741=752), com de les poc ante= papa riors, dels temps de Joan VII (705=706.) Els anàlisis químics del color no ban revelat pas cap 106 LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA maéèria orgànica, fos perquè en realifaf no n lii l·iavia, o fos perquè el temps hagi acabat per destruir les reines, fos perquè sols s'ha pogut examinar una quantitat molt pe¬ tita. Tals matèries orgàniques és possible que bi fossin originàriament, i fins bi semblen indispensables per garan= tir una adherència més sòlida, especialment quan colorien els relleus de l'ornamentació. Qna de les pintures del segle VIII demostra que aquestes foren executades en un o allisat, que mideix estuc uns dos centimetres de gruix i resulta fet a base principab ment de calç, entre la qual bi ban aparescut diferents trocéis de carbó, anant aquest estucat directament sobre la paret que es de mabó. Sobre tal emblancat l'artista bi desvastava la composició, fent=bo a tintes lleugeres, com ocres, grocs o vermells o una barreja de negre i blanc. Una volta preparat el camp o superficie, el pintor detallava les composicions, fent=bo a secco, humitejant primerament l'espai a pintar. S'ba pogut comprovar com els croquis generals de la composició no presentaven pas enlloc els solcs de la punta aguda sobre l'arrebossat fresc. Els estucs havien es= tat extesos de un sol cop en tota la superficie a pintar, no presentant=se enlloc les juntures indispensables en les grans composicions fetes segons el procediment del fresc. El pintor, a l'avençar en sa tasca, anava progressiva^ ment reforçant els valors dels colors, detallant després les diferentes parts de la composició. Començava per tirar en tot el llarg del mur unes línies horitzontals de color negre, resultant que l'espai entre dues d'aquestes línies quedava com a àrea de la composició, que venia sobre una pintada draperia, que des de terra fèia 1 metre 30 centímetres d'al= tura. Seguidament tirava dues verticals per delimitar la= teralment l'amplària de la compartició. Un color barrejat amb calç de tinta groguenca servia de camper, sobre del qual s'bi destacaria la composició enquadrada de negre. Amb aquell color groguenc bi cobrien les línies horitzontals negres, quan debía trencar=les per subdividir al conjunt. ELS PRIMITIUS 107 quedant el quadro isolat. Després de tals preliminars, el pintor fèia el croquis de cada compartiment amb colors lleugers, deixant endurir aquests, humitejant seguida= ment els límits de cada enquadrament i reposant la seva composició amb nous empastaments forts de color, barre= jats amb calç, i fins sembla que també empleant=bi algun gluten. Una vegada terminat el pla i portat a la intensitat volguda, el pintor recubria de blanc allò que debia ser=ko, usant aleshores una mena de pols dé conquilla molinada i calç, operació aquesta darrera en la qual el gluten bi sem= bla indispensable, encar que l'anàlissi químic no 1 ha pas trobat. Amb tal color blanc l'artista bi doblava, amb un nou traç, l'interior de l'enquadrament negre, obtenint així un isolament més pronunciat, escrivint les llegendes sobre campers obscurs, negres o vermells, servint=se n també d'aquest blanc per simular relleus en la part ornamental. Aquesta tècnica no és pas sense relació amb una tra¬ dició antiga, derivant directament i amb modificacions ine= vitables, després de set segles, dels procediments de què es servien els artistes del color a Pompèia. ^ El sortós descubridor de les dues esglésies i dels en= (1) Sainíe Marie Antique, pàgs. 389=397. Gom una curiosiéaí: apunéarem els résultais dels anàlíssis practicats pel Dr. Giorgls: Aieua alio'» 3'79 IAcid s-üícicPeròxit de ferro Àlumin: i 0*23 0*18 (Ln conjunf 4'65) | Calç. 0'43 I No apreciats. 32'60 Pèrdua al foc (Acid carbònic, aiuua. efc.) Acid silicic soluble . . 5'05 sulfúric ..... 0-99 Alúmina ..... 5'48 l'66 Peròxit de ferro . . . . , 46'22 Calç. ...... 0'61 Magnèsia. ..... Total: 108 LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA éerraments de Bagaouit, en l'ak Egipie, Mr. Jean Clédat, ha exposai: el seu parer sobre les imporianis piniures iroba= des en aquesis monuments, que s'arriben a fer del segle VI al XI. Diu aquest arqueòlec que la pintura al tremp sembla esser el procediment emprat pels artistes de Bagaouit i que si alguna vegada els decoradors s'ban servit d altres procediments, com per exemple del mosaic, no en resta traça avui dia, pensant la pintura al tremp ba que estat la única mena de decoració emprada en tot l'Egipte, Continuació de Ía nota anterior: ps Aigua a 110°. l'.35 a Acid silicic. 3'82 V resíduu soluble calcinat Alumina í peròxit de ferro. 0'32 "«5 (En conjunt 5,01^ Calç 077 S No apreciat. 0*10 _0 Ñ Pèrdua al £oc. 41*66 0 a Acit silicic soluble 0*14 « D „ sulfúric. 0'46 -0 Alúmina. 2*45 'J -0 Peròxit de ferro. 1·16 m 0 Calç. 48*59 Ü Magnèsia. 0*52 Total: 101,34 de la capella esquerra: Matèria analitzada grams 0*1262 Aigua a 110° 0*96 Pesiduu insoluble calcinat 2*40 Colors de la pintura representant el Àcid carbònic 58*72 martiri de Sant Cyr i Santa Julíta Alúmina i peròxit de ferro „ 3*«0 Calç 51*76 Magnèsia 1*12 Substàncies no apreciades " 1*85 Total: 100,00 Quantitat analitzada 0*0862 Aigua a 110" 1*74 Pesiduu Insoluble secat a 110° 3*48 Colors de la pintura representant Acid carbònic 39*44 Teodotus i sa familia Alúmina i peròxit de ferro 2*80 Calç 49*88 Magnèsia 1*04 Substàncies apreciades 1*62 Total: 100*00 Quantitat, analitzada 0*1385 Pesiduu insoluble secat a 110° 2*19 Acid carbònic 40'17 Colors dels ornaments en relleu: Alúmina i peròxit de ferro 2*78 Perles de la Verge Calç 52*07 Magnèsia 0*51 Aigua i substàncies no apreciades 2*28 Total: 100*00 ELS PRIMITIUS 109 des dels anys del 500. En general, aquesées pintures són mal preparades, ja que tenen poca cola, i així s'esborren fàcilment al més petit fregadiç i també baix la influència de 1 aire. ' Els colors com el verd i el blau tenen poca te= nacitat i a la més petita acció s'esquerden i es separen de l'arrebossat petites .crostes, en no deixant més que un to gris, indicador del lloc que ells ocupaven. Els ocres, groc i vermell, són els colors més resistents i més sòlids que s'em= praven. Una vegada l'allisat bavia estat estès sobre la paret, el pintor traçava immediatament son esboç, ajudant=se de un traç groc que, per són color clar, facilitava el retoc i així mateix la desitjada rebusca dels contorns definitius, sens deixar rastre aparent, una vegada acabada l'obra. A aquesta primera preparació el pintor bi ajuntava el traç dels contorns amb color vermell, restant sovint d'aquesta manera suficient per marcar la silueta de les fi= gures, sens que el pintor s'entretingués en traçar el dibuix amb color groc, contentant= se la major part de les vegades en fer son treball preparatori, únicament amb el color vermell. Aquesta operació terminada, l'artista indicava les car= nadures i les diferentes parts del vestit i així mateix les ombres amb un to vermell o blau. Immediatament acusava les draperies i els contorns interns per un traç vermell, groc o negre, segons el cas. Molt sovint les pintures d'aquells monuments es des= taquen sobre el fons blanc de l'allisat del mur, i alguna vegada sobre un camper groc. ^ (1) El procedimení; al tremp en moltes de les pintures era usat de l'antic Egipte. Fa Deir=el=Medineli»Edtou, s'bi han pocs mesos que a descobert unes tombes, copiosament decorades de pintures policromes al tremp, datantde la XVIII a la XX dinastia (1500 als 945 anys abans de Jesucrist), G. DE GiRONCOURT, article insert en Ullusíraíion, 5 de Setembre de 1925. (2) Article I3aoui{, del Dicíionnaire d'Archéologie Crèdenne eí de Liturgie., vol. II, cols. 232 i 233. L'article va firmat pel mateix Mr. Glédat. 110 LA PINTURA MIG-EVAL CATALANA San£ Isidor, del qual hem di£ ja que s'ocupava de pin= tures, després de tractar de la coloració de les parets de guix, en les quals s'hi fan efígies i senyals que es pinten de colors, tracta de piciura i de colorihus, donant algunes in= dicacions sohre la manera de posar els colors, fent=ho preci= sament quan tracta de construccions. En parlar del aíra= meníam, o color negre, diu que els pintors l'usen, ajuntant el gluten l'aigua, perquè sigui més brillant. Afegeix que a per anar depressa es féia de carbons de serments vells amb gluten esmenussats, usant=se especialment en la pintura de les parets. Parla també de la confecció de un negre amb pols de brisa de vi, i finalment diu que tots els colors es corrompen amb l'admixció de la calç, la qual cosa deu volguer dir que perden son esclat si s'usen barrejats amb la calç. ^ Un tractadista modern cita el que diu el llibre de un anònim de Lucca, que es creu data del període carolingi, i que sembla compilat per un monjo grec, en el qual s'bi llegeix un passatge que diu: lía memoramus omnium opera= íiones quae in parieíihus simplice in ligno cere commixíis colorihus in pellihus icíiocoUon commixíum, la qual cosa sembla indicar l'ús de una mena de pintura en tremp, amb colors barrejats amb cola de peix. En el llibre tan discutit sobre la pintura, trobat al (1) Efymologiarum, liber XIX, caps. XV, XVI i XVII, (P. L., vol. LXXXII, cols. 676=679.) Plasíice esí parieíum ex—gypso effigies signaque exptimere—pingeregue colorihus. Miiic (aíramenlum) picíores cum aqua admiscení glufen, ui iUiisírius resplendeaí. Ad fesíinaiionem auiem operis eíiam sarmeniorum veierum carbones cum gluiino íriíi inducenfis parieíihus aiiramenii speciem redduni. Saní ei qui vini faecem siccatum excoquaní, afirmeníque, si ex hono vino faex fuerii, indici speciem id aírameníum praehere. Omnes colores calcis admixUone corrumpuníur. (2) Anónimas L·acensis: cap. LXXII, citai; per G. LOUMYER: Pes íra= diciions techniques de la Peiniure Médiévale, p. 91. ELS PRIMITIUS 111 Mont Àttos, ^ disset paràgrafs d'aquest tractat són con= sagrats la descripció de la pintura mural, formant un a conjunt d'articles relacionats entre sí i que es desenrot= llen dintre 1 ordre següent: Cap. LV: Purificació de la calç. — Cap. LVL Primera capa d'arrebossat; calç barrejada amb palla. — Cap. LVII: Segona capa; calç barrejada amb estopa trinxada. — Cap. LVIII: Aplicació de l'arrebossat.—En aquest ca= pitol s'hi consigna el següent; Quan volgueu pintar una església, començareu per les parets superiors i acabareu per la part baixa... Preneu un gran atuell ple d'aigua i tireu aquesta amb una cullera contra el mur, a fi d bumite= jardo. Si el mur és de tàpia, grateu la terra amb una mar= tellina, ja que, sobretot en les voltes, la calç se desengan= xaria més tard. Mulleu=la novament i en netejeu la superfi= cie. Si el mur és de mabons l'haureu de mullar cinc o sis vegades i el cubrireu de un arrebossat de calç de un gruix de dos dits almenys, a fi de què retingui l'humitat i po= gueu servir=vos=en. Si la paret és de pedra, mulleu=la sola= ment una o dues vegades i poseu=bi al damunt una més petita quantitat de calç, ja que la pedra pren fàcilment l'bumitat i no s'asseca depressa... Després d'baver posat el darrer arrebossat, igualeu=lo bé i deixeu=li pendre consis= tència i després treballeu=bi. — Cap. LIX; Dibuix sobre l'arrebossat. — Quan volgueu dibuixar sobre un mur, heu de igualardo primer en la seva superficie, després pot fer=s'bi un lleuger esboç amb l'ocre... repassant els nim= bes i repolint bé la superficie i fent=bi servir el negre, polint les vestidures i poseu=bi un proplasme. Cuideu (1) Ha coséaí; moK