L'ART CATALA SOTA LA UNITAT ESPANYOLA CESAR MARTINELL ARQUITECTE Degà-presídent del Coliegl Oficial d'Arquitectes de Barcelona; Acadèmic C. de la de Belles Arts de Sant Ferran de Madrid: Secretari general d'Amics de l'Art Vell; etc. L'A RT C ATA L A SOTA LA UNITAT ESPANYOLA EDITORIAL CANOSA BARCELONA MCMXXXIII COPYHIGTH, 1933 BY CÈSAR MAHTINELL Impremta - Mallorca, 410 - Barcelona SUMARI Pàgs. Bibliografía 9 L'art com a funció social. El cas de Catalunya I3 i.—Un Estat que neix i una Nació que de¬ clina 19 Les escoles castellana i andalusa 23 Castellanitsació de Catalunya 26 Absorció artística de la Cort 29 Política d'obstrucció 3^ Importancia urbanística de Barcelona al se¬ gle XVI 34 IL—El Renaixement 39 El Plateresc 4^ Els impidsors del nou estil 49 Bartomeu Ordóñez.—L'abat Queixal i Damià Forment.—Joan de Noia Sobrietat del Renaixement a Catalunya ... 5^ III.—El Churriguerisme 61 Valuosa producció escultòrica 64 Decadència arquitectònica i pictòrica 66 Característiques del nou estil 68 Església de Betlem. IV.—Restauració de les Belles Arts 73 En començar el segle XVIII 7^ Ixi façana de la Seu de Girona.—Retau¬ le major d'Igualada.—Rodulf i Bibiena 7 SUMARI Pàgs. Tràgica defensa de l'Arquitectura 8i La Ciutadella.—Convent de Sant Agustí. La Seu de Lleida.—La Universitat de Cervera. Característiques d'aquest període 90 V.—L'Academicisme 93 Alguns arquitectes catalans. Preferència pels de Sant Ferran 98 Les escoles locals d'escultura 99 Rehabilitació de la Pintura 103 Triomf de l'art neoclàssic 105 VI.—Vers Renaixença la m La fi del Classicisme 113 Abolició dels gremis 119 Del Romanticisme al Naturalisme 127 Alliberament espiritual de Catalunya.— Florida d'iniciatives.—El Romanticisme a Catalunya.—L'Eixample de Barce¬ lona.—El Naturalisme. Renaixença 146 En començar el segle XX 150 Individualisme ronvàtitic dels cdtalaivs. ... 153 La Barcelona, d'avui 157 Lliçó de la Història 163 8 / ) BIBLIOGRAFIA Abril, Manuel.—La Escultura. La Pintura (a Espa¬ nya).—Apèndix al vol. 6è. de Historia del Arte, de Woermann. Madrid, 1925. Arxius.—Capitulars de Lleida i Girona. Municipals de Barcelona i Cervera. Parroquials de Constantí, Arenys de Mar, Falset i d'altres. Associació d'Arquitectes de Catalunya.—Anuaris. Barcelona. Aulestia i Pijoan, Antoni.-—Estudis històrics.—Barce¬ lona, 1908. Barraquee, Cayetano.—Laí cascs de religiosos en Ca¬ taluña.—Barcelona, 1906. Bassegoda y Amigó, Buenaventura.—El arquitecto Elías Rogent,—Barcelona, 1929. Carreras Candi, Francesc.—La ciutat de Barcelo¬ i na. Geografia General de Catalunya.—Barcelona. Cataluña ilustrada, Ciudad de Barcelona.—Barce¬ lona 1922. Cean Bermúdez, J. A.—Diccionario... profesores de las Bellas Artes España.—-Madrid, 1800. en El Churriguerismo.-—Santander, 1921. 9 \ BIBLIOGRAFÍA CoMERMA, Josep.—Historia de la Literatura catalana. Barcelona, 1923. Domenech i Muntaner, Lluís.—Història i Arquitec¬ tura del monestir de Poblet.—Barcelona, 1925. Duran Sampere, Agustí.—La Casa de la Ciudad de i Barcelona.—Barcelona, 1927. Elías Feliu.—Simó Gómez.—Barcelona, 1913. Benet Mercadé.—Barcelona, 1921. UEscultura catalana moderna.—Barcelona, 1926. Folch Torres, Joaquim.—El Pintor Martí i Alsina. i Barcelona, 1920. Resum de la Història general de l'Art.—Barcelona. Gómez Moreno, Manuel.—Sobre el Renacimiento en Castilla.—Madrid. Gudiol i Cunill, prev., Josep.—Nocions d'Arqueo¬ logia sagrada cafaíana.—Barcelona, 1902. Guitert, Avelino.—I,í7. Barccloneta.—Barcelona. Lampérez i Rojie.a, Vicente.—Arquitectura civil es¬ pañola.—Madrid, 1922. Loredo, Roman.—L'Arquitectura espanyola.—Apèn¬ dix al vol. 6è de Historia del Arte, de Woermann. Madrid, 1925. Llaguno y Amirola, Eugenio.—Noticia de los arqui¬ tectos y arquitectura de España.—^Madrid, 1829. Martinell, César.'—El retaule major del Poblet.— Revista de Catalunya.—Barcelona, agost, 1925. Arquitectura catalana en el segle xviii.—Revista de Catalunya.—Barcelona, abril 1926. La Seu Nova de Lleida, Valls, 1926. El Monestir de Poblet, Barcelona, 1927. 10 BIBLIOGRAFIA El temple parroquial de Santa Maria de Igualada. Igualada, 1929. Monografías de Arte (Director, G. Martínez Sierra) Vicente Lópea.—'Madrid. Ors, Eugeni d'.^—Pròleg del Catàleg de la Exposició de pintura del concurs Plandiura. Barcelona, 1923. Pi y Arimon, Avelino.—Barcelona antigua y moder¬ na.—Barcelona, 1854. Pijoan, José.—Historia del Arte. Barcelona. L'Obra nova. Parlament en la casa del Sr. Lluís Plandiura.—Barcelona, 1928. PuiG i Cadafalch, J. i Miret i Sans, /.—El Palau de la Diputació General de Catalunya. Barcelona, 1911. Rafols, J. F.—Arquitectura del Renacimiento español. Barcelona, 1919. Ruiz y Pablo, Angel.—Historia de la real Junta par¬ ticular de comercio de Barcelona. Barcelona, 1919- Sanpere y Miguel, S. — Fin de la melón catalana. Barcelona, 1905. Sanchiz y Sivera, José.—La Catedral de Valencia. Valencia, 1909. Schubert, Otto.—El Barroco en España. Madrid, 1924. Vila Bartrolí, R. P. Federico.—Reseña Histórica de la Universidad de Cervera. Barcelona, 1923. Vinaza, el conde de la.—Adiciones al Diccionario Histórico... de Cean Bermúdez. Madrid, 1894. Woermann, Karl.—Historia del Arte. Madrid, 1924- 1925- II L'ART COM A FUNCIÓ SOCIAL 1'art, per a necessita sinó que no basta solso d'magnats produir-se,d'organismes artistes, amb potència econòmica suficient per a estimular i mantenir els artistes en un pla de dignitat que els permeti de traduir en obres la seva inspiració. L'art d'un poble depèn tant de la societat que sol·liciti i estimuli el treball dels artistes, com d'aquests ma¬ teixos. Podríem dir que uns i altres indueixen mú¬ tuament la seva aportació, material l'una, espiritual l'altra, per a fer possible l'obra d'art composta de matèria i esperit. L'escultor o el pintor no podrien esmerçar els seus dies donant forma plàstica a les creacions del seu esperit, si no hi hagués qui des¬ prés adquirís les seves obres a un preu que li per¬ meti de viure i àdhuc nodrir la seva ànima amb noves idees; ni l'arquitecte podria realitzar per ell mateix les seves concepcions, si no fossin els mag- 15 CESAR MARTINELL nats o les corporacions que sufraguessin les quan- tioses despeses que exigeix el bastiment de l'obra arquitectònica. L'art és flor de civilització i, per tant, suposa una selecció de sensibilitats i de possibilitats. Per més que el sentiment de bellesa sigui innat en l'ho¬ me i per tant en els pobles, uns i altres no es cap¬ tenen de les necessitats artistiques fins que tenen resoltes altres necessitats més imperioses, quant més materials. Un poble amb pocs mitjans de vida, amb manca de cultura, amb dèficit sanitari o sense tran¬ quil·litat als esperits, no podrà covar amb fecundi¬ tat un art esplendorós. Quan un poble estigui més ben organitzat o tingui més força per a mantenir una aristocràcia espiritual i social, els seus artistes tro¬ baran més ambient per a donar vida a un art pui- xant. Però aquests artistes tampoc no són fills exclu¬ sius del seu temps i de la societat; porten din¬ seva tre d'ells la força directriu de generacions anteriors; el sentiment de la plàstica propi d'una raça, que és un dels trets que determina la seva personalitat; i, al costat d'això, la subjecció als corrents mundials, que, en còpula fecunda, engendren noves modalitats í6 L'ART COM A FUNGIO SOCIAL artístiques que dins la unitat de l'art general oferei¬ xen les variants adaptades a la llum i a l'ànima de cada terra. És per això que, si volem atansar-nos al feno¬ men biològic de l'art i mirar-lo com una cosa ob¬ no jectiva, sense relacions externes, hem de preguntar- nos en quin moment es produí, d'on venia i on ana¬ va. Si és més ric d'idealitat que de mitjans econò¬ mics; i si la societat a la qual serveix és mestressa d'ella mateixa o bé està capolada per expoliacions politiques que, en el cas de Catalunya, volien con¬ duir-la a un provincianisme eixorc. El cas de Catalunya.—Algú a fet retret de la inferioritat monumental de Catalunya, volent veure en això una prova de la seva inferioritat racial. Constatem que aquesta inferioritat monumental comença a manifestar-se juntament amb el predo¬ mini politic de Castella. No és un cas d'inferioritat racial, sinó d'opressió de la personalitat ètnica, a la qual ens volgué subjectar el destí de la història. Aquesta inferioritat, sarcàsticament retreta, és la lliçó punyent d'un període de depressió nacional. Els monuments que, malgrat tot, ens queden d'a- 17 CESAR MARTINEL·L quest període, no són solament una evocació de la seva època, sinó testimonis vius de vexacions i de la fortitud moral que representen. La finalitat d'aquest estudi és situar al seu lloc les causes, efectes i relacions al·ludides, donant en¬ sems una visió panoràmica de l'evolució cíclica d'a¬ quest llarg períoded'intranquil·litat espiritual. Expo¬ sarem l'ambient què es desenrotllà la lluita he¬ en roica que els nostres artistes hagueren de sostenir pel seu ideal de bellesa. No entrarem en el detall de la documentació especifica, més que en aquells casos que la seva significació ajudi a caracteritzar un passatge, per tal de no separar-nos de la visió panoràmica preconcebuda. i8 / UN ESTAT QUE NEIX I UNA NACIO QUE DECLINA N comiençar el segle xvi, el centre polític de Catalunya estava desplaçat i les institucions i families principals de la terra no es distingien pas pel seu interès a fer reviure les tradicions. La pen¬ insula ibèrica constituïa un estat poderós, que sota els regnats de Carles I i Felip II pogué assistir d'u¬ na manera digna a la introducció dels corrents re¬ naixentistes que a Itàlia havien arribat al seu apo¬ geu al segle anterior. La influència de l'art italià, que s'expandi per tota Europa, arribà a la nostra peninsula per artis¬ tes italians que vingueren a treballar-hi, per artistes d'aci que anaren a estudiar a Itàlia i per viatgers pròcers que havien vist les grans construccions a la nova manera, que la munificència dels Papes i mag¬ nats bastia a Itàlia i volgueren imitar-los al seu propi pais. 21 CESAR MARTINELL La unió deis diversos estats ibèrics, que la his¬ tòria coneix amb el nom d'unitat nacional, enrobus¬ tí l'erari públic, reforçat, encara, llavors, per l'a¬ fluència de riqueses que aquells anys provenien de l'Amèrica, novament descoberta. Això permeté a les institucions i magnats espanyols d'aixecar universitats, hospitals, palaus, i prosseguir les obres de moltes catedrals, totes les quals construccions eren enriquides amb escultures i pintures a la nova manera romana, mentre l'arquitectura seguia més fortament aferrada a la tradició constructiva ogival. Les riqueses provinents d'Amèrica, malgrat la part principal que els catalans tingueren en la des¬ coberta del Nou Món, no afavoriren d'igual mane¬ ra a Catalunya que a Castella. El comerç de tota la península amb Amèric'a havia estat limitat al port de Sevilla. Amb això, no sols perdia un valuós ele¬ ment de vida la gloriosa marina catalana, mestressa de la Mediterrània, sinó que, de fet, en el comerç mundial s'operava una forta atracció les terres vers novament descobertes, en detriment de l'hegemonia comercial mediterrània. Catalunya, no obstant, man¬ tingué encara el seu antic poderiu comercial, i mal¬ grat que el sol del seu esplendor econòmic anava a 22 UN ESTAT QUE NEIX I UNA NACIO QUE DECLINA la posta, la facilitat de comunicacions amb Itàlia féu de Barcelona i València, durant algun temps, les capitals més atansades als corrents artístics. Les escoles castellana i andalusa En començar la història moderna, quan' Catalu¬ nya hauria pogut reprendre amb nou daler la seva tradició artística, no es trobava en circumstàn¬ cies favorables per a donar nova embranzida a la se^^a gloriosa monumentalitat. Els comtes de Barce¬ lona, reis d'Aragó, esdevingueren aquells temps reis de totes les Espanyes, í mentre ací les residències dels comtes-reis romanien buides i amb conservació precària, la Corona d'Espanya feia bastir el mag¬ nífic Alcàçar de Toledo, sota la direcció de Co- varrubias; altre palau a Granada, dirigit per Pere Machuca, i més entrat el segle, la grandiositat de l'Escorial, amb la qual cosa no solament eren agom- bolats al centre els prestigis tècnics i les riqueses, sinó l'honor de guardar les despulles reials que fins feia poc havien tingut dignes acolliments en els nos- 23 CESAR MARTINELL tres grans Monestirs de Ripoll, Santes Creus i Po¬ blet. A Castella la Nova, durant el segle xv, s'havien destacat comptats artistes. A Castella la Vella i Leon foren flamencs, nòrdics i algun italià els que fornien les catedrals d'Avila, Salamanca, Leon, Toro i altres. Hem d'arribar a finals de centúria per a trobar amb personalitat rellevada el pintor Pere Gon¬ zález Berruguete, pare del genial escultor. Però ve la gran descoberta del català Colom, i les viles castellanes veuen tornar enriquits d'Amèri¬ ca als seus magnats, els quals aixequen palaus pri¬ vats i públics on arquitectes i escultors fan gala de les novetats d'estil. Això fomentà decididament la florida artística castellana, promoguda per artistes estrangers i nacionals, que comencen practicant les tendències romanistes de l'època per a acabar amb la concreció ben definida de l'escola castellana, en¬ carnada en els escultors Becerra, Berruguete i Her¬ nández, i els pintors Coello, Pantoja, Moro i el Greco, que fan possible l'advenimfent de la gran fi¬ gura de Velàzquez. L'Andalusia cristiana, malgrat la riquesa natu¬ ral del país, fins llavors, no havia tingut una forta 24 UN ESTAT QUE NEIX I UNA NACIO QUE DECLINA tradició artística; àdhuc el gran pintor cordovès Bartomeu Bermejo hagué de venir a exercir el seu art a les nostres terres llevantines. Fou a mitjans del segle xvi, quan, pel comerç amb les índies, fo¬ ren enriquides les poblacions del Guadalquivir, que fruïen aquest privilegi, que comença la gran activi¬ tat artística que li donà la seva fama de després. Els quantiosos capitals que es formaren a l'empar d'aquestes circumstàncies favorables tingueren llur aplicació avinent, no sols en el decòrum de les man¬ sions senyorials i edificis públics que hom bastia, sinó en les nombroses fundacions monàstiques en terres novament conquistades als moros que, mer¬ cès a importants donacions, podien disputar-se en¬ tre elles els artistes de més fama, per tal d'embellir les residències, esglésies i capelles de nova construc¬ ció. Aquestes circumstàncies favorables foren les que donaren lloc a la famosa pintura sevillana i es¬ cultura andalusa que a tan alt grau d'esplendor ha¬ vien d'arribar al segle xvii. 25 CESAR MARTINELL Castellanització de Catalunya Què passava mentrestant a Catalunya? Amb el casament d'Alfons el Catòlic amb Isabel de Castella es començaren a introduir castellanismes a la nostra llengua i es feren populars algunes poesies i roman¬ ços castellans. A mitjans del segle xvi, el senyoriu de les ciutats comença a parlar en castellà, ço que motiva una queixa de Cristòfor Despuig, recordant que "en altre temps no donaven lloch ad aquest abus los magnànims Reis d'Aragó...". Aquella flo¬ rida d'escriptors que foren ornament de la xv." cen¬ túria s'estronca sobtadament. Més endavant, la vida cultural catalana s'hagué de veure castellanit¬ zada del tot. Malgrat la resolució contrària dels bisbes, es comença a predicar en castellà a la Seu de Barcelona. Entre tots els seus prelats que van des del 1664 fins al 1850, sols n'hi ha un, el bisbe Sala, que sigui català. Els càrrecs importants din¬ tre de la Inquisició, Ordres religioses, oficines pú¬ bliques i Exèrcit, es fan recaure en castellans. Al¬ guns defensors isolats, que publicaren impreses les 26 UN ESTAT QUE NEIX I UNA NACIO QUE DECLINA seves lamentacions, no pogueren evitar que la nos¬ tra de llengua li¬ parla perdés les seves condicions terària i arribés grau d'abjecció tal, com arribà a un al regnat de Ferran VII, durant el qual, a les ciu¬ tats és emprada una llengua forastera, mentre la nostra ha de refugiar-se als camps i a les muntanyes, més acollidores i menys versàtils, per quan el virus de l'adulació i les ambicions polítiques no hi tenien llur estatge. La gran època històrica de les belles arts catala¬ nes era finida. Lamagnificència de les pintures ro¬ màniques, avui dia no coneixen parió; l'esplen¬ que dor gòtic, amb els mestres pintors Ferrer Bassa, els Serra, els Borrassà, Huguet, Vergós i Dalmau; els escultors Bartomeu, Montflorit, Cascalls, Jordi de Déu, Pere Joan i Gomar; els Cescomes, Fabre, Ri- quer, Aloy, Traver, Escuder i tants d'altres que construïren els grandiosos monestirs i catedrals, pa¬ laus per corporacions, drassanes, hospitals i altres edificis que ens diuen com era de perfecta l'organit¬ zació nacional de Catalunya; tot concebut amb per¬ sonalitat pròpia i el pregon capteniment de la bio¬ logia de cada art, tot quedà estroncat amb els nous corrents polítics, de manera semblant a ço que 27 CESAR MARTINELL passà amb l'idioma, un temps gloriós, dels LluII, Eiximèniç, Vives i Bernat Metge. En art, el fenomen no fou tan visible. És ve¬ ritat que els nostres artistes, com en literatura, so¬ friren la influència centralista, però els corrents de l'època arribaren a Catalunya amb l'alenada de re¬ novació general a tota Europa i en alguns aspectes més aviat que a la resta de la península, a causa d'una major intimitat de relacions amb la Itàlia, propulsora del moviment artístic. Mentre a la Cort espanyola eren impulsades construccions grandioses per a servir la complexi¬ tat de serveis o l'ostentació de poderiu d'una mo¬ narquia, sobtadament enfortida, i la confluència de més diversos estils donava lloc a síntesis pròpies que, com el plateresc, caracteritzen l'art castellà de la primera meitat del segle xvt, ací a Catalunya les construccions eren més modestes i les influències racials menys diverses; però amb tot i l'estat de de¬ cadència i el fet absorcionista, ben aviat veurem traspuar per entre les formes externes de les noves tendències, l'esperit de la terra, per mitjà d'aque¬ lles qualitats perdurables que distingeixen la pecu- a8 UN ESTAT QUE NEIX I UNA NACIO QUE DECLINA liar visió de la plasticitat dels pobles, per sota de les variacions aparents dels estils. El fenomen artístic es distingí del lingüístic, per¬ què, universal com és el llenguatge de l'art, el de la terra no hagué de sofrir el menyspreu d'un repu¬ di, i malgrat tractar-se d'un art nou, els catalans pogueren usar-lo bentost amb el propi, seu accent germà d'aquell altre accent que devien posar a la llengua importada els que l'empraven; accent fonè¬ tic i estructura de dicció que acusava la fortitud de principis immutables de la nostra ànima col·lectiva, que no es pot dissimular amb disfresses, ni sap do¬ blegar-se a l'impuls de circumstàncies artificioses, per altes i duradores que semblin. Absorció artística de la Cort A Catalunya, aquell temps no hi foren bastides grans obres. La seva limitació territorial i la des- membració de l'autoritat política que iniciava la de¬ cadència, foren els causants d'aquesta inferioritat quantitativa. Convé de fixar l'atenció en aquest 29 CESAR MARTINELL punt, per tal de poder donar la justificació deguda a aquest fenomen. Si la Cort espanyola podia subvenir amb les ren¬ des de les diverses nacions, construccions com les residències esmentades de Toledo, Granada i l'Es¬ corial; i més endavant, encara, els palaus de Ma¬ drid, La Granja i Aranjuez, aci a Barcelona el pa¬ lau major o reial, era abandonat en la seva primi¬ tiva destinació, i utilitzat com a residència de l'in¬ quisidor general i del Virrei, instal·lant-hi també la Reial Audiència Civil, i esdevenia un centre admi¬ nistratiu que les Corts de Montçó del 1547, cregue¬ ren necessari d'ampliar i adaptar a tal fi. Dirigí les obres Anton Carbonell, acceptant els nous corrents renaixentistes, però donà exteriorment a la seva obra un aire denostra, al qual contribueixen casa lesgarites lladroneres dels angles, evocadores de les que encara hom pot veure en algunes pagesies for¬ tificades d'aquell segle. És una obra sòbria, àdhuc massa senzilla per a l'alberg de la suprema autori¬ tat de Catalunya, després del sobirà. La grandiosa Universitat d'Alcalà d'Henares tro¬ ba Catalunya un lleu reflex en el col·legi de Sant a Lluis, de Tortosa, sufragat per Carles I a mitjans 30 UN ESTAT QUE NEIX I UNA NACIO QUE DECLINA de segle, de la joventut morisca. per a ensenyament espaiós i de fina arquitectura, que la L'edifici ciutat de Sevilla, pingüement enriquida, podia bas¬ tir per a Cases Consistorials, ací a Barcelona són limitades ampliacions a les cases del Consell i de la Generalitat, fetes amb esperit d'economia. I mentre a Castella es bastia amb or americà la famosa fàbrica de l'Escorial, a Catalunya són les esglésies rurals de la Selva del Camp i d'Ulldemo¬ lins, 0 qualques capelles a la seu de Tarragona, que si per la seva modèstia no tenen comparació amb el grandiós monestir, la tenen per, la seva honestedat arquitectònica. Política d'obstrucció No sols amb la manca de mitjans tingueren de lluitar els catalans per a realitzar les poques obres monumentals que ens queden d'aquella època, ans també amb les intrigues dels forasters que tenien influència prop del Lloctinent. Així succeí quan s'estava començant, sota la direcció de l'arquitecte 31 CESAR MARTINELL Pere Blai, el davanter de l'esmentat Palau de la Generalitat, que dóna a la plaça de Sant Jaume. Feia pocs dies que havien estat començades les obres, quan els esmentats elements forasters intri¬ garen prop del Lloctinent i sorprengueren la bona fe de Felip II, propalant que ço que els diputats in¬ tentaven era fortificar el Palau i convertir-lo en una mena de castell al mig de la ciutat. Això produí, per part del Rei, una ordre d'atur de les obres, més que endavant hagué de revocar, la qual cosa es consigna en una apuntació del dia 31 de març de 1597 al Die¬ tari de la Generalitat, que diu: "En aquest die los senyors Deputats reberen letra de Sa Magestat ab quels diu paren les obres fan denant Sant Jaume, que ell vol veure primer. Y axí ho feren y enviaren una embaxada y el Mestre de la obra y après Sa Magestat envia a dir passasen avant, com apar en el Libre de deliberacions". suspensió era contrària als privilegis L'ordre de jurats de què fruïa la Generalitat i els diputats ho feren avinent al Virrei diverses vegades. Una d'e¬ lles el dia 11 d'abril, en què anaren a suplicar-li que no parada l'obra, car el Rei havia estat mal in¬ fos format. Fou endebades: el Virrei els contestà "que 32 UN ESTAT QUE NEIX I UNA NACIO QUE DECLINA se admirava de la tardança en fer sa resolució de obeir lo que S. M. mana, que per açó no eren me¬ nester doctors y paria cosa de burla lo allargarho tant y que havia dexat de anar ahir a visitar lo Duch de Maqueda per no passar devant la obra y no tenir ocassió de veure que no ha parat; que avui vol anar a visitarlo y que los deputats donen orde que sie parada la obra". Sembla que aquesta suspensió era una venjança per l'oposició que la Generalitat feia a què fossin agregades a la Castellania d'Emposta diverses co¬ mandes de l'ordre de l'Hospital que eren del Gran Priorat de Catalunya, ço que contrariava molt al govern de Madrid. Els diputats es vegeren obligats a parar les obres el dia 12 d'abril i trametre una comissió a Madrid a reclamar directament Felip II, a laqual aconseguí esvair la intriga dels enemics de Catalunya i poder continuar la construcció de la part nova del Palau. 33 CESAR MARTINELL Importància urbanística de Barcelona al segle XVI Malgrat les circumstàncies adverses, Catalunya tenia prou força, amb els elements que li quedaven, per a incorporar-se al moviment artistic europeu i àdhuc per a fer-hi un bon aquells aspectes paper, en que, com els d'incumbència municipal, no havien sentit tan mermada la seva personalitat. Hagué de renunciar a les construccions pròcers, però renuncià al decòrum de les construccions no que podien bastir les families riques del país. L'art passà al servei de les institucions administratives i de l'estament burgès, i dins d'aquests límits, més modestos, hi trobà camp suficient per a esmerçar les seves activitats constructives i donar proves dels seus sentiments artístics. Orfe l'art de la protecció reial, s'anticipà al corrent dels temps i es posà al servei del poble, en alguns problemes urbanístics, en els quals excel·lí. Durant els segles xvi i xvii, els problemes d'ur¬ banització no captenien, en general, les poblacions europees. Entre elles, però, les espanyoles tenien 34 UN ESTAT QUE NEIX I UNA NACIO QUE DECLINA fama de més abandonades, al dir d'alguns viatgers. A Madrid, convertit en capital pels Austries, tot es¬ tava per fer. Excepte els tres o quatre carrers prin¬ cipals i la plaça Major, els demés eren roïns, amb abundoses cases de les que en deien a la malícia, que tenien un sol pis per tal de burlar el dret del Rei disposar del principal. D'aquests carrers en a diu Mad. D'Aullnoy que no n'hi havia de més mal empedrats en tot el món, i que l'istiu la pols cegava els ulls i l'hivern el fang ho embrutava tot, àdhuc els que anaven en cotxe. Borghese afegeixque els carrers feien molta mala olor perquè els veïns hi treien "certs utensilis", a causa de la manca de llocs excusats; a més a més, qualsevol recó en carrer, plaça 0 portal es considerava "como lugar propio para determinados desahogos, sin que bastase a im¬ pedirlo el acuerdo de los Corregidores de poner en ellos una cruz, para que el signo cristiano contuvie¬ se el desafuero" (V. Lampérez). Altresciutats, ultra la pols i el fang, estaven en¬ congides dintre de muralles, carrers fantàstics, mi¬ sèria i brutícia. D'altres presentaven els seus prin¬ cipals monuments abandonats i sense acabar, de la qual cosa vingué la dita: "Salamanca, medio puente 35 CESAR MARTINELL y media plaza, media iglesia y media casa, lo mejor que tiene España". visió desoladora no deixa d'ha- Per entre aquesta ver-hi viatgers que parlen amb elogi d'algunes po¬ blacions com Sant Sebastià, pel seu aspecte atraient; Sevilla perla seva riquesa; Tortosa pel seu pont; Barcelona, Santiago, València i Múrcia, pels seus carrers i places. La ciutat de captingué Barcelona, sobre totes, es d'assolir una urbanització superior a la majoria de ciutats en aquella època. A les darreries del segle xv havia arribat a ésser un conflicte l'estat ruïnós de moltes carregades de censos, que els seus cases, propietaris es resistien a edificar. Els consellers miraren d'arranjar aquesta com altres qüestions urbanes, assolint que, entrat el segle xvi, Bar¬ celona meresqués elogis de molts viatgers cèlebres, i es distingís, de manera especial, per Valtura dels edificis, llavors desusada. Deia el cateoràtic d'Al¬ calà, Pérez de Mesa, l'any 1595, que Barcelona te¬ nia "los mejores edificios de casas de toda Europa: porque las mas délias son muy semejantes a casti¬ llos o fortalezas"; i Francesc Diago, pocs anys més tard repetia el concepte, afegint que totes les cases 36 UN ESTAT QUE NEIX I UNA NACIO QUE DECLINA són "grandes y de piedra cortada de Mon- altas y juyque, muy bien labrada". Les cases amb jardí, empedrats i clavegueres dels carrers meresqueren l'elogi de l'italià Andreu Navagero, l'any 1525; de l'ardiaca de Murvedre, Miedez, el 1545; del por¬ tugués Gaspar Barreiros, el 1546; i de l'andalús Pere Mexia, el 1547, qui reconeixia que la seva ciu¬ tat de Sevilla era inferior a la nostra. Entrat el se¬ gle XVII, s'expressen en semblants termes el metge d'Amber es. Lluís Núñez, Jaume Rébullosa i molts altres escriptors. 37 II EL RENAIXEMENT A cultura del Renaixement, que algun temps s'ha tingut com impulsada sols per un desig de retorn a l'antiguitat, fou, més que això, una conse¬ qüència de l'estat esplendorós de la cultura medie¬ val de l'Occident, creadora de l'arquitectura ogival, que s'encarrilava cap a l'estudi de la naturalesa i produïa els grans humanistes d'aquell temps. És evident que durant els segles xv i xvi hi hagué a Itàlia una marcada activitat vers l'estudi de l'anti¬ guitat clàssica, però aquesta afecció antiquarista deu ésser considerada més que res com una moda¬ litat del retorn a les fonts de la naturalesa i de les tendències objectivistes dominants, que no és el nos¬ tre propòsit d'ara analitzar. El que sí ens interessa de remarcar, com ja hem insinuat, és que les formes artístiques de l'antigui¬ tat clàssica tingueren el seu principal centre impul- 41 CESAR MARTINELL sor a Itàlia, on tants models tenien a la seva vista constantment, i que, contra del que podria semblar, trigaren més d'un segle expandir-se per tota Eu¬ a ropa, aferrada fortament a les tradicions constructi¬ ves medievals. A Bèlgica i Alemanya, les formes gòtiques seguiren en ús al llarg del segle xvii. A Espanya fa la seva aparició el nou estil a darreries del segle xv, però no pren volada fins entrat el xvi, principalment en l'arquitectura civil o senyoria!, amb tot i que Castella i Andalusia, enriquides pels tresors d'Amèrica, foren més fàcils a les innovacions que no pas Catalunya, que, com havem dit, comença¬ va la seva decadència. Àdhuc a la mateixa Valèn¬ cia, que havia donat un Roma i que Sant Pare a semblava més oberta als vents d'Itàlia, seguí cons¬ truint-se, per algun temps, a la vella manera. Malgrat que la nostra facilitat de comunicacions amb Itàlia ens deixà conèixer ben aviat les noves tendències artístiques, aquestes de te¬ no passaren nir una eficàcia externa, sense ultrapassar els do- menys de la decoració. Per a trobar a Catalunya estructures constructives resoltes a la manera re¬ naixentista hauren d'esperar que a les darreries del segle XVI cristal·litzi l'escola que Josep Ràfols n'ha 42 EL RENAIXEMENT dit del Camp de Tarragona, de la quai en són les se¬ ves figures més destacades Mossèn Jaume Amigó, rector de Tivisa, Bernat Caseres i el barceloní Pere Blai, que residia a Vallmoll, els quals pogueren exe¬ cutar obres netament renaixentistes mercès a la tu¬ tela del savi arquebisbe Antoni Agustin. La majoria de construccions que es feien a les primeries del segle, en mans dels constructors que coneixien, més que cap altra, l'estructura ogival, al¬ trament arrelada a la terra, edificaven segons la ve¬ lla manera atemperada a les noves orientacions. És l'època de les cases espaioses, amb un gran pati cen¬ tral, de tradició gòtica, amb l'escala en un dels an¬ gles i un gran portal de comunicació amb el carrer, per on poguessin circular les amples carrosses in¬ troduïdes a Espanya per l'emperador Carles lia Barcelona, pel seu Virrei Garcia de Toledo, l'any 1559. Desapareixen de les cases les torres angulars i les finestres subdividides per columnes. Les noves finestres són carrades, de motllura pronunciada i ornamentació més feixuga. Els guardapols de les fi¬ nestres es mantenen sovint amb els motlluratges de perfils gòtics, plens d'escultura, renaixentista d'es¬ perit i de composició total abarrocada, per la super- 43 CESAR MARTINELL abundància d'elements ornamentals i pel vigorós re¬ lleu dels mateixos. Pot semblar contradictòria aquesta conjunció de gòtic i barroc, i, no obstant, ens atrevim a dir que a casa nostra tingueren un punt de coincidència en estructures gòtiques retardades, que perduren fins al segon quart del segle xvii i els nous corrents que tenien obert el camí d'Itàlia. Recordem que a Roma, l'any 1546, Miquel Angel s'encarregava de l'obra de Sant Pere i que aquest arquitecte-escultor fou qui donà els primers passos vers l'escola barroca que havien d'impulsar definitivament els arquitec¬ tes Poncio, Rainaldi i Maderna, precursors imme¬ diats dels Borromini i Bernini, que començaren a treballar principis del xvii les obres àlgides del a barroquisme. Quan els vents d'aquesta escola arri¬ ben a Catalunya, ací ens debatim encara amb ele¬ ments gòtics. En tenim un exemple en les obres or¬ namentals que es feien al pati dels tarongers de la del pati Generalitat, vers l'any 1540, i els capitells gòtic de Casa la Ciutat, ornamentats amb escultura d'un franc barroquisme. En l'antiga porta del Tren- tenari, obrada l'any 1580, avui a la sala del Con¬ sell de Cent, hom pot veure en desinvolta promis- 44 EL RENAIXEMENT cuitat unes pilastres i entaulaments dòrics per un costat i columnes de motlluratge gòtic enroscat eli- coïdalment a l'altre, tot el qual anava junt amb els medallons dels orígens mitològics de la ciutat. Aquesta persistència del gòtic, que hem esmen¬ tat, no la retreiem com un cas específic de la nos¬ tra terra. A Itàlia mateix, on aquest art no hi estigué mai fortament arrelat, hom el troba íntima¬ ment unit amb les primeres manifestacions renai¬ xentistes. Recordem la trona del baptisteri de Pisa, acabada l'any 1260 per Nicolau Pisà, i la de la ca¬ tedral de Siena, feta a la mateixa època. Avancem en època fins al xv i veurem encara Donatello que, com els anteriors, posen escultura de concepció clàs¬ sica entre elements d'arquitectura gòtica. La dife¬ rència que notem ací a Catalunya en aquest feno¬ men natural de convivència entre l'art que mor i l'art que neix, és que, si a Itàlia es pot calendar de les centúries xiii a la xv, ací es retarda fins a la XVI i primeries de la xvii; i que mentre a Itàlia, la convivència es realitza entre l'art gòtic i el renaixe¬ ment que el seguí immediatament, ací es realitza entre el gòtic i el renaixement entrat ja en la seva fase barroca. 45 CESAR MARTINELL Simultàniament amb aquest;es obres de transició, es construïren també a Catalunya edificis en els es¬ tils dominants a Espanya durant aquest segle. Hom cita com una primeres la porta de l'Hospital de les de la Santa Creu, en pur estil plateresc, que admet, però, al centre del mig, punt apeixinat que la sur¬ monta, un element gòtic, procedent tal vegada de la porta anterior i que representa l'escut de l'Hospital sostingut per dos àngels, tot això emmarcat en mot- lluratges gòtics, de formes generals carrades. Cri¬ dem l'atenció sobre aquest cas de promiscuïtat, perquè algú ha donat aquesta porta com exem¬ ple de simultaneïtat productora dels dos estils, la qual cosa trobem en altres obres, però que ací no té pas aquest caràcter, sinó el de dues obres de dife¬ rent estil, pur cada un d'ells i simplement incrus¬ tada la pedra gótica en mig de la plateresca. El Plateresc L'any 1518 s'estava construint la casa Gralla al carrer de la Portaferrissa, desapareguda en 1853, en obrir-se el carrer del Duc de la Victòria. Pels 46 EL RENAIXEMENT gravats i per les notícies que ens en queden, sem¬ bla que era la casa de Barcelona que més genuïna¬ ment representava l'estil plateresc. Columnes i pi¬ lastres d'ordre corinti les ornaven obertures, junta¬ ment amb escuts, garlandes i medalles amb efigies de personatges romans. El constructor d'aquest edi¬ fici tingué la idea deliberada, no sols de proveir la seva comoditat, sinó de contribuir a l'embelliment de la Barcelona que llavors es renovava. Aixi ho deien llegendes llatines que hi havia als pedes¬ unes tals de les columnes del portal: Publicae venustati (embelliment públic) i Privatae voluptati (utilitat privada). El Miquel Joan Gralla, raccioner senyor a la cort del rei, reeixí en els seus propòsits d'embe¬ lliment públic i els veié premiats pel Concell de Cent que, per la seva obra, li concedí una quantitat d'aigua anyal. Hom ha dit si en l'obra de l'escala, anterior a la de la façana, d'aquesta casa, hi treba¬ llà l'escultor Damià Forment, del qual parlarem més endavant. Enfront d'aquesta casa hi havia la de Barberà, amb un pati magnífic, amb profusió de testes d'em¬ peradors romans i figures mitològiques, que B osarte creia podien haver estat portades d'Itàlia, algunes 47 CESAR MARTINELL de Ies quals han estat conservades al Museu de San¬ ta Agata fins a la seva recent transformació. Aques¬ tes dues cases i la de Dusay al Regomir, són les que amb més prestigi es conservaren d'aquella èpo¬ ca fins a mitjans dels segle passat. Cal recordar també com exemplars característics, encara que més modestos, la façana de la casa del gremi de Calde- rers al carrer de la Bòria i ara reconstruïda a la pla¬ ça de Lesseps; i la casa gremial dels sabaters, contruïda en 1565, l'única que avui encara es con¬ serva en el seu lloc primitiu, davant de la Cate¬ dral. Fora de més notable que Barcelona, l'exemplar tenim, amb aquestes característiques, és el col·legi de Sant Lluís, de Tortosa, ja esmentat, interessant pel seu pati, d'abundosa escultura no gaire fina, amb retrats dels reis d'Aragó, i el portal de la fa¬ çana, de composició molt elegaat, que recorda el da¬ vanter de l'Alcàçar de Toledo, llavors en construc¬ ció, sota el patronat del mateix Carles I que sufra¬ gà el Col·legi tortosí. Aquestes obres, per bé que dins de les noves tendències renaixentistes, ens arribaven ací, amb més influències de Castella que d'Itàlia, i per tant. 48 EL RENAIXEMENT més afectades de les solucions plateresques que del classicisme italià. No obstant, ens queden alguns in¬ tents de les primeries del setzè segle, que proven com a la nostra terra no mancaren pròcers que impulses¬ sin les pures formes renaixentistes que Itàlia havia portat al seu màxim esplendor, quan a Castella es¬ tava plena floració el goticisme en la seva etapa en plateresca, malgrat que artistes espanyols anessin a Itàlia i italians vinguessin a la península. Els impulsors del nou estil Els escultors Felip Vigarni, a Burgos, i Forment, a l'Aragó, com la major part d'escultors, treballa¬ ven les seves obres en gòtic florit. Entre tots els es¬ panyols del primer quart del segle sobresurt Berru- guete, el qual s'havia format artísticament a Itàlia, però incorporat aCastella, el seu renaixement deri¬ và aviat cap al plateresc. Bartomeu Ordonez.—Tal vegada qui senti més fort i pur l'afany de renovació artística, fou el bur- 49 CESAR MARTINELL galès Bartomeu Ordóñez, que freturés de glòria se'n vingué a Barcelona atret per l'ambient més europeu de la nostra ciutat i per estar més en contacte amb el litoral mediterrani. Ordóñez es casà amb una catalana i posà obra¬ dor a Barcelona, però per tal de rebre més de prop les ensenyances de la nova tendència, traslladà el seu obrador a Carrara, executà un projecte de on trascor per a la seu de Barcelona en pur estil renai¬ xement, conceptuat com la primera obra en el seu gè¬ nere que tinguérem a Barcelona i probablement a la peninsula. L'any 1519, ja estava executat el trascor i l'artista treballava en els admirables paravents de dins del cor, obres d'escultura admirables, que fan pensar en DonateHo, i que malgrat la seva ex¬ cel·lència estan en lamentable estat d'abandó i poc conegudes dels aficionats d'aquestes coses. Les ap¬ tituds excel·lents d'Ordóñez no passaren desaperce¬ budes del rei Carles I que es trobava a Barcelona des del febrer d'aquell mateix any i li encomanà el sepulcre dels seus pares, els Reis Catòlics, i el del Cardenal Cisneros, que Domènec di Alessandro ha¬ via deixat sense acabar a la seva mort. L'any se¬ güent Ordóñez tornava a ésser a Carrara, on morí, SO EL RENAIXEMENT després d'haver disposat al testament d'ésser enter¬ rata Barcelona, al costat de la seva difunta esposa. Aquestes obres, amb tot i la seva significació ben determinada, no tenien una destinació prou des¬ tacada, ni una grandària de dimensions que donés veritable eficàcia a la seva exemplaritat. No obstant, preparaven l'ambient artistic perquè aquests cor¬ rents puristes desenvolupessin de faisó més es¬ es plendorosa. Ja hem dit que de Catalunya se n'ha¬ vien desplaçat els poders oficials que haurien pogut impulsar grans construccions. Carles I es trobava a Barcelona quan encarregà a l'Ordóñez, barceloní d'adopció, el sepulcre pels seus pares, però aquest sepulcre no havia de romandre a Barcelona, sinó que es bastí a Granada. Per la a producció de grans obres era precís que es coordinessin els elements de potència econòmica de les nostres institucions i la floració de personalitats amb cultura i sensibilitat suficients per a menar el nostre art vers els corrents europeus. L'abat Queixal i Damia Forment.—Una d'a¬ questes figures fou la de l'abat Queixal de Poblet, que manà fer el sumptuós retaule major, i que re- 51 CESAR MARTINELL corda, en artístic, aque¬ la mcxièstia del nostre món lles grans figures del seu temps que es digueren Juli II, Lleó X i Climent VII, per les quals Itàlia fou enriquida amb tantes obres dels millors ar¬ tistes. Quan l'any 1527 el monestir del Poblet es pro¬ posà de construir aquest retaule, l'abat Queixal volgué que fos l'obra més important en el nou estil. Mort l'Ordóñez, no hi havia al regne d'Aragó cap gran artista conreador del Renaixement. El de més fama era el valencià Damià Forment, que havia fet el retaule del Pilar i llavors estava de Saragossa treballant en el de la seu d'Osca, els dos en estil gò¬ tic. L'abat envià a cercar l'artista i li encarregà la traça del retaule "a la romana", com en deien llavors. A Forment no li era desconegut aquest estil. Alguns 0 tractadistes diuen que de jove havia estudiat a Itଠlia i sembla segur que quan Berruguete retornà de Roma l'any 1520 es deturà algun temps a Sara¬ gossa i Osca, on treballava Forment i amb les ense¬ nyances que portava d'Itàlia influí l'estil de l'es¬ en cultor valencià. La traça que aquest féu per a Poblet, amb tot i que en la part arquitectònica no té ben afondit l'esperit renaixentista, representa un gran 52 EL RENAIXEMENT pas, no sols artístic, sinó d'iniciativa per a la im¬ plantació del nou estil. Aquest altar fou acabat l'any 1529 i malgrat les tares que alguns monjos del ma¬ teix monestir retragueren, per animadversió contra Queixal, desposseït injustament de l'abadia, quedà l'obra de Forment com la manifestació més impor¬ tant de Catalunya en escultura renaixentista. Joan de Nola.—Els primers passos vers la de¬ puració italiana estaven donats en ferm. Ben aviat vingué a augmentar el nostre tresor artistic una obra de plenitud estilística com és el sepulcre de Ramon Folch de Cardona, mort en 1522, que la seva muller Isabel encarregà a l'italià Joan de Noia, i que quedà plantat a Bellpuig l'any 1531. Si observem aquesta obra, pura de línies i finis- sima d'execució, concebuda per un dels millors artistes que llavors treballaven en terres de Nàpols, veurem que porta l'esperit del renaixement, tant en l'escultura com en la composició, i si alguna cosa en trobem enterbolida la puresa d'estil és més aviat per l'exuberància d'ornamentació i alguns detalls que anuncien la proximitat del barroquisme, Itଠque a lia havia donat ja les seves primeres manifestacions. 53 CESAR MARTIN ELL Observi's, però, que artistes que aquests tres principalment contribuïren a instaurar el renaixe¬ ment a Catalunya, no tenien fondes arrels en la his¬ tòria artística de la terra i no es pot dir, per tant, que les seves obres tinguin una gran significació èt¬ nica, com no sigui la de l'aportació externa, sem¬ pre necessària contacte el sentiment per a posar en nacional amb les variants artístiques que vénen de fora, a impuls dels canvis mundials d'estil. Les característiques artístiques de Catalunya, que subsisteixen a través de tots els temps i gustos, com una prova de la seva puixant personalitat, no apareixen ben manifestes en les esmentades obres, però aquestes preparen el terreny perquè, adaptades a la nova manera artística, puguin donar resultats addients al moment i a les necessitats de la terra. Podem dir que les esmentades obres decoratives vingudes de fora, foren l'empelt que havia de fer canviar el fruit, tot mantenint la sava de l'arbre cen¬ tenari del nostre art. Les primeres obres que podem considerar com cosa nostra en el nou estil, són de caràcter cons¬ tructiu i feren la seva aparició a les contrades tar¬ ragonines, on la presència d'abundosos elements ar- 54 EL RENAIXEMENT quitectònics clàssics i tal vegada força ances¬ una tral de romanisme, que encara avui dia no s'ha es¬ vaït del tot, facilitaren aquesta floració, si bé mo¬ desta, no menys significativa qualitativament. Ja hem apuntat que el rector de Tivissa, Jaume Amigó, com a projectista; Bernat Caseres, com a constructor, i Pere Blai, en ambdós aspectes, foren els principals propulsors de l'escola renaixentista del Camp de Tarragona, els quals, sota la protecció i estimul del gran arquebisbe Antoni Agustin, edifi¬ caren les esglésies de La Selva del Camp i d'Ullde¬ molins, i adaptaren al nou estil algunes capelles de la catedral primada, entre elles i la més important, la del Santíssim. Pere Blai fou l'arquitecte més no¬ table d'aquell temps i els seus coneixements ar- tístico-constructius eren reclamats de diversos in¬ drets de Catalunya. La seva obra més coneguda és la part nova del Palau de la Generalitat amb el magnifie saló de Sant Jordi, originàriament destinat a capella, quals incidents constructius, provocats per intrigues politiques, ja hem esmentat. 55 CESAR MARTINELL Sobrietat del Renaixement a Catalunya Hem vist com aquest segle Catalunya acabà de perdre l'afecció dels seus reis i alts funcionaris. Feta excepció de l'estada que durant alguns anys hi féu l'emperador Carles I, el qual reconeixia a Barcelo¬ na excel·lents condicions com a capital de totes les Espanyes, els altres Austries hi feren comptadís- simes visites. Això portà una disminució del poder civil, que donà com a resultat la prepoderància del religiós; i aquest desequilibri portà la conseqüència lògica de l'escassetat d'obres públiques d'arquitectura civil comparades amb les d'arquitectura religiosa. De les primeres, a Barcelona, no se'n féu cap de nova planta, puix les més importants d'aquell temps quedaren reduïdes a l'eixamplament de les muralles per la part de mar (1513); les obres de la Genera¬ litat, que ja hem vist; l'engrandiment de la Casa del Consell (1550) i l'adaptació de l'antic Palau major per residència del Virrei. En canvi, les construccions de caràcter religiós foren augmentades amb l'esglé- 56 EL RENAIXEMENT sia de Sant Sebastià (1507), reedificado de la del Palau primitiva de Bet¬ (1542), construcció de la lem (1555), dels convents dels Angels (1561-62), Elisabets (1562) i Santa Teresa (1588-1608) i de l'església de Sant Francesc de Paula, entre altres; totes elles amb influències del nou estil, però en ge¬ neral afiliades encara al goticisme. Aquestes obres, en els seus elements renaixen¬ tistes, i les altres construccions que a Catalunya foren fetes, subjectes a les mides i proporcions ita¬ lianes, es caracteritzen per una major sobrietat i concisió, que ja en l'època medieval havien estat pròpies de la nostra arquitectura, i que en aquests finals de la xvi centúria es trobaven ajudades per la minva de la nostra vitalitat nacional. Construc¬ cions que, si no es feien amb penúria, no podem dir, tampoc, que es fessin amb sobritud de mitjans, ço que ajudà a una assenyalada modèstia, gairebé pobresa, d'elements escultòrics i ornamentals en les esmentades obres. Això féu que entre els escultors d'aquesta època no abundin els artistes de gran relleu i que les seves obres, més que per a ornamentar les construccions, fossin sovint executades en fusta, destinades als 57 CESAR MARTINELL grans retaules que llavors es posaren en ús. Entre els escultors d'aquest temps trobem els noms de Do¬ mènec Albrió, Nicolau Larrant, el mestre Miret, Je¬ roni Sanxo, i per damunt d'ells, Felip Voltes, que féu les estàtues classicistes del Santíssim de la ca¬ tedral de Tarragona. Amb la introducció de l'escultura en els grans i petits retaules, les obres d'aquests artistes sofriren ben aviat una desviació de les clàssiques. normes Els retaules, durant tot el segle xvi seguiren la tra¬ dició gòtica. Eren retaules pintats, amb profusió d'històries, com en deien, amb la pradela i les pol¬ seres gòtiques, per bé que tots aquests elements eren resolts amb coronises i motllures pseudo-clàs- siques i columnetes abalustrades, a la manera pla¬ teresca. Aquests retaules planimètrics, gòtics d'es¬ perit amb elements arquitectònics platerescos, de poc relleu, foren el punt de partida pels grans retau¬ les, composais amb més valentia, en els quals ben aviat foren introduïdes històries d'embalum, en subs¬ titució de les pintades, i la profusió d'imatges que caracteritzen aquests retaules, en els quals fa la seva aparició magnificent el barroquisme. Totes les obres d'aquest període amb arquitec- 58 EL RENAIXEMENT tura plateresca i escultura abarrocada, amb la mu¬ nió d'influències externes, inevitables en la història dels pobles, i més a la de Catalunya en aquell temps, portaran ja la sava de la terra, que no aban¬ donarà el nostre art durant les dues centúries se¬ güents. El canvi d'art vingut de fora i el canvi de polí¬ tica imposats Catalunya a començaments del se¬ a gle XVI, produïren en el nostre país una crisi de de- pauperació i desorientació, de la qual, ja hem vist com a través de tot el segle assolí eixir-ne amb dig¬ nitat. Les polítiques, lluny de canviar s'accen¬ causes tuaren, però la vitalitat de la terra i la força d'a¬ daptació al medi aconseguiren que les nostres belles arts, de manera especial l'escultura, entressin en una fase de rehabilitació que les havia de portar a la renaixença de després. 59 m EL CHURRIGUERISME El ció,Renaixement, que començà vida tingué Catalunya a una depura¬ com efímera. unaLes construccions arquitectòniques d'importància ja hem vist com foren escasses, i com reberen de Cas¬ tella la influència plateresca, feta excepció de l'es¬ cola del Camp de Tarragona i algun altre cas isolat. Els elements romanitzants substituïren els gò¬ tics en els retaules, sense arribar a imposar-se a l'esperit medievalista. Quan aquest es féu enrera del tot fou a impuls del barroc que dominava tota l'Eu¬ ropa. Roma havia donat els primers passos amb exemples prestigiosos. A darrers del mateix segle xvi (1593 a 1599), Ditterlin publicava a Estrasburg la seva Arquitectura en cinc volums i més de 200 gra¬ vats en coure, trencant tots els motllos i normes clàssiques amb composicions d'una gran fantasia i fastuosa ornamentació. Aquest llibre, estès pertot 63 CESAR MARTI NELL el món exercí una gran influència en la introducció del sentiment barroc que tendia a resoldre la forma arquitectònica en un lliure joc de volums i efectes òptics. Catalunya rebé aquestes influències artistiques d'una manera provinciana. La manca d'independèn¬ cia política i el neguit de les lluites per a salvar la poca que li quedava, s'anaven accentuant durant els regnats de Felip III i Felip IV, agreujades les cir¬ cumstàncies per la penúria conòmica de l'Estat es¬ panyol. La situació geogràfica i l'esperit racial, que es mantenia viu malgrat les opressions crei¬ xents, foren les úniques salvaguardes de les nostres tradicions artistiques, mantingudes amb fidelitat en els exemplars usualment modestos, que imposaven les circumstàncies adverses. Valuosa producció escultòrica Les circumstàncies adverses al·ludides no foren obstacle perquè brillessin a casa nostra alguns ar- 64 EL CHURRIGUERISME tistes de relleu, principalment escultors, que posa¬ ren la nostra plàstica a un alt nivell. Foren els Agustí Pujol, els Tramullas (Jaume, Llàtzer i Josep), els Grau (Joan i Francesc), els Domènec Rovira, els Bonifàs, els Costa (Pau i Pe¬ re), Espill, Moretó i d'altres. Són artistes que tre¬ ballen amb entusiasme per a donar a les seves obres la màxima depuració artística dintre de la modali¬ tat del temps i que en alguns casos produïren escul¬ tures que poden posar-se al costat de les dels millors artistes castellans i andalusos. Aquests escultors, prop de la fastuositat d'una Cort o bé de l'opulèn¬ cia d'una societat puixant, haurien esdevingut tots ells estels de primera magnitud. Per contra, hague¬ ren de treballar, les més de les vegades, per esglé¬ sies de pobles i petites ciutats, que sovint veien li¬ mitats els seus desigs amb la manca de cabals, a les quals, no obstant, feien do de les seves obres mag¬ nífiques que avui encara admiren als que saben des- triar-les d'entre la confussió barroca que les envolta. 65 CESAR MARTINELL Decadència ai*quitectónica i pictòrica Els arquitectes que podem citar d'aquesta època no són tan nombrosos ni de tant de relleu com els escultors. Fra Mateu, que traçà el pla de la capella de la Mare de Déu, del Claustre de Solsona (1669); el carmelita Fra Josep de la Concepció, al qual es deu el Feliu de To¬ projecte de la parroquial de Sant relló (1670); el cartoixà d'Escala Del, Fra Feliu Artigas, qui projectà i dirigí la magnífica capella del Sagrament d'aquesta cartoixa (1696); Miquel Fiter, que executà el notable exemplar de la porta de l'església de Caldes de Montbui (1701); Antoni Fiter, que treballà a la parroquial de Sampedor (1703 a 1718) i Pere Bertran, que acabà l'antiga església de Sant Agustí, de Barcelona, la qual fou enderro¬ cada en temps de Felip V, donaren a Catalunya exemplars típics de churriguerisme. Tots volada, que no per ells, obres de poca això són ultrapassades per les dels pintors coetanis. El cartoixà Fra Ramon Berenguer, Francesc Gas- sen, Pere Cuquet, Josep Franquet, professor dels 66 EL CHURRIGUERISME Juncosa, Joan d'Arnau, Francesc Guirró, els reli¬ giosos Fra Joaquim i Fra Josep Juncosa i Mn. Jau¬ me Pons, no feren altra cosa que subvenir les de¬ mandes de pintura, amb dignitat i gran domini de la tècnica moltes vegades; particularment els Jun¬ cosa, els quals, però, no arribaren a l'alçària de l'Anton Viladomat i els Tramulles (Francesc i Ma¬ nuel), que més entrat el segle xviii encalçaren una nomenada merescuda. Ultra aquells pintors, dels quals tenim notícies que ens permeten jutjar del seu mèrit, ens han arri¬ bat altres noms que, entre els ja esmentats, devien tenir prestigi a la seva època. Els trobem en un poe¬ ma del segle original de Francesc Fontanella, xvii, titulat Lo Desengany. En aquest poema, Vulcà pre¬ tén pintar la formosor de Venus, i amb l'èmfasi pro¬ pi de l'època, una mica ingenu, l'autor li fa dir: "Vinguen colors i pinzells, vinguen Ros, Arnau, Ripoll, Casanoves y Cuquet; y per millor retrataria ¡oh! qui en aquest punt tingués de Guirro lo colorit la destresa d'Altissen..." 67 CESAR MARTINELL Amb aquesta mediocritat artística finí el se¬ gle XVII. El següent, que produí la forta reacció con¬ tra de la prodigalitat barroca, hauria pogut ésser més esplendorós per Catalunya, si no hagués tingut de soírir la forta escomesa filipista, amb la pèrdua total de les seves llibertats. No per això es deixà anorrear, sinó amb penes i fatics, malgrat l'o¬ que, pressió en què vivia, aconseguí rehabilitar-se í posar- se al corrent del moviment artístic europeu. Característiques del nou estil Caldrà aclarir que la tònica artística de cada moment era venia de Castella? Amb l'arc la que ens de triomf quel'any 1648 projectà Alonso Cano a la porta de Guadalajara de Madrid per a celebrar l'en¬ trada de la muller de Felip IV, quedà consagrada amb l'aplaudiment general la transformació de l'art classicitzant per les tendències borrominesques. Un altre fet havia de produir-se aquell segle xvii, que prova com era de forta la influència de l'abso¬ lutisme reial en tota la península. Era costum molt 68 EL CHURRIGUERISME arrelat d'aixecar grans cadafals a l'interior dels temples amb ocasió de la mort de persones reials. Cervantes, amb el seu sonet; "¡Vive Dios, que me espanta esta grandezaV, ha perpetuat el que sota la direcció de Joan d'Oviedo s'aixecà al creuer de la catedral de Sevilla pels funerals de Felip II, les exèquies del qual estigueren en suspens des del 24 de novembre al 30 de desembre de 1598 a causa de discrepàncies entre la Inquisició i el Capítol. Alguns gravats ens recorden aquests cadafals que hora aixecava també a les esglésies de Catalunya. L'any 1689 arribà a Madrid l'arquitecte Churri- guera, poc després de la mort de Maria Lluïsa de Borbon, primera muller de Carles II, i prengué part en el concurs de projectes pel cadafal dels fune¬ rals de la Reina difunta, en el qual obtingué el triomf. Les obres que Churriguera havia fet a Salamanca havien passat gairebé inadvertides, fins aquell mo¬ ment. Fou després de l'èxit assolit a Madrid, que el seu nom s'obrí pas i arribà fins als pobles més allu¬ nyats de la península, en tots els quals foren cons¬ truïts retaules í obres en el nou estil que prengué el nom de churrigueresc. És l'estil de les grans columnes salomòniques i un 69 CESAR MARTINELL sistema arquitectònic ben acusat, malgrat els entau- laments estiguin interromputs i es trenquin per a re¬ tornar damunt dels elements sustentants; són els retaules de grosses cartel·les i abundós fullatge, amb figures en actituds melodramàtiques i els ropatges moguts per la ventada. Aquestes característiques, que abarquen el darrer terç del segle xvii fins al quart decenni del següent, en ésser incorporades a la plàs¬ tica catalana ho foren amb una major parquetat que els seus models originaris, ço que constitueix una prova de la permanència racial de què abans par¬ làvem. Aquesta sobrietat de línies, sense trair la fide¬ litat al barroquisme, es troba més accentuada enca¬ ra a les obres constructives que es feren aquella època. Església de Betlem.—La més característica i una de les de major riquesa és l'església de Betlem, de Barcelona, construïda, junt amb el col·legi de je¬ suïtes, dels anys 1681 al 1729. És una prova de què els catalans, malgrat la limitació de mitjans estaven amatents per a apro¬ fitar tota ocasió favorable per a incorporar a la nos- 70 EL CHURRIGUERISME tra arquitectura les solucions que convenien als pro¬ blemes del moment. Era el de llavors, reservar en els temples un lloc per a les persones distingides, per reli¬ tal que poguessin assistir a les cerimònies gioses que hom celebrés a la nau principal o capelles laterals, sense barrejar-se amb el públic. Aquest problema havia estat resolt per primera vegada a l'Escorial i després a Versalles (1669 a 1710) i en aquesta església de Barcelona trobà la seva solució en lesgaleries altes laterals, que tenen vistes per les naus central i laterals. Uns anys més tard (1738 a 1754) fou aplicada aquesta solució a l'església ca¬ tòlica de Dresde. A més a més d'aquest aspecte de composició utilitària, trobem en l'església de Betlem el de la composició ornamental ponderada a què abans fèiem referència, tal com es pot veure en la façana principal i en els detalls, més inspirats, de la capella angular de Sant Francesc Xavier i la porta lateral del Nen Jesús, obres, aquestes dues, de l'es¬ cultor Francesc Santa Creu. 71 IV RESTAURACIÓ DE LES BELLES ARTS A L segle XVIII—artísticament tan menyspreat— es deu un procés de depuració dels més labo¬ riosos i ben intencionats de la història artística. Du¬ rant aquest segle, s'operà la gènesi del segon renaixe¬ ment, lassa la societat de les faramalles barroques. La influència del segle anterior, però, estava profun¬ dament arrelada en tots els ordres, i no fou qüestió d'un dia el seu bandejament. Tot barroquisme del XVIII, per decidit que sembli, porta en si un esforç per allunyar-se'n. La facilitat amb què al segle xvi fou acceptat el primer renaixement, adulterat al xvii, en arribar el següent, es converti en una escomesa persistent, com una mena de guerra de cent anys, durant els quals el terreny s'hagué de reconquerir pam a pam. 75 CESAR MARTINEL.L En començar el segle XVIII A les darreries del xvii, a la Peninsula ibèrica hi havia hagut algunes iniciatives per a posar l'arqui¬ tectura a l'uníson de la restauració clàssica que s'o¬ perava a Europa. Catalunya, llavors quasi junyida al carro de l'Estat espanyol, seguia en certa mane¬ ra els moviments artístics de la Península, infor¬ mats pròpies modalitats ètniques. Després de per l'any 1714, acabada la guerra de Successió, política¬ ment junyida al susdit carro, perdé tota llibertat d'iniciativa i hagué de limitar les seves modalitats a les obligades de caràcter polític, que, com veu¬ rem, repercutiren rigorosament en tots els ordres. Les dues nacions europees que portaven la da¬ vantera del moviment artístic eren Itàlia i França. Catalunya, en contínua relació amb totes dues, rebia directament llur influència, que, pel mateix motiu, tenia fondes arrels en l'art de la terra. Aquestes influències i els camins artístics que se'n derivaren les podem trobar en els mateixos edi¬ ficis que han arribat fins a nosaltres. L'Arquitectu- 76 RESTAURACIÓ DE LES BELLES ARTS ra, com art viva que és, deixa en les seves produc¬ cions l'expressió dels ideals de tota mena que els donaren vida. Amb l'evocació de la història i la fଠbrica d'alguns exemplars característics, podrem as¬ sistir a la instauració de les noves tendències que llavors estaven en voga. La façana de la Seu de Girona.—Una de les primeres obres en les quals trobem més clara la in¬ fluènciadepuradora que s'estilava a Europa, és la façana de la Seu de Girona. L'any 1680, Francesc Puig, mestre de cases de Barcelona, havia fet un projecte de façana, que, si bé suposava ja una certa modernitat a la data en què es féu, tenia encara forta influència barroca. A primers del segle següent, les necessitats estètiques d'ací eren unes altres. Abans de començar l'obra, el mateix Francesc Puig modificà el projecte. Res¬ pectà la composició de l'anterior; l'espurgà de l'or¬ namentació siscentista, tot deixant més visible la. subjecció als ordres clàssics; i el tancà amb dues colossals pilastres i un frontó al cim, que li hauria donat, encara que molt postissa, la silueta clàssica que es desitjava. Aquesta façana es construí quasi 77 CESAR MARTINELL tota, però no s'acabà en aquell començament de segle. Quan, pel gener de l'any 1730, Pere Costa feia un nou projecte d'acabament, amb la O que manca¬ va, varià la funció de les pilastres començades—les quals avui s'acaben a mig camí amb sengles bal¬ cons—, substituí el frontó per finestrals i una ba- lustrada com acabament. Un cop feta la O, que por¬ ta la data de 1733, s'encallà de nou l'obra, tot just començats els - finestrals, que actualment estan per acabar encara. Remarquem que no és Pere Costa, ni la data del 1733—tal com es dedueix de la majoria de tractats— els que dominen en aquesta obra. Com deixem dit, els canonges gironins, ja en començar el segle, se¬ cundats per Francesc Puig, volgueren donar a Ca¬ talunya una mostra dels nous corrents arquitectònics. Retaule major d'Igualada.—Quan l'any 1704 els escultors Morató feren el Josep Sunyer i Jacint projecte del retaule major que els havien encarregat els igualadins, el resolgueren a la manera barroca, amb planta moguda, motllures panxudes, columnes salomòniques, nínxols i detalls profusament orna- 78 RESTAURACIÓ DE LES BELLES ARTS mentats i la capella principal, on es cobricel-la la Mare de Déu, en forma de cúpula amb una lluerna al centre per on entrés claror d'un finestral poste¬ rior al retaule, ço que hauria donat un efecte de llum del més pur barroquisme. L'obra del retaule es degué suspendre, probable¬ ment amb motiu de la guerra de Successió, i en re- pendre's l'any 1718, quan la casa d'Austria havia estat substituïda per la de Borbón al soli espanyol, els igualadlos trobaren que aquell projecte ja no responia al moment artístic i tot respectant la com¬ posició general reformaren els seus elements impor¬ tants alleugint-los d'ornaments, suprimint la lluerna central i substituint les columnes salomòniques per altres de cilíndriques, ço que aquell temps donà un aspecte d'avançament acadèmic a aquest retaule, la qual cosa el degué fer un dels de major moderni¬ tat en aquestes terres. Rodulf i Bibiena.—En finir el primer decenni del segle, durant la Guerra de Successió, residia a Cata¬ lunya Carles d'Austria, proclamat rei d'Espanya amb el nom de Carles III. Dos dels seus artistes de cam- 79 CESAR MARTINELL bra ajudaren eficaçment a fomentar el nou concepte artístic que privava a Europa. L'un era l'escultor alemany Conrad Rodulf, que havia estudiat a França i Itàlia amb el Bernini. a L'Arxiduc el trobà a València, on des del març de 1703 treballava la façana de la Catedral de tocant el Miquelet. Addicte com era i al servei del rei aus¬ tríac, quan l'any 1707 entraren les tropes filipistes, hagué de deixar València i se'n vingué a Barcelona, on el mateix any projectà un monument a la Purís- sima Concepció, per ordre de l'Arxiduc, que després Felip V féu enderrocar. En marxar aquell de Bar¬ celona, sembla que se n'anà també Rodulf. L'altre fou el celebrat arquitecte i pintor bolo¬ nyès Ferran Galli Bibiena, autor del cèlebre llibre L'Architettura civile, en el qual es pot dir que apren¬ gueren quasi tots els artistes de l'època. L'any 1711 el dedicà a Carles III, i al pròleg es declara autor de treballs fets a Barcelona en ocasió de festes a honor del dit monarca. Bibiena entrà en relació per¬ sonal amb els millors artistes de la terra, dos dels quals, Antoni Viladomat i l'esmentat Pere Costa, difongueren els nous corrents entre els artistes joves. 80 RESTAURACIÓ DE LES BELLES ARTS Tràgica defensa de l'arquitectura Quan, retirat l'Arxiduc, triomfaren les armes de Felip d'Anjou, casat amb Isabel de Parma, els nous reis, estimulats pel prestigi cultural de llurs països i per la influència general europea, treballaren per a depurar l'art de les imperfeccions que tenia; sols que aquesta depuració arribà Catalunya juntament a amb represàlies i estats d'angoixa que li llevaren bona part de l'eficàcia que hauria pogut tenir. Un cop acabada la Guerra de Successió, Felip V, més que la pau, volgué fer les paus amb Catalunya, per l'ajut que havia prestat a l'Arxiduc, i començà de prendre precaucions contra possibles esdeveni¬ ments polítics. Les ciutats i llurs edificis foren apreciats segons la seva situació estratègica. Si algun es podia apro¬ fitar o feia nosa per bastir una fortalesa, s'adaptava sense cap mirament. Exemples d'això els tenim en la Catedral vella de Lleida, convertida en caserna, i en el barri de Ribera de Barcelona, suprimit per construir la Ciutadella. 8i 6 CESAR MARTINELL La Ciutadella.—Per construir-la, el Rei trià el barri de Ribera, un dels que més heroisme havien demostrat durant el setge de Barcelona. S'hague¬ ren d'enderrocar unes mil cases, els convents de Santa Clara i de Sant Agustí, Nostra Dona de la Pietat i la Capella i hospici de Montserrat. S'esti¬ gué a mateix amb Santa Maria de la punt de fer el Mar, però es respectà, a causa de la protesta gene¬ ral que s'aixecà en contra. La Ciutadella fou una de les fortaleses que tin¬ gueren més fama per Europa durant aquell temps. Devia afalagar el Govern i el seu autor, el marquès de Werboom, que alguns Governs de l'estranger de¬ manessin els plànols. Aquests no sols eren facilitats, sinó que la seva planta fou gravada en una taula de mosaic dedicada al gran duc de Toscana, la qual avui es conserva al Museu dels Uffizi, de Florença. A mig segle es pensava posar aquesta mateixa plan¬ ta en lloc visible a la Universitat de Cervera, com veurem més endavant. Aquest castell venia a ésser comel símbol de la sobirania filipista i un record permanent de la seva força i el flagell que encarnava. Werboom tingué in¬ terès a aixecar-la en un any—segons deia en carta 82 RESTAURACIÓ DE LES BELLES ARTS del 17 d'agost del 1717—, per demostrar, no sols l'equivocació de "los cathalanes Rebeldes, que no creen que se ha de hacer la Ciutadela, sino tam¬ es bién otros que dudan de ello y dicen qui si se hace es obra de muchos años". Amb aquesta construcció, que, en efecte, es rea¬ litzà en cosa d'un any, quedaren unes 4.000 perso¬ nes sense llar, a les quals, en els casos més favora¬ bles, s'indemnitzà el terreny que ocupaven. La situa¬ ció d'aquesta gent aixecà un esclat de commiseració en tots els ciutadans de Barcelona, la qual cosa féu que un grup de notables anés a intercedir per ells al Capità General, marquès de Castel-Rodrigo. Això tingué com a conseqüència que "la real benignitat del Rey nuestro señor (q. D. g.), siempre inclinada y propensa en dispensar sus favores y gracias para el mayor bien de la causa pública y beneficio de sus vasallos", l'any 1718 concedís permís per edificar a la platja l'actual barri de la Barceloneta, el qual, amb paternal sol·licitud, començà d'edificar l'any es 1753 per a l'alleujament dels que en 1717 se'ls ha¬ via enderrocat la casa. Durant aquest temps s'ocupà militarment l'edi¬ fici del Consolat de Mar, joia arquitectònica del se- 83 CESAR MARTINELL gle XV, el qual, en restituir-se I'any 1771, estava inaprofitable. Si aquestes ocupacions haguessin estat degudament indemnitzades, el seu producte s'hauria pogut traduir en alguna manifestació arquitectòni¬ ca; però no fou així. Les compensacions foren dis¬ cutides i migrades. Convent de Sant Agustí.—Les corporacions re¬ ligioses, més influents que els particulars, aconsegui¬ ren més raonades compensacions, com els agustins, els quals, després de tràmits i disgustos, assoliren la justícia que el rei sufragués les despeses d'una nova construcció, que al principi havia d'ésser molt gran, però després s'anà reduint i quedà, finalment, inacabada. La direcció d'aquesta obras'encomanà a Pere Bertran, arquitecte conegut per la seva perícia, el qual havia acabat l'església antiga d'aquests religio¬ sos. La primera pedra es posà l'any 1728, utilitzant una de les claus de la volta del temple vell. L'any 1748, el mateix Bertran refermà el pro¬ jecte per tal de reduir-ne les dimensions. La façana que en aquest segon dibuix havia traçat Bertran, fou substituïda per la que projectà Pere Costa, que 84 RESTAURACIÓ DE LES BELLES ARTS es començà a realitzar, però quedà a mig fer, tal com avui es pot veure. Amb aquesta forma d'anar les coses es compren¬ drà que les obres particulars o públiques de menys importància quedessin reduïdes a ço que obligava la necessitat i permetia l'escassa sobritud de forces de les calamitats passades. Com exemple d'això podem citar l'església de Constantí, que s'acordà fer-la l'any 1727, perquè la vella amenaçava ruïna. La Seu de Lleida.—Els canonges maldaren de 1707 a 1759 perquè se'ls indemnitzés la vella Cate¬ dral que havia fet goig a Felip V per convertir-la en castell. Les gestions es dirigiren, des d'un prin¬ cipi, a recuperar el venerable temple; però en vista que era impossible, s'intentà, almenys, una compen¬ sació. L'any 1725 s'havia nomenat una Junta encar¬ regada de proposar al Rei ço que procedia. Reunida la Junta a la Casa del Bisbe, que era Inquisidor ge¬ neral, resolgué que "la reial hisenda estava obligada a la satisfacció de tots els danys i del valor de les cases, hortes, etc., sense cap excepció". Veient que aquest criteri suscitaria la qüestió d'altres restitu- 85 CESAR MARTINELL cions inateses, el secretari de Finances, marquès de la Pau, demanà que es reunis novament la Junta amb assistència de Werboom, per a fer-Ii saber com s'havia fet a Barcelona l'any 1717 i quines eren les lleis de guerra. Werboom era d'opinió que la Ca¬ tedral, de cap manera era prudent retornar-la, i ad¬ vertia al Marquès que l'any 17 a Barcelona no s'ha¬ via pres acord i convenient que la Junta resol¬ era gués, puix el cas de Barcelona i Lleida es podia pre¬ sentar en altres llocs. La Junta, composta de Minis¬ tres i Teòlegs, l'octubre de 1726 resolia en el ma¬ teix sentit que l'any anterior; i es refermava en igual parer en la nova revisió feta per ordre del rei al ge¬ ner del 1728, tot afegint que "halla obligación su hacer presente a V. M. que no puede haver quietud ni seguridad en la conciencia, ínterin no se ejecute la referida restitución en la forma expresada". Aquesta obligació imposada com un deure de consciència no fou complerta durant el regnat de Felip V ni el següent, sinó fins al del seu segon fill Carles III. Per trobar en aquests temps una mica d'empen¬ ta constructiva, fomentada per institucions catala- 86 RESTAURACIÓ DE LES BELLES ARTS nés, hem d'anar als poderosos recintes monàstics, com era el de Poblet, on es feren la galilea o atri de l'església (1720-24), la capella del Sagrament (1730) i la magnifica sagristia (1731-36). La Universitat de Cervera.—'edifici civil més important que es féu a Catalunya per iniciativa del Rei, fou la Universitat de Cervera, creada i construï¬ da per a premiar els serveis d'aquesta ciutat a fa¬ vor Felip V. A tal objecte es clausuraren les sis de Universitats que d'antic tenia Catalunya; llurs ren¬ des, junt amb altres, es concentraren a la de Cer¬ vera, i s'exclogué la llengua catalana dels seus es¬ tudis. Si a Barcelona, en edificar la Ciutadella en cosa d'un any, s'bavia donat una prova d'omnipotència, a Cervera es volgué donar exemple de modèstia en renunciar la glòria d'aixecar en poc temps l'edifici escolar. De la Universitat filipista se'n posava la prime¬ ra pedra l'any 1718. Felip V moria l'any 1746, i cap allà al 1760 encara es treballava en l'edifici i el 1777 en el retaule de la capella. L'autor del primitiu projecte fou l'enginyer Fran- 87 CESAR MARTINELL cese Montagut. L'any 1720 el modificà lleugera¬ ment un altre enginyer, Alexandre Rez, i s'encar¬ regà de la direcció de les obres l'arquitecte de Barcelona, Francesc Soriano, el qual féu nous di¬ buixos, seguint el pla existent. A rArxiu Municipal de Cervera hi ha uns plଠnols firmats a Barcelona als 30 de juny del 1751 per Miquel Marin, en els quals es pot veure l'estat de l'obra aquell temps. Faltaven fer repartiments interiors; el cos de la capella; els cossos laterals, en¬ tre el frontis i els extrems de la façana; i la part del pis alt de la segona entrada, que dóna al pati. En aquestes parts projectades l'any 1751, es nota major cura a seguir solucions clàssiques, les quals obelen a instruccions que Marín havia rebut de Cermeño. En d'aquests plans, el que faltava fer del un frontis interior, amb els dos campanars, és on es pot veure el motiu de decoració del timpà, que representa una al·legoria de la Guerra dominant, amb una població al fons i un pla ben visible de la Ciu¬ tadella de Barcelona. Si aquesta al·legoria no re¬ sultava adequada a un edifici escolar, en canvi pa¬ lesava la idealitat dels mòbils que li havien donat 88 RESTAURACIÓ DE LES BELLES ARTS vida. Aquest tema al·legòric es veu que devia afala¬ gar la reialesa, puix que, amb alguna variant, l'hem vist en altres documents de l'època. Tanmateix, no prevalgué la idea i fou substituïda per una altra de concepció erudita, més encaixada al seu destí, en¬ cara que menys espontània. L'edifici de la Universitat de Cervera, per la seva importància i lenta construcció, quesembla que durarà uns 40 anys, és un bon camp d'experi¬ mentació per anar seguint les evolucions artistiques d'aquell temps. el frontis forà, que sembla que es Si comparem construí dels anys 26 al 40, amb el frontis interior que es féu després del 51, hi veurem clarament el pas del gust barroc del primer, al clàssic del segon. És digna també d'estudiar-se la porta de la capella, que sembla s'estava construint del 1740 al 45 (hom la jutjaria anterior) i l'altar que Jaume Padró féu l'any 1777. En tota aquesta evolució s'hi veu clara la lluita entre els corrents nous i els vells, dels quals parlଠvem més amunt. El classicisme d'aquest edifici cul¬ mina en les pilastres, entaulament i frontó d'or¬ dre jònic de la segona entrada. No obstant, al costat 89 CESAR MARTINELL mateix, construïts ensems o més tard, hi ha els dos campanars, que no amaguen llur concepció barroca. La cúpula de la capella, que al projecte de l'any 51 no existia, es construí amb simplicitat de línies generals, però es foradà pintorescament, buscant que la llum jugués amb els grups d'angelets que hi féu Padró. Aquesta solució, que ja hem vist intenta¬ da a l'altar major d'Igualada, amb tot i les línies se¬ veres el classicisme imposava, entranya un bar¬ que roquisme agudissim, que es resistia a morir en ço que tenia d'acceptable, puix que els artistes el duien encara a la massa de la sang. Característiques d'aquest període Amb l'estat de coses que havem exposat, com¬ prendrà el lector que l'Arquitectura no assolís una situació florent, sense que això vulgui dir que que¬ dés paralitzada. El mateix camí que en circumstàn¬ cies millors hauria fet, deixant-nos com record edi¬ ficis sumptuosos, el féu en una esfera més modesta. Les accions i reaccions que s'observen en els 90 RESTAURACIÓ DE LES BELLES ARTS gustos, són batecs de vitalitat. Malgrat no sovinte¬ gessin els edificis d'importància, Catalunya anava al dia en els gustos artístics. En començar el segon terç del segle, l'arquitectura constructiva estava bastant depurada en els seus membres estructurals. L'arquitectura d'interiors i en retaules seguia la ma¬ teixa ruta, però quelcom retardada. Ací hi trobem columnes salomòniques i fullaraca en temps que ha¬ via fugit per complet de les construccions en pedra. Els artistes que executaven aquestes obres te¬ nien un caire de modesta artesania enlairada per l'amor a l'ofici. Els estudis venien a ésser com un aprenentatge al costat d'un mestre de prestigi i sub¬ jectes a l'organització gremial que imperava. Les facultats de cadascú eren orientades per l'experièn¬ cia del mestre i la imitació dels bons artistes. Això, que fins a passador cert punt era pedagògicament en pintura i en escultura, no ho era tant en arqui¬ tectura, que no és art d'imitació, sinó d'interpreta¬ ció, i necessita una teoria més vasta i major afon- diment en els principis científics. 91 V L'A CÂDEMICISME Quan pujà al tron Carles III, consolidà la tasca iniciada pel seu antecessor l'Acadèmia de Sant Ferran. Al front amb la creació de d'aquesta s'hi posaren artistes de prestigi i es conferiren honors de noblesa als que assolien el títol d'acadèmic. Al ma¬ teix temps es procurava per tots els mitjans restar forces als antics gremis, que amb llur reglamentació rigorista s'adaptaven poc a les circumstàncies de l'època. D'aquesta manera s'anava substituint el concep¬ te medieval de les professions artístiques, pel mo¬ dern. L'ensenyament artístic tendia a fer-se més vast i més pregon; i d'això se'n derivà la creació d'escoles particulars que lentament s'anaren perfec¬ cionant i després es convertiren en oficials. Així, a Barcelona, a primers de segle, el pintor Viladomat tenia escola de pintura i l'escultor Llàt- 95 CESAR MARTINEL·L zer Tramulles en tenia d'escultura. Més tard, els fillsd'aquest, els pintors Francesc i Manuel, en fundaren una altra, en la qual ensenyaren a gran nombre d'alumnes a copiar models en guix que ha¬ vien portat de França. L'any 1772, la Junta de Co¬ merç acordà ajudar l'escola amb un subsidi, i aviat passaren dits artistes a portar llurs serveis a la Jun¬ ta en els treballs precursors de l'Escola de Nobles Arts, que es fundà a Barcelona, i començà a funcio¬ nar en l'any 1775, per pròpia iniciativa i sense ajud de l'Estat. En la segona meitat de segle hi havia a Catalu¬ nya bons artistes que conreaven l'arquitectura. S'ha¬ vien format amb els millors mitjans que tenien a l'abast i amb tota la seva vàlua exercien a la mo¬ desta manera antiga. Per bé que Catalunya políticament hagués que¬ dat anorreada, el seu geni actiu i animós féu que aprofités la calma produïda per la impotència bèl- lica, en què forçosamenttrobava, per a enfortir es la seva economia i el seu art. Aquesta calma i revis- colament econòmic, junt amb els costums construc¬ tius i sanes tradicions dels oficis, que no s'havien perdut del tot, ocasionaren una abundosa florida de 96 L'ACADEMICISME temples i edificis de segon ordre escampats arreu de Catalunya, que dins la seva modèstia són una prova de com el país estava atent a les modalitats artísti¬ ques de l'època i resolia els problemes amb clar sentit arquitectònic. Quan Carles III desembarcà a Barcelona, l'oc¬ tubre del 1759, precedit d'intents de reparació per Catalunya, els gremis i col·legis aprofitaren l'ocasió per demostrar l'estat progressiu en què es trobava l'art i la indústria, amb una magnífica cavalcada d'intenció clàssica, de la qual ens podem formar idea avui dia pels dibuixos que en féu Francesc Tramulles. En ella hi eren representats el cel, la terra i la mar, amb quinze carros i unes i.ooo per¬ sones a cavall i a peu interpretant personatges mi¬ tològics, amb gasses de colors, sedes, or i plata que brillava entre multitud de flameres. Als carros hi havia muntanyes, arbredes, rius, jardins, naus i temples de molt d'enginy. Al de Vulcà hi anava una fornal que durant el tomb fabricà un escut amb les armes reials; el d'Argos figurava una galera antiga, i el d'Alfeu tenia una cascata de la qual rajà aigua sense interrupció durant sis hores. 97 CESAR MARTI NELL Alguns arquitectes catalans. Preferència pels de Sant Ferran A part d'aquesta manifestació artística, podem citar, dins la segona meitat de segle, els noms del fa¬ mós Damià Ribes, que dirigí l'església de Sant Mi¬ quel, de la Barceloneta, segons projecte de Cerme¬ ño; Josep Prat, que treballà a la Seu de Lleida, féu la capella de Santa Tecla de Tarragona i altres obres importants; Josep Mas, que féu el santuari de la Mercè de Barcelona i eixamplà la parroquial d'Arenys de Mar; Fra Josep de la Mare de Déu, autor de l'església de les Carmelites Descalces de Tarragona; Joan Sentis, que féu la parroquial de Ginestà, i després, junt amb Miquel Torné, la de Falset; Francesc Pons, que en 1776 començava el palau episcopal de Solsona; Anton Ginot, que con- trafeu de renaixement l'interior de Santa Maria de la Seu d'Urgell; els Casanoves; Joan Soler, autor de la Llotja de Barcelona, i Josep Morató, de Vich, que féu la Catedral i l'església de Sant Hipòlit de Voltregà. L'Acadèmia de Sant Ferran no rebutjava els mi- q8 L'ACADEMICISME Hors d'aquests arquitectes, ans bé utilitzava lluí's serveis i àdhuc els acollia després d'haver demos¬ trat les aptituds en forma reglamentària. Les obres importants, però, dimanades de les al¬ tes esferes del poder, s'encomanaven als arquitec¬ tes del servei reial. Cermeño fouqui projectà les principals d'aquell temps, entre elles Sant Miquel de la Barceloneta i la Seu nova de Lleida. Per dirigir aquestes obres foren nomenats també càrrecs oficials com Fran¬ cesc Paredes i Sabatini, encara que aquests s'auxi¬ liaven eficaçment d'altres experts de la terra. Les escoles locals d'escultura Així com en els segles i xvii els artistes en xvi general, i més concretament els escultors, portaven una vida nòmada, acudint, àdhuc els de més fama, allà on eren sol·licitats els seus treballs, en arribar al segle xviii es nota una certa tendència a establir obradors en els llocs on la quantitat de treball sol¬ licitât feia possible aquests establiments. Moltes ve- 99 CESAR MARTINELL gades al voltant de l'obrador o botiga s'establia una escola on els aprenents es formaven artísticament, subjectes a mètodes pedagògics. Aquests focus de producció i formació artistiques els trobem, en poblacions d'importància i centres de comarca que exercien un radi d'acció des d'on eren sol·licitats els treballs, que usualment l'escultor exe¬ cutava al seu obrador, amb obligació d'anar-los a plantar al lloc de destí. A Barcelona els escultors tingueren gremi propi des de finals del segle xvii. A les viles i ciutats menys importants, on no haurien estat en nombre suficient per a constituir gremi, s'ajuntaven amb ofi¬ cis afins, usualment amb els fusters. Quan, més endavant, fou instituïda l'Acadèmia de Sant Ferran i concedits títols d'acadèmic, aquests portaven en sí l'obligació de no pertànyer a cap gre¬ mi. Figures destacades de l'escultura a vegades vi¬ vien en poblacions de segon ordre i els seus treballs eren sol·licitats de comarques llunyanes. D'aquestes escoles locals adquiriren gran prepon¬ derància la de Manresa amb els noms dels Grau, Su¬ nyer i Padró; la de Vich, amb els Costa i Moretó; la de Valls, amb els Bonifas; la de Lleida, amb els 100 L'ACADEMICISME Corcelles, i altres que no tingueren tanta durada però que subsistien al caliu d'alguna obra important que es bastia. Aquestes escoles produïen correntment obres ac¬ ceptables i correctes, adaptades al gust de l'èpcca. Entre mig, però, hi havia artistes de menys categoria que amb l'esquer d'una major baratura assolien en¬ càrrecs que no portaven a cap d'una manera tan perfecta. Àdhuc en comarques allunyades dels ctn- tres importants de producció, hom pot notar una absència gairebé absoluta de finor en les obres que ens han arribat, ço que fa pensar en obradors de bai¬ xa categoria regits per artesans anònims amb pre¬ tensió d'artistes, les obres dels quals eren accepta¬ des per aquells comarcans de gust poc exigent, que no coneixien o no freturaven la producció més de¬ purada dels bons artistes. Amb la creació de l'Escola de Nobles Arts de Barcelona, l'acció pedagògica d'aquestes escoles lo¬ cals espontànies desaparegué i l'uniformisme que imposaven les noves tendències neoclàssiques, junt a una major categoria artística que es volgué ator¬ gar a les Belles Arts féu que aquestes quedessin vinculades a les escoles oficials que rebien la in- lOI CESAR MARTIN ELL fluència de les altes esferes i tenien vida pròspera prop del fogar més potent de les ciutats. grans L'any 1783 fou creada una filial de l'Escola de Nobles Arts de Barcelona a Olot, sota la direcció de Joan C. Penyó, i més entrat el segle xix la Jun¬ ta de Comerç decidí crear altres filials de l'Escola a llocs distants de Barcelona, com Palma de Ma¬ llorca, Tàrrega i Girona, per tal de donar nova vida a l'art de la terra, que l'excés d'uniformisme estètic, pedagògic i polític hauria acabat per asfixiar. Aquella figura migeval del mestre imaginaire, que sovint pensava més en la fidelitat iconogràfica que en la perfecció escultòrica, no s'havia esvaït del tot a mitjans del segle xvin, a jutjar per la modes¬ tia amb què aportaven la seva producció, fins al¬ guns bons mestres. És amb la creació de les acadè¬ mies i escoles oficials que desapareix l'imaginaire i surt l'escultor que reclama la major dignitat per al seu art i, com a conseqüència, a la llarga, s'allunya de l'isolament vilatà i cerca l'estímul i l'emulació dels nuclis artístics. 102 L'ACADEMICISME Rehabilitació de la Pintura Gairebé d'una manera esporàdica, com un cas d'autoformació, i un testimoni patent de què si l'es¬ abaltit no per això perit artístic de la terra s'havia havia mort, apareix d'entre la mediocritat pictòrica dominant, la figura d'Anton Viladomat, que fou l'ú¬ nic pintor d'importància que hi hagué, no sols a Catalunya, sinó a tot Espanya, durant la primera meitat del segle xviii. L'única influència valuosa que rebé fou la de Galli Bibiena el qual inclinà els seus pasos vers la depuració que s'estava operant i de la qual en deixà mostres, amb les seves teles admi¬ rades, a Tarragona, Mataró, Berga, Montserrat i, principalment, Barcelona. La bona llavor de Viladomat no es perdé per al camp artístic de Catalunya. Més avençat el segle, dos alumnes avantatjats, els germans Manuel i Fran¬ cesc Tramelles, sostenen amb dignitat el bon nom de la nostra pintura i enriqueixen amb les seves te¬ les els principals temples de Catalunya i alguns del sud de França. Aquests dos artistes, que prengueren 103 CESAR MARTINELL amb gran interès la creació d'una escola de dibuix precursora de la de Nobles Arts, conreaven un art influït per models prestigiosos italians, però més in¬ fluït, encara, per les ensenyances que reberen a Pa¬ rís. En aquest temps, malgrat que l'Acadèmia de Sant Ferran seguia essent la queoflcialment regula¬ va el moviment artistic espanyol, la influència que l'art i els artistes de la Cort exercien sobreCatalunya era gairebé nul·la. Exceptuem els escultors i pintors que anaven a cursar estudis a les aules de l'Acadè¬ mia de Madrid, per tal d'obtenir el títol que els ha¬ via de donar facilitats per a l'exercici de llurs arts, i l'arquitectura oflcial que era encomanada als ar¬ quitectes acadèmics. L'Acadèmia s'havia consolidat organis¬ com un me administratiu, conferidor de títols de suflciència, però, aci, a Catalunya, els artistes, per a la llur for¬ mació estaven més amatents als grans mestres ita¬ lians i francesos. Així arribem a ñnals de segle amb el pintor Montanya que representa a casa nostra les tendències romanistes; i Francesc Pla, dit "El Vi- gatà" que, junt amb els Tramulles, conreaven, l'art francès dels darrers Lluïsos. 104 L'ACADEMICISME Aquesta florida pictòrica és una prova de què la vida artistica de Catalunya, en el seu aspecte de to¬ talitat, trobava encara energies per a posar-se a to del moviment mundial, malgrat mancar-li les atri¬ bucions nacionals que en altre temps li havien estat propícies i no rebre de l'Estat absorbent un estimul, que, llavors, en pintura, no podia donar-li per manca d'artistes valuosos. Triomf de l'art Neoclàssic En començar el darrer quart del segle xviii, les formes barroques havien perdut la predilecció que tenien més a primers de segle, però subsistia certa tendència a la profusió ornamental, encara que fos valent-se d'elements clàssics. Els directors del movi¬ ment artístic no es donaven per satisfets amb aquest pas i feien tots els possibles per arribar a la total depuració hel·lènica de fredor herreriana, que s'ha¬ via de generalitzar més a finals de centúria. L'edifici més a propòsit per estudiar les carac¬ terístiques d'aquest període—així com de l'anterior 105 CESAR MARTINELL ho és la Universitat de Cervera—és la Seu nova de Lleida (1761-1781). En aquest temple, entre les se¬ ves proporcions i linies fredament clàssiques, s'hi veu encara una mica de barroquisme. Ben aviat aquestes restes de barroquisme des¬ aparegueren Els estudis d'humanisme enci¬ del tot . clopedista s'havien anat obrint pas per tot Europa, tendint a la creació d'una cultura universal i a la formació de nous tipus artistics en els quals tingue¬ ren forta influència les descobertes arqueològiques d'Herculanum i Pompeia, "i les sèries metòdiques de l'escultura romana de Winkelman, el qual, en fundar els mètodes de l'arqueologia moderna i en teoritzar-hi^ dóna amb la seva estètica un ideal i un cànon als artistes d'aquella generació". (J. Folch i Torres). Aquest art uniformista s'adeia amb les monar¬ quies absolutes d'aquell temps, que no miraven les modalitats ètniques que matitzaven els estats, més que com un element de servitut per a integrar les unitats abstractes preconcebudes en les altes esfe¬ res. Estaven tan fortament arrelades a l'ambient aquestes tendències, que àdhuc la França de la pri- 106 L'ACADEMICISME mera República acceptava aquest art com un sím¬ bol del laïcisme humanista del temps. La nova estètica culminà a França amb el pintor J. Lluís David, i Itàlia amb l'escultor Canova, que a a Catalunya tingueren els seus dignes representants en Josep Flaugier, d'origen francès i Damià Cam- peny que estudià primer a l'Escola de Nobles Arts, després a Itàlia amb el mateix Canova, i fou el pri¬ mer escultor del seu temps a la Península. Alguns representants del període anterior, com Salvador Gurri, s'incorporen a la nova escola, produint obres d'un decidit néoclassicisme. Una de les obres més característiques d'aquest període que encara queda Horta, són els jardins a coneguts per "El Laberinte", propietat del marquès d'Alfarràs, l'arquitectura dels quals fou projectada a les darreries del segle xviii per l'arquitecte italià Domènech Bagutti, en col·laboració amb el català Joan A. Desvalls. L'estatuària de temes mitològics, que hi és abundosa, fou posada a les primeries del segle següent i creu Feliu Elías que és d'importació italiana. D'aquesta manera, de cara a Europa, quedava implantat el nou estil a Catalunya pel que fa a la 107 CESAR MARTINELL pintura i l'escultura. En quant a l'arquitectura, més fortament vinculada a les necessitats estatals, veu imposar d'una manera centralista els cànons aca¬ dèmics. No passa res d'importància, amb caràcter oficial, que no Madrid. El mateix ho hagin aprovat a Ventura Rodríguez, Director d'Arquitectura de l'A¬ cadèmia, fa els projectes d'Hospici per Olot i d'en- grandiment de Casa de Caritat per Girona. El Mi¬ nistre de Finances, Comte de Roncali, projecta la Duana de Barcelona, avui Govern Civil (1783-1792). Les patents d'artista estaven centralitzades a l'Acadèmia de Sant Ferran; i així veiem com el Ca¬ pítol de Girona, que durant tot el segle s'havia ser¬ vit d'artistes catalans com els Pau i Pere Costa, Torras, Puig i Bonifàs, l'any 1792 enviava a cercar un projecte d'altar major, cor i presbiteri als arqui¬ tectes de Sant Ferran, Evarist del Castillo i Silves¬ tre Pérez, que s'estaven pensionats a Roma; i a primers de la centúria següent l'arquitecte Martí Rodríguez, que havia de fer un altar major per la Catedral de Lleida, trobava que ací no hí havia pro¬ fessors capaços per encarregar-se de dirigir l'obra. No és d'estranyar que fos així, per quant l'Es¬ tat tenia del tot oblidats els ensenyaments arquitec- 108 L'ACADEMICISME tònics. En 1769 hi havia a Barcelona un fuster no¬ menat Ignasi Gaig dirigia discretament algunes que obres i es dedicava a ensenyar les regles de l'arqui¬ tectura a alguns fadrins fusters, escultors i mestres de cases. No devien ésser molt sòlids els coneixe¬ ments de Gaig per quant l'any 1781 no fou ac¬ ceptada per la Junta de Comerç la proposició de convertir en públics, sota el patronat de la Junta, els ensenyaments que ell donava particularment. D'aquesta manera, a força de centralitzar, s'a- nuHaren valuoses aptituds racials de Catalunya; i per més que, com hem vist, no mancaven artistes de vàlua i excel·lentment dotats, durant algun temps deixà d'ésser mestressa de les seves altes funcions artístiques, en les quals tan esplendorosament havia sobressortit abans i havia de tornar a destacar-se després. 109 VI VERS LA RENAIXENÇA La fi del Classicisme Cada època té la seva inquietud. La de l'absolu¬ tisme politic. l'enciclopedisme científic i el precep- tisme artístic, tot amb caràcter d'universalitat, ha¬ via passat. I, ço que és més sensible, havia passat sense aportar valors nous i fecunds al tresor intel¬ lectual de la humanitat. L'absolutisme dels reis ha¬ via rebut el seu cop mortal amb la Revolució fran¬ cesa, que a Espanya es concretà amb el constitucio¬ nalisme; les exaltacions humanístiques de la ciència, derivaren .-ap als estudis particulars de la natura¬ lesa en els seus diferents aspectes; i el tipus de be¬ llesa, que una convenció universal havia intentat, deixava lloc a la infinita varietat del món visible. L'art clàssic en la seva darrera modalitat de l'es¬ til Imperi, s'esvaí amb les institucions que el sos- "3 CESAR MARTINELL tingueren, sense deixar noves possibilitats darrera seu, completament esgotat després d'haver rendit per tres vegades a la humanitat els seus fruits ar¬ tístics, cada cop menys saborosos Mai no podrem saber com s'hauria desenvo¬ lupat aquesta època artística a Catalunya si hagués estat mestressa dels seus destins. Possiblement els valors artístics que hem vist destacar-se en un medi poc apropiat, de vegades hostil i gairebé sempre or¬ fe de protecció, haurien assolit el màxim esplendor i s'haurien vist enrobustits amb l'afluència de va¬ lors importants; i els avantatges de la situació seva privilegiada, vora la mar i amb contacte directe amb Itàlia i França, haurien estat aprofitats fins al mଠxim. Res d'això no pogué ésser, i, en girar els ulls vers aquells segles neguitosos sempre haurem de trobar-nos amb exemplars artístics escassos en quan¬ titat i si bé de qualitat digna i personalitat manifes¬ ta, no tant puixant com en altres circumstàncies hau¬ ria pogut ésser. Ultra els factors que prevenien del moment ar¬ tístic i de 'a llarga submissió de Catalunya, agreu¬ jà la situac'ó la guerra napoleònica que deixà la nos¬ tra terra sumida en un gran aclaparament que es- 114 VERS LA RENAIXENÇA troncà durant llarg temps, àdhuc la producció es¬ cultòrica que havia resistit amb triomf la decadèn¬ cia barroca. Després de la amb França foren les com¬ guerra mocions polítiques les que torbaren la vida espa¬ nyola amb lluites i triomfs alternatius entre absolu¬ tistes i constitucionals. La mort de Ferran VII, amb l'adveniment d'Isabel II; els partits liberals, mode¬ rats uns i exaltats els altres, que, en lluita entre ells, defensen la Reina del pretenent Carles i porten al país la guerra nomenada dels se.t anys i a Barcelona l'època de les bullangues que la té en contínua in- tranquilitat. Afegim a això la febre groga de l'any 21, que solament a Barcelona produí més de deu mil vícti¬ mes; la crema dels convents del 35; l'assassinat del general Bassa; la destrucció de la primera fàbrica d'Espanya moguda a vapor, que aquells anys s'ha¬ via implantat a Barcelona; assassinats de presoners carlins i manifestacions de la Milícia en sentit avan¬ çat, i tindrem l'aspecte angoixós que oferia Catalu¬ nya i la complexa de la causa inhibició artística. seva Pel que fa a obres públiques, no sols no podem registrar la construcció de cap que tingui veritable "5 CESAR MARTINELL importància, sinó que ens hem de doldre de la greu pèrdua que representa per l'Art la destrucció esmen¬ tada dels més sumptuosos monestirs i cases de reli¬ giosos, amb la gran quantitat de riqueses artístiques i sumptuàries de tota mena que encloïen. Algunes d'aquestes salvar gràcies a l'abnegació es pogueren dels professors de l'Escola de Nobles Arts, Rodrí¬ guez, Campeny, Rodes i Arrau, els quals, pel juliol de l'any 1835, amb veritables perills personals, re- corregueren els convents de Barcelona i alguns de fora, per tal de salvar els millors quadros i obres d'art que es pogué. Es donà el cas que de Madrid reclamaren aquestes obres, i sols davant de l'enèr¬ gica protesta de Ja Junta de Comerç cedí el Govern, amb la condició, encara, que fossin tramesos per al Museu Nacional dos quadros de cada autor que fos desconegut la Cort (14 d'octubre de 1836). a Quant a construccions de caràcter públic, el jar¬ dí que hom nomenà del General, per haver-lo fet construir Castaños (1815), per bé que contenia al¬ gunes fonts monumentals i grups escultòrics, no res¬ ponia a la categoria de Barcelona ni a les seves tradicions urbanístiques. La font del Vell, construï¬ da en 1816 a la plaça del Teatre segons projecte de 116 VERS LA RENAIXENÇA Pere Serra i amb escultures de Gurri, Campeny i Ferran; la de Neptú, a la Barceloneta (1826), or¬ nada amb estàtues de Ferran i Guixà; i el projecte que el mateix any 26 féu Josep Mas per a unifor¬ mar les façanes de les cases del carrer de Ferran que s'acabava d'obrir, donen una idea ben pobra de les aspiracions que aquells temps contentaven Bar¬ celona, amb tot i portar la davantera de Catalunya en el moviment artistic. Algunes solemnitats d'aquells anys, com la de la beatificació de Sant Josep Oriol (1807), la de portar a Barcelona i tornar a la muntanya la Mare de Déu de Montserrat (1823-24), l'entrada de Ferran VII (1827) i el monument que s'aixecà l'any 1830 amb motiu d'ésser jurada successora del tron Isabel II, foren de poca volada artística i no tingueren punt de comparació amb el record que Tramulles ens dei¬ xà, amb els seus gravats, de la rebuda feta a Car¬ les III l'any 1759. A més Madrid, la decadència potser encara era imponent. Eclipsat el geni de Goya i després de Vi¬ cenç López, Villamil i Madrazo, sols el favoritisme enlairava els artistes als llocs d'honor. El Rei és rodejat de mitjanies que actuen en 117 CESAR MARTINELL forma grotesca. L'administrador d'El Pardo propo¬ sa per al Joan Galvez l'obsequi de "una bue¬ senyor na canal de tocino y dos pavos para Navidad por el trabajo que invirtió en la revisión de cuentas y tasación de pinturas ejecutadas en aquel Real Sitio" —"regalo muy justo, porque le considera tan pun¬ donoroso que no querrá tomar dinero". Un tal Lluís Eusebi demana la plaça de pintor de Cambra i diu que demanin informes... al Nunci; i la seva muller "no quiere vivir privada de la honra de dedicar una miniatura al Rey, y teniendo, contra lo general de su sexo, la misma habilidad (de la pintura), pone a los reales pies de Fernando VII un retrato en minia¬ tura, en que representa "La virtud separando unos jóvenes de los riesgos del amor". I com a comble de les coses inversemblants que aquell temps eren possible a la Cort d'Espanya, citarem el cas de Joan Duque, que demanà el càrrec de pintor de Cambra per al seu nebot i afillat Joan Maria Enric Duque,, quan aquest sols tenia sis mesos! d'edat, oferint-se l'onclea exercir el càrrec tot esperant que el nen anés demostrant l'añció i els mereixements. I el que té més valor representatiu de tot això és que el no¬ menament va ésser signat. ii8 VERS LA RENAIXENÇA En aspectes, Passavant descriu quant als altres un quadro desolador de ço que era l'ensenyament de les Belles Arts en tot Espanya, malgrat la creació de les acadèmies. Quan Madrid, vers l'any 1822, vol¬ gué bastir el monument a Daoiz i Velarde, que ha¬ gué d'executar el nostre compatrici Anton Solà, re¬ sident a Roma, topà amb gransdificultats econò¬ miques; i "més endavant, quan hom volgué eregir l'obelisc commemoratiu del 2 de Maig, això fou una àrdua empresa, per arribar a la qual hagueren d'intervenir molts artistes, i, ultra l'auxili pecuniàri de l'erari públic, hom hagué de recórrer a una subs¬ cripció nacional." (Feliu Elias). Ni a la capital d'Espanya amb les quantioses despeses destinades a l'ensenyament de les Arts po¬ gueren salvar aqüestes de la caiguda on l'havia me¬ nat el desplaçament de la seva actuació natural. Abolició dels gremis Des de la creació de l'Acadèmia de Sant Ferran a Madrid (1752) que l'organització gremial estava 119 CESAR MARTINELL amenaçada de mort pel que feia a les professions artistiques. Els gremis posaven en pla d'igualtat un tots els oficis, sense distingir de jerarquies intel¬ lectuals; i si, per una part, portava avantatges in¬ gressar en un gremi per tal de gaudir de les prer¬ rogatives queaixò atorgava dins d'un règim gre¬ mial, per l'altra sovintejaven els conflictes per fei¬ nes o determinades parts en la realització d'obres que diversos gremis podien considerar com a priva¬ tives. Això afavoria els artistes de poca volada, i si bé no es pot dir que fos en detriment dels excel·lents, aquests es veien sotmesos a un tracte d'igualtat amb tots aquells que, pel sol fet d'haver passat pels trଠmits reglamentaris, havien obtingut el títol de mes¬ tre. A vegades es donava el cas que artistes idonis no podien acabar completament una obra sense la intervenció d'altre gremi, afí, però distint del seu, que considerava privativa aquella feina parcial de l'obra encarregada a l'artista de superior categoria. Mentre els oficis, àdhuc els artístics, es mantenien dins de les tradicions medievals i l'ensenyament era exercit mitjançant l'aprenentatge a casa d'un mes¬ tre agremiat, aquestes qüestions jurisdiccionals eren 120 VERS LA RENAIXENÇA generalment suportades per la força del costum; però quan les acadèmies difongueren l'ensenyament científic amb el propòsit de formar artistes que po¬ guessin mantenir les Belles Arts en el més alt ni¬ vell i amb totes les seves prerrogatives, llavc·rs, els artistes així formats, podien subjectar la seva no activitat dins de les estretes ordinacions d'un gremi. Així ho havia entès l'Acadèmia des d'un princi¬ pi, de tal manera, que els artistes que obtenien el títol d'acadèmic eren privats rigorosament de per¬ tànyer a cap gremi, amb pena de perdre el titol, ho¬ nors i avantatges si mancaven a tal precepte. Des de la creació de l'Escola de Nobles Arts (1775) per la Junta particular de Comerç de Bar¬ celona i la reforma dels estudis de matemàtiques al Col·legi de Cordelles, de la mateixa ciutat, totes les arts plàstiques sentiren Catalunya aquest ideal de a superació que feia que els artistes de vàlua protes¬ tessin de l'obligada submissió a les ordinacions gre¬ mials. Vers les darreries del segle xviii, les pretensions dels artistes en front dels gremis tingueren un bon defensor en el gravador Pasqual Pere Moles, pri¬ mer director de l'Escola novament creada, que dei- 121 CESAR MARTINELL xà ben sentats els principis i motius pels quals les Belles Arts, considerades en el seu caire artístic, eren superiors a les seves aplicacions merament ar¬ tesanes o sumptuàries que nodrien els gremis. Això inicià la decadència d'aquests, particular¬ ment els de mestres de cases i fusters que, amb tot i tenir organitzats els seus estudis d'Arquitectura i Escultura, eren avantatjosament substituïts per ar¬ quitectes i escultors de formació acadèmica. Aques¬ ta preferència, però, era més visible pel que feia a les obres importants i preferentment les oficials, puix que el pals era refractari al sanejament de les pràctiques constructives i es trobava bé dins del rutinarisme gremial. La Junta de Comerç, tan previsora sempre, es preocupà aviat de resoldre aquesta qüestió, comple¬ tant els estudis de pintura, escultura i gravat, que ja tenia establerts, amb els corresponents d'arqui¬ tectura, la necessitat dels quals es feia sentir cada dia més. L'any 1791, Moles cridà l'atenció sobre el fet de què, en cas que moris Soler, no hi havia a Bar¬ celona qui pogués continuar les obres del nou edi¬ fici de la Llotja. Passaren alguns anys sense resol- 122, VERS LA RENAIXENÇA dre res i per bé fou autoritzat l'esta¬ que en 1797 bliment de la nova càtedra, aquest any la Junta de Comerç es limità a enviar l'arquitecte Anton Celles i Azcona o Roma, amb el designi de regentar la no¬ va escola quan aquesta fos fundada. Així es féu l'any 1817 en el qual el notable arquitecte, nou vingut de Roma, començà a estructurar els ensenyaments que li eren confiats, a base de les doctrines vitrubianes combinades amb els mètodes seguits per l'Acadèmia de Sant Lluc de Roma, i la Politècnica de París. Les noves orientacions científiques en la pedago¬ gia artística acabaren de posar de relleu els incon¬ venients l'organització dels gremis; i arribà el de moment en què semblà acabat el predomini d'aquests. Fou l'any 1813, quan les Corts de Cadiz declara¬ ren la llibertat per exercir totes les indústries; però aquest decret fou anul·lat l'any 1815 per una R. O., ço que féu que els contraris al predomini dels gre¬ mis, al front dels quals es posà més endavant l'ar¬ quitecte Anton Celles, haguessin de sostenir, enca¬ ra, lluites aferrissades. L'any 1828, l'escola d'Ar¬ quitectura de Llotja, comptava amb gran nombre d'alumnes, alguns dels quals provenien dels gremis de mestres de cases i fusters i als quals, després 123 CESAR MARTINELL deis estudis de Llotja, revalidava el títol l'Acadè¬ mia de Sant Ferran. Les qüestions de competència entre els diferents gremis i l'hostilitat d'aquests contra els artistes sor¬ tits de l'escola, sovint donava lloc a conflictes i en- torpiments. Aquestes diferències no eren tan mani¬ festes a les petites ciutats on el poc nombre d'ofi¬ cials d'un mateix art feia que molts d'ells no pogues¬ sin constituir-se gremis independents, sinó que en s'aguessin d'ajuntar els afins, amb la qual cosa des¬ apareixien els conflictes, pels casos de feines de po¬ testat dubtosa; i en els casos que actuava un artista no agremiat era per feines importants i amb autori¬ tat indiscutida. Aquestes lluites intestines anorreaven tant les darreres possibilitats dels gremis, un dia fiorents però aleshores en decadència, com els fruits primi- cers de la organització pedagògica. Un tal anor¬ nova reament, junt amb la depauperació material del país, foren els causants de la decadència artística que ca¬ racteritza aquest període. A Barcelona fou on la lluita entre gremialistes i científics arribà a un major punt d'excitació, par¬ ticularment en les arts constructives, a causa del 124 VERS LA RENAIXENÇA nombre creixent d'alumnes sortits de l'Escola d'Ar¬ quitectura i la forta influència que tenia el Gremi de Mestres de Cases, el qual gaudia del favor d'al¬ guns personatges, entitatsi corporacions, com el ca¬ pítol Catedral i l'Ajuntament. La parcialitat d'aquest era deguda a la presència al cap de les oficines tècniques de Josep Mas i Vila, qui, format dins del rutinarisme gremial, era contra¬ ri als nous ensenyaments d'Arquitectura, i en 1827 es trobava prohom primer del Gremi de Mestres de Cases. Mestre Mas devia ésser home desaprensiu i sense gaires escrúpols per qüestions de delicadesa, segons es desprèn de la seva actuació dins del ma¬ teix Ajuntament, ço que li permeté, des del seu càr¬ rec de mestre d'obres municipal, obstaculitzar els exercicis pràctics que el reglament imposava als alum¬ nes de l'Escola i posar la influència que exercia prop dels regidors al servei de la preponderància dels gre¬ mis. Malgrat que els joves mestresde cases que es¬ tudiaven a Llotja censuraven públicament l'obsti¬ nada intervenció del gremi, aquest no donà el braç a tòrcer, ni amb la contrarietat tinguda aquell temps de què els fadrins mestres de cases es cons- 125 CESAR MARTINELL tituïssin en gremi d'algunes dis¬ a part, prenent peu posicions que rebaixaven la categoria dels mestres, als quals pretenien igualar-se. Fou l'any 1828 quan una Reial Carta dissolgué el Gremi de Mestres de Cases i Molers i disposà la ma¬ nera d'habilitar-los si volien canviar de categoria i passar a ésser arquitectes, titol que ja usaven indegu¬ dament i seguiren usant per algun temps. Vers l'any 1830, l'element científic, el paladi del qual havia estat Celles, havia guanyat la partida, i això ajudà a l'esplendor constructiu que aviat co¬ mençà per Barcelona. Fou en 1836 que un decret de les Corts dissolgué tots els gremis en general, restablint el de Cadiç de l'any 13, i deixà en llibertat per a l'exercici de les arts i indústries i amb dret d'agremiar-se sols per als efectes administratius. D'aquesta quedaven manera definitivament incorporats al concepte modern de les activitats artístiques els bells oficis, arts i especula¬ cions estètiques de Catalunya. I no obstant l'esperit d'agremiació, tan fortament arrelat a la terra, no es rendí del tot, fins al punt que l'Ajuntament de Barcelona intentà restaurar-los en 1844 i alguns d'ells subsistiren per les seves relacions 126 VERS LA RENAIXENÇA administratives i més endavant s'acolliren a la llei d'Associacions. Sense l'obligatciietat que abans te¬ nien encara subsisteixen avui a Barcelona alguns gre¬ mis professionals, com són el de fusters, cerrallers i d'altres, entre els quals és curiós el dels antics Bas- taixos de Capsana o Massips de Ribera, amb nom modernitzat, que per tal d'assegurar la seva perma¬ nència consta en els seus Estatuts que no pugui és¬ ser acordada llur dissolució sense comptar amb la majoria absoluta d'agremiats i que, en aquest cas, l'existència de caixa i altres bénssiguin repartits per parts iguals entre els que darrerament haguessin votat contra la dissolució. Del Romanticisme al Naturalisme Com després d'una nit de febre inacabable, Ca¬ talunya, en arribar el segon quart del segle xix ovi- ra la llum d'una nova aubada que l'ajuda a retrobar- se. Els primers moviments són temorencs, però por¬ ten en si tota la trascendència d'una eclosió biolò¬ gica, promesa de fruits i esplendors futurs. 127 CESAR MARTINELL El món, per fi, deixa Ies abstraccions teòriques i fixa l'atenció en ço concret i en la múltiple diversi¬ tat de matisos i cambiants que la humanitat i la terra ens ofereix; sent renàixer l'amor per la infi¬ nita varietat de lavida, i cerca la veritat de la cul¬ tura medieval, injustament oblidada, en els estudis arqueològics i les gestes heroiques de les nacions, amb tot el caliu del seu color local i particularitats geogràfiques. . La reacció contra el classicisme féu girar l'es¬ guard vers els primitius migevals; i l'afecció als co¬ neixements històrics, lingüistics i artistics d'aquesta època posà a la vista dels catalans les seves passa¬ des grandeses infiltrant-los-hi un insaciable desig de tornar a ésser. Són elsBofarull, Cortada, Tió i Noé, Piferrer, Torres Amat, Llorens i Barba, Balmes, que escriuen amb el cor i els ulls fits a la terra, però amb llengua castellana, encara; aquella llengua que Catalunya no havia pogut assimilar-se amb més de tres segles d'imposició. Aquests talents de primers de centúria escrivint en castellà constitueixen una prova de com és difí¬ cil exterioritzar els fruits de la inspiració en formes 128 VERS LA RENAIXENÇA perfectes, quan el mitjà emprat no és connatural amb l'artista. Les idees perden de la seva essència en pro- jectar-se a l'exterior amb paraules o formes filles d'una disciplina empírica i no del sentiment espon¬ tani. La mateixa critica castellana ens ensenya aques¬ ta lliçó amarga quan, en parlar del delicadíssim poe¬ ta Cabanyes, diu que "su sintaxis es imperfectísima, su métrica informe y su poesía, por lo tanto, no pa¬ sa de esbozo". (M. A. Cano) ; quan parla de les balades de Piferrer i de "su factura áspera y des¬ agradable al oído castellano". (P. Blanco García) ; i quan Valera diu que Balmes li era insuportable en castellà i només podia llegir-lo en francès. Quanta obra d'art malaguanyada! Quanta deu d'inspiració perduda per a les Belles Arts d'un poble! Alliberament espiritual de Catalunya.—El jou que anul·lava la personalitat de Catalunya des de feia tres centúries, començava a pesar com un oprobi. La submissió al règim centralista feia pa¬ tent la seva eixorquia amb l'esgotament intel·lectual en què trobava. Sortosament una frisansa de es renaixença s'observava en totes les esferes, amb les esperances posades en els valors de la terra i comen- 129 CESAR MARTINELL cant a mirar l'acclô de l'Estat més com un tràmit imprescindible i enutjós, que com un element de protecció. Les malvestats de la guerra napoleònica, amb les heroiques gestes dè Girona i el Bruch, i la manca d'orientació en la política espanyola, palesaren als catalans el valor inestimable de les virtuts nacio¬ nals que, particularment la classe menestral, havia guardat fidelment durant l'hegemonia castellana. Així com el romanticisme literari a França fou conseqüència de la Revolució i a Alemanya de la invasió napoleònica, aquí, Catalunya, l'estat bèl- a lic d'aquelles primeries de segle féu arrelar, també, el que ja havia estat importat, i despertà, a més, un altre romanticisme patriòtic que, iniciat pels his¬ toriadors, s'endugué els estaments industrials i bur¬ gesos vers una gesta èpica que, amb aparences uti¬ litàries, tingué l'heroisme de menar la pàtria cap a la consolidació de la seva personalitat total, la qual havia de trigar, encara, una centúria a començar a ésser reconeguda. Catalunya prescindeix definitivament de tota pro¬ tecció externa i, refiada de les seves pròpies forces, estructura la seva vida. L'any 1822 començà a or- 130 VERS LA RENAIXENÇA ganitzar exposicions d'indústries i arts que troben acolliment a Llotja i continuaren el 1825 i següents. En 1821, aprofitant un moviment favorable de política progressista, reneix l'antiga Universitat de Barcelona, que s'inaugura solemnement l'any des¬ prés, i el 23, en un canvi polític, torna a portar-se a Cervera. No obstant, l'Ajuntament, en 1835, esta¬ bleix pel seu compte càtedres de Dret, i l'any se¬ güent l'Estudi General a Sant Felip Neri, que en 1837 fou convertit en Universitat. Florida d'inicigtives.^—La inquietud intel·lec¬ tual i progressiva de Catalunya i la seva força de voluntat, deslligada de la protecció centralista, es demostra amb l'aplicació de gran nombre d'avenços abans que a la resta d'Espanya. Entre altrespodem citar la primera línia de di¬ ligències establerta en 1818 entre Barcelona i Reus; les vistoses aplicacions d'il·luminació per gas, que foren fetes per primera vegada l'any 1826 en les classes de la Junta de Comerç, pel catedràtic de Quí¬ mica Josep Roura. El 1829 és establerta la fàbrica de Bonaplata, Vilaregut i Rull que empra prime 131 CESÀR MARTINELL que cap altra la força a vapor, la qual, com ja hem dit, fou incendiada al cap de poc temps. Vers l'any 1840, Narcís Monturiol ha inventat VIctineus, amb el qual dóna la pauta de la navegació submarina. El 1842 s'inaugura a Barcelona la il·luminació pú¬ blica amb gas; i el 1848 hom estableix entre aques¬ ta ciutat i Mataró el primer ferrocarril de la Pen¬ ínsula. A més a més de les que acabem d'enumerar, foren implantatsCatalunya, abans que a la resta a d'Espanya, moltes indústrits i avenços fabrils en els quals encara supera avui dia. Entre els homes de ciència d'aquest període, ultra el químic Josep Roura, ja esmentat, al qual, com acabem de veure, es degué la primera aplicació de la llum de gas i altres avenços industrials; adquirei¬ xen nomenada el nàutic i astrònom Canyelles; l'ar¬ quitecte Antoni Celles, que havia estat pensionat a Roma i estudià alguns monuments antics, entre ells el temple romà del carrer del Paradís i el templet de la Creu Coberta, que ell creia obra de Pere Blai; el naturalista Carbonell; l'humanista Salvà, i els viatgers Badia Leblich, conegut perAli-Bey, que ex¬ plorà vastes regions africanes; i Sinibald de Mas, al qual el Govern confià delicades missions a l'Ex- 132 VERS LA RENAIXENÇA trem Orient, publicà interessants obres sobre aquests països i estructurà primer ningú un idioma uni¬ que versal que anomenà "Ideografía", precursor del vo¬ lapuk i de l'esperanto. En aquests anys Barcelona es donà compte de la insuficiència material del seu recinte per a con¬ tenir l'esplet de tantes iniciatives com hi repercutei¬ xen i decidí engrandir la ciutat fins més enllà de les muralles; l'any 1829 és iniciat l'expandiment amb el traçat del Passeig de Gràcia, obra de Ramon Pla¬ na, però fins al cap d'una trentena d'anys de maldar no assolirà l'autorització de Madrid per a enderro¬ car totalment les muralles que l'encerclaven. Entre els anys 1833 i 1835 fou enderrocada i terraplenada part de la muralla de mar fins al pla del Palau, ço que facilità en aquell lloc la construc¬ ció de dos blocs de cases, concebudes amb gran en¬ cert urbanístic, sufragades per la humanitària mu¬ nificència de l'arenyenc Xifré, en un moment de cri¬ si de treball. Si tractéssim d'adduir proves d'aquesta pruïja reivindicativa es farien incomptables les institucions de caràcter cultural i econòmic que durant la pri¬ mera meitat del segle xix tingueren lloc a Catalu- 133 CESAR MARTINELL nya, i molt principalment a Barcelona, degudes a la iniciativa particular. El Romanticisme a Catalunya.—El Romanti¬ cisme no fou solament una teoria estètica de reac¬ ció contra el Classicisme, plasmadora de les afirma¬ cions migevalistes. En el fons hi havia una manifes¬ tació política, que es manifestava al través d'una cultura. Overbeck, l'apòstol de la nova escola, nascut a Alemanya i establert a Roma, fou qui expandí per tot el món el teutonisme protestatari contra les in¬ vasions napoleòniques; i David, el pintor més desta¬ cat de la Cort de Napoleó, fou, també, l'artista més bescantat pels romàntics. En realitat, els nous cor¬ rents no portaren un gran canvi en la ideologia dels catalans, puix si considerem que les noves tendèn¬ cies patrocinaven el retorn als particularismes, con¬ tra les abstraccions i uniformismes aristocràtics, Ca¬ talunya, que aquell temps no tenia una aristocràcia genuïna, no hagué de fer més que acabar de trencar els tènues lligams—més protocolaris que intellecl- tuals—que encara la unien amb les classes senyo- 134 VERS LA RENAIXENÇA rials i fer un esforç decidit per a retrobar-se. Per això el romanticisme en Art no tingué cap repercus¬ sió transcendental a casa nostra, degut, en part, a Testat d'aclaparament en què es trobava, però, tam¬ bé, a què lesidees no feren més que consa¬ noves grar i ajudar a posar de manifest els sentiments que covava Catalunya des de la pèrdua de la seva perso¬ nalitat. nomenada L'any 1833, Aribau, que havia assolit com periodista castellà, des de Madrid on resideix, enyora el cel, les muntanyes i la llengua de la seva Catalunya i desfoga el seu enyorament amb VOda a la Pàtria. Ben aviat Rubió i Ors, Balaguer, Bo- farull i Brocà, i Marian Aguiló el segueixen en el conreu de les lletres pàtries. Pau Milà i Fontanals que, juntament amb Claudi Lorenzale, viu a Roma i assisteix al cenacle overbeckià difondeix a Catalu¬ nya els nous sentiments estètics i patriòtics, que tro¬ baren amb el seu germà Manuel el defensor més efi¬ cient i documentat. A casa nostra, com per tot, el Romanticisme fou una manifestació que repercutí més en la literatura i en els costums, que en les altres manifestacions so- 135 CESAR MARTINELL ciáis, Ies quals, entre elles l'Art, eren una conseqüèn¬ cia del gust dominant, sense que constituïssin un veritable sistema artístic. Entre nosaltres foren els pintors Rigalt, Robert i Claudi Lorenzale els que representaren aquesta tendència i per bé que l'o¬ bra artística llur no assolí una gran importància objectiva, la tingué, i no escassa, com etapa prepara¬ tòria del naturalisme que vingué després i en el qual destacà la personalitat de Martí i Alsina que havia id'encarrilar la pintura catalana pels camins glo¬ riosos que seguí. L'afecció migevalista despertà l'estudi dels nostres grans edificis romànics i gòtics. Al principi fou la literatura romántico-descriptiva de Pi i Margall i Pi¬ ferrer il·lustrada amb litografies de Parcerisa, que més endavant trobà la gran figura de l'arquitecte Elies Rogent, que posà els fonaments de la nostra arqueologia monumental. Catalunya s'havia retro¬ bat. És quan Barcelona fonamenta la grandesa seva posterior i emprèn amb sentit de modernitat la ur¬ banització de la capital de Catalunya. La cessió dels antics convents a l'Ajuntament, facilità algunes mi¬ llores urbanes, com, per exemple, l'any 1840 acabar 136 VERS LA RENAIXENÇA d'obrir el carrer de Ferran, temps ha començat, i posar la primera pedra del mercat de Sant Josep; el 1844, traçar la plaça de Medinaceli a l'antic so¬ lar de Sant Francesc; i l'any següent, on fou la casa de Trinitaris descalços, bastir la sala d'espectacles més gran de tot Europa amb el prestigiós teatre del Liceu. El mateix 1845, el mestre d'obres munici¬ pals, Mas, construeix la disgraciosa façana de la Casa de la Ciutat, prescindint del concurs celebrat l'any 1826, en què havia estat premiat un projecte de l'arquitecte Francesc Vallès. El 1848, es fa un concurs per aconvertir el lloc de l'antic convent de Caputxins enel que després fou plaça Reial, obra que fou atorgada a l'arquitecte F. Daniel i Molina i constitueix encara avui dia un dels conjunts urbans més exquisits de la ciutat. L'any 1848 és bastida la Porta de Mar, d'efímera existència, projectada per Josep Massanes; i fora murs, per la part del nou Eixample, són construïts els jardins d'esbarjo del Passeig de Gràcia, nomenats Tivoli (1849) i Camps Elisis (1853), i, a l'interior d'aquest, el Teatre Circ. L'arquitectura d'aquest temps, malgrat l'expan- diment de l'estètica overbeckiana, no té, encara, les 137 CESAR MARTINELL característiques romàntiques que començava d'as¬ solir la pintura. Ja hem vist com l'arquitectura, amb la seva responsabilitat d'art constructiva i utilitària, sempre es fa més tardana a les innovacions artisti¬ ques. Afegim a això que els arquitectes d'aquest pe¬ ríode eren deixebles de l'Escola dirigida per Celles, el qual, novament arribat de Roma, en el discurs d'inauguració (1817) fa l'apologia de l'arquitectura clàssica i admira la "sublim doctrina de Vitrubi", i tindrem explicats els motius pels quals les obres que acabem d'esmentar foren supervivència de l'úl¬ tima modalitat neo-clàssica de l'estil Imperi, entre l'ambient romàntic, francament acceptat per la li¬ teratura i la critica estètica. La incorporació del migevalisme romàntic a l'ar¬ quitectura vingué amb massa lentitud a tot Espanya per arribar a temps a salvar mantes joies migevals que foren desvaloritzades o destruïdes. A Barcelo¬ na veiem la façana gòtica de Sant Just aparedada dins de l'obra d'unes oficines parroquials des de l'any 1816 fins al 1884; desapareix la façana de Sant Jaume i el seu porxo històric (1823); són destruïts els banys àrabs (1834); l'església del Carme i els convents i claustres de Sant Francesc (1835), i San- 138 VERS LA RENAIXENÇA ta Catarina (1837); l'antiquissim castell Nou Ves¬ comptât (1846); les torres de Canaletes (1854); les del portal de Santa Anna (1856); el palau Menor o de la Reina (1858), i altres edificis; mentre alguns són tractats amb tan poca estima com el claustre romànic de Sant Pau que és utilitzat per a caserna. Ço que passa a Barcelona succeeix si fa o no fa a la resta deCatalunya. És davant del fet inevita¬ ble que s'opera una sanitosa reacció sentimental i sembla com si la visió de les ruïnes o el record dels exemplars perduts, abrandés l'exaltació dels poetes i l'admiració dels critics que havien de fonamentar el romanticisme arquitectònic i la conciència de les valors nacionals que vingué més endavant. El començament de l'eixample (1858), la conti¬ nuació del port (i860), i, en un altre ordre, la fun¬ dació de l'Escola de Belles Arts (1849), deu anys després Acadèmia, i la restauració dels Jocs Flo¬ rals (1859), creà un ambient intel·lectual i artístic on aviat destacaren figures de primera magnitud en l'art europeu. L'Eixample de Barcelona.—Altra de les inicia¬ tives amb què Barcelona s'anticipà a les altres ciu- 139 140 Cèsar Martinell tats hispàniques fou en reformar la ciutat vella amb vies transversals. Ben aviat, però, aquesta reforma fou insuficient i ni elpoble ni les autoritats desapro¬ fitaren ocasió propícia per alliberar-se de les mura¬ lles que l'encerclaven. El Govern no s'acabava de decidir en si Barcelona havia de mantenir o no el seu caràcter de plaça forta, però el poble mostrà palesa¬ ment la seva preferència començant a enderrocar les muralles en 1843. Reconstruïdes pel Govern, els barcelonins les tornaren a enderrocar per la revolu¬ ció de juliol de 1854 i malgrat aquesta vegada fos legalitzat l'enderroc, a Barcelona li costà, encara, moltes fatigues d'obtenir de Madrid la concessió de construir l'eixamplament de la ciutat. És tanta la necessitat que aquesta té d'expandir-se, que en 1857 els propietaris constitueixen una societat po¬ derosa que ofereix 30 milions al Govern per a rea¬ litzar la ciutat nova, mentre els industrials gestio¬ nen el mateix oferint-se a bestreure 40 milions. L'an¬ helada autorització vingué pel desembre de l'any se¬ güent, però tan condicionada que, entre altres im¬ posicions, fou forçós acceptar el pla d'eixampla tra¬ çat per l'enginyer Alfons Cerdà, prescindint del pro¬ jecte amb què l'arquitecte Rovira i Trias havia gua- 140 VERS LA RENAIXENÇA nyat el premi en concurs públic convocat per l'A¬ juntament. Aquest projecte, curosament estudiat, te¬ nia molt més ben resolts els problemes urbanístics, que la monòtona quadrícula que, contra la seva vo¬ luntat, fou imposada a Barcelona per R. O. del Go¬ vern central (17 setembre 1859). Amb la ràpida construcció de la ciutat nova, són aixecats edificis públics i privats, que faciliten el desenvolupament de l'arquitectura, abaltida de feia tant de temps i que ara es mostrarà en la seva fase romàntica, retardada d'unes dècades. L'edifici més important és la Universitat, projectada i dirigida per Elies Rogent (1863-74). També cridaren l'atenció el convent i asil de ies Germanetes dels pobres (1866-77) obra de Jeroni Granell; l'església i convent de l'En¬ senyança, segons projecte de Joan Martorell (1874) el qual, després (1882-85), construirà la formosa església de Les Saleses, l'acrediten com un dels que millors arquitectes del seu temps; i el trasllat de l'antic temple i claustre de Junqueres i campanar de Sant Miquel per a la parròquia de la Concepció que fou la primera de l'eixampla. Aquestes obres estaven inspirades en els estils romànic i gòtic, en els quals es projectaren, també, 141 CESAR MARTINELL cases de lloguer, decoracions i monuments. Són d'a¬ quest temps la font de la plaça del Rei; el cor de fusta pintada la catedral de Girona; el comença¬ a ment de la façana de la de Barcelona i la decoració de les façanes del palau del Virrei, avui desaparegut, que substituí l'ordre clàssic que abans tenia. No solament les formes novo-gòtiques foren uti¬ litzades per laromàntica en els edificis públics voga i privats, sinó que els estils musulmans foren també adaptats a les construccions de l'època. Són moltes les cases dels defores ciutadans, pabellons en jar¬ dins, patis centrals d'hotels particulars o públics i àdhuc cases de lloguer, que aquests anys són conce¬ buts en els estils gòtic o àrab. Aquesta preferència era fruit dels estudis arqueològics d'edificis musul¬ mans a les regions meridionals d'Espanya i, també, de les afeccions literàries que l'havien precedit d'uns quants anys, basades en gestes del temps del feu¬ dalisme en les quals eren protagonistes obligats el cavaller cristià amb el seu castell, per una part, i el rei moresc amb el seu palau ple de tresors i enci¬ sos, per l'altra. Un fet important a remarcar en l'arquitectura catalana d'aquesta època és que, mentre les formes 142 VERS L/1 RERÍA!XE?IÇA estilístiques moltes vegades resultaven fora de temps i de lloc, i, per tant, taradas de falsedat, les normes constructives elevaren a sistema les bones habituds tècniques que mai no havien perdut els nostres mes¬ tres de cases. Els avantatges de la construcció ca¬ talana adquireixen fama fora de Catalunya. Fou aleshores que el famós banquer Josep Salamanca, que estava edificant el barri del seu nom, a Madrid, en venir a Barcelona, mentre estava en obra la Uni¬ versitat, fa proposicions a l'arquitecte Rogent per anar a la capital espanyola a construir pel nostre sistema. Rogent acceptà aquestes proposicions i anà a passar 15 dies cada mes a Madrid, mentre durà la construcció d'unes 60 cases que hi bastí. El medievalisme arquitectònic propugnat per Ro¬ gent fou conseqüència una mica remota de les teo¬ ries overbeckianes, puix que aquestes, a Barcelona, sols tingueren adeptes mentre duraren les prèdiques de Pau Milà i Fontanals. La consistència del nostre medievalisme arquitectònic rau, principalment, en l'afany de fer reviure formes injustament oblidades que podien ésser la base d'un renaixement de l'art català i que uns quants anys més endavant torna¬ ran a ésser represes per alguns arquitectes—Domè- 143 CESAR MARTINELL iiech i Muntaner, Gallissà, Sagnier, Puig i Cadafalch, entre altres—amb igual finalitat. El Naturalisme.—Si l'arquitecturaromàntica esdesenvolupà a Catalunya amb algun retard, però amb esplendor relatiu, degut a les circumstàncies fa¬ vorables del creixement de Barcelona i altres ciu¬ tats, en canvi, l'escultura no destacà amb caracterís¬ tiques rellevants. De les tres arts plàstiques, l'es¬ cultura és la menys propícia als cànons romàntics i coincidint aquesta època amb una manca gairebé absoluta d'escultors a Catalunya, hom pot dir que ací no hi hagué escultura monumental romàntica. Vers l'any 1850, apareixen els escultors Agapit i Venanci Vallmitjana treballant amb èxit les estଠtues de la façana del Banc de Barcelona, quan tot¬ hom creia, menys l'arquitecte Josep Oriol Mestres, qui patrocinà els joves escultors, que Barcelona, a per obtenir bona escultura monumental, s'havia de recórrer a Itàlia. Els germans Vallmitjana es fan rଠpidament un nom i són sol·licitats des de Madrid i de fora d'Espanya. L'escultura catalana d'aquesta època, no obstant i els noms prestigiosos d'Aleu, Suñol, Talarn i No- 144 VERS LA RENAIXENÇA bas, no hagi arribat a concretar una pot dir-se que plenitud com la que arribà aviat, però es caracteritza per un acurat capteniment naturalista que hem de mirar com la base sòlida on recolza la moderna es¬ cultura catalana que assolirà una posició de les més florents. A casa pintura la que recollí els nostra fou la millors fruits de les idees estètiques iniciades pels romàntics. Del paisatgisme romàntic de Rigalt, neix el na¬ turalisme de Martí i Alsina que conrea simultània¬ ment i amb èxit tots els gèneres i descobreix l'im¬ pressionisme al mateix temps que els pintors fran¬ cesos, sense haver rebut la influència directa d'a¬ quests. Brilla amb resplendor mundial la flgura de Fortuny, deixeble de Lorenzale, qual producció re¬ corra triomfal les sales de Roma, París i Nordamè- rica. Torrents, Caba, Simó Gómez; els escenògrafs Planella, Soler i Rovirosa i Tomàs Moragas, junt amb els músics Obiols, Vilanova, Casamitjana i Clavé, són figures que brillen amb llum pròpia i resisteixen la crítica més exigent que per mitjà d'ells volgués jutjar de la potencialitat artística d'un po¬ ble. 145 10 CESAR MARTIN ELL El naturalisme artístic queda implantat a Bar¬ celona i, consecutivament, a tot Catalunya. Aquestes matitzacions artístiques repercuteixen a les petites ciutats i viles amb major o menor rapidesa, que, moltes vegades, depèn de la presència d'un artista que, procedent de Barcelona, implanta a la locali¬ tat els corrents. En nous general, però, i de manera més visible en arquitectura, fora de la capital sub¬ sisteixen costums artístics antiquats que conviuen llarg temps amb els més moderns. Renaixença Els pobles de Catalunya han dotat les seves indústries tradicionals dels avenços moderns. Al¬ guns d'ells s'han engrandit notablement amb ati¬ nadas urbanitzacions i constitueixen nuclis impor¬ tants de producció. Les vies de comunicació, cada dia més fàcils, uneixen amb Barcelona totes les contrades catalanes; en aquestes són aprofitades les riqueses naturals i industrials que aflueixen a la ca¬ pital per a facilitar les contractacions i vendes. La capital del vell Principat torna a exercir la seva an- 146 VERS LA RENAIXENÇA tiga influència per tot Catalunya com en el temps en què havien tingut a honor ésser considerades com "carrer de Barcelona". Els ensenyaments artístics superiors hi estan con¬ centrats des de primers de segle, la permanència de les sales d'exposició fa que dins de Catalunya sols Barcelona pugui atorgar un nom amb autoritat re¬ coneguda. Barcelona és l'exponent prestigiós de la vitaíitat industrial i artística de tot el país i d'aquí endavant és nodrida preferentment de totes les pos¬ sibilitats i valors catalanes les quals retornarà depu¬ rades per la crítica i avalades amb la seva autoritat de gran ciutat. Així arribà l'any 1885 en què moguda per l'Ex¬ posició de Franckfort pensa en celebrar la seva Ex¬ posició Universal, al principi amb el sol ajut de les corporacions i entitats catalanes, i més endavant amb una subvenció de l'Estat, en prestigi del qual havia de recaure bona part de l'esforç dels catalans. El Govern vacil·la. Els industrials de Madrid troben que també allí s'hauria de celebrar una Exposició Universal patrocinada pel Govern; fins que, final¬ ment, després de laborioses gestions, es logra la ces¬ sió dels terrenys de l'ex-ciutadella i un préstec de 147 CESAR MARTINELL dos milions, amb obligació de retornar-ne un i mig al termini de sis anys. La Ciutadella, que pels catalans encloïa una tra¬ dició d'odis, havia començat a enderrocar-se l'any 1841, per bé que refeta seguidament. Altre enderroc turbulent, en 1868, originà la seva cessió a la ciu¬ tat pel Govern triomfant de la Revolució de Setem¬ bre de l'any següent, i el Municipi obra un concurs per a la construcció en aquell lloc d'un gran parc, el qual concurs guanyà el arquitecte Josep Fontseré. Mentre s'anaven construint els jardins s'enderroca¬ ren els baluarts i la torre de Sant Joan, i quedaren, encara, les casernes, fins l'any 1888. No sols al nou parc es nota la febre constructiva. Els principals monuments de la ciutat són obra d'a¬ quest temps. El de Colom, ple de bona escultura, projectat per l'arquitecte Bohigues, s'inaugurà l'any 1886; i els edificis públics i domicilis benestants fre¬ turen bones teles dels millors pintors. Catalunya diu a tot el món ço^ que pot i ço que vol ésser amb l'Exposició Universal de Barcelona de l'any 1888, aixecada, com un símbol, en el mateix lloc on feia un segle i mig Felip V havia fet bastir l'ominosa Ciutadella suara enderrocada. 148 VERS LA RENAIXENÇA No són les Corporacions ni l'alta política ço que fomenta la intel·lectualitat i la producció artísti¬ ca, sinó que són els artistes i els intel·lectuals els que s'imposen i obliguen mirar amb respecte la Cata¬ a lunya que ells engrandeixen i que a la vegada pos¬ sibilita l'actuació dels polítics catalanistes i catala- nitzants. Som al temps de les grans figures de la Renai¬ xença; els literats Frederic Soler, Verdaguer, Gui¬ merà, Torras i Bages, Oller, Maragall; els pintors Benet Mercadé, Vayreda, Padró, Urgell, Ferrer Mi¬ ró, Ribera, Masriera, Llovera, Pellicer, Casas, Ros¬ sinyol, Mas i Fontdevila, Llimona, Barrau, Graner, Galofré Oller, Sert, Mestres, Brull; els escultors Vallmitjana, Nobas, Aleu, Bellver, Alccberro, Pi¬ quer, Oms, Llimona, Blay, Querol, Fuxà, Nogués, Arnau; els arquitectes Rogent, Fontseré, Vilaseca, Bohigas, Martorell, Domènech i Montaner, Domè¬ nech i Estapà, Font, Gaudí, Gallissà, Sagnier, Bas- segoda. Puig i Cadafalch, i els músics Pedrell, Nico¬ lau, Morera i Millet, amb l'Orfeó Català, que arriben al segle actual com ofrena de les Arts a la plenitud, encara comprimida, de la pàtria. 149 CESAR MARTINELL En començar el segle XX La Barcelona de començament de segle, malgrat la seva puixança, era encara una Barcelona provin¬ ciana; i d'aquest mateix provincianisme, amb major motiu, en patia la resta del país. La seva orientació vers la cultura universal és feta havent-la de com¬ paginar massa sovint amb els tràmits burocràtics que obliguen a passar per Madrid, on les coses s'a¬ turen o es contaminen. Per artificial que fos aquesta influència centralista, després de tres segles d'impo¬ sició, havia aconseguit esborrar les tradicions d'auto¬ determinació que Catalunya havia tingut en els seus afers intel·lectuals. Malgrat haver vist com, àdhuc en èpoques de centralisme intens, els nostres artistes i homes de ciència es formen més de cara a Europa que de ca¬ ra a Ibèria, les convencions polítiques fan que per a les distincions oficials hagin de recórrer a Madrid, sovint en lluita i en condicions d'inferioritat amb els savis i artistes consagrats per les altes esferes. Si observem en conjunt el desenvolupament de 150 VERS LA RENAIXENÇA Catalunya els darrers cents anys, veurem com, en mig de la seva magnificència, té quelcom de tràgic. La seva creixença ràpida, després del llarg període d'anorreament, estableix un desequilibri entre la vi¬ talitat exuberant i la migradesa dels mitjans d'ex¬ pressió connaturals. Les disciplines artístiques exis¬ tien, però eren mancades de la tradició que, si no s'hagués truncat, hauria mantingut al dia les mane¬ res autòctones de producció artística. Madrid—cada dia amb menys intensitat—atrau algun bon artista català i en forma de valuosos dins de la seva escola, que no és la nostra; i passa, com en literatura, que algunes d'aquestes obres, sota la seva correcció externa, són tarades d'hibridisme, per quant les normes d'estructuració formal no responen a la idea animadora. Quan Catalunya, durant els segles XV i xvi tenia, encara, un accent i un ritme propis de l'expressió artística, les escomeses contra la seva personalitat acabaren per malmetre'ls. És per això que al cap de quatre centúries, quan l'esperit na¬ cional reviu, ha de cercar de nou aquells trets carac¬ terístics i ha d'emprendre tot un procés de reeduca¬ ció, que a la vegada depuri l'ambient de tots els gèrmens d'adulteració ètnica. iSi CESAR MARTINELL L'acció museística, quehauria pogut vetllar per la puresa de les nostres tradicions artístiques, era negíigida i àdhuc mermada per la intervenció de l'Estat, al qual hem vist com l'any 35 reclamava per Madrid una selecció d'obres d'artistes catalans. A començos de segle, els museus oficials són una vergonya per la cultura de Catalunya. Han d'ésser les corporacions catalanes i alguns particulars els que doten el pais de col·leccions prestigioses com les dels Museus Municipals de Barcelona, els Episco¬ pals de Vic, Solsona i Tarragona i algunes col·lec¬ cions particulars, en enumerar les quals han de re¬ cordar-se els noms de S. Rusifiol, J. Folch i Torres, Msn. Gudiol i Plandiura, com principals animadors. Malgrat tot, l'ambient, a Barcelona, es va euro¬ peïtzant; i com antany havia atret un Bermejo i un Ordofiez que la preferiren a les seves terres na¬ diues, ara és la gran figura de l'andalús Picasso, per citar sols la més rellevant de totes, que tro¬ ba l'ambient d'ací apropiat per a la seva formació artística que després el farà triomfar sorollosament a París. 152 VERS LA RENAIXENÇA Individualisme romàntic dels Catalans La grandesa present de Catalunya és filla de l'es¬ perit individualista dels catalans. I no podia menys d'ésser així: L'Estat espanyol, amb tota la seva mଠquina d'ocupació, avegades coactiva i a vegades cal- culadament paternalista, no ha aconseguit arrelar en el nostre sentiment col·lectiu ; i sense un Estat cohesiu d'ànimes, mai podrà fer res de fecund, si no és no es comptant amb l'individu. La puixança de Catalunya, nascuda l'època romàntica, eminentment individua¬ en lista, no hauria estat possible sense l'ajut que tot¬ hora li ha prestat el romanticisme dels seus fills; car Catalunya, tot i titllada de positivisme, és essencial¬ ment romàntica, al igual que tots els pobles dissor¬ tats. Una prova externa d'aquest romanticisme, en la mateixa hora present, la tenim en la forma com s'ha produït la floració artística actual. De totes les Be¬ lles Arts, la més s'ha destacat amb personalitat que pròpia és la Pintura, que és la més assequible als sentiments romàntics; i dins de la Pintura el paisat- gisme, que és el més romàntic dels seus gèneres. 153 CESAR MARTINELL En cap altra de les manifestacions artístiques ca¬ talanes no podríem trobar, com en el paisatgisme, una sèrie ininterrompuda d'artistes que, através de les diferències accidentals de cada tendència, serves¬ sin les característiques racials tan manifestes : Rigalt, Martí i Alsina, Vayreda, Russinyol, Modest Urgell, Galwey, Meifrén, Mir, Raurich, Colom, Pascual, Lla- vanera, Benet, Mallol, Serra, Bosch Roger, són fi¬ tes d'una mena d'arbre geneològic amb el qual podria relacionar-se tot el brancatge del nostre art pictòric. Els altres gèneres de pintura, amb noms tan pres¬ tigiosos com Anglada Camarassa, Nonell, Xiró, Bar¬ ran, Ricard Urgell, Canals, Galí, Labarta, Feliu Elías, Nogués, Viladric, Sunyer, Togores, Humbert, Dali, Pruna, constitueixen cada d'ells un valor personal un d'interès indiscutible, que matisa i enriqueix amb la seva varietat l'art d'un poble, però del conjunt dels quals no se'n dedueixen tan clares les relacions d'una escola nacionalment estructurada. De l'individualisme romàntic quecaracteritza la renaixença artística de Catalunya n'és una altra pro¬ va l'Arquitectura, amb tot i trobar-se al pol oposat del paisatgisme. Encara que l'Arquitectura sigui' l'art més social de totes,precisament per ésser també 154 VERS LA RENAIXENÇA la que reclama major depuració aristocràtica, que una a casa nostra no hem pogut tenir aquests darrers se¬ gles, ha tingut d'ésser conreada en un regisme d'in¬ dividualisme impropi de la seva missió col·lectiva. Aquest individualisme s'ha vist accentuat en al¬ guns moments per un afany d'originalitat, que amb tot i haver produït obres i manifestat valors impor- tantíssims, sense un continent més vast on desenrot¬ llar-se, ni un prestigi estatal on acollir-se, no han ar¬ ribat a concretar el tipus nacional al qual eren acree- dors per la vàlua del seu esforç. Al cap d'aquesta orientació figura el genial Gau¬ dí, home de gran vidència arquitectònica, que en im país amb les tradicions truncades i en una època de desorientació modernista, era natural que, tal com féu, es tanqués dins de la seva concepció plàstica i amb tots els valors aprofitables de la tradició, rea¬ litzés una de les obres personals de més transcen¬ dència, que, en la seva darrera etapa, plantejà la resolució de problemes que després ha escomés la moderna arquitectura funcional. Amb Gaudí al front, són Berenguer, Rubió i Bellver, Bernardí Martorell, Pericas, Masó, Jujol, Valeri, Moncunill, Sugrafies, Puig Boada i Bonet, entre altres, els hereus d'aquell 155 CESAR MARTINELL romanticisme benemèrit que impulsà Rogent i tre¬ balla encara per a lligar les nostres tradicions an¬ cestrals amb el present. Al costat d'aquesta tendència, més avençat el segle, ja sigui llei del cansanci de les .-formes o per per desconfiança en l'èxit de l'esforç individual, l'ar¬ quitectura catalana torna a acudir per quarta vegada als elements clàssics i al neo-barroquisme, en recer¬ ca d'aquell sentit modern de l'aristocràtic, que no ha pogut crear al srevei dels nostres estaments ni ha trobat en les supervivències del nostre passat artís¬ tic. Torres Grau, Goday, Nebot, Florensa, Bona, Mayol, Ribas, i Duran i Reináis, mantenen digna¬ ment aquest aspecte de la moderna arquitectura ca¬ talana que, inspirada preferentment en formes fio- rentines, es fon dins del classicisme universal. Mentrestant l'escultura, més atançada al classi¬ cisme que al romanticisme, fortament influïda per l'escola catalano-rossellonesa de l'Arístides Maillòl i potser, també, coordinada subconscientment per la tradició més pròxima d'una escola d'Escultura catalana, ha estat conreada amb esperit individualis¬ ta, que, no obstant, s'ha produït dins d'una harmo¬ nia de conjunt. 156 VERS LA RENAIXENÇA L'obra dels Clarà, Oslé, Parera, Otero, germans Manolo Hugué, Casanovas, Gargallo, Dunyac, Ma- rés, Viladomat i Rebull, dintre les variants perso¬ nals de cada escultor, resten fidels al concepte me¬ diterrani de la plàstica. Per ells l'escultura ha quedat enriquida d'una major densitat i depuració, però no ha superat la produïda per la generació anterior en quant a monumentalitat. Després de l'Exposió del 88, l'escultura catalana tingué poques ocasions de manifestar-se en el seu caire monumental; i quan, amb motiu de l'Expo¬ sició passada, hauria pogut tenir ocasió de produir- se, la política espanyola aleshores dominant, menà les col·laboracions artístiques amb precipitació i d'una manera incompleta, fent venir de l'estranger repro¬ duccions en guix, moltes de les quals haurien estat suplertes amb avantatge per escultors de la terra. La Barcelona d'avui Hem arribat ja a la nostra època i la narració històrica ha de donar-se per finida. Remarquem no- 157 CESAR MARTINELL més, per acabar, com Barcelona, en la qual es re¬ flexa la intel·lectualitat de tot Catalunya, és, actual¬ ment, la ciutat de vida artistica més intensa de la península Ibèrica i una de les que mundialment por¬ ta l'avançada en inquietuds i comprensió per totes les tendències. Els noms de Folguera, Puig Gairalt,Illescas i Sert, que han donat a Catalunya exemplars de la nova arquitectura funcional; Hugué, Gargallo, Pe¬ nosa i Ferrant, en Escultura; els pintors Pruna, Crèixams, Miró, Dali, Serra; i les distincions de què algunes de les obres llurs han estat objecte en certଠmens prestigiosos de l'estranger, són una prova de com repercuteixen entre els nostres artistes les idees estètiques d'avantguarda. Aquests valors artístics, amb tot i la seva co¬ ordinació expontània, una mica anàrquica, conse¬ qüència de l'individualisme dominant, són valors d'aspectes apreciabilissims, entre els quals no és dels menys negligibles el dinamisme, que pot esdevenir d'una fecunditat profitosa en la nova orientació de la vida de Catalunya. D'aquesta hegemonia avanguardista de Barcelo¬ na n'és una conseqüència que cada dia siguin menys \ 158 VERS LA RENAIXENÇA els que cerquen a Madrid una consagració artística oficial; fet simptomàtic que prova com el provin¬ cianisme es va esbandint de casa nostra i Barcelo¬ na es va convertint, d'una gran ciutat que ja era, encara provinciana, però, en una metròpoli amb vi¬ da pròpia. Juntament amb el canvi espiritual, no és sense esforç que s'ha operat l'adaptació material. L'Ei- xample seguia unit a la ciutat vella gairebé exclu¬ sivament pels seus antics portals i això féu necessଠria la Reforma interior que Angel Baixeres estudià i l'any 1879 proposà a l'Ajuntament, i aquest, des¬ prés de moltes vicissituds i instàncies al as¬ Govern, solí veure començada l'any 1907. Altra de les neces¬ sitats que sentia Barcelona era la de grans jardins, que no havien estat degudament previstos en apli¬ car el pla Cerdà, imposat pel Ministeri de Foment. L'arquitecte Amargós fou el primer que vegé la pos¬ sibilitat d'aquests jardins a la veïna muntanya de Montjuïc de la qual n'estudià la topografia i la ur¬ banització entre els anys 1890 i 1912. Durant aquest temps, una Comissió mixta de l'Ajuntament i el Ram de guerra, pogué resoldre les múltiples complica- 159 160 Cèsar Martinell cions derivades de les zones polèmiques afectades pel pròxim Castell. Simultàniament, s'intenten altres jardins a la Gran Via Diagonal; i la muntanya del Tibidabo, al igual que els suburbis i agregats, van poblant-se d'e¬ dificis que els converteixen en una ciutat jardi d'im¬ millorable situació. Han l'Exposició Universal i passat 25 anys de Barcelona té nova empenta cultural i econòmica per a emprendre una Exposició Universal d'Indústries Elèctriques. Neix la idea l'any 1914 i es pensa en emplaçar-la a Montjuïc. A base dels plans Amargós, s'obté l'aprovació del Govern i la llei d'expropiació forçosa de les fin¬ ques afectades. La Gran Guerra suspèn la realitza¬ ció pròxima que hom projectava, i l'any 1922 una assemblea de les forces vives de Barcelona vota un emprèstit de 63 milions de pessetes i dóna nou im- puls a la idea, que havia estat a punt d'ésser aban¬ donada. En implantar-se el règim dictatorial, a causa de la manifestació de catalanitat que respirava l'obra feta, el projecte d'Exposició torna a córrer perill de naufragar, i un dels motius que assoleix salvar-lo, 160 VERS LA RENAIXENÇA és... que l'entrada principal de l'Exposició sigui per¬ laplaça d'Espanya !, nom que, en mans del dirigents de llavors, donà lloc a miiltiples manifestacions de patrioterisme i vexacions dels sentiments catalans. Tanmateix, Barcelona assoleix mostrar-se nota¬ blement engrandida amb l'Exposició Internacional de 1929, que, com l'anterior, abat l'obra sinistra d'u¬ na fortalesa militar espanyola i fa oblidar tragèdies del lloc on s'aixeca. Les circumstàncies polítiques en què es realit¬ zà aquesta Exposició feren que l'augment de pro¬ ducció artística que motivà no tingués la transcen¬ dència que hauria f)Ogut tenir si en la direcció de la ciutat hi hagués intervingut l'esperit de la terra. Els representants de la Dictadura que llavors regia els destins d'Espanya, més atents al favoritisme i a les ostentacions momentànies, que al veritable pro¬ grés de les Arts, sols feren obra profitosa aquells en casos que tingueren l'encert de servir-se d'artistes idonis. Una nova prova que podríem aportar a l'esforç que l'individualisme dels catalans ha hagut de rea¬ litzar és la situació de relatiu floreixement a què 161 CESAR MARTINELL veiem que han portat el seu Art sense l'estímul ni l'ajut de l'Estat. Aquella benemèrita Escola de Nobles Arts, que al segle xviii fundà la Junta particular de Comerç, passà després a dependre de Madrid, que la té en¬ cara en el mateix lloc, impropi dels temps moderns i de la gran concurrència d'alumnes que Barcelona produeix. Són a milers els joves que cada curs que¬ den sense lloc en aquell segon pis insuficient i rò¬ nec de l'edifici de Llotja; i els que hi assoleixen ca¬ buda han de subjectar-se a un pla d'estudis ab¬ surd, malgrat les protestes que alumnes i professors sostenen fa prop de 50 anys. Aquesta central, pès¬ simament instal·lada i les tres sucursals en llocs ar¬ rendats i també sense condicions, són tot l'uti¬ llatge que l'Estat té l'ensenyament de les Arts per a i Oficis Artístics i BellesArts, a Barcelona, on la població escolar és superior a Madrid que, no obs¬ tant, compta amb una central, deu sucursals molt més ben servides que les d'aci, i la immediata instal- lació d'altres tres. Hi ha capitals de segon ordre, com Toledo, on l'Escola de Belles Arts ja té un edi¬ fici construït exprofés, fa uns 25 anys, i actualment en veu bastir un altre de més ben acondicionat. 162 VERS LA RENAIXENÇA Per a subsanar unes tais deficiències, la Manco¬ munitat Catalana, de gloriosa recordança, havia creat una Escola de Bells Oficis, de la qual sortiren artis¬ tes excel·lents en arts sumptuàries, que després han triomfat arreu del món. Aquesta Escola fou violen¬ tament clausurada per la Dictadura militar. El Govern de Madrid, gelós de les seves atri¬ bucions i sense acabar d'oblidar aquella prevenció filipista contra Catalunya, ha estat constant en no fer ni deixar fer en les coses' de més vital interès per la nostra terra. Lliçó de la Història El dia 14 d'abril de 1931, a Barcelona és pro¬ clamada la República Catalana i aquell mateix dia, a Madrid, és exilliat Alfons de Borbó i proclamada també la segona República Espanyola, que recull part de les aspiracions polítiques de Catalunya i ben aviat promulga la seva autonomia. La vitalitat catalana ha triomfat dels tres segles d'opressió que, insensatament, havien volgut assi¬ milar-la a Castella. La seva Cultura, el seu Art, ha- 163 CESAR MARTINELL vien quedat, però, tan malmesos, que haurà estat necessari de refer-los totalment. Veus autoritzades en altres aspectes, han volgut confondre aquest deixondiment amb una primera naixença. Han volgut ignorar els fastuosos artistes de la Catalunya comtal, que ens deixaren exemplars de pintura romànica, avui que no pot igualar cap altre poble del món; han necessitat oblidar els ex¬ quisits escultors i els magistrals pintors gòtics; els admirables arquitectes ogivals i amb ells tota la nos¬ tra cultura de l'Edat Mitja; han passat per alt la dolorosa irrupció castellanitzant, que agarrotà el nostre esperit, per a deduir que aquest esperit no existia, i que si ara es mostra amb llenguatge vacil¬ lant és perquè era sobrevingut, improvisat i sense el valor que pot donar-li una ascendència antiga. Hem vist, però, que el fet és tot un altre. Que el paisatgisme gloriós no és una producció esporଠdica dins l'Art català, sinó, senzillament, una de les primeres manifestacions que, després de l'opressió, i per circumstàncies especials, ha lograt estructurar- se, com està estructurant-se ja l'escultura i més en¬ davant ho serà tota l'altra pintura no paisatgista, 164 VERS LA RENAIXENÇA l'arquitectura i els bells oficis, alguns d'ells ja en estat florent. Semblantment a ço que és el paisatgisme en la plàstica, ha estat la poesia en literatura, que ha as¬ solit un grau d'esplendor més avançat; i, en menys escala, la historiografia, en les ciències. Veiem, però, com al costat de la poesia s'estructura un teatre i una novela; i com al costat de la història neixen l'ar¬ queologia, la geografia, l'astronomia i apunta una filosofia, a les quals s'hauran d'adjuntar les altres ciències modernes. Aquesta floració no s'hauria produït tan perfec¬ ta amb el sol impuls d'uns esperits romàntics i uns quants anys de lluita, a no haver existit l'antecedent gloriós de la nostra cultura ancestral. Calia per tot això, a més a més, d'una conscièn¬ cia nacional, d'una sensibilitat i de la capacitat d'ad¬ quisició, que ja posseïem, una llibertat de moviments que fins ara no hem tingut. Catalunya es troba da¬ vant d'una vasta gamma de valors espirituals de tota mena, molts d'ells per a organitzar. Aquesta estruc¬ turació seria impossible si els organismes executors, estiguessin desvinculats dels elements que han de 165 CESAR MARTJNELL donar vida a la nova cultura, com passava amb el règim centralista. EI moment polític i social d'avui, amb la intensa crisi que l'abranda, pot semblar poc oportú per a estructurar les arts i les ciències de la pau. No- hi fa res. La vida sempre triomfa de tot; i la lluita és la manifestació més forta de vida. A les greus respon¬ sabilitats que contreu la Catalunya d'ara, sabrà afe¬ gir-hi amb dignitat aquesta de conduir el ressorgi¬ ment de la seva Cultura nacional. L'Art és sols una part de la Cultura d'un poble, i aquesta és la que correspon a les idees i a les in¬ quietuds de cada època. Així, doncs, malmesa la nostra cultura històrica pel sabotatge de què ha es¬ tat víctima, caldrà que aprofitem aquesta manca, en el seu caire avantatjós d'absència de prejudicis, que ens deixarà més lliure l'orientació seguir. a Amb la politica, amb el concepte social que nova es va formant, neixen noves necessitats i sistemes pe¬ dagògics addients; i és amb aquests que s'haurà d'anar incrementant una ciència, una literatura, un art actuals i genuïnament catalans, que com més fort i66 FIÍRS LA RENAIXENÇA mostrin l'impromptu de la seva inspiració nativa, més valor d'universalitat tindran. Aquestes esperances optimistes ja han donat fruits primicers, car el germen que les anima és el mateix que duien els artistes i homes de ciència del segle passat, que han fet possible les obres dels ar¬ tistes d'avui, prenyades de possibilitats triomfants. Com aquells artistes i literats dels segles xv i XVI amb llurs claudicacions eren auguri de l'enfon¬ sada de Catalunya, aquests dels segles xix i xx han estat l'alenada de vida nova que l'anima. Aquells temps gloriosos de les grans construc¬ cions i dels grans artistes medievals semblaren es- troncats amb la unitat espanyola, obra d'homes, que tractava de convertir Catalunya en una colònia. Hem vist, però, com la naturalesa, obra de Déu, triomfa de tot. De tant en tant, avingudes fluvials enrogeixen la mar amb clapes que hom diria incommovibles ; i, no obstant, tard o d'hora, les ones tornen a mostrar- se amb la seva blavor de sempre. Així els pobles, que compten els dies per anya- 167 CESAR MARTINELL des, triomfen de les avingudes que durant un temps han volgut enterbolir les aigiîes pures del seu sen¬ timent nacional. i68 OBRES DEL MATEIX AUTOR PUBLICADES : Estudio iconográfico mariano de Valls y su comarca.— Lérida, 1912. El Greco i ses pintures.—^Valls, 1914. L'Art a Vtalls.—Articles, a "La Crónica de Valls".— 1914 i 1922. Llibre de Bonifas, Escultor setcentista.-—^Valls, 1917. En Francesc Bonifas, escultor vallenc resident a Tar¬ ragona.—Tarragona, 1921. Monografia de les cadires del Cor de la Seu Nova de Lleida.—Valls, 1924. Estudi crític sobre les pintures murals en rajoles que embelleixen l'església de Nostra Senyora del Roser, de Valls.—Valls, 1924. Tradicions vallenques.—Valls, 1924. Valls, 11.—Capella de Nostra Senyora del Roser i ses pinttires en rajoles vidriades.—^Valls, 1924. La Seu Nova de Lleida.—NzEs, 1926. El Monestir de Poblet.—Barcelona, 1927. Les fonts de Poblet.—Barcelona, 1928. 169 CESAR MARTINELL L'arquitectura de Poblet.—Barcelona, 1928. El temple parroquial de Santa Maria d'Igualada.— Igualada, 1929. El Monestir de Santes Creus.—Barcelona, 1929. EN PUBLICACIÓ: Barcelona Artística.—Barcelona. INEDITES : Tradicions i llegendes de la ciutat de Patis.—Premiada per la Institució Patxot.—1926. L'escultor Lluís Bonifas i Massó. Biografia crítica. L'escultura barroca catalana. 17a