Segons el diccionari de la Real Academia, parèmia vol dir refrany, sentència.

Per tant, la disciplina que estudia tot el que està relacionat amb els refranys, els proverbis, els enunciats els sentenciosos i les dites populars s’anomena paremiologia.  

L'interès creixent per tot el que fa referència a la cultura de transmissió oral, com ara les corrandes, els contes… o l'edició de revistes únicament i exclusivament dedicades a les parèmies, ens dóna peu a introduir-nos una miqueta més en aquest curiós món.

Les expressions idiomàtiques i les parèmies són pròpies de cada llengua, però tenen la característica comuna d’expressar pensaments universals; d’aquesta manera, sempre trobarem frases fetes o refranys que, malgrat que presentin diferències quant a vocabulari o a sintaxi, tenen un mateix significat.  

Així doncs, si el que ens interessa és descobrir la història del nostre llenguatge mitjançant els proverbis i els refranys, i comprovar que les llengües són sempre més riques del que semblen, es pot consultar la revista Paremia.  

Aquesta va ser la primera publicació periòdica espanyola, i la segona al món, dedicada a l’estudi de la paremiologia. A la Sala de Revistes s'hi pot trobar des del número 4, que correspon a l’any 1995. És de periodicitat anual.

Aquesta publicació recull articles i referències a tesis doctorals dedicades a l’estudi de la fraseologia i la paremiologia, així com monogràfics dedicats als congressos internacionals especialitzats en el tema (Paremia, núm. 8, 1999).  

Si dediquem una estona a analitzar la revista, hi podem trobar articles tan interessants com els següents:  

  “Didàctica de los refranes en la enseñanza pública” (Paremia, núm. 8, 1999): s'hi expliquen alguns refranys que cap als anys cinquanta s’utilitzaven com acompanyament a l’explicació del professor, sobretot en entorns rurals, per a fer entendre els nous coneixements que s’impartien als nens a les escoles.  

  Alguns d'aquests refranys són certament molt curiosos:

    “Al viejo, múdale el aire y darte ha el pellejo”,

que volia dir més o menys que és dolent canviar de clima quan arribes a vell, per la qual cosa sempre és millor no canviar la camisa encara que faci mala olor.

      “Leña de romero y pan de panadera la bordonería entera”, és una manera de dir que els pagesos que  compraven el pa per no fer-lo a casa eren uns mandrosos.

      “Palabra y piedra suelta no tiene vuelta”, que dóna títol a la nostra introducció i que vol dir que s’ha de tenir molta cura de les paraules que s’utilitzen en parlar i sobretot d'aquelles que poden ferir.

   Però hi ha altres articles, realment divertits, per exemple el que porta per títol “Verdades y falacias en los refranes españoles sobre el dolor de cabeza y el dolor odontológico”  (Paremia, núm. 6, 1997). S'hi parla dels refranys mèdics, en especial dels relacionats amb les malalties que s'esmenten al títol. Molts d’aquests refranys, diu l’article, són sentències dels mateixos metges o pensaments d’autors clàssics o de l'Evangeli enregistrats a la memòria a través de la transmissió oral. Alguns els podem considerar, com a mínim, pintorescs:

    “A Marina duélele el tobillo, y sánanle el colodrillo” , que, segons l’article, es tracta d’un refrany irònic que assenyala la desproporció d’alguns mitjans per a obtenir els fins desitjats. Per cert, el “colodrillo” és la part posterior del cap.

    “Pues quitar el dolor, quitando el diente, es quitar el dolor de cabeza, quitando la cabeza que lo siente”, refrany o frase atribuïda a Quevedo i que ens reafirma que és millor la prevenció que l’extracció de la peça dental.

   “La muela y la suegra, cuando duelen, echarlas fuera”, és el tractament agressiu que recomanaria aquest proverbi i al qual no li cal cap comentari.  

    “Si vas a la Seguridad Social, di que te duele la cabeza para que te curen el pie que te hace mal”, és un refrany que s'explica prou bé per si mateix.  

  Aquests són dos exemples dels articles que es poden trobar a la revista Paremia, però n’hi ha, lògicament, d’altres. Alguns estan dedicats a la mètrica dels refranys, a la utilització d’aquests a la literatura universal i a la relació entre diverses llengües, fent-hi les comparatives oportunes. Un bon exemple de com pot fer-se una revista divertida i molt, molt interessant.  

  Una altra publicació relacionada amb els girs del llenguatge, els costums geogràfics i la tradició oral és Revista de dialectología y tradiciones populares.  

  Publicada pel CSIC – Institut de Filologia, és una revista antiga, data de l’any 1945 i ha continuat la seva publicació des de llavors.    

  Es tracta d'una revista semestral que recopila tota mena d’informació interessantísima i molt curiosa i que ens apropa a l’ús del llenguatge segons la regió o la província d’Espanya, a les supersticions, als contes, al folklore tradicional i a tot allò que moltes vegades ens preguntem on podem trobar-ho i que aquesta publicació aplega.  

  Hi podem llegir articles tan inaudits com “El mito de la fiera malvada” (volum VIII, any 1952, article de J. Amades), en què parla de les diferents versions de la captura i la mort d’una bèstia animal a la qual anomenaven Fiera Malvada, que vivia pels voltants de les muntanyes properes a la ciutat de Jerusalem cap a l’any 1788. Aquest temible monstre tindria potes de gall, ales per volar, orelles de cavall, boca com la d'una vaca, dues banyes al cap i una mena d’armadura d’ossos que la protegia i contra la qual les bales no hi podien fer res. Veritat o mitologia? Doncs, pel que sembla s'hi han constatat algunes dades…  

  També hi ha un article que porta per títol “Las nanas: ¿una canción femenina?” (volum 49, any 1994, article de Marina Masera), en què es fa una reflexió social sobre aquestes cançons populars que tenen l'origen al segle xvii i que no sempre són tan tendres o dolces com ens pensem, sinó que, a vegades, s’utilitzen com a sistema intimidatori per a adormir el nadó, fent ús de personatges com el coco, la loba o la gitana (Castella) o la aurora (Burgos) . L’autora arriba a la conclusió que les nanes, en general, pel que fa a l'enunciat, tenen una marca femenina en aproximadament un 21%. Però, gairebé el 70% d’aquestes cançons infantils no tenen cap marca que identifiqui el gènere de la veu.  

Enllaçant amb el començament de l'explicació, podríem tornar a la tradició oral, o cultura oral, que lògicament també és present en aquesta revista, amb articles tan divertits com “Algunas adivinanzas españolas” (volum VIII, any 1952, article de Aurelio M. Espinosa).

    I ara us proposem un joc. En aquest article es fa una recopilació d’un munt d’endevinalles tradicionals, la majoria castellanes, que l’autor classifica en dos tipus. Nosaltres us en posarem uns exemples, però vosaltres les heu d’endevinar (no s'hi val val a mirar la solució abans de temps, eh?)

    “El que lo hace lo vende; 
el que lo compra no lo usa,  
y el que lo usa no lo ve” 

   “En alto vive  
y en alto mora,  
y en alto teje, 
la tejedora”

   "Cuatro peras en un plato; 
cuatro frailes a comerlas.
Cada cual comió la suya, 
Y quedaron tres enteras” 

    “Cuatro gatos en cuatro altos; 
cada gato mira a tres. 
 ¿Cuánta gatería es?”

  I la darrera d’aquest tipus:

  “Tengo doce damas para mi regalo.
 Todas gastan coche, todas gastas cuartos.
 Todas gastan medias, pero no zapatos.”

    El segon grup d’endevinalles és el que l’autor classifica com les del tipus Quina és? o A què s’assembla?

  Aquí us en posem uns altres exemples. Recordeu que no s'hi val a mirar.

     “¿En qué se parece el tren a una manzana?  

      “¿En qué se parece el tren al hilo?”  

“¿En qué se parece un tísico a una ermita?”  

Semblen acudits, però són endevinalles recollides principalment de la tradició castellana i andalusa.

Com veieu, alguns dels articles d’aquesta revista són ben aprofitables. Molts tenen gairebé cinquanta anys i el temps s'hi veu reflectit en el llenguatge i el to, però, tot i així, es tracta d’una publicació que de tant en tant, si us agraden les curiositats de la nostra cultura, s’ha de fullejar.

Ja que parlem de l’ús del llenguatge com a font de dites, frases, contes o supersticions, també hem de fer esment d'una revista que possiblement sigui una de les que tracten el llenguatge d'una forma més original. Es diu Maledicta. Com indica el seu editor al número I, el nom Maledicta prové de les paraules llatines malus i dicta, una mena de paraules del diable.  

I per què aquest nom? Evidentment té un motiu, i és que la publicació Maledicta, el subtítol de la qual és El diari internacional de l’agressió verbal, està especialitzada en col·leccions i en la recerca de totes les paraules relacionades amb agressions verbals, vocabulari pejoratiu, vituperis, escatologia, cinisme, sarcasme, sàtira… i, deixant-ne uns quants de banda, també s’encarrega de definir i d'estudiar el llenguatge secret de professions minoritàries i clarament reduïdes a un àmbit molt concret, com ara l’exèrcit, els religiosos, els policies, els delinqüents, etc.  

  Així, podem trobar articles com els següents:

“Pejorative Nicknames of Baseball All-Stars” (Vol. X, 1988–1989)

“Common Patient-Directed Pejoratives Used by Medical Personnel” (Vol. II, 1978)

“Obscenity and Vulgarity in African Oral Folklore” (Vol. IX, 1990–1995)

 “Kakologia” (Vol. IX, 1990–1995)

“Phonesthesis and Scatology: A Brief Résumé of Phonesthetic Devices

Occurring in Obscene English Expressions” (Vol. I, 1977)

    Sense comentaris.

    I ja fa més de vint anys que es publica! L’únic problema, això sí, és que està escrita en anglès i que es necessita més que un bon nivell per a poder treure profit dels seus curiosos articles.

  Finalment, us proposem la lectura de la revista Proverbium: yearbook of international proverb scholarship que ja arriba al volum 17 i que també podeu trobar a la Sala de Revistes. I, qui sap, potser encara podeu descobrir-ne alguna més.  

  Us esperem al pròxim Mirador.