La major part del coneixement que es transmet en el món i les idees que s’intercanvien no necessiten l’escriptura. Milions de persones que fan literatura a Àsia, Àfrica, Amèrica i fins i tot a Europa, no tenen accés a les lletres i desenvolupen la seva cultura mitjançant l’oralitat. La literatura oral unifica i identifica un poble, en conserva i difon la cultura, pot funcionar com un òrgan d’informació, un dipòsit de records, un mitjà de catarsi, etc. Així, podem dir que dins d’aquest concepte s’inclouen pregàries, himnes, mites, cançons, proverbis, contes i anècdotes. Però si voleu més informació general, només cal que llegiu, en el número 30 (2001) de la revista Anales de literatura hispanoamericana, l’article “Invariantes, paráfrasis y variantes en la literatura oral”, o l’article del Journal of the Royal Anthropological Institute of Great Britain and Ireland, “The Distribution of Oral Literature in the Old World”, vol. 69, núm. 1 (1939).

La tradició oral grega ha aconseguit conservar i difondre l’originari món de la antiguitat. La Ilíada i l’Odissea, d’Homer, són els grans exponents de com el poble grec ha estimat la poesia i la cançó, dipositant-hi la seva herència ancestral de mites i narracions. En el número 14 (1993) de la revista Erytheia, l’article “Animales en la tradición popular griega” demostra que, a través de mites sobre animals, els grecs han ensenyat i han divertit, reflectint la vida i la cultura de cada època. Un conte que encara es conserva actualment narra que quan els jueus perseguien Crist, aquest es va amagar en un matoll mentre un colom el cobria amb les ales. Però una perdiu va començar a cridar els jueus i va delatar-los on era Crist, qui, des d’aquest moment, va ensenyar als homes com caçar-les.

A l’Amèrica aborigen precolombina la literatura oral també tenia una tradició mil·lenària. Avui encara es conserva i es reprodueix, amb molta dificultat, part d’aquell folklore. El número 18 (1982) de la revista Ethnica és un monogràfic titulat “Literatura oral en América”. El primer dels articles analitza tres mites guaranís (aborígens de l’actual Paraguai) que tenen un caràcter didàctic i serveixen per a mitigar els temors i les ansietats que l’indi sent davant del seu món físic o cultural. Un altre article s’ocupa de la literatura nàhuatl precolombina a Mèxic, i explica com la celebració litúrgica del blat de moro desemboca en la festa de la paraula, l'himne sagrat i la invocació mítica. Finalment, hi ha articles sobre els contes maies, el dimoni andí del Perú o els aborígens maputxes a l’Argentina. A la revista American Anthropologist hi ha molta més informació sobre aquest tema, per exemple hi ha els articles següents:
— “Literaturas aborígenes de América: azteca, incaica, maya-quiché” (n. 72:5, 1970).
— “Burns: An Epoch of Miracles: Oral Literature of the Yucatec Maya” (n. 86:2, 1984).

Com hem vist, la literatura oral no és una representació cultural arcaica ni tampoc és només propietat d’autors llegendaris. A l’Espanya d’avui podem trobar moltes manifestacions de literatura oral. Per exemple, la guerra és un dels fets històrics que més ocupa la comunitat transmissora oral del segle XX. A la revista Gades de l’any 1997 hi ha un article titulat “Literatura y guerra en España: la memoria oral gaditana”, una recopilació de romanços i de cançons gaditanes dels anys vuitanta i noranta, en la qual s'expliquen les vivències de la gent respecte a tres guerres: la de Cuba, la del Marroc i la Guerra Civil. En època de guerra, el cançoner funciona com a òrgan d’informació, però també com a dipòsit de records i mitjà de catarsi. Per exemple, durant la Guerra Civil els republicans cantaven, de molt diverses maneres, l’afusellament d’Ángel García Hernándes i Fermín Galán, militars aixecats contra Alfons XIII, que van proclamar la República. Aquí trobareu una d’aquelles cançons:

Eran las diez de la mañana cuando de Madrid llegó
Franco con sus aeroplanos a defender la nación.
Un cartel le puso a Hernández y otro le puso a Galán,
que a las diez de la mañana los iban a fusilar.
Galán cogió pa su casa y le dijo a la mujer:
—Sácame el traje de gala que me lo voy a poner.—
—Y estándose sacando, le preguntó: —¿A dónde vas?
—Tantos soldado(s) en la calle y a mí me van a matar.
Ponme mi hija adelante que ya no la voy a ver más.
—¡Ay, hija de mi alma, hija de mi corazón, 
a tu padre lo fusilan por defender la nación!

Per altra banda, el número 217 (2002) de la revista Quimera és un homenatge a Carlos Casares, escriptor i intel·lectual gallec, defensor de la literatura oral, que va morir l’any 2002. Casares escrivia cada dia al diari La Voz de Galicia les seves històries fabuloses, que s’inspiraven en el món rural gallec, en els llogarrets on no hi havia televisió i s'hi celebrava diàriament el ritu comunal de llegir contes. Aquí mateix podem llegir una creació de Casares molt divertida, titulada “O día que dona Ramonita puxo un ovo” 

Els grans escriptors també s’impregnen de literatura oral. En el número 38-39 (1998) de la revista Letras podeu llegir l’article “Borges y la literatura oral”, en què l’autora Norma Carricaburo explica la importància que Jorge Luis Borges dóna a la veu, a la fonètica, en el desenvolupament de la seva obra. L’escriptor argentí juga primer amb l’oralitat i passa a fer una obra molt més barroca en la segona part de la seva carrera. Però, finalment, quan es queda cec, ha de memoritzar els textos per a poder-los dictar diverses vegades a la seva dona. Així, el Borges avantguardista es fon amb el més clàssic en la poesia de vers rimat (que és més fàcil de recordar) i en la prosa que ell mateix qualifica com a “realista” en el seu llibre El Informe de Brodie.

 Finalment, en el número 7 (1996) de la Revista de l’Alguer, Rafael Caria ressenya el llibre Històries de l’Alguer, entre la marina i la campanya. S’hi poden llegir històries i cançons relacionades amb una realitat avui gairebé desapareguda o en via d’extinció. Els autors plantegen que és possible reconstruir un dialecte alguerès apte per a la intercomunicació amb altres catalanoparlants.

Nicolás Barbieri