J Hsri. ^ ^ ' s-» 4=*^ ^wS.^ ^5 h'S J^X. ^^'** -|\v " £S^p.Vi4r'~· -K v^'-vft, i-y i-v-'^--.^ , -- xt^ "ViiiÑt- ^ > K "» t- -, • .,:-y,-:'."- ■^T.·'m» t;s£5r.^«it;^ i ii»k^-^' j,:JS^ J'r .;j;.:^ y -íV-ííj \ * ^ I ^ V .Í «". í*í»tíí;i;ílV'^^- V v','.-^i.-^í 'l^f^^'^'- ^ i^'· ^ . _ . j. 1/ í^'' ^ ■--■■'X^t·'·'· v>. ^ ^4. -ifcw·g·'tag-w-aii*!' GOXGA DG BARBARA 111 OUIA D E LA GOAfGA PER AlVTOlVI PALAU I DULCET CONCA DE BARBARA III UIA DE LA CONCA PER ANTONI PALAU I DULCET BARCELONA Impremta Romana - Hospital, 97 1932 LA CONCA DE BARBARÁ ITINERARIS DE MONTBLANCH A ROJALS PER LA PENA 4 hores. Cal sortirpel Portalet de la Serra i tombar a l'esquerra. Ben tost el camí es divideix en dos, el de l'esquerra, pas¬ sant pel Mas de l'Organista i el torrent de Gorriner, aviat s'enfila fins a les envistes de l'ermita de Sant Joan. Cal prendre el de la dreta, menys pesat. Després de passar les arcades de l'Aqüaducte que porta les aigües de la Pasquala, i al cap d'un quart, cal deixar el cami que tot planejant mena per la Tossa a l'ermita de la Trinitat, i enfilar-se a l'esquerra, passar per entre els tossals Pedregós i de l'Argelaga. Deu minuts més i es travessa el barranc de la Mala Anima, tenint a la dreta la fondalada de Sant Joan. Costa amunt, es deixa a l'esquerra un cami de carro que ve la Font del Mació. Pasat el barranc, el a raure a camí decanta a la dreta. Després s'encaixona, s'enlaira i aconsegueix la carena. Des d'alli, i tenint a la dreta l'am- pla vall de la Tossa, s'arriba amb tres quarts més sota el gran penyal de l'ermita de Sant Joan. Des d'aquí en cinc minuts es puja a l'ermita. Per la seva descripció vegi's la Guia de Montislanch. Des de l'ermita es pot anar a la Pena tot remontant la fondalada fins als Plans i vorejant la vall de la Trinitat, el capd'una hora, decantar-se a la dreta fins a la Miranda. Però és més agradable seguir el camí de les Cent Fonts. Es deixa a la dreta el viarany que baixa a L'Espluga, i tot 6 conca de barbara seguit es trobaa l'esquerra la cinglera que amaga la Cova de Nialó. Aquesta s'assoleix pujant per la reconada amb set minuts. Seguint el nostre camí, deixem el barranc de la Tossa i entrem a una plana de llicorell i poca vegetació. En deu minuts més es baixa, entre pins i brossa, a la nova car¬ retera forestal de la Trinitat a la Pena. Abans el vell camí davallava a l'ermita, d'una manera aspra. Actualment, se¬ guint per la dreta la carretera és molt agradable. La carretera per l'esquerra, segueix serpentejant per la vall de la Trinitat, Travessa la vessant dita Cent Fonts, on regalimava l'aigua per tots indrets. Ara han estat cana¬ litzades les deus d'aigua i portades a l'Espluga. El camí és sumament pintoresc. Sempre pujant suaument entre ata¬ peïda verdor, es camina de sorpresa en sorpresa. ¡ Tants i tan bells són els aspectes del país ! Es deixa a l'esquerra un refugi, construït pels enginyers forestals, a la dreta una fita indicadora, i el cap de mitja hora s'arriba al gemat lloc de la Pena, que havem descrit a la Guia de Montblanch. Cal per la Font dels Boixets, tot seguir la carretera deixant l'esquerra el Mirador situat a looo metres d'al¬ a titud. Tot seguit ens endinsem per entre atapeïda verdor i al cap de mitja hora assolim els Plans pel coll de la Creu de l'Ardit (1020 metres), des d'on es gaudeix d'un gran panorama. A ,ponent el muntanyam presidit per la Balte- sana. Allí prop la barrancada de Castellfullit amb la cin¬ glera que sostenia la fortalesa dels sarraïns. Sota el Puig de l'Aliga (1053 metres), els enderrocs de la Mina de barita. A llevant ja es veu Rojals. Seguint la carretera, aviat es veu el Mas del Guerxet, i a la dreta dalt d'un turó el poblet de Cogullons. Cal fer un llarg revolt pel serrat de les Fontanelles i passar sobre el comellar del Bon Rostre. A la dreta hi ha els camins de La Bartra i Fai"ena, i allí prop la Font de les Fontane¬ lles. Al cap d'una hora de caminar pels Plans i després d'un revolt apareix Roj.als.. — Aquesta població, de 381 habitants, s'esten damunt la serra de Roquerola a 977 metres d'altura sobre CONCA DE BARBARA el nivell del mar. Les cases d'aspecte senzill i arrambades a cinglera, es mostren a tots els vents. una Rojals gairebé no té història. Enlairat en lloc solitari, apartat dels grans nuclis de població i oblidat per tot¬ hom, les generacions es succeeixen a través dels segles, sense créixer ni minvar en nombre. Alguns suposen aquest poble fundat pels moros, suposició fonamentada, si es té en compte que ocupa un punt estratègic, des d'on s'atalaien totes les muntanyes que limiten la Conca, Prades i Camp de Tarragona. Durant la reconquesta, trobem que en 1151 ja era dels cristians. En setembre de 1252, Guillem Morell de Rojals fa donació a Poblet d'una casa i dues vinyes que posseïa a Montblanch. En J359 pertanyia al Rei i constava de 24 albergs amb uns 100 habitants. Actualment formen el districte municipal 64 edificis, alguns d'ells abandonats. La Bartra, a uns tres quarts anant a Farena, té 9 cases; Co- gullons a uns cinc quarts és el poblat més enlairat, i té 29 cases ; i Pinatell a més d'una hora al fons, prop la vall del Brugent, 29 albergs. Rojals té una plaça i pocs carrers. Recordem: Major, Bartra, Llenya, Eont, Unió, etc. L'Església, regida per un Rector d'entrada, és sota l'advocació de Sant Salvador, o la Transfiguració del Se¬ nyor. L'arrodonit absis i la bulsonada dels paraments pro¬ clamen el seu origen romànic. Ha sofert vàries restaura¬ cions, i a l'interior no recordem res digne d'esment. Ocupa el lloc més enlairat, i naturalment, des dels seus murs es gaudeix d'un immens panorama. La taula de pedra cjue hi ha al davant, servia perquè el nunci llegís els pregons reials. La cinglera fa de muralla natural per la banda de ponent, molt interessant per l'estudi del geòleg. Les cases són pobres, despullades, de tot rastre artístic i algunes cauen en ruïnes. La Festa Major es celebra els dies 6 i 7 d'agost. El terme, el qual en l'Edat Mitja era de Montblanch, actualment afronta el N. amb l'Espluga i Montblanch; al E. amb el mateix Montblanch; al S. amb Montrai, i al O. amb Vallclara. En les 2443 hectàrees del terme es cull blat, ordi, civada, sègol, cigrons, fesols, guixes, ametlles, ave- GUIA DE LA CONCA 9 llanes, patates, fruites, vi, oli, etc. La majoria dels habi¬ tants, però, es dediquen a carbonejar pels boscos. El terreny és de llicorell, i les aigües bones. ídonthlancJiy Portal de Pové DE MONTBLANCH A ROJALS PER LA VALL 9 quilòmetres, 2 hores 30 minuts. Carretera de Reus a la Creu de les Roquetes, un quart. A la dreta camí carreter ben marcat, el qual per la columna de l'aigua baixa al torrent de la Vall que cal travessar. Passat l'Estret de la Vall, 40 minuts, hi ha dos camins: el de la dreta tot enfilantse per la vessant troba el Mas de Ponet, I hora. Aviat es deixa a la dreta la Font de la Sibina. A i hora 50 minuts, es passa prop del Mas Soler, i després de giragonses entre vegetació i gaudint de bones vistes damunt la Vall, es troben munió de viaranys, que en accentuada pujada menen tots a Rojals, 2 hores, 30 minuts. El camí més utilitzat des de la sortida de l'Estret de la Vall és el de l'esquerra, el qual, comença a pujar prop de la Font de Jesús, per un viarany enclotat i pedregós. Allí a la dreta es veu el gran Molí de la Vall, entre atapeïts de ver¬ dor. 1 o CONCA DE BARBARA Aquesta Vall en antics documents ve designada per Val de Lladrons. En 1359 consta hi havia cinc masos. En 25 i 26 de juliol del corrent any 1931, un grup excursionista acampà en aquests llocs rememorant l'antiga Vall de Lla- ^ drons. .1 , El cami segueix enfilant-se ràpidament; a la dreta es deixen varis condols que s'endinsen al bosc. Amb mitja hora llarga s'assoleix un collet amb el barranc de l'Obac. Alli es planeja pel rocam. A l'esquerra es deixa el camí que baixa a Vilavert i amb mija hora més sempre pujant, es troba l'escamot de cases nomenat Rojalons. Pertany a l'Ajuntament de Montblanch i a la parròquia de Sant. Mi¬ quel de la pròpia vila. Es habitat per sis families, com¬ postes d'uns trenta individus, els quals s'ocupen gairebé tots en'pastar pa. Ja ho diu la corranda: Rojalons Set cases i vuit forns. El cami segueix pujant entre terreny abrupte. encara Passant per sota dels Tossalets, els trontollaments geològecs petrificats pels segles atrauen l'atenció. A la dreta es do¬ mina la Vall i s'albira el gran Mas de Soler. Al davant es retalla l'església de Rojals, i deu minuts abans d'arribar- hi es deixa a l'esquerra un altre cami que va a Vilavert. A les dues hores i mitja d'haver sortit de Montblanch s'acon¬ segueix Rojals. DE MONTBLANCH A VILAVERT 5 quilòmetres S'hi pot anar per camí de ferro i per carretera. La via del carril, descriu un lleu revolt fins a la Caseta de la car¬ telera de Valls. Ben tost entra a la Roca Sanxa, on hi ha una font a la dreta. Per obrir aquest pas començaren les obres en 1862 i duraren un any. La companyia de ferrocar- ^ fils usà per primera vegada el martinet de vapor, inventat per Tenginyer anglès Bruyet. Es treballà de ferm aguan¬ tant els raigs del sol, i les fornals ; havent d'engegar cen¬ tenars de barrinades per tal de tallar aquesta muntanya de pedra. En sortir de la Roca Sanxa es deixa a la dreta la guia de la conca caseta i pasa el pont de Llorac. A l'esquerra hi ha el es bosc de la Farga. El riu Francolí fa un pronunciat revolt, i tot davallant entre vinyes s'aconsegueix Vilavert. La carretera de Reus, passa pel quilòmetre 28, i aviat per la Creu de les Roquetes. Tot seguit es veu a l'esquerra la Font de Llorac i els dos camins que hi menen. Al quilò¬ metre 26 camins a Cogullons, 10 quilòmetres, i a Cadeneta, agregat a quilòmetres. Després d'alguns re¬ Montrai, 7 volts per Francolí, i passat el damunt dels espedats del riu pont del torrent de La Vall, es davalla entre camps i vege¬ tació. Passat el quilòmetre 24, ve el pas a nivell de la via del carril, i una vegada traspassada aquesta, s'entra a Vilavert. — El poble és llargarut. Les cases s'agrupen en una i altra banda de la via del carril i de la carretera, 0 carrer major, que corren l'una al costat de l'altra fins a La Riba. L'origen de Vilavert {Villam viridem, o Vil·la znridis en antics documents), no ha estat esbrinat fins ara. Es de creure que aquest lloc fou poblat des de temps llunyans, car s'escau a l'entrada de la Conca de Barbará, i junt a les antiquissimes vies dels primitius pobladors. N'Emili Morera 1 Llauradó, en la seva estimable obra : "Tarragona Cris¬ tiana" Tarragona, 1898. 2 volums quart, atribuei.x errada- ment la Carta de població de Vilasalba, lliurada pel Comte de Barcelona en 1155 a favor de Pere Berenguer de Vila¬ franca, a Vilavert, error que acaba d'empitjorar quan afe¬ geix més avall, que en març de 1156, el propi Comte nome¬ nà Batlle al dit Berenguer de Vilafranca de la Vegueria de Vilavert,, oblidant que es referia a Montblanch, car Vi¬ lavert no ha estat mai cap de Vegueria. En Morera i Llau¬ radó ha corregit el seu error en la Geografia de Catalunya : Barcelona, Martin, fol, suposant que a Vilavert hi anaven ^ alguns a veïns de Vilasalba que no els convenia traslladar-se Montblanch. malaguanyat amic En Francesc Gras i Elies, en el El seu de la Provincia de llibre: "Historia de los lugares... Tarragona" Barcelona, 1907, 8.", seguint les petjades de Mo¬ rera i Llauradó, incorre en la pròpia falsetat. En Francesc Puigjaner, en sa "Història de Valls" Valls, 1881, fol, diu CONCA DE BARBARA que la Carta de població de Vilavert, junt amb la de Dues- Aigües es troba copiada en el llibre nomenat Redrés, i data¬ da en 1155. Després de la reconquesta veiem Vilavert sotmesa al Rei. No obstant, en setembre de 1178 Alfons I permuta sa jurisdicció, herbatge, i aigües que tenia en el poble, junt amb 160 morabatins, pels drets que l'Arquebisbe de Tarra¬ gona posseïa sobre la carnisseria mora de Lleida En 8 de març 1192, la noble dama Na Guevara de Cardona, amb autorització de la seva mare i del seu marit, fa donació al propi Prelat de tots els drets que li corresponien sobre Vilavert. Amb aquest motiu la població quedava sot¬ mesa al domini complet de la Mitra de Tarragona. L'Arquebisbe es constituí en Senyor de Vilavert, fins que en 1387, la vila de Montblanch adreçà un Memorial al Rei, posant en el seu coneixement que es feu un dipòsit! de deu mil sólidos a fi i efecte que el Veguer de Montblanch tor¬ nés a exercir jurisdicció a Vilavert, car aquest poble en¬ trava en el domini de la Vegueria. En 1390 per .ajudar a les despeses de la guerra, l'Arquebisbe cedeix al Rei, entre altres pobles, el de Vilavert amb el corresponent castell, però sobrevingueren entrebancs i l'escriptura no es signà. Amb tot es convingué que l'ArquebisIre compraria al Rei el do¬ mini dels pobles del Camp de Tarragona, cosa que s'efectuà en 4 de desembre de 1391. Aprofitant l'ocasió, la Mitra redimí la meitat de la jurisdicció de Vilavert que l'Infant Marti havia empenyorat per deu mil sous, i obtingué la con¬ firmació de tots els drets que Pere IV havia venut a l'Ar¬ quebisbe Arnald Cescomes. Durant el segle XVIII, un dels dominis de Santes Creus, s'anomenà Plana de Vila¬ vert. El riu Francolí que s'escola pel costat esquerre de la pobla¬ ció,rega i fecunda munió d'hortes i prades que constitueixen la millor riquesa dels veïns. Per cert que aquests drets na¬ turals han originat moltes raons. A l'entrar tots aquests ter- renys en ple domini de la Mitra, tot seguit començaren les diferències seguides de plets. Tots els pobles riberencs pre¬ sentaven llurs drets per aprofitar-se de les aigües del riu, fins que l'Arquebisbe ordenà que els de Vilavert reguessin els dilluns i divendres de cada setmana, alternant amb els GUIA DE LA CONCA i3 molins. Tot sovint s'havien d'invocar els privilegis que es romotaven als Comtes de Barcelona, i els pactes entre el Rei l'Arquebisbe per distribuir les aigües i senyalar els i dies. A fi i efecte d'aplicar amb justícia les lleis, i respectar •en els drets de tothom, en moltes ocasions el Cònsol de Tar¬ ragona seguit de la host, recorria les voreres del riu fins a Vilavert, terme de sa jurisdicció, trencant rescloses, i dei- .xant lliure pas a les aigües, sobretot, en temps de secada, i en el més fort de l'estiu. Certament, el pas del Fracolí pel costat del poble, afa¬ voreix els seus conreus, però també ha causat moltes des¬ gràcies. Sovint ha baixat el riu furient, sortint-se de mare i arrestrant tot el que li barrava el pas. Tristament cal re¬ cordar que l'onze dejuliol de 1792, les aigües engoliren mol¬ tes persones, rèqua de matxos i vàries ca.ses. Cosa una semblant ocorregué durant els cèlebres aiguats de Sant Bar¬ tomeu i Santa Tecla. Del de Sant Lluc, 18 octubre de 1930, encara s'estan refent els estralls. L'església parroquial, sota l'advocació de Sant Mart,i, és d'estil romànic, i ja ve citada en una Butlla del Papa Ce¬ lestí III datada en 1194. Es presenta senzilla i despullada d'ornaments. La portada és de mig punt amb dovelles en¬ quadrades per una pestanya. Damunt s'obre l'ull de bou i a la part dreta superior dos ventalls, amb campanes. En el mateix costat es redreça la tiplea espadanya, i s'hi di¬ buixa el creuer. Elsdel cementiri, i la rectoria, ar- murs rambats al un aspecte rònec, però amb temple, presenten escaients combinacions de. llum. Per dissort una mal entesa restauració perjudica el to de vellúria que tan plau als ex¬ cursionistes. L'interior, d'una sola nau amb creuer, mos¬ tra en la part de l'Evangeli un altar dedicat a Santa Llúcia, amb pintures gòtiques difícils d'estimar per manca de llum. Si mal no recordem s'hi representen escenes de la vida de Sant Sebastià. Durant el segle XVll Micer Francesc .Mur¬ tra, prevere de Montblanch, fundà en aquesta església un benifet o capellanía sota l'advocació de Nostra Dona de la •Serra. Com a record perdura l'altar la imatge del qual és d'alabastre. El poble l'anomena Altar dels guitarrons, degut a unes figures d'angelets que polsen instruments de corda. La pica de l'aigua beneita està tallada, figurant una gros- conca de barbará sa mà de sense volguer donar aquesta inten¬ pedra, la qual ció a l'obrà, sembla perpetuar la tradició de l'artista que l'arpa (corrupció de mà, del verb arpar) que s'atribueix als de Vilavert. Així ho diu la corranda : A l'Espluga són orugues, A Montblanch són pod-allés, A Vilavert toquen Y Arpa, i a La Riba fan papés. Orugues causa de l'abundància d'aigües que hi ha per a la vila. Diuen badallés, però deu ésser podallés per la cons¬ trucció de podalls. Es diu fa córrer l'arpa de tenir les mans atrevides i no gaire escrupoloses; i fan papés per haver-hi a La Riba fabricació de paper. A l'entorn de l'església hi ha els albergs més antics del poble: conserven alguns d'ells típic aspecte. En 1359 Vila¬ vert comptava amb 36 cases i uns 200 habitants. Durant el segle XIX arribà a tenir més de 700 habitants. Actual¬ ment compta amb més de 900, i 233 edificis, incloses les masies del terme. Els carrers s'anomenen de la Vila, de l'Església, Masies, Abeurador, Afores, Carretera, Pont, Costeta i Plaça Major. El terme de 1823 hectàrees, afronta al N. amb Mont¬ blanch, al E. amb Lilla, al S. amb La Riba, i al O. amb Ro¬ jals i Montrai. Les fes,tes principals es celebren el 10 de juliol i l'ii de novembre. Es interessant de pujar a la Ermita de Montgoy. — Davant l'estació del ferrocarril, envers ponent hi ha un tossalet damunt del qual es destaca l'ermita de Montgoy rodejada de xiprers. En començar la costa, es troba una creu de pedra de tronc i xapitell octa- gonals que ostenta escuts i figures. Amb cinc minuts de suau pujada s'aconsegueix el santuari. El camí descriu gi- ragonces entre dues fileres de xiprers, i ofereix un bonic aspecte. L'ermita, desfigurada per la cals, sembla fundada en elsegle XV, per més que cap rastre arquitectònic ho asse¬ guri. La planta és de creu llatina. Té dues portes de mig punt; una a la part de l'Epístola, l'altra en el braç del GUIA DE LA CONCA creuer de la pròpia banda. L'interior té la volta apuntada, i pengen de les parets munió d'ex-vots. Fins en un lloc com és aquest humil edifici, s'ha posat de manifest l'afany de restaurar els antics monuments sense orientació artística, desfigurant-se així aquells rastres ar¬ queològics consagrats per la tradició i la fe del poble. Tot aqui està pintat i repintat de manera detestable. El presbi¬ teri, renovat en 1855, és la mostra més eloqüent del mal gust artistic que domina en semblants restauracions. El pa¬ viment de mosaic a la modertia, ens evoca aquelles saletes petites i carrinclones de les casesde ciutat. No cal dir que preferiríem mil vegades el santuari, senzill, nu, pavimentat de pedra, amb una ara i la imatge per altar, conservant tot quan fos possible el caràcter de vellúria. L'altar és barroc. La imatge de la Mare de Déu sembla gòtica. La tradició diu que fou trobada allí dalt per un pastor de Can Pedrol, el qüal la ficà al sarró. Tot baixant al poble se li esmunyí i es situà el mateix lloc on és ac¬ tualment. Considerat el prodigi, i endevinant el seu desig¬ ni, volgueren els veïns de Vilavert edificar un santuari per adorar la sagrada imatge. La tradició afegeix que la tro¬ balla es feu en una mena de cassola de pedra sostinguda per un capitell, i es guarden amlxlós objectes sota l'ara encara de l'altar. atapeït de fullatge i té El capitell és cònic i totes les característiques del gòtic primari. La pedra sembla de marbre i es presenta escostronada, ja que tal com diuen els Goigs : Se experimenta apropiada per fer les febres errar Aquesta virtut, ha estat la causa de què els devots, s'em portessin encara que no més fos un trocet de tan prodigio¬ sa pedra. L'aplec i romeria de Montgoy es celebra tots els anys a l'endemà de Sant Cristòfor. En les pestes, secades i altres flagells, hi solen acudir en processó i tot fent devots exer¬ cicis, els pobles de Rojals, La Riba i Lilla. Prou ho diuen els Goigs : De parteres i malalts sou l'alivi, i per secada conca de barbara Lilla, La Riba i Rojals vos han pres per advocada. Tres vegades els devots (patint la major secada), plorosos i enternits tots, d'aqui vos han traslladada. Des de Vilavert cal senyalar excursions a Rojals, 8 quilòmetres ; i a Lilla prop de 4 quilòmetres. A Roj.als. — Es surt per un camí en direcció a ponent. Als quinze minuts es deixa a l'esquerra el viarany que mena al Pinatell (prop de dues hores). Pujant sempre al cap de tres quarts s'assoleix el d'En Just a 600 metres. Se¬ guint en direcció a ponent s'entra a la vall, del Mas de la Vinella. Cal prendre un petit engorjat i seguir la carena, i al'hora 5 minuts la cascada del barranc del Mas de la Variella. Allí prop es veuen les ruïnes d'una masia. La cascada té 30 metres, i es llença dins d'una canal de roca viva. U'n minut després es troben dos camins. El de la dreta va a Rojals (25 minuts). Cal remontar el de l'es¬ querra. Cinc minuts més i ja es veu el Mas de la Viriella. Quinze minuts caminant per entre clapes de bosc ens porta a l'altra banda del torrent i en cinc minuts més es troba el Aías del Magí. Segueixen alzinars, dignes d'admiració, i amb ràpida pujada s'aconsegueix amb quinze minuts més el coll de Rojals. La població apareix al davant i s'hi en¬ tra a les dues hores i set aninuts d'haver sortit de Vilavert. A Líela. La gran dotada — que es forma davant Vila¬ vert per la banda nord, té camins a l'una i l'altra ves¬ sants. El més viable és el de la vessant dreta, i també el més pintoresc. A vegades s'enfondeix per llocs solitaris i atravessa boscos de pins. Puja sempre i s'hi esmerça una bont i mitja. Pér recórrer l'altre camí, cal iiaixar per l'església, i una vegada atravessat el riu per una palanca de fusta, de¬ cantar-se una mica a l'e.squerra, i enfilant-se per terrenys conreats: no deixar la direcció nord. Cal fer cas omís de camins en altres direccions : molts d'ells van a parar al bar- guia de la conca ranc. Així que es veu la població de Lilla, ja no és fàcil esgarriar-se: el camí es marca bé fins entrar al poble. Tam¬ bé una hora i mitja. DE MONTBLACH A LILLA 5 quilòmetres L'antic camí de Lilla, al nostre entendre, passava pel mateix lloc, mica més mica menys que recorre l'actual car¬ retera. El camí de la Sallida que havem descrit en la Guia DE Montblancii, abans d'arribar al Francolí devia reunir- se amb aquest per passar el riu al lloc conegut per Pont de la Fusta. Si s'observa l'aiguabarreig dels rius Anguera i Francolí, es tindrà perfecte coneixement de la impos¬ sibilitat de bastir un pont en aquell lloc. A poca distància, i abans d'arribar al Molí de Saldoní s'encaixona el corrent entre rocams, i allí és on es degué construir el primitiu pont de pedra en 1282. Tal vegada caigut aquest, fou subs- 2 conca de barbará tituït per un altre de fusta. D'aquí el denominatiu de Pont de la Fusta a l'actual, el qual és depedra i fet en 1879. Actualment, per anar a Lilla s'utilkza la carretera de Valls, que corre en descens fins al dit Pont de Fusta. Poc abans del quilòmetre 55 es passa a nivell la via del carril. Passat el Pont comença la pujada. Abans del quilòmetre 56 es deixen a la dreta varis camins que van al bosc, i a la Farga. A la carretera ja no hi ha arbres, i sempre pu¬ jant s'arriba al quilòmetre 57. Entre vinyes i claps de bosc, i gairebé en linia recta s'aconsegueix el quilòmetre 58, des d'on ja es veu Lilla. Cal trencar a la dreta per una car¬ retera de bifurcació que amb cinc minuts aconsegueix les primeres cases de Lili.a. — Aquest poble esgraonat als repeus de la mun¬ tanya Carbonària i degut a la seva situació, orientat de cara a ponent i a més de 400 m. d'altura, permet a l'ex¬ cursionista de disfrutar el panorama de tota la Conca. L'origen de I-illa és desconegut. Si la carretera romana, passava per alli, tal vegada ja es poblà en tan endarrerida data. Cal suposar que en temps de la reconquesta cristiana, es reedificaren els albergs i es formà l'actual població. En els documents coetànis ve anomenada La Ylla i Alilla. Segons un document conservat en l'Arxiu de la Corona d'Aragó, en senyalar els Comtes de Barcelona el terme de Ciurana, es diu: "entro al pont de Goy e traspassa Fran¬ colí e puja per lo trescoll de Alilla, e devalla per lo Torrent d'Anguera e passa per lo Prat de la Guardia e fir al coll de Gemenells e passa per los tormos roigs sobre Vimbodi, e hix al puig qui es diu Orella de Polín e fir en Riudaset, etc." En 1359, Lilla era del Rei, i dins el terme de Mont- blancb. Constava de 33 cases amb prop de 200 habitants. Durant el segle XVTI pagava la meitat dels delmes a l'Es¬ glésia de Tarragona, i l'altra meitat a l'Ajuntament i Castlà de Montblanch. En el segle XVTTI era senyor del poble el noble Castellví. Actualment consta de 201 edificis i 440 habitants. An¬ tigament comptava amb municipi propi, però avui està sota el govern d'un batlle pedani, nomenat per l'alcalde de GUIA DË LA CONCA ^9 Aíontblanch. i gaudeix de parròquia pròpia, d'entrada, la qual abans era regentada per un Vicari perpetu de la Co¬ munitat de Montblanch. Res no sabem de la primitiva església de Lilla. I^'actual, a meitat del Major i en una placeta, és sota l'advo¬ carrer cació de Sant Joan Baptista. A primer cop d'ull sembla ro¬ mànica, però examinada amb cura es nota que el barro¬ quisme l'ha totalment desfigurat. Una alta escalinata semicircular de pedra amb la data de 1789, permet l'accés a la portada de mig punt, damunt de la qual hi ha esculpit l'any 1769. Donen llum a l'interior Vociiliis o ull de bou. i tres ventalls. Res més recordem digne d'apuntar-se. La festa major es celebra el darrer diumenge d'agost. DE LILLA A LA CREU DE MIRAMAR I bora 20 minuts Excursió interessant. Des de prop de l'església, i entre els quilòmetres 59 i 60 cal assolir per llevant la carretera, i emprendre un camí costarut, sempre en direcció al coll de Miramar. Per la vessant de la muntanya i entre bosc al conca de barbara cap de tres quarts s'assoleix la collada, tenint en la dreta el Coçjiilló. Després planejant s'arril)a a les envistes del llogaret de Miramar. Llavors cal decantar per la dreta i pujant el puig, bastant pelat, s'aconsegueix amb un quart més la creu, des d'on s'albira un dels més grans pano¬ rames, el qual abasta del mar a l'Urgell i del Priorat a la Segarra, de baixar a Miramar, cosa que es fa en Val la pena menys de mitja hora; poblet compost de nou o deu cases, penjat dalt d'un rocam i a la vista de tot el Camp de Tarragona, Havia pertanescut a Poblet i del seu castell no en queda rastre, L'antiguíssima esglesieta cau en ruines. Clama una restauració. Algunes .cases tenen la roca viva per paret. Es notable Cal Garriga, casal bellament situat, amb galeria orientada a llevant, veritable balcó de tot una el Camp de Tarragona i del Penedès, Dessota, a la dotada, atapeïda de verdor, raja una font d'aigua saludable, A mig quart i en direcció a Figuerola hi ha el cementiri, be¬ llament situat. El Coli, de Lilla, — La carretera nova, en giragonses, mena al modern Coll de Lilla que comença al quilòmetre 60 i acaba al 61, Per aconseguir l'antic i famós Coll, cal seguir sempre el carrer Major, i en deixar les darreres cases del poble de Li¬ lla, dirigir-se envers llevant i decantar-se un xic per la dre- t,a. El camí de carro ben marcat passa quasi sempre per da¬ munt la primitiva carretera. Per aquests llocs existia anti¬ gament el Castell de Clarà, del qual 110 n'hem sabut trobar lastre, A l'esquerra, es veu un pont abandonat damunt d'un torrent, obra ferma de pedra de fil. Pertany a l'antiga car- 1 etera. Després d'un quart, de cami s'endevinen els rastres de la primitiva i ampla carretera. Aquests rastres ens donen la mateixa impressió de la carretera romana que passa pel Coll de Perthus, Alguns creuen que la Via Aurèlia passava per Vilavert, Però a la vista d'aquesta ampla via, i atesa la configuració del terreny, no és més del cas pensar que dita carretera romana entrava en la Conca pel Coll de Lilla ? Aquest Coll durant l'Edat Mitjana fou molt animat. So¬ vint bi havia guaites per avisar a Montblanch o a Poblet GUIA DE LA CONCA 31 l'aproximació de comitives reials, o el pas de persones de distinció. Avui resta abandonat. Recomanem però a l'ex¬ cursionista no deixi de visitar-lo. Els colls de Lilla, vell i Lilla nou, són famosos a la comarca, pels forts vendavals que els assoten. Hi ha dies de l'any que el vent és irresistible, do- nant-se el cas d'haver bolcat carros i persones. DE MOKTBLANCH A PRENAFETA S quilòmetres La carretera nova gairebé recorre tot l'antic camí. Sortint pel Portal de Bové i carrer d'Aguiló i una vegada atravessada la via idel carril junt a l'estació, es davalla al Francolí amb cinc minuts. A l'altra banda de la passera de fusta allí instal·lada s'alça el Molí del Pas, amb el seu portal adove- llat i rònecs murs. Tornem pujar suaument, í tot seguit, a es troben els rastres d'una creu de terme, junt a la qual hi ha la bifurcació del camí de carro que mena al Pína- tell i a l'ermita de Santa Anna. Es segueix per la dreta, i junt al quilòmetre i, es deixa a mà dreta un corriol ben 2 2 conca de barbara marcat el qual amb sis minuts aconsegueix els Molins de la Vila, ja descrits en la Guia de Montblanch. Tot seguit es passa el riu Anguera per una palanca de fusta. El panorama s'aixampla. Passem entre vinyes pla¬ nejant sempre. Al quilòmetre 3 trobem a la dreta el gran Mas de la Sabatera. Tot just passat el quilòmetre 4 a l'esquerra el camí de carro el qual amb deu minuts porta a l'ermita de Santa Anna. Al quilòmetre 5 es deixa a l'esquerra un altre camí a la dita ermifa, i s'entra pel primer escamot de cases del poble. De Lilla es va a Prenafeta amb menys d'una hora. En sortir, s'atravessa la carretera, i per camí carreter, faldejant sempre per la serra, al cap de mitja hora es deixen a l'esquerra les ruïnes d'un gran casal. Sempre, es passa per entre vinyes i vegetació. Prenafeta. — Tot troba l'església parroquial seguit es dedicada a Sant Salvador. De sobte, amb el seu portal de mig punt i espadanya, sembla romànica, més de prop, i examinada detingudament, es veu clar que pertany a l'es¬ til barroc. Cal remarcar que el poble de Prenafeta, un dels més antics de la Conca, situat a uns dos quilòmetres d'aquell paratge, s'abandonà per a fundar l'actual durant el se¬ gle XVIII. Lhia vegada bastida l'església, s'agruparen al seu en¬ torn els albergs, però escampats. Actualment compta amb 72 cases i 260 habitants. Celebra la festa major el primer diumenge d'agost. La carretera segueix entre edificis fins a una font obrada al ras, d'on brolla aigua abundant. Llavors comen¬ ça l'antic camí a la primitiva població. Primer faldeja per la muntanya del Castell, tot pujant suaument. Es decanta un xic a la dreta sempre en direcció a l'engorjat coll. L'espectacle es fa imponent. Al davant les aspres serres, fosques com gola de llop. Al darrera la grandiositat de la Conca. Aquest camí s'endinsa aviat per entre el rocam on s'hi arrelen munió d'abets i vegetació silvestre. En el revolt del coll el pas és ben marcat i presenta molts trossos amb l'empedrat de l'Edat Mitjana. Es una de les vies més ben conservades i més antigues que coneixem. A l'entrar a GUIA DE LA CONCA z3 la vall formada per les vessants del castell i de l'enlairada muntanya de Jordà, el camí es destria en dos. El de la dreta costa amunt fins a la carena del coll, i decantant-se •a»- a l'esquerra mena a Figuerola i al Pla de Cabra. Seguint el de l'esquerra i al mig de la dotada es troben les ruïnes abandonades del primitiu poble de Prenafeta. L'origen de Prenafeta és anterior a la reconquesta. En¬ cara és conegut per Castell del Moro el munt d'enderrocs que es redreça dalt de l'aspre turó de ponent a la vista! de tota la Conca. En document de la meitat del segle XI un es cita Pennafreita entre les demarcacions del novell Com¬ tat de Tarragona. En els documents del segle XII se l'ano¬ mena Pinafracta (Butlla de 1194): en el segle XIII Pena- freyia; i en el segle XIV Penafracta, que en termes vul¬ gars vol dir penya trencada, i així ho manifesta la situa¬ ció topogràfica. L'antiga Baronia de Prenafeta estava formada per Fi¬ guerola, Miramar, Mas d'En Amill, Puigdespí i Montor¬ nès, amb els corresponents termes. Probablement un dels CONCA DE BARBARA 34 primers Barons fou Pere de Prenafeta sovint citat després de la reconquesta. En el noble Berenguer de Puigvert féu donació 1271 al Monestir de Poblet dels Castells de Prenafeta, Figue¬ rola i Miramar, donació que confirmà en 1276, 1285 i 1297. Per aquest temps el lloc i castell de Montornès de la Baronia de Prenafeta, foren objecte d'uns pactes que de¬ terminaren els drets de Poblet sobre Montornès, i establiren les condicions a què devien subjectar-se els representants del monestir Ramon Saverna i Arnau Ros. L'escriptura es signà 18 juliol 1297. Apart de la clàusula en la qual en Poblet exigia jurament d'homenatge a tots els veïns, n'hi havia una altra que imposava als predits nobles, la paga perpètua al monestir de la cinquena part dels fruits del terme, i la tercera de totes les vendes que efectuessin. El rigurós domini que el convent populetà exercia sobre Prenafeta i els seus termes prompte despertà l'odi de la comarca. En 1384 Poblet ja pledejava amb Montblanch, per oposar-se a què els veïns de la ducal vila pastoressin llur bestiar durant la nit al terme de Prenafeta. Després de molts tràmits a la Reial Audiència, Montblanch fou con¬ demnat pagar les despeses del plet i considerant la cosa a mal parada, en 1386, es firmà concòrdia, renunciant el poble a fer pernoctar llurs ramats en dit terme. En 1400, amb motiu de certes pretensions d'Arnau Ver- gós sobre Prenafeta, Figuerola i Miramar, cedits a Po¬ blet per Berenguer de Puigvert, sobrevingueren serioses desavinenses. Després de molt pledejar es dictà sentència, la qual obligava a dit Arnau Vergós a entregar les escrip¬ tures que posseïa dels dits llocs, a canvi de 100 florins d'or que es comprometia pagar-li el monestir. Als veïns de Montblanch no els agradaren gaire les ventatges que sempre reportava Poblet dels seus conti¬ nuats litigis. Revestits de coratge, i sense contemplació de cap mena, en 1418, tornaren a pastorar llurs ramats al terme de Prenafeta. Tot seguit el monestir invocà els seus drets, més l'abat Martinez de Mengucho, considerant les necessitats de uns i d'altres i desitjós de pau, en 26 de juliol del pripi any, logrà que els de Montblanch signessin amigable concòrdia, per la qual s'autoritzava als veïns a fer GUIA DE LA CONCA pastura en dit terme, des de la posta de sol fins que es fes senyal amb la campana de la vila de trincar els portals. No per això renuncià Poblet a les prerrogatives del seu domini. En maig de 1456, es trobava presoner al castell de Prenafeta, purgant el delicte de fratricidi, Bartomeu Pallarès, veí del Pla de Cabra. El Veguer de Montblanch, Lluís de Comelles, usant de la seva autoritat i considerant purgada la pena, deslliurà a dit pres. No pensà així Fra Bernabé, majoral i representant de Poblet a Prenafeta, car tot seguit informà al Virrei de Catalunya i logrà que aquest, revoqués l'ordre del Veguer. De consegüent, en 21 maig 1456, es restituí el pres al dit majoral. Poc després, durant el propi any, el poble de Sarreal organitzà una processó a l'ermita de Santa Anna. Formava part de dita processó, Antoni Pons, sots-veguer d'aquella vila. ostentant la vara. En penetrar la devota comitiva al terme de Montornès de la jurisdicció de Poblet, i reparant el dit majoral i representant del monestir, que el sots-veguer lluïa les insígnies de la seva jerarquia, protestà. El sots- veguer amb tota" humilitat respongué que li semblava 110 otbrar malament portant la vara i acompanyant la processó, però les bones paraules no li valgueren per res ; l'abat in¬ flexible, pretextant l'obligació de defensar la jurisdicció del convent, en 5 gener 1457, el condemnà a pagar 13 sous. Malgrat tantes disputes i plets, el rei Joan II féu do¬ nació a la vila de Montblanch del lloc i castell de Pre¬ nafeta. Poblet, afanyós d'arrodonir el seu domini, posà en pràctica les seves influències, i no parà de furgar fins que en 1472 aconseguí del castlà En Joan de Vilafranca, i els cònsols de Montblanch, la restitució del castell i lloc |de Prenafeta mitjançant 5.869 sous i 4 diners. El monestir continuà per molt temps amb el domini del lloc, car durant el segle XVIII constatem que encara cobrava la meitat dels delmes, i l'altra meitat el cobrava el Capítol de la Seu de Tarragona. La imaginació popular, exegerant com sempre, diu que l'antic poble s'anomenava Vilafrcda i constava de més de cent cases. Ja hem remarcat que en 1359 hi havia 17 al¬ bergs. Documents posteriors asseguren que en tot el ter¬ me mai no s'arribà a 50 cases. CONCA DE BARBARA El camí passa per entre edificis enrunats. Aviat hom topa amb l'església romànica. Es d'una sola nau i sembla bastida enel segle XII. L'absis presenta al seu interior, dues finestres aspitllerades i un bordó. Al bell costat hi havia el fossar. Encara es veuen sepultures de pedra amb creus esculpides i arreu enderrocs. Escarbotant la terra s'hi han fet troballes de monedes i de rastres arqueològics. Fa al¬ guns anys ,dos veïns s'apropiaren d'una pedra on hi havia l'escut de l'abat de Poblet, Payo Coello i la data de 1480. Després d'aprofitades gestions es traslladà a Montblanch, i es posà al carrer River, junt al nínxol de la Mare de Déu dels Angels. L'antic i veritable camí del castell comença prop de l'església. S'obri a la roca viva, i en molts llocs es tingue¬ ren de buidar alguns graons. La pujada dura un quart. Pocs castells recordem tan inexpugnables. Rodejat d'abis¬ mes, espadat per tots indrets, l'ascensió al mateix, cons¬ titueix una imprudència plena de perills, per aquell que no sap el camí. Parlem per experiència. En 1897 el reverend Rector de Prenafeta, un veí i el que això escriu, empren¬ guérem la pujada al castell sense saber el camí. Amb fa¬ cilitat escalàrem la falda que mira a la Conca. Ben tost ens deturàrem davant d'un terreny abrupte i trencat per tot arreu. Rodejats de timbes i de grossos penyals redreçats a l'espai, comprenguérem que avançar era una temeritat que ens podia costar la vida. ¡ Encara avui recordem amb hor¬ ror aquells abismes, espadats i esllavissades ! Recomanem, doncs, a l'excursionista no intenti pujar al castell per les vessants de la Conca. Cal penetrar al coll i deixant les runes de l'antic poble, ,emprendre el camí ben marcat a la roca viva i de cara a llevant. La configuració de la muntanya es allargada i estreta com la d'un mur gegantesc. Les llunyanes commocions geo¬ lògiques l'esquerdaren molts indrets. D'aqui el quali¬ per ficatiu de penya fracta que ha donat nom al lloc. El castell, igual que la muntanya, tenia la configuració estreta i llarga. S'obrà damunt la pedra viva, quedant en peu una torre escapçada, panys de mur, un cos d'edifici, cisternes, fossos, etc. Segurament tenia capella pròpia, cal¬ les Ordinacions de Prenafeta, Figuerola i Contornés pu- GUIA DE LA CONCA ^7 blicades per nosaltres, consta foren fetes al "terrat de la badia del Castell del Coll de Prenafeta... l'any 1459". Aquest munt d'enderrocs s'anomenen Castell (Icl Moro, i encara que no els creiem obra d'aquesta raça, recorden el pas dels serraïns per aquestes terres. La primera vegada que el veiem citat és en 1050, en senyalar el Comte de Bar¬ celona els límits del Comtat de Tarragona "nsquc In plano de Barbcrano". Encara que avui les runes del castell de Prenafeta no ofereixen interès per l'artista, el panorama que des d'alli dalt es disfruta compensa sobradament les fatigues de la pujada. De molts cims es domina la Conca, però enlloc com des d'aquelles runes. Fa l'efecte que hom es troba sospès a l'espai i guaita tots els pobles, tossals i camps de conreu a vol d'ocell. Certament val la pena d'ésser vist. A l'altra banda, vers llevant, es redreça majestuosa la muntanya més enlairada d'aquelles serres, i que per la seva especial estructura se l'anomena Cognlló, i també Muntanya d-c Jordà. Hem pujat al cim d'aquesta muntanya, des de les runes del poble tot enfilant dret per la vessant. El canii fet aixi és molt penós i propi per excursionistes joves i robustos. Recomanem, seguir el camí del fons, el qual puja suaument a la carena a mena de coll que uneix les dues muntanyes; la de Prenafeta i la de Jordà. Una ve¬ gada escalat el coll, seguir la carena envers llevant, i en menys d'una hora s'arriba al cim. Bell i gran panorama sobre el Camp de Tarragona, el Penedès, la Conca, i demés contorns. Per la banda del Coll de Prenafeta, aquesta muntanya és inaccessible. Allí s'hi troba una cova que ha donat origen a munió de llegendes : tantes, que reunides formarien un llibre agradable i ple d'interès folk-lòric. Es diu que aquesta cova és grandiosa i es comunica per sota terra amb el cas¬ tell, i conté munió de mines i d'amagatalls. El poble as¬ segura que no ,es troba mai la fi, i que hi passa el riu Jordà, i diuen comprovar-ho per la remor de l'aigua. Més que res, les llegendes s'han format al redós dels tresors que hom assegura existeixen als amagatalls més dis¬ simulats de la cova. La fantasia popular pinta amb colors molt vius els preats joiells i l'abundància d'or, que s'acon- 38 CONCA DE BARBARA segueixen de furgai- per aquells recòndits llocs, en¬ a poc cantats per bruixots i vigilats per follets. Hom diu que l'hereu i el cabaler d'una renomenada casa de pagès, resolgueren escalar el castell i regirar els tresors. A l'efecte el darrer dia de l'any, ja negra nit, apariaren la mula, i cuidant que ningú els sentis, enfilaren costa amunt. Al cap de bona estona de vagar esmaperduts, tot prenent precaucions per no moure fressa, arribaren al cim i veieren amb goig que el castell estava desencantat, ves¬ sant de llum i alegrat per instruments musicals. Però ells sense fer cas de res, vinga carregar d'or les sàrries de la mula i vinga omplir a curull els sacs de llurs espatlles. Des¬ prés, agafat el cabaler al ronsal de la bèstia, i l'hereu a la cua baixaren de pressa rostos avall abans no es fes ^e dia. La nit era fosca però quieta. I-a càrrega era tan fei¬ xuga que amb prou feines podien caminar, i els esbufecs pel seu fatic ressonaven a la vila adormida. Com més da¬ vallaven més pesava la càrrega. Ja començaven a flaquejar- los les cames. La mula treia forces de flaquesa. No hi fa res, pensaven, ¡avall! Justament acabava de sortir la lluna. Un xic més de fatiga i serem rics per tota ja vida. i Apa ! ¡ Au ! ¡Aviat hi serem!... De repent a la mula li rellisquen ]es potes del darrera i cau daltabaix dels penyals arrastrant els dos braus pagesos. Durant un moment s'oí el terrabastall dels dos cossos, de la mula, càrrega i pedres rodant mun¬ tanya avall. Després... res, quietud absoluta. Al cap de tres dies, la gent del poble trobà els estim- bats al fons de l'abisme devorats pels corbs i amb les sàr¬ ries buides. Conten que l'or rebotent pels penyals, s'esmu¬ nyí dins les escletxes ; i conten també, que escarbotant per aquells llocs tot sovint es fan bones troballes. La fantasia popular no s'atura, afegeix que disposant de mitjans, temps i bones eines, hom podria emprendre una exploració per les entrenyes d'aquelles muntanyes amb se¬ guretat de treure'n profit. Abans s'hauria d'aterrar el ge¬ gant el qual, diuen, guarda l'entrada, i després els dos ho- menots que tenen arrapada la caixa dels tresors dels mo¬ ros, els quals l'amagaren allí en fugir dels cristians que els perseguien. Prou divagar i tornem a la realitat. Per persones que GUIA DE LA CONGA 29 han visitat la que ens ocupa, sabem que l'entrada està cova dissimulada per les roques. En ficar-se dins, cal fer dues gambades, perilloses. Comença per un corredor estret, on és necessari esmunyir-se com les serps. Segueix una ga¬ leria amb munió de columnes i puntes estalèctiques produïdes per les filtracions d'aigua. Després es troba una altra ga¬ leria més espaiosa amb els mateixos llagrimeixs encarca¬ rats. Més enllà un avenç convida a noves exploracions, que cal portar amb cordes, antorxes i demés apa¬ a terme rells necessaris. Recomaneni aquesta tasca a les novelles seccions excursionistes destinades a furgar i estudiar en les entranyes de la terra. ■* íjí íjí ^ El terme de Prenafeta s'ajuntava amb ,el de Pilatera ales riberes del riu Anguera, i confrontava amb el de Montblanch. A l'Arxiu de la Corona d'Aragó es guar¬ da un document en el qual, el Rei des de Palamós en 13 de les kalendes de març de 1282, ordena al Batlle de Montblanch la construcció d'un pant damunt del riu An¬ guera, en el lloc predit, però en terrenys del veïns de Montblanch. A la banda del Coll de Prenafeta i vessants de Ei- guerola i Pla de Cabra, sempre hi han crescut espesos bos¬ cos. Sabem que en 1391 el Rei Joan caçà per aquells llocs. escriptures protocolàries la muntanya de Jordà En les s'anomena Turó Grós, començament de la Serra Carbonària que corre per la creu de Miramar, Coll de Lilla, Puig Ca¬ brer (on hi ha la torre del Petrol), i Estret de la Riba. Els límits de la Conca per l'esquerra des del Turó Grós, corren pel Coll de Cabra, Serra Comavert, Coll de la Coma de Vaca, Heres de Vellespinosa, Serra de Sant Mi¬ quel de Montclar i Coll de Deogràcies. El poble de Montornès, tant citat en documents medi¬ evals, al nostre entendre es fundà en el segle XII. Tot fa suposar que era un escamot de cases situat, entre Prena- neta i Cabra, ,a les faldes de la serra, un poc més enhà de l'ermita de Santa Anna. 3o CONCA DE BARBARÁ Sabem que el 19 d'octubre de 1250, Esteve de Sòria atorgà al Rei reconeixement de tenir enfeudat per ell el castell de Montornès a icostum de Barcelona. Però en 1252, Jaume I, comprà Berenguer d'Espaillargues, militar, el a castell i vila de Montornès. En el .segle XIV, tots aquests llocs ja eren de Santes Creus. Ni de les cases ni del castell no havem lograt des¬ cobrir rastres. Sembla que tot desaparegué absolut du¬ en rant el segle XVII. DE MONTBLANCH A L'ERMITA DE SANTA ANNA I hora 20 minuts Segons l'itinerari anterior, junt al quilòmetre 4 de la carretera de Montblanch a Prenafeta bifurca un camí de carro que amb 10 .minuts mena a l'ermita de Santa Anna, i del quilòmetre 5, un altre aproximadament igual. Recomanem a l'excursioni.sta utilitzi el que comença a la de terme, junt el Molí del Pas, conegut per antic creu camí de Pinatell. De primer és ample. Al cap d'un quart segueix per l'esquerra d'un torrent. Ben tost es deixa per un altre camí que enfila a la dreta, i als tres quarts troba el igran Mas de Gassol, des d'on ja es retalla l'ermita a cinc minuts envers les muntanyes. El rei Pere III i l'Arquebisbe de Tarragona posaren la primera pedra d'aquest santuari en 137,3. Essent alesho¬ res aquests terrenys del terme de Montornès i de la ju¬ risdicció de Poblet, el Rei s'adreçà a l'abat de dit monestir per notificar-li que prenia sota la seva reial protecció la capella de Santa Anna i ique així ho fes avinent al Ma¬ joral que el Convent tenia a Prenafeta. Poc desprès, el prior de Santa Anna de Barcelona, demanà permís al Rei per tal d'afillar-se aquesta ermita. De consegüent, i per document lliurat a Barcelona en 8 maig de 1373, l'edifici passà eixamplar les comunitats dels Agustins barcelone- a sos, els quals acabaren les obres començades per Pere III. El propi rei en 1377 aconsegueix del Papa, privilegis i in¬ dulgències, i ordena al Vicari de Montblanch la protecció pecuniària del santuari. CONCA DE BARBARA El primitiu edifici ha estat refet sota un criteri de¬ plorable. La porta de mig punt amb pe.stanya s'obre en el llis parament. Al damunt Vocnlns; i a l'esquerra l'espada- nya. Els paraments emblanquinats produeixen una impres¬ sió freda, descoratjadora. Davant la façana hi ha dos xi¬ prers i una bella creu de pedra. Aaquesta molt ben con¬ servada, és una bona mostra de l'estil ogival decadent. En el xepitell són de veure entre dentellats i ornaments la Mare de Déu, Jesucrist, Santa Anna i Sant Joaquim. Sembla de principis del segle XVI. L'interior, desfigurat a força de restauracions, no pre¬ senta interès per l'artista. La imatge que es venera en el cambril, fou molt célébra en l'Edat Mitjana, i fou objecte de munió d'ofrenes en joies i robes. Constantment era vi¬ sitada per devots peregrins. Segurament es tallà en el segle XIV, època de la fundació del santuari. Constitueix un curiós exemplar de transició romànic-ogival, conservant encara les tradicions bizantines en sa posició assentada, i amb el Divi Fill en el braç esquerre. Actualment aquest santuari està agregat a la parrò¬ quia de Barbará. El lloc que ocupa és agradable. Als re¬ petís de les fosques serres de Prenafeta i Montornès vi¬ gila un ample panorama de la Conca. Al davant envers mitjorn es redreça Barbará dalt; d'un pujol, on, per anar-hi des de l'ermita cal seguir el camí que baixa ben fresat, i •que després planeja fins a les primeres cases del poble. Una hora de cami. DE MONTBLANCH AL PINATELL I hora. Sortir pel Portal de Bové i carrer d'Aguiló ; travessar la via del carril i baixar al Francolí. Deixar el Molí del Pas a l'esquerra i junt a la creu de terme comença l'antic cami. Segueix ben marcat fins al riu Anguera que passa a gual. Després vorejant una riera s'aconsegueix el pujol o muntanyeta, on hi havia Pinatell de Dalt i Pinatell de Baix, ambdós desapareguts des del segle XIX. Allí, al costat esquerre del cami, encara existeixen les GUIA DE LA CONCA 33 runes de l'església romànica, avui convertida en refugi de pastors. Dalt del puig hi ha rastres d'edificis i fonaments de casals. Aquest lloc que no cal confondre amb l'escamot de cases sense vall església, nomenat Pinatell i reclòs prop la del Brugent entre Rojals i Farenà, ja és citat en docu¬ ments del segle XIII. Trobem que en 1253, 1271 i 1296, l'església sota l'advocació de Sant Pere era sufragània de Barbara, del qual dista una hora i mitja. De 1253 i 1291 hem trobat varis llegats a la pròpia església. En l'Arxiu Prioral de Catalunya existeix la venda feta per Pere deGranyena, el més jove, de la tercera part de tots els rèdits i fruits que rebia del Castell i terme de Pi¬ natell a la Religió dels Templers, segle XIII. Durant se¬ gles Barbara cobrà el que estipula clit document. En 1296 Guillem de Buch, rector de Barbará, cedí a Galceran de Cornellà el blat dels terrenys del Pinatell i Montornès, per 200 sous. Després, el domini del poble passà a l'ordre de Sant Joan de Jerusalem. ,Per document del 14 setembre 1325, signat per Pere Fuster, notari de Montblanch, s'ordena al Batlle i prohoms del Pinatell, prestin jurament de fidelitat i ho¬ menatge a Jaume Bondia. Al mateix temps els prega que a l'endemà dimarts, vagin acompanyats de llurs procuradors a Barbara, per tal de ,repetir la submissió i l'homenatge a l'Ordre de l'Hospital. En octubre de 1380, l'infant D. Joan, Duc de Girona i Comte de Cervera, entre altres llocs de la Vegueria de Montblanch, vengué a Fra Guillem de Guimerà, Prior de Catalunya, el castell i poble de Montornès amb el seu terme. L'Ordre de l'Hospital exercí tota la jurisdicció civil i crimi¬ nal, alta i baixa, per delegació d'un Batlle fins a comen¬ çaments del segle XIX. Durant els segles XVII i XVIII, el Pinatell adquirí re¬ lativa importància. Se sap que en i/S?, els veïns de Mont¬ blanch tenien allí moltes terres. El Prior de Catalunya Fra Antoni Ribas, des de Bar¬ celona, en 20 desembre 1762, nomenà el Batlle de Pinatell pel terme de dos anys. De ,i gener 1763 a últims de desembre 1764, exercí de Batlle Francesc Calbet, pagès. S 54 CONCA DE BARËARÀ L'antic terme afrontava amb els de Montblanch, Prena- feta, Montornès i Pira. Fins a principis del segle XIX, exercí el domini l'Ordre de l'Hospital. Munió de rebuts de contribucions i altres documents administratius comproven que fins a 1841 el Pinatell, tingué Ajuntament propi i in¬ dependent. DE MONTBLANCH A LA GUARDIA DELS PRATS 2 quilòmetres La carretera comença junt al Convent de la Mercè, en¬ tre dues rengleres d'arbres corpulents, l^oc després passa a nivell la via del carril, i després d'una llarga baixada i d'una pujada es troba a l'esquerra un ramal i davant de la bifurcació de la carretera de Santa Coloma, un al¬ tre ramal. Amlxlós menen en pocs jiiinuts a la falda del tossal on s'escampa el caseriu. El cami vell passa frec a frec de la paret esquerre del cementiri nou i tot dret. dei¬ xant el IMoli de Dalt a la dreta, aconsegueix ben tost la carretera. La Guàrdia és un dels poblats més antics de la Conca, car en un document ja és citada, nomenant-la de 1043. La Guàrdia d'Ermeiiir. En Butlla de Climent ITI, datada en 1188. consta que l'església de La Guàrdia, nomenada ja dels Prats, cobrava rendes de la cúria de Tarragona. I^er aquesta època constatem el domini senyorial en pos¬ sessió de la Casa de Cervera, car en 20 agost 1196, el noble Ramon de Cervera i la seva muller, amb intenció de purgar els seus pecats, ofereixen a Poblet 100 sous, con¬ signats en els fruits i rendes del castell de La Guàrdia. El propi Ramon, en 10 juny 1227. llegà al seu fill Guillem el lloc junt amb el castell. El nou senyor des d'ale.shores adoptà el nom de Guillem de La Guàrdia. Poc temps disfrutà Guillem de la hisenda ja que en 1238 constatem que governava a La Guàrdia, Gerau de Valclara. La muller d'aquest, Elisenda de Falclis. en morir, llegà tots els drets senyorials al Monestir de San¬ tes Creus, mitjançant l'obligació de pagar 1000 moraba- tins pels seus funerals i saldar les deixes i almoines que GUIA DË LA CONCA 35 constaven en el seu El cenobi, considerant fei¬ testament. xuga la càrrega, renuncià tot, i així ho manifestà als a marmessors en 1253. Aquests vengueren lloc i castell a Pons de Cervera. Després passà el domini del poble i cas- teli als Templers, però en 1291 La Guàrdia estava en ab- i solut sota el domini de Santes Creus, el qual disfrutà del domini fins a 1835. Dalt del puig hi havia el castell, un dels més antics de la Conca i més ben situats. IMossèn Joan Pié publicà al setmanari La Conca de Barharà, 1904, l'arrendament de les rendes del Castell, entre Fra Bernat Mayol, senyor de La Guàrdia i administrador de Santes Creus, i Bernat Torà i el seu fill Francesc de Montblanch, any 1313. Un altre document estableix el propi arrendament, entre Fra ; Pere, abat, i Fra IMavol, sindic de Santes Creus, i Bernat ,! Olivar de La Guàrdia, any 1414. FI castell en aquella èpo- ; ca tenia un bon hort. Durant la decadència de Catalunya, s'abandonà, i gran part dels seus murs rodolaren cap a j la façana de l'església romànica, fins a sepultar-la. Fn 1796 Rector de La Guàrdia el doctor Antoni era Civit i Nadal, el qual publicà: "Prontuario práctico de las exèquias funerales (según el Ritual de Tarragona)" Tar¬ ragona, Ledro Canals, 1796, quart. Més que tot ha fet cèlebre La Guàrdia, l'haver consi¬ derat aquest llogaret pàtria de Sant Pere Armengol. Tots els escriptors que han publicat la vida de dit Sant, li atri¬ bueixen el mateix origen ; més, la crítica històrica moderna, cuidant d'aclarir tot quant no es basi amb documents pal¬ pables ho posa en dubte. Malgrat tot, i mentre no es posin en clar semblants controvèrsies. La Guàrdia seguirà es¬ sent el breçol del cèlebre mercedari. Segons els Pares Ribera i ,Garí Siumell, Pere Ar- j mengol fou descendent dels Comtes d'Urgell i emparentat j amb els Reis d'Aragó. La vida de bandoler que portà en a seva joventut i el seu arrepentiment, consten en munió de llibres de divulgació popular. Cal esmentar que morí en 27 abril 1304; Fra Guillem Poch, comanador de Santa Maria del Miracle de Mont¬ blanch, declara en el propi any 1304, i en el Capítol ge- neral de l'Ordre de la Mercè celebrat al Convent del Puig d 36 CONCA DE BARBARA cíe València, cjue havia est,at testimoni de molts miracles obrats per Sant Pere Armengol, mentre aquest visqué en l'ermita dels Prats, i cjue amb els conventuals del Mira¬ cle assistí a la mort del Màrtir, el qual, fou enterrat en el Convent mercedari de Santa Maria dels Prats. Sembla que por. després, la comunitat d'aquest convent es refongué amb la de Santa Maria del Miracle, fundant ambdues l'actual Convent de la Mercè. Aleshores el cos de Pere Armengol fou traslladat a l'església de La Guàrdia i el depositaren al presbiteri, part de l'Epistola. La veneració a les despulles anà creixent per tota la comarca, fins c|ue en 1670 fou proclamada la canonització, celebrant-se grans festes populars. Cal senyalar per sumptuosa la que veri¬ ficaren els Mercedaris de Tarragona en Novembre del propi 1670. El Papa Innocenci XI anuncià a tota la cristiandat que el cuit i veneració ,que des de llunyans temps es tributava a Sant Pere Armengol, era conforme a l'esperit de l'Es¬ glésia. En 1687 concedí l'Ordre de la Mercè el prec i la missa del seu Sant Màrtir, amb ritu doble de segona clas¬ se i octava. Així ho confirmà l'Autoritat Apostòlica en 1689, concedint a la Diòcesi Tarragonina, el doble ritu menor. El Concili Provincial celebrat a Tarragona en 1738, considerant que la celebritat i veneració de Sant Pere Armengol, s'extenia per la terra catalana, suplicà al Papa que autoritzés a la província de Tarragona, el prec i la missa tal com es practica a l'Arxidiòcesi. A darrers del segle XVII, el mercedari i Arquebisbe de Tarragona Fra Josep Llinàs, manà bastir a l'església de La Guàrdia, una capella destinada a guardar les sagrades despulles de Sant Pere Armengol, i a l'efecte, en 3 de setembre de 1702 es traslladaren amb gran solemnitat, del presbiteri al lloc actual. De tan memorable cerimònia, efec¬ tuada amb assistència de l'Abat de Santes Creus, autoritats, nobles i veïns, es redactà acta signada pels notaris de Valls i Montblanch i pels corresponents te.stimonis. La pu¬ blicà En J. Guarro al setmanari La Conca de Barbará, 1904 i perella es ve en coneixement que la reixa que res¬ guarda la urna, fou tancada amb tres claus : una en pos¬ sessió perpètua del Jurat en cap del lloc de La Guàrdia i GUIA DE LA CONCA 3/ l'altra a casa del Majoral primer de la Confraria de Sant Pere Armengol; i la tercera a mans del Rector, con¬ tinuant aixi la tradició desde temps immemorial. Actual¬ ment, guarda les tres claus el Rector ; i la urna moderna, deplata daurada i d'estil gòtic resta tancada a l'altar del Sant. A la Sagristia es guarden la urna primitiva, rudi¬ mentària i de ferro, i la urna del segle XVII de plata dau¬ rada. La devoció a Sant Pere Armengol s'ha conservat fins a nostres dies. Per això La Guàrdia, malgrat ésser un llo¬ garet, volgué celebrat dignament amb sumptuoses festes, el sisè centenari de la mort del Sant Màrtir. Aquestes tin¬ gueren lloc durant els dies 3, 4 i 5 de setembre de 1904, reunint-se en el poble i en la propera ermita dels Prats, gent de tota la comarca. Entre aplecs i devots exercicis es representà el drama sacro: Sant Pere Armengol. Ens plau consignar altres festes celebrades en 27 abril de 1921, amb motiu de traslladar-se les segrades despu¬ lles a la nova urna. L'església parroquial sota l'advocació de Sant Jaume suposem existia ja en el segle XI. En un document que es conservava en el seu arxiu parroquial, constatàrem que en 1258, després de prestar jurament en l'altar titular de Sant Jaume, Arnau de Castelltallat, Prevere, llegà en el seu testament, 20 sous per l'obra del campanar d'aquesta església. La façana primitiva d'estil romànic, resta coberta per les runes del castell. Mirada per dins, sembla que es bai¬ xava a la nau per mitjà d'una escala de pedra a manera de cripta. Durant la guerra dels Segadors fou cremat l'edifici. Aleshores es bastí l'actual temple, deixant isolada la façana primitiva, que mira a ponent i s'obrí una nova portada de cara a llevant,. S'inaugurà en 1655 i és d'estil barroc. L'interior consta d'una sola nau amb volta de canó recolzada cornisa correguda. Als murs hi ha en dues capelles sense res de particular. Adossada té l'es¬ paiosa capella del Santíssim Sagrament. La planta acusa una creu grega amb la corresponent mitja taronja i cor¬ nises barroques. En nostres primeres visites a aquesta església, 1886 i 38 CONCA DE BARBARA 1890, encara existien al seu lloc, l'Arxiu, un magnifie retaule i una imatge de ,1a Verge, provinents de Santes Creus. Tot això es traslladà, per disposició de l'autoritat eclesiàstica al Museu Diocessà de Tarragona. L'arxiu era ric i abundant en antics documents. En¬ tre alguns llibres estampats, recordem un Arte de Canto Llano, per Montanos, segle XVII, ^i fragments de les Constitucions de Catalunya incunables. El retaule i la imatge foren donats a La Guàixlia per l'Abat de Santes Creus, el qual exercia patronat sobre el poble, en restaurar-se el temple en 1655. El primer, és un bon exemplar del segle XV, atribuït a Mateu Ortoneda, de l'esco¬ la de Dalmau. La gran taula és subdivideix en deu requadres sobreposats en tres seccions. Els tres de dalt començant per l'esquerra, representen ; L'Anunciació de l'Arcàngel Sant Gabriel a la Verge: L'Ascensió del Senyor, i la glo- liosa Vinguda de l'Esperit Sant. Els de la segona secció: L'Adoració dels Reis ; la Mort de Maria, i la Coronació. La part inferior : els Sants Profetes, Apòstols, Màrtirs i Confessors. Uns altres dos fragments d'aquest retaule els vegérem a l'ermita dels Prats, i representaven el Naixe¬ ment del Divi Salvador, i la Triomfant Resurrecció, Les pintures a l'encàustic, els delicadissims calats i les enta- lladures que emmarquen les escenes referides, fan d'aquesta obra un perfecte exemplar de les arts sumptuàries de la nostra terra. No menys notable és la imatge de la Verge amb el Nen als braços, la qual estava arrambada al mur de la part de" l'Epístola. Es una preada obra estatuària de tamany natural, que es recomana tant per la inspirada talla de la fusta, com pel ric daurat de l'arrossegant túnica. Descan¬ sava aquesta escultura en una impròpia peanya barroca, però venia soplujada per un gentil dosseret delicadament entallat i amb lluents daurats. La Guàrdia tenia el segle XIV, 50 cases. Actual¬ en ment compta amb edificis, inclosos els del terme, i 145 abriga uns 300 habitants ocupats a l'agricultura. Els car¬ rers són costaruts: Ja majoria s'enfilen al puig per la falda de llevant. A dalt no queden rastres del castell, però es disfruta de bona vista. A çinc minuts vers llevant hi GUIA DE LA CONCA ha el típic Molí de Dalt, amb aljub. La sèquia comença al riu Anguera, prop de Barbará i és una obra ímpoitant pei la seva llargària. Com sigui que travessa vàries propietats ha motivat moltes disputes i plets. El Molí de Dalt in¬ voca antigues escriptures per fer valdré llurs drets, però els seus veïns usant d'influències polítiques el deixen sen¬ se aigua per a regar. Seguint la carretera de Tàrrega, al cap de mitja hora Ermita dels Prats es troba l'esquerra l'ermita de Nostra Senyora dels a Prats, de les més antigues de la Conca. Fundada al una lloc anomenat La Peixera, ja ve citada en 1240. Es diu que Sant Pere Armengol passà allí els darrers anys de la seva vida, fundant-hi a la vegada una comunitat de mercedaris. Part d'aquests religiosos foren cridats pels veïns de Pra¬ des, per tal d'establir una altra comunitat en aquell poble, cosa que tingué efecte en 1290, En 1363 ja s'anomena el santuari que considerem Santa Maria dels Prats. Per aquest temps, la comunitat es refongué amb la de Santa Maria 4o conca de barbará del Miracle, junt a Montblanc, convertint-se en l'actual Convent de la Mercè. En1885, en visitar l'ermita dels Prats observàrem que del primitiu santuari no en quedaven rastres. L'actual, fou refet en el segle XVI. Així es llegeix a una portada pla- taresca de l'interior: l'any tiiil cinchccnts sincuanta sis es feta la present capella. Part de fora els paraments són lli¬ sos i emblanquinats. L'interior és espaiós, amb un arte- sonat de combinacions geomètriques, tot estrebat per tres arcs apunt,ats. La primitiva imatge resta perduda del tot. Ja fa anys que la imatge moderna es traslladà a La Guàrdia. L'ermita s'utilitza per granja agrícola, desaparei¬ xent aixi un altre monument tradicional de la nostra terra. De la Peixera de La Guàrdia se'n parla amb motiu d'un conveni estipulat en l'agost de 1367, entre els seus veïns, i els terratinents de Montblanch ; en el qual s'estableixen les condicions que permeten fer ús de l'aigua per a regar les hortes del terme de La Guàrdia. DE MONTBLANCH A BARBARA 7 quilòmetres Se surt per la carretera de Tàrrega. Passats els qui¬ lòmetres 65 i 64 i davant de La Guàrdia es troba la bi¬ furcació de la carretera de Santa Coloma, amb el concebut rètol: A Pira, 4 quilòmetres. A Santa Coloma, 26 quilòme¬ tres. A l'emprendre aquesta bifurcació es baixa al riu An¬ guera, que hom salva per un pont. En una revolt del quilòmetre i, és recomenable girar la vista i contemplar el bell aspecte de la Conca. Tantost passat el quilòmetre 2, bifurcació a la dreta de la carretera de Barbará i Pla de Cabra. El rètol diu: A Santes Creus, 25 quilòmetres. A Poblet, 13 quilòmetres. La carretera amb suaus revolts i pujades mena a Barbará prop de 3 quilòmetres. Barbar.à. — L'aspecte de la població esgraonant un pu¬ jol per tots indrets i presidit al lloc més enlairat per l'es¬ glésia i les ruïnes del castell, és sumament pintoresc. GUIA DE LA CONCA 4^ Se sap positivament que abans de la dominació àrab, aquest monticle ja estava poblat. Cal suposar que proper a la Via Aurèlia, algun potentat romà fundaria allí una vil·la. La situació és envejable, car és lloc isolat i domina tota la comarca. Durant els segles IX i X la noble niçaga dels Barbará ja figura als anals de la pàtria i alguns remonten la pri¬ mera conquesta d'aquest lloc pels Comtes de Barcelona en l'any 965. El document més antic referent al poble, i el qual exis¬ teix a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, és la donació que I en féu l'Església de Barcelona el Comte Ramon Borrell a j en 1006. A l'Arxiu del Capítol de Lleida es guarda la do- nació de Ramon Berenguer i Almodis, del Puig de Bar¬ bará i terres de Muntclar a favor de Pere Arnaldus. En el document s'estableix que van incloses les "Serres i co- malades amb les de carbonera, etc. excepte cavalleries i el meu domini... qui est anse Kastrum de gardia grossa fins a les aigües del Pinatell, i 15 parellades en terme de CONCA DE BARBARA 42 Guardia dels Prats 15 a Conesa, 5 a larmoguera, 10 qua¬ dres et xerinó ad omege en el prat de vinyols amb la font de viver fins a amalgué, quals aigües van al Francolí. Tam¬ be rocha de penna fracta i tot afrontant per Orient Ca¬ bra, Migdia penyas Occident Pinatell; i l'obra del castell de Barbara. Octavo Kal. Aprili anno XXllII régnante Henrico rege." Que correspon a 25 març 1054. En 1066, el Comte Ramon Berenguer I, dóna en feu a Armengol Comte d'Urgell, el Castell de Barbara. Però aquest cedeix els seus drets al sobredit Pere Arnaldus, amb la condició de fer millores al castell; XV Kal. madii anno cctavq rognante philippo rege. (1066). Altres documents comproven que Arnaldus, malgrat el seu bon desig no pogué poblar Barbará, per les irrupcions contínues de les eixams de els quals ocupaven les moros muntanyes des de Montreal fins a Lleida. En 1086 Armengol de Gerb. Comte d'Urgell i la seva mu¬ ller Adelais, donaren a l'Església d'Urgell, els castells de Barbartà i Forés. A 15 Kal. Septembris, 1126, Armen¬ gol, comte d'Urgell i la seva muller Arsendis, donaren a l'Església d'Urgell i al seu Bisbe Pere, entre altres llocs, el de Barbara. Justifiquen aquesta donació per resguardar- lo dels moros "hisinaclitaruni genfes".En ella van incloses les terres que el rodegen... fins els termes de Conesa i Rocafort, fins a Olleros (Ollés), i fins al lloc dit Olivella, i fins al terme del castell de Guimerà. El Comte Ramon Berenguer IV, a l'objecte de què l'Ordre dels Templers s'establís a Catalunya, es posà d'acord amb els Comtes d'Urgell, per tal de cedir a dita Ordre el Castell i lloc de Barbará. La primera escriptura s'atorgà en 13 de les Calendes d'octubre (19 setembre) 1132, i Er- mengol VI ho confirmà al seu testament de 6 de les Idus de Febrer (8 Febrer) de 1133. En les escriptures es diu que el castell està molt ben fortificat i que es dóna junt amb els castlans, termes, possessions i servituts. Aquesta donació fou confirmada pel Comte de Bar¬ celona Ramon Berenguer IV, 3 nones de gener de 1135 i es signà la definitiva aumentada amb altres castells en 5 Kal. Decembris (27 novembre) 1143. En aquesta data s'organitzà la Comanda, però no es no- -4- GUIA DE LA CONCA 43 menà Coinaiiador finsen 1173. El primer fou Bernat d'Al- bespi, 1173-1176. Seguiren: Berenguer de Mont, 1177- 1181; Juzbert de Serre. 1181-1192; Pere d'Aguda, 1196-1197; Guillem d'.\mill, 1198: Guillem d'Abellars, Barharà en 16^2^ segons Beaulieu 1203; de Claret, 1211-1212; Bernat de Gra¬ Bernat nyena, Pere de Pertegàs, 1226-1233; Guillem de 1213; Tragos, 1236; Ponç d'Olivera, 1237-1240; Bernat de .Montfalcó, 1240; Ramon de Villalba, 1244; Guillem de Tost, 1246; Bernat de Palomar, 1248; Ramon des Bach, 1255; Ramon de Bagà, 1256: Berenguer de Torrefreda, 1257; Bernat de Vilafranca, 1257; Guillem d'Anglesola, 1258; Pere de Montpalau, 1261: Gallart de Josa, 1261- 1262; Arnau de Timor, 1262-1273; Bernat de Rocamora, 1280; Guillem d'Abelardo, 1283-1290; Betnat de Montoliu, 1292-1298; Dalmau de Timor, 1304-1306, En virtut de les donacions de 1134 i 1135, els Hospita¬ lers tenien incorporats els termes de Pinatell, Pira, Oilers i Montbrió de la Marca. El Gran Prior era senyor del cas¬ tell de Barbará, amb jurisdicció civil i criminal. De l'Arxiu del Gran Prior de Catalunya de la Religió 44 CONCA DE barbara de Sant Joan de Jerusalem, liaveni uotat els següents do¬ cuments : Bernat de Santa Coloma, i Fereta, cediren per un pa¬ reil de bous, un alou situat a la Quadra de Barbará, terme d'OIles, a la Vall de Florit, a favor de Pere Godmar i Er- niensendis, any 1163. Venda als Femplers d'un alou feta pels germans Pere i Berenguer Pabarot al terme de Barbará, afrontant per Orient els camins de Montornès i Pinatell. Per Migdia, el pla que s'estent fins al Pinatell. Per Ponent la Terra de Pont Vinader. Per Tramuntana la Senyoria dels Teni- plers. 6 Kal. 1172. gener Concòrdia entre Pons de Cervera, Hue de Torroja i Ramon de Cervera, sobre algunes senyories del Camp de Barbara i de Comalats, feta amb intervenció del Bisbe de Barcelona, Kal, de juny de 1174. Cessions als Templers de Barbara de 1170, 1173, 1176 i 1190, Ramon de Gerar deixa en morir a la Reli.gió dels Tem¬ plers, la amb cavall i armes, i un Mas a seva persona, l'Aula de Comalats, 4 de les Calendes de juny de 1177, Donació feta per Guillem de Coma i muller, de tot ço que tenien en terme de Barbara, lloc nomenat Coma de Guillem Boca de Bou, 3 de les Calendes de setembre 1177, Donació feta per Guillem de Montfalcó d'un moli amb els corresponents recs en el terme de Barbara junt a la ri¬ bera del riu Anguera, 16 .Calendes d'abril de 1185, Memòria de Jaume Camaren de Barbará d'haver pa¬ gat 50 sous a Gillem de Riba de Montblancli per raó de Berenguer i Berenguei'a de Lloracb, cònjuges, any 1243, Aquesta Berenguera de Llorach, havia donat en 7 de les Calendes de gener de 1237, als Templers de Barbará el castell i vila d'Albió, Concòrdia entre el capellà de Santa Maria de Barbará i els Templers de la mateixa vila, sobre el dret a disfrutar de les dècimes en algunes peces de terra que cultivaven els Templers dins el terme de Barbará. Segons documents de l'Arxiu Prioral, Berenguer de PuigA'ert pretenia el senyoriu de Barbará en 1253. Els Templers, tenien al servei descendents de seu sar- 46 conca de Barbará raïns. Tocant les explotacions agrícoles preferien la con¬ a cessió enfitèutica amb pensió anual de fruits o de diners També donaven importància a la cria de bestiar. L'Ordre sota la protecció reial i llegats nobiliaris anà creixent en opulència fins a la mort de Jaume I. Durant el segle XIIT els Jueus s'establiren a Barbará. Una tremenda acusació determinà l'extinció dels Tem- plers. El Papa Joan XXII, en Butlla adreçada a l'Arque¬ bisbe de Tarragona, ordenava que tots els que formaven l'Ordre del Temple, fossin portats a Montblanch i Bar¬ bará per tal d'esperar els acords del Concili Provincial celebrat en la festa de Sant Lluc de l'any 1312. La Co¬ manda de Barbará es resistí a acatar els manaments de ' llur destitució. Elsde Tàrrega, Cervera, Mont¬ veguers blanch i Vilafranca, es veieren obligats a reunir les res¬ pectives host i posar seti al castell de Barbará fins a sotmetre els Templers al fall que contra ells s'iiavia ful¬ minat. Passats els béns dels Templers a l'Ordre de Sant Joan de Jerusalem es fundaren Comandes a Barbará, Oilers, Vallvert i Espluga. Sabem que foren Comanadors de Bar¬ bará, Jaume Ribelles, 1319; Guillem de Guimerà, 1377- 1379' i JoRii Descarrigues, 1429, Mentre els Hospitalers s'arrelaven a L'Espluga de Francolí, Barbará minvava en importància; el castell fou abandonat i els seus murs ja no es posaren més a prova fins en el segle XIX, Durant el segle XII, Barbará figura repetides vegades en els plets empenyats entre Poblet i l'Església de Tar¬ ragona, motivats pel cobrament dels delmes i primícies del terme. Després de concòrdies més o menys respectades, veiem que en segle XVIII disfrutaven dels dits drets l'Ar¬ quebisbe de Tarragona i l'Ordre de Sant Joan, En 1190 el rei Alfons estigué a Barbará signant vଠries disposicions. En 1314, el rei Jaume II, des de Lleida mana a Pere Massaguer faci tallar i vendre tots els ar- bres no fruiters del terme de Barbará i d'altres terrenys de la Comanda i que destini tot el producte en les obres del campanar de Santes Creus, Durant les guerres de Joan II, Barbará fou molt del- mat. Les circumstàncies motivaren que tan aviat fos al do- ^ GUÍA ÔE LA COÑCA 47 mini de la Diputació, com a la del rei, seguint-se de tot això la ruïna i decadència del veïnatge. Durant els segles XVI i XVII. constatem que Barbará pertanyia a la Ba¬ ronia del Prior de .Sant Joan de Jerusalem, junt amb Vall- vert, Pira, Biure, Ollés i Montbrió de la Marca. En Lluís M.'' Soler i Terol, refereix al seu llibre sobre Perot Roca Guinarda, que aquest bandoler i els seus com¬ panys visitaren Barbará en i de setembre de 1609. En¬ traren al castell cridats per En Miquel de Sentmanat, pro¬ curador general del seu oncle En Miquel d'Alentorn, nou Prior de Catalunya: i per En Galceran Turell, cavaller de l'Ordre de Sant Joan de Jerusalem. Els bandolers foren rO* rebuts a la Cambra de les amics. Prengueren seient a uns bancs de fusta que voltaven tres 0 quatre taules grans i els hi foren servides viandes i begudes. Després es pas¬ sejaren per l'interior del castell, reparant des dels fines¬ trals munió de gent tafanera que restava meravellada de veure que els cavallers de Sant Joan donessin alberg a CONCA DE BARBARA 48 semblants hostes. Era cosa anai no vista. Fins aleshores no . s'explicaren l'entrada de provisions al castell, la qual cosa feia dies que durava. El motiu d'haver cridat a Barbara els bandolers, fou perquè essent vacant el Priorat de Catalunya, per defun¬ ció del Prior Veri, un cavaller nomenat Rafel de Biure, el qual tenia jurisdicció civil i plets sobre Vallvert, aca¬ bava de plantar forques i s'havia fet prestar homenat¬ ge. Tot seguit es nomenà Prior a En Miquel d'Alentorn, el qual envià a Vallvert per a prendre possessió del poble al seu nom, a Galceran de Turell. Aquest, així que vegé les forques, les enderrocà, però el de Biure li oposà resis¬ tència. Llavors Turell s'avingué amb En Sentmanat i amb¬ dós enviaren a cercar a Perot Roca Guinarda. Tres dies i tresestigueren els bandolers al cas¬ nits tell obsequiats pels dos cavallers de Sant Joan i pel Batlle del poble, En Joan Cabestany. Es juntaren amb Roca Gui¬ narda les quadrilles de Miquel Morell d'Alcover, terror de les Serres de Prades, i tots plegats es dirigiren al castell de Vallespinosa, distant de Barbará una llegua, on arri¬ baren ' a posta de sol. Alli es posaren a l'aguait per tal de matar el de Biure. Cansats d'esperar, en Roca Guinarda, manà a cinc bandolers que entressin dins de l'hort, per tal de fer caure els arbres a cops de destral i apoderar-se dels fruits. En veure Rafel de Biure, des d'un finestral del castell, el dany que els bandolers causaven a la seva hi¬ senda, ordenà a cinc criats que s'armessin de pedrenyals i baixessin tot seguit a fer oposició. A l'acostar-se els de Biure als bandolers. Roca Guinarda, Miquel Morell i tota la quadrilla, sortiren del bosc i els embestiren amb fú¬ ria salvatge. Els criats tornaren al castell, llevat d'un co¬ negut per Rafel Segalet, qui s'amagà darrera unes mates, tot esperant que els bandolers es retiressin. Fou descobert i li digueren si llençava el pedrenyal no el matarien. Així ho féu, però no li valgué per res car els malvats el cosiren a punyalades. El castell era una vertadera fortalesa i no hi pogueren res. Però calaren foc a una era del de Biure, destruïren de cinquanta a seixanta garberes de blat i grans munts de palla. Després s'entornaren al castell de Barbará. Pel camí fou guarit un bandoler d'una ferida lleu. GUIA DE LA CONCA ^9 Es curiós observar que durant l'any d'aquests fets es donà compte a la Cort de Barcelona d'haver empresonat el Batlle de Barbara Joan Cabestany. De 1641 a 1675 terribles malalties delmaren la població fins a l'extrem de deixar-la gairebé deshabitada. Posant fe els seus veïns a la Mare de Déu del Roser, determi- 5o CONCA DÈ BARBARÁ naren que la festa del 20 de- maig que venia celebrant la Confraria del Roser, fos revestida de major solemnitat i contribuí a les despeses tot el poble en pes. Així conti¬ nuaren anyalment els fills de Barbara, fins que a comen¬ çaments del segle XVIII, oblidant el vot, deixaren decaure la festa. En 1726 es reproduïren les mateixes greus malal¬ ties, arribant a l'extrem d'haver-hi cent atacats. Amb aquest motiu els veïns tornaren a refermar el vot dels seus avis i des d'aleshores s'ha seguit celebrant al poble la festa del Roser. Aquesta solemnitat ha deixat a la Conca ras¬ tres de tradicions i bons costums dignes de recordança. En 1797,el Prior de Catalunya dels Hospitalers, encara dominava a Barbará, Pinatell, Biure, Montbrió, Vallvert, Cugul, Pira i Olles. Durant les guerres civils Barbará, sempre féu oposició a les tropes absolutistes i els seus murs resistiren totes les escomeses. De població sabem que en 1359, constava de 58 la cases; en 1585 de 200 veïns; en 1641, de 60 cases, i en 1781, de 290 veïns. Actualment compta amb 314 edificis i un pro- mig de 1400 a 1500 habitants. El seu terme .confina amb els de Blancafort al N., Mont- blanch, Prenafeta i Cabra al S., Sarreal al E. i Pira i La Guàrdia dels Prats al O. Celebra festes l'i i 20 maig i l'i de setembre. L'aspecte general de la població és verament pintoresc. No recordem altre poble en tota la Conca tan rònec i cos- tarut. L'abigarrat caseriu s'esgraona a les vessants del puig per tots indrets. Durant les llargues pluges els seus carrers es converteixen en furioses torrentades. Pels afi¬ cionats contemplar les variants de llum i de colors que a ofereixen els rastres de la vellúria. Barbará és un ample escenari que els complaurà. Casalots desballestats, arcs de pedra travessats, porxos, finestrals, balconades... tot és típic i escaient als ulls de l'excursionista. Notem de pas el nom d'alguns carrers: Major, Esplu¬ gues, Bou, Sant Victorià, Santa Anna, Salut, Grau, Cols, Font, etc. De l'església primitiva no en sabem res. L'actual sota GUIA DE LA CONCA 5i "7^ l'advocació de Santa Maria, es troba a una placeta, i en lloc enlairat. Es un edifici del segle XVII, inspirat en l'ordre jònic, de gran abast i amb bon cloquer. Dins el i timpan de la portada és de notar un fragment romànic, ! provinent, segons escriptura coetánea, de l'església primiti- va. Consisteix en una dos àn¬ imatge de la Verge entre gels, en actitud de pregària. Enquadrant les místiques fi¬ gures hi ha un senzill motlluratge. El conjunt és rudimen¬ tari i primitiu i es remonta tal vegada al segle XI. L'interior molt espaiós consta de tres naus sostingudes per quatre pilastres jòniques. Els altars són de l'ordre compost i barrocs. A l'arxiu parroquial existeixen bona cosa de documents del segle XII a nostres dies. Alguns d'ells ja han estat publicats pel reverend Josep Porta al setmanari La Conca de Barbará, 1904. El castell es bastí al lloc més enlairat. Antigament, la ■població s'estenia solament a les vessants de llevant. Les vessants de ponent i de tremontana que voltaven el cas¬ tell restaven lliures i pelades. L'edifici ja existia al segle XI, però en el transcurs del temps ba estat objecte de mol¬ tes reformes. En Lluís M." Soler i Terol, a vista de do¬ cuments antics diu que en 1609 la presó tenia dues portes. A dins hi havia cadenes amb argolles i daus de ferro, gri¬ llons, manilles i ballestes. Les forques, un altre instrument de càstic, s'aixecaven a un dels patis. L'església estava ben proveïda d'ornaments i es notaven al cloquer dues grans campanes. El celler es tancava amb dues portes, amb el corresponent forrellat. A la cambra del Prior, hi havia un Sant Crist de fusta, i una Mare de Déu pinfada en tela: un gran llit de noguera amb quatre matalassos, una vànova blanca i dos coixins. A més una taula i vuit rebosters pin¬ tats amb diversos animals. A la. segona cambra hi havia una pintura en tela, tres gaudamasilcs vells, un llit de camp amb márfega, dos matalassos, dos coixins grans i dos de xics,un pavelló de tela laborat de seda negra, una taula quadrada i pavellons d'estamenya groga i vermella amb la corresponent camiseta. Per l'estil eren dues o tres cambres més, encara que no tan ben guarnides. A la cuina s'hi veia un gran fogó de ferro quadrat amb rodetes i els de¬ guts atuells. ¿2 CONCA DE BARBARA L'edifici del castell seg'oiis Beaulieu, presentava en 1642 un enlairat cos als quatre vents, amb les respectives tor¬ res i patis. Nosaltres el visitàrem primera vegada en per agost de 1886. Una pati qua- suau rampa mena a us gran di angular, on miren els murs mestres de la fortalesa. Aquests es presenten amb munió de finestrals, que dona¬ ven llum a les respectives habitacions, actualment ensor¬ rades. A la banda del poble de dit pati. encara es conser¬ va un cos d'edifici, amb seculars escalinates, gòtiques por¬ tes, espaioses sales i detalls de vàlua arqueològica. Recolzada al propi cos hi ha la capelleta de Sant Joan, de la qual solament resten en peu ferms murs de bolsonada. A la façana s'hi veu un portal de feixugues dovelles i da¬ munt una obertura en forma de creu que donava llum a l'interior. Dins, és de veure ocupant un vuit cavat al mur, o la partde l'Evangeli, un sepulcre-ossari gòtic molt des¬ truït. Alliesculpida a una grossa pedra i en part borrosa, copiem la següent inscripció : HIC lACET EXTINTV... DFD lOANES DE SEN- MANAT D lONE TRABEAT... CRVCE... SOLVIT TRIBVTVM DIE 27 DE... ANO 1699... DV... IN HVNC TRANSITV... LOCV TANTA BENEVOLE COACTV III D MICHAELO TORRELLES. S. ,M. M. C. P. A la banda de ponent del susdit pati, existeixen rastres d'una gran sala amb artesonat artístic ple d'escuts i passant per dessota dos portals adovellats, hom surt a un lloc des¬ cobert i cenyit per formidables murs. Des d'allí es veu tota la Conca, amb les serres que la circumvaHen. Naturalment, amb la supresió de l'Ordre de l'HospitaJ, s'abandonà aquest castell, -passant a ésser propietatdel Go¬ vern Central. En 1853 s'arrendà a un veí de la població nomenat Antoni Pedrol, pel preu de 100 rals anuals. Però donat l'Ajuntament per R. O. de 1858, aquest l'utilitzà a per Escoles públiques des de 1867 si no estem jnal infor¬ mats. Agregats a Barbará hi ha el petit poble d'Ollés, a 4 quilòmetres envers el Nord; l'ermita de Santa Anna també a -7^ conca de barbara 54 4 quilòmetres envers el Sud ; i la desapareguda ermita de Sant Pere dels Bigats envers Llevant. Santa Anna resta descrita més amunt. D'Ollés en parlarem aviat. Sant Pere dels Big.^ts o Embigats es troba a mit¬ ja hora la muntanya de Prenafeta i prop de l'antic envers camí de Cabra a Montblancb. Aquesta ermita ja es nomena en documents del segle XIII i segons indicis era de les més antigues de la Conca. Sobre el seu origen corrien fal¬ ses invencions. Alguns la suposaven fundada per Sant Pe¬ re Armengol; altres que depenia d'un convent Mercedari. Gràcies a les diligents recerques del Rvnd. Porta a l'arxiu ! parroquial de Barbará s'ba comprovat que estava sota l'ad¬ vocació de Sant Pere Apòstol. La data exacta de la fun¬ dació no s'ha pogut precisar encara. Per primera vegada la veiem citada en 1252 amb motiu d'un plet entre el Rector de Barbará i l'Abat de Santa Cecília de Montserrat sobre el domini d'aquell lloc. En la sentència signada en 2 de gener de 1252, pels Abats de Sant Llorenç del Munt i de Santa Maria de Terrassa, jutges nomenats per el Papa, s'adjudicà a Santa Cecília de Montserrat l'ermita, els seus terrenys i el dret de patro¬ nat. En 1378 trobem a Fra Bernat Tosquella, monjo de Santa Cecília i Prior de Sant Pere dels Bigats, fent in¬ ventari dels objectes de l'ermita i de les habitacions ados¬ sades a la mateixa ermita. A 15 de juny de 1389,. el dit Prior arrenda l'ermita per nou anys, junt amb els objectes inventariats, a March Bessant, Prevere. Als 26 de desem¬ bre de 1398, Miquel Riu. veí de Barbará consta com ad- miní.strador del santuari i Joan Grau, de Sagristà. Els terrenys de Sant Pere dels Bigats, eren molt bons pel conreu i se'n treia profit. Per això el càrrec d'ermità tenia molts pretendents. D'un document datat en 2 de ge¬ ner de 1595 copiem: "Lo honorable en Gabriel Amill pa- -tja: gès del present lloch de Barbará... a. virtud de una lletra de descomunicació que tragueren en Joan Poblet, Joan Ca- pestany, Joan Foguet, jurats del present llocb en lo any passat 1594. Denuncia davant de mi Jaume Selma... Rec¬ tor... de Barbará lo que savia entre les terres de Sant Pere j den Bigats y en les de Baltesar Roca, lo qual diu que tç GUIA DE LA CONCA 55 memoria tie setanta anys, y que ha vist conrear a molts ermitans les dites terres de Sant Pere, y que may han passat la serma y contraserma que està a una o dos bras- ses, o dos de la servera prenent dret a una marga sempre ha vist que s'es conreat per los de la casa de dit Baltesar Roca... Ítem mes, denuncia com ell ha vist conrear a un sol... ermità de Sant Pere fins a la marga grossa sobre del camí que va a Cabra y de la marga grossa enllà con¬ reaven a una pedra a la qual falten les los den Roca fins fillolesconsequetivament caben en amunt fins a la serre¬ ta que es entre Casamitjana junt de la qual conreuava ara l'ermità, lo qual li fou llegit devant los testimonis... V diu esser ver... y que may a vist fites allà ont diu Sal¬ vador Grau." I En altre document datat en 15 de febrer de 1696 s'hi í troben les afrontacions de dits conreus : "A solixent afron¬ tan ab los hereus de casa Parot Roca y part ah Francesch !Miró de la plassa y part ab los hereus de casa Jacinto Ro- binat y part ab Gabriel Amill. A mitjorn ab Francesch INIi- ró de la plassa. y part ab los hereus de Joan IMateu de La Guardia y part ab Onofre Casamitjana y part ab Joan Cantijoch y part ab Batista Prous y part ab Francesch Ca- nalleta. A tramuntana ab los hereus de casa Parot Roca y part ab Joan !Mateu de La Guardia y part ab Esteve Fo- guet y part ab la siquia de la bassa d'aigua mitjansant la siquia." El d'aquesta propietat produïa el suficient per conreu la vida d'una familia i atendre degudament a les repara- ! cions i millores de l'ermita. El Rector i Ajuntament de Barbará cuidaven d'administrar dits béns i d'arrendar-los als ermitans. El repartiment d'aigües per a regar conreus, i originà més d'una vegada fortes disputes entre els pro¬ pietaris dels terrenys veïns, pledejant sovint amb interven- ^ ció Ade l'Ajuntament i del Rector, mitjans del segle XVIIT trobem molt descuidada l'er¬ mita que ens ocupa, car en la visita que hi efectuà l'Ar¬ quebisbe Lario de novembre de 1776 prohibí que s'hi en 5 continués celebrant missa fins a netejar-la i posar-la amb decència sota pena d'ex-comunió irrevocable, ja que els seus boscos i conreus produïen més de setanta lliures l'any. 5G CONCA DE BARBARA Demés manà l'Ajuntament com administrador que era a de dites rendes, que dins quatre mesos havia d'enllestir sens falta les obres de reparació necessàries, tot prevenint- li que si descuidava l'ordre, en donaria compte a la Supe¬ rioritat. Malgrat els bons desitjós de l'autoritat eclesiàstica, l'er¬ mitàno féu el màs necessari. En la visita de l'Arquebisbe Armanyà, 15 d'octubre de 1789, aquest es dol de no trobar encara l'ermita prou decenta i torna a prohibir amb rigor la celebració dels Divins Oficis, fins que el Rector i l'Ajun¬ tament no compleixin llurs deures. En 26 de maig de 1790, el propi Arquebisbe torna a visitar l'ermita i repeteix l'or¬ dre de no celebrar-hi missa. Barbaráportà sempre especial devoció a Sant Pere dels Bigats. Sabem que en 1661 i 1664 hi acudí en processó, i tots els anys per la segona festa de Pasqua Granada, hi celebrava una devota romeria amb solemne ofici sota la direcció del Municipi i costejat pel poble. Després es su¬ primí la processó, però es continuà celebrant la missa amb tot el lluïment possible. En 1883 desaparegueren del tot els restes de l'edifici. Encara hi ha jaios que descriuen a la seva manera l'es¬ tructura de Sant Pere dels Bigats; més amb tot, no podem formar-nos cabal idea del seu estil ni de la seva vàlua ar¬ quitectònica. DE MONTBLANCH A CABRA 11 quilòmetres Per carretera de Montblanch a Barbará (vegi's l'Itine¬ rari anterior) i seguint remontant la carretera que voreja per la dreta de Barbará, al cap d'uns tres quarts es bifurca amb la carretera de Sarreal a Valls, la qual cal seguir a la dreta, i tot baixant en mitja hora llarga s'arriba a Cabra. Hi ha un altre camí més interessant per l'excursionista i d'unes dues hores i mitja. Es surt de Montblanch envers Prenafeta (direcció Est) i per l'ermita de Santa Anna, o per més amunt endinsar-se als boscos i enfilar-se munta¬ nya amunt. No fer cas dels camins de l'esquerra que menen GUIA DE LA CONCA ^7 a les terres baixes. Durant llarga estona es veu Barbara. De vegades la vegetació i les ondulacions del terreny pri¬ ven la vista. Sempre arrecerats a les faldes i repeus de la cordillera i després de passar el pont de la riera, s'entra a Cabra per la Plaça de la Creu. C.VBR.\. — El petit poble de Cabra, enclotat al mig del Coll de Cahra en i8i4j segons Seanlieii coll que li dona nom, no pertany en rigor a la Conca de Barbará, ja que en documents moderns s'anomena Cabra del Camp. Segons els manuscrits copiats pel Pare Pasqual, volum III, i existents, a la Biblioteca de Catalunya, el vuitè any del regnat del rei Lotari (962), el Comte de Barcelona Bor¬ rell II, féu donació del castell de Cabra, junt amb els seus termes i pertinències, a Ervigi, fill de Ricard, a la seva muller Almetruda i al fill Wifred, i s'esmenten en les afron- tacions. Pont d'Armentera, Figuerola, Sant Pere del Ga- yà i Solivella. En l'any XVI del regnat de Lluís fill (1153) Tomàs, prior del Monestir Rivíbirlanim (quin serà?) senyala les 58 CONCA DE BARBARA dominacions del Monestir sobre el castell. Sembla que abans el reconquerí dels moros el Comte Ramon Berenguer IV, car en i de juny de 1160, aquest signà una concòrdia amb l'Abat Raymundo i monjos de Sant Martí ú'Abcngc- m. (?). Consta el document que el dit iMonestir cedeix dues terceres parts dels seus dominis sobre Cabra, dominis que disfrutaven des d'abans de la invasió dels alarbs. En documents datats en 1163, 1181, 1183, 1213, 1226 i 1243, es demostra que dit Monestir gaudia d'extensos terrenys des del Coll de Cabra fins al Camp. En senyalar uns límits el Comte de Barcelona Ramon Berenguer I, diu que els castells de Cabra i Prenafeta són dins el Comtat de Tarragona, in plano Barbaranu. En II18, Ramon Berenguer III, cedeix la ciutat i camp de Tarragona a Sant Olaguer i en els limits es parla del Coll de Cabra i la muntanya Carbonera. En 1244 s'empenyà sorollós procés entre Cabra un i Santes Creus, motivat per la partida nomenada Conill la jurisdicció de la qual pretenia el monestir. Aquest, acudí a l'Arquebisbe En Pere Albalat, i el poble de Cabra es diri¬ gí al rei Jaume I. Es tractava d'un terme situat a la ratlla divisòria del Camp de Tarragona i Conca de Barbará: la jurisdicció d'aquest terme pertanyia al Veguer de Mont- blanch. Després de llargues disputes fou repartit el terme, fitant la jurisdicció particular i la del Rei. Pere III, al seu testament fet a Vilafranca 2 de novem¬ brede 1285, elegeix sepultura a Santes Creus i dóna al monestir els castells i llocs de Forés, Sarreal i Cabra. Els boscos de Cabra i Figuerola foren elegits per Joan I en 1391, per exercir les caceres reials. En 1448 els veïns de Cabra es lliuraren del domini feudal i 14S0 recobraren els corresponents privilegis per¬ en què el terme no tornés a -ésser enfeudat. Durant el segle XVIII era un dels grans propietaris del poble el Duc d'Arcos. Cap rastre guarda la població dels temps esmentats. L'església actual del segle XVIII, ocupa el mateix lloc de la primitiva. Està dedicada a Santa Maria, i no presenta res de particular. EI retaule de l'antiga església fou exe¬ cutat per Mateu OrtQiieda en 1424. guia de la conca La festa major és per l'Exaltació de la Santa Creu, 14 de setembre. La població consta de 210 edificis i prop de 1000 ha¬ bitants. L'aspecte del lloc és bonic. Les muntanyes que es re¬ drecen a una i altra banda del coll es presenten despoblades í de veïns però plenes de boscos. I.-a carretera davalla vers Pla de Cabra, on pot veure's una notable església romànica. DE MONTBLANH A PIRA 6 quilòmetres Per carretera, fins a La Guàrdia, 2 quilòmetres. Dei¬ xar a l'esquerra la carretera de Tàrrega i embocar la de Santa Coloma. Al quilòmetre 2'i50, deixar a la dreta la carretera de Barbará i Cabra. Ben tost hi ha un revolt, ja es veu Pira. Per la dreta corre el riu Anguera. Cent me¬ tres després de deixar el quilòmetre 4 es troben les pri¬ meres cases del poble. (Apiera antigament), deu el seu ori.gen a Arnau Pira de Ponç i al seu fill Pere de Belvis, vassalls de Pere de Puigvert després de la reconquesta. Per cessió dels matei¬ xos passà a engrandir el domini del monestir de Poblet en 1176. A l'Arxiu Prioral existeix la venda feta per Guillem de íviontfalcó de tot el terrreny i drets que tenia de l'aigua i molins del riu Anguera, des de Pira a Miralpeix, Calen¬ des de gener de 1187. També la venda feta en 12 de les Calendes de maig de 1248, ;Guillem de Montclús i els seus fills, de la per vila i castell d'Apiera als Templers, per 3000 morabatins. En 1380, l'infant En Joan, duc de Girona i Comte de Cervera, vengué, entre altres llocs de la Vegueria da Mont- f blanch ; els drets que tenia a Pira, La carretera travessa la part moderna de la població, A l'entrar es troba la Casa de la Vila amb escut i data es¬ culpida en 1773. Darrera un torrent que desguassa allí ma- i teix al riu Anguera, amb varis ponts : un d'ells, molt alt, és a la plaça de l'Església moderna. Go CONXA DE BARBARÁ L'antic poble, fornia com una península, rodejada pel dit torrent i el riu Anguera. En el lloc nié.s alt hi ha ras¬ tres de la primitiva església citada ja 1194. Al seu en¬ en torn casals ensorrats i ruïnes a tots indrets. A la part bai¬ xa del vell poble són de veure alguns edificis tipies, es¬ pecialment la casa dels Poblet, amb dos arcs d'ample vo¬ lada. L'església actual està consagrada a Sant Salvador data en quècelebra la festa major del poble. Es obra del se¬ es gle XVIII i pertany a l'ordre compost. Per les obres del modern campanar Na Dolors Amorós deixà en morir 7500 pessetes. L'Ajuntament en votà 8000, però sembla que no es desemborsaren totes, tot i havent-se emprat en el treball alguns jornals de franc. L'obra ha resultat de mal gust. Consta de dos l'interior cossos: coronat per unes bo¬ les de pedra, i el superior per un cos en forma de llan¬ terna. Sembla propi d'una casa de camp. L'interior és digne de visitar-se pels objectes arqueolò¬ gics que guarda provinents de la primitiva església. Cons¬ ta d'una sola nau amb creuer i capelles laterals. Els altars tots són barrocs i pseudo-clàssics. A la segona capella de la part de l'Evangeli és de nofar imatge de Sant .Se¬ una bastià, la qual sembla del bon temps de l'art gòtic. La ter¬ cera sopluja una imatge de rígida postura, amb trajo pintat i magníficament rublert d'estrelles daurades. Recorda les interessants escultures de transició romànico-og i val. L'al¬ tar d'aquesta capella és jònic i li serveix de basament o pre- dcHa una taula provinent d'un altar gòtic. Es divideix amb cinc requadros, dissortadament molt atropellats. Encara s'hi veuen gairebé esborrats, personatges amb rica indumentଠria i amb relleus daurats. .Al primer altar de la part de l'Epístola, s'hi admiren dues imatges que representen Sant Roc i Sant Esteve de la decadència ogival. Finalment, enfre el gran nombre de típics bancs de fusta, escampats per la nau, n'hi ha un que crida l'atenció pel seu mèrit artístic. Sembla obra del segle XVII i es recomana pels seus relleus destrament treballats. Formen la població els barris de Pira, Fireta, Pirova j Gz CONCA DE BARBARÁ La Carrerada amb 149 edificis i 540 habitants. Celebra festesi el 20 de maig i els 6 i 7 d'agost. Segons Espinalt en el seu Atlante Español, en 1781, la població la formaven solament 33 veïns. La posició de l'antic poble és sumament pintoresc. Ro¬ dejat per la encaixonada gorja natural del riu Anguera, " s'esgraona damunt del penyal i domina els encontorns bas¬ tant trencats. Entre Pira i La Guàrdia existia elpoble de Miralpeix. molt citat en documents dels segles XIII i XIV. Devia estar a la part del riu Anguera, als voltants del Molí de l'Amorós, ja que la partida del terme de Pira, riu avall cap a La Guàrdia, encara s'anomena de Miralpeix, vul¬ garment El Peix. A l'Arxiu Prioral de Catalunya, hi ha la venda feta per Beneta de Balners i filla, de la meitat del molí que pos¬ seïen al lloc anomenat Sota Miralpeix. Calendes de desem¬ bre de 1199. Al terme de Pira també es cita sovint, després de la reconque.sta, el Forat Micó o Micho. A l'Arxiu Prioral, hi ha la Donació feta per Ferran de Lindars, amb consen¬ timent de la seva muller Ermensindis (o Elisendis) de Pe¬ re dePuigvert, i de Na Geralad, a la Religió dels Tem- plers, de la senyoria que tenien a Forat Micó, terme de Pira. Nones de juny de 1186. Existeix també un altre do¬ cument confirmant l'anterior donació d'Ermensindis (o Elisendis), Idus de juny de 1186; i una altra als Templers per Pere de Puigvert i Na Geralda, de l'aigua, regs i mo¬ lins des del Pont de Pira fins a Miralpeix i confirmació del donatiu de Forat Micó. Idus de juny de 1186. Finalment la donació de la meitat dels delmes del camp Forat Micó, feta per Pere de Bellvís als Templers en les Calendes de juny de 1188. Per les afores de Montblanch també existia un torrent nomenat Forat Micó, provenia de La Guàrdia; i prop que -0^ de Guisona una partida nomenada també Forat Micó, oca¬ sionà un plet en el segle XIII. L GUIA DE LA CONCA 63 DE PIRA A OLLERS I quilòmetre i 300 metres ^ Seguint la carretera de Santa Coloma es passa per un pont el Torrcnti. A l'esquerra es deixa el Cementiri, i al quilòmetre 5 bifurca el cami vell que mena al poble d'Ollers a 500 metres sobre el nivell del mar, ,el quals es veu a la dreta. Alli prop i a l'esquerra la Caseta deis peons, amb la indicació: "A Sarreal, 3 quilòmetres". Seguint, l'antic ca¬ mi carreter, ben tost s'aconsegueix. Oi.LERS. primera vegada que trobem citat el Puig — La d'Ollers és 1038. Després, en les Idus de desembre de en 1076, amb motiu de la donació que en feren els comtes Ramon Berenguer i Berenguer Ramon, a Adalbert, fill de Seniofred. Després Gaubert fill d'Adalbert, i la seva mare Manideda, cedeixen a Seniofred la tercera part que els pertocava de la Quadra d'Ollers. 10 de les Calaides de novembre de 1080. En temps dels Comtes de Barcelona, la Quadra d'Ollers afrontava per Orient, amb la Serra de prop Pedrina la que davalla al Reguer, que desguassa en temps de pluges de Pedrina. i va dita aigua al Reguer de Tosquella, que tam¬ bé desguassa al Torrent d'Ollers, o en el terme d'Anguera; i va a l'extrem, que és a la plana d'Anguera i es junta al torrent d'Anguera fins a l'altre torrent que desguassa d'Anguera i davalla per l'Espona fins a l'Hort de l'Alba- reda, i va al mateix reguer que desguassa de les fonts de Barbará. En 3 de les Idus d'octubre de 1164 Pere de Sant Esteve i muller Ermensendis, donen a Arnau de Verdú el castell d"011ers amb les seves propietats, tot retenint-se els ho¬ menatges. juny de 1171. Ferrer de Lndars cedeix En les Idus de als Templers moli i un hort tocant al mateix. un La població i els seus termes foren donats a la Reli¬ gió dels Templers per Bernat de Santa Coloma i muller Sanxa en 7 de les Calendes de maig de 1174. En 9 de les Calendes de febrer de 1180, Pere de Loger, muller i fill 64 CONCA DË BARBARA venen als Templars tots els drets que els hi havia concedit Bernat de Sant,a Coloma en Oilers i el seu terme ; i en la vigilia de la Mare de Déu de setembre de 1180, Arnald de Verdú i Pere de Sant Esteve, cedeixen als mateixos Tem¬ plars els drets gaudien sobre el castell i terme d'Ollers. que A l'Arxiu Prioral, es consignen vàries donacions de terrenys als Templers, datades en 1184, 1187 i 1188. També hi ha una concòrdia entre els Templers i Be¬ renguer de Freixenet, el qual per 180 sous barceloneses els lli cedi tots els drets que pretenia sobre el castell d'Ollers i els seus termes. Nones d'abril de iiy8. Trobem consigmat que en 5 de maig de 1285 el rei Al¬ fons III d'Aragó, féu donació del castell d'Ollers iu Conca Barbarano a Arnau de Vilanova, ¡¡liisico: però en 16 de setembre de 1294. el rei Jaume II confirmà el domini dels Templers sobre Oilers, domini que després passà als cavallers de Sant Joan. Ja havem dit que aquest llogaret està agregat a Barba¬ rá el ÏMunicipi del qual cuida de mantenir una escola pú¬ blica de nois i noies. En 1781. comptava Oilers amb 16 veïns. Actualment consta de 27 edificis, sense comptar les masies solitàries, i uns 150 habitants. De l'antiga església ni memòria en resta. Durant el segle XIII, malgrat mantenir un capellà, no hi havia en l'església escrivania i els veïns havien d'acudir a Barbará. L'església actual dedicada a Santa Maria és del .segle XVII i barroca. No ofereix perl'artista gran interès. En 1885 veiérem a la Sagristia una imatge de la Verge de fusta i bi7,antina. Com totes les d'aquest estil, està asseguda amb el Jesuset a la falda. No sabem si encara es guarda en el mateix lloc car el Rector ens confessà que esperava al¬ gun antiquari li pagués bé per a vendre-se-la. que A l'entorn observàrem alguns casals d'origen noble, victimes de restauracions deplorables. Aquest llogaret hom el creu breçol de l'ermità Poblet el nom del qual es vinculà al cèlebre monestir cisterciense. La festa major és per la Mare de Déu de Setembre. Tam¬ bé es celebren festes per Sant Victorià i la Verge del Ro¬ ser. GUIA DE LA CONCA DE OLLERS A SARREAL 4 quilòmetres Cal tornar a la carretera de Santa Coloma, que en suau pujada i planejant en arribar el quilòmetre 7 ja es domina el campanar de Sarreal. Es passen dos ponts, el darrer dels dos és sobre el riuet de la Salada, on s'aconsegueix el quilòmetre 9. Tocant a les primeres cases i a la dreta hi ha la nova carretera de Sarreal a Valls, 21 quilòmetres. La carretera de Santa Coloma, segueix arran del costat es¬ querre de V. Sarreal. — Durant, el segle XII coneguda aques¬ era ta vila per Areal o Ça-Real, que vol dir La Reial. I en Surreal, des de l ermita dels Sants Metges efecte, la vila quasi sempre fou del domini reial. A l'entorn de la vila actual s'han fet bona cosa de troballes arqueològiques, especialment envers ponent, junt al camí de Solivella, i en la partida de Sant Pere més alt, distant mitja hora. Es diu que la majoria d'objectes tro- S CONCA DE BARBARA bats són de l'època romana. Això ha fet suposar que la Conca estava ja poblada en aquella època. No hem tingut ocasió de veure cap dels dits rastres, però abans de fer una afirmació, cal procedir amb cautela. Seria menester un estudi anàlitic i comparatiu per asse¬ gurar que els mentats rastres són positivament romans. Si tots els Bàrbarà, Prenafeta, Riuda- objectes trobats a bella i Sarreal es algun museu o edifici pú¬ conservessin a blic. seria possible estudiar-los i adquirir les opinions d'ar¬ queòlegs de prestigi. Per dissort, l'haver-se descobert en terrenys de propietat particular, ha despertat la cobejança dels llurs amos, els quals s'han apressat a vendre'ls sense escrúpols de cap mena. La antiga que tenim de la reial vila és de data més 11S7, en el rei Alfons I de Catalunya concedeix el qual any a Santes Creus un Privilegi sobre el Forn de Areal. El propi Rei féu un donatiu de blat al dit monestir mit¬ jançant la renúncia per part dels monjos de l'alou de Vi¬ lagrassa situat als terrenys on s'edificava Areal. Es del cas, doncs, suposar que la carta de població de Sarreal, tal vegada perduda, és aproximada a la de Montblanch, és a dir, després de la reconquesta. Des del seu origen sem¬ pre fou del domini reial. En 5 d'agost de 1259 Jaume I concedeix a l'abat Eime- ric de Santes Creus, autorització per a comprar terrenys i edificar a Sarreal: i que l'home encarregat d'edificar ha d'esser lliure d'host i cavalcada, però que no sigui dels rics de la vila sinó un senzill menestral. En i de setembre de 1259 el propi Rei, trobant-se a Lleida confirmà l'autorit¬ zació a Santes Creus per a cases a la vila amb construir franc alou, i prometent les habitessin la supressió als que d'impostos reials. Solament els imposava l'obligació de con¬ córrer a la seva host amb les mateixes condicions dels de¬ més veïns. En agost de 1262 el propi Jaume I concedeix la meitat de la vila de La Real al monestir de Sant Joan de les Abadesses tot lliurant als seus habitants del servei d'host i cavalcada; i que els delmes de Bianya, Arçà i Tregurà, seran de la senyoria i jurisdicció de Sarreal. Pere 111 d'Aragó en 2 de novembre de 1285, en fer GUIA DE LA CONCA elecció de sepultura a Santes Creus, dóna al dit monestir entre altres viles la de Sarreal. Des d'aleshores, la jurisdicció reial alternà amb l'aba- Krmíta dels Sants Metges cial de Santes Creus en el domini de la vila. Però Sarreal sempre es deslligà del jou de tot senyor que no fos el Rei.Ja en 15 de Novembre de 1355, Pere IV d'Aragó or¬ denà que pel govern de la vila es nomenés un Sots-veguer amb plena jurisdicció, a més de l'ordinària del Batlle, ele¬ git pel Veguer de Montblanch. Aquesta forma de govern subsistí sempre a desgrat de Santes Creus i del Marquès de Mortara. En virtut de la compra feta per l'Infant En Joan, go¬ vernador de Catalunya 1383, tots els drets jurisdiccio¬ en nals revertiren a la Corona. Obtingué la vila amb aquest motiu, molts privilegis, entre ells, el que mai més no fóra separada del Reial Patrimoni i que cap fill de Sarreal po¬ gués restar presoner més de tres dies. Els drets jurisdiccionals de Montblanch i Sarreal foren objecte de llargues disputes com es pot veure a la nostra I Guia de Montblanch. Sarreal politicament fou enemiga 68 CONCA DE BARBARA de Montblanch. Calia que la vila ducal prengués un partit perquè Sarreal s'allistés al partit contrari. Ambdues viles sempre estigueren "plit i plet", com diuen a la Conca. En 1653, el rei Felip IV, en consideració als bons ser¬ veis polítics del Marquès d'Olíes i Mortara, li cedí la vila, per bé que el Marquès no en prengué possessió fins a l'any 1656. En 18 de desembre de 1698 el Marquès es vengué la vila al noble En Cristòfor Potau, el qual en prengué pos¬ sessió en 27 de gener de 1699: ,revenent-la en 1766 a En Pau de Potau i Dalmases, comte de Vallcabra. Després de pledejar fou recuperada la vila pel propi Marquès de Mor¬ tara en 1772. Al t6 d'octubre de 1800, morí el darrer Mar¬ quès sense successió. Amb tot no mancaren pretendents, els quals pledejaren fins que en 23 de juny de 1805 es fallà a fa¬ vor del comte de la Figueira de Portugal, el qual posseí la vila fins a esclatar la guerra civil dels set anys. Dels plets començats durant el segle XVII n'existeixen una sèrie d'estampacions i manuscrits. De la recuperació de la vila pel Marquès de Mortara, entre altres documents, publicà l'acta notarial mossèn Porta al periòdic La Conca dc Barbará, 1904. Per aquest interessant document sabem que el batlle, regidors, diputats, síndic, procurador i gran nombre de veïns passaren al Portal de Pedrenyà per tal de fer entrega de la vila al Procurador del Marquès de Mortara. Alli, el més vell dels regidors, N'Agustí Borràs, lliurà les claus de ,tots els portals de la vila, per voluntat de les autoritats allí representades, jurant a l'ensems, home¬ natge i lleialtat conforme als usatges de Barcelona i Cons¬ titucions de Catalunya. Acceptades les claus pel Procurador, N'Agustí Borràs el prengué per la mà dreta i ambdós en¬ traren pel dit Portal. Ben tost el degà dels regidors deixà de la mà al Procurador i es féu enrera, sortint fora la vila. Mentretant, el Procurador, rodejat dels demés, tancava i obria lesportes del Portal de Pedrenyà, en senyal de veritable possessió, declarant que el Marquès entenia pos¬ seir fofa la l'íla, no solsainenf en la cosa, sino en cos i ànima. Acte seguit lliurà les claus als regidors i aquests les trameteren al degà Agustí Borràs. Després tota la co¬ mitiva passà a prendre posessió del terme de Sarreal i GUIA DE LA CONCA del de Vallcervera, tornant a entrar a la vila pel ma¬ teix portal. Seguidament s'encaminaren a la Plaça Major, on hi Krmíta dels Sants lÁetges havia post i una cadira de cuiro. Una vegada acoblada una allí lapoblació, el Procurador prengué possessió de la jurisdicció civil i criminal, mer i mig imperi, que el Mar¬ quès gaudia i devia exercir a la vila i als seus termes. CONCA DE BARBARA 7° Per tal de donar fe dela jurisdicció civil, es posà i tregüé uns senyal de la possessió criminal, nier i mig guants; i en imperi i demés drets, desembeinà l'espasa i la brandà a presència de tots, digué per tres vegades : "Visca l'Excel·len¬ tíssim Senyor En Joaquim Ossorio i Orozco, Marquès d'Olíes i Mortara, senyor de les viles de Sarreal i Cabra, terme de Vallcervera i Quadra de Cunill". Els reunits res¬ pongueren en alta veu amb els tres visques de consuetud. Tot seguit el Procurador aprovà el nomenament de Bat¬ lle a favor de Franceses i\Ioles i en penyora de la pos¬ sessió de delmes, rendes, censáis i altres drets que els Se¬ nyors de Sarreal acostumaven a percebre, el regidor degà en nom de la Universitat, lliurà al Procurador llegums de tota mena, vi, blat, sègol, ordi i alguns diners. El Procu¬ rador, en nom del Marquès ho escampà tot per terra en se¬ nyal de la veritable possessió. Després es féu càrrec de les presons i assegut a la ca¬ dira de cuiro de la Plaça, rebé jurament de fidelitat i d'ho¬ menatge de les autoritats i de la població. Llavors el Pro¬ curador manà al nunci que fes un pregó, al qual després de constatar els titols nobiliaris del iMarquès es deia : "Que cap persona gosi jurar i blasfemar del Santíssim Nom de Jesu-Crist, ni de la Verge, ni d'altres sants i santes del Paradís, sota pena de deu sous per cada blasfemia. Item, que cap persona gosi ni presumeixi portar per la present vila de Sarreal garrots, bastons, ni gavinets amb punta, amb mala intenció, ni es maltractin els uns i els altres, sota pena de cinquanta sous i altres penes pel dret esta¬ blertes, etc." Finalment es dirigiren tots a l'església parroquial, es genollaren davant l'altar major i el Procurador posà les mans sobre el Missal dient: "Jo Francesc Oliva, veí de Barcelona, en nom i com a procurador del Marquès de Mortara, senyor de Sarreal, i els seus termes; Juro en l'ànima de dit... mon principal, a Déu, als quatre Evan¬ gelistes, per les meves mans posades corporalment sobre el Missal, d'observar i guardar en tots l'afecte i degut com¬ pliment, de tots els privilegis, prorrogativos, llibertats, in- munitats, indemnitzacions, costums usos i consuetuts, així els que estan escrits com els que no ho estan, concedits GUIA DE LA CONCA i otorgats pels Senyors Reis i Reines i per altres qualse- vulla Senyors de Sarreal, antecessors del Excm. Sr. men principal, per aquells i per qualsevulla d'ells aceptada i ■»a* aceptats i que es troben avui en tota llur observancia, a excepció feta dels concedits tal vegada, pel noble En Cris¬ tòfol de Potau i els seus successors, posseïdors que han CONCA DE BARBARA 7® estat de la vila i termes, per no haver tingut dret, ni ac¬ ció de concedir-los." Amés, la vila fou visitada sovint per reis i nobles : al¬ guns d'aquests establiren alli llurs casals. Adquirí com s'ha vist importants privilegis i el dret de celebrar una fira anyal pel 8 de desembre. Durant el segle XVIII cobraven els delmes de la vila l'Arquebisbe de Tarragona, el Convent de Vallbona de les Monges i el Marquès de Mortara. Per aquell temps en¬ cara presentava Sarreal un aspecte de vellúria interessant. Encara es conservaven els murs plens d'eures centenaris ; en¬ cara feien de bon veure els rònecs carrers amb les llars senyorials, els porxos, els portals d'amples dovelles, els finestrals gòtics, etc. El trànsit nocturn era escàs, i sinó biillava la lluna, no existia altre mitjà que anar a les pal¬ pentes i portar un fanalet. Actualment totes les viles de la Conca disfruten dels avenços de l'electricitat. En 1359 constava la població de 194 llars (uns 1000 habitants). Cook diu que en 1585 hi havia 400 veïns. Durant el segle XVII arribà a 200 llars. Actualment consta de 600 edificis amb uns 2000 habitants. Hi ha 20 carrers. Els més anomenats són: Major, Sant Joan, Església, Indús¬ tria, Hospital, Roser, Santa Llúcia, Sant Francesc, Places Major, Nova i Estudi. Entre els fills llustres de Sarreal, devem recordar a Fra Llorenç Ribes, el qual vestí l'hàbit de la Mercè en 1692. Fou elegit prior de tota l'Ordre en 1730 i morí en 4 de juliol de 1746. Escriví: Compendio histórico de la antigiiedad y excelencias de la Iglesia de Tarragona. També és pàtria del canonge i escriptor Josep Vailet. L'església primitiva era romànica; segurament ja exis¬ tia a mitjans del segle XH. Es dedicà, com l'actual, a Santa Maria. Com altres de la Conca, també sofrí el saqueig i l'incendi durant les guerres dels Segadors i de Successió. La portada, per sort es conserva dins la Casa Rectoral. Nos¬ altres l'estudiàrem per primera vegada en agost de 1886 i tot seguit en donàrem compte al públic per mitjà del Bo- lletí de la Associació Catalanista d'Excursions Científicas, i després a la nostra monografia: La Conca de Barbará, GUIA DE LA CONCA 7^ igi2. No fa gaire, al diari La Vanguardia, es publica un article, en el quai, el seu autor presumia d'ésser el primer en descriure la damunt dita portada. Això costa més poc de dir que provar-lio. Per tercera vegada direm que la part superior de la primitiva portada de l'església de Santa Maria de Sarreal la descobrirem a una reconàda que servia de rebost. Per¬ tany al més pur estil romànic i és d'una perfecció sorpre¬ nent. Solament resta al descobert el mig punt. Damunt d'un llis abaco carrega l'arquivolta de nervis en feix enquadra¬ da per una gentil cenefa de fullatge entrellaçat, deixant entremig les ben tallades dovelles. El timpan ve ocupat pel¬ tres nínxols molt ressortits i de bona factura artística. Aquests nínxols entre columnetes i capitells adornats, con¬ tenen al mig, la imatge de la Verge asseguda al corres¬ ponent tron i amb el Diví Fill a la falda, i als dos colate- rals hi ha unes figures toscament treballades que semblen apòstols. La porta, pròpiament dita és quadrangular i de¬ gué ésser flanquejada amb les corresponents columnes ci¬ líndriques i esculturals capitells. L'ampla llinda ve sostin¬ guda per dos de toro als angles. Contribueixen a la caps severitat del conjunt,, els carreus del parament, tallats i units amb molta perfecció. L'incendi deixà tota aquesta part negra de fum. Sem¬ bla que els iconoclastes malmeteren a cops de mall les re¬ presentacions sagrades, car aquestes, mostren ben marcats els escrostonats per tot arreu. ¡ Es de doldre que aquella bella pàgina d'arquitectura romànica, no es conservi des¬ embragada de la casa rectoral i a la vista del públic ! L'església actual, és de gran abast i sembla de primers del segle XVIII. Dóna cara a una plaça rodejada d'uns típics porxos. La façana és incompleta i d'estil plateresc. La imatge de la Mare de Déu posada al lloc més alt, sem¬ bla romànica ; tal vegada prové de l'antiga església. L'in¬ terior és de l'ordre jònic, amb fermes pilastres i quatre arcs torals que sostenen la cúpula hemisférica. El conjunt és sumptuós. L'alt,ar major d'estil pseudo-clàssic, és apreciable. Els altres altars presenten rastres antics, i es fan dignes d'un detingut examen. La petita església de Sant Joan a la qual dóna ingrés un CONCA DE BARBARÁ 7i portal adovellat, té l'interior refet i no presenta interès pel curiós visitant. Una agrupació de nous edificis amaga els pocs rastres de l'antic castell. Dins al cementiri és de verure una creu de pedra de la decadència gòtica digna d'estudi. Sarreal celebra la festa major la diada del Natalici de la Verge; i el seu terme municipal afronta al Nord amb Blancafort i Montbrió de la Marca; a l'Est amb Vallespi- nosa i Santa Perpètua; al Sud amb Cabra, i a l'Oest amb Barbará. Sarreal és cèlebre per les fàbriques de guix, ciment i obradors d'alabastre, productes naturals que abunden als encontorns. Al llarg de la carretera hi ha seus alguns d'aquests edificis. En 1927 visitàrem el de Maurici Raud, convertit en Museu de treballs pacients d'alabastre. Aquest artista francès posà una sucursal a Poblet, dins l'ermita del Xiprer. -Á un quart llarg de Sarreal envers llevant hi ha la renomenada ermita de Sant Cosme i Sant Damià, coneguda vulgarment per Sants Metges. El camí és ample i sempre puja entre un calvari format per 14 capelletes en les quals són de veure les respectives representacions sobre rajoles dites de València. L'ermita, arrecerada a les muntanyes, blanqueja al mig de verdor. Al davant hi ha una espaiosa seu plaça rodeja¬ da d'un cercat. A l'entrada d'aquesta, obrada amb preten¬ sions artistiques, criden l'atenció les imatges dels Sants Metges molt desproporcionades. La façana de l'ermta, també presenta en dos nínxols les estàtues de dits Sants. L'interior fou obrat en diferents ocasions, car és tot una barreja d'estils. A judicar per l'absis d'estructura ogival, amb nervatures unides per una clau, on hi figura el Pare Etern esculpit, es començà a obrar aquest Santuari durant el segle XVI. Les imatges de Sant Cosme i Sant Damià posades al presbiteri, són dues escultures d'estil renaixement i de re¬ gular mèrit. L'altar major ostenta la data de 1770, i en els seus relleus amanerats, hi figuren passos de la vida dels CUIA DE LA CONCA Sants Metges. Per tot arreu es veuen ex-vots, prova evi¬ dent de la devoció i celebritat d'aquesta ermita. A fora, i al bell costat de l'edifici, un atapeït llaurer fornia una glorieta natural, on durant l'estiu fa de bon estar. Allí prop hi ha una font molt celebrada, com diuen els Goigs : En la font junt a la ermita que raija contínuament, encontren salut i vida, malalts i tota la gent. Damunt de la font són de veure les imatges dels Sants Metges esculpides en relleu sobre marbre i d'estil barroc. Demés és molt agradable observar des d'aquella altura el panorama de la Conca i la vila de Sarreal als peus. Com ja havem notat a l'entrar a Sarreal tot venint de Montblanch, comença la carretera de Valls; 21 quilòmetres. A l'obrar-se aquesta via de comunicació es deixà en un ma¬ jor descuit esglésieta romànica sota l'advocació de una •Sant Bartomeu, situada a les afores de la vila i prop de dita carretera. Semblava del segle XII; i durant molts anys els vianants pogueren contemplar l'absis i els panys de mur. Per dissort a darrers de maig de 192g, desaparegué tot el que restava. També ha desaparegut l'antic poblet d'Anguera, situat a 3 quilòmetres. Per anar a aquest lloc cal seguir la pròpia carretera que baixa al riu. Passat el pont el rètol : A Cabra 6,650 metres. A Pla de Cabra, 10,800 metres. La carretera torna a pujar suaument i a la mitja hora llarga de camí es veu a la dreta, dalt d'un tossal rodejat per un torrent, les runes de l'església d'An¬ guera. •Sembla aquest poble, malgrat que es remonta al que segle XI, prosperà; al més fou un llogaret semblant a no Oilers. Anguera vol dir gorja o vall profonda. En efecte, el lloc és solitari i enclotat. Naturalment, 110 eren aquestes les mi'lors condicions per habitar-lo. En 1039 Ramon Berenguer I, i la seva muller, ce¬ diren a Mir Foguet i Bernat Llop el Puig d'Anguera, sota condició d'edificar-hi un castell per defensar-se dels moros. yG CONCA DE BARBARA En 1076 els Comtes de Barcelona, fan donació a Bo¬ fill Oliva d'un alou al Puig d'Anguera. En 1181, rebia la quarta part dels delmes d'Anguera, l'Església de Tarragona. Dels segles XIII i XIV existeixen molts documents referents a aquest lloc, del qual prengueren nom il·lustres famílies, sovint anomenades als anals de Catalunya. Dels albergs d'Anguera no en resta cap. El terreny res¬ ta cobertd'espesa vegetació i d'esbarzers. De l'església ro¬ mànica l'absis, amb dues espitlleres per la llum. es conserva A continuació alguns panys de mur de més d'un metre de gruix i en algunes parts de dos metres. A la part de l'Evangeli hi ha una concavitat a manera de capella amb finestrals. E-n general l'obra es presenta curosa de mate¬ rials. Els carreus de bona pedra i molt ben tallats ; els fonaments i els murs d'una fermesa secular, i la portada desapareguda, segurament seria digna de les demés parts. DE SARREAL A ROCAFORT DE QUERALT 3 quilòmetres i 500 metres En deixar Sarreal per la carretera de Santa Coloma, es veu a l'esquerra, el cementiri. A la dreta, blanqueja l'er¬ mita dels Sants Metges. Passat el quilòmetre 10, bifurca a la dreta la carretera de Montbrió de la Marca, que mesura 3,500 metres. Seguim tenint a la dreta el riu Vallvert i aviat a l'esquerra la caseta de peons, 011 es llegeix ; A Rocafort 2,200 metres. Seguim entre paisatge verd i entre serretes i al quilòmetre 12,500, Rocafort. A l'entrar comença a l'esquerra la carretera de Cervera que s'enfila serra de Forés enllà. La població s'esten per l'esquerra i apareix rodejada pels riuets que baixant de Forés, Vallvert i muntanya de San Miquel donen origen a l'Anguera, prop de Sarreal. L'origen de Rocafort és anterior a la reconquesta car el trobem citat en 1038. Durant el segle XIII, formava part integrant de la Baronia de Queralt. Del seu castell, sovint esmentat documents en medievals, solament en res¬ ten els fonaments. GUIA DE LA CONCA 77 La població en 1359 constava de 46 llars (uns 250 ha¬ bitants). Cook diu que en 1585 tenia 60 cases. Actualment consta de 189 edificis amb uns 800 habitants. El seu ter- Ro cafort me afronta amb Forés, Les Piles, Montbrió de la Marca, i Solivella. L'agricultura i el comerç del safrà ha enriquit a molts veïns d'aquest poble. Els noms dels principals carrers són ; Major, Santa Coloma, Sant Antoni, Font, Santa Lhïcia, Castell i Sarreal. Places de l'Església i Major. L'església primitiva s'esmenta en el segle XII. Dins la casa rectoral, encara es poden veure alguns rastres sense interès arqueològic. L'església actual està dedicada a Sant Salvador. En aquesta diada Rocafort celebra la festa major. En l'interior s'hi conserva una imatge de la Verge sota l'advocació del Remei i d'estil-romànic-bizanti. Hom diu que pertanyia a un casal de Forés. A més, hi ha un Sant Miquel barroc i uns aligots de ferro forjat destinats a sostenir les llàn¬ ties. De ferros semblants se'n troben a moltes esglésies de la Conca. Recomanem a l'excursionista dues creus de terme bas¬ tant ben conservades. L'una és al carrer de l'Arrabal de 78 CONCA DE BARBARÁ Santa Coloma, junt a la font. Es alta esbelta i de bona factura gòtica. Té el xapitell profusament exornat, i a la creu destaquen les sagrades imatges de Jesucrist i de la Verge. L'altra, és a deu minuts del poble, al costat de la carretera que ve de Sarreal. Pertany al gòtic florit. El seu xapitell rodejat de figuretes es recolza a una orla de ramets i un medalló o escut. Els braços de la creu són d'un treball delicat. A una cara, la Verge entre dos àngels que polsen l'arpa, i a l'altra una figura de Crist tan malmesa que res¬ ta desfigurada. Ens plau recordar que mossèn Joan Bonlaví de Roca¬ fort de Queralt, féu una traducció lliure de la cèlebre obra de Ramon Llull : Blanqucrna qui tracta de cinch estaments de persones, etc.. D'aquest treball se'n coneixen tres codex i l'edició estampada a València, per Jolian Joffre, 1521, fol gòtic. D'aquest text català en prové la traducció castellana de Mallorca, 1749, quart. DE ROCAFORT DE QUERALT A VALLVERT 1 hora escassa La carretera segueix planejant fins a remontar-se al quilòmetre 19 el Coll de Deogràcies. Molt abans però bi¬ furca a la dreta el .ramal que mena a Vallvert. L'excursionista que vol fer el camí a peu, en sortir de Rocafort i junt al cementiri, cal que segueixi el camí de la dreta que baixa al riuet Vallvert. Atravessat aquest es troben dos camins. Seguir el de l'esquerra que s'enfila ben marcat. Aviat es divideix en dos. Si es vol arribar de pressa al poble seguir el de l'esquerra. Altrament és pre¬ ferible el de la dreta el qual planeja damunt la serreta i és més pintoresc. Belles vistes de les valls i muntanyes pro¬ peres. A la dreta s'esfumen les fosques serres de Mont- blanch. Seguint pel cim deixem a la dreta els camins de Montbrió i Vallespinosa i ben tost deixem a l'esquerra el gran Mas d'Arasa. Allí es comença a davallar fins a un torrent, que es salva per un pont vell de pedra, dessota del qual hí ha els. rentadors i la font de la població. GUIA DE LA CONCA 79 Vallvert, com tots els demés pobles de la Conca, cobreix un tossal i els seus albergs s'esgraonen d'una manera pin¬ toresca. Els seus origens, segurament es remonten a la Rocafort reconquesta cristiana. Suposem que mentre avançaven les hosts dels Comtes de Barcelona, edificaven fortaleses dalt dels turons per ta! d'assegurar els terrenys conquerits. Aixi devia néixer Vallvert, a l'entorn del castell, el qual enclou la història del poble. Posseïm un plet promogut per l'Ordre de Sant Joan de Jerusalem a primers del segle XVII, on trobem les se- güents dades. A 3 de les Idus de .febrer de 1191, Alfons I de Ca¬ talunya fa donació a Valgensi Roger de Conques del cas¬ tell i terme de Vallvert amb la jurisdicció civil i criminal, delmes, domenges, censos, quistia i tots altres drets do- ,h niinicals, etc. I 8o CONCA DE BARBARÁ A 8 de les Calendes d'Abril de 1195, Roger de Con¬ ques, vengué el castell i terme de Vallvert a Guillem d'Agui¬ ló amb la jurisdicció civil i criminal. El nou senyor del poble, cedí una peça de terra situada in suo castro de Va- llcziridi, 15 de les Calendes de març de 1196 i cedí a Be¬ renguer de Canet una dominicatura o domenya in castro de Valle^'iridis, i ben tost empenyorà el castell a Guillem Um- bert. A la fi, a 2 de les Calendes de gener 1199, Guillem d'Aguiló, vengué a Bernat de Fiol, dit castell i lloc amb homes, dones, delmes, domenges, quístia, censos etc. Bernat de Fiol disfruta del domini fins a la .seva mort ocorreguda en de març de 1230. Per testament instituí 17 hereu i senyor de Vallvert al seu fill Bernadó de Fiol. Aquest tingué una filla. Sibila de Fiol, la qual prengué per marit a Guillem de Vallvert, cavaller i veí de Cervera. D'aquest matrimoni nasqué Guillem de Vallvert, el qual emmaridà amb Elvira de Banyols, passant ambdós a ésser senyors de Vallvert, segons escriptura signada per llurs pares en 13 de les Calendes de febrer de 1284. A 6 de les Calendes de març de 1306, Elvira i Guillem cediren el domini del lloc al seu hereu Arnau de Vallvert i aquest al testament fet en les Idus de gener de 1334, cedeix tots els béns a sa filla Elvira, donzella. Al Procés tenim a la vista, el Prior de Cata¬ que lunya prêtent provar que en 1212, Pere de Vallvert era senyor del lloc, com clarament consta en llur testament fet en les nones de juny de 1212. També en 1237 es sig¬ nà acta de concòrdia entre Berenguera de Llorach, filla de Bernat de Fiol i de Beatriu, d'una part i Flisendis la seva germana, filla de dits cònjuges Fiols de part altra. En dit document Berenguera de Llorach, dóna i defineix el cas¬ tell i vila de .Vallvert a dita Flisendis, germana seva, amb condició de pagar 500 sous que el seu germà Pere de Vall¬ vert havia deixat en llur testament al Monestir de Po¬ blet. El Priorremarca que si en 1212 era senyor del poble, Pere de Vallvert, en 1237 la seva germana Flisendis, en 1240 Guillem Aguiló i de 1275 a 1304, Guerau Alemany, mai 110 podien ésser senyors de Vallvert, Guillem i Arnau de Vallvert. GUIA DE LA CONCA Guerau Alemany fou un malgastador. En novembre de 1275 confessa deure 1500 sous barcelonesos a Pere d'Alba- rellis. En 17 novembre 1293, daclara deure 800 moraba- Rocafort tins per restit,ució d'un dot a Berenguer de Peramola. En Juliol de 1292, consignà a la seva germana Eldiares, monja de Vallbona. 100 sous barcelonesos. Per al compliment d'aquests i altres deutes presenta com a penyora el castell i lloc de Vallvert i recomana al Batlle i a Guillem de Vallvert ho manifestessin així a llurs vassalls. Al seu tes¬ tament fet a juliol de Guerau Alemany disposa que 1304, els seus marmesors venguin el castell i poble a fi de pagar els molts deutes que havia contret. De consegüent en 4 de les Nones de maig de 1306, Guillem d'Anglesola i Geraldo Alemany, marmesors del di¬ funt Guerau, posen en venda a l'encant públic i al més donant el castell, lloc i terme de Vallvert, en franc alou, amb militars, homes, dones, jurisdiccions etc. Als 12 de les 82 CONCA DE BARBARA Calendes de juliol del propi 1306, dits marmesors signaren apoca a favor de F. Arnau de Tarroja per 22.000 sous, preu de Vallvert i de Cogul. Acte seguit, es feren crides a Montblanch, Tàrrega, Lleida, Tarragona, Santa Coloma, Barcelona i altres llocs prevenint als interessats al preu de dita venda de presentar llurs reclamacions durant els tren¬ ta dies .subsegüents al Veguer de Montblanch. Alguns feren oposició a dita venda, però foren conven¬ çuts pels juristes de Montblanch, Berenguer March i Pere Mercader. Després de pagar els molts deutes del difunt Guerau, Arnau de Tarroja, en representació de la Reli¬ gió de Sant Joan de Jerusalem, prengué possessió de Vall¬ vert i de Cogul, 1306. Altres pretendents pledejaren amb els Hospitalers du¬ rant els anys 1312 i 1338, però aquests disfrutaren de la jurisdicció, que el Rei refermà a Guillem de Guimerà, Prior de Catalunya i als seus successors en dit Priorat, a 28 de setembre de 1380. Aquesta formalitat costà a la Re¬ ligió de Sant Joan 3,000 florins d'or. Es citen com a Castlans de Vallvert, Dalmau de Ver¬ dú, 1364; Elvira de Vallvert, 1385; Bernat de Biure, 1409; Galceran de Biure, 1443, Arnau de Vallvert, 1356; Bernat de Biure, 1400; Berenguer de Biure, 1418; Bernat de Biure, 1441 ; Joan de Biure, 1447; Gaspar de Biure, 1559, i Gaspar de Biure 1606. Es té notícia que els veïns juraren fidelitat i homenatge als Priors de Catalunya, Fra Dimas de Requesens, 7 ge¬ ner 1564; Fra Agustí d'Argensola, 6 ajudi 1580, i Fra Aliquel de Lentorn, 10 febrer 1609. A darrers del segle XVI, el castell de Vallvert estava en mal estat. L'autoritat del poble la constituïen el Batlle i el Castlà. Aquest, vers 1588, féu cobrir la torre de l'ho¬ menatge, hi posà bones portes i l'utilitzà per a presó. La part contrària als Hospitalers, s'esforçà en provar que a darrers del segle XIV, era senyor de Vallvert, Ber¬ nat de Biure, el qual féu hereu al seu fill, Berenguer de Biure. Aquest cedí els drets sobre el poble al seu oncle Berenguer de Biure, domiciliat a Serós, 16 de desembre de 1418. Aquest passà la dominicatura al seu renebot, Gal¬ ceran de Biure, 15 octubre 1441. L'hereu d'aquest fou Joan GUIA DE LA CONCA 83 Biure, 13 abril 1477, qui lliurà testament a favor del seu fill també Joan de Biure, 10 maig 1494. El testament d'aquest declara senyor del poble el seu fill Onofre de Biure, 20 maig 1546. Succeí el fill d'aquest, Gaspar de Rocafort Biure, 24setembre iS59, seguit per Rafael de Biure, 6 octubre 1578. En 1606 pretenia la jurisdicció civil i criminal sobre Vallvert, Rafael de Biure, al·legant que tots els seus avant¬ passats, des de temps immemorial, l'havien exercida. A 30 de març de 1607, el Prior de Catalunya Ramon dé Berga, oposà els drets de la Religió de Sant Joan, en virtut de compra del lloc i terme, 1306 i 1380. CONCA DE BARBARÁ 84 El 7 d'abril de 1607, Rafael de Biure insistí en .les seves pretensions, obligant al Prior de Catalunya a pledejar, 31 agost 1609, fins que el de Biure reconegué no conservar senyoriu sobre Vallvert i que a tot estirar es podia qualifi¬ car de castlà. Com tots els béns dels Hospitalers, durant el segle XVIII, el castell ,de Vallvert que ja no complia cap ne¬ cessitat s'abandonà i servi de pedrera als veïns. Els vells encara recorden els murs de la torre d'homenatge, de la qual, només en resten els fonaments. Des del lloc ocupat en altre temps pel castell, es disfruta d'un bell panorama de tota la serra del Tallat, Turlanda. el coll de Deogràcies i les serres de Llevant. Al fons serpenteixen les carreteres de Santa Coloma i la de Segura. mirant a Ponent, hi ha l'Abadia o Casa Rec¬ Alli prop, toral. L'església sota l'advocació de Sant Joan, és a sota, una mica separada cap a Migdia. L'edifici actual, amb el cementiri, no té antiguitat ni interès pel curiós. Antiga¬ ment depenia de Rocafort, però ja fa 60 anys és parro¬ quial. Vallvert fins fa poc tenia alcalde pedani (pefami diu el poble) però en virtut de les eleccions de 1931 compta amb Ajuntament propi. Formen el poble 31 edificis amb uns 150 habitants. DE VALLVERT A MONTBRIÓ DE LA MARCA 3,700 metii-es pel mateix pontet d'entrada i en- Sortir de Vallvert vegada fins al Mas Arasa i a les envistes del filar-se altra Mas-Cugul. A l'esquerra es deixa el cami de Vallespinosa ( uns 3 quilòmetres) i aviat es troba també a l'esquerra el de Montbrió. Es baixa a una vall i el cami es destria en dos que s'ajunten en remontar un collet amagat per mi¬ grats boscos de pins. Passat el collet s'entra a una ampla vall en la qual tot baixant al torrent es disfruta de belles vistes. A la dreta, la Conca, tancada al lluny per les serres de Montblanch. Al davant ja es veu en el lloc més alt l'es- guia de la conca 85 glésia de Montbrió. Cal enfilar-se costa amunt i a l'altra vessant o sigui la de Llevant s'esgraoneii les cases de Montbrió de la Marca. — La primera notícia que te¬ nim d'aquest poble es remonta a Berenguer el Vell, en se¬ nyalar aquest la Marca, ço és, les fronteres divisòries dels alarbs i els cristians, facilitant així la població dels ter- lenys conquerits. Per document datat en 1075, el Comte concedeix a Ramon Arnau la possessió del castell de Mont¬ brió en franc alou i perpètualment, reservant-se la meitat del delme i obligant a Arnau a no fer-se vassall d'altre Comte. Res més sabem fins1168, data en què Guerau de a Jorba, muller Saurina i fill Guillem, cediren i enco¬ sa manaren a Arnau de Pontils la Castlania de Montbrió. En 1187 era senyor del poble, Guillem de Puigvert, el qual confirmà la Castlania a favor dels Pontils, i els concedí perpètua habitació en el castell. En 1233 Guillem de Puigvert i sa muller Sanxa fan donació al seu fill Arnau de Pons i als seus descendents dels castells i llocs de Montbrió i Talladell, reservant-se l'usdefruit vitalici, sense però revocar dita donació. Arnau Pons emmaridà amb Saura, de la qual tingué una filla, Saurineta. En morir Arnau disposà al seu tes¬ tament, que si Saurineta moria sense successió Ilegítima, el castell passés al Monestir de Santes Creus. Saurineta morí sense fills i deixà a dit monestir 50 morabatins. Però la seva mare Saura, retenia el castell i no Na pagava dita quantitat. Vers 1265 començà un plet entre l'Abat de Santes Creus i Saura i per primera sentència fou condemnada a entregar el castell, junt amb els fruits recollits des de la mort d'Arnau, estimats en 2,000 sous. El plet acabà en 1268 i signà concòrdia, en la qual s'es¬ tipulava que de les quinze parts en què es dividia la pro¬ pietat en qüestió, Saura disfrutaría de dotze, corresponent ■ es tres restants i els morabatins llegats per Saurineta al Monestir. L'any següent Saura pel remei de la seva àni¬ , ma i de les del seu marit i filla, donà el lloc i castell de Montbrió, amb els seus termes, militars, castlans i demés drets a Santes Creus. 86 CONCA DE BARBARA Sembla, però, donació no fou definitiva, ja que aquesta que la pròpia Na Saura,escriptura autoritzada per per Pere Soler, notari de Lleida, 31 d'agost 126g, vengué als Templers de Barbará el castell de Montbrió. Probable¬ ment Santes Creus reclamà perquè fins a juny de 1277 110 es realitzà l'acta de possessió. En 1276, un tal Guillem i sa muller, cediren a Santes Creus la sisena part, i el dret que tenien als molins del terme de Montbrió, per 85 sous. En 1297, Bernat de Montoliu, comanador de Barbará, comprà a Guerau de Jorba, Castlà de Montbrió algunes cases del terme. Durant el segle XIV, Montbrió passà a engrossir les possessions de l'Ordre de l'Hospital, i fou agregat a la Comanda de Barbará. En 1380, l'Infant primogènit ven¬ gué als Hospitalers la jurisdicció civil i criminal que el Rei exercia a Montbrió i altres llocs veïns. En 1367 era Castlà de Montbrió, Guillem Ramon de Jorba, el qual sostingué un llarg plet contra Pere Gui¬ llem d'Olms, Prior de Catalunya i Fra Guill :em de Gui¬ merà Comanador de Barbará, sobre l'estatge i drets feu¬ dals del castell de Montbrió. Ambdues parts nomenaren àrbitre al notari de Montblancli, Jaume Conesa. Aquest tot seguit visità el castell, 17 de gener 1367, per tal d'es¬ tudiar les obres i despeses fetes pel Castlà. L'acta de la visita dóna curioses^ referències de l'arquitectura militar en plena edat mitja. Heus-la aci resumida: Primerament nota que l'entrada del castell que abans era descoberta, ara té un bon sopluig i a més una men¬ jadora de guix. A continuació s'ha obrat una escala de pedra picada que mena a la sala principal i cambres ad¬ juntes; una paret al costat del portal, i la teulada de les habitacions. Obri en lloc apropiat el rebost ; edificà un cobert per a soplujar el seu cavall blanc amb mej adores de guix; acomodà una cambra per sa mare; al costat de la torre un dormitori pel seu gendre; enlairà el trespol de la seva pròpia habitació; feu treballar per a la sala i cam¬ bres bones barres amb les corresponents alçamelles ; uti¬ litzà un altre dormitori per En Bertran de Pallàs; netejà de brossa la torre; feu diverses bastides arqueres i veni- GUIA DE LA CONCA 87 sesques, per tal de fortificar el castell durant el pas de les partides de Mossèn Bertran de Claqui : en fi, posà portes i finestres amb porticons, baldes i forrellats. I tot això amb moltes despeses i ajuda de veïns de Sarreal, Ro¬ cafort, Conesa i altres llocs. Durant l'any i mig que du¬ raren les obres, el propi Castlà amb els seus, ajudà a pu¬ jar les bigues i tot el que fou menester, assegurant haver desemborsat més de 5.000 sous. Considerant, doncs, ne¬ cessàries les dites obres en profit de l'Ordre de l'Hospi¬ tal, Jaume Conesa estimà que devien reintegrar-se les des¬ peses al Cast,là. De consegüent, prega al Prior i Comanador Hospitalers, entreguin 4.000 sous, "los quals sien pagats per aquesta forma ; es a saber, que de present li sia pres en compte tot ço que es demanat al dit G. Ramon per les messions de la postât la qual li es estada presa al feu de Montbrió." I atenent a què el Prior i Comanador ha¬ vien d'assistir al Capitol convocat a Avinyó, presidit pel Maestre Rodes, i que això requeria temps i diners, Jaume Conesa proposava que al cap de dos mesos del retorn dels Teinplers a Catalunya, es pagués la meitat de dits 4.000 sous i l'altra meitat per Sant Joan. Més endavant la Castlania dels Jorba passà per com¬ plet al Comenador de Barbará, restant aquest senyor absolut del castell i dels seus honors. Acte seguit el Prior de Ca¬ talunya publicà els capítols per a arrendar o prendre a cens la fortalesa. En dits que els arrendatíiris deu¬ capítols s'adverteix ran ingressar l'Ordre de l'Hospital i cuidaran de mi¬ a llorar la hisenda. No obstant, si els murs fossin malbara- tats per les guerres, llamps, terratrèmols o altres casos de força major, resten els arrendataris lliures d'acció. Els veïns que en temps de guerra es soplugen dins el castell, vénen obligats a ajudar a l'arrendatari, convertit en capi¬ tost de tots: "ítem que l'home que en dit castell habitara ell e los seus, aquells que après vindran perpetualment sien franchs de tota questia, demanda, donació agradable e forçoda pertanyent a senyor o a vesins e de tota altra contribució en qualque nom se puxe nomenar ni per ara 0 per avant, e açó per rahó de tots bens mobles o per simo- 88 CONCA DE BARBARA vents que ara de present hi portarà o per avant aconse¬ guirà ell e els seus exceptât clelma o premihia d'aquells bens que se costume de pagar, e la dita franquea sie aixi be per lo senyor com per los vehins fermada." ^ A un altra clàusula, el Prior s'oposa a què tant l'ar¬ rendatari com els ve'ins puguin criar bèsties de cap mena. L'arrendatari queda franc "de tots els terços pertanyents a senyor de totes terres que ell e los seus compraran dins lo loch e terme de dit, castell d'aquests quatre anys pri¬ mers vinents.... ítem que lo dit home sia tengut de pagar per ralló de dit establiment tots anys perpetualment en la festa de Nadal iio sous. ítem per intrada dos parells de capons per fer metat del dit establiment,. ítem per lo dit home e los seus perpetualment sien tenguts de cullir tots JOS frares del al dit loch vindran qui sien Hospital que de passada a provehir en menjar e en beu¬ aquells hage e re e jaure e civades ab propia bossa dels dits frares e no en altra guisa si fer no ho volia e tots altres domest.ichs del dit senyor Prior." Malgrat la fortalesa i l'afany de poblar Montbrió, aquest poble des del seu origen, no passà d'ésser un llo¬ garet insignificant. En documents dels seges XI i XII, es diu que el seu terme és erm i així ha continuat fins als nostres dies. Durant el segle XVIII, cobraven els delmes de Mont¬ brió, la Comanda de Barbens, els Carmelites de la Selva i la casa Niubó de Cervera. Actualment consta la població de 35 edificis i uns 300 habitants. Del castell fa uns 50 anys encara n'existia la torre d'homenatge. Avui, només el record. L'església dedicada a Sant Llorenç, diada en què ce¬ lebra la festa major, és de poca vàlua arqueològica. Els ba- ^ tants de la porta d'ingrés, encara conserven el clavetejat i Ij el pany primitiu, treballats de serralleria prou remarcables. A dins, a la part de l'Evangeli crida l'atenció un retaule que es diu tret del presbiteri. Resta malmès i la pintura és 1 ja molt borrosa. Recordem del requadre superior l'escena I guia de la conca 89 del Calvari. A l'orla del basament consta que s'acabà als 18 de setembre de 1537. En 1886, per tornar i de Montbrió a Sarreal (hora ■ mitja) haguérem de seguir l'únic cami existent, el qual passava per les fondalades i els barrancs poblats de ve- getació. El cami era solitari però sumament pintoresc i ple d'atractius. Actualment existeix la carretera amb un total de 3-Soo metres, la qual tot baixant bifurca amb la de Santa Co¬ loma i amb uns metres més arriba a Sarreal. Des 1,300 d'aqui es pot retornar a Montblancli a peu embrancant la carretera de Cabra, en la qual als 3 quilòmetres es deixa a la dreta l'església lomànica d'Anguera i amb dos quilòme¬ tres més i decantant-se a la dreta a través de camps i al dret, es fa cap a Barbará, l'enlairada silueta del qual guia ja el caminant. DE MONTBLANCH A SOLIVELLA 9 quilòmetres Per carretera de Tàrrega. Als dos quilòmetres, La Guàrdia, i quilòmetre i mig més i es deixa a l'esquerra l'ermita dels Prats; un altre quilòmetre i mig i es troba també a l'esquerra la bifurcació de la carretera de Blan¬ cafort. Després d'alguns revolts, al cap d'uns 3 quilòme¬ tres, es descobreix damunt dels repeus de la serra del Ta¬ llat l'antic poble de Solivella. — A principis del segle XI aquest poble s'anomenava en documents Puig d'Olivella, Olivària o Sa Olivella. Naturalment, la corrupció fonètica n'ha fet l'ac¬ tual Solivella. La història de la vila està lligada amb el castell, car durant els temps en què es reglamentava la vida amb les «iS. armes a la mà, no es concebeix poble sense fortalesa, i- Del segle XIII començaments del XIV, posseeix el a ! castell el Monestir de Santes Creus, passant després a la corona reial. En el 4 de desembre de 1324 Na Sibila I d'Anglesola, vidua de Raimond, vengué amb autoritza^ I ció del Rei el castell i jurisdicció civil del poble a Arnau CONCA DE BARBARA 9° Massaguer, a qui en 1340 encara veiem senyor de Solivella. Després fou Castlà Macià Massaguer. El 29 d'abril de 1393, el rei Jaume I vengué a Ramon d'Abellà, el castell amb els termes i jurisdiccions, el mer i mig imperi, per 16,500 sous d'Aragó. A l'escriptura es determina que la venda es fa en lliure i franc alou, a carta de gràcia... amb t,ota la jurisdicció alta i baixa, civil i criminal... amb els homes i dones; cristians i jueus; amb facultat per a perseguir i posar presos els delinqüents ; per alqar forques o per fer-les alçar, tantes, quantes i on volgués... que pogués tenir coltells i mitges forques; pen¬ jar els facinerosos a la forca i portar-los a l'últim supli¬ ci, assotar-los, marcar-los amb una creu, empresonar-los i tallar-los les orelles, nas, peus, mans, pits i altres membres; desterrar-los, etc. Poc temps disfrutà de tan important feu el noble Ra¬ mon d'Abellà, car en 13de gener de 1394, traspassà .1 castell i honors a Berenguer de Boxadors. Aquest fou se¬ nyor de Solivella fins a 24 d'agost de 1424, data en què cedi tots els dominis del lloc al Rei Alfons V seus d'Aragó. Poc després, 9 de setembre de 1424, el Rei vengué a carta de gràcia el castell, a Ramon Berenguer de Llorach, per 16,500 sous barcelonesos. Ja feia temps que el dit Llorach exercia de Castlà a Solivella. Els successors d'aquest governaren els de.stins dels vassalls del poble més de tres segles. En possessionar-se del castell Ramon Berenguer de Llo- raclli, sembla la família Massaguer encara hi tenia que drets, car consta que Pere Guillem Massaguer vengué al dit Llorach la jurisdicció civil j el domini útil del poble. A darrers del segle XV figura senyor de Solivella Ramon Berenguer de Llorach, tal vegada fill de l'anterior. Aquest tingué un fill. Lluís de Llorach, que ja figura senyor de la vila en 1509. El Rei Felip III, als 13 de juliol de 1599, concedí en feu perpetu a Anna de Llorach, vidua de Lluís Pau, la jurisdicció criminal del castell de Solivella. Seguiren en dit feu, Berenguer de Llorach, 12 juliol 1633; Joan de Llo¬ rach i Perelló, 14 febrer 1674, i Joan de Llorach i de Moxó, 23 desembre 1706, GUIA DE LA CONCA 91 f Sembla que s'originaren desavinenses entre el senyor i els vassalls del poble, car a principis del segle XVIII, s'ini¬ cià un llarg plet del qual han passat per nostres mans varis fullets estampats. ** En conseqüència, en 27 d'abril de 1729 el castell retornà a la corona reial. Tot seguit En Joan de LI orach tractà de comprar-lo altra vegada, però la familia el cità davant del Tribunal. Després de pledejar obtingué el domini del cas¬ tell en 17 de Juny de 1730. Als veïns del poble no els agradava el jou dels Llorach i per a lliurar-se'n tornaren a pledejar. Malgrat les des¬ peses i els bons arguments utilitzats en la lluita, en 1735, foren condemnats fisc i vassalls a silenci perpetu. Anys després, passà la propietat del castell a la casa Despujol de Barcelona, emparentada amb els Llorach. Als 19 de març de 1870, N'Ignasi Maria Pujol, marquès de Palmerola, el vengué per 5.000 duros als propietaris de Solivella Francesc Casamitjana i Andreu i Tomàs Espa¬ nyol i Travé. El darrer propietari fou l'ex-diputat a Corts, senyor Travé. Des del seu origen al segle XV, segurament el castell de Solivella, era un edifici ferm senzill i de poc abast. Però a l'entrar al domini de la familia Llorach, s'eixam¬ plaren els murs i es refeu la fortalesa i es convertí en pa¬ lau senyorial engalanat amb els gentils treballs escultò¬ rics del gòtic florit. Així que deixaren d'habitar-lo els Llorach, el poble que covava un odi mortal al feudalisme, s'abraonà contra tot ço que ostentava la marca dels seus senyors. Esbocinà els setials reservats que els Llorach te¬ nien a l'església, trencà escuts nobiliaris, malbaratà tre¬ balls de talla i dins el castell destruí tot quant era al seu abast. De 1830 a 1840, es fortificaren dins el castell els voluntaris de la vila i en les lluites intestines que segui¬ ren, serví de quarter a les forces armades, amb gran dany ^ per l'edifici. En nostra primera visita a Solivella, 1886, publicàrem la següent descripció: De lluny, el grandiós edifici, reforçat per dues torres angulars i rodejat de murs atreu tota l'atenció. A mesura que ens hi acostem, el seu retallat per- , fil i els seus rònecs murs, ens permeten estudiar-lo i refer 92 CONCA DE BARBARA en la pensa les seves vicisit,uds arqueològiques. Els fossos, murs i contramurs semblen obra dels segles XIV XV. i El mateix diem de les dues torres rodones .dels angles amb marlets, sageteres i matacans. El gran cos d'edifici qua¬ drangular revela a les dares ésser obra dels Llorach i bas¬ tit segurament a pricipis del segle XVT. Els seus para¬ ments de bulsonada, foradats per gentils finestrals, al¬ guns d'ells amb pestanya, li donen aspecte de palau for¬ tificat, més que de castell. A l'eut,rar, es troba un pati quadrat, al mig del qual hi ha la cisterna. Es un monument de pedra piramidal, encimerat per l'estàtua de Sant Jordi amb el drac vençut. En la peanya dos àngels esculpits sostenint les armes no¬ biliàries dels Llorach. A la dreta del pati, una escala de pedra amb passamà fieballat, mena a les habitacions superiors. Al davant s'obre un finestral quadrangular amb i al pestanyes dessota d'aquest, un arc rebaixat comunica amb les dependències bai.xes i fosques, i plenes de misteri pels que desconeixen amb exactitud el seu vertader destí. El poble les rodeja de llegendes i les converteix en presons, o llocs de martiri, re¬ lacionat amb el jou feudal dels seus extingits senyors. Dalt hi ha espaioses sales, cambres, passadissos, rics artesonats, mènsules, impostes daurades, etc., però tot bas¬ tant castigat. Recolzada al mur d'una gran sala es veu un monumental escalfa-panxes de marbre blanc, flanquejat peí¬ dos àngels de grandària natural i sostenint l'escut dels Llorach. Tal com el veiérem en 1886, aquest monument encara es feia digne d'ésser conservat. Nosàlti-es publicàrem els nos¬ tres vots perquè algun potentat l'incorporés al seu patri¬ moni, assegurant així la seva existència. Per dissort, cap bon resultat han obtingut els nostres planys. Malgrat el reviscolament a l'estudi i conservació de l'Art vell, ni la Comissió de Monuments de Tarragona, ni la munió d'En¬ titats Excursionistes de Catalunya, han cuidat, de salvar el castell de Solivella. Solament la cisterna del pati d'armes amb el Sant Jordi, es guarden a la finca que el senyor Travé té a Cubelles. En la nostra darrera visita a Solive- 94 conca de barbará lla, sols restava un pany de mur, que la fúria del 1931, vent, les necessitats de pedra del poble reduiran a res. o L'església parroquial dedicada a Santa Maria, és mo¬ derna i no ofereix per fora cap particularitat remarcable. A dins hi ha una imatge bizantina de la Verge, tapada per impròpes vestidures. Entre els altars de mal gust hi havia un retaule que hom creia provinent del castell. Es dedicat a la Verge, i es creu obra de Mateu Ortoneda, pin¬ tor tarragoní de principis del segle XV. Actualment es conserva en el Museu de Tarragona. Solivella durant el .segle XIV constava de 55 llars i uns 300 habitants. Actualment compta amb 413 edificis i 2.000 habitants. Està situada a 500 metres sobre el nivell del mar i celebra festa major del 13 al 18 d'agost. Hi ha els de l'Hospital, Creu, Pla Arrabaleta, carrers Comte, Sant Antoni, Sant Ramon, Carretera i els rabais de Sarreal i de Blancafort. El seu terme afronta: al N. amb Forés; al'E. amb Ro¬ cafort ; al S. amb Blancafort, i al O. amb Senant. Per tots aquests pobles té camins carreters. Els encont,orns, un xic tiencats, compten amb bons conreus entre claps de pine¬ des i oliverars. DE SOLIVELLA, O DE SARREAL, A FORÉS De .Solivella; 2 hores: Per fer el camí a peu és preferi¬ ble sortir per la carretera que porta a Tàrrega i al qui¬ lòmetre i mig de camí deixar aquesta i enfilar-se al dret direcció nord, guanyar la carena, des d'on la vista del poble de Forés serveix de guia. Altrament, si es vol seguir t,ot el camí per la carretera de Tàrrega, degut als continuats revolts, resulta un tra¬ jecte massa llarg i penós (uns 14 quilòmetres). De Sarreal; 2 hores i mitja: Seguir la carretera de Ciutadella, la qual s'enfila suaument serra amunt, i als 8 quilòmetres de camí es deixa per tombar a la dreta des d'on en cosa de mitja hora es guanya l'enlairat poble de Forés: Situat a un dels cims més alts de la Serra del Tallat i a més de 800 metres sobre el nivell del mar. GUIA DE LA CONCA 95 Mirat de lluny Forés sembla una gran fortalesa, posada allí dalt per tal d'atalaiar tota la comarca. Forés deriva Castell de Solivella en lç3o de l'antiquíssini mot català forest {forêt en francès), que vol dir bosc. Actualment marca la divisòria de la Conca BARBARÁ 96 CONCA DE i la Segarra però cal conjecturar que durant la domina¬ ció sarraïnaconstituïa un bon refugi per aquella raça nòmada. Per això, el comte Ramon Berenguer, considerant que la possessió d'aquelles facilitaria l'eixamplament carenes li d'assegurar els seus pri¬ de les fites cristianes, i per tal mers passos, al 3 de les Idus de gener de 1038, féu do¬ nació a l'home de paratge Miró Foguet, i al nebot d'aquest, Bernat Llop, de les terres de Forés per a edificar-hi un castell i foragitar els pagans. Al document, signat pel Comte í sa muller Almodis, en senyalar les afrontacions les anomena: Vall d'Alfed, reguer de Rocafort, Puig d'Ollers, Tallat de Barbará i Castell de Guimerans. Cal suposar que tot, seguit començaren les obres del castellperquè ja és citat en 1043, amb motiu d'una dona¬ ció de terenys a favor de Bernat Seniofret, pel Comte de Barcelona. De MiróFoguet passà el cast,ell a Armengol de Gerb, Comte d'Urgell, però en 1086, aquest i sa muller Adelais cediren a l'Església d'Urgell la fortalesa de Foremi sive Barbarani. Per aquells t,emps ja es formaren els termes de Forés i Comalats. A l'Arxiu Prioral de Catalunya hem notat una donació feta per Berenguer de Savar, de sa persona i se¬ nyoria que tenia a la Sala de Forés i de Comalats, a la Religió dels Templers, Calendes de març de 1176. Citem també altres donacions ; una d'una peça de terra a l'Aula de Comalats, 11 de les Calendes d'Agost de 1186. Una altra d'Arnald d'Ivorra i Arsenda, d'un mas i dues peces de t,erra en la vila i terme d'Aula de Comalats, 1186. Segons concòrdia signada per Alfons I i Berenguer de Fluvià en 1178, eren castlans de Forés els germans For¬ tuny. Al ja citat Arxiu Prioral, existeix la venda i donació per Berenguer de Tudela de la meitat del delme i de la senyoria que tenia a Forés i termes, a la Religió del Temple, Idus d'agost, 1180. Altres deixes del terme foren signades dins el castell, 1188. A l'Arxiu de Santes Creus existia el document, de com- GUIA DË LA CONCA 97 pra que aquest monestir feu en 1208, de la senyoria de Forés, amb el terme senyalat en 1038 pel Comte de Bar¬ celona. Es puntualitza que va de Conesa al torrent Rocafort, Puig d'Ollers, Puig d'Olivella, solar de Barbará i serres i Castell de Guimerà. En molts document^ de 1210 a 1240, s'anomenen sovint els termes del castell de Forés i de La Sala. Pere III en 1285 refermà la donació del castell i lloc de Forés a Santes Creus. Durant segle XIV el domini feudal tomà al Rei, el i més tard gaudiren alguns drets senyorials, Vallbona de en les Monges i la noble família Llorach. En les pedres i en els costums, Forés conserva rastres que acrediten el seu llunyà origen. Del castell, solament en parlen els jaios. Diuen que ocupava la part, més alta i que era de gran abast. Forés celebra la festa major en la diada de Sant Mi¬ quel Arcàngel. L'església parroquial, consagrada al mateix Sant, és un curiós exemplar de l'art romànic de principis del se¬ gle XII. Ja és citada en .1154 i en 1188. Cobrava les ren¬ des l'Ardiaca de Tarragona. L'edifici té la planta de creu llatina i dues portes, d'ingrés ; la de les Dones a la part de l'Epístola i la dels Homes, a l'extrem del creuer de la pròpia banda. La primera és reservada a les dones, les quals ocupen tot,a la nau; i la segona als homes que es que¬ den al creuer. Aquesta separació d'ambdós sexes, record de les antigues basíliques, s'observa amb rigor a Forés per remota tradició. L'exterior, per sort, conserva encara el seu aspecte de vellúria, amb els carreus grollers i la rogenca pàtina dels segles. La porta de les Dones mostra quatre columnes per banda, arrimades als respectius angles. Els capitells tenen rica exornació, però la qualitat flonja de la pedra i les malifetes dels xicots del poble, els han desfigurat. Damunt del llis abac carreguen tres arquivoltes concèntriques, les quals, cenyeixen l'ample llinda i el timpà. En aquest, en¬ cara es rastregen les emblemes de consuetud, com lábaros, creus, anàgrames, etc. Arran dels abacs, corre pels para- CONCA DE BARBARA 98 ments una cenefa d'arquets prismàtics amb ün bordó í al damunt s'hi desplega un vistós semicircól d'amples dove- Iles, amb cenefa i bordó, iguals als indicats. Al costat de la porta descrita adossaren la casa rect.oral els murs de la qual aparellats amb els del creuer formen un conjunt de vellúria, típic i sever. La porta dels Homes, és més senzilla. Una cenefa d'ar¬ quets prismàtics enquadra el mig punt format per gros¬ ses i ben tallades dovelles. No hi ha columnes. Les portes de fusta,conserven incrustacions de ferro, de la més re¬ mota antiguitat. Damunt s'obre un petit finestral de mig punt i a la part superior s'enlaira el campanar, obra bar¬ roca, probablement del segle XVIII. En els murs de la part, de l'Evangeli, s'hi noten fragments d'escultures ogi¬ vals destinats a soplujar rics sepulcres, actualment gairebé desapareguts. L'interior, amb volta lleugerament apuntada, mostra en¬ cara la pedra de fil, i es mantindria sencer en el seu es¬ tat primitiu, si no s'hagués enderrocat l'absis, per posar al .seu lloc la sagristia. Els altars són de mal gust. Sola¬ ment al del fons del creuer s'observen pintures del renai¬ xement dignes d'estudi. Cal fer menció de la imatge de la Mare de Déu de la Salut, inspirada en la de la Serra de Montblanch i amb la inscripció: "Kal. Octubris M. CGC. XX. IV." (1324). ■Segons un document datat en 1306, els Jurats de Fo¬ rés, havien encarregat al pictor (o escultor) de Montblanch, Francesc de Penedès {de Penitensi), un refaule i una imat¬ ge de Santa Maria, que per la molta devoció que els veïns del poble portaven a la de la Serra de Montblanch, volien que la imatge resultés una bona còpia. En altre document de 1347, es fa menció d'un llegat per comprar un mantell a la Mare de Déu de Forés. Els carrers del poble, per les condicions del terreny, són costeruts i estret^. Recordem el Major, Travessia, Alt, Orient, Portal, Plaça de l'Església i Pla de' les Basses. Formen un total de 93 edificis amb .prop de 500 habi¬ tants. Algunes rònegues cases ostenten antigues dades, gò- ÊÛÎA DÉ LA CONCA 99 tics finestrals i altres rastres d'arquitectura digna d'aten¬ ció. A les afores són de veure tres creus de terme, del bon temps en què dominava el gòtic florit. Una es troba F ores - Porta dels homes a l'entrada del poble venint de Rocafort i al costat d'un aljub. El tronc és vuitavat, i en el xapitell s'hi veuen uns escuts. La creu pròpiament dita presenta a una cara, la Verge amb el Jesuset en el braç esquerre i un àngel que li fa de peanya ; a l'altra cara hi ha el corre.sponent cru¬ cifix i als extrems dels braços hi ha quatre lòbuls molt ben tallats. La segona creu es troba també tocant a un aljub, i en la bifurcació de dos camins. També és octagonal i en el lòo cònca dè barbara xapiell destaquen quatre Sants, alternats amb alt,res tants escuts. La tercera, es troba seguint, dels dos citats camins, el de l'esquerra, i d'un quart de camí. No l'hem vista. a cosa Conten que Forés antigament més poblat i els veïns era afegeixen que més avall, a la vessant de la Conca, hi havia moltes cases. El camí que per allí passa s'anomena de Ca¬ vallers i és molt primitiu. En 1359, Forés era del domini reial i constava de m llars amb uns 500 habitants. En aquella època ja fenia agregat com avui el llogaret de Savellà de l'Abadiat, que llavors en deien Savallà de Joncill. Aquest poblat, que es troba a 2 quilòmetres vers el Nord, té una església de¬ dicada a Sant Pere que no hem visitat, però que hom qua¬ lifica de les més antigues de la Segarra. Des d'aquestes altures es dominen, el Camp de Tar¬ ragona, la Conca, l'Urgell i la Segarra. Totes les valls d'aquesta banda, es presenten solitàries i monòtones. A travers de pinedes i erms, és fàcil baixar a Montblanquet, i d'alli amb una hora llarga presentar-se a .Vallbona de les Monges, població moderna, però interessant pel seu mo¬ nestir cisterciense, molt ben conservat, i de bona estructura romànico-ogival. L'excursionista té allí prop, Passanant on hi ha un fa¬ mós Santuari, Rocallaura amb la imatge de la Mare de Déu del Tallat. A més els poblets de Belltall, Pobla de Fer¬ ran, etc. Pel cantó de la Conca, des de Forés pot anar-se a Rocafort en hora i mitja. Nosaltres hem anat a Senant per la carena i a través de camins solitaris, quatre hores i mitja. Serra del T.all.at. — Des de Forés anar al Coll de Tarrés i per Ponent córrer la Serra del Tallat, amb les seves estribacions. Es una muralla natural i divisòria de la Conca de Barbará, l'Urgell i la Segarra. De lluny re¬ talla el seu perfil amb suaus ondulacions, peró l'hivern a es confonen els seus cimals amb les boires precursores de fortes glaçades. Fins avui no ha resultat prou clara la denominació de GUIA DE LA CONCA loi Tallat que porta tot,a aquella serralada. La configuració dels terrenys tampoc ajuden a explicar l'etimologia de Tallat. La tradició creu que aquelles altures eren conegudes pri¬ mer per Sòrbola i després per Colohrcs. Dalt del puig on Forès - Forta de les dones s'hi venerava la Verge del Tallat, hi havia existit un cas¬ tell posseït durant, el segle XII per la noble casa de Cer¬ vera. En plena reconquesta, quan els cristians lluitaven con¬ tra els moros, un eixam d'anacoretes cercava els llocs més aspres i solitaris, per tal d'arrelar-hi les saludables doc¬ trines de Crist. En Ramon d'Anglesola, junt amb alguns companys que el volgueren seguir, fundaren en aquelles muntanyes un nionestir per a retirar-se del món : homeg t02 CONCA DE BARBARÁ i dones, abandonaren vanitats i honors. Res sabem de tan endarrerits temps.Es suposa que a la meitat del segle XII, el propi Ramon, fundà més avall el monestir de Vallbona de les Monges. En morir Ramon, disposà al seu testament datat en 1176, que l'abadessa de Colobres passés a des- empenyar l'abadiat de Vallbona, deixant al primer mones¬ tir uná Priora subjecte al segon. Es diu que poc a poc Colobres es desemparava i acabà per refondre's la co¬ munitat amb el convent de Vallbona. Tan en la tradició com en els documents desenterrats per alguns erudits, existeix desacord en senyalar els llocs nomenats Sòrhola i Colobres. Mentre uns els situen als cims del Tallat altres els atribueixen a l'antic poble de Mon¬ tesquiu, extingit per a poblar Vallbona. Aquesta darrera, és la suposició més acceptable, car aquella serralada porta el nom de Tallat de temps immemorial. Com ja hem vist, en fixar-se en 1038 les demarcacions del terme de Forés, començant per Vall d'Alfed, es davalla a Rocafort, Puig d'Ollers, Solivella i es remonta vers el Tallad de Barbará. Els documents d'aquell temps llatinit- zaren el Tallat, posant Tallad de Barbará, per tal d'indicar que aquells llocs eren dins les fites de la comarca. A l'Arxiu Prioral de Catalunya figura la donació feta en 1081, per Uch Dalmau de Cervera i sa muller Adalen, a .favor del matrimoni IMir Oromir i Arglesa, de la Serra de Belltall, nomenada Trullol, del terme del Tallat de Bar¬ bará, amb les seves .pertinències, aigües i boscúries, però sota condició d'edificar-hi fortalesa, disfrutant del franc alou, llevat la meitat del delrae de Castell-Tallat, que es retingueren els donadors, confessant, haver-ho rebut tot del Comte de Barcelona i de la Comtessa Adalmus. Aquesta propietat afrontava amb el cami la Serra de que mena a Antenega, amb la Serra de Glorieta vers Boxer, amb el cami de Comalats, passant, per la serra sota de Cerola i Belltall, i amb el camí de la Serra de Forés. A l'Arxiu Prioral, en molts documents referents al castell de Belltall de 1173 a 1243, es nomena la fortalesa del Tallat. Es del cas fer constar que el castell de Belltall, fou venut per Bertran de Belltall i el seu fill Arnau, als Hospitalers de l'Espluga al preu de 5,570 sous, 4 de les GUIA DE LA CONCA Calendes d'octubre 1297. L'escriptura fou autoritzada pel Rector de Rocallaura. Aquesta venda, motivà reclamacions per part de diver¬ ses persones. El de Montblancli, en 1300, dicta sen¬ veguer tència, manant que els Hospitalers, representats per Fra Ramon de Penyafort abonin 300 morabatins a Pere Ber¬ tran de Montesor. Un nebot d'aquest, decidi en 1302, que el testament del seu oncle, fos retingut pel Guardià dels fra¬ res menors de Montblanch, fins que s'acabés el plet que ell seguia contra el Comanador de La Espluga sobre la pro¬ pietat del castell de Belltall. Dit nebot i el seu fill Arnau aprovaren la venda del Castell als Hospitalers, mitjançant 2.000 sous que reberen en 1316. Després l'Ordre de l'Hospital vengué la mateixa pro¬ pietat a violari, és a dir per durant la vida del comprador, a Gillem Janer i al seu fill Jaume de Montblanch, en 1324. La família Janer de Montblanch era molt rica. Consta que durant la primera meitat del segle XIV adquirí moltes ter¬ res i drets en la Serra del Tallat. Sembla, però, que s'ori¬ ginaren necessitats pecuniàries, car en 1385, es realitzà la venda per execució de Cort, dels béns de Guillem Janer i sa muller Elionor, decretada pel veguer de Montblanch, especialment del castell i lloc de Belltall a favor de Pere de Benviure, secretari del Duc de Montblanch, pel preu de 25.500 sous. Per fi, el Rei Joan I, vengué a Poblet, pel preu de 23.176 sous, 7 diners i i aro barcelonins, el mig imperi i tota jurisdicció criminal del Tallat i altres termes, 4 de maig de 1392. Més tard, aquestes cimes es fan cèlebres amb motiu, de la troballa en 1475 de la Mare de Déu del Tallat. La lle¬ genda, consignada en un llibre escrit en vers, 1629, per Fra Pere Sans, monjo de Poblet, és interessant. Vegeu-ne sinó aquesta transcripció que en fem : Un dels pastors d'En Ramon Berenguer de Llorach, senyor de Solivella, es tro¬ bava un dia pastorant él seu ramat a la falda del Tallat i dins el de Montfalanquet. De sobte, reparà que terme dalt del cim unes llums. Naturalment ,tot se¬ bellugaven guit s'afanyà a pujar la muntanya. Al lloc de les resplen- çlors i ajeguda damunt, de l'herba trobà una imatg-e de Iq; CONCA DE BARBARA Verge treballada en marbre. El pastor la guardà amb cura, i afanyós emprengué el camí de Solivella, per tal de co¬ municar al seu senyor tan agradable nova. Berenguer de Lloracli es trobava companyia d'un tal Forner i amb¬ en dós escoltaren pasmats la relació del prodigi. El pastor forfollava dins el sarró per a mostrar la imatge, però tot avergonyit acabà per confessar que l'ha¬ via perduda. El dit Forner pujà al Tallat, per tal de curio- sejar el lloc de la troballa i, ¡quanta sorpresa la seva en veure la imatge en el mateix lloc ! Calculant que al pas¬ tor se li esmunyí per no fermar-la, posà la imatge dins el sarró cuidant de lligar-lo bé. Content i segur de la preada carga, baixà a Solivella, i en volguer mostrar als veïns la imatge, amb gran sorpresa repararen que havia desaparegut de nou. Informat del cas Fit,ó, veí de Blancafort, es procurà una caixeta, pujà a la serra i tancà amb clau la imatge: més a l'arribar al poble també s'admirà de trobar la cai¬ xeta buida. En vista del prodigi, tothom comprengué que la imatge, volia tenir allí dalt un sagrat sopluig. El poble s'esforçà en edificar un petit, santuari. Molt sofriren aquelles pobres gents en lloc tan enlairat i lluny dels seus. La set i la fam els aclaparaven. Encoratjats per la fe, imploraven a la mateixa Verge. De sobte veieren amb sorpresa un cistell de pa, mentre tres porcs espins escarbotaven la terra fins a fer brotar l'aigua anhelada. Avui encara és conegut, aquell lloc per Fonts de la Mare de Déu i aquesta aigua és consol de les secades que delmen l'encontrada. Aquests prodigis propagaren la devoció a la imatge. El noble Berenguer de Llorach es venagloriava d'haver fet tan important troballa un dels seus vassalls. Després de moltes penes, s'acabà la capelleta. Els hu¬ mils i devots obrers volgueren instal·lar la imatge amb l'es¬ plendor que es mereixia, i per a realit,zar-ho imploraren el concurs de l'Abat de Poblet. El senyor de Solivella, Be¬ renguer de Llorach, oferí els ornaments necessaris per la celebració dels Divins Oficis, i l'Abat Delgado destinà un monjo sacerdot, sota el títol de Sagristà del Tallat, a fi de tenir compte de la imatge i de la capella. GUIA DE LA CONCA 1 o5 El rei Lleida, tingué esment de Jocan TI, trobant,-se a tot ço declarà 'protector del Tallat, i el dia i6 referit i es d'octubre de 1475 concedí a dit Sagristà un privilegi que li permetia recollir almoines per tot el regne. Al Rector de Rocallaura no li agradà el dit privilegi, per trobar-se el Tallat dins la seva parròquia. En conseqüència, pledejà de 1480 a 16 de desembre de 1481. Al fi es ccmvingué que tot quant s'oferís directament a la Verge del Tallat, res¬ tés a favor de la Capella i el seu Sagristà, i aixi ho con¬ firmà l'Arquebisbe de Tarragona en lO de desembre de 148.3. El rei Catòlic, enterat dels miracles i reno- Ferran el menada de la Sagrada Imatge, ordenà al senyor de So¬ livella, que en vista d'iiaver-se trobat la Verge dins el seu domini, edifiqués un Santuari que fos digne palau a tan Sobirana Reina. Les obres s'acabaren en 1493 i per a traslladar la imat¬ ge a la nova església, es convingué en celebrar solemnes festes. Senyalaren el 8 de setembre del propi any i el rei Ferran a fi de testimoniar la seva devoció al Tallat,, volgué assistir festa acoiuipanyat de la seva muller a la Isabel els seus fills Joan, Joana, Maria -i de Castella i Caterina, amb la corresponent comitiva de prelats, dames i cavallers. A l'arribar tots a les portes del Santuari, el Rei considerà que l'obra costejada pel senyor de Solivella no era prou digne de la Sagrada Imatge i encarant-se amb Berenguer de Llorach l'avergonyi, dient-li que en lloc d'un temple havia edificat un estable. El protectorat del rei catòlic, motivà la donació per¬ pètua de tot el Tallat al monestir de Poblet en 20 d'abril de 1509. En la reial ordre datada a Valladolid, s'ordena que es prengui inventari dels objectes d'or i plata que es tro¬ ben a la capella i sagristia. Al mateix temps mana el rei a Lluis de Llorach, fill i hereu de Ramon Berenguer, faci remesa les claus a Poblet. Als 23 de maig del pro¬ de pi l'abat Porta prengué posessió del Santuari i el any, convertí des d'aleshores en Priorat. El primer Prior fou Pere Vius, 1509, i el darrer N'Esteve Granell, 1822. Sota la protecció dc Poblet s'engrandí l'edifici, dotant- lo d'un retaula, on es representaven la Verge, i humiliat 1 o6 conca de barbará als peus Sant Bernat. A més s'edificaren a l'entorn seris bons alberg:s i el famós Hospital de peregrins, subsistint en aquest estat fins a 1822. I,es lluites inte.stiiies d'aquell temps congriaren un odi mortal contra les institucions monàstiques. Els guardians del Tallat, veient-se en perill, es retiraren a Poblet. El Priorat, fou respectat, pels pobles veïns, els quals es diri¬ giren a l'autoritat eclesiàstica de Tarragona, suplicant que la Sagrada Imatge es traslladés a lloc segur. Tres pobles es disputaren els drets de guardar la Mare de Déu del Tallat, Blancafort, Montblanquet i Rocallaura. El plet, es fallà a favor de Rocallaura a l'església del qual fou por¬ tada la imatge el dia 8 de març de 1822. El trasllat es feu sen.se ostentació de cap mena, car es temien protestes dels de Blancafort, els quals seguien esforçats a llurs pretensions. Es traslladaren també a Ro¬ callaura, retaules, documents, ex-vots, entre aquests els grillons del captiu Miró, i les campanes, llevat de la major, que fou lliurada a Poblet. L'altar major es baixà a Blanca¬ fort i els demés objectes, a l'església de Montblanquet; en¬ tre ells el retaule que representa l'aparició de la Verge al pastor. Alguns han suposat que la imatge del Tallat fou la mateixa que es venerà a Colobres durant el segle XII. Afa- geixen que en una lluita desastrosa pels cristians, en fu¬ gir aquests amagaren la sagrada escultura per tal d'evitar- ne la destrucció. En efecte, aixi es salvaren molts preats joiells arqueològics de tan allunyats temps. Referent al 1 aliat, les regles de l'art no ens permeten acceptar sem¬ blant creença. La imatge en qüestió que, com hem dit es guarda a Rocallaura, és de marbre i mesura un pam d'alçària. Està dreta i un poc decantada, ajust^nt-se així a les pràctiques de l'estil gòtic. El Jesuset té el consabut llibre a les mans. La cara d'ambdues figures és morena. Tot revela la tra¬ ça dels segles XIV o XV i el més Hec en art no dexarà d'afirmar-ho. Els miracles atribuïts a la Verge del Tallat els re¬ ferim en la nostra monografia La Conca de Barbará, Bar¬ celona, 1912. El que ha deixat més fondes arrels a la con-. GUIA DE LA CONCA trada és el de Miró, veí de Granyanella i fundador d'un dels millorspatrimonis existents encara a La Segarra. Conten que durant els darrers anys del segle XV, Miró caigué presoner d'un baixell de pirates. Aquests el portaren a terres de moreria on fou tancat en una fosca presó. Alli es desesperava i invocava dia i nit, la Verge del Ta¬ llat, fins que una matinada, en despertar de sobte, es trobà dalt de la carena, i prop del Santuari del Tallat,. Tan gran fou la seva alegria en veure's deslligat dels grillons del cautiveri i en aquell lloc per ell tan invocat que tot seguit i en prova d'aigraïment, lliurà a la Verge les ca¬ denes de ferro que avui es veuen a Rocallaura. Després manà edificar una creu de pedra al lloc on despertà, i feu vot d'alimentar la llàntia del cambril amb dues quartes d'oli anyals, vot que en conservat, els seus descendents fins a 1868. nomenada del Miracle, estava situada en¬ La dita creu, tre l'Hostal de peregrins i el Santuari. Actualment, és al Mas de la Misericòrdia, prop de Reus i propietat del co¬ negut bibliòfil Pau Font de Rubinat. Al pedestal s'hi gravà la següent inscripció: "Exa Creu del Miracle anomenada, erecta fou per mans piadoses en lo Cim del Tallat los darrers anys de la XV" centúria. Inclemències dels temps, incúries dels liomens l'amenassaven de complerta destrucció. L'amo d'eix Mas la portà d'ahont jeya abandonada, y reverent l'axe- ca en aquest lloch, l'any MDCCCXCVI. Invocant per ell los hereus de sa casa y tots los devots del terme de Reus Grafia Pepctua."{i?>g6). Els referits miracles, motivaren que el Santuari del Tallat fos un lloc de continua i fervorosa assistència. Fo¬ rés, Solivella i Blancafort s'imposaren el compromisn de pujar en processó durant la segona festa de Pasqua flo¬ rida. L'Espluga Calva, Omells i Belianes, els dimarts ; Agra¬ munt, els dimecres; Rocallaura, el dia de Sant Jordi; O- mells, per Sant Feliu; Vallbona i Llorenç, per Sant Llo¬ renç; Sant Martí de Maldà, per Sant Jaume, i Anglesola, el dia 22 de setembre: Aquestes cerimònies eren centenàries i s'efectuaven en virtut de vots sagrats per haver salvat la Mare de Déu del Tallat çls referits pobles de pestes i eixuts. Posteriorment conca de barbara es variareai les dates d'algunes d'aquestes processons i s'hi afegiren entre altres: Ametlla, Albià, Linyola, Lleida i Vallfogona de Riticorp. Vegi's per més detalls la nostra monografia La Conca de Barbara, Barcelona, 1912. La devoció al Tallat també s'arrelà en els costums de la rodalia. Els pagesos de L'Espluga, abans de començar la tasca, s'agenollaven amb el cap cot al mig del camp, es persignaven, resaven el Credo i dirigint els ulls dalt de la serra entonaven una Salve a la Verge del Tallat. En la majoria de pobles i llogarets de la Segarra, després del quotidià Rosari, és costum adreçar una Salve a l'excelsa Patrona. A Rocallaura, després de combregar els malalts, es reuneixen nou fadrines i una vidua, i es postren davant la Santa Imatge, implorant la salvació del pacient. El pro¬ pi poble, guardador actualment de la Sagrada Imatge, li dedica Festes els dilluns de Pasqua Florida i de Pasqua Granada, el segon diumenge d'octubre i el 8 de setembre, diada de la Fe.sta Major del Tallat. Es la mateixa data que l'Ordre Cirterciense dedicava a santificar els records dels fundadors i l'adoració a Santa Maria Ja ho perpetua la corranda popular : Sant Benet, i Sant Bernat Festa Major del Tallat. Sant Bernat i Sant Benet Festa Major de Poblet. En nostres temps s'ha instaurat l'Aplec de Rocallaura amb el concurs de diferents pobles de la Segarra, els dies 9, 10, ii i 12 d'octubre. L'excursionista que vulgui visitar els llocs del Tallat que hem historiat, si surt de Montblanc, caldrà que segueixi la carretera de Tàrrega passant per La Guàrdia i Solivella, i en arribar a la carena, després de 14 quilòmetres deixar- la i seguir per l'esquerrra per trobar aviat les runes del Priorat del Tallat. Remarquem que aSolivella comença un camí millor que el descrit per fer a peu la pujada al Tallat. Aquest surt de les ruïnes del castell i s'enfila tot dret per les vessants de la muntanya, direcció nord : en una hora llarga s'assoleix la carena, GUÍA DË LA CONCA La nostra visita en 1886 és la següent: Deu minuts abans d'arribar al Priorat, es troba VHostal del Tallat (Es diu que ha desaparegut). Allí el camí davalla a Montblan- quet per entre pinedes. Prop de VHostal, es troba la Creii del Miracle que or¬ denà edificar el captiu Miró, en record etern d'haver estat lliurat de la presó. Consisteix en t,res graons quadrangulars, pedestal, tronc octagonal, i el corresponent xapitell rodejat de figures. Damunt un conopi, entre dos pinacles amb re¬ presentacions iconístiques. Aquestes, si mal no recordem es refereixen a la tradició que testimonia aquest monument, el qual sembla fou eregit primers del segle XVI. a Des d'ací cal anar envers ponent, a través dels rasos, car els camins estan esborrats. De lluny ja es veu ço que resta del Priorat. La primitiva capella, edificada per de¬ voció del poble al mateix lloc on fou trobada la imatge, so- plujava un retaule amb la Mare de Déu i els Sants Benet i Bernat, en actitud d'Adoració Quasi tot l'edifici és obra de començaments del segle XVI i hi domina l'estil gòtic florit, llevat de l'església que pertany a l'oixlre compost. Per fora, resten en peu ferms murs de bolsonada, foradats per finestrals. S'entra al pati per un arc rebaixat, ,i en tot el que allí es veu queda ben demostrar, que els monjos dels segles XV i XVI, no es recordaven ja dels consells de Sant Bernat, consagrats a excloure la iconística de les Cases del seu Ordre. A un costat del dit pati, restava en peu una galeria com¬ posta de set arcs apuntats, i sostigut,s per columnetes en feix, amb capitells destrament esculpits. Al primer de l'es¬ querra hi havia el P'are Etern i dos àngels ; al segon, la Verònica, Sant Sebastià i un Prelat; al tercer, l'Adora¬ ció de Jesús en el bressol pels pastors; al quart, fullatge i figures; al cinquè, Sant Miquel dominant el drac, entre Sants i Santes; al sisè, l'Anunciació i dos homes lluitant amb una fera, i al setè, al·legories amb figures humanes i animals. Al fons de la descrita galeria, s'obre una porta po¬ licromada amb riquesa d'escultura pròpia del gòtic flami- ger. També s'endevinava la traça de l'església i bastants rastres de la sagristia i dormitoris, alguns d'ells conserva¬ ven artístics finestrals amb calats i pestanyes. 1 lÒ conca dè barbara Més amunt hem dit que la Creu del Miracle, és a Reus. La galeria descrita, troba, conservada amb cura, al Cas¬ es tell de Santa Florentina de Canet de Mar el propietari del qual facilita l'estudi a tothom que ho desitja. Però aquestes coses, fora del seu corresponent lloc, perden l'interès his¬ tòric i tradicional que les avalen i es converteixen en sim¬ ples objectes de curiositat arqueològica. DEMONTBLANCH A BLANCAFORT 8 quilòmetres Es surt per la carretera de Tàrrega i al 5 quilòmetres de Montblanch es troba a l'esquerra l'embrancament que amb 3 quilòmetres més mena a Blancafort. —• Aquest poble disseminat en un planell al peu de la serra del Tallat sembla un dels més tardans que sorgiren de la reconquesta. La dada més antiga que posseïm és de maig de 1207. En aquesta data Arnau Fitor acensava el castell de Blancafort perquè disfrutés del seu producte el monestir de Poblet. Durant el segle XIV, la població ja formava part, del terme i jurisdicció de Montblanch. Es subdividia en dues agrupacions; Blancafort amb 66 cases i Blancaforti amb 30. Actualment entre les masies del terme i els 43 carrers de la població hi ha 413 edificis amb 1.224 habitants. Ce¬ lebra festes el 22 de juliol i el 29 de setembre. Els carrers s'anomenen ; de l'Església, de Dalt, Cemen¬ tiri, Muralla, Era d'En Sala, Porxo d'En Sala, Arrebal de Pira, Arrebal de Rosselló, Cosfa, Porxo, Major, Safa¬ reig públic, Claveguera, Arrebal de Montblanch, Costa de la Bassa, Bassa, Cami de la Bassa, Botigota, Carretera de Montblanch, Coma del Pou, Carretera (de Ponent), Sè¬ quia comunal, Carrerota, Portalet, Jurba, Pou, Espluga, Costa, Castell, Torra, Darrera de la Torra, Arrebaló, Por¬ tell, Corts, Serp i Solivella. Durant el segle XVIII, encara veiem Blancafort sot¬ mès al domini de Montblanch. En la nostra Guia de la vila Ducal, parlem dels plets que sostingueren ambdues viles, Blancafort també pledejà amb L'Espluga. guia de la conca 111 Del castell i l'Església primitiva no en sabeiil res. L'ac¬ tual, sota l'advocació de Santa Magdalena és obra del se¬ gle XVIII. Pertany a l'estil barroc i és de gran abast. La porteada, amb pretensions artístiques, presenta dues colum¬ nes estriades per banda, amb capitells corintis. Damunt hi ha un ninxol amb la corresponent imatge. Alli prop, a la plaça del costat, existia una creu de pe¬ dra d'interès artistic, que un furient vendaval derrocà per sempre. Al seu lloc n'hi ha una altra de ferro. Seguint, el cami d'enfront d'aquesta creu, envers llevant, ens trobem amb una altra creu, però escapçada. El seu pedestal i el tronc, demostren que s'edificà durant les acaballes del bon gust ogival. Vagant pels carrers es noten porxos, tipies casals i al¬ guna que altra finestra esculpida. A Cal Cavallé, remarcଠrem un escut; destaquen del seu camp dues ales i la data de 1798. Blancafort es lligà amb els pobles de l'entorn per bons camins carreters. A l'Espluga s'hi pot anar en dues hores, curtes per entre conreus. A Rocafort per cami trencat, pu¬ jant i baixant sovint i també en dues hores. Al Tallat, per diversos indrets, sempre costa amunt tot disfrutant de bellsc panorames. DE MONTBLANCH A L'ESPLUGA DE FRANCOLÍ 6 quilòmetres De Montblanch surten trens les 7'3i, 9'3S, iS'18. 18*40 a i 22'10. Pot fer-se a peu per la carretera de Lleida, en la qual es troba el Moli de Poca que es deixa a l'esquerra, i als 3'70o metres, embranca la carretera nova (esquerra) per la qual i després de dos quilòmetres s'arriba a la po¬ blació salvant un pont nou, pel carrer de Montblanch. Recomanem, però un cami més pintoresc. Sortir de Mont¬ blanch pel camí que t,oca a les parets del convent de la Serra, vorejar sempre el riu Francolí, i a través de suaus pujades i baixades es fa cap al cami carreter que de L'Es¬ pluga va a l'ermita de laSantissima Trinitat i després de cinc quarts d'hora de cami s'entra a 112 conca de barbara L'Espluga de Francolí. — A principis del segleXI poblaren el puig de I.'Espluga, els alarbs. Segurament aquests s'abrigaren dins les coves naturals i en rudi¬ mentaris albergs. El cert és que el Comte Ramon Beren¬ guer i el seu germà, Berenguer Ramon, els foragitaren d'aquests llocs en 1077, i en 25 de desembre de l'any se¬ güent en feren donació, junt amb tot el terme, a Pons Huch de Cervera, fill d'Uch Dalmau, per tal de construir-hi una fortificació. El document senyala les afrontacions en aquests ter¬ mes ; "donatores sumus a tibi Poncio Ugo de Cervera de ipse nostra honore erma qui vocant espluga de francoli, (amb tots els terrenys i aigües per ell i els seus), et affron¬ tât de prima parte in termine Barbera vel in aqua de Olers, de II parte in ipse Guardia Voltorera; de III parte, in ipse roca de Miravet, de IIII parte ad ipso pelat de vin- budir... (amb els termes compresos en les quatre afronta¬ cions)." Al de set o vuit anys Pons Uch per consell del cap seu pare, fi d'avançar la repoblació i assegurar la de¬ a fensa, s'associà amb un altre cavaller de la comarca, Mir Erumir. INIiret i Sans ha publicat el document, atorgat en 1087 i signat pels Cervera pare i fill i el Comte Berenguer. La Casa dels Cervera dominà a L'Espluga més d'un segle. A l'objecte d'eixamplar la repoblació En Ramon de Cervera i sa muller Ponceta donaren en 1150 a Berenguer de Sandomi, un toçal erm tibis sunt Vilarets Antigs, i que fins ara s'anomenà Solaverd. A més, el prat de Romaguera sobre les fonts que s'escorren per Espluga de Romaguera, fins al cami públic que passa per dit prat i va a Espluga i arran del roure gros que hi ha al single sobirà, pujant després per la serreta. Donen, també, un hort regat per dites fonts i unes cases dins la vila. A més, garanteixen les propietats obligant-se a defensar el castell de L'Esplu¬ ga contra possibles invasors. propi Ramon de Cervera, fa en 1150 una altra do¬ El nació Arnau de Guardiola, d'una quadra de terra erma, a "que ens prové del Comte de Barcelona i afronta amb el penyal gros que domina la Font del Olm, i baixa pels GUIA DE LA CONCA quatre roures, i per aquella part afronta amb el pedregal alt,, que es davant Espluga de Romeguera. Vos autoritzem per a fer un molí a la vora del Riu Francolí. També vos Hahitant de L'JLspïuga donem en la vila. un hort, i terrenys per totes les cases que hi volgueu fer." Ponç de Cervera, vescomte de Bas, i sa muller Adalmus de Barcelona, també atorguaren cessions de terres i drets senyorials. La més antiga a favor de Guerau Segura a 1x51. consisteix en "una quadra de terra en terme del cas¬ tell de L'Espluga en lloc. nomenat rivo de Milans, i ter¬ renys dins L'Espluga per fer cases i horts, sota condició que en temps de guerra ho defenserà tot el castelL" COÑCA bË Sarbarâ El mateix matrimoni en el propi any 1151 cedi als gêi'- mans Pere i Poiiç de Malany, cavallers del comtat, de Be¬ salú una bona extensió de terra "in valle que dicitur Escur- pianda", en t,erme de L'Espluga; i en la vila terreny per fer cases, molins i horts. Aquesta quadra afronta "ab orien¬ te in rivo sicho (.Riu sec), a meridie in serre sicut aqua dividitur, ab occido in terre R. Jovalis, a septent,rione in rivo de milanis." Pocs dies després els mateixos, Ponç i Adalmus, ator¬ garen als Bernat Arnau i Ramon de Rovira, uns germans terrenys, sota condició de què hi anessin a viure. Aquesta quadra la tenien del Comte de Barcelona "in termine de Es¬ pluga de Franculino, et in loco que vocant Comba de Ar- bocio." També propis Ponç i Aklamus, concediren al ma¬ els trimoni Asbert, iSaurina, en 1151, un tros de terra al lloc nomenat Riu de Pruners del terme de L'Espluga, i un solar dins el poble per construir-hi casa, reservant-se els donants la meitat del dehne, però obligant a dit matri¬ moni a establir-se a L'Espluga. Els germans Ponç i Ramon de Cervera, trobant-se al siti de Ciurana, concediren a Arnau Molt,ó facultat de construir molí i casa prop del castell que ells havien edi¬ ficat, sota condició que tingués acabats els dits molí i casa, dins l'any de la conquesta del castell de Ciurana. Els propis germans, fan donació en 1159 de dos camps a Gui¬ llem de Cabrera. En octubre de 1153 els cònjuges Ramon de Cervera i Ponceta donen encara Paparot i sa muller Maria, un a alou en la mateixa Espluga de Romeguera, prop de la font. En Pere de Queralt, senyor de Santa Coloma, en fer-se monjo de Poblet, llegà al Monestir, 3 març 1166, un molí i vinyes que posseïa a L'Espluga. En Ramon de Cervera al mateix dia i any, donà en franc alou a l'Abat Huch i Comunitat de Poblet el domini i drets que pos¬ seïa en el molí i aigua de L'Espluga, com també llicència per a treure pedra del terme de la vila, sempre que fos menester per les obres del cenobi. Mort Ponç d Cervera, sa filla Gaia i gendre Ramon de Torroja, hereus dels béns i drets de la vila, donen a GUIA DE LA CONCA uns particulars lloc per a edificar un forn de pa, en 1166 Les dues branques dels Cervera, senyors de L'Espluga, es posaren d'acord en 12 de les Calendes d'octubre de 1171» Habitant de L'Espluga per tal d'atorgar Carta de franquícies als menestrals es¬ tablerts en la vila, a fi i efecte de fomentar la població. En el document s'anomenen els següents oficis; Fusters, Cou- rers, Pellaires, Mercers, Teixidors, Carreters, etc. En les mateixes franquícies s'admet la prostitució dins la vila. En la pròpia data i en document signat per Hue Viscomte, Ponç germans i altres, es concedeix a Bernat de Rovira i fills un solar en la part alta per a edificar. A més, remarquen que CONCA DE BARBARA els nous pobladors seran lliures de censos, mals usos, etc. Després, entre les dues branques dels Cervera, s'origi¬ naren diferències sobre drets feudals en terrenj's de Bar¬ bara i de Comalats. Foren àrbitres del plet l'Arquebisbe de Tarragona i el Bisbe de Barcelona, i es signà concòrdia en¬ tre ambdues families en 1174. Sis anys després, es signà una altra concòrdia entre Ramon de Cervera, marit de Ponceta i un nou Ponç de Cervera, marit de Na i\Iarquesa, sobre troballa de metalls preats i explotació de minerals en terrenys de L'Espluga. Als 16 de les Calendes d'Abril de 1180, Ponç de Cervera dóna la tercera part dels rèdits, ho¬ mes, senyorius. guaites, cavalcades del castell i terme de L'Espluga. A febrer de 1188 trobem que Pere de Castellfollit dóna a Poblet una pedrera del terme de L'Espluga, i el 29 de gener de .1204, Ermesinda de Timor i els seus fills abdi¬ quen a favor del iMonestir els drets que posseïen sobre els molins situats junt a les portes de la vila. En gener 1182, Ponç de Cervera, sa muller Na Mar¬ quesa i fill Pere. cediren a Na Gaia, germana de dit Ponç i muller de Ramon de Torroja, tots els drets que posseïen en L'Espluga, pel preu de i.ooo morobatins. En les Nones de de març 1207 pledejaren Guillem de Guardialada i Arnau de Timor sobre honors en la pobla¬ ció. Es convingué que a la part baixa, el primer disfrutaria de la sisena porció dels rèdits dels molins, i que les altres cinc porcions serien per Arnau de Timor. Vint anys des¬ prés, aquest darrer, vengué al propi Guillem de Guardia¬ lada, tots els drets sobre la vila, reconeguts en aquella es¬ criptura. I Eliardis de Torroja, muller de Ramon de Palau, he- redà del seu germà Lfch els béns i drets senyorials dels castells de L'Espluga i el d'Omells, 1218. El 14 de les Calendes d'octubre de 1223, Guillem de Guàrdia, concedeix als habitants de L'Espluga inferior, vas¬ salls seus, l'empriu de les pastures i dels boscos del terme. Arnald de Timor i Raimunda, venen a Guillem de Guàrdia, 800 morabatins, tots els drets sobre el castell per i terme de la vila, 4 de les Tdus de Febrer 1227. Eliarda de Torroja i el seu marit Ramon de Palau, GUIA DE LA CONCA en casar-se el seu fill Simó amb Gueralda d'Anglesola li ce¬ diren tots els honors que posseïen a L'Espluga. Per aquest temps s'originà un Procés, en el qual pren- Habitant de L*Espîuga gueren part Huguet de Cervellé i els Templaris. En con-, > seqüència, als 15 de les Calendes de setembre de 1232. Eliar- dis de Torroja, sigiicà concòrdia amb Guillem de Guàrdia, per tal' que aquest gaudís, en féu d'ella la tercera part de tots els homes, rèdits i senyoria de L'Espluga i el seu terme, però si moris sense successió, rest,és nul·la la concòrdia ^ i domessin les coses al seu primitiu estat. Als 17 de desembre de 1232, la mateixa Eliardis, el seii CONCA DE BARBARA fill Simó i Guillem de Guardialacla, cediren al Convent de Santes Creus els drets que tenien sobre un molí. En 1234, Eliarda de Torroja i el seu fill Simó de Pa¬ lau, donen a Barrallo de Montblanch la Batllia de L'Es- plug-a superior. En el testament de Guillem de Guardialada, 19 de les Calendes de desembre de 1234, consta que era capellà de L'Espluga, Berenguer Clarena. Per tal d'ésser enterrat a Poblet, Guillem llega al Monestir el Castell de Montes¬ quiu amb els termes, el castell de Guardialada, els drets que tenia a L'Espluga de dalt i de baix i altres honors. També llega algunes deixes per l'Hospital de Pobres i pel Refetor de Poblet,. La filla del difunt Guillem, Matena, casada amb Galce¬ ran de Pinós en 1251, efectuà un arrendament per dos anys de les rendes de L'Espluga jussana i de cert emprin a L'Espluga sobirana, a favor d'Arnau de Brau. Aquest, en 1253 ho cedí tot als Hospitalers. Per aquests temps, la familia de Cervera vengué la vila alta al Monestir de Poblet. Sembla que aleshores s'es¬ troncà en absolut el domini dels Cervera sobre L'Espluga, car 1235 consta com a senyor el en noble Simó de Palau, vescomte de Bas. Així almenys es desprèn de la concòr¬ dia entre ell i l'Abat de Poblet signada per ambdós el 16 de març de dit any. La mare del dit Simó, Na Eliarda de Torroja cedí a favor del fill en 1238, una pensió que s'havia reservat seu en els rèdits del castell de L'Espluga. Durant, el propi any Guillem de Guardialada, concedí perpètuament a tot,s els habitants L'Espluga inferior, poders per a defensar i de guardar pasturatges i els boscos del terme. Pel juliol de 1245, Eliardis, el seu fill Simó i la muller d'aquest Geralda d'Anglesola, vengueren els seus drets de domini de L'Espluga sobirana a favor de G. Arnau de Conflent. Simó de Palau, vescomte de Bas mori entre 1246 i 1247 i per Cavallers del Temple, tots els seus testament deixà als drets i béns de L'Espluga superior. La vidua, per la seva part cedí la Batllia que li, corresponia, a Arnau d'Hort i Munell. GUIA DE LA CONCA 11^ Galceran de Pinós, muller i fill, arrendaren per dos anys a Ariiald de Brau, els Castells i llocs de L Espluga, Rocallaura i Belltall, pel preu de 500 morabatins. Avalen Habitant de L'Espluga el document, signat Pridie Idiis Mortij, 1251, el Rei Jau¬ me i molts nobles. La possessió de L'Epluga i altres llocs per l'Ordre de l'Hospital, originà plets que duraren de 1251 a 1258. El de la vídua i filla de Guillem de Guardialada i la Comunitat de Cervera contra Galceran de Pinós, representat per Gui¬ llem Arnau de Conflent, es fallà a favor de l'Hospital, en desembre de 1251, 1 30 CONCA DE BARBARA El plet sobre l'herència de L'Esplug^a promogut per Guillem d'Aguiló, també resultà favorable als Hospita¬ lers, octubre de 1252. La damunt dita vidua de Guillem i filla, cediren a Hu¬ guetde Cervelló, els drets de L'Espluga sobirana. Els Templers, tot reconeixent els drets d'Huguet de Cervelló, entraren en possessió de L'Espluga superior. En la inferiól¬ es promogué qüestió entre els Hospitalers sobre la guaita i estatge. La vídua Eliarda, en virtut de no tenir herència mas¬ culina el fill, cedí L'Espluga superior als Templers. seu Entregà el castell en 1254 i en abril de 1255 els Templers, tot regraciant-la li feren avinent que a Na Geralda d'An¬ glesola, li senyalaven una pensió anual, i de prompte co¬ braria i.ooo morabatins. Ja en pacífica possessió de L'Espluga sobirana, els Templers es reuniren en Capítol general al catell de Mi¬ ravet, on atorgaren i confirmaren al Municipi i habitants de L'E.spluga, les diverses franquícies i consuetuds que gaudien, nomenant -c'ila nostra a la superior, malgrat els drets que encara hi tenia Na Marquesa, vídua de Guillem de Guardialada. Els Templers prompte oblidaren les for¬ malitats del pacte, car en el propi any de 1255 Geralda, vídua de Simó Palau, es veié obligada a posar al plet Mestre, cobrar pensions del violari per a favor seu i pro¬ mès pels Templers en abril de 1255. Més tard sobrevingueren diferències entre l'Ordre del Temple i tal Cervelló, el qual pretenia la tercera part un dels rèdits i fruits de L'Espluga sobirana. L'Ordre reco¬ neixia que pertanyien a Cervelló, deu dels homes del po¬ ble. L'Abat de Poblet dictà sentència als 15 de novembre de 1258, adjudicant a Cervelló la terça part de tots els rèdits que els habitants pagaven als Templers. Les diferèn¬ cies continuaren alguns anys més, car en 1277, veiem a Sibila, vescomtessa de Bas, filla de Simó de Palau i muller del Comte d'Empúries, pledejant amb els Templers sobre la cessió de la vila. Durant els primers anys que els Templers dominaven L'Espluga sobirana, nohi constituïren cap Comanda; de¬ penien simplement de Barbará. El primev Çoman^dor fou GUIA DE LA CONCA 121 Fra Berenguer de Portell, 1270, i el segon Galceran de Josa, 1275. No sabem si hi hagué un tercer, car en 1278, la filla de Ramon de Malany fa fer homenatge del feu que tenia a L'Espluga, al comanador del Masdéu; i en 1286, és el Comanador de Barbará, qui compra a la muller d'Ar¬ nau de Malgrat terres del terme de L'Espluga. Finalment, en 1292, Fra Bernat de Montoliu, Comanador de Barba¬ ra, possessió de les terres de L'Espluga comprades a pren Guillem de Villar; i també en 1292 el cavaller Ramon d'Alentorn. confessa haver rebut del difunt Mestre del Temple, Pere de Montcada, l'import de la venda de la cavalleria que la seva germana Ermisenda d'Estada, tenia a L'Espluga sobirana. Qui rebé la confessió fou Bernat de Rocamora Comanador de Barbens. IJevat de Fra Berenguer de Portell, i Galceran de Josa, sembla que mai no hi hagué Comanador especial a L'Es¬ pluga sobirana, durant la mitja centúria que els Templers hi dominaren, és a dir, fins a la supressió de l'Ordre en 1307. Hospitalers posaren Comanador a la vila En canvi els jussana des de 1255. Sabem que en 1299 ho era Ramon d'Empúries, i el representava en els actes oficials el lloc¬ tinent Fra Ramon de Penyafort. Per munió de donacions posteriors de nobles propieta¬ ris de I^'Espluga, els Hospitalers augmentaren el senyoriu jurisdiccional. El Comanador de L'Espluga jussana, provà els seus drets per a tenir forques posades en senyal d'exe¬ cució de justicia. Però en 1284 el sots-veguer de Mont- blanch, volgué derrocar dites forques per creure-les con¬ tràries a la jurisdicció reial. El Comanador protestà i en¬ tretingué la qüestió, fins que en 1295 rebrotaren les llui¬ tes i el Rei manà al sots-veguer que no oposés dificultats a les voluntats dels Hospitalers, i que instruís informació depurant els drets que el Comanador presentava. Mentre pledejaven el Rei i els Hospitalers, aquests en 1306 s'atreviren a fer assotar un lladre públicament. El ve- glier de Montblanch formulà una enquesta, dictant-se fall en 13II. En el document es declara que el Comanador, els Castlans i el Consell de L'Espluga tenen perfecte dret de çastigar els lladrçs en aquella forma. Al cap de deu anys, 12 2 CONCA DE BARBARA 1321, el Rei manà al Veguer de Mont,blanch que no per¬ torbés al Comanador de L'Espluga, en la jurisdicció del mer imperi, recordant-li que estava en vigor la sentència de 1311. L'Espluga és un dels pobles de la Conca que més es significaren en les contínues qüestions amb el Monestir de Poblet sobre el domini del bosc. Ja en 1187, els monjos invocaren els seus drets jurisdiccionals, privant a tots els veïns de la vila a fer llenya dins del bosc. Això motivà que alguns insultessin el Prior i els monjos del Cenobi. .'\quests es queixaren al Rei Alfons II, el qual senyalà jut¬ ge, per a entendre en la causa que es formà, a Bernat de Berga Bisbe de Barcelona. La sentència fou signada per l'Arquebisbe de Tarragona, Berenguer de Vilademuls, Grau de Jorba i altres cavallers, als 13 de Juny de 1187, condemnant als veïns de L'Espluga a presentar-se amb els peus descalsos davant l'altar major de Poblet i ofe- rir-li 200 sous barcelonesos. Amb així, alguns veïns de L'Espluga sobirana, se¬ tot i guiren devastant el bosc de nit, i de dia, arribant a l'extrem d'afacar amb armes als monjos i guardians. Per tal motiu, Ramon de Moneada, lloctinent del Rei Jaume, a 7 de ge¬ ner de 1248, dicta sentència, manant al Monestir es pos- sessionés dels béns de dits veïns fins que aquests pagues¬ sin 200 ducats d'or com a recompensa dels agravis i danys causats en el bosc, amb jurament de no atemptar mai més a lespropietats de Poblet. Per acabar les qüestions els monjos determinaren ven¬ dre els dres que tenien sobre L'Espluga als Templers. En l'escriptura signada en el propi 1248, es comprometeren els veïns d'ambdues Esplugues, sobirana i jussana, a respectar tots els dominis del Convent. La pau no durà molt temps. Els cavallers del Temple com a de la vila, pretenien envair lliurement el senyors bosc i altres propietats de Poblet. Jaume I, des de Valèn¬ cia, en 1269, manà al Batlle de Montblanch que s'oposés a què els Templers utilitzessin les aigües dels molins que el Cenobi posseïa a L'Espluga. Els Templers no acataren la reial ordre i seguiren molestant a Poblet. El Rei tornà CONCA DE BARBARA a manar al Batlle, obeís sense consideració de cap mena, executant amb justicia. A la fi, dictà sentència defini¬ es tiva contra el Comanador Galceran de Josa, octubre de 1275, Els Templers sostingueren moltes disputes amb l'Abat de Poblet, fins que en 1280, Berenguer de Quadras, oficial de l'Arquebisbe de Tarragona, per sentència definitiva, prohibí als cavallers del Temple i a tots els veïns de la vila de tallar llenya al bosc sense prèvia llicència del Mo¬ nestir. Irritats els veïns per aquesta sentència, es venja¬ ren, empaitant a cops de pedra el prior i monjos fins a Milmanda. Per aquest delicte, l'església de L'Espluga restà inter- dita per sentència eclesiàstica, fins que s'entrevistaren els delegats de la vila i els del Cenobi en 1284, Els jutges àr¬ bitres foren el Ramon de Besalú, ardiaca de mestre Lleida, i el doctor Nicolau Mascaró, advocat dels Templers en la Conca, i Fra Bernat de l'Olm, monjo de Poblet, Acordaren obligar a tots els veïns de la vila majors de 14 anys i sota pena de 500 morabatins, juressin que no farien mai més cap dany per si ni per altres al Alonestir de Poblet, re¬ marcant que si algú trencava el jurament, pagaria a l'Abat 100 ducats d'or. Les qüestions seguiren i els plets sovintejaren fins a tal punt, que trobant-se el Rei Jaume II a Vilafranca pel març de 1302, ordenà als Batlles de la Conca que vigiles¬ sin i defensessin els dominis de Poblet, i s'oposessin amb rigor a les invacions dels veïns de L'Espluga, El mateix Rei en 1305 lliurà un privilegi a Poblet, ordenant que els béns del Monestir no podran ésser penyorats pels Tem¬ plers, malgrat les disposicions dels anteriors reis afavorien, que els Dos anys més tard, per raons ben sabudes, s'aboli l'Ordre del Temple i foren confiscats tots elsseus béns. tant-se Aprofi- d'aquesta ocasió, el Monestir de Poblet acudi al Rei per tal de recobrar el domini de L'Espluga, Poblet re¬ cordava que en virtut de les molèsties i perjudicis que li causaren els Templers, s'activà la venda de tal manera, que es perdé la meitat del seu efectiu. Consideraven preu aqueste.s raons suficients per anul·lar l'çscriptura i si no n'hi GUIA DE LA CONCA 135 havia prou amb això, que els fos restituïda la vila alta pel mateix preu de venda. El Rei defugi tota promesa, al- legaiit que t,robant-se confiscats els béns dels Templers, deixessin fallar als Tribunals de Justícia. Després de tot la vila passà possessió de Jaume II. Aquest la vengué en a l'Orde de Sant Joan de Jerusalem, la qual fou senyora d'ella, fins que les lleis desamirtitzadores acabaren amb els darrers vestigis del feudalisme territorial. Mentre els Hospitalers governaren, feren totes els pos¬ sibles perquè no minvés el nombre de veïns. De 1337 exis¬ teix una contracta entre el Comanador Fra Pere de Mont- falcó i un home de L'Espluga, obligant-se aquest, a re¬ sidir deu anys al poble. Entre Poblet i els Hospitalers, tornaren a reviure les lluites pel domini del bosc, per bé que el Convent no fou tan inflexible per aquests. Segons sembla quan els Hos¬ pitalers tallaven llenya el cenobi feia els ulls grossos, sense però claudicar dels seus dominis. Tan és així, que Poblet treballà fins a lograr del Comanador, per escriptura de 3 d'agost de 1356, promesa formal que respectarien els drets sobre les posessions del Monestir. En 1377 trobem que els l·Iospitalers celebraren Capitol en la vila, per degradar i despullar del seu hàbit a Fra Gis¬ pert Galotxer, el qual havia desacreditat l'Ordre. Aquest purgà el seu mancament i fou rehabilitat en 1378. A principis del segle XV, encara gaudia d'alguns drets sobre L'Espluga inferior i superior Agnès de Montpeó, priora del Monestir d'Alguarre. Aquests drets li provenien per sentència en els plets de 1268 a 1273, i per herència del seu pare Guillem de Montpeó i de la seva germana Elionor de Cervera. Ho vengué tot al Gran Prior, per 200 florins als II de novembre de 1404. En 1660 es pregonaren per la vila els drets del Coma¬ nador, el qual suplia representant. Llavors els Hospi¬ un talers constataren les afrontacions del terme de L'Espluga amb els Montblanch, La Guàrdia dels Prats, Blancafort, Montblanquet, Senant, P'ulleda, Cudós, Vimbodí, Milmanda, Rojals i Miravet tot afegint que tenien encara emprin d'herbejar fins a les forques de Montblanch i de fer dues 126 CONCA DE BARBARA càrregues de llenya diàriament dins el bosc de Poblet pel forn de la vila jussana. ; Els Comanadors de l'Hospital foren ; Bernat Vives, 1255-1270; Pere de Belltall, 1274; Guillem de Carnicer, 1277; Berenguer de Cervià, 1280; Pere de Fonollet, 1283; Arnau de Queralt, 1281-1290; Ramon d'Empúries, 1297- 1300; Arnau de Soler, 1303; Ramon de Cervelló, 1316; Arnau d'Alós, 1322; Pere de Montfalcó, 1337; Joan Des- garrigues, 1428; Berenguer de Fontcuberta, 1439-1442 Joan de Cardona, 1451 ; Guillem de Peguera, 1475-1501; Mïquel de Homedes, 1562; Rafael de Cotoner, 1660; Francesc d'Espuny, 1666-1674; Josep de Riquer, 1677-1679; Galceran de Vilallonga, 1684; Arnau Moix, 1696; Antoni de Magarola, 1785, i Felip de Rocabruna i Taberner, 1798. La vila de L'Espluga, encara que enclotada és a 411 metres sobre el nivell del mar. El nucli antic esgraona un pujol per la falda de Llevant, i presenta aspecte pintoresc. Sobre l'etimologia del seu nom s'han escrit munió d'ar¬ ticles i tots convenen en què des de l'origen de la població cristiana es nomenà Espluga per les coves que allí hi ha, i dc Francolí, perquè els ocells de rapinya així coneguts, i els quals són una mena de perdius, feien niu en dites coves. En efecte, les primeres cases que després de la recon¬ questa s'edificaren, ho foren prop de les dites coves i junt a l'actual Font Major. A l'ensems la Casa de Cervera obrava una fortalesa dalt del capuig, i a la vessant de Lle¬ vant l'esglesieta romànica sota l'advocació de Sant Miquel, Les aigües que llavors brollaven als llocs de la Font Major i la Font de baix, formen en realitat el riu que en temps dels romans es nomenava Tulcis però a l'originar-se la nova població cristiana, prengué la denominació del mateix Francolí. Aquest riu, sota l'actual estació del carril i junt a la Font Major, es divideix en dos: el de la dreta segueix nomenant-se Francolí, i el de l'esquerra Riu Milans, o Riu sec ,degut a què gairebé sempre és sec. Durant el segle XII es continuà edificant-se cases i molins sota el castell, i fins es rodejà de murs la primi¬ tiva població. Encara es veuen els rastres d'un portal ado- 128 Conca dé èarbaeà vellat, junt a la Font Major i de cara al riu. Segons el record dels jaios, estava flanquejat per dues torres i des d'alli a la Font de baix corria un carrer de cases, avui gai- bé totes derrocades. Ben tost es considerà impropi l'engrandiment de la po¬ blació junt al fons del riu i dominada per la fortalesa, la qual, igualment, podia atacar-la que defensar-la. A darrers del segle XÍI, es començà a deixar la incipient població, i a edificar cases a dalt del puig i a la falda de Llevant del mateix, on en canvi de la profitosa aigua que perdien peí¬ ais conreus, guanyaven en seguretat, cosa difícil d'aconse¬ guir en l'atra part. Aleshores es construí un nou clos murat i s'engrandí el castell. En traspassar el segle XIII, projectà l'ender¬ es roc de l'esglesieta de Sant, Miquel, per deixar lloc a un temple de més abast i digne de la creixent població. Sembla que a darrers del segle XIII hi havia activitat en les obres de l'església, car s'originà un plet entre ehs: Hospitalers de L'Espluga de baix i els terratinents de Blan¬ cafort. Els Hospitalers s'empenyaven en carregar als de Blancafort amb impostos destinats a contribuir a les des¬ peses de l'església. Les disputes duraren prop d'un segle, car en 1385 els Hospitalers encara es refermaren en què els blancafortins contribuïssin a la fàbrica, lluminària, lli¬ bres i altres ornaments de l'església. Des del segle XIII quedaren formades les dues Esplu- ges: la sobirana dels Templers i la jussana dels Hospita¬ lers, fins a 1307, que suprimida l'Ordre del Temple, resta¬ ren ambdues en possessió dels Hospitalers. Així veiem en el Cens de Pere IV, 1359, figurant la Spluga de Francolí In¬ sana del Spital de Sant Johan, amb 58 focs, i la Spluga sobirana del dit Spital, amb 49 focs. Són 107 llars amb uns 700 habitants. Segons Espinalt, en 1781 comptava amb més de 200 veïns. El cens darrer és de 3.800 habitants. Cele¬ bra Eesta Major el 30 i 31 de juliol, Eires els 22 i 23 de gener i 10 agost i Mercats els-dijous i diumenges de cada setmana. Les muralles foren derrocades a mitjans del segle pas- ,sat. Corrien paral·leles al carrer de les Parres ; després tren¬ caven en angle recte fins al carrer de l'Hospital, al cap- GUIA DE LA CONCA davall d'aquest, tornaven a enfilar-se al capuig per a tancar les cases construïdes junt al castell. El castell era un dels més grans de la Conca, dela Se¬ garra La porta principal s'obria al cap¬ i de les Garrigues. davall del carrer de les Parres, avui Plaça de Sant Miquel. Encara en resta un pany de mur. La plaça d'armes era espaiosa i en les habitacions podien suplojar-se, segons la fantasia popular, 2000 homes. Els Hospitalers hi celebra¬ ren Consell en 1406 i 1422. En la capella d'aquest castell hi havia una custòdia de plata daurada que des del segle XV figurava en la processó de Curpus. A l'Arxiu Prioral es conserva un document, on es constata que el 22 d'abril de 1660, es presentà el Gran Prior de Catalunya al castell de L'Espluga que estava molt enrunat "en lo qual hi ha un pati al entrant sense portal ni portes, i al cap damunt un portal del dit castell gran ab ses portes bones y ab son pany y clau, y al entrant del dia castell un gran pati en lo qual hi ha contra dit portal gran, a ma dreta lo cor de la iglesia de dit castell molt espatllat amb un travol molt dolent, ,y al costpt de dit cor una iglesia cubería ab tres peus d'altar, y un siti per lo senyor Comanador, la qual està aprofanada, y sobre dita iglesia hi ha una botiga pe¬ tita sens teulada ni paret, y al costat de dita iglesia un pati anexe ab una torre, la qual servia de presó, y està es¬ patllada, y al costat de dita torre una botiga devall la qual estàn les cavalleriças ben cubertes de teulada, y al cap da¬ munt del pati un seller gran cubert ab sos archs de pedra, ab dos cups de pedra, y tornant desde dit seller avall hi ha un pati que toca al mur ab dos moreras, y al costat una cuyna molt gran ab son portal. Al costat de dita cuyna una escala molt ample que munta dalt, y al cap d'aquella una saleta sens travol ni teulada ab tres archs, y després altra saleta sens cubrir y una cuyna gran ab volta de bona pedra, sobre dita cuyna hi ha una torre gran sens sostres, y y muntant alrecibidor de dita escala gran a ma dreta hi ha quatre cambres, en les quals s'hi pot habitar." El Batlle ostentava l'autoritat per l'Ordre de l'Hospital, i per Rafael de Cotoner, Batlle de Mallorca i Comanador de L'Espluga, el qual exercia tota la jurisdicció civil i cri¬ minal, alta i baixa mer i mig imperi, etc. 9 CONCA DE BARBARA Actualment d'aquest gran castell en resten panys de mur damunt la Font de baix; i en el capuig, hom senyala els fo¬ naments de la torre de l'homenatge. Entre els carrers rò¬ necs i costaruts, i amagats entre les cases, encara s'endevi¬ nen altres panys de mur. Gran part de les pedres d'aquest castell, serviren per a edificar la nova església. La primitiva església que ja portB.va la dedicació de Sant Miquel, deixà lloc per a edificar durant el segle xut, un temple de transició romànico-ogival, el qual per sort encara es conserva. Ocupa la banda de migdia de la gran plaça i està perfectament orientada. Per fora presen¬ ta l'aspecte d'una fortalesa, amb els seus ferms murs de ben tallats carreus, i els corresponents contraforts. En la façana s'obre la porta d'arcs en degradació lleugerament apuntats, i en la part superior es redreça el campanar, qua¬ drat i revingut. Mirant a la plaça hi ha la porta lateral cegada, amb el seu arc rebaixat. Per cert que en octubre de 1930, es construí recolzda al mur, la bàscula municipal, que resulta un pedaç de mal gust. El conjunt encara presenta caràcter de vellúria amb els murs rogencs; i si es logrés derrocar la casa adossada a l'absis, augmentaria la bella prespectiva. En un carreu del mur, hi ha una inscripció borrosa, amb data de 1297, pro¬ bablement l'any en què s'acabà el monument. L'interior, d'una sola i atrevida nau, presenta la volt,a lleu¬ gerament apuntada, i refermada per tres arcs. En l'absis s'hi refondeixen ' cinc capelles, amb calats gòtics delicada¬ ment treballats. La trona és de pedra i amb exornació ade¬ quada. En i886, hi havia rastres de l'altar major barroc amb pintures dignes d'esment,, un retaule del segle XVI, una antiga pica per a l'aigua beneita, i una campana fosa per Pere Roca en 1533. Antigament rodejaven aquest temple uns murs. que a més de resguardar-la, senyalaven la divisòria entre la vila jussana i sobirana, separades en jurisdicció i costums ci¬ vils, però no en les pràctiques religioses, car l'església els reunia en fraternal conxorxa. El dia 4 de juliol de 1873, entraren a la vila els car¬ listes. Els liberals es feren forts dins de l'església, i no lo- grant rendir-los, els sifiadors calaren foc al monument i GUIA DE LA CONCA riiiterior restà molt mal parat. Des d'ales'hores, la nau s'uti¬ litzà per magatzem de trastos vells, mentrestant esperem un IMecenas per a restaurar tan preat monument. Kspluga - Església antiga La moderna i de església consagrada en 1871, és gran gust p.seudo-olàssic. Es obra ferma i aixecaals vents el seu enlairat campanar i les seves despullades parets refor¬ çades per contraforts. L'interior no ofereix interès per l'artista. A la sagristia s'hi conserven els següents objec¬ tes provinents de l'església antiga i de Poblet : La custò¬ dia de plata daurada que, com havem dit més amunt, va a la processó des del segle XV. Mostra les empremtes dels segles Xlll i XIV en el seu peu i urna flanquejada per ducs figures d'àngels. El treball d'orfebreria és delicat. El peu cisellat ostenta al nus ogives i dosserets, d'on arranquen els braços que flanquegen l'urna. Acjuestíi ostenta als seus quatre costats columnetes, dossarets, ogives i cresteria. La tapa és en forma de piràmide truncada, amb orna¬ mentació cisellada, i termina amb el soport de la creu, o el viril. Al pedestal, primitivament hi havia pedre¬ ria fina. Posteriorment es substituïren per quatre xapes amb la representació dels Evangelistes i les corresponents CONCA DE BARBARA llegendes de Sant Lluc, Sant Mateu, Sant Marc i Sant Joan. En tres llocs es constata la marca MON-I : R. A. L'alçària total d'aquesta custòdia és de 48 centímetres i l'amplaxia incloses les figures dels àngels 27 centímetres. Un reliquiari del Lignum Criicis en forma de creu amb pedestal. Es de plata amb rastres d'esmalts blaus, verds i grocs. La traça és d'estil gòtic, segle XV. Al nus del pe¬ destal i als braços, figuren imatges d'apòstols i sants i els símbols dels Evangelistes, tot molt ben gravat. Al mig de la creu i dins un disc de cristall el fragment de la Santa Creu. Sostenen el pedestal tres lleons i allí es llegeix amb caràcters gòtics: HS: XPS: REX : VENIT. Aquesta creu mesura 48 centímetres d'alt per 19 d'ample. U^n crucifix de marfil del segle XVII; un reliquiari de plata, en forma de templet,, amb fragments de vestits dels Sants Cosme i Damià, i un tern del segle XVI, amb bro¬ dats sobre vellut vermell, tot provinent de Poblet. Un crucifix de molta grandària que es conserva en la Capella del Santíssim Sagrament també prové de Po¬ blet. Altres preats objectes havia posseït aquesta església, es¬ pecialment uns tapissos que es vengueren a l'estranger. No tots els Rectors de L'Espluga les joies que menysprearen estaven al seu càrrec. Cal fer especial menció del reverend Llobet, 1828-1834, persona digna, i també del seu succes¬ sor, mossèn Antoni Sarret, el qual en 1835 recollí les des¬ pulles reials de Poblet i les guardà dins una caixa, fins que les reclamà el Govern, 1843, per la Catedral de Tarragona. Posà els fonaments a l'església nova, fundà l'Hospital, féu construir l'E.scola i el Cementiri. Als 23 de març de 1852 el nomenaren Plebà de Montblancli i l'any següent portà a la vila ducal les religioses carmelites, per tal d'establir es¬ coles públiques. Assistí els malalts durant el còlera de Mont- blanch, 1854 i mori el 19 de setembre de 1857, a l'edat de 52 anys i 10 mesos. El Rector de L'Espluga té al seu càrrec les capelles públiques de la Congregació de Sant Vicent^ de Paul en l'edifici dedicat a Noviciat de la vila; les capelles de la Mare de Déu de la Mercè i de Sant Pau al Balneari; la de Sant Jordi a Poblet, i l'ermita de la Santíssima Trinitat. GUIA DE LA CONCA En la mateixa plaça de l'Església hi ha l'Hospital, fun¬ dat pels Cavallers de Sant Joan de Jerusalem. Es un edi- Espluga - Façana de l església fici gòtic digne de conservar-se. A la façana és de not,al¬ una gentil finestra bipartida per delicada columna i amb calats ogivals. Es baixa a un pati, on hi ha portes adove- CONCA DE BARBARA Hades i rastres d'escuts dels Mestres de l'Ordre. Els baixos d'aquest típic edifici s'utilitzen per pescateria i mercat, pú¬ blic, i les parts superiors per a escoles. Seguint plaça avall i decantant-se un poc a la dreta es troba la Casa de la Vila, amb rònecs paraments i portal adovellat. Una desgraciada restauració ha despullat aquest edifici medieval del seu aspecte d'antigor. L'Espluga s'ha modernitzat i després de Montblanch, és el poble de la Conca de Barbara de més tràfec. Amb el tren de les deu del mati provinent de Tarragona, combina amb el servei d'autos de Poblet i de Prades. La carretera de Prades que pasa per Poblet i el seu bosc, és sumament pintoresca i té uns 22 quilòmetres de traçat. Es teiraplenà de 1909 a 1919, i el servei d'automòbils s'inau¬ gurà el S de febrer de 1924. Al darrera l'estació queda la barriada de cases que es bastiren en aquell lloc i als repeus de les muntanyes de Lle¬ vant, d'ençà que les fortificacions perderen el seu objecte. Cal recórrer la via del carrilenrera i per una rampa de la dreta o escales baixar el Pont vell. Junt a la per unes rampa el Sindicat Agrícola edificà el seu estatge en 1913. Es un dels més ,grans de la comarca, i hom l'anomena fa- ceciosament la Catedral del vi. Després troba el Cemen¬ es tiri. El Pont vell ha rebut fortes jenipent,esdel riu Francolí. En 20 de novembre de 1916 es tingueren de refer els fo¬ naments i es suprimí el trànsit per bastant temps. En 1930 també es sus.pengué el pas per reconstruir-lo de nou. Ac¬ tualment en passar el dit, Pont es troba a la dreta la nova carretera que, donant la volta a la vila, bifurca amb la de Poblet i Prades. A l'esquerra queda el carrer Major i al davant tenim la Font de Baix. La paret d'aquesta Font de gust barroc, es diu que fou feta de les pedres de l'obe- lisc dedicat als Màrtirs d'Alcira, que existia al capdavall de la tercera muralla de Poblet i junt al Riu Milans. L'aigua brollava per 22 canelles. En virtut de reformes actual¬ ment raja per 17 dolls. Al damunt, i en una forta rampa, sorprenen les parets del castell. Seguint per la vorera del Francolí o per la carretera nova, i deixant a l'esquerra el carrer dels Ametllers ben GUIA DE LA CONCA 135 tost s'aconsegueix la Font Major, restaurada en 1864. Es fonda i s'hi baixa per una escalinata. Té dues canelles i rentadors públics. Un rètol constata que l'aiguat de 1874 s'emport.à part de l'edifici que allí existeix, i que ocasionà victimes. A l'alt,ra costat rastres de les primitives mura¬ Espluga - Porta de l'església lles amb el portal adovellat, que antigament flanquejaven dues torres quadrades. Cal tornar enrera i situar-nos al davant del carrer Ma¬ jor, dit al començament de la Font. A més d'aquesta en¬ trada a la vila, fa anys que més avall del riu es bastí un alt,re pont per donar pas a la carretera que ve de Mont- blanch, i recorre el carrer que porta el nom de la vila ducal. Després, es destria envers la .Plaça, 0 cap a Poblet directament. " CONCA DE BARBARA Entrant pel Carrer Major, estret i tortuós, es deixa a l'esquerra un carrer planer que porta a la Plaça de Canós i a la Seqmeta. A la dreta, altre carrer costarut. Després a la mateixa mà el Carrer de l'Arc, típic i rònec : tot fent revolts mena a la Font del Castell. .Sej^ueix la Plaça Major amb la Casa de la Vila. Alli decanta a la dreta el Carrer Major fins a la Plaça de la Unió. Junt a la Casa de la Vila, tot dret s'obre el Carrer de l'Hospital, seguit pel Carrer Nou. La primera travessia de l'esquerra és el Carrer de l'Ermita (directa a la San¬ tíssima Trinitat). Des de l'any 1930 és Carrer de Josep Roig Iborra, en memòria del Col·legi que existeix al ma¬ teix carrer, on hi ha una làpida honorifica, costejada pels alumnes de dit mestre. A l'entrar per dita via a la dreta es deixa el Passeig de Cañellas, amb rengleres d'arbres. Seguint amunt, a la dreta, el Carrer de l'Aurora i després el Carrer de la Pedrera. Cal seguir aquest, fins prop del convent dels Pares Pauls i tombar a la dreta fins a retornar al Passeig de Cañellas, on es deixa a l'esquerra la carretera de Poblet i després el Carrer Nou. Seguint aquest es fa cap el de Còrdova que desemboca al de Sant Domènec. El de Còrdova és travessat pel de Sant Blai, el qual seguit pel tros esquerre fa cap el de les Serrotes. Seguint aquest, deixem a dreta els llargs carrers de Sant Domènec, Sant Josep i Sant Antoni. Al cap¬ davall trobem el Carrer de Sant Miquel que mena al Ca- puig. Seguint aquest darrer i deixant a l'esquerra el Carrer de Sortida, trobem la Plaça de Sant Miquel, on desem¬ boquen el Carrer de les Parres i Rabal de Sant Miquel. Aquest; és travessat pel Carrer de Sant Blai, el qual, deixa a l'esquerra el Carrer del Pecat. Cal seguir el de les Parres que corre paral·lel al del Portal del Temple o Pudor, i ambdós s'uneixen i formen el Carrer del Castell, el qual surt a la Plaça del Castell. Al davant tenim el Carrer d'Ametllers. Cal tornar enrera pel Carrer de Pudor, i a la dreta trobarem el Carrer del Cal¬ vari, al capdavall del qual bi ba el Carrer de Templaris. Corre paral·lel amb aquest,, part de baix, el Carrer de Bella- GUIA DE LA CONCA vista, el qual té el castell a solixent. El Capuig té a més el Carrer de l'Abadía. Els habitants de la vila alta encara conserven els cos- Espluga - Casa de la Vila llenguatge de l'avior. A la part de baix amb el tràfec turns i el de la vida moderna, tot es va esborrant i perdent. Cal re¬ marcar que compta amb fabriques de gèneres de punt, d'es¬ pardenyes, sabó, xampany, carquinyolis, galetes, alcohol, i38 conca de barbará. oli, sifons i gaseosas ; una secció important de màquines de batre inaugurada en 1928; bons establiments de queviures, de vestir i de fruits del país a l'engròs ; bòviles, molins de farina, etc. L'excursionista trobarà bones fondes i cafès. També servei telefònic i llum elèctrica. El terme de la vila és molt extens, . car compta amb unes 6.000 hectàrees. S'hi cullen raïms, olives, blat. ordi, civada, ametlles, avellanes i patates. A tres quilòmetres envers migdia, té el Monestir de Poblet i el Balneari, llocs molt visitats. Vegi's la nostra Guia de Poblet. A la part oposada terres de conreu i boscos ent.re terrenys acciden¬ tats. També moltes serretes, repeus de les cordillères de Tarrées i del Tallat. Desviant-se de la carretera de Lleida en direcció a Montblanch i molt abans del Molí de Poca, hi ha un turó cobert de bosc i espedat per la banda que mira a la carretera. Des de L'Espluga s'hi arriba en mitja hora escassa. Al cim s'hi observen les despulles d'un gran edifici a manera de fortalesa.- Es rectangular d'uns 20 per 1.1 metres. Els murs, l'únic que resta, tenen un metre de gruix. La situació és pròpia per torre de .guaita, però no sabem res que faci referència a aquestes ruïnes. DE L'ESPLUGA I DE BLANCAFORT A SENANT Hi ha carretera nova que comença darrera l'estació del carril i mesura 9.900 metres. Travessa terres de conreu i llocs solitaris. Els darrers quatre quilòmetres són en gira- gonces i de pujada. Es més interessant per l'escursionista el cami carreter que surt de Blancafort i es recorre en dues hores. Tirant sempre vers ponent aviat es perden de vista les cases de Blancafort i després d'uns quants revolts troba el Mas es d'En Jup, grandiós casal amb capelleta adossada. La porta amb escultures ostenta la data de 1803. L'oratori, sota l'ad¬ vocació de Sant Magí, és senzill i mal pintat. A l'altar les imatges del Patró, de la Puríssima Concepció i de Sant Antoni. Arreconats es noten dos quadres quç semblen del segle XVII. A l'un s'hi representa a Sant Domènec adorant la Afare de Déu del Roser i la a l'altre, una Santa molt borrosa. guia de la conca A l'altra banda es veu puja el Mas dels Monjos. EI camí sempre boscatges. Al cap de bona es¬ i travessa extensos tona es salven per un coll els repeus de la Serra del Tallat. Després cal entrar a una ampia vall, i ben tost es desco¬ breix, passat el llom d'una coma, el pintoresc poble de Senant. — Durant el segle XIII, Senant era un esca¬ mot de cases pertanyents al Monestir de Montsserrat. Po¬ blet es trobava, en aquella època, floreixent i ric. Afanyós d'engrandir els seus dominis, en novembre de 1264, com¬ prà el poblat de Senant a Montserrat, per 25.000 sous. L'Ar¬ quebisbe de Tarragona Roderic Tellez pretenia tots els drets sobre l'església de Senant i per a provar-los pledejà contra l'Abat de Poblet, Guillem d'Estanyol. Desitjant, però ambdues parts, unió i concòrdia, nomenaren àrbitres a Gau- fred de Cruilles, Abat de Foix i ardiatca de Tarragona i Ponç de Guàrdia, obrer de la mateixa església, els quals el 21 e juliol de 1296 sentenciaren que l'Arquebisbe reco¬ negués i acatés el dret de patronatge sobre l'església de Senant a l'Abat de Poblet, reservant-se solament l'Arque¬ bisbe tot el que es referia a la llei diocessana i a la juris¬ dicció e.spiritual. Ambdues parts del plet aceptaren tot se¬ guit la sentència. Senant comptava en 1359 amb 10 llars i uns 60 veïns. Actualment compta 65 edificis i més de 300 habitants. Els carrers es nomenen, Major, Creu, Dalt, Plaça i Rabal de la Font. Celebra la Festa Major per la Mare de Déu d'agost. L'E.sglésia parroquial consagrada a Santa Maria, con¬ serva el seu frontis primitiu amb portada romànica de mig punt. Corresponen dues columnes per banda, però els troncs han desaparegut. Resten els capitells amb exornacó molt gastada. Damunt carreguen tres arquivoltes concèntriques. L'interior té la nau apuntada i s'hi han fet tan¬ tes reparacions, que ha restat sense estil. L'altar major os¬ tenta la data de 1628 i la pica de l'aigua beneita la de 1620. Del castell no en queda res. En canvi, a les afores hi ha una creu de terme digne d'atenció. Es troba envers ponent a una angles del pedestal ressurten unes flors dotada. Dels esculpides. El tronc i el xapitell són vuitavats. Aquest pre- CONCA DE BARBARA senta figures a cada banda i a la creu, pròpiament dita, destaquen Ies imatges de Jesucrist i de la Verge soplujades per gentils dosserets. Els encontorns de Senant són solitaris i accidentats. Cap a ponent les serralades que van fins el Coll de corren Tarrés. Est,an plenes de barrancs i torrentades que des- guassen al Francolí. Cap a mitgdia les Serralades del Ta¬ llat, també monòtones i solitàries, amb claps de bosc i nom¬ broses fondalades. El terme afronta al N. O. amb la provincia de Lleida i amb els pobles d'Omells i Fulleda; al S. amb Vimbodí i a l'E. amb Blancafort i Solivella. DE L'ESPLUGA A L'ERMITA DE LA SANTÍSSIMA TRINITAT I hora i mitja Entrant al carrer Major de L'Espluga per la Font de Baix cal decantar-se per la segona travessia de l'esquerra. Carrer dc l'Ermita, avui de Josep Roig Iborra, i seguir pl camí de carros que gira envers Llevant,. Al cap d'un quart, i en un revolt pronunciat, es deixa a l'esquerra un altre camí de carros molt marcat. Es el que passant per la coma de Sant Miquel i per entre sembrats va a Montblandi. No fer cas dels viaranys que es troben a la dreta. Un quart més i es remonta la costa que t,ot deixant a la dreta el dipòsit d'aigües de L'Espluga, assoleix la capelleta de Sant Miquel. Aquest petit oratori ha estat profanat durant l'any que correm. Persones poc respectuoses per les tradicions arrencaren la portal i llençaren la imatge. Des de l'ermita el camí fa un revolt per entrar a la vall i als cinc minuts es deixa l'esquerra el camí carreter que davalla al torrent, a i enfilant-se per la vessant oposada porta a Montblanch. Es conegut per camí de la Tossa, i es recorre, des de Sant Miquel, en una hora llarga. Anem penetrant a la vall. Les vessants d'una i alt,ra banda, estaven antigament atapeïdes de bosc. Actualment, totes les de la dreta i les primeres de l'esquerra, s'apro¬ fiten per vinyes. Mentre s'avança es veuen a l'esquerra els güia de la conca boscos de les Cent Font,s. Es segueix per la vessant dreta, però al cap de mitja hora llarga es passa a l'altra banda pel Pont de l'Ave Maria. U-n quart més i a l'esquerra es troba la Font de la Mare de Déu, i tot, seguit s'eixampla la vall i es veu a la dreta l'ermita. Ací cal salvar el torrent per un altre pontet i deixen es a l'esquerra els fogons públics i llocs d'esbarjo, trobar per la plaça rodejada per l'ermita, albergs. Capella de Lourdes i la taula de begudes: bells indrets ombrejats per arbres i vegetació. El lloc és enclotat, la corranda ja ho diu: Sant Miquel, al peu del bosc. Sant Joan, a la muntanya, i Santíssima Trinitíit, en quin barranc sou posada ! Així i tot és sempre concorreguda. Solament en dies rúfols i al cor de l'hivern, resten aquestes fondalades so¬ litàries. Poc interès ofereix al curiós l'ermita de la Trinitat. Re¬ construïda diferents vegades es presenta senzilla tot, imitant els gustos ogivals. El frontis, a doble vessant i encimbellat per una petita espadanya, té una porta d'ingrés d'arc apuntat recolzat damunt d'una imposta sostinguda per dues co¬ lumnes. L'interior és d'una sola nau, amb tres arcs units per les respectives claus: una amb la data de 1760 i les altres amb escuts de L'Espluga i Cavallers de Sant Joan. L'altar ma¬ jor és barroc. El cambril sopluja, en marbre de Sarreal, la representació del Pare Etern amb l'Esperit Sant i la Creu del Salvador, símbol inconfundible de la Santíssima Trini- t,at. Junt a l'ermita hi ha l'alberg dels ermitans i habita¬ cions sol·licitades durant l'estiu per les persones que volen disfrutar d'aquests indrets. A la plaça hi ha la gruta ar¬ tificial i la Capella de Nostra Dona de Lourdres, taules, seients, et,c. Seguint el torrent amunt, als cinc minuts bifurca, a l'esquerra amb la carretera forestal que puja a La Pena. Allí un rètol redactat en castellà adverteix a l'excursionista : conca de barbara 1^2 que la formació d'un bosc costa moltB anys, però un in¬ cendi el destrueix en pocs minuts. Cinc minuts més i ens trobem a La Mina, lloc d'esbarjo, alegrat l'abundància d'aigua. També és al fons del per torrent. Una caseta, un pavelló per servir begudes i un gran menjador soplujat per una teulada a doble vessant, conviden a passar allí una bona jornada. Adjunt hi ha dos corrals propietat del guardià de la font,. Durant l'aiguat de Sant Lluc, i8 octubre de 1930, el qual durà de les onze del matí a les nou de l'endemà, l'aufor d'aquesta Guia amb alguns familiars, es veieren forçats a soplujar-se en aquestes barrancades. El dia següent consta¬ tàrem, amb pena, la destrucció de tots els camins. ¡ Quin trasbals! Els arbres recargolats i ajeguts barraven el pas; els marges de pedra formaven munt de runa, els pals de la transmissió elèctrica aterrats, arreu s'havien format tor¬ rents tot el terrenys era un fanguer. furiosos i A LaMina, després d'haver destruït un corral i haver arrocegat el bestiar que hi criava, l'aigua rosegà la terra de tal manera, que la plaça natural que allí hi havia, es converti en un barranc que previsòriament cal salvar per mitjà d'un pont acabat de fer. Aquest lloc és quasi a l'extrem de la vall, de manera que seguint el camí amunt, ben tost per accidentada pu- pada s'assoleix un collet i amb un quart llarg es baixa a la Torre de Mcnaxo, d'on, per carretera nova, es va al Balneari i al Monestir de Poblet. També des de La Mina, els excursionistes que vulguin guanyar femps i renunciar als revolts de la carretera, els serà més fàcil pujar a La Pena tot dret. Per carretera una hora i mitja; pel bosc de davant La Mina bifurcant a la carretera, mitja hora llarga. DE L'ESPLUGA A VIMBODÍ 5 quilòmetres. La carretera i el camí de ferro corren paral·lelament tenint a la dreta els repeus de les serralades i a l'esquerra el llit del riu Francolí. Per aquest cantó es dominen el guia de la conca castell de Milmanda i el Coll Roig, i al lluny el Monestir de Poblet. Vimbodí. Mirat de lluny, i malgrat les transforma¬ — cions que es realitzaren sovint per aquests indrets de la Conca, el caseriu de la vila esgraonant un toçal, presenta aspecte pintoresc. Lesiprimeres notícies històriques d'aquest poble igual que els demés de la Conca es remonten a la reconquesta. Pres que fou als alarbs, per Ramon Berenguer III, el seu fill Ramon Berengnuer IV, lliurà a favor dels veïns que ja l'habitaven, la donació de la vila amb el terme que la rode¬ java, sota la condició que posseint-la perpètuament i en franc alou, la poblessin i la cultivessin. A més els conce¬ dia entrada i sortida al bosc que més tard es nomenà de Poblet, amb facultat d'extreure tot el menester, sense vin¬ cle ni subjecció a altre senyor que no fos el Comte de Barcelona i els seus successors. El Comte es reservava, però la novena part del pa, vi, cànem i lli collits en el terme damunt dit. Les afrontacions del qual es determinen en la Carta de població així : " A solixent amb el terme de L'Espluga, i així baixa per la terra dels Guillemens fins al riu Milans í va fins al terme de les Ermites, i així va per la mateixa perjelada que es nomena de Coba, i per Vall de font de Codos que és tot terme de Vimbodí. A mitjorn afronta amb les Ermites; a ponent amb terme de Vinaixa; a tramuntana amb les quadres Sobiranes, així com l'aigua baixa fins al terme de Tarrés." Aquest document, que existia a l'Arxiu de Poblet, està copiat al Cartoral de dit Monestir existent a Tarragona. Porta la data de 2 de les Calendes de desembre de l'any (esborrat) del Regnat de Lluís el jove, queFinestres suposa correspon als 29 de novembre de 1149. Modernament al¬ guns iian aventurat la data de 1147. Sigui com sigui, el cert és que aquesta donació és anterior a la fundació del Monestir de Poblet, i que ha estat objecte de molts plets entre el cenobi í Vimbodí, pel domini dels terrenys que integraven les sobredites afrontacions. Hi ha més; els veïns de Vimbodí, per oposar-se a les CONCA DE BARBARA 144 pretensions de Poblet, no sols presentaren el document del Comte de Barcelona, sinó que constataren clarament que el propi sobirà, en fer donació a l'abat Sanç de Fonfreda, del terme de les Ermites per tal de fundar el Monestir de Po¬ blet "cedeix a seus seuccessors els prats, aigües Sanç i als i bosc que es troben dins els termes senyalats, omitin la extensa partida de bosc que pertany al comú de Vimbodí, en virtut de venir inclosa en el territori que li fou conce¬ dit dos anys abans per el propi donador, sota clàusula de que la cosa donada de present o amb acte públic, està ben donada, i no es pot repetir ni tornar a cobrar per cl dona·- dor." Aquests són els orígens de les eternes lluites entre Vim¬ bodí i Poblet : el cenobi per no agradar-li gaire els dits privilegis i la vila per estíir-ne sempre orgullosa, s'esde¬ vingué doncs, que el Rei Alfons, per afrontar les despeses d'una expedició contra els moros que restaven en les mun¬ tanyes de Prades, ii/O, i als de la conquesta d'alguns po¬ bles d'Aragó, conquesta que ja s'havia intentat en 1168, empenyorà la vila de Vimbodí per 300 morabatins. Poblet, que ja estava a l'aguaït per ensenyorir-se de la vila, aprofità l'ocasió redimint;-la. L'Abat Hue es traslladà a Barcelona i l'oferí al Rei en prova d'agraïment pels molts favors que el monarca havia concedit a Poblet. El Rei corresponent a tanta gentilesa, donà la vila al Cenobi, en¬ tera i perpètuament, en lliure i franc alou. L'escriptura fou signada el 27 de juny de 1172. En aquest document, publicat integre per Finestres, és curiós observar-hi que al repetir les afrontacions de Vim¬ bodí, en lloc de dir les Ermites diu Poblet, prova evident que la fundació del Monestir, desfeu la vida eremítica i esborrà l'antiga denominació d'aquell indret de la Conca. En possessionar-se Poblet de Vimbodí, tot seguit s'afa¬ nyà per eixamplar els seus dominis. Tenint esment que la vila encara no havia pagat els delmes de l'església de Tar¬ ragona, treballà de valent fins aconseguir una transacció en benefici seu. Aprofitant la influència del Cardenal Enric, llegat del Papa Alexandre III, es signà concòrdia entre l'Abat Hue i l'Arquebisbe de Tarragona. Berenguer de Vilademuls, estipulant per escriptura als, 15 de juliol de GUIA DE LA CONCA I181, que els delmes de Vimbodí restaven íntegres per a Poblet,. En compensació el Monestir cedia a la Mitra els de Barbara, Anguera, Ollés, Montornès i Pinatell, elp quais posseïa per donació de Pere de Puigvert. Es conce- Vinihodi - Portai de la viîa dia però, a Poblet, la retenció de les primícies sempre que els habitants de Vimbodí abandonessin el terme i aquest fos poblat i conreat despeses del propi Monestir. a Per aquests temps els Cavallers del Temple pretenien domini sobre el terme de Vimbodí, i Poblet, ambicionant sempre majors dominis, treballà fins a lograr de Berenguer d'Avinyó, Mestre de l'Ordre, que cedís per escriptura, 14 10 CONCA DE barbará d'octubre de 1182, els drets dels Templers sobre el castell de Vimbodí afavor del cenobi pf>puletà. Poc després s'establí una nova lluita ent,re Poblet i Vim¬ bodí, amb motiu de disputar-se la possessió d'una peça de terra a Montagudell, i després de pledejar alguns anys, es signà concòrdia, renunciant el poble els seus drets en 17 de desembre de 1199. Mentretant el Monestir eixamplava els seus dominis mercès als llegats de particulars. Als 9 de juliol de 1181, els germans Pere i Andreu Poblet fan donació a l'Abat Hue d'un hort i una vinya del terme de Vimbodí. Als 29 de Maig de 1188 Bernat de Bassel i sa muller Ermengarda cedeixen a l'Abat Esteve una peça de terra del propi terme. Per l'abril de T190, Garsenda filla de Ponç de Gautor, llega al Monestir el dot del seu primer marit Guillem Guberfo, consistent en una peça de terra, un hort i vàries cases de la vila. L'Abat Pere de Massanet comprà al matrimoni Ber¬ nal Reguer i Maria Pinyola uns terrenys prop la vila, 25 gener 1196. Als 30 de setembre de 1198, Boneta Garriga, amb consentiment del seu marit, ven a l'Abat Pere de Concabella una peça de terra en el propi lloc; i En Ra¬ mon de Moiitpalau. en .manifestar el seu desig de tenir sepultura a Poblet, cedeix un molí que posseïa prop de Vim¬ bodí, I de juliol de 1216. La vigilància í domini de tants béns portà molts en¬ trebancs a Poblet. Cobejós el Monestir de cobrar prompte les primícies de Vimbodí, cosa que amb els mitjans legals es feia difícil, s'enginyà d'altra manera. Aprofitant l'opor- tuntat d'ocupar la Seu Tarragonina, Aspàrrec de la Barca, cosí de l'Abat Ramon de Cervera, aconseguí un manament de dit Arquebisbe, 24 de febrer de 1226, per tal que dels terrenys arrendats per Poblet als seus vassalls de Vimbodí, el Monestir podia exigir-ne la meitat de les primícies, res¬ tant l'altra meitat per a Deodato, rector de la vila i peí¬ ais seus successors en concepte de dret parroquial. Aquest conveni que es limitava a l'estricta meitat de la primícia satisfeta pels prédis establerts o establidors del Monestir, respectant, però, la totalitat que rebia la parrò¬ quia d'aquells que tenien distinta i antiga procedència, donà a Poblet agalles suficients per tal d'exigir a tot el terme la GUIA DË LA CONCA 1^7 meitat de les primícies en perjudici de l'església de Vim¬ bodí, el rector de la qual, portà enèrgiques reclamacions al Tribunal Eclesiàstic de Taragona. El Rector successor, Taume Cantó, refermà el plet, però en 1277, per sentència definitiva de Berenguer de Quadras, el Monestir restà triomfant en les pretensions. seves A darrers del prcupi segle XIII, el plet iniciat pel Rec¬ tor Deodato i seguit amb constància pels seus successors, obtingué del Tribunal Eclesiàstic de Tarragona i de la primera instància de la Rota Romana, una declaració fa¬ vorable aintegritat de les primícies de l'Església de la Vimbodí. El Monestir no desmaià, i recorregué a la se¬ gona instància ben proveït de documents justificatius. Des¬ prés de llargs litigis, aconseguí opció solament a la meitat de les primícies de tot el terme. Aquesta sentència, no resolgué del tot la qüestió a gust de Poblet, però li donà armes i agalles fins a l'extrem d'aprofitar-se materialment i espiritualment de la parròquia de Vimbodí, declarant-la de sa pròpia provisió i reduint el Rector a simple vicari o delegat del Monestir. Així es regí l'església de la vila fins a 1769, any que li foren aplicades les estipulacions del Concordat de 1753. En les confirmacions que Poblet obtingué dels poders reial i eclesiàstic, no es descuidà de fer-hi constar d'una manera clara i terminant, l'extens domini que so¬ bre Vimbodí s'havia anat atribuint. Així s'observa princi¬ palment, en la Butlla d'Eugeni III, novembre de 1152, la qual fou reproduïda pel Monestir davant, de la segona ins¬ tància del Tribunal Suprem de la Rota Romana, a l'arribar- hi en apel·lació el plet que li promogué el Rector de Vim¬ bodí. També en la de salvaguarda i protecció donada per Honori III, 5 maig de 1220 ; i sobretot en les lletres con- firmatòries de Jaume I, lliurades a Lleida, maig de 1272. Pel maig de 1226, el Monestir cedi als seus vassalls de Vimbodí, les peces de terra incloses al seu terme sota condi¬ ció de conrear-les i satisfer dues dècimes parts del pa, vi, lli i cànem que cullissin ; càrrega feixuga que després foren també obligats a suportar sense distinció d'origen, tots els pagesos de Vimbodí. Sabem que als 14 de les Calendes de novembre de 1275, 148 CONCA DË ËARBARÀ Jaume I llegitimà a Vimbodí Arnau i Eliesendis fills na¬ turals del prevere Bernat de Montblanch, i de Ramona de Mur de Sarreal. Durant tot el segle XIV continuaren les disputes entre Poblet i Vimbodí respecte el domini del bosc. Just és cons¬ tatar considerant el Monestir les fermes raons que la que vila invocava, no li aplicava els càstigs, amb tant de rigor com a Montblanch, Prades, Espluga, et,c. Tant és així, que als 30 de desembre de 1348 el Monestir envià a Fra Pere Pastor, perquè en qualitat d'apoderat, procurés la transac¬ ció de certes desavinenses motivades per fer llenya dins el bosc. i En començarel segle XV rebrotaren les aspiracions de Poblet encaminades a completar d'una vegada la do¬ minació de Vimbodí. A tal efecte, el Monesfír, adquirí del Rei Martí, 24 de febrer de 1410, la jurisdicció criminal de la vila, conservada encara per la corona i en compensació contragué compromís de celebrar dos aniversaris cada any en sufragi de l'ànima del Rei i de la Reina. Després no convenint a Poblet les limitacions fixades pelmonarca en reservar-se els drets de vida i mort, el Monestir treballà fins aconseguir del Rei Martí, que re¬ nunciés a tot, mitjantçant la xifra de 2.000 florins, quan¬ titat que el monarca devia al Monestir en virtut del llegat que ordenà en testament la Infanta Na Joana. Sem¬ el seu bla que al Rei no li agradà privar-se dels referits drets, car en una clàusula de l'escriptura es fa constar que els i drets de la jurisdicció devien revertir a la corona, sempre que el Rei o els seus successors retornessin la quantitat rebuda. Constituït Poblet en senyor de la vila, examinà la con¬ còrdia i estatuts concertats en temps dels Abats Mengucho, i Roures, i signats pels veïns de Vimbodi, i acceptant tots els extrems, l'Abat Conill i 44 monjos, signaren el document als 10 de setembre de 1437. Més tard, 1442, Poblet absolveix la Universitat de Vimbodí de l'obligació de pagar al Con- ^ vent 8 quarteres de blat í 8 de civada, sota condició, però de satisfer 50 sous anyals per Sant Lluc. En 1546, l'Abat Forés, rebé jurament d'homenatge dels veïns de Vimbodí. Durant les successives centúries, segui- i GUIA DE LA CONCA ren més o menys greus les qüestions del bosc, pledejant sempre, fins que un tal Pau Güell, veí de Vimbodí, molt ben relacionat a Madrid, logrà un Edicte de 27 de setembre 1770, signat per Carles III, segons el qual privava al Monestir de nomenar càrrecs jurisdiccionals i celebrar au¬ diències públiques. També de tenir presons pels veïns dels pobles de la comarca. Els monjos no podran visitar els dits pobles, ostentant insígnies que demostrin administració de justícia. Aquesta solament serà exercida pels Batlles i demés càrrecs seculars... Que s'esborrin de totes les cases de Vimbodí les lletres P. O. i la creu, signes impropis de les propietats de Poblet, etc. El Monestir protestà i reconegué al Tribunal, presen¬ tant tota la documentació que l'autoritzava per a exercir justícia sobre els seus vassalls. En 1772. el Consell Suprem de Castella, publicava un altre Edicte anul·lant en absolut el de 1770. La lluita, però, es continuà fins a l'hora fatal de la destrucció de Poblet. Es diu que els veïns de Vimbodí es distingiren entre els dels demés pobles en la co-nsumació d'aquesta iniquitat irreparable. capbreus verificats a darrers del segle XIII, sa¬ Pels bem l'existènciaa Vimbodí de 200 veïns. Els cens de Pere IV de 1359, constaten 78 llars, que representen uns 400 ha¬ bitants. Actualment compta amb 510 edificis i uns 1.800 ha¬ bitants. Té 16 Recordem : Major, Sitjar, Absoltes, carrers. Font. Bens, Església, Navacona, Dalt. Sant Antoni, Rabal de Lleida, i Plaça Major. Celebra Festes els 17 i 18 de gener, i 6 i 8 d'agost. El castell als primitius temps de Vimbodí, segurament ocupava el cim del tossalet que rode,gen les cases. Sembla que fou de poca utilitat, car s'esmenta molt poc en docu¬ ments coètanis. Actualment, el seu llocés ocupat, per l'es¬ glésia parroquial sota l'advocació de Sant, Salvador, dia¬ da de la Festa Major, Laprimitiva església, és tradició, s'alçava al carrer d'Absoltes, i en el solar conegut per Ca l'Aragonès. Ben tost fou petita per al veïnatge cada dia creixent i en 1287 es decidí començar l'actual en el lloc més enlairat, ocupat pel çastell, que devia subsistir en runes, Çom succeia çn CONCA DE EARBARÀ aquells temps, enprojectar-se obres de cost, aviat faltaren cabals Els treballs restaren paralitzats molts anys, iperò en possessionar-se Poblet de Vimbodi, es reprengué la tasca amb tanta activitat, que, mercès a les disposicions de l'Abat Cunill, l'any 1441 quedava el temple acabat inclòs el chor. Posteriorment es portaren a cap algunes reformes, sage- llades per l'escut de l'Abat Coello. L'exterior es presenta nu i sever amb portada ogival i torre-campanar al costat,. L'interior consta d'una sola i espaiosa nou de volta gòtica i amb dues capelles. L'altar major és un barreja de taules de l'antic retaule i altars vells de Poblet. Trobem dignes d'atenció algunes pintures sobre fusta marcadament del segle XVI. El retaule de la Mare de Déu del Roser es subdivideix amb quinze requa- dios on es representen els Misteris del Sant Rosari, pre¬ sidits per la imatge de la Verge pintada al bell mig. Es obra estimable i segons la inscripció fou executada per Cristòfor Moya en 1582. A la sagristia es guarden : un gremial i un frontal de pelfa amb escaients medallons brodats en plata, que és diu provenen del preat donatiu ofert pels Reis Catòlics, en vi¬ sitar Poblet en 1493 ; una capa magna i un tern complet de vellut carmesi, destrament brodat, en seda i or, segons el gust del Renaixement; uns paraments d'un altre tern blanc de la pròpia època, i altres objectes provinents de Poblet. Tenim coneixement dels següents benifets instituïts en aquesta església: Sant Blai d'Espanyol, fundat per Joan Espanyol, 19 de febrer 1392; Sant Jaume, pel Rector d'Albi, Bernat Tapióles, 2 de juny 1401 ; Corpus Christi, pel Rec¬ tor de Vimbodí, Francesc Gelabert, 15 d'agost 1450; Sant Joan Baptista, per N. Giral, muller de N. Roselló, 5 de setembre 1465; Sant Pere i Sant Pau, per Jaume Cantó, 30 d'abril 1570; Sant Blai en Ester, de fundació descone- .guda, i el de les Animes, pel matrimoni Vidal, 1803. Vimbodí, igual que els demés pobles creuats pel camí de ferro, està en vies de prosperitat. A més de la seva importància agrícola, compta amb el Foment Parroquial de Cultura, el qual t.é Biblioteca pública i reparteix un pe¬ riòdic quinzenal. El terme de la vila resulta el de més abast del partit judicial de Montblanch, car mesura 8.635 hectà- guia de la conca 15.1 rees de terreny, restant dins els seus límits, el famós bosc de Poblet, el qual, l'Estat s'ha reservat el dret, de conser- var-lo i explotar-lo en benefici dels pobles de la Conca i ^ ha convertit aquells indrets, en una estació forestal de les més importants de Catalunya. Venint de L'Espluga per la carretera de Lleida s'ent.ra a Vimbodí iper un portal, rastre del clos murat. Allí mateix comença el camí que en un quart d'hora davalla a l'Ermita dels Torrents. Des d'allí el camí carreter segueix pel Coll Roig fins a Poblet. La carretera en sortir de la vila, es decanta a la dreta del carril, i en suau pendent, monta a les serres de Tarrés per baixar fins a Vinaixa. El camí de ferro, als tres quilòmetresde deixar Vimbodí, travessa el túnel, punt més elevat de la via i partió de les províncies de Tarragona i de Lleida, i de les Comarques Conca de Barbará i Les Garrigues. DE VIMBODÍ A TARRÉS 3.500 metres de sortir de Vimbodí, per la carretera de Lleida, A poc es la via del carril ; es decanta a la dreta en suau travessa pujada, el cap de 3 quilòmetres, cal tombar a la dreta per un camí ben marcat i en un quart llarg s'arriba a lloc. Més amunt de la carretera, també a la dreta, es troba un camí carreter, que rodejant una serreta, entra pel costat de ponent al poble de Tarrés, — Amagada aquesta població entre baixes ser¬ res i la falda d'una d'elles presenta a.specte a terrós i es confon amb el paisatge. A l'entrar, una font a la part baixa, crida l'esment pel seu caràcter típic. Dels orígens de Tarrés no en sabem res. El castell est,à enrunat. La primitiva església ha deixat lloc a una altra de més gran consagrada a l'Assumpta. Sembla obra del segle XVII, però no té interès pel visitant. El campanar és alt, però pobre. Poblet havia exercit senyoriu en aquest lloc, el qual divideix la Conca amb La Segarra. Actualment consta de CONCA DE BARBARA 142 edificis amb 360 habitants. Celebre Festes els dies 15 de maig i 15 d'agost. Des de Tarrés es poden fer excursions a Vinaixa, una hora i quart. Per carretera, o per les serres de l'una i altra banda de la població, terrenys tristos i solitaris. DE VIMBODÍ A VALLCLARA ó'/oo metres En deixar l'estació de Vimbodí, i a l'extrem de ponent del poble, comença la carretera de tercera classe que passa al llarg d'una vall i entre bosc. El camí és sempre solitari í fins a la fi no es descobreix, encaixonada entre serres i presidida pel cloquer de la seva església la vila de V.^LLCLARA. — Segons Pujades i altres escriptors, el sant varó Joan de Biclara fundà en aquestes soledats, un Monestir de Benets en 586. Essent Joan Abat, d'aquest ce- nobi, escriví la seva obra: Constitucions monacals. En 591, fou consagrat Bisbe de Girona. Allí escriví també la cè¬ lebre Crònica, publicada per Schott en Hispaniae illnstratac, vol. IV; i també en Florez : España Sagrada, vol. VI. EI propi Biclarense fundà un altre convent de Benets a Sant Feliu de Guíxols i mori en maig de 628. De manera que si aquestes noticies resultessin certes, ens podriem enorgullir de comptar dins als confins de la Conca, amb un monestir originari del segle VI. Per dissort no posseïm documents verídics ni monuments tangibles per fer afirmacions absolutes. Pujades, en la seva Crònica, es sorprèn que cap escriptor de l'antiguitat esmenti la funda¬ ció benedictina de Vallclara. Declara, també el seu neguit i afanys tractant d'averiguar quelcom de dit monestir. El diligent Pujades no li fou possible realitzar cap excursió a Vallclara, però demanà informes a l'Abat del monestir be¬ nedictí de Lavaix, i a persones coneixedores del terreny. Solament inquirí que en aquell temps (vers 1650), la po¬ blació amb el seu terme, comprenia unes 150 cases i dalt d'un serrat i junt al castell existia l'antiga església de la que hom creia monestir, GUIA DE LA CONCA L'origen de Vallclara és bastant confós. Alguns prete¬ nen que abans de la reconquesta es nomenava Avincabaser, i que trobant-se el Comte Ramon Berenguer amb ses hosts al Puig Gardeny de Lleida; als 7 de les Calendes de Maig de 1149, féu donació a la Santa Religió i Ordre Premos- tratense del lloc anteo diccbatur Avincabaser... i ara Va- llcmclaram vocamus, amb els homes, terres i honors dels encontorns sota condició que l'Abat Esteve i els monjos de Montis Flabonis de la diòcesi de Toul de la Gàlia, fundes¬ sin en aquell llocaltre monestir de l'Ordre Preniostra- un tense. La fundació però, 110 s'efectuà i l'íAbat Esteve, en¬ tregó a l'Església i Bisbe de Tortosa el lloc de Vallclara, donació que ^esprés confirmà el Comte de Barcelona. Nosaltres hem examinat aquest i altres documents en el volum VIII dels manuscrits del Pare Pasqual que es guarden a la Biblioteca de Catalunya, i després de tot dub¬ tem que el lloc de Vallclara que allí es nomena sigui el mateix que considerem. No manca qui diu que Avincabaser és l'actual poble de Cabacés, situat molt més aprop de Tortosa, que no pas Vall¬ clara. Hi ha també qui senyala allí les runes d'un edifici bastit pels Premostratenses. El cert és que entre els docu¬ ments de referència, hi ha dues donacions a Sant,a Maria de Vallclara per Albert de Castellvell de 1163 i 1168. Aquest noble per aquells temps era senyor feudal de quasi tot el territori de l'actual partit judicial de Falset. En la donació de VII de les Idus de març de 1163, es diu: "Vallclara de la Diòcesi de Tortosa in do dosoinl)ro do l(ii)4. .Veto .seguit visità tots els convents do la pròpia Ordre e.xistents a Catalunya, rosirà ois ar.vius, prongiu' notes, i en 1715, ontrogava el resnltat^de les seves investigacions en 2 vols. in- fol. lín a()uost nianuscrit, amb lletra clara, s'iii consigna l'ori¬ gen dels 44 convents d'boines i 20 de dones, edificats en terra ca¬ talana. .\ nu''s les Idogral'ies dels llurs fills, nu-s distingits i les glò¬ ries liistòriíiues de l'Ordre. 9. Ordinacions de l'Ajuntament de Montblanch. 1714. Manuscrit, fol. Prodigios y finezas de los Santos Angeles hechos 10. en el Principado de Cataluña, por P. Serra y Postius. Bar¬ celona, Snrià, 1726. 8.^ 24 fulls. 415 pàgs. 10 fulls. .V tiàg. ii2 es parla nle Sor Elena (íonzàlez. la 0 il·lustracions. 88. Sava nova. Portaveu comarcal d'Esquerra Repu¬ blicana deCatalunya. Montblanch, 28 novembre 1931. (Im¬ premta Ponent, Reus), fol. En curs de publicació. INDEX INDEX Pàg. Pag« De Moxtblaxch a Uojals Miralpeix G2 peu la Pexa •> De Pira a Ollers (»3 Uojals ••• Oilers d.l 1)b Montblaxch a Uojals D'Ollers a Sarreal 65 peu la Vall *j Sarreal. Historia 65 De Moxxblaxcii a Vila- Església i portada romଠvert ^ nica Vila vert Ermita deis Sants Met¬ Ermita de Montfroy ... 14 ges '''4 A Uojals Id Sant Bartomeu 75 A Lilla Id Anguera 75 Db Moxtblaxch a Lilla . . 17 De Sarreal a Rocafort De Lilla a la Creu de de Queralt 76 Miramar îd Rocafort 76 Miramar -O Rocafort De de Queralt El Coll de Lilla 78 a Vallvert De Moxtblaxch a Prexa- Vallvert 79 feta Castell 70 Prenafeta De Vallvert a Moxtbrió Terme "• de la Marca 84 Montornès Montbrió 85 De Moxtblaxch a i/er- De Moxtblaxch a Soli¬ mita de SaXTA AXNA . oo vella 89 IVE Moxtblaxch al Pina- Solivella 89 ïell 32 D E Moxtblaxch a L a De Solivella, o de Sar¬ Guàrdia dels Prats ... 34 real A Forés 94 Ermita dels Prats 33 Forés 64 De Moxtblaxch a Bar¬ Església romànica 97 Creus de terme 99 bará , 40 Barbará. Història 40 Serra del Tallat 100 Priorat del Tallat 104 Església i Castell ôl Miracle i Creu del Ta¬ Sant Pero dels Bigats . -54 De Moxtblaxch a Cabra. 56 llat, 167 Cabra -57 Descripció del Priorat . 109 I De Moxtblaxch a Pira j. 59 De Moxtblaxch a Blax- Pira cafort 110 Pag. Pàg. De Montblanch a L'Es¬ Senant 139 pluga de FnANCorj 11], De L'Espluga ... ^ a l'Ermi¬ L'Espluga. Història ... 112 ta de la Santíssima El domini del Bosc de Trinitat 140 Poblet 122 Ermita 141 Orígens i descripció de La Mina 142 la vila 120 De L'Espluga a Vimbodí . 142 Castell, 129 Vimbodí, Història 143 Església antiga 130 Descripció 149 Església moderna i ob¬ De Vimbodí a Tarrés 151 jectes arqueològics ... ... 131 Hospital de Sant .Toan De Vimbodí a Vallclara. 152 de Jerusalem 133 Vallclara. Orígens 152 Pont vell i Pont Major. 134 Descripció 154 Carrers 136 De Vimbodí a Iíiudabella. 155 De l'Espluga i de Blan¬ Bibliografia per ordre cafort a Senant 138 cronològic 157 IL·LUSTRACIONS Píng. Es'Cut de la Província de Tarragona Coberta Montblanch, des de la Mercè T Montblaneh. Portal de Bové 0 Lilla, des de la carretera 17 Lilla, sortint vers el Coll 19 Lilla 21 Miramar, venint de Valls 23 Ermita de 'Santa Anna 31 Ermita dels Prats 39» Barbara, venint de Montblanch 41 Barbara, en 1642, segons Beaulieu 43 Barbara, venint de Prenafeta 45 Barbara, sortint vers Cabra 47 Barbara. Verge del Roser, 1572 49 Barbara. Entrada al Castell 53 Coll de Cabra en 1642, . segons Beaulieu 57 l'ira ... 01 Sarreal des de l'ermita dels Sants Metges 65 Ermita dels Sants Metges 67 Ermita idels. Sants Metges. Façana 60 Ermita dels Sants Metges. Altar 71 Rocafort de Queralt 77 Rocafort. Portal 79 Rocafort. Carrer "... si Rocafort. Carrer S3 Castell de Solivella, en 1930 95 Pàg. 00 Forés. Porta dels 'homes Forés. Porta de les do-nes Habitants de iL'Espluga ..., Espluga. Carrer i Porxo Espluga. Pati de l'Hosipital de , Sant Joan l-'ï' Espluga. Església antiga fCSf- Espluga. Façana de l'església ^ Espluga. Porta ide l'església Espluga. Casa de la vila Vimbodí. Portal de la vila Exlibris de l'autor LÀMINES Lilla Priorat del Tallat en 1885 Espluga. Portal de la Font Major 128 Mapa de la Conca 1^^ i Aquesta GuiA s*acal)à «1 estampar a Barcelona en rOnciNA Romana Jel carrer Jel Hospital, 97, ais XXVIII de Gener de l'any MCMXXXII t«í,.i·.*^-·=*·.35·; .. - i. >VC«-^í-¿jsTÍSE3: ■¿^"¡sssâs^l 3c£ , .,^4 . .,f X' ' '^'í*^* «'^v.lw·ïí, :^¿;3,fí ^¡:f, },: v,^ "■'®^··'-^'í ^sS¿*í«v:?f¿h;-ç..', ü\í- 'í. »« ' i"- - |«i^í-^v ^ f! < "¡"-ía f-^í^ ■->*