|
Qui diria que Le Comte de Monte-Cristo és una
novel·la basada en un fet real? Una història tan rocambolesca només
sembla fruit de la rica imaginació  del seu autor, Alexandre Dumas.
Fou publicada en dotze volums i
apassionà els lectors francesos que seguien amb devoció, en la
premsa de l’època, les terribles aventures d’Edmond Dantès.
El relat va fer immensament popular el seu autor
En el número 762 (1936) de la revista La Petite
Illustration podeu llegir l’article "L’origine de
Monte-Cristo", d’Alberic Cahuet, el qual ens explica la gènesi
del famós relat. La trama inicial li va proporcionar a Dumas un petit
llibret publicat per l’advocat Jacques Peuchet, qui va treballar
durant anys com a arxiver de la policia de París. Aquest home va
prendre notes dels expedients més sorprenents que van passar per les
seves mans i va reunir-los en un manuscrit que va ser editar després de
la seva mort.
El llibret no va cridar l’atenció de gairebé
ningú però és evident que Dumas el va tenir a l’abast. La història
titulada El diamant i la venjança, escrita només en 25 pàgines,
conté, a grans trets, la trama principal de la novel·la Le Comte de
Monte-Cristo. Alexandre Dumas va afegir-hi
tots els ingredients per convertir un fet sorprenent en una narració d’èxit:
va confegir un text brillant que contenia molts detalls impactants.
Dumas a Madrid
Ja que parlem d’Alexandre Dumas, volem remarcar que
en Anales del Instituto de Estudios Madrileños (tom 34, 1994)
apareix un article molt divertit de Luis López Jiménez titulat
"Alejandro Dumas, huésped de Madrid".S’hi explica que Dumas
va visitar la
capital d’Espanya amb motiu de la
celebració de les dues bodes reials —la d’Isabel II amb el
seu cosí Francesc d’Assís de Borbó i la de la seva germana
Maria Lluïsa Fernanda amb el duc de Montpensier—, l’octubre
de 1846.
Dumas ja era un escriptor famós i popular. Fou
invitat pel Duc a la boda, amb la intenció que escrivís una crònica
sobre l’esdeveniment, a fi de donar-lo a conèixer a l’opinió
pública. El ministre d’Instrucció Pública,
comte de Salvandy, en va fer les gestions oportunes. El duc de
Monpensier era fill de l’aleshores rei de França, Lluís Felip d’Orleans.
Bon vivant i ben pagat del seu prestigi, Dumas quadriplicà l’oferta
econòmica inicial per acceptar el treball. En preguntar-li el ministre
quan trigaria en sortir de París, l’escriptor li respongué:
"Com que he d’acabar dues o
tres novel·les trigaré uns quinze dies."
Dumas va viatjar acompanyat pel seu fill de 22 anys,
que també seria un literat d’èxit; el seu col·laborador Auguste
Marquet, el pintor Louis Boulanger i un criat filipí.La crònica de la
seva estada a Madrid va aparèixer en forma de cartes dirigides a una
senyora, un estil literari que encara era molt habitual en aquell temps.
De la boda reial se n’ocupa bastant menys que de les corrides
que el van impressionar. El relat era amè i ple dels tòpics que els
lectors esperaven llegir sobre Espanya. Toros, dones ardents i boniques
—unes coquetes adorables que feien servir contínuament els ventalls—
els tablaos flamencs, etc.
Llegir un text xifrat
Descobrir els secrets de l’adversari i fins i tot
els dels amics i aliats ha estat sempre un desig dels homes de govern de
tots els estats. Al llarg de la història s’han ideat formes simples o
molt complexes de transmetre informació, de manera segura i que ningú
no pogués assabentar-se del contingut del missatge enviat. En el
número 18 (1998) de la revista Investigaciones Históricas Épocas
Moderna y Contemporánea, l’article "¿Cómo descubrir el
secreto de una cifra diplomática?" del polonès Cezary Taracha,
ens explica de manera didàctica com s’ha d’actuar per poder llegir
una carta diplomàtica xifrada. Aquest ha estat tot un art i els seus
mestres han restat quasi sempre en l’anonimat, ja que aquesta feina
sempre exigeix una discreció màxima. No obstant això hi ha alguns
tractats sobre el tema.
Pas a pas Cezary Taracha ens va relatant la tècnica
emprada per saber què deia una carta enviada per Joseph de Paulo,
cònsol del rei Carles III a Gdank (Polònia) a la Primera Secretaria d’Estat
de Madrid, de la qual s’havia perdut la clau per llegir-la. El més
important de tot és no oblidar que per poder desxifrar un text s’ha
de conèixer molt bé la llengua en la qual està escrit. Encara que hi
ha diverses fórmules per encriptar un text, seguir fil per randa la
lògica utilitzada en aquest cas pot ser d’utilitat per als
historiadors enfrontats a un problema similar.
Unes cartes d’amor
Josep Bonaparte, quan
abandonava
Espanya l’any 1813, va patir una forta derrota en front del duc de
Wellington. A  Vitòria el monarca usurpador va haver de deixar-hi un botí
important. S’emportava innombrables objectes d’art que eren propietat de
l’Estat espanyol, arxius militars, correspondència oficial, com també
molts documents personals, entre els quals destaquen unes cartes d’amor.
|
Arthur Wellesley, duc de Wellington i
de Ciudad Rodrigo, va endur-se aquest botí a Anglaterra. Entre els objectes
que eren propietat del regne d’Espanya hi havia molts quadres de les col·leccions
reials. El general britànic va oferir de retornar-les quan el rei Ferran
VII va tornar a Madrid. Aquest va preferir que quedessin en poder de
Wellington.
El Duc, en vida, no va permetre mai que
ningú revisés les cartes d’amor, i aquest desig van mantenir-lo els seus
hereus fins a l’any 1945 en què el setè Duc les donà a la Biblioteca
Nacional Francesa. Des d’aleshores han estat a disposició dels
investigadors. Es tracta de gairebé tres-centes cartes d’amor, escrites
en italià, per Maria Giulia Colonna, que pertanyia a una de les famílies més
distingides del regne de Nàpols. Estava casada, per conveniències
familiars, amb Geronimo d’Acquaviva, duc d’Atri: es tractava d’un
matrimoni fictici, no consumat. Giulia va tenir dos fills amb Josep
Bonaparte: un nen que el llavors rei de Nàpols va conèixer i una nena que
nasqué quan ell ja vivia a Madrid, com a nou rei d’Espanya. La parella es
va separar per les ambicions de l’emperador Napoleó, i mai més no es van
tornar a veure. Josep va guardar aquelles cartes durant els sis anys que va
viure al nostre país i només l’infortuni d’una derrota militar va fer
que les perdés.
En el número 178 de la Revue de
l’Institut Napoléon, Marta Lajugie ha aplegat part d’aquestes
missives, en les quals es pot descobrir l’estratagema seguida per la
parella perquè el duc d’Atri no descobrís l’adulteri de la seva
esposa. També es pot veure la desesperació de Maria Giulia en comprendre
que la separació seria definitiva: Josep Bonaparte estava casat i tenia
dues filles. Quan la seva aventura espanyola va finalitzar s’exilià als
Estat Units durant bastants anys i finalment retornà a Europa, però mai no
va tornar a veure la seva amant.
Les casetes de bany
La moda de banyar-se al mar va
iniciar-se en la tercera dècada del segle XIX encara que al principi només
les classes benestants podien permetre’s desplaçar-se fins a la platja
per refrescar-se. Això ho sap molta gent però possiblement es desconeix
que les persones, per evitar de ser vistes amb banyador, es ficaven a
l’aigua dins d’una casa de fusta la qual es desplaçava sobre rails com
els trens. La reina Isabel II va imposar aquesta forma tan pintoresca de
banyar-se l’estiu de 1845, que ja era major d’edat però encara era
soltera, i va fer-se construir una casa de fusta, que va estrenar a la
platja de Sant Sebastià (País Basc). Els seus coetanis van imitar-la,
naturalment i, amb els anys, aquestes casetes senzilles van començar a
complicar-se, i van volent emular l’arquitectura reial; com que estava de
moda l’estil neoàrab es podien veure cases flotant, amb cúpules
policromades, arcs de ferradura, balcons, les quals constituïen unes
barques fantasmagòriques. Si us interessa saber més coses sobre el tema,
vegeu a Reales Sitios (núm 136, 1998) l’article "Entre la
terapia y el deporte: los veraneos reales de Isabel II a Alfonso XIII "
Potser a algun tafaner li agradaria saber
quin era l’aspecte físic autèntic de la reina Isabel la Catòlica. Ja
sabem que els retratistes dels poderosos tendien a representar-los de forma
idealitzada o bé simplement queien en la simple adulació. En el número
110 (1991) de la revista Reales Sitios trobem l’article
"Retratos de Isabel la Católica" d’Elisa Bermejo, la qual fa un
estudi molt interessant sobre els diversos retrats i altres quadres en què
apareix la monarca espanyola. Tot comparant les diferents pintures de la
Reina i aplegant també els textos on els seus contemporanis la descrivien,
l’autora ens va donant una idea versemblant de la seva
aparença física.
Era una dona de cabells rossos i ulls clars, entre verds i blaus, de pell
molt blanca, el rostre ple i les faccions regulars. Vestia segons la moda
del moment, en consonància amb la rellevant posició social que tenia, i li
agradava lluir la seva espectacular cabellera.
|
