ISBN 84-300-3184-7 (obra completa) ISBN 84-300-3183-9 (t. I) Depósito Legal: B. 29.871-1980 ROMARGRAF, S.A. - Juventud, 55 Hospitalet de Llobregat (Barcelona) D'aquest primer volum de la HISTÒRIA DE LA GARRIGA s'han editat cent exemplars especials, numerats amb xifres romanes, i altres tres-cents exemplars sense numerar. "Obispado ae Barcelona. - NIHIL OBSTATi El Censor, Juan Pcntí Collell, pbro.- Barcelona, 13 de septiembre de 1949. - IMPRÍMASE: t Gre¬ gorio, Obispo de Barcelona. > Por mandato de sn Excia. Rdma.: Dr. Lnis Urpí Carbonell, Maes¬ trescuela, Canciller- Secretario." JOSEP MAURI SERRA HISTÒRIA D E LA GARRIGA Volum I BARCELONA 19 4 9 L'edició del present volum s'ha fet en compliment de l'acord pres pel Magnífic Ajuntament de La Garriga, en la sessió celebrada a de maig de 1949. També ha prestat el seu pa. tronatge a aquest volum Ja Parrò¬ quia de Sant Esteve de La Garriga. Assit principio sancta maria meo o mater Rerum da michi scribere verum oui ceptum das da michi trinia potestas presens huic operi sit michi gracia neumatis almi me juvet et faciat adimplere quod utile fiat principium medium finemque d€us intueatur Huicque bonos actos dirigat ipse meos. (Manuscrit d'un notari del segle xvi, existent a I'arxiu de can Terrés.) La coberta d'aquest volum és origiual del senyor Sebastià Llobet Ribas ; la miniatura inclosa en el cercle és un facsímil extret del Rull Genealò¬ gic dels comtes-reis de Barcelona, que es guarda al Monestir de Poblet ; representa el rei Marti I l'Humà, figura preeminent del present llibre. Garriga freturava que fossin recollides i aplegades A I les seves notes històriques. Mai ningú no havia fressat I' aquest camí. Hom ignorava no solament la seva línia ge- neral, sinó que àdhuc es desconeixien gairebé tots els seus detalls. Malgrat això, l'amor per aqueix bocí de terra que ens ha vist néixer i l'incentiu d'una mena de vocació per les coses de la His¬ tòria, ens vararen, anys ha, en el mar de la documentació inèdita referent a La Garriga i ens han sostingut l'alè per a vogar-hi durant molts milers d'hores silencioses. El resultat, copiosíssim, ací el tens, parcialment, amic lector ; garbellat i ordenat. En una obra d'història les afirmacions calia que fossin provades, i res no podia donar tal valor provatiu com la transcripció dels un mateixos documents, encara que ho fossin parcialment; endemés, aleshores els mots responen més evocadorament a les idees que es- totgen, i dibuixen matisos i detalls que no tindria una mera referència al seu contingut; a part que el sol fet de publicar una documentació inèdita atorgava ja un valer objectiu al llibre. D'altra banda, hem aspirat que tot l'edifici restés sòlidament construït i ben allunyat de fantasies inconsistents. Però, voldríem que aquest llibre fos llegit pel major com que nombre possible de garriguencs, hem cregut necessari de publicar, en el curs de l'obra, els textos catalans antics amb l'ortografia actual, per a fer-los més entenedors i de lectura menys feixuga; però res¬ pectant sempre les mateixes paraules i els mateixos fonemes de l'original. Fer idèntics motius hem hagut de traduir els textos llatins ; emperò hem curat de fer-ho d'una manera gairebé literal, avantposant la fidelitat al text a una contingent elegància de l'estil. — X — Hem fugit solament de tota divagació literària, sinó que àd¬ no huc hem escatimat els comentaris i les apreciacions personals; cer¬ tament que prodigant aquests, el llibre hauria pogut tenir una agili¬ tat que ara ha de mancar-li ; però aleshores o bé el volum s'engruixia fora mesura, o bé havien de retallar-se les veritables notes de la his¬ tòria garriguenca. Per això ens hem limitat a pocs comentaris, i, enca¬ ra, la major part d'ells el lector els trobarà en forma d'unes concises i substancioses notes de peu de pàgina ; algunes de les quals no fan sinó popularitzar conceptes ja coneguts dels lectors tècnics en la ma¬ tèria. Si ens fos lícit de fer-«ho, recomanaríem amb tot l'interès la lectura d'aquestes notes. Tanmateix creiem que constitueix un bon comentari implícit l'enllaç, que ens hem afanyat d'establir, amb notes de referència, entre uns temes i els altres, i àdhuc la perspectiva de llur ordenació sistemàtica. Potser alguns dels números de la part dedicada a l'estada a La Garriga del rei Martí i de la seva muller facin poca referència a la nostra població i haurien pogut eliminar-se sense que en perdés la his¬ tòria local; però els hi hem mantingut, perquè les lletres que hi transcrivim varen ésser escrites a La Garriga i moltes d'elles esmenten precisament algú que vingué al nostre poble ;. perquè ajuden bella¬ ment a reconstruir am.b tot detall l'ambient i les preocupacions dels sobirans mentre ací residien; perquè sovint descriuen tan vigorosa¬ ment la vida i les característiques de la seva època, que gairebé asso^ leixen un interès novel·lístic; perquè quasi sempre constitueixen unes mostres exquisides de llenguatge literari... En les dues darreres parts del llibre hem agabellat petites mono¬ grafies referents a cada una de les antigues cases de La Garriga, algunes ja. desaparegudes. Hem procurat de recollir-hi totes aquelles notes interessants que ens ha estat possible d'obtenir; arribant fins als nostres dies. Les recensions dels documents de les masies, que publiquem en aquestes dues parts, solen ésser d'una època poste¬ rior a la data del seu atorgament; el lector ja ho notarà fàcilment pel llenguatge emprat, per les fórmules, pels girs de les frases, per les incorreccions del lèxic, etc. Bé escauria d'estergir en aquest lloc una poderosa elegia per ens la dispersió i la pèrdua irreparable, durant els darrers vint-i-cinc anys, dels arxius d'algunes masies i del nostre millor arxiu: l'Arxiu Parroquial...; és ben a contracor nostre que restaran ací quasi de¬ serts els setials que havien d'ocupar aquelles pairalies ; i és amb greu recança nostra que l'ample escon, que havia d'omplir l'Arxiu Parro¬ quial, romandrà quasi solament ocupat per les dades, interessantís- simes, això sí, que ens forneix l'Arxiu Diocesà de Barcelona. Per a l'estudi de la laboriosa naixença i evolució del municipi garriguenc ens bem pogut valdré principalment del riquíssim Arxiu de la Corona d'Aragó ; amb algunes aportacions de l'Arxiu Municipal i de l'arxiu de can Terrés, de La Garriga. Cal advertir que, quant a la història de la parròquia i a la del municipi, ens detenim en arribar al segle xvii; de manera que, en conjunt, pot dir-se que aquest llibre és la història de La Garriga quan solament era un lloc; és a dir, quan no era més que un terme de cases disperses. Si Déu ens dóna anys de vida i lleure per a fer-ho, publicarem un segon llibre que serà la història de la vila de La Gar¬ riga, o sigui de quan La Garriga ha estat ja un nucli urbà de suficient relleu. Allà podrem parlar de l'esplendorós segle xvii, de la cons¬ trucció de la nova església parroquial, de la formació dels carrers de La Garriga, de les guerres que l'han flagel·lada, de la fesomia ac¬ tual del nostre poble, etc. Per aquest llibre ens hem limitat a recollir gairebé únicament il·lustracions fotogràfiques, perquè elles contribueixin amb la seva fidelitat objectiva, molt poc afectada per interpretacions personals, al desig d'exactitud que tempira arreu de l'obra. Elles seran, encara, un document gràfic d'algunes coses venerables que, precisament per llur antiguitat, corren un major risc de desaparèixer, com s'ha esde¬ vingut amb altres de semblants; i elles seran, sens dubte, un goig per a totes les persones que fullegin aquest llibre. Ultra això, caldrà no oblidar que les obres d'art sovint polaritzen els sentiments i els ideals dels homes més que no pas els mateixos documents dels arxius. Les frases d'agraïment les encetem remerciant totes aquelles persones i institucions de La Garriga i de Barcelona que ens han facilitat la tasca, particularment quant a la consulta dels arxius ; agraïm així mateix la cooperació de totes aquelles persones que han intervingut de prop o de lluny en l'edició i en la venda d'aquest llibre, amb un esment especial per a l'Ajuntament de La Garriga, que en sessió extraordinària acordà unànimement de patrocinar l'edició d'a¬ quest volum. Finalment, escudant-nos, per la nostra part, en la dita de Plini el jove, historia quoquo modo scripta delectat, i un cop demanada vènia pels defectes d'aquest llibre, tot allò que en resta, les seves coses bones, gosem oferir-les il·lusionadament a tots els garriguencs. Sa¬ bem que no n'hi pot haver cap que no estimi el seu contingut : alguns entranyablement, perquè senten córrer en les venes llurs la mateixa sang dels protagonistes del llibre; la majoria perquè els seus ulls varen descloure's per primer cop a La Garriga ; i tots perquè aqueixa terra beneïda aguanta les seves petjades o perquè, amb goig o amb tristesa, tant se algun retall de la pròpia vida hi trobaran pin¬ val, en tada la color de les nostres cases o dels nostres conreus dispersos, hi sentiran la música fina de l'aire garriguenc o l'accent de les pa¬ raules dels conveïns... i precisament en aquest llibre descrivim les arrels mil·lenàries d'aquestes coses. Josep MAURÍ Blanes, 25 de maig de 1949. FONTS DOCUMENTALS Arxiu de la Corona d'Aragó (particularment la secció de pergamins, els regis¬ tres de la Cancelleria reial i el fons procedent ,de la Batllia General de Catalunya). Arxiu Episcopal o Diocesà de Barcelona. Arxiu de la Catedral de Barcelona. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Arxiu Històric de Protocols del Col·legi Notarial de Barcelona. Secció de còdexs i manuscrits de la Biblioteca del Col·legi d'Advocats de Bar¬ celona. Secció de manuscrits de la Biblioteca Central de la Diputació Provincial de Barcelona. Arxiu Municipal de La Garriga. Antic Arxiu Parroquial de La Garriga (destruït en 1936). Arxiu de can Terrés (en el qual es guarden els antics arxius de-can Rosselló de Vall, can Terrés i can Caselles). Arxiu de can Dachs i (en el qual es guarden els antics arxius de Blancafort del Molí, ca l'Oliveres de La Garriga i de l'Abancó). Arxiu de can Busquets. Arxiu de can Poy. Arxiu de can Noguera. Antic arxiu de can Cors-Pellicer (avui en el nostre arxiu particular). Documents procedents de can Parera de Pimar. Lligall de pergamins procedents de ea N'Illa (avui en el nostre arxiu particular). Papers inèdits del senyor Ramon de Rosselló Donato, f comte de Vilanova. 1-2 ÍNDEX CAPÍTOL PRELIMINAR. — ELS FONAMENTS DE LA HISTÒRIA DE LA GARRIGA. 1. Descripció del terme de La Garriga 1 2. De les més antigues referències arqueològiques 5 8. El camí del Congost 6 4. Les aigües termals 9 5. Restes romanes de la part alta del terme 10 6. Restes romanes de la zona de ipigjorn 13 7. La vil·la de can Terrés 15 8. Una església visigòtica a La Garriga ? 17 LLIBRE PRIMER. - EI lloc de La Garriga PRIMERA PART De com l'Església afaiçonava La Garriga CAPÍTOL I. — DE L'ANTIGA SANTA MARI4 DEL CAMÍ. 9. De la reconquesta de La Garriga 28 10. Uns vellsdocuments facticis 25 11. L'abadessa Emma funda un priorat per a Xixilona, l'any 921 28 12. La capella de Santa Maria del Camí 80 13. L'epitafi de Xixilona 32 14. Havent mort Xixilona l'any 945 84 — XVI — CAPITOL II. — INICIALS DE LA PARRÒQUIA DE SANT ESTEVE DE LA GARRIGA. pàg^. 15. Mir, comte de Barcelona 36 16. El primer document que anomena «La Garriga» és de l'any 966 38 17. ... eclesiam Sancti Stephani 40 18. ... de ipsa Garriga 41 19. ... cum ipsam parrochiam 43 20. ... omne usu ipsius ecclesia pertinentia 44 21. ... cum omnes ecclesias subiectas 45 22. Concessió del patronat a Santa Maria de l'Estany, en 1139 47 CAPÍTOL III. — ROSANES. 23. L'església de S'ant Joan de Torruella o de Rosanes ... 49 24. La casa de Rosanes 51 25. Els canonges Rosanes del segle XIII 53 26. Dels Rosanes de La Garriga 54 27. Unes malifetes dels garriguencs perdonades en 1306 57 28. Del benefici de Sant Joan de Rosanes 59 29. En Galceran III de Rosanes 60 30. Cap a l'extinció de la família dels Rosanes 62 CAPÍTOL IV. — A L'EMPARANÇA DE LA SEU DE BARCEIvONA. 31. El canonge Pere de Noguera, del segle XIII 65 32. Sepultures dels Noguera a la Catedral de Barcelona 67 33. Fundació de l'Hospital dels banys de La Garriga, en 1347 68 34. Béns de l'Hospital balneari 69 35. Del benefici de Sant Macari , 72 36. De la capella de Sant Macari 74 CAPÍTOL V. — DEL TEMPS DEL BISBE PONÇ DE GUALBA I DEL RECTOR ARNAU DE L'ANGLE. 37. De la visita pastoral de l'any 1807 76 38. Els domers del segle XIV 78 39. La mongia de l'altar de Santa Maria 82 40. De les visites dels anys 1313 i 1314 ... 83 41. Qüestió sobre mals usos 84 42. Els drets eclesiàstics que substituïen els mals usos ... 86 43. Els atorgants del document de l'any 1323 87 CAPÍTOL VI. — DE LA VIDA PARROQUIAL FINS A L'ANY 1404. 44. De la visita pastoral de l'any 1336 89 45. Comença la noticia de la visita de l'any 1379 90 — XVII — Pàgs. 46. Sobre els tres sacerdots de la parròquia ... 92 47. De la visita de l'any 1382 94 48. L'estat de l'església parroquial en 1403 95 49. Dels eclesiàstics de La Garriga en 1403 ... 96 50. La parròquia durant la mortaldat de l'any 1404 97 SEGONA PART L'antic municipi de La Garriga CAPÍTOL 1. — DE LES ANTIGUES LLIBERTATS DE LA GARRIGA. 51. La Garriga fou franquesa 101 52. pero no de «Les Franqueses del Vallès» ... 103 53. Carrer de Barcelona i lloc de recollita 106 54. Una alienació frustrada 108 55. El privilegi de 1358, concedit per Pere III, el Ceri¬ moniós 111 56. Per acabar amb una duplicació d'autoritats 113 57. El batlle de Barcelona i el seu lloctinent per a La Gar¬ riga 115 58. El rei Pere III sanciona el privilegi de 1373 117 CAPÍTOL IL — L'ANY 1380 ÉS CEDIDA LA JURISDICCIÓ SOBRE LA GARRIGA A N'EIMERIC DE CENTELLES. 59. El pas dels ducs per La Garriga 119 60. El noble N'Eimeric de Centelles 121 61. El perquè de l'alienació 123 62. L'alienació a favor d'En Centelles 125 63. Puntualitzant algunes de les facultats cedides 127 64. Clàusules d'estil 129 CAPÍTOL UI. — SOTA LA JURISDICCIÓ DE N'EIMERIC DE CEN¬ TELLES, DE 1380 A 1397. 65. L'alienació efímera de l'any 1382 131 66. L'homenatge del senyor de La Roca 133 67. Augment de la carta de gràcia a N'Eimeric de Centelles 1 184 68. Alienació del dret de lluir i quitar la jurisdicció de La Garriga 135 69. Gestions realitzades per En Marc de Vilanova 137 70. Contra la voluntat de N'Eimeric de Centelles 138 71. La talla de l'any 1397 140 — XVIII — CAPITOL IV. — CAPÍTOLS PACTATS EN 1397 ENTRE EL REI MARTÍ I LA GARRIGA. 72. La reincorporació a la corona reial 142 73. Una garantia amb condició suspensiva 144 74. Altres garanties 145 75. Capítols relatius al batlle de La Garriga 147 76. Les concessions dels capítols V al VIII 149 77. Capítols complementaris : del IX al XII 150 78. La conclusió del document 152 CAPÍTOL V. — COMPLEMENTS I CONSEQÜÈNCIES DE LA REIN¬ CORPORACIÓ A LA JURISDICCIÓ REIAL. 79. EI primer batlle de La Garriga fou En Marc de Vilanova 154 80. La rectificació de l'any 1398 156 81. Aprofitant l'estada del rei Martí a La Garriga 157 82. Una concessió temporal atorgada pel rei Martí en 1408 158 83. Dels homes propis dels Centelles 160 84. Contribució a un maridatge en 1427 : ... 161 85. Conflicte entre La Garriga i un Centelles 162 TERCERA PART Estada a La Garriga del rei Martí I, PHumà, i de la seva muller, la reina Maria de Luna CAPÍTOL I. — DELS REIS I LLUR SEGUICI. 86. La vinguda del rei 167 87. També vingué la reina 170 88. L'estatge dels reis 171 89. Els de la casa del rei 173 90. Dels escrivans reials 175 91. De casa la reina 178 92. La salut del rei 180 CAPÍTOL II.— DE LES DESPESES DE LA CORT DELS REIS. 93. El compte de les despeses d'nn dia 182 94. Per a la taula de la reina 184 95. Les despeses dels compradors 186 96. Emmanllevant amb fiances 188 97. De les despeses de la coronació 190 98. Els vestits dels reis 191 — XIX — CAPITOL III. —DE LA RELIGIOSITAT DELS SOBIRANS. pàgs. 99. Caritat amb el proïsme 194 lüO. La fe cristiana dels nostres reis 196 101. Sobre el cisma que dividia l'Església 198 102. Un afer delicat 200 103. Qüestions de polidesa 202 104. Les lectures del rei 204 CAPÍTOL IV. — DE LA GOVERNACIÓ DELS ESTATS. 105. Missatges i ambaixades 206 106. Del govern de Catalunya 208 107. València, Rosselló i Cerdanya 210 108. El govern del reialme d'Aragó 211 109. Del regne de Sicília 213 110. El fill, la nora i el nét 214 CAPÍTOL V. — DE LES ANADES I VINGUDES A LA CORT. 111. El rei manà que vinguessin a La Garriga 217 112. De jurisdicció criminal 219 113. Dels que vingueren a demanar 221 114. Establiment de banys a favor d'En Mallol 222 115. Fineix l'estada dels reis a La Garriga 224 116. Recordant l'estada a La Garriga 225 QUARTA PART La renovació de la parròquia, preludi del segle d'or CAPÍTOL L —DEL MARASME PARROQUIAL DEL SEGLE XV. 117. De la parròquia en la visita de 1413 231 118. Els beneficis de la parròquia en 1418 233 119. La parròquia a l'any 1421 234 120. Els beneficis de la parròquia en 1421 i 1425 236 121. De la parròquia en 1446 239 122. A mitjans del segle XV 242 123. De la visita de 1492 i del rector Sarrovira 244 124. De les visites dels anys 1498 i 1500 246 CAPÍTOL 11. — EL RETAULE DE LA DOMA, DEDICAT A SANT ESTEVE. 125. La predel·la i les portes laterals 248 126. El tauló central del retauló 250 127. Els taulons laterals del retauló 253 — XX — Pàgs. 128. Les polseres i accessoris del retaule 255 129. De l'escola Huguet-Vergós 257 130. L'opinió dels mestres d'arqueologia 260 131. Qui féu construir el retaule 263 132. Dels perills que han amenaçat el retaule 264 CAPÍTOL III. — COMENÇA EL SEGLE XVL 133. De mossèn Gabriel Caselles 268 134. De la mongia de La Garriga ... 271 135. De l'església de La Doma segons la interessantissima visita pastoral de l'any 1508 272 136. Dels sacerdots de la parròquia, i dels parroquians, en 1508 ... 275 137. De les capelles de La Garriga en 1508 276 138. De les visites dels anys 1511 i 1513 278 CAPÍTOL IV. — CONSTATANT LA PROSPERITAT MATERIAL DE LA PARRÒQUIA. 139. Miscel·lània parroquial 281 140. Del notari apostòlic Miquel Martines 283 141. Intervenció personal del bisbe Jaume Cassador ¡.. 285 141 bis. Bertran Felip, constructor a La Doma 287 142. Construccions afegides a la nau central de La Doma 290 143. De la nau de l'epístola i altres coses adjacents 293 144. Dels interessants accessoris de l'església de La Doma 296 CAPÍTOL V. — CONTINUANT EL PROGRES ESPIRITUAL DE LA PARRÒQUIA, DURANT LA SEGONA MEITAT DEL SEGLE XVI. 145. Belles mostres de pietat en la visita de 1562 300 146. De la visita de l'any 1567 302 147. Continuava la reforma parroquial segons la visita de 1574 304 148. Increment de la vida parroquial segons la visita de 1586 306 149. De l'acta de la visita de l'any 1588 308 150. Un interessant decret de la visita de l'any 1591 309 151. El brillant colofó de les visites del segle XVI 311 — XXI — CINQUENA PART Del Municipi garriguenc fins a l'acabament del segle XVI CAPÍTOL I. — DE L'ABSÈNCIA D'ALFONS IV I DE LA GUERRA AMB JOAN IL pàgs. 152. Alguns batlles de La Garriga del segle XV 318 153. Concessions de la reina Maria, esposa del Magnànim, en 1433 319 154. La Garriga no era el carrer Ample 321 165. Capítols de 1471 durant la guerra de Joan II 323 156. Empenyorament reial d'una casa i hort de La Garriga 325 157. Empenyorament de La Garriga a Carles de Cortès 327 158. Conflictes per a l'aplicació d'uns capítols 328 CAPÍTOL II. — L'INJUST EMPENYORAMENT DE LA GARRIGA A FAVOR D'EN LLORENÇ D'ALTARRIBA. 159. L'empenyorament de l'any 1478 321 160. Precisant alguns dels extrems de l'empenyorament ... 333 161. Altres clàusules de l'empenyorament 335 162. La conclusió de la carta de gràcia 336 163. Una concessió de justícia feta pel Rei Catòlic, en 1479 338 164. Referències d'uns processos en la Batllia General de Catalunya ., 340 CAPÍTOL III. — INTERVENCIONS DELS ORGANISMES SUPE¬ RIORS. 165. De la Diputació General de Catalunya 342 166. Unes intervencions de la Batllia General de Catalunya en matèria d'aigües 344 167. Dels Consellers de Barcelona durant la revolució dels pagesos de remença 345 168. Per unes irregularitats electorals en 1518 346 169. Barcelona reclama la cooperació de La Garriga 348 170. Miscel·lània municipal del segle XVI ... 349 CAPÍTOL IV. — DELS LLIBRES DE L'ESCRIVANIA DE LA GAR¬ RIGA DES DE 1540 A 1554. 171. Qüestions judicials del segle XVI 351 172. Unes crides del batlle Joan Poy 353 173. Qüestions més aviat administratives 355 174. Jaume Caselles, batlle de La Garriga 357 175. «Albarà» de l'escrivania de La Garriga 359 176. Joan Mallol, notari de La Garriga 360 CAPÍTOL V. — ORGANITZACIÓ DEL MUNICIPI SEGONS ELS CA¬ PÍTOLS DE L'ANY 1576. pàgg. 177. Per què els síndics de La Garriga presentaren uns ca¬ pítols al virrei 364 178. Dels jurats i oïdors de comptes 366 179. Origen del consell restringit 868 180. Innovacions quant al batlle 369 181. El clavari i els insaculadors 371 182. Capítols finals 373 183. La concessió del privilegi 375 SISENA PART Dels incipients nuclis de cases de La Garriga CAPÍTOL 1. - ELS FOCS DEL LLOC DE LA GARRIGA. 184. La Garriga era solament un lloc 379 185. Els primers fogatges 381 186. La més antiga enumeració de les cases de La Garriga 382 187. Els fogatges defectuosos dels anys 1470 i 1483 384 188. Els millors fogatges dels anys 1497 i 1515 386 189. Els maridatges de 1502, 1522 i 1526 388 190. Del fogatge de 1553 i del maridatge de 1617 390 191. Classificació de les cases de La Garriga 391 CAPÍTOL II. — CASES DE LA SAGRERA DE SANT MACARI. 192. De can Caselles 395 193. Unes concessions a favor dels Caselles 397 194. De l'arqueologia de can Caselles 398 195. Algimes cases dels Caselles a la placeta 399 196. De can Mallol 401 197. Finques de la placeta 403 198. Altres velles pedres de la placeta ... 404 CAPÍTOL III. — ENGRUIXINT EL PATRIMONI DE CAN CASELLES. 199. De l'antic patrimoni de can Vinyals 407 200. El Sa Coma o mas Pau mas 409 201. De Malhivern 411 202. Dels masos Garrofa 413 203. Notícies de can Surell i Cassart 414 CAPÍTOL IV. ^ DEL VEÏNAT DE SANT GERVASI I DE CA N'ILLA. 204. La capella de S'aní Gervasi i Sant Protasi de can Nualart 417 — XXIII — Pàgs- 206. De can Rosselló de Vall ... 419 206. Enllaços dels Rosselló de Vall amb altres cases de La Garriga 421 207. De can Nualart 423 208. De ca N'Illa 424 209. El testament d'una piadosa garriguenca del segle XV 427 210. De l'arqueologia de ca N'Illa ... 429 CAPÍTOI. V. — DE LA RODALIA DE SANTA MARIA DEL CAMÍ. 211. De la dotació del benefici de S'anta Maria del Camí 431 212. El retaule gòtic de Santa Maria del Camí 433 213. De can Terrés 435 214. De la gran masia de can Terrés, dels Rosselló 437 215. De les darreres reformes fetes a la capella del Camí 438 216. Miscel·lània de can Terrés 440 SETENA PART Antigues cases disperses del terme de La Garriga CAPÍTOL I. — DE LA VELLA MASIA DE CAN BUSQUETS. 217. De can Garriga i can Brassó 445 218. Comença el daltabaix de can Garriga 448 219. De com els Busquets entraren al mas Garriga 449 220. L'esquarterament de can Brassó ... 453 221. De can Busquets 455 222. Del mas Planell 456 CAPITOI, 11. — DE CAN POY I LES CASES VEÏNES. 223. De can Poy del Bosc 458 224. Dels masos Pujol, Domènech i Poyetó, pertanyents a can Poy 460 225. Una causa pia de can Poy 464 226. Subemfiteusi amb domini mitjà 466 227. Del nom i de la casa de can Poy 467 228. De can Vilanova 469 229. De can Rosselló de Munt • 472 CAPÍTOL III. — DEL PATRIMONI DE CAN NOGUERA. 230. De la masia de la Noguera 473 231. Uns drets de caça ... 475 232. Quelcom del patrimoni de can Noguera 477 233. Uns plets dels Noguera 478 — XXIV — Pàgs. 234. Dels antics masos Riera, Pompià i Passola 480 235. Les recents adquisicions del patrimoni de can Mas i d'altres 482 CAPÍTOL IV.— LA CONSTEL·LACIÓ DE BLANCAFORT. 236. De Blancafort del Molí 484 237. Del Molí de Blancafort 486 238. Els Blancafort adquiriren la P'assola i el mas Riera 487 239. Catolicisme a ultrança 489 240. La capella de Blancafort 490 241. De l'arqueologia de Blancafort 491 242. De ca N'Oliveres de La Garriga 492 243. De can Blancafort a can Dachs 494 CAPÍTOL V. — D'ALTRES ANTIGUES MASIES DEL TERME. 244. Vells documents de can Pellicer , 496 245. L'edat d'or dels Pellicer 498 246. Dels béns del rector mossèn Jaume Pellicer 500 247. Can Pellicer es transformà en can Cors 502 248. De can Cors fins als nostres dies 504 249. De can Parera de Pimar 507 250. Dels masos Torra de la Riba, Olivero, Lledó i Palau 508 ADVERTIMENT IMPORTANT Els números posats entre claudàtors [] desprès del títol de les fotografies, al peu de les làmines intercalades en aquest llibre, indiquen els corresponents números del text on es troba l'explicació o la referència a la cosa fotografiada. CAPÍTOL PRELIMINAR Els fonaments de la història de La Garriga 1. Descripció del terme de La Garriga. — 2. De les més antigues refe» rències arqueològiques. — 3. El camí del Congost. — 4. Les aigües termals. 5. Restes romanes de la part alta del terme. — 6. Restes — romanes en la zona de migjorn. — 7. La vil·la de can Terrés. 8. Una — església visigòtica a La Garriga? 1. Descripció del terme de La Garriga CONVÉ, abans que tot, de saber quins són els termes geogràfics dintre dels quals s'han o en els esdevingut els fets que hem de narrar quals han radicato radiquen encara les coses que hem de descriure. Parlem del terme actual de La Garriga h De bell antuvi el terme pot dividir-se en tres zones geogràfiques clarament distintes que, per altra part, vénen a coincidir, grosso modo, amb les conclusions recollides pels geòlegs ^ ; es a dir : 1. L'agrimensor Salvador Vilardebò, l'any 1853, va aixecar un Plano Geométrico del término jurisdiccional de La Garriga, dividido en 21 Secciones, con la subdivisión de todas sus propiedades y clases de cultivo, a una propor¬ ció geomètrica d'l per 2.500. Els seus fulls, relligats, es conserven a l'Arxiu Municipal de La Garriga. Recentment, VInsíituto Geográfico y Çalastral ha realitzat,en dotze polígons, la part corresponent a La Garriga del Mapa Na¬ cional topográfico parcelario, amb molta precisió quant a les parcel·les, però amb deficiències quant a alguns accidents topogràfics, oblidant, per exemple, alguns torrents. 2. Vegeu, per exemple, el Mapa topográfico geológico detallado de la Provincia de Barcelona, editat en 1913, d'acord amb els estudis de geologia del canonge degà de la Catedral de Barcelona, doctor Jaume Almela, i els treballs topogràfics d'EnuARD Brossa ; a títol de curiositat anotem que el dit g PRELIMINAR i. — La zona de Migjorn, que comprèn tota la part sud del terme de La Garriga fins arribar a la línia que, aproximadament, marquen les actuals carreteres de Samalús i de L'Ametlla del Vallès. 2. — La zona Central, que comprèn tot el tros del terme garriguenc que queda al nord de les dites carreteres fins arribar a les valls dels Tremolencs i de l'Enrabiada. 3.—La zona Nord, que comprèn aquestes dues valls i tota la resta del terme que queda al nord de les dites valls. Na¬ turalment que el riu Congost subdivideix cada una d'aquestes tres zones en dos vessants, el de llevant i el de ponent. A. — La del Migjorn presenta clarament l'estructura típica zona del Vallès Oriental, amb les seves valls i torrenteres, que ondulen suau¬ ment la major part de la comarca. Al centre de la zona hi ha una faixa de terres dipositades en el període geològic actual pel mateix Congost, i constitueixen l'antic llit del riu. Són els horts de la riera i les terres planes dels volts de ca N'Illa, de can Terrés i de sota Rosanes, in¬ cloent, àdhuc, can Roqueries, can Pla i can Boter, si bé la divisòria toca a les parets d'aquesta darrera casa i toca també les parets de can Man, però aquestes últimes parets ja són del terme de Llerona. A banda i banda d'aquesta faixa hi ha els terrenys argilosos quaterna¬ ris, de nivell més enlairat, els quals, a la banda de ponent, són les terres de sobre cal Rectoret, fins al Mas Bellavista, per on s'escola la darrera part del torrent de cal Rectoret A la banda de llevant són les terres de la meitat inferior de la tor¬ rentera que se'n diu de Samalús Berengueret o de can Grau, o de can fins més avall del forn d'En Dasquens ; les terres de sobre can Nualart, de la Xambonera, les Planes, l'Artigassa ; la profunda tor¬ rentera de Malhivern que també se n'havia dit dels Cedrells, i les terres que des d'ací pugen fins a la carretera de Samalús, que abans s'havien anomenat Pascol ® i avui torrent d'En Buc i d'En Bosch. mapa consigna que en el barranc de can Poy es troba or natiu. Vegeu, també, Salvador L,lobet, El medio y la vida en el Montseny, Barcelona 1947. 3. Abans també anomenat torrent de l'Areny. La major part d'aquest torrent corre dintre del terme de L'Ametlla del Vallès, car la divisòria passa fent angle per més avall de can Rectoret. 4. El torrent de Malhivern deriva el seu nom d'una masia que allà hi havia. La profunditat de la torrentera denota ja la llunyania del seu origen, a 815 metres d'àlçada, al Coll de Carpis. La major part de la conca d'aquest torrent és fora del terme de La Garriga ; quasi tots els seus afluents els rep en el terme de Samalús. 5. També Clopers, segons Vilardebò. ELS FONAMENTS DE LA HISTORIA 3 B. — En la Central, que és la més extensa, predominen les zona roques eruptives granítiques o saulons. Ja no és tan típicament valle- sana sinó més muntanyenca ; està partida a tot el llarg per dues estretes tires: l'una, formada pels al·luvions del Congost, es troba estesa apro¬ ximadament entre aquest riu i la carretera de Vic ; l'altra, formada ■d'argiles quaternàries, s'estén aproximadament entre la dita carretera i la línia del ferrocarril. Aquesta zona central comprèn, al vessant de ponent, la torrentera de can Busquets, des de la carretera de L'Ametlla fins a la seva nai¬ xença, al peu de la capella de Sant Nicolau de L'Ametlla del Vallès, passant la divisòria dels termes municipals tocant al cementiri de L'A¬ metlla ; les terres de la timba de can Burbó, les de ca l'Espargueró i de can Busquets ; gairebé tota la gran vall del Cogul o de Valldeoliva 0 de can Planell, tan oblidada dels garriguencs, amb les terres de les seves masies de can Beia, del Cogul i de can Parera de Pimar ® ; ia Serreta ; el torrent de Vilardell o de l'Apotecari ; la Rovira ; les hor¬ tes de sota La Doma, amb el torrent que porta el nom de La Doma en la part baixa, però que, en dividir-se en dues branques més amunt del cementiri, de l'una se'n diu torrent de can Boget i de l'altra, torrent de Pedres Blanques ; entre aquests dos torrents hi ha la terra dita Ta¬ llada ; segueix el pla de can Noguera i el torrent i el turó del mateix nom ; el torrent de can Borrell ' i les terres situades entre aquest torrent i el següent, que se'n diu de Muranta ; i els conreus de can Gomis. El vessant oriental d'aquesta zona central comprèn, ultra la major part de les cases unides de La Garriga, les terres de can Poy ® i el Pedró ; el torrent Alerm, o de la Mesquita o de Toies, que, després de circular, mitjançant un conducte subterrani, per dintre la població, va areaparèixer, al final, amb el nom de torrent de la Sínia ; les terres de canVilanova ; la Muntanyeta ; el torrent de la Cova o de can Pixaví ® ; la muntanya del Perapets o «Perpetus», com en diu la gent, amb la torrentera d'En Ferran o de Ferrans ; el Bosc dels llops ; els 6. Aquest torrent del Cogul neix fora del terme de La Garriga, al peu ■del Serrat de l'Ocata, però aviat es fa garriguenc ; desemboca prop de la Font del Moro. 7.Que ViLARDEBÒ anomena torrent de Mas de Fi. 8. La Font del Monjo és ja del terme de Samalús. 9. El Mapa del Montseny, editat en 1924 pel Centre Excursionista de Catalunya, equivocadament fa confluir el torrent de can Pixaví amb el de Ferrans. 4 PRELIMINAR vessants de ponent del turó de Santa Margarida ; el torrent de la Riba o de can Torra, i la torrentera de ca l'Oliveró, que, al capdavall, tam¬ bé se'n diu de can Jacob C. — La zona Nord del terme de La Garriga, pròpiament ja no és del Vallès " ; és el començament del coll angost, o congost, que, per ésser tan característic, ha donat el nom al mateix riu ; geològicament aquesta zona presenta una gran complicació i riquesa d'elements ; i comprèn, al vessant de llevant, l'anomenada Malesa ; la major part de la torrentera de l'Enrabiada, fins a prop de Rupit, del coll de Car¬ pís i de can Valls ; passa després la divisòria prop de l'ermita de Sant Cristòfol, prop del coll de la Creu i de can Plans ; i comprèn, per tant, la major part del torrent de Vallivert, o de la Passola o de Sant Cristòfol, les terres de can Mas, amb el seu torrent, fins a la boca del túnel del ferrocarril, la qual encara és de La Garriga ; segueixen les cases de Gallicant, que són totes de La Garriga, prop de les quals la riera fa de partió. La divisòria salta per ací a l'altra mà de la riera, incloent en el terme de La Garriga la desembocadura del torrent de ca N'Oliveres o de Maries ; la torrentera del Molí de N'Oliveres ; el turó de Montcau i el pla del mateix nom, situat sobre d'ell a 493 me¬ tres d'alçada ; la Costa de can Palau i tota la torrentera dels Tremó¬ lenos, o de can Sunyer o de Puiggraciós, des de sota can Boget, fins a can Gomis. Segons Salvador Vilardebò la superfície total del terme de La Garriga era de disset quilòmetres quadrats, vint-i-sis hectàrees, se- tanta-sis àrees, seixanta-sis centiàrees, equivalents a quatre mil set-cen- tes vint quarteres i tres quartans Segons la còpia de l'expressat 10. Entre aquesta torrentera i la següent hi ha la Roca Negra, que se¬ para els termes de Samalús i el Figaró. 11. Àdhuc la geologia ve a confirmar-ho. Per exemple, Font i SaguÉ, Lo Vallès, 1906, parla de la falla oculta en començar el pla del Vallès, trans¬ versal en el terme de La Garriga, de llevant a ponent. 12. Cal advertir que, segons els antics treballs topogràfics, la línia di¬ visòria amb el terme del Figaró o municipi de Montmany, passava transver¬ salment per les torrenteres de l'Enrabiada i de Vallivert, a una alçada menor que l'actual línia establerta amb ocasió del recent mapa topogràfic par- cellari ; de manera que, de fet, el terme de La Garriga s'ha engrandit quel¬ com en aquests indrets. 13. La conca del qual està íntegrament fora del terme del nostre poble. 14. Loc. cit. 15. En canvi. Salvador Llobet, loc. cit., pàg. 490, va calcular planimè- tricament sobre elMapa Topogràfic Nacional una extensió superficial de 20 quilòmetres amb 18 hectòmetres, quadrats. Crisfo i l/ 970Ua dmaepntigus Píus/^rP dAEtodlmpirbnòasouqg'ehóxeavft,íd+sicugpécjóhetsapomrgu Cst} esport ^*n/s/s T^r s CaiTf C^nlMai/o I/ s fíosel/6" -«is rk "„•■ -"j - > ir -'"■' --%- V ■» c. ;.- y-^ j - . -íTí- i* * ■f·T *. ^ ' Itt \ jr 4 ^ í ^- * "« -¿í S •fc. K /. ^ ' y - A i , ^ tt ^ iV-í í ^ - -y-íïísb#^^^ ^ -» -mim^O Bj. ?-v... CAP í T O L PRIME R De Tantiga Santa Maria del Camí 9. De la reconquesta de La Garriga. — 10. Uns vells documents facti- cis. — 11. L'abadessa Emma funda un priorat per a Xixilona, l'any 921. — 12. La capella de Santa Maria del Camí. — 13.L'epitafi de Xixilona. 14. Havent mort Xixilona — l'any 945... 9. De la reconquesta de La Garriga Lí:s incursions dels alarbs per terres del Vallès, a partir de l'any 714, i la seva dominacióaquests paratges durant una vuitantena en d'anys, produïren en el terme de La Garriga, i en els llocs circum- dants, una solució de continuïtat en la població cristiana, que venia conreant les terres garriguenques des de l'època romana i visigòtica. Davant l'allau destructora dels sarraïns, els cristians van fugir a França o van encimbellar-se en les valls del Pirineu, i, per consegüent, en sa major part, deurien restar abandonades les cases aleshores existents a La Garriga i les terres restarien desertes, incultes i eriçades de garrigues Per això quan enel segle ix era reconquerit el territori ^ va ésser precís repoblar-lo. A tal fi degué utilitzar-se una institució jurídica que tècnicament va dir-se'n aprisio o aprehensio, en virtut de la qual el conqueridor, considerat com a propietari de les grans extensions de terreny reconquerit, atorgava la seva possessió als particulars o a les esglésies i monestirs ; els quals, mitjançant la seva ocupació i explo¬ tació, adquirien un cert domini que, temps a venir i servant fidelitat 1. Llorenç Riber, Els Sants de Catalunya, volum III, pàg. 62. Mn. 2. Probablementl'any 801 ; Ferran Soldevila, Història de Catalunya, vol. I, Barcelona 1934, pàgs. 32, 42. Va haver-hi noves devastacions sarraïnes en 826-828, i, encara, d'altres de posteriors. 24 DE COM L'ESGLESIA AFAIÇONAVA LA GARRIGA al concédant, esdevenia plena propietat. D'aquestamanera afluïen als territoris conquerits pobladors interessats a conservar-los i a defen¬ sar-los per al senyor, car fent-ho així, també prosperaven i defensaven les seves pròpies llars i cultius Doncs bé, és possible la reconquesta de La Garriga fos obra que de Guifré I el Pilós, potser amb l'ajuda dels seus germans ; és possible, però no és cosa provada, que Vapristò del terme de La Garriga, o de part d'ell, fos obra de Sunifred, germà del comte Guifré, el qual potser establí a La Garriga, com a patrocinats seus, aquells que amb les seves mans varen roturar altre cop les terres garriguenques i crearen els nuclis inicials de les actuals masies de can Terrés, de can Nualart, de can Rosselló de Munt, de can Noguera, de Rosanes, etc. ; és pos¬ sible, però tampoc no és provat, que en morir Sunifred les terres de la seva aprisio fossin adquirides pel comte Guifré i que aquest, més tard, en fes donació al monestir de Sant Joan de Ripoll, i a la seva filla Euamon, Emmona o Emma, abadessa del monestir 3. Eduardo de Hinojosa, El régimen señorial y la cuestión agraria en Cataluña durante la Edad Media, pàgs. 28 i 29. 4. Així es consigna o pot deduir-se de les notes que es van publicar al final dels Goigs de Npra. Sra. del Camí, l'any 1881, signades per P. P., se¬ gons les quals, textualment, en l'any 874 va conquerir el terme de La Garriga Guifré o Jofre'l Pelés, que en 27 de juny de 875 donà el senyoriu del mateisç a sa filla Emon, primera abadessa del monestir de Sant Joan de Ripoll, dit des¬ prés de les Abadesses. No fou feina fàcil de trobar a qui corresponien aquestes inicials : P. P. Hom va identificar-nos-les com les inicials de Mossèn Pau Parassols PI, prevere. La cosa va fer-se tot seguit versemblant tenint en compte que el dit mossèn va editar a Barcelona, en 1874, un llibiet històric titulat San Juan de las Abade¬ sas y su mayor, gloria el Santísimo Misterio. Mossèn Parassoes va publicar al¬ tres treballs històrics ; era missioner apostòlic i soci corresponent de la Reial Acadèmia de la Història i de la de Bones Lletres de Barcelona. Vegeu Fortià Solà, Història de Torelló, Barcelona 1947, pàgs. 10 i següents. Amb aquestes credencials era de creure que les seves afirmacions no se¬ rien gratuïtes, i vàrem posar-nos a la recerca dels documents en què ell hauria basat les seves afirmacions. Això consumí moltes hores silencioses a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, a Barcelona, particularment en el fons provinent de l'antic monestir de Sant Joan de les Abadesses ; i, davant del seu resultat poc convincent, intentàrem una recerca en els arxius de la mateixa vila de Sant Joan, però ací el resultat va ésser nul. Ningú, per exemple, no va saber-nos dar raó del Llibre de les Cobertes Blanques de l'antic arxiu de Sant Joan. Del resultat d'aquestes investigacions sembla que Mossèn Parassols no va utilitzar un document que directament parlés de La Garriga, sinó que va valdre's solament d'una prova a posteriori i muntà les seves afirmacions sobre la redacció literal d'un vell pergamí, datat a 27 de juny de l'any 875, que parla d'unes garrigues situades a la Vall del Congost, les quals, segons el dit document, foren donades pel comte Guifré I, el Pilós, a l'expressat mones- L'ANTIGA SANTA MARIA DEL CAMÍ :;5 10. Uns vells documents facticis Al'Arxm de la Corona d'Aragó es conserva, en efecte, el pergamí, número 3, del regnat de Guifré I que, en enumerar les finques compreses en l'expressada donació, diu textualment : Et, in ... valle Congusto, Ecclesiae Sancti Martini et SancU Petri, et iSancti Clementi, cum decimis et primitiis earum, et cum suis apenditionibu-s, cum casas et curtes et hortos, et terras cultas vel incultas, et silvis et garriciis, et moliniis, aquis aquarum vieductibus vel reductibus, cum exiis et regresiis illarum, qui mihi advenit ad me Wifredo comité, de jratre meo nomine ^enifredo cío., et Ule advenit per suam aprisio- nem... Bs ciar que és temptador, en trobar que un document de tal anti¬ guitat parla d'unes garrigues in valle Congusto, de pensar que es referia precisament a la nostra Garriga. Però de bell antuvi ja calia tenir en compte que el document usa la palabra garriciis, no com a nom propi, sinó com a nom comú, i que, per altra part, aquesta paraula és molt freqüent en les escriptures de l'època. De manera que encara haurà de passar un segle per a poder trobar usat el nom propi de la nostra Garriga ^ Montsalvatge va publicar aquest document però conegué també nin altre exemplar del mateix document, pergamí número 3 duplicat, de Guifré I, de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, el qual presenta algunes variants respecte a l'anterior i, concretament, en el nostre paràgraf, tir de Sant .Joan de Ripoll, junt amb Població que hi féu de la seva filla Emma. El document afirma, incidentalment, que les dites garrigues pervingueren a -Guifré del seu germà Sunifred, el qual les havia adquirit per aprisio. 1. Heus ací una traducció al català : I, en la vall del Congost, de l'església de Sant Martí i de Sant Pere i de Sant Climent, amb els delmes i primícies llurs, i arrib les seves pertinences, amb les cases i les corts i els horts i les ■terres de conreu 0 ermots, i les selves i les garrigues, i els molins, les aigües, les canalitzacions i embassaments de les aigües, amb les entrades i sortides d'aquelles ; que em pervingué a mi, Guifré, comte, de part del meu germà Sunifred, clergue; i a ell pervingué per la seva aprisió... 2. Vegeu número 16. Segons Mossèn Fortià Solà, en el seu llibre Aigua¬ freda, la parròquia antiga i el poble modern, Barcelona 1932, pàg. 19, les es¬ glésies de Sant Pere i S'ant Climent no són més que un temple amb la de Sant Martí, el d'Aiguafreda. 3. En la seva Colección Diplomática del Condado de Besalú, tomo 4, Olot 1907, pág. 15. 26 DE COM L'ESGLÊSIA AFAIÇONAVA LA GARRIGA no menciona més que l'església de Sant Martí y no posa el do. darrera el nom de Sunifred. Hi ha, encara, un altre exemplar d'aquest docu¬ ment a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Valls i Taberner ha afirmat que aquests dos documents no són més que unes composicions factícies elaborades potser, el número 3, en el segle xii, i el número 3 duplicat, a les darreries del segle x, amb elements de l'acta de consagració i dotació de Sant Joan, abreviada així i transformada en una simple carta de donació. De manera que els dos documents no serien distints d'altres dos pergamins, el número 4 i el 4 duplicat, de Guifré I, del mateix Arxiu de la Corona d'Aragó, que, encara que tampoc siguin originals, són, però, còpies autèntiques, si bé amb algunes interpolacions i errades. Ara bé, el pergamí, número 4 duplicat, anomenat B per Valls i Taberner, quant al nostre paràgraf solament menciona l'església de Sant Martí i porta el do. ^ L'altre pergamí número 4, que és no precisament l'exemplar més correcte, i Valls i Taberner l'anomena A, no porta res del paràgraf que a nosaltres ens interessa. Ells permeteren, per una part, fixar definitivament cqm a data de la consagració de Sant Joan de Ripoll, el VIII de les calendes de juliol de l'any 887, la qual cosa obliga ja a canviar la data dels pergamins 3 i 3 duplicat i, per altra part, obliguen a considerar com a interpolacions les frases relatives a l'oblació d'Emma i a la donació de l'església de Sant Martí del Con¬ gost, amb les .seves gmrigues ®. Els resultats de la moderníssima crítica diplomàtica tenen evidentment una virtualitat major que les cogitacions dels antics historiadors, que havien acceptat l'exactitud de la succes¬ sió cronològica de les dues sèries de documents I, finalment, llegint i comprovant personalment el contingut dels dits documents, s'arriba a la conclusió, encara que ens requi, que no es refereixen per a res a les garrigues que podien existir en el que actual- 4. En VEstudi sobre els documents del Comtí Guifré I de BarceLonU, pu¬ blicat a la Miscel·lània d'Homenatge a Antom Rubió, volum I, Barcelona 1936, pàgina 12 i següents. 5. Va ésser publicat pel canonge Jaume Ripoel, en un fulletó titulat Con¬ sagración y dotación de dos iglesias de la diócesis de Vich... Vic 1931. 6. Basti dir que l'interessant pergamí original de la consagració i dotació- de l'església de Sant Martí del Congost, conservat a l'Arxiu de la Corona d'A¬ ragó, pergamí número 8, del regnat de Guifré I, porta la data de 899. 7. Com per exemple. Mossèn Fortià Solà, que en el seu llibre Aiguafre¬ da,... pàg. 19, suposa que primer, en 875, s'esdevingué la donació d'un vell temple de Sant Martí d'Aiguafreda, i que, posteriorment, en 899, s'esdevingué la consagració del nou temple, del mateix Sant Martí d'Aiguafreda. L'ANTIGA SANTA MARIA DEL C A Ml 27 ment és el terme de La Garriga, sinó a unes altres garrigues situades . en el Congost, però els termes d'Aiguafreda i Centelles. I així, en temint en les nostres mans els quatre venerables pergamins, vàrem veure com tota la construcció de l'aprisio de La Garriga per Sunifred i la donació del terme de La Garriga al monestir de Sant Joan, tronto¬ llava de mala manera i s'enfonsava per manca de fonaments. ® 8. Per tal d'esgotar l'assumpte investigàrem detalladament altres ma¬ nuscrits i el que s'ha imprès relatiu a la matèria, amb l'esperança de trobar alguna al·lusió que permetés de restaurar la qüestió i alhora d'aclarir-ne alguns extrems ; com per exemple, quina era la personalitat d'aquell possible amo per aprisio de La Garriga. El resultat ha estat el següent : Va dubtar-se de si Sunifred era clergue o comte, car la dita abreviatura clo. posada després del seu nom, el pare Ribera la interpretava, segons les regles paleogràfiques, com a significant clergue, però Bofarull, en el seu llibre Los Condes de Barcelona vindicados, vol. 1, pàgs 4 i 8, s'inclina a llegir comte o bé condam, és a dir, difunt. Valls-Taberner, en el dit Estudi..., tenint en compte que l'esmentada abreviatura figura en la més moderna de les cò¬ pies de l'expressat document, diu que tals discussions resten, doncs, toíalmeni. fora de lloc. En canvi, el fragment del pergamí, abans transcrit, diu clara¬ ment que Sunifred era germà del comte de Barcelona Guifré I, el Pilós, i ho ratifica, com ja va notar Bofarull, l'escriptura de dotalia de l'església de Sant Martí del Congost, on Emma, abbatissa, confirma les donacions del seu oncle Sunifred, comte, difunt... omnem aprisionem quam Sunifrídus, comes, avunculus meus, quondam, ad ipsam concesit Ecclesiam... Tastu, en les seves Notes sur l'origine des comtes hérédiíaires de Barce¬ lone et Empozias-Roussillon, diu que el nostre Sunifred era fill d'un altre ^ Sunifred, comte d'Urgell, de les activitats del qual es tenen moltes notícies. Opina que Sunifred, el fill, era monjo, ja en l'any 888, en què, junt amb els seus germans Guifré I, el Pilós, Miró i Rodulf i dues germanes, firma un document de confirmació de béns de l'abadia de La Grassa, puix encara que- Sunifred firma el primer, eii la qual cosa sembla indicar-se que era el gran, no se li dóna, emperò cap títol, precisament perquè era monjo. Sunifred, més tard, surt del monestir per a envair, juntament amb el seu germà Miró, el comtat rossellonès. Ajudats pel partit indígena català, van expulsar dels- monestirs els abats francesos i van posar-n'hi de visigods, fins que el papa Joan VIII va intervenir i va obligar els germans de Guifré a retirar-se i a signar la pau. Tots aquests fets farien dubtar de quin dels dos Sunifreds hagués fet Vaprisio de La Garriga, el pare o el fJl, si els pergamins no par¬ lessin tan clarament del frater, germà, i no del pater, pare. Els documents de l'època parlen molt elogiosament d'aquests germans amb- unes paraules que desitjaríem poder aplicar literalment a La Garriga ; diuen així : Després d'escolats molts anys, el Senyor, apiadat d'aquella Ierra, va fer-hi sorgir el nobilissim príncep Guifré i els seus germans, els quals, aple¬ gant amb piadosa amor homes de diversos llocs i llinatges, va tornar l'es¬ glésia, amb els seus termes, al seu primitiu estat. Soldevila, loc. cit. vol. I, pàg. 54. Finalment, Tastu, loc. cit., afirma que Guifré I, el Pilós, havia suc¬ ceït al seu pare Sunifred en 878, i que havia succeït a tots els seus germans l'any 904. Sembla, però, que ni Sunifred ni Guifré, encara que haguessin? estat senyors immediats del terme de La Garriga o de part d'ell, no edificaren ací cap església. Ü8 DE COM L'ESGLESIA AFAIÇONAVA LA GARRIGA 11. L'abadessa Emma funda un priorat per a Xixilona, 1 any 921 En caijvi, no hem trobat cap motiu per a dubtar que, efectivament, la noble abadessa Emma tenia bo confirma el fet que propietats a Més aviat La Garriga monestir de durant la seva prelatura el Sant Joan prosperà magníficament, i que es conserven molts docu¬ ments relatius a l'adquisició de terres per al monestir De totes mane¬ res, sembla que les seves adquisicions a La Garriga foren posteriors a l'any 906, car segons l'acta del Concili de Barcelona, d'aquesta data, Emma, en el Vallès, solament posseïa la parròquia de Sant Genis de L'Ametlla del Vallès ® ', o potser és que en aquesta data encara no existia cap església a La Garriga. No seria excessivament aventurat de pensar que Emma bagués estat la fundadora de la primitiva església parroquial de La Garriga, potser la mateixa de Sant Esteve, de La Doma, majorment tenint en compte que va restaurar i fer consagrar, en 899, l'església de Sant Martí d'Aiguafreda i que, el 4 de juliol de 931, feia consagrar una nova església de la parròquia de Sant Ge¬ nis de L'Ametlla del Vallès ■*. El document de la primera consagració de l'església parroquial de L'Ametlla del Vallès certament no menciona La Garriga i, en canvi, es refereix als termes de Llerona, Santa Eulàlia, Montràs, i, àdhuc, a un puig que vocant Uentenego (Puig Arbocer?) i altres llocs que serien confinants amb La Garriga ipso Siseare et ipso Bodecha... ... {can Sous?). Però també és cert que no contradiu l'existència de la 1. La història serva molt bona recordança de l'abadessa Emma. La seva figura presideix el monestir de Sant Joan probablement des de l'any 887 fins al 942. Vegeu: Mossèn Pau Parassols, San Juan de las Abadesas..., 30 i següents. Mossèn Josep Masdéu, Sant Joan de les Abadesses, Vic 1926, pàg. 12 i següents. Bofarull, Los Condes..., vol. I, pàg. 27. 2. Però de tots elspublicats per Montsalvatge, loc. cit., no n'hem trobat cap que es refereixi a La Gairiga. 3. Vegeu l'Histoire générale de Languedoc, publicada pels monjos bene¬ dictins de Sant Maur, Devic i Vaissete, volum V, editat a Toulouse en 1875, página 115. 4. Mossèn Josep Mas, Notes històriques del Bisbat de Barcelona, vol. 13, pàgina 233. L'ANTIGA SANTA MARIA DEL CAMÍ 39 parròquia de La Garriga i, àdhuc, en limitar la parròquia de L'Ametlla per llevant, implícitament accepta que ací existia una altra parròquia En canvi, és cert que l'any 921 Emma, seguint les pies ensenyan¬ ces dels seus fundà a La Garriga un priorat, filial del seu pares, monestir de Sant Joan, i el va donar a la seva germana Xixilona Aquesta era probablement la segona de les filles i la vuitena, per ordre d'edat, de la llista d'aquells nou fills del comte Guifré I el Pilós, i là seva muller la comtessa Guinidilda, dels quals tenim coneixença per la història. Xixilona va fer construir una capella, per a les monges del seu monestir i comoditat dels primers garriguencs, i va dedicar-la per a a la Mare de Déu. Com que per allí a la vora passa l'antic camí de Barcelona, d'aquesta església se n'ha dit de Santa Maria del Camí. No sabem res de les activitats d'aquest monestir garriguenc, malgrat la importància enorme que ell podria tenir, per al nostre poble, en un temps en què els monestirs no eren solament fogars de pietat i lloc avinent per a sentir el calfred de la divinitat entre un món de lluites bàrbares, sinó també centres de vida, per a tota la comarca on radicaven, tant per a la cultura de l'esperit, com per als treballs ma¬ nuals, i particularment per a l'agricultura. 5. de dos-cents anys, a 24 de setembre de 1128, Sant Oleguer, bisbe Al cap de Barcelona iArquebisbe de Tarragona, consagra una nova església parro¬ quial de L'Ametlla del Vallès. Vegeu Mossèn Mas, Notes, vol. 18, pàg. 228. I, si bé Tacta d'aquesta consagració precisa més els termes de la parròquia de L'Ametlla, tampoc no al·ludeix directament a la parròquia de La Garriga, malgrat de tenir aquesta ja dos segles de vida ; però, en canvi, avui encara es pot seguir la línia divisòria que explica el document, dient : que, per orient, la parròquia de L'Ametlla té els confins in Castellori aatiquo. (Rosanes?) i baixa fins algarric que s'eleva per sobre la riera del Congost, ... descendijí uSi^M in cuscullum, qui super emit riva Congusti...; i s'allarga per aquell lloc fins a can Marges... usque ad domum Petri de supra margine...; i, co¬ mençant pel nord, diu que el límit fa un angle al coll .de Bodeche (can Sous ?) i que va baixant pel sot d'Oliva, o torrent de Valldeoliva, o el de can Busquets ... et vadit descendendo per aullem de Olive, usque ad predictum Castellare antique...; i, afegeix, que la capella de Sant Nicolau és del terme de L'Ametlla. Entre els signants del document hi ha un Vives de Sant Cristòfol (de Mont- egües?) i un Pere-Bernat de Torrezela, Torruella, que potser es refereix a Rosanes. 6. Vegeu el número 18 i les expressades notes dels Goigs de ía Mare de Déu del Camí. 30 DE COM L'ESGLËSIA AFAIÇONAVA LA GARRIGA 12. La capella de Santa Maria del Camí Es de creure que les ruïnes romanes i visigòtiques, aleshores exis¬ tents en les terres que avui són de can Terrés, foren aprofitades construir el priorat de Xixilona. Àdhuc hem anotat la hipò¬ per a tesi que potser encara avui es trobin les restes del monestir i capella de Xixilona tocant a les de l'antiga vil·la romana de can Terres D'altra part, és indubtable que l'actual capella de Santa Maria del Camí no és la primitiva. És segur també que, per a la construcció de l'actual, varen utilitzar-se elements de l'antiga capella ; així, potser, les: mateixes pedres de l'extenor de les parets del temple, potser la finestra romànica del presbiteri, i les pedres de la cornisa exterior. En aquesta cornisa, esporàdicament i sense cap ordre, hi ha alguns relleus molt primitius, a saber : dues cares humanes, un cap de bou o de moltó, una pinya i quatre altres figures ornamentals. Llur significat és desconegut La portalada de la capella mira a migjorn ; és d'estil romànic ; no té llinda ; el portal està precedit d'una sola arcada i, en el recó format per ella, hi ha adossat un bordó, com a element independent de l'estruc¬ tura ; el bordó presenta uns entrellaçats minuciosament esculpits, i reposa sobre dos capitells i aquests sobre dues columnes ; el capitell de ponent presenta motius ornamentals i dues testes humanes de front ; el capitell de la banda de llevant, entre altres motius ornamentals, pre¬ senta, en la part baixa, dos ocells simètrics picant una pinya situada a l'angle ; en la part central de les dues cases visibles es repeteixen uns caps monstruosos, de la boca dels quals surten dos monstres alats ; en la part alta unes lletres, clarament gòtiques, diuen Scta Maria, mig destroçades per unes incisions, fetes per mor de cercar una major si¬ metria amb l'altre capitell. Els autors de VArquitectura Romànica a Catalunya tenint en compte l'estructura del portal, particularment la solució postissa, pura¬ ment ornamental, del bordó, classifiquen l'obra com a feta en la segona 1. Vegeu número 7. 2. Potser serien símbols del zodíac o dels evangelistes, com algú insinua ; però també poden ésser absents de tota significació simbòlica. 3. J. Puig i C.idafalch, A. de Falguera i J. Goday, en el volum III, pàgina 578. L'ANTIGA SANTA MARIA DEL C AMI 31 meitat del segle xii D'altra part s'ha dit, en canvi, que encara que la portalada segueix l'estil romànic, no obstant va ésser feta ja en època gòtica ; els seus constructors haurien vist les esglésies franciscanes i potser també les obres del monestir de Santa Maria de l'Estany Planta de la capella de Santa Maria del Camí. (Plànol d'Alfons Iglesias.) Externament la senzill campanar d'espadanya i capella, amb un sense absis cilíndric, ha perdut l'aire probable de la primitiva construc¬ ció ®, però amb els carreus multicolors de les seves parets i llur ordenada disposició encara fa de molt bon veure. La teulada, que primitivament potser era de teules romanes, va ésser de lloses, de les quals encara se'n veuen algunes a la banda de ponent ; però avui és de teules cor¬ rents. A l'extrem de llevant del carener de la teulada de la nau des¬ taca enlaire una de pedra. Interiorment la capella és d'una petita creu sola nau amb volta de canó apuntada ; el presbiteri és més alt de solera i més petit de dimensions que la resta de la nau ; per entrar a l'església per la portalada principal cal baixar alguns graons. Les parets del 4. I la comparen, amb tot encert, amb l'actual portal de l'església de Llerona i amb el desaparegut portal de ponent de l'església parroquial de Gra¬ nollers. 5. La qual cosa concorda amb el que es dirà en el número 22. 6. Antoni Gallardo, Del Mogent al Pla de la Calma, Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, any 1938, número 516, pàg. 106. 38 de com l'esglêsia afaiçonava la garriga temple tenen i'50 metres de gruix, aproximadament; la nau, interior¬ ment, té uns 5'30 metres d'ample per 9*35 de llarg, i el presbiteri 5*15 d'ample per altres 4 de llarg 13. Uepitafi de Xixilona Al cap de 24 anys de la fundació del priorat de Santa Maria del a nosaltres la interessan- Camí, moria Xixilona. Ha arribat fins pedra del seu epitafi, que ha estat molt estudiat pels tíssima arqueòlegs i historiadors Bofarull comprovà la seva autenticitat pels caràcters de les lletres i per les concordances amb els documents dels arxius. Diu així el text llatí completat : HIC REQ(U)IESCIT BONA MEMO¬ RIA ° CXIXIXLON(A) I(N) D(E)0 DICATA FILIA WI- FR(E)DI COMI(TE) " DIMIITA EI D(EU)S AM(EN) " Q(U^) [OBII(T) VIII K(A)L(ENDA)S MAR(TII) ERA DCCCCLXXXIII ANN(O) I(NCARNATIONIS) D(OMIN)I [(nC)CCCXLV AN¬ NO VIII REGNA(N)TE LEODO(VICO FILIO KARO)LO REGE. Heus ací la traducció catalana : á ci reposa Xixilona, de bona memòria, consagrada a Déu, filla de Guifré, comte. Que Déu la perdoni. Amén. La qual va morir a 8 de les calendes de març, de l'era, Q83; any, de l'Encarnació del Senyor, 945; any 8, regnant Lluis, fill de Carles, rei. 7. Creiem que és pura fantasia que en aquesta capella hi hagi hagut ins¬ cripcions amb les paraules Karolus Magnus. En canvi, sembla cert que al voltant de la capella hi va haver un cementiri. Vegeu el número 7. 1. Així, per exemple, Jaume Villanueva, Viaje literario..., volum XIX, any 1851, pàg. 10, reprodueix l'èpitafi de Xixilona i diu que deseó llegat a La Garriga però que quelcom me hizo olvidar el que íenia de ver con mis ojos la làpida,'>vmes, por jortuna, he conservada un dibujo exacto de la piedra, que me regaló un monje de Nuestra Señora de Montsetrate. Pròsper de Bofarull, Los Condes, vol. I, pàg. 29, diu que el text de l'epitafi havia estat transcrit per mossèn Jaume Ripoll, canonge de Vic, En Francesc Mirambell, rector de II. Fragment d'una cancel·la visigòtica [8] i epitafi de Xixilona gravat al dors de la cara principal de l'esmentat fragment [13] ; es conserva a la capella de can Terrés (clixés Mas). L'ANTIGA SANTA MARIA DEL CAMÍ 33 Ací, diu la làpida ; i es refereix a terra de La Garriga, car les concordances amb els arxius i les ensenyances de les ciències arqueo¬ lògiques convenen a afirmar que sempre aquesta làpida ha estat a La Garriga, i que la pedra va ésser recollida ací, de les antigues cons¬ truccions ^ i que va gravar-se per a restar ací sobre la tomba on reposa Xixilona. De bona memòria; heus ací els únics detalls que qualifiquen els fets de la seva vida ; bona memòria per a les monges que li estarien sotmeses ; bona memòria per a La Garriga, que ella havia afavorit. Consagrada a Déu, és a dir : monja ; segurament vestiria el mantell i cogulla claustral de l'Ordre de Sant Benet, com la seva germana Emma. Filla de Guifré, comte;encara que la làpida no digui concretament que es refereix a Guifré el Pilós, les conjectures del temps i dels llocs fan identificar-la com a filla d'aquest El dia 8 de les calendes de març en què va morir Xixilona, correspon, segons els càlculs cronològics, al dia 22 de febrer. L'any, segons l'estil de l'època, vé precisat de tres mane¬ res : any de Vera, qSj, referinf-se a l'era espanyola, que comença l'any 38 abans de Jesucrist ; any, de l'Encarnació del Senyor, 945, re¬ ferint-se a l'Encarnació de Jesucrist ^ ; any 8 regnant Lluís referint- se al rei de França Lluís IV, el d'Ultramar, que va regnar del 936 al 954, i que era fill de Carles rei, és a dir, fill de Carles III el Ximple, també rei de França ®. Prats de Lluçanès, i per En Jaume Rocafort, i diu, de la transcripció, que la hemos comprobado personalmente con el original de la lápida que existe sobre la puerta de la antigua capilla. En el full segon del llibre Rúbrica, de l'arxiu de Blancafort del Molí, avui a l'arxiu de can Dachs, hi ha còpia d'una transcripció de l'epitafi, amb alguna inexactitud, i, encara, identificant Xixilona amb una filla del comte Gifré II, la de la llegenda de Fra Joan Garí, de Montserrat ; diu que la transcripció fou feta per Josep Rocafort Sorts, rector de Sant Andreu de Tona, l'any 1778. L'esmentada impressió, de la transcripció de la làpida, feta pel canonge Ripoll, deu ésser la que apareix publicada per les inicials D. J. R. V., en un fulletó, editat a Vich. Por Ignacio Valls, aña 1824. Pascual Madoz, en el seu Diccionario, tradueix també l'epitafi de Xixilona. 2. Vegeu número 8. 3. Bofarull, Los Condes, vol. I, pàg. 80. 4. Com va estilar-se durant molts de segles, i no referint-se a la Nati¬ vitat del Crist, com s'ha fet universal després. 5. Car va ésser costum a la Marca Hispànica, fins a l'any 1180, a dife¬ rència dels altres estats peninsulars, de datar els documents amb els regnats dels reis de França. 6. Que regnà des de l'any 893 al 939. Vegeu Soldevila, Joc. cit., pàg. 36. 34 DE COM L'ESGLÊSIA AEAIÇONAVA LA GARRIGA 14. Havent mort Xixilona Tany 945... a és més difícil d'assegurar o de negar que els ossos humans que guarda un sarcòfag de la capella siguin els de Xixilona. El sepul- J cre és obra del segle xii o xiii, té 69 centímetres de llarg per 26 d'alt i 37 d'ample ; està cobert per una tapa, de dos vessants, que té 22 centímetres d'alçada ; al davant del sepulcre hi ha una petita creu en relleu ; està sostingut per dos senzills suports i fou collocat en un nínxol ogival, obert a la paret, a l'interior de la capella. Potser en refer- se la capella varen col·locar-se les despulles de la priora Xixilona a dins d'aquest sarcòfag i potser també fou aleshores que hom va posar la làpida a la paret, sobre la porta d'entrada a la capella Després de la mort de Xixilona, el seu germà Sunyer ^ es rein¬ corporà la senyoria dels béns garriguencs de Xixilona i suprimí el prio- rat, perquè estava exposat als insults de la gent malvada ; i els marmes- sors de la difunta vengueren el casal Concorda amb aquestes notícies la que ens reporta Bofaruli. dient que els marmessors de Xixilona va¬ ren fer una donació a 4 de les calendes de juny de l'aüy 9 del rei Lluís, corresponent a l'any 945 1. En perdre's amb el temps la memòria del trasllat, suscità curiositat pel que podia velar. Per això, hem llegit en un document de l'arxiu de cau Terrés la següent notícia : Als 88 de juliol de 1793 el Magnífic Josep de Rosselló i Terrés, ciutadà honrat de Barcelona, concedí a petició de D. Jaume Pascual, Canonge del Monestir de Les Avellanes, Ex-Abat de dit Monestir, arrencar la pedra de l'ínscrípcíó i en lo detrás de ella se troba un floratge, í en lo mateix dia fou tornada a col·locar a son antic puesto i fou posat guioo en les juntures —quod notatur ad futuram rei memoriam —. Avui la làpida està aguantada per un marc de ferro que permet de girar-la i de contemplar-ne còmodament les dues cares. 2. El comte Sunyer, de Barcelona, governava des del 28 d'abril de l'any 912 ; va morir el 15 d'octubre de 950 ; la seva muller Riquilda va morir el 27 de desembre de l'any 956. Tot això segons les 3. notes, tantes vegades esmentades, dels Goigs de la Mare de Déu del Camí. 4. Diu Bofarull, Los Condes, vol. I, pàg. 29, que pren la notícia del Cartulari de l'Arxiu de Ripoll, foli 32, col. 2.® Dissortadament, tot el que hem fet per trobar aquesta documentació ha estat infructuós, car, segons ens han certificat els successius Directors de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, Valls- Taberner i Ernest Martínez-Ferrando, el susdit Cartulari desaparegué, en els dies tristos del segle passat, quan fou destruït el monestir de Ripoll, malgrat haver-se salvat part de l'Arxiu d'aquest monestir. L'ANTIGA SANTA MARIA DEL CAMÍ 35 Fins avui ha estat impossible de trobar el testament de Sunyer i, per tant, ignorem si en morir posseïa o no béns a La Garriga, i si va transmetre'ls al seu fill Mir, com podria fer suposar el que direm a continuació. Sunyer pot ésser un dels candidats, però amb poques pro¬ babilitats d'èxit, a qui podria atribuir-se la construcció de la primitiva església de La Doma. 3i DE COM L'ESGLÊSIA AEAIÇONAVA LA GARRIGA 14. Havent mort Xixilona Tany 945... Ja és més difícil d'assegurar o de negar que els ossos humans que guarda cre sarcòfag de la capella siguin els de Xixilona. El sepul¬ un és obra del segle xii o xiii, té 69 centímetres de llarg per 26 d'alt i 37 d'ample ; està cobert per una tapa, de dos vessants, que té 22 centímetres d'alçada ; al davant del sepulcre bi ba una petita creu en relleu ; està sostingut per dos senzills suports i fou collocat en un nínxol ogival, obert a la paret, a l'interior de la capella. Potser en refer- se la capella varen collocar-se les despulles de la priora Xixilona a dins d'aquest sarcòfag i potser també fou aleshores que hom va posar la làpida a la paret, sobre la porta d'entrada a la capella Després de la mort de Xixilona, el seu germà Sunyer ^ es rein¬ corporà la senyoria dels béns garriguencs de Xixilona i suprimí el prio- rat,perquè estava exposat als insults de la gent malvada ; i els marmes- sors de la difunta vengueren el casal Concorda amb aquestes notícies la que ens reporta Bofarull dient que els marmessors de Xixilona va¬ ren fer una donació a 4 de les calendes de juny de l'any 9 del rei Lluís, corresponent a l'any 945 1. En perdre's amb el temps la memòria del trasllat, suscità curiositat pel que podia velar. Per això, hem llegit en un document de l'arxiu de can Terrés la següent notícia : Als 82 de juliol de 1793 el Magnífic Josep de Rosselló i Terrés, ciutadà honrat de Barcelona, concedí a petició de D. Jaume Pascual, Canonge del Monestir de Les Avellanes, Ex-Abat de dit Monestir, arrencar la pedra de l'inscripció i en lo detrás de ella se troba un floratge, i en lo mateix dia fou tornada a col·locar a son antic puesto i fou posat guix en les juntures —quod notatur ad futuram rei memoriam —. Avui la làpida està aguantada per un marc de ferro que permet de girar-la i de contemplar-ne còmodament les dues cares. 2. El comte Sunyer, de Barcelona, governava des del 28 d'abril de l'any 912 ; va morir el 15 d'octubre de 950 ; la seva muller Riquilda va morir el 27 de desembre de l'any 956. Tot això segons les 3. notes, tantes vegades esmentades, dels Goigs de la Mare de Déu del Camí. 4. Diu Bofarull, Los Condes, vol. I, pàg. 29, que pren la notícia del Cartulari de l'Arxiu de Ripoll, foli 32, col. 2A Dissortadament, tot el que hem fet per trobar aquesta documentació ha estat infructuós, car, segons ens han certificat els successius Directors de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, Valls- Taberner i Ernest Martínez-Ferrando, el susdit Cartulari desaparegué, en els dies tristos del segle passat, quan fou destruït el monestir de Ripoll, malgrat haver-se salvat part de l'Arxiu d'aquest monestir. L'ANTIGA SANTA MARIA DEL CAMÍ 35 Fins avui ha estat impossible de trobar el testament de Sunyer i, per tant, ignorem si en morir posseïa o no béns a La Garriga, i si va transmetre'ls al seu fill Mir, com podria fer suposar el que direm a continuació. Sunyer pot ésser un dels candidats, però amb poques pro¬ babilitats d'èxit, a qui podria atribuir-se la construcció de la primitiva església de La Doma. C A P í T O L S E G O N Inicials de la parròquia de Sant Esteve de La Garriga 15. Mir, comte de Barcelona. — 16. El primer document que anomena «La Garriga» és de l'any 966. — 17. ...eclesiam Sancti Stephani... — 18. ...de ipsa Garriga... — 19. ...cum ipsam parrochiam... — 20. ...omne usu ipsius ecclesia pertinentia... — 21. ...cum omnes ecclesias subiec= tas... 22. Concessió del patronat a Santa Maria de l'Estany, en 1139. — 15. Mir, comte de Barcelona EI, més antic dels documents, que coneixem fins ara, que es refereixi expressament a la parròquia de La dia 21 de desembre de Garriga, ésser atorgat el l'any 966, i consta copiat va els Libri Antiqui- en tatum de l'Arxiu de la Catedral de Barcelona \ El document és ja im¬ portant per a la història general del Comtat de Barcelona però ho és d'una manera especial per a la història de la nostra població. Es tracta de l'execució de les disposicions testamentàries d'un tal Mir, que no és altre que un comte de Barcelona del mateix nom. Sabem 1. Volum IV, full 18, document 56. Més tècnicament, aquests Libri han estat anomenats Cartulari de la Seu de Barcelona. 2. Per això no és d'estranyar que ja tos citat pels antics historiadors, per exemple Florez, Diago, Pujadas, etc., i pels autors moderns. Carreras Candi, Rovira, Galuardo, etc., però freqüentment elconegueren a través de referències molt incompletes. Pròsper Bofarule el va utilizar en la de seva obra Los Condes de Barcelona Vindicados, volum I, pàg. 127. Mossèn Josep Mas en publicà un extracte en les seves Notes històriques del Bisbat de Barcelona, volum 9, pàg. 19, número 44. Ferran Vaees-Taberner publicà la seva transcripció literal llatina en la pàg. 201 i següents de les seves Notes de la Família Comtal de Barcelona. També el transcriu PuiG en el seu Episcopolúgio de la Sede Barcinonense, pàgs, 362 i 363. III. - 1. Sarcòfag de Xixilona, existent a la capella de Santa Maria del Camí [14] (clixé Gttdiol). — 2, 3 i 4. Portalada de la capella de can Terrés i detall dels seus capitells [12] (clixés Mas). INICIALS DE LA PARRÒQUIA DE SANT ESTEVE 37 que, dels dos fills del comte Sunyer, abans esmentat, l'un, Borrell II, ja governava en l'any 940, en vida del seu pare ; l'altre fou el nostre Mir o ambdós obtingueren el títol de Marquès del que aleshores Miró ; era Catalunya i governaren junts els Estats que havien estat del seu pare, és a dir, els comtats de Barcelona, Osona (Vic), Girona i Man¬ resa ; emperò Mir no apareix corregnant amb Borrell II fins a l'any 956, tal vegada perquè fins aleshores no hauria arribat a la major edat Va costar molt de precisar qui era aquest Mir, fins a l'extrem d'haver-se ignorat la seva existència, per haver-lo confós amb altres homònims Es coneixen algunes de les seves activitats i de les seves possessions, i, per a l'objecte d'aquestes notes, convé subratllar precisament les seves activitats constructives, amb les importants obres d'irrigació que cons¬ truí a Barcelona ; les quals, avui, al cap de mil anys, encara perpetuen el seu nom ; són el Rec comtal i el Rec d'En Mir o Regomir ®. Mir va morir quan probablement encara no tenia trenta anys. Hi ha forts indicis per a creure que va morir solter, car no se li coneixen .ni esposa ni fills i va ésser hereu el seu germà Borrell. Encara no s'ha trobat el testament que va fer durant la seva darrera malaltia, in ultima sua egritudine, però l'important document de què després parlarem n'acla¬ reix el probable contingut. No se sap on va ésser enterrat. Des de la seva mort, Borrell II tornà a quedar com a únic comte sobirà Per l'esmentat document sabem de cert que dit comte era el senyor de l'església de Sant Esteve de La Garriga a mitjans del segle x. Però no ens diu si ell en ningú com ell fou el constructor, encara que potser reuneix històriques d'haver-la fet construir. Si majors probabilitats això fos cert, podríem precisar la data de la fundació de la primitiva església de La Doma entre l'any 956, en què Mir degué arribar a la majoria d'edat, i el 31 d'octubre del 966, data de la seva mort. Però, el fet que, com veurem en l'expressat document, en l'any 966 la par¬ ròquia de La Garriga ja tingués altres esglésies subjectes, fa sospitar que la nostra parròquia tenia una major antiguitat 3. Boparuu-, Los Condes..., vol. I, pàg. 120. 4. Va ésser Boparull, Los Condes, vol. I, pàgs. 127 i 140, qui va deixar fermes les notes essencials de la vida de Mir. 5. Amb això, segons Carreras Candi, La Ciutat de Barcelona, pàg. 199, demostra que fou un dels primers propulsors del moviment agrícola en les terres hispano-cristianes. 6. Bof.arule, toc. cit., vol. I, pàgs. 127, 128 i 140. Ferran Vaels-Taberner, Notes de la Familia Comtal de Barcelona, publicades per l'Ajuntament de Barcelona, pàgs. 200 i 206. Tastu, Notes, pàg. 18. 7. Vegeu, abans, números 8, 11 i 14. 33 DE COM L'ESGLÊSIA AFAIÇONAVA LA GARRIGA 16. El primer document que anomena "La Garriga" és de Tany 966 Y EUS-Ei. ací en part, traduït lliurement al català : En el nom de y Déu, Borrell, comte per la gràcia de Déu, i Pere, bisbe, i Lande- ^ric, abat, i Guitart, tots nosaltres dhnadors a la Casa de la Santa Creu de la Seu de Barcelona, on reposa enterrat el cos de la benaurada verge Eulàlia Doncs és cosa l'anomenat Miró ens manà per mitjà manifesta que del testament..., que fóssim distribuïdors i tutors de la seva almoina seu i donadors en la manera que també ho fem; donem, per consegüent, a la dita Casa tot el que allí concedí o fidelment lliurà, per molt que sigui, això és..., i, en aquest lloc, descriu les propietats relictes i afe¬ geix un paràgraf que copiem literalment en llatí per la capital impor¬ tància que per a nosaltres tenen gairebé cada una de les seves paraules : "Et eclesiam Sancti Stephani de ipsa Garriga, cum omnes ecclesias subiectas, cum ipsam parrochiam, decimis et primiciis et omne usu ipsius ecclesia pertinentia." És a dir : I l'església de Sant Esteve de la Garriga, amb totes les esglésies que li estan subjectes, amb la parrò- 1. Aquests quatre personatges són millor identificats en un altre document que transcrivim provinent de l'Arxiu paral·lel al de Ripoll avui dia copiat a l'Arxiu de la Biblioteca Central de la Diputació de Barcelona i publicat per Valls-Tabeener, en les esmentades Notes, pàg. 208. Borrell era el comte de Barcelona, II de dit nom, el qual governà des de l'any 940, fins al 80 de setem¬ bre del 992, en què relleu en la dinastia va morir ; és una de les figures de més comtal. Pere era bisbe de Barcelona, i segons Puig, va regir la diòcesi des de l'any 962 al 973, en què va morir coronat de mèrits i virtuts. Landeric fou abat del Monestir de Sant Cugat del Vallès, i era anomenat Bon Home, Guitart o Vitart era vescomte de Barcelona i segons Vaels-Taberner sembla que era fill dels vescomtes Gondebert i Hrmevesa, va casar-se amb Gisberga i va tenir quatre nois i una noia. Tots ells més que donadors, com diu el document, foren marmessors o executors testamentaris del comte Mir, com ho aclareix el paràgraf següent del document. És evident que en parlar de la Casa de la Santa Creu es refereix a la Catedral de Barcelona on estan inhuma- des les relíquies de Santa Eulàlia. 2. Els molins i terres que Mir tenia en el Besòs, Pallejà i a Sant Pere de Molanta ; la meitat de les vinyes de Turrem Hostaldi, i de les cases que posseïa a Barcelona i els alous de Cervelló ; i nombroses esglésies, entre elles les de Sant Vicenç dels Horts, Sant Boi de Llobregat, Terrassa, Egara, Sants Just i Pastor de Barcelona, etc. INICIALS DE LA PARRÒQUIA DE SANT ESTEVE 39 quia, delmes i primícies, i tot l'ús de les coses que pertanyen a la ma¬ teixa església. I el document acaba així : I totes les altres esglésies seves ^ amb les seves parròquies, delmes i primícies que tenia, tot ho donem i lliurem a la predita Casa de Santa Creu i Sant Eulàlia, segons ens ordenà i posà el mateix testador, ^ per JDéu i per remei de l'ànima seva i dels seus pares, a fi que, així com per l'arbre de la prevaricació dels nos¬ tres primers pares perdérem la felicitat del paradís, així ta-mbé, per l'arbre de la Santa Creu aquells puguin venir als goigs eterns. I aquesta almoina sigui de dret eclesiàstic, tant en poder de l'actual Bisbe Pere, com en els els estipendis dels clergues, seus successors, en en l'almoina dels que allà serveixin Déu i en el dret perpetu de recu¬ perar l'esgléÈia, segons el costum canònic. disminuir aquesta almoina, I, aquell que intentés atacar, trencar o sigui ferit pel glavi de l'Esperit Sant i sigui participant amb el traïdor Judas; i així mateix sigui unit a aquells que digueren al Senyor Déu: aparteu-vos de nosaltres; i, en el dia del Judici, sigui arrencat i es¬ borrat del seu front el senyal de la Santa Creu, a la qual és oferta la present donació. donació o oblació romangui ferma en la seva manera i I aquesta en tot donació a XII de les calendes de gener, de l'any temps. Feta la XII del regnat de Lotari, fill de Lluís. Signe Pere, per la gràcia: de Déu, Bisbe, t Landeric, Abat. Aquesta data, computada segons el nostre calendari, correspon al dia 21 de desembre Ès de notar que els marmesSors com¬ de l'any 966 pliren l'encàrrec abans de dos mesos de la mort de Mir. 3. De Mir. 4. Optem per traduir la paraula conditoris per un dels seus clàssics sentits, o sigui per disposador, sinònim en el nostre cas a testador. Si la paraula es traduís pel seu altre sentit de fundador, seria un absurd en referir-se, per exem¬ ple, les antigues esglésies de Terrassa. a Bofarull ja rectificà l'any 967, donat per algun autor anterior. Mossèn 5. Mas diu erròniament 965 i, copiant-lo a ell, l'error s'estén a altres autors. El Lotari alludit en el document és el rei de França que va governar des del 10 de setembre de l'any 954 al 2 de març del 986. El seu pare fou Lluís, el d'Ultramar. 40 DE COM L'ESGLESIA AFAIÇONAVA LA GARRIGA 17. ...eclesiam Sancti Stephani... L'edifici-església que Mir va l egar a la Catedral de Barcelona no era l'actual edifici de La Doma, sinó una edificació antecessora de l'actual ; seria d'estil romànic i d'ella probablement derivarien molts dels elements emprats en les construccions posteriors. És possi¬ ble que fos devastada la tràgica incursió d'Almançor de l'any 985. quan Salvador Llobet creu degut al corrent d'aire del nord, que en- que, fredora, a la nit sobretot, el centre del terme de La Garriga, va esco¬ llir-se per 3 l'edificació de l'església de La Doma un lloc enlairat de la ribera dreta del Congost, cercant l'abric dels vessants i abandonant la situació reclamada pel camí i per les aigües termals \ La història de La Garriga demostra que aquesta elecció no va ésser molt encertada. La cosa església de La Doma probablement més antiga de l'actual són les parets, de i'50 metres de gruix, de la nau central ; sobretot les de la part de llevant ; és probable que aquesta nau, que interiorment amida 17 metres per 5'50, primitivament fos coberta amb sostre de fusta, perquè encara avui es nota l'enllaç de" les parets laterals amb la volta, la qual sembla, doncs, d'època posterior a la de les parets ; la vol¬ ta té forma semiel·líptica, no és de molt gruix i està feta amb pedres de riera. El capçal de l'església, que és a llevant, no té absis ; s'hi obrien dues petites finestres, avui cegades. L'una, superior, curio- síssima, en forma de creu llatina ; l'altra, mig destroçada, té un arc de mig punt. A la façana de ponent hi ha una altra finestra més gran, de mig punt, també cegada. Hi ha també una finestra espitllerada antiga que va ésser traslladada a un departament construït darrera el capçal de l'església. A la col·lecció de can Pòlit de La Garriga es conserva un capitell, molt bast, el qual probablement pertanyia a la primitiva por¬ talada, que, com l'actual, s'obriria de cara a migjorn. No sembla pas que primitivament l'església actual tingués tres naus ; en previsió de futures installacions que es degué ésser solament varen construir tres grans arcs lleument apuntats, a cada paret lateral, dels quals el que està quasi partit transversalment pel cor, al costat' de l'evangeli, té encara una senzilla ménsula. Una primitiva teulada de lloses descansà directament sobre la volta, com ho demostren diverses 1. El Medio y la Vida en el Montseny, pàg. 387. INICIALS DE LA PARRÒQUIA DE SANT ESTEVE 41 particularitats de la part superior i les rudimentàries gàrgoles, encara visibles en ambdues parets laterals. Al capçal de la façana de llevant hi ha el campanar, que primitivament era d'espadanya. Les paretslaterals estaven coronades per una sèrie regular de mer¬ leta que havien de donar a l'edifici un aire de castell fortificat. En una construcció unida a la paret de tramuntana, a primer pis, hi ha dues antigues espitlleres aptes per a ballestes ; una altra espitllera comunica aquesta construcció amb l'actual sagristia ; a les golfes de l'església hi ha també nombroses espitlleres. Tot això acaba de confirmar que la nostra primitiva església parroquial va haver de servir de refugi i defensa du¬ rant les guerres 18. ... de ipsa Garriga... ER primera vegada trobem el nom de la nostra població en la his¬ tòria ; per això serà convenient d'esbrinar ara la seva significació i per què aquest ha esdevingut precisament el nom del nostre poble. Garric, garritx, carrascla o coscoll, és un arbre petit o arbust semblant a l'alzina. Balari ^ afegeix que la paraula garriga derivada de garric, comporta la idea de collectivitat i anota que Marquilles, co¬ mentant els Usatges, diii que garrigues són els llocs deserts i silvestres, en els quals els arbres no creixen molt alts i són espessos i espinosos El Diccionari Aguiló ® diu que la paraula garriga té dues significances ; espècie d'alzina borda o esbarzer, de la qual és treta la color per a la grana ; i tros de terra no conreat on es crien espontàniament pins, es¬ tepes, arbocers, mates, aladerns i altres arbusts de poca alçària. Costa ^ diu així : En La Garriga (de Lleida) abunda el agarric» o «quercus coccifera» que no sabemos si da o recibe el nombre de la co- 2. Per a les construccions posteriors de La Doma, vegeu els números 142 i 148. 1. Barcelona 1899, pàg. 191. Orígenes históricos de Cataluña, 2. Diu que en i, ultra la nostra català garriga és també sinònim d'espinar Garriga, menciona S'ant Feliu de La Garriga, a l'Empordà, i Sant Cugat de Les Garrigues, al Penedès. Encara hauria pogut mencionar, per exemple. La Garriga, de Seres, al Berguedà, i la comarca de Les Gatrigues lleidatanes i, àdhuc, algunes poblacions del Migdia de França que també porten aquest nom. 3. Barcelona 1921, pàgs. 138 i 134. 4. Antoni Cebrià Costa, Introducción a la Flora de Cataluña, Barce¬ lona 1977, introducció, XXXV. DE COM L'ESGLÊSIA AFAIÇONAVA LA GARRIGA marca, pero que también se llama así, o igarritx-a en varios puntos del litoral. Els botànics diuen que una garriga és un paisatge vegetal resul¬ tant de la destrucció d'un bosc escleròfil en la regió mediterrània,prin¬ cipalment de boscos de pinus halepensis, pi blanc, i de quercus ilexs, alzina. Quan aquests arbres ja no són més que simples testimonis o aca¬ ben de desaparèixer, de la vegetació residual, si és densa o tancada, se'n diu maquí, i, si es presenta més o menys oberta, se'n diu garriga. Aques¬ ta vegetació ostenta diferents aspectes segons el grau de destrucció, que regularment és obra de l'home. Quan solament són les espècies arbòries les que s'han destruït, passa a dominant l'element principal de l'antic sotabosc, que sol ésser el coscoll, quercus coccifera, i encara pot veure's d'ací d'allà algun representant de l'element accessori o accidental de l'antic arboretum, com el ginebró, juniperus oxycedrus, o la mata o cornicabra, pistacia terebinthus. Al garric l'acompanyen altres arbusts, com les argelagues, genista scorpius, el romaní, rosmarimus officinalis., espècies del gènere cistus, estepes, etc. ; i, com a pis inferior, s'hi troben sufruticoses, per exemple, farigoles, lavàndules, o caps d'ase i espígol, espècies del gènere helianthenum, etc. La vegetació de les garrigues sol ésser molt rica en espècies. S'utilitza per a pasturatges, sobretot dels ramats de llana, i per a llenyes petites dels formiguers, i forns de pa, de teules i de rajols Són tan remarcables les coincidències d'aquesta descripció, el que diu CosTA en el seu Vocabulari " i el que avui es troba a La Gar¬ riga, amb els fets que hem explicat en el número 9, que tenim per ple¬ nament segur que la garriga ací existent, en abandonar aquest terme els sarraïns, va ésser la que va donar el nom a la nostra població. Això concorda amb el que fa notar carreras Candi ^ que les esglésies so¬ lien qualificar-se pel lloc o accident topogrfic en què s'edificaven ; per exemple ; valls, pinedes, camps de lli, etc. ; així : Sant Llorenç Ça-vall, Santa Maria de Pineda, Santa Maria de Llinars... i les nostres Santa Maria del Camí i Sant Esteve de La Garriga. Es de durant molts de segles va emprar-se el nom de Sa notar que Garriga, derivant l'article sa del llatí ipsa, amb el parlar català anomenat 5. Així descriure-ho, per exemple, el resum de l'Enciclopèdia Espasa. ve a 6. Obra citada, amb referència a les plantes abans esmentades. 7. Descripció històrico-politica-social de Catalunya, pàg. 870. Rovira i Virgili, Història Nacional de Catalunya, Barcelona 1924, vol. III, pàg. 76. INICIALS DE LA PARRÒQUIA DE SANT ESTEVE 4S salat ; de la mateixa manera que, en el nostre parlar, s'ha derivat l'ar¬ ticle la del llatí illa; aquest fet és molt freqüent en la història del català. Així ja inicialment trobem ipsa Gar-riga i encara trobem el sa en el segle XV ; després ja esdevé única la forma ha Garriga. Tota altra no¬ menclatura és un fet esporàdic sense cap transcendència No obstant, és cosa d'observar que en un document de l'any 1403 trobem el nom de Caldes de La Garriga, referint-se al nostre poble 19. ...cum ipsarn parrochiam... No cal estranyar-se que un seglar, com fou el comte Mir, fos l'amo de l'església parroquial de Sant Esteve de La Garriga. En aquell temps la majoria de les esglésies rurals eren de propietat privada, perquè el senyor d'una gran extensió de terra procurava cons¬ truir allà tot el que fos necessari per a estabilitzar-bi conreadors : una església, un molí, un forn, etc. Per això, si la parròquia formava part d'un domini civil, era considerada cosa natural que fos llegada, venuda i, àdhuc, infeudada. Com a conseqüència de tot això, bi havia un rector eclesiàstic i un senyor civil, el qual exercia, sobretot, l'anomenat dret de patronat, per a proposar al bisbe el sacerdot que havia de regir la parròquia ' Gràcies al comte Mir i als seus marmessors, la nostra par¬ . ròquia, l'any 966, va deslliurar-se de l'inconvenient de tenir un senyor civil. Tenim testimonis escrits de la reconstrucció o pervivència de l'es¬ glésia de La Doma, de la parròquia de Sant Esteve de La Garriga, a començaments del segle xr ; en efecte : un tal Adroer posseïa en el lloc anomenat Tozredella del comtat de Barcelona, in Vállense, en el Vallès, precisament in terminio Sancti Stepho. de Garriga, una peça de terra subreganea, que confinava a llevant amb el riu Congost, que aleshores se'n deia Vallès ; al sud, amb terra dels fills que foren de Ramon, vescomte ; a ponent, amb terra dels fills que foren d'Adroer, i> 8. Així, per exemple, entre les cartes del rei Martí, de l'any 1400, trobem La Guarrigua i la italianització La Carrica. 9. Vegeu número 116. 1. F. Carreras Candi, Descripció històrico-política-social de Catalunya, pàgina 870. Rovira i Virgili, Història Nacional de Catalunya, Barcelo¬ na 1924, pàg. 75. 2. Tal vegada aquest nom es refereixi a la casa de Rosanes, que en algun temps se'n va dir Torruella. -4i DE COM L'ESGLÊSIA AFAIÇONAVA LA GARRIGA a tramuntana, amb terres de Ramon, vescomte. Els seus marmessors, anomenats Audesi'nd iSunifred, preveres, Adalbert i la femina Richelle, feren donació d'aquesta peça de terra a la Catedral de Barcelona, a 27 de .setembre de 1008 Un altre document, fet a 11 de novembre de 1091, ja distingeix per¬ fectament el topogràfic de La Garriga del nom de la parròquia. nom Es tracta d'una donació, que fa Guisla, a Déu i a la Canonja de la Cate¬ dral de Barcelona, per a la seva ànima i la dels seus pares i fills, d'un alou que posseïa in ipsa Garriga, in parrochia Sanoti Stephani predicte Garrice 20. ...omne usu ipsius ecclesia pertinentia... La catedral de Barcelona va adquirir per obra dels marmessors del comte i diu també, Mir, els delmes i primícies de la parròquia de La Garriga ; el vell document, que amb tot l'ús de les coses perta- nyents a la dita església. No sabem quins serian els costums de la primitiva església de La Garriga, però poden conjecturar-se amb els documents posteriors. Així, per exemple, sabem que, per atendre la parròquia de Sant Esteve i les seves sufragànies, residirien a La Garriga més d'un sacerdot ; és possible que aquests clergues es rellevessin en el servei de totes elles ; i potser fou com a conseqüència de tot això que va establir-se a La Gar¬ riga una especial organització en virtut de la qual servirien àdhuc la mateixa església parroquial de La Garriga diversos sacerdots setmaners G hebdomadaria o domers, com diem vulgarment ; car creiem que és in¬ dubtable que cal fer derivar etimològicament La Doma ¿'Hebdómada, setmana, i no de Domus, la casa, com algú equivocadament ha pretès. Segons una antiga tradició, recollida en el segle xix a l'arxiu de can Terrés els domers primitivament efen tres, però posteriorment 3. Arxiu de la Catedral de Barcelona, Libri Antiquitatum, III, full 98, ■document 253. Mossèn Mas, Notes històriques, vol. 9, pàg. 116, núm. 272. Firmaren també aquest document Bernat, Ermemir, Bonefilio. o Bofill, i Miró, prevere, que el va escriure. Entre els noms que apareixen en el document es troben probablement els primers noms de garriguencs de què tenim esment. 4. Libri Antiquitatum, III, full 98, doc. 252. Mossèn Mas, Note.s històri¬ ques, vol. 10, pàg. 188, núm. 1094. 1. Papers separats continguts en el Llibre de les Capelles del Camí i de Sant Macari. IV. 1. Capella de la Mare de Déu del Camí; - a cau Terrés [12], — 2. Conjunt d'edificis de La Doma ; de Nord Sud honi pot distingir : la casa del domer a jm^jor ; la casa allargada del domer menor ; els dos pisos de la mongia, sobre la sagristia ; el campanar, coronant la nau central de l'església, i la nau afe- 1-6 gida al costat de l'epístola [17] (clixés Ruaix). INICIALS DE LA PARRÒQUIA DE SANT ESTEVE es reuniren sola persona dos d'aquests en una càrrecs, de manera que els domers quedaren reduïts a dos, anomenats domer major i domer menor. El primer regia la parròquia dues setmanes consecutives ; el segon la regentava una setmana de cada tres. Amb el temps, va reser¬ var-se el nom de domer al segon i va designar-se el primer amb el nom de rector. Li'Speculum, de Campillo afegeix que aquesta especial organització ja indica que la nostra parròquia és de les més antigues de la Diòcesi. Recordarà el lector que el cèlebre document de l'any 966 parla ja en plural de diversos clergues i servents de l'altar, de stipendia clerica- rum et elemosina ibi Deo servientium, però també cal recordar que es refereix a moltes esglésies. Aquests estipendia i almoines havien de regir-se pel dret canònic, segons l'antic document. 21. ...cum omnes ecclesias subiectas... Es molt interessant el fet que ja en l'any 966 l'església de La Garriga tingués subjectes diverses esglésies ; car això, ultra demostrar la categoria distingida que li era assignada, per una banda ens adver¬ teix l'existència de diverses esglésies en aquests paratges, i d'altra ban¬ da permet deduccions sobre els primitius termes de La Garriga. Es clar que les dites esglésies subjectes haurien pogut ésser la de- Santa Maria del Camí i la de Sant Joan de Rosanes, però no sembla que precisament fossin aquestes les esglésies al·ludides en l'esmentat do¬ cument, sinó més aviat unes altres que apareixen expressament esmen¬ tades com a sufragànies altre document de l'any 1139 ^ ; a saber : en un les esglésies de Sant Pere de Vallcàrcara, de Sant Cristòfol de Monte- gües, de Sant Pau de Montmany i de Sant Gervasi. Es molt de notar que ja Campillo, en ['Speculum, endevinà que les esglésies de Vall¬ càrcara, Montegües i Montmany havien estat en altre temps capelles 2. El revere-nd Mossèn Antoni Campillo Mateu nasqué a Barcelona,, el 21 d'agost de 1698, i morí el 19 de novembre de 1779. Aquest benemèrit arxiver episcopal, entre altres, escribió los cinco grandes volúmenes "in folio" del "Speculum titulorum Ecclesiasticorum", síntesis de la mayor parte de la documentación del Archivo Episcopal de Barcelona, y, por tanto, de la. historia de todas las iglesias parroquiales y demás instituciones eclesiásticas de nuestra diócesis. Vegeu Mossèn Josep Sanabre, El Archivo Diocesano de¬ Barcelona, Barcelona 1947, pàg. 17. 1. Vegeu número 22. 46 DE COM L'ESGLÊSIA AFAIÇONAVA LA GARRIGA de la parròquia de Sant Esteve... perquè: les dites parròquies són con¬ tigües amb la de Sant Esteve, i totes tres foren del dret de patronat de Vabat de l'Estany... i perquè les mateixes tres esglésies... solament paguen una procuració per raó de la visita... la qual cosa constitueix un argument poderosissim Cal notar, també, que les tres esglésies últimament al·ludides s'allu¬ nyen del camí del Congost i resten porugament ocultes a cada banda de la vall, com un senyal de l'època turbulenta y perillosa en què foren edificades : a llevant l'església de Sant Pere de Vallcàrcara, que és l'antecedent de l'actual parròquia de Sant Rafael del Figaró ; a ponent, la recòndita església parroquial de Sant Pau de Montmany i l'humil església de Sant Cristòfol de Montegiies, encimbellada en el carener que separa les torrenteres de can Valls i de la Passola, avui és anexa a la parròquia del Figaró Quant a la darrera de les esglésies primera¬ ment al·ludides, no hi ha cap dificultat a identificar-la amb la capella de Sant Gervasi i Sant Protasi de can Nualart De tot això és ben de que el terme jurisdiccional de la remarcar parròquia de La Garriga, mitjançant les seves sufragànies, s'estenia considerablment per la banda del nord ; cal saber que sovint els terme^ de les parròquies obeïren no solament a una base geogràfica, fundada en els accidents naturals del terreny, sinó també en fets històrics, possibles reminiscències de divisions anteriors ®. 2. Mons Magnus, munta-nya gran, en els termes jurisdiccionals de la qual, anys a edificar-se l'ermita de la Mare de Déu de Puiggraciós. venir, va 8. Campillo fa derivar el nom de Montegiies de Monte AquaruiUj o Mont de les Aigües. L'actual església mil·lenària de Sant Cristòfol, en part és romଠnica, del segle xi, i feta amb senzills carreus de pedra del país. Ha sofert posteriors modificacions. Abans de la destrucció de l'any 1936, posseïa un petit retaule gòtic i un altre, el major, plateresc, dedicats a Sant Cristòfol ; una bonica creu processional de fusta i diversos ex-vots. Al campanar, amb dos finestrals, hi havia una campana que, després de la inscripció Ave Maria sin pecado concebida, portava aquesta altra : Jaume Rallés de Granollers del Vallès me feu lo any 1771; i en l'altre finestral hi havia la cèlebre campana dita de Carlemany. Ella, i uns sarcòfags de pedra allà existents, han fet popularitzar la llegenda d'haver estat edificada la capella per Carlemany. Vegeu Antoni Gallardo, Del Mogent..., pàgs. 112 y 113. 4. Vegeu número 204. 5. Josep Maria Font i Rius, Origenes del régimen municipal de Cata¬ luña, Madrid 1946, pàg. 155. INICIALS DE LA PARRÒQUIA DE SANT ESTEVE 47 22. Concessió del patronat a Santa Maria de TEstany, en 1139 El document de l'any 966 comminava amb greus malediccions a tora persona quecontravingués la donació de la parròquia de La Garriga la Seu de Barcelona ; car havia de restar en poder a del bisbe de Barcelona Pere i dels seus successors. Doncs bé, sempre ha romàs la parròquia de La Garriga sota la jurisdicció del bisbat de Barcelona, però ja molt aviat, a 14 de setembre de 1139, passà a ésser del patronat del monestir de Santa Maria de l'Estany. A tal fi va firmar-se una escrip¬ tura, que és el primer document conegut dels que directa i exclusiva¬ ment es refereixen a la parròquia de La Garriga fi Heus ací publicada per primera vegada la seva traducció íntegra al català : Sàpiguen, tots aquells a qui convingui saber, que, en nom de Déu, 10 Arnau per la gràcia de Déu, hisbe de la Seu de Barcelona, juntament amb el capítol de canonges que m'està sotmès; essent costum eclesiàstic i canònic dar i beneficiar a les esglésies menors amb les coses de les majors; concedim perpètuament al Senyor Déu i a l'església de Santa Maria de l'Estany i al Prior Guillem i als seus stíccessors i als clergues regulars que allí habiten perquè tinguin i posseeixin l'església anome¬ nada de Sant Esteve de La Garriga, amb els delmes i primícies i tota classe d'almoines i tot el que la mateixa església de Sant Esteve es vegi que té 0 pugui obtenir més endavant; i amb les esglésies sufragànies que 1. Es conserva a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, escriptura núm. 102 del comte Ramón Berenguer IV. Durant el temps en què freqüentàvem l'Arxiu de la Catedral de Barcelona, Mossèn Josep Mas va tenir la gentilesa d'oferir- nos-en una còpia literal. Antoni Gallardo per a redactar el seu article Del Mogent al Pla de la Calma pogué tenir-lo a la vista. Algunes altres persones tenien alguna referència del document. 2.Segons PuiG, Episcopologio de ¡a Sede Barcinonense, pàg. 154, el bisbe Arnau d'Armengol fou el successor de Sant Oleguer en el bisbat de Bar¬ celona. Governà des de l'any 1137 al 1143. Els seus contemporanis i els histo¬ riadors posteriors li dediquen grans elogis. 3. L'església del monestir de Santa Maria de l'Estany va ésser consagrada l'any 1131. Habitaven allí els canonges Regulars de Sant Agustí, fins que foren suprimits o secularitzats l'any 1592, mitjançant una butlla del papa Climent VIII. El monestir va convertir-se en Col·legiata i els drets de l'antic prior passaren a l'arxiprest de la col·legiata. Vegeu VSpeculum de Campillo, en parlar, sobretot, de La Garriga. L'església de l'Estany posseeix un Ínteres- 48 DE COM L'ESGLÊSIA AFAIÇONAVA LA GARRIGA té: l'església que se'n diu de Sant Pere de Vallcàrcara i l'església de Sant Cristòfol de Montegües, i l'església de Sant Pau de Montmany i l'església de Sant Gervasi amb els delmes i primícies i tota classe d'almoines i amb tot el que les dues' esglésies es vegi que ara tenen o tot el que des¬ prés, de qualsevol manera, puguin aconseguir; perquè el prior i els cler¬ gues del dit lloc de Santa Maria de l'Estany, d'ara endavant, puguin fer, decidir i disposar tot el que vulguin a honor de Déu, deixant salvats els drets i reverència del bisbe i de la seu de Barcelona, car retenim en la dita església de Sant Esteve el mateix Sínode Si algú, sigui persona de l'un 0 de Valtre sexe, vulguessin infringir aquesta escriptura, sigui condemnat a l'infern amb el traïdor Judas. Això va ésser fet a XVIII de les calendes d'octubre de l'any tercer del regnat del yei Lluís, el jove. Sfne Guillem, bisbe de Barcelona f Arnau, per la gràcia de Déu, bisbe de l'església de Barcelona, ¿'f Pere, primicer i levita \ SJne Beren¬ guer, levita. SJne Bernat Berenguer, degà. SJne Ramón Bernat, sub- diaca. Sífne Guillem Rutllant. 5t Bernat, subdiaca. Ramón, per la gràcia de Déu, bisbe de Vic 5t Pere, subdiaca de Redorta. 5t Ermengol, sacerdot. 5t Pere, ardiaca. 5t Ermengol, per la gràcia de Déu, Abat de Sant Cugat 5t Hue, subdiaca. 5t Berenguer de Terrassa. 5t Beren¬ guer, levita. 5t Ponç, subdiaca. Guillem, prior, que va escriure això, en el dia i any a dalt escrits f. sant claustre romànic i una bonica imatge de la Mare de Déu, en pedra marbre. Se'n va dir de l'Estany perquè allí bi havia efectivament un estany, a les aigües del qual va donar-se'ls sortida l'any 1737, precipitant-les per una mina. Avui forma part del municipi de l'Estany, de la comarca del Moianès, partit judicial de Manresa, província de Barcelona. 4. Es refereix a la capella de can Nualart. 5. Amb aquestes expressions es ve a indicar que el patronat i les rendes de les expressades esglésies passaven a favor del monestir de l'Estany, però que totes restaven sota la jurisdicció del bisbat de Barcelona. Segons VSpeculum. de Campillo, foren del patronat de l'Estany, des de molt antic, tant el domer major com el domer menor. 6. En VEpiscopologio de Puig figura el bisbe Guillem Torroja governant la seu de Barcelona des de l'any 1144 al 1171. Per tant, la seva firma, posada al peu d'aquest document, obligarà a completar aquelles noticies, afirmant un coepiscopat, abans de l'any 1144, al costat del bisbe Arnau. 7. Primicer era la dignitat eclesiàstica del que governa el cor de l'esglé¬ sia. Levita és el que tenia ordre sagrat eclesiàstic, pròxim al sacerdoci, o sigui el diaconat. 8. Joan Lluís de Moncada, Episcopologio de Vich, vol. I, pàgs. 409 i 447 ; diu que R,amon I Guifré governà des de l'any 1110 al 1146 i que fou un gran bisbe i home de moltes lletres i gran prudència. L'Episcopologio desconeix també la nostra escriptura de l'any 1139 9. Jaime Villanueva, Viaje literario, volum XIX, pàg. 34, menciona l'exis¬ tència d'aquest abat a l'any 1134. aceguopnçtlr;'fídsi [ltDLdldl'''eeai1nsorp;tgcqemmaiéru7ndoi][b1gqn;vu2uòusv8ln] dEsaectatul cneansutral V. la de Benítz). [(1cxsl4eivxglé3i] el en -^1 '-^■wSfîfiÎ/ •«:»»íS^%Hk_ílP' - ""'í iryflft/rfirfirii *■ V - ?,V CAPÍTOL TERCER Rosanes 23. De Sant Joan de Torruella o de Rosanes. — 24. La casa de Rosa=' nés. — 25. Els canonges Rosanes del segle XIII. — 26. Dels Rosanes de La Garriga. — 27. Unes malifetes dels garriguencs perdonades en 1306. — 28. Del benefici de Sant Joan de Rosanes. — 29. En Gal» ceran III de Rosanes. — 30. Cap a l'extinció de la familia dels Rosanes. 23. L'església de Sant Joan de Torruella o de Rosanes En tractar de precisar els termes inicials de la parròquia de Sant Esteve de La Garriga es presenta la quia qüestió d'una efímera parrò¬ retallaria l'actual terme parroquial de La Garriga pel que costat de migjorn. En efecte : en una permuta feta el dia 24 de març de l'any 1054, per Guillem, fill de Bernat, amb Ermengarda, sa muller, a un tal Donuci, fill de Bernat i d'Adalenda, sa muller es parla d'un alou situat in parrochie Sancti Joanis Orencana, al Vallès, comtat de Barcelona. Mossèn Josep Mas ^ afirma rotundament que aquesta par¬ ròquia de Sant Joan Orencana estava radicada en la masia anomenada Rosanes, del terme de La Garriga. Però, la vida d'aquesta parròquia degué ésser tan efímera, que àdhuc hom arribaria a dubtar de l'exac¬ titud del copista, el qual potser escriví parròquia en lloc d'església. Car si bé és cert que a Rosanes hi hagué una capella dedicada a Sant Joan, en canvi ja no es menciona mai més la parròquia de Sant Joan d'Orencana del dit document. Els arxius parlen sovint de la capella de Sant Joan de Torruella 0 de Rosanes. Així, VSpeculum de Campillo parla d'un benefici que sota 1. Arxiu de la Catedral de Barcelona, Libri Antiquitatum, III, full 112, doc. 295. 2. Notes històriques, vol. 9, pàg. 309, núm. 676. so DE COM L'ESGLESIA AFAIÇONAVA LA GARRIGA la invocació de Sant Joan hi havia a la capella rural de Rosanes ; afegeix que en un document de l'any 1327 es parla d'un benefici presbiteral de l'altar de Sant Joan de Torruella, instituït en la Capella que és cons¬ truïda al barri de la casa Torruella de la nostra diòcesi; i que un altre document de l'any 1382 parla semblantment d'un benefici fundat dintre de la casa de Torruella de la parroquial església de Sant Esteve de La Garriga. En el testament fet a 8 de setembre de 1478, per la senyora de Rosanes, Elisabet, ordenà que es construïssin dos retaules a la capella de Sant Joan de Torruella, àlias de Rosanes, un sota la invocació de San¬ ta Maria Magdalena i l'altre dedicat a Sant Miquel Arcàngel i a Sant Jordi, col·locar-los un a cada banda de l'altar de Sant Joan de per a la dita capella ; i mana que es fundi allà un benefici i capellania, que hauran de dotar els seus marmessors, segons creguin necessari, sota el patronat del marit de la testadora i dels seus descendents. Al segle perdurava la capella, car VSpeculum citat xviii encara parla de juliol de 1712, n'obtingué el benefici el prevere Bernat que, a 25 Duro ; que a 13 de març de 1713, per defunció de Mossèn Duro, va ésser nomenat beneficiat el doctor Josep Llers, prevere ; i que, a 16 d'agost de 1726, per mort del doctor Llers, va obtenir el benefici el clergue Josep Ignasi Llers Malgrat això, l'acta de la Visita pastoral de 29 d'abril de 1727 ^ diu textualment que la capella de Rosanes quasi in profanos usus est ... conversa... En la de la Visita del 12 de juny de 1739 es diu clarament que la capella està profanada ; per això, en la visita pastoral de l'any 1815, el senyor Bisbe ordenà el .segrest de les rendes del benefici de Rosanes, en poder del Rector de La Garriga Fins a l'època actual van arribar les ruïnes de l'altar, i encara avui són visibles les parets de la capella, constituint un edifici rectangular, poc interessant, llevat de la senzilla porta amb dovelles, actualment tapiada. Naturalment que aquesta construcció no és pas la de la primitiva capella. 8. També llégit Lleris o Retis. 4. Arxiu Diocesà de Barcelona,Visites, núm. 74, que comença a 1726, fol. 180, vol, 12. 5. Arxiu Diocesà de Barcelona, Visita de l'any 1815, núm. 88 bis. ROSANES 51 24. La casa de Rosanes La més important de les cases de La Garriga durant l'Edat Mitjana, per la categoria social que ocuparen els seus amos i per la mateixa dignitat de les construccions, és Rosanes. Si bé ha estat molt malmès, es pot encara avui dia refer l'estructura de l'antic castell o casal fortificat. Tenia un primer recinte murallat, formant un quadrat d'uns trenta metres de costat, en els vèrtexs del qual s'aixecaven quatre torres de base quasi circular, d'uns quatre metres de diàmetre, de les quals solament se'n conserven tres ; la quarta, de l'angle nord-est, va ésser posteriorment arrasada per a instal·lar-hi la capella de Sant Joan. Per haver augmentat el nivell de les terres del volt, avui aquest primer recinte de muralles té poca alçada sobre el nivell del sòl. En els murs i en les torres hi ha espitlleres per a la defensa i estaven coronades de merlets. S'entrava al recinte, per la part de migjorn, per una elegant portalada amb dovelles, presidida per un bell escut, quelcom deteriorat, en el qual figura, cap a ponent, la mitja lluna de l'escut dels Rosanes, i en la meitat de llevant, una bonica creu dels Vilanova ^ ; hi ha un altre relleu que no hem sabut identificar. A l'interior d'aquest recinte de gairebé nou-cents metres quadrats, s'aixecava, completament isolat, un gran edifici, bastit de pedra pobra- ment tallada ; el cos principal té una planta quadrada de catorze metres de costat ; està compost de planta baixa i dos pisos, amb corona de merlets ; les parets tenen, aproximadament, un metre de gruix. En la primitiva disposició sembla que solament s'obririen cap a l'exterior les sageteres i unes minúscules finestres en la part alta, car totes les finestres donarien a un pati interior, de vint-i-un metres quadrats de superfície aproximadament. S'entrava i s'entra encara a l'edifici central a través d'un antic portal ogival, que havia estat tancat amb una porta que descendia verticalment ; sobre la portalada s'aixeca una bonica i esvelta torre, de planta baixa i tres pisos, coronada de merlets, amb nombroses espitUe- res a les parets ; aquesta torre forma un cos sortint de l'edifici, de 4'6o per 4'30 metres, de planta. Passada la torre s'entra al pati, en 1. Vegeu el número 228. Planta de les edificacions de Rosanes. La part indicada amb negre massís és la corresponent al cos primitiu de la fortalesa. La part senyalada amb ratllat senzill correspon a les construccions modernes. (Plànol d'Alfons Iglesias.) el qual, sota un gran arc, probablement s'establirien les cavalleries ; mentre una escala de pedra servia per a pujar al primer pis. Anys venir van obrir-se en el castell dues finestres grans, cap a a l'una, mirant al nord, tindria la característica disposició l'exterior ; de les finestres gòtiques catalanes, amb arcs lobulats i partida per una columneta, amb els seus sòcol i capitell ; l'altra, mirant a ponent, és rectangular. També va afegir-se al castell un nou cos d'edifici, a la banda de migjorn, a tot el llarg de l'antiga construcció, per vuit metres d'ample ; té una bonica finestra gòtica rectangular, amb divisions supe¬ riors, de pedra ; aquest nou cos d'edifici té també planta baixa i dos ROSANES 53 pisos i està coronat de merlets. En època moderna s'afegí encara un nou cos a l'edifici, a la façana de migjorn ; també a tota la seva llar¬ gada, però solament de 5 metres d'amplada. Una multitud de reformes i de construccions desfigurant anaren i enlletgint la magnífica silueta original de Rosanes. Tocant a l'era hi ha un porxo que porta la data de 1788. La llegenda parla d'una mina de Torregrossa que començaria a dins de la casa, sota l'escala del pati 25. Els canonges Rosanes del segle XIII SABEM ^ que a II d'abril de l'any 1189, Ramon de Rosanes i Sança, muller seva, van fer oblació de llur fill Ramon, per gue i canonge de la Catedral de Barcelona i servís a Déu en vida tal fos cler¬ que i en mort. En el mateix document, diuen també que fan donació a Déu i a la dita Catedral, del Mas d'Esmoladora, amb les seves perti¬ nences, situat a les parròquies de Santa Maria de Laurone i a Saní Esteve de Garriga; del delme de la finca i de tots els molins anomenats Lampadiis, Llampalles ; d'una feixa que és a prop dels molins d'En Pere Guillem ; i d'una parellada situada al Marge, a la parròquia de Llerona. El susdit any 1189, Ramon de Rosanes era ja prou gran per a signar també el document : S't Raimundi, predicti filiorum eorum. El canonge Ramon de Rosanes és una brillant figura en aquestes notes. A 23 1203 signa el decret d'erecció d'una capella de desembre de a la Catedral A 20 de novembre de 1204, actua de Jutge i dicta sen¬ tència en una qüestió de l'altar de Santa Magdalena i d'un clergue de Valldonzellf., tenint per secretari el mateix príncep dels cano- nistes, glòria del nostre país i de l'església universal. Sant Ramon de Penyafort ; car el document acaba així : Sigfritim Raymundi de Pen- naforte qui hoc scripsit mandato R. de Rosanis judicis Signa també 2. Actualment la casa pertany al senyor Josep Girbau Aymerich, per títol de compra. 1. Libri Antiquitatum de l'Arxiu de la Seu de Barcelona, vol. III, tol. 130, doc. 337. Mossèn Mas, Notes històriques, vol. 12, núm. 2197. 2. Puig, Episcopologio, pàgs. 430 i 431. 3. Libri Antiquitatum, vol. I, pág. 335, núm. 960. Vegeu també Bona¬ ventura Ribas, Estudios históricos y bibliográficos sobre San Ramón de Penyafort, Barcelona 1890, pág. 53. 5á DE COM L'ESGLÊSIA AFAIÇONAVA LA GARRIGA el canonge Rosanes en l'acta de consagració de l'església de Parets, a 13 de gener de 1207, i en la concòrdia entre el bisbe de Barcelona i els Hospitalers, 31 de desembre de 1208 El trobem amb el càrrec de Primicer de l'Església de Barcelona signant diverses escriptures de com¬ pra i venda durant els anys 1212, 1313 i 1214 ® ; en la institució del mo¬ nestir de Junqueres, a i d'abril de 1214 ; en la fundació de la Casa de Caritat, a 8 de maig de 1226, i en l'erecció, a 4 de setembre de 1230, de Santa Maria de Caldes d'Estrac Segons Diago, en 1255 va ingressar com a frare dominic en el Convent dels Pares Predicadors, de Barcelona ^ Tenim notícia d'un altre canonge de Barcelona, contemporani de l'anterior i anomenat Bernat de Rosanes, el qual intervé també en diverses escriptures de compra i venda atorgades durant els anys 1211 i 1212 26. Dels Rosanes de La Garriga El l inatge dels Rosanes ja sona en el segle x entre els estols de cristians que reconqueriren la dels reis catalans figuren molt regió montserratina. En les Corts sovint els nobles de la Casa de Ro¬ sanes \ L'any 1256 i a 26 de juliol es troba una consignació feta per Bernat I de Rosanes, espòs d'Elisenda, de diversos béns situats a València i a Voltrera, per a una pia fundació. La casa de Rosanes va unir-se amb la casa de Torruella. Sabem que a 9 de maig de 1277, una tal Guillema de Turricella, filia quondam Geraldi de Turricella militis de parrachia Sancti Stephani de Garriga, 4. Puig, Episcopologio, pàgs. 432 i 434. 5. Mossèn Mas, Notes Històriques, vol. 12, pàgs. 202, 203, 208, 209, 210 i 216. 6. Puig, Episcopologio, pàgs. 438 i 441. 7.Potser per això les despulles d'altres Rosanes anaren a parar al Con¬ vent de Santa Caterina dels pares Predicadors de Barcelona. Vegeu núm. 26. 8.Mas, Notes..., vol. 12, pàgs. 184, 186, 191, 192 i 193. 1. Pot consultar-se, per exemple, Feliu de la Peña, Anales de Cataluña, tom I, pàg. 277 ; tom II, pàgs. 399-405. 2. Mossèn Mas, Notes..., vol. 12, pàg. 275, núm. 2656. 3. Es a dir : noble o cavaller ; car si bé la noblesa era de sang, estava, emperò, subordinada, per a fruir dels seus privilegis, a la necessitat d'ésser guerrer, miles. El fill del cavaller perdia aquesta consideració si a l'edat de trenta anys no era armat cavaller. Fruïen d'especials privilegis, com, per canoge Bernat, 12 1 Simo 1 312 Jaume 1483 Masdovel 1211, dJoea—n monja Sdardeeny Aldn a canoge Ramon, 112189,5 1319 1 1 Gnilema, Roger, 1GdGuisimperrtàd68e5 ROSANE V(dEiXlaneIo)vr. 1f56a93n4s, Sança 1189 GEDNEALÒLSIC IdGRaolcsearnn BdIRReoorsngeaa—nt!11d553e488, dIRoVsean Elisenda I1256 1 1 R o s a n e dRoseane dIRosean—e IBRdeosrnaenaet 1dGRaolcseaenren dIBReosrenanaet GdIRalocseearnne +11d34a9ne6s3, 1 d 3e2 4 tl30 132 1384 ERdliossaaebn—et 1266 1 1536, 1 1321,t 1 d e 1286, 8BIeorgn.eart 1428, f14a6ns, I15 7 1382, a n s 1189 R t 1306, Ramon Bernat G a l c e r n 11. 2. 1. 4. 6. - I 5. - 7. ■ ARBRE Td3oren—e.la 1305 1286 1277, Gnilema 1277, 1421 Elian-or 1327 d'Empú■ries EdS9Flisaaenb—t.t 1 R o v 0 — i r Joaneta . a 1397, Elian—or 1456I 1478 Elisabet 1517 ToDronel—çlaa (I) de dabens Eneran 127 t 56 DE COM L'ESGLESIA AFAIÇONAVA LA GARRIGA Diócesis Burchinone, atorgà una venda amb el consentiment de la seva mare Dulcia, Dolça ; a l'arxiu de can Busquets de La Garriga * cons¬ ta, d'unes peces de terra, que, a 3 d'abril de 1286, se tenen per Dolça Torruella i sa filla Guillema com a domines directes, i d'altres peces que, a I de maig de 1305, se tenen per la senyora Dolça Torruella. Doncs garriguenca, Guillema, la que va ca¬ bé,, fou aquesta noia sar-se amb Galceran I de Rosanes, elprimer dels que en tenim esment. No sembla, però, haver-hi hagut molta avinença entre Galceran i la sogra Dolça, car, en 1286, el rei Alfons II, el Liberal, va haver de donar ordre al Veguer de Barcelona perquè sostingués en la possessió vitalícia de la domus de Torruella, de La Garriga, a Dolça contra Galceran Al Museu de Catalunya es conserva el sarcòfag ° del nostre Gal¬ ceran L'epitafi, amb boniques lletres gòtiques, diu : HIC lACET I. DNS GALCERAND'' D' ROS'— NIS ET SIMON FILE EIUS OBIIT PATER — ANNO DNI MCCC ET FILP MCCCXII. A cada banda hi ha l'escut de Rosanes ' i altres dos escuts de Rosanes són a les cares laterals. Es sostingut per dues carteles que representen lleons. Rosanes, ultra el mencionat Simó, foren ; Els fills de Galceran I de una filla anomenada Guillema, que, en l'any 1319, era monja del Con¬ vent de Sant Pere de les Puelles de Barcelona; un fill anomenat Bernat II de Rosanes, del qual parlarem més endavant que fundà el benefici en la capella de Rosanes ®, i, encara. En Galceran I deixà un altre fill que fou, anys a venir. En Galceran II de Rosanes. Sabem que el rei Jaume IT, el dia iS de les calendes de novembre de 1321, concedí a Gal- exemple, el d'estar exclosos del dret d'intestia. Vegeu Guillem Maria de Brocà, Historia del Derecho de Cataluña... Barcelona 1918, pàgs. 210 i 211. 4. Actes registrats amb els números 9 i 12. 5. Arxiu de la Corona d'Aragó, Registre 70, full 87. 6. Sala XVII, núm. 14373, com a dipòsit de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Abans havia estat en el Museu Provincial de la Capella de Santa Àgata. El sepulcre procedeix del Convent de Sanfa Caterina de Barcelona. 7. L'escut dels Rosanes pot descriure's així : el fons d'atzur ; al centre una lluna d'argent, minvant, i amb les puntes cap a baix ; al voltant de l'escut vuit peces d'argent formant una bordura componada. Pot veure's el Nobiliari General Català, de Fèlix Domènech, volum III, Barcelona 1928, lଠmina 25, núm. 3, on l'atribueix als Rosanes de Manresa, segons sepulcre, diu, de 1315, al Museu Arqueològic Provincial de Barcelona. L'esmentat epitafi, traduït al català, diu : Ací jeu el senyor Galceran de Rosanes i Simó, fill seu; va morir, el pare, l'any del Senyor 1300, i el fill, en 11312. 8. Vegeu número 28. 9. Arxiu de la Catedral de Barcelona, Speculum. ROSANES 67 ceran de Rosanes, que lluint aquest, en nom del rei. Les Franqueses del Vallès, les quals estaven obligades per certa quantitat en favor de Francesc Marquès, l'esmentat Galceran posseís dites Franqueses tal ■com l'esmentat Francesc ; aquesta concessió se li féu a causa dels ser¬ veis, per vós, Galceran de Rosanes, d'ínclita casa, fets a la família reial Probablement que es refereix al nostre Galceran II un altre sarcòfag d'estructura molt semblant al de Galceran I, en el qual es llegeix la següent inscripció ; HIC lACET DNS GUALC'ANDÜS DE ROSANI S MILES QUI OBIIT ANNO DNI MCCC — XXXII — XV KL SEPTE'BRIS Un fill del matrimoni del segon Galceran amb Elianor, anomenat Roger de Rosanes, va servir en una nau reial a l'illa de Sardenya. Al segon Galceran va succeir-lo un fill del seu primer matrimoni, anomenat Bernat III de Rosanes, el qual, a 22 de setembre de 1384, és nomenat üonzell, i com a senyor de la Casa Torrella situada a La Garriga, lloa i aprova, a Pere Vinyals de La Garriga, una borda i casa que aquest tenia en feu de can Rosanes. 27. Unes malifetes dels garriguencs perdonades en 1306 El segon Bernat de Rosanes degué ésser un home tan fermament tost entrat en dels la manera de fer feudal, que sembla haver estat el capi¬ garriguencs, quan aquests, segons l'estil de l'època, deci¬ diren fer-se la justícia per la seva pròpia mà, entrant en guerra amb els de Llerona. A hores d'ara encara no sabem el perquè de les batusses, però el cert és que un vell document ^ referint-se al dit Bernat de Rosa- 10. Arxiu de la Corona d'Aragó, Lib. Enaj. III, full 571 ; concordant amb el Registre 25, full 177 girat. Vegeu núm. 52. 11. És de notar que en aquest text no es menciona pas expressament La Garriga, ni cap altra població. Francesc Marquès era ciutadà de Barcelona. 12. Que avui dia també al Museu d'Art de es conserva Catalunya, sala XXII, núm. 14043, procedent del convent de Santa Caterina de Barcelona i que també havia estat al Museu Provincial, on estava catalogat amb el núm. 844. Tant aquest sarcòfag com l'al·ludit en la nota 6, són esmentats per Ainaud- Güdiol-Verrié en La Ciudad de Barcelona, Madrid 1947, pàg. 98. 13. Ací jeu el senyor Galceran de Rosanes, cavaller, que morí en l'any del Senyor 1323, a 15 de les calendes de setembre. 14. Borda té diverses significacions. Ací sembla que es pren en el sentit de cobert per al bestiar i per a guardar els farratges per a l'hivern. Vegeu La Casa Catalana, Butlletí de Dialectologia Catalana, Barcelona 1933, pàg. 29. 1. Arxiu de la Corona d'Aragó, Registre núm. 203, full 201, girat, que a continuació anirem traduint lliurement. 1-7 68 DE COM L'ESGLÊSIA AFAIÇONAVA LA GARRIGA nés i a tots i cada un dels homes habitants en la parroquia de La Garri¬ ga, de la Vegueria del Vallès explica : que segons diuen, entre vos¬ altres vàreu fer un conveni il·lícit i una empresa i una conjuració i una conspiració de què us sostindríeu i ajudaríeu contra tots els homes i persones. I, passant dels projectes a la realitat, després d'haver-se reunit, premeditadament, convocats al so de Via fora ! — afegeix el document vàreu invadir i entrar, amb armes, en els termes de la — parròquia de L·lerona, i també, per força, violentament, entràreu a la casa i mas de Simó de Moratia, de dita parròquia de L·lerona i al ma¬ teix Simó perseguíreu amb l'intent de matar-lo i, prop de dita masia, vàreu agafar, per pròpia autoritat, a Berenguer Olram i vàreu empor- tar-vos-el captiu a la casa de Torruella, o de Rosanes, i, també, per la viòlencia, us vàreu emportar algunes armes de dos homes. Comconseqüència de tot això, el rei Jaume II, el Just advertí al a Rosanes i als garriguencs que contra vosaltres o altres dels vostres i contra els vostres béns, podem fer, infligir i promoure... peticions i de¬ mandes civils i criminals, i, concretant més encara, els digué que de totes les dites coses ha estat inquirit o investigat, contra Vós, Bernat de Rosanes, i els altres sobredits, pel Veguer del Vallès o el seu lloc¬ tinent; car és de suposar que els de Llerona no restaren mesells davant l'escomesa dels garriguencs i acudiren a les autoritats en demanda de justícia. Tampoc sabem el perquè, però és cert que el rei Jaume II, que era un jurista i estava voltat de consellers jurisconsults, va creure con¬ bon venient de sobreseure en la qüestió ; per això diu el document : Que tothom sàpiga, que Nòs, Jaume, etc., absolem, definim i perpètua¬ ment relaxem ® a vós Bernat de Rosanes i als garriguencs, de totes les coses damunt dites de manera que, en el successiu, Nòs o els nos¬ tres oficials no puguem exigir, demandar o prendre en captivitat, de vosaltres o de les coses vostres, pels fets esmentats o per altres fets, tant en el cas que fóssiu culpables de les dites coses com si no ho fóssiu. Manem per la present carta als procuradors dels veguers, i a tots els 2. era una de les divisions territorials de Catalunya. Vegueria, Vegeu Ernest Martínez Ferr.ando, Jaime II de Aragón, su 3. vida familiar, Barcelona 1948 ; el gran rei Jaume 11 regnà des del 18 de juny de 1291 fins a l'any 1327. 4. Posem fi. 5. Ü deslliguem. ROSANES 59 oficials i súbdits nostres, que tinguin per ferma i observin la predita absolució i definició, i no hi contravinguin, ni permetin que algú hi contravingui per cap motiu. Volem, però, que restituïu i estigueu obligats a restituir les dites armes, per vosaltres preses, als homes esmentats i, si lamentant-vos fèieu altra cosa, faré justícia més civilment de vosaltres sobre les pre¬ dites coses. En testimoni d'això hem manat de segellar la present carta amb el nostre segell penjant. Donada Tarragona, a XII de les calendes de a novembre de l'any predit. Aquesta data correspon al 21 d'octubre de l'any 1306. 28. Del benefici de Sant Joan de Rosanes ONSTa que el benefici de Sant Joan de Rosanes fou fundat per Bernat II de Rosanes, cavaller, probablement en el seu testament^ car se sap que la primera col·lació fou feta a favor de Bernat Soler, a de les calendes de gener de 1324, per presentació de Guillem de Ro¬ 14 sanes, tutor dels fills del fundador. Per mort de l'esmentat Bernat de Soler, fou conferit el benefici a Tomàs Alsina, a 3 de les nones' de març de l'any 1327, aquesta vegada per presentació de l'honorable Senyora Elianor, muller de l'honorable Galceran de Rosanes, cavaller, difunt, tutora dels fills pupils dels mateixos consorts, en nom dels matei¬ xos fills. L'esmentat Tomà's Alsina encara tenia el benefici quan la visita pastoral de l'any 1336 \ A 8 de juliol de l'any 1365, el bisbe Guillem de Torrelles concedí llicència d'absentar-se del seu benefici al beneficiat de Sant Joan, Gui¬ llem Rigaudi; el qual encara obtingué altra llicència semblant a 20 d'oc¬ tubre de 1371 Consta que a i d'octubre de l'any 1382, havent renun¬ ciat al benefici de Rosanes Guillem Solà, va succeir-lo Francesc Valent, presentat pel donzell Bernat III de Rosanes, patró del bene¬ fici ® ; probablement que aquest Francesc Valent és el mateix que, en la visita pastoral de 24 de setembre de 1379, el trobem com a domer menor de La Garriga. A 15 de juliol de 1390 i a 9 de setembre de 1392, 1. Vegeu uiinierG 44. 2. Arxiu Diocesà de Barcelona, Gratiarum, volum I, full 218 ; i volum IV, full 210. 3. Speculum de Campillo. so DE COM L'ESGLËSIA AFAIÇONAVA LA GARRIGA l'esmentat Francesc Valent, com beneficiat de la capella de Sant a Joan, signa uns albarans, imposant-hi el seu segell, en cera vermella En la visita de l'any 1413 no hi havia beneficiat i l'honorable se¬ nyora Joaneta, muller del difunt Galceran III de Rosanes, ocupava tots els drets de dita capella; i per això es proposa que el s,enyor Bisbe de Barcelona dicti una providència sobre aquestes coses, de manera que descarregui d'un gravamen tan crescut l'ànima de dita senyora; consta també que el Visitador ordenà a Antoni Gabriel, vicari, que dintre de deu dies inmediatament seguidors, fes una relació a l'esmen¬ tada honorable senyora Joaneta, en nom del seu fill, patró de dita capella, que sota pena d'excomunió, fe§ fer un cobertor per l'altar i un sobre- pellís per a la dita capella. En la visita de 1421 el beneficiat era Antoni Rescaries El número 47 de la Rúbrica de can Terres es un precari fet pei lo obtenint lo benefici eclesiàstic sots invocació de Sant Joan Baptista fundat per los marmessors del testament del magnífic Bernat de Ro¬ sanes, quondam, donzell, en la dita parròquia de La Garriga domiciliat, de tota aquella peça de terra campa, erma i boscosa, de tinguda d'un jornal i mig de bous, la qual dit Terrés i sos antepassats tenien, situada en dita parròquia, en lo lloc anomenat lo Pla de Sant Joan, o'de les No¬ gueres, en la qual peça de terra antigament hi havia casa edificada, dSel ■dit benefici; i limita a solixent ab lo camí real per lo qual se va de la ■ciutat de Vic a Barcelona, a migdia, part ab lo torrent nomenat de les ■Ciíspineres, i part ab la riera del Congost, a ponent, ab lo torrent dit dels CendrellS; i a tramuntana, ab honor d'En Caselles de dita par¬ ròquia. L'acta s'atorgà a 9 de novembre de 1538. 29. En Galceran III de Rosanes POTSER la figura garriguenca de més relleu en la història general, és la del tercer Galceran de Rosanes. Posseïm Reina Mafia de Luna ^ en la una qual la reina diu que, lletra de la quan en 1396 morí sobtadament el rei Joan I, en els perillosos moments que succeïren 4. Vegeu Ferran de Sagarra, Sigil·lografia Catalana, volum II, p^. 268, números 4586 i 4687. 5. Arxiu Episcopal de Barcelona ; llibres de Visites de 1413 i 1421. 1. Escrita, quan estava a La Garriga, a 24 de maig de l'any 1400 ; Arxiu de la Corona d'Aragó, Registre 2337, full 151. Vegeu núm. 87. ROSANES 61 al fet, manà a mossèn Galceran de Rosanes, algutzir del dit Seny or y rei Martí, en nostra presència constituït, que anàs a Gerona, no menys que amb l'ordre de fer detenir alguns cortisans del rei difunt i, entre ells, N'Eimeric de Centelles, que aleshores exercia la jurisdic¬ ció sobre La Garriga. Coneixem una substitució de poder feta per la muller de Galce¬ ran III, anomenada Joaneta d'Empúries, a primer de setembre de 1397. En ella Johaneta, uxor venerabilis Galcerandi de Rosanis, domicelli, constituí procuraidor in domo nostra vocata de Turricella, constructa in parrochia Sancti Stephani de Garrigia; la mateixa. Joana, a 16 d'abril de 1398, atorgà poders precisament in domo Turri¬ cella alias Rosanes, i en 21 de maig del mateix any atorgà altres poders, aquesta vegada a favor del seu marit, que era domini Domus et Turri¬ cella, com si es distingís entre la casa i la torre de Rosanes. A 24 d'oc¬ tubre de 1404 els dos esposos ^ cobraren, per procuradors, un censal mort que els devia la ciutat de Barcelona. A 21 de gener de 1399 el rei Martí escriu a Galceran III de Rosa¬ nes, militi, dient-licanvi de la corresponent àpoca, pregam-vos que, a expressament e, encara, us manam, que liurets al feel cambrer nostre en Ramon de Torrelles, aquell fermall nostre que tenets; a 22 d'agost de 1404 li escriu el rei : deïm e manam-vos expressament que, d'econtinent, vistes les presents, e així com pus secretament e sàvia por ets, prengats alguns falsificadors de moneda ; a 28 d'abril de 1405 diu el rei que coneix un afer per relació de mossèn Galceran d^ Rosanes, nostre algutzir; a 8 d'agost de 1405, dirigitur Galcerarfdo de Rosanes, militi, consiliario et algutzirio domini regi, una lletra encomanant-li la investigació d'uns fets i, en conseqüència, l'empreso¬ nament d'algunes persones ; finalment, consta que en el mes de desembre de l'any 1409, dijous, a XIX del dit mes, lo dit senyor rei era a Belles- guard. Aquest dia mana lo senyor Rei escriure per son algutzir Galceran de Rosanes, poblat en la parròquia de La Garriga, quitació ^ III bès¬ ties 2. Arxiu de la Ciutat de Barcelona, Manual de 1403 a 1406, full 69. 3. Rebut, desempenyorament, liquidació. 4. Arxiu de la Corona d'Aragó, Registres ; 2240, full 169 ; 2248, full 16 ; 2244, full 77 ; 2247, full 150 ; i 3884 del Mestre Racional ; vegeu també Danibl Girona, Itinerari del Rei Martí. 63 DE COM L'ESGLÉSIA AFAIÇONAVA LA GARRIGA Però l'actuació més brillant de Galceran III de Rosanes fou en ocasio de l'extinció de la dinastia reial, que conduí al compromís de Casp. En aquella avinentesa es pretengué que els compromissaris fossin elegits per vint-i-quatre persones, nomenades pel parlament català reunit a Tortosa, entre les quals hi havia el nostre Galceran de Rosanes. El cert és que aquestes vint-i-quatre persones acceptaren els compromissaris proposats. Consta, però, que En Galceran de Rosanes ® s'alçà en la Cort per a protestar de la legalitat de l'elecció dels nou com¬ promissaris ; amb aquest acte palesava clarament la seva tendència favorable a Jaume d'Urgell, el Dissortat. Se sap que, més tard, abans de dissoldre l'assemblea, la majoria dels parlamentaris va demanar a Galceran de Rosanes que retirés la seva protesta, però no consta pas que la protesta fos retirada. El parlament de Tortosa, a 5 de juliol de 1413, aprovà un memorial et instrucció del molt honorable monsenyor Galceran de Rosanes, cavaller, missatger destinat per lo parlament del principat de Catalunya al molt egregi lo senyor en Jacme, comte d'Urgell; l'ambaixada era per a consolar el Dissortat i advertir-li que si ell prenia altre camí que el de l'acceptació de la sentència de Casp, la terra no l'hauria així per recomanat ®. 30. Cap a Textinció de la família dels Rosanes A Galceran III de Rosanes va succeir-lo Bernat-Roger I de Rosa- ues, durant la vida del cionar-se qual, a i de desembre de 1418, va solu- qüestió sobre la fatiga i lluïsme baronie castri v&te- una ris de Rosanis... A 16 de febrer de 1428, el mateix Bernat-Roger va vendre's un cens que li pagava Antoni Vinyals de La Garriga. Es molt interessant el testament de la seva vídua, Elianor de Sallent, atorgat a 31 de març de 1456, trobant-se malalta ; en el qual, entre altres coses, fa uns llegats piadosos als altars de La Garriga, ordena que quan el seu fill, també anomenat Bernat-Roger, es casi, es doni llibertat a Joan, captiu de la testadora, i se li doni encara un llit i robes en una caixa, i que els marmessors procurin col·locar-lo el millor possible. Un dels testimo- 5.Junt amb Pere de Montcada i Marc d'Avinyó. 6.Vegeu : Soldevila, Hist, de Cat., II, pàg. 19 ; Rovira i Virgili, Hist. Nac. de Cat., V, pàg. 472 ; VI, pàgs. 146 i 147 ; Bofarull, Colección de Docu¬ mentos inéditos del Archivo General de la Cotona de. Aragón, III, pàgs. 95 96, 299. ROSANES 63 nis del testament va ésser Esteve Illa de La G-arriga, el qual firmà també una concòrdia amb el dit fill, Bernat-Roger de Rosanes, a 3 de març de 1466 fi Encara és més interessant per a nosaltres el testament que va fer a Rosanes mateix, el 8 de setembre de 1478, la muller del dit fill, ço és, Elisabet uxor honorabili Bemardi Rogeri de Rosanis, en el qual, entre altres coses, ordenà uns llegats pietosos ; deixà 10 lliures a la serventa Eulàlia ; altres 10 lliures a domina Miquela en auxili de casament de les seves filles ; a domina Na Casellas, de la parròquia de La Garriga, unum pacificum auri valorem XX solidos; i finalment disposà a favor de la capella de Sant Joan de Rosanes en la forma que hem dit en el número 23 Al segon Bernat-Roger de Jlosanes, per testament autoritzat a La Garriga a 24 de juliol de 1501, va succeir-lo un fill del seu segon ma¬ trimoni, ésser Galceran IV de Rosanes ; el qual canònicament que va va prometre contreure matrimoni, a la Catedral de Barcelona, on consta, a 12 de febrer de 1517 : rebem de les esponsalías de mossèn ^ Galceran de Rosanes, donzell, amb la senyora Elisabet, donzella, filla de mossèn Gaspar Rovira, quondam, ciutadà de Barcelona, XVII sous. No obstant, durant molts anys. En Galóeran IV de Rosanes tingué prop seu la seva mare Elianor de Vilanova, hereva de Barberà ; car els arxius locals esmenten freqüentment aquesta senyora ; així, segons el número 95 de la Rúbrica de can Caselles, a 22 de setembre de 1518, Elianor, muller del magnífic Bernat Roger de Rosanes, quondam, senyor de la casa de Torrelles, i Galceran de Rosanes, dels dits còn¬ juges fill, i hereu universal de Bernat Roger, venen a carta de gràcia, cens que els prestava Jaume Barrida, àlias Moya, un de Llerona ; segons el núm. 175 de la susdita Rúbrica, a 10 de desembre de 1533, Francisco d'Olzinelles, mercader de la vila de Caldes de Montbui, procu- 1.Pergamí del nostre arxiu particular. 2.A títol de curiositat copiem el següent fragment del codicil d'un tal Jaume de Rosanes, probablement fill del primer Bernat-Roger de Rosanes, atorgat a 22 d'agost de 1483 ; en el qual, indicant el que li devien, diu : Primo, Mossèn Joan Burgués, tres lliures de les que li prestí, sens penyora, presents e sabent-ho mossèn Rosanes e mossèn Amat de Palou. ítem, me deu En Bernat Matlol, quatre florins. ítem, me té una llança En Torrents de Samalús. En 5 d'octubre de 1879, encara es conservava a Rosanes un fragment de ballesta, interessant de veure. L'Excursionista, vol. I, 1878-1881, pàg. 135. 3. Mossèn és l'abreviació de monsenyor. Abans s'aplicava a totes les per¬ sones de molt respecte. Avui solament s'aplica als eclesiàstics. 64 DE COM L'ESGLÊSIA AFAIÇONAVA LA GARRIGA radot conMituit per Elianor de Rosanes, viuda, muller que fou de Bernat Roger de Rosanes, senyor de la casa de Torrelles, situada en La Gar- riga, faç fe i de nou estableix a Joan Vilanova, àlias Rosselló de Vall 0 de Sant Gervasi, usufructuari, i a Joana muller vostra, propie¬ tària del mas, tres peces de terra ; segons el Llihre Estret de l'arxiu de can Dat-hs, pàgina 65, a 16 de febrer de 1527, Elianor Rosanes,, viuda de Bernat de Rosanes i usufructuària de sos béns, establí una peça de terra a favor de Jaume Blancafort del Molí. En el mesde gener de 1534, Francesc des Mariés, mercader de la vila de Caldes de Montbui, procurador per aquesta i altres coses legV ttmament constituït i ordenat ^ per la magnífica senyora Elianar de Rosanes, que fou muller de l'honorable Bernat Roger de Rosanes, quondam, dcncell, senyor de la casa de Torruella, situada en la parròquia de Sant Esteve de La Garriga, tenint i posseint, l'herència i els béns de dit senyor seu, pel seu dot i escreix i altres drets a la ma¬ teixa pertinents, sobre l'herència i béns; i també, senyora poderosa i usufructuària de tots els béns del dit marit seu, confirma l'establi¬ ment a favor de Bartomeu Brassó, d'una peça de terra dels Congolls A Galceran IV de Rosanes va succeir-lo la seva filla Eli-sabet de Rosanes. Aquesta va contreure matrimoni amb Gispert de Guimerà, segons capítols atorgats a 11 d'abril de 1536. Tenim notícia que, a 14 de febrer de 1585 s'atorgà un precari, fet per Na Isabel de Guimerà, muller que fou d'En Gispert de Guimerà, senyora i pro¬ pietària de la casa i terra de Rosanes, de la parròquia de La Garriga, a favor de Joan Busquets, d'una peça de terra. Elisabet de Rosanes no deixà fills i, ella s'extingí la per tant, en línia recta de la dinastia dels Rosanes de La Garriga. Va atorgat tes-- tament a 9 de març de 1594, en el qual llegà Rosanes a Bernat Gal¬ ceran de Pinós ; però hi hagué plet i, en definitiva, la casa dels Rosanes passà als Masdovelles, antecessors del Marquès d'Alfarràs ® 4. El dimecres 20 de març de 1533. 5. Arxiu de can Busquets, número 187. 6. Totes les afirmacions d'aquest número, de les quals no s'indica con¬ cretament altra procedència, les hem extretes dels papers inèdits del segon comte de Vilanova. VI. - 1. Conjunt d'edificis de Rosanes ; en primer terme el cobert del se¬ gle XVIII. — 2. La portalada de migjorn, que introduïa al primer recinte murallat. — 3. Façana de Llevant [24] (clixés Ruaix). CAPÍTOL QUART A l'emparança de la Seu de Barcelona 31. El canonge Pere de Noguera, del segle XIII. — 32. Sepultures dels Noguera a la Catedral de Barcelona. — 33. Fundació de l'Hospital dels banys de La Garriga, en 1347- —34. Béns de l'Hospital balneari. — 35. Del benefici de Sant Macari. 36. De la capella de Sant Macari. — 31. El canonge Pere de Noguera, del segle XIII Diu Antoni Gallardo ^ que la casa Noguera ja és citada en l'any 1198, i que fou la casa pairal d'aquells Noguera, els enterraments dels quals es troben al claustre de la Catedral de Barcelona. Per la nostra banda, la referència més antiga que hem trobat dels Noguera és la següent: Absolució, definició e remisió ^ feta per Romeu de Congost, cavaller, a'n Pere de Noguera, Canonge de la Seu de Barce¬ lona, i als seus., de tot aquell cens de I parell de caponas que dit Romeu de Congost rebia sobre los masos, de Garriga, sive de Perafita, e honors ® e possessions de aquells, situats en la Parròquia de S. Esteve de La Garriga; apar en poder d'En Bartomeu Sanahuja, Notari de Barcelona, VIIII calendas Novembris any MCCLXXXII*. D'a- 1. Del Mogent..., pàg. 112. 2. Es parla d'una redempció de cens. 3. Jurídicament honot equivalia a jmca. 4. Arxiu de la Catedral de Barcelona. Inventari de lü Pia Almoina/ II, pàg. 292, sota la rúbrica d'Inventari de les cartes, són en sa pública forma en lo Arxiu, per raó de les rendes acostuma de rebre la Pia Almoina en la Par¬ ròquia de Sanet Esteve de La Garriga, i afegeix que ultra dita temisió hi havia en Vestància corresponent, més cartes velles, no, de molta importància, jaents per dits masos. Aquesta mateixa remisió també està calendada en el mateix Arxiu, Speculum de la Pia Almoina, full 50, amb alguna variant, en referir-se a censos i agrers (que eren també una espècie de censos) i parla de Ramon de Congost, en lloc de Romeu com diu l'altre document. 66 DE COM L'ESGLËSIA AFAIÇONAVA LA GARRIGA questa manerâ s'obre brillantment la pagina dels Noguera amb la figura d'un canonge, ric hisendat de La Garriga. Sabem també que el nostre canonge Pere de Noguera va fer construir una capella, basilica, prop de la Catedral de Barcelona, volent que del seu altar se'n digués altar de Jesucrist, o del Corpus Christi El canonge Pere de Noguera va atorgar testament en poder del Notari de Barcelona Nicolau de Samores, a 19 de març de 1293 ®, en el qual va instituir hereus dels seus béns, els pobres, els pobres de Crist; i, efectivament, en compliment de dita institució, la Pia Almonia ' va fer-se càrrec dels béns relictes pel canonge i, entre ells, els dits Masos i possessions de La Garriga, per emprar-los en finalitats benèfiques... les quals rendes foren après consignades per los Rm. almoiners. per construir un hospital en dita vila de La Garriga ®. Consta que Pere de Noguera va fundar dos presbiterats o beneficis i llàntia en dita capella del Corpus Christi, i que va instituir en el una refetor de la Catedral de Barcelona una fundació destinada a la manu- 5. En aquesta capella varen ésser enterrats el canonge i algun dels seus familiars, però en construir-se en 1423 l'actual claustre de la Catedral, va haver-hi necessitat d'aterrar la capella, a fi de poder alinear convenientment l'ala del claustre corresponent al carrer del Bisbe. Aleshores el Capítol de Ca¬ nonges va acordar lloc de dita capella, se n'edifiqués una altra en el que, en nou claustre i quetambé fos dedicada al Corpus Christà- Aquesta capella ha arribat fins als nostres dies i és la primera que es troba a mà dreta, entrant al claustre per la porta de Santa Eulàlia, del carrer del Bisbe. Alludint a la seva dedicació, en la clau de la volta hi ha un baix relleu representant un calze sostingut per dos àngels ; i a la clau de la volta corresponent al tros del passadís del claustre, fronterer a la capella, hi ha un altre baix relleu repre¬ sentant el Sant Sopar. Avui la capella té una altra dedicació, a jutjar pel re¬ taule barroc del Naixement, que s'ha instal·lat allà. Va ésser en aterrar la primitiva capella que les làpides sepulcrals dels Noguera varen installar-se, allà a prop, en l'ampit de les naus de migjorn i de ponent del claustre. Vegeu Mossèn Mas, Notes.:., vol. 8; pàgs. 163 i següents, el qual va desxifrar i pu¬ blicar els epitafis de què després parlarem. Ell va trobar confirmació de dites notícies en el Liber I Dotaliarum, n." 453 de l'Arxiu de la Catedral, i en el plec de beneficis de l'Arxiu del Monestir de Valldonzella. Vegeu dites Notes..., vol. I, pàg. 19. Ainaud - Gudiol - Verbiè, en La Ciudad de Barcelona, pàg. 66, diuen que la clau de la volta de la capella del Corpus és una de les millors de la Catedral. 6.Specuium de la Pia Almoina, loc. cit. 7.Que era una importantíssima institució benèfica, instituïda en la Ca¬ tedral de Barcelona, els orígens de la qual es remunten al segle xii. Distribuïa en almoines les rendes que cobrava i àdhuc va haver d'emprar-les, en alguns casos, en bé de les famílies o descendents dels mateixos que llegaren béns a la Pia Almoina. 8. Speculum. Vegeu número 33 i, particularment, el número 192. A L'EMPARANÇA DE LA SEU DE BARCELONA 67 tenció de tres pobres Va morir a 17 d'abril de l'any 1295. Diu el seu epitafi, esculpit en belles lletres gotiques, que va ésser enterrat en dita capella, hanc basilicam, i, després d'enumerar les seves darreres vo¬ luntats, acaba amb la següent pietosa i bella exclamació : lUSTE IHV X" P° Qo SIT' EST LOC ISTE. HVC IVNGAS RCQVE RETRI- BVENDO PIE. 32. Sepultures dels Noguera a la Catedral de Barcelona ULTRA el canonge Pere de Noguera, altres Noguera foren enterrats en la capella del Corpus Christi. Un d'ells la senyora, domina, Maria, fou muller del difunt Bernat de Noguera, ciutadà de Barcelona, la qual morí a 13 de juny de l'any 1305. En el mateix se¬ pulcre de la vídua Maria va enterrar-se un tal Bernat de Noguera, probablement fill seu, el qual va morir a 31 de les calendes de l'any del Senyor MCCCXXI. Aquest havia fundat un altre presbiterat o benefici perpetu in Sede Barchinone in altari capelle Jesuchristi; també havia establert perpètuament que, dia i nit, hi hagués una llàntia encesa davant de dit altar, i ordenà que cada any, en el dia de la seva mort, se celebrés un aniversari a-la Catedral de Barcelona. Així s'ex¬ plica detalladament en el seu epitafi ^ gravat sobre una pedra de marbre blanc ; en cada un dels angles de la qual hi ha una creueta ; servèix de marc a la làpida una altra pedra en la qual hi ha quatre escuts en baix relleu, esculpits, dos a cada costat de l'epitafi, representant alter¬ nativament una noguera arrencada i una torre Tenim notícia d'un Arnau de Noguera, que féu testament en 1316 9. Encara va fer altres fundacions que es detallen en el seu epitafi, en¬ castat en l'ampit de la nau de migjorn, corresponent al carrer de la Pietat, de dit Claustre. 1. Catalogat Mossèn Mas, amb el número 249. per 2. L'escut dels segons el comte de Vilanova, era de fons d'or, Noguera, amb una noguera verda, de sinoble. FÈUX Domènech, Nobiliari General Ca¬ talà, vol. II, Barcelona 1925, làmina 121, 4, el descriu, segons un segell d'Anto¬ ni Noguera, 1451, a l'Arxiu Municipal de Barcelona : d'argent, un noguer ar¬ rencat de sinoble; després, en la mateixa làmina, número 6,_ el descriu així : d'or, amb un noguer arrencat de sinoble i tenint a tot el volt una bordura dentea de güella, vermella, referint-se al sepulcre de la Catedral de Barcelona, any, diu, de 1325. 3. En poder de Guillem Tolça, Notari reial de Sant Celoni, segons dit Speculum de la Pia Almoina. 68 DE COM L'ESGLÊSIA AFAIÇONAVA LA GARRIGA I, finalment, convé mencionar un altre Noguera il·lustre, l'honorahle Berenguer de Noguera, que també fou canonge de Barcelona, i va morir a 9 de març de l'any 1323. Segons el seu epitafi havia estat establert, en la Catedral de Barcelona, FESTUM ET OCTABAS CORPO¬ RIS XPI, alludint no solament a la festa del Corpus, sinó probable¬ ment també a la mencionada capella dels Noguera ; també va fundar dos aniversaris i una llàntia. A cada costat de la seva làpida funerària hi ha, en baix relleu, dos escuts, amb la noguera arrencada, a cadascun * 33. Fundació de THospital dels banys de La Garriga, en 1347 La primera al·lusió als banys de La Garriga la tenim en un document datat el dia abans de les nones de maig de l'any establiment fet per los administradors de dita Pia Almoina nou 1929 que és un a-n-En Pere Camps, de la parròquia de S. Esteve de La Garriga, i als seus, de tota aquella peça de terra amb aigua regant, que dit Pere Camps posseïa en la dita parròquia, en lo loc dit Banys, que tenia sots senyoria i alou de dita Pia Almoina, a prestació de agrer ^ de sist de tots fruits. Però en realitat no es tractava d'una sola peça de terra, sinó de diverses, car el mateix document, diu : que la una de les quals, terres, és sota lo camí que va de Barcelona a la ciutat de Vic, per la qual En Pere Camps pagava dos sous, sis diners ; que l'altra peça de terra és sobre los banys de dita parròquia, per la qual pagava solament un sou de cens ; i que l'altra finca és sobre el mas Capella, per la qual es pagava dos sous i sis diners ; dits censos eren tots pagadors en la festa de Nadal. Són tan detallats aquests documents, que resulta ben clar que els esmentats Banys no eren sinó la deu termal que hem descrit en el nú¬ mero 4. De manera que les aigües termals de La Garriga ja eren utilit- 4. Els dos epitafis ressenyats en aquest número estan encastats en l'ampit de ponent, o del carrer del Bisbe, del claustre de la Catedral, davant l'antiga capella del Corpus. Tots dos terminen amb la cristiana invocació: REQUIES- CAT IN PACE AMEN. 1. Arxiu de la Catedral de Barcelona, Inventari de la Pia Almoina, II, full 292. Vegeu, però, una referència de 1326, en el número 224. 2. Cens o renda. •·»J>^4»Ç>1 ^*-^Kjte&í- ,.'• -AÍSA •<. -«•-^•^*^ ■--'* í ■.^l'?-^^í /"^ '-f4ïc^.^■•» "'.-"^: /í V' -*'r--*í ^ '*^<-IK^ "S •" il '«·'' ·íí''"<:■ 1--'•--." s'-"- • t'" f" fíV '--iÁ!'^"-*i.-,■rf■"~^J'ï' > -V*.»- ^ " r..".^·?i'i' *·^·? '■?'^í>.' í S3^^i«í^SS?^«%<^ífeí'#ít«í?^·'íi?à^- " > >• ---v / ' '■.■ •. ".-v..s■j·^'-.V-.'' ' >."iiov' ■Wíi,"ï •: 'í "^'"í -"'" f- ■- ■ ' . U «T*"- / " S » 'rf/ i n-' 1^, ?/ •> 'i ^ \-i- ^ « , » -w jw * ■• ,i- VS lr,f S^·'» ' ~¡r1f S msí /. «»- tC -•'/ , *t-p *■" ^ s-- "V •»%«*> ^ W'»* t»'- .í «'• 1'^ +,jv.:.^3 ■f-ir^ A L'EMPARANÇA DE LA SEU DE BARCELONA 69 zades en el segle xiv per a usos medicinals. Encara precisa més un altre document dient que : Na Maria, muller d'En Bernat Serra, mer¬ cader de Barcelona...havia^corruprada d'En Pere Camps... aquella part de la terra... la qual posseeix la aigua calda dels banys de la Par¬ en ròquia de S. Esteve de Ea Garriga. A cinc dels idus de gener de l'any 1347 va áprovar-se dita venda amb consentiment prestat per los administradors de dita Pia Almoina, amb decret del Senyor Bisbe... açò a obs ® de construir en dita terra un espital i cases. Heus ací ja el fona¬ ment del primer hospital o balneari a La Garriga. La Pia Almoina féu diverses concessions al naixent Hospital, però amb pacte que, dins tres anys, fos fet edificar dit Hospital, i que de aquell, en vida dels dos, marit i muller. Bernat Serra i Maria, fossen administradors; i que, après mort dels dits consorts, els administradors de l'Hospital fossin r^omenats per lo hereu 0 hereus de dit Bernat Serra, ensemps amb los dits administradors de la Pia Almoina, i que, a uns i altres, los administradors de dit Hospital haguessen de donar compte de lur administració. Tots aquests pactes no foren pas lletra morta, com ho demostra detalladament una escriptura de 2 de novembre de 1356 en la qual consta el nomenament de procurador i administrador fet per Na Maria, muller d'En Bernat Serra, quondam, mercader de Barcelona, en lo Espital i banys de la Parròquia de S. Esteve de La Garriga, a-n-En Pere Salobera, de dita parròquia, de vida sua, de Na Maria, solament, com en la institució de dit Espital se demostra tenir tal pader; essent de notar que en dit nomenament es parla ja no solament dels censos i agrers, sinó també de cases i mobles que dit Espital posseïa 34. Béns de THospital balneari Fa bo de constatar que l'Església, per mitjà de la Pia Almoina, va ésser present en la fundació de els l'hospital, per a afavorir-lo amb béns, sota la protecció de la Mare de Déu : a honor i glòria seus de Nostra Dona, amb decret del Senyor Bisbe, dits administradors de 8. ÊS a dir : amb la finalitat. Vegeu Diccionari Aguiló. 4. Arxiu de la Catedral de Barcelona, Speculum de la Pia Almoina, II, pàg. 294. 5. Vegeu número 192. 1.8 70 DE COM L'ESGLESIA AFAIÇONAVA LA GARRIGA dita Pia Almoina feren assignació a VEspital construidor en dita peça de terra de los censos següents i agrers que dita Fia Almoina rebia ■en dita parròquia; ço és: I. Aquell cens de I corter oli e I parell de capons e VI sous, qu& dita Pia Almoina rebia sobre diversos honors, que los hereus del mas de en dita parròquia. Sembla que aquest cens és el Perafita posseeix mateix que apareix ressenyat en un capbreu ^ jurai de les propietaLs que són en la parròquia de S. Esteve de La Garriga, les quals se tenen per la dita Pia Almoina, fet a l'agost del mateix any 1347, en el qual en Peric de Perafita, fill d'En Guerau de Perafita, per un mas antiga¬ ment anomenat d'En Capella, que posseïa en la dita parròquia, essent home propi ^ de dita Pia Almoina, el qual mas és situat prop los banys de dita parròquia, per lo qual mas fa de cens a la dita Pia Almoina, en la festa de Nadal, I corter oli a mesura de Granollers i I parell de capons Potser era tot això el que pervirigué a la Pia Almoina per herència del Canonge Pere de Noguera ^ ,2. E més, tot aquell cens de I sou, VI diners, que dita Pia Almoi¬ na rebia sobre la dita peça de terra, sobre la qual se havia de construir dit Espitad. Sembla que aquesta peça de terra comprendria una bona part de terres del voltant de la placeta de Santa Isabel, i que d'ella, abans d'ésser venut un tros a dita Na Maria, muller de Bernat Serra, ja se n'haurien subacensat altres trossos ; carel dit capbreu diu que ... de la dita peça de terra per dit Peric de Perafita ne foren fets establi¬ ments a-n-En Bernat Soler de dita parròquia, en la qual són quatre edificis de cases; e a-n-En Pere de Coromina altra peça de terra amb casesconstruïdes. Aquestes serien les primeres cases de la placeta i constituïen el principal nucli d'edificis de La Garriga. Part de dita peça de terra, precisament el tros on hi ha la deu ter¬ mal, sembla que va restar fora de dita assignació i en poder del mateix 1. Capbreu o capítol breu, és una escriptura on breument es relacionen i reconeixen els es censos. Vegeu Borrell, Dret Civit vigent a Catalunya, vch- lum II, pàg. 861. 2. Homes propis eren els subjectes a vassallatge, però que no estaven adscrits d'una manera permanent a la terra, com els pagesos de remença ; car l'obligació de residir en el predi, quan els era imposada, era redimible e vo¬ luntat de l'home propi. Vegeu Guillem Maria Brocà, Historia del Derecho de Cataluña... pàg. 213. 3. Arxiu de la Catedral de Barcelona, Speculum de la Pia Almoina, II, pàg. 293. 4 Vegeu abans número 31. A L'EMPARANÇA DE LA SEU DE BARCELONA 71 Pere Camps,car dit Capbreu diu ; e més Pere Camps per una peça ... âe terra que posseïa en dita parroquia en la qual emana aigua calda i se anomena banys, a cens de I sou, VI diners, pagadors en la festa de .S. Miquel de Septembre. També s'anomena en el Capbreu i no en l'assignació a l'Hospital aquella peça de terra que posseïa En Peric de Perafita en dita parròquia sobre lo dit mas Capella, i de pertenències de aquell, a cens de I sou pagador en la festa d'e Nadal. 3. E més, tot aquell agrer de quint dels fruits que dit.a Pia Al¬ moina, amb senyoria, rebia sobre una peça de terra que Pere Cascal tota posseïa en dita parròquia. El Capbreu precisa de dit Pere Cascal que era de Sant Gervés i que la peça de terra estava situada en el loc dit Ses Comes. 4.E sobre altra peça de terra que Pere Pont posseïa, en dita parròquia, a prestació de agrer de quint de tots els fruits. El Capbreu detalla que aquesta peça de terra està sobre lo seu mas, en el Iqc dit Camp de S. Esteve. Ultra això, va estipular-se que el dret de firma i el de cobrar el lluïsme en les successives transmissions de les finques acensades es regís de la següent manera : en cas de ferma de trespostacion's de les sobre dites propietats, fermassen los administradors de dit Hospital, i haguessen les nou parts del luïsme; i, per lo semblant, fermassen los administradors de dita Pia Almoina i haguessen la una part dels luïsmes, fet de aquells deu parts iguals. Finalment, la Pia Almoina es reservà els drets feudals sobre les persones posseïdores de dites finques acensades : oc encara que los hòmens propis que tals proprietats posseirien fossen tantum de dita Pia Almoina i no de VHospital. A3 de novembre de 1378 ®, Pere Sacosta, Conceller del Rei i Batlle General de Catalunya, sens perjudici de tercer, establí i concedí a Joan Serra, ciutadà de Barcelona, tota aquella aigua que s'escorre dels banys, que té l'Hospital de pobres situat prop de dits banys, amb la qual aigua es renta, s'escapa dels banys i se'n va primerament cap al camí i després, per la part de migjorn, per qna claveguera, i després per un camí que hi ha allà : de manera que, dit Serra, pogués regar, si volgués, amb dita aigua, o fer el que millor li semblés amb ella. En Serra havia de millorar la cosa i pagar per Nadal ün cens de dotze diners. 5. Arxiu de can Terrés, acte número 549, establiment. 7íi DE COM L'ESGLESIA AFAIÇONAVA LA GARRIGA 35. Del benefici de Sant Macari A 7 de novembre de l'any 1364 s'atorgà el primer dels documents què hem trobat esment de la capella de Sant Macari Comença en així, traduint del llatí al català : Guillem per la gràcia de Déu i de la Seu Apostòlica, bisbe de Barcelona. A l'honorable senyora Maria, muller de l'honorable Bernat Serra, ciutadà de Barcelona, di¬ funt, salut en el Senyor Jesucrist. Volent el bisbe satisfer la devoció de dita senyora pel culte diví, concedí llicència i facultat; perquè en la casa que construíreu fa poc en la parròquia de Sant Estónje de La Garriga i en la capella faedora togqnt als banys allà construïts i edificats, i per part del beneficiat, de la Capella de S.anta Maria del Camí, de la mateixa parròquia, actuant en nom del bisbe, es pogués eregir un altar sota la invocació dels Sants Joan Baptista i Evangelista i de Sant Macari; i, posada en ell una ara consagrada i preparades les altres coses necessàries, fer-hi celebrar cada dia una missa 0 misses, per preveres i religiosos idonis, encara que la parròquia estigués en inter¬ dicte, des. del primer dia de Quaresma, fins a la festa de Totsants inclu¬ siu; present o absent la vídua Serra. D'altra part el rector i el beneficiat ja s'havien posat d'acord sobre les oblacions i deixes i emoluments que s'obtinguessin de dita capella ^. Concordant amb l'esmentat document sabem que en dita capella, l'esmentada vídua de Bernai Serrat va fundar un Benefici ® ; el qual va dotar amb tres-cents sous de renda, d'un censal mort que havia prestat a la ciutat de Barcelona ; car ^ consta en els llibres de la tresoreria de la ciutat, amb algunes inexactituds del copista, item done e pague, a'n Bernat Loreda, prevere, rector de la capella de Santa Maria des Camí e de la capella de Sant Joan Evangelista e de Sant Macari, situada en la 1. Es refereix al bisbe de Barcelona Guillem de Torrelles, que governà la diòcesi des de 1361 a 1869 ; instituí una lliçó pública diària de Teologia, a la Catedral, per a erudició dels eclesiàstics ; se li atribueix l'encàrrec del timpà de la Porta de la Pietat de la Catedral de Barcelona. 2. Arxiu Diocesà de Barcelona, Gratiarum, volum I, full 162 girat. Anto¬ niGallardo, Del Mogent.., pàg. 108, utilitzant els escrits de Mossèn Mas, es¬ menta la notícia, però amb inexactituds i deficiències substancials ; entre altres, basti dir que confon l'antiga capella de Sant Macari amb la moderna capella del Balneari Blancafort. 3. Arxiu de la Catedral de Barcelona, Speculum. 4. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, Claveria, II, fol. 41. A L'EMPARANÇA DE LA SEU DE BARCELONA 73 Parròquia de Sant Esteve de La Garriga, ab albarà dels dits honrats Consellers, a VIII dies del present mes d)e desembre l'any dessus dit, 1376, que li devien ésser pagades en la proppassada festa de Sant Andreu, per pensió de CCC sous de censal mort, los quals la dita Ciutat li fa cascun any en lo dit terme Mossèn Bernat Llorada continuava en el benefici a 31 de gener , digueren que Francesc nBarramisn (?), rector de la predita capella, vivia amb una majordona en la casa de dita capella. Cal, però, no con¬ fondre la locució rector amb la de pàrrocus També digueren quina ej-a la conducta de Tomàs de "Quercus" (?), Alsina, beneficiat de la Capella de Sant Joan de Torruella de dita parròquia de "Garriga". De les declaracions de tots ells es veu ben clar que la moralitat no havia pas millorat d'ençà de les darreres visites pastorals 45. Comença la notícia de la visita de Tany 1379 PERE de Flanelles bisbe de Barcelona, a 24 de setembre de 1379, conferí comissió al venerable i discret Bernat Maleres sult, rector de l'església de Santa Maria de la Geltrú, perquè, en (•?), Juriscon¬ lloc i nom del mateix bisbe, visités, entre altres, la parròquia de La Garri¬ ga Les notes de la visita comencen així, traduïdes al català : 3. Aleshores no existien els Seminaris per a la formació dels futurs clergues. 4. Encara que en el llenguatge popular es confonguin. Precisament el cànon 479 del vigent codi de Dret Canònic diu que avui, aynb el nom de zecíots d'esglésies s'entenen ací els sacerdots als quals s'encomana la cura d'alguna església que no sigui parroquial, ni capitular, ni estigui anexa a la casa d'una comunitat religiosa que celebri en ella els oficis. 5. Arxiu Episcopal de Barcelona, Visites Pastorals, volum IV, full 61 girat i 63. 1. Regí la diòcesi de Barcelona desde 1371 a 1385 ; traslladà els cossos de Sant Oleguer i de Santa Maria de Cervelló ; féu obres a la Catedral, als claustres, al Pi i a Santa Maria del Mar ; empresonà l'inquisidor Aimerich i li prohibí de predicar contra la Immaculada Concepció. 2. Arxiu Episcopal de Barcelona, Llibre de Visites Pastorals, número 8, full 1 i 21 i 22. LA VIDA PARROQUIAL FINS A L'ANY 1404 91 Visita Vesglésia de Sant Esteve de La Garriga. El dimarts, dia a quatre d'octubre, el predit senyor, venerable visitador, va visitar l'es¬ mentada església. De la qual església certament és rector Bernat Codina, i no resideix, però tanmateix serveix l'esmentada església, en nom de dit rector, Pere "Cayeti". En la qual església hi ha tres altars dels quals el primer, és a major, va ésser examinat pel dit senyor venerable visitador; els dir el paraments del qual varen ésser trobats per dit senyor bé, en general; excepte que manca un cobertor en dit altar. Així mateix foren exanii- natsels ornaments, i foren trobats en bon estat. Així mateix va étsser examinat el lloc on es guardava el Cos de Crist, i fou tropat el Cos de Crist de manera reverent i honorifica. També foren examinades les fonts, piques baptismals, i foren tro¬ o bades ben netes; eren tancades, estaven, però, amb el seu enca/ra que no bon tancament. Així mateix foren examinats els llibres i foren trobats de manera adequada, excepte que manca allí una "consueta" *. Així ma¬ teix va ésser reconeguda la custòdia, o copó, on el Cos de Crist és portat als malalts, i era d'un valor massa mòdic, de fusta, i trencada Així ma¬ teix foren examinats el sant crisma, l'oli dels catecúmens i dels malalts, i foren trobats bé. En relació amb aquestes qüestions, després, va dictar-se la següent Provisió sobre la dita església: Com que en l'esmentada església varen ésser trobats els següents defectes, que toquen o es refereixen als predits parroquians de La Garriga ; és a dir: la manca d'un cobertor i la manca d'una consueta; així mateix la manca d'una cus.tòdia, en la qual el Cos de Crist ha d'ésser portat als malalts; per això, l'esmentat senyor, vene¬ rable visitador, manà a l'esmentat vicari que, el diumenge primer vi¬ nent, anunciés als seus parroquians que, des del dia de la seva admonició, fins a la festa de Sant Joan d>e Juny, estaven obligats a fer l'esmentat 3. Cal recordar que aleshores l'església de La Doma probablement no tenia més que l'actual nau central. 4. La paraula llatina consueta, equivalent a les coses acostumades, "ha estat literalment acceptada en el llenguatge corrent de les parròquies com a indicant, concretament, el llibre on s'expliquen els actes que s'acostumen a fer en una parròquia. 5. Fa esment Mossèn Gudiol, en Nocions d'Arqueologia Sagrada. Cata¬ lana, pàg. 448, que àdhuc durant el segle xv l'Eucaristia estava guardada ent un cofret o gazophilacium que solia ésser de fusta pintada, amb l'interior re¬ cobert de lli o de seda i amb les hòsties embolcallades amb uns corporals. 93 DE COM L'ESGLÊSIA AFAIÇONAVA EA GARRIGA cohêrtoT en custodia, o de plata o tal com puguin, dit dltcir, i Vesmentada així mateix que, dintre d'un any immediatament seguidor al dlia de la seva admonició, hagin de comprar una bona i adequada custodia. En altre cas, si deixaven de donar compliment, en qualsevol cas i temps, de les c(yses predites, a Vesmentada esglesia, el predit senyor, venerable visitador, posava l'església en entredit D'aquesta provisio o decret del visitador se'n va donar còpia çil vicari o substitut del rector. 46. Sobre els tres sacerdots de la parròquia terrogat Vesmentat dir, el tractat i totes les i ho mostrà tot, és a FouAixíin¬ de l'aconstitucions. ny 1379 :l'església Diuen també les notes de la visita pastoralconstitucions vicari si tenia les en ■mateix fou interrogat sobre la vida i converses dels seus parroquians i va contestar que bé, per tot. Així mateix fou interrogat de la cura d'ànimes, i mostrà el document corresponent. Així mateixforen visitalis els altres dos altars, i foren trobats bé els paraments; dels quals altars, un, 0 sigui el de Sant Martí està seus dotat; les rendes del qual, compensades un any per altre, fan la suma de trenta lliures; del qual és beneficiat Francesc Valent; i s.'anomena Doma ^ ; i el dit beneficiat ha d'administrar els següents actes parro¬ quials; o sigui batejar i fer l'enterrament dels masovers i dels albats i beneir el salpàs. Va ésser interrogat si tenia la llicència de cura d'ànimes per administrar les coses esmentades, i va dir que no, emperò, tanmateix, digué que creia que estava en el Registre de la Cúria dkl Senyor Vicari 6. L'entredit local és una censura o pena eclesiàstica per la qual es prohi¬ beix l'ús d'algunes coses espirituals, per exemple, la celebració de determinats actes religiosos, el toc de l'orgue i de les campanes, etc. Vegeu en l'actual Codi de Dret Canònic els cànons 2268 i següents. 1. Sant Martí fou bisbe de Tours ; l'any 897, immediatament després de la seva mort, Sulpici Sever en publicà la biografia, que esdevingué una espècie de cinquè evangeli, produint arreu un fort corrent de vida religiosa ; fou el primer sant no màrtir que obtingué veneració ; els monjos benedictins en foren molt devots i propagandistes; la seva festa arribà a ésser festa de precepte ; la seva tomba fou lloc de peregrinatges ; Sant Martí és el vínjador de tots els oprimits, el terror de tots els superbs usurpadors, el Sant més popu¬ lar d'Europa, el Sant en el qual l'edat mitjana reconegué el seu propi geni, la seva pròpia ànima religiosa. Vegeu Liber Sacramentorum del Cardenal Schuster, volum IX, Barcelona 1948 ; pàg. 277. 2. Doma menor. LA VIDA PARROQUIAL FINS A UANY 1404 93 del Bisbe de Barcelona. L'esmentat Valent tenia també dos beneficis, dels quals, l'un era en l'església -de "S'Amenla" ^ i l'altre en la parroquia de Bigues; i digué que no tenia llicència o dispensa per a servir els es¬ mentats beneficis amb la dita Doma. Així mateix en l'esmentada visita varen ésser cridats els infrascrits parroquians, és a dir: Pere Vinyals i Jaume Rosselló i altres; tots els quals foren interrogats sobre la vida i la honestedat de l'esmentat vicari, i respongueren que bé per totes les coses, excepte quan foren preguntats sobre un cert monjo que s'havia absentat de dita església i servia l'església de Llerona. previsions corresponents, en rela¬ Aleshores el visitador ordenà les ció amb els tres esmentats sacerdots : Quant al monjo, amb lletra que sembla posterior, diu breument que va ésser previst sobre l'esmentat monjo; quant al vicari, diu que va composar amb l'esmentat venerable visitador i que va prometre de pagar quatre florins per mediació de Mossèn Bernat Lloreda, per tot el dijous primer vinent; i, amb lletra que sembla posterior, consta que va complir-se la promesa ; quant al domer menor, consta que l'esmentat Francesc Valent va composar amb el predit venerable visitador per vuit florins, els quals prometé de pagar, amb consentiment del dit senyor visitador, a Bernat Lloreda, prevere, benefi¬ ciat de Santa Maria del Camí, de la parròquia predita, per tot el dia del diumenge primer vinent, sots pena de quaranta sous; i també jurà de complir aquestes coses. Amb lletra que sembla posterior es diu que van pagar-se els vuit florins esmentats. Així mateix el mencioifíat Francesc prometé i jurà que, des d'ara fins a la festa de Nadal, ell mateix compareixeria davant del dit venerable senyor davant del senyor bisbe, per obtenir la visitador o llicència de servir alhora els tres esmentats beneficis i així mateix de residir en aquell que volguessin el senyor bisbe o dit visitador. I, més avall, consta que el divendres, corresponent al dia 26 de novembre de l'esmentat any, Francesc Valent comparegué davant del dit venerable visitador; i l'esmentat venerable visitador li manà, sots pena de qua¬ ranta sores, que des d'aleshores fins a la festa de Pàsqua primer vinenta, ell mateix restava obligat a traslladar la seva habitació a l'església de La Garriga i, en el successiu, no marxar-ne sense la llicència del reve- 3. L'Ametlla del Vallès ? DE COM L'ESGLÉSIA AFAIÇONAVA LA GARRIGA rendíssim senyor Bisbe de Barcelona; i el domar menor prometé de complir el que li era manat. 47. De la visita de Tany 1382 El dil uns dia XXVil octubre de l'any predi t fou visitada la dita discret Guillenu Vendrell, església; de la qual església és rector el i no resideix, però serveix per ell En Bernat Lloreda I, primerament, va ésser visitat el Cos de Crisi, el Santíssim Sa¬ grament, i després totes les coses que hi havia en dita església; i varen ésser trobades de manera competent, excepte en algunes, a les quals ja en altra visita havia estat provist; però, ultra la dita provisió, en aquesta visita, manà el dit Vicari General que, el diumenge primer vinent, siguin amonestats els parroquians de dita església per tal que, des de l'esmentat dia de la visita fins a la festa de Sant Joan del juny pròxim vinent, facin fer tres ornaments, això és: un die festiu, i un per als diumenges i un per als dies de feina, i, si no ho fan, el dit venerable senyor Vicari General, interdiu l'ingrés a l'església als dits parro¬ quians i amb aquesta provisió no entengué derogar en cap cosa la primera provisió que havia fet. fou interrogat el dit Vicari sobre si tenia les constitu¬ Així mateix cions... i així mateix, la llicència d'absentar-se dels dos beneficis que obtingué en dita parròquia; i ensenyà totes aqUestes coses. Així mateix fou interrogat sobre la vida i les converses dels seus. parroquians i res¬ pongué que bé en tot. Així mateix foren interrogats els parroquians sobre aquell i respongueren també bé per ell. Així mateix hi ha un beneficiat o domer en dita església. Bernat Solà, que també obtingué l'ofici de monjo en la dita església conjuntament; i serveix personal¬ ment, amb llicència del senyor bisbe. Segons ensenyà. Finalment l'esmentat Vicari prometé de donar i pagar dos sous, i va complir-se la promesa 1. Sobre Mossèn Bernat Lloreda vegeu número 35. 2. Ací sembla referir-se a un interdicte local. Avui dia, segons el Codi de Dret Canònic, l'entredtí d'entrar a l'església porta amb ell la prohibició de celebrar o assistir als divins oficis en una església i la de tenir sepultura ecle¬ siàstica... ; hi ha excepcions. 3. Arxiu Diocesà de Barcelona, Visites, número 7, full 205. LA VIDA PARROQUIAL FINS A L'ANY 1404 95 48. L'estat de Tesglésia parroquial en 1403 El dimecres dia 23 d'abril de l'any 1403, Mossèn Berenguer Tarascó, prevere, rector de comissari del bisbe Fra l'església de Santa Coloma de Marata, com a Joan Armengol ^ visità l'església de Sant Esteve de "Garrigia" I, primerament, trobà l'altar consagrat, amb pal·lis i corporals nets; el Santíssim Cos de Crist en el tabernacle i una custòdia amb 28 formes, que havien sobrat de la festa de la Pàsqua de Resurrecció del Senyor; el sant crisma i l'oli sant en bon estat i també les fonts baptvsmals, tancades amb clau. I que trobà s'havien de relligar, el llibre de lectures del San¬ que toral i un llibre que en el responsori ferial i en el santoral ferial; i mixi, que era envellit, s'hi havien de posar unes posts (sic), i que, en el seu començ, s'hi posin.dos fulls de pergamí per a custòdia dels matei¬ xos llibres; a les quals coses estava obligat l'esmentat senyor rector; per això ordenà que les coses predites fossin fetes pel senyor rector, des d'ara fins a la festa de Sant Miquel pròxim vinent, sots pena de vint sous de Barcelona, a dividir de manera que sfinvertís una meitat al fisc de l'esmentat senyor Bisbe, i Valtra meitat en ornaments de la dita església. el campanar de la dita església i també l'esmentada església I que necessiten reconstrucció i reparació in... de la mateixa església; i qrce manquen dhies frontisses en la cobertora de les fonts; i que els hostiers necessiten reparacions ^ i que facin una trona, perquè està destruïda; 1. El qual també era Abat del Monestir de Sant Cugat del Vallès ; facilità al Papa Lluna la fuga d'Avinyó ; traslladà a la catedral de Barcelonà les re¬ líquies de Sant Sever ; morí en el Concili de Perpinyà, convocat pel papa Lluna ; regí la diòcesi de Barcelona des de 1898 a 1408. Boletín Oficial d&L Obis¬ pado de Barcelona, 1." de juny de 1943. 2. Segons una constitució del temps de l'Arquebisbe de Tarragona, Pere Clasqueri, de l'any 1858, les hòsties havien de fer-les rectores et Quraii in pro¬ pia persona, vel per sacerdotes confiai faciant, de pulcra, nítida et mundà fa¬ rina, sine sale et fermento. Els hostiers primer solament tenien representacions simbòliques, després en tingueren àdhuc d'historiades. Gudiol, op. cit., pଠgina 459. 96 DE COM L'ESGLÊSIA AFAIÇONAVA LA GARRIGA i que posin el sagrari en el seu lloc ferm ^ i el cementiri de la mateixa església necessita reparació en el tancat; i sembla que mancava una canal per a l'aigua; i dits altars de Sant Esteve i de Sant Martí necessiten uns cobertors de sobre els altars; per això va manar als parroquians, de dita església que fessin totes les coses predites, des del dia primer de juliol fins a un any. Manà així mateix que fessin fer un missal bo i que reparessin el salteri en raso reparessin un evangeliari, perquè les rates l'ha¬ i que vien rosegat ; i tot això ho complissin en dos anys, a comptar des de la pròxima festa de Sant Pere i Sant Feliu. Afegeix el document que el Senyor Venerable Comissari manà que els parroquians de dita es.- glésia fessin les coses predites dintre dels temps esmentats; i que, en garantia de llur efectivitat, comminà amb la pena d'interdicte. Consta també una iniciativa dels feligresos : I com que dita esglé¬ sia és obscura en el capçal de la mateixa església, i com que va ésser suplicat al Venerable Comissari, per alguns parroquians de dita església, els concedí que poguessin fer, o fer fer, una finestra en dita es¬ glésia, en la part de migjorn, amb reixes de ferro a l'indret de la trona, 0 com diu graciosament el text llatí original endret la truna *. 49. Dels eclesiàstics de La Garriga en 1403 En començar la visita pastoral de l'any 1403 consta : és rector el discret Bernat de Gurrians, no prevere; vere, vicarilloc del rector, el qual Galceran en i Galceran Soler, pre¬ havia obtingut, en la mateixa església, la doma menor, anomenada de Sant Marti. Consta quel'esmentat Comissari del bisbe també visità l'alberg de dit Rector, el qual esta'$a mancat de reparacions en les portes, en la torre i en altres diverses parts del mateix; el qual alberg manà que fos reparat per l'esmentat Rector; les quals reparacions havien de comen¬ çar des del primer de juliol en un any, i, des d'aleshores, dintre d'im altre any, havien d'ésser acabades dites reparacions, sots pena de cent sous, a dividir com la manera dita en el número anterior. 3. Sovint s'emprava, com a sagrari, un cofret, generalment en forma de tomba, dintre del qual anava el vas eucarístic. Gudiol, op. cit., pàg. 447. 4. Arxiu Episcopal de Barcelona, Visites, llibre 10, pàgina 82. LA VIDA PARROQUIAL FINS A L'ANY 1404 9? Així mateix visità l'alberg de dit domer de Sant Martí; el qual manà que fos reparat per dit Galceran Soler, actual domer, de manera que la dita reparació comenci des d'ara fins a la festa de Sant Miquel primer vinent i s'acabi des del dia primer de juny primer vinent en un any immediatament seguidor; sots pena de cent sous, a dividir com hem dit, o sigui una meitat al fisc del Senyor Bisbe i l'altra meitat destinada a ornaments de la dita església. Amb lletra posterior consta el següent : I com que el Senyor Bernat de Gurrians, rector, abans féu el capbreu dels rèdits de dita que no església, per això el Senyor Venerable Comissari condemnà, al mateix Bernat, en dos florins, els quals, el Senyor Galceran de Soler, vicari esmentat, prometé de pagar sots pena de triple, sense cap excusa, en la festa de Sant Joan Baptista, del mes de juny propvinent; i per ells obligà ell mateix i tots els seus béns, i jurà, de complir-ho. El dilluns, dia 23 de juny de l'any esmentat, el predit Senyor, Venerable Comis¬ sari del Senyor Bisbe, rebé»de dit Galceran de Soler els esmentats dos florins i per això fou cancel·lada la present escriptura. En relació amb el domer consta, al final de l'acta de visita, menor una nota en la qual es diu : Així mateix el Senyor Venerable Comissari ha dit que ha rebut de l'esmentat Galceran Soler els tres florins que havia composat amb ell. Finalment consta que encara hi havia un altre eclesiàstic a La Garriga, dedueix de la següent nota: Així mateix el Senyor com es Venerable Comissari condemnà a Bernat Loreda, beneficiat de la ca¬ pella del Camí, de la parròquia de "Garriga", en un florí, perquè no capbrevià; el qual florí va pagar. Es de notar que en aquesta visita no es parla del monjo. 50, La parròquia durant la mortaldat de Tany 1404 Durant l'Edat Mitjana foren freqüents les epidèmies que reduïen a Una la meitat els habitants de moltes poblacions" i àdhuc Estats. d'aquestes mortaldats féu els següents estralls a La Garriga l'any 1404, com ho comprova el següent document que traduïm del llatí original : 93 DE COM L'ESGLÊSIA AFAIÇONAVA LA GARRIGA Berenguer Tarascó, prevere, Rector de l'església de Santa Coloma de Marata, Comissari diputat, pel Reverendíssim Pare i Senyor en Crist, Senyor Joan per la misericòrdia divina Bisbe de Barcelona, per a visitar les esglésies del Deganat del Vallès i Comissió de Sant Celoni: Als dilectes en Crist, tots i cadadels preveres, amb cura d'àni¬ un mes 0 sense Comissió i Visitació, al quah ella, constituïts sota la nostra 0 als quals les presents lletres pervinguin, salut en el Senyor! Perquèla Parròquia de Sant Esteve "de Garrigia", en tant en com les quals la major part dels duren les malalties i mortalitats, per parroquians de la mateixa parròquia s'han mort, i, encara, la major part estan malalts; per als quals malalts no hi ha altre prevere, que els escolti en confessió i els administri els altres sagraments eucarístics, que Galceran de Soler, prevere, el qual exercia la cura d'ànimes en dita església, en lloc del rector de la mateixa, i caigué malalt fora de la parròquia de la mateixa església; i per això ens fou suplicat que, en defecte de Rector i Vicari, concedíssim la cura d'ànimes a tots els pre¬ veres; i, desitjant subvenir a l'esmentada necessitat. Concedeixo, per les presents lletres, a vosaltres i qualsevol de vosaltres, la cura i règim de les ànimes, de dita església "de Garrigia" 1 de la seva parròquia; així mateix us concedeixo que pugueu rebre, en dita parròquia, les taxes i qualsevol altra cosa justa, i en ella concloure i trametre, de la mateixa manera que podria fer-ho el Rector de la mateixa església, si hi fos; mentres altra cosa no sigui provis.ta, sobre les esmentades coses, pel dit Reverendíssim Senyor Bisbe. Donat a Granollers, a quatre de juliol de l'any de la Nativitat del Senyor mil quatrecents quart. Dit Senyor Berenguer, Comissari 1. Vegeu número 48. 2. La notícia consta enel corresponent llibre de Visites PastQrals, núme¬ ro 10, foli 109, de l'Arxiu Episcopal de Barcelona. SEGONA PART L'antic municipi de La Garriga I. De les - antigues llibertats de La Garriga. II. L'any 1380 és cedida la jurisdicció sobre - La Garriga a N'Eimeric de Centelles. III. - Sota la jurisdicció de N'Eimeric de Cente¬ lles, de 1380 a 1397. ÎV. - Capítols pactats en 1397 entre el rei Martí i La Garriga. V. - Complements i conseqüències de la rein¬ corporació a la jurisdicció reial. CAPITOL PRIMER De les antigues llibertats de La Garriga ^1. La Garriga fou franquesa. 52, ...però — no de «Les Franqueses del Vallès». — 53. Carrer de Barcelona i lloc de recollita. — 54. Una alic' nació frustrada. 55. El — privilegi de 1358, concedit per Pere III, el Cerimoniós. 56. Per acabar amb una duplicació d'autoritats. — — 57. El batlle de Barcelona i el seu lloctinent per a La Garriga. — 58. El rei Pere III sanciona el privilegi de 1373. 51. La Garriga fou franquesa Tots sabem que l'estructura social implantada durant l'Edat Mit-, jana, en una gran part Incrustades en de l'Occident europeu, l'extensió territorial d'aquest fou el feudalisme règim, a manera de llacunes governades per un altre ambient, hi havia aquells pobles que no depenien de cap senyor feudal, llevat del rei. Aquests pobles, doncs, es trobaven exceptuats del pagament de contribucions i de pres¬ tacions als altres senyors feudals ; eren francs o lliures de la senyoria feudal, i per això se'n deien franqueses ^ Però, ultra aquesta significació genèrica, la paraula franquesa va ésser aplicada especialment a determinats territoris un dels quals fou precisament el de Les Franqueses del Vallès No hi hagué, però, una excessiva precisió quant a les parròquies i territoris d'aquestes 1. Sobreïx del marc d'aquest llibre l'explicació d'aquest fet. 2. Duran i Canyameres, Conferències sobre varietats comarcals del Dret Civil Català. 3. Així bi va haver franqueses al Penedès, on es troba la Vilafranca per antonomàsia ; hi va haver les Franqueses del Llobregat, les Franqueses del Maresme, etc. 4. Actualment l'apel·lació de Les Franqueses del Vallès ha restat cir¬ cumscrita a les quatre parròquies de Llerona, Corró de Munt, Corró de Vall i Marata. ICS L'ANTIC MUNICIPI DE LA GARRIGA franqueses ; i si, per una part, és cosa provada que el terme de La Garriga fou franc o franquesa, per altra part és també comprovat que les coses que fan referència a Les Franqueses del Vallès no poden apli¬ car-se a La Garriga, sinó potser en una molt petita part. El Libro de Enajenaciones, de l'Arxiu de la Corona d'Aragó sota l'epígraf : La Garriga aut Sa Garriga, in Vallesio, diu, traduït al català : Vegeu el que sota el títol de Les Franqueses del Vallès, foli 571, número i, es fa notar de la parròquia de Garriga, i que allà es troba que dita parròquia és comptada entre les parròquies de les franquedes i vegeu també que les coses que es fan notar en general, sota dit títol, de dites Franquedes, s'apliquen també a dita parròquia de Garriga. Ara bé : l'esmentat foli 571, del Libro de Enajenaciones, sota l'epígraf: Fran- quedae aut frdnquesae, vulgo Les Franqueses in Vállense, diu així: I. Fn el llibre I d'els feus, el de format gros, full 383, hi ha el document amb el qual el senyor Comte va donar, al senyor Nard ^ i al sen/yor Ramon Guillem, Les Franqueses en el Vallès en les. parròquies de Sant Genis de l'Ametlla, de Garriga, Sant Andreu de Samalús, Llerona, Granollers, Palaçol Cabrera, Martorelles, Sant Esteve de Vilanova Sa Roca, "Malaianicos" Premià, segons es reporta en el Llibre 4 de les Vegueries, full 157. Ara bé, en aquest full 157, del volum IV, dels Libri Vicariae Cathaloniae, del mateix Arxiu de la Corona d'Aragó, hi ha solament una nota anàloga a la darrera nota transcrita del Libro de Enajenaciones. Aleshores, l'esperança de trobar el document de referència restava circumscrita, de moment, a una recerca en el valuosíssim Llibre Gros, o Major, dels Feus, que es conserva en el susdit Arxiu. Ara bé, ja és sabut que aquest llibre sofrí tals mutilacions que " ha hagut de publi¬ car-se una Reconstrucción y edición del Liber Feudorum Maior, a base de recollir nombrosos documents i referències disperses. Doncs bé, mal¬ grat totes les recerques, no s'ha trobat tampoc el desitjat document 5. Volum III, foli 709. 6. Bernardus, Bernat ; ignorem encara qui era aquest personatge. El ma¬ teix hem de dir del Ramon Guillem esmentat a continuació. 7. Palou. 8. Vilanova de La Roca. 9. Santa Agnès de Malenyanes. 10. Per Mossèn FrancescMiquel Rossell, a Barcelona, 1945. 11. I Mossèn Miquel en l'expressada Reconstrucción, en el que fa refe¬ rència al nostre cas, es limita a reproduir una nota anàloga a les que heai publicat anteriorment. Loc cit. Vol. I, pàg. 896. DE LES ANTIGUES LLIBERTATS 103 Esgotades així les recerques, calia deduir tot el possible de la re¬ ferència d'aital donació. En primer lloc és possible que, en lloc d'una donació, faci referència a una alienació a títol onerós. La seva data seria potser del segle xiii. Es de remarcar que parla del Comte i no del Rei, la qual cosa sembla indicar molta antiguitat. El text sembla que parli d'unes franqueses situades en la parròquia de La Garriga i no que tot el terme d'aquesta estigués inclòs dintre de Les Franqueses del Vallès en sentit estricte. Àdhuc sembla poc exacta la generalització contin¬ guda en ,1a primera de totes les notes que hem ttanscrit en aquest número. 52. ...però no de «Les Franqueses del Vallès» En efecte, fins a la data, no hem trobat cap altre document que inclogués expressament el terme de La Garriga entre els de Les Franqueses del Vallès, en sentit estricte. En la referència a un privilegi, de 13 de les calendes de juliol de 1219 el rei En Jaume I, el Conqueridor, parla vagament dels nostres fidels homes d'els nostres albergs del Llobregat, 0 del Vallès i del Maresme; i diu que, posterior¬ ment, per ignorar aquest privilegi, vam fer donació d'una part dels ma* teixos albergs a Berenguer de Santa Eugènia ; però que, finalment, a 18 de les calendes de febrei de 1229, revocava la donació i retornaven al poder del rei les franqueses que "n'havien estat separades. En canvi, a 16 de les calendes de maig de 1267 el mateix rei Jaume I, diu ja més explícitament : concedim i confirmem, a vosaltres, tots els homes dels nostres albergs de les parròquies de Corró Sobirà, de Marata, de Corró Jussà, de Llerona i de Samalús i de tots "els altres albergs nos¬ tres del Vallès" i del Maresme, i també a tots els altres homes de dites parròquies, de qualsevol-senyor que siguin, els privilegis abans conce¬ dits ; promet de no alienar dites franqueses i estableix que no hauran de respondre en les causes dels deutes 0 dels crims, sinó solament en poder del nostre Batlle de dites Franqueses...; d'on sembla ben clar que La 1. Biblioteca del Col·legi d'Advocats de Barcelona. Secció de còdexs i ma¬ nuscrits, Llibre de privilegis reals concedits per los Sereníssims Reis als habi¬ tants en los térmens de Les Franqueses del Vallès, Maresme i Llobregat, Corts de Sarrià i Quadra de Sant Just Desvern, bisbat de Barcelona... És un relligat de còpies, esteses en pergamí. Fulls 10 al 12. 2. Biblioteca del Col·legi d'Advocats de Barcelona, loc. cit., fulls 1 i 10 ; i Arxiu de la Corona d'Aragó, Libro de Enajenaciones, vol. III, full 571, núm. 0. m L'ANTIC MUNICIPI DE LA GARRIGA Garriga no era comptada entre les parròquies de Les Franqueses ; sola¬ ment podria defensar-se que algunes cases de La Garriga, amb les terres llurs, serien incloses en les dites franqueses. En els altres documents delsegle xiii que hem consultat, relatius a LesFranqueses del Vallès, no hem trobat tampoc cap referència ex¬ pressa a La Garriga. Heus-los ací : A les nones de gener de 1283, el rei Pere II, el Gran, va confirmar la incorporació a la corona reial i altres privilegis, continguts en l'esmentat document de 1267, i parla també dels homes de les Fanqueses del Vallès, és a dir de Corró Subirá i Jussà, i de Mar ala i de L·lerona i de Samalús i "d'altres llocs del Vallès"... i esmenta també el Batlle de Les Franqueses Després de la mort del rei Pere II, de novembre de 1285, Alfons II va alienar les Fran¬ a 11 queses del Vallès a Ramon de Cabrera. Aquest va alienar-les novament a Pere Marquès per dotze mil sous Concordant amb això, amb data de 7 de les calendes d'octubre de 1289, hi ha un reial manament als homes de les Franqueses perquè prestessin homenatge i satisfessin els drets a Fere Marquès, en virtut de la venda que el rei li havia atorgat d'aquells llocs Jaume II, el Just, novament manà apoderar-se de totes les rendes 3. Arx. Cor. Ar., toc. cit.. Ill, full 571, número 6 ; concordant amb el Llibre de la Biblioteca del Col·legi d'Advocats, fulls 10 al 12. 4. Al cap de poc, en les constitucions fet^s pel rei Alfons II, en l'any 1289, en les Corts de Montçó, en benefici de Catalunya..., entre altres coses, estatuí que tot el que després de la mort del rei Pere, pare seu, havia donat, venut, empenyorat..., fos restituït a la cort reial, emperò que el rei hagués de pagar i restituir el preu, que pogués en veritat demostrar-se per testimonis que havia estat pagat. Arxiu de la Corona d'Aragó, Libros de Enajenaciones, volum 11, full 244, núm. 8. Constitucions de Catalunya, Barcelona 1704. Com a conseqüència, doncs, va ésser revocada la venda feta de dit lloc de Cardedeu, i també de les Eranqueses del Vallès... ; però, a 17 de les calendes d'abril del mateix any 1289, el rei manà que dit Pere Marquès posseís dites franqueses fins que fos satisfet de dits dotze mil sous. A. C. A. Libro Enaj., vol 11, foli 301, número 4. Concorda amb el Registre 82, full 26, del mateix arxiu, el qual emperò, està deterioriat, és de lectura molt difícil, i, encara que es refereix expressament a Cardedeu, i menciona les franqueses nostras vallensis, tampoc no parla expressament de La Garriga. 5. A. C. A., Libro Enaj., volum. 111, full 371 ; és una nota posada al marge, posteriorment a redacció del Libro. Concorda amb el Registre 80, full 61, que és un text curt, en mal estat i de difícil lectura. A continuació de l'anterior, en el mateix full es troba un altre manament, perquè prestessin dit homenatge i responguessin dels rèdits a Pere Marquès respecte a haver-los tret de l'obligació del noble Ramon de Cabrera; el manament és de 6 de les ca¬ lendes d'octubre de 1289 ; en dits Libros i Registre ; el text d'aquest està en millor estat i pot llegir-se més fàcilment. X DE LES ANTIGUES LLIBERTATS 105 i drets del rei posseïtsCatalunya per qualsevol persona i qualsevol a títol. I així, Peré de Sant Climent, Batlle de Barcelona, va prendre les rendes de dites Franqueses. Però, com que havia estat declarat que, mentre el rei no pogués restituir el preu de les cases alienades, els compradors posseïssin les coses alienades com en penyora, no computant els fruits en el capital, mentre no fossin pagats els preus, el rei Jaume manà que la possessió de les dites Franqueses fos restituïda, com a pe¬ nyora, a Pere Marquès, a ij de les calendes d'abril d)e l'any i2gi Tampoc hem trobat cap referència expressa a La Garriga en els no corresponents documents del segle xiv ^ Un d'ells, molt interessant signat a 23 de desembre de 1385, pel rei Pere III, el del Punyalet, diu ; los prohòmens de Les Franqueses del Vallès e del Maresme, així com .són Corró Jussà e Sobirà, e Marata e Llerona e "altres masos, e terres que les dites Franqueses han en algunes altres parròquies de Vallès" i de Maresme, la jurisdició de les quals Franques.es 0 partida d'aquelles, vós. Senyor, no ha molt venés ab carta de gràcia a Mossèn Simón Salzet, ■per preu de mil D C florins, qui après, per aquell preu, vené la dita jurisdicció a la ciutat de Barcelona...; per la qual cosa, els de Les Fran¬ queses suplicaven que tornen a la vos.tra senyoria e a la corona reial, i, atenent que ja sien estats venuts dues vegades..., façats de les dites franqueses carrer de Barcelona... ' però que la jurisdicicó fos exercida per un balle reial, que sia home natural de Les. Franqueses. Un altre ■document de 26 de juliol de 1393 " parla de molts altres pobles relàcio- 6. A. C.A., Libro Enaj., vol. III, full 571. Concorda amb el Registre 193, iull 187 girat. Aquest registre està mal relligat, i els plecs corresponents al 187 són de cap per avall. No hi hem trobat una menció expressa de La Garriga. Vegeu el número 26. 7. A part del referent a l'any 1321, del número 26, mencionat al final de la nota anterior, hem vist una referència, de 13 de les calendes de setembre de 1335, que confirma els privilegis de 1267 i 1283 ; una altra referència de 7 dels idus de desembre de 1340 pretexta htiMonis facta de dicti Franqueáis a Berengario de Sancto Minato et eius uxore; dues relatives a retenció i venda, de Pere Sacosta, dels anys 1348 i 1351 ; una de 10 de febrer de 1361, a favor de •Granollers, de privilegis incorporationum franquedarum. En unes confirma¬ cions del desembre de 1372, Pere III confirma una sentència a favor de Les Franqueses i contra el Batlle de Granollers... declaro dictum Bernnrdum Pica, ut bajulum predicta Ville de "Granóles". teneri ad restituendum dictum Petrum Palau, bajulo Franquedarum... Arx. Co. Arag., iQC, cit. Ill, full 571, números 6, 7, 8, 12, 13, 14, 15 ; Biblioteca cit.. Llibre, fulls 1 i 2, 10 a 12. 8. Biblioteca cit.. Llibre, full 2 girat, 3 i 4. 9. Vegeu número 53. 10. Biblioteca cit.. Llibre, full 8 a 10. W6 L'ANTIC MUNICIPI DE LA GARRIGA nats amb Les Franqueses, però no esmenta tampoc La Garriga Tam¬ poc no "hem trobat que parlessin de La Garriga altres interessantíssims documents, relatius a Les Franqueses del Vallès, datats en els segles posteriors 53. Carrer de Barcelona i lloc de recollita / ÍNTIMAMENT relacionat amb el tema de les franqueses és el del carre- ratge ; en efecte : Barcelona, que sempre fou una franquesa, no sola¬ ment defensava els privilegis, sinó que també emparà i protegí seus les altres franqueses, particularment en els segles xiv i xv \ Els repre¬ sentants dels pobles acudien a Barcelona i firmaven un contracte amb els Consellers de la ciutat ; en substància, aquells juraven fidelitat als Consellers ; aquests prometien que Barcelona defensaria els privilegis d'aquelles poblacions, com si fossin un carrer de Barcelona; de vega¬ des, posteriorment, el rei confirmava el privilegi 11. Aquests pobles són els següents : Mollet, Parets, Gallecs, Modiliani de Cardedeu, Vilamajor i Santa Susagna. 12. Poden veure's en els fulls 12 i següentg de l'esmentat Llibre de la Biblioteca del Collegi d'Advocats de Barcelona. En un d'ells precisament es demana que Samalús torni a ésser de Les Franqueses del Vallés d'on liavia estat separat, però tampoc no es diu res de La Garriga 1. De vegades era la ciutat que comprava la jurisdiorao ais antics senyors feudals ; de vegades eren els mateixos pobles que sollicitaven la protecció de la ciutat ; temps hi hagué que hom confià més en la ciutat de Barcelona que en el mateix rei ; car aquest, com ja hem vist, de vegades, necessitant diners, es venia la jurisdicció que tenia sobre alguna ooblació, i això mai no va fer-ho la ciutat de Barcelona. 2. De tot això, i d'altres motius, ja es dedueix que amb el corretatge no es comunicava als veïns d'aquests fingits carrers de Barcelona el dret especial dels barcelonins. El que la ciutat de Barcelona defensava era el dret peculiar de les dites poblacions i les vides de llurs habitants. En l'escut de les poblacions que foren carrers de Barcelona solia veure's, en una o altra disposició, els elements de l'escut de la ciutat : la creu de Sant Jordi i les quatre barres dels reis. Sóbre totes aquestes qüestions poden veure's els següents autors : Marquilles, In usat. si quis suum feudum, fol. 119, col. I ; Ripoll, Var. resol., cap. VII, De jure enphiteu., núm. 327 ; Fontanella, Decisiones, desic. 578, 19 ; Vives, Traducción al Castellano de los Vsatges y demás Derechos de. Cataluña, Barcelona 1835, vol. IV,- pàg. 64 ; Brocà i Amell, Instituciones del Derecho Civil Catalán, Bar¬ celona 1866, volum I, pàg. 56 ; Maluquer, Derecho especial de Barcelona y su término. Barcelona 1889, pàg. 19 ; Corbella, Manual de Derecho Catalán, Reus 1906, pàg. 160 i següents ; Pella, Código Civil de Cataluña, Barcelona 1906, volum I, pàgs. 17, 91 i 95 ; Brocà, Historia del Derecho de Cataluña, Barcelo¬ na 1918, volum I, pàgs. 30 i 31 ; Borrell, Dret Civil vigent, Barcelona 1923, vol. I, pàgs. 30 i 31 ; Duran i Canyameres, loe. cit.,; i el treball per nosaltres DE LES ANTIGUES LLIBERTATS IOT En contrapartida dels beneficis de què gaudien, les poblacions que eren nomenades carrers de Barcelona tenien algunes obligacions • per exemple : la de contribuir a les obres d'interès general de la ciutat i enviar gent apta per a defensar la ciutat o per a unir-tse a l'exèrcit d'aquesta quan sortia a guerrejar. Aquesta obligació d'enviar homes d'armes era en virtut d'uns privilegis anomenats de recollita de gent^ La notícia més antiga de les referents a tais qüestions la trobem en les Rúbriques de Bruniquer capítol LVII, sota l'epígraf : Locs de recollita o de carreratge de Barcelona, en el qual, immediatament des- després d'unes breus línies en les quals dedueix que Cardedeu era carrer de Barcelona en 1343, diu literalment el següent: A 14 de juny de 1357, requesta del síndic de la Ciutat contra Pere Marquès, senyor del Castell de La Roca en Vallers, per que havia comprat, 0 volia com¬ prar, la jurisdicció de La Roca i de sos térmens, i de Dosrius, de Vila¬ nova, de Lerona i de La Garriga, en perjudici, etc. Encara que aquest text no és molt clar per al nostre cas, sembla evident que En Bruniquer considerà implícitament La Garriga com a lloc de recollita i carre¬ ratge Per la nostra part hem tingut a les mans el requeriment o protesta que va utilitzar Bruniquer. Vàrem trobar-lo a l'Arxiu de la Ciutat de Barcelona sota" el següent títol paral·lel, però no igual, al que reporta Bruniquer: Requisitòria i protesta del Síndic de la ciutat contra Pere Marquès, senyor de la Roca, per mala compra i possessió dels drets publicat a La Notaria, Barcelona 1945, sota el tenia ¿El Derecho Civil especial, de Barcelona, rige en La Garriga?, en el qual, després d'una laboriosa discrimi¬ nació dels elements del Dret Civil especial de Barcelona, s'arriba a la conclu¬ sió que el possible dubte sobre si aquest Dret s'aplica a La Garriga, restaria reduït a les següents disposicions : A. - Dels fills que entren en religió sens voluntat de sos pares. Tít. 6, del Llibre I, "Vol. I de les Cons. de Cat., que és. el Capitol 2 del privilegi concedit a Barcelona per Jaume I, a 27 d'abril de 1269. B. El privilegi 1, del Tít. I, De testaments, Llib. 6, "Vol. 2, de les Const, de - Cat., que és el privilegi concedit a Barcelona per Pere III, a 19 d'octubre de 1389. C. Els següents capítols del Recognove^unt Proceres: 1, 12, 86, 70 i 80, - relatius a l'emfiteusi ; 4 i 56, relatius al dot ; 3 i 48, referents al dret de suc¬ cessions ; i 7, 8, 9 i 11, del dret d'obligacions. 3. Per exemple, les muralles i les fortificacions, que havien de servir de defensa contra els atacs per mar o per terra. 4. En el segle xvii, aquest cèlebre notari de Barcelona comença a escriure una recopilació de les notícies i documents que convenia que fossin coneguts i fàcilment manejables pels barcelonins; les Rúbtiques foren editades a Barce¬ lona, 1915 ; vegeu yolum IV, pàg. 15. 5. "Vegeu, però, els números 51 i 52. 108 L'ANTIC MUNICIPI DE LA GARRIGA ■d'aquella senyoria sobre vàries parròquies del Vallès i entre elles la de ■Sant Esteve de La Garriga, 14 de juny de 1357 Basant-se en el text de Bruniquer, en el Museu de la Ciutat de Barcelona, instal·lat a can Padellàs, de la plaça del Rei, va incloure's el nom de La Garriga entre les poblacions que .foren carrer de Barcelona ^ 54. Una alienació frustrada En efecte, sabem que, en 135b, el rei Pere III, el Cerimoniós par¬ lava als garriguencs de la venda que ens proposàvem de fer del mer i mixt imperi i jurisdicció alta i baixa ^ que tenim sobre vosaltres, homes de dita universitat de La Garriga. Es veu que els garriguencs varen saber els intents del rei i tot seguit anaren a parlamentar amb el 5eu tresorer per evitar aquell propòsit, car el document diu: Atenent que entre vosaltres, jurats i prohoms ® de la universitat d)e la parròquia 6. Vàrem prendre'n nota per a copiar-lo en altra ocasió, però, acabada la guerra, en1939, per més indagacions que hem fet en el susdit Arxiu, no hi ha llagut manera de retrobar la Requisitòria; els directors de l'Arxiu ens diuen que degué extraviar-se durant la guerra. 7. Vegeu, més endavant, números 154, 167 i 169, ou insistim sobre aquesta matèria. 1. Regnà des de l'any 1336 al 1387. Per a fer-se càrrec del caràcter enèrgic del rei i de l'ambient oratjós del seu regnat, recomanaríem la lectura dels dis¬ cursos del mateix rei Pere III, en Parlaments a les. Corts Caíalanss, Barcelo¬ na 1928. 2. Encara que la terminologia és quelcom imprecisa, podem explicar-la, amb Maynz, Cours de Droit Romain, Brussel·les 1876, vol. I, pàg. 485, dient que s'entenia per juris diçtio la facultat de decidir les qüestions judicials ; impe- rium era el poder d'executar les coses jutjades ; els magistrats que tenien ambdós poders es deia que tenien imperium mixtum; els que no tenien jurisdictio, però sí imperium, es deia que tenien imperium merum ; finalment, hi havia alguns magistrats inferiors, per exemple, els dels municipis, que so¬ lament tenien jurisdictio. Ulpià, en el fragment 3 del llibre II, títol I, del Di¬ gest, diu : L'imperi 0 és mixt 0 és mer. El mer imperi, que també és anomenat potestat, és poder imposar al cos una pena greu i capital, als homes facine¬ rosos; mixt, aquell al qual també està anexa la jurisdicció, que consisteix a donar la possessió dels béns. La jurisdicció és també facultat de donar jutge. 3. És molt important de fer notar que per primera vegada trobem esmen¬ tada, en relació amb La Garriga, la paraula juratsj és la denominació que anà ■estenent-se, i que s'imposà en la major part de Catalunya, per a designar els primers magistrats del municipi ; el seu nom prové probablement del jura¬ ment que havien de prestar abans d'entrar en l'exercici del càrrec ; eren uns prohoms jurats que es distingien dels altres prohoms que no havien de prestar jurament ; ells eren els delegats de la comunitat veïnal ; la seva presència dóna ¿ret a parlar pròpiament de municipi ; solien ésser pocs ; eren els administra- DE LES ANTIGUES LLIBERTATS 109 de Sant Esteve de "Sa Guarriga", o pels vostres sindios especialment constituïts per això, d'una part, i, d'altra part, el nostre tresorer, va ésser convingut que donant-nos la quantitat de moneda infrascrita, mil cinc-cents sous, desistiríem de la venda que ens proposàvem d>e fer i estaríem obligats a fer-vos també unes concessions i ordinacions sus¬ critos i contingudes en alguns capítols... Un altre pergamí * precisa encara més la qüestió, dient que un conveni va ésser celebrat entre el noble, venerables i discrets, Gilabert de Centelles i Bernat d'Olzinelles, doctor en lleis i tresorer de dit senyor Rei, per això facultats per dit senyor Rei, d'una part; i, d'altra part, per Bernat Soler, ciutadà de Barcelona i per Francesc de Perafita, de dita parròquia de Sant Esteve de Garriga, nuncis o portantveus, per aquestes coses enviats per dita parròquia, els quals prometeren lliu¬ rar al rei els expressats mil cinc-cents sous de moneda barcelonina,. per raó d'alguns privilegis que havien d'ésser concedits per dit senyor Rei a dita parròquia i singulars de la mateixa. Consta en el mateix document, que, a 6 de setembre de 1357, en poder del notari Berenguer Simó, va fer-se per això i per altres coses un document de sindicat i actoria ® a favor de Jaume Blancafort i de Bonanat Planell. En el documentprimerament esmentat continua dient el rei ; Per això, considerant seria, a Nòs i a dita universitat, més útil i més que convenient de fer les sotscrites concessions, remissions i ordinacions, que no pas de dur a terme la mencionada venda, i volent consumar d'una manera efectiva el que està contingut en dits cdpítols, dels quals vam ésser plenament informats, segons convinguéreu amb dita tre¬ soreria... Una i altra part restaven contentes; el rei, rebent els diners- que necessitava ; els garriguencs, adquirint els privilegis que tot se¬ guit ressenyarem. Per això, cap al final del document, diu el rei: És, doncs, cert que, per les coses predites, sobre concessions remis¬ sions i ordinacions, hem obtingut de vosaltres mil cinc-cents sous bar- dors en l'interior del municipi i els seus representants en l'exterior ; solien cobrar un salari. En canvi els prohoms o probi homines o boni homines sembla que serien tots els caps de casa de La Garriga ; es reunien, deliberaven i pre¬ nien acords ; eren la plena representació de la municipalitat ; ells elegien els magistrats municipals. Vegeu Font i Rius, Orígenes del régimen municipal de Cataluña, pàgs. 397, 398, 418 419, 427, 428 ; i 295, 413 i 416. , 4. Arxiu Municipal de La Garriga, pergamí número 15, que traduïm lliu¬ rement a continuació. 5. El síndic és la persona elegida per una corporació per a tenir cura dels. seus interessos. Actor és aquell que exercita una actio. 110 L'ANTIC MUNICIPI DE LA GARRIGA celonins, els quals entregàreu al dit tresorer nostre, que els comtptà en nom nostre. Al cap de poc va atorgar-se la carta de pagament ; és l'esmentat document de l'Arxiu Municipal, que comença així : Sigui a tothom manifest jo, Pere de Marges, sotstresorer diel Senyor Rei i ciutadà que de Barcelona, confesso i reconeixo a vosaltres, Jaume Blancafort i Bonanat "des Planell", de la parròquia de Sant Esteve de La Gar¬ riga, síndics i procuradors de la universitat i prohoms de dita parrò¬ quia rebent, a nom propi vostre i de tota la universitat i pro¬ homs de la mateixa parròquia, m'heu pagat i enlregat, bé que i totalment, a voluntat em féreu dir i escriure en meva, segons la taula ® de Jaume Vilar, canvista barceloní, aquells mil cinc-cents sous, de moneda barcelonina de "terno", que havíeu d'entregar i pagar a mi o a Pere de Vall, per raó de les promeses fetes a dit Senyor Rei. Després de les clàusules d'estil en tals escriptures, consta que aquest document fou fet a Barcelona, el dia 17 d'abril, de l'any 1358 ; el signa el mencionat tresorer En Pere de Marges ; com a testimonis actuaren el dit Bernat de Soler i Ramon de Marges i Jaume Crinyans; El notari autoritzant fou Bernat de Torres, de Barcelona. Segurament que encara té una íntima relació amb totes aquestes coses un altre pergamí en el qual l'esmentat mercader i ciutadà de Barcelona, Bernat Soler, confessà que havia rebut de Bonanat Planell i Jaume Blancafort, com a síndics i procuradors de La Garriga, vui¬ tanta sous de moneda barcelonina de terno, que els síndics susdits ha¬ vien promès de lliurar-li. L'acte va atorgar-se davant de l'abans esmen¬ tat Berenguer Simó, notari de Granollers, a 27 de setembre de 1358. 6. Banc o casa de canvi. 7. Arxiu Municipal de La Garriga, pergamí número 14. DE LES ANTIGUES LLIBERTATS 111 55. El privilegi de 1358, concedit per Pere III, el Cerimoniós ^ COM de consuetud el privilegi comença dient : Nos, Pere, per la gràcia de Déu, rei d'Aragó, València, Mallorca, Sardenya i Còr¬ sega, comte de Barcelona, Rosselló i Cerdanya. Segueix la part expositiva transcrita en el número anterior i s'entra en la part dis¬ positiva, amb les següents paraules : A tenor de la present carta nostra, que ha de tenir la més gra'n fermesa en tot temps, convenim, concedim i prometem, per la nostra bona fe reial, per Nòs i pels nostres successors, a vosaltres, prohoms de la universitat de dita parròquia de Sant Esteve de "Sa Garriga", als que allà habiten i als que hi han d'habitar: 1. Qne, en el successiu, jamai, per manera de venda, de dona¬ ció, d'alienació o d'altra qualsevol manera, no separarem, a vosaltres o a la vostra universitat, de la nostra corona reial o del comtat de Barcelona, ni us treurem de la jurisdicció i jutjat del veguer del Va¬ llès, sinó que estigueu i romangueu en ells segons heu acostumat fins ara; a vosaltres o als vostres, conjuntament o dividits, no us trans¬ portarem o transferirem a domini d'altri, sinó solament en el de fills 0 filles procreáis de legítim matrimoni, si, tanmateix, ens sembla convenient de fer-ho. 2. Justament perdonem i relaxem, a vosaltres, dita universitat, 1 a cada un de vosaltres, totes les penes civils i criminals i dels terços dels i qualssevol altres, que a vosaltres, dita universitat, i cada servents un de vosaltres., us hagi imposat el nostre tribunal i aquelles en què hàgiu incorregut fins al dia d'avui, de qualsevol manera, mentre no siguin penes coipitals o tais penes de les quals es segueixi mort corpo¬ ral 0 es mereixi mutilació de membres El traduïm lliurement del llatí en què està copiat a.l'Arxiu de la Co¬ 1. rona d'Aragó, Registre 900, fulls 64 girat i 65. També es conserva una còpia d'aquest document en un altre pergamí, molt deteriorat, a l'arxiu de can Busquets de La Garriga, registrat amb el núm. 41, i amb la següent nota : No pot substanciarse degudament per ésser lo pergamí algo derrotat. 2. Heus ací una mostra d'un dret penal sortosament superat. 112 L'ANTIC MUNICIPI DE LA GARRIGA Ultra això, volem i així mateix ordenem, que, tots i cada un- 3. dels habitants i dels que han d'habitar en dita parròquia, estiguin obligats i hagin d'acceptar i fer servir una mesura, semblant a aquelles que regeixen en el lloc de Granollers; la qual mesura estigui conti- nuament en mig de la quadra ^ de dita parròquia; de manera que qual¬ sevol, tant els forasters, com els privats, que comprin 0 venguin grans en dita parròquia, estiguin obligats i hagin de mesurar el gra amb la mesura predita. algún fes el contrari, volem i ordenem que, a qualsevol dels que Si facin el ccmtrari, els exigeixin deu sous per pena i dany, per cada vegada que facin el contrari; de la qual pena sigui adquirida totalment una meitat per Nòs, i l'altra meitat per dita universitat, per a reparar dita mesura. Volent i ordenant, ulteriorment, que el veguer del Vallès, 4. qualsevol que sigui o serà amb el temps, estiguin obligats i hagin de re¬ conèixer les mesures del vi i de l'oli i els pesos del pa i de la carn i esti¬ guin obligats a rompre tot seguit aquelles 0 aquella que trobin falsa o "nactia"; exigint, tanmateix, a aquells que trobin delinqüents per la pena, en qualsevulga vegada que delinqueixin en les coses predites, cinc sous barcelonins, els quals volem que siguin aplicats al nostre tribunal; tanmateix restituït plenament el dany fet a la part damnificada. Doncs aquestes concessions, remissions i ordinacions fem a vos¬ altres, dita universitat, i a cada un de vosaltres, de grat i d'e certa ciència i espontània voluntat, segons a dalt és explicat més amplament; les quals ara i en el successiu volent mantenir i inviolablement obser¬ var, per Nòs i pels successors, oficials i súbdits nostres, presents i que per temps siguin; manant als mateixos sucessors, oficials i súbdits 0 als lloctinents dels mateixos oficials, presents i futurs, que mantin¬ guin fermament i facin mantenir i observar inconcusament les conces¬ sions, remissions, i ordinacions expressades més amunt, i jamai vinguin ni permetin venir contra elles... En fe de les quals hem manat que el present document sigui coses roborat amb l'empirança del segell de la nostra majestat. Va ésser 3. Un dels significats de quadra és equivalent a poblet, caseriu, granja, veïnat, petita comarca, rodalia. Es un nom que portaven, i porten encara avua, algunes poblacions de Catalunya. Vegeu Diccionari Aguiló. DE LES ANTIGUES LLIBERTATS 113 fet a Barcelona el dia vint-i-sis de març de l'any mil tres-cents cinquanta- vuit, de la Nativitat del Senyor, i vint-i-tr¿s del nostre regnat... els testimonis varen ésser el noble Bernat de Cabrera, el noble Esteve d'Ar ragó, el reverend frare Joan, Arquebisbe de Càller, el noble Francesc de Cervià, i el noble Pere de Montcada. L'escrivà fou Francesc Gual que, per manament del rei, féu l'escriptura, en el Consell, essent-hi present la Senyora Reina; la va veure dit Rei, el qual la va expedir segellada amb el segell del seu anell. 56. Per acabar amb una duplicació d'autoritats Ala ciutat de Barcelona, el dia 15 de maig de l'any dk la Nativitat del Senyor 1^73, ésser portat al signe, decret i segell del Senyor Rei, un cert sindicat fet per la universitat de la parròquia de La Garriga, el dia 24 d'abril de l'any predit ^ ; i el rei Cerimoniós, efectivament, va dignar-se signar el dit document de sindicat, fet per a la indemnitat i utilitat dels habitants de dita parròquia; el rei va in¬ terposar-hi el seu decret i autoritat, en poder del fidel protonotari reial, Jaume Conesa ; i, finalment, el rei manà d'afegir-s'hi el segell reial. fàcilment relacionar aquest sindicat amb un interessantís- Hom pot sim document de la història garriguenca semblant al que hem res¬ senyat en els números 54 i 55. Després de la capçalera de costum, s'hi fa constar una elegant frase llatina que pot traduir-se així al ca¬ talà : Correspon a la majestat reial de deslliurar dels gravàmens els que hi estan subjectes, i ajudar-los, per un oportú sufragi, arrib decidits afectes. Però, per altra banda, al final del document, trobem la contra¬ partida de la lliberalitat del rei Pere : Vosaltres, però, dits prohoms i universitat de La Garriga, amò la vostra lliberalitat ens haveu ajudat amb dos-cents florins d'or d'Aragó, en auxili de les despeses dels sol¬ dats, que contínuament hem de fer en el regne de Sardenya, per a de¬ fensar-lo els quals florins, ja lliuràreu en nom nostre, al nostre fidel conseller i tresorer Pere de Vall. 1. Arxiu de la Corona d'Aragó, registre 924, full 80,.girat. 2. Arxiu de la Corona d'Aragó, registre 924, fulls 118 i 119. 3. És una versió concreta d'aquella exclamació general amb què el mateix rei Pere III terminava el seu parlament a la Cort de Sant Mateu, de València, precisament demanant ajuda per a la guerra de l'illa de Sardenya : vosaltres. 114 L'ANTIC MUNICIPI DE LA GARRIGA I diu, el rei Cerimoniós, en el mateix document : Per consegüent, atès que per vosaltres, prohoms i universitat de la parròquia de Sant Esteve de ^'Sa Garriga", ens fou humilment suplicat que, com que, entre altres coses, cada dia us provánen molts danys, disgustos i des¬ peses, perquè el veguer i subveguer del Vallès, i també el veguer de Barcelona, coneixen, inquireixen i castiguen sobre els delictes comesos per vosaltres i és i seria millor i més útil si això fós despatxat, exer¬ cit i fet per un sol jutge ordinari, que no pas que continueu sotmesos al districte i jurisdicció de tants, de jutges; car per això, en molts de punts i en moltes de maneres, tant pels mateixos veguers i subveguer, com per seus saions i agutzils, poden agreujar sobre un mateix i únic crim; i per això, ens fou suplicat, ens dignéssim proveir un saludable remei sobre aquestes coses, o sigui que us treguéssim i eximíssim enterament de tota la jurisdicció, districte i fur de dits veguers i de qualsevol d'ells i del judici dels mateixos, i que sotsmetéssim i agre¬ guéssim perpètuament al Batlle de Barcelona i a la seva batllia tota la jurisdicció criminal, amb el corresponent mer e mixt imperi i també la jurisdicció civil, tal com els mencionats veguers i subveguers han acostumat d'exercir en els temps pretèrits. qui us sentits dels nostres damnatges e de les nostres deshonors, així com aquells qui sots nostres naturals e lleials sotsmesos. Parlaments a les Corts Catalanes, Barcelona 1928, pàg. 33. 4. Veguer era el jutge ordinari ; normalment era de nomenament reial ; la seva jurisdicció s'estenia a tota classe de persones, reials, militars i eclesiàs¬ tiques. Segons una pragmàtica de Jaume I, i el capítol XXXIX del Rícognove- runt Proceres, el veguer de Barcelona havia de jurar en mans dels prohoms de la ciutat i a presència del poble, que seguiria els consells dels prohoms de la ciutat de Barcelona i compliria els drets i usos d,e la ciutat. Segons una prag¬ màtica d'Alfons II, de 17 d'abril de 1289, el veguer de Barcelona o el seu lloc¬ tinent nomenava el veguer del Vallès; aquest havia d'observar els manaments deguda i els del de Barcelona, salvant els drets del rei i la fidelitat que li era ; oficials del veguer de Barcelona podien entrar en el Vallès per executar les ordres del mateix veguer. Aquesta pragmática contribuiria a afirmar la comunicació possible del dret de Barcelona a la comarca del Vallès. Pot veure's Brocà, loc. cit., pàgs. 226, 278, 306 i 319. Vegeu les Constitucions de Catalu¬ nya..., vol. II, pàgs. 62 i 88, i volum I, pàg. 116. DE LES ANTIGUES LLIBERTATS 115 57. El batlle de Barcelona i el seu lloctinent per a La Garriga ER això, aprovant benignament aquesta súplica, amb aquest nos- tre document, perpètuament valedor. X." Perpètuament eximim, extraiem, segreguem i separem de present, i allunyem completament, de dits veguers i del fur, jurisdic¬ ció, judici, coneixement, força i districte dels veguers de Barcelona i del Vallès i de cada d'ells i dels seus subveguers i del judici dels un mateixos i de cada d'ells, a la predita parròquia de Sant Esteve de un "Sa Garriga" i a vosaltres prohoms i universitat de la mateixa, i als individus d'ella, homes o dones, habitants en la mateixa, ara i en el futur i els qui hi han d'habitar, amb tots els vostres béns i qualsevol de les vostres coses. 2.°° I apliquem, submetem, unim, ajuntem, subcol·loquem, i agre¬ guem indivisiblement a dita parròquia i a vosaltres, tots i cada un dels habitants i dels qui hi han d'habitar, i els vostres béns i qualsevol de les vostres coses, perpètuament, al fur, jurisdicció, coneixement i districte de la batllia de Barcelona i del seu batlle 3." Concedint a vosaltres, i als vostres successors perpètuament que siguin el dit batlle de Barcelona, que ara és 0 el que serà en temps 1. Cap al segle xii es dibuixen les batllies, baiuliae, com a locals, adaptades als agrupaments de població que oferien una circumscripcions inicial persona¬ litat ; els reis posen el batlle, baiulus, com a funcionari i representant seu en una localitat. El batlle primera i única autoritat local per molt temps — fou — el punt d'enllaç enfre la jurisdicció reial i el municipi, fou el pont per on nas¬ qué un nou poder, el popular, que vindrà a participar en aquella jurisdicció ■superior. El batlle primitivament tingué unes facultats de caràcter econòmic i mai no va perdre aquestes inicials funcions d'intendent o administrador del pafrimonni reial, regularitzador dels ingressos, etc, ; més important fou la judicial però la seva funció ; era el jutge ordinari del lloc, resolia les qües¬ tions civils i criminals, detenia els delinqüents, convocava la host dels veïns per a perseguir-los, etc. Posteriorment veurem com evoluciona la institució en anar participant els ciutadans en les prerrogatives del batlle. El primitiu règim municipal no fou altra cosa que l'associació o participació dels veïns preemi¬ nents o més distingits, els probi homines, els prohoms, en les funcions del batlle, formant el seu consell. Àdhuc aquests posteriorment intervingueren en el seu nomenament, en elecció o en proposta. Font i Rius, Orígenes, pàgs. 163 i segs., 440 i segs. Pot veure's pere Nolasc Vives i Cebrià, Traducción al cas¬ tellano de ^os Usages y demás derechos de Cataluña, Barcelona 1832. Ml 116 L'ANTIC MUNICIPI DE LA GARRIGA futur, per si mateix, mentre estigui en dita parròquia personalment, pels seus lloctinents, segons després serà assenyalat, i pels seus agut¬ zils, i no dits veguer, ni els subveguers d'ells, o jutges o altres d'ells, els qui usin o puguin usar en qualsevol de vosaltres el mer i mixt imperi i altra jurisdicció civil i criminal qualsevol que sigui, a Nós perta- nyents, tant sobre dels delictes pretèrits i presents, com dels futurs, de la mandra com els dits veguer o els seus lloctinents i agutzils usaven, i podien i devien usar. 4." I que no cap temps, ni per cap pugueu ésser segregats, en causa o raó, ni ésser mai separats, perNòs 0 pels nostres successors, del fur, coneixement, jurisdicció i districte del dit batlle. Resta declarat, conjuntament i expressa, que el dit batlle de 5.° Barcelona, el que ara és i el que serà amb el temps, hagi de crear, posar i constituir un lloctinent seu en dita parròquia; amb les següents con¬ dicions i requisits : a. El qual, tanmateix, hagi nascut i sigui de dita parròquia o habitant en ella i no en altre lloc; b. El qual lloctinent usi i pugui usar, en tot i per tot, en nom de dit batlle, el mer i mixt imperi i tota altra jurisdicció criminal i civil en dita els s.eus homes i dones; parròquia i en c. De tanmateix, el dit lloctinent, abans, de procedir manera que, de qualsevol manera, per si mateix, sobre les decisions i determina¬ cions dels fets criminals, hagi de consultar el dit batlle de Barcelona 0 el seu lloctinent sobre els mateixos fets criminals; i no pugui prçcedir sobre aquestes coses sense expressa llicència dels mateixos; d. Els quals lloctinents, abans d'usar de dit ofici, hagin d'asse¬ gurar idòniament de tenir taula ' i de fer les altres coses a què estan obligats els altres oficials nostres segons les Constitucions Generals de Catalunya; e. Emperò, que, venint 0 estant present en dita parròquia el dit batlle de Barcelona, dit lloctinent cessi i hagi de cessar, a l'acte, en el seu ofici; 1. I que, el mateix batlle pugui destituir el dit lloctinent, en el seu cas, de dit ofici, i posar i crear el mateix o altres que, tanmateix, hagi d'ésser de dita parròquia i no d'altre lloc; 2. Tenir taula : governadors qui per temps seran tenir despatx obert ; los hajen a donar fermança que tendrán taula a tots los clamaters finit lo lut ofici. Referència del Fur de València, en el Diccionari Aguiló. DE LES ANTIGUES LLIBERTATS 117 6.® I ^ue el dit batlle pugui crear, si li sembla; en dita parròquia, agutzil sigui de dita parròquia, si en ella es pot trobar algú que que vulgui respondre de l'ofici d'agutzil ; 58. El rei Pere III sanciona el privilegi de 1373 Manant sobre això, verament i de certa ciència, fermament i expressa, i sots incorriment la nostra ira i indignació, a dits en veguer i subveguer i a tots i cada un dels oficials i qualssevol súbdits nostres, sotmesos a l'ofici àels mateixos veguer i a altres ■d'ells, presents i futurs, que, en el successiu, jamai s'introdueixin, per si 0 a instància i requeriment de qualsevol part o d'altra manera, en l'exercici de qualsevol jurisdicció en dita parròquia, ni en vosaltres, dits prohoms i universitat i singulars de la mateixa; Sabent que incorreran en la pena de cent marabatins ^ d'or, tantes vegades com faran el contrari; els quals volem que siguin adquirits i aplicats al nostre erari. Manem, també, per la mateixa, a l'ínclit i magnífic Infant Joan, primogènit, ^ i al nostre Governador general, i també al veguer de Barcelona i del Vallès i als altres oficials i súbdits nostres, presents i futurs, i als lloctinents de dits oficials, que quant a la concessió, exempció, excepció, extracció i també a la submissió i aplicació abans esmentades, i al nostre privilegi, de qualsevol manera, que el mantin¬ guin fermament i l'observin i el facin observar inviolablement per tothom, i no hi vinguin en contra, ni permetin que altri faci res en contra, per qualsevol raó o causa; Que totes i cada una de les coses contingudes i expressades més amunt, prometem, per la nostra bona fe reial, i per Nòs i per tots els hereus i successors nostres, de mantenir-les i observar-les i no re- vocar-les; ans us restituiríem de fet els dos-cents florins amb els quals 8. Traduïm per agutzil o per saló la paraula sagio, sagione. Era un auxi¬ liar del batlle, nomenat per ell, com a executor de les seves ordres ; encara que, enalguns documents, apareix molt aproximat o equiparat al batlle. Font i Eius, Orígenes, pàg. 173. 1. Antiga moneda que valia 10 sous i 6 diners. 2. Després fou rei, amb el nom de Joan I. J18 L'AN-TIC MUNICIPI DE LA GARRIGA ens haveu ajudat, -segons s'expressa més avall, i segons nosaltres hem ressenyat ja en el número 56. I que l'esmentat de Barcelona i del Vallès, el suhveguer veguer de Barcelo-na, el veguer i suhveguer del Vallès, i els agutzils dels tri¬ bunals de dits veguers, no vulguiri tenir alguna ignorància sobre les coses predites, per Nòs concedides, ordenades i unides. De la mateixa manera, volem que la nostra concessió sigui pu¬ blicada per públic edicte, amb veu del nunci, en la ciutat de Barce¬ lona i en els llocs de Caldes i de Granollers. I de la mateixa manera, el nostre document sigui posat al cancell, i registrat en els llibres comuns, dels tribunals dels veguers de Bar¬ celona i del Vallès i de la batllia de Barcelona, perquè hi hagi plena memòria en el futur de les coses esmentades abans En testimoni de totes aquestes coses la present hem manat que carta nostra i totes les consemblants del mateix tenor, que podrem nosaltres fer d'ella 0 podran fer els nostres successors, siguin aferma- des imposant-hi el segell de la nostra majestat. Donat a Barcelona, el dia 23 de juny de l'any 1373, d)e la Nati¬ vitat del Senyor, i 3S, del nostre regnat. Ho veié Roâeric. Sigfne Pere, per la gràcia de Déu, rei d'Aragó, etc. Els testimonis són: In¬ fant Martí comte de Luna i d'Eixerica, cavaller * Pere, comte d'Ur¬ gell, donzell. Joan, comte d'Empúries, cavaller. Nòs Eiximí Pere d'Are¬ nos. El Noble Hue de Santapau, cavaller. Va ésser autoritzat per Francesc Bisbals, escrivà del Senyor Rei. Francesc Bisbals, per ma¬ nament del Senyor Rei, el féu, segons relació de Pere de Vall, con¬ seller i trçsorer. El Senyor Rei el tingué per vist. Bernat Miquel, el veié. 3. Ací va intercalat el fragment relatiu al lliurament dels 200 florins, 4. Més tard fou rei, amb el nom de Martí I.