03/06/2012: "El cine de Paco"
Escrit per: Sense ficció
Un documental que descobreix el què el No-Do mai ens va ensenyar
Durant anys i de manera repetida apareixia en les cròniques del NODO un Francisco Franco pescant enormes peixos en diversos rius del nord de la península amb una habilitat que el cronista es cuidava de lloar com a increïble. Mig món ja sospitava aleshores que tot allò era un muntatge, però no hi havia manera de saber-ho perquè el “noticiario documental” va ser un dels millors invents del règim per fer-se autopropaganda i aquelles imatges de pesca, evidentment, ho eren.
El documental “El cine de Paco “ ha tingut accés a una part de les imatges descartades del NO-DO on es veuen seqüències inèdites de Franco pescant o jugant a golf, que es van censurar en el seu moment perquè no donaven una bona imatge del “caudillo”. Com molta gent recorda, en els noticiaris editats, quan Franco jugava a golf li entraven totes les pilotes i cobrava uns peixos formidables, però, com es veurà, la realitat era tota una altra.
El documental de 50 minuts és un passeig per les imatges més grotesques del NODO a les quals s’han afegit uns valuosíssims retalls provinents del magatzem anomenat de descartes del noticiari que no havien estat mai projectats públicament. La combinació entre les imatges del que es deia i les que s’amagaven és com a mínim sorprenent i, a vegades, mostren la subtilesa de la censura, mentre que, en altres, evidencien la manipulació del règim a l’hora de no mostrar la decrepitud del “caudillo”.
Franco volia que Espanya fos un país fantàstic i el NO-DO era el millor vehicle per transmetre aquesta imatge de felicitat col•lectiva, de perfecció política i de bravura en la figura del seu líder.
Era la seva manera de fer cinema, era el cine de Paco.
27/05/2012: "Què mengem?"
Escrit per: Sense ficció
Emissió: dimecres 30 de maig
Què mengem amb el que mengem? És segur el que arriba a la nostra taula? Quina quantitat de productes químics, metalls pesants, antibiòtics o additius que podrien ser perjudicials per a la salut ingerim amb la nostra dieta?
Vivim en una de les societats amb més abundància d’aliments i amb més garanties sanitàries. Mai com ara el menjar havia estat sotmès a controls tan rigorosos, i a Europa és gairebé impossible que consumim un aliment que sobrepassi els límits segurs d’un tòxic. Però els científics alerten dels perills de l’efecte acumulatiu d’aquests tòxics que ingerim amb la dieta al llarg de la nostra vida.
Aquesta preocupació fa que cada vegada més els consumidors busquin alternatives d’alimentació sense residus químics ni additius.
Mai el consumidor no havia tingut tanta informació de quina és l’alimentació més equilibrada i més adequada per a la seva salut.
Metges i campanyes promocionals ens recomanen augmentar el consum de fruites i verdures. Però poden arribar a ser perillosos els rastres dels pesticides amb què han estat tractats aquests vegetals?
Sabem la importància que té menjar peix, especialment per combatre el colesterol. Però què passa amb els metalls pesants que s’acumulen en espècies tan populars com la tonyina o el peix espasa?
Què mengem amb el que mengem? És segur el que arriba a la nostra taula? Quina quantitat de productes químics, metalls pesants, antibiòtics o additius que podrien ser perjudicials per a la salut ingerim amb la nostra dieta?
Vivim en una de les societats amb més abundància d’aliments i amb més garanties sanitàries. Mai com ara el menjar havia estat sotmès a controls tan rigorosos, i a Europa és gairebé impossible que consumim un aliment que sobrepassi els límits segurs d’un tòxic. Però els científics alerten dels perills de l’efecte acumulatiu d’aquests tòxics que ingerim amb la dieta al llarg de la nostra vida.
Aquesta preocupació fa que cada vegada més els consumidors busquin alternatives d’alimentació sense residus químics ni additius.
Mai el consumidor no havia tingut tanta informació de quina és l’alimentació més equilibrada i més adequada per a la seva salut.
Metges i campanyes promocionals ens recomanen augmentar el consum de fruites i verdures. Però poden arribar a ser perillosos els rastres dels pesticides amb què han estat tractats aquests vegetals?
Sabem la importància que té menjar peix, especialment per combatre el colesterol. Però què passa amb els metalls pesants que s’acumulen en espècies tan populars com la tonyina o el peix espasa?
20/05/2012: "Voluntaris"
Emissió: dimecres 23 de maig
Es calcula que uns 600 mil catalans es dediquen de forma estable al voluntariat, una xifra que ha augmentat sensiblement a causa de la crisi. Segons dades de la Federació Catalana de Voluntariat Social, els últims dos anys l’augment ha estat entre el 9% i el 18% a algunes de las principals ONGs. “Voluntaris” és un documental d’una hora que segueix les vides de tretze persones que dediquen el seu temps a ajudar els altres. Narrat en format de 24 h, explica com és un dia en la vida d’aquestes persones.
Entrevista a Carles Gené, productor executiu del documental
Les càmeres de l’equip han seguit els voluntaris durant diverses jornades, cosa que ha permès captar com és el seu dia a dia, quines són les seves opinions i inquietuds, què pensa el seu entorn, o mostrar, sense interferències, quina relació tenen amb els usuaris a qui ajuden.
El documental mostra un ventall ampli de voluntaris, des de jubilats que han optat per seguir actius ajudant els altres fins a treballadors que malgrat l’horari laboral troben temps per dedicar-s’hi. Se segueix gent que és multivoluntària i col•labora amb diverses ONGs; voluntaris que abans eren usuaris del servei i han traspassat la línia; gent de diverses classes socials i motivacions i menors d’edat que fan de voluntari.
També es mostren famosos que fan tasques de voluntari, com el porter del Barça Víctor Valdés, que dedica el seu temps a diverses causes socials.
La narradora del documental és Agnès Marquès, presentadora també de la Marató per la pobresa de TV3 i Catalunya Ràdio. Amb una figura inspirada en referents com “Cielo sobre Berlín”, l’Agnès Marquès s’entrecreua amb els protagonistes i observa com és un dia en la vida dels voluntaris.
“Voluntaris” és una producció de Veranda.tv amb la col·laboració de l’Obra Social “la Caixa”, Televisió de Catalunya i l’Institut Català de les Empreses Culturals.
Un documental que mostra l’altra cara de la moneda i que "Sense ficció" emet
la setmana de "La Marató per la pobresa".
la setmana de "La Marató per la pobresa".
Es calcula que uns 600 mil catalans es dediquen de forma estable al voluntariat, una xifra que ha augmentat sensiblement a causa de la crisi. Segons dades de la Federació Catalana de Voluntariat Social, els últims dos anys l’augment ha estat entre el 9% i el 18% a algunes de las principals ONGs. “Voluntaris” és un documental d’una hora que segueix les vides de tretze persones que dediquen el seu temps a ajudar els altres. Narrat en format de 24 h, explica com és un dia en la vida d’aquestes persones.
Entrevista a Carles Gené, productor executiu del documental
Les càmeres de l’equip han seguit els voluntaris durant diverses jornades, cosa que ha permès captar com és el seu dia a dia, quines són les seves opinions i inquietuds, què pensa el seu entorn, o mostrar, sense interferències, quina relació tenen amb els usuaris a qui ajuden.
El documental mostra un ventall ampli de voluntaris, des de jubilats que han optat per seguir actius ajudant els altres fins a treballadors que malgrat l’horari laboral troben temps per dedicar-s’hi. Se segueix gent que és multivoluntària i col•labora amb diverses ONGs; voluntaris que abans eren usuaris del servei i han traspassat la línia; gent de diverses classes socials i motivacions i menors d’edat que fan de voluntari.
També es mostren famosos que fan tasques de voluntari, com el porter del Barça Víctor Valdés, que dedica el seu temps a diverses causes socials.
La narradora del documental és Agnès Marquès, presentadora també de la Marató per la pobresa de TV3 i Catalunya Ràdio. Amb una figura inspirada en referents com “Cielo sobre Berlín”, l’Agnès Marquès s’entrecreua amb els protagonistes i observa com és un dia en la vida dels voluntaris.
“Voluntaris” és una producció de Veranda.tv amb la col·laboració de l’Obra Social “la Caixa”, Televisió de Catalunya i l’Institut Català de les Empreses Culturals.
11/05/2012: "El meu nom és Druillet"
Estrena, dimecres 16, a les 21.50
Per una banda, espionatge, repressió, extremisme. Per l’altra, descoberta del pare, dolor, ràbia, impotència.
Dues històries personals determinades de manera capital per noms de la nostra història col•lectiva: Lluís
Companys, Josep Tarradellas, la Guerra Civil, les txeques de Barcelona, l’exili, la Segona Guerra Mundial...
Philippe Druillet, artista polifacètic francès que va revolucionar el món del còmic els anys 70, d’una energia devastadora, d’esquerres i sense pèls a la llengua, es disposa a conèixer el passat del seu pare, mort quan ell era petit. Li ha costat anys decidir-se a fer aquest pas. Ho fa, diu, perquè la gent que hi ha patit tingui dret a
la informació que se li deu.
Tot arrenca amb el documental de TV3 “Lluís Companys, camins retrobats”, emès a l’octubre del 2000.
Durant la feina de recerca, en diferents documents, va aparèixer un nom: Victor Druillet. Un home amb un paper important, però alhora poc clar, en la repressió d’exiliats republicans a França. Calia saber-ne més coses, però no resultava senzill: els arxius francesos no donaven permís per consultar els seus dossiers.
El seu fill tampoc no facilitava l’accés a uns documents que parlaven del seu pare, però també de la detenció de Lluís Companys a França, de la relació del seu pare amb el policia Pedro Urraca --que va portar Companys a Espanya--, de les seves relacions estretes amb l’ambaixada espanyola a París, de la detenció de Josep Tarradellas durant l’exili...
Ja podeu veure en el nostre blog l'entrevista amb Montserrat Besses, coautora del documental.
Per una banda, espionatge, repressió, extremisme. Per l’altra, descoberta del pare, dolor, ràbia, impotència.
Dues històries personals determinades de manera capital per noms de la nostra història col•lectiva: Lluís
Companys, Josep Tarradellas, la Guerra Civil, les txeques de Barcelona, l’exili, la Segona Guerra Mundial...
Philippe Druillet, artista polifacètic francès que va revolucionar el món del còmic els anys 70, d’una energia devastadora, d’esquerres i sense pèls a la llengua, es disposa a conèixer el passat del seu pare, mort quan ell era petit. Li ha costat anys decidir-se a fer aquest pas. Ho fa, diu, perquè la gent que hi ha patit tingui dret a
la informació que se li deu.
Tot arrenca amb el documental de TV3 “Lluís Companys, camins retrobats”, emès a l’octubre del 2000.
Durant la feina de recerca, en diferents documents, va aparèixer un nom: Victor Druillet. Un home amb un paper important, però alhora poc clar, en la repressió d’exiliats republicans a França. Calia saber-ne més coses, però no resultava senzill: els arxius francesos no donaven permís per consultar els seus dossiers.
El seu fill tampoc no facilitava l’accés a uns documents que parlaven del seu pare, però també de la detenció de Lluís Companys a França, de la relació del seu pare amb el policia Pedro Urraca --que va portar Companys a Espanya--, de les seves relacions estretes amb l’ambaixada espanyola a París, de la detenció de Josep Tarradellas durant l’exili...
Ja podeu veure en el nostre blog l'entrevista amb Montserrat Besses, coautora del documental.
04/05/2012: "The Cove"
Emissió: dimecres 9 del maig del 2012
Sense ficció estrena l’aclamat “The Cove”, un documental que explica, en forma de “thriller” d’acció i aventura, com un equip d’activistes, documentalistes, experts en efectes especials i submarinistes, s’enrolen en una missió clandestina per destapar com en un indret costaner del Japó es du a terme una matança sense precedents: anualment, centenars de dofins són aniquilats per un grup de pescadors japonesos.
Fent servir tècniques de gravació nocturna, aparells d’imatge i de so camuflats, i orquestrats com si es tractés d’una missió militar secreta, l’equip del documental, liderat per l’ensinistrador de dofins Richard O’Barry – que va ensinistrar el famós dofí de la sèrie “Flipper” - dóna llum a un secret amagat durant anys: la matança anual - per obtenir la carn de dofins - que es du a terme a la badia de Taiji, una població costanera del Japó que, aparentment, es caracteritza per la devoció cap a aquests animals. El resultat és aquest documental, guanyador de l’Oscar 2009 i multipremiat en nombrosos festivals, que és una barreja de periodisme d’investigació, documental mediambiental i “thriller” d’acció que ha convençut l’audiència.
Un documental dirigit per Louie Psihoyos i produït per Paula DuPré Pesmen i Fisher Stevens. Guió de Mark Monroe.
http://www.thecovemovie.com/
Oscar al Millor Documental el 2010
Premiat als Festivals de cinema de Sundance, Toronto, Tòquio, Amsterdam, Estocolm i Sydney.
Premi del Públic en 8 festivals.
Premiat als Festivals de cinema de Sundance, Toronto, Tòquio, Amsterdam, Estocolm i Sydney.
Premi del Públic en 8 festivals.
“Molt impactant”. THE NEW YORK TIMES
“Una pel•lícula d’espies amb efectes terrorífics”. DAILY MIRROR
“Una pel•lícula d’espies amb efectes terrorífics”. DAILY MIRROR
Sense ficció estrena l’aclamat “The Cove”, un documental que explica, en forma de “thriller” d’acció i aventura, com un equip d’activistes, documentalistes, experts en efectes especials i submarinistes, s’enrolen en una missió clandestina per destapar com en un indret costaner del Japó es du a terme una matança sense precedents: anualment, centenars de dofins són aniquilats per un grup de pescadors japonesos.
Fent servir tècniques de gravació nocturna, aparells d’imatge i de so camuflats, i orquestrats com si es tractés d’una missió militar secreta, l’equip del documental, liderat per l’ensinistrador de dofins Richard O’Barry – que va ensinistrar el famós dofí de la sèrie “Flipper” - dóna llum a un secret amagat durant anys: la matança anual - per obtenir la carn de dofins - que es du a terme a la badia de Taiji, una població costanera del Japó que, aparentment, es caracteritza per la devoció cap a aquests animals. El resultat és aquest documental, guanyador de l’Oscar 2009 i multipremiat en nombrosos festivals, que és una barreja de periodisme d’investigació, documental mediambiental i “thriller” d’acció que ha convençut l’audiència.
Un documental dirigit per Louie Psihoyos i produït per Paula DuPré Pesmen i Fisher Stevens. Guió de Mark Monroe.
http://www.thecovemovie.com/
Atenció al canvi d'horari: aquesta setmana, Sense ficció s'emet dilluns
Emissió: dilluns 30 d'abril del 2012
La vigília del dia internacional del treball, Sense ficció presenta “El llegat de Sísif”, un treball que explica l’origen del debat sobre la “cultura de l’esforç” a Catalunya quan, en un moment de forta crisi econòmica, se’n reclama el retorn per poder afrontar la recuperació. Al mateix temps, el documental també ha viatjat al Japó per constatar que no som únics en aquest debat i per demostrar que el valor de l’esforç també ha estat qüestionat en una societat on, durant segles, ha estat el seu pal de paller. Serà potser que la globalització ens està igualant en valors? Què ha quedat de l’heroi mitològic Sísif, metàfora del sacrifici i el treball etern, repetitiu i absurd? Hem renunciat a ser hereus del seu llegat?
Un documental on membres de la societat civil reflexionen i diagnostiquen la bona o la mala salut de “la cultura de l’esforç”.
Des de l’anàlisi dels mitjans de comunicació, passant per l’educació, la política o l’economia, el documental també analitza tot el que envolta “la cultura de l’esforç” a Catalunya i ho fa incorporant el testimoni d’escriptors, sociòlegs, educadors, filòsofs, pedagogs, historiadors, especialistes en recursos humans, economistes i empresaris que ens donen el seu punt de vista i teixeixen el fil argumental d’aquest document. Testimonis, tots ells, que per la seva tasca diària han tractat i debatut en diverses ocasions aquesta qüestió. Alguns dels entrevistats són el filòsof José Antonio Marina, l’economista Àlex Rovira, l’escriptor Quim Monzó o el reconegut sociòleg nordamericà Richard Sennet.
Al mateix temps, el documental també ha seguit la tasca del tutor de l’Aula Oberta de l’Institut Les Marines de Castelldefels que intenta inculcar als alumnes el valor de l’esforç amb unes tècniques molt particulars.
En el clip següent podeu veure l'entrevista als autors del documental, Anna Barreda i Lluís Montserrat.
Emissió: dimecres 25 d'abril del 2012
"Sense ficció" presenta un dels documentals més polèmics d’aquests darrers anys. Un documental que, en aquesta ocasió, juga amb la ficció i la no-ficció. Presentat a nombrosos festivals, com el de Sant Sebastià, i una de les pel•lícules més destacades de l’Input d’aquest any.
La ciutat de Cleveland va presentar una demanda contra 21 bancs de Wall Street, que consideren responsables dels embargaments immobiliaris que han arruïnat a molts veïns de la ciutat. Era l’11 de gener del 2008. La ciutat els feia responsables de la devastació que havia assolat els ciutadans. La demanda va ser presentada per Josh Cohen i els seus socis, advocats que representaven l’Ajuntament de Cleveland. Però els bancs de Wall Street van intentar impedir la celebració d’un judici costés el que costés, que van contractar tot una legió d’advocats per evitar el judici i per evitar un jurat popular a la sala. Davant la perspectiva que el judici no es fes mai, el director del documental, Jean Stéphane Bron, va decidir promoure un “judici simulat”, una reconstrucció del cas, en què tot és real.
El documental és aquesta reconstrucció en què tot és real, fins i tot els participants i els testimonis: Jutge, advocats, els membres del jurat i les persones que presenten les declaracions, parlen, expliquen, reflexionen sobre el cas. Hi trobarem, el policia que ha d’executar els desnonaments, el funcionari municipal que ha de gastar els diners de la ciutat per evitar la ruïna de les cases abandonades, o els diferents estaments judicials, com els membres del tribunal o els advocats.
De mica en mica , amb aquestes declaracions dels testimonis, es va explicant el funcionament d’uns crèdits hipotecaris subprime, també coneguts com a hipoteques escombraria, que han portat tota l’economia mundial a un pas del col•lapse i que, en el nostre país, amb un important sector immobiliari afectat, ha tingut i té una rellevància especial.
Així, encara que el judici no és real, tot els elements que l’envolten fan que tot sembli “Sense ficció”.
Una explicació universal sobre el funcionament del capitalisme i la crisi econòmica actual.
Un documental dirigit per Jean-Stéphane Bron produït per la Televisió Suïssa.
"Sense ficció" presenta un dels documentals més polèmics d’aquests darrers anys. Un documental que, en aquesta ocasió, juga amb la ficció i la no-ficció. Presentat a nombrosos festivals, com el de Sant Sebastià, i una de les pel•lícules més destacades de l’Input d’aquest any.
La ciutat de Cleveland va presentar una demanda contra 21 bancs de Wall Street, que consideren responsables dels embargaments immobiliaris que han arruïnat a molts veïns de la ciutat. Era l’11 de gener del 2008. La ciutat els feia responsables de la devastació que havia assolat els ciutadans. La demanda va ser presentada per Josh Cohen i els seus socis, advocats que representaven l’Ajuntament de Cleveland. Però els bancs de Wall Street van intentar impedir la celebració d’un judici costés el que costés, que van contractar tot una legió d’advocats per evitar el judici i per evitar un jurat popular a la sala. Davant la perspectiva que el judici no es fes mai, el director del documental, Jean Stéphane Bron, va decidir promoure un “judici simulat”, una reconstrucció del cas, en què tot és real.
El documental és aquesta reconstrucció en què tot és real, fins i tot els participants i els testimonis: Jutge, advocats, els membres del jurat i les persones que presenten les declaracions, parlen, expliquen, reflexionen sobre el cas. Hi trobarem, el policia que ha d’executar els desnonaments, el funcionari municipal que ha de gastar els diners de la ciutat per evitar la ruïna de les cases abandonades, o els diferents estaments judicials, com els membres del tribunal o els advocats.
De mica en mica , amb aquestes declaracions dels testimonis, es va explicant el funcionament d’uns crèdits hipotecaris subprime, també coneguts com a hipoteques escombraria, que han portat tota l’economia mundial a un pas del col•lapse i que, en el nostre país, amb un important sector immobiliari afectat, ha tingut i té una rellevància especial.
Així, encara que el judici no és real, tot els elements que l’envolten fan que tot sembli “Sense ficció”.
Una explicació universal sobre el funcionament del capitalisme i la crisi econòmica actual.
Un documental dirigit per Jean-Stéphane Bron produït per la Televisió Suïssa.
13/04/2012: "El fiscal"
Emissió: 18 d'abril del 2012
Per primer cop en la història de la humanitat existeix un tribunal internacional per jutjar els crims de la humanitat. Aquesta és la història de com treballa el seu fiscal en cap, Luis Moreno Ocampo.
En una entrevista exclusiva, en la presentació del documental Baltasar Garzón parla amb Joan Salvat del Tribunal de la seva relació amb Ocampo i dels crims del franquisme.
Aquest documental és un retrat de Luis Moreno Ocampo, el fiscal en cap del Tribunal Penal Internacional de la Haia. Durant els anys vuitanta va actuar de fiscal en el judici contra els caps de la junta militar Argentina. Barry Stevens, el director del documental, va començar a seguir el recorregut de Moreno a partir del 2009, quan ja feia cinc anys que exercia el càrrec i va poder celebrar el seu primer judici. El cas que es jutjava era el del congolès Thomas Lubanga, acusat de crims de guerra.
El treball mostra els problemes d’un fiscal que no té el suport d’un cos policial propi i analitza la polèmica història del TPI, que arrenca amb els judicis celebrats a Nuremberg al final de la Segona Guerra Mundial.
En l'entrevista en exclusiva feta per Joan Salvat a Baltasar Garzón, el magistrat parla del Tribunal Penal Internacional, de la seva relació amb Luis Moreno Ocampo, fiscal del Tribunal, i dels crims del franquisme.
Un documental dirigit per Barry Stevens.
Una producció de National Film Board of Canada.
Per primer cop en la història de la humanitat existeix un tribunal internacional per jutjar els crims de la humanitat. Aquesta és la història de com treballa el seu fiscal en cap, Luis Moreno Ocampo.
En una entrevista exclusiva, en la presentació del documental Baltasar Garzón parla amb Joan Salvat del Tribunal de la seva relació amb Ocampo i dels crims del franquisme.
Aquest documental és un retrat de Luis Moreno Ocampo, el fiscal en cap del Tribunal Penal Internacional de la Haia. Durant els anys vuitanta va actuar de fiscal en el judici contra els caps de la junta militar Argentina. Barry Stevens, el director del documental, va començar a seguir el recorregut de Moreno a partir del 2009, quan ja feia cinc anys que exercia el càrrec i va poder celebrar el seu primer judici. El cas que es jutjava era el del congolès Thomas Lubanga, acusat de crims de guerra.
El treball mostra els problemes d’un fiscal que no té el suport d’un cos policial propi i analitza la polèmica història del TPI, que arrenca amb els judicis celebrats a Nuremberg al final de la Segona Guerra Mundial.
En l'entrevista en exclusiva feta per Joan Salvat a Baltasar Garzón, el magistrat parla del Tribunal Penal Internacional, de la seva relació amb Luis Moreno Ocampo, fiscal del Tribunal, i dels crims del franquisme.
Un documental dirigit per Barry Stevens.
Una producció de National Film Board of Canada.
09/04/2012: "Esclafi-li la càmera"
Escrit per: Sense ficció
Emissió: 11 d’abril del 2012
Un documental que ens descobreix un pioner. Ron Galella va ser un dels primers fotògrafs nord-americans dedicat a perseguir les estrelles. Un dels primers paparazzis. Moltes de les seves fotos s’han convertit en molt famoses. Aquesta es la seva vida i la descripció de les seves estratègies per obtenir fotografies dels famosos en la intimitat.
Ron Galella, el fotògraf, es va donar a conèixer per la quantitat de fotos íntimes que va fer de Jackie Kennedy Onassis i per les batalles judicials en què es va enfrontar amb ella. Jacqueline Kennedy Onassis el va portar als tribunals, Marlon Brando li va trencar la mandíbula i, si les mirades matessin, Steve McQueen l’hauria fulminat moltes vegades. Ron Galella no va inventar la paraula “paparazzo” –paraula italiana que descriu un mosquit molest–, però certament el va personificar, i va ser així que va redefinir les relacions entre les estrelles de cine i els famosos amb els fotògrafs.
Galella era un expert: es colava a tot arreu, envaïa i subornava, aixecava la seva càmera i disparava fins que queia (o algú el feia caure). El seu art era l’art d’un franctirador.
Tots els riscos valien la pena, “tot per a la foto perfecta”. I, no obstant això, Galella va trobar alguna cosa en l’essència dels seus personatges, i els va concedir l’eternitat.
Ron Galella és conegut com el paparazzi pioner als Estats Units. Newsweek el va descriure com el “paparazzo extraordinari”, i la revista “Time” com “el padrí de la cultura paparazzi”. Està considerat el fotògraf de celebritats més controvertit del món, ja que durant més de tres dècades s’ha dedicat a caçar personatges públics en moments íntims i privats. Les seves fotos han aparegut en revistes tan prestigioses com Time, Vogue, Happer’s Bazaar, People, Rolling Stones, The New York Times i Life.
Un documental dirigit per Leon Gast. Una producció de Magnolia Pictures.
Un documental que ens descobreix un pioner. Ron Galella va ser un dels primers fotògrafs nord-americans dedicat a perseguir les estrelles. Un dels primers paparazzis. Moltes de les seves fotos s’han convertit en molt famoses. Aquesta es la seva vida i la descripció de les seves estratègies per obtenir fotografies dels famosos en la intimitat.
Ron Galella, el fotògraf, es va donar a conèixer per la quantitat de fotos íntimes que va fer de Jackie Kennedy Onassis i per les batalles judicials en què es va enfrontar amb ella. Jacqueline Kennedy Onassis el va portar als tribunals, Marlon Brando li va trencar la mandíbula i, si les mirades matessin, Steve McQueen l’hauria fulminat moltes vegades. Ron Galella no va inventar la paraula “paparazzo” –paraula italiana que descriu un mosquit molest–, però certament el va personificar, i va ser així que va redefinir les relacions entre les estrelles de cine i els famosos amb els fotògrafs.
Galella era un expert: es colava a tot arreu, envaïa i subornava, aixecava la seva càmera i disparava fins que queia (o algú el feia caure). El seu art era l’art d’un franctirador.
Tots els riscos valien la pena, “tot per a la foto perfecta”. I, no obstant això, Galella va trobar alguna cosa en l’essència dels seus personatges, i els va concedir l’eternitat.
Ron Galella és conegut com el paparazzi pioner als Estats Units. Newsweek el va descriure com el “paparazzo extraordinari”, i la revista “Time” com “el padrí de la cultura paparazzi”. Està considerat el fotògraf de celebritats més controvertit del món, ja que durant més de tres dècades s’ha dedicat a caçar personatges públics en moments íntims i privats. Les seves fotos han aparegut en revistes tan prestigioses com Time, Vogue, Happer’s Bazaar, People, Rolling Stones, The New York Times i Life.
Un documental dirigit per Leon Gast. Una producció de Magnolia Pictures.
27/03/2012: "A casa del meu pare hi ha moltes estances"
Emissió: 4 d’abril del 2012
Aquest documental és un retrat de la vida a l’església del Sant Sepulcre, al centre de Jerusalem. Sis confessions cristianes diferents comparteixen el mateix temple i això origina conflictes i discussions. Una visió de tot el que passa a l’interior de l’església.
El germà Jay , un jove franciscà, ha entrat a viure fa poc en el pis compartit més insòlit del món. És l’església del Sant Sepulcre, que es troba al centre de Jerusalem i és el cor de la cristiandat. Sota el seu sostre hi viuen a tocar sis confessions cristianes. Els conflictes que hi ha en aquest col•lectiu multicultural posen a prova durament la bonhomia del jove franciscà.
D’una banda, el germà Samuel, prior de la comunitat armènia, defensa la posició dels seus germans en la jerarquia amb murrieria i passió. De l’altra, el patriarca Teòfil III està satisfet: els seus monjos ortodoxos grecs governen la casa com si no hi hagués ningú més. Abdillakr Joudeh i Wajeeh Nusseibeh tanquen la porta al matí i a la nit. Ells no volen saber res d’aquests embolics: són musulmans. Això sí, discuteixen contínuament sobre quina feina és més noble: agafar la clau o bé fer-la girar dins del pany.
Aquest documental és un retrat de la vida a l’església del Sant Sepulcre, al centre de Jerusalem. Sis confessions cristianes diferents comparteixen el mateix temple i això origina conflictes i discussions. Una visió de tot el que passa a l’interior de l’església.
El germà Jay , un jove franciscà, ha entrat a viure fa poc en el pis compartit més insòlit del món. És l’església del Sant Sepulcre, que es troba al centre de Jerusalem i és el cor de la cristiandat. Sota el seu sostre hi viuen a tocar sis confessions cristianes. Els conflictes que hi ha en aquest col•lectiu multicultural posen a prova durament la bonhomia del jove franciscà.
D’una banda, el germà Samuel, prior de la comunitat armènia, defensa la posició dels seus germans en la jerarquia amb murrieria i passió. De l’altra, el patriarca Teòfil III està satisfet: els seus monjos ortodoxos grecs governen la casa com si no hi hagués ningú més. Abdillakr Joudeh i Wajeeh Nusseibeh tanquen la porta al matí i a la nit. Ells no volen saber res d’aquests embolics: són musulmans. Això sí, discuteixen contínuament sobre quina feina és més noble: agafar la clau o bé fer-la girar dins del pany.
